tots els altres esperant tota l’eternitat de nores, mentre els nostres cervells es podreixen per falta d’ús. Igual que el meu oncle. Encara no t’ho he dit? Va morir ahir. Ell estarà dins la terra el dimarts, només per podrir-se. Per descomptat, la putrefacció va començar al mateix moment de la mort. Però allò era només rigor mortis, un procés en el qual el cos passa a ser rígid, perquè tot l’aire, l’oxigen, les secrecions corporals i altres líquids surten del cos i li donen típica pudor de mort i deixen el cos sec i buit. Però no s’acaba aquí, oh, no. La sang en el cos es torna rígida, fent que el cadàver sigui permanentment immòbil, llevat que s’escalfi el cos sencer. En aquest cas la sang podria circular més lliurement pel sistema, de manera que es podrien moure i ajustar les extremitats en una posició més natural. Natural! Aquesta paraula normal, una paraula buida. És mort, va morir en aquesta posició i mai més, mai més es podrà fingir el contrari. Això és tot... És mort, finalitzat, no més. Però, tu ho entens, Isabel, oi? Això és evolució, la crueltat és natural, és part de tot... Tots hem d’encarar un final, alguna vegada... jo, tu, tots... Tots. Jo moriré abans que tu i et deixaré sola. Que t’importarà? No, Isabel, no m’intentis portar per aquest camí... no m’afecta el dolor, no tinc emocions. Deixa’m! No, no penso fer-te cas! No vull els teus maleïts sentiments! L’Àlex va mirar l’espai buit que havia deixat la noia, embogit, tremolant, encara sense entendre que no hi era. —Atura’m. Fes que em focalitzi en una altra cosa... Explica’m alguna cosa. Si us plau, Isabel. Isabel! Pres del pànic, l’Àlex mirà al voltant de l’habitació, aquest cop adonant-se que la noia no hi era. Ell només veia que la jaqueta impermeable que ella sempre portava no era al penjador i hi havia un espai buit a la tauleta del saló on hi hauria d’haver les claus. Ella sempre les deixa allà.
32