Valors 154: novolatria, amb Vicenç Villatoro

N Valors Valors

Desembre de 2017. Número 154. Any XIV

Novolatria

3,50 €

Vicenç Villatoro, escriptor i periodista

Norbert Bilbeny: “Ser moral pot ser dolent,

“La novolatria és l’opi dels intel·lectuals”

ser ètic sempre és positiu”

“Responsabilitat docent” de Xavier Serra “Prejudicis i estereotips” d’Àngel Puyol

Valors Desembre de 2017. Número 154.

Pòrtic

Després del 21-D, a recosir el país

C

atalunya viu un moment delicat com a societat.

Aquesta és una realitat innegable. Tampoc serveix de res caure en el dramatisme absolut i pensar que tenim el país absolutament dividit, perquè això no és cert, però sí que ho és que en els darrers mesos hem entrat en un escenari de gran polarització, de gran tensió, que ha traspassat l’àmbit de la política per immiscuir-se en el camp familiar, amical i privat. És un escenari que caldrà superar en un futur més o menys proper, després d’haver fet el dol pel que en el número anterior en dèiem “les ferides de l’1 d’octubre”, tan les físiques com sobretot les emocionals, tan personals com col·lectives.

Creiem que després de les eleccions del 21-D, passi el que passi, tocarà recosir el país. Caldrà generar nous consensos, nous punts de trobada. I superar aquest escenari simplificador, de blanc i negre, de “cosificació” de les persones en el qual un no és com a tal sinó com un membre més d’un dels bàndols, com alertava el doctor en Comunicació Albert Sàez en el número passat de la revista.

Guanyi qui guanyi no podrà caure en una victòria triomfalista, que no tingui en compte les altres opcions polítiques. No pot haver-hi vencedors i vençuts, perquè una victòria mal gestionada en un país fortament dualitzat pot generar ressentiments dificils de gestionar que podrien esclatar en un moment o altre.

Caldrà, doncs, parlar molt i molt, dialogar a fons, amb calma, sense apriorismes ni posicions numantines fins a arribar a alguna mena d’acord entre nosaltres, entre els catalans. Fins arribar a alguna mena de pacte on tothom s’hi reconegui. Tot això abans d’intentar resoldre com els catalans expressen el seu parer sobre el seu futur, dins o fora d’Espanya. Les dues coses s’hauran de fer, però probablement primer una i després l’altra.

Nosaltres, des de Valors, ens brindem a participar d’aquesta tasca que hem d’emprendre entre tots els catalans. A ser cosidors per tornar a trobar un punt de trobada entre tots. 

Sumari

passant revista

4 Entrevista

Norbert Bilbeny: “Ser moral pot ser dolent, ser ètic sempre és positiu”

7 Ramon Radó

Pietro Bartolo, el metge de la frontera

8 Joan Safont

El petit vesper libanès

8 Francesc Raventós

Distanciats

9 Joan Catà

Del Canvi Climàtic i de la humilitat

10 Francesc Amat

La democràcia i l’interès nacional

11 Xavier Serra

Responsabilitat docent

12 Jordi Cussó i Cinto Amat

‘Reiniciar’ amistats

Monogràfic

14 Editorial

Allò nou ha de ser bo?

15 Toni Batllori Dibuixant sobre el tema 16 Entrevista a Vicenç Villatoro 20 Francesc Grané La novetat és un vedell d’or 22 Entrevista a Josep Lluís Micó

PENSAMENTS

27 Àngel Puyol Prejudicis i estereotips 28 Històries amb valors El ferrocarril subterrani 29 L’altra cara de la ciència Hacking: una proposta ètica

al ciberespai

30 Ramon Bassas Menys crisi, més pobres 31 Soraya Hernàndez Gestació subrogada: sóc mare i àvia?

propostes

34 Judith Vives Després de la fi 38 El conte Cementiri

foto de portada: sergio Ruiz

4 Passant revista

Desembre de 2017

Entrevista: Comitès d’Ètica

“Ser moral pot ser dolent, ser ètic sempre és positiu” Norbert Bilbeny, catedràtic d’Ètica de la UB La Universitat de Barcelona (UB) ha constituït el primer Comitè d’Ètica en un centre universitari català amb l’objectiu de crear un codi d’integritat científica per a tota la comunitat universitària, un document capdavanter a les universitats catalanes.

Laura Cera

Els Mossos d’Esquadra, els Serveis Socials, diversos centres sanitaris, residències de la Tercera Edat i fins i tot grans fundacions i ONG, tenen avui dia comitès d’ètica. En canvi, fins fa escassament un mes, cap universitat pública catalana en tenia. Parlem d’un comitè d’ètica global per a tota la institució, no específic per a les àrees d’investigació o recerca.

Presidit per Norbert Bilbeny, catedràtic d’Ètica de la mateixa institució educativa, el Comitè d’Ètica de la Universitat de Barcelona es va constituir el passat 25 d’octubre. Un ens que, a curt termini, neix amb un objectiu molt concret: crear un codi ètic global per a tota la comunitat universitària, i, a llarg termini, reflexionar i posicionar-se davant de possibles dilemes ètics que tinguin lloc en el marc de la Universitat.

Quina serà la funcionalitat d’aquest Comitè d’Ètica de la UB? Fixar i recordar uns criteris que avui tota la comunitat universitària coneix i afortunadament posa en pràctica. Però recordar-los una vegada més perquè cada vegada més la tecnologia i els nous mitjans d’informació i de coneixement ens plantegen nous reptes respecte un ús apropiat dels recursos ingents.

La primera feina del comitè serà aprovar un codi d’integritat científica. Estem par-

lant d’un codi ètic?

Sí, és un codi ètic, però rep aquest nom específic perquè englobarà tota l’activitat de la Universitat. Serà un codi ètic de caràcter orientatiu, de debat i de reflexió, però no disciplinari, ni sancionador.

A part, en el comitè també volem atendre les demandes i queixes que ens vinguin de la comunitat i dels propis òrgans de la comunitat. La idea és ser una referència pràctica i fer una reflexió serena al servei de la Universitat.

Moltes institucions d’aquest país tenen codis d’ètica i comitès (hospitals, escoles, policia...). Per què cap universitat encara no havia fet aquest pas?

Alguna universitat catalana sí que té codi ètic, però no té comitè. I, per tant, no hi ha un seguiment continuat del compliment dels seus codis. Aquesta és la novetat!

En aquest sentit, la UB espera ser un referent per altres centres universitaris catalans?

Si, esperem ser un referent ètic. Tota la comunitat universitària hauria de ser un referent ètic per a ella mateixa, però sempre és bo que ens recordin quines són les nostres responsabilitats, els nostres drets i les nostres obligacions i quin és el marc apropiat i d’integritat de les nostres activitats científiques en general.

Per quan està previst l’aprovació d’aquest codi ètic de la UB? Ja ens hem posat a treballar amb les regles

de funcionament del comitè i esperem que abans de Nadal tinguem les bases del codi d’integritat científica, les quals esperem lliurar al rector al mes de gener perquè siguin aprovades.

A part de vostè, que ocupa el càrrec de president, qui més forma part d’aquest Comitè?

El Comitè l’integrem tretze persones.

També en formen part la secretària general i el Síndic de Greuges de la UB, Maria Belén Noguera i Lluís Caballol respectivament; Maria Casado, membre de la Comissió de Bioètica de la UB; els catedràtics Victòria Camps, Jordi Capo, Miquel Angel Cuevas, Teresa Estrach, Montserrat Guillén i Miquel Martínez; Núria Aymerich, del Consell Social de la UB; Laura Delgado, coordinadora del Consell de l’Alumnat; Ignasi Labastida, del CRAI; i el responsable de l’Oficina de Control Intern, Riscos i Responsabilitat Social Corporativa de la UB, Maurici Romero.

Es fa un gran ús de la paraula ètica, però... què hem d’entendre per ètica?

Cal distingir entre ètica i moral. La moral és més personal, del grup i de la societat; depèn de cada cultura. En canvi l’ètica pren una distància. Dues persones poden tenir una mateixa moral, però dues formes distintes d’actuar i pensar èticament. En canvi, persones que poden tenir morals diferents, perquè tenen creences i conviccions diferents, poden tenir una mateixa ètica. Ètica, en una paraula, és responsabi-

Passant revista 5

Valors

En el cap de...

Oriol Junqueras litat. L’ètica és el deure que tenim de reflexionar sobre els nostres actes tenint en compte els principis i les conseqüències d’aquests. Dit d’una altra manera, l’ètica és la reflexió sobre la nostra conducta moral.

Per tant, l’ètica sempre està relacionada amb valors positius...

Sí, l’ètica sempre és bona. De vegades, si s’adopta una determinada moral (agressiva, exclusivista, impositiva, racista...), ser moral potser dolent, però ser ètic sempre és positiu. L’ètica té un caràcter més universal i més vinculant a les persones independent a la seva moral personal o de grup.

A través dels comitès d’ètica, l’ètica de la institució sempre s’acaba imposant a l’ètica o moral dels membres que la integren?

L’ètica de la institució no s’ha d’imposar, ha d’anar més enllà. De fet, ha d’ajudar que les morals personals que no siguin

“La realitat ens mostra que l’experiència de l’ètica comunitària no sempre és possible” “Alguna universitat catalana té codi ètic, però no té un comitè. I, per tant, no hi ha un seguiment”

compatibles amb uns referents ètics comuns i raonables també tinguin la seva manifestació normal. Cadascú tindrà la seva moral, però el respecte a una normativa de convivència ètica comuna ens ha d’unir. La dignitat , la reciprocitat, la reflexió respecte els nostres actes, la pluralitat... formen part del compromís de totes les cultures per una ètica comunicable i sostenible entre la gent més diversa en el sentit moral.

Per tant, el xoc és possible. És possible i és real. Alguns, perquè es tanquen en la seva identitat moral, asseguren que no és possible ni desitjable una ètica comuna per a les diferents identitats morals i culturals; però la majoria de la gent raonable entén que més enllà de les creences personals, de grup o de societat hi ha d’haver uns elements mínims per facilitar la convivència. Ara bé, la realitat ens mostra que l’experiència de l’ètica comunitària no sempre és possible.

L’ètica és evolutiva? El Codi Ètic de la UB s’haurà d’anar canviant?

Sí, perquè l’ètica forma part de l’espècie humana i dels seus quadres socials, tecnològics i culturals. Som una espècie sociable i la moral és una part d’aquesta sociabilitat.  Escolta l’entrevista sencera a: http://programes.laxarxa.com/ audio/131183

UNIVERSITAT DE BARCELONA

Primera reunió del Comitè d’Ètica de la UB, el 25 d’octubre. Bilbeny és tercer per la dreta.

Joan Salicrú

El mateix vespre en què vaig saber que ens portarien a la presó, vaig fer un tuit en què deia que el Bé havia de triomfar sobre el Mal. “Feu cada dia tot allò que estigui al vostre abast pq el bé derroti al mal a les urnes el 21D. Dempeus, amb determinació i fins a la victòria”. Això vaig dir, en concret.

Alguns es van esquinçar les vestidures perquè deien que jo estava atribuint a uns la condició de bons i a l’altre la de dolents. I jo, el que volia era indicar una creença moral, en el qual el Bé era la Democràcia i el Mal les ganes d’impedir-la. Era un comentari per mi mateix, que expressat en 140 caràcters potser va ser entès massa literalment. Però tampoc ha d’estranyar a ningú que una persona catòlica com jo faci referències al Bé i al Mal, a categories morals.

De totes maneres, estic d’acord que els polítics, en tant que persones que ens dediquem a l’exercici de la política, el que hem de fer és, en tot cas, parlar d’ètica, no de moral. I més en el cas què ens ocupa, perquè la situació en què ens trobem té a veure amb això, amb una concepció ètica de la vida.

Amb la justícia, la dignitat i l’ètica.

Nosaltres no hem fet res més que complir un programa electoral amb què ens vam presentar a unes eleccions. Un programa que consistia bàsicament en donar la paraula al poble. Per això som a la presó, perquè l’Estat Espanyol diu que donar la paraula a la gent perquè pugui decidir el seu futur és delicte. Des de quan això pot ser un delicte, donar la paraula al poble? Una posició ètica mínimament digna ens exigeix donar-hi una resposta. 

6 Passant revista

Desembre de 2017

Termòmetre de Valors

Les piulades del mes Jabba

Genís Roca‫‏ ‏‬ @genisroca

“Ofès, preocupat, indignat i mobilitzat davant el canvi de criteri sobre l’IVA i posterior reclamació d’Hisenda al sector cultural català. Tot el suport” Mayka Navarro‫‏‬ @maykanavarro

“Fa anys que col.laboro a @tv3cat, fins i tot quan el meu català après a Santa Coloma de Gramenet era molt pitjor que ara... i sóc “gent normal”

Rècord històric de vendes d’armes als EUA durant el Black Friday Tot i que les tragèdies se succeeixen –26 morts a l’església evangèlica de Sutherland Springs (Texas) i 59 morts a un casino de Las Vegas, són el balanç dels darrers tirotejos–, els nord-americans no aprenen la lliçó. Una de les compres estrella als Estats Units aquest Black Friday han estat les armes de foc. L’FBI va rebre fins a 203.086 sol·licituds d’informació d’antecedents, fet que suposa un rècord històric de requeriments en un sol dia, la qual cosa suposa un increment de vendes del deu per cent respecte a l’any anterior, que ja havia suposat un altre rècord.

Curiosament, la por que aquests darrers fets comportin una major restricció respecte la venda d’armes ha produït un efecte acaparament de rifles i pistoles.

Les dones construeixen millor la pau, però no la negocien

Toy Planet inclou nens amb síndrome de Down al catàleg

Segons un estudi del CFR, quan les dones participen en processos de pau hi ha un 64 per cent menys de probabilitats que fallin i un 35 per cent més de probabilitats que durin almenys 15 anys.

Malgrat això, la presència femenina en aquests diàlegs és inferior al 10 per cent .

Toy Planet ha inclòs en el seu catàleg de joguines a nens amb síndrome de Down en el marc la seva col·laboració amb Down Espanya. Una campanya a favor de la inclusió i que vol trencar amb certs estereotips.

Youtube corregirà la seva política de seguretat Youtube es compromet a millorar les mesures de seguretat del seu canal després que a Youtube Kids s’hagin pogut veure vídeos de la Pepa Pig bevent lleixiu, Elsa de Frozen disparant una pistola, Minnie Mouse atropellada o el suïcidi col·lectiu de la Patrulla Canina.

Els japonesos demanen perdó per ser massa puntuals Una companyia ferroviària japonesa ha demanat públicament perdó per “l’enorme molèstia”, segons el comunicat, que hagi pogut ocasionar que un dels seus trens hagués arrencat de l’estació 20 segons abans de l’hora prevista.

Polèmica a Alemanya per voler batejar un tren com Anna Frank L’operador ferroviari alemany Deutsche Bahn ha estat objecte de crítiques per voler batejar un tren d’alta velocitat amb el nom d’Anna Frank –nom sorgit d’una consuta popular–, qui va ser va ser trasllada amb aquest transport al camp d’extermini d’Auschwitz.

Eduard Sala @edsala62

“A la vida li hem de donar un sentit i, per tant, cal pensar què vull haver aportat al món el dia que em mori” Nathalie P. Lizeretti Taula Tercer Sector @Taula3sector

“Les entitats socials catalanes van atendre el 2016 un 2,2% més de persones que l’any anterior”

Valors comparats

40%

Aquest és l’ incrementat dels sous dels alts directius de les empreses de l’Íbex els darrers quatre anys, segons un informe d’Intermon Oxfam. Segons aquest estudi un executiu cobra 112 vegades més que un empleat.

4,4%

És la pujada dels sous dels empleats de les empreses de l’Íbex els darrers quatre anys. La bretxa salarial més gran es va detectar al Banc Popular, el sou del president era 1.252 vegades més que el sou mínim, segons el mateix estudi.

Passant revista 7

Valors

Noms propis

Pietro Bartolo el metge de la frontera L’únic sanitari que hi ha a l’illa de Lampedusa, a Itàlia, ha atès els últims vint anys unes 300.000 persones que han arribat a Europa.

Ramon Radó

En algun lloc d’Europa hi ha un nen petit, negre com el carbó, de nom Pietro. El nen va néixer a alta mar, a tocar de l’illa italiana de Lampedusa.

El part va ser en una llanxa en què la seva mare viatjava amb altres persones provinents de Mali. El doctor que la va atendre no tenia cap instrument i va haver de fer servir un ganivet per tallar el cordó umbilical i va lligar-li amb l’ídem de les seves pròpies sabates, però va poder salvar la vida al nadó. Aquest metge es diu Pietro Bartolo i, en homenatge al que va fer, al nounat van posar-li Pietro.

Fill de pescador, Bartolo havia de seguir les passes del seu pare. I així ho feia. Fins que, un dia, quan tenia 16 anys, va sortir a pescar, va relliscar i va caure per la borda sense que ningú se n’adonés. Va estar tres hores a alta mar, envoltat d’aigua glaçada i pensant-se que es moria, abans no van rescatar-lo.

Aquell dia va decidir fer-se metge.

Ara, 45 anys més tard, Pietro Bartolo és l’únic metge de plantilla que hi

ha a Lampedusa. Els primers anys atenia la gent d’allà i algun turista, però la situació va començar a canviar a principis dels noranta. L’illa més meridional d’Itàlia és un dels punts d’arribada dels qui marxen de l’Àfrica i el Pròxim Orient. La seva vida transcorre entre el Policlínic i el moll on arriben les pateres que rescata la Guàrdia Costanera. A qualsevol hora, el poden avisar: “Doctor, vingui ràpid al moll, tenim un desembarcament”. Il Dottore es vesteix i, amb les seves característiques ulleres penjades del coll, se’n va cap al moll de Favaloro.

Quan el vaixell amarra, puja a bord i mira si hi ha malalties infeccioses. De tornada al moll, els examina un per un. Estan deshidratats, cansats, amb hipotèrmia.

Dones que arriben amb la pell en carn viva o bé les han violat durant el trajecte. Les cremades, fractures i traumatismes són el pa de cada dia.

A Lampedusa, ja ho diu el nom, tot canvia perquè no canviï res. En dues dècades han canviat les rutes, les embarcacions i les lleis, però a l’illa hi continua arribant gent que fuig de la mort a la recerca d’un futur millor.

Als 61 anys, i sense tenir la jubilació

Diu que té el rècord de ser el metge que més inspeccions de cadàvers ha fet prevista, Bartolo fa cara de cansat. Calcula que ha atès unes 300.000 persones que arribaven a l’illa. A les nits, somnia amb les que no ha pogut salvar: les que han arribat a Lampedusa morts.

Diu que té el rècord de ser el metge que més inspeccions de cadàvers ha fet i que alguns se li apareixen en somnis. Bartolo ha estat aquest novembre a Barcelona, on ha criticat els governs europeus que no han complert amb les quotes de refugiats. Com el d’aquí.  Ramon Radó és periodista / @ramon_rado

8 Passant revista

Desembre de 2017

La màquina d’escriure

El petit vesper libanès Joan Safont

El passat 4 de novembre, el primer ministre libanès Saad Hariri va traslladar-se a Aràbia Saudita –potència regional que compta amb el suport occidental i amb forts vincles amb la família Hariri– i, en un sorprenent missatge televisiu gravat a Riad va anunciar la seva dimissió. El premier libanès assegurava que hi havia un complot per assassinar-lo, com al seu pare l’exprimer ministre Rafik Hariri, i acusava Iran i els xiïtes de Hizbul·là de voler la desestabilització de la regió. Des de Beirut, el president Michel Auon –l’antic combatent antisirià avui amb bones relacions amb Damasc i aliat de Hizbul·là– es va negar a reconèixer la dimissió del primer ministre i va demanar el seu retorn al Líban, tal com també va fer el partit-milícia xiïta, al govern amb Hariri en un ampli acord entre cristians, sunnites i xiïtes de forces enfrontades en un passat ple de sang i llàgrimes.

Darrera d’aquest afer sòrdid envoltat de misteris i conspiracions en un país que, com els Balcans, produeix més història de la que és capaç de digerir, sembla que hi ha la mà d’Aràbia Saudita –país natal de Saad Hariri, on el seu pare va construir la seva sòlida fortuna– i, en concret, del príncep Mohammad bin Salman. El prín-

En quin món vivim

Distanciats Francesc Raventós

L’amistat és una relació afectiva, desinteressada, entre dues o més persones. És un sentiment lliure que es basa en la confiança, l’estima i el respecte. La seva essència és conversar, compartir i compenetrar-se. L’amistat, un bé preuat, que cal vetllar i conservar. És cert, que solem fer amistat amb aquells amb els quals ens sentim més afins amb la manera de pensar o de veure el món. L’amistat, com tot sentiment humà, té alts i baixos. Depèn de la situació perso-

ALMANAR

El príncep és el nou home fort del país, on vol assegurar una visió més moderada de l’Islam cep és el nou home fort del país des que el seu pare, el rei Salman, el va nomenar hereu, i està actuant com a tal, presentant-se al món com a modernitzador del país, on vol assegurar una visió més moderada de l’Islam i ampliar els drets de les dones, i, especialment, dins del país, on ha portat a terme una extensa purga d’alts càrrecs reials, acusats de corrupció.

L’Aràbia de MbS –l’acrònim del príncep i ministre de Defensa– hauria ordit l’operació de desestabilització del petit vesper libanès, sempre a punt per esclatar,

nal de cada u i de l’entorn que ens envolta.

Ara, amb les tensions polítiques existents a Catalunya algunes amistats s’han refredat.

Al llarg del temps, cada u de nosaltres hem fet opcions personals ben diverses.

Crear una família, decidir-se per una professió, identificar-se amb una opció política, tenir sensibilitat pels problemes socials, o creure que cada u s’ha d’espavilar.

Uns són creients i d’altres agnòstics. Uns tenen vocació de servei, altres s’interessen més pels seus problemes.

Perquè la diferència de visions o d’opinions ha de comportar un distanciament dels amics? Què un desitgi la independència del país i l’altra no, no ha de ser motiu per trencar l’amistat. No són legitimes les dues visions o aspiracions? No és una manca de respecte, d’intolerància i d’esperit democràtic?

en els seus plans per combatre Iran dins la lluita per l’hegemonia de la regió d’Orient Mitjà. Un Iran que des dels acords de Viena vol recuperar el pes regional perdut. En el context de la guerra civil siriana i la lluita contra l’autodenominat Estat Islàmic, on ha estat clau la participació de l’exèrcit iranià, la lluita entre les dues potències, sunnita i xiïta respectivament, per ser la principal potència regional, sempre s’han jugat en terrenys de tercers: el destruït i depauperat Iemen, l’avui aïllat Qatar, i ara l’antigament coneguda com a Suïssa d’Orient, amb un llarg passat de guerres i ocupació.

Tot i el suport dels Estats Units a Riad, fins ara els plans del regne saudita no han sortit tan bé com haurien volgut, i una nova guerra al Líban contra Hizbul·là i les forces proiranianes podria ser una fugida endavant en la lluita pel control polític, diplomàtic i econòmic d’una regió clau a nivell mundial.

La confusió sobre l’estat de Hariri -cada dia que passa sembla més un hostatge que no pas un convidat– no fa altra cosa que alimentar els pitjors malsons en un país que havia aconseguit, ara caic ara m’aixeco, aconseguir una mínima estabilitat, encapsulat entre Síria i Israel. Que no es compleixin els pitjors presagis.  Joan Safont és advocat i periodista / @joansafont

És cert que hi han situacions que creen molta tensió, i fereixen els sentiments, com ara empresonar a membres del govern de Catalunya o a líders ciutadans per haver impulsat la independència. Es pot discrepar si és una mesura que té sentit, era necessària o assenyada; entre amics s’ha de poder debatre de tot serenament, i si no, és millor aparcar la qüestió.

L’amistat ha d’estar per sobre de les qüestions o visions en les quals no coincidim.

Refredar les amistats ens empobreix, i en moments en què cal sentir-nos forts i serens per poder aportar les raons i propostes de solució i així contribuir a trobar sortides democràtiques que permetin cooperar plegats per un futur millor malgrat les diferents visions que hi puguin haver.  Francesc Raventós és economista / @raventosf

Passant revista 9

Valors

Geografies

Marges

Del Canvi Climàtic i de la humilitat

L’educació no necessita ‘bronca’ política

Joan Catà

Tal com denuncia el biòleg, catedràtic d’Ecologia de la Universitat de Barcelona i president de l’Institut d’Estudis Catalans, Joandomènec Ros, a l’assaig Més de quaranta senyals (Pagès Editors), quan sembla que la societat n’és més conscient, quan ja ens hem mig acostumat a reciclar les deixalles, a estalviar els recursos, a respectar la natura, “els missatges mediàtics són cada cop més deixatats, més banals, més propis del show business que de l’aula docent. I les protestes d’ecologistes i conservacionistes, més toves, i la política ambiental més possibilista i menys valenta”.

Del Canvi Climàtic se’n parla massa poc.

Pràcticament, només la cimera anual sobre el clima es fa un forat a l’agenda per parlar de medi ambient, ecologia, canvi climàtic, biodiversitat, sostenibilitat, contaminació, efecte hivernacle... Que de les cimeres anuals sobre el clima en surten compromisos fràgils i gens urgents és cosa sabuda, i que la de novembre d’aquest any a Bonn, la denominada COP23, es presentava amb uns horitzons discrets i s’ha tancat exclusivament amb bones intencions, també. Però aquestes cites globals avalades per Nacions Unides no s’han de menysprear perquè exerceixen de consciència ecològica del planeta i dels humans que l’habitem.

Alerten sense histrionisme de l’augment de les concentracions de diòxid de carboni (CO2) a l’atmosfera o de la pujada incessant del nivell del mar. I avaluen fórmules per assegurar el modest objectiu de l’Acord de París, segellat el 12 de desembre de 2015: evitar que a finals de segle la temperatura del planeta hagi pujat 2° de mitjana. Tant a Donald Trump, que s’ha endut les crítiques més furibundes per la retirada dels EUA del pacte contra el canvi climàtic firmat a París, com als altres dirigents que sí que el subscriuen, els convindria escoltar més veus com la de Joandomènec Ros. Actuarien amb més determinació. La forta sotragada de la crisi econòmica ha estat l’excusa perfecta per tapar la problemàtica ambiental. Ara, que ja fa dies que hem tocat fons,

és inconcebible que se segueixin regatejant els recursos requerits per redreçar-la.

De ser una espècie biològica més de la cadena de transformacions energètiques que va del Sol a les plantes i als animals, l’home –remarca Ros - ha passat a controlar molts processos naturals a través de l’ús d’energia externa basada en combustibles fòssils d’existència limitada. Aquest model té forçosament “data de caducitat”. De fet, l’ús “imprudent” d’aquest poder ens ha portat la contaminació local i el canvi climàtic global. “L’èxit assolit ens ha fet creure que com a espècie estàvem au dessus de la melée. Res més erroni”, sentencia amb cruesa. Convindria - preconitza - que ens IEC

La humana és una espècie més de la biosfera, ‘sorgida casualment, que no causalment’ fessin veure que no som l’espècie escollida, que “no som el súmmum de la creació”. I prescriu humilitat, perquè el flux de l’energia que fa anar la biosfera, que majoritàriament prové del Sol, és el mateix que travessa altres planetes que no en tenen.

Lògicament -sosté-, la vida és impossible sense aquest flux energètic però la seva existència no implica la presència de vida, de la mateixa manera que l’existència de vida no implica la d’éssers intel·ligents. La humana és, per tant, una espècie més de la biosfera, “sorgida casualment, que no causalment”, conclou amb la precisió de l’estudiós que és. Paraules sàvies, que em permeto subratllar, aprofitant que se’n parla, encara que sigui una vegada a l’any.  Joan Catà és periodista / @Joan_Cata

Consol Prados

Darrerament hem vist com el sistema educatiu s’utilitza com a arma partidista.

El sistema educatiu hauria d’estar fora de la bronca política. Per responsabilitat, per norma, pel bé comú. I aliè a qualsevol temptació manipuladora. Primer perquè l’educació és un dels fonaments de la cohesió, i quan s’utilitza com a retret polític, es malmet també la cohesió social. Si s’utilitza, és que els motius que hi ha al darrere no responen a una preocupació de millora i progrés, més aviat intenta obrir escletxes a la recerca de conflicte, i d’adeptes a una causa. Això en darrer terme posa en risc la convivència a l’escola, el que vol dir també el risc de la convivència a nivell social i territorial. Segon perquè es crea inseguretat i desconfiança entre la comunitat educativa cosa que no afavoreix la seva tasca.

Sovint ens fixem en els models educatius nòrdics, quan part del seu èxit es deu a una professió de les més valorades i prestigioses socialment. És el convenciment que cal valorar, estimar i dignificar els professionals, perquè a les seves mans dipositem el capital més preuat que tenim. I tercer perquè el nostre sistema educatiu necessita moltes coses, però no conflictes partidistes. Necessita inversió: Espanya és el cinquè país de la UE que menys inverteix en ensenyament i per sota de la mitjana de la OCDE (el 4,1 per cent del PiB, dades de 2015) i Catalunya la cinquena comunitat autònoma per la cua amb només un 3,7 per cent del PIB. Necessita estabilitat i innovació: per treballar en un marc de confiança i de continuïtat, però amb capacitat de canvi per a adaptar-se als nous reptes. I necessita el valor que li hem d’atorgar el conjunt de la societat: l’estima pel coneixement, la cultural, la igualtat d’oportunitats, les arts, el creixement i el sentit crític...

Tot això que ens permet l’educació i ens enforteix com a col·lectivitat.  Consol Prados és sociòloga / @consolprados

10 Passant revista

Desembre de 2017

Gran angular

Contravalors

La democràcia i l’interès nacional

El diàleg i l’estimació de l’enemic

Francesc Amat

No existeix res similar a l’interès nacional quan analitzem les relacions internacionals.

El mateix podem dir respecte la política a l’interior de qualsevol país democràtic. No existeix res similar a l’interès nacional francès, alemany o espanyol. En tot cas el que existeixen són els conflictes d’interessos i la contraposició de preferències. Als diaris, però, sovint llegim tòpics amanits sobre quin podria ser l’interès nacional de tal país o tal altre –quan la realitat és que qualsevol interès nacional no deixa de ser un artifici sovint imposat interessadament per algú. En tot cas existeixen un conjunt de preferències dels votants que composen una societat. De fet hauríem de parlar bastant menys de l’interès nacional i en canvi molt més de les polítiques desitjades pel votant medià d’una societat. Potser això semblarà absurd o potser una obvietat, però comença a ser imprescindible tenir-ho present. Per què?

Per la rellevància creixent que estan prenent les actituds i maneres de fer tecnocràtiques en la política contemporània. La tecnocràcia, justament, la trobem quan unes elits –suposadament més ben formades i preparades- són les encarregades d’interpretar i executar els interessos nacionals.

La crisi econòmica va donar peu a un major protagonisme d’aquestes solucions. Les mesures dels “homes de negre”, ens asseguraven que havien de promoure la recuperació econòmica i el benestar de la ciutadania.

Com si la competició política, la confrontació de preferències, hagués estat la causant de l’acumulació dels dèficits públics i privats durant els anys anteriors. De fet, la tecnocràcia acostuma a anar acompanyada d’aquesta aureola beatífica que amalgama els suposats virtuosismes de la moderació i el benestar. Com si el conflicte d’interessos hagués d’anar sempre en contra del benestar i el creixement econòmic. I tot això, quan comencem a tenir evidència empírica comparada que justament passa el contrari. És en aquells països on hi ha més informació política, és a dir on hi ha ciutadans més informats que voten d’acord amb els seus

interessos, on també hi ha més polarització política i menys desigualtat econòmica.

Als països nòrdics, per exemple, la ciutadania està ben informada, la competició política entre partits de dretes i d’esquerres és important i en canvi els nivells de desigualtat són baixos. Hi ha de fet menys vot centrista als països on la desigualtat és baixa.

En canvi a les societats amb més desigualtat econòmica el consum d’informació política és menor i hi ha més vot centrista. Per tant no existeix necessàriament contradicció entre polarització política i cohesió social – poca desigualtat. Al contrari, una ciutadania informada que vota d’acord amb els seus abc

“La tecnocràcia viu amb angoixa el conflicte polític i sovint posa en quarantena algunes opcions polítiques” interessos el que fa és contraposar i expressar lliurament les seves preferències. Això és saludable en tant que obliga la ciutadania a consumir informació política per controlar els partits. El rol dels partits, aquí, és el de donar resposta i articular les preferències.

No pas ordenar ni limitar la riquesa aquestes, sinó directament fer explícit el conflicte d’interessos d’una ciutadania informada. La tecnocràcia, en canvi, viu amb una certa angoixa el conflicte polític i sovint vol posar en quarantena determinades opcions polítiques –com si algunes opcions no fossin convenients o desitjables. El perill real de la tecnocràcia és, doncs, la temptació de voler imposar un suposat interès nacional tot menyspreant preferències de la ciutadania que poden ser, aquestes sí, majoritàries.  F. A. és doctor en Ciència Política / @cescamat

Xavier Manté

El xoc de trens entre l’Estat espanyol i Catalunya era un xoc anunciat. Existeix la impossibilitat d’asseure’s a taula i establir un diàleg que porti a una forma de convivència que superi la confrontació, la raó de la força i el menyspreu i l’odi atàvics. És urgent superar d’una vegada aquestes etapes històriques amb un diàleg sincer entre els dos països veïns i germans comprenent les raons de l’altre tot i defensar enèrgicament les pròpies. En aquest xoc de trens que hem generat amb aquest procés d’emancipació política i social d’aquesta nova Catalunya que es vol construir, ens ha de quedar clar quins són els nostres enemics econòmics, polítics i socials als quals ens enfrontem. Entre aquests hi hem de posar els aparells funcionarials, jurídics i policials de l’estat, el PP, el PSOE i Cs, bona part de la gran banca i de les grans empreses, la Monarquia, els grans poders econòmics oligàrquics i financers establerts a Espanya i Europa, els grups d’ultradreta i tants altres. Però en aquest enfrontament els cristians hem de tenir present aquell precepte que Jesús expressa amb radicalitat: “estimeu els vostres enemics”. I això d’estimar els enemics que lluiten amb males arts i violència contra nosaltres i els nostres drets, com es fa? No ho sé pas. Però primer hem de distingir les entitats de les persones a les quals hauríem de veure com a germans malgrat ens hi enfrontem cara a cara Estimar als enemics violents és el més rendible per desarmar-los i pot ser una possibilitat perquè reflexioni, es pregunti sobre allò que està fent i pugui deixar de ser enemic nostre. Cadascú ho practica a la seva manera. Gandhi, per exemple, en la seva lluita contra els anglesos utilitzà la via no violenta i sempre aprofità per ressaltar les virtuts positives dels anglesos i per criticar les deficiències pròpies. Deia que si responia amb violència a la violència seria un no acabar mai i no assoliria la independència.  Xavier Manté és enginyer

Passant revista 11

Valors

Generem solucions

Amb dorsal

Responsabilitat docent

Es deia Peter Norman

Xavier Serra

Els professionals de qualsevol àrea hem de tenir la competència adequada i oferir un servei de qualitat en allò que treballem.

Quan prenem un autobús urbà, anem al servei administratiu que ens correspon o truquem al 112, tenim el convenciment que, ocupant-se d’aquestes tasques hi ha algú preparat i competent i, fins i tot, un especialista.

El mateix s’aplica a l’ensenyament: moltes persones estan convençuts, i amb raó, que a l’aula dels seus fills, a les reunions d’avaluació, en el treball personal de recerca, programació i millora, hi ha uns grans professionals, i no uns xitxarel·los.

Tot i així, avui dia, sembla que qualsevol pot esbatre acusacions contra un o més docents: que si no li agrada com imparteix la matèria aquell professor, que si suspèn massa, que si li té mania al meu fill o filla, etc. No diguem ja si xiuxiuegen que s’ha aprovat algú per decisió de la Direcció del centre o de la Inspecció.

Però ara em refereixo a una nova modalitat, la cacera de bruixes que, promoguda potser des d’algun Ministeri estatal o per interessos de desballestament social, permet acusacions que es trameten judicialment en forma d’investigació. Per exemple, per presumptes adoctrinaments ideològics. Cal tenir en compte que, “allò que està malament”, “està malament”!; però que acusacions orquestrades només interessades per “fer mal” - a l’honor d’algú o a la veritat i a la llibertat de càtedra dels docents- són vergonyoses, i haurien de tenir conseqüències. Que un jutge t’investigui, tot i fent bé la teva feina, és massa greu.

Ah! I no s’hi val a dir que...: defensi’s vostè d’aquests “fangs” que li llencem. El control ideològic de l’educació no té sentit. És més, atempta contra la capacitat i la confiança que tenim en les persones a qui els confiem aquesta tasca. No m’estranya gens que sigui propi de sistemes socials autocràtics, sempre ho ha estat. A més, tenim un codi deontològic (des del 1992): permet aturar conductes il·lícites -en continguts o en la forma-, però es resol en àmbit acadèmic, no

en un jutjat o amb detencions policials.

Que quedi clar que no em refereixo -en els centres- de la licitud de disposar d’un estil o ideari propi o de l’anomenat “projecte educatiu”; parlo estrictament del “control ideològic” del professional.

Estarem d’acord en què, en la formació ètica del joves, cal parlar de drets humans i civils, de respecte a l’autoritat, de dret a la dissensió política, de defugir la violència i la discriminació, de la imparcialitat judicial, etc.

A Catalunya s’estan donant ara situacions típiques del «maccarthisme» més retrògrad, que s’expressen en l’acusa-

Gerd Altmann

Em fastigueja que algú atempti contra l’honor del professorat, mogut només per venjances personals ció escandalosa i sobtada contra certs docents, motivada per interessos polítics circumstancials.

Tinc molt clar el paper de les famílies en el sistema educatiu: és ben rellevant.

I també el codi ètic que abans he esmentat, però em fastigueja que algú atempti contra l’honor del professorat, mogut només per venjances personals. Ningú – sigui ciutadà o ministre - pot ser incendiari, i menys amb els qui li fan la feina a primera línia. Ah! I quines són les solucions que proposo avui? Mireu, només dues: a) refieu-vos dels docents, coneixeu-los, col· laboreu-hi; i b) abans de tirar una pedra, examinem de què parlem. Tampoc en educació, la violència – ni física ni moral - és mai la solució. 

Xavier Serra és professor de Filosofia / @xserra

Manel Bosch

Es deia Peter Norman i va néixer a Coburg, Austràlia. Corria més ràpid que ningú. Era blanc, era ros, era alt i prim i no tenia l’aspecte d’un velocista. Corria en un país de jugadors de rugbi. Era massa magre, deien. Com podria mai destacar contra els astres de la seva època? Ni faria els temps mínims per anar als Jocs Olímpics ni hi tindria cap actuació memorable.

Estiu de 1968, Ciutat de Mèxic. Peter passa amb solvència els dos primers talls.

Guanya sengles curses i es fa amb la plusmarca provisional de la disciplina. Només queda esperar la final. Mentrestant, fora de la pista, els Jocs es desenvolupen enmig de protestes socials d’una part dels atletes. A Mèxic s’han reprimit amb violència manifestacions dels estudiants contra la pobresa; a la vila olímpica s’ha organitzat l’OPHR, un comitè d’esportistes a favor dels drets humans. Arriba la final dels 200 metres llisos: Norman surt del calaix número cinc i arrenca lent, però completa uns últims cinquanta metres extraordinaris. El cronòmetre s’atura en 20,44 segons i Peter Norman queda darrere de Tommie Smith. Minuts després Norman conversa amb Smith i el tercer classificat, el també nord-americà John Carlos. Tots dos són negres i han decidit protestar durant l’entrega de medalles. Lluiran la insígnia de l’OPHR i alçaran els punys portant guants de cuir negre, un missatge clar contra el racisme. El subcampió, fidel al seu perfil atípic, decideix solidaritzar-se amb els atletes negres i llueix a la cerimònia l’escut de l’OPHR. L’escena fa la volta al món i suposa la fi de la seva carrera. Un cop tornat a Austràlia no és rebut per les autoritats, és vetat dels següents Jocs Olímpics i condemnat a l’oblit. Ni tan sols se’l convida quan el seu país organitza l’edició olímpica del 2000. Norman, després d’anys d’alcoholisme, mor el 2006 d’un infart. El dia del seu funeral dos amics vinguts de molt lluny van portar el seu fèretre: Tommie Smith i John Carlos. 

Manel Bosch és periodista

12 Passant revista

Desembre de 2017

Cartes creuades

‘Reiniciar’ amistats De: Jordi Cussó Per: Cinto Amat CC: Revista Valors Assumpte: Amics Data: 24 de novembre de 2017

Benvolgut Cinto, Dues imatges em venen al cap per descriure algunes coses que estem vivint. Una és un terratrèmol, perquè el Procés ha fet remoure postures que semblaven inamovibles. No s’han enderrocat edificis, però sí s’ha ensorrat la imatge de les institucions i de conceptes com llibertat, justícia o democràcia. A més, interiorment algunes persones han vist com se’ls ensorraven els seus ideals, com havien de reconfigurar els seus relats o com perdien moltes amistats assolides al llarg de tota la vida. Haurem d’esdevenir “sismògrafs” d’aquests terratrèmols per evitar possibles esfondraments. Caldrà estar atents i descobrir en aquelles persones que ens envolten els símptomes que anunciïn una situació que pugui ser de ruptura o que ens permeti de bell nou refer llaços que s’han esberlat, però no han arribat a trencar-se. Perquè l’afecte i l’amistat són les nostres fortaleses per resistir les sotragades que seguirem vivint els propers mesos i anys.

Cinto: ens agradi o no, hi hauran encara moltes repliques i haurem de ser capaços de teixir amb solidesa nous vincles. I no només això, sinó que ens toca la difícil tasca d’anar

cosint els estrips provocats per les pors, i les situacions d’odi que s’han viscut els darrers mesos. Alliberar als presos és important, però encara ho és més, alliberar-nos dels ressentiments que s’han generat. Aquest sí és un repte per a tota la ciutadania.

La segona imatge es va produir ahir quan el meu ordinador em va deixar “penjat”. Va aparèixer a la pantalla un requadre que deia: “per una errada del sistema no s’ha pogut executar l’ordre”. Vaig perdre tot el que havia escrit. Quan em passa una cosa d’aquestes, la meva primera reacció és maleir l’aparell. Però després torno a reiniciar el sistema. No deixo de confiar en la tècnica informàtica.

Tinc la sensació, Cinto, que això també m’ha passat aquest dies i més ara que no visc a Barcelona i em miro les coses de casa des de la distància. Entre uns i altres hem fet que el sistema democràtic s’hagi “penjat” i ara hem de parar i tornar a engegar. Però aquesta operació no és senzilla i quan remiro la base de dades de la meva vida sembla que s’han penjat bastants coses, entre elles alguns amics. On són? Què ha passat?

Perquè per més greu que siguin les discrepàncies, els veritables amics no es poden quedar al marge o no els podem perdre de la nostra vida perquè hi hagi hagut una mena de terratrèmol polític, econòmic, social o emocional. Haurem d’anar al fons del nostre disc de seguretat i recuperar totes aquelles amistats que per un malentès, una discussió o un enfrontament, han desaparegut del nostre viure quotidià. La tasca de refer vincles no qüestiona si el sistema que tenim és just o no, si s’han comes abusos o si haurem de remirar a fons els sistemes informàtics i actualitzar-los de dalt a baix, perquè responguin a les necessitats que tenim avui. Tot el temps que demandarà refer institucions i generar confiança política, el necessitarem també per refer vincles entre familiars i amics. En aquest però, amb un grau més de complexi-

tat perquè habitualment amb els amics esdevenim tremendament exigents i quasi mai els tolerem que ens deixin “penjats” o que en el camí de la vida puguin prendre posicions oposades a les nostres. Quan no trobem l’ajut o sintonia d’una persona amiga en un tema important o en un moment crític de la nostra vida, tendim a estigmatitzar-la i apartar-la del nostre costat. Com si deixés de ser digne de la nostra amistat, perquè un dia ens va ferir, ens va fallar o no ens va donar suport. No podem oblidar que les persones som limitades i com diria en Gregori Luri, sàviament imperfectes,

No podem oblidar que les persones som limitades i com diria en Gregori Luri, sàviament imperfectes Tot el temps que demandarà refer institucions, el necessitarem també per refer vincles entre amics i malgrat cometre errors o pensar de manera diferent a la meva, són grans persones. Ser conscients d’aquesta realitat ens pot ajudar ara a superar moltes ferides que s’han produït entre persones que s’estimen. No tinguem por de reiniciar una amistat ferida, perquè l’amistat és en si mateixa meravellosa, i perquè “qui té un amic –pensi com pensi– té un veritable tresor”.

Aquest temps de eleccions i el posterior de les vacances de Nadal, pot ser un bon moment per reiniciar aquelles amistats que fan que la vida, tingui sentit en ella mateixa, malgrat les creences o ideologies que defensi cada persona.

Una abraçada cordial i bon Nadal.  Jordi Cussó és capellà i economista

Passant revista 13

Valors

De: Cinto Amat Per: Jordi Cussó CC: Revista Valors Assumpte: Amics Data: 27 de novembre de 2017

Benvolgut Jordi Estic d’acord amb el que em comentes.

Malgrat la gravetat del moment, però, no dramatitzaria excessivament, per no sotmetre’ns a una pressió que ens podria fer més mal i sobretot per mirar el futur amb una mica d’esperança. Penso que ens convé relativitzar les posicions i ser més capaços d’autocrítica i conservar els que ens uneix.

Em vénen a la memòria dues consideracions de la mà de dos autors. Un és Montaigne, i l’altre el novel·lista turc i Nobel de literatura Orhan Pamuk. A Sobre com administrar la voluntat, Montaigne dona una lliçó de realisme i de valoració del compromís que convida a prendre les situacions més greus amb sentit crític. Els assumptes públics, ironitza Montaigne, s’han d’agafar amb les mans però no ens haurien d’agafar els pulmons o el fetge; ens n’hem d’encarregar però no incorporar-los, tenir-ne compte però no apassionar-nos-hi; vigilar-los però no covarlos. Deia: “Vull que l’avantatge sigui per a nosaltres, però no faré el forassenyat si no ho és. Em lligo amb fermesa al més sa dels partits, però no busco que se’m marqui especialment com a enemic dels altres i més quan no ho vulgui la raó general”.

I, a més de prendre distància per no cremar-se, sense perdre de vista el Bé o la raó, Montaigne posava especial cura en examinar la forma com s’inicien els conflictes, el punt d’inici on ens juguem el capteniment que pot enterbolir i cabdellar les posicions: “Els naixements de totes les coses són febles i tendres. Per això cal tenir els ulls oberts en els inicis, perquè de la mateixa manera que per la seva petitesa no descobrim el perill, una vegada que ha crescut ja no en descobrim el remei”. Quan les coses arriben a una situació difícil de comprendre, quan ens aboquem a buscar culpables, convé examinar els orígens: “Els qui diuen

que tenen raó amb la seva passió vindicativa o qualsevol altra passió penosa, diuen sovint la veritat sobre com són les coses, però no sobre com foren. Ens parlen quan les causes del seu error són desenvolupades i avançades per ells mateixos. Reculeu més enrere, porteu les causes al seu inici: allí les sorprendreu desprevingudes. ¿Volen que la seva falta sigui menor per ser més vella, i que a partir d’un començament injust la continuació sigui justa?”.

L’altre autor, Pamuk, a Istanbul, ciutat i records, reflexiona entorn del sentiment d’amargor en sentit positiu, tot i les connotacions negatives, com a diferent del sentiment de melancolia. Aquest, diu, és una mena de finestra coberta de baf entre el poeta i la vida.

Un sentiment acceptat i reafirmat, que pren peu en la sensació de derrota i de pèrdua de la grandesa que va encarnar l’imperi otomà, una reacció que va i ve entre l’autocompassió i la pena i que, però, es viu com un honor i no com un fracàs, tot el contrari del racionalisme i de l’individualisme. Un sentiment que pot ser font d’entusiasme, del que participa tota la col·lectivitat, presidit per la idea que no es persegueix l’èxit ni la glòria sinó que s’està preparat per a la derrota. Segur que hi ha una part de sublimació de les limi-

L’enprenyament viu i es cova en la derrota constant, en l’autocompassió sense límits Ens convé relativitzar les posicions i ser més capaços d’autocrítica i conservar els que ens uneix

tacions socials en aquestes consideracions de Pamuk sobre la seva estimada Istanbul. Però està bé intentar definir aquesta idiosincràsia, donant-li una projecció que fa que es confronti positivament amb les ganes de viure col·lectivament sense perdre de vista els durs condicionants de la realitat. Ben segur que experiències històriques semblants conformen una idiosincràsia col·lectiva semblant.

En aquest sentit, els catalans ens vantem de ser pactistes, assenyats, poc arrauxats, estalviadors... un prototipus adornat de moltes excel·lències, i d’alguns defectes, que ens fan diferents. Potser tot això són tòpics que la història recent va desmuntant. Ara mateix, el sentiment predominant entre els catalans és de decepció, unit a un cert ressentiment i emprenyament. Emprenyats perquè no ens entenen, perquè estem convençuts que mereixem molt més del que ens donen, perquè no som capaços de ser prou radicals, d’enfrontar-nos amb valentia als qui ens condicionen i ens limiten. L’emprenyament no és un sentiment positiu. Arrela més en el paroxisme del fracàs que immobilitza que en la sensació d’insatisfacció. L’emprenyament es fixa en l’origen de grandesa que extrapola fins a horitzons inabastables i valora poc el punt on s’ha arribat; no té en compte els condicionants de la realitat per mirar de superar-los ni és capaç d’aglutinar sentiments de pertinença comuna en el que és més bàsic.

L’empreyament és sobretot font de melancolia individualista. L’emprenyament parteix del fet que el nostre passat és tan excepcional que resulta incomprensible el fracàs a què estem abocats, o millor, al que ens aboquen.

L’enprenyament viu i es cova en la derrota constant, en l’autocompassió sense límits.

Et deixo amb aquestes reflexions no pessimistes sinó obertes a l’esperança. 

Cinto Amat és advocat

rawpixel

El Procés polític català demana ‘reiniciar’ vincles, sobretot familiars i d’amistat, segons Cussó.

14

Desembre de 2017

monogràfic

N

Novolatria

“És bo tenir en consideració els moviments emergents perquè sovint són la mostra fefaent d’un malestar explícit o soterrat, però una cosa nova, només per lluir aquest adjectiu, no necessàriament ha de ser millor que l’anterior”

—Editorial

allò nou ha de ser bo?

L

a novolatria no és un concepte nou, però avui, en una societat més líquida i volàtil, adquireix importància.

El filòsof Jacques Maritain va ser un dels primers en fer un ús crític d’aquesta paraula. Altres pensadors contemporanis i allunyats ideològicament del francès, com Martin Heidegger i Ernst Bloch, també van sumar-se al debat. Novolatria, en sentit estricte, és el culte a la darrera novetat. Segons aquesta forma de pensament qualsevol cosa nova, pel simple fet de ser-ho, s’ha de seguir, valorar i escoltar. És bo tenir en consideració els moviments emergents perquè sovint són la mostra fefaent d’un malestar explícit o soterrat, però una cosa nova, no només per lluir aquest adjectiu, no necessàriament ha de ser millor que l’anterior. En una societat novòlatra l’esperit revolucionari i progressista guanya la batalla al passat. I, això, en contraposició, suposa el menyspreu a les coses antigues, les tradicions, l’herència rebuda i el saber que ens arriba de generació en generació. A la societat novòlatra els clàssics deixen de tenir valor.

La novolatria afecta la societat de forma tranversal. Aquest Nadal, per exemple, els Reis Mags arribaran carregats de novetats tecnològiques. Necessàries? Segurament, no. Per altra banda, mentre les religions tradicionals perden seguidors, les noves espiritualitats en guanyen. O a l’àmbit de la política, mentre formacions de recent creació obtenen ràpidament al poder –un exemple seria En Marche!, d’Emmanuel Macron, a França-, els partits tradicionals entren en crisi.

Però per què la novolatria adquireix avui un paper tan important? Martin Heidegger afirmava que l’afany de tenir en tot moment novetats és un mecanisme d’evasió i de distracció, una forma d’omplir el temps de conversa inútil i no de profund silenci. Les vegades que al llarg del dia mirem el mòbil sense cap necessitat són una evidència d’aquesta teoria. I això cal sumar-hi l’acceleració de la societat actual i la socialització de les noves tecnologies. Si a inicis de segle una notícia tardava 24 en caducar, avui potser és qüestió de segons. Però també, cal tenir en compte la victòria de les emocions per sobre de la raó. Les coses noves, per definició, ens captiven.

La qual cosa significa, des del punt de vista material, la pèrdua de certs valors: durabilitat, qualitat o sostenibilitat. Si abans un cotxe durava 25 anys, avui un mòbil en dura cinc, però, bo i així, el canviem cada tres. Si no sabem discernir respecte les novetats, poden ser moltes les pèrdues. Som realment conscients de quina societat genera la novolatria? 

Valors

‘Dibuixant sobre el tema’ —Toni Batllori

Monogràfic 15

16 Monogràfic

Desembre de 2017

Novolatria

L’entrevista — Maria Coll

Vicenç Villatoro, escriptor, periodista i director del CCCB

Per què ens interessa la novetat? Quina ús se’n fa de tot allò que és nou a la nostra societat?

Totes les coses noves són originals? Parlem de novolatria amb Vicenç Villatoro, un home de cultura, un sector que tradicionalment ha fet de la novetat una virtut.

“La novolatria és l’opi dels intel·lectuals” SERGIO RUIZ

Monogràfic 17

Valors

Al cor del Raval hi trobem el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, més conegut com el CCCB, un espai de creació, investigació, divulgació i debat en el qual les noves tendències de pensament hi tenen una forta presència. Amb el seu director, l’escriptor Vicenç Villatoro, reflexionem entorn del concepte de novolatria.

Si considerem la novolatria com la tendència a convertir en bona la darrera corrent de moda pel simple fet que és la més recent, creu que vivim en una societat novolatra?

Jo tendeixo a mirar-me les coses des de la cultura perquè és l’àmbit en el qual em moc amb més naturalitat. En la cultura, no des de la revolució tecnològica dels darrers quinze o vint anys, sinó probablement des de la revolució romàntica, s’ha produït l’exaltació de dos conceptes que anteriorment no havien tingut aquesta cotització: la novetat i l’originalitat. Per exemple, en el seu moment, els escultors Cellini o Miquel Àngel no volien ser valorats com a nous, sinó com a bells i vells. Hi ha un episodi il·lustratiu d’aquest canvi.

Miquel Angel fa una estàtua d’un adolescent i algú li diu: “És tan bonica que podria haver estat feta pels antics”. I, acaben fet una aposta. Envellint-la expressament passaria per una escultura descoberta en unes excavacions? I sí, aconsegueixen vendre-la com a vella, la qual cosa és una gran satisfacció per a ell. De fet l’estafen, perquè ell cobrarà molt menys que el preu final de la peça convertida en vella. La qüestió és que per a Miquel Àngel ser nou o original no és un valor. És la revolució romàntica qui dona una cotització excessiva a tots dos conceptes.

Però podem “ser nous” ser sense tenir en compte allò vell? Podem ser originals menystenint tots els precedents?

El culte a la novetat, a l’àmbit de la creació, va molt lligat a l’originalitat. La font de la creació artística deixa de ser l’habilitat manual i passa a ser la personalitat, la sensibilitat i l’ànima noble de l’artista. Per tant, l’artista té dret a firmar, té l’obligació de ser ell, té l’obligació de ser original i diferent i, per tant, té l’obligació de ser nou. Avui una ratlla de Picasso és considerada una obra d’art. Però no és important la ratlla, sinó Picasso.

De fet, les coses noves també ens permeten avançar i canviar. Per tant, quin hauria de ser l’equilibri entre el nou i el vell?

Com a creador, a diferència de l’art egipci o japonès –que passen dos mil anys copiant-se–, la proposta romàntica em sembla positiva. Però tampoc crec que la recerca d’originalitat permanent sigui bona. Quan veig la catedral d’Estrasburg no penso si va ser la primera o la darrera en aquest estil, sinó si és maca o proporcionada. Per mi, l’equilibri entre el nou i el vell és la renuncia a l’automatisme. Cada autor fa les coses intentant respondre un perquè. Dit d’una altra manera, hem de renunciar a fer les coses d’una determinada forma només perquè sempre s’hagin fet així. L’autor, davant d’allò que vol fer, escull un com.

Si aquest com és vell o nou no és important, només cal que aquest sigui adequat al perquè. I, de fet, el més probable és que no sigui nou del tot, perquè cent mil anys d’humanitat deixen un gran pòsit d’intel· ligència acumulada; però tampoc vell del tot, perquè el temps sempre és diferent i la noció de progrés existeix. En conclusió, jo demano al creador, al funcionari o a l’empresari que no sigui nou o original, sinó que no sigui automàtic.

dre a altres àmbits de la societat com la política, el pensament, l’espiritualitat...?

Sí, la política, el consum, el pensament... són coses no allunyades de la creació o de la cultura, en un concepte més ampli del terme. De fet, la novolatria també és l’aplicació d’una altra funció que ha tingut sempre la cultura i que avui ha generat aquesta forma de realitzar-se. La cultura és moltes coses bones (formació, participació, cooperació...), però també representa coses dolentes. La cultura, per exemple, pot ser utilitzada com a element d’exclusió o jerarquització. I la novetat participa d’aquest procés d’exclusió.

En quin sentit?

Una persona descobreix en aquest barri un bar on no hi ha ningú. Considera que és molt bo perquè fan unes tapes fantàstiques. Als dos mesos, quan ja està ple de

“Des de la revolució romàntica s’han exaltat dos conceptes: la novetat i l’originalitat” “Jo no demano al creador, al funcionari o a l’empresari que sigui nou o original, sinó que no sigui automàtic”

Però fins a quin punt avui tenim la necessitat de pensar que tot és nou quan en realitat no ho és?

Fa dos mil anys que cada generació creu haver viscut les transformacions més grans de la història de la Humanitat. Hi ha un poema de Lope de Vega en el qual assegura que el món està canviant “porque dicen, y lo creo, que suena a vidrio quebrado y que ha de romperse presto”.

Doncs no es va trencar! Totes les generacions tenen la sensacions que viuen el final del món i d’haver-ho canviat tot. Jo començo un capítol d’una novel·la dient que la generació d’internet creu ser la generació amb més distància entre el món del seu naixement i el món de la seva mort, però el meu avi, Vicente Villatoro Castro del Río, va néixer en una casa sense corrent i va morir havent vist l’arribada de l’home a la Lluna. Potser el seu canvi és més gran que el meu! La sensació de viure l’acceleració de la història és constant.

gent, el bar perd interès. Problema: més enllà de la qualitat de les tapes, el bar ha deixat de ser nou. La idea d’estar atent a la darrera novetat marca una jerarquia respecte els altres. “Jo sóc més que tu perquè conec el nou”. I això acaba sent autònom del valor real, creatiu i de pensament dels objectes. La novolatria no és només papanatisme ingenu, que també ho pot ser, és sobretot jerarquia. De fet, els influencers són això. La demostració que en l’acumulació dels temps, ells van dues estacions més endavant que la resta. Mentre el papanatisme ingenu davant la novetat –com la fascinació per la tecnologia– pot ser fins i tot tendre i entranyable, l’ús de la novolatria com a eina jerarquitzadora té un grau de perversió i maldat.

Més enllà de la cultura, creu que l’adulació del nou pel fet de ser nou, es podria esten-

Això vol dir que les societat més ingènues són més propenses a ser novòlatres?

18 Monogràfic

Desembre de 2017

Novolatria

No, precisament en les societats que creuen ser menys ingènues, com és el nostre cas, la novolatria té un espai. Vivim en una societat crèdula –la única diferència és que abans la credibilitat venia de la perfecció i del poder i avui de l’absència d’aquest– i en la qual els sistemes de distinció han quedat superats. Per tant, el culte al nou és una manera de reactivar la distinció. Per exemple, la creació de paraules noves, també forma part de la novolatria.

En aquest sentit, els gremis intel·lectuals tendeixen a crear llenguatges nous per distingir-se. I aquesta és una actitud exacerbada pel nostre temps.

Amb quina altre element relacionaria aquest fenomen?

Amb el temps. S’ha consolidat de forma absoluta una visió del temps linial i s’ha abolit una idea del temps cíclica. Els nostres avantpassats directes tenien més elements de vocació de temps cíclics que nosaltres. La unificació del calendari, la pèrdua de pes de les estacions, l’allunyament dels cicles naturals... ens han fet perdre la idea que les coses tornen. ... per tant, tot és nou.

També és interessant veure aquest concepte des de la gran producció industrial.

Quan el meu avi deia: “Aquest abric és bo!”. Volia dir que tenia durabilitat. Però, per la producció industrial, la durabilitat –que una cosa et duri tota la vida–, és un inconvenient. Per tant, cal inventar-se un concepte contrari a la durabilitat per garantir vendes contínues: “Aquest abric és nou!”.

Arriba la moda!

I la caducitat. Perquè la caducitat sigui un valor de mercat superior a la durada i sigui qualificada de positiva, cal associar-la a valors positius. I això es relaciona amb el temps, perquè avui les coses ja no només han de ser “noves”, sinó que també han de ser d’ara. I molt sovint, sota l’epígraf de “nou”, ens diuen “actuals”.

Hi ha qui relaciona la novolatria amb el fet que la societat actual cada vegada es mogui més a ritme d’emocions. Es parla de màrqueting emocional, política emocional, etc. Hi estaria d’acord?

D’una forma molt indirecte. “M’exalta

el nou i m’enamora el vell” de J.V. Foix és un lema romàntic. El romanticisme lloa les ruïnes perquè són velles, però també exalta l’individu per les seves emocions.

Avui podem dir que estem en un romanticisme desbordat. Igual que els romàntics –Gauguin va viatjar als Mars del Sud i Lord Byron va participar a la guerra de Grècia– desitgem viure emocions. Un fenomen molt contemporani és percebre la vida com una col·lecció d’emocions. Volem que ens passin coses i necessitem ser sacsejats. I, en aquest sentit, l’emoció i la novetat van associades. Si Byron hagués estat 150 dies a la guerra de Grècia se li hauria convertit en una rutina! La demanda d’emocions és una demanda de novetats.

Abans un període artístic, un moviment cultural o de pensament duraven segles.

Ara, a l’interior d’un segle, hi ha micromoviments. Avui l’ànsia de novetat demana canvis constants. Això és perjudicial per a l’evolució d’una societat?

Estic convençut que sense la novolatria viuríem més bé, que sense l’obsessió i la pressió per l’originalitat la creació milloraria i que sense la recerca de la novetat el consum cultural seria més arrelat. La novolatria és un problema? Sí. Però, aleshores, què fem amb les fàbriques d’abrics? Amb tota la nova producció i el nou pensament?

La novolatria no és una cosa injectada artificialment que va en contra del funcionament, de fet, és una cosa que rima amb el seu funcionament. Per tant, les esmenes parcials són útils i segurament les úniques possibles, però no les esmenes a la totalitat. Si ara prohibíssim per decret la venda de qualsevol cosa o idea nova –“tot s’ha de vendre per bo i no per nou”– aquestes necessitats socials buscarien un altre sobreeixidor perquè a la nostra societat existeixen. La necessitat de distinció és una realitat. Per exemple, en el món del coneixement, del pensament o de la ciència la necessitat de destacar i fer coses noves és una evidència i una necessitat.

Si la necessitat social de distingir-se hi és, una forma o altra trobarà. Si podem produir molt i podem consumir menys, d’alguna manera necessitem alimentar el sistema perquè aquesta sobreproducció trobi consumidors.

Potser el problema no és tant la quanti-

tat de coses noves, sinó saber discernir la qualitat entre totes elles... ...però el problema és el mateix. Tots estem d’acord en què durar és bo. I ser nou tampoc és dolent. La substància del nou, en canvi, és discutible. I una cosa és evident: quan el millor que pots dir d’una cosa és que és nova, no estàs parlant massa bé d’aquesta cosa. Igual que si algú qualifica una cosa únicament d’original és que li ha agradat poc. Si la novetat i l’originalitat són la única etiqueta que podem posar a un producte, ja sigui un abric o un pensament, l’elogi és molt escàs i una forma d’amagar la seva insubstancialitat.

Per tant, potser la novolatria és l’opi dels intel·lectuals i la societat no és tan novòlatra com li atribuïm.

Les noves tecnologies i les xarxes socials quin paper juguen en aquest fenomen?

Les noves tecnologies, que ja no són

“La novolatria no és només papanatisme ingenu, que també ho pot ser, és sobretot jerarquia” “L’ús de la novolatria com a eina jerarquitzadora té un grau de perversió i maldat” noves, tenen un efecte doble: per una banda, són un bon territori per a la metàfora ferroviària –jo ja estic a la següent estació i us explico què hi ha l’estació anterior– i, per altra banda, l’ús de les noves tecnologies ha acabat sent el contrari del que li atribuïm, la creació de bombolles. Les persones s’han creat zones de confort on no hi entra la novetat.

Per exemple.

Quan condueixo escolto la ràdio. Amb la tecnologia tradicional, les ràdios generalistes posaven música de tota mena. Per tant, durant el meu trajecte diari escolto música que no he sentit mai i que potser m’agrada. En canvi, quan surto a córrer – aquells que ho fan– porten la música que els agrada i que prèviament s’han gravat al seu MP4. En conseqüència, amb les

Monogràfic 19

Valors

SERGIO RUIZ

Home de cultura Vicenç Villatoro (Terrassa, 1957) ha exercit d’escriptor, periodista i polític. Com a escriptor ha publicat especialment llibres de narrativa, entre els quals destaquen Evangeli gris, Hotel Europa, Memòria del traïdor, La claror de juliol, La ciutat del fum, Un home que se’n va i El retorn dels Bassat.

Alguns d’aquests títols s’han traduït al castellà, l’alemany, el francès i l’italià. Ha publicat també obres de poesia, assaig d’actualitat, memorialística i narrativa infantil i juvenil. Com a periodista ha treballat a les redaccions de Diari de Terrassa, El Correo Catalán i TV3, especialment a les àrees de cultura. Ha dirigit el diari Avui, la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió i diversos programes culturals a TV3 i el Canal 33. Col·labora en mitjans escrits i audiovisuals com el diari Ara, Catalunya Ràdio, TV3, Revista de Catalunya i El Temps.

Ha estat professor de gèneres d’opinió periodística a la UAB. En l’àmbit públic, ha estat director general de Promoció Cultural de la Generalitat, director de l’Institut Ramon Llull i diputat al Parlament de Catalunya per CDC. Des del 2014, dirigeix el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.  Vicenç Villatoro en el despatx del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB).

noves tecnologies puc generar zones de confort sobre música, opinió... en les quals les coses desconegudes no hi entren mai.

Per tant, les noves tecnologies ens generen un rebuig de la novetat, perquè ens condueixen a les coses contrastades. I, en aquest sentit, la periodització absoluta dels costums i la impenetrabilitat de la teva bombolla a les coses desconegudes em semblen un efecte antinovolatria molt inquietant.

I, per acabar, la novolatria ha tingut un efecte clar a l’àmbit de la política. Avui els nous partits tenen gran èxit. Quina és el seu anàlisi en aquest camp?

En aquest fenomen hi ha dos aspectes: per una banda, la fascinació pel nou –encara que la nova política deixa de ser-ho molt ràpidament quan se submergeix en les regles del joc de la política existent–, però

“Avui les coses ja no només han de ser noves, sinó que també han de ser d’ara, actuals” “La impenetrabilitat de la teva bombolla a les coses desconegudes és un efecte antinovolatria inquietant” sobretot, un desengany pel vell. Seguint amb la metàfora, ara ens hem adonat no solament que l’abric de l’avi no durava sinó que, a més, tenia forats. Ara hem vist que les perfeccions que havíem associat a la idea de model definitiu d’Estat del Benestar no són certes. A més, la Unió Europea s’inventa perquè no hi hagi guerra, però la meva

generació veu el conflicte dels Balcans. I, davant de tot això, volem canviar d’abric.

Aquesta necessitat ara s’explota amb tècniques novolàtriques, però el nou no es vendria tan bé sense un descrèdit del vell.

I aquest descrèdit no es produeix perquè descobrim a l’Estat del Benestar nous defectes, sinó perquè no té les virtuts que proclamava. Si Europa hagués estat més humil, potser l’hauríem acceptat millor. Hi ha hagut una supèrbia de l’Estat del Benestar.

Ara caldrà veure si a part de nous, aquests partits ofereixen alguna cosa més.

El seu valor el descobrirem quan deixin de ser nous i quan el seu principal atribut de màrqueting deixi de ser la novetat. I, després, no crec que el seu nou valor hagi de ser la coherència, perquè precisament la coherència –pensar sempre el mateix– és negació de la novetat. 

20 Monogràfic

Desembre de 2017

Novolatria

— Francesc Grané La novolatria és un fenomen que té conseqüències a molts sectors de la societat, des del pensament, la política, la sanitat, el consum, l’espiritualitat i, fins i tot, la sanitat.

La novetat és un vedell d’or

L

’

escena se situa quan Moisès baixa del Sinaí amb les taules de la Llei. De cop descobreix que la multitud ha construït un vedell, un vedell fet d’or. Va a trobar al seu germà Aaron, que l’ha substituït provisionalment en el lideratge. La discussió entre Moisès i Aaron és el que dona nom a l’òpera del compositor dodecafònic Arnold Schönberg. La tesis d’Aaron és ben simple i dibuixa el funcionament de fons de les societats contemporànies. Li ve a dir: “Tu, Moisès, proposes una cosa que és real, que és Veritat, però que és massa difícil, massa complexa. Tu proposes viure de la veritat, viure en contacte amb una realitat permanent que és sempre dinàmica i, per això, ens dius que no podem fer imatges de la realitat. Però el poble necessita saber què és allò definitiu, allò veritable. Ho necessita veure i tocar.

Per això els he fabricat un ídol, alguna cosa a on agafar-se”. Moisès respon al seu germà dient que està enganyant al poble. Podem imaginar la resposta d’Aaron; ho sap, però el poble prefereix l’engany a viure la incertesa de la realitat.

La idolatria és convertir realitats parcials en veritats absolutes, en explicacions definitives de la realitat. Allò contrari a la idolatria és la veritat. No com una cosa definitiva i tancada, sinó com el conjunt de la Realitat, que es va manifestant parcialment, en cada cosa. Tenim accés a la realitat parcialment. El problema és quan convertim una explicació en l’explicació definitiva. Moisès, en el diàleg, diu: “la

Realitat és el Ser, i el Ser és permanentment nou i creador. La Realitat no es pot atrapar i, per tant, si en fas una imatge o una frase i dius ‘això és la Realitat’, t’equivocaràs sempre”. (Podem identificar la Realitat com a Déu, sí, en tant que Déu és identificat com a Ser).

Alguns que m’esteu llegint podeu pensar que me n’he anat pels núvols i que he introduït un debat que no toca. Però és que les societats del neocapitalisme funcionen en base a convertir la comprensió profunda de la realitat en producció de ídols. Els ídols no són ja “petits déus mitològics”. Els ídols, avui, es troben a tot arreu: es troben a les consultes mèdiques, a les teràpies psicològiques, als mitjans de comunicació i a la política. Els ídols són reduccions parcials i interessades de la realitat que tenen com a objectiu reduir la incertesa.

Deia Søren Kierkegaard que el cristianisme no podrà existir mentre hi hagi premsa diària. Es referia al cristianisme com a plasmació d’una realitat d’harmonia universal. En aquest sentit, ni el cristianisme, ni el budisme, ni l’islam, ni el socialisme, ni la pau universal... Els mitjans tenen com a base la producció de beneficis en base a la parcialització interessada de la realitat. Produeixen una nova realitat d’acord a la satisfacció d’una quota de públic. L’ampliació de la base d’aquest públic es basa en acords emocionals que, posteriorment, són convertits en arguments. Ho veiem clar quan parlem d’identitats diferenciades com Catalunya o Espanya. En tant que escindeixen part de la

realitat, en deixen fora una altra. La venda diària es fonamenta en la novetat permanent. Hi ha algun mitjà que no funcioni amb la idea de novolatria? Deia Postgmann que els més perillosos són els mitjans que volen fer veure que són seriosos perquè el seu sistema de funcionament és sempre el mateix.

Novolatria i salut

La creació de novetat és un factor econòmic de primer ordre. Una mirada a qualsevol dels àmbits ens ho pot fer veure.

Un dels més sorprenents és l’àmbit de la indústria de la salut. L’any 1952 hi havia catalogades cent malalties mentals. L’any 1980 ja ha eren quatre-centes. La construcció de novetat és la base del funcionament de la indústria de la salut. Aquestes noves malalties quallen en l’opinió pública i són fàcilment acceptades amb l’aparell tecno-comunicatiu de la indústria farmacèutica. A l’Europa del Sud el trastorn bipolar, el TDAH, el transtorn obsessiucompulsiu... formen ja part del llenguatge comú. A Catalunya, el TDAH és el nou catecisme escolar: centres públics de referència s’atreveixen a diagnosticar el quaranta per cent dels infants catalans amb síndrome de TDAH mentre que la medecina nòrdica parla obertament de fal·làcia. Convertir qualsevol àmbit de la vida en una psicopatològia, com la tristesa per la mort d’un familiar o la mateixa menstruació, és avui una de les novolatries de l’àmbit psico-mèdic.

L’aplicació del vedell d’or a la vida quotidiana és una pràctica habitual. Qualsevol interpretació de la conducta humana

Monogràfic 21

Valors

Cua a una botiga d’ Apple per comprar el darrer model d’iPhone.

que es doni per tancada i definitiva és una idolatria. La complexitat humana mai no cap en una fórmula, només ens hi acosta.

“Vostè ha actuat així perquè de petit va ser un nen maltractat!” és d’aquelles formules que funcionen, però que sempre queden curtes. En l’àmbit de la conversa quotidiana he sentit sovint, últimament, frases com “és un noi molt sensible... deu ser homosexual!”. O també “és bipolar!”.

Funcionem en base a respostes ràpides que ens donen una explicació tancada i per tant seguretat. La novetat de la resposta no requereix demostració, s’imposa per si sol, pel caràcter màgic i desconegut de la novetat. Per la creença. Però exerceix la mateixa funció que la figura del vedell que fa construir Aaron: ens evita haver de penetrar en la complexitat de la realitat, de la realitat externa, sempre canviant, diversa i nova, i en la realitat interna, plena d’emocions amagades, desconegudes, que podrien fer molt mal si les veiéssim.  Francesc Grané és doctor en Psiconàlisi i Comunicació

Un fenomen transversal CONSUM L’any 2016 els anunciants van incrementar un 32 per cent el nombre de llançaments de nous productes respecte el 2015. Malgrat això els consumidors van decidir gastar un 8 per cent menys respecte l’any anterior. Segons Nelsen, es calcula que el mercat espanyol va absorbir més de sis mil productes nous el 2016.

Per exemple, en el sector de l’automòbil, només en el 2016, es van crear cent nous models de cotxe, la majoria dels quals ja estaven prèviament en el mercat, però es van tornar a vendre com a novetat només amb alguna modificació.

La tecnologia és un altre sector que es mou clarament per les novetats.

Tot i que la durabilitat d’un smartphones tendeix a augmentar –ja supera

els tres anys–, els consumidors seduïts per les novetats (sinó la producció no seria rendible) cada vegada es canvien més assíduament de telèfon. Els espanyols, per exemple, es compren de mitjana un nou dispositiu cada 20,5 mesos, només per sota de Xina (20,2 mesos) i Alemanya (20,3 mesos).

POLÍTICA El registre de partits polítics del Ministeri de l’Interior espanyol ha marcat un nou record: 4.772 formacions actives i legals. Només en la darrera dècada, el número de partits polítics a Espanya s’ha incrementat un 50 per cent, especialment entre el 2011 i 2015. La majoria són d’àmbit municipal. Bo i així, en les darreres eleccions generals es van arribar a presentar 51 forces polítiques. 

22 Monogràfic

Desembre de 2017

Novolatria

L’entrevista Josep Lluís Micó, vicedegà de la Facultat de Comunicació URL

La digitalització social ha fet que la novolatria adquireixi avui un caràcter especial, per això en parlem amb un expert en Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC).

“a gran volum, la novetat avui és inèdita” FACULTAT DE COMUNICACIÓ BLANQUERNA-URL

Abans una notícia durava 24 hores.

Caducava quan una nova edició del diari arribava al quiosc. Actualment, la durabilitat d’una informació és de pocs minuts.

I, sense cap tipus de contrast, en general, ens creiem sempre la darrera novetat. Novolatria aplicada a la informació i al coneixement. Un fenomen que ens allunya de valors com l’esperit crític, l’escolta activa o el diàleg. En parlem amb Josep Lluís Micó, catedràtic de Periodisme de la Universitat Ramon Llull, vicedegà de la Facultat de Comunicació Blanquerna-URL i expert en noves tecnologies aplicades a la informació.

Com definiria una persona novòlatra?

La persona novòlatra sent una fascinació acrítica –i aquest és un dels seus perills– per a tot allò que és nou. I aquesta fascinació l’impedeix posar en context aquesta suposada innovació, per la qual cosa li acaba atorgant a la novetat una rellevància que segurament no té. A més, s’oblida de tot allò que discorre en paral·lel i, sobretot, de tot allò que ha passat anteriorment.

La novolatria no és un concepte nou, ja en parlava el filòsof Jacques Maritain (1882–1973). Però per què creu que a la societat actual està tornant a adquirir rellevància?

La resurrecció actual de la novolatria és indissociable de l’esclat digital. De fet, la novetat és el motor de l’esclat digital. Fins ara les novetats no s’havien anat succeint mai a tanta velocitat, ni les novetats havien arribat a un públic tan i tan ampli.

En el passat, quan encara no hi havia mitjans de comunicació massius, ni xarxes socials i els dispositius mòbils no estaven ni en els somnis dels més innovadors, les novetats arribaven a un grup més reduït de ciutadans i la seva extensió demanava anys.

I ara això és qüestió de dies...

Avui tot està a la curta distància d’un clic i creiem que ens assabentem de qualsevol novetat del món de forma immediata.

Tot i que moltes d’aquestes novetats ràpidament són substituïdes per altres que aparentment són més rellevants, de vegades pel simple fet que arriben envolta-

Monogràfic 23

Valors

des de més parafernàlia. Per tant, sense aquests mecanismes tècnics, sentiríem una fascinació més ajustada a la realitat, al potencial autèntic d’aquestes realitats, tindríem més temps per pair les novetats, les podríem posar en context, reflexionar-les a fons... En canvi, ara el flux constant de les plataformes digitals no ens permet valorar si una novetat es mereix el nostre temps.

A nivell de valors, com ens afecta aquesta infointoxicació?

La infointoxicació, en termes absoluts, afecta cada vegada un percentatge més alt de la població. Però personalment no en faig una lectura única i esbiaixada.

Rebre un alt volum d’informació no és necessàriament ni bo ni dolent. De fet, si haig de triar entre molta o poca, prefereixo tenir-ne molta. És millor tenir molta informació i després poder escollir entre allò que m’afecte o m’interessa que no pas tenir un accés restringit a la informació. Ara bé, també és cert que per a moure’s entre tanta informació es requereixen unes pautes per saber discernir entre el coneixement i la informació rellevants i els simples impactes.

Ara una notícia ja no dura 24 hores, sinó escassos segons. Twitter és el gran exemple. La novolatria ens extirpa el poder de reflexió i l’esperit crític?

Segur, perquè aquest és un problema que no només afecta aquells ciutadans que no compten amb formació sobre els mitjans, sinó també els professionals de la informació. L’entorn és realment complicat i canvia a una velocitat aclaparadora.

En la història dels mitjans s’ha produït un canvi de paradigma que encara ningú ha pogut explicar amb tota la seva amplitud i de manera satisfactòria. Històricament, qui més sabia de premsa, de cinema, de ràdio o de televisió eren els professionals d’aquests suports. En canvi, en el panorama digital actual qui més sap d’internet no són necessàriament aquells que gestionen, generen i difonen continguts per a internet. Avui, hi ha usuaris que en termes de domini tecnològic estan per sobre dels professionals de la informació.

I les conseqüències d’això en els profes-

sionals...

Incrementa la competència i l’angoixa dels professionals per ser els primers en explicar la darrera novetat. A més, estem parlant d’una professió que en moltíssims casos frega la precarietat.

Més enllà del món de la informació, creu que podem considerar la novolatria com un element transversal de la nostra societat?

Sí, actualment sempre tenim aquest anhel per estar en tot moment “a la última”. De fet, la mateixa evolució de les professions ens obliga a una actualització constant.

Ara bé, hem de reconèixer que hem perdut el nord quan ja no tenim la capacitat crítica de saber què és estar actualitzat o malgastem el temps amb pseudonovetats que no alteren allò essencial o instrumental de la nostra feina.

“Les plataformes digitals avui no ens permeten valorar si una novetat es mereix el nostre temps” “Hem perdut el nord quan ja no tenim la capacitat crítica de saber què és estar actualitzat” Cosa no fàcil d’admetre.

Per altra banda, en termes més amplis, avui tot aquell que està exposat a la informació constant a través dels dispositius mòbils és susceptible de veure’s immers dins una espiral infinita de nous impactes exposats sense cap tipus de categorització segons el seu grau d’importància. Dit d’una altra manera, al mur de Facebook o Twitter un sorteig per guanyar una cistella de Nadal surt al mateix nivell que la darrera mobilització ciutadana o un vídeo viral de mascotes se sobreposa a una campanya solidària. Informacions difícils de valorar per a l’usuari si les veu ràpidament mentre està a la cua del supermercat o al metro. A més, els professionals ens hauríem de centrar en informacions d’interès públic i no en informacions que tenen interès pel públic.

Expert en TIC i informació Josep Lluís Micó (La Font de la Figuera, València, 1974) és llicenciat en periodisme pel CEU San Pablo i doctor per la Universitat Politècnica de València, catedràtic de Periodisme de la Universitat Ramon Llull, on ha dirigit el màster universitari en Periodisme Avançat i Reporterisme Blanquerna-Grupo Godó i el grup de recerca Digilab-Laboratori de Comunicació Digital, i actualment és vicedegà de la Facultat de Comunicació Blanquerna- URL. Expert en noves tecnologies i informació i ha apostat decididament per la digilitalització en la majoria d’assignatures. El 2006 va publicar el primer manual de periodisme digital en català, Periodisme a la xarxa. El 2012 va publicar Ciberètica. TIC i canvi de valors i el 2016 Invitación a la discrepancia. Poca teoría y mucha práctica sobre el articulismo breve Ha contribuït a apropar el món de la universitat i el de l’empresa periodística. 

Ha parlat de manca de reflexió i crítica, però quins altres valors es poden posar en perill en una societat novòlatra?

En el moment en què el valor de la novetat per ell mateix és capaç d’eclipsar-ho pràcticament tot, se’n sacrifiquen d’altres que al llarg de la història havien gaudit de millor consideració. De fet, no és que ara se’ls ignori intencionadament, però al final els acabem obviant, per exemple: la pausa, la reflexió, la profunditat, el recorregut llarg, la voluntat de construir coneixement a partir de la discrepància constructiva, el reconeixement de l’autoritat d’aquell que parla o d’aquell que escriu –ara en una mateixa plataforma parla l’autoritat en una matèria i a continuació persones sense cap formació opinen o etziben improperis–... Això, en termes pseudodemocràtics ens pot semblar una millora perquè les elits intel·lectuals són derrotades i el coneixement es democratitza, però si fem una anàlisi més profund veurem que sobre determinats temes no totes les opinions valen el mateix.

24 Monogràfic

Desembre de 2017

Novolatria

Per tant, davant de la novolatria cal criteri i saber discernir? Es combat així?

El diagnòstic sobre aquests conflictes tecnològics, socials i axiològics és bastant senzill de fer i no costa trobar certa unanimitat entre experts sobre què ens està passant. El problema rau en el fet que en el moment de buscar solucions sempre acabem posant un pes excessiu a una sèrie d’institucions que potser no tenen la responsabilitat absoluta. Per exemple, sempre que ens referim a problemes d’aquesta mena apel·lem a l’escola, a la família, a la responsabilitat de les empreses, al paper dels mitjans de comunicació, etc. I, tot i que sens dubte tot això és necessari, ens oblidem del subjecte individual que és capaç de superar tots aquests reptes: la persona. Si tothom fes un exercici de relax, acabaríem consumint amb més criteri i responsabilitat.

La novolatria ens converteix en una societat més ingènua? Cada vegada ens deixem seduir més fàcilment per a la darrera novetat?

No fa gaires anys, jo explicava sovint que el boom tecnològic havia convertit la societat en una mena d’acumulació d’adolescents capritxosos que ho volen tot i

de seguida. Doncs en determinades esferes, ara hem passat de l’adolescència a la infància. Hi ha hagut una mena d’involució. A aquestes característiques que acabo d’apuntar, ara, molt sovint, hem d’afegir-hi una certa irracionalitat i interès egoista per la supervivència, trets dels infants.

No sé si això és més ingenu o no, però més maduresa no proporciona, segur! Ara, que també de vegades, a la societat d’avui es donen comportament completament oposats, passant de la novolatria a la misoneisme, fòbia a les novetats. Gent que renega de la tecnologia i que recela de les novetats. En conclusió, el més sensat és fugir dels extrems i fer una lectura madura de totes les coses que ens envolten, perquè sinó aquesta ingenuïtat ens fa més vulnerables i manejables.

En clau política, arreu d’Europa, avui estan arribant al poder partits amb molts pocs mesos de vida. Un exemple clar ha estat En Marche!, d’Emmanuel Macron a França. Per què creu que la novolatria ha quallat especialment en aquest àmbit?

Aquest concepte en política és tan important que arreu ja es parla de vella i nova política. I, l’adjectiu nou, en aquest cas està connotat de manera positiva. Sembla FACULTAT DE COMUNICACIÓ BLANQUERNA-URL

ser que només pel fet de ser nou ja has de ser millor que aquells que hi eren abans perquè se suposa que no arrossegaràs el defectes i les mancances dels teus predecessors. Però fins que no es demostri, això no és així: només els fets i l’exercici adequat de les responsabilitats atorga credibilitat i posa cada partit al seu lloc. Dit d’una altra manera, davant una societat molt cansada dels vicis antics, només obrir la finestra perquè entri l’aire fresc sembla un argument electoral insuficient.

Ara bé, respecte els valors que es perden, molts d’aquests nous partits apel·len a l’emoció, allò més bàsic i primari de les

“En el moment en què el valor de la novetat ho eclipsa tot, se’n sacrifiquen d’altres” “Si tothom fes un exercici de relax acabaríem consumint amb més criteri i responsabilitat” persones, perquè per reacció acaben involucrant-se en el canvi.

En tot aquest context, cap on ens porta una societat excessivament novòlatra?

En un futur a mig termini la situació ha de millorar, precisament per la naturalesa de la societat. La cosa nova, a primera instància, desconcerta i sorprèn, però després genera interès. Si tinguéssim ciutadans més formats i amb més capacitats d’anàlisi, aquesta sorpresa i interès podrien acabar cristal·litzant en un compromís ferm i profund si allò que se’ns promet i se’ns anuncia té voluntat transformadora. Què vull dir amb això? Mai fins ara havíem estat exposats a tantes i tantes novetats, per tant, també nosaltres estem aprenent a relacionar-nos amb la novetat. És a dir, la novetat a petita escala és una sorpresa, però a gran volum és una cosa inèdita. En això, avui, tots també som nous. Però estic convençut que acabarem integrant la novetat i la seva capacitat transformadora i de millora. LAURA CERA/ MARIA COLL. 

Monogràfic 25

Valors

Història —Ramon Salicrú

El líder bolxevic rus va capgirar el poder al seu país i va crear un nou sistema, el comunisme.

Lenin, l’innovador Vladimir Ilich Ulianov (Simbirsk, 1870 Nijni-Novgorod, 1924), conegut per tothom com Lenin, va ser, com és sabut, el líder bolxevic rus, partidari d’ accedir al poder mitjançant l’acció revolucionària. Membre d’una família de classe mitjana, Lenin havia estudiat a les universitats de Kazán i de Sant Petersburg, on es va instal·lar com a advocat el 1893. Exiliat a Suïssa, va ser detingut l’any 1897 i deportat a Sibèria, on es va dedicar a estudiar Marx i Engels. I el mes d’octubre (per nosaltres, novembre) del 1917 va enderrocar el govern provisional, implantant el sistema comunista.

Aquests dies els diaris van plens del centenari de la Revolució Russa i m’ha semblat que podia dedicar a aquesta figura senyera de la història contemporània la meva habitual col·laboració. Perquè indubtablement, amb independència de la seva

Retrat de Vladimir Ilich Ulianov ‘Lenin’.

valoració política, Lenin va ser un innovador. Va voler capgirar el poder, de baix a dalt, inaugurant un període realment insòlit. Innovador en el seu moment, amb el punt de mira posat en l’enderrocament del capitalisme i del totalitarisme tsarista, tenia l’ideal posat en abolir les classes socials, en el marc d’una Rússia immersa en la decadència i en la pobresa.

Lenin va adoptar un sistema rígid i estricte que seguirien de manera severa i implacable els seus successors, molt particularment Stalin. Cap esperança de renovació seria dipositada en la via del comunisme rus. Tots els règims, per idealistes que puguin ser, si no evolucionen o no es regeneren constantment, tendeixen a anquilosar-se i els seus crítics o censuradors, a ser marginats políticament o abandonats a l’ostracisme. El sistema vigent a Rússia i a la URSS en seria un bon exemple i abans no acabés el mateix segle XX, va desaparèixer.

Sense caure en la novolatria de la qual parlava el filòsof Jacques Maritain, tot ha de ser mutant i variable, perquè els temps evolucionen sense treva. Cal transformar constantment els paradigmes, per més preuats i idealistes que siguin, sense caure però, en adaptacions frívoles o superficials. Perquè les simples operacions de maquillatge, en el fons, el que pretenen és que res canviï.

Renovar-se o morir. 

Ramon Salicrú és historiador

Deixa’t perdre —Eulàlia Puigderrajols

Nou, bo i forà Recordo quan a les cases la roba, els llibres de text o les joguines passaven d’uns germans a uns altres. La meva túnica de la Primera Comunió la van portar tant els meus germans com una cosina de Palautordera. Vèiem normal aprofitar aquell vestit que sols havíem lluït un dia. Ara la roba usada va a Càritas i en comprem de nova cada temporada. Hem normalitzat comentaris com “està bé, però no és nou” ,“en tinc, no em cal, però”...

Si mirem només la vessant material o fungible ens quedarem amb la meitat de la intenció de la novolatria i voldria destacar-ne d’altres. Per exemple, quan exposem les nostres idees sobre la transcendèn-

cia o l’espiritualitat no percebo la mateixa consideració segons quina sigui aquesta.

Hauria de valer tant pertànyer al credo que ha forjat la nostra cultura, que ser devot d’alguna creença de tipus oriental o practicant de meditació Zen, però diria que no és així. Vaig quedar gratament sorpresa llegint Cartes sobre Déu i Buda (Torralba, 2002) on es tracta aquest tema.

Allà, una monja budista d’arrels castellanes explica com els gran místics del segle XVI han estat llum per moltes sensibilitats espirituals, ben diferents a les nostres.

No podem negar que les coses exòtiques ens atrauen. I això no és dolent, però mal va quan

ens encaterinem amb allò que prové de fora, el nou, i menystenim el que s’ha conreat a ca nostra, el que hem mamat, el que ha teixit les nostres costums, tradicions, manera de ser. Si reneguem dels orígens, perdem el nostre Jo i acabarem desdibuixant-nos. La pallassa Pepa Plana deia que quan viatja fora i és la única estrangera del show és la primera del cartell, perquè sempre, sempre i arreu la cosa forana és considerada bona. La naturalesa humana és així: ens costa tapar les escletxes de la nostra petitesa, de les nostres mancances i aquestes sovint les volem suplir amb la lluentor de les quincalles estrenades.  Eulàlia Puigderrajols és mestra

26 Monogràfic

Desembre de 2017

Novolatria

Filosofia —Albert Botta

Voler estar sempre a la última, mostra l’alienació que hi ha en la permanent fugida endavant sense distància crítica.

l’existència buida, més soroll necessita La dèria per tot el que és nou forma part del marc mental del nostre temps. L’equiparació de “nou” i “millor” és un efecte col· lateral del capitalisme que posa la novetat en el centre de la producció. Schumpeter va denominar “destrucció creativa” al procés de fons que rau en la innovació: evolucionen els productes i, més estructuralment, canvia l’organització social. Així, el transport animal va deixar pas a la tracció mecànica obrint immenses possibilitats, o els models successius d’automòbil milloren prestacions, economia, seguretat, etc. Val a dir que l’incentiu econòmic impulsa l’avenç científic i les seves aplicacions tecnològiques, i prestigia la innovació. Tot plegat ha fet que la idea de progrés, sobretot des de la Il·lustració, sigui un referent indefugible quan es reflexiona sobre el futur. Tanmateix, poc hi ha de valuós en la novetat del que és pura moda.

Posem per cas, un simple canvi de colors o de teixits de quadres pels de ratlles o llisos; només és consum i moure l’economia. En canvi, el bon disseny i la sorpresa creativa fan que els objectes útils siguin també plaents al gust, i no es redueixin a la mera novetat per la novetat. També l’obra artística suporta bé el pas del temps. Fins i tot

creacions que en el seu orígen segurament no tenien una intencionalitat artística – pintures rupestres, eines tradicionals, ceràmica...– sovint adquireixen un valor artístic com a evocadores d’un passat que és en l’ADN que ens fa com som.

La novolatria, en tant que delit psicològic del nou pel nou, menysté els condicionants que ens han fet com som. Potser és un concepte un punt pretensiós i bufat, per les llatinades novo i latria. Alhora, sona nyonyo i retro, potser per suggerir un valor superior de la tradició per la tradició. Sigui com sigui, retrata prou bé la superficialitat del nou pel nou, assenyalada per Maritain com el defugir el compromís existencial davant d’un mateix. D’aquí que la Filosofia critiqui la novolotria perquè no ens fa aprofundir en l’existència. En el mapa conceptual d’aquest defugiment hi ha consum, moda, fashion, trendy, hypster, take it easy, don’t worry-be happy, être à la page, o le dernier cri. Josep Pla ja va deixar anar irònicament que com més buida és l’existència, més soroll necessita. Paraules noves per idees velles, algun retoc en les connotacions, però cap avenç conceptual. 

Albert Botta és professor de filosofia i ètica

El racó poètic —Albert Pera

Despertar

Nova barreja d’un nou desordre novament ve, noves pulsacions desfan el nou caos.

Com es fa nova la set de nova gola amb la llum nova que amb nova claror clou la nit nova i amb nous colors m’inunda.

El cor nou s’eixampla amb nous batecs.

La vida nova espera nou camí de petjades amb nou alè seguides.  Albert Pera és poeta

27

Valors

PENSAMENTS Estat de flux — Àngel Puyol

Prejudicis i estereotips

“L’avantatge d’explicar part de la discriminació a partir dels estereotips és que, una vegada que en som conscients, tenim l’oportunitat de superarlos, cosa que pot acabar reduint el volum actual de discriminació”

Els estereotips són hàbits inconscients de pensament que vinculen atributs personals a la pertinença a un grup. Condueixen a la discriminació quan jutgem a tots els membres d’un grup a partir dels trets assenyalats per l’estereotip. Els estereotips s’acaben convertint en teories implícites, plenes de prejudicis en la manera com percebem, interpretem, descodifiquem i retenim la informació que rebem dels altres. Estan més relacionats amb els processos cognitius que amb les motivacions. Per això, els estereotips són presents fins i tot entre els que els rebutjarien si fossin conscients de la seva possessió, el que fa que es pugui discriminar els altres sense desitjar fer-ho.

Els estereotips existeixen per una raó d’eficiència cognitiva. Segons la psicologia cognitiva, ajuden a economitzar l’enorme i complexa informació que rebem de l’ambient. Tenen com a finalitat la protecció de l’estatus i els privilegis del grup de referència al qual pertanyem contra la seva possible pèrdua per la ingerència dels altres, que també percebem integrats en grups.

La categorització de les persones en grups propis i aliens és un procés automàtic i inconscient, i en aquest sentit el sexe, l’ètnia, la nacionalitat, el barri, la discapacitat o la classe social funcionen com a grups socials clarament diferenciats i, per tant, candidats especials a ser estereotipats. Per tal motiu, els estereotips tenen un efecte de retroalimentació, ja que els individus acaben inconscientment perseguint, preferint i recordant informació que dóna suport els seus estereotips, alhora que ignoren, descarten i obliden la informació que els contradiu. Com més informació hem de processar i més urgent és la seva assimilació cognitiva, menys reflexió li dediquem i més fàcil és la formació d’estereotips.

Els estereotips també produeixen prejudicis, és a dir, avaluacions esbiaixades sobre les capacitats i el valor dels individus que pertanyen als grups estereotipats. Segons un estès estereotip de la societat masclista, als homes se’ls suposa la competència mecànica. D’aquesta manera, si un home no aconsegueix arreglar un motor ranquejant, se sol justificar com mala sort o falta d’esforç, sense que això suposi una predicció futura sobre més fracassos en aquest camp.

En canvi, l’estereotip diu que les dones no estan tan capacitades per a l’automoció, de manera que si fracassen en l’intent d’arreglar l’avaria, l’explicació és que no tenen prou capacitat i, per tant, són previsibles més fracassos en el futur. I si tenen algun èxit, es deu al fet que han tingut sort, el que no prediu més èxits en el futur. Estereotips com aquest ajuden a explicar per què les dones sovint han de demostrar constantment la seva capacitat professional malgrat fins i tot d’haver obtingut èxits en el seu treball.

Els estereotips són el resultat inconscient dels processos cognitius i sovint amaguen prejudicis innecessaris que condueixen a discriminacions injustes. Els prejudicis produïts pels estereotips s’afermen en l’estructura inconscient del pensament amb una força que crea grans resistències a interpretar correctament els fets observats a través seu. No obstant, l’avantatge d’explicar part de la discriminació a partir dels estereotips és que, una vegada que en som conscients, tenim l’oportunitat de superar-los, cosa ue pot acabar reduint el volum actual de discriminació. No passa el mateix amb la discriminació conscient dels que tenen l’objectiu deliberat de preservar i ampliar els seus privilegis. En aquest cas, les estratègies de canvi haurien de ser social i legalment més contundents.  Àngel Puyol és professor de filosofia de la UAB

28 pensaments

Desembre de 2017

Històries amb valor —Maria Coll

El ferrocarril subterrani

raÚl campuzano

Gràcies a una xarxa clandestina d’abolicionistes, entre 1816 i 1865, uns cent mil esclaus dels Estats Units van aconseguir viure en llibertat.

A

proximadament dotze milions d’esclaus van ser introduïts a Amèrica durant els tres segles i mig que va durar oficialment el període esclavista, concretament entre 1519 i 1886. Persones que eren arrencades d’Àfrica i de les seves famílies i transportades a l’altre costat de l’Atlàntic com a mercaderies. El principal destí dels esclaus eren les plantacions de sucre del Carib i del Brasil i, en menor mesura, Amèrica del Nord, on a partir de 1619 hi van arribar uns sis-cent mil esclaus. No tothom, però, estava d’acord amb aquest sistema.

Va ser a inicis del segle XIX, que un grup de ciutadans lliures i d’esperit abolicionista, va decidir actuar contra l’esclavisme.

Conegut com el Ferrocarril Subterrani (Underground Railroad), van crear una xarxa clandestina i perfectament organitzada d’ajuda als esclaus perquè aquests poguessin escapar de les plantacions i creuar el país vers els estats lliures del nord o Canadà.

El nom de Ferrocarril Subterrani prové del fet que els seus membres utilitzaven termes d’aquest sector de manera metafòrica per referir-se a les seves activitats. Per exemple, els maquinistes eren els qui ajudaven als esclaus fugitius, la majoria negres lliures, blancs abolicionistes o activistes cristians; les estacions eren cases particulars, escoles o esglésies on els fugitius podien descansar, menjar i rebre assistència mèdica; els esclaus fugitius eren els passatgers, els quals juraven no revelar mai ni llocs ni noms; les rutes eren els carrils i els estats del nord o Canadà la destinació. Si el fugitiu era capturat durant la fugida per algun caçador d’esclaus era castigat i tornat al seu amo. La pena vers els maquinistes, homes valents i gran defensors de la llibertat, era

més dura: ajudar un esclau estava castigat amb pena de mort o escarments públics brutals. Això, però, no va aturar molts abolicionistes valents.

Per exemple, el matrimoni format per Levi i Catherine Coffin, que vivien a Newport, Indiana, van ser caps d’estació

La pena vers els maquinistes era dura: ajudar un esclau estava castigat amb la mort o escarments públics per més de vint anys i en aquest temps van passar per casa seva (l’estació) uns dos mil fugitius. També es coneix la història de Harriet Tubman, una exesclava de Maryland, coneguda popularment com la “Moisès dels esclaus”, perquè després d’aconseguir la seva pròpia llibertat va tornar dinou vegades al sud per ajudar a escapar a centenars d’altres persones. O, William Still, que en adonar-se que un dels esclaus fugats era el seu propi germà, va decidir portar un registre de la història de les persones que passaven per la seva estació, concretament 649. Un document històric de gran valor.

El Ferrocarril Subterrani va funcionar fins que després de la Guerra de Secessió (1861-1865), quan es va abolir definitivament l’esclavitud. Aleshores aquesta xarxa clandestina ja havia complert les seves dues principals funcions: conduir cap a la llibertat a centenars d’esclaus i influir en la opinió pública a favor de la causa abolicionista.

De fet, les persones que havien col·laborat amb el Ferrocarril Subterrani van jugar un important paper en la guerra perquè tenien un gran coneixement del terreny.

De la història a la literatura

Aquest capítol de la història dels Estats Units, encara desconegut per moltes persones, acaba de popularitzar-se gràcies a la novel·la de Colson Whitehead, El ferrocarril subterrani (Ed. Periscopi), guanyadora del National Book Award 2017 i Premi Pulitzer d’obres de ficció 2017. Un relat que endinsa el lector en el context històric de l’Amèrica esclavista i, malgrat cobreix la història d’un tel de fantasia, no estalvia escenes de brutalitat i violència i ressalta el coratge de la Cora, la protagonista, per trencar les cadenes físiques i mentals heretades de l’esclavitud i aconseguir la desitjada llibertat.  Maria Coll és historiadora i periodista

pensaments 29

Valors

L’altra cara de la ciència — Núria Radó

Hacking: una proposta ètica al ciberespai El ‘hacker’ no és un pirata informàtic, sinó una persona curiosa que no es conforma amb com funcionen les coses.

Q

uè vol dir hack? El terme s’utilitza per fer referència a la reconfiguració o reprogramació d’un sistema, d’una forma no prevista originalment pel seu propietari, administrador o dissenyador. Aquests canvis poden alterar o millorar el funcionament del sistema (tant en hardware com en software), sobretot si es tracta d’una solució creativa o poc convencional a un problema. Així doncs, d’entrada, un hack no és ni beneficiós ni perjudicial, no hi ha cap judici previ d’intenció en el propi terme.

El terme apareix a finals dels 50 al MIT. Es va anar utilitzant el terme en el camp dels programadors de l’entorn del MIT per designar a tots els apassionats per la informàtica que s’encarregaven d’investigar per solucionar problemes tècnics. Lluny de la idea que normalment associa els hackers amb els “pirates informàtics”, que es dediquen a violar la seguretat d’un sistema informàtic, hackejar vol dir reapropiar-se de la tecnologia, explorar els seus límits i fer que les coses funcionin de la manera que nosaltres ens proposem. Un hacker és, doncs, algú que no es conforma amb com funcionen les coses, sinó que intenta anar sempre un pas més enllà. Els hackers creuen que desmuntant les coses, veient com funcionen i utilitzant aquest coneixement per a crear noves coses i més interessants, poden aprendre com funciona el món.

El hacking, doncs, és una proposta ètica i política al ciberespai: proposa un canvi profund de la societat. El rerefons és conèixer a fons la tecnologia, que en el ciberespai és la manera com està fet el món. Canviar el codi és canviar el món. Amb l’extensió del terme a altres àmbits que no siguin estrictament

El terme ‘hacker’ apareix per primera vegada a finals dels anys 50 al MIT.

el món de la tecnologia, el concepte s’ha adjectivat per incloure totes aquelles activitats que pretenen modificar de forma radical un entorn concret (l’educació, un espai determinat, una empresa), i obrir-lo i compartir el canvi: hackejar l’educació, hackejar la teva ciutat, hackejar el teu lloc de treball.

La hacker Barbara Thoens explica: “És una actitud de vida que vol dir que ets curiosa, que vius involucrada amb siste-

L’ètica del treball del ‘hacker’ es fonamenta en la creativitat i combina passió amb llibertat mes (de computació), que t’interessa esbrinar que hi ha darrere de les coses; però no es tracta només de qüestions d’ordinadors.

Es tracta de fer les coses per una mateixa.

Adonar-te que pots armar el teu propi sistema, que pots fer les teves pròpies eines: aquesta és una de les coses més importants per a mi del hacking. Perquè per a mi el hacking és crear i no destruir, pots aprendre molt d’això. El coneixement està connectat amb el poder molt més del que pensem. Per a mi és una cosa molt important aconseguir el meu propi coneixement i tenir xarxes amb altra gent per compartir el coneixe-

ment. És bo tenir una comunitat amb qui intercanviar aquestes idees, crec que això pot ser realment subversiu”.

El 2002, Pekka Himanen publica el llibre La ética del hacker y el espíritu de la era de la información. Himanen posa de manifest els valors revolucionaris que sostenen al cultura hacker i els contraposa a l’ètica protestant imperant en el capitalisme, sobretot en dos aspectes bàsics: el temps i els diners.

L’ètica hacker és una nova moral que desafia l’ètica protestant del treball tal com la va exposar fa un segle Max Weber: fundada en la laboriositat diligent, l’acceptació de la rutina, el valor del diner i la preocupació pels resultats. En front d’això, l’ètica del treball del hacker es fonamenta en la creativitat, i consisteix en combinar passió amb llibertat i atribueix una naturalesa ètica al fet de compartir la seva competència elaborant software gratuït i facilitant l’accés a la informació i recursos.  L’Altra Cara de la Ciència és una secció escrita per Pol Bartrès, Aina Fernàndez i Núria Radó

Per saber-ne més: The Jargon File (diccionari hacker): http://www.catb.org/jargon/ HIMANEN, Pekka. ‘La Ética del hacker y el espíritu de la era de la información’ (2002)

30 pensaments

Desembre de 2017

Fem un pensament —Ramon Bassas

Menys crisi, més pobres Estem disposats a reconèixer ‘dèficits fiscals’ per atendre la població amb menys nivell de renda? Hem pensat cap on volem que vagi la nostra economia?

E

l mes passat, en la presentació del seu anuari 2016, Creu Roja va alertar que la pobresa crònica s’havia triplicat a Catalunya els últims tres anys. El mes de juny Càritas denunciava també l’increment de la precarietat en aquest període. És el mateix temps en què el PIB està ininterrompudament en expansió, deu anys després de la caiguda de Lehman Brothers. És a dir, la “sortida de la crisi”.

La primera conclusió òbvia d’aquests informes, que passen sense pena ni glòria pels mitjans de comunicació i les activíssimes “xarxes socials”, és que per les capes socials més pobres actualment encara no hi ha cap “sortida de la crisi”, ans el contrari. La segona conclusió és que l’increment de les distàncies socials no es deu deure, doncs, a la crisi.

El primer que ens ve al cap, i fem bé, quan se’ns alerta d’aquest increment de la desigualtat són les polítiques socials i la seva ineficiència. Des del suport a les pròpies entitats citades (sort en tenim d’elles), que són al peu del canó, fins a preguntar-nos per les dotacions de pensions mínimes, per la tramitació parlamentària de la renda universal, o pels acords del Ple de la Pobresa de 2016, o per les pròpies partides d’Afers Socials (a Catalunya, per cert, desviades cap a muntar una Agència Tributària nova). El que fem primer quan veiem que la gent “cau” és mirar la “xarxa”. Fem bé, dic.

Però hi ha dos àmbits més, apunto, on crec que hauríem de prestar més atenció. El primer d’ells correspon als famo-

sos “canvis estructurals” que tothom deia que calia fer a la nostra economia “per quan sortim de la crisi”. Els que en parlaven, mai deien quins i, segurament, parlaven de coses diferents. Ni els que pretenien liberalitzar (més) el mercat de treball, ni els que proposaven reconversions sectorials, per exemple, no s’atrevien a dirho. Però és evident que a hores d’ara la feina ha quedat per fer i les víctimes dels sectors en crisi encara ho estan patint. És urgent. N’apunto només un breu inici: què en farem, de la gent, quan els robots substitueixin el vuitanta per cent de les nostres feines actuals, d’aquí a pocs anys?

I el segon àmbit on caldria parar esment és en el polític. I ara no vull caure en el típic discurs ploraner sobre “els polítics”. No. Ara vull posar un mirall. Aquest tema, de veres, ens preocupa? Ha mobilitzat ningú, aquests últims anys? Estem disposats a reconèixer “dèficits fiscals” per

Els canvis estructurals han quedat per fer i les víctimes dels sectors en crisi encara ho estan patint atendre la població amb menys nivell de renda? Ens hem parat a pensar un moment cap on volem que vagi la nostra economia?

I, amb quins aliats, amb quins costos personals i col·lectius i amb quins competidors mundials?

Quan dic política em refereixo a respondre, cadascú de nosaltres, a preguntes com aquestes. Cada dia sense resposta són dotzenes de pobres més. 

Ramon Bassas escriu a ramonbassas.cat / @ramonbassas

De baix a dalt —Arpad Pou

Els presoners d’Amnistia Una de les coses interessants que brinda el conflicte independentista és la politització de la qual s’ha apoderat la ciutadania. No obstant, si aquesta politització només s’estableix des de la impulsivitat de les emocions viscerals, des de la ràbia i la indignació no aconseguirem construir el nostre marc polític i social des de la inevitable diferència i pluralitat de la que formem part, sinó des de l’odi i la rancúnia, més pròpies de la tirania.

En el moment que s’està escrivint aquesta columna Jordi Cuixart i Jordi Sánchez porten pràcticament un mes mancats de llibertat i vuit consellers del Govern de la Generalitat gairebé quinze dies. Des d’aquests moments, un nou pols s’ha viralitzat en el contenciós que mantenen Catalunya i l’Estat espanyol: presos polítics o polítics presos. En aquesta disquisició semàntica, com l’anomena la periodista Rosa María Artal, s’ha desencadenat una discussió ferotge arrel de la postura que manté Amnistia Internacional. L’organització a favor dels Drets Humans sosté que, de moment, no hi ha prou informació en el procés judicial per determinar -ells no usen el terme presos polítics perquè no existeix cap definició internacional malgrat hi han documents propis que professen el contrari- si hi han presos de consciència. Les conseqüències de la decisió momentània d’Amnistia Internacional sembla que ha provocat una lamentable allau de baixes en cadena a la organització. Malgrat que el temps corre en contra la llibertat de deu persones, aquest fet no ajuda a escudar la dimensió política i econòmica d’Amnistia que es basa en la seva independència per protegir els drets de totes les persones del món.

En qualsevol lluita hi ha diverses «veritats». La nostra voluntat edificar-ne una de col·lectiva des de la racionalitat crítica i respectuosa. En temps de conflicte permanent és fàcil confondre l’enemic?  A.Pou és llicenciat en Filosofia i membre de Termitas y Elefantes / @termitaelefante

pensaments 31

Valors

Dilemes ètics —Soraya Hernández

Gestació subrogada: sóc mare i àvia?

El primer cas de maternitat subrogada a Portugal ha vist la llum arran l’acceptació de l’organisme competent creant polèmica: una dona gestarà el seu net ja que la seva filla no té úter. Quins són els dilemes ètics d’aquest tipus de maternitat?

L

a maternitat subrogada és un dels temes dels quals s’ocupa la bioètica en tant que implica la vida del futur esser humà, els seus drets i els dels seus pares biològics, així com d’aquells que hi participen. Aquest cas ens permetrà reflexionar sobre els avenços tecnològics, les seves implicacions ètiques i les conseqüències futures, els drets del menor i el desig de ser mare que porta a la deliberació sobre si és un dret ser-ho i si es poden o es deuen posar límits.

La protagonista d’aquesta història no té úter però sempre ha volgut ser mare i no es planteja l’adopció ja que vol tenir un fill “propi”. Ella viu a Portugal i serà la primera beneficiada d’una llei tot just aprovada que legalitza aquesta pràctica i permet que dones com ella puguin ser mares biològiques. La llei 92/2017 explica en el seu text que l’absència d’úter o qualsevol lesió o dolència que facin impossible un embaràs són arguments vàlids per sol· licitar l’ajuda d’una altra dona que engendri de manera totalment desinteressada el futur nadó. En aquest cas la dona escollida és la futura àvia del nadó, de 49 anys, ja que per la parella era l’opció més raonable perquè la confiança i les distàncies física i emocional permetran una vivència de l’experiència més propera i s’asseguren una acceptació del procediment fruit de la reflexió i de l’amor. L’encarregat de vetllar pel bon compliment dels criteris legals és el Consell Nacional de Procreació Clínicament Assistida que rep les instàncies, les valora i determina si hi ha raons suficients per acceptar el procés i permetre la maternitat subrogada tot vetllant per les bones pràctiques. Aquest consell ha rebut en dos mesos més de seixanta peticions, entre elles parelles d’altres països que presenten algun tipus de problema de salut, dones sense parella... Però la llei és clara: només es pot demanar aquest tipus de procés

quan hi ha una lesió que no permet l’embaràs, quan s’està en parella (en el cas de dues dones ambdues han de certificar que no tenen possibilitat de quedar-se embarassades), quan hi ha una dona de l’entorn familiar que s’ofereixi de manera altruista i sempre que la mare portadora no proporcioni material genètic. Justament en el cas que ens ocupa el material genètic serà de la parella i l’àvia engendrarà, per tant, un nadó que no serà fill biològic i mai no podrà demanar a nivell legal cap tipus de dret o responsabilitat sobre ell. Quins són, doncs, els interrogants ètics que posa sobre la taula aquesta llei?

D’inici cal recordar que les lleis normalment es desenvolupen arrel un canvi a la societat, una demanda explícita que es verbalitza quan ja s’està portant a terme allò que es comença a regular: homes i dones que volen ser pares biològics i viatgen

L’absència d’úter o qualsevol lesió són arguments vàlids per sol·licitar que una altra dona engendri el futur nadó arreu buscant països permissius. Per tant, la llei portuguesa està donant resposta a una necessitat detectada però, és ètic l’ús del cos de la dona per aquest fi? Ho fa realment perquè vol? I les implicacions emocionals, com es tindran en compte? L’edat de l’àvia hauria de ser un impediment? També hi ha els drets del nen: hauria de saber quins són els seus orígens? Quines conseqüències psicosocials tindran aquest tipus de pràctiques? Bé, què en penseu de la maternitat subrogada? Cal regular-la o prohibir-la? Si es prohibeix, us sembla que se seguirà portant a terme en països pobres i per tant s’estaria permetent l’explotació de les dones? Ara, és el vostre torn! 

Soraya Hernández és diplomada en treball social i màster en bioètica

Cercant l’escletxa —Joaquim Trenchs

Repressió, oblit i psiquisme Mantenir o rebutjar, representacions (pensaments, imatges, records,..) que en virtut de la seva exigència de realització, alerten del perill de displaer o incomoditat per a la persona, esdevenen l’expressió de la repressió en el psiquisme. Lluny de la significació socio-política del concepte, amb la seva connotació de violència, la repressió com a mecanisme psíquic, cal entendre-la com a un procés necessari per humanitzar-se, per vincular-se i poder pensar.

En un primer moment, la repressió representa l’oblit de que, per a l’Altre de l’Amor a qui volem correspondre, no ho som tot; i per això, sense saber-ho, parlem i posem paraules per fer nos presents... i alhora diferents. Simbolitzem amb el llenguatge, una falta. Una carència enigmàtica de l’Altre de l’Amor que la presència, omple. I això, per abassegador, per al subjecte que s’ha de constituir com a tal, i pas com objecte, necessita reprimir, oblidar.

En un segon moment, ja immersos en el llenguatge i el pensament, la repressió opera sobre aquell qui imaginàriament preserva de la possibilitats de quedar engolits com a objectes del desig de l’altre. A la figura “paterna” i/o els seus representants psíquics, li conferim aquesta funció alliberadora, en tant potència que regula a l’Altre de l’Amor. I és per això mateix, per la seva funció “castradora” que també volem oblidar. Perquè no només regula i limita a l’Altre, sinó a un mateix.

Copsar allò reprimit d’un mateix, permet la inscripció de la llei simbòlica de que no tot és possible, modular el propi desig, alhora que apreciar el condicionants de la llibertat en la condició humana. I poder ho fer amb més serenor, pau i tranquil·litat d’esperit, per tal d’encarar el neguit que suposa viure.  Joaquim Trenchs és psicòleg Escriu a www.joaquimtrenchs.com

32 pensaments

Desembre de 2017

Vist pel món —Albert Dresaire

Gent GISÈLE MOLLFULLEDA

Analfabets informacionals Metges La manipulació i la mentida són una realitat. Ara, però, segons alguns estudis, sembla que no saben reconèixer-les.

S

egons un estudi publicat el novembre de 2016 per l’Stanford History Education Grup (SHEG), de la Universitat d’Stanford, “les capacitats dels joves de valorar les informacions a Internet es poden resumir amb una sola paraula: desoladores”.

Aquesta recerca va involucrar més de set mil estudiants dels que es va estudiar la seva capacitat de valorar la credibilitat de la informació que “corre” per les xarxes, de posar en dubte la fiabilitat de les fonts. Per exemple, un dels exercicis proposats a estudiants de batxillerat fou visualitzar el post Fukushima nuclear flowers a la web imgur. com, i demanar si allò proporcionava evidències sobre les condicions de les plantes que creixen prop de la central nuclear de Fukushima. Suposadament, el post mostra com les radiacions nuclears provoquen mutacions a les flors. Doncs bé, només un 20 per cent dels estudiants van qüestionar les fonts; un 40 per cent van assegurar que el que diu el post és cert, ja que és una imatge. Només un 25 per cent dels alumnes van mostrar dubtes sobre l’autenticitat de la imatge. I sí, la imatge és autèntica, però

mostra una mutació natural de les flors. Res a veure amb els efectes de les radiacions. El post és allò que en diem un fake.

Els resultats d’aquesta recerca feta als Estats Units de ben segur que es podrien extrapolar al nostre país. A casa nostra també patim analfabetisme informacional.

I no només els joves. Estem immersos en un bombardeig de fakes, notícies manipulades i postveritats. I no és gaire encoratjador veure com molta gent s’ho empassa acríticament.

El que és preocupant de debò és que existeixin persones que manipulin i menteixin Hi ha una cosa pitjor que l’analfabetisme informacional. El que és alarmant no és que hi hagi qui es cregui notícies falses. No. El que és preocupant de debò és que existeixin persones que manipulin i menteixin. La mentida s’ha instal·lat en el dia a dia. I per desgràcia això no és un fake. 

Albert Dresaire és consultor en TIC i gestió documental

El metges ens miren i ens remiren. Els metges ens escolten, ens fan parlar, ens fan pensar, explicar. Els metges ens toquen, ens remenen, ens ausculten, ens mesuren, ens pesen, ens recepten, ens endrecen. Els metges ens maregen! Ens tranquil·litzen, ens neguitegen, ens remouen, ens regiren.

Ens fan por. Ens fan respecte. Ens fan passar. Els metges ens curen.

Els metges s’equivoquen o l’encerten. Els metges ho donen tot. Els metges, tan propers i tan llunyans, tan temuts i tan estimats, tan necessaris com menystinguts. Els metges ens agraden o ens desagraden molt.

Els metges ens calmen, ens donen pistes, ens fan enfadar. Ens posen nerviosos, ens imposen respecte i ens aporten tendresa, calma. Aquella saviesa, aquell instint. Aquella incertesa, aquell voler saber més. La ciència, la tècnica, el saber. Aquella vocació envejada, aquelles vides idealitzades en sèries de TV. Les bates, els equips, les súper màquines... O una simple barreta de fusta, una consulta passada de moda, un consell a temps. Els metges-confessionaris-amics-terapeutes. Unes mans que tot ho noten, uns ulls que tot ho veuen. Als metges els admirem, els respectem, els reconeixem.

Als metges els temem, els volem lluny. Als metges cal recordar -los i agrair-los tant, cada dia!  Isabel Yglesias és advocada

33

Valors

propostes Acord de París Aquest és un pacte mundial de lluita contra l’escalfament global signat el 12 de desembre del 2015 a la Cimera del Clima celebrada a la capital francesa. El van signar 195 països i l’objectiu que persegueix és que l’augment de la temperatura a final d’aquest segle es quedi entre els 2 i els 1,5 graus respecte als nivells preindustrials. Per aconseguir això els estats es comprometen a reduir les seves emissions de gasos amb efecte d’hivernacle. 

Després de la fi Com serà el planeta d’aquí a 150 anys si no frenem el Canvi Climàtic? L’exposició ‘Després de la fi del món’ presenta aquest futur amb l’objectiu que els visitants reflexionin sobre el present.

Lucia Montobbio

Un dia un amic em va preguntar: “Si tinguessis una màquina del temps, on aniries?” Al futur!

Per conèixer el passat puc documentar-me d’altra manera, però per veure què passarà d’aquí a cent anys, no. A menys, que et trobis exercicis de reflexió com Després de la fi del món, una exposició del CCCB. El viatge al futur comença a la tercera planta, enmig de tres enormes pantalles. La benvinguda és atractiva i t’ambienta. “Volem endavant cada cop més de pressa, la història s’accelera.

Tant la catàstrofe com la utopia són possibles, mentre la zona intermèdia esdevé cada cop menys probable. És una decisió difícil, i l’estem prenent ara amb tot allò que fem i que no fem.

Som els primitius d’una societat que desconeixem”, assegura la introducció audiovisual. El títol de la mostra es refereix a la fi del món que

coneixem i el nou que neix 150 anys després.

Quins efectes poden tenir les relacions que fins ara nosaltres hem mantingut amb la terra en aquest món nou? Diversos intel·lectuals responen: podria tenir conseqüències en la nostra alimentació, en la nostra salut, en la relació que tenim amb els animals i les plantes, en l’arquitectura i la geografia, en la indústria global...

Cada proposta té un espai per a ser observada.

Personalment, escullo l’experiència dramàtica sobre les espècies guanyadores i perdedores en el nou món, proposada per la companyia Rimi Protokoll. Dues noies em pregunten si vull entrar a la sala i participar d’aquesta mena de teatre on hauré d’interactuar amb altres. Dic de seguida que sí, la performance dura quinze minuts. I l’objectiu es compleix, reflexiono sobre el pas del temps i la relació amb humans i nohumans d’aquí a cent anys.

Mentre miro les propostes dels artistes Benjamin Grant, Natalie Jeremijenko, Charles Lim,Timothy Morton, Kim Stanley Robinson, Tomás Saraceno... recordo aquells dos nens que surten als anuncis de la campanya Reacciona.

Des d’una muntanya de deixalla diuen: “Dius que et preocupa el meu futur, que vols el millor per a mi, però no et dona la gana reciclar, passes de separar les teves deixalles, és més fàcil posar-ho tot a una mateixa bossa, i el meu futur què? També va en aquesta bossa?” I és que com

diu Jose Luis de Vicente, comissari de la mostra: “Les necessitats dels homes, dones i no humans de l’any 2017 no són més importants que les necessitats dels homes, dones i no humans de l’any 2100. La situació que ens ocupa és seriosa, i les conseqüències seran greus, sobretot per les generacions futures. Si no fem un pacte amb elles, és com si els estiguéssim declarant la guerra. Estem parlant dels nens que estan naixent ara i que tindran vuitanta anys el 2100”. És una exposició experimental en la qual t’immergeixes en diferents escenes.

Abans de sortir d’aquest món futur, entro a un pis de Londres ambientat al 2050, hi ha molts espais ocupats per invents per a fer créixer plantes i aliments i és que les sequeres han fet que conrear o anar al súper a comprar fruita i verdura no sigui tan fàcil. Però una part de mi es cansa d’aquest viatge al futur i torno al present. Surto al carrer. El present m’agrada més que aquest món futur que se’ns presenta de forma inevitable. M’entra fred al cos i m’ajusto la jaqueta. “Som els primitius d’una societat que desconeixem.” 

Més informació: Oberta fins 29/04/2018. CCCB (Montalegre, 5 Barcelona) Entrada: 4 i 6 euros.

Diumenge tarda gratuïta.

34 Propostes

Desembre de 2017

Tendències

Imatge de les cofundadores de Rent the Runway, Jennifer Fleiss i Jennifer Hyman.

Roba de lloguer Moltes dones creuen que si portes una peça de roba tres vegades ja està gastada. Per reaprofitar aquesta inversió, s’han crear empreses de lloguer de roba.

Judith Vives

Assegurances amb valor afegit c/ del parc, 46.

083202 mataró t. 937571739

www.assegurancesfeliu.cat

Llogar roba enlloc de comprar-la. No és una tendència nova, però sí a l’alça, després que una de les empreses pioneres en aquest sector, Rent the runway, hagi anunciat una nova opció low cost.

Fins ara, la companyia oferia el lloguer de vestits de luxe per a festes i cerimònies, donant l’opció de pagar una tarifa alta a canvi del lloguer d’entre 10 i 15 prendes al mes. Ara ha introduït una nova tarifa per logar fins a quatre peces d’alta costura o de grans dissenyadors. Peces, sovint, que molta gent no es pot permetre econòmicament. És evident que darrera la iniciativa de Rent the runway, i d’altres models similars, hi ha una voluntat de fer negoci dins el sector de la moda. Però aquesta tendència promou també alguns valors relacionats amb el reciclatge i l’economia circular. Estudis sobre els hàbits de compra de les dones ens indiquen que de mitjana, ens posem només set vegades una peça de roba; i que un 33 per cent de les dones creuen que una peça que han

portat tres vegades ja està massa gastada.

Paral·lelament, un cert model dins el sector de la moda promou unes prendes low cost d’usar i tirar, produïdes en moltes ocasions sota condicions més que discutibles.

L’alternativa que ofereixen les empreses de roba de lloguer dona una nova vida a les prendes que, si fossin de la nostra propietat, potser només portaríem una vegada a molt estirar. L’exemple més evident és el vestit que ens comprem per anar a un casament, que després de la festa queda oblidat al fons de l’armari. Si enlloc d’invertir els diners en comprar-lo, el lloguéssim a una d’aquestes empreses, estaríem afavorint que, com a mínim, aquest vestit serà reaprofitat per moltes altres persones. Però a banda de llogar roba de luxe, també hi ha altres iniciatives que ofereixen un servei similar amb roba més quotidiana, i que neixen amb la voluntat de promoure un consum responsable.

Fa una dècada potser era impensable un model de negoci d’aquestes característiques.

Però les noves generacions, els millenials i més enllà, no entenen la propietat privada tal i com l’hem entès fins ara.

Per a les generacions de l’era digital, compartir és una pràctica assumida i totalment normalitzada, tal i com ho demostra l’èxit no només de les iniciatives de roba de lloguer, sinó les que proposen compartir cotxe, allotjament o pis.  Judith Vives és periodista / @judithvives

Propostes 35

Valors

Consum

Sèries INDIEWIRE

Consum reciclat Fa dos anys, a Suècia, van obrir el primer centre comercial dedicat a productes reciclats. Avui emplea 50 persones, aplega 14 botigues i factura 900.000 dòlars diaris.

Redacció

Suècia és un país capdavanter en reciclatge.

En aquest estat nòrdic menys d’un u per cent de la brossa que generen els ciutadans acaba en una deixalleria. Des d’inicis de segle XX que Suècia incinera els seus residus per generar electricitat. De fet, des de fa cinc anys, la cultura del reciclatge és tan efectiva que per no aturar les plantes, fins i tot el govern s’ha vist obligat a comprar residus al Regne Unit, Itàlia, Noruega i Irlanda. El reciclatge està tan integrat en la vida dels suecs que des de l’agost del 2015 compten amb un centre comercial únic al món: un paradís de consum dedicat exclusivament a productes reciclats.

Aquest centre comercial, batejat amb el nom ReTuna Aterbruksgalleria (www.retuna.se) està ubicat a uns cent quilòmetres d’Estocolm, concretament a la localitat d’Eskilstuna. Malgrat va ser creat per l’Ajuntament, que volia respondre a la demanda dels consumidors suecs, es tracta d’un consorci públicoprivat, ja que el consistori lloga l’espai a les empreses comercials. A casa nostra, un centre comercial dedicat cent per cent a productes

reciclats es veuria com una excentricitat o una ruïna econòmica, però a Suècia es considera el reciclatge “com una forma intel·ligent de fer negoci”.

En només dos anys les galeries ja comptem amb una cinquantena de treballadors i catorze botigues de productes molt diversos: mòbils, roba, decoració, mobles, electrònics, eines, joguines, utensilis de cuina... tot reciclat! Aquest centre comercial cada dia atrau una mitjana de set-centes persones i un volum de facturació diari de 910.000 dòlars.

A més, en aquest espai, també hi ha restaurants bio i ecològics, una floristeria que ven flors ecològiques amb testos reciclats, una escola de disseny, un centre de conferències, una sala d’exposicions i, fins i tot, un centre de reciclatge propi, un espai on deixar productes usats, perquè un altre els hi pugui oferir una nova vida. La ReTuna Aterbruksgalleria ha generat tanta expectació que fins i tot s’hi fan visites guiades.

Es tracta d’un centre comercial elegant i net, res a veure amb uns Encants fets d’andròmines brutes i velles. Una proposta rendible, circular, sostenible i senzilla. Un espai que genera llocs de treball i vida econòmica. I que funciona amb el lema “La sostenibilitat no és mantenir allò que tenim o viure amb menys, sinó aconseguir més amb els recursos que tenim”. A Catalunya ja tenim algun exemple de botiga basada cent per cent en el reciclatge (L’Estoc, Vaho..). Però encara queda molta feina per fer. És evident que en algunes coses, el Sud respecte al Nord estem a anys llum.  VISUAL OMELETTE

‘Episodes’: una gran sitcom Rafael Navarro

Tinc debilitat per sèries pràcticament ignorades pel gran públic i maltractades pels operadors estatals de televisió. Episodes (Showtime) és una d’elles. Fa cinc temporades que un dels creadors de Friends, David Crane, va iniciar aquesta refrescant aventura que s’apropa més a una sàtira sobre la indústria de l’audiovisual als Estats Units i al Hollywood way of life que a una clàssica sitcom. Tot i que el repartiment és deliciós, destaca el treball de Matt LeBlanc (el mític Joey de Friends) fent de Matt LeBlanc.

Metatelevisió en estat pur, mostrant un actor en decadència, atrapat pel pes del seu personatge. De fet, el paper l’ha reportat un Globus d’Or a millor actor de sèrie (2012), conquesta que mai va aconseguir com a Joey.

Entre somriure i somriure, grans moments que ens fan pensar sobre la manca de sentiments en entorns competitius, que es trasllada indefectiblement a les vides privades, sobre els elements arbitraris i incontrolables que poden determinar si triomfem o fracassem a la feina, sobre la buidor de moltes vides rere una façana de luxe, sobre el malbaratament del talent i el triomf de les ments grises, sobre l’enyorança de casa o del passat. Episodes és tot això, i fins i tot es permet introduir moments estimulants, de tristor sincera, que et deixen clavat al sofà. Doneu-li una oportunitat i arribeu a la tercera temporada, per gaudir d’una de les millors escenes ‘serioses’ en una sitcom, amb els grans Stephen Mangan i Tamsin Greig com a protagonistes. Episodes també és autocrítica: com a producte de Hollywood descriu amb un corrosiu humor l’ànima de la seva indústria, començant pels títols de crèdit. Tota una declaració d’intencions. 

36 Propostes

Desembre de 2017

Propostes familiars

Llibres

Els regals nadalencs

‘La filla esborrada’ d’Aritzeta M.COLL

Raquel Gámez

Pila de tions en una parada de la Fira de Santa Llúcia de Barcelona.

Jordi Alcàsser

El Nadal és una idea genial. Si et pares a pensar, se celebra el que hauríem de celebrar cada dia de la nostra vida: el naixement. Sí, el de Jesús de Natzaret ara fa 2017 anys, però no deixa de ser alhora una celebració de la vida.

També i d’altra banda hi ha d’altres celebracions paganes també vàlides com el Tió o el Pare Noel.

Sóc dels que penso en un món on hi càpiguen tots els mons, però que hi càpiguen tots no vol dir que hi càpiguen de qualsevol manera.

A aquest Nadal podem dir ancestral s’hi suma quelcom molt dels nostres temps neoliberals com és l’impuls al gaudi consumista i en això hem d’estar apercebuts.

Els nostres fills estan bombardejats per terra, mar i aire a desitjar tota mena de joguines i artilugis tecnològics. Segurament les llistes seran llargues, inacabables, però aquí hi ha la funció de la frustració, paraula malsonant en principi, que ben explicada i assumida farà possible una vida adulta equilibrada.

El desig de que els nostres fills siguin feliços no ha de ser proporcional als regals que els portin els reis, tions o pares noels. Es tracta d’educar en la falta i no en l’exuberància.

Tenir-ho tot, a més de ser impossible, no ens farà més feliços i un cert grau de frustració fa

molt bé als infants i els prepara per una vida adulta digna. La cultura de l’esforç, de que el que és important és el que ens treballem i que les coses no venen soles, podrien ser sentències que casen amb el que vull transmetre. És a dir, s’ha passat de la simbologia dels presents al gaudi consumista, dels regals com a símbol d’estimació a l’individualisme voraç i en això hem d’estar en guàrdia.

D’altra banda també podem fer regals fets per nosaltres mateixos o regalar una cançó.

Pot semblar naïf, massa ingenu, però sincerament em sembla molt més enriquidor que regalar segons i quines coses que acabaran al fons d’un armari o provocaran una addicció als seus usuaris, com pot passar amb algunes joguines tecnològiques. Pensem per un moment que aquests productes estan pensats en general per enganxar als usuaris, talment com les màquines escurabutxaques.

Jesús de Natzaret suposadament neix el 25 de desembre i els Reis d’Orient venen a portar-li or, encens i mirra. Cada any fem el pessebre per celebrar el naixement i la vida i hi posem els reis per reconèixer que en aquesta vida hi som per estimar-nos i reconèixer-nos en la nostra diferència. És per això que hi ha un rei blanc, un de ros i un de negre.

Bon Nadal!  Jordi Alcàsser és psicòleg i psicoanalista / @jordialcasser / www.jordialcasser.com

Parlar d’una obra de Margarida Artizeta (Valls, 1953), com és La filla esborrada, és parlar també de la seva trajectòria literària. Perquè en cada pàgina, hi trobem imprès el seu segell identitari, un estil immensament ric forjat a través d’anys d’ofici.

Amb una veu rica i desimbolta i un estil poètic elevat, l’autora ens situa l’any 1945 i ho fa des dels records d’una anciana que vol deixar el llastre d’una vida de silencis i secrets, per a traspassar sense càrregues de consciència i fer una mort tranquil·la.

Aquesta revelació es produeix al llarg de l’any 1992. La jove que es veu obligada a escoltar-la no tindrà més remei que copsar la realitat d’una vida d’incògnites i falses respostes.

La novel·la enfronta la vida de la classe benestant amb la dels masovers i la dels guerrillers emboscats. Olorarem la flaire de la natura, sentirem la immensitat de la terra primigènia, mentre resseguirem la història d’amor i de necessitat dels dos protagonistes, la Laura i el Gabriel.

De la mà d’aquesta relació íntima, desesperada i intensa descobrirem la realitat de les vides de postguerra, la manipulació, l’egoisme, les pors però també el sacrifici i l’ànsia de llibertat.

Una equació de valors, positius i negatius, coronada per una banda sonora deliciosa.  ARITZETA, Margarida; La filla esborrada; Editorial Capital Books. 279 pàgines.

37

Valors

#periodigne

Valors

Cent anys després

Revista especialitzada en la reflexió entorn els valors humans i l’actualitat vista des d’aquest prisma publicada per l’Associació Cultural Valors, entitat sense ànim de lucre.

Premi Civisme 2014 en la categoria de Mitjans de Comunicació Escrits atorgat pel Departament de Benestar Social i Família.

DIRECCIÓ

David Casals

Periodisme i propaganda són antagònics.

Per entendre com funciona aquesta darrera, pot ser útil fer un petit repàs per la seva història moderna, i una bona manera de fer-ho és una petita exposició que es pot visitar fins el 15 de desembre al vestíbul de la biblioteca del Campus de la Ciutadella de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), i que té com a títol Estampes de la Revolució Russa. La mostra commemora el centenari de la Revolució d’Octubre, amb el conseqüent triomf dels bolxevics a Rússia i la creació del primer règim comunista, la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS), que va excel·lir en l’ús de la propaganda política.

La mostra, que ha comissariat la coordinadora del Seminari d’Estudis Eslaus de la UPF, Tamara Djermanovic, parla d’art i literatura, i també de les innovacions que van fer per fer arribar a una població molt majoritàriament analfabeta les seves consignes. Van ser pioners en usar el cinema, en implicar a fons una part molt important dels intel·lectuals del moment en la seva causa, i sobretot amb mètodes inexplorats fins llavors, com els trens de propaganda.

Mitjançant un grup d’actors i oradors, el nou règim va fer arribar poc després del triomf de la revolució arreu d’un immens territori, mitjançant cartells pamflets i obres teatrals. Crida

Associació Cultural Valors Maria Coll i Joan Salicrú CONSELL ASSESSOR Francesc Amat, Àngel Castiñeira, Jordi Cussó, Alícia Garcia-Ruiz, Begoña Roman, Joan Safont i Francesc Torralba.

CONSELL editorial Antoni Codina, Albert Dresaire, Dolors Fernàndez, Xavier Manté, Eulàlia Puigderrajols i Ramon Bassas COL·LABORADORS Cinto Amat, Jordi Alcàsser, Pol Bartrés, Laia Bassaganyas, Albert Botta, Manel Bosch, David Casals, Joan Catà, Aina Fernàndez, Soraya Hernández, Lucia Montobbio, Rafa Navarro, Àngel Puyol, Arpad Pou, Albert Pera, Consol Prados, Ramon Salicrú, Ramon Radó, Francesc Raventós, Xavier Serra, Joaquim Trenchs, Judith Vives i Isabel Yglesias DIBUIXOS Toni Batllori, Javier Bustamante, Raúl Campuzano, Blanca Gimeno, Gisèle Mollfulleda, Judit Navarro, Marc Torrecillas i Visual Omelette.

FOTOGRAFIA Sergio Ruiz IMPRESSIÓ Serafí Indústria Gràfica S.A GERÈNCIA Maria Coll COMPTABILITAT Engràcia Carlos PUBLICITAT Carme Itxart DISTRIBUCIÓ SGEL/Raul García XARXES SOCIALS Toni Rodon Dipòsit legal B-6206-2004 issn 2385-6807 EDITA

La mostra ‘Estampes de la Revolució Russa’ (UPF) explica l’ús de la publicitat com a arma de propaganda comunista a l’antiga Unió Soviètica.

l’atenció també l’estètica dels primers cartells, un estil que encara avui es fa servir, arreu del món i a casa nostra. La mostra recorda que s’ha de tenir present que es va recórrer a aquest mètode per dues raons: “l’analfabetisme i també perquè, en el cristianisme oriental, les imatges tenen un paper fonamental, ja que les icones són objecte de veneració”, explica Djermanovic.

Una altra manera de fer arribar a la població les gestes del règim és tot un clàssic pels diferents sistemes polítics: les infraestructures. El Metro de Moscou, el primer tram del qual fou inaugurat el 1935, és un “autèntic museu sota terra”, recorda Djermanovic. En la mostra, s’inclou també una selecció de llibres de diferents gèneres, tan d’autors que van enaltir les bondats del règim com d’altres que van ser depurats, van haver d’exiliar-se o fins i tot foren condemnats a mort.

El Parlament Europeu va instaurar cada 23 d’agost com a dia en record de les víctimes de l’estalinisme i el nazisme tot i que, massa sovint, i més enllà de discursos institucionals, no hi ha polítiques públiques efectives per donar a conèixer a tota la població els efectes devastadors que van tenir les ideologies totalitàries. A la falta d’iniciatives oficials i també a la deixadesa de molts mitjans de comunicació, hi ha gotes que, poc a poc i amb molt esforç, poden fer que el got es vagi omplint, com aquesta petita mostra.  David Casals és periodista / @informatiu

En el proper número: el populisme El mes de gener farà un any que el magnat Donald Trump va jurar el càrrec de president dels Estats Units. El nou resident de la Casa Blanca ha estat qualificat de moltes formes, però sobretot, de populista. Què és però avui un líder populista? En què es caracteritza el populisme del segle XXI? Quines són les causes del triomf dels valors o contravalors en què se sustenta el populisme? Quines són les seves armes polítiques? La seva aparició com efecte la resta de formacions? En el proper número de Valors i de la mà de diversos experts, parlarem d’aquest fenomen que té repercussions a escala mundial i que, en alguns països, ha arribat al poder. 

ADREÇA

Portal de Valldeix, 17-2n 08301 Mataró (Barcelona) Telèfon 620 749 138 Membre de

Amb el suport de

Els vostres comentaris seran benvinguts a redaccio@valors.org. Ens trobareu també a Facebook i Twitter.

El preu de la subscripció és de 35 euros anuals (onze números). Us podreu subscriure a través de la pàgina web de la revista (www.valors.org) o enviant un correu a subscripcions@valors.org amb les vostres dades de contacte.

38

Desembre de 2017

El conte de Núria López

Cementiri La pesada porta de ferro separa el món del vius de la ciutat dels morts. Per entre el forjat es veu la gran avinguda de lloses grises, vorejada de xiprers i flanquejada de tombes. El sol cau a plom quan franquejo el llindar amb un pom de flors a la mà. Roses blanques.

El grinyol del metall trenca estrident el silenci. També el xisclet d’un estol d’ocells que empren el vol. L’aldarull em fa sentir les mirades invisibles dels difunts fixes en mi i xiuxiuejant sobre la meva intrusió al seu reialme.

Camino a poc a poc damunt les lloses dels carrers dels morts. Conscient de penetrar en un espai on jo sóc la forastera. No es veu ni un ànima enlloc. Arreu, noms desconeguts em rodegen així com fotografies esvaïdes, rams de plàstic, àngels d’ulls buits.

M’endinso al cementiri. Carrer Sant Roc, Carrer de Sant Ignasi, nínxol 36 b. Guaito la làpida amb els noms i cognoms familiars, els del pare i la mare.

Davant la seva presència protectora la por als altres morts s’esvaeix i em commou una barreja de tristor i tendresa.

Els trobo a faltar, aquella mà per ajudar-me o aquella paraula en els moments difícils. Saber escoltar i deixar que jo parlés i parlés, sense jutjar-me. Sentir-se estimada per damunt de tot, primer com a filla, amb raó o sense.

Del ram que vaig portar-los fa mesos només queda el cordill i alguna tija amb quatre fulles seques. Amb deli-

cadesa desfaig el nus i, quasi acaronant-les, llenço les restes a una paperera. Per a fer això, havia deixat el ram que portava davant la làpida i ara amb el vell cordill lligo les roses fresques. M’arriba el seu perfum i el record de la mare omplint de flors el gerro damunt la taula, el menjador en penombra, la llum que entra per l’eixida, el soroll de la rentadora en marxa i ella cantant un cuplet que parla d’amors il·lícits i rams de flors.

Potser jo tenia set anys quan va succeir aquella imatge que ara se’m feia present mercès a l’aroma de les roses.

També recordo al pare regalar-les a la mare. Sempre blanques, les seves preferides.

Amb el cor assossegat, el cementiri deixa de ser aquell lloc inhòspit on havia entrat feia només uns minuts.

Ara, en desfer les meves passes, els àngels de marbre són els guardians d’un més enllà amigable. La felicitat que els fou promesa als pares en vida. Dates, noms desconeguts, fotos esvaïdes, es converteixen en companys de viatge dels pares. Un “No estem sols, no pateixis”, del que també n’és part l’estol d’ocells que ara han retornat als xiprers i canten plens de vida.

Surto jo del cementiri quan una dona gran acompanyada per un noi, potser el seu net, en flanqueja la porta d’entrada. També porta un ram de flors, ella, gladiols grocs. Ens saludem.  Núria López és membre de Planeta Lletra

Valors

39

il¡lustració: Visual omelette