Passa endavant contra la crisi educativa

PASSA ENDAVANT CONTRA LA CRISI EDUCATIVA

1

2

1

INTRODUCCIÓ

2

PER QUÈ L’EDUCACIÓ HA DE SER PÚBLICA?

3

QÜESTIONS ECONÒMIQUES

4

SOBRECOSTOS

5

GOVERNANÇA DE L’EDUCACIÓ I REPRESENTATIVITAT DE L’ALUMNAT EN ÒRGANS DE REPRESENTACIÓ

6

LLENGUA I CONTINGUTS DELS PLANS DOCENTS

7

ORGANITZACIÓ ACADÈMICA I INFRAESTRUCTURES

8

COMUNITAT EDUCATIVA

PASSA ENDAVANT CONTRA LA CRISI EDUCATIVA

1

INTRODUCCIÓ

Des dels anys 90, l’atac contra els serveis públics ha estat constant, tenint el punt de partida el 1995 amb l’Acord General pel Comerç de Serveis (AGCS, conegut en anglès com a GATS) impulsat per l’Organització Mundial del Comerç (OMC). El que fins al moment es pretenia com un pacte tàcit de no-agressió entre la classe treballadora, les classes dominants i els poders econòmics, amb l’expansió de l’Estat del Benestar, es trenca en favor dels poderosos. Això va implicar que, el que fins llavors s’entenia com un dret, es comença a acceptar com a mercaderia. Incloent l’educació.

Després de les lluites estudiantils contra el Pla Bolonya (síntesi de l’Acord que comentàvem, però al camp de les universitats), el SEPC i el moviment estudiantil vam entrar en una dinàmica d’intentar revertir els acords sobre el pla que encara no s’havien fet realitat (3+2, per exemple), a la vegada que es feia front a les retallades amb la coneguda demanda de la rebaixa dels preus públics universitaris, materialitzada amb la ILP Universitats i l’aprovació dels pressupostos del darrer any. A la vegada, a l’educació primària i secundària es patien retallades per part dels governs autonòmics i es feien diferents reformes educatives des de Madrid que atacaven el català (amb respostes contundents per la comunitat educativa com la del 2013 en relació amb el TIL a Mallorca), reforçaven el paper de la religió, escurçant el poc espai per la reflexió crítica i afavorint la segregació social. Davant tota l’ofensiva neoliberal, afegit a l’embat democràtic a l’Estat per part del moviment independentista i la dedicació d’esforços que ha suposat, ens vam trobar en una situació de resistència i comptats avenços: la Crisi Educativa tenia difícil aturador i l’articulació de respostes eren escasses.

Les ineficiències d’un model educatiu sobrepassat en tots els aspectes, especialment infrafinançat i amb importants segregacions per qüestions socials, ha agreujat una crisi que ja de per si existia i feia anys que s’anava cuinant.

A més, des del març passat ens hem trobat amb el detonant clau de la Crisi Educativa: l’esclat de

PASSA ENDAVANT CONTRA LA CRISI EDUCATIVA

3

INTRODUCCIÓ

la pandèmia per la COVID-19. Les ineficiències d’un model educatiu sobrepassat en tots els aspectes, especialment infrafinançat i amb importants segregacions per qüestions socials, ha agreujat una crisi que ja de per si existia i feia anys que s’anava cuinant. Com que no es tracta d’un sector netament productiu, la resposta dels governs ha estat lenta i insuficient, amb incapacitat per reduir ràtios, incapaços de reduir l’escletxa digital i contraposant discursivament el dret a la salut amb el de l’educació, a la vegada que tota la maquinària productiva no s’aturava ni es plantejaven mesures com l’augment de la freqüència del transport públic. En altres paraules, la pandèmia ha mostrat clarament el fracàs del model mercantilitzador de l’educació, exagerant i mostrant netament la precarietat i la decadència en la totalitat dels àmbits i etapes.

Les ineficiències d’un model educatiu sobrepassat en tots els aspectes, especialment infrafinançat i amb importants segregacions per qüestions socials, ha agreujat una crisi que ja de per si existia i feia anys que s’anava cuinant.

4

PASSA ENDAVANT CONTRA LA CRISI EDUCATIVA

És en aquest context de desconcert, amb la necessitat de fer una passa endavant en les demandes i reivindicacions educatives on s’encabeix aquest document. Amb el convenciment que l’educació pública és una eina fonamental pel desenvolupament i emancipació de la classe treballadora, cal prendre les regnes del conflicte polític que fa temps entomem a contracorrent. Després d’una mínima victòria com és la rebaixa de les taxes, però que ens legitima tant davant de l’estudiantat i la resta d’agents de la comunitat educativa com amb el Govern, cal anar més enllà amb una proposta més ambiciosa que ens plantegi el model educatiu que volem pel futur dels Països Catalans.

Ara més que mai dependrà de nosaltres i la nostra acció política si la nova normalitat significa tornar al model social i productiu que teníem abans de la pandèmia o bé si l’actual crisi permetrà posar els fonaments d’algun canvi estructural. Però aquest viratge no caurà del cel. És irrefutable que el canvi depèn de qui el protagonitza i amb quines forces disposa. Sent realistes, els agents socials no han configurat encara un teixit amb prou força per a ser un pol en defensa d’un model alternatiu davant de les institucions. Per això, cal que els sindicats i

agents del sector educatiu ens unim per tal de generar sinergies i convergir les nostres forces sota objectius comuns.

Arribats a aquest punt, doncs, enmig d’una crisi que també és educativa, és quan es dibuixen dos camins clars. El primer, seguir mercantilitzant l’educació posant-la al servei d’interessos privats i fent-la més eficient en termes econòmics. El segon, el nostre: aprofitar el context per fer-la pública de veritat, al servei del coneixement i de la gent, en totes les etapes educatives. És a partir d’aquesta convicció des d’on es planteja el següent document, exposant en primer terme el perquè de la necessitat d’un model educatiu públic i en quins sentits es concreta. Seguidament es constitueixen els 6 blocs referents als àmbits més rellevants per aquests plantejaments a bon port: les qüestions econòmiques a tenir en compte, els sobrecostos d’estudiar, el model de governança i representació de les institucions educatives, els continguts que s’imparteixen, l’organització acadèmica i les infraestructures i, per acabar, els aspectes relacionats amb els altres sectors de la comunitat educativa.

PASSA ENDAVANT CONTRA LA CRISI EDUCATIVA

5

PERQUÈ L'EDUCACIÓ HA DE SER PÚBLICA?

2

PER QUÈ L’EDUCACIÓ HA DE SER PÚBLICA?

El SEPC concebem l’educació com una eina fonamental per a l’emancipació de les classes populars, ja que és com disposaran de les eines suficients per entendre i transformar el món perquè es garanteixin unes condicions materials de vida dignes. Així concebem l’educació com un dret i que, per tant, ha d’estar a l’abast de tothom. Rebutgem totes les formes de mercantilització del dret a l’educació i apostem per una educació 100% pública per mantenir allunyat qualsevol interès i capital privat, atès que les institucions educatives en mans privades, com poden ser els centres privats i concertats, estan sotmeses al procés de mercantilització, el procés que fa anys que està transformant el projecte d’educació pública. Mercantilitzar l’educació comporta convertir l’educació i el coneixement en una mercaderia, destinat únicament a ser sotmès a les lleis del mercat, les dinàmiques de competència i que es pot comprar i vendre per proporcionar un benefici econòmic.

Lluitar contra la mercantilització de l’educació és necessari perquè allò que és privat, en tant que és propietat d’un particular, deixa immediatament de ser universal i és antagònic al nostre projecte de construcció d’una educació a l’abast de tota la societat.

6

PASSA ENDAVANT CONTRA LA CRISI EDUCATIVA

Concebem l’educació com un dret i que, per tant, ha d’estar a l’abast de tothom. Rebutgem totes les formes de mercantilització del dret a l’educació i apostem per una educació 100% pública.

Això és així perquè serien les lleis d’oferta i de demanda les que, en forma de preu, fixarien les barreres d’accés i n’exclourien les classes populars.

Actualment trobem que l’educació denominada com a pública està en una situació de quasi mercat, on la mercantilització de l’educació es basa en tres dimensions: la liberalització; la comercialització i la privatització. La liberalització implica la introducció de valors i normes propis del mercat, la competència i l’elecció, a les universitats es materialitza en la competència entre centres i departaments per rebre finançament. La comercialització es basa en la compra i venda de serveis educatius i comporta quatre modalitats, totes elles relacionades amb els processos d’internacionalització de la universitat: el subministrament transfronterer; el consum a l’estranger; la presència comercial (on es creen filials o hi ha col·laboració entre centres) i la presència individual (es contracten acadèmics estrangers). Finalment, la privatització de l’educació és un procés que augmenta la provisió de caràcter privat dels serveis educatius.

A més, la mercantilització genera diferents efectes indirectes sobre el model educatiu. Per una banda, la desvalorització del tipus de coneixement que no té una rendibilitat econòmica immediata, però que és imprescindible per a la formació de les persones, que permeten desenvolupar un esperit crític i d’anàlisi de l’entorn per estudiar la realitat social i tenir una comprensió més profunda del món on vivim. Per l’altra banda, una introducció de matèries i models pedagògics que primen per sobre de tot el rendiment en termes d’inserció laboral: desproblematitzant la nefasta situació del mercat laboral el que es fa és adaptar l’educació al mercat de treball, empitjorant el model educatiu, fent l’educació també nefasta.

Per tant, el SEPC hem de lluitar per la construcció d’una educació popular, perquè considerem que aquesta ha de ser per al poble, sempre, però al servei del saber, la veritat i, en definitiva, del coneixement mateix, fonamentada en la transmissió i generació d’aquest. Tota la

PASSA ENDAVANT CONTRA LA CRISI EDUCATIVA

7

PERQUÈ L'EDUCACIÓ HA DE SER PÚBLICA?

societat ha de tenir accés als coneixements en igualtat de condicions i hem de lluitar per eliminar qualsevol mena de dificultat amb les quals es puguin trobar les filles de la classe treballadora per accedir-hi. Sent conscients que per assolir el nostre objectiu ens trobarem com a límit el sistema mateix i que per tant la lluita per a l’educació popular és indissoluble de la lluita contra el sistema capitalista, atès que aquesta aconseguirà la desaparició de les desigualtats de

classe per assegurar la igualtat real.

A partir d’aquesta lluita contra el mateix sistema també farem front a la relació capital-patriarcat la qual afecta i col·labora en el procés de mercantilització de l’educació, tal com anirem veient. Partint d’un context social que reafirma la dicotomia dels gèneres, les persones construïm la nostra identitat, la nostra autopercepció i el nostre sistema de creences en un procés bidireccional de socialització (socialitzem i ens socialitzen). Per tant, aquesta diferenciació es tradueix en distinció imposada d’activitats i preferències, que donen lloc també a una diferenciació en l’elecció de l’ensenyament segons el gènere. Aquesta dicotomia entre els gèneres, materialitzada en la divisió sexual del treball dins el sistema capitalista, produeix una nova característica: el treball, per damunt d’altres institucions o d’altres característiques d’estructuració, genera i reprodueix la desigualtat i dominació entre els homes i les dones. Ja que el procés d’escolarització se situa en el primer espai de socialització dels gèneres, dins la relació patriarcat-capital, els currículums i competències a adquirir educativament en la majoria d’etapes

8

PASSA ENDAVANT CONTRA LA CRISI EDUCATIVA

educatives, sobretot les superiors, aniran enfocades en la creació de nous treballadors per al mercat laboral Com a sindicat feminista apostem per la coeducació com a metodologia educativa que aposti per la cooperació - en lloc de la competició - per tal de revertir les lògiques de perpetuació del capitalisme patriarcal i, per contra, promoure una educació que potenciï la igualtat efectiva entre homes i dones i l’eliminació de tota mena de discriminació per raó de gènere, així com la integració explícita i amb continguts d’aprenentatge de la perspectiva de gènere, la sexualitat, el sostre de vida i que faci valdre el treball reproductiu i de cures, sense oblidar l’educació emocional, salut mental i el coneixement crític i exhaustiu relacionat amb la salut pública. És important situar el procés de globalització de l’educació com a projecte polític on es reprodueixen les estructures patriarcals i de dominació: el triomf dels drets que prioritza el mercat - com són la llibertat individual, la seguretat i la propietat privada - condueix a la despolitització de les necessitats i dels subjectes col·lectius pels

quals ha lluitat el moviment feminista. D’aquesta manera, l’Estat reinterpreta les necessitats polititzades del col·lectiu en necessitats administrables i individualitzades, i és així com les estudiants es converteixen en treballadores adaptables que entenen la resta d’estudiantat en una relació de rivalitat i competència on desvaloritza la vida personal - amb la manca de conciliació horària - i la importància de les cures en oposició al treball i el mercat.

Pel que fa a la llengua, l’educació pública, element vertebrador de la

L’educació pública, element vertebrador de la societat del nostre país, ens ha de permetre garantir el coneixement, la comprensió i l’ús de la llengua catalana.

societat del nostre país, ens ha de permetre garantir el coneixement, la comprensió i l’ús de la llengua catalana. S’ha d’aprofundir en les passes que ja es van donar en matèria d’immersió lingüística, tenint clar la situació crítica de la llengua arreu del territori. L’educació pública permet, sense distincions per raons socials, l’ensenyament del català i ha de ser garantia de la reproducció de la llengua, davant la invisibilització que pateix socialment. La llengua és una eina de país que serveix per cohesionar aquest, a la vegada que permet generar situacions d’igualtat dins la mateixa classe treballadora. Ningú no pot quedar exclòs, ja sigui per ineficiències en la impartició de l’educació o per voluntat pròpia. La llengua és, de nou, una de les eines de cohesió social més importants del país, tant un dret com una responsabilitat la seva difusió mitjançant l’educació pública.

PASSA ENDAVANT CONTRA LA CRISI EDUCATIVA

9

Qüestions econòmiques

3

QÜESTIONS ECONÒMIQUES

Si l’educació és un dret, ha d’estar garantida en totes les seves etapes: des de l’escola bressol fins a la universitat, passant per la Formació Professional.

Per entendre les dinàmiques actuals i previsions futures, cal analitzar diverses qüestions econòmiques condicionants en matèria educativa. D’entrada, el servei ha de ser gratuït: l’accés a l’educació no pot suposar una inversió personal de la qual s’espera treure’n uns beneficis en el futur, sinó un dret que tenim pel simple fet de ser ciutadans.

Per altra banda, és imprescindible que la totalitat d’aquest servei sigui de titularitat i gestió pública, sense presència d’empreses ni cap mena de capital privat. Qui ha de posar els diners perquè nosaltres puguem estudiar ha de ser únicament l’Estat. És només aquest finançament adequat i netament públic el que pot assegurar la independència de les universitats públiques del país enfront dels interessos privats.

Universitats Pel que fa a les universitats, la situació actual és devastadora, i per tant, el rumb és clar. Cal caminar cap a la gratuïtat perquè l’educació superior també sigui un dret. El primer pas, doncs, és equiparar els preus dels màsters als dels graus, perquè l’especialització que aquests atorguen no és cap privilegi ni cap afegit pel qual hàgim d’invertir, sinó una part més del nostre cicle educatiu al qual hi tenim dret, i més tenint en

10

PASSA ENDAVANT CONTRA LA CRISI EDUCATIVA

compte que alguns d’ells són obligatoris per exercir determinades professions. De la mateixa manera que no s’ha d’assumir individualment aquest cost, tampoc hem de carregar individualment el fet de voler estudiar un grau o un altre. En altres paraules, un no ha de pagar més pel fet que la seva carrera suposi més costos de material, perquè té dret a estudiar el que vulgui i perquè això genera enormes desigualtats en funció dels recursos de cadascú.

Per tant, també és urgent i prioritària l’equiparació dels preus dels graus entre si.

Cal afegir també que, mentre s’hagi de pAgar matrícules universitàries, s’ha d’exigir que aquest pagament es pugui fraccionar i s’adapti a les realitats del màxim de gent possible. El primer pas seria la possibilitat de fraccionar-lo com a mínim en 5 terminis a totes les universitats del país.

D’altra banda, tant en l’hipotètic escenari de gratuïtat com en l’actual, és imprescindible la creació de beques salari -cobrar mensualment per estudiar- per a les persones que no es poden permetre no estar treballant durant les hores que dediquen als estudis. A més, cal facilitar tant l’accés a la informació com agilitzar i desburocratitzar el procés per demanar-les.

Finalment, és imprescindible la remuneració obligatòria de totes les pràctiques externes. Com a mínim, exigim la part proporcional del Salari Mínim Interprofessional de les hores que treballem per entitats o empreses externes. El context d’aprenentatge no pot justificar en cap cas l’explotació laboral.

Secundària i Formació Professional Si parlem dels instituts, hem d’atendre quines són les causes que comporten l’abandonament escolar prematur, una de les principals problemàtiques de les estudiants en aquest període, entenent que aquest és un efecte de les condicions socioeconòmiques que viuen les estudiants de secundària.

Per tant, entenem l’abandonament escolar com una conseqüència estructural d’aquest sistema socioeconòmic, marcat per la creixent precarització de grans segments de la població.

Actualment, aquest és un dels principals mecanismes de re-

producció de l’estatus socioeconòmic.

Anomenarem els següents factors estructurals que incideixen en l’abandonament escolar prematur: 1. El cost d’oportunitat (de continuar estudiant vs començar a treballar) unit a la insuficiència de beques.

2. Altes taxes d’atur entre la població jove.

L’educació pública, element vertebrador de la societat del nostre país, ens ha de permetre garantir el coneixement, la comprensió i l’ús de la llengua catalana.

PASSA ENDAVANT CONTRA LA CRISI EDUCATIVA

11

Qüestions econòmiques

3. El cicle econòmic i el retorn (en èpoques de bonança econòmica, on hi ha gran demanda de feines no qualificades, l’abandonament escolar augmenta).

Per altra banda, afegim altres factors de caràcter social i acadèmic per ordre d’incidència: 1. La situació socioeconòmica personal i familiar.

2. La pertinença a minories ètniques i immigrades (llengua materna, cultura acadèmica, baixes expectatives, baix compromís amb l’educació dels fills, nivell d’estudis dels pares, etc.).

5. El gènere: en general les noies tenen millors resultats que els nois i presenten menys abandonament prematur.1 A part d’aquests factors també n’observem d’altres com la situació que es troben les estudiants amb necessitat educatives especials. El mètode educatiu actual està basat en la mnemotècnica i la repetició, fet que no s’adapta a les necessitats de moltes estudiants, i en conseqüència, les veta de l’accés a estudis superiors.

En l’àmbit territorial s’observa que allà on afecta més l’abandonament escolar va intrínsecament lligat en l’estructura del mercat laboral del territori, és així com s’observa que en les zones amb més alta estacionalitat és on afecta més. Als Països Catalans ens trobem en una de les majors ràtios d’abandonament en comparació amb els altres territoris tant de l’estat espanyol com d’Europa.

Amb la situació sanitària actual l’abandonament escolar prematur pot patir un augment a causa de l’absentisme digital i la desafecció escolar, entre d’altres, així com per l’empitjorament de les condicions econòmiques.

3. La tipologia familiar: baix nivell d’estudis en particular de la mare; qualificació laboral del pare; poc interès pels estudis dels fills, etc.

4. Factors acadèmics diversos (l’absentisme i la desafecció escolar, el fracàs escolar, la tipologia del centre d’estudis, els mecanismes de seguiment i orientació, i de tractament de la diversitat).

1. Colomé, F; Martínez, C i Tatare, Mt. (2018). Informe sobre l’abandonament escolar prematur i qualitat de govern a les regions europees.Fundació Catalunya Europa

12

PASSA ENDAVANT CONTRA LA CRISI EDUCATIVA

Demanem la introducció de beques salari a estudiants de Batxillerat i de Formació Professional com una mesura per lluitar contra l’existència del cost d’oportunitat entre estudiar i treballar, i així garantir que qui vulgui estudiar pugui fer-ho.

Pel que fa a l’oferta de Formació Professional a bona part del territori ens trobem amb una gran manca d’oferta pública que implica la intrusió de formació professional gestionada per centres privats o concertats. En aquest cas, demanem l’ampliació d’oferta pública de Formació Professional.

En darrer lloc, cal exigir que es dediqui el 6% del PIB en finançament de l’educació, tal com marca l’OCDE. Un finançament adequat és clau per garantir que l’educació sigui de qualitat, entenent com a indispensable la reducció de les ràtios per tal de garantir una atenció adequada i individualitzada per l’alumnat i reduir així l’abandonament escolar i garantir l’adaptació a les necessitats d’aprenentatge de l’alumnat.

PASSA ENDAVANT CONTRA LA CRISI EDUCATIVA

13

SOBRECOSTOS

4

SOBRECOSTOS

Els sobrecostos fan referència al fet que costejar-se uns estudis formatius- formació secundària o un grau universitari- transcendeix el pagament de les taxes i la matrícula, ja que existeixen una multitud de sobrecostos que encareixen l’accés a l’educació, en forma de material, transport i habitatge, per exemple. Els sobrecostos, doncs, constitueixen un mecanisme d’expulsió de la classe treballadora, potser menys visible que, per exemple, els preus universitaris, ja que no només formen part de l’àmbit estudiantil, tot i que tenen un impacte directe en els drets emmarcats en aquest.

Material Ens referim a material com tot el que és imprescindible per cursar qualsevol formació, ja sigui material didàctic (llibres de text, manuals, audiovisuals, etc., que són un component més del currículum) o bé eines i recursos necessaris per al procés d’ensenyament i aprenentatge (material escolar, TIC...). Que el pagament i l’accés al material necessari per als estudis formatius recaigui en les famílies o individus, enlloc que es cobreixi des de l’Estat o el mateix centre educatiu, aguditza la desigualtat d’oportunitats entre les estudiants. N’és un clar exemple l’escletxa digital, o amb altres paraules, l’accés diferenciat de les persones a les tecnologies segons el seu nivell econòmic.

L’escletxa digital és la imatge de l’escletxa social, per això no sorprèn que, per exemple, tot i que la penetració d’Internet és elevada a molts punts del territori, s’observen notables diferències en l’accés i l’ús

14

PASSA ENDAVANT CONTRA LA CRISI EDUCATIVA

de la xarxa entre determinades zones geogràficament properes, amb una diferència notable en el sistema de punts percentuals.

D’aquesta manera, per tal de garantir la igualtat d’oportunitats, el sistema educatiu públic de la mà de l’Estat, ha de garantir la provisió del material escolar i universitari gratuït, l’accessibilitat a tot el programari, bibliografia, llicències i eines digitals necessàries, així com la subvenció de tot el que és imprescindible, amb mecanismes com els bancs de llibres, els préstecs de material, etc.

Cal tenir en compte que l’escolarització s’ha virtualitzat en molts sentits i les TIC han pres un paper protagonista al llarg del procés d’ensenyament i aprenentatge. Altra vegada fent referència a l’escletxa digital, queda palesa

la necessitat que totes les estudiants tinguin accés a aquestes tecnologies i a la xarxa per tal de poder cursar els seus estudis formatius adequadament i equitativament. Per aquesta raó, cal reivindicar la sobirania tecnològica. És a dir, la producció local en el material de sistemes públics. D’altra banda, cal reivindicar l’ús de tecnologies de programari lliure en els centres educatius en detriment de les grans corporacions que comercialitzen les dades de les estudiants.

També cal tenir en compte les excursions i colònies obligatòries com un sobrecost més, especialment a secundària. Aquestes sovint contribueixen a la segregació i a les distincions econòmiques, tant pel mateix contingut, com per l’estigmatització i la impossibilitat d’accés a un espai de cohesió per aquelles estudiants que no s’ho poden permetre. Idealment, les excursions i colònies obligatòries, contingut del qual forma part dels currículums educatius, haurien de ser accessibles i garantides per a totes les estudiants.

Pel mateix motiu, caldria demanar extraescolars i serveis de menjador públics i de qualitat.

Pel que fa al transport, ens trobem amb una xarxa de transport públic deteriorada a causa de la desinversió, la

Transport privatització, la precarització del servei o l’encariment de les tarifes. Aquesta realitat es tradueix en un servei poc accessible per les estudiants, tant pels seus elevats preus com per la manca de diversitat d’opcions. La precarietat del servei i la manca d’opcions a la qual ens referim es veu representada especialment en zones rurals -enteses en la dicotomia rural-urbà- i en zones perifèriques -enteses en la dicotomia centre-perifèria-. En les zones amb una xarxa de transport públic pràcticament nul·la, és necessari que s’ofereixin recursos i opcions de transport a l’abast de les estudiants en totes les etapes educatives per tal de facilitar el seu accés als centres educatius i no obligar-les a l’ús del transport privat, que entre altres inconvenients, resulta molt més car. I respecte als preus abusius, és necessària la implementació de targetes de transport per a estudiants, sense distinció d’edat, per tal de, altre cop, garantir que les estudiants puguem accedir als nostres centres educatius, tant pel que fa a la mateixa accessibilitat física, com pel que fa a les barreres econòmiques que el transport suposa.

PASSA ENDAVANT CONTRA LA CRISI EDUCATIVA

15

SOBRECOSTOS

Habitatge Derivat de la problemàtica relativa al transport, o de la necessitat d’un espai adequat per a l’estudi, sovint, per a poder estudiar i accedir als centres educatius, ens veiem en l’obligació de pagar el lloguer d’una habitació, pis o residència, el preu dels quals es veu fixat d’acord amb la pressió que el mercat exerceix sobre l’habitatge. El problema residencial es veu accentuat pel fet que existeixin lleis que promouen l’acumulació de propietats i perquè la majoria d’habitatges són gestionats per bancs o fons voltor, augmentant les desigualtats entre propietaris inquilins, i incrementant, d’aquesta manera, les dificultats de la classe treballadora per accedir a l’habitatge. Per això, és necessari que es garanteixi l’oferta pública d’habitatge al marge dels mercats immobiliaris locals. Cal que es vegi incrementat l’accés de les estudiants a l’habitatge i, per aconseguir-ho també s’ha de tenir en compte que existeixen distribucions desiguals del poder adquisitiu basades en la territorialitat. A més, pel que fa a les residències per a estudiants, que actualment són gestionades per empreses privades que fixen un preu elevadíssim i fomenten un model allunyat de les estudiants de classe treballadora, és necessari que aquestes residències siguin totalment públiques per, d’aquesta manera, garantir-ne una major oferta i exigir-ne uns preus assequibles per a totes les estudiants.

Els sobrecostos en l’educació adopten, però, diverses altres formes, com ara les acadèmies o els bars de les facultats, entre d’altres. En el primer cas, les estudiants que es poden permetre pagar

16

PASSA ENDAVANT CONTRA LA CRISI EDUCATIVA

una acadèmia, directament poden tenir accés a exàmens d’altres anys, a apunts de qualitat i a resums amb els quals les probabilitats d’aprovar es multipliquen. Totes les estudiants han de poder veure garantit l’accés a les eines necessàries per a cada assignatura sense que es puguin establir aquests biaixos per motius econòmics, per mitjà de la docència i els recursos proporcionats pel centre. Pel que fa al servei de bar, aquest és imprescindible per moltes estudiants, però, a conseqüència de les externalitzacions que pateix l’educació pública, normalment són empreses privades les que porten els bars de les universitats i van incrementant els preus any rere any.

5

GOVERNANÇA DE L’EDUCACIÓ I REPRESENTATIVITAT DE L’ALUMNAT EN ÒRGANS DE REPRESENTACIÓ Representació estudiantil universitària El model neoliberal de societat atomitza els individus i imposa un individualisme extrem, com també crea unes condicions de vida precàries per a la majoria de la població, que acaba desembocant en passivitat cap a l’altre i un fort èmfasi en la mateixa supervivència. Aquest fet dificulta la creació d’un sentiment comunitari i impedeix, per tant, l’avenç de l’autoorganització. Això suposa una tendència general entre l’estudiantat cap a no organització, restar passius als esdeveniments i, en tot cas, moure’s de forma reactiva davant d’alguna qüestió que es percep com una agressió. Per això, per acció o per omissió, el model representatiu agafa més força en la lògica neoliberal, en detriment dels models de democràcia més directa. És per aquest motiu que considerem necessàries mesures per pal·liar aquesta situació:

democratitzar la governança a l’educació i revertir la lògica neoliberal que s’hi ha instaurat, tot tenint en compte el nostre objectiu de maximitzar l’organització de l’estudiantat.

La infrarepresentació de l’estudiantat en els òrgans de decisió de les universitats és el principal escull de l’actual model de representativitat de l’alumnat, que sovint s’evidencia pel fet que els representants de l’estudiantat s’oposen o reclamen en bloc alguna demanda i no es té en compte. És il·lògic que les estudiants no tinguem una presència central i majoritària als llocs on es decideix el nostre futur.

Això ens porta a la contradicció que, malgrat no haver-hi una universitat sense l’estudiantat, a les institucions som sempre minoria, sense poder condicionar les decisions preses.

Per tot això, és essencial donar més rellevància a la representació dels estudiants i augmentar la seva presència als òrgans de govern. En primer lloc, s’ha d’assegurar una presència mínima del 30% d’estudiants als Claustres Universitaris, així com a la resta d’òrgans de govern, i atorgar als representants dels estudiants mecanismes per fis-

PASSA ENDAVANT CONTRA LA CRISI EDUCATIVA

17

Governança de l’educació i representativitat de l’alumnat en òrgans de representació

calitzar les decisions preses als òrgans de govern. També s’ha de tenir en compte la situació de desavantatge en què ens trobem l’estudiantat, atesa la brevetat de la representació estudiantil enfront dels altres col·lectius de la universitat; s’ha de dotar de recursos als representants de l’alumnat per poder desenvolupar correctament la seva tasca. Al mateix temps, s’han de trobar vies per escoltar la veu de l’estudiantat en aquelles decisions de més transcendència per a la comunitat universitària, com ara la consulta constant als representants electes de l’alumnat o la convocatòria de referèndums vinculants per a tots els estaments de la universitat. Finalment, s’ha de replantejar la ponderació del pes del vot dels estudiants a les eleccions, ja que malgrat que l’estudiantat representa la més de tres quartes parts de tota la comunitat universitària, el nos-

18

PASSA ENDAVANT CONTRA LA CRISI EDUCATIVA

tre vot no representa en cap universitats catalana més del 30% del vot total ponderat.

Per analitzar el model de governança a les universitats, hem de tenir en compte el paper que desenvolupen els Consells Socials. La idea inicial amb la qual es va justificar la introducció d’aquest òrgan en el Pla Bolonya era la creació d’un espai on agents de la societat poguessin prendre decisions entorn de la universitat com a partícips d’aquesta mateixa societat i els lligams que això comporta. Tot i que no rebutgem, d’entrada, la idea de foment de la participació de la societat civil a la universitat, condemnem que a la pràctica s’han convertit en una instància superior de les institucions universitàries amb un gran poder, l’última paraula pel que fa a la presa de decisions. Aquest òrgan, a més, compta amb una participació estudiantil molt baixa, ja que en la majoria d’universitats només hi ha un representant de l’alumnat. Finalment, el paper actual dels Consells Socials no s’adequa en absolut al que en un principi es va descriure, perquè són el mecanisme a través del qual el capital privat ha tingut accés a la universitat, ja que els agents que majoritàriament estan representats als Consells Socials són les grans empreses. Això, al seu torn, provoca que aquestes

arribin a tenir una gran influència en les decisions de la comunitat educativa i, per tant, a la fi s’actua totalment en detriment del dret a l’educació. És per aquestes raons que considerem que hauríem de caminar cap a l’eliminació del Consell Social per eliminar la influència de l’empresa privada a la universitat i donar-ne les competències als òrgans legítims de la universitat. Al mateix temps, apostem per un model universitari que compti amb una direcció universitària àmplia refrendada en eleccions més enllà de la figura del rector.

Només així es garantirà la plena democratització dels òrgans de govern a les Universitats i s’aconseguirà blindar el valor de l’au-

tonomia universitària, imprescindible per allunyar-nos de les lògiques del mercat.

Representació estudiantil a secundària Pel que fa a l’educació secundària, si bé és cert que existeixen espais de representació estudiantils, com ara els Consells Escolars de centre, els Consells Escolars Municipals i el Consell Escolar d’àmbit autonòmic, on trobem el de Catalunya, el de la Comunitat Valenciana i el de les Illes Balears, aquests no sempre són efectius o útils per a les estudiants. En el cas dels Consells Escolars de centre hi trobem l’equip directiu, representació de l’Ajuntament, professorat, alumnat i personal d’administració i serveis. Són espais de decisió en relació amb el projecte educatiu o la gestió econòmica, entre d’altres. Els consells escolars municipals i els autonòmics, però, són òrgans consultius. En el cas dels primers, tot i que són decisoris, no sempre funcionen correctament i, com a estudiants, quan volem denunciar el mal funcionament, ens trobem sense cap òrgan institucional que vetlli per solucionar-ho.

s’afegeix a l’ambigua regulació respecte de la representació que hem de tenir en el cas de Catalunya, ja que aquesta no es calcula de forma individual sinó que es fa ajuntant la representació que han de tenir famílies o tutors i alumnes.

D’altra banda, cal afegir que sovint no s’explica amb prou claredat la funció que es fa dins el Consell Escolar ni les implicacions ni el poder que hi tenim. Això provoca que les estudiants ens trobem en una clara situació d’inferioritat real, que

PASSA ENDAVANT CONTRA LA CRISI EDUCATIVA

19

Governança de l’educació i representativitat de l’alumnat en òrgans de representació

Així doncs, considerem que no tindrem uns consells escolars realment útils fins que aquests siguin decisoris, les estudiants tinguem accés a tota la informació i es reguli la funció que hi hem de tenir.

En aquest sentit, reivindiquem que s’ha de garantir suport tècnic i recursos als representants de l’alumnat al Consell Escolar, perquè duem a terme un paper molt important i hem de tenir totes les facilitats per tal de poder desenvolupar amb garanties la tasca de representació estudiantil. A més, necessitem una institució que garanteixi els drets de l’estudiantat i el compliment de la normativa.

Finalment, considerem imprescindible donar facilitats per tal que les estudiants es puguin organitzar en els seus centres educatius, atès que és l’organització la base d’una autèntica participació democràtica de l’alumnat al Consell Escolar.

Per últim, exigim que a Catalunya, igual que passa al País Valencià i a Mallorca, es reguli la presència d’estudiants de forma individual, independentment de la regulació del percentatge de famílies i que aquesta representació estigui diferenciada entre alumnes d’ESO, batxillerat i FP.

20

PASSA ENDAVANT CONTRA LA CRISI EDUCATIVA

6

LLENGUA I CONTINGUTS DELS PLANS DOCENTS

Els continguts dels plans docents, així com la llengua vehicular de l’ensenyament són esferes que sovint queden lluny de ser objecte de reivindicació, però son objecte de l’embat mercantilitzador.

La nostra llengua L’aposta del SEPC en matèria de llengua és la defensa del català com a eina de cohesió social, com a eix vertebrador i dret nacional que hem de tenir garantit com a ciutadans dels Països Catalans. Actualment ens trobem en una situació d’emergència lingüística. En 15 anys, el català ha perdut més de mig milió de parlants arreu dels Països Catalans, i ara cal revertir aquesta tendència de manera urgent. “Quan una llengua arriba al llindar del 30 % de parlants respecte al total d’habitants del territori, és molt difícil revertir el camí cap a la seva desaparició.

El català, amb un 32 %, s’hi aproxima perillosament.”2 Així doncs, a les aules el català ha de ser llengua vehicular a totes les parts del país, acompanyat de mecanismes fiscalitzadors i de denúncia d’irregularitats, en totes les etapes educatives: des d’escola bressol fins a la universitat, passant per Secundària i la Formació Professional.

Més enllà d’això, existeixen diferents contextos arreu del país que ens fan tenir unes demandes de mínims a assolir urgent-

ment, com és el cas del País Valencià. Pel que fa a universitats, el SEPC subscrivim les aportacions que feia la Coordinadora VEU l’any 2019, que proposen una sèrie de mesures homogeneïtzadores per una política lingüística universitària comuna en tot el País Valencià i la reivindicació del dret a poder gaudir d’una vida universitària plenament en la llengua pròpia.

L’aposta del SEPC en matèria de llengua és la defensa del català com a eina de cohesió social, com a eix vertebrador i dret nacional que hem de tenir garantit com a ciutadans dels Països Catalans.

2 (2020) El català, en emergència lingüística: “si no s’actua, s’extingirà”. Plataforma per la Llengua. Recuperat de: https://www.plataforma-llengua.cat/que-fem/noticies/4851/el-catala-en-emergencia-linguistica-si-no-sactua-sextingira

PASSA ENDAVANT CONTRA LA CRISI EDUCATIVA

21

LLENGUA I CONTINGUTS DELS PLANS DOCENTS

Pel que fa a secundària, exigim un pla estratègic per revertir la situació d’inferioritat del valencià i caminar cap a un escenari on absolutament tothom pugui entendre i parlar bé la llengua. En aquest sentit, el primer pas cap a la vehicularitat total del català a les aules del País Valencià seria aplicar el que marca l’informe de la UEM, on s’exposa que si realment es vol revertir la situació de bilingüisme social asimètric (actualment en favor del castellà), la vehicularitat de la llengua minoritzada (català) no pot baixar del 50%: el valencià ha de constituir el nucli organitzador de l’itinerari curricular.

Continguts dels plans docents En referència als continguts, els plans docents estan al servei del mercat laboral i de les seves necessitats.

L’educació és una eina per a l’emancipació en la mesura en què no només qualifica a l’alumnat per tal de poder accedir al mercat de treball sinó que el capacita per poder mirar el món més enllà d’allò que coneix, fet que et permet ser una ciutadana i professional crítica. L’educació crítica permet conèixer i entendre els marcs conceptuals de les disciplines acadèmiques que s’han dedicat a explicar el món que ens envolta, saber els quès i els perquès, ja que són les eines per poder mirar més enllà.

L’embat neoliberal amb la connivència dels moviments de renovació pedagògica amb retòrica pseudoprogresista s’han dedicat a promoure la idea de l’educació

22

PASSA ENDAVANT CONTRA LA CRISI EDUCATIVA

competencial com la “superació” de l’educació conceptual mitjançant la retòrica de què el sistema educatiu està desfasat.

El paradigma ocupacional del mercat laboral cap al qual caminem és el de les feines temporals i el canvi constant de tasques a realitzar o de sectors on treballar. Per aquest motiu, a les empreses no els interessa que el sistema educatiu formi a persones amb coneixements sòlids sobre allò en què s’especialitzin, sinó que necessiten persones capaces d’adaptar-se constantment als canvis i que puguin fer una gran diversitat de tasques tècniques sense qüestionar-ne les implicacions.

A les universitats, aquesta concepció de l’educació per a la capacitació laboral, acompanyada de la dinàmica mercantilitzadora que empeny a les universitats a necessitar captar

L’educació crítica permet conèixer i entendre els marcs conceptuals de les disciplines acadèmiques que s’han dedicat a explicar el món que ens envolta.

alumnat per garantir els seus recursos, està fent estralls en l’oferta de graus i màsters que s’ofereixen.

Per una banda s’incorporen assignatures “professionalitzadores” als graus, en detriment d’aquelles destinades als aprenentatges disciplinaris. Aquest fet es deu a com comentàvem en l’anterior punt, la presència d’empreses privades als òrgans de governança de les universitats, que tenen capacitat de modificar el currículum de graus i màsters en funció de les seves necessitats.

D’aquesta manera, poden estalviar en recursos formatius propis. Aquesta estructura procura que l’alumnat sigui capaç de resoldre problemes immediats, però no sigui capaç de comprendre els marcs epistemològics i metodològics de les disciplines.

Per altra banda, també assistim a la creació de graus interdisciplinaris, que prometen a l’alumnat una alta inserció laboral perquè se centren en la totalitat d’un sector laboral, sense entrar en cap disciplina concreta.

Aquesta desestructuració del coneixement també es fa palès a secundària. És en aquest context quan els centres desenvolupen estratègies per l’alumnat amb més dificultats mitjançant la creació de grups de nivell baix en els quals s’hi extreu el coneixement més abstracte. D’aquesta manera es limita el coneixement d’aquest alumnat, que és aquell amb unes condicions socioeconòmiques més vulnerables, i finalitza l’ESO amb un nivell més baix que la resta, fet que en dificulta la continuïtat cap a estudis superiors.

Pel que fa als graus de Formació Pro-

PASSA ENDAVANT CONTRA LA CRISI EDUCATIVA

23

LLENGUA I CONTINGUTS DELS PLANS DOCENTS

fessional, cal analitzar que succeeix amb el desenvolupament de l’FP dual.

Al Principat s’ha estat impulsant una reforma del contingut i l’organització curricular de la Formació Professional (FP) per dissenyar un nou model d’FP. Aquesta reforma comporta un increment de les hores que dediquen els alumnes d’FP als centres de treball. Actualment, de les 2.000 hores d’un cicle formatiu de dos anys, 300 són de formació en centres de treball, mentre que les restants 1.700 es fan al centre educatiu, i l’avaluació de l’alumne la fa el professorat de l’institut d’FP. Amb la reforma, s’introdueixen 400 hores en un mòdul de projectes, per tant, s’interpreta que Educació vol passar a fer 1.300 hores al centre i 700 a l’empresa.

Aquesta reforma, implica un empitjorament de la qualitat de la formació, ja que l’alumne no rep una formació integral, sinó una formació completament específica en tasques molt concretes que només són necessàries a les empreses on hi fa les pràctiques, fet que porta a l’alumne a no aprendre un ofici, sinó sim-

plement, a saber fer les tasques concretes d’aquell lloc de treball.

Aquesta mesura, que no ve acompanyada d’un increment en el pressupost de formació professional, marca el camí cap a una formació professional de baix cost, a la vegada que l’increment d’hores per part de l’alumnat en una empresa,

suposa un estalvi dels costs d’una empresa, entenent que aquest desenvolupa una tasca que faria un treballador. Així mateix, aquestes pràctiques empitjoren la futura capacitat de negociació d’aquestes estudiants i conseqüentment causen una pressió a la baixa en els seus salaris.

Educació amb perspectiva feminista En totes les etapes de l’educació, hi ha una manca de perspectiva de gènere.

Tal com s’ha anat mencionant, la diferenciació entre els gèneres provocada per la relació patriarcat-capital, la divisió sexual del treball i la mercantilització de l’educació influeixen, en aquest cas, en una diferenciació en l’elecció de l’ensenyament. En aquest sentit, el contingut dels plans docents són determinats per les necessitats del capitalisme, per tant s’afavoreix a la reproducció dels rols de gènere i la segregació per gèneres de l’ensenyament.

Més enllà de la manca d’autores dones en els plans docents, que és quasi nul·la en la majoria de carreres, un problema compartit tant a les etapes superiors de secundària, a l’FP i també a la universitat, és la qüestió de la segregació per gènere i la divisió sexual del treball.

24

PASSA ENDAVANT CONTRA LA CRISI EDUCATIVA

La divisió sexual del treball té dues implicacions: - Mostra una evidència: la desigualtat entre els homes i les dones, que s’explica a partir de l’organització del treball en la dicotomia productiu i reproductiu.

- Traça una relació indissociable amb la construcció de les classes socials, de manera que relaciona gènere i classe social.

Ens trobem, a més, en el fet que des d’edats molt joves se’ns educa en uns esquemes dominats concrets a través

dels rols de gènere, que es tradueix en una segregació inconscient per gèneres en l’ensenyament des de l’ESO traduïda en una marcada divisió del treball.

Aquest fet es pot demostrar a través de les següents dades: un estudi realitzat als centres educatius de Catalunya sobre factors influents en l’elecció d’estudis científics, tecnològics i matemàtics, mostra com durant els cursos de 3r i 4t d’ESO un 26% de les noies es decantava pels estudis tecnològics (Batxillerat o FP), mentre que els nois representaven el 40%. Una vegada al Batxillerat, només un 10% de les alumnes es plantejava seleccionar estudis d’enginyeria o Informàtica, mentre que el 41% dels nois sí.

PASSA ENDAVANT CONTRA LA CRISI EDUCATIVA

25

LLENGUA I CONTINGUTS DELS PLANS DOCENTS

En els casos de l’ensenyament superior universitari, en molts països el nombre de dones matriculades a la universitat és superior al nombre d’homes, tot i que es continuen observant grans diferències en l’elecció de l’estudi, el qual a posteriori, genera una diferenciació en la distribució ocupacional entre homes i dones.3

Aquesta manca de perspectiva de gènere també afecta l’efectivitat dels protocols contra agressions masclistes i LGTB-fòbiques. En el cas de secundària, més enllà de no disposar-ne a tots els centres educatius, lo qual també és un problema a erradicar, els que es troben disponibles molt so3

26

Segons dades de l’Eurostat de l’any 2017

PASSA ENDAVANT CONTRA LA CRISI EDUCATIVA

vint no tenen en compte la part preventiva o la seva efectivitat quan s’han d’aplicar. És necessari poder donar a conèixer tots els mecanismes de denúncia dels quals es disposa als centres educatius per tal de poder garantir una bona gestió i abordatge de les agressions; aquestes passen, indiscutiblement,

per: garantir l’anonimat de la víctima i denunciant, la no-revictimització de la víctima i, sobretot, el no-encobriment dels agressors, siguin o no docents, tal com malauradament es posa en evidència any rere any a través de les alumnes organitzades per denunciar aquesta complicitat.

La creació d’uns bons protocols contra agressions masclistes i LGTB-fòbiques s’ha de realitzar amb la participació de representants estudiantils, professionals en l’abordatge, gestió i acompanyament de les víctimes i, especialment, garantint una base formativa sòlida per a totes i cadascuna de les persones que fan ús del centre educatiu en qüestió.

En el cas universitari, el paper de les Comissions i Unitats d’Igualtat ajuda a tirar endavant la tasca per convertir la universitat en un espai feminista; no gens menys, ha sigut gràcies a la tasca del moviment feminista organitzat en el moviment estudiantil que s’han impulsat reivindicacions i demandes de mínims com la redacció de protocols contra agressions masclistes i LGTB-fòbiques a bona part de les universitats públiques catalanes. El problema, en aquest cas, rau en l’efectivitat d’aquests protocols, ja que moltes de les gestions i abordatges, un cop feta la denúncia, es veuen embolicades en traves burocràtiques i jurídiques - propiciades pels mateixos processos institucionalitzadors que regeixen les universitats i que, en última instància, no donen veu ni suficient vot a les estudiants - que endarrereixen el mateix acompanyament de la víctima i gestió de l’agressió. Igualment que en el cas de secundària, es torna completa-

PASSA ENDAVANT CONTRA LA CRISI EDUCATIVA

27

LLENGUA I CONTINGUTS DELS PLANS DOCENTS

ment necessari poder dotar d’una base formativa sòlida a tots i cadascun dels membres de la comunitat educativa, no només per abordar la part preventiva de les agressions de forma real, sinó per dur a terme una corresponsabilització col·lectiva de construir i treballar per a una educació feminista.

Així doncs, presentem un seguit de temes formatius que haurien de ser presents en tots els centres educatius dels PPCC, tant d’universitats, secundària i Formació Professional4: 1. Del sexe al gènere: conceptes bàsics d’Igualtat i no discriminació; tipus d’assetjament: conceptes i elements característics; patriarcat i feminisme; violències masclistes: conceptes bàsics, tipologia, particularitats, conseqüències i efectes de la violència.

2. Objectiu: equitat. O com tractar la diferència amb igualtat: discriminació, desigualtat i diferència: aspectes clau; la importància dels plans d’igualtat; la importància dels protocols: - Detecció de situacions de violència masclista - Acompanyament a noies i dones que viuen o han viscut violència - Principis bàsics d’intervenció amb víctimes de violència masclista 3. Tipus de discriminacions: discriminacions i interseccionalitat; tipus de segregació de gènere; tractament legal de les discriminacions: recursos normatius.

4 Curs bàsic en igualtat de gènere, no discriminació i violències. Unitat d’Igualtat de la Universitat de Barcelona

28

PASSA ENDAVANT CONTRA LA CRISI EDUCATIVA

4. Desigualtat de gènere en l’àmbit professional: elements de la bretxa de gènere: bretxa salarial: desigualtats i discriminacions al món laboral: accés, carrera professional, promoció i participació; segregacions (vertical i horitzontal); incidència de la VM en la comunitat universitària.

5. El que és privat és públic: conciliació, corresponsabilitat i formes de flexibilització laboral: és el mateix la conciliació que la corresponsabilitat?; el perquè de la persistent feminització de les tasques de cures; mesures de conciliació.

6. Elements d’actuació de les polítiques públiques en matèria d’igualtat, diversitat i no discriminació: estudis, estadístiques, informes; avaluacions amb perspectiva de gènere.

Educació laica Finalment, apostem per la laïcitat en l’ensenyament. Els instituts dels Països Catalans tenen l’obligació d’oferir la possibilitat d’impartir formació religiosa als alumnes. Aquest fet és degut al privilegi que té l’Església catòlica a l’estat espanyol. D’origen franquista, quan l’església es va posicionar a favor del bàndol nacional va rebre el control en exclusiva del sistema educatiu i els seus continguts. L’any 1953, l’estat espanyol signa un acord amb la Santa Seu, i el ratifica l’any 1979 durant la Transició per garantir l’obligatorietat de rebre formació religiosa confessional en les etapes educatives obligatòries.

Apostem per una escola laica, per unes institucions que siguin totalment autònomes i independents enfront de religions i diferents sistemes filosòfics i visions del món. D’aquí la importància fonamental que l’escola pública sigui 100% pública.

Ens trobem davant d’una educació que està lluny de ser laica o caminar en direcció a ser-ho. A part de l’impertinent de religió catòlica, s’estan fent passos per incloure l’impertinent d’altres religions, totes des d’una perspectiva confessional (a Catalunya l’islam en algunes escoles des d’aquest curs).

L’ampliació de religions a l’escola, no té el mateix origen que la impartició de la religió catòlica, que com dèiem, és un privilegi de l’església amb l’estat. Tot i això, la incorporació de noves religions, proporciona una nor-

malització del dret a l’elecció del centre, o bé, el dret dels pares sobre triar l’educació dels seus fills entre diversos projectes. El fals dret de les famílies a escollir se superposa als drets dels infants a ser educats des de la igualtat.

El dret a l’elecció del centre, ha sigut una eina de justificació per la mercantilització de l’ensenyament inicial i bàsic, ja que ha intentat justificar

la doble xarxa educativa, així com el fet que l’Estat ha de subvencionar escoles privades. L’elecció de les famílies s’ha d’entendre amb relació als factors socials -classe, gènere i ètnia- que es troben emparats en la lògica del mercat. Així, qui té accés a triar els centres són aquelles famílies amb una renda més alta, fet que desemboca en la segregació de centres escolars.

Apostem per una escola laica, per unes institucions que siguin totalment autònomes i independents enfront de religions.

PASSA ENDAVANT CONTRA LA CRISI EDUCATIVA

29

ORGANITZACIÓ ACADÈMICA I INFRAESTRUCTURES

7

ORGANITZACIÓ ACADÈMICA I INFRAESTRUCTURES Reducció de ràtios i millora de les infraestructures Amb l’expansió del paradigma de la política pública neoliberal i de la successió de governs (autonòmics, estatals i supraestatals) l’educació pública es troba en una situació límit, per culpa d’anys infrafinançament i mercantilització.

L’estratègia era clara, anar esprement lentament els recursos de la pública provocant una baixada en la qualitat educativa i poder així justificar el tancament de centres o línies, la reducció encara més del pressupost i altres mesures destinades a acabar reduint l’escola pública a un reducte.

Així doncs, trobem un seguit de fets materialitzats a tots els nivells educatius que contribueixen i responen a aquests interessos mercantils neoliberals.

En primer lloc, cal fer constar els diferents sistemes educatius (públic, concertat i privat) i la diferenciació que s’estableix entre aquestes.

Aquesta diferència de models segons la seva titularitat suposa un motiu de pes perquè es doni l’actual situació de segregació escolar. S’estableix una distribució significativament desigual de l’alumnat entre els centres educatius. Aquest factor, a més, suposa una dificultat afegida en les perspectives de futur que té l’alumnat de centres públics atenent a les barreres socioeconòmiques que comporta el fet d’estudiar i el cost d’oportunitat.

En segon lloc, els recursos amb què compten els centres de titularitat pública són escassos i insuficients i molt minoritaris respecte als altres.

Les infraestructures també són precàries i no compten amb un pressupost adequat per la seva adequació. Per exemple, molts centres tenen les

30

PASSA ENDAVANT CONTRA LA CRISI EDUCATIVA

seves aules permanentment ubicades en barracons prefabricats i les promeses del govern d’eliminar-los no es veuen materialitzades, afegint condicions adverses pel correcte desenvolupament dels aprenentatges.

Cal tenir clar, però, que quan parlem de recursos no únicament fem referència a aquelles qüestions materials sinó també a les forces humanes

destinades a la tasca educativa. Les ràtios de les aules educatives són, en tots els nivells educatius tant obligatoris com postobligatoris, excessives i impossibiliten garantir un aprenentatge individualitzat -adaptat als ritmes d’aprenentatge de cada alumne- i de qualitat. Aquest fet es veu complementat amb un gran volum de professorat que treballa en condicions precàries i abusives respecte a la figura que representa, com és el cas dels professors associats a les aules universitàries catalanes.

D’aquesta manera pel que fa als instituts, necessitem un pla de xoc urgent per revertir la situació de precarietat que es materialitza en la pèrdua de qualitat educativa, cal una injecció de finançament important per pal·liar les mancances en la contractació de professorat, la renovació i adequació d’infraestructures, l’augment de recursos als centres educatius -mobiliari, material obligatori i tecnològic adequat, etc.

En el cas de la Formació Professional, cal igualment garantir les infraestructures i el material necessari per desenvolupar els graus i dur a terme la docència experimental.

Per últim, en el cas d’universitats, exigim l’estabilització de les condicions laborals del professorat per poder garantir una plantilla estable per reduir ràtios. A més, és necessària millorar les infraestructures per poder dur a terme la docència en grups reduïts així com la docència experimental.

A més, si bé és cert que moltes joves es queden fora de l’educació superior per les barreres en l’accés, un cop dins no és fàcil sobreviure-hi si has de treballar a la vegada. Més enllà dels sobrecostos, són moltes les dificultats que ens trobem diàriament pel que fa a la compaginació

PASSA ENDAVANT CONTRA LA CRISI EDUCATIVA

31

ORGANITZACIÓ ACADÈMICA I INFRAESTRUCTURES

de feina (moltes vegades precària i inestable) i estudis. Especialment des de l’aplicació del Pla Bolonya, les universitats del nostre país no estan pensades per les estudiants que necessitem treballar: horaris que et lliguen completament a la universitat durant tot el dia, avaluacions que moltes vegades no s’adapten als nostres horaris, etc.

Mesures de contingència És per això que, com a mesures de mínims i imprescindibles per començar a revertir la situació, exigim: - Existència de torns de matí i tarda a cada grau i conciliació horària: han d’existir les dues opcions per les persones que tenen feines exclusivament de matí o de tarda. Fer horaris que ens ocupen tot el dia amb espais entre mig ens impedeix treballar la majoria de cops.

- Racionalització dels horaris de classes, seminaris i pràctiques: horaris tan fixes com sigui possible de setmana a setmana per poder agafar feines

32

PASSA ENDAVANT CONTRA LA CRISI EDUCATIVA

amb horaris regulars.

- Garantir sempre l’opció a avaluació única i a recuperació: moltes vegades els horaris de la feina o algunes situacions personals ens impedeixen poder seguir el ritme de presencialitat i volum de feina diari de les avaluacions continuades. Les estudiants han de poder decidir si s’avaluen del temari al final del trimestre o ho fan al llarg d’aquest.

- Assistència presencial no obligatòria: Tot i que sempre hem defensat la presencialitat com a element indispensable per garantir la qualitat educativa, no tothom que escull avaluació continuada es pot permetre assistir-hi sempre.

Quan passa això, s’ha de facilitar el material de la classe, seminari o pràctica que sigui necessari per a la tasca avaluativa en concret.

Hem de ser conscients que, a causa de la manca de finançament públic que reben les universitats públiques, aquestes entren en competició per captar el nombre més gran d’alumnes o, per altra banda, atreure un determinat perfil d’estudiant, cosa que ens

allunya de la concepció equitativa que defensem com a SEPC. Entre aquests factors trobem els que hem esmentat en les demandes anteriors i d’altres com les facilitats que posen aquestes universitats de cara al fraccionament de la matrícula, el transport, etc. Així doncs, tots aquests aspectes han de ser universals i homogeneïtzadors arreu de les universitats.

Si passa el contrari i se segueixen accentuant aquestes diferències, ens trobarem davant un panorama cada cop més segregador on es podran identificar els diferents perfils d’estudiants (en funció del perfil socioeconòmic) segons la universitat on estudien.

En definitiva, la reducció de ràtios i l’augment del finançament en totes les etapes educatives són necessàries i una exigència indiscutible per millorar la qualitat educativa i combatre l’actual sistema.

8

COMUNITAT EDUCATIVA Lluites compartides

Com a punt final d’aquest model proposat, hem de parlar també de la situació que viuen els altres col·lectius que conformen la comunitat educativa. Entenem que les problemàtiques educatives no únicament afecten les estudiants sinó que hi ha altres agents que veuen retallats els seus drets.

Fins al moment, els agents socials no han configurat un teixit amb prou força per a ser un pol en defensa d’un model alternatiu davant de les institucions. El sector educatiu tenim un paper clau dins dels moviments socials.

Per fer front a aquesta situació, caldrà que els sindicats i agents del sector educatiu ens unim per tal de generar sinergies i convergir les nostres forces sota objectius comuns. Això ens hauria de permetre reforçar la comunitat educativa i, en segona instància, aportar solidesa al teixit social. La tasca principal de la Comunitat Educativa haurà de ser plantar-se enfront d’un procés de canvi educatiu que ha aprofitat la crisi econòmica per a consolidar progressivament una agenda mercantilitzadora.

La tasca principal de la Comunitat Educativa haurà de ser plantar-se enfront d’un procés de canvi educatiu que ha aprofitat la crisi econòmica per a consolidar progressivament una agenda mercantilitzadora.

Això només es podrà fer a partir d’un marc analític compartit i articulant un programa de mínims que vagi més enllà de mesures curtterministes per tal de defensar l’educació de la necessitat que té el capital de valoritzar-se.

La divisió sexual del treball també hi actua amb força: el nombre de dones que exerceixen el professorat en el conjunt dels ensenyaments representen el 66,4% durant el curs 20162017, mentre que representava el 66,2% durant els anys 20142016 (per tant, està augmentant lleugerament).

Els percentatges de dones en el professorat en el curs 2016-2017, segons l’ensenyament que imparteixen són especialment elevats en Educació Infantil (97,6%), en Educació Especial (81,7%), en Primària (81,4%) i en Ensenyament d’idiomes (74,5%).

PASSA ENDAVANT CONTRA LA CRISI EDUCATIVA

33

COMUNITAT EDUCATIVA

El percentatge més baix en el professorat femení en el curs 2016-2017, correspon als Ensenyaments esportius (15,6%) i a l’Educació Universitària (41,3%) però la participació femenina és diferent segons les categories de professorat universitari.

En totes les categories de professorat d’educació universitària en les universitats públiques hi ha major participació masculina. La participació més gran femenina en el professorat d’educació universitària del curs 2016-2017 correspon al personal contractat (44,7%), als titulars d’universitat (40,3%) i als titulars d’escola universitària (40,2%). La participació femenina més baixa correspon a la categoria de catedràtics d’universitat (21,3%).

La crisi derivada de la Covid-19 ha posat al descobert moltes de les febleses dels serveis públics, també en el sector educatiu, i ha fet encara més òbvia la importància de la recerca i la ciència per construir un país preparat per afrontar els reptes que se li presentin. El moment actual requereix un replantejament radical i que la Comunitat Educativa sigui prou forta i unitària per tal de qüestionar l’actual model educatiu, el model socioeconòmic basat en la ideologia neoliberal i el procés de mercantilització de l’educació.

L’articulació d’aquest front comú per la defensa de l’educació pública haurà de passar per teixir aliances i compartir anàlisis en matèria educativa. Això, haurà de permetre començar a traçar línies d’actuació conjuntes que no limitin l’autonomia de cada agent, però sí que multipliqui l’acció política, entenent que si treballem sota el mateix marc polític i discursiu, l’acció política que duguin a terme els diversos agents aniran en sintonia i s’avançarà

34

PASSA ENDAVANT CONTRA LA CRISI EDUCATIVA

cap a poder enfortir els lligams amb la resta d’agents: col·lectius i persones que representen o formen part del col·lectiu docent, estudiants i les Assemblees de Facultats i d’Instituts, PAS i PDI, associacions de famílies, doctorands, substitutes i interines.

Sistema de recerca i universitats5 Pel que fa al sistema de la recerca i universitats és un important sector laboral i socioeconòmic, més enllà dels seus obvis àmbits de la formació de coneixement i desenvolupament científic-tecnològic, en el nostre país ha estat fins ara massa precaritzat i sense els recursos públics necessaris per al seu potenciament.

L’àmbit de la recerca i universitats ocupa unes 25.000 persones només a universitats, i rep cents de milions d’euros de finançament sent també font de riquesa i coneixement. Incidir-hi implica treballar per les condicions laborals de milers de persones, gestionar un elevat capital provinent, majoritàriament, de l’erari públic i generar un coneixement bàsic per afrontar els nous reptes i incidir en com aquest coneixement que acaba repercutint a la societat. És a dir, la recerca i la universitat han d’estar al servei del creixement del coneixement en tots els aspectes de la vida, apropant-los a la societat, i no només han de quedar relegats al servei de generar productes de valor pel mercat.

5

Punt extret del programa de la CUP Universitats i Recerca, al qual hi participem com a SEPC, per les eleccions del 14 de Febrer.

PASSA ENDAVANT CONTRA LA CRISI EDUCATIVA

35

COMUNITAT EDUCATIVA

Però les condicions de la majoria de grups de recerca empitjoren any rere any degut a l’infrafinançament dels seus projectes; la manca d’estabilitat dels seus investigadors i l’elevada càrrega docent i burocràtica; la falta de transparència en la planificació de la recerca; i la nul·la presència dels col·lectius de la comunitat científica als òrgans de govern.

La majoria de la recerca dels grups d’investigació està sustentada en gran part per personal investigador precaritzat.

Aquest col·lectiu inclou els tècnics, siguin PAS universitari o no, els estudiants de doctorat, que en els darrers anys han vist com disposen de menys beques i de durades més curtes, i estudiants de màster o de final de grau, que realitzen tasques de recerca als grups d’investigació de forma no remunerada.

El col·lectiu del fals professorat associat també concentra gran part de les condicions laborals precàries amb una temporalitat insostenible i amb remuneracions insuficients considerant l’elevada càrrega docent que sostenen sense la qual les universitats no poden funcionar. A més, l’escàs personal tècnic o d’altres figures intermèdies de personal investigador no permanent és el que fa que una majoria d’estudiants amb un excel·lent grau de formació no tinguin futur al nostre país o que el seu futur laboral es trobi en sectors aliens a la seva formació adquirida en la formació superior especialitzada.

36

PASSA ENDAVANT CONTRA LA CRISI EDUCATIVA

Dins la mateixa gestió i finançament de la recerca hi podem trobar un entramat complex d’altres institucions i ens públics, privats i publicoprivats -centres tecnològics, centres de recerca, instituts, fundacions, parcs científics, hospitals i empreses-. La recerca, sigui pública o privada, rep finançament tant públic com privat establint-se dobles i triples xarxes amb un funcionament sovint difícil d’entendre i fiscalitzar. De fet, el creixement d’institucions de recerca privats o publicoprivats no ha anat acompanyat d’un creixement proporcional del finançament públic de la recerca, provocant un detriment del finançament dins de les universitats.

Per aquests motius, d’una banda és necessari garantir unes condicions dignes per al sector de la recerca, tan professionals, laborals, de finançament públic, transparència i agència en la presa de decisions. De l’altra banda, cal que el coneixement bàsic i crític i la innovació científic-tecnològica estigui al servei de la societat i serveixi per trencar dinàmiques discriminatòries per raó d’origen, gènere i opció sexual, edat o classe. Això només serà possible amb un sistema educatiu fora dels processos mercantilitzadors als quals s’ha vist sotmesa, sempre que s’acompanyi d’una gestió de la recerca i la docència coherent amb el context i les condicions socials del moment.

Així doncs, s’ha de poder reforçar la recerca pública a través de plans de gestió i finançament estructural públic als instituts de recerca de les universitats tant propis com participats; a més, la transparència en la gestió d’aquests instituts de recerca es veurà beneficiada en la mesura que s’augmenti la representació estudiantil en els òrgans de governança de les universitats i s’expulsi a les empreses privades dels òrgans decisoris com els consells socials.

De la mateixa manera, el reforçament de la recerca pública ha de continuar amb una millora de les condicions laborals en aquest sector. Consolidar el model de beques doctorals de 4 anys independentment de la convocatòria, tal com es reivindica a l’EPIF, n’és un exemple i demanda que Doctorands en Lluita porta reclamant des de fa temps, ja que la no implementació d’aquest ha suposat l’acomiadament de 1.500 pre-doctorands. Per aquest motiu, i per seguir amb l’objectiu d’un sistema

de recerca públic, els processos de selecció han de ser totalment transparents, democràtics i de contractes no-fraudulents, així com la supressió i sanció dels contractes a falsos associats.

Finament, lluitar per unes condicions laborals dignes per les treballadores de les institucions de recerca i universitats també passa per estudiar l’homogeneïtzació de l’escala laboral del personal doctorand i postdoctorands en greuge de condicions laborals i salarials amb altres sectors públics com l’educació, a iguals nivells de formació i exigència curricular.

PASSA ENDAVANT CONTRA LA CRISI EDUCATIVA

37

COMUNITAT EDUCATIVA

Sistema d’educació primària i secundària Al llarg de l’etapa d’educació obligatòria i postobligatòria (FP i Batxillerat) la precarietat del personal docent també hi és present. Concretament el cas del personal substitut i interí.

Pel que fa a les docents substitutes veiem com es troben en una situació on les vacances i caps de setmana no són remunerats, on han de tenir disponibilitat durant tot el curs per tal de cobrir baixes, no podent, per tant, agafar altres feines, gaudir de l’oci, etc. D’altra banda, dia rere dia, les substitutes s’incorporen a aules on desconeixen els alumnes, així com s’incorporen a equips docents amb previ rodatge de nou. Aquesta situació s’ha vist agreujada amb la COVID19. Durant el confinament, els nomenaments de substitutes van reduir-se un 90%, deixant a centenars de docents sense feina. A l’hora de sol·licitar l’atur moltes no recollien els requisits.

Davant la precarietat laboral el col·lectiu Substitutes en Lluita reclama:

- Que les persones que esti-

guin en actiu a la borsa i que hagin prestat serveis aquest curs, puguin optar a un nomenament extraordinari, sigui accedint a cursos i formacions o donant suport als diferents centres que han de cobrir feines necessàries i específiques; aquesta mesura s’ha de fer efectiva en el moment en què la persona substituta es quedi sense nomenament i amb efecte retroactiu per a les persones que ja han quedat sense no-

38

PASSA ENDAVANT CONTRA LA CRISI EDUCATIVA

menament. Així doncs, conseqüentment, el nostre sou no ha de veure’s afectat ni modificat.

- Que durant aquests mesos, des que van tancar els centres fins a juliol, se’ns computin com a dies treballats a tots i totes les que hem estat prestant servei i que, per tant, es respecti l’ordre de la borsa del personal docent i no es vegi modificat en cap dels casos.

- Que les persones que han accedit a la borsa entre l’abril del 2019 i el març del 2020, puguin tenir un número definitiu i es tingui en compte el seu temps treballat abans de les adjudicacions d’es-

tiu, per tal de tenir els mateixos drets que la resta de substitutes que es troben a la borsa.

D’altra banda, pel que fa a la situació de les docents interines que volen aspirar a una plaça fixa, han hagut de patir la incertesa i la manca de planificació durant la convocatòria d’oposicions. Durant aquests últims mesos, la situació sanitària ha posat en múltiples ocasions la celebració d’aquestes, així com, en els últims dies hem vist com els factors meteorològics no han permès a centenars d’aspirants a presentar-se als exàmens.