Valors 72: Qui porta la batuta?

Page 1

valors Qui portala batuta? valors Any VII Núm.2010Juny72 3 Núm.AnyeurosVII72Juny20103euros Qui portala batuta? valors.orgvalors.org ‘VALORS’ ESTRENA CANAL A TWITTER SFOTO:ERGIORUIZ SEGUEIX-NOS A WWW.TWITTER.COM/VALORS VICENÇ VILLATORO, E PERIODISTANTREVISTA I ESCRIPTOR LIDERATGES,“TRIARAVUI DE VEGADES ÉS UNA TRAGÈDIA PERQUÈ HO VOLEM TOT” CADA DILLUNS, 22H ‘NITS ESTEL AMB VALORS’ A RÀDIO ESTEL 106.6 FM O RADIOESTEL.COM ARTICLES D’ANTONI GUTIÉRREZ-RUBÍ I MARIA DOLORS MUÑOZ I ENTREVISTA A JOAN CORNET LLUÍS PASTOR: ‘NO VULL CREURE’M QUE TINGUEM LA PITJOR GENERACIÓ DE POLÍTICS DE LA HISTÒRIA” Vivim una època de lideratges aparentment dèbils o que almenys queden mitigats per forces sovint poc conegudes o fins i tot anònimes ENTREVISTA

Javier García EDICIÓ i CORRECCIÓ Anna Olm FOTOGRAFIA Sergio Ruiz COMPAGINACIÓ Joan Salicrú IMPRESSIÓ Impremta Prims COMPTABILITAT Engràcia Carlos PUBLICITAT Carme Itxart DISTRIBUCIÓ Raul García ADREÇA C/ Portal de Valldeix, 17 08301-Mataró Tel. 620.749.138 FAX 93.798.62.59 ADREÇA ELECTRÒNICA redaccio@valors.org DIPÒSIT LEGAL B-6206-2004 REVISTA MENSUAL DE REFLEXIÓ I DIÀLEG Pàgina web: http://www.valors.org Publicació adherida a: Número 72. Juny 2010. Villatoro: “Triar és una tragèdia”5 25

· ‘Valors’ suma a la presència a la xarxa social Facebook l’existència d’un perfil propi al sistema Twitter. Tan la III Jornada Valors i Compromís com el Sopar Debat 2010 es van retransmetre a través d’aquest sistema, vinculat al perfil Facebook de la revista. multimèdia

EDITA Associació Cultural Valors DIRECCIÓ Maria Coll i Joan Salicrú CONSELL DE REDACCIÓ Antoni Codina, Jordi Cussó, Dolors Fernàndez, Francesc Grané, Xavier Manté, Eulàlia Puigderrajols, Toni Rodon i Marc de San Pedro COL·LABORADORS Francesc Amat, Joaquim Amargant, Ramon Bassas, Albert Botta, Anna Punsoda, Francesc Grané, Miguel Guillén, Xavier Manté, Albert Pera, Francesc Ponsa, Eulàlia Puigderrajols, Ramon Salicrú, Maria Salicrú-Mal tas, Marc de San Pedro, Rosa Pursals, Ramon Radó, Joan Safont, Josep Maria Solà, Eulàlia Tort, Joaquim Trenchs i Judith Vives L'ALTRA CARA DE LA CIÈNCIA Pol Bartrés, Joan Basagaña, Gemma Figueras i Núria Radó Gutiérrez-Rubí i Maria Dolors Muñoz DIBUIXOS Valls i

El periodista i escriptor Villatoro ha protagonitzat una edició de l’espai radiofònic setmanal de la revista a Ràdio Estel, Nits Estel amb “Històries d'un futur pròxim”9L’escriptor i novel·lista Jordi Lopesino escriu una nova rondalla per l’espai ‘Contes amb Valors’ que com sempre il·lustra Javier Garcia. En ocasióaquestauncaixerautomàticcentrel’acció.

Àlex

(revistavalors.podcast.es).ValorsAquestan’éslatranscripció. MONOGRÀFIC

HAN PARTICIPAT EN AQUEST NÚMERO Antoni

Amb el suport de Lideratges, avui

Vicenç

SERGIO RUIZ

Aquest ha estat un curs durant el qual a Valors hem treballat diversos aspectes al voltant de la política i celebrat un parell d’activitats en relació a aquesta temàtica: la presentació del llibre Política i Valors. Com restaurar la grandesa de la democràcia? editat per l‘Observatori de valors o la taula rodona sobre Valors i Política amb el president Benach de convidat d’excepció. De manera que no sorprendrà ningú que dediquem encara un altre número a parlar d’una qüestió molt relacionada amb tot això, els lideratges, les persones que exerceixen -o hauria d’exercir- de referents. Precisament sota la sensació de què vivim una època de lideratges dèbilsen el camp polític però també en l’empresarial, el social...-, hem demanat a diversos especialistes en el tema que ens ajudessin a posar llum sobre la qüestió. En el marc d’aquesta recerca, les entitats convocants del SoparDebat organitzat anualment per diverses entitats de Mataró en aquestes dates van decidir participar de la reflexió i dedicar l’edició d’enguany de la trobada a parlar-ne. El convidat de la vetllada, celebrada el passat 5 de juny al Casal de Sant Josep, va ser Lluís Pastor, especialista en temes de comunicació i política, el qual va negar que ens trobem en un moment de lideratges dèbils, sinó d’un moment especialment complicat per a exercir els lideratges degut al soroll mediàtic i a l’existència de lideratges foscos. La resta del número el composen un article introductori del consultor polític Antoni Gutiérrez-Rubí, una entrevista al president de la Fundació Tic Salut Joan Cornet i un article de Maria Dolors Muñoz, professora a la universitat de Girona. Maria Coll és codirectora de 'Valors' sumari valors

Quan se m’ha assegut al costat, la meva senyu, m’ha vingut un record al cap.

4valors

És ella, la meva senyu de P5, classe de les girafes, a cinc o sis metres davant meu, amb una pissarra verda a la seva esquena i ella girant-se i escrivint-hi «casa», amb lletres enganxades, arrodonides, d’infant. Juraria que, de fet, és el primer record que tinc, a la vida. Ja ho sé que hi ha qui assegura que recorda perfectament quan tenia dos anys i estava al lavabo i el seu pare o mare o qui fos va entrar per la porta i el va escridassar de valent, però jo tinc el meu primer record amb cinc anys. Era el 1986, el curs abans de començar l’EGB, i recordo la senyu, davant meu escrivint «casa». I fins i tot crec que em recordo -no sé fins on juga la fantasia posterior- a mi mateix pensant alguna cosa com: «No sé pas perquè deu ser que casa, el lloc on vivim els meus pares, les meves germanes i jo, es diu així; casa. Ni tampoc perquè s’escriu d’aquesta manera. Però bé, ja m’està bé, és fàcil de recordar. Només quatre lletres. C-A-S-A». Me l’he trobat al bus, deia, a la senyu. I quan m’he recordat que ella era aquella professora que em va ensenyar com s’escrivia la primera paraula que vaig conèixer a la vida he tingut ganes de dir-li-ho. Al cap de mig segon, però, el meu cervell ha cancel·lat la petició de la secció de desitjos: «Si, home, explicali això, tu, ara. I quan ja ho hagis fet, què li explicaràs? Tota la resta de paraules que has après amb l’edat que tens? Totes les que han vingut darrera d’aquella ‘casa’?». M’ha fet vergonya, vaja, i no li he dit res. El trajecte, fins a Barcelona, dura mitja hora o tres quarts i tota l’estona ha retornat en mi aquest desig d’agrair-li a la meva «primera professora de llengua» que un dia, ara ja en fa tants, hagués fet aquell gest crucial pel meu futur, pel meu desenvolupament humà.

e l’he trobat al bus. I la casualitat, o la manca de places en una altra zona del vehicle, ha fet que segués just al meu costat. Anava amb una altra professora, que conec perfectament però que no havia arribat a ser mestra meva. Era de l’altre classe, de l’altre curs. Mestra? No, no els hi dèiem mestres ni professores, no, a aquelles dones meravelloses i plenes d’amor que intentaven guiar-nos en els primers passos -mai millor dit- de les nostres tendres existències. Els dèiem «senyoretes» o «senyus». Per això quan es tractava d’amenaçar algun company que t’estava fent una mala jugada li espetàvem: «Aniràs a la senyu!».

No sé perquè m’ha fet vergonya, donar-li les gràcies. O potser si. Suposo que és la vergonya de pensar que aquesta dona m’ha vist néixer com a persona. I m’ha semblat que qualsevol comentari, qualsevol cosa que li pogués dir durant la nostra possible conversa, seria d’una absoluta irrellevància davant del fet absolutament clau que ella va protagonitzar en la meva vida. És que em va ensenyar com s’escrivia «casa»! Ella significa l’inici de moltes coses, de les meves ganes d’escriure i de la meva passió periodística. De manera que he preferit quedar-me en silenci, respectuosament. També em feia por, de fet, que no recordés que ella havia estat qui m’havia ensenyat a escriure la paraula. Com pot ben ser, després d’haver tingut milers i milers d’alumnes a classe. Gràcies, Montse.

Però no ho he fet. Les úniques paraules que ens hem creuat han estat un «Hola, com estàs?», de consuetud, que he procurat, això si, que fos ben agradable.

M’ PASSANT REVISTA |

Joan «Casa»,Salicrúquatre lletres... semblat“M’ha «casa»!”s’escriviaensenyarvida.enprotagonitzarclaudavantirrellevànciaabsolutaseriacomentariqualsevolqued’unadelfetquevalamevaEmvacom

Joan Salicrú és codirector de 'Valors' joansalicru.blogspot.com/

l'actualitatvalorant

Com la resta de persones! Ara bé, també és cert que el periodista està sotmès a la realitat, mentre que l'escriptor no. La novel·la és un gènere d'una extraordinària llibertat. Crees el món a mida i modeles el destí del propi personatge. Amb dos límits: la versemblança i la responsabilitat. Pots escriure moltes coses però sempre has de tenir present que la manera d'interpretar-les poden ser moltes. I això s'ha de vigilar. Avui en dia hi ha un gran debat sobre la seguretat en el món actual. Sovint aquesta seguretat va acompanyada de menys llibertat. És natural oposar seguretat a llibertat?

"Triar és una tragèdia perquè a vegades ho voldríem tot" 5valors ‘T enim un nom’ és la seva darrera novel·la. En ella hi apareix un fill que des de ben petit és del Barça i en què els llaços generacionals adquireixen molta importància. Volia ex-pressar la capacitat de teixir ponts que té el futbol i aquest club en concret? En certa manera les generacions sempre estan lligades, encara que després les més joves reneguin de les altres. El fill des de ben petit aprèn una cosa i la perpetua. Però el seu pare tampoc pot triar i abans l'avi probablement també li havien ensenyat quelcom que assumeix sense saber-ho. Quantes coses vénen de les arrels familiars? Tots tenim unes arrels i això no és negar la llibertat. No només en afeccions futbolístiques, sinó en d'altres coses com la religió, la pertinença nacional, etcètera. No hi ha un procés perfectament racional al darrera, sinó una transmissió. Al món no estem sols. La gent que ve al darrera nostra ens deixa un pòsit que nosaltres aprofitem o, a vegades, rebutgem. Però no és veure-ho de forma determinista? El concepte de llibertat és un fenomen que, com molts valors, és dinàmic. Llibertat no és rebutjar el nostre coneixement i la nostra forma de ser pel simple fet de fer-ho. No conec a ningú que quan comença a tenir coneixement sobre si mateix faci un concurs per triar les seves aficions, amistats, etcètera.

Llibertat limitada? No. Només cal no entendre els valors com una cosa inamovible. Per mi la llibertat és fonamentalment l'opció, la tria, la responsabilitat d'escollir el propi camí. Fa uns dies rellegia Asimov i l'autor li deia a un robot: "Has de triar el teu propi camí i ser lliure". Tenim diferents opcions i sempre hem d'optar per alguna. Lliurement. El robot, si vol esdevenir humà, ha de tenir aquesta capacitat. La llibertat ens és incòmoda per naturalesa perquè va associada a una responsabilitat.

Llibertat i seguretat tenen en la vida de les persones vasos comunicants. A més llibertat, menys seguretat, i viceversa. Per exemple, si jo tinc un contracte de feina per vint anys, tindré molta seguretat, però molt poca llibertat. Si cada dia surto al carrer a veure què em gasto, tindré molta llibertat però poca seguretat. Passa en tots

A molta gent l’incomoda decidir. Efectivament. La llibertat ens és incòmoda per naturalesa perquè va associada a una responsabilitat. No és fàcil de practicar-la. Recordo un conte de Joan Alcover que explica la història d'un ocell que surt d'una gàbia i, veient-se perdut, torna al seu lloc d'origen. Li fa por la decisió.

ENTREVISTA A VICENÇ VILLATORO, ESCRIPTOR I PERIODISTA VALORS

Això ens passa a tots. Tots exercim la llibertat segons el que hem viscut i el que creiem és la nostra responsabilitat. Ser lliure és arriscat. És lliure l'escriptor?

PERFIL

El terrassenc Vicenç Villatoro (1957) és escriptor i periodista i una de les veus i cares més conegudes del país en aquest àmbit. Compagina la seva humanistavocacióamb una forta implicació amb la cultura i la llengua catalana. Ha exercit també nomAvuiestatdeLlicenciatpolítical’activitatdinsCDC.enCièncieslaInformació,hadirectordeldiari(1993-1996)idirectorgeneraldel'aleshoresCorporacióCatalanadeRàdioiTelevisió(2002-2004).L'anypassatvaguanyarelPremidelesLletresCatalanes,elmésbendotatenllenguacatalana,amblanovel·laTenimun,queexplicalahistòriad'unafamíliaenbasealasevaaficiópelBarça.

“L'entorn ens limita però la nostra biografia en un percentatge alt la decidim nosaltres”

En el passat número de la revista, el sociòleg Lluís Sáez ens explicava que en la nostra societat ens creiem més lliures perquè podem satisfer els nostres desitjos. Esclaus dels desitjos? L'abundància de tria aparent no ens fa més lliures. La llibertat es troba més en grans tries essencials que en petites coses quotidianes. La borratxera de la petita tria acaba emmascarant la gran tria, la decisiva.

AdreçaCodiNom Postal FormaCorreuPoblacióTelèfonelectrònicDNIdepagamentAtravésdelBancoCaixa(omplelesdades bancàries) Quantitat: 32 euros euros (Subscripció de suport, per ajudar la revista) DADES BANCÀRIES Nom de l'entitat Adreça Codi Postal Població Titular del compte Entitat Oficina D.C. Número de compte Signatura butlletaaquestaEnvia al carrer Sant Josep 0830118-20 Mataró DESITJO SUBSCRIURE'M A LA REVISTA 'VALORS' (11 NÚMEROS L’ANY) PER L’IMPORT DE 32 EUROS butlleta de subscripcióvalors dedivendres(deTrucaTELÈFONal620.749.138dillunsa9a21h)WEBOmpleamblestevesdadeslabutlletaquetrobaràsa http:/ /valors.org EnviaFAXla teva butlleta al MITJANÇANT:SUBSCRIURE’TTAMBÉ93.798.62.59númeroPOTS

valorant l'actualitat 6valors els àmbits. La qüestió en aquest àmbit, però, és que hi ha hagut un debat polític. S'ha instrumentalitzat. En nom de la seguretat se'ns ha retallat la llibertat. I els valors no són mai absoluts. No podem dir "abandonem tota llibertat perquè la seguretat és el valor més important". No. Entremig hi ha un camí que hem de saber trobar. Però el terror dels atemptats de l'11 de setembre van portar a prioritzar determinats valors. Una societat atemorida sempre és la més fàcil de controlar i de manipular al teu gust. La política hauria d'haver creat les condicions idònies perquè la llibertat no es retallés dràsticament en favor de la seguretat. Estem condemnats a ser lliures? No! Tenim també l'opció de tancar-nos a la gàbia si volem. La nostra essència humana no ens permet viure sense triar. És una tragèdia perquè a vegades ho voldríem tot. Però també és una grandesa, perquè allò que som ho hem definit en un percentatge molt alt nosaltres mateixos. És cert que l'entorn ens limita (la família, els amics...) però en el fons la nostra biografia en un percentatge alt la decidim nosaltres. Sabem què fer-ne de la llibertat? Normalment la pregunta es planteja quan algú la vol limitar [riu]. Llibertat per equivocar-se? Sí senyor! La llibertat és un procés cíclic que s'ha d'anar cultivant per acabar triant millor. La humanitat és, en el fons, llibertat. També és veritat Escolta l'entrevista sencera a+revistavalors.podcast.esvalors E. TORT / T. RODON que la llibertat ha d'anar acompanyada de l'assumpció de responsabilitat dels nostres actes i, al mateix temps, que convé regular certes condicions objectives perquè aquesta es pugui desenvolupar.

7valors EL PERSONATGE | Ramon Radó “El 6 de maig passat, l'índex Dow Jones de la borsa de Nova York va perdre -sense cap minuts”noméspuntsaparent-motiu700ensetze Errors E

Mormons L'ACCIÓ | Eulàlia Tort H

El 6 de maig passat, l'índex Dow Jones de la borsa de Nova York va perdre -sense motiu aparent- set-cents punts en setze minuts. Un quart d'hora de bogeria que va suposar la caiguda momentània més forta de la història del Dow Jones des de 1987: més d'un nou per cent. Al cap d'unes hores, i també sense cap motiu aparent, la borsa recuperava prop de sis-cents punts. Enmig de fluctuacions financeres inèdites, cares d'incredulitat i rumors de tot tipus, ningú aclaria perquè la borsa s'havia convertit en una muntanya russa. La hipòtesi que es considera més probable és la d'un error d'un agent de borsa, que una operació s'hauria referit a setze mil milions en comptes de setze milions de dòlars (en anglès, una confusió d'una lletra: la "b" i la "m" que distingeix "billion" i "million"). El pànic va durar unes quantes hores: la CNBC va atribuir l’error a una operació d'accions de Procter & Gamble; immediatament, els actius de la multinacional van perdre el 23 per cent del seu valor. L'endemà, l'índex de referència a la borsa espanyola, l'Íbex-35, perdia més d'un tres per cent i coronava una setmana negra. Una situació similar a la que es va viure als parquets de París, Milà, Londres i Frankfurt. L'efecte dòmino va continuar a Corea, Austràlia i la Xina fins a culminar al Japó, on la punxada del Nikkei va obligar el seu Banc nacional a realitzar una injecció d'emergència als mercats de dos bilions de iens. El simple aleteig de la papallonauna lletra per una altra- a Nova York, ofegava mig món sota un tsunami financer. Aviat farà tres anys que va començar la crisi de les hipoteques subprime als Estats Units i, mentre les males notícies s'anaven escampant pel món, hem volgut refundar el capitalisme, hem rescatat els bancs, per poc no naufraga Grècia, ens hem acusat els uns als altres de ser els culpables i finalment tots els governs han tret les tisores. Però, després de gairebé tres anys de crisi, la millor manera que hem trobat de buscar les pessigolles al sistema és equivocant-nos.

Ramon

tingut la sort de passar un diumenge amb els mormons de Badalona per escriure un reportatge. Més enllà de les imatges estereotipades que romanen a l’inconscient col·lectiu, he de dir que em va sorprendre la gran quantitat de gent que hi havia i especialment, la importància que atorguen a la genealogia. Només un exemple: la Mercè és una dona d’uns seixanta anys que va conèixer aquesta confessió arran de la visita d’uns “àngels” (així és com anomena als nois joves que dediquen dos anys de la seva vida a picar a les portes per tal d’evangelitzar). M’explicava que pels mormons totes les relacions s’han de segellar fins l’eternitat. Pensem per exemple en la típica escena de Hollywood en què el capellà diu, en finalitzar el casament, fins que la mort us separi. Per a ells això és un compromís molt feble, ¿quina mena de compromís és aquest que s’acaba amb la mort? De fet, creuen en el baptisme després de la mort i per tant, es compadeixen de tots els avantpassats que van morir sense rebre el sagrament. Per això, dediquen gran part del seu temps a buscar, remenar i trobar en la seva geneaologia aquelles persones que perdudes en el més enllà, no van segellar la seva unió amb la família. La Mercè dedica tots els dimecres a la tarda a buscar aquests parents perduts i em confessa que està preocupada: s’ha centrat en la família del seu marit i ha arribat fins l’any mil set-cents i pico… però de retruc, em confessa que té una mica abandonada a la seva branca familiar…tota unaMésinvestigació!enllàdecompartir aquesta creença m’ha sorprès aquest concepte de família tant fort i ampli. I interpel·la: uns tant i altres tant poc... en ple debat sobre les residències d’avis que sovint s’acaben convertir en aparcaments humans, l’exemple dels mormons ens pot aportar una mica de llum. Eulàlia Tort és periodista / eulalia.tort@gmail.com Radó és periodista / ramonrado@hotmail.com

e

l matemàtic i meteoròleg nord-americà Edward Lorenz va ser el primer que va parlar de l'efecte papallona, a principis dels seixanta. Aquesta branca de la teoria del caos sosté que petites variacions en les condicions inicials d'un sistema dinàmic poden provocar grans variacions en el comportament del sistema a llarg termini. Però aquest efecte s'ha fet conegut gràcies a una metàfora força més gràfica: l'aleteig de les ales d'una papallona pot provocar un tsunami a l'altra banda del món.

LA FRASE | Miguel

A Mataró: · Centre de Solidaritat La Peixateria. · Llibreria Márquez (C/Argentona). · Llibreria Márquez (Muralla Sant Llorenç). · Llibreria Robafaves. (C/ Nou) valors cada mes el pots trobar a... · Llibreria Mas (Pl. Cuba). · Llibreria de l'Hospital de Mataró. · Esglésies de Sant Josep, Sant Pau, Sagrada Família, Montserrat, Esperança i Maria Auxiliadora.

Malauradament, avui ens toca ser pessimistes: vivim en una societat que ens devora i no ens deixa viure com voldríem. Les obligacions econòmiques, principalment, ens impedeixen escollir. Ara, més que mai, només els valents seran capaços de lluitar contra aquestes rutines tòxiques; només ells tindran l'oportunitat de decidir la vida que volen viure. El poder del diner, però, ens impedirà a la majoria canviar de camí. Mentrestant anirem aplaçant irremeiablement el futur. Miguel Guillén és miguelguillenburguillos@hotmail.compolitòleg E Guillén

Ismael Serrano ho té clar: "Omplim el nostre temps d'activitats que poc tenen a veure amb la vida que voldríem". Hi estic d'acord: ens passem la vida atenent a les nostres obligacions quotidianes: estudiant, treballant, fent ambdues coses a la vegada... I de vegades no prestem prou atenció a la part més important de la vida, la part més personal: la família, els amics, l'oci... Hauria d'arribar un moment en què ens paréssim a pensar si veritablement volem continuar el camí que estem seguint o si, pel contrari, hem de ser valents i intentar buscar la vida que veritablement voldríem tenir. Malauradament, a la nostra societat no abunden les persones valentes, i sovint ens deixem portar per la força de la rutina. Ja ens està bé així, pensem. El ritme frenètic de la societat ens intoxica, i com diu Serrano, "creixem renunciant als somnis, aplaçant el futur". Això és cert: el dia a dia ens obliga a deixar que passi el temps sense parar-nos a reflexionar sobre la vida que ens agradaria gaudir, i certament, com diu el cantautor, aplacem el futur. La pena és que arriba un moment en què és pràcticament impossible fer marxa enrere i llavors tot és més difícil. Per això hauríem de parar-nos de tant en tant, ni que sigui un moment i reflexionar sobre la nostra vida. La realitat, però, és que "el ritme frenètic gairebé no ens deixa temps per a fixar-nos en els detalls, per a reflexionar sobre la vida que portem".

“Formem part d'una societat on certament hi ha molt poca gent que reflexiona si està contenta amb el paper que juga” (Ismael Serrano, ElPais.es, 14-5-2010)

A la resta del Maresme: · Església de Premià de Mar, Vilassar de Mar, Llavaneres i Caldes d'Estrac.

valorant l'actualitat 8valors

A Barcelona: · Llibreria Claret (C/Roger de Llúria). · Parròquia Sant Ramon Nonat. l cantautor madrileny Ismael Serrano reflexiona sobre el nostre pas per la vida, i es mostra certament pessimista sobre la realitat del moment. Creu que "tots ens oblidem de viure de tant en tant", que "vivim sense qüestionar-nos el paper que se'ns assigna, sense pensar si el camí que recorrem és el que somiem per nosaltres". Potser té raó: en aquesta societat en què vivim, en què no tenim temps per res, ni tan sols per parar-nos cinc minuts i pensar en perquè fem el que fem, la velocitat ens supera i no podem permetre'ns ni tan sols el petit luxe de reflexionar sobre la nostra trajectòria vital, ni tan sols la més immediata i propera. El dia a dia ens priva de pensar on som i perquè, i el que és més important: cap a on volem anar. La inèrcia ens va conduint dia rere dia i sembla que viatgem en un cotxe sense volant ni frens; formem part d'una societat on certament hi ha molt poca gent que faci una parada en el camí i reflexioni si està contenta amb el paper que juga en el si de la comunitat.

"Vivim sense qüestionar-nos el paper que se'ns assigna"

urant anys vaig sentir una ràbia terrible pel fill pròdig, pel bordegàs que fulmina la fortuna del pare en putes mentre el seu germà es queda a casa treballant. Pel galtes que, arruïnat, torna al poble amb la cua entre les cames, on l'espera el pare radiant, oferint-li els millors plats. Des d'una perspectiva racional, si donem valor a l'esforç, a la fidelitat i a l'entrega constant, la paràbola resulta incomprensible. El patriarca fa pel fill pròdig el que no ha fet mai per l'altre fill, el que ha tingut sempre costat, formal, prudent i silenciós com un sentinella. Del rodamón, em deia: aquest no arrisca, sap que a casa, quan torni, sempre hi trobarà un plat; sap que el pare l'haurà enyorat tant que no tindrà estómac per tancar-li la porta. La paràbola no explica res extraordinari: en moltes famílies d'ara, l'àvia parla constantment del fill que només la visita un cop al mes, i en canvi, del que l'esmerdega i que l'acompanya al metge, no en fa ni cas. Els rols dels dos germans també romanen: uns fills fugen dels pares, n'abusen perquè saben que aquests, en tant que pares, sempre hi seran. D'altres, en principi per sentit del deure, no fallen mai. Però qui recull l'honestedat en la paràbola? El penques no, però el fill gran tampoc: si hom actua per convicció, quina importància té l'actitud d'un altre? Perquè retreu al pare la deferència cap al germà? D'una banda, sabem que no hi ha honestedat en qui actua per recompensa, ni en qui jutja el valor de la seva conducta per contrast. Però, de l'altra, sabem que no actuem només per sentit del deure i que, per tant, tots busquem el caramel, el que ens compensa. Pensar-hi desanima: a dies sembla que Max Stirner i la gentola que parla de l'egoisme innat tinguin raó; que l'acció desinteressada sigui un invent de Walt Disney. De fet, cauria en el pur nihilisme si no distingís la recompensa de l'esperança, ni l'esperança honesta de la que no ho és tant.

El fill gran espera que la seva fidelitat li serà compensada: és un botigueret delatat pel retret. El petit, confiant que el pare no el deixarà mai a l'estacada, ens sembla més innoble que el germà. Però quina diferència hi ha entre la seva esperança i la del cristià que només actua beatament perquè espera l'eterna pau? A nivell moral, cap: ambdós abusen de la bondat d'algú més gran (i ja em disculparan, però es fa difícil no antropomorfitzar l'Altíssim). Hi ha, però, un altre tipus d'esperança, una esperança no interessada, i és la d'Abraham. Abraham va respondre amb serenitat a la crida de Déu, una crida macabra, humanament incomprensible. Déu li havia augurat un llarg i benaurat llinatge, però ara l'obligava a clavar un punyal al seu únic fill (diguem-ho sense eufemismes: i sacrifici, ni donar-lo en holocaust, l'obligava a clavar-li un punyal). Abraham, contra tota sentit lògic, va creure que Déu intervindria per salvar Isaac: durant els tres dies de viatge fins al mont on havia d'assassinar el noi, va persistir, va caminar en silenci, no va plorar, no va dubtar. Abraham va creure en aquesta vida i per aquesta vida. Com el pare de la paràbola creu que té sentit estimar un fill encara que t'aixequi la camisa cent, mil, infinites vegades. Com creiem quan apostem honestament per algú, a pesar que no ens compensi en absolut. Com treballem absurdament per servir la vocació. Com dediquem el temps, l'esforç, els diners a una noble causa sense fer-ne bandera. Quan no hi ha perquè ni motiu raonable, quan no podem donar raons, hi ha esperança immanent, hi ha esperança noble i sincera. Si la Bíblia, en temps de l'Ipad, té sentit i és actual, és perquè mostra el que tots tenim d'incomprensible. Perquè per viure amb il·lusió, amb sentit, per persistir, per trobar la força quan el món no ens dóna la raó o fins quan crida a desmentir-nos, cal una fe que no veiem, que opera secretament, que depassa la lògica del pensament. Una fe que s'expressa en el perdó del que és raonablement imperdonable, en l'esforç que fem per superar-nos, en la confiança que ens mereix l'amant absent. També en la política, en la devoció per la tècnica, per la ciència i per tot el que ens sembla tan apartat de Déu, hi ha terrible dosi de fe: l'últim perquè és sempre un perquè gratuït i sense fonament. La pregunta pel sentit sol remetre a l'absurda confiança que ens fa dir, infantilment, que està bé aportar al món alguna cosa. Quan hi ha una causa final sense respondre, quan hi ha un perquè suspès, hi ha fe. Encara que, també això, ens costi de creure. 9valors

LES DONES

La fe, ara... D I (AQUELLS) DIES | Anna Punsoda Anna Punsoda és llicenciada en Ciències de la Comunicació / annapunsoda@gmail.com

“Abraham va respondre amb serenitat a la crida de Déu, una crida macabra, incomprensible”

«El progrés ens portarà a la destrucció», ens deia als estudiants d’enginyeria industrial que precisament estudiàvem per avançar en el progrés tecnic i tecnològic de la societat.

Totes aquestes reflexions em venen al cap aquesta setmana en què el científic i empresari nordamericà Craig Venter ha creat en els seus laboratoris el primer ésser viu, un bacteri capaç de reproduir-se. És un primer pas cap a la creació d’éssers vius més complexes i no sabem fins a on podrem arribar. A crear un home amb ales, o un home alt i fort dissenyat per jugar a bàsquet? Com a persona del ram tècnic, sóc propens a creure en les bondats del progrés, però ara em preocupa molt veure que en aquest camp avancem molt més depressa que en el camp dels valors espirituals i ètics que ens permetin un ús humà d’aquest progrés i no ens llencem pels camins que en Lanza del Vasto i en Huxley ja ens advertien que eren perillosos. Segurament aquestes innovacions tècniques desfermaran un allau d’estudis i reflexions i ens preguntarem si l’home ha de tirar endavant una serie d’avenços tècnics que poden ser utilitzats en contra de tot el gènere humà. El debat ens farà pensar, cosa que sempre va bé. ra que la crisi econòmica obliga als polítics a prendre mesures precipitades és quan la imatge d’uns polítics febles que ballen al toc dels mercats financers es fa més evident. Sembla com si els polítics no tinguessin capacitat de maniobra i estiguessin subjectes al dictat de les finances internacionals. El cas de Grècia sembla ser l’exemple d’un país en bancarrota amb una classe política paralitzada incapaç d’ordenar el país. Tot i això, aquesta és la dimensió real de la situació política actual? Els polítics han perdut realment la capacitat per liderar la política econòmica? Abans de respondre aquestes preguntes cal fer un parell d’apunts; en primer lloc subratllar que la crisi actual és especialment perversa i castiga amb força no només els qui no van fer els deures en el seu moment sinó també els qui no tenen cap responsabilitat del que passa -per exemple els pensionistes o treballadors en sectors de poc valor afegit. I també un segon apunt, la crisi econòmica es va originar fa dos anys com a conseqüència de l’especulació exorbitant al sector financer. Dit això, no és veritat que els polítics hagin perdut íntegrament la capacitat de maniobra i la possibilitat de lideratge. I el que és més important: des de la ciutadania podem exigir responsabilitats quan els polítics es comporten mediocrament. Un cas clamorós és el de l’alcalde Hereu,

R CONTRAVALORS | Xavier Manté sortien els Alfa-Més amb qualitats superiors per tasques de direcció i els Epsilons per tasques brutes com les dels pàries actuals, els Alfa-Menys, els Beta, els Gamma... per crear una societat de gent eficaç i feliç però renunciant a la seva llibertat.

Hem creat un nou ésser viu!

La avui Francesc Amat és economista i investigador famat@mail.march.es / cescamat.blogspot.com Amat

A que en temps de crisi va decidir potinejar amb festivals deliberatius mal plantejats. Però també Zapatero sembla avui la viva imatge d’aquell despistat a qui han enxampat i ara va amb “els pixats al ventre”, com diu la dita popular. Zapatero hauria i podria haver introduït reformes en l’estructura impositiva ja fa molt temps, així com esforços per reconfigurar l’estructura productiva de l’economia espanyola. Ara en temps difícils tot això és encara més necessari i també més difícil de fer. El que ens calen, en definitiva, són polítics forts i ambiciosos que plantegin quines són les grans línies mestres de la política econòmica pels propers anys. I aleshores els ciutadans escolliran en qui confien la gestió de la crisi a les eleccions que s’acosten. El més curiós de tot plegat és que aquesta lliçó sembla que la tenen més interioritzada els ciutadans que no pas alguns dirigents polítics. Només així s’enten la penalització rotunda i sense contemplacions a l’alcalde Hereu i encara la sorpresa d’alguns. Els ciutadans distingeixen el soroll a curt termini dels polítics que proposen una agenda a mig termini amb criteri.

Tinc un clar record del seu refús absolut al progrés tècnic perquè creia que necessàriament ens portava a la bomba, a la bomba atòmica que feia uns quinze anys que s’havia llançat per primera vegada i de la que les dues superpotències ja en tenien l’arsenal suficient com per destruir mitja humanitat.

immediatesa

valorant10valors

l'actualitat ecordo que cap a l’any 1960 vaig escoltar per primera vegada a Lanza del Vasto. Era a l’aula de cultura de l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona. La seva personalitat i la seva presència imposaven. Túnica banca, barba i cabellera torrencials i reflexions assenyades i contundents a favor de les doctrines d’en Gandhi i de la no-violència.

FORA D'ÒRBITA | Francesc

Les seves reflexions se’m van quedar gravades per sempre més en la meva consciència.

Aquesta clara advertència dels perills dels avenços de la ciència la vaig tornar a percebre amb intensitat en llegir la novel·la de l’Aldous Huxley El Mon Feliç on les dones ja no parien les criatures sinó que aquestes es fabricaven i conformaven en fàbriques-laboratoris per esdevenir uns humans adaptats a cada finalitat per a la qual s’havien programat. D’allà Xavier Manté és enginyer / x.mante@telefonica.net

“La retòrica de la laciutadanaparticipacióobstrueixdemocràciareal”

És evident que en aquest país, dir alguna cosa sobre un partit et col·loca immediatament a l'altra bàndol. O estàs amb mi, o estàs contra mi. Una mostra de la simplificació del debat públic. Perquè la Diagonal i el Palau són dues cares d'una mateixa moneda: una elit política que viu al marge del món real, parlant de toros quan l'economia fa aigües. Hi ha, és cert, excepcions importants, perquè en un partit polític conviuen realitats molt diverses.

11valors

l poliesportiu s'havia d'inaugurar el mes de maig. Per raons que es desconeixen, s'inaugurarà per setembre. Tot i així, l'Ajuntament de Barcelona va mantenir la Jornada de Portes Obertes. No es podia passar del vestíbul: allà t'ensenyaven els plànols de com serà quan estigui acabat. La gent estava indignada. "Quin sentit té una jornada de portes obertes en una edifici a mig fer?". La resposta els va donar una veïna lúcida: "el poliesportiu és el de menys, la qüestió és induir-vos a votar!". Certament, just al costat del poliesportiu, un punt de vot. La gent es va indignar. "La Diagonal, és clar!". Empipades, una trentena de persones van decidir a anar a votar. Per indignació. Les porteries havien rebut publicitat de tota mena durant la setmana anterior. En sortir de votar, la indignació era encara més gran: l'opció C, la que no recolzava l'estratègia de l'alcalde Hereu, no existia com a tal. No hi havia una finestreta que digués "Opció C". En aquells moments vaig veure que l'estratègia publicitària té un límit: la sensatesa dels ciutadans, que existeix. L'alcalde va aparèixer l'endemà per dir que havia entès el veredicte dels ciutadans; no era ni el moment ni la forma de fer una consulta. Al cap d'unes hores, Guardiola salvava la pell de l'alcalde Hereu guanyant la lliga. S'havia planificat, fer coincidir el final de la Lliga amb el veredicte de la consulta? Quan un polític necessita gastar-se quatre milions d'euros per entendre el que volen els ciutadans vol dir que no ha entès res del món on viu. O senzillament que és un incompetent. La reforma de la Diagonal s'ha presentant com un exercici novedós de participació. S'ha fet en un moment que a la ciutat hi ha cent mil persones a l'atur i amb greus dificultats. El punt de partida de l'Ajuntament, ara es veu, és que es pot aconseguir tot a base de publicitat. Que les persones són analfabetes, sense criteri. Quan això passa es pot entendre que estem governats per una èlit burocràtica que no té res a envejar a la burocràcia parasitària que dibuixa Kafka a El Castell. Els hereus dels reformadors de Barcelona viuen avui a base de creure's que les seves fantasies intel·lectuals de participació pública tenen alguna cosa a veure amb la realitat. Es tracta d'una burocràcia que té com a primer objectiu -ho advertia Schumpeter-, la seva pròpia supervivència, havent convertit l'administració pública en una ETT, un Servei d'Ocupació destinat a donar feina a un aparell polític amb un escàs nivell de preparació, que premia per fidelitat cega i l'obediència per damunt de la capacitat de saber quin país tenim i quin moment vivim. El senyor Hereu i els seus haurien de saber que a la població no li calen més "fites col·lectives" que amaguin el que hauria de ser el normal progrés econòmic. La fita col·lectiva que ens haurien de proposar és que cadascú pugui gestionar el seu propi futur. Sense tuteles. Sense ingerències públiques. I si la Diagonal és la cara de l'apologia de la participació ciutadana, la creu és el cas Palau-Millet. TV3 i Catalunya Ràdio han fet del cas Millet un relat exemplar: "Un gran pecador, un càstig exemplar". Però en un país on totes les administracions públiques -Ajuntament, Diputació, Generalitat i govern central- estan per primera vegada en la història en mans del mateix partit polític, ens hauríem de preguntar per què han fallat tots els mecanismes de control democràtic, que hi són. Per què al Parlament, als polítics representats en els organismes del Consorci, la Sindicatura de Comptes... se'ls han escapat els robatoris del senyor Millet? El cas Palau no és cas Palau, sinó la inoperància de certs partits: Millet ho va fer malgrat una pila de gent que cobrava perquè no ho fes.

Hannah Arendt va plantejar la idea que certes formes de participació política suposadament democràtica són el vehicle perfecte perquè el totalitarisme entri a casa i s'hi instal·li. A base de retòrica ideològica només es contribueix a menysprear la realitat, les persones. La retòrica de la participació ciutadana té una altra cara: la de l'obstrucció de la democràcia real. Ens interessa, com en èpoques passades, el "pecador" i no les "causes" que permeten que actuï. Aquestes causes no són altres que l'afebliment dels mecanismes de control democràtic. Certes organitzacions polítiques no han estat a l'alçada. La banalització de la política només té un destí. Arendt ho va advertir. I recordem que el totalitarisme, a casa nostra, va ser aplaudit durant molts anys. També pels catalans.

Participació contra democràcia

E ESCALA DE VALORS | Francesc Grané F. Grané és professor de la URL, l'ISCR Martí Codolar i dirigeix Eulogos Media / fgrane@eulogosmedia.com

És gairebé un tòpic que ens trobem en moments de lideratges febles, poc estructurats, incapaços d’engrescar els ciutadans des del món polític, social o econòmic. És això una realitat? O només la percepció que en tenim en un món cada cop més líquid i complex?

MONOGRÀFIC LIDERATGES, AVUI MONOGRÀFIC

Temps lideratgeslíquiddè

èds,bils?

SERGIO RUIZ

Però en aquest context de crisi econòmica, política i institucional hi ha líders avui

Aquest és el panorama, un panorama força desolador. A casa nostra la política està molt tocada i té un capital de credibilitat i de confiança molt just. Tot això, més la combinació de crisi econòmica amb casos de corrupció, comportaments amorals i poc ètics entorn les institucions, ha contribuït a deixar un panorama que podríem definir amb les cinc D -on cada "d" ens porta a una altra-: - profunda decepció per part de la ciutadania - decepció que esdevé desconfiança - desconfiança que provoca desafecció - i desafecció que ens condueix al desinterès i a la desconnexió.

Antoni Gutiérrez-Rubí A

“El model de lideratge que caldria treballar ha de ser el d'un lideratge que no pretén arribar el primer iatendresinóatothomatemps”

bans de reflexionar entorn els lideratges polítics ens hauríem de preguntar: quin és l'estat de la política a casa nostra? La política a casa nostra està molt caracteritzada per un context poc favorable a la paraula política. Si observem el Baròmetre publicat a El Periódico de Catalunya el passat més de novembre, a la pregunta "Què li suggereix la política?", el setanta per cent de la ciutadania respon amb referències negatives com "mentides", "corrupció", "interessos personals" i "embolics". Només un 26 per cent parla de política com a sinònim de gestió o servei.

DemocràticaGovernança d’ESADE on va compartir taula amb el Generalitat.capdavantpresidèncieslesJoséPasqualpresidentsRubínacionals,aCol·laboradorFrancesc-MarcperiodistaÁlvaro.habitualdiversosmitjansGutiérrez-haassessoratelsJordiPujol,MaragalliMontilladurantsevesrespectivesaldela

lideratges,14valors

Si tenim en compte les dades del CIS del mes d'abril, les principals preocupacions dels catalans són l'atur amb un vuitanta per cent, els problemes econòmics amb un 46 per cent i, en tercer lloc, els afers polítics. Per tant, no només la paraula política de forma espontània genera un setanta per cent de valoracions negatives sinó que, a més, és percebuda com el tercer gran problema per la ciutadania.

El consultor polític i assessor comunicacióen

Un lideratge empàtic

CàtedraconvocatmaigintervenirGutiérrez-RubíAntonivael27deenunacteperlaLideratgeS

Per altra banda, si mirem l'índex de satisfacció política, hem passat d'un 59 per cent de ciutadans que consideraven que la política tenia un cert interès, a un 39 per cent. Això vol dir que en poc temps, quatre o cinc anys, tot el capital positiu acumulat de sobresatisfacció política s'ha volatilitzat. Els nostres conciutadans tenen els índexs més baixos de satisfacció política. Mai abans s'havia vist una sèrie històrica d'aquestes característiques. I, finalment, com a darrera dada interessant, segons les darreres enquestes la tercera força política a Catalunya és el vot en blanc.

Quins líders poden combatre aquest escenari? I en aquesta situació quin model de lideratge és possible? Quin model de líder pot contrarestar aquest escenari hostil i tan poc optimista? Necessitem líders carismàtics? És aquest l'antídot a la societat de les cinc D? O, en canvi, necessitem líders que generin una resposta cívica, democràtica i política a aquesta situació basada en el model del follow me (seguiume)? Hem d'anar tots al darrera d'un líder? O necessitem un tipus de lideratge que es basi més en l'acompanyament i en la comprensió de la realitat i del context social?Tinc la intuïció que, en un context tan desfavorable per als valors de la política, el model de lideratge que caldria treballar ha de ser el d'un lideratge que no pretén arribar el primer sinó atendre tothom i a temps, perquè el volum de ciutadania que cal de nou reconnectar i reil·lusionar és molt important. Per tant, només un lideratge d'acompanyament i de comprensió, capaç de posar-se en la pell dels ciutadans que estan percebent una determinada realitat, serà el que ens podrà fer avançar.

i

Ens calen

s necessita algú per coordinar tots els equips de la Festa Major. Silenci.

E EDITORIAL

L'ORIGEN DELS MOTS | ANNA OLM Lideratge, antic i llunyà

Sovint quan parlem de crisi de lideratges només ens fixem en la classe política o en els responsables socioeconòmics del país, però no en altres grups socials dels quals formem part. La societat, ja sigui a les altres esferes o en petits comités, necessita líders per avançar, persones amb idees i empenta que arrosseguin la resta, sobretot en un moment de manca d'entusiasme i de desencant general com és l'actual. Però qui està disposat a tirar del carro?

El verb anglès to lead “conduir, guiar” prové de l'anglès antic anomenat anglosaxó (parlat entre els anys 450 i 1100) lædan “fer anar amb, portar a”, forma causativa de liðan “viatjar”, pres del germànic occidental laithjan, com l'antic saxó lithan (700-1000); relacionat amb l'antic nòrdic dels víkings liða “anar” (875-950) i l'antic alt alemany ga-lidan “viatjar” (1100). Com a nom “acció de dirigir” està documentat vers l'any 1300; a finals del segle XIV significa “anar en primer lloc” i a partir de 1560 és la“davantera, posició de comandament”. Tot i que el diccionari de referència Johnson (1755) la considera paraula “vil, menyspreable”, incorpora més significats: “sortir, començar” jocs de cartes (1742), “article principal, destacat” (1807) en periodisme, “fer el paper protagonista” en teatre (1831)... El nom leader, de l'anglosaxó lædere “el que guia”, significa “dirigent, cap, mandatari, guia d'un grup de persones, en especial d'un país, govern, organització”, que es pot qualificar de “polític, militar, espiritual, natural o nat”. També “millor persona, empresa, equip, etc., situat en primer lloc, que encapçala una classificació o porta avantatge en una competició”. A finals del segle XIII leader era un “escrit o discurs destinat a començar una discussió o debat” i en la premsa britànica té el sentit “editorial, article d'opinió” (1837). A partir de 1918 s'usa com a “títol del cap d'un estat autoritari”, per traduir Führer, Duce, Caudillo; però també es refereix al “primer violí d'una orquestra o una banda de jazz” (1934). El sentit del mot compost leadership “estat o posició de líder” (1821) s'estén a finals del segle XIX a “característiques necessàries per ser un bon líder”, qualitats com iniciativa i dots de comandament. Anna Olm és professora

Ser líder no és fàcil, cal valentia i d'això avui els nostres líders n'estan mancats. Com apuntava Lluís Pastor al Sopar-Debat convocat a Mataró per diverses entitats entre les quals Valors, «caminen davant del grup amb una motxilla carregada de por que no els deixa avançar». Lamentablement pocs estan disposats a agafar-los el relleu. I això és dramàtic perquè ara més que mai, davant una crisi econòmica mundial i en un moment de canvi de relacions globals, calen líders a escala internacional i a l'escala de casa.

[Els líders han de pensar, tenir idees innovadores, ferms valors, saber parlar i escoltar i actuar de forma coherent] líders valents

Un líder que només actua per impuls, és un activista descontrolat. Un líder que només parla, és un predicador. Els líders han de pensar, tenir idees innovadores, ferms valors, saber parlar i escoltar, ser conscient de la responsabilitat que comporta prendre decisions, saber treballar en equip i sobretot actuar de forma coherent amb el que és proclama per tenir credibilitat.

Cal un president d'escala per fer sentir la veu de la comunitat davant el propietari. No s'alça cap mà voluntària.

1.- Són líders d'una gran autenticitat: el seu nivell de transparència és absolut. Els reconeixes de forma clara i nítida les seves virtuts i els seus defectes. Se semblen al que són i són el que semblen. Necessitem líders autèntics i no polítics acomodats a processos de caràcter mediàtic.

1.- Un líder que parli amb el cor; lideratge emocional. El líder s'ha de posar a la pell dels ciutadans. Sense capacitat empàtica, el líder no connectarà amb els ciutadans. El lideratge és comprensió de l'entorn en el qual cal prestar servei. 2.- El líder ha de parlar amb tota la seva activitat. És tan important el que es diu, com la forma en què es diu i com es fa. Els líders comuniquen amb les seves paraules, amb els seus gestos i amb els seus silencis. Comuniquen amb la interpretació simbòlica de la seva activitat institucional i política.3.-Escoltar, escoltar, escoltar. Una de les raons per les quals estem en aquesta situació és per la poca capacitat dels líder d'escolta activa o d'escolta passiva. En Nelson Mandela deia: "Quan l'aigua ha començat a bullir, apagar el foc ja no serveix de res". Un líder ha de ser capaç de captar les sensacions de la gent abans que sigui massa tard per fer res al respecte.4.-Pensar en imatges. Els líders han de ser capaços d'explicar les coses de forma comprensible perquè és precisament la percepció visual allò que ens dóna més informació. El líder s'ha de fer entendre.

Per exemple, què tenen en comú el president brasiler Lula, la cancellera alemanya Angela Merkel, el president bolivià Evo Morales o el primer ministre indi Manmohan Singh, tot ells amb un índex de popularitat superior al seixanta per cent? Tres valors que haurien de tenir tots els líders polítics actuals:

8.- Projectar una visió. No hi ha lideratges sense visions de mig i llarg termini. El líder que acompanya ha de tenir clar quin és l'itinerari i el destí final on cal arribar.

“Sense capacitat empàtica, el líder no connectarà amb els ciutadans. El lideratge és comprensió de l'entorn”

La complexitat amb la qual ens hem d'enfrontar a Catalunya, Espanya i Europa segurament reclama un tipus de lideratge amb capacitat de generar zones segures, espais sobre els quals es podrà construir una certa represa de la sintonia democràtica entre la ciutadania i la política. Són aquests tipus de lideratge els que generen espais de seguretat, els que poden ajudar-nos a aconseguir aquesta represa.

7.- Elaborar relats polítics que s'entenguin.

lideratges, avui 16valors que exerceixen o poden exercir aquesta funció? Llevat del president Obama, la majoria de líders que presten servei en un estat democràtic, tenen una característica: no són especialment carismàtics. Curiosament, fins i tot en aquells llocs on encara hi ha connexió ciutadana i lideratge polític els líders no són carismàtics.

6.- Si escoltes la gent, el lideratge ha de ser d'acompanyament. Ja no volem seguir el líder, volem acompanyar-lo. Ja no existeix, ni a la nostra realitat social, empresarial o cívica, la voluntat de seguir una única persona. L'autèntic lideratge és el moviment col·lectiu.

2.- Tenen alta dosi de constància, de persistència en les seves conviccions. Es mantenen ferms davant moments de dubte i de desencís globals. Actuen com a fars: són referència pels navegants perquè fonamenten la seva fermesa en valors i principis.3.-Inspiren una confiança contractual, són fiables des del punt de vista del que diuen i del que faran. I del pacte establert amb els ciutadans en fan una norma de conducta.

9.- Un líder en acompanyament ha de treballar en equip, en xarxa. Els models basats en una concepció jeràrquica ja no10.-funcionen.Elslíders han d'explorar nous llenguatges i nous formats.Esticconvençut que els nostres líders tenen un dèficit de comprensió de la societat a la qual han de prestar servei, perquè aquesta ha canviat amb uns nivells de transformació impensables.

Per tant, en aquesta tessitura actual, o canvien la seva capacitat de comprensió, de proximitat, d'escolta, d'acompanyament o no podran reconnectar amb la ciutadania que avui dóna a la política el capital, el crèdit i la confiança que té en aquests moments.

Decàleg del nou líder Per tant, en resum, les característiques necessàries que ha de tenir el nou líder contemporani per recuperar l'aliança democràtica entre ciutadania i política són:

“El líder ha de parlar amb tota la seva activitat. És tan important el que es diu com el com es diu”

5.- Sentir passió per les idees. Un lideratge sense emoció, no pot exercir un lideratge exitós.

En conclusió, prefereixo una persona que entengui i comprengui, perquè podrà fer propostes, que una persona que no entén ni compren però que vol dirigir el destí de la nació i el país.

Les raons són diverses. En primer lloc perquè no tenim control de moltes de les accions que ens afecten. Potser mentre una persona treballa aquí tranquil·lament en el seu despatx, una altra, completament desconeguda, decideix que aquella empresa ha de deixar de produir aquí i traslladar-se a un altre país on els costos són més barats.

A

Per exemple, passa una cosa als Estats Units i els mitjans d'allà n’informen. Els d'aquí agafen aquesta informació i la Lluís Pastor és doctor en Periodisme per la Universitat Ramon Llull, màster en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona i titulat en Direcció i Administració d’Empreses per IESE, Universidad de Navarra. Exerceix com a director dels estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la Universitat Oberta de Catalunya, universitat on també exerceix de professor. Fa classe també a la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull i a diferents postgraus de la Universitat de Girona. És autor dels llibres: ‘Retòrica Exprés’ (2008), ‘La retòrica antiga’ (2008), ‘Escritura sexy’ (2008), ‘Parla’m i seré feliç’ (2009), ‘La gestión periodística del público. Teoría de las cartas al director‘(2009). Apareixeran durant els propers mesos dos llibres: ‘I si entrés un lleó en una gran magatzems?’ (2010) i ‘Funiversity. Els mitjans de comunicació canvien la universitat’ (2010). El passat dissabte 5 de juny va protagonitzar al Casal de Sant Josep una nova edició del Sopar Debat organitzat per ACO, Justícia i Pau, Grup Tercer Món i ‘Valors’ parlant sobre ‘Lideratges, avui’. (segueix a la pàgina del darrera)

Abans teníem una visió nacional dels fets i ara aquesta visió és global, amb la qual cosa perdem capacitat d'incidència.

ENTREVISTA LLUÍS PASTOR, PROTAGONISTA DEL SOPAR DEBAT 2010 “LIDERATGES, AVUI” que ens hagi tocat la dels pitjors líders polítics» COLL

«No vull creure

V

En segon lloc, ara el món és molt més ampli i molt més complex. Sobre qualsevol cosa intervenen molts més agents. En tercer lloc, ara els humans ens alimentem de més informacions i cada cop d'origen més llunyà. Ens inunden informacions d'arreu i estem contínuament informats, perquè com una bola de neu, allò que passa a l'altra banda del món, també ens acaba afectant. La crisi és un cas concret! I, finalment, vivim, a causa dels mitjans de comunicació, un efecte contagi.

generació

PER MARIA

“Gràcies al sistema global de la informació els agents que provoquen els canvis poden mantenir-se amagats, ser líders foscos. Si actuessin en una territori petit, serien identificats”

ostè parla de "lideratges foscos", persones que decideixen les línies directives del món des de l'anonimat. Què genera aquests lideratges?

Per què és necessari destapar aquest líders ocults? Si no sé qui és el culpable, qui mou els fils, no puc establir una comunicació amb ell. En canvi si sabem qui fa què podem raonar amb ell. Qui no té identitat no compte a la societat.

Per tant, els lideratges foscos són un efecte col·lateral de la globalització? Sí, gràcies al sistema globalitzat de la informació els agents que provoquen els canvis poden mantenir-se amagats, ser el que jo en dic líders foscos. Si aquestes persones actuessin en una territori petit, fàcilment serien identificats. Però en un territori gran, com és tot el món, la gran premissa de la informació, explicar qui fa què, només ens permet explicar el què però no descobrir mai el qui. Per exemple, qui fa que el president Zapatero prengui les decisions que pren? Està clar que pren decisions que no hauria pres fa un temps però després es diu que l’ha trucat la cancellera Merkel, Obama... Qui fa què? Qui li ha dit que faci això? I així ens podem fer moltes preguntes. També lliga amb el cas de les caricatures de Mahoma: perquè no podem fer-les? Quan té lloc aquest cas, algú des d’algun lloc llança una condemna de mort a la persona que les ha fet i alguna altra persona o col·lectiu es mostra disposat a complir-la.

El principi de la identitat -per això estic en contra del burka i del niqab, perquè llavors no tens identitat- permet la comunicació, el diàleg i el joc democràtic, en definitiva permet que un lideratge fosc es converteixi en un lideratge clar. El diàleg és la base de la democràcia i si deixem que alguns actuïn a l'ombra erosionem la democràcia. Si deixem que ens passin coses sense saber qui les fa què estem erosionant la democràcia.

Parla de valentia, en canvi, fa la impressió que els nostres líders tenen por. És cert. Els darrers mesos he estat en contacte amb diversos responsables polítics de casa nostra i he pogut certificar que els nostres líders polítics són excursionistes carregats de motxilles plenes de por. Què podem fer? No ho sé.

“Quan un líder no té iniciativa, perquè és feble, al seu darrera apareixen els lideratges foscos”

“La borsa és la metàfora perfecte del lideratge fosc: no saps qui fa què, qui hi ha al darrere”

Un cop destapats com identifiquem un "lideratge clar" d'un "lideratge fosc"?

lideratges,18valors avui reprodueixen.

Els lideratges clars òbviament han de ser identificables, aquesta és la gràcia de la democràcia formal, la identificació de les persones que tinguin poder. Els lideratges també han de tenir visió. Què ens passa? Es parla de lideratges febles, però si la poguéssim enfocar una mica més veuríem que té més a veure amb la manca de visió. La situació és tan global, caòtica i complexa que ens falta visió. Un lideratge es força a tenir visió i ajuda els altres a avançar si té iniciativa. Quan un líder no té iniciativa, perquè és feble, al seu darrera apareixen els lideratges foscos. Per exemple, quan Zapatero no va prendre decisions davant la crisi econòmica van sortir els taurons de la borsa, un escenari on tot es mou, però ningú sap qui hi ha darrera. La borsa és la metàfora perfecte del lideratge fosc: no saps qui fa què. Un lideratge clar també ha de tenir valor, és a dir valentia, i valors, ja que no pot canviar d'opinió a cada moment. I, finalment, els líders han d'actuar en tot moment, això va amb el sou. Sempre que puc cito a Sarkozy, tot i que em tinc més aviat d’esquerres i ell és de dretes. Quan va assumir les regnes de la presidència francesa va dir «Je veux agir», vull actuar, traduït al català. Necessitem líders que actuïn. M’equivocaré o no, però aquesta capacitat d’actuació és reclamable.

Per tant, podem assegurar que patim una crisi de lideratges? No. Avui hi ha interferències de lideratges no formals que dificulten la pressa de decisions i l'acció dels lideratges

Per tant, tenim molts mitjans d'informació però poques versions de les coses perquè es reprodueix el que ha dit el mitjà d’origen. Aquest efecte contagi ens fa més fràgils respecte la informació, ja que en un espai informatiu ampli els líders foscos tenen més espais on amagar-se. En conclusió, tots aquests elements generen un ecosistema on els lideratges foscos, totes aquelles persones que provoquen certs canvis, poden amagar-se.

Lluís Pastor en un moment de la conferència que va oferir en el Sopar Debat del 5 de juny al Casal de Sant Josep de Mataró.

JOAN: Fins al moment no hem parlat d’un aspecte que em sembla clau, que és més que absència de líders manca d’idees noves. Potser no hi ha crisi de líders, però costa trobar idees noves en els seus discurs. Tens rota la raó. El líder és un instrument amb unes idees que poden fer bé o no a la societat. Ara bé, certament, té més sentit parlar de lideratges amb idees que ja no aporten res de nou, que de lideratges dèbils explícitament. A mi em segueix pensar que tinguem en general us líders dèbils, francament. Però per què no hi ha idees diferents, pensaments nous? Doncs, potser, perquè hi ha certes idees que han esterilitzat els nostres cervells perquè ens costi més gemerar idees diferents. Potser perquè hem perdut la llibertat de pensar.

Estel amb Valor’

JOAN: El fet que els líders estiguin cada dia al punt de mira dels mitjans de comunicació els debilita? La debilitat d'un lideratge no es pot explicar mai per la sobreexposició mediàtica. En psicologia social hi ha hi ha una teoria comprovada, la qual assegura que quan més t'exposes als altres, més t'estimen. S'han fet múltiples experiments sobre el tema. Quan més reconeixes l'altre, més te'l fas teu. La feblesa dels líders no ve per aquí, ells ho saben i per això estem constantment en campanya.

19valors les preguntes del públic VALORS

+ valors Recupera també

i

podcast_18993.mp3http://revistavalors.podcast.es/descarga/ formals,

RAMON: Tota l’estona parlem de líders, de referents, com si n’hi haguessin d’haver sempre i en tot moment. Seria possible una societat sense líders tan explícits? No. Sempre, en un grup, hi ha una persona que exerceix de líder. Per exemple, en un sopar d'amics sempre hi ha qui coneix més un tema, que es fa escoltar. Aquesta persona, en aquest escenari, és un líder. Recupera un resum de l’entrevista a watch?v=MDRkNrGqdd8&feature=player_embeddedhttp://www.youtube.com/ l’entrevista sencera a http://vimeo.com/12328495 l’entrevista a Lluís Pastor al ‘Nits a però això no vol dir que no hi hagi lideratges. No vull creure que ens hagi tocat la generació dels pitjors líders polítics, perquè els líders surten d'entre nosaltres i no vull creure que som la pitjor generació de la història del món. Els líders no surten d’un hort que tenim més ben o més mal regat, surten de la societat. Si els hem triat a ells és perquè nosaltres ens hem cregut que no estem millor que a ells. Per tant si critiquem els nostres líders també parlem de nosaltres com persones fluixes.

Hi ha un lideratge femení?Noves competències i valors de gestió empresarial

1. Són bones comunicadores (20 punts).

Actualment, en el món empresarial es parla molt d'aprofitar sinèrgies: treballar en equip, suavitzar les situacions conflictives, ajudar al desenvolupament personal i professional de les persones que estan a l'empresa, no imposar l'autoritat, sinó guanyar-la, explicar millor els canvis, comunicar, fer pinya davant les dificultats, no es tracta de vèncer, sinó de convèncer.

ovint resulta difícil escriure sobre el que és evident.

5. Tenen més capacitat per dirigir equips (19 punts).

L'inici de la literatura i dels estudis empírics per demostrar l'efectivitat del model transformacional es troba durant els anys vuitanta, moment en què Bass i altres autors parlaven de tres elements bàsics del lideratge transformacional o transformador:-Carisma.-Consideració individualitzada de les persones col·laboradores.

lideratges, avui 20valors

3. Tenen més facilitat per establir relacions interpersonals (224.punts).Nodonen tanta importància a la jerarquia (16 punts).

7. Resolen millor els conflictes (19 punts).

2. Saben negociar millor (18 punts).

6. Gran capacitat de treball (19 punts).

En general, les competències de les dones són actualment molt ben valorades en les organitzacions, i val a dir que en S l'estudi comentat ja es va considerar que les tenien en percentatges més elevats que els homes. Se'n poden destacar entre d'altres, les següents2:

“En el món empresarial es parla molt d'aprofitar sinèrgies. Per tal de que tot això sigui realitat, cal incorporar l'estil de lideratge transformacional”

Us preguntareu: què és el que és tant evident que resulta difícil d'explicar per escrit? La resposta la tenim en una altre pregunta: existeix un lideratge Sorgeixfemení?llavors la segona pregunta: en la gestió empresarial hi ha diferències en els estils de lideratge, entre homes i dones?Possible resposta: és evident que trobem diferents estils de lideratge en la gestió empresarial i que cada època i situació requereix l'estil més idoni per tal d’assolir els objectius que s'ha fixat l'organització. Per tant, hi ha diferents estils que poden anar lligats, o no, a les diferències de gènere. Parlem doncs, del lideratge de les dones a les empreses: com ho fan, què tenen en compte, quins són els seus trets més característics, quin és el valor afegit que aporten a les empreses on exerceixen el lideratge. Tot això ens permetrà valorar si són diferències de gènere o diferencies de personalitat.Fauns anys es va publicar un estudi 1 sobre dones i lideratge a empreses gironines. Per fer-ho, es varen plantejar una sèrie de qüestions, en el sentit d'identificar-les. Primer es varen buscar les característiques de les empreses on hi havia dones en càrrecs de comandament i quin era el seu perfil, per després identificar el seu estil de lideratge, i fer-ne la valoració. Al llarg dels darrers anys he estat en contacte amb una quantitat considerable de líders empresarials, dones i homes. Es pot afirmar que els resultats de l'estudi estan avui dia plenament vigents.

Maria Dolors Muñoz

Tot això, i el que hem assenyalat abans, formen part del que s'anomena la nova gestió empresarial, que té un punt clau "les habilitats directives i de lideratge", per tal de fer realitat el que moltes empreses diuen: "el nostre actiu més important, són les Doncspersones".bé,pertal de que tot això sigui realitat, cal incorporar l'estil de lideratge transformacional o transformador, que malgrat que va ser desprestigiat anys enrere per incloure una sèrie de trets assenyalats com a femenins, actualment és el que demana la gestió empresarial.

-Estímul intel·lectual per tal de transformar els objectius personals dels integrants en objectius de tota la organització.

PER ALBERT PERA

COMENTARI: Responent al tema de Lideratges avui, penso que no tothom serveix per ser líder d'alguna idea o moviment. Més ben dit, són pocs els que reuneixen les qualitats idònies per conduir un grup. Amb aquest poema reivindico el dret a la mediocritat, a ser soldat ras en la lluita contra el que sigui. Albert Pera és poeta i col·laborador de 'Valors'

ResignacióS'encénuncombatrígidenelmésíntimjoquanemreconecorfedebrillantsaptituds.Somnisdecabdillatges'hanesvaïtcomfum;rebel·liasalvatgejanoredreçaelfront;triomfenlesesferesdel'intel·lecteclarésaiguaques'escorrecapaunpèlagimmens.¿Quindesertcaptiveriemfurtal'altallum?Emrestaencaradòcileldomèsticconsol,lareservaimpagabledelaveraamistat,lasòlidacertesad'unpersonalsegellqueemfainclassificableenlaingentmultitud.M'arraconoiestimoelpausatviuregris,envelliréenlaterramil·lenàriadelsmeusprescindintd'utopies,senseplanysnineguits.

1. Muñoz Soler, M.D. et al. (2003) "Habilitats i coneixements aplicats a la Direcció d'empreses. Les dones directives. Estudi de gènere i dirección a les empreses gironies." Col.lecció dona i societat num. 16. ICD. Generalitat de Catalunya.

Tots ells es troben en la manera d'actuar de les dones, que, en general, els utilitzen en la gestió de la família i que son innats o que s'han après pels models de socialització. I quan tenen la possibilitat de dirigir empreses, aquests valors, es traslladen a la forma de gestionar tant els recursos com les persones.Elque cal, doncs, avui en dia, és recuperar alguns dels valors de la malentesa societat del benestar, de la de societat de la opulència. No se'ls hi donava el valor real que han tingut, tenen i tindran en el futur, de bon grat o per força.

2. (són les diferències que s'adjudiquen a qualitats de les dones. Qüestionari a homes i dones directius/directives d'empresa) Maria Dolors Muñoz i Soler és directora de la Càtedra Cambra de l'Empresa Familiar de la Universitat de Girona el racó poètic

Aquests valors són, entre d'altres: la cultura de l'esforç, el treball ben fet, el treball en equip, la especialització, tenir en compte la diversitat, la competitivitat ben entesa, la gestió dels conflictes. Tots ells tenen molta importància a l'hora de gestionar els actius, tan materials com personals, i si se'n fa un bon ús, es podrà tornar a una situació normalitzada, en la qual homes i dones acceptant i completant les diferències, aprofitin les sinèrgies i s'utilitzi el millor de tots dos. En aquest moment, en què tothom parla de canvis, de superació d'èpoques de crisi, d'assumir noves formes de lideratge... crec que venen a tomb les paraules de la congressista nordamericana Jeannette Rankin (1880-1973): "Homes i dones són com la mà dreta i la mà esquerra. És absurd no fer-les servir totes dues".

“El lideratge transformador reclama carisma, considerar persones els col·laboradors i estimular els objectius comuns”

21valors

lideratges, avui

Abans ja ho apuntava, però què és més important per un líder, la paraula o l'acció?

ENTREVISTA A JOAN CORNET, PRESIDENT EXECUTIU DE LA FUNDACIÓ TIC SALUT

Darrera un líder sempre hi ha un canvi real o un lideratge pot ser tan gran per transformar coses del no res? És a dir, el líder sempre recull la inquietud d'"una transformació" que ja es cou? El lideratge no és només el canvi. Hi ha situacions de "manteniment " que també requereixen lideratge: el Dalai Lama és un líder que el seu objectiu és popularitzar els valors del budisme, però no està canviant-lo. També és cert que en una societat en canvi permanent els líders han de saber dirigir i encaminar els canvis. Una altra cosa és la necessitat de visió. Per exemple en Steve Jobs de Apple que des de fa anys té una visió de les eines informàtiques com element de comunicació.

El ser humà té una gran capacitat d'adaptació i d'aprenentatge. Evidentment els factors innats poden facilitar, però no són determinants. Si hom juga al tennis, si practica molt i té un bon entrenador pot ser un bon jugador encara que no sigui dels millors del món. Passa el mateix amb la música o la ciència. Les evidències científiques mostren que aquelles persones que triomfen en el camp que sigui han " practicat" unes deu mil hores. Amb el lideratge passa el mateix. Hi ha gent que té més facilitat que d'altre, però l'entrenament és fonamental.

"Les24valors dones aporten uns valors positius fins ara desconeguts en el món del poder. Estan disposades a assumir més riscos que els líders masculins" uins valors ha de tenir una persona per ser considerada líder? Què ha de tenir ell i que li han de veure els altres?

"Ens calen lideratges per saber cap on anem, però cada cop són més compartits"

El líder és aquella persona que té una visió, un projecte o una tasca a realitzar i és capaç d'aconseguir que un grup de persones el segueixin per assolir els objectius que s'han proposat. És quelcom dinàmic. Per això parlem més de lideratges. Una persona pot ser passiva en la seva àrea professional i en canvi quan està en el seu club d'esports allà tenir un lideratge que no té res que veure amb el seu món professional. O sigui que no són tan els trets si no la conjunció de factors que produeixen els lideratges. Per tant, és més important el que el líder és i com és coherent entre el que diu i el que fa. A vegades creiem que el líder ha de ser un ser extraordinari i amb una certa dosi d'heroïcitat. Fals. Té les seves qualitats i els seus defectes com tothom, però és capaç d'engrescar gent per assolir un determinat objectiu.

Ara més que mai hi ha escoles de lideratge, grups d'estudi del lideratge... es poden fabricar líder o només es poden fer desenvolupar trets innats de la persona que la converteixin en un líder en un espai adequat?

El líder ha de fer el que diu i ha d’obtenir resultats. Un bon conferenciant o un bon comunicador no són líders si no aconsegueixen resultats. Seran bons comentadors o tertulians però no líders. També una persona pot aconseguir resultats però si ho fa sola no podem parlar de lideratge.

Q Joan Cornet és enginyer tècnic i psicòleg. Ha estudiat el fenomen dels lideratges i avui és director del postgrau en Desenvolupament de lideratge per professionals de les E-TICX del IL3-UB i publica un bloc sobre aquesta temàtica. Però no s'ha limitat a la teoria, ell també ha exercit de líder en diferents àmbits. De l'any 1979 al 1989 va ser alcalde de Manresa. En aquest període va ser promotor i president del Consorci Hospitalari de Catalunya i vicepresident de la Federació de Municipis de Catalunya. El 1988 es va incorporar com a alt funcionari a la Comissió Europea, a Brussel·les. Ell juny del 2004 va ser nomenat Secretari General del Departament de Salut del Govern de la Generalitat de Catalunya. Des del 2007 està al capdavant de la Fundació Ticsalut. PER MARIA COLL

Realment estem vivint una crisi de lideratges, o només és a l'àmbit de la política? Per exemple, en altres àmbits com l'econòmic-empresarial també mancarien líders en aquest moment? Jo no parlaria de crisi de lideratges, més aviat d'una crisi de la nostra societat en què la necessitat d' instal·lar-nos en zones de confort és molt gran i, per tant, prendre riscs o posarse al front de projectes no és sempre atractiu. És allò que hem sentit moltes vegades: "No t'emboliquis". Som part d'una cultura que ens fa creure que ja hi haurà un altre que ho arreglarà o trobarà solucions als problemes que vivim. A més, cal tenir en compte que la nostra cultura és cruel amb els que fracassen. Per exemple, en canvi, els anglosaxons veuen el fracàs com un element normal en el camí de l' èxit. Fins i tot una forma d'enfortir-se i d'estar més preparat pel futur.

De fet és una cadena. Si en una societat ningú o pocs juguen a bàsquet serà difícil que en surtin grans jugadors. Si a nivell de societat civil no hi ha abundància de líders no podem esperar que hi hagi grans líders polítics. En el cas del nostre país és bastant evident, amb el franquisme es van generar lideratge socials més o menys clandestins que amb l'arribada de la democràcia es van convertir el lideratges polítics. El problema no és tenir masses líders, com més millor. El problema és quan no hi ha projectes amb objectius per assolir.

Què passa quan la persona convertida en líder topa amb la gestió? És realment aquest el seu examen per saber si és un bon líder? Per exemple, podria ser el cas Obama.

Val a dir que hi ha un seguit de lideratges que no són visibles ni són mediàtics. I no per això no són importants. No hem de confondre fama amb lideratge. Un president o presidenta d'una associació de pares o d'una ONG pot exercir un excel·lent lideratge. Fins i tot a les organitzacions hi ha persones que sense tenir un càrrec formal són líders interns. No oblidem la definició que us deia abans de lideratge, projectes, accions en les quals som capaços d' implicar-hi d'altres persones, aconseguir els objectius que ens hem proposat. Per exemple en el curs dels darrers anys en països en desenvolupament i gràcies al que se'n diuen "microcrèdits" s'han generat dinàmiques en què dones " anònimes" estan creant amb d'altres dones petites empreses en diferent àmbits amb èxit.

Quin tipus de lideratge és més clau per avançar? Els polítics diuen que manquen lideratges civils, les entitats que manquen lideratges polítics... Per què tenir masses líders també pot esdevenir un problema?

"El lideratge no és una cosa bona o dolenta, ho són els valors que promou el líder"

Tinc la impressió però, que més enllà d'uns personatges concrets, aquest problema és bastant mundial...

25valors

Em temo que és una falsa qüestió, la gestió és cabdal per aconseguir resultats. En Josep Guardiola no sols sap tenir visió i estratègia, també és un bon organitzador que planifica i gestiona un equip. No crec que l' Obama topi amb la gestió, el que topa és amb els representants del Congrés i del Senat que no sempre li donen alegries.

Quines són les claus per mantenir un lideratge?

Un dels elements bàsics és un bon coneixement d'un mateix. Acceptar els punts forts i reconèixer els punts febles d' un mateix i estar aprenent constantment, que no vol dir "estudiar"; més aviat aprendre de les situacions i dels conflictes. Un altre és el que anomenen feed-back, saber escoltar les crítiques i (segueix a la pàgina del darrera)

Es necessiten nous líders per sortir d'aquesta crisi econòmica o la crisi és el perill perquè surtin líders oportunistes? La crisi generarà nous líders. El que siguin o no oportunistes dependrà de la capacitat de la nostra societat d'identificar líders amb valors o líders que no ens moguin de la nostra zo-na de confort.

Podríem viure sense líders? O la societat sempre necessitarà de guies? Brecht deia: "Desgraciat el poble que necessita herois". Abans ja us deia que ser líder no significa ser un heroi. Sovint el món mediàtic ens ho fa confondre. Com a humans (també en els primats) ens cal organitzar la nostra vida en comú i això comporta que algú " mani" o gestioni el poder.

En aquests moments la societat és prou madura per saber distingir entre un bon líder i un líder oportunista? La societat és un terme una mica abstracte. Per suposat que hi ha gent que no se sent malament amb un líder oportunista. Només cal veure França amb en Le Pen. El que no hi ha dubte és que les persones, totes i cada una, saben distingir, que no vol dir que no els preocupi seguir al més oportunista si això els hi pot aportar guanys o evitar pèrdues. Si abans dèiem que els líders no tenen perquè ser herois, també podem dir que la gent no té perquè sentir-se víctima...

lideratges, avui 26valors els suggeriments. Ha de saber escoltar. Molts dels fracassos han estat deguts a no saber escoltar o només fer cas d'aquells o aquelles que lloen la persona del líder. Li fan un flac favor. També el saber donar la direcció de cap a on hem d' anar. Sovint es perden els lideratges degut a que una persona abans sabia cap a on volia anar i després pel motius que sigui (canvi de les situacions) perd la capacitat d' identificar cap a on cal anar. En l'àmbit de la política en tenim molts exemples, però potser encara més en el món empresarial Carod-Rovira comentava una vegada que aquí, a diferència d'altres països, som experts en retirar líders que encara són vàlids. Volem relleus constants en els llocs de direcció i això no permet construir lideratges. Hi estaria d'acord? Deuria pensar amb el seu cas... Els relleus són necessaris encara que no sempre oportuns. Cap organització social, empresarial o política té interès en fer canvis perquè no ser que li facin falta per tal d' assolir els seus objectius. I no oblidem que a les organitzacions de tot tipus hi juga un paper important el poder. Cal que no confonguem.

“Napoleó va ser un gran líder però també un dictador. No podem deslligar el lideratge dels valors”

Una de les assignatures pendents és la incorporació de les dones en llocs de responsabilitat. No tinc a l'abast estadístiques, però mirem com ho mirem hi ha un percentatge molt baix de dones en els llocs de comandament, tant en política, com en les empreses. Aquest tema seria motiu d'una altre entrevista o d' un article perquè és molt interessant. Ara, les dones que exerceixen lideratges ho fan de manera diferent dels homes. Les seves relacions de poder no són les mateixes. Aporten uns valors positius fins ara desconeguts en el món del poder. Evidentment és un tema extens, però quins serien aquests valors?

Les dones líders són més assertives i persuasives, tenen una necessitat més forta de fer les coses bé i estan disposats a assumir més riscos que els líders masculins. Les dones líders són més comprensives i flexibles, així com més fortes en les habilitats interpersonals que els seus homòlegs masculins. Aquestes dones líders són capaces de convèncer els altres del seu punt de vista. Les persones que elles lideren se senten més compreses, recolzades i valorades.

Ara més que mai, per exemple, en el camp de la política hi ha presidentes de països, dones que governen. Hi ha diferències entre el lideratge masculí i el femení, òbviament a part de la quantitat?

Com a societat i per sort després de quaranta mil anys recentment -en fa dos cents- hem apostat per la democràcia i deixar enrere que ens mani el més fort o el mes bèstia. Ens calen lideratges per saber cap on anem. Cada cop més es tracta de lideratges compartits. No és només una persona, són vàries o un equip. És fina la ratlla entre el lideratge, el populisme i la demagògia? No hi ha ratlles. El lideratge en sí mateix no és una cosa bona o dolenta. El que si són bons o dolents els valors que promou el líder. En Napoleó va ser un gran líder però segons els nostres valors va ser un dictador. No podem deslligar el lideratge dels valors.

“Eastwood tria Mandela com a exemple d’un tipus de lideratge savi i integrador que motiva sense imposar”

CINEMA |JUDITH VIVES

l’equip de rugby- a trobar en ells mateixos la força necessària per fer realitat un objectiu comú positiu i enriquidor per a tothom. Interessant i molt positiva resulta, al mateix temps, la visió de l’esport com a vehicle polític, però sobretot, com a poderosa eina per a la unitat i la cohesió social.

Un moment de la pel·lícula, amb Morgan Freeman interpretant Nelson Mandela.

C

Judith Vives és espaiisidor.blogspot.comespecialitzadaperiodistaencinema

‘Invictus’: motivació i lideratge

lint Eastwood continua fent gala de la saviesa adquirida i de l’envejable capacitat, que ha anat depurant en els darrers anys, de comunicar amb idees molts senzilles grans lliçons de vida. En el seu excés de convencionalisme i previsibilitat, Invictus no és potser una de les seves millors pel·lícules, i sens dubte desllueix al costat de la seva obra anterior, la extraordinària Gran Torino. Però tot i això enllaça de manera molt coherent amb el discurs integrador que defineix darrerament la seva filmografia i que sembla el resultat d’una certa presa de consciència social i política. Invictus reconstrueix la final del mundial de rugby entre la selecció sud-africana i la neozelandesa, un partit transcendental que va contribuir a afermar el sentiment d’unitat a la Sud-Àfrica postapartheid. Morgan Freeman presta la seva solvència habitual per interpretar a Nelson Mandela amb alguna cosa més que pur mimetisme. No aprofundeix excessivament en la persona o la trajectòria política global del personatge que, tot sigui dit, és mostrat amb poques fisures. Però no és la intenció d’Invictus la de fer una biografia política a l’ús. Més aviat, Eastwood tria Mandela com a exemple d’un tipus de lideratge savi i integrador que motiva sense imposar, ajudant als demés –en aquest cas, al capítà de

«L’art de dirigir consisteix en saber quan s’ha de deixar la batuta per no molestar l’orquestra». Herbert von Karajan (1908-1989), director orquestral. la frase

Maria Salicrú-Maltas maria.salicru@cllicenciats.catetnomusicòlogaés/ MÚSICA |MARIA SALICRÚ-MALTAS finals així com les possibles repeticions o canvis de ritme durant la interpretació de les peces. Així aquestes tindran una coherència interpretativa i en gaudiran músics i públic. Aquest és el cas de les formacions de cambra o bé dels quartets i quintets de jazz, entre d'altres formacions musicals. És important la figura d'un líder-guia en els grups d'aquest darrer estil, ja que en basar-se en la improvisació, cal que algú ajudi mínimament en el desenvolupament de les peces. Pel que fa al lideratge col·lectiu en la música, es dóna en moltes formacions populars (pop, rock, heavy, punk,..). En aquests casos, el líder-guia del grup és la base rítmica i harmònica de la banda (bateria i baix). Però paradoxalment, el vocalista és qui socialment aconsegueix el rol de líder-guia pel simple fet de ser la persona encarregada de comunicar-se amb el públic. Fins i tot aquesta persona pot arribar a esdevenir un gran referent pel públic. L'únic cas en què el vocalista és musicalment el líder-guia d'una formació, és el del cantautor, cantants que -acompanyant-se d'un altre instrument- poden esdevenir, fins i tot, líders de masses.

l lideratge és un dels valors positius claus en el món de la música ja sigui de manera individual o bé col·lectiva. El fet que una persona prengui decisions pel bé d'un grup musical, provoca que la interpretació de les formacions millori i que l'intèrpret i el públic en gaudeixin. El lideratge individual és clau sobretot en els grups musicals més nombrosos. Com sonaria una orquestra, una coral, una banda de música o bé una big band de jazz sense una persona que marqués el temps, n'indiqués l'expressió o bé les entrades? En aquests casos, el director o la directora assumeix un paper de "líder-guia" positiu. Pel que fa a les formacions instrumentals més reduïdes, algun dels músics sempre tindrà el rol de líder-guia perquè cal marcar les entrades i els Els pares de la música

lideratges,26valors avui E“En

les formacions populars de pop o rock el líder musical és el bateria o el baix, no pas el vocalista, com es creu”

La catedràtica d’Ètica, Victòria Camps, va ser la tercera en agafar la paraula. “La llibertat és més una condició que una aspiració”, va subratllar. En línia amb la intervenció de Dedéu, Camps va expressar les paradoxes humanes amb la llibertat: “Valorem molt la nostra autonomia però preferim ser heterònoms i, tot seguit, lamentar la manca de llibertat col·lectiva”. El professor d’ESADE, Raimon Ribera, va cloure el primer apartat d’intervencions relligant la llibertat amb altres valors com el compromís: “Gràcies al compromís i a la renúncia que comporta podem canviar el món i ser més humans”. “Renunciar a part de la llibertat obre la porta a altres valors, com l’amor”, va destacar. La Jornada la va cloure la consellera de Justícia, Montserrat Tura, que va posar de relleu el fet de parlar de llibertat essent responsable d’una conselleria que, precisament, posava les condicions per dictar privacions de llibertat. “El valor de la llibertat s’aprèn en absència de la llibertat”, va assenyalar. En aquest sentit, va recordar que els poders públics sovint han de prendre decisions que van més enllà de la llibertat, com per exemple l’ordre de vacunar tots els infants per eradicar malalties concretes. Finalment Tura va cridar a reconquerir la llibertat cada dia de la vida perquè, si no es fa, va dir, “sempre hi haurà algú disposat a retallar-la”.

L’alcalde Baron va saludar els assistents en els primers compassos de la Jornada. Lluís Sáez, Victòria Camps, Bernat Dedéu i Raimon Ribera en un moment del debat.

27valors Recupera les intervencions dels ponents a www.valors.org.

Durant tot el matí els conferenciants van reflexionar sobre el concepte de la llibertat i van debatre amb el públic sobre els límits i els reptes que presenta la llibertat en les societats modernes. Per primer cop les xerrades es van poder seguir en directe via Facebook i també Twitter. La primera intervenció va anar a càrrec del sociòleg Lluís Saez, que va subratllar l’error de comprendre la llibertat com la plena satisfacció dels desitjos. Citant Simone Weil, va assegurar que la llibertat com a satisfacció és una “submissió incontrolada als capricis” i que la llibertat “és una relació entre el pensament i l’acció”. El va seguir el filòsof i músic, Bernat Dedéu, que va destacar les paradoxes de la llibertat. En una contundent intervenció, va assenyalar: “Ja no podem plantejar-nos la llibertat en termes moderns, perquè ja no ens representa un problema. No serem lliures fins que no ens limitem a nosaltres mateixos”.

Els límits de la llibertat

TONI RODON/CAPGRÒS

Cinc veus prestigioses per parlar sobre la llibertat. La sala d’actes de Caixa Laietana es va omplir el passat dissabte, dia 22, amb motiu de la tercera edició de la jornada Valors i Compromís, organitzada per l’Associació Cultural Valors.

· Les ponències de l’acte es poden recuperar en vídeo a la pàgina web www.valors.org.

Més de cent persones es van donar cita a la convocatòria de la revista el 22 de maig.

Un moment de la intervenció de la consellera de Justícia, Montserrat Tura.

·

Ramon Bassas escriu regularment sobre art al seu bloc, ramonbassas.blogspot.com

Barceló: El Tot a trossos F la fitxa

culturalspropostes 28 valors

ART | Ramon Bassas caminsd'aquests“Cadascunés tan ric, que ens farà tornar-hi i

Barceló”s'acabatampoctornar-hi:nomaiMiquelBarceló.1983-2009,aCaixaFòrumMadrid(PaseodelPrado,36,Madrid),finsel13dejuny.AlCaixaFòrumBacelona(Av.FerreriGuàrdia,6-8,Barcelona) el juliol de Tauromàquia2010.de Miquel Barceló, a la Galeria Gómez Turu (Consell de Cent, 325, Barcelona), fins el 30 de juny. Figura de l’elefant invertit exposada a l’exterior CaixaFòrumdelde Madrid.

ins a mig juny a Madrid, i aquest juliol a Barcelona, podrem gaudir d'una nova mostra antològica de Miquel Barceló, amb 180 peces entre quadres, escultures, quaderns de viatges o dibuixos. Com que la disposició és temàtica, se'ns fa més senzill de comprovar-hi els trets característics de l'obra de l'artista mallorquí, un dels més importants del món i amb una creativitat inacabable. Ens ho fa més senzill... però no ho és gens. Les múltiples influències artístiques, per no dir les personals o ambientals, el seu propi paper com a artista subjecte i objecte, el treball amb la matèria i el temps, el seu domini de la plàsica, la seva capacitat per convertir tot el que l'envolta en art ("m'agrada Tintoretto perquè ho pinta tot", diu tot emulant-lo), etcètera... Cadascun d'aquests camins és tan ric, que ens farà tornar-hi i tornar-hi: tampoc no s'acaba mai Barceló. Per començar per algun lloc proposo considerar l'obra de Barceló des de dos punts de partida. En primer lloc, l'art entès com una recerca vital. La recerca vital que ens planteja recau especialment en ell mateix. No és original, això; l'art modern és un art de la primacia de l'artista: Velázquez confonent-se amb Felip IV o retratant-se amb els reis, els autoretrats de Rembrandt, l'entronació de l'artista al Romanticisme, l'exploració psicològica del surrealisme, l'artista-ídol de masses com Andy Warhol... En aquest sentit, també la vida de Barceló és la matèria de la seva obra, i ell el protagonista; al principi, exercint de personatge central excitat i, darrerament, transvestit en grans animals com goril·les o elefants. Igualment sols, perplexos i admirats. Hi ha, però, una segona línia de recerca: els retrats, tots ells afermats en una realitat, en una mena de paisatge, que els sembla pertànyer. Una realitat anti-realista. El segon punt de partida que proposo passa per entendre la matèria com a participant d'un tot còsmic on també és la nostra vida ("la vida és la matèria penetrada", diu). Amb un excels domini, la matèria que utilitza fa entrar en diàleg els suports i les tècniques utilitzades, els accidents matèrics i les formes reals (com els rupestres), la immediatesa amb el pas del temps (inclòs que uns tèrmits se'n mengin una part), el pla amb el volum, fins i tot l'anvers i el revers en un quadre... I sense 'efectes especials'! Alhora, la matèria és també símbol d'una realitat que va més enllà, d'aquí les contínues referències al sacrifici (etimològicament "fer sagrada" una cosa). O a la dualitat foscor/ llum. O a l'energia giratòria (cap endins? cap enfora?). O en referirse a la matèria orgànica com allò que emergeix o es submergeix en aquest gran pla de realitat, en aquesta gran massa còsmica que Barceló ens descriu a trossos. Una petita exposició d'aiguaforts de tauromàquies, a Barcelona, ens pot orientar sobre el ritual i la vida que hi ha en un forat, una escudella, un cràter o en qualsevol el·lipsi giratòria. Un altre punt de partida.

EL HACHMI, Najat. L’últim patriarca. Planeta, 2008. la fitxa les contradiccions que hi poden haver amb la ciència perquè entén que Bíblia i ciència es mouen en dos nivells diferents. Ell va repassant els diferents episodis de la Bíblia i en fa una reflexió de tipus filosòfic i humanístic. Així amb el relat de la Torre de Babel fa una reflexió sobre el llenguatge; el Vedell d'or li fa pensar en les noves formes de religiositat; la història de Samsó i Dalila el porta a parlar del poder de seducció de la dona; el personatge de Goliat l'associa amb tots els prepotents de la terra; el relat d'Ester l'aprofita per parlar de les monarquies modernes i l'episodi de la casta Susana li serveix per parlar dels vells lascius. Encara hi ha més en el llibre de Goñi: una referència permanent al pòsit de les cultures de tot temps: mites, llegendes, literatures, art, música... Tot plegat fa del llibre de Goñi una lectura ben agradable. No hi fa res que estigui firmat per Déu. ue la Bíblia té un poder de seducció fascinant és una constatació irrefutable. Prova d'això n'és el degotall incessant de llibres i publicacions que van apareixent basades en la Bíblia. Recentíssimament José Saramago ha publicat Cain i de Robert Crumb, un nordamericà, il·lustrador de còmics i pare de l'underground ens ha arribat la seva particular i delirant visió del llibre del Gènesis. Una peça més d'aquest ventall n'és un llibre prou interessant i que convidem a la seva lectura. El seu títol Firmado Dios, l'autor Carlos Goñi Zubieta nascut a Pamplona el 1963 és doctor en filosofia per la universitat de Barcelona i alterna la docència amb la publicació de llibres, que arriben a la vintena.

29 valors “ANajat El Hachmi: una ploma privilegiada LLIBRES |

Carlos Goñi està convençut que la Bíblia és una obra que pertany al gran patrimoni cultural de la humanitat i com a tal pot ser abastada per creients i no creients. A diferència d'altres autors que s'han pres la Bíblia com una gran enganyifa, Goñi en fa una lectura del tot positiva i va més enllà de la simple valoració cultural. No li preocupen Bíblia amb bons ulls

QLa

Josep Maria Solà

Albert Pera l'atzar agreixo tres dons: haver nascut dona / de classe baixa i de nació oprimida./ I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel." Són paraules de Maria Mercè Marçal i em vénen a la memòria tot llegint L'últim patriarca, premi Ramon Llull 2008. La veu d'una nena que es va fent dona, narra la vida desgraciada i els costums exòtics (per a nosaltres) d'una gent sobrevinguda que tracta d'obrir-se pas en la nostra societat benestant, i de vegades ho aconsegueix. La nena cronista del seu món, a més de ser dona i pobra, hi afegeix el desarrelament i la lluita per subsistir. És reflex de la vida de Najat, l'escriptora guardonada?

Alguna cosa hi deu haver, i en cas contrari, és posseïdora d'una ploma privilegiada i d'uns dots d'observació que l'han feta una figura literària que honora les lletres catalanes amb uns recursos magistrals i eficaços en la descripció de l'entorn i en la profunditat dels personatges. Som davant de la història d'un ser dèspota, autoritari, cruel, egoista, irresponsable, violent, maltractador, i que així i tot, cohesiona una família que és víctima dels seus rampells. Malalt, potser? També, com un mal afegit a tantes tares. Aquest és Mimoun Driouch, l'últim patriarca. La principal víctima és la muller. Vexada, turmentada, apallissada, acusada irracionalment d'infidelitat. Els fills també, esporuguits tothora per les intemperàncies paternes. Només una injusta predilecció per l'única filla, la que, en primera persona , ens explica lúcidament les aventures del canvi de vida que suposa l'emigració forçosa a una ciutat catalana capital de comarca. La noieta, llesta i intel·ligent, salva la família de la marginació i aprèn la llengua del país, amb la qual cosa fa d'intèrpret en les relacions amb els veïns, l'escola, l'hospital... i es guanya la simpatia i la voluntat dels que la coneixen. En anar-se fent gran, es rebel·la contra tot el mal que ha vist en la terra natal, el Marroc, i contra els defectes de la societat que l'acull. Ella resta sempre indemne enmig de tanta perdició. La història defineix molt bé el trencament que suposa el canvi de cultura i ambient. Ens diu la lluita de qui no vol ser sotmès i encara menys, manipulat. De qui ha vençut totes les circumstàncies adverses per triomfar malgrat tenir un llast considerable.

Josep Maria Solà és professor Albert Pera és poeta i col·laborador de ‘Valors’ la fitxa GOÑI, Carlos. Firmado Dios. Exegesis razonable de la Bíblia. Ariel, 2009.

LLIBRES |

En el plànol de la subjectivitat humana, La Llei esdevé la frontera que evidència el propi límit -queda definit l'horitzó de manera més o menys conscient- i alhora la subjecció de la singularitat a l'Universal. Seria l'alienació inconscient del Jo a la Demanda de l'Altre -altre que pren moltes formes- i que dona forma a l'Amor i a la modalitat habitual de llaç social. Prendre consciència en profunditat d'aquesta Llei, de la que tot subjecte és deutor als significants que venen donats per l'Altre, és el que possibilita el moviment transgressor, separador creador i singular -el Desig- que pacifica i connecta a cadascú amb allò més propi i singular, dotant als seus actes de la responsabilitat en propi nom.

n el moment d'escriure aquest article encara no hi he anat. Potser hi aniré quan faci més dia que tinc calor, o quan pugui creure que l'aigua no és gelada. Però ja n'hi ha molts que hi han baixat. Segur que en d'altres pobles ja reben cues de visitants de diumenge, i alguns delaten amb la seva morenor, força estona torrant-se al sol. Però jo encara no he anat a "marc", dit a la manera de Mataró, pronunciant una c després l'erra de mar. I no en diem anar a la platja o anar a banyar-nos. Ens referim al mar. Perquè una platja sense mar no seria res tan diferent de asseure's a prendre el sol a una clariana o una plana d'una vall. La platja té quelcom d'especial. I sobretot per aquells que hi hem nascut a prop. Sabem que hi és. Ens agrada pregonar la sort que tenim de viure al seu costat, però sovint o no li fem cap cas o no hi anem mai. Si hi anem, però, ho fem de forma displicent, aparentant rutina i allunyantnos desdenyosament del visitant ocasional, pel qui baixar a la platja és motiu de festa. Desitgem el sol, però no hi anem si es veu un núvol a l'horitzó. Som exigents, i de seguida perdem l'alegria d'anar-hi amb els amics, en colla, fent xivarri i jugant a l'aigua a fer el mil homes. No se'ns acudiria anar-hi a ple sol, ni posar la tovallola arran d'un ramat de criatures. Tot i els inconvenients i el fals disgust que en pot provocar, a la gent de prop del mar ens agrada acostar-nos-hi: passejar arran d'aigua, deixar que el sol ens cremi, aguantar tota la força de la calor fins que no podem més i ens submergim a l'aigua, per alliberar-nos... I ara, quan hi anem, tot just quan comença l'estiu, busquem horaris estranys, llocs arrecerats i lectures darrere les que amagar-nos, com si volguéssim aparentar que el plaer d'anar a "marc", d'anar al mar, no el vivim i el sentit, no el necessitem com un plaer. Safont Anar a «marc»

30

CERCANT L'ESCLETXA | Joaquim Trenchs

Joan Safont és advocat i periodista jsafontplumed@gmail.com / joansafont.blogspot.com

L Desig, Llei i Llibertat

a consulta popular sobre la independència de Catalunya del proper 20 de Juny a la meva ciutat -plantejada amb tota legitimitat però no amb la legalitat al costat- em resulta suggeridora per exemplificar alguna cosa dels tres conceptes de l'encapçalament. Amb la Llei cristal·litza alhora allò desitjat i allò prohibit. Amb l'exemple proposat, la Constitució condensaria uns anhels col·lectius determinats i n'establiria els seus marcs.

canviar-sepercosesmateixuna valors

“Desitgem el sol, però no hi anem si es veu un núvol a l'horitzó”E

PLAERS DE MA VIDA | Joan

del Maresme. Recomano especialment una estada a la falda del Montseny practicant ioga, com també en plena canícula perdre's per Vallbona de les Monges tot practicant l'antic art de la cistelleria. I deixo una llarga llista amb els tastets de treballar la fusta, el macramé, la pintura i el gravat, les danses d'arreu del món Cada cosa que fem i compartim amb gent que normalment no tenim ocasió de treballar ens ensenya, ens carrega d'energies. Ens fa adonar què funciona del nostre mètode de treball i què hem de modificar. Intercanviar experiències ens fa més savis perquè posem les nostres veritats damunt la taula i a mercè de la crítica i reconèixer els errors et fa créixer com a persona i a partir d'aquí potsHiaprendre.hatantper fer... sovint recordo la història de la vella que no volia morir-se perquè cada dia aprenia una cosa més. Potser sense arribar a aquest extrem però si que potser l'estiu ens l'hauríem de mirar com a quest temps per canviar de feina, per fer un esforç i mirar la nostra habitual activitat des d'un altre punt de vista per aprendre o provar el que durant l'any amb les presses no ens dóna temps de fer.

DEIXA'T PERDRE PER...

Per raons professionals vaig dedicar els meus primers estius de joventut als clàssics de Rosa Sensat. Després he participat força vegades a l'Escola d'Estiu del Maresme, de gran prestigi. Algunes vacances també vaig estar al campus de l'Autònoma tot iniciant un postgrau en ple mes de juliol, sense oblidar els anys de reciclatge per a catequistes familiars organitzats pel bisbat. Conec el que és estar cinc hores en una aula amb un breu descans tot estudiant idiomes a l'EOI | Puigderrajols “Cada cosa que fem i compartim ens fa adonar què funciona del nostre mètode de treball i què cal modificar” L’

un curset d’estiu estiu és un temps lligat a l'oci, les vacances, l'esbarjo i al "dolce far niente", però també un moment adient per preparar-se en nous camps, compartir experiències amb altres professionals, reciclar-se dins la teva especialitat, aprendre idiomes... L'oferta estival cada cop és més àmplia.

Eulàlia Puigderrajols és eulaliapi@gmail.commestra 31valors

“La Llibertat no existeix sense la Llei, però la Llei no regeix la Llibertat” Joaquim Trenchs és jtrenchs@copc.catpsicòleg

La Llibertat no existeix sense la Llei, però la Llei no regeix la Llibertat. En el subjecte, les manifestacions de l'Inconscient intenten anar més enllà de la Llei, sense passar pel reconeixement profund de l'Altre. Només la simbolització de la falta, la seva percepció profunda, dóna impuls vital en la realització dels actes més coherents i consistents per a un mateix. Expressions del desig que no consisteixen en fer el que em dóna la gana, sinó en fer autènticament la meva. Actes autèntics que no són fàcils. No hi ha garantia última, no hi ha seguretat; poden estar tenyits d'aquella incertesa i sensació de solitud que situen al subjecte en progressió i recreació en prendre el pols a la pròpia vida. I tornant al fet que m'ha motivat a escriure aquestes ratlles -bo i tenint molt present que a la vida col·lectiva són diversos els significants que mobilitzen als individus- , no puc més que subratllar el simbolisme amb el Desig, La Llei i la Llibertat amb el que connecta la proposta radicalment democràtica que ens han ofert per tal d'anar a votar.

Eulàlia

Els cursos d'estiu varen començar a l'entorn de les Escoles de Renovació Pedagògica, a finals dels anys seixanta, un xic d'amagatotis, però mica en mica van normalitzar-se i ha sorgit tot un ventall d'ofertes, que van des de les d'àmbit universitari, amb les anomenades Universitats d'estiu fins les propostes de caire menys acadèmic que intenten promocionar i conrear les belles arts, el teatre, el lleure i diverses aficions.

“El lideratge i el saber fer de Josep Guardiola pot aplicar-se a la pròpia vida” “La parla no ha de posar en qüestió la llibertat però tampoc ferir els sentiments”

Un altre exemple: el nominatiu de les persones que es dediquen a l' exercici de la prostitució es veu sovint retratat en el parlar constant, com a menyspreu. La paraula "puta" surt cada dos per tres com a mot insultant i denota -pel cap baix- un desconeixement de vocabulari per part de qui l'usa reiteradament i una desconsideració inoportuna. I no parlem de quan es converteix en un qualificatiu acompanyant de l'element religiós anteriorment exposat! Més encara: cada dos per tres veiem com expressions relacions amb les tendències homosexuals serveixen per a insultar. O com els noms grollers dels atributs genitals de l'home o de la dona es converteixen en locucions orals de desaprovació, contundents i inacceptables, fins i tot en persones de teòric nivell cultural ! I no parlem ja de les expressions racistes, xenòfobes o discriminatòries... La proposta meva de consensuar la parla no ha de posar en qüestió la ben entesa llibertat d' expressió de cada persona. Però tampoc ferir ni els valors ni els sentiments de ningú.

a segona victòria en la Lliga espanyola de futbol del F.C.Barcelona no deixa espais als dubtes: l'estil del Barça, l'estil del seu entrenador Josep Guardiola, està clar i consolidat, i pot elevarse a la categoria de concepte: "Guardiolejar és una altra manera de golejar". Guardiolejar és prioritzar els valors esportius i humans de cada membre d'un equip i de l'equip sencer, per davant de victòries o derrotes que a vegades depenen només de la sort en un partit, del grau de concentració d'algun jugador, o bé del nivell d'encert d'algun àrbitre. Guardiola goleja quan lidera un grup en el què els seus jugadors, i els espectadors, gaudeixen de la seva feina independentment dels imponderables que afectin als seus resultats. Guardiolejar és saber guanyar amb humilitat com va passar durant tota la temporada passada, i és també saber perdre amb serenitat com va succeir amb la semifinal de la Copa d'Europa fa poques setmanes. Guardiola va començar la temporada que ara acaba reconeixent que no podia prometre títols, però sí que garantiria treball i treball per part d'ell i els seus. I ho ha complert. Avui, perdre la Copa d'Europa no ha estat un drama ni tampoc ha erosionat ni un xic el Barça, perquè s'ha guanyat un estil i un model que permet gaudir sense necessitar més. Avui, l'estil de lideratge i de saber fer de Josep Guardiola pot aplicar-se a la pròpia vida, a la vida familiar, a la coordinació de grups, al camp acadèmic, a la gestió empresarial, a la direcció política, i a tants altres àmbits. La raó és que el model i el concepte "guardiolejar" ja és universal, perquè apel·la a valors humans.

PETITES COSES | Ramon Salicrú

A Consensuar el parlar canviarpercosesmónel

CULTURA DE PAU | Xavier Garí Guardiolejar

l darrer article parlava del consensuar les indumentàries com una forma d'avançar cap a la convivència. Avui gosaria també fer un comentari relacionat amb les formes de parlar de manera pública, en els espectacles o mitjans de comunicació i en el llenguatge popular i casolà, entre amics i coneguts. Tots en tenim vives senyals de mostra. Em molesta, per exemple, que la paraula que designa l'element clau de l’eucaristia dels cristians s’hagi convertit en una desconsiderada interjecció habitual entre els amics, a la feina o al carrer, sense tenir massa present la forma de ser i de pensar de les persones de l' entorn. Cada cosa al seu lloc: L’"Hòstia" representa, per als creients, el memorial tangible del Jesús viu. No es pot convertir en una vulgar exclamació de sorpresa.

Xavier Garí és investigador en Cultura de Pau www.culturadepau.org / xavier.gari@culturadepau.org

Ramon Salicrú és mestre / ramon.salicru@cllicenciats.cat L 32valors

Pastisseria - Xarcuteria Menjars per Emportar Servei de Càtering

Creative Commons sorgeix de la idea que la llei és molt clara sobre com protegir obres però no ho és gens si en vols regular el seu us compartit. CC és una associació sense ànim de lucre que va decidir donar eines als creadors per poder saltar per sobre l'intermediari, i posar les seves obres a disposició de tothom que hi pugui tenir accés per usar-les, transformar-les o compartirles de la manera que se sentin més còmodes. Si la gran "C" encerclada significa "tots els drets reservats", la doble CC significa "alguns drets reservats", perquè quedi clar per tothom si es pot reproduir, usar, copiar, utilitzar en un diari o fer servir una foto i en quins bastlacióAquestatermes.associa-posaatravésdexarxaalnostrea-demaneragratuïta una sèrie de contractes completament legals per poder decidir quin tipus de llicència d'ús atorguem a les nostres obres: ús comercial, no comercial, usar citant la font o si estic obligat a compartir el resultat en les mateixes condicions que jo he usat un producte d'un altre autor. Aquesta manera de funcionar fa un pas més en la mentalitat de contacte directe entre les persones, sobre la idea que els intermediaris obtenen beneficis abusius i l'autor o el productor es perd en la selva legal i aconsegueix fer-se amb percentatges ridículs dels beneficis que produeix el seu producte. Per donar exemple convido a tothom que ho consideri oportú a copiar i reproduir aquest article, a refer-lo i distribuir-lo. Això si citeune l'origen i així de retruc ens ajudeu a créixer.

“Què passa si no necessito intermediari amb la regulació de les meves obres?”

33 valors

ots coneixem aquest símbol: ©, la famosa "c" encerclada que ens recorda que una obra està protegida amb copyright. Aquesta "c" engloba qualsevol obra des del mateix moment en que és creada. Però què succeïx si jo, com a autor, com a creador vull compatir qualsevol dels meus textos, fotografies, dibuixos o música? Què passa si no necessito que ningú faci d'intermediari amb la regulació de les meves obres, si considero que la cultura existeix per compartir-la?

ACCIÓ DIRECTA | Rosa Pursals

Creative Commons: el dret a compartir Mercats d'intercanvi (I) / Mercats d'intervanvi(II) / Bancs de temps i xarxes d'intercanvi de coneixements / Creative Commons / Copyleft Articles de la sèrie

T

L'ALTRA CARA DE LA CIÈNCIA | Pol Bartrès, Joan Basagaña, Gemma Figueras i Núria Radó

34 valors

Les molleres es podrien definir com a aiguamolls de muntanya, una mena de prat xop format sobretot per molses, que a mesura que es va descomponent el material vegetal que contenen, es forma la torba.

Una molsa i un lloc especials

La gran majoria de molleres són conques lacustres originades durant la última glaciació, a les quals un cop va desaparèixer el gel s'hi ha anat acumulant material vegetal. Aquesta acumulació és tal, que parts de la mollera perden el contacte amb l'aigua dels vessants o l'aigua subterrània, cosa que obliga a què siguin alimentades pràcticament només amb aigua de la pluja. Aquesta aigua, al no haver passat per diferents terrenys, és molt pobre, té molts pocs nutrients, de manera que només les espècies capaces d'aguantar aquestes condicions són afavorides. De fet, les condicions no són gens fàcils per els habitants de les molleres. L'acumulació de material orgànic és tal que no hi ha temps a que aquest es descompongui, de manera que s'hi formen dos estrats. Una zona superficial amb oxigen, on pot variar el nivell de l'aigua; i una zona anòxica per sota, sempre inundada sota el nivell de l'aigua, on hi ha bacteris descomponedors de la matèria orgànica adaptats a aquestes condicions anaeròbiques, de manera S “La majoria de molleres són conques lacustres originades durant la última glaciació”

experiència de provar Posterous (http:// posterous.com) per a l'edició de blocs ha estat del tot entusiasmant, en referència a la senzillesa i visió amb què s'ha dissenyat l'eina. Segueix la regla del "menys és més" és a dir "menys complex, més útil" minimalisme en estat pur. Alhora Posterous és molt més a prop del concepte xarxa social que dels convencionals blocs o weblocs tal com els utilitzem en l'actualitat. De fet els blocs seran destinats evolucionar i expandir-se desenvolupant mecanismes d'integració amb les xarxes socials, que és allà on cada cop hi ha més "vida

PENSAR LES NOVES TECNOLOGIES | Marc de San Posterous: Més L’ que produeixen diòxid de carboni i metà. Aquestes característiques fan que s'hi acumuli la torba, ja que a més a més, la putrefacció de la matèria vegetal és molt lenta en aquests climes freds, així que es va acumulant per sota el nivell de l'aigua en unes condicions de continua saturació i de poca disponibilitat d'oxigen.

tecnologies&ciències

Una molsa característica de les molleres és l'esfagne (Sphagnum), que és conegut precisament com a "molsa de mollera". Consta d'una tija principal amb unes branques que surten formant fascicles, és a dir, en grups. Al capdamunt, hi trobem tot de branques joves densament

i d'una cosa podem estar orgullosos els catalans, és que a nivell d'hàbitats, tenim una gran diversitat en un espai força petit com és Catalunya. Tot i això, en el nostre territori hi trobem aiguamolls, platges, llacs, vegetació d'alta muntanya, prats alpins i també, encara que poques, les especials molleres, que es troben a la zona dels Pirineus.

PER SABER-NE MÉS Historia Natural dels Països Catalans. Volum 6 i 7. Diversos Autors. 1991. EnciclopediaStrasburger.TratadoCatalana.de Botánica. Diversos autores. Editorial OMEGA. 35ena edición (2004).

Marc de San Pedro és màster en Societat del Coneixement / marcdesanpedronline.blogspot.com

“Posterous s'ha plantejat com a eina per a fomentar la publicació massiva de continguts” digital" per molt que a vegades ens puguin semblar que tractem de mons estranys on suposadament hi esdevenen fets incontrolables i poc formals.

Posterous s'ha plantejat com a eina per a fomentar la publicació massiva de continguts. Un cop t'has donat d'alta -no cal registre- i personalitzes l'eina, només et cal saber l'adreça de correu on enviar el teu contingut per obtenir en pocs segons la seva publicació a la xarxa. A cada usuari també se li permet afegir nous col·laboradors que poden publicar mitjançant l'enviament de continguts a: post@elteunom.posterous. com. Alhora la plataforma té capacitat per optimitzar 35 valors agrupades, formant el què s'anomena capítol. La part interessant d'aquestes molses són les seves cèl·lules. En les seves fulles en trobem dos tipus diferents, unes grans, transparents i poroses, anomenades hialocists, i fent una xarxa entre elles, unes d'allargades i verdes, amb clorofil·la i funció fotocontenir aire que ajuden a la molsa a surar per així poder continuar captant la llum i fer la fotosíntesi.

Com a curiositat, l'esfagne es va utilitzar durant la primera i la Segona Guerra Mundial per netejar les ferides, primerament per la seva capacitat d'absorció, i també per la seva acidesa, que inhibeix el creixement de fongs i bacteris.

Posterous: la possibilitat de publicar mitjançant una única acció els continguts a tot un grup creixent de xarxes socials com Facebook, Twitter o LinkedIn i a contenidors d'informació tan populars com el Flickr per a imatges o el mateix Youtube per a fitxers de vídeo.

Posterous va ser posat en marxa el juliol del 2008 per un nucli d'emprenedors que comptaren amb un capital llavor de quinze mil dòlars provinent d' YCombinator, una altra empresa californiana de capital risc especialitzada en el finançament d'empreses emprenedores. Posterous acaba d’obtenir 4,4 milions de dòlars dels nous inversors que se sumen al projecte. Gemma Figueras és laltracaradelaciencia.bloc.catgemmafigueras@ub.edubiòloga

Aspecte d'una turbera de la Serra de Gredos.

Pedro que un bloc, en un minut

Si bé les molleres de casa nostra són petites comparades amb les grans extensions d'Escòcia i Irlanda, el què està clar, és que són uns ambients d'allò més especials. sintètica, els clorocists. Gràcies als hialocists els esfagnes poden retenir grans quantitats d'aigua dintre de les seves cèl·lules, fins a vint vegades el seu pes sec en aigua. A més a més, les cèl·lules buides poden retenir aigua en condicions seques, mentre que en condicions d'alta humitat, els espais buits poden el format dels continguts que s'hi annexen (fitxers de text, imatge, àudio o vídeo) per tal que apareguin publicats de la manera més clara i suggerent. Val a dir que aquestes prestacions no serien prou innovadores si no hi suméssim l'avantatge que ara més diferencia

La torba formada per l'esfagne, s'utilitza com a additiu del sòl, ja que augmenta la seva capacitat per retenir aigua i també és una font de matèria orgànica.

@

La part medieval està molt ben conservada i s'ha convertit en espais per a vianants on es pot passejar per gaudir dels seus palaus i esglésies. La Galeria Nacional d'Umbria, el Museu arqueològic, el Museu de l'Opera del Duomo, l'Acadèmia de Belles Arts o el Museu històric de Perugia. Per un pont en forma d'aqüeducte es pot passar d'una part a l'altre de la ciutat a peu vorejant cases molt antigues i amb molt bones vistes a cada costat -al fons es pot veure el riu Tíber-. El nostre destí per agafar l'avió de tornada, és Roma, però abans passarem per Assís.

rincipis de primavera. Un vol de baix cost de Ryanair ens porta a Bolònia, anomenada "la ciutat roja" per la vermellor de les seves teulades i perquè fins el 1999 va ser un bastió del PCI, el Partit Comunista Italià, i les formacions que van seguir després de la seva desaparició. Bolònia sempre es posava de model com ha de ser una ciutat. Va ser durant molts anys la millor ciutat d'Itàlia humanament i urbanísticament, com també la primera en què el vianant va tenir prioritat davant del cotxe. Bologna la Dotta, anomenada així perquè va tenir la primera universitat del món al 1088 i Bologna la Grassa per la seva excel·lent cuina. En el nostre pas per la ciutat vàrem poder gaudir d'uns quants monuments com les Torres inclinades dels Asinelli i Garisenda, la Basílica de Sant Petrònio a la Piazza Maggiore, el Palau municipal i el Palau Podestà i encara més esglésies en un ambient de molt de tragir pels carrers, ja que era dissabte el vespre.Auna hora de tren arribem a Florència, Firenze en italià, la capital de la Toscana, la ciutat dels Mèdici i del Renaixement, on el toscà va esdevenir la base de la llengua italiana. Florència, per a mi, a mida que passen els anys ha seguit el camí de la majoria de ciutats italianes: el cotxe ho ha envaït tot i resta poc espai per els vianants. La ciutat, això si, ha recuperat el tramvia que comença i acaba davant l'estació del tren de Santa Maria Novella. Els diumenges a l'entorn de la fortalesa que hi ha al darrera de l'estació de tren es desplega un mercat de mobles antics i d'antigalles de totes les èpoques. Tot i ser objectes molt tronats tenen els seus compradors. Dos fets que em varen cridar l'atenció: la gran quantitat de joves estudiants que havien escollit com a viatge de fi de curs visitar la ciutat -a la tarda, un cop cansats de tantes explicacions, feien gatzaran en les nombroses places-. L'altre fet que va trasbalsar la vida de la ciutat va ser la visita del primer ministre Silvio Berlusconi instal·lat a l'Hotel Nazionale al costat del riu Arno. Durant tot un dia es va tallar la circulació de vehicles i vianants; una part de la ciutat on uns centenars de manifestants ja l'esperaven per dir-li «quatre coses». Molt aprop del Nazionale hi ha el Ponte Vecchio, el més antic de la ciutat i construït en època tardana per els etruscs i que els alemanys en la seva retirada al 1944 va ser l'únic que no varen destruir, sembla ser, per ordres del propi Hitler.

Es pot dir que són dos ciutats: la de baix al pla amb l'estació de tren de Fontivegge i la de dalt, històrica, penjada al cim. Les uneix des de fa poc un curiós i pràctic minimetro -un euro, un quart d’hora- que corre per un aqüeducte que s'aguanta per uns pilars amb set estacions penjades. Perugia conserva importants i nombrosos restes antics com l'Arc d'August i la Porta Marzia i en bona part encara es conserven les muralles que l'encerclen.

LaP

El Ponte Vecchio, el més antic, no va ser destruït pels nazis per ordre explícita de Hitler

GOOGLE EARTH

maletalafem

per Joaquim Amargant 36valors

Deixem la ciutat de santa Maria de Fiore i del David de Miquel Àngelo per endinsarnos a la regió de l'Umbria fins arribar a la ciutat de Perugia molt aprop del Llac Tra-simè.

Toscana i l’Umbria, a Itàlia

37 valors Pressupost:Avió, a través d’una oferta de Ryanair 25 euros, Trens regionals: 45 euros. Quatre dies allotjament en albergs: 80 euros. la fitxa atura't-hi un minut... Assís, la ciutat de Sant Francesc A pocs quilòmetres de Perugia es troba la ciutat d'Assís, penjada d’un turó. Des de l'estació es travessa la ciutat nova fins un camí de vianants de rajoles vermelles amb milers de noms gravats. El primer que es veu és la gran Basílica de sant Francesc d'Assís, lloc de pelegrinatge. Els carrers i les cases del poble s'han restaurat després del terratrèmol de 1997. Totes les cases, les esglésies i els estrets carrers semblen de postal i hi ha una gran serenor a certes hores; només se sent piular els ocells. Francesc, el fill d'un comerciant ric, hi va néixer al 1182 i va morir a santa Maria dels Àngels. Però abans es va presentar davant el Papa Inocenci III per presentar-li la seva reforma evangèlica basada en l'austeritat i el servei als més desvalguts. Hi ha quatre esglésies: Santa Maria Maggiore, la Catedral de Sant Ruffino, l'església de Santa Clara i la de Santa Maria dels Àngels. A dalt de tot del poble i damunt d'una roca s'alça majestuós el castell medieval de la Roca Maggiore.

Joaquim Amargant escriu sobre viatges cada mes a 'Valors' / quimamargant@terra.es Aspecte de la zona central de Perugia, a la regió de l’Umbria.

Consulta tots els viatges a www.valors.org www.codina.es

vegada...unahaviahi

Bon dia sr. Jaume Gual. En què puc ajudar-lo? -Bon dia -diu en Jaume meravellat-, voldria treure diners del meu compte. -Verificació del compte corrent de l'usuari. Confirmació de saldo. 1624 euros disponibles. Quina quantitat vol treure? -120 euros, si us plau. -D'acord. 120 euros computats. Saldo en compte su-ficient. Buscant autorització electrònica per la transacció. Autorització electrònica denegada. Falta complimentar contracte verbal sobre utilització nous caixers model ccc3po. Denegar transacció. Ho sento sr. Jaume Gual transacció denegada per no acomplir el requisit 127/000235. Formalització contracte utilització nous caixers. Vol realitzar la formalització del contracte per la utilització del nou tipus de caixer ara? -Ostres, d'acord, fem-ho. -Resposta no computable. Aquest caixer només accepta sí, per afirmar i no per negar.

Històries

“A la pantalla del caixer apareix una cara jove i masculina en 3D que el mira amb un somriure amable dibuixat en els seus llavis cibernètics” Text i Il·lustració Javier Garcia http://jagaranda.blogspot.com JordiText Lopesino

-S'ha-Sí. sobrepassat el temps de seguretat per les respostes contractuals en línia. Executi l'operació des del principi. Al tercer intent en Jaume aconsegueix complimentar verbalment el contracte d'utilització del nou caixer, però l'operació li ha fet perdre una mica la paciència. En acabar torna a demanar els diners al caixer.-Un moment si us plau. El caixer està computant l'operació. Mentre espera els diners el caixer està comprovant el nivell de serveis que té contractat amb el banc. Nivell de serveis insuficient. Proposta de nous serveis. Sr. Jaume Gual, amb les dades personals que tenim a la base de dades li estic calculant una proposta per una assegurança de la llar. Càlcul en curs. Càlcul computat. Proposta d'assegurança en ferm. Data d'iniciació de la nova assegurança immediata. Cobrament immediat. Saldo en compte suficient. Valor del rebut 756 euros. Venciment anual. L'accepta? -Com? què... Però què carai estàs dient. No m'interessa cap assegurança de la llar... -Resposta no computable. Aquest caixer només accepta sí, per afirmar i no per negar. -Sí, ja ho sé maleït caixer! No, no en vull cap, d'assegurança...-Aquestcaixer ha registrat la paraula sí. Res-posta afirmativa computada. Rebut domiciliat i carregat en compte. Rebut cobrat. Saldo resultant en compte 868 euros. Gràcies per utilitzar el servei de... -No, he dit que no. Màquina estúpida -en Jaume perd els nervis i comença a donar cops a la pantalla 38 valors d'un futur pròxim. El E n Jaume arriba al caixer automàtic del seu banc i introdueix la targeta de crèdit a la ranura. Tot d'una s'il·lumina la pantalla i se n'adona que el caixer és d'última generació, d'aquells intel·ligents que reconeixen la veu i que no tenen botons per prémer. "Què bé!" pensa "Ja tenia ganes d'estrenar-ne un d'aquests". En Jaume és d'aquelles persones que senten debilitat pels avenços tecnològics. A la pantalla del caixer apareix una cara jove i masculina en 3D que el mira amb un somriure amable dibuixat en els seus llavis-Identificaciócibernètics.client.

computada per part del client Sr. Jaume

caixer

Gual. Càrrec en el compte del client de les sancions econòmiques estipulades en l'apartat 4, secció 2, paràgraf 7 del contracte verbal signat relatiu a la mala utilització dels nous caixers ccc3po. Càlcul de la sanció total. Cinc cops a la pantalla. 75 euros de sanció administrativa per cop. Total 375 euros. Descomptat del compte de l'usuari. Operació finalitzada. Saldo resultant en compte 493 euros. Nou càlcul de nivell de serveis. Compte corrent. Targeta. Assegurança de la llar. Nivell de serveis insuficient. Càlcul de nous serveis mentre l'ordinador computa extracció de diners del compte. Nou saldo. Nou còmput. Esperi.EnJaume

està indignat, però ha après la lliçó i sap que no pot tocar la màquina perquè li tornarà a carregar en compte noves sancions. Quan acabi la transacció anirà de pet a la sucursal i presentarà una queixa. "Què s'han cregut aquests del banc" -Presentaciópensa.nous serveis. Pla de pensions. Aportació inicial 1500 euros. Desestimat. Saldo insuficient. Assegurança a tot risc per turisme. 867 euros. Desestimat, saldo insuficient. Assegurança de vida. Càlcul en curs. Càlcul computat. Proposta d'assegurança en ferm. Data d'iniciaci de la nova assegurança immediata. Cobrament immediat. Saldo en compte suficient. Valor del rebut 490 euros. Venciment anual. L'accepta?-NO!-...-Hedit que NOOOOOOOOOOO! -Si-...

creus que tornaré a caure en el parany vas molt... -Aquest caixer ha registrat la paraula sí. Resposta afirmativa computada. Rebut domiciliat i carregat en compte. Rebut cobrat. Saldo resultant en compte tres euros. Gràcies per utilitzar el servei de...

La cara d'en Jaume es va congestionant mentre la cara somrient i en 3D del caixer va desglossant la seva bancarrota. -No es pot computar la petició del Sr. Jaume Gual. Demanda 120 euros compte del client. Saldo insuficient. Transacció anul·lada. Cobrament sis euros de comissió per la utilització de serveis caixer ccc3po. Descobert compte client. Aplicació càrrec de penalització per descobert . Total penalització 22,57 euros. Saldo resultant -25,57 euros. Embargament nòmina sr. Jaume Gual fins liquidació del deute. Retornar targeta. Bon dia i gràcies per la visita. Fi del programa. Jordi Lopesino és escriptor i novel·lista

El caixer escup la targeta de crèdit que cau al terra, davant del peus d'en Jaume. Aquest fa uns segons que té la cara tota vermella i congestionada i emet una mena de sorollets i xisclets gens tranquil·litzadors. Explota en sentir bon dia i gràcies per la -AAAAAGGGGGHHHHHHH!visita.

39 valors automàtic amb la mà oberta-. Anul·la l'operació. Torna'm els diners.-Agressió

Fill de mala mare. Torna'm els meus diners -crida en Jaume mentre colpeja amb força la pantalla del caixer automàtic?. Torna'm els meus diners! Màquina del dimoni! I fica't on puguis les teves assegurances de-Programaciómerda. de seguretat. Intent de robatori. Individu perillós. Reincident. Avís a la policia. Filmació del delicte. Guardar filmació en arxiu segur... Cinc minuts més tard una parella de mossos deté a en Jaume Gual per intent de robo amb intimidació i danys a la propietat.

La veu de Calella . Notícies. S'incrementen els actes de vandalisme en la nova xarxa de caixers d'última generació del Banc Modern. Afortunadament els citats caixers estan protegits per un sofisticat programa informàtic que inclou la connexió directa amb la comissaria. S'han detingut el cent per cent dels vàndals que estan a l'espera de judici. La direcció del Banc Modern estudia presentar càrrecs per danys i perjudicis. Economia. El Banc Modern ha fet públic els beneficis de l'any en curs, un 37 per cent més respecte a l'exercici anterior. Increment aconseguit gràcies a les comissions i al alt volum de negoci realitzat exclusivament en els caixers ccc3po. Laboral. El Banc Modern ha fet una reducció de personal del 85 per cent. Quan s'ha fet pública la notícia les seves accions en borsa han pujat un 94 per cent. Societat. El President de la Generalitat ha fet entrega al president del Banc Modern del premi Avantguarda Tecnològica per la implantació dels caixers ccc3po a Catalunya. El President de la Generalitat ha dit que gràcies a gent emprenedora com el president del Banc Modern el nostre país va endavant.

valorsElls també parlen de... www.valors.org

Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.