Valors 88: saber estar, amb Teresa Gimpera by revistavalors

S Valors Valors

Revista de reflexió i diàleg. Desembre de 2011. Número 88.

Saber estar

Preu: 3 euros

Entrevista a Teresa Gimpera, actriu i model

“El saber estar relaciona ment i cos”

Laurent Gounnelle, ‘L’home que volia ser feliç’ Josep Maria Lozano i els lideratges avui El teatre com a sostre El salt qualitatiu de la democràcia

Valors Revista de reflexió i diàleg. Desembre de 2011. Número 88.

Editorial

Saber estar. Una aposta per la convivència

n abonat de temporada del Palau de la Música de Barcelona, a través d’una carta publicada en un diari de gran tiratge a Catalunya, demana al patronat de la institució que apliqui unes normes de vestimenta per entrar a la sala. Lamenta que degut a l’ús generalitat de bermudes i xancletes l’espai ha perdut solemnitat. En la mateixa línia, l’Ajuntament de Barcelona decideix multar tots els vianants que passegin seminus pels carrers de la ciutat. També es debat si l’uniforme s’ha d’imposar a les escoles públiques, els mestres estan farts de veure la roba interior dels seus alumnes. Mentrestant la majoria d’anuncis oferint feina acaben amb una frase: “Es necessita bona presència”. Però no tot es limita a la vestimenta. S’ha hagut de prohibir expressament beure a la via pública, hi ha cartells específics perquè la gent no s’assegui a terra dels transports públics, s’ha estès el costum d’escopir al carrer, posar els peus sobre els seients del transport públic i s’han perdut les normes bàsiques d’educació, com deixar passar, donar les gràcies i demanar perdó. En definitiva, què se n’ha fet de la bona educació? I del saber estar? Aquests dies de festes nadalenques haurem de compartir taula i actes socials amb la família i a vegades amb desconeguts. Sabem com comportar-nos en aquest tipus d’esdeveniments? En aquest número volem reivindicar el saber estar, la bona educació, la recuperació d’aquest valor a tots els nivells i generacions de la societat. I no perquè pensem que cal una societat més encarcarada i normativa, sinó perquè l’ús d’unes normes educatives de conducta preestablertes milloren la convivència i propicien la construcció d’una comunitat en la qual també floreixen altres valors com la senzillesa, l’amabilitat, el respecte, la tolerància, la solidaritat o la cordialitat. Ens acompanyen en aquesta reflexió dues expertes en protocol i saber estar; Mònica Garcia i Mar Castro; el presentador del programa Opera en Texans, que s’emet amb molt èxit al 33 de Televisió de Catalunya, Ramon Gener; i la model i actriu, Teresa Gimpera. Moltes gràcies.

FOTO DE PORTADA: SERGIO RUIZ

Sumari

PASSANT REVISTA

4 Entrevista a Laurent Gounnelle 8 Joan Salicrú i Maria Coll

Retallades en la comunicació

9 Ramon Radó

Silvio Berlusconi

10 Joan Safont

Jesús Monzón

11 Francesc Amat

La crisi des d’Estats Units

MONOGRÀFIC

12 Mònica Garcia i Massagué

Si us plau, bon dia

14 Entrevista a Teresa Gimpera 18 Mar Castro

Saber ser, saber estar, saber fer

20 Entrevista a Ramon Gener I les col·laboracions d’Anna Olm, Judith Vives, Albert Pera, Ramon Salicrú, Albert Botta, Eulàlia Puigderajols i Maria Salicrú-Maltas

OPINIÓ

26 Josep Maria Lozano Què vol dir que falta lideratge? 28 Jordi Cussó i Mar Galceran El salt qualitatiu de la democràcia 30 Gregorio Luri Els dilemes morals de Kohlberg 30 Irene Alerm La trampa de l’art malcarat 31 Francesc Grané En què quedem? Criteris tècnics? 32 Joaquim Trenchs Violència sobre la dona 33 Xavier Manté Cinc autèntics samurais 34 PROPOSTES 38 El conte de Carme Boladeres

4 PASSANT REVISTA

Desembre de 2011

Canviar de vida amb la crisi

“Res que sigui exterior a mi em pot fer feliç” Entrevista a Laurent Gounnelle, escriptor Amb només dues obres publicades aquest escriptor francès s’ha convertit en un dels autors més llegits d’Europa. El seu secret ha estat convertir en novel·la els consells que dóna la psicologia i les diferents cultures per a canviar de vida.

Maria Coll

Va viatjar durant catorze anys pel món conversant amb els millors especialistes de diferents cultures sobre espiritualitat i formes per millorar la nostra vida i ara ho fa promocionant els seus llibres. Amb una mirada blava i intensa, el seu missatge optimista penetra a qui l’escolta, encara que reconeix que ara no és el millor moment per fer grans replantejaments. El seu primer llibre va ser L’home que volia ser feliç. A la societat actual li costa trobar la felicitat?

Avui la societat intenta fer creure a la gent que hi ha diverses coses que ens conduiran a la felicitat perquè es basa en una economia de creixement del consum. A través de la publicitat ens fan creure que serem més feliços quan tindrem un cotxe d’un model determinat, roba més cara... I això és un error molt profund perquè res que sigui exterior a mi em pot fer feliç. Per tant, ara no és fàcil ser feliç. La crisi canviarà aquest missatge basat en la societat del consum?

Aquesta és la meva esperança. La gent

avui realment està patint molt. I no podem pensar que superarem aquesta crisi fent petits ajustaments. Personalment crec que hi haurà un canvi de paradigma. La crisi només acaba de començar, estem ben lluny del seu final, i no descarto un episodi violent. Des d’aquest punt de vista la crisi es pot considerar un mal necessari.

Vostè, en els seus dos llibres, aposta perquè la gent canviï de vida si no està satisfeta amb la que viu.

I després...

Si tenim en compte la situació actual, ara és un bon moment per canviar de vida?

Hauríem de passar a un altre model, però el problema és que avui en dia no tenim gaires persones que facin propostes. Es critica molt el capitalisme –com jo mateix faig–, ens queixem molt del patiment que provoca la crisi, però molts pocs pensen en què podríem fer per crear un altre sistema. El dia que tinguem un altre model que es pugui considerar viable l’actual ràpidament desapareixerà. Per tant estem davant un problema de falta d’idees o de manca de valentia?

Les dues coses. Estem encara a la Caverna de Plató. La societat actual ens fa patir, però en coneixem bé els engranatges. L’ésser humà prefereix mantenir-se en una situació de patiment conegut que anar vers una situació desconeguda encara que es pronostiqui que pugui ser més beneficiosa.

Sí, podem canviar les nostres actituds, la nostra forma de vida, però al mateix temps mantenir la nostra forma de ser. La gent es pensa que si canvia coses de la seva vida canviarà ell mateix, però no és així.

Si entenem per canviar de feina, en aquest moment recomanaria esperar-se. Però si la persona sent que és el moment de canviar ha d’escoltar el seu cor. Com?

Tens dos camins: un, planificar un projecte i veure quines competències ja tinc i quines haig d’adquirir amb formació, i, una altra, veure que és massa difícil i acceptar la situació actual. La realitat és que la majoria de gent que té somnis i no els realitza per por serien capaços de portar-los a terme. La por és una creació de la nostra ment i per saber si és justificada ens hem de mullar amb la realitat. I, si cal, al final, acceptar el fracàs. Del fracàs se’n pot aprendre, perquè és un indicatiu de que hem de canviar de direcció.

PASSANT REVISTA 5

Valors

costums que una vida de cop. Per exemple, cada dia podem tancar la televisió, el telèfon i internet uns minuts i pensar. I de mica en mica anar ampliant aquest temps. En el seu segon llibre se centra en el tema de l’autoestima.

Sí, perquè a Europa és un valor banal. De fet, és un valor cultural. Per exemple als Estats Units en pateixen un excés. En canvi els europeus hauríem de preguntar-nos què estem fent bé i considerar-ho un orgull. També, sense creure que es tracta d’una acció egoista, aprendre a estimar-nos a nosaltres mateixos. Quan un s’estima a si mateix pot estimar els altres. Infelicitat, manca d’autoestima... La societat està desorientada?

“ És molt més fàcil canviar de mica en mica petites costums que una vida de cop i volta” “Pots dedicar la teva vida a córrer darrera tots els objectes possibles, però la matèria no il·lumina l’ànima” Sí, perquè està basada en valors falsos i així és difícil que la persona trobi un equilibri. Per tant, hi ha una crisi de valors? Gounnell fotografiat en una visita recent a Barcelona.

Sempre hi som a temps a canviar?

Sí, no accepto les persones que diuen “m’hauria agradat...”. No hi ha edat. Als vuitanta anys es poden tenir projectes.

Recuperar l’autoestima

Ens costa, ens fa por, mirar el nostre interior?

Gounnell centra les seves dues obres fins ara publicades – L’home que volia ser feliç i No me n’aniré sense dir-te on vaig (Columna)– en com podem canviar una vida que no ens satisfà. En la primera explica la història d’un home que durant unes vacances a Bali decideix anar a veure un curandero i aquest li diagnostica que té infelicitat. A la segona, en canvi, molt més dinàmica i envoltada de misteri, Gounnell ens planteja diferents propostes per recuperar l’autoestima.

Sí i per això convertim la societat en la culpable de tot. Ara bé, també és cert que la societat fa tot el possible per atraure la nostra atenció vers a l’exterior. Ens arriben molts inputs externs: televisió, internet... que ens exciten i que atrauen la nostra atenció . Jo crec en la virtut del buit i del silenci. Fins i tot en l’avorriment et trobes a tu mateix. Què podem fer per acostumar-nos a mirar-nos a l’interior?

Cal començar pels microcanvis. És molt més fàcil canviar de mica en mica petites

Sí, és evident. Avui els diners i la posició material es consideren, encara que no ho siguin, valors determinants. Fins i tot avui una celebritat es considera un valor. Però tot això són coses exteriors que no ens aporten res. Pots dedicar la teva vida a córrer darrera objectes, però la matèria no il·lumina l’ànima. Quins valors s’haurien de potenciar?

El valor de la relació autèntica entre les persones, el contacte personal. Els trescents trenta-set amics de Facebook o Twitter no compten. Els amics virtuals no t’asseguren una vida afectiva rica. Un amic és una persona que tu veus i amb el qual parles cara a cara. Hi ha moltes coses que es transmeten més enllà de les paraules. Podem aprendre tot això del món oriental?

Sí, i de pressa perquè ara és Occident el qui aporta els valors a Orient. I els orientals es convertiran en més occidentals. 

6 PASSANT REVISTA

Desembre de 2011

El reportatge: L’exclusió social

El teatre com a sostre Un grup de persones sense sostre i en risc d’exclusió social de Mataró, exorcitzen els seus fantasmes dalt d’un escenari teatral fent broma dels propis problemes quotidians. Una experiència inèdita amb resultats sorprenents que tindrà continuïtat ben aviat. Isabel González/Toni Rodon

n conjunt de paletes i manobres surt a l’escenari. Cadascun d’ells té una tasca encomanada molt concreta: arreglar petits desperfectes en una casa, petits treballs enmig del carrer... L’obra transcorre i tots ells, per motius diversos, no poden portar a terme la tasca assignada, cosa que els provoca viure les peripècies més diverses, com a qualsevol vodevil. Finalment, tots plegats conflueixen en un bar i, de forma distesa, conversen i narren tot el que han viscut enmig de rialles i música. Un argument senzill, però que ve envoltat de dues circumstàncies singulars: la primera, que el guió no està pauta. No hi ha un text escrit i els protagonistes improvisen els diàlegs i actuen segons allò que es desprèn de cada moment. “No sembla pas que ho estiguin improvisant”, sembla que pensi bona part del públic. La segona característica és, de fet, la que encapçalaria aquest reportatge, sinó fos perquè la naturalitat en què tot es desenvolupa mereix que aquest aspecte singular no faci ombra a la magnífica representació i esforç dels actors, i de tota la gent que ho fa possible. L’obra de teatre representada, Una de Cal y una de Arena, és producte d’un taller de teatre dirigit i gestat des del Club Social L’Andana, un projecte emparat per la Creu Roja

amb el suport de l’Ajuntament de Mataró, que té l’objectiu de ser un punt de trobada per a homes amb risc d’exclusió social (persones sense un habitatge on viure, gent amb problemes físics i situació vulnerable...). “Estem molt contents de veure com la gent reacciona tan bé a l’obra, veure com riuen... ens feliciten i repeteixen”, diu un dels actors, nerviós de veure com una periodista s’interessa per allò que fan. “L’únic que volem fent tot això és passar una bona estona entre nosaltres i que s’ho passin bé també aquells que vénen”, diu un altre, content de saber que la cinquantena de

Els responsables d’Andana van adonar-se que explicar en públic els drames de cadascú podia ser terapèutic persones que omplien el centre Cívic del Pla d’en Boet de Mataró un divendres d’octubre al vespre durant el qual Valors s’hi ha atansat han rigut i han gaudit de l’obra. Tots ells lloen la tasca realitzada per la responsable d’aquest taller de teatre, Cristina Benesey, per ajudar-los i ensenyar-los a sentir-se partícips de la gens difícil tasca de fer una obra de teatre. Benesey descriu els objectius de l’obra: “Fer teatre, i aquesta història particularment, ens permet crear, alliberar-nos. Reforça el treball col·lectiu”. I, com sovint passa, l’èxit d’aquesta inicia-

tiva es deu, probablement, al fet que sorgís sense programar-la. Des de fa uns anys el Club Social L’Andana portava realitzant un taller de teatre, però de característiques diferents al que es fa actualment. “En un principi el que fèiem era que cadascú expliqués la seva experiència. Per exemple, hi havia molts paletes que explicaven les seves experiències, allò que els havia passat”, relata Benesey. Però un bon dia, amb la voluntat d’anar més enllà del relat de les experiències, van començar a improvisar i a actuar. “Era una manera de treure ferro a les coses i riure”. A partir d’aquí va sorgir la idea de fer el mateix que feien al taller de teatre, però dalt d’un escenari; fer una obra de teatre real. “De fet, molts d’ells podrien ser perfectament actors professionals”, afirma orgullosa Benesey. Sense perdre el motiu que va originar l’obra, la improvisació és un dels eixos fonamentals de la representació. La responsable de l’obra assegura que parteixen d’una idea principal “i a partir d’aquí els diàlegs i els fets es van succeint”. “Això ens ha servit per estar més units: si un es queda en blanc i no parla, un altre actor intervé i l’ajuda a superar el tràngol”, afirma Benesey. “Fer l’obra ha permès que ens coneguem”, explica un dels protagonistes. “Abans érem simplement uns coneguts. Ara, gràcies a l’obra, som tots amics”. La representació permet a aquestes persones abstreure’s, per un moment, de la difícil realitat de la majoria dels seus pro-

PASSANT REVISTA 7

Valors

tir-ho amb una fórmula més dins del paquet d’accions que des del Club Social l’Andana es fan per combatre l’exclusió social. Ara bé: si aquesta obra la fan girar al voltant del món de la construcció perquè la majoria dels catorze participants havien estat paletes, el que està clar és que el següent projecte tocarà un altre àmbit. La idea és estrenar-ho el juliol que ve. NO NOMÉS UNA OBRA DE TEATRE

Aquesta és només una de les moltes iniciatives dutes a terme pel mataroní Club Social L’Andana, un projecte que té com a objectiu ser un punt de trobada per a homes amb risc d’exclusió social, on normalment es troben per dinar un plat calent i on poden fomentar diverses activitats

Un moment la representació de l’obra, al Centre Civic del Pla d’en Boet de Mataró.

tagonistes, buscant espais de distensió en què tothom s’hi senti bé i reconegut, important. En un moment de l’obra, fruit de les sorpreses que porta la improvisació, un dels actors té un atac de riure, aturant-se uns moments la funció. El públic, enlloc de queixar-se o estar-se a l’expectativa, arrenca a riure a cor què vols, sabedor que allò encara hi afegeix més naturalitat. Tanta com la sinceritat d’un dels actors: “La vida són només dos dies i l’hem de viure amb humor, perquè és l’únic que ens queda”. L’espectacle és possible de dur-se a terme gràcies a la col·laboració d’un bon reguitzell de persones: Gisela Bellavista a la direcció junt amb Cristina Benesey i també com a actriu, Jose Caso, Francisco Gavira, Antonio Galtas, Ramon González, Fina Gómez, Ildefonso Gutiérrez, José López Amo, Manuel Cuevas, Francisco Matas, Paco Montes Antonio Pendón, Miquel Presta, Paco Rodríguez i José Sánchez en el repartiment, Manuel Escribano a la tramoia, Ángel Álvarez i també Miquel Presta a l’escenografia, Agustí Martorell al so, Estel Valera al disseny gràfic, Franz Calderón al muntatge de vídeo i diversos col· laboradors com Ricardo García Carmona, Joanna Ramírez, Pilar Ceña, Teresa Pous, Maria Estaragués i Ivet Jordà. El grup ja ha fet una desena de representacions, les quals han entusiasmat al públic i als propis participants, de manera que Una de cal y una de arena no serà un projecte puntual, sinó que els seus impulsors pretenen conver-

La crisi canvia la pobresa Segons la Taula d’Entitats del Tercer Sector Social, un de cada deu catalans “està al llindar de la pobresa”. Quan considerem que algú és pobre? L’ONG European Anti-Poverty Network considera tres factors: si viu en una llar amb una renda inferior al 60 per cent de la renda mitjana del país on viu; si resideix en una llar on no es poden permetre quatre dels nou següents conceptes –pagar el lloguer, mantenir la casa adequadament calenta, fer front a despeses imprevistes, menjar carn, pollastre o peix al menys tres cops la setmana, pagar unes vacances al menys una setmana l’any, un cotxe, una rentadora, un televisor en color i un telèfon– i en funció del nombre de persones que treballa en una llar respecte totes les que hi viuen i tenen edat de treballar. Només complint un d’aquests requisits, ja es considera que una persona és pobra. Sigui com sigui, la situació econòmica està marcant de forma crua nous perfils de gent amb greus dificultats econòmiques: es tracta, sobretot, de persones grans i dones, siguin o no persones immigrades, les quals ocupaven tots els índexs de pobresa abans que la crisi econòmica ho desajustés tot. TR

“La vida són dos dies i l’hem de viure amb humor; és l’únic que ens queda”, diu un dels actors, sense sostre El projecte teatral s’emmarca dins un seguit d’accions molt més ampli que du a terme Andana socials. Es tracta d’un projecte que recentment ha ampliat serveis gràcies a la subvenció rebuda per l’Obra Social La Caixa, quantificada en 36.000 euros. S’han pogut ampliar els serveis així com el número de dies a la setmana i el número de voluntaris que hi treballen. Els nous serveis que ofereix l’Andana són entre d’altres: el servei de perruqueria i higiene personal, així com dutxes, bugaderia i planxat de roba, taller de manualitats, lectura, formació bàsica, sortides i excursions o teatre. I és un projecte que funciona en col·laboració amb altres entitats de la ciutat –Càritas Interparroquial, L’arca del Maresme, Pastoral Penitenciària de l’Arxiprestat de Mataró i Abacus– amb qui mira de treballar per fer un món més just i més digne. Són dels que no es resignen davant la situació de crisi econòmica i que emprenen projectes per mitigar-ne els seus efectes sobre els més desfavorits.  Més informació sobre Creu Roja Mataró Carrer de l’Energia, 11 08304 Mataró mataro@creuroja.org Tel: 93 741 02 25

8 PASSANT REVISTA

Desembre de 2011

A quatre mans: Les retallades...

...en els mitjans públics La lletera finalment s’ha trencat Maria Coll

ivim en una societat massa corporativista. Feta de capelletes professionals. Cadascú defensa el seu gremi sense tenir en compte la globalitat de la societat. Els metges asseguren que en sanitat no poden haver-hi retallades. Els mestres intenten blindar l’educació. Els funcionaris es reivindiquen com a engranatge administratiu del país. I, en darrer lloc, ha arribat el torn dels periodistes, que aixequen l’estàndard per defensar el poder dels mitjans de comunicació com a eines de culturització i de socialització. No seré jo, membre d’aquest col·lectiu, qui negui aquesta afirmació, ara bé, també és cert que de vegades, emportats per la nostra vocació magnifiquem la realitat si tenim en compte la qualitat d’alguns mitjans. Aquest, però, seria un altre debat. Una cosa és clara, si tenim en compte la situació de crisi econòmica actual, la retallada de la despesa ha de ser global, cap departament en pot quedar exempt, i uns, per no ser serveis prioritaris, han de sacrificar-se més que altres. I si en una costat de la balança posem serveis com sanitat, educació o assistència social i en l’altra els mitjans de comunicació, aquests esdevenen essencials, però no prioritaris. TV3, aquests dos últims anys, com bona part de la societat –des del ciutadà que es comprava un pis a través d’una hipoteca que no sabia segur si podria pagar, com el propi govern de la Generalitat– ha jugat el joc de la lletera. Aquella nena del conte infantil que somiava què faria quan no tin-

dria ingressos per fer-ho. Ha comprat llicències i ha creat canals temàtics, suposadament sense cost afegit, però de minso seguiment. Si TV3 tancava el mes de novembre com a líder d’audiència amb un 14,6 per cent de quota de pantalla, el 33 obtenia un 1,6 per cent, Esports3 un 1 per cent i el Super3-3XL un 1,4 per cent (un canal ple de reemissions i de sèries potser precisament no adients per a joves d’entre 15 i 25 anys, com Nick Tup, dedicada a la cirurgia estètica). Ningú no dubta que TV3 fa una gran tasca a favor de la llengua i el país, però aquestes no són raons suficients per quedar al marge de les retallades. TV3 haurà de reduir el 2012 un 13,3 per cent del seu pressupost. Però és que la desviació pressupostària de la televisió pública catalana ha estat de 21 milions d’euros, cosa que confirma que quan la lletera es va començar a esquerdar van ser incapaços de corregir a temps els seus somnis de grandesa. Tampoc és cert que les televisions locals siguin espectadores innocents d’aquesta crisi. És veritat que entre els anys 2009-2010 van afrontar una reestructuració molt important: l’apagada analògica i l’entrada al món digital. Aleshores, però, la lògica no es va imposar i cada territori va reclamar gelosament el seu canal sense tenir en compte el cost del servei. Fins ara, que han arribat els números vermells, no s’ha renunciat a les capelletes territorials. Algunes, per exemple, han decidit sumar esforços i unir direccions de televisions que emeten a comarques diferents. I és que, per exemple, realment calien dues televisions al Maresme? Una televisió a Sabadell i una altra a Terrassa? Cada població necessitava tenir uns estudis de televisió, una revista gratuïta local i una ràdio? La lletera s’ha trencat i n’hem de prendre consciència i aprofitar la defensa que fem de les nostres professions davant les retallades per exercir-les amb més entusiasme i responsabilitat. I per què no, també acceptar (hauria de ser signatura de l’Ensenyament Secundari Obligatori) que no sabem fer pressupostos realistes. 

Mònica Terribas, directora de TV3.

TV3 i locals: que no paguin justos per pecadors Joan Salicrú

rran de les dificultats econòmiques que travessen les administracions públiques s’està produint una autèntica envestida contra els mitjans de comunicació d’àmbit no estatal. Així, el Partit Popular ha proposat permetre la privatització de les televisions autonòmiques –a Espanya públiques–, sota l’argument que són una despesa innecessària i insostenible per a l’administració en temps de crisi. I incidint, de fons, en un discurs tronat segons el qual els mitjans de comunicació públics són innecessaris. En una cosa tenen raó els populars: algunes televisions autonòmiques exis-

PASSANT REVISTA 9

Valors

Noms propis tents actualment no tenen raó de ser. Però TV3 sí: la llengua i la cultura catalanes no estarien tan normalitzades com ho estan si no fos per l’acció de TV3 i el conjunt de mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. I, en clau de Països Catalans, la presència del català al País Valencià i a les Illes Balears –manipulacions polítiques a banda– encara seria més minsa sense aquestes dues emissores. Més privatització, per lògica econòmica, implicarà menys presència del català a la televisió. I això no és una bona notícia pels que ens estimem el país, de punta a punta. Per tant, l’argument de què les televisions autonòmiques són innecessàries és fals. O almenys s’ha de matisar. Però és que els responsables d’aquesta operació d’acoso y derribo contra les televisions públiques no n’han tingut prou amb

“La xarxa de teles locals ha vertebrat el territori d’una forma tan desconeguda com important” l’àmbit autonòmic sinó que ara també apunten contra el parent pobre del sistema, la xarxa d’emissores locals que, a Catalunya, durant 25 anys ha vertebrat el territori d’una forma tan desconeguda com important, especialment en àrees com l’àrea metropolitana on el sentiment d’arrelament és baix. El sistema de televisions locals català és, en efecte, l’altre artefacte audiovisual que singularitza el panorama català, a banda de TV3. I en aquests moments, part dels Ajuntaments membres dels consorcis creats per a gestionar les freqüències de TDT públiques, se’n volen desentendre, oblidant la tasca educativa i social inherent. I, en el camp privat, assistim també a la desaparició o esllanguiment de TDT locals perquè les empreses explotants –generalment grans grups mediàtics espanyols– han vist que poc negoci hi tenien a fer. Tal com van les coses, amb poc temps ens podríem trobar amb què les singularitats del mapa comunicatiu català –TV3 i les emissores de proximitat– quedin molt empetitides. Racionalització i optimització de la despesa pública en mitjans sí, pagament per part dels usuaris d’alguna quota per sufragar aquests serveis, si cal també, però jugar amb els elements que garanteixen el futur de la nostra identitat, ni parlar-ne. Ens hi juguem el nervi de la nació.  Maria Coll i Joan Salicrú són els codirectors de ‘Valors’

Silvio Berlusconi Signes dels temps Després d’una carrera tempestuosa com a màxim responsable polític d’Itàlia, ha hagut de plegar veles per la pressió dels mercats. Ramon Radó

Mentre els diputats votaven, el primer ministre italià, Silvio Berlusconi, anava apuntant coses en un full de paper. Més tard, el zoom d’una càmera va revelar que havia escrit “8 traïdors”. El 8 de novembre passat, la Cambra de Diputats debatia els pressupostos i vuit diputats de la coalició governant no van votar-hi a favor. Els comptes van tirar endavant gràcies a l’abstenció del centre-esquerra, però va quedar clar que Il Cavaliere no comptava amb la majoria necessària per a governar. La política italiana va canviar el 26 de gener de 1994. Aquell dia, Berlusconi va decidir oficialitzar la seva entrada a la política com a cap de llista d’un partit amb nom de consigna d’estadi, Forza Italia. L’home més ric del país prometia “administrar l’Estat com s’administra una empresa” i, dos mesos després, va guanyar les eleccions amb més del quaranta per cent dels vots: l’aurèola de geni dels negocis va convèncer un electorat cansat dels polítics tradicionals. Els anys 2001 i el 2008 va tornar a guanyar. Berlusconi reafirmava a les urnes la seva merescuda fama de seductor. Nascut a Milà l’any 1936, de petit ja venia electrodomèstics a domicili i apunts als companys de classe. Amb divuit anys, va començar a treballar com a cantant melòdic i animador de creuers pel Mediterrani i, després d’acabar la carrera de Dret, va invertir en construcció i empreses de comunicació. En ser escollit primer ministre, Berlusconi va sumar el poder polític a un imperi on hi té des de televisions a empreses alimentàries, passant per companyies d’assegurances, editorials, clubs de futbol o negocis en el món de la publicitat.

“Finalment, a Berlusconi no l’hauran fet fora els jutges ni els ciutadans, sinó “els mercats”” Però, malgrat governar el país, Il Cavaliere no va poder evitar ser perseguit per la justícia. La llista de delictes de què se l’acusa té una extensió poc habitual: frau fiscal (cas Mediaset), corrupció (cas Mills), suborn (cas Fininvest), prostitució de menors (cas Ruby), relacions amb la màfia (judici a Marcello Dell’Utri)... Finalment, a Berlusconi no el fan fora els jutges ni els ciutadans, sinó “els mercats”. El 7 de novembre, davant la malmesa situació econòmica italiana, van començar a córrer rumors sobre una imminent dimissió de Berlusconi. Aquell dia, la borsa de Milà va pujar un dos per cent. La votació de l’endemà al Parlament simplement va refrendar la sentència “dels mercats”. El dissabte dia 12, Il Cavaliere presentava la seva dimissió al president de la República, Giorgio Napolitano. L’home que va arribar al poder gràcies al seu potencial econòmic, ha hagut de dimitir traït per la crisi econòmica més important dels últims vuitanta anys.  Ramon Radó és periodista

10 PASSANT REVISTA

Desembre de 2011

El valor de la paraula

Jesús Monzón, un heroi poc conegut

Història i memòria d’un líder oblidat Joan Safont

Fa un parell d’anys desconeixia totalment l’existència d’un home que va convertir-se en revolucionari provenint d’una família aristocràtica de Pamplona; un home que va compaginar el seu profund compromís polític amb la República i el Partit Comunista amb una fe i lleialtats absolutes cap als seus amics; un home que va arriscar la seva vida per intentar fer caure la dictadura franquista i que va pagar el seu atreviment amb la condemna de Franco i el menyspreu dels seus antics camarades; un home que va ser capaç de reunir durant tota la seva vida una colla d’amics, allunyats ideològica i políticament però segurs dels seus sentiments; un home que va saber renéixer a Mèxic després de catorze anys empresonat i tornar a Espanya convertit en un savi professor de ciències empresarials; un home que va viure la tragèdia de perdre un fill de pocs anys i separar-se de l’amor de la seva vida, però que va recuperar la seva estimada anys més tard; un home que va morir jove però que va deixar un llegat inesborrable en els qui el van conèixer. Fa un parell d’anys no sabia qui era Jesús Monzón Reparaz (Pamplona 19101973), alt càrrec de la República, home del PCE a França i membre actiu de la Resistència al nazisme, ideòleg de la invasió de la Vall d’Aran, visionari, sagaç i tossut, perseguit i castigat pels seus antics companys de partit, empresonat per Franco, ajudat per uns amics fidels, professor d’escoles de negocis de l’Opus i perso-

natge clau de les beceroles post franquistes de Mallorca. Una vida i una trajectòria llegendàries que avui conec molt bé gràcies a la immensa sort que vaig tenir de participar en el documental Jesús Monzón, el líder oblidat per la història, com a guionista. Estic molt orgullós d’aquesta obra però, sobretot, molt agraït d’haver pogut descobrir i fer descobrir als telespectadors d’ETB, IB3 i TV3 un personatge imprescindible que encarna els millors valors de la humanitat: compromís, lleialtat, valentia, fidelitat, amistat i dignitat. Per això, quan sovint la història i la memòria han servit per explicar contes de bons i dolents, per apel·lar a l’heroisme bèl·

“Cal recordar campions morals com Monzón, comunista i navarrès fidel als seus principis” lic i no al de la dignitat, per fer més sagnats les ferides, cal fer memòria i recordar la història d’autèntics campions morals com Jesús Monzón, aquest comunista i navarrès universal, fidel fins al final als seus principis i als seus amics. Homes com Monzón hem de conèixer-los i, deixant de banda el detall dels seus pensaments concrets, aprofundir en el que té d’universal la seva altesa moral, en la vivència dels seus valors, en el millor de la humanitat que va representar ell i els seus amics, que ni amb una guerra fratricida i terrible entre germans, no van deixar mai d’estimar-se.  Joan Safont és periodista

“Cal abordar l’oblit reversible” Javier Elzo El País Semanal, 13 de novembre

Arrel de la decisió d’ETA d’abandonar la lluita armada, el filòsof basc reflexiona sobre les víctimes del terrorisme i sobre el paper que pot jugar l’oblit. Segons Elzo, “mai hem d’oblidar. Paul Ricoeur parla de dues formes bàsiques d’oblit: l’oblit per ocultament, per esborrat de les traces de la memòria, i l’oblit de reserva, el reversible”. El filòsof creu que “ens manca abordar l’oblit reversible, l’impossible oblit d’allò inoblidable, els drames que estan a la recambra de la memòria i que, per molt temps que passi, res no podrà esborrar”. Les víctimes del terrorisme que continuen vives, per molt que ho vulguin, mai no podran oblidar. Estaríem parlant, doncs, d’aquest oblit de reserva, reversible, del què parla Elzo. Una persona que ha estat víctima del terror no oblidarà: el record es mantindrà viu per sempre més en la seva memòria, i haurà d’aprendre a viure amb ell. Ara, amb la nova situació a Euskadi, sentirem parlar d’oblit, de l’oblit de les víctimes, però no podem confondre conceptes diferents com oblit i perdó. El perdó és una altra cosa.  Miguel Guillén és politòleg

Pastisseria, Xarcuteria Menjars per Emportar Servei de Càtering Riera 35, Mataró · Barcelona · tel 93 790 10 54 info@miracle.es · www.miracle.es

PASSANT REVISTA 11

Valors

La crisi des d’Estats Units

“Exit, Voice & Loyalty” de Hirschman Francesc Amat

Poder canviar la perspectiva de la realitat és un exercici extraordinari. Permet no només entreveure una realitat nova, sobretot permet repensar la pròpia. Aquesta tardor als Estats Units, primer a Nova York i després a la Universitat de Duke, m’ha permès fer aquest exercici. Un dels primers vespres a Nova York, passejant per Washington Square, ens trobem amb una concentració d’activistes d’Occupy Wall Street, entre ells forces estudiants de NYU que treuen el cap. Els qui escolten van repetint amb veu alta les paraules dels qui intervenen –imagino que perquè no tenen micròfon–. Els participants critiquen el bipartidisme, la corrupció, els lobbys de pressió, i assenyalen directament el sistema capitalista. Els assistents repeteixen: “No als diners, no al capitalisme!”. També participa en la concentració una noia amb un adhesiu del Partit Demòcrata, mentre ben a prop un vagabund, mig embriagat, sembla emprenyat i se’n va. Més tard entrem al cinema per veure Margin Call, la pel·lícula que retrata el món de les finances de Wall Street, i després de la sessió tenim la fortuna que el director hi és per participar en un debat obert amb el públic. El debat és interessantíssim, sobretot quan el director explica sense embuts que ell és fill del món de les finances, que el seu pare era un inversor privat, i que ha volgut retratar les entranyes d’aquest món. “El que fa vostè és un retrat per exonerar els especuladors financers?”, pregunta algú. “Bé, no ho sé, però el que tinc clar

és que hem de tenir clares quines són les regles del joc, i que no podem renegar dels diners com a mesura de la realitat que tots acceptem”, respon el director. El mateix dia, amb molt poques hores de diferència, hem escoltat els dos extrems, el menyspreu i l’elogi pels diners. “Exit and loyalty”, segons Hirschman. Al cap d’una setmana arribo al campus de la Universitat de Duke. Al bell mig del campus hi ha una acampada d’estudiants. Hi ha força gent, sis o set tendes, pancartes, consignes de solidaritat i gent que s’atura a discutir. La segona set-

“Canviar la perspectiva de la realitat permet no només veure una realitat nova sinó repensar la pròpia” mana algunes tendes han desaparegut, però sempre hi veig un parell o tres de nois comentant la jugada. La tercera setmana no hi ha cap tenda i una noia sola llegeix un llibre mentre fa guàrdia del campament. Avui, mentre escric aquestes línies, ja no hi queda ningú. Aquestes són, és clar, quatre impressions desordenades, però recordo la cruesa del director de la pel·lícula: acceptar les regles de joc. Recordo també la incomoditat que vaig sentir en la concentració d’anticapitalistes i la pobresa de les consignes que s’hi repetien –i el vagabund que se’n va–. Però m’agrada l’actitud de la noia sola que fa guàrdia i llegeix un llibre, quan ja no hi ha més campament que el d’ella mateixa. 

Primera condemna per ablació L’Audiència de Teruel ha dictat la primera condemna de presó a l’Estat Espanyol per un cas d’ablació. Els condemnats han estat uns pares gambians que van mutilar el clítoris de la seva filla d’un mes. La fiscalia demanava sis anys de presó per cada pare.

Violència de genère que no s’atura Més d’un milió i mig de dones, el 6,3% de la població femenina d’Espanya, ha estat maltractada i 400.000 dones són avui víctimes de la violència de gènere. Però sortosament la xifra de denúncies ha incrementat un 6 per cent en el període que va de 2007 al 2010.

Francesc Amat és economista

Valors comparats

262.471 14 M

Tones de menjar en bon estat que es llencen cada any a Catalunya, dada que equival a 35 quilograms /persona /any. Un 58 per cent prové de les llars, un 26 de la distribució al menor i un 16 de la restauració.

Termòmetre de Valors

Quilos d’aliments que reparteix a l’any el Banc dels Aliments de Catalunya, 10 dels quals a la província de Barcelona. Es reparteixen al milió i mig de catalans que viuen sota el llindar de la pobresa.

L’interès per la política La societat demostra el seu desinterès per la política. A les eleccions estatals la participació a Catalunya passa d’un 71’30% el 2005 a un 69’83 per cent. L’abstenció, per tant, puja considerablement, d’un 29’70 per cent a un 33’17 per cent.

12 MONOGRÀFIC

Desembre de 2011

Saber estar

stem a la societat de la informació i la comunicació. La majoria dels que ens envolten viuen amb l’orella enganxada al mòbil i els dits lligats a la Blackberry. Tanmateix, també som a la societat que menys interactua fora del món virtual. Hem perdut el costum de saludar, agrair o excusar-se. Fa estrany que algú ens deixi passar, cedeixi el seu seient o digui bon dia. Les noves tecnologies que ens connecten a tot el món han creat nous escenaris on exhibir les nostres males maneres. Una dada: el seixanta per cent de la població considera més irritant seure al cinema al costat d’algú que parla per telèfon que anar al dentista. Hem anat arraconant expressions com gràcies, per favor o perdó, just quan ens trobem enmig de l’època on triomfa la intel·ligència emocional. El relaxament en les formes i la tendència cap a la informalitat ha posat en perill l’extinció d’expressions bàsiques de cortesia. Greu error. Als Estats Units, la cortesia s’ha convertit en matèria obligatòria en les escoles d’alta direcció. Però fora d’aquesta formació professional, el protocol és encara un concepte que ressona a tradició i a usos propis de nivells socials allunyats de la realitat. Aquesta desprestigiada reputació no deixa veure que l’educació social ens ofereix les claus per moure’ns en qualsevol situació. A més, no ens enganyem: som éssers fets de tradicions i costums. Repetim una vegada i una altra cerimònies com els casaments, els àpats festius, els aniversaris, etc. I reproduïm fidelment allò que s’ha de fer: portar una ampolla de vi si ens conviden; dur flors i regals a les dones que acaben de donar a llum; recollir diners a l’empresa per a un company que es casa... i així centenars de situacions en què fem servir aquest saber estar. Aquests escenaris són font d’incertesa per a les noves generacions, que no han crescut amb els principis d’educació social. Què s’ha de dir en un

“El relaxament en les formes i la informalitat posa en perill expressions bàsiques de cortesia” “Les noves generacions no han crescut amb els principis d’educació social i això és font d’incertesa” funeral? Quin regal és el més idoni? Per què sempre es parla del temps quan no sabem de què parlar? I és que davant de qualsevol situació, el temps és el tema recorrent. Tanmateix, aquesta taula de salvació no és una bona mostra de la nostra capacitat per improvisar ni del nostre bagatge intel· lectual. Cal ser més original. Per aconseguir-ho, s’ha de considerar: -El motiu pel qual us he reunit o trobat. Si participeu d’una festa o us ha convocat un amic comú, el més indicat és anar explorant aquells punts de connexió que us uneixen. -El grau de confiança. És obvi que algú que et presenten en una reunió professional es mereix una major distància. En aquests

MONOGRÀFIC 13

Valors

—Mònica Garcia i Massagué

És experta en protocol, va ser cap de protocol d’un conseller de la Generalitat i és autora de Saber ser, saber estar. Claus del protocol per als nostres dies (Ara Llibres). Llicenciada en Ciències de la Comunicació, Publicitat i Relacions Públiques i doctora d’Enginyeria Multimèdia.

SI US PLAU, BON DIA casos, és important recórrer novament als temes propis de l’entorn laboral, però aquests només ens han de servir com a pont cap a altres menys formals. Política, religió i sexe són tres temptacions prohibides en qualsevol conversa. Aquests temes resulten massa controvertits i són oposats a les dues grans virtuts del conversador: tacte i discreció. Igualment, s’han de defugir assumptes que indueixin a la confrontació com són l’esport, les tradicions culturals o les qüestions íntimes. S’han d’evitar els judicis de valor o les polèmiques. Aclarides les regles bàsiques de comportament durant una conversa, també cal considerar prohibicions bàsiques per saber estar a tot arreu: -A la taula no es parla de malalties o d’escatologia. -Els accidents i les obscenitats no són benvinguts. -Evitar l’egocentrisme, tot i que alguna anècdota divertida particular sí és benvinguda. -Vigilar amb indiscrecions o crítiques sobre persones alienes. -I si no es domina el tema de conversa, un s’ha d’excusar. EI, TU!

El primer cop que ens entrevistem amb algú, hem de pensar que parlar-li de tu anul·la tots els tractaments de cortesia i respecte. Fer servir el “tu” o el “vostè” de forma inapropiada es considera una infracció. Les pitjors conseqüències es veuen en el terreny laboral. És per aquest motiu que hem de tenir molt presents les regles respecte al tutejament. El tutejament no està relacionat amb l’edat de l’interlocutor, tot i que s’accepta amb menors d’edat, sense confondre’l amb una actitud més oberta o cordial. Tradicionalment, el vostè es fa servir amb persones grans. La seva exigència per part d’un superior jeràrquic serveix per establir una relació de dependència i submissió implícita. Per sortir de dubtes, en una presentació optarem pel “vostè”. I continuarem amb la fórmula fins que l’altre ens convidi a passar al tutejament. Malgrat que moltes normes d’etiqueta s’han anat actualitzant, les que fan referència al tutejament s’han mantingut gairebé invariables. Tanmateix, en la majoria dels casos en què ens presenten un conegut d’un amic o algú de similar edat o categoria professional, és difícil pensar que ens neguin la proximitat del tu.

BONES MANERES A L’ASCENSOR

Doncs sí, fins i tot, aquest petit espai pot posar a prova la capacitat de respectar i ser deferent amb els demés. És l’etiqueta de l’ascensor, òbvia però ignorada amb massa freqüència: -Deixa sortir abans d’entrar. -En aquest cas no s’aplica la màxima que els homes deixin passar les dones per evitar embussos innecessaris. -Dirigir-se cap al fons de l’ascensor. -Sortir ordenadament. -Deixar lliure la sortida. FÓRMULES MÀGIQUES

- Hi ha una dita anglesa que afirma que “tot es demana per favor i tot es contesta amb gràcies o moltes gràcies”. - Cal preguntar amb un “si us plau” o “disculpi”. - No podem oblidar el bon dia, tarda o nit. - Feu servir expressions genèriques en les presentacions com “encantat”, “és un plaer”, “molt de gust”.  Mònica Garcia i Massagué és experta en protocol

La vinyeta per Rosa Pursals

14 MONOGRÀFIC

Desembre de 2011

Saber estar

L’entrevista —Maria Coll

Teresa Gimpera, actriu i model

Des de mitjans de la dècada dels seixanta, quan va fer la primera pel·lícula després de treballar i fer-se popular com a model, fins l’any 2007, quan es va posar davant de les càmeres per darrera vegada, Teresa Gimpera ha participat a més de vuitanta pel·lícules.

“EL SABER ESTAR RELACIONA LA MENT I EL COS”

MONOGRÀFIC 15

Valors

Teresa Gimpera ens rep a l’agència de models que regenta a Barcelona. Ara fa uns anys el mateix indret també havia estat un centre educatiu i aleshores a les noies se’ls havia d’ensenyar a desfilar amb elegància i correcció, però també bones maneres i educació. A Gimpera sempre se l’ha reconegut pel seu físic, però també pel seu saber estar; o precisament per la suma de les dues coses. A més a més, en aquesta entrevista ens demostra que més enllà de la imatge d’ella que ens han ofert els focus i les passarel·les, hi ha una dona, avui ja besàvia, compromesa amb la seva societat i amb els més desafavorits. Com definiria vostè el saber estar? És alguna cosa més que ser ben educat?

El saber estar és una relació entre la ment i el cos. I la finalitat de saber estar és no ofendre a ningú, tenir un respecte pels altres. Si a tu no t’agrada veure una persona menjant amb la boca oberta, no ho faràs. Si et molesta que una persona s’assegui espatarrada, no ho facis tu. Si no t’agrada que una persona es tregui les sabates a un avió, tu tampoc ho faràs... Allò que vulguis per a tu no ho facis als altres...

Això mateix. Si quan entres a un taxi parles al conductor de vostè, ell es dirigirà a tu igual. Hi ha unes normes que semblen passades de moda, però que s’han de recuperar. Hi ha unes normes d’educació que vaig aprendre a casa i que m’han quedat per tota la vida. El saber estar és una barreja d’oratòria, actitud, indumentària....?

A mi em diuen que sóc elegant, però insisteixo, és perquè tinc una relació entre el cervell i el cos. Jo controlo, penso, vull pensar, tot el que faig. Evidentment aquesta connexió es fa de forma inconscient, perquè si penséssim cada moviment la nostra actitud no seria natural. Per exemple, somriure, que sembla una cosa tant fàcil, avui dia és poc comú. Si mires la gent que hi ha al carrer asseguda als bancs fan cara d’enfadats i disgustats. I mira que no costa res donar sensació d’amabilitat!

Per què?

Potser perquè ja no hi ha aquella convivència familiar que existia abans. Jo fins que em vaig casar vaig viure amb els pares, els avis, una tia... I en aquesta convivència aprens a tenir respecte als pares i a la gent gran. Adquireixes un tracte que avui en dia amb tanta soledat és impossible. En aquest sentit els nens que s’aïllen a la seva habitació per connectar-se a internet no tenen cap experiència. Personalment em sap molt greu que s’hagi perdut el tracte amb els avis. I els avis estan sols...

També cal dir, jo que ja sóc besàvia, que hi ha gent gran que no es deixa estimar. En aquest sentit la gent gran també s’hauria d’acostumar a viure amb gent jove perquè ells també ens poden aportar coses. Ens hem passat oferint llibertat?

Totalment. Els pares no poden ser amics dels seus fills. Si els pares són amics dels fills, no eduquen. Sempre és més difícil dir que no que dir que sí. Ha arribat un moment que per comoditat, per excés de feina i excés de preocupacions... no tenim temps per preocupar-nos dels altres. El saber estar s’aprèn a casa, a l’escola, arreu...?

Ara a l’escola li adjudiquen moltes funcions i li donem moltes culpes... i no és això! Si a casa t’han ensenyat a menjar correctament o faràs a dins i a fora. Quan els meus fills anaven de colònies d’estiu tornaven que menjaven la fruita amb forquilla i ganivet. Jo estava encantada, però això durava una setmana. No cal arribar a aquests extrems. Per tant, també podem passar-nos de bona educació...

Sí, però sense arribar a certs extrems, hi ha d’haver un mínim de normes: el to de veu, el plorar... No es fa més cas a la persona que més plora, sinó a aquella que sap expressar millor els seus sentiments. Jo crec que com més inculta és la persona més plora, més crida... cau més en l’exageració.

Creu que s’han perdut molt les formes?

En les formes l’origen cultural també és important.

Sí, completament.

Sí, depèn d’una cultura i una forma de ser.

Quan vas en un restaurant a Alemanya sembles sorda perquè no se sent res. En canvi aquí la gent crida, molesta. Els llatins cridem, quan parlem ens interrompem els uns els altres... només cal veure les tertúlies de la televisió. A la majoria de llocs dels Estats Units la gent es saluda amb un “bon dia” i les noies dels supermercats són amables. Aquí, en canvi, semblen enfadades. I en els països àrabs la gent no fa cua, s’aplega i es toca. En el saber estar és important la cultura original de la persona, però també la classe social?

Sí. A les noies de l’agència de models els adverteixo que no n’hi ha prou en tenir una cara maca, han de saber culturitzar-se. Quan una noia de setze anys deixa d’anar a l’escola per ser model, penso: “Malament”. Avui en dia no hi ha cap excusa per

“A la vida real també tenim un protocol, no podem tractar igual una persona de 80 anys que una de 16” “Hi ha unes normes que semblen passades de moda, però que s’han de recuperar” no estar al corrent de tot. A mi em molesta la persona que no l’interessa què passa al món. Els nouvinguts tenen la idea que l’economia els ajudarà a tenir més coses però no a culturitzar-se. No cal haver estudiat una carrera, però a la vida cal saber de tot. Per tant, la classe social influeix.

L’altre dia vaig dir-li a un noi que li havia caigut un paper i avergonyit el va llançar a la paperera. Si comento això mateix a un noi d’un altre barri m’engega. Avui dia hi ha una gran barreja de gent i un gran graó de valors entre uns i altres. I això és molt difícil d’educar perquè les altres cultures que viuen aquí tenen uns altres valors i una altra forma de veure la vida que costa molt de canviar perquè mai deixen de tenir la ment en el seu país. I això sap greu. Un missatge classista?

Potser, però això passa arreu. Quan vaig a

16 MONOGRÀFIC

Desembre de 2011

Saber estar

Califòrnia, perquè el meu marit és d’allà, els nord-americans estan prims perquè ara han après a cuidar-se i menjar bé, en canvi els mexicans estan grassos. Si es veu un gest de mala educació, com vostè amb el noi del paper, s’ha de dir?

Es pot dir tot si es diu ben dit i amb bona educació. Discussions, ni una. Com ho podem arreglar això?

Alguns hem après a saber estar i altres n’han d’aprendre. Com es pot arreglar? No ho sé i això em preocupa. Suposo que cal educació, educació i educació. Jo en vaig aprendre dels meus pares, els meus fills de mi... però ara tenim un problema generacional. Durant uns anys vaig fer cursos a senyores que havien pujat socialment i necessitaven consells. Elles no ho oblidaran mai. I és que si no hi ha educació en aquest sentit acabarem com a les cavernes! Això no vol dir que també hi hagi homes de bona posició mal educats. Pot donar quatre consells d’educació que vostè consideraria indispensables?

En protocol existeixen les jerarquies. Les presentacions i les salutacions es fan segons un ordre. A la vida real també tenim un protocol, no podem tractar igual una persona de vuitanta anys, que una de quaranta, que una de setze, que una de tres. Hi ha nivells de protocol humà que s’han de tenir en compte. I, a més, hi ha altres coses bàsiques: deixar lloc a la gent gran, menjar correctament –avui en dia als restaurants es menja com a animals–... De vegades sona “carrincló” parlar de saber estar i bona educació. Creu que les normatives socials de bona educació s’haurien de modernitzar?

La meva mare tractava els pares de vostè i jo no ho entenia. També és bo que les generacions es vagin apropant. I, sobretot, cal parlar de tot. A la gent jove se’ls ha d’explicar com va la vida sense vergonya i sense esperar que l’escola els hi ensenyi. Hi ha diferència entre el grau de saber estar d’una home i d’una dona?

Les dones potser són més observadores i assimilen més el que veuen. Però també hi ha homes fantàstics. Durant un temps vaig col·laborar amb activitats penitenciàries.

La veritat és que tinc més bons records dels homes que de les dones. Les dones tancades són tremendes i més descarades. Avui sembla que ja no hi ha galants ni ens agraden.

En això les feministes han fet molt de mal, perquè, per exemple, es negaven que l’home els hi obrís la porta. I això és una pífia. Amb aquesta actitud també hem posat els homes en una mala situació. Una part important del saber estar és la indumentària. Li preocupa com vesteixen els joves avui o, senzillament, van a la moda?

L’altre dia va venir una noia aquí a l’agència i li vaig preguntar: “De veritat que vas al metro vestida així?”. Es veuen noies joveníssimes amb mini pantalons. L’home ja s’ha acostumat a veure certes coses, però, personalment, en aquest moment em preocuparia tenir nenes. Van vestides molt provocatives, encara que segurament elles ho fan sense adonar-se, perquè ho veuen a les revistes. El vestir, però, és important...

Com deia abans, en la forma del vestir també cal tenir respecte pels altres. Si no ens agrada sentir una persona bruta al nostre costat, nosaltres no anirem bruts. Si no ens agrada veure una persona amb un cul gros i marcant totes les formes, nosaltres tampoc anirem així.

S’ha de recuperar l’uniforme a les escoles per evitar indumentàries poc decoroses en un centre d’ensenyament? O abans d’uniformitzar cal ensenyar els alumnes a saber vestir?

Jo no recuperaria la bata de ratlles, però sí posaria unes normes i un mínim d’uniformitat. Ara els nois i les noies compateixen per la marca de la roba interior i qui porta el tanga més petita. Això és absurd! Si tots anessin vestits igual a l’aula no hi hauria classes socials i la persona tindria més valor. I el diumenge que vagin com vulguin. L’escola no és una discoteca, és un lloc on aprendre i, per tant, és sacrifici. Els fabricants de roba interior deuen estar contents.

La roba interior ha estat interior tota la vida. Estem vivint una falta d’ètica i de moral, però també d’estètica. És més eròtic un cos que només s’insinua que un cos que ho ensenya tot.

“Les formes s’han perdut quan s’ha perdut la convivència familiar. A casa apreníem respecte” “La roba interior sempre és interior. Estem vivint una falta d’ètica i de moral, però també d’estètica”

El model de noia prima fa mal...

Sí. Quan vaig treballar per Pertegaz ell deia que les senyores tenien la tendència a anar ajustades per semblar més primes i això és un error. És millor anar més ample i que les formes s’intueixin. S’ha de dissimular allò que sabem que no tenim prou bé i valoritzar allò que tenim bé. Seguir la moda és absurd. Però, per exemple, ara que molts busquen feina, la bona presència és un clau?

Sí, però no solament cal mirar la bona presència per saber si una persona és vàlida o no és vàlida. Segons per quina feina no cal tenir bona presència. Una noia que treballa en un saló de bellesa sí que ha de tenir bona presència, però per altres feines no cal exigir-la. De vegades entres a botigues i la dependenta és molt maca però no té ganes de servir.

Sembla però que ja s’ha donat la batalla per perduda... Quan les normes costen de complir, uniforme per a tothom!

Sí, perquè els nois es deixen influenciar pels seus companys. De fet, si els mires ara ja sembla que vagin uniformats, perquè tots vesteixen igual: pantalons amples i samarretes. De fet, tots els joves passen èpoques i és molt difícil lluitar amb ells. Com ha fet l’Ajuntament de Barcelona, en els espais públics es poden posar normes de vestimenta o això és limitar la llibertat?

A mi em sembla perfecte, francament. Aquest estiu, però, t’he de dir que encara es veia gent sense samarreta. Però tinc clar que una cosa és la platja de Barcelona i una altra són els carrers de la ciutat. No es poden confondre les coses.

MONOGRÀFIC 17

Valors

Cada espai té una forma de vestir, una forma de comportar-se....?

Evidentment. Per exemple, en una entrega de premis nocturna s’ha d’anar elegant, encara que avui tots els homes vagin espitregats. Quan vam obrir Boccaccio ens van criticar perquè era obligatori entrar amb corbata. A la nit, a segons quins llocs, encara que no t’hi obliqüin, cal anar-hi al·legant. Alguns nois van desmanegats perquè diuen que és modern, però això és confondre les coses. Un lloc on és obligatori anar amb corbata és per definició elitista?

No. Hi ha homes que estan més guapos amb corbata que sense. Els mitjans de comunicació han fet molt de mal en la pèrdua de les bones maneres?

Han afectat molt de mal en la forma de parlar. Constantment diuen paraulotes. Abans, ara ja no, els presentadors tractaven a tothom de vostè. El problema és que tots els joves volen ser famosos, quan la vida privada dels altres no ens hauria d’interessar. Però ens interessa. Els programes de contertulians mal educats tenen audiència.

Teresa Gimpera fotografiada a la seva escola de models.

Una dona sota els focus Teresa Gimpera va néixer a Igualada (1936) però ha estat una dona de món. Encara que viu a la part alta de Barcelona, quan era ben petita, els seus pares, mestres, es van traslladar a Sant Andreu, on exerciren la seva professió. Descoberta pel publicista i fotògraf Leopold Pomés, va iniciar-se ben aviat com a model. El seu primer anunci va ser per una marca de cervesa. L’any 1965 va debutar com actriu de cinema a la pel·lícula Fata Morgana, de Vicente Aranda i a partir d’aleshores ja no va parar d’ampliar una extens a filmografia en la qual figuren obres de reconeguts directors com Mariano Ozores, Jesús Franco, Gonzalo Suárez, Pedro Lazaga i

el mateix Aranda. A finals de la dècada de 1960 va formar part de la Gauche Divine, un moviment d’intel·lectuals i artistes d’esquerres de Barcelona. L’any 1969 va ser designada Lady Europa. El 1984, pràcticament retirada dels focus, va establir a Barcelona Gimpera Models, una agència i escola de models. Mai, però, fins i tot ara que ja és besàvia, viu sense amagar-se ni importar-li el pas dels anys, no ha deixat de tenir certa projecció pública. Precisament, dos dels seus llibres, estan dedicats al tema d’aquest monogràfic i a la vellesa: Claves para saber estar (1997) i Y se nota por fuera. Cómo alcanzar una espléndida madurez (2003). MC  

Si tingués poder crec que s’hauria de fer un programa ben fet sobre aquest tema. Es va intentar però els professors no es van posar al nivell dels alumnes i ensenyaven sofisticacions, quan avui dia cal una educació senzillament “correcte”. I és que avui sembla que el “ser burro” té més valor que ser culte. La llista de maleducats de la petita pantalla és llarga, però hi hauria algun personatge televisiu que, segons vostè, seria exemple de saber estar?

La Maria Teresa Campos, encara que molta gent la critica per ser una persona gran, ha donat exemple de no parlar mai de coses íntimes i a més a més s’ha de dir que parla correctament. L’Anna Rosa Quintana, també. En canvi algunes presentadores grans intenten anar ara de modernes, com la Mercedes Milà. També em volia referir a en Jordi González; encara que actualment té problemes amb el seu programa, La Noria, també és super beneducat i té nivell com a presentador. 

18 MONOGRÀFIC

Desembre de 2011

Saber estar

—Mar Castro

Experta en protocol, comunicació i professora de la Universitat Camilo José Cela. Autora de diversos llibres sobre saber estar: Protocolo social i Manual de Educación. Ens parla de l’experiència del saber estar com a condició per una bona entesa social.

SABER SER, SABER ESTAR, SABER FER Llaneza, muchacho; no te encumbres, que toda afectación es mala. Dom Quixot de la Manxa.

a comunicació i la convivència són el propòsit de les habilitats socials. Per això a tots els éssers humans ens interessen com a mitjà i també com a fi per a millorar les relacions que mantenim amb familiars, amics, veïns, coneguts, desconeguts, caps... La costum i els gustos generals dels membres d’una comunitat han propiciat l’establiment d’unes normes o recomanacions sobre conductes apropiades. Comportar-nos en sintonia amb l’entorn en el qual ens trobem en cada moment, sense deixar de mostrar la nostra personalitat, és l’objectiu que persegueix el tan popular, però a vegades tant mal interpretat “saber estar”, valor que va florir amb la presència de la pràctica de les bones maneres a les corts i que va propiciar, junt amb els invents i l’educació, l’evolució del ser humà. Els codis socials de conducta han experimentat profundes variacions a través de les diferents èpoques. Fins el segle XVI, tots els textos relatius al civisme, sociabilitat o urbanitat distingien tres categories: tractats de cortesia, normes de moral comú i arts amoroses o de plaer. En aquesta centúria, l’obra El cortesà, firmada per Baltasar de Castiglioni el 1528

i el tractat De civilitae morum puerilium libellus, primer codi social per l’educació dels nens, escrit per Erasme de Rotterdam el 1530, que va introduir el concepte de civilitat social a la cultura occidental, reduïren a dues les condicions: manual de civilitat, susceptibles a ensenyar-se i a aprendre’s; i, llibres d’arts del cortesà, expressió d’una virtut individual singular d’inviable ensenyament i aprenentatge. Avançat el segle XVIII, sorgeix un nou gènere a mig camí entre la civilitat i les arts del cortesà: Reglas de decoro y de la civilidad cristiana, escrit per Juan Baptista de La Salle, que ocupa el lloc deixat pels manuals del perfecte aristòcrata, encara en discordança amb la naturalitat, la llibertat d’elecció i el dinamisme imperant. En el segle XIX i XX la urbanitat reprèn un important paper en la cimentació de la societat liberal, que evoluciona al ritme de les variacions principalment socials i polítiques, i el paper que ocupen la dona i l’home. Es pretén crear un model de persones respectuosos, disciplinades, treballadores, responsables, de tracte agradable i transmissores de valors als fills. Donar suport al sentiment de pàtria i la sensibilitat d’higiene social són les principals innovacions que inclouen els manuals d’urbanitat. URBANITAT AL SEGLE XXI

En la seva adequació a la complexa societat del segle XXI, les normes d’urbanitat s’han sotmès a un procés de renovació i adaptació als temps actuals, a l’ambient concret, a cada situació precisa i a les

persones implicades en el tracte, sempre sense perdre de vista les hipòtesis que les sustenten: expansió de la sociabilitat i èxit de la convivència, sota premisses d’observació, prudència i apreciació. Fingir, la cursileria, la rigidesa i la hipocresia no tenen cabuda en la conducta i la dignitat humana. La naturalitat és essencial per procedir correctament i de forma segura. La integració en grups comunitaris propicia la deferència, l’estima i l’interès com a llenguatge social que identifica els seus membres, que construeixen el seu futur sobre una base sòlida en la qual la senzillesa, l’amabilitat, el respecte, la tolerància, i el sentit de l’humor ocupen un lloc privilegiat. Desconèixer qüestions bàsiques de protocol social col·loca els protagonistes de les diferents situacions en una posició incòmode perquè desconeixen què fer i se senten ridículs. Sense cap mena de dubte, tot és més agradable, saludable i fàcil quan saps com comportar-te. Vivim en una societat en la qual tot val; cada persona lluita pels seus interessos. L’educació social viu actualment un període de desqualificació i ofensa. S’ataca tot aquell, nen, jove o adult, que practica les bones maneres. Descuidem el tracte amb les persones amb qui ens relacionem diàriament, tant amb aquells amb les quals ho fem en els compromisos acadèmics i laborals com en el nostre temps d’oci. La grolleria, com apuntava sàviament Alfonso Ussía, és la pitjor plaga que pateix avui la humanitat. A l’actualitat, la formació acadèmica i l’experiència professional formen part del

MONOGRÀFIC 19

Valors

currículum de milions de persones, però, malgrat això, no troben feina. Quina és la diferència entre dos currículums similars? Sense cap mena de dubte: l’educació, el saber estar. De què serveix tenir molts coneixements i experiències si no et saps comportar correctament en les relacions socials i professionals? Aristòtil defensava que l’harmonia entre els membres d’una societat civil només era completa quan existia la denominada civilitat. La coexistència demana unes pautes de comportament i relació. Agradar i pertànyer a determinats grups socials és l’objectiu de tota persona i l’exemple és un efectiu mètode per merèixer i gaudir del respecte que oferim sense oblidar que el respecte donat es converteix en respecte debut i que per recollir fruits, primer cal sembrar. Aquell que quantifica el seu plaer en ferir i avorrir mai és estimat. Qui no estima els altres, no es pot deixar estimar... José Rosas Moreno – Nuevo Manual de Urbanidad y Buenas Maneras escrito en verso para la infància, 1880

COM RECUPERAR EL SABER ESTAR

Practicar el somriure desinteressat, fonamental en el desenvolupament del dia a dia perquè aporta alegria, relaxació, acceptació, optimisme, interacció, vitalitat, energia i salut, i és un poderós mètode per combatre el mètode escènic. El posseïm en quantitats il·limitades, és un recurs inesgotable i que obtenim de franc. Oferir amb quantitat les paraules màgiques –perdó, si us plau i gràcies–, sense contradiccions possibles. Cedir el pas, especialment en el transport urbà, a persones grans, discapacitats, dones embarassades o mares amb fills, és una costum sana i poc practicada, igual que deixar sortir abans que entrar. Tot s’aprèn... I a més, ser transigent; dedicar un somriure, una mirada d’aprovació o oferir la mà en cas de necessitat; aprovar altres cultures, costums, tradicions o credos; practicar l’escolta efectiva; descartar de la nostra expressió verbal o gestual paraules grolleres; acceptar altres opinions, costums o idees; facilitar la integració de persones amb alguna discapacitat; tractar de forma justa els altres meditant les conseqüències de les nostres accions; interessar-se per les

persones del nostre entorn; tenir una actitud positiva; no ostentar de mèrits personals; potenciar el raciocini; ser puntual; respectar el medi ambient... són senzilles pautes que imprimeixen un valor afegit al nostre currículum personal i professional. JOVES, “BOTELLÓN” I EDUCACIÓ

El botellón mereix un apartat independent. Abans que la joventut defensi el seu dret a gaudir i a beure a on vulguin, també cal preservar els drets dels habitants de les zones que “arrasen”. No només provoquen insomni, cansament i fins i tot depressions i la decepció de veure joves que destrueixen les zones per on passen. És freqüent sentir salutacions tipus: “Com et va, tio?”, “Què passa, tia?”, “Tia, tio” no és un tractament per oferir, si no és una persona de la més absoluta confiança i sempre amb una connotació positiva. També es mereixen una menció especial els badalls i les escurades de coll.

“Més que obstinadament perseguida, l'excel·lència és un valor que hauria de ser joiosament trobat” “Cal no caure en una sobreexigència aliena a les nostres possibilitats reals com a individus” Sempre s’ha considerat el badall una mostra d’avorriment, desinterès o cansament. Badallar sense tapar-se la boca amb la mà, un mocador o un tovalló és una grolleria. Si en el transcurs d’una conversa s’és propens a escopir micropartícules de saliva quan es parla, no s’ha de dubtar a recórrer a algunes d’aquestes opcions o ampliar la distància amb l’interlocutor. Òbviament escopir és una grolleria. Acabo amb una recomanació concreta i lògica de Benjamin Franklin: sigui cortès amb tothom, sociable amb molts, familiar amb pocs. Posant en pràctica el saber ser, el saber estar i el saber fer, si som sempre un mateix, amb les nostres virtuts i els nostres defectes, triomfarem.  Mar Castro és experta en protocol i oratòria www.marcastro.es

El mot — Anna Olm

SABER ESTAR A LA CIUTAT Hi ha moltes expressions relacionades amb “saber estar”: la “bona educació”, les bones formes “de tractar la gent, d’actuar en societat”, les bones maneres de comportar-se, la cortesia “que s’adquireix principalment amb l’habitud de la societat en les ciutats”. Aquest és el lloc d’on prové: del llatí urbs, urbis “la ciutat”, urbanus, -a, -um, “pertanyent a la ciutat, oposat a rural; civilment cortès” i urbanitas –tis, amb idèntic significat que urbanitat (1696), definida com la “qualitat de la persona que posseeix bones maneres, que conviu respectant la personalitat d’altri i que observa les normes de convivència i de tracte social”. Abans la urbanitat era una assignatura i al llarg dels segles XVII-XIX en van ser escrits nombrosos tractats. Potser abandonada pel sistema educatiu durant alguns anys, l’escola actual procura d’inculcar-la, sota el nom d’educació cívica. Però l’origen del civisme és gairebé el mateix: de civis “ciutadà” deriven civitas, -tis “conjunt dels habitants d’un estat o ciutat; ciutadania”, que forma ciutat (1200); civīlis “propi del ciutadà o la ciutadania” i civilitas, -tis “qualitat de civil, de qui té les bones maneres acostumades entre persones que viuen en societat”, que donen civil i civilitat (segle XIV); civicus,-a,-um arriba a través del francès civique i dóna cívic (1839) “relatiu o pertanyent al ciutadà en l’ordre polític, en tot el que es refereix al zel pels interessos i per les institucions de la pàtria”. D’aquí ve civisme, que pren el sentit de civilitat “comportament propi d’un bon ciutadà” i d’aquí es forma incívic.  Anna Olm és professora

20 MONOGRÀFIC

Desembre de 2011

Saber estar

L’entrevista —Joan Salicrú Ramon Gener, director i conductor ‘Òpera en texans’

Cantant d’òpera i pianista, actualment s’ha fet un forat en el panorama televisiu català amb aquest programa que permet gaudir de l’òpera... sense grans coneixements en la matèria.

“LA BONA ACTITUD INTERIOR PORTA A VESTIR BÉ”

Ens rep a la seu de la productora Brutal Media, a Barcelona. Amb el primer que ens topem és amb la característica cadira del programa Òpera en texans, que està tenint un gran èxit al canal 33. Durant tota l’entrevista, Ramon Gener s’expressa amb una gran amabilitat que ens demostra que el millor saber estar és tenir aquesta actitud interior d’estar obert als altres i oferir-los tot el teu coneixement. O almenys les teves intuïcions. Ara fa uns mesos una carta a La Vanguardia es queixava que la gent anava a un concert al Palau de la Música o al Liceu com qui passejava per la Rambla. I ho considerava una falta de respecte a la institució. Cal anar ben vestit a l’òpera?

El dilema que es planteja és què vol dir anar ben vestit. Jo penso que l’anar vestit d’una manera o d’una altra és secundari. Em sembla que el realment important és anar-hi amb ganes de gaudir de l’espectacle, d’aprendre alguna cosa. Tu vas a veure una obra d’art. I apropar-se o atansar-se a veure una obra d’art, requereix una actitud personal interior, adient... que seria la veritablement important. Després tot això té una vestimenta exterior. A mi em sembla absolutament secundari, això darrer, però em sembla que també és un signe de respecte cap a les persones que vas a veure anar més o menys ben vestit. Estic a favor de què tothom vagi com vulgui. Potser no cal anar amb corbata, però tampoc amb xancletes i banyador. Però el més important és l’actitud interior amb què un va. No em serveix de res que algú vagi de vint-i-un botons si no sap el que va a veure, si està allà només per figurar. Prefereixo que hi vagi una persona amb texans però que realment estigui copsant tot allò que se li està oferint. Abans segurament ens passàvem per massa formalisme però potser ara també ha arribat un moment en què diem: “potser ja n’hi ha prou, no”?

Ramon Gener a la productora on es prepara el programa ‘Òpera en texans’.

Abans parlàvem del Liceu. Cal recordar que aquest és un cas molt especial perquè va ser creat per la burgesia catalana i que era un lloc on aquesta burgesia anava a mostrar els seus encants i el seu poder... en altres teatres d’Europa això no passa, eh? Aquesta època la gent es passava per un

MONOGRÀFIC 21

Valors

costat i potser la gent ara es passa per una altra. Jo, que hi vaig sovint, em sembla que tampoc veig tant que la gent no vagi correctament. Sempre hi ha algun cas, algú molt despistat que arriba amb calça curta, que deia el meu pare, però tampoc veig gent que no va correctament. Ara, també és veritat que a Barcelona en els darrers temps hi ha gent que ve a passar el cap de setmana que van molt despenjats. Ens hem de comportar d’una manera adequada a l’òpera?

Ens hem de comportar amb el respecte necessari cap a l’obra que vas a veure. Dir això pot semblar una cosa una mica sacre. Si vas a veure Tristany i Isolda de Wagner, que és fonamental, no només per la història de la música sinó per la història de l’art i la filosofia... cal apropar-se a veure allò amb un cert respecte. Entenc en aquest sentit que és diferent anar a veure això que no pas un espectacle que no té tanta transcendència. Ara, a partir d’aquí, cal anar i intentar saber què vas a veure i copsar-ho. No té més. Després, si has d’aplaudir aquí o allà, fer un bravo aquí o allà... això també és anecdòtic. Jo no sóc d’aquells que quan algú aplaudeix i no tocaria aplaudir faig: “Ssssssss..”. No. Si tu estàs allà i estàs gaudint i no ets un gran expert però aplaudeixes de bon grat perquè t’ha semblat que allò t’ha agradat molt... ho celebro. Després, quan surtis, et diré: “Mira, potser hauries d’aplaudir aquí”. Però si ve algú nou, s’ho passa molt bé... l’últim que cal és censurar-lo. Però la gràcia està en entendre aquest codi, també, no? Saber estar a l’òpera...

Si, és clar, tot i que és un codi molt elemental i que tothom entén de seguida. Saps que no has d’aplaudir en una òpera de Wagner o que en una òpera italiana se’t permetrà aplaudir quan acabi cada ària o cada duet... o que potser cal esperar a veure què diuen els de dalt. En general creus que encara hi ha indrets cultuals que requereixen formes adequades de comportament i de vestimenta, de saber estar, més enllà de l’òpera?

Jo intento dessacralitzar les coses des d’un punt de vista exterior; és el que intento amb el programa. Jo crec que cal anar

als llocs amb l’actitud interior adequada. Si un va amb l’actitud interior adequada, l’actitud exterior serà coherent. Si ets conscient d’allò que vas a veure i estàs preparat per veure i vas amb tot l’interès del món... exteriorment ja no aniràs amb xancletes i calça curta. I ja miraràs d’anar vestit adequadament en funció d’aquella actitud interior que tens. Jo, quan vaig a l’òpera vaig així [va vestit amb texans], em poso una jaqueta a sobre, algun dia amb jersei, vaig amb texans, algun dia vaig amb corbata, algun altre dia no... no em sembla que falti al respecte a ningú i em sembla que estic allà tan atent com el que més. Anant a l’altre costat de la balança. Creus que cal trencar certes normatives de protocol? Han quedat caduques?

Això depèn. Jo, aquest estiu, vaig estar a Bayreuth, el teatre que va crear Wagner

“Tampoc veig tanta gent que vagi mal vestida al Liceu. Potser n’hem fet un gra massa, de tot això” “Al Liceu ja ningú va amb esmòquing, gairebé. La gent que vesteix casual: jaqueta, camisa, corbata...” per representar les seves obres. Abans d’anar-hi, vaig trucar a uns amics alemanys i els vaig preguntar com havia d’anar vestit. Allà tothom anava amb esmòquing –el que menys, amb corbata– i les senyores anaven amb uns vestits que Déu n’hi do. Quan vaig a un lloc, vull estar integrat en aquell lloc i em vesteixo d’acord amb aquest codi. Si arribo allà amb texans quedaré desplaçat. En el cas del Liceu estem arribant a un terme mig. A mi no m’ofèn que ningú vagi amb esmòquing de la mateixa manera que m’agradaria que ningú s’ofengués perquè jo vaig amb texans. Al Liceu aquests dos extrems s’estan trobant enmig: ningú va amb esmòquing, gairebé. La gent que vesteix casual: una jaqueta, una camisa, potser algun dia et poses una corbata... aquest és el codi actual de vestimenta del Liceu.

Quan més amunt d’Europa sembla que aquests codis de conducta es respecten més, en canvi aquí ens ho hem “carregat” bastant, no trobes?

Sí, però això passa per exemple a Bayreuth. Jo tinc molta relació amb Alemanya perquè la meva dona és d’allà. Al teatre de Düsseldorf, per exemple, ja seria més com el Liceu. Sembla que si tu vas a Bayreuth i tu vas amb esmòquing i el que menys va amb corbata, és que tothom que hi ha allà és elitista i conservador. Que la gent vagi molt ben vestida no té res a veure amb què sigui conservador o classista. És simplement un codi que ha quedat allà, no cal fer-ne una valoració més enllà. Nosaltres aquí, que som d’idees més progressistes, més avantguardistes, de seguida vinculem anar vestit d’una altra manera amb segons quines opcions polítiques. I ens equivoquem.

Sí, perquè no és el cas. Jo crec que no hauria de ser cap cas fer un tipus de valoració més enllà de com tu t’has vestit. Però de la mateixa manera que en aquest cas deia que hi ha gent que va amb esmòquing per figurar, també hi ha gent que va amb esmòquing i sap perfectament el que va a veure. Jo no seria capaç d’establir unes regles massa clares sobre això. La clau és l’actitud interior. La gent sap comportar-se, segons cada espai? Dius que d’això no n’hem de fer un anatema, però en general creus que hi ha gust, consciència, gust, d’entendre tot això... i que hi ha uns codis...

Mira a mi em passa que hi ha gent que em truca per preguntar-me com ha d’anar. Si a mi em conviden a casa d’algú, jo miro de saber com és aquella casa, miro de saber com anar per correspondre la invitació de la millor manera possible. La qüestió és com, sense deixar de ser jo, presentar-me d’una manera que generi el màxim de comunicació. En el cas de l’òpera és el mateix. Sense deixar de ser jo mateix, com ho he de fer per entrar, entendre... Però més enllà de l’òpera, no ens interessem prou per saber com generar més empatia en el nostre interlocutor?

Jo no ho sabria. Jo sé el que jo faig. El que més m’agrada a mi de la vida és la gent.

22 MONOGRÀFIC

Desembre de 2011

Saber estar

Ens falta pedagogia del saber estar? Què penses del tema dels uniformes?

Els uniformes, que sembla una cosa molt elitista i conservadora, són absolutament progressistes, perquè igualen a tothom. El que fan és que tu no vagis a classe amb la marca de no sé què i un altre nen no perquè els pares no li han pogut comprar. No faria escarafalls, jo, a obrir aquest debat. Però com deia abans: anar a classe és com anar a veure un espectacle. Tu has d’anar adequadament vestit, per començar perquè el del costat no es distregui i segon perquè estàs en un lloc on se t’està educant i se t’estan donant pautes per la vida. Cal un mínim codi de vestimenta o de conducta. Ramon Gener, vestit amb jersei i texans, la fórmula que usa per assistir a l’òpera sovint.

Sóc tan sociable que m’encanta conversar amb tothom i generar aquesta empatia. Sempre procuro somriure, fa molt temps que vaig decidir que no m’enfadaria amb ningú, i no m’he enfadat mai més amb ningú ni em discuteixo mai més amb ningú i no tinc cap disgust amb ningú i el que si val la pena és intentar acostar-se als demés per tenir-te confiança i per establir-hi una relació sincera i cordial. A mi m’encantaria que tothom tingués aquesta actitud. Però a vegades hi ha gent que no la té, que és molt tancada.

N’hi ha d’aquesta gent, i jo de vegades me’n trobo. Però jo, que per naturalesa

sóc optimista i sempre intento veure el got mig ple, la majoria de gent que em trobo és gent que té moltes ganes de viure, de ser feliç, gent que té moltes ganes de generar empatia. Potser me’ls trobo perquè jo també sóc així. Però en realitat és bastant simple, tot plegat. Només hi ha una manera de què la gent et doni: a l’òpera, al teatre o la senyora de la carnisseria et doni... donar! Si tu no dones, no t’arriba a res. Jo dono tot el que puc: penjo totes les meves presentacions per Internet, dono hores del meu temps... perquè he arribat a la conclusió que donant és la única manera de rebre. Aquest somriure permanent. És la única manera d’establir una relació cordial.

Un programa pels que no saben d’òpera ”Òpera en texans” és “un programa pensat per als amants de l’òpera, els indecisos, els romàntics, els músics, els atrevits, els que comencen, els que creuen que no estan preparats, els que van sempre al Liceu i els que no hi han anat mai. No cal saber de música, no cal saber d’òpera. Volem traduir el món complex de la música i l’òpera en un idioma comprensible”, segons es pot llegir a la web del programa. L’espai, que té un gran seguiment a les xarxes socials, no és un resum de l’òpera ni una classe de música. És un manual d’instruccions per poder entendre l’òpera, una guia de viatge il·lustrada. Com diu Ramon Gener, “volem donar les pistes per poder surfe-

jar una immensa onada de quatre hores de música”. Cada setmana es dedica el programa a una òpera diferent, que s’intenta desmuntar fins trobar la manera de fer-la assequible. Títols coneguts i títols no tan coneguts: Don Giovanni, Carmen, Tosca, Il trovatore, Parsifal, El barber de Sevilla, Porgy and Bess, Turandot, El cavaller de la rosa, Pagliacci, La dama de piques... L’ànima del projecte és Ramon Gener, l’entrevistat en aquestes pàgines qui, retirat dels escenaris després d’haver-hi estat com a intèrpret, la passió per la música l’ha portat a començar una nova carrera com a conferenciant i divulgador de l’òpera. JS

“A classe cal anar correctament vestit per començar per no distreure el del costat teu” “Els uniformes, que sembla una cosa molt elitista, són absolutament progressistes i socials” I aquí tornem al de sempre: qui ho ensenya això? Qui ha d’educar?

Si a casa tens uns pares que t’estan dient: “escolta, fill meu, l’escola és important per tu, que complementen l’educació que t’estem fent a casa i on t’expliquen què és important” i des de casa això es viu com un fet important... aleshores ja vas a l’escola vestit adequadament. Si no saps què vas a fer a l’escola... vas de qualsevol manera i sense respectar aquests mínims codis de conducta. Em sembla que, al final, tot és bastant simple. No? Per acabar: com animaries la gent a saber estar, a la vida?

“Viu i deixa viure”. “Carpe diem”. “L’alegria de viure és immensa”. “Un per tots, tots per un”. I un altre: “Viure a l’atac”, fent un símil futbolístic. És molt més fàcil viure i compartir la vida amb els demés. Si no comparteixes el que saps amb els demés... la vida no té cap sentit. I si ho fas, els demés t’ho donen tot i s’estableix una relació molt cordial amb tothom i tot aquest saber estar passa a un segon pla. Sense saber “com has d’estar”... doncs resulta que “ja estàs”. Saps? 

MONOGRÀFIC 23

Valors

Cinema —Judith Vives

Una pel·lícula d’actualitat com ‘Un Déu salvatge’, de Roman Polanski, aporta la mirada cinematogràfica.

El racó poètic —Albert Pera

FESTA

HIPOCRESIA I SABER ESTAR

Posa’t el vestit negre d’escot incitant, el xal de caixmiri l’enfilall d’òpals. És la festa de la nostra filla i sento renéixer aquell sentiment pregon i inexpressable que ens era gala quan la vèiem créixer sensible i delicada.

Jodie Foster, protagonista de la pel·lícula Un Déu salvatge.

Comentari: Avui dia es dóna poca importància a l’abillament personal, sense caure en els extrems. No anirem al Liceu amb xancletes. Cal saber estar i saber presentar-se escaientment. Hom s’empolaina -posar-se les polaines en temps dels cavallers- tant per oferir un aspecte agradable com per sentir-se còmode en un determinat ambient. Una festa entranyable i familiar és una bona ocasió per fer-ho. 

Els quatre protagonistes de la celebrada obra teatral de Jazmine Reza Un Déu salvatge són la viva imatge del saber estar: dos matrimonis de classe benestant, cultes, amb treballs de responsabilitat i prestigi, educats, elegants, compromesos amb causes justes. Com persones raonables, troben també la manera de resoldre un “petit conflicte” en la seva vida, l’enfrontament dels seus dos fills, en el qual un agredeix l’altre fins causar-li ferides a la cara. Els dos matrimonis es reuneixen en un pis per intentar resoldre el problema sense perdre les formes però a mesura que s’aborda el problema, les hipocresies i les falses aparences s’emporten el saber estar per endavant. Després de ser representada amb gran èxit pels escenaris de mig món, l’obra de Reza arriba a la gran pantalla de la mà del director polonès Roman Polanski, que després de tri-

omfar amb El escritor, encara un projecte menys personal en el qual, malgrat tot, ha intentat deixar-hi la seva empremta, principalment amb un sentit de l’humor sagnant i una gran direcció d’actors. El repartiment, integrat per actors de la talla de Jodie Foster, Kate Winslet, John C. Reilly i sobretot Christoph Waltz, contribueix en bona part a donar to, ritme i versemblança a aquest film que va aprofundint en les misèries i falsedats de la classe benestant. A mesura que les contradiccions aniran aflorant, al llarg del metratge aquests personatges van quedant atrapats en la seva pròpia hipocresia, representada amb la incapacitat de sortir de la casa de disseny on té lloc la reunió. Un detall, aquest, que sembla remetre a El ángel exterminador de Buñuel, un altre film que desvetllava les misèries i defectes que s’amaguen rere un fals saber estar. 

Albert Pera és poeta

cada diumenge a les 22h...

Valors a peu de carrer AMB ELENA CANSECO

a Ràdio Estel

106.6 FM o www.radioestel.cat

24 MONOGRÀFIC

Desembre de 2011

Saber estar

Història —Ramon Salicrú

Persones que han passat per una experiència traumàtica ens ensenyen la millor formulació de “saber estar”.

EL SABER ESTAR DE LA QUIMA I EN MARIO “Saber estar”. L’ expressió pot interpretar-se, segur, de moltes maneres. Hi ha una noció de “Saber estar” formal i convencional, de comportament, d’aparença física, de convencionalisme en la indumentària... que no deixa de ser important en les relacions humanes. És el “saber estar” contrari del “fer-se veure” o del “cridar l’ atenció”, que facilita sens dubte la sintonia comunicativa entre les persones. Però hi ha un “saber estar” que és de fons o de contingut. És el “saber estar” al lloc precís i en el moment donat, quan les necessitats i les circumstàncies ho requereixen. Indagant en la història i sempre des dels meus principis ideològics, és el “saber estar” dels “Il·lustrats”, que precediren la Revolució Francesa. Dels líders obrers que presentaren alternatives al sistema capitalista desa-

forat i pervers. De personatges irrepetibles de temps contemporanis, com un Joan XXIII a l’Església, un Gorbatxov a la URSS o un Luther King als EUA... per esmentar només uns exemples concrets. Deixeu-me però posar un exemple de la història recent i més nostra. De la història local que ens és propera. Impactat encara per l’ emotiu 165 Regent Street, que parla de la petita o gran història de la colla castellera de Mataró, voldria subratllar el “saber estar” –així de clar i de senzill– dels pares de la Mariona, aquella component de la colla, de només dotze anys, que morí després d’ una terrible caiguda quan s’ estava a punt de coronar un castell, a la Festa Major de Les Santes, a Mataró, ara fa cinc anys. Amb el seu “saber estar” contrarestaren el dolor i la tristor dels seus companys i estimularen la mateixa continuïtat de la colla en moments molt difícils de frustració i de desànim. I esperonaren l’ afany de superació dels castellers fins a límits insospitats, arribant-se a superar les fites fins llavors assolides i accedint a les construccions de gamma extra, per a seguir el llenguatge tan peculiar del món casteller. En uns moments de crisi de tot ordre...quina gran lliçó de valors i quina mostra d’actitud més admirable! Magnífic, Quima i Mario. 

Ramon Salicrú és professor d'història i ètica

Filosofia —Albert Botta

VIURE I MORIR SENSE MOLESTAR Saber estar és un valor que no es fa notar gaire però que, si falta, posa en evidència aquells a qui els manca. El saber estar físic és una bona via per a accedir a les característiques del valor abstracte, ben igual com, per a Plató, la bellesa física serveix per a fer-nos pensar en la Idea de bellesa. El saber estar físic no té ben bé una estètica fixa, sinó que s’acosta a un tot proteic de discreció i equilibri. Així, si el saber estar físic és discreció, elegància senzilla i natural, lluny de pretensions, soroll o espectacularitat, el saber estar espiritual fa de suport o substrat al desplegament d’altres valors com la noblesa d’esperit, fortalesa, la

valentia, l’honestedat o l’autenticitat. Saber estar té, d’una banda, un vessant d’educació, d’escolta atenta, de sociabilitat oberta i disposició a les virtuts cíviques. Recordem les imatges d’un país en què, en ocasió d’un terratrèmol, un jove protegeix una persona gran, o com tothom actua amb serenitat i contenció. Res a veure amb el guirigall d’altres latituds, amb gent amunt i avall, cridant i sense fer res. D’altra banda, saber estar és quelcom intern que pertany al fons insondable esmentat per Wittgenstein en el seu “del que no es pot parlar, millor és callar”. Saber estar pertany al nucli dur de l’esperit ferm, que es troba a si mateix en soledat,

exercint la seva llibertat i autodeterminació, amb voluntat de poder sobre la pròpia vida, presència d’ànim davant de les adversitats de l’existència i que, distanciat d’immediateses, fa el que ha decidit que pertoca, acceptant el destí amb serenor. Prometeu decidí prendre el foc als déus per donar-lo als humans, compadit pel fred i la foscor que patim, bo i saber que això li costarà el patiment etern. Saber estar va de bracet amb la soledat íntima, no patològica, que permet acomplir el deure autoimposat i viure, i potser també morir, sense molestar. 

Albert Botta és professor de filosofia i ètica

MONOGRÀFIC 25

Valors

Joc de cartes —Eulàlia Puigderajols

La necessitat de recuperar certes bones costums no ens ha de retornar a l’esperit decimonònic dels uniformes.

NO ÉS QÜESTIÓ DE TORNAR A L’UNIFORME Benvolgut lector, Em preocupa si cal posar límits en el llenguatge corporal, sobretot al que es refereix a vestuari i al saber estar. No m’interessa contrastar amb “com ens ho fèiem” o en si “ara hi ha més permissió”; em sembla que si obríssim aquest debat ens perdríem en disquisicions bizantines que ens aporten poc a la conversa. Segurament no escolliria uns texans per anar al Liceu, però no em molesta que hi hagi gent que els vesteixi. Com tampoc m’escandalitzen aquells astracans demodés amb olor a naftalina que encara circulen per la Sala dels Miralls. A què em refereixo doncs quan parlo de vestuari i saber estar? Podem parlar del que veiem, de l’ambient que ens envolta, jo em bellugo per el món educatiu i això fa adonar-me que hem anat perdent el nord tant pares com mestres, no marcant l’estil, els límits en aquest àmbit, com en canvi si els trobem més definits en el món del laboral. Ningú va al metge i aquest el rep en calçotets, samarreta, gorra i els peus damunt la taula, preguntant-te: “Què passa titi?”. En canvi hi ha gent amb banyador a les

aules o jovent mig ajaçats al pupitre o amb la gorra de rigor calada fins les orelles.... Per afrontar-ho, ha ressorgit la decimonònica idea dels uniformes a les escoles de Primària i altres mesures al meu entendre poc efectives. Penso sincerament que ens equivoquem. Si en el fons no és de vestits del que estem parlant, perquè anar amb banyador, gorra .... és còmode segons què fem i on estiguem. Cal saber en cada moment com ens convé anar i qui ens envolta i d’això se’n diu sentit comú, educació. Diu un adagi que és la tribu que educa als joves. Si, realment la societat els hauria de transmetre “les formes” a través del adults. Els grans del clan caldria per altre banda, que fossin uns patrons clars, aglutinadors, no discriminats i senzills, entenedors. Són la base de la convivència i penso sincerament que aquests petits detalls fan agradable la comunitat, ja a l’aula, al bus, al carrer o al cinema. Fins la propera. Eulàlia Eulàlia Puigderrajols és mestra

Música —Maria Salicrú-Maltas

MAITE MARTÍON, ‘CANTAORA’

La majoria d’artistes i formacions musicals tenen el do de “saber estar” a l’escenari. Les orquestres, bandes, cobles, corals i els orfeons catalans es vesteixen, col·loquen i comporten tal com ho tenim pactat socialment. També els grups de música tradicional i les bandes de música popular (rock, pop, jazz, indie...) tenen majoritàriament en compte la posada en escena amb uns mínims d’elegància pel que fa al vestuari. Amb aquesta aposta, alguns d’aquests estils s’han dignificat. Per exemple, és impactant la presència que té a l’escenari la cantaora Maite Martín (Barcelona,1965) quan canta flamenc vestida amb un elegant trajo i camisa de tons foscos. Les excepcions només les trobem en una minoria de músics que deixen de banda el “saber estar” per provocar la reflexió de l’espectador amb un vestuari excèntric i creatiu.  Maria Salicrú-Maltas és etnomusicòloga

Per saber-ne més LLIBRE Ben educats Salvador Cardús Edicions La Campana, 2003

El sociòleg recupera l’expressió «ser ben educat» que significa tenir urbanitat, i que havia quedat en desús. Cardús defensa que no n’hi ha prou en crear bones persones sinó també persones educades; només així evitarem certs problemes de convivència.

PEL·LÍCULA My Fair Lady George Cukor

Explica la història d’Eliza Doolittle, una florista de carrer londinenca que es acollida pel professor Henry Higgins amb l’objectiu de convertir-la amb una dama d’alta societat. El musical va convertir-se en pel·lícula el 1964 amb Rex Harrison i Audrey Hepburn. A LA XARXA Manual de urbanidad y buenas maneras en la red José Antonio Millán Editorial Melusina

Com saber estar a la xarxa: gestionar identitats, enviar mails amb correcció... Les especificitats de la comunicació del mitjà digital no han de fer oblidar les normes bàsiques de cortesia.

Valors.org Si encara en vols saber més, escolta l’espai radiofònic Valors a peu de carrer dedicat al saber estar.

26 OPINIÓ

Desembre de 2011

Portes obertes —Josep Maria Lozano

Què vol dir que falta lideratge? Les situacions de crisi reclamen sempre persones capaces de liderar les societats que les pateixin. Això, que a vegades ha estat terriblement nociu, es torna a posar en evidència ara.

Josep Maria Lozano és professor del Departament de Ciències Socials d’ESADE, i investigador sènior en RSE de l’Instituto de Innovación Social. També és membre de l’equip acadèmic de la Cátedra de LideratgeS i Gobernança Democràtica. Podeu conèixer-lo una mica més acudint a la seva pàgina web www.josepmlozano.cat.

arrerament, són una constant els comentaris que conclouen que falta lideratge (al país, a les empreses, a les escoles, arreu…). Però sempre m’ha sorprès l’acord que l’afirmació genera, quan molts dels que hi coincideixen ignoren totalment si els seus interlocutors comparteixen la mateixa visió sobre el lideratge. Com poden saber, doncs, si troben a faltar el mateix? Ens pot ajudar, potser, a abordar aquesta qüestió la consideració d’alguns dels plantejaments de Ronald Heifetz sobre el lideratge. El pensament de Heifetz mereix atenció, discussió i debat, perquè té aspectes molt controvertits. Però, en qualsevol cas, del que no hi ha dubte és de què les seves aportacions són rellevants per a poder contestar la pregunta que encapçala aquestes ratlles. Potser convé començar recordant la frase de H. L. Menken, imprescindible per als temps que corren: “per a tot problema difícil hi ha sempre una solució senzilla, ràpida i equivocada”. Especialment pertinent per a acompanyar la tesi recollida en el títol d’un dels llibres que ha convertit Heifetz en un referent: lideratge sense respostes fàcils. Perquè sovint quan diem que falta lideratge el que estem demanant és que algú doni alguna resposta, que ens doni una explicació amb sentit i que ens tregui de l’atzucac on ens trobem. Com si el que enyoréssim és alguna personalitat que es convertís en proveïdora de certeses davant del nostre neguit. O, simplement, algú en qui ens poguéssim projectar confiadament.

Heifetz no negaria la nostra pregunta pel lideratge, però la contestaria de manera diferent. “L’exercici del lideratge és el procés de mobilització d’un grup per a què afronti una realitat incerta i desenvolupi noves capacitats que li permetin assegurar el seu progrés i el seu benestar”. La pregunta pel lideratge la vincula a haver d’afrontar una realitat incerta, que ens desafia i ens provoca; si del que es tracta és de resoldre un problema tècnic que no qüestiona la manera de respondrehi que hem tingut fins ara, aleshores tot es redueix a gestionar i administrar una realitat i motivar la gent per continuar responent sota els paràmetres de sempre: per això no cal anomenar líder a qui, simplement, mana; o a qui es limita a arrossegar o a seduir la gent. Per això, d’aquesta definició de lideratge (i de les tesis de Heifetz), m’interessa ara subratllar dues coses: que no es tracta d’un atribut personal; i que parlar de lideratge sempre és parlar de valors. En primer lloc, doncs, parlar de lideratge no és (o no es redueix a) parlar d’atributs personals. No és, simplement, parlar de líders, vaja. És parlar de com afrontem una situació i de quina resposta li donem. El que importa és el procés, doncs. Per tant, ningú no “és” líder sempre i en tota circumstància, sinó en funció de la situació en la qual es troba, la percepció que en té i l’actitud amb què l’afronta; i, per tant, tothom pot exercir algun grau de lideratge, en l’àmbit en el qual actua. Dit altrament, hi ha una manera de parlar del lideratge i de pensar-lo que pressuposa en darrer terme la dimissió de les pròpies responsabilitats:

OPINIÓ 27

Valors

IL·LUSTRACIÓ: RAÚL CAMPUZANO

necessito un líder per descarregar en ell la meva necessitat de respostes fàcils. I per tant, en segon lloc, un líder no tan sols no té respostes fàcils, sinó que pot ser fins i tot que en algun moment no tingui respostes. L’exercici del lideratge té un component d’involucrar el grup en la interpel·lació sobre la situació que està vivint i de mobilitzar-lo per tal que desenvolupi noves capacitats de resposta. Des d’aquesta perspectiva, un element clau passen a ser els valors que es volen assumir i amb relació als quals es vol generar compromís. El debat sobre el lideratge és sempre un debat sobre valors. Perquè el lideratge que no té respostes fàcils ens interpel·la sobre els valors que estan en joc en la situació que estem vivint (la que

sigui); ens qüestiona sobre la comoditat de continuar amb les actituds de sempre (encara que sigui fent-hi tots els retocs que calgui); i ens involucra i ens compromet en la construcció de la resposta a les noves situacions, sense descarregar les nostres responsabilitats i la nostra ansietat en algú que pretesament les hauria de resoldre. Sóc conscient que aquestes consideracions no esgoten el repte de lideratge. Però subratllen una pregunta ineludible quan fem escarafalls per la falta de lideratge: busquem algú que ens doni respostes i ens descarregui de les nostres responsabilitats o busquem com contribuir a un projecte, a partir del compromís amb uns valors compartits? 

“Un líder no tan sols no té respostes fàcils, sinó que pot ser que no sempre tingui respostes” “Busquem algú que ens descarregui de les nostres responsabilitats o busquem com contribuir al conjunt?”

28 OPINIÓ

Desembre de 2011

Cartes creuades

El salt qualitatiu de la democràcia De: Jordi Cussó Per: Mar Galceran CC: Revista Valors Assumpte: Sobre la democràcia data: 11 de novembre de 2011

Benvolguda Mar, No sé si alguna vegada has sentit a parlar de la bomba de neutrons. Els conspiradors de la guerra van ser capaços d’inventar una bomba que, quan tu la feies esclatar, matava tots els éssers vius i no destruïa els edificis. Tot quedava dret, però sense vida. Semblava una gran idea, la sofisticació de la intel·ligència humana, capaç d’inventar estris de mort tant precisos, però hom es pregunta com la nostra societat no troba una política intel·ligent, capaç de crear vida, edificar justícia i fer que les persones no es morin de fam o misèria. Però encara trobo més sofisticada la bomba que ara s’ha inventat un grup anònim que ha decidit declarar la guerra al món i que alguns anomenen “mercats financers”. I aquesta bomba ja l’han llençat sobre Europa i és tant efectiva que, fixa’t, Mar, ni tan sols som conscients de què hagi esclatat. Tots hem quedat vius, els edificis estan dempeus, la població quan es lleva creu que no ha passat res. Una cosa si que hem notat: de sobte hem esdevingut més pobres, no podem comprar gairebé res ni continuar la carretera que havíem

començat ni acabar les obres del metro que de sobte s’han paralitzat. Ens diuen que no hi ha diners –ara resulta que la sanitat és caríssima–, que no hi ha crèdit, que deuen una quantitat de diners tan gran que quasi no sabem llegir la xifra, que tots estem arruïnats i sobretot, que hem perdut la sobirania i que les grans decisions del nostre país ja no les prenen els nostres dirigents, sinó uns senyors que viuen a d’altres llocs i que decideixen què podem fer i quines mesures hem de prendre. Què ha passat? Res aparent, però brutal en les seves conseqüències. No ho sé Mar... em diuen que això és una crisi econòmica, la més forta que la humanitat ha viscut en els darrers segles i que ens costarà anys i moltes llàgrimes superar-la. Els diaris ens espanten cada dia amb notícies increïbles, que si ens hauran de rescatar, que l’atur arribarà a... Però nosaltres hem de seguir vivint, treballant, tirant endavant les coses de cada dia, com si visquéssim en un món a part de tot el que ens expliquen els diaris. A vegades penso que deuen ser els efectes col·laterals d’aquesta guerra econòmica, que no acabo de saber qui ha començat, ni tampoc quins són els seus veritables motius. Però Mar, tinc la sensació que aquesta crisi no és només una crisi econòmica, que l’economia és només una punta d’iceberg, la més visible o la que volen que veiem per mantenir-nos distrets amb temes de molt difícil comprensió. Quantes tertúlies, xerrades, seminaris, per intentar explicar aquesta crisi i que poques solucions són capaços de donar-nos... Mentrestant aquests mercats financers ens imposen governants o fan que aquells que un dia van ser escollits democràticament hagin d’abandonar el càrrec. No hi ha dubte que aquesta crisi és una crisi del sistema democràtic, que la que realment

està en perill és la democràcia, que tant ha costat assolir i que tants esforços ha exigit. Ja sabem que les democràcies actuals tenen els seus límits, és clar que sí, però tampoc hi ha dubte de què la democràcia és el millor que hem assolit. Amb tot, no sé perquè, molts entesos em diuen que tenen la sensació de què ens volen imposar una mena de poder absolut anònim i el més greu, que el volen assolir per vies democràtiques. La crisi actual no és una deriva inevitable, tot el que havíem construït és una construcció humana, i també ho és aquesta

“Hem de seguir vivint, treballant, tirant endavant les coses de cada dia, aliens al soroll dels mitjans” “Europa ha de ser capaç de consolidar i fer un salt qualitatiu en la seva democràcia” crisi que estem patint i el món que ens volen imposar. Per tant, no hi ha dubte que la pau i el benestar depenen de què siguem capaços de conservar la democràcia i això demana que sapiguem fer un salt de qualitat perquè les democràcies siguin més sòlides i puguin resistir l’embat de l’anomenat poder financer. Ja veus, Mar; uns anys de democràcia i ja estem parlant de renovar-la, però estic convençut que Europa ha de ser capaç de consolidar i fer un salt qualitatiu en la seva democràcia. És la gran aportació que podem fer a les noves generacions. Salutacions, Jordi Cussó és capellà i economista

OPINIÓ 29

Valors

De: Mar Galceran Per: Jordi Cussó CC: Revista Valors Assumpte: Problemes democràtics data: 20 de novembre de 2011

Benvolgut Jordi, La perversitat humana pot arribar a extrems realment impensables. Que existeixi la dinàmica del Mal en el món no és cap sorpresa. El que no deixa de sorprendre’m és que hi hagi també bondat i amor encarnada en el món; l’ésser humà és capaç de les pitjors atrocitats però també de les millors grandeses tot i que això sovint acostumi a restar en l’anonimat. El Bé habita també en nosaltres i això no deixa de ser una esperança i una certesa de què tenim també la possibilitat i la responsabilitat, malgrat tot, de construir un món millor. Trobo molt encertada la metàfora sobre la bomba de neutrons i els mercats financers. Hem perdut la capacitat de decisió. Em pregunto, però, si l’hem exercida realment mai, des d’un punt de vista real, com a ciutadans. Hi ha un tema de fons que no deixa tampoc d’amoïnar-me, el problema de la llibertat i l’autonomia. La Modernitat i l’època contemporània han fet de la llibertat i l’autonomia valors absoluts; és la màxima aspiració possible de l’ésser humà. Però en canvi, a l’hora de la veritat, després d’haver conquerit aquest dret, sembla que siguem incapaços d’exercir-lo responsablement. Suposo que en parlar de salt “qualitatiu” t’estàs referint a aquest exercici real de la democràcia, molt més enllà de dret a vot i que es fonamenta en una autèntica participació en els afers comuns. Això és el que hem perdut o no hem sabut articular. Per què? No sé si només és una qüestió estructural, produïda per la dictadura dels mercats i el sistema capitalista. Crec que hi ha raons més fondes. No fa gaire en una reunió amb diferents intel·lectuals, un d’ells va dir que en l’època en que el Cristianisme era imposat tothom o pràcticament tothom hi creia, fins i tot amb convenciment, i ara que en un marc democràtic el cristianisme es pre-

senta com una opció autònoma alliberadora resulta que pràcticament ningú hi creu. Em va fer pensar. No serà que la llibertat ens fa por, fins i tot mandra? No serà que en el fons ens resulta més fàcil acomodar-nos a les dinàmiques alienadores que ens desresponsabilitzen i ens alliberen de la pesada i sacrificada tasca de pensar i prendre decisions no únicament per al bé propi sinó especialment pel col·lectiu? Tens raó: aquesta no és una crisi només econòmica, és sobretot una crisi d’identitat i especialment d’identitat col·lectiva tot i que també de la individual. Qui i què és l’home realment? Què és la humanitat? Per mi hi ha una crisi fonda de consciència de la humanitat, de sentir-nos part d’un tot, de sentir-nos “germans”, no únicament membres de la mateixa espècie; una crisi antropològica, per dir-ho d’alguna manera. I això si que té unes conseqüències terribles perquè no reconèixer l’Altre com un igual desemboca en el narcisisme i l’individualisme creixent, en una selva que ens retorna a l’animalitat, on la supervivència és una lluita en què els més forts aniquilen els més febles. En aquest marc, la democràcia real, la implicació en allò col·lectiu esdevé una pura abstracció. Les raons per les quals hem arribat a aquest extrem són complexes. Ens caldria un debat a fons, però no són, crec, fonamentalment, econòmiques. M’agradaria fer una crida a la responsabilitat personal perquè la democràcia participativa real és una cosa de tots i especialment d’aquells que encara tenim el privilegi i la gran sort de viure en unes condicions de vida i benestar mínimament raonables. Els que estan per sota d’aquest llindar, probablement, no poden plantejar-se res més

Assemblea d’Indignats a la plaça de Catalunya.

que lluitar per la seva supervivència, però la resta tenim l’obligació moral i la responsabilitat d’intentar ajudar als que menys tenen i d’exercir la nostra autonomia de manera crítica i responsable. No podem caure en l’excusa de pensar que tots som víctimes de l’acció de poders fàctics. N’hi ha molts que encara tenim capacitat de reacció i ens cal reaccionar responsablement, no amb solucions individualistes de “campi qui pugui” sinó procurant el bé de tots. Jo no sóc eco-

“No serà que ens resulta més fàcil acomodar-nos a les dinàmiques alienadores que ens desresposabilitzen?” “No podem caure en l’excusa de pensar que tots som víctimes de l’acció de poders fàctics. Cal reaccionar” nomista ni en sé, d’aquests temes, però penso, per exemple, que des de l’activitat educativa, i des de l’acció personal, hi tenim molt a fer. Educant en la consciència crítica i col·lectiva, afavorint l’associacionisme i el teixit associatiu, portant una vida sòbria i austera, exercint la creativitat per a cercar solucions amb pocs recursos, fomentant el voluntariat i la gratuïtat, denunciant les situacions d’abús i d’injustícia... Hi ha molta feina a fer, no et sembla Jordi? Ara no ens convé caure en el desànim i la resignació. Tenim molt a construir. Fins aviat! Mar Galceran és pedagoga

30 OPINIÓ

Desembre de 2011

Paraules mestres —Gregorio Luri

Els dilemes morals de Kohlberg El pedagog reflexiona sobre l’experimentació duta a terme per Lawrence Kohlberg, el qual defensava l’existència d’uns principis morals universals.

asant-se en els estudis de Piaget sobre el desenvolupament de la moralitat infantil, Lawrence Kohlberg va dissenyar una sèrie de problemes per estimular el desenvolupament moral del nen. La moralitat seria el resultat d’un procés evolutiu que portaria d’una moral imposada (heterònoma) a una moral autònoma en què l’acció es guiaria per principis morals universals, com el que afirma que les persones són fins en elles mateixes i han de ser tractades en conseqüència. En definitiva el cim de la moralitat seria la moral kantiana. El més coneguts dels problemes morals de Kohlberg és aquest: “Una dona estava en perill de morir de càncer. Un farmacèutic va descobrir un medicament que podia salvar-la, però com que es volia fer ric amb el seu descobriment, malgrat que a la seva elaboració no havia invertit més de dos-cents euros, venia el medicament a quatre mil. El marit de la dona malalta no tenia diners per comprar la medicina. Amb l’ajut dels seus amics va aconseguir reunir mil euros i va prometre al farmacèutic que li abonaria la resta de seguida que pogués, però el farmacèutic exigia el pagament íntegre. Estava convençut del seu dret a enriquir-se. El marit, desesperar, va optar per robar el medicament”. Kohlbert interrogava els nens sobre el problema. “Està bé el que va fer el marit?”, “Per què?”. I, segons assegurava, després de discutir dilemes morals amb adolescents dues vegades per setmana al llarg de dotze setmanes, era perceptible en ells un notable progrés moral. Dubto,

però, que la progressió teòrica en el saber moral vagi necessàriament acompanyada del mateix progrés de la conducta moral. Carol Gilligan va criticar Kohlberg perquè al seu parer estava massa pendent d’un esquema moral masculí. A més d’un pensament moral masculí, que seria formal, legal i imparcial, hi hauria un pensament moral femení que es guiaria pels valors de la interrelació, la cura, l’empatia i la preocupació pels altres. L’ètica masculina seria poc sensible als diferents plans i projectes de vida dels individus i a la singularitat de les seves demandes. Caldria, doncs, ensenyar als nens una moral orientada cap a la sensibilització de les particularitats i complexitats de cada història humana. Gilligan té raó en un punt: la moral kantiana és massa freda. Això ja ho va veure el gran filòsof neokantià del segle

Lawrence Kohlberg (1927-1987).

“La religió ens fa més sensibles a la singularitat específica de l’Altre que l’ètica” XX, Hermann Kohen, però en lloc d’oposar una suposada ètica femenina a la moralitat kantiana, li va oposar la religió. Es va adonar que la religió ens fa més sensibles a la singularitat específica de l’Altre que l’ètica. És, per exemple, més sensible al seu dolor. Però solament la fe en un pare comú fa creïble el manament d’estimar l’especificitat de l’Altre i tenir cura dels seus mals. 

Gregorio Luri és pedagog

A la intempèrie —Irene Alerm

La trampa de l’art malcarat Ara ja fa uns dies llegia a un diari del país la notícia d’una exposició que es feia a Madrid sobre la família Schumann, gent de circ, i dedicada especialment a Paulina Schumann, filla de Josep Andreu –més conegut amb el nom artístic de Charlie Rivel–. Si bé l’extensió de la notícia era considerable, la major part del text estava curiosament dedicat a explicar com de dolent, mal pare i mal marit fou Charlie Rivel. Dic curiós perquè l’escrit en principi tractava sobre l’exposició. No crec que en cap cas s’hagi d’amagar que una persona no té un comportament adequat envers altres persones, ni tan sols pel fet que sigui un personatge públic i aparentment amable com ho és el pallasso eixerit. Em molestà, però, que la notícia prengués viaranys gairebé morbosos i poc periodístics. La vida més privada i trista del clown es podia esmentar breument a la notícia i dir que l’exposició en parlava però no calia fer un pamflet ni un festival de carn pels voltors. També “se sap” que Picasso no tractava bé les dones de la seva família i,tenint clar que una cosa no pot amagar l’altra, som conscients que a l’ensems feia quadres magnífics i va ser un dels grans genis de la pintura, pioner com pocs. Però és just això que ens mostra que la seva mesquinesa no era absoluta. L’obra d’art no es pot desvincular del tot de l’artista, ni del seu comportament, ni la seva falta de respecte i ni les agressions envers els altres o d’altres maldats. I aquests no poden ser l’únic argument desfavorable envers la seva creació. (De fet, ni Gandhi, se salva però bé que fou i és un exemple a seguir i admirar). Si més no penso que quina sort que aquestes persones, com a mínim, podien alliberar-se d’algunes de les seves foscúries pintant quadres o fent un “Auuuuu!” ben llarg.  Irene Alerm és llicenciada en filosofia

OPINIÓ 31

Valors

Escala de valors —Francesc Grané

Llocs

En què quedem? Criteris tècnics? L’autor posa en dubte que l’absoluta llibertat dels periodistes en període electoral per a fer la seva feina porti a una cobertura més equànime de la realitat.

ncara no fa una setmana que ha acabat la campanya electoral i s’ha acabat la cantarella que sentíem cada dia a la televisió, on ens deien que “els professionals d’aquesta casa no signem les informacions en desacord amb els criteris que fixa la Junta Electoral per assignar els temps de les informacions segons la representació de cada grup polític i no seguint criteris professionals”. Segons aquesta cantarella, els criteris professionals són nets, pulcres i, sobretot, són objectius: no hi ha barreja d’idees o ideologies que puguin desviar el mer interès sobre la realitat. Paral·lelament amb això, han estat substituïts dos governs, el de Grècia i el de Itàlia. Els dos, conduïts a la fallida econòmica a partir de la concepció mediterrània de l’estat del benestar: l’estat ho arregla tot, tant se val si el país produeix alguna cosa o no. Per a substituir aquesta governs s’ha escollit dos persones amb experiència professional del món econòmic i, sobretot, dues persones que han primat els criteris de la mecànica interna de l’economia per damunt dels criteris de projectes ideològics desvinculats de la realitat. (Desgraciadament, els partits polítics mantenen en el seu si persones sense cap mena de formació elemental que, de no ser per l’activitat política, no trobarien feina en cap altre lloc). En la majoria de televisions, a aquestes persones se les ha anomenat tecnòcrates, amb una connotació merament negativa. Podria utilitzar-se la paraula tècnic, especialista. Però la paraula tecnòcrata té una connotació que escapa les propietats del qui coneix a fons: assimilada

a buròcrata, al tecnòcrata se li suposa un rebuig cap allò públic i, pròpiament, cap a tota allò que fa referència al bé comú, a la democràcia mateixa. Ens trobaríem, per tant, davant d’una paraula que s’utilitza de forma esbiaixada. A les persones elegides, amb perfil tècnic, no se’ls elegeix per allò que guarden en el seu inconscient, sinó perquè arreglin una situació que, d’entrada, se sap que ha deixat arruïnades a societats senceres. Però el periodisme, i alguns periodistes, utilitzen el llenguatge en clau ideològica: atribuint qualitats que no corresponent a realitats amb les que no combreguen, que no són del seu gust. I això realment no són criteris professionals, són criteris ideològics, desmesuradament ideològics. En canvi, els periodistes reclamen els criteris tècnics. I qui ens diu que els crite-

“Qui ens diu que els criteris ideològics no estan en la base dels criteris periodístics de les redaccions?” ris ideològics no estan en la base dels criteris periodístics que hi ha a la redacció de tants mitjans? Quin ens diu que, deixades en mans de criteris professionals, la informació de les campanyes electorals seria més neutre que la informació dels criteris polítics de la Junta Electoral? Desgraciadament hi ha massa exemples d’esbiaixament ideològic en les redaccions dels mitjans. Algú podria fins i tot afirmar que en certes redaccions, si no fos per la Junta Electoral, en alguns mitjans no sortien mai informacions sobre CiU o PP, i en d’altres no sortirien mai informacions sobre el PSOE, per exemple. Els tècnics periodístics exerceixen un pes polític desmesurat, de la mateixa manera que certs tècnics polítics o econòmics tenen un grau de consciència política molt més elevat que certes maquinàries polítiques, només atentes a la seva pròpia supervivència. 

Francesc Grané és doctor en comunicació

El meu París París guanya de nit, quan se n’il·luminen les finestres i els ponts, buida del trànsit i del tràfec constants de cada dia. Quan la pots recórrer en bicicleta sense destí concret, després de sopar amb bon vi negre en un bistrot de taules petites. Per fi de nit, mires i admires, i les hores passen a poc a poc en una ciutat que mai s’atura. Ciutat d’arts i negocis, de misteris i de tots els cultes. Elegant i minuciosa: ella, les seves gents –les seves façanes, monuments i jardins–. Bonica i detallista en cafès i botigues, el sol l’esquiva sovint. Quan hi llueix, l’acaricia amb especial afecte perquè sap que tanta bellesa també amaga molta necessitat de llum i calor. Li regala una llum encegadora al mes d’agost, com ens diu Aznavour –que li canta les gràcies i les nostàlgies al maig, al Nadal, a l’agost...: “Paris d’hier et de toujours, Paris vingt siècles de jeunesse”. Paris són tots aquells carrerons de Montmartre, l’esveltesa de la Torre Eiffel o l’esplendor de la place des Vosges. Turistes i executius, escriptors, bohemis, captaires i dissenyadors es barregen al centre –en barris sovint sorprenentment gremials–. Però el seu magnetisme és en aquells barris una mica allunyats: barris de mercats d’entre setmana, de poques botigues i quioscos de diaris i flors. Barris de carrers que conflueixen en places plenes de bars on seus esmorzant cafès i pa amb melmelada, observant els parisencs que van i vénen i imaginant, un dia, potser ser-ne un. 

Isabel Yglesias és advocada

32 OPINIÓ

Desembre de 2011

L’altra cara de la ciència —Gemma Figueras

Els trasplantaments d’òrgans a La Marató El 18 de desembre, se celebra a tot Catalunya la vintena Marató de TV3, dedicada a la regeneració i el transplantament d’òrgans i teixits.

n transplantament permet que òrgans, teixits o bé cèl·lules d’una persona puguin reemplaçar els d’una altra que els presenti malalts. En alguns casos aquesta acció permet salvar la vida de les persones, en altres, ajuda a millorar la qualitat de vida. El primer trasplantaments registrat amb èxit va ser el de còrnea, l’any 1905, fet per Eduard Zirm. El primer trasplantaments de ronyó però, no va ser fins anys més tard, al 1951, i el de cor es va dur a terme al 1967. Això ens mostra com és una tècnica que ha hagut de millorar molt durant els any, i que encara avui en dia necessita molts esforços de recerca per progresar i que es dugui a terme amb èxit. En els últims anys, la investigació feta amb cèl· lules mare i medicina regenerativa de teixits ha suposat una revolució per al sector, tot i així, cal seguir invertint per tal de millorar la conservació d’òrgans i teixits a trasplantar, reduir el rebuig i incrementar així les possibilitats de supervivència del malalt, que és el que més importa. Un dels principals problemes que presenten els trasplantaments és el rebuig de l’òrgan o els teixits trasplantats. Es tracta d’una resposta del cos que pot tenir dues direccions; per una banda, el pacient pot rebutjar l’element trasplantat, però també pot donar-se el cas que sigui l’òrgan o el teixit el que la desenvolupa. Les causes són que hi ha una resposta del sistema immunitari, l’encarregat de protegir el nostre cos de substancies potencialment nocives, com poden ser els microorganismes i les toxines. Aques-

tes substàncies presenten unes proteïnes anomenades antígens a la seva superfície que el sistema immunitari identifica com estranys, aliens al cos, i per tant els atacarà. Això és el que pot passar quan es du a terme un trasplantament i aquest té un rebuig. El cos identifica la peça trasplantada com a un element estrany i el sistema immunitari l’intenta eliminar. Per tal d’evitar o minimitzar el risc de rebuig, abans del trasplantament s’estudia el teixit de la peça trasplantada per tal d’identificar els antígens que conté. Encara que fer això ens assegura que l’òrgan o teixit és el més similar possible als teixits del receptor, la compatibilitat generalment no és perfecte. Cap persona té els antígens idèntics a una altra. És per això que els medicaments immunodepressors, que disminueixen el sistema immunitari, són necessaris per evitar el rebuig al fer un tras-

“Un dels problemes dels trasplantaments és el rebuig de l’òrgan o els teixits transplantats” plantament. Tot i aquests possibles rebuigs existents, en molts casos, si no es troba un òrgan perfectament compatible, es du a terme el trasplantament amb el que es disposa, ja que en general hi ha llargues llistes d’espera per tal de rebre un òrgan. Millor lluitar contra un rebuig que no intentar-ho. No serà el primer any que la Marató se centra en un tema semblant. El 1999, La Marató es va centrar específicament en els trasplantaments d’òrgans. Durant aquella edició es van recaptar 4,6 milions d’euros, que van servir per impulsar 58 projectes de recerca, la qual cosa que va suposar un augment de recursos per millorar l’evolució de la investigació biomèdica. 

Gemma Figueras és biòloga

Per saber-ne més: http://www. tv3.cat/marato/

Cercant l’escletxa —Joaquim Trenchs

Violència sobre la dona La violència sobre la dona és una modalitat particular amb què es presenta la violència sobre l’Altre. Al llarg de la història són diverses les formes de violència entre els humans: racisme,nens, explotació sexual, esclavitud, guerres... L’agressivitat forma part de la dimensió humana i el progrés de la cultura i la civilització n’apareixen com expressió de la seva canalització, a voltes fallida. Hi ha societats, però, que legitimen aquesta violència, també en el cas de la dona: l’ablació a l’Àfrica, la lapidació a dones en països islàmics, o la mort de nenes a la Xina... És paradoxal que, en societats presidides per la llibertat, el reconeixement i la regulació en la igualtat home-dona, on la ideologia de llarga tradició històrica i social que remet a una suposada superioritat de l’home sobre la dona queda ben desmuntada, es donin fenòmens de maltractament i violència, bo i la cobertura legal i de professionals que s’empren per evitar-ho. La falla en el seu abordatge està en l’equívoc que en la lluita per la igualtat de gènere, no inclou la diferència de sexes. La posició masculina o femenina marquen, per a la persona, una diferent modalitat de satisfacció i de recerca de plaer davant la vida, amb els seus excessos i conseqüències. En el cas del maltractament en les relacions de parella, es tractaria d’aprofundir en el perquè d’identificacions malaltisses en la significació íntima del Poder i de l’ Amor. Amb la fragilitat joica i la dependència entesa com apropiació de l’altre com a nexe comú, s’estableix un “diàleg” mortífer entre un Poder que no respecta l’alteritat per tenir un lloc al Món i un Amor que accepta la humiliació i la degradació de la pròpia singularitat per ser i fer-se amb un lloc al món. La violència esdevé el desbordament final quan es fa insuportable el trencament del vincle i aquesta pèrdua no pot ser subjectivament elaborada.  Joaquim Trenchs és psicòleg

OPINIÓ 33

Valors

Què pensa...

Contravalors —Xavier Manté

Cinc autèntics samurais Martí Gironell sobre la quotidinitat L’home del trànsit de TV3, entusiasta de la quotidianitat, cerca ara reconstruir com era la vida normal i corrent al monestir de Sant Benet de Bages mil anys enrere. El trànsit. Res més quotidià, per centenars de milions de persones al món, com la informació del trànsit. I a explicar-nos cada matí com està la circulació de vehicles a Catalunya és al que es dedica en Martí Gironell. “Molta gent et diu: ‘Deu ser cada dia el mateix!’. Si que hi ha els mateixos embussos, però mai són iguals, la intensitat del tap mai és el mateix. Jo no ho visc mai igual, malgrat que també tinc una rutina, un procés, per explicar-ho. I si no tingués una rutina, les coses no sortirien a l’hora que cal”. En Martí és un home que viu bé les rutines i la quotidianitat. Ho ha de fer per força, perquè té una doble vida on conjumina dues facetes professionals: la de presentador de televisió i la d’escriptor de novel·la històrica, cosa que li requereix grans dots d’organització. De manera que la marcar-se rutines li és imprescindible: “Jo m’haig d’establir la rutina molt bé perquè al matí estic a la tele però a la tarda intento treballar cada dia en la meva carrera d’escriptor de novel·la històrica, a més d’haver de fer les tasques de manteniment clàssiques, necessàries. També em vaig autoimposar dedicar una mica de temps a l’esport cada dia, perquè estic assegut la major part de la jornada... Nedo cada dia uns quinze minuts”.

Nascut a Besalú, per tal de retrobar la quotidianitat en el seu dia a dia a la gran ciutat, durant dotze anys va viure al barri de Gràcia de Barcelona, on les tardes plenes de quitxalla a les places li recordaven les que ell havia viscut de petit. Ara viu a cavall de del Bages –Sant Benet de Bages–, el Gironès –Santa Coloma de Farners– i l’àrea metropolitana. A Santa Coloma de Farners hi dorm però a banda de TV3 on passa grans parts del dia –més de les que pensava en un principi–és al monestir de Sant Benet de Bages. S’hi ha reclòs per retratar –a partir d’imaginar-se la presència dels seus antics habitants, ara absents– la quotidianitat d’un monestir a l’Edat Mitjana en un nou llibre que, ben segur, tindrà tant d’èxit com els anteriors. A falta de poder llegir aquest nou volum, podeu anar seguint les seves peripècies a http://www.martigironellamonstbenet.com. En conclusió, en Martí té clar que la “la quotidianitat acaba definint el destí, passet a passet” i per tant que és clau viure-la no de forma rutinària però sí en base a rutines, que li estalviïn temps i li permetin arribar una mica més enllà del que podria si no les usés. “El nostre caràcter és la meitat del nostre destí, acabem sent allò que fem cada dia”, ha deixat escrit.  JS

Avui, malgrat el títol de la secció, no va de contravalors, avui va de valors. Vaig tornar a veure a la televisió la pel· lícula de El último samurai i vaig reviure l’imaginari d’aquests guerrers experts en arts marcials, domini de l’espasa i fanàtics en defensa del seu senyor. Però no deu ser ben bé aquest l’esperit del samurai si atenem el que ens explica l’alcaldessa de Gijón en l’homenatge que va fer a cinc samurais que venien de Fukushima, la central nuclear afectada per un terratrèmol i un tsunami. Atenent a una crida desesperada de les autoritats japoneses per evitar el descontrol de la central es varen presentar voluntaris més de dos-cents tècnics i enginyers, molts d’ells jubilats, per entrar a la sala de comandament per aturar el desastre. Deien que com que ja eren grans el risc de càncer no era un problema gaire greu per ells ja que tampoc tenien una llarga vida per endavant. Millor exposar-se ells a contraure un càncer que no gent jove que encara tenien tota la vida. Cinc d’ells, convidats a Gijón aquest mes d’octubre, deien: “No som herois, no hem fet res d’extraordinari”. “L’esperit de samurai que tot bon japonès porta al seu ADN ens porta a l’abnegació per a la defensa del territori i dels ciutadans”. I l’alcaldessa afegia: “El codi samurai ens dóna una lliçó de solidaritat, obediència, fidelitat, honor, altruisme, respecte i coratge sense preocupar-se d’un mateix”, El nostre imaginari acostuma a digerir aquests grans valors de figures històriques perquè segurament ens retraurien responsabilitats i deures i ens fa quedar amb imatges de salts prodigiosos entre el foc o lluites acarnissades contra els dolents. Tal com hem fet també amb la imatge del mític Che a la boina o a la samarreta traient-lo de tot compromís.  Xavier Manté és enginyer

34 PROPOSTES

Desembre de 2011

Fem la maleta El valor

El Cooperativisme El 1976, en la primera visita que vaig fer al país, ens va cridar l’atenció com es construïen les cases als pobles on passàvem. Ho feien els mateixos particulars, amb l’ajuda de les famílies veïnes desinteressadament. Ara, al 2011, malgrat que Eslovènia és un país amb economia de mercat, molta gent dels pobles continua aplicant aquest sistema de construcció dels seus habitatges; això certifica que el cooperativisme i la col·laboració mútua encara estan molt arrelats.

Eslovènia i l’autogestió Tot i l’existència, encara avui, de múltiples cooperatives a casa nostra, l’autor rememora com era Eslovènia quan hi funcionava el socialisme autogestionari. Joaquim Amargant

Eslovènia és més petit que Catalunya. Té dos milions d’habitants, més els quatre-cents mil que viuen a fora. Durant segles formava part de l’imperi austrohongarès, fins les acaballes de la Primera Guerra Mundial, en què es varen federar amb els seus companys eslaus creant el Regne del Serbis, els Croats i els Eslovens i fent néixer Iugoslàvia, que volia dir “terra dels eslaus del sud”. Ètnicament, els eslovens no són eslaus purs sinó una barreja de tribus bàvares i eslaves que varen establir-se a l’actual territori al segle VI. Després de la Segona Guerra Mundial per mitjà del carisma de Josip Broz, Tito, de pare croat i mare eslovena, es va fundar la

República federal socialista de Iugoslàvia, amb Eslovènia com a república integrant, fins el 1991, en què se’n va independitzar. Per arribar a Eslovènia es pot fer amb la companyia Ryanair des de Barcelona fins a Venècia i llavors prendre el tren fins a Ljubljana, la capital, passant per Gorizia. Arribem de nit i els carrers de l’entorn de l’estació, a prop de l’Hostel Alibi, són foscos i amb parets ennegrides. L’endemà, de dia, passejant pel centre al costat del riu, un afluent del Sava, tot canvia. La ciutat llueix com abans,però és més austera; llavors era la república rica de Iugoslàvia, ara un petit estat de la Unió Europea. A la Plaça de la República sobresurt majestuosa l’església de l’Assumpció amb la seva façana vermella, dins la qual vam passar, el 1979, un parell de nits un grup de 29 joves, acollits per els pares franciscans. Enmig de la ciutat del segle dinou, d’estil austríac, damunt d’un turó, sobresurt el castell edificat al segle IX. Per pujar-hi cal travessar la ciutat medieval on hi havien els obradors de tots els oficis. Al damunt del castell es pot

veure tota la ciutat. De Ljubljana es pot sortir en tren en direcció als Alps Julians per visitar Bled, el seu llac i el castell, que recomano a tothom. O en direcció Maribor, al nord-est, porta d’entrada a Àustria. El tren ressegueix primer el Sava i després el Savinia.

L’ECONOMIA I L’AUTOGESTIÓ De l’anterior visita a Eslovènia, un any abans de la mort de Tito, en recordo l’experiència del socialisme autogestionari, que es va desenvolupar a Iugoslàvia a partir de 1950. No era l’economia planificada per l’estat com al URSS, però tampoc l’economia de mercat. Els centres de treball estaven organitzats en cooperatives, que decidien el que havien de fabricar, el repartiment de beneficis i els horaris laborals. Els càrrecs sindicals, polítics i de gestió de les empreses eren de quatre anys, no prorrogables. A dalt hi havia el partit comunista que ho supervisava tot políticament, però les cooperatives tenien una gran llibertat de decisió. Curiosament, es diu que l’autogestió la varen exportar de Catalunya els brigadistes internacionals quan la CNT, amb l’aixopluc de la Generalitat, va col·lectivitzar els grans centres de treball catalans a l’inici de la nostra Guerra Civil. Òbviament, a les terres dels eslaus del sud, no va funcionar igual a tot arreu: a Eslovènia anava molt bé, a les repúbliques més meridionals no tan. Nosaltres, el 1979, la vàrem tastar de prop: en el centre de treball d’una companyia d’autobusos, els treballadors varen decidir en assemblea que posarien per nosaltres un autobús fora d’horari a petició nostre, ja que érem vint-i-nou.  Tots els articles a femlamaleta.blogspot.com

PROPOSTES 35

Valors

Art

La fotògrafa de l’ambigüitat

Les fotografies de Lucy Schwob s’exposen al Palau de la Virreina de Barcelona fins el 5 de febrer. La reflexió sobre l’ambigüitat sexual centra la mostra ressenyada. Ramon Bassas

Lucy Schwob (Nantes, 1894- Illa de Jersey 1954) es convertí en Claude Cahun. Però no com un pseudònim, aquella sortida que desdobla aparentment el rol d’artista del rol personal. Més aviat és a l’inrevés. Gràcies a la seva recerca artística, basada en la fotografia, l’autora emprèn un viatge cap a ella mateixa, cap a la que creu que és la seva veritable identitat, posant de manifest, així, la provisionalitat de les construccions socials que ens determinen identitàriament. Cahun es centra en la identitat sexual i s’avança a la reivindicació humana per damunt dels rols sexuals i al qüestionament de la pròpia identitat sexual en què es basa la recent teoria queer –raret o bord, terme sorgit dels ambients transexuals però que acompanya avui rellevants reflexions d’un corrent del moviment feminista, encapçalat per Betty Friedan, que rebutja les categories sexuals i que minimitza la base biològica dels rols sexuals–. No és d’estranyar, doncs, que -després de molts anys desconeguda- Claude Cahun gaudeixi d’un gran predicament des els darrers vint anys, en els quals se li han dedicat grans

exposicions i treballs. Claude Cahun, lesbiana, amant des de l’adolescència fins a la mort de la filla de la seva madrastra, resistent activíssima a l’ocupació nazi i persona desacomplexadament feliç que pràcticament no va vendre ni una sola foto en vida, passa avui com una gran descoberta del món de la fotografia i de la seva relació amb la realitat contradictòria. Se la reivindica, dic: aquesta exposició ha estat organitzada pel Jeu de Paume, París, d’on ve la mostra, i coproduïda amb La Virreina Centre de la Imatge, Barcelona, i The Art Institute of Chicago, on anirà després. Crec que l’ambigüitat és el que podria destacar-se més del seu programa artístic. Certament, darrere els rostres hi ha persones, més enllà de les nostres funcions sexuals o reproductives hi ha sentiments, més enllà de les convencions hi ha vida que esclata trencant-les i que ‘el bell és bo’, com deien els grecs. Però també és cert que és a través dels rostres que mirem les persones, de les nostres funcions ‘carnals’ que flueixen els sentiments i els podem fer profunds, que, sense convencions ni límits, tampoc la vida seria conscient de la seva importància, potser, i que la bellesa també és vil, com deien les bruixes de Hamlet. Aquest joc entre l’important i l’aparent, que mai es poden deslligar, és el que ens convida a participar aquesta sortosament recuperada fotògrafa de l’ambigüitat.  Caude Cahun es fa al Palau de la Virreina (La Rambla 99, Barcelona) fins el 05/02.

36 PROPOSTES

Desembre de 2011

Visites

A la xarxa

Solidaritat

Un viatge al passat

Entendre el transplament

El secret del regal domèstic Adequar els regals a la butxaca de cadascú és més fàcil si comptem amb alternatives als regals convencionals i a l’acumulació de coses regalades impersonalment.

Món Sant Benet

Trasplantaments i trasplantats

Sant Fruitós de Bages Una activitat per tota la família http://www.monstbenet.com/

La Marató 18 de desembre Llibre i CD a la venda (11 desembre)

Els interessats en veure com dues èpoques poden conviure en un mateix espai, hi han d’anar.

Catalunya i TV3 es mobilitzen per la Marató, aquesta vegada dedicada als transplantaments.

La curiosa història del monestir de Sant Benet de Bages, que va exercir com a tal del 960 fins la desamortització de Mendizábal, el 1835, i que durant el segle XX va ser reconvertida com a casa d’estiueig per un dels pintors dels Quatre Gats, Ramon Casas, dedicat a Sant Benet a la comarca del Bages, és l’eix sobre el qual es construeix la visita a aquest indret. Aquestes dues èpoques del monestir, creguda l’una com és inherent a un monestir, i més aviat descreguda la segona, com correspon als artistes surrealistes, es complementem amb total naturalitat. També es poden visitar els horts del monestir, on es manté la producció ecològica i de qualitat. L’equipament té un interessat epíleg en la Fundació Alícia liderada per Ferran Adrià, que es dedica a experimentar amb els aliments per tal de donar solucions a minories com els celíacs i ampliar la seva paleta de gustos. Patrocinat per Caixa Catalunya el Món Sant Benet és un museu modern, que s’esforça a explicar-se de forma senzilla i que entri pels ulls, amb un abundant ús de les noves tecnologies. 

Un any més, a les portes de Nadal, els catalans demostrarem que som solidaris. El 18 de desembre TV3 organitzarà la vintena Marató de la seva història, dedicada als transplantaments d’òrgans i regeneració de teixits. Hi haurà milers d’activitats al país en què col·laborar i sempre es podran fer donacions telefòniques, però abans la televisió catalana ja ens fa dues propostes molt interessants. El dia 11, amb els principals diaris, es podrà adquirir el CD de la Marató. Cal destacar-ne la magnífica You rise me up de Josh Groban que interpreten Sergio Dalma i l’Escolania de Montserrat, per primer cop cantant pop. També canten per primera vegada en català per aquesta causa: Raphael, Melendi, Malú o Anna Torroja. Per altra banda, ja està a la venda El llibre de la Marató (Edicions 62), un recull de relats de ficció i no ficció –aquesta vegada també hi ha un poema i una tira còmica d’onze escriptors que parlen de l’optimisme, entre els quals trobem Joan Barril, Albert Espinosa, Joan Margarit, Jordi Punti, Care Santos o Sergi Pàmies–. Es troba en versió paper i electrònica. 

Amb les vacances de Nadal a tocar cal començar a pensar en quin tipus de regal és més adient per a cada persona. Si bé a vegades s’acaba incorrent en el típic regal que fa gràcia o l’objecte de decoració sense gaire ànima, cada vegada agafen més força alternatives als regals convencionals. Fa pocs anys es va iniciar la moda dels regals immaterials, com ara estades en hotels amb encant, banys balsàmics a balnearis o sopars a restaurants exòtics. Un pas més enllà podria ser el que planteja el moviment Do it yourself, DIY (o el “fes-ho tu mateix”, en català). La filosofia que hi ha al darrere és ben senzilla: procurar que els regals i objectes en general que fem siguin artesanals, fets per un mateix. Si, a més, s’inclou en el procés la idea del reciclatge o la reutilització de mate-

“Aquest tipus de regals afavoreixen la creativitat i tenen l’avantatge afegit d’arribar a totes les edats” rials que ja tenim, encara millor. Aquest tipus de regals afavoreixen la creativitat i tenen l’avantatge afegit d’arribar a totes les edats, com a mínim pel simple fet de reduir els costos de fabricació i la possibilitat de donar nous usos a objectes que ja tenim. De cara a agafar idees per a poder elaborar aquests regals artesanals tenim, a més dels típics llibres de manualitats fàcilment localitzables en qualsevol llibreria o biblioteca del vostre poble i ciutat, infinitat de blocs i pàgines web d’on podem extreure bones idees per a fer uns regals del tot originals. Les propostes van des d’una calaixera feta amb filtres de cafè fins a una làmpada elaborada a partir d’ampolletes de iogurt begut.  Maria Medina és politòloga

Valors

Actes amb valors

Maria Victòria Molins, premi Valors dins els Proteus La religiosa teresiana Maria Victòria Molins va recollir dilluns dia 12 de desembre el Valors a tota una trajectòria, atorgat en el marc dels Premis Proteus instaurats per l’editorial d’ètica amb qui Valors treballa de conjunt des del passat mes de setembre. Molins treballa des de fa molts anys en el camp de l’exclusió social al barri del Raval de Barcelona.

Valors Publicació editada des del voluntariat per l’Associació Cultural Valors, entitat sense ànim de lucre. Revista especialitza en la reflexió entorn els valors humans i l’actualitat vista des d’aquest prisma. El primer número de Valors va veure la llum el 24 de desembre de 2003. Associació Cultural Valors Maria Coll i Joan Salicrú CONSELL DE REDACCIÓ Antoni Codina, Jordi Cussó, Dolors Fernàndez, Francesc Grané, Xavier Manté, Eulàlia Puigderrajols, Toni Rodon i Marc de San Pedro COL·LABORADORS Irene Alerm, Francesc Amat, Joaquim Amargant, Pol Bartrés, Joan Basagaña, Ramon Bassas, Albert Botta, Gemma Figueras, Mar Galceran, Francesc Grané, Miguel Guillén, Gregorio Luri, Xavier Manté, Maria Medina, Anna Olm, Albert Pera, Eulàlia Puigderrajols, Ramon Salicrú, Maria Salicrú-Maltas, Toni Rodon, Rosa Pursals, Núria Radó, Ramon Radó, Joan Safont, Joaquim Trenchs, Judith Vives i Isabel Yglesias DIBUIXOS Javier Bustamante, Raúl Campuzano, Javier García i Rosa Garcia EDICIÓ I CORRECCIÓ Pol Romano FOTOGRAFIA Sergio Ruiz DISSENY GRÀFIC Manuel Cuyàs IMPRESSIÓ Impremta Prims GERÈNCIA Maria Coll COMPTABILITAT Engràcia Carlos PUBLICITAT Carme Itxart DISTRIBUCIÓ Raul García COMUNITY MANAGER Toni Rodon EDITA

Presència al ‘Millennium’ de Televisió de Catalunya El passat divendres 25 de novembre, el codirector de Valors Joan Salicrú va participar a una nova edició del programa Millennium del canal 33 de Televisió de Catalunya en aquest cas dedicat al valor de la llibertat. Hi van participar també els escriptors Josep Franco i Robert Saladrigas i els filòsofs Anna Estany i Francesc Torralba, moderats pel periodista Ramon Colom, director de l’espai. Podeu recuperar l’emissió a la següent adreça: http://www.tv3.cat/3alacarta/#/ videos/3819790.

Un moment del debat de Millennium del 25 de novembre, amb Salicrú a l’esquerra.

Cada diumenge, ‘Valors a peu de carrer’ Cada diumenge a la nit, al punt de les 10, els lectors d’aquesta revista tenen una cita amb Ràdio Estel al 106.6 de la FMo a www.radioestel.cat on poden escoltar el Valors a peu de carrer, produït entre Valors i l’editorial Proteus i presentat per Elena Canseco. Tots els programes es poden recuperar a revistavalors.podcast.es.

DIRECCIÓ

DIPÒSIT LEGAL b-6206-2004 ADREÇA

Portal de Valldeix, 17 08301 Mataró telefon 620 749 138 · fax 93.798.62.59 AMB EL SUPORT DE

10 Minuts de silenci per escoltar el Nadal Una vegada més, i ja en van dotze, l’Associació Cultural Valors convoca juntament amb Acció Catòlica Obrera de Mataró els Deu Minuts de Silenci per Escoltar el Nadal a la plaça Santa Anna de Mataró. La voluntat és promoure una parada, un moment de silenci, enmig de les dates nadalenques per reflexionar sobre la forma que tenim de viure aquestes festes.

Al proper número de ‘Valors’ En el proper número de Valors parlarem de “reivindicar la política”. Intentarem preguntar-nos si, enmig de la crisi duríssima que afecta Catalunya, Espanya, la Unió Europea i gran part del món occidental, encara podem pensar que la política és capaç d’imposar-se a la força dels mercats i de l’economia.

Els vostres comentaris seran benvinguts a redaccio@valors.org. Ens trobareu també a Facebook i Twitter. El preu de la subscripció és de 32 euros anuals (onze números). Us podreu subscriure a través de la pàgina web de la revista (www.valors.org) o enviant un correu a subscripcions@valors.org amb les vostres dades de contacte.

Desembre de 2011

El conte de Carme Boladeres

Ordre Hi ha persones amb qui, de manera inexplicable, s’hi té una afinitat especial. Les bones vibracions que jo rebia de l’Aleix sense gairebé conèixer-lo feia que m’atragués com un pol magnètic. M’agraden els misteris, i les minses dosis que n’aconseguia revelar d’ell encara me’l feien més torbador. Ja feia temps que el coneixia, quan, en el transcurs d’un cafè de mig matí, en què la conversa ens va portar a parlar de Nova York, vaig saber que ell hi va néixer. Concretament, un dia abans que jo. Al primer sopar de la colla al que va venir, es va oferir a venir-me a buscar. Jo esperava dreta al carrer un cotxe de la marca i color que ell m’havia dit. Se me’n va acostar un amb una matrícula ben curiosa: just un número menys que la del meu cotxe, amb les mateixes lletres. I l’Aleix el conduïa. Un altre dia, havent tret el tema del seu “exòtic” origen, per demostrar que ell havia nascut a Nova York va treure el seu DNI i els de la colla ens el vam anar passant. Jo me’l vaig mirar detingudament i em vaig fixar en el seu número de document. Sí: un número menys que el meu. L’Aleix coneixia aquestes coincidències, que li servien per refregar-me que havia “arribat a tot arreu” abans que jo. A mi em servien per sentir unes esgarrifances com no he tornat a sentir. Jo el que veia en aquest cúmul de coincidències era una mena de mà invisible que ens havia fet posar “a la fila”, jo sempre darrera seu. De manera reiterada. Precisa i exacta com la mecànica que disposa les òrbites dels cossos celestes. I, el més

curiós, havia permès que ens coneguéssim. Per mi tenia un valor especial el fet de conèixer i tenir a prop la persona que havia vingut al món un dia abans que jo, que s’havia tramitat el DNI just abans que jo, que el seu cotxe havia estat matriculat just abans que el meu... Ho trobava un fenomen inexplicable que revestia la meva existència d’una màgia especial. Que fos ell, i només ell, qui em precedia en alguns fets de la meva vida; ell abans que jo, ell primer. Com l’explorador que obre pas a través de l’espessa selva per a que jo, i només jo, el segueixi immediatament. I és en aquests estranys moments que se m’encén la bombeta. Empresonada al cotxe, atrapada entre el munt de ferros en què s’ha convertit després de dues voltes de campana, sentint un líquid calent i espès que m’amara, que no pot ser res més que la sang per on se m’escapa la vida, m’adono que l’Aleix no va néixer un dia abans que jo, sinó que, per la diferència horària entre Nova York i Catalunya, vam néixer a la mateixa hora. I tractant-se d’ell, uns instants abans que jo, segur. Així que, tenint en compte l’estrany vincle que ens uneix, el fet que no tingui dubtes sobre el meu imminent final em revela que l’Aleix s’està morint. En aquest precís instant. I no sé on ni com. La “mà invisible” ens torna a posar “a la fila” per última vegada. Per seguir-lo allà on vagi... Carme Boladeres és diplomada en Empresarials

Valors

39 il·lustració: Raúl Campuzano

Productes catalans, qualitat en versió original.

DOP

Formatge de l’Alt Urgell i la Cerdanya

Mantega de l’Alt Urgell i La Cerdanya

IGP

Vedella dels Pirineus Catalans

IGP

Poma de Girona

Fesols de Santa Pau

Llonganissa de Vic DOP

IGP

DOP

Mongeta del Ganxet

Les Garrigues

Siurana

IGP IGP

IGP DOP

Torró d’Agramunt

Pera de Lleida DOP

Oli de l’Empordà

Calçot de Valls

Pollastre i Capó del Prat

Patates de Prades

Oli de Terra Alta DOP

DOP

IGP

Avellana de Reus

Arròs del Delta de l’Ebre

Clementines de les Terres de l’Ebre

DOP

I per acompanyar: Pa de pagès Català

Oli Del Baix Ebre -Montsià

Catalunya. Versió original. Les DOP i les IGP són distintius oficials reservats a productes típics arrelats a una regió que els proporciona un caràcter específic i un sabor inimitable. Són el resultat de l’estreta relació existent entre el producte, l’entorn i el talent humà.

gencat.cat/dar