Deixa't perdre per... | l'església de Santa Anna

Joc a terra (1982). envia diverses imatges per classificar-les. Reformular els objectes vol dir aturar-se un moment a fer la guitza al cervell. I, dit amb títols dels gravats, representarem els objectes Com la roda (1982), Com la muntanya (1982) i veurem unes peces que són alhora Pedres i dents (1982).

I tot això, on porta? Crec que a l'antiquíssima saviesa de contemplar els objectes, d'anar-los donant nom, de refer-los, de fer-los vinculants amb la vida i fer que entre ells i nosaltres apareixi quelcom nou. Com mostra el gravat Cal i ritme (1982), la vida és feta de matèria i de moviment (o de fang i alè de Déu, que diria el Gènesi), i el lloc de l'artista, segurament, deu ser aquell des d'on pot captar el moment en què aquest misteriós procés es posa en marxa. RAMON BASSAS

L'exposició Guinovart. Terra i memòria es pot visitar fins el 21 de gener al Museu de Mataró (Carreró, 17-19. Mataró).

l'IPOD?

L'espai ja no és un problema per escoltar música.

uns 5 anys. Així mateix, els telèfons mòbils i els ordinadors portàtils també s'han anat fabricant cada vegada de dimensions més petites. Però què passarà després? Estem en un moment d'estancament tecnològic? Hi haurà un nou model de reproductor musical, encara més petit? O aquest suport no serà mai més físic? La resposta: un nou repte pel nou any que comença.

MARIA SALICRÚ-MALTAS

DEIXA'T PERDRE PER... l'església de Santa Anna de Barcelona

Barcelona m'enfarfega. Tanta gent, tants cotxes, tant soroll...Per altra banda, quan esporàdicament hi vaig, gaudeixo molt descobrint llocs, transformacions del paisatge urbà.... Sense anar més lluny, l'altra dia vaig anar caminant i badant des del barri de Ribera a la plaça Catalunya. Comparava cada cantonada amb la que recordava d'estudiant, i anys més tard, com a mestra de Socials, on m'hi havia perdut moltes vegades fent jocs de pistes amb els meus alumnes.

Del barri de Ribera en deien el Born. El Fossar de les Moreres, abans passava desapercebut, de sempre lloc sagrat on es veneren els defensors de la Pàtria, ara a més és un dels punts on els guiris s'hi fan la foto de rigor. La bacallaneria de la cantonada s'ha transformat en un bar de copes i el colmado en una de les moltes botigues fashion. El Museu Picasso amb cua per entrar-hi. El carrer Princesa ple com un ou i no diem de la plaça del Pi, que segueix guardant el seu encant amb l'església de Sant Josep Oriol.

Cansada de consumidors, vianants i altres espècies humanes que omplien a vessar els carrers estrets i amples, quasi extenuada de formar part d'aquella aglomeració típica de les festes nadalenques, entro en un petit passatge i trobo una placeta petita, un petit oasi: l'església de Santa Anna. Déu meu, quina joia, l'havia oblidat, recuperar-la va ser tan gratificant com qui troba aigua en el desert! Impossible de creure. Cert que tres cotxes aparcats et feien tocar de peus a terra, però l'indret enmig de la jungla sorollosa era un glop d'aigua fresca, entre la Plaça de Catalunya i Portal de l'Àngel.

Com que estem en època de rebaixes i molts ben segur que anireu a la capital... creieu-me, si esteu tips de ser part integrant d'una elevada densitat de població, no us la perdeu. Potser trobareu algú com vosaltres que necessita espai, silenci enmig del garbuix i poder sentir el caminar de les formigues.

Seieu descansant davant la façana, amb la reixa, aquell redós...

quasi un miracle. EULÀLIA PUIGDERRAJOLS