Josep Monseny:"La nostra època tendeix més cap a l'excés que al defecte". Joan Salicrú.

"La nostra època tendeix més cap a l'excés que al defecte"

PER JOAN SALICRÚ L L L L L a primera qüestió que li volíem preguntar és si veu diferències entre els conceptes d’austeritat i el de sobrietat. L’austeritat em remet a quelcom més general, a un estil de vida, fins i tot a un tret de la persona i allò sobri em sona més relacionat amb l’objecte. Però més enllà del nom, trobo que l'interessant d’aquests valors és que són una mostra del canvi en el tipus d’ideals d’un temps ençà: hi ha uns ideals que estan a la baixa, però que eren els dominants uns anys enrera, fins a mitjans del segle XX: l’austeritat, la sobrietat, la noblesa, l’honradesa... eren ideals pels quals la persona renunciava a algun tipus de satisfacció immediata o massa grossa. Qui es declara honest és qui renuncia a treure profit d’una cosa que podria fer, però que si la fes seria deshonesta, qui es declara sobri és aquell que potser podria donarse més quantitat de satisfacció del que sigui però però se n’està... Aquesta ètica que implica privar-se d’alguns mitjans o algunes satisfaccions està a la baixa. Els ideals puixants en relació als mitjans i a les satisfaccions tenen una posició totalment contrària; l’ideal de riquesa implica més, no menys. O l’ideal del consumidor: aquell que pot tenir o comprar més coses sembla que és més. O la bellesa: s’ha de ser més guapo. O la joventut: s’ha de ser més temps jove. Això en general implica no una voluntat de limitar-se o privar-se, sinó al contrari. L’altre ideal molt estès que tenim és el de l’èxit; aconseguir cada cop més i més capacitat de domini.

Anem al tema de l'entrevista: cada cop celebrem les festes gastant més, fins i tot diners que no tenim. Per què creu vostè que estirem més el braç que la màniga?

Als psicoanalistes, l’experiència ens ha ensenyat que l’ésser humà no és merament biològic, sinó que també tenim una part no sé si dir-ne espiritual, però que és tota la dimensió del llenguatge. I l’experiència ens diu que l’homeostasi, és a dir l’equilibri perfecte, no existeix mai, sinó que tendim al defecte o a l’excés; hem de viure quasi permanentment amb una propensió per a sentir alguna cosa per defecte. A la modernitat, els grans noms del defecte són les depressions, són un defecte d’alegria, de vitalitat, de líbido, d’il·lusió, d’iniciativa... Pel que fa a l’excés, trobem sota la forma de l’angoixa -cada cop hi ha més subjectes

"L'ètica de valors que implica privar-se d'algunes satisfaccions està a la baixa"

perfil

Josep Monseny és psicoanalista i metge-psiquiatra, membre de l'Escola de Psicoanàlisi dels Fòrums del Camp Lacanià Fòrum Psicoanalític Barcelona), director de l'Institut Psico-Social Barcelona, president de l'Associació espanyola de Psicoanàlisi del Camp Lacanià i docent a l'Associació Catalana per a la Clínica i l'Ensenyament de la Psicoanàlisi. També és professor del postgrau de la Universitat de Barcelona titulat El discurs del psicoanàlisi Freud con Lacan, docent de l'Instituto per la Clínica dei Legami Sociali Milán-VeneciaMacerata, supervisor Clínic del CDIAP de l'Hospitalet i membre del Consell científic del Collége de Clinique Psychanalytique du Sud-Ouest de France. Un curriculum impressionant que no impedeix que quan parli ho faci intentant que a l'altra li arribi el màxim sentit de les paraules que pronuncia, amb tranquil·litat i profunditat.

angoixats- però també hi ha un excés de consum de satisfaccions. Un dels problemes de la nostra època són les addiccions, s’és addicte a coses que causen satisfacció però d’una forma excessiva, tant que fins i tot fan mal al subjecte. Ens movem, per tant, entre el més i el menys. I tenim una propensió a tendir més a l’excés que al defecte, sobretot al defecte assumit. Això em sembla clau: la falta com a cosa assumida i motor d’alguna cosa positiva; ara costa molt que la mancança d’alguna cosa sigui motor d’una altra cosa. El cas que m’expliques de Valors és paradigmàtic: em dius que crèieu que faltava reflexió i vau dir "fem una revista". La mancança l’heu convertit en causa d’un desig i l’esteu fent treballar i això donarà uns fruits. Això és molt infreqüent. El més habitual d’avui en dia és que quan algú es troba una mancança d’alguna cosa, ràpidament vol taponar-la. A la gent, la mancança els angoixa i ràpidament l’angoixa, en comptes de portar-los a pensar què els està passant i quin sentit té... la vol saturar.

I per això aquesta ànsia de consum, per tapar forats?

Sí. Fins no fa gaire l’angoixa era un valor; l’angoixa vital o el concepte de l’angoixa en Kierkegaard, com una manera de reconèixer un signe d’una cosa que cridava a interrogar-se per allò veritable del ser humà. Avui, si algú té un moment d’angoixa se’l vol treure de sobre, amb consum, fàrmacs o automedicació. I llavors una de les coses que fem és consumir gadgets, productes que la ciència adossada al discurs capitalista produeix abastament: consoles, televisors, ordinadors, cotxes... Aquestes posicions tenen a veure amb un no voler saber, quan algun ésser humà topa amb aquesta manca d’equilibri, alguna cosa que el qüestiona, per no viure la mancança i intentar superar-la... ens volquem a la satisfacció pulsional: la pulsió oral o menjar en excés -cada cop hi ha més bulímies-. Ho hem d’explicar perquè tenim un sistema social dominant -capitalisme més discurs de la ciència- que fa que els subjectes cada cop més estigui en una situació precària en allò social -el seu lloc com a treballador és molt insegur degut al progrés de la tecnologia- i cada cop més gent es veu en el risc de no quedar inclosos en l’ordre social. Això angoixa molt i una forma d’escapar d’això és consumir per calmar l’angoixa: hi ha molta gent que per exemple menja molt però no és gana el que té, és ansietat.

"Consumir és una forma d'escapar de la possibilitat de quedar exclosos"

I això s'agreuja per Nadal?

Sí. En la mesura que aquestes festes han perdut el sentit d’allò sagrat, de la participació amb quelcom de transcendent i una sèrie de ritus per formar part de la comunitat dels creients... com que aquesta part s’ha perdut, queda l’altra, la de "jo formo part de" en la mesura que practico aquesta mena de costums de fer regals de Reis, de Nadal... És una manera de ser-hi i de ser, justament per una gran ansietat i una gran seguretat.

Quin paper hi juga l'educació?

Tenim uns models educatius molt poc clars a l’hora de transmetre hàbits als infants. L’autoritat està molt minvada, el principi d’autoritat, no el principi de dominació. Els nanos moltes vegades no són educats en l’espera de la satisfacció immediata, per aconseguir una satisfacció d’un grau èticament més elevat. Se'ls dóna el que volen per treure-se’l de sobre perquè no tenim temps per ocupar-nos-en o perquè a vegades hi ha una generació que va passar dificultats i mancances, i ells amb els seus fills han obrat amb la filosofia de “no vull que li falti el que em va faltar a mi”. Però això no és una bona manera de sortir amb allò que et va faltar a tu, perquè és la llei del pèndol, i anar d’una cosa a la contrària no és un progrés.

Tot això és la dificultat de posar límits.

Exactament, és molt difícil. Es veu en el fenomen dels “nous rics”: hi ha una revenja inconscient de “el que no vaig tenir jo als meus fills no els faltarà”, sense preocupar-te que als teus fills potser no és això el que els cal; això és un afer pendent teu. Aquesta llei no arregla el malestar que tu vas tenir, fentlos el contrari a ells. És com la fotografia: el negatiu té el mateix perfil que el positiu. Hi ha tota una classe social que està fent el negatiu del que van fer amb ells. No és una manera de progressar. Perquè si apliquem aquesta lògica, la tercera generació estarà igual que la primera.

A quina situació ens pot portar gastar aquests diners que no tenim?

És un cercle viciós, un cercle infernal. Si jo per l’angoixa de que potser no sóc prou, no em tenen en compte, no m’inclouen

valors 16

"Si per l'angoixa de no ser prou aparento més del que sóc... la inseguretat augmenta" "Gastar més del que tenim és un bucle perillosíssim. Genera molta angoixa a la gent"

en un determinat col·lectiu, aparento més del que jo podria... la inseguretat, la incertesa augmenten. Aquella angoixa que tracto de pal·liar creix. És un bucle perillosíssim. Genera molta angoixa a molta gent, perquè moltes vegades la gent consumeix per complir certs ideals, ideals socials que es traslladen de manera silenciosa, a vegades de manera baladrera. Tu mires la televisió i veuràs que t’ho diu: gasta ara, ja pagaràs, no tindràs un cotxe pitjor que el del veí... Hi ha maneres molt grolleres i escandaloses d’empènyer la gent a consumir cada cop més, a uns certs models d’una manera d’estar... Sembla que qui té un determinat model de cotxe és més.

Com ens arriben aquest tipus de comportaments?

Hi ha moltes maneres silencioses, per exemple les telenovel·les, on els personatges són models que es proposen a molta gent, sobretot si no tenen massa formació... tenen un poder abassegador. Per exemple, és molt freqüent veure novel·les de països sudamericans, amb grans sectors de població molt precaris que protagonitzen rics. És una invitació a la identificació. Quan la gent veu que no hi arriba, que no pot saturar aquesta imatge... aquest ideal es torna en contra d’ells i es deprimeix.

Fins a quin punt són aquests estímuls externs el que ens impedeix viure de forma sòbria?

Allò més decisiu és la pròpia experiència viscuda en el si de la família i durant la infància. Però això no és tot, perquè els fills ho són dels seus pares, però també fills d’una època: la prova és que molts pares diferents acaben tenint problemes molt semblants, com per exemple discutir-se amb els fills per l’hora d’arribar a casa a la nit. En el camp de l’educació, cal tenir en compte els mitjans i el discurs dominant de l’època. La diferència d'ara és que mai hi havia hagut uns mitjans tan globals i potents. Ens estem trobant coses realment noves. Fa pocs dies vaig llegir una notícia que és paradigmàtica de la nostra època: deia que els negres del Senegal no volien saber res dels perills que comporta la immigració clandestina, com de dura i decebedora pot ser la vida quan arriben a Europa. Volen continuar creient en les imatges que els arriben per

Monseny fotografiat a l'interior de la seva consulta.

"A la nostra societat molta gent intenta assegurar-se un lloc per la via de fer-se veure"

televisió, on apareix un món occidental ple de riquesa... Aquest és un fenomen absolutament nou. I és un fet tan determinant que està empenyent-los, a molts d’ells, a la mort. Però quins efectes té la televisió sobre què ens passa als propis espanyols? La televisió promou un tipus d’ideals imaginaris, de narcisisme, que deprimeixen molt... Hi ha qui intenta arribar a aquests models i s’angoixa molt, i hi ha qui ja veu la impossibilitat d’abastar allò i que es deprimeix, a menys que tingui uns valors propis que el facin sostenir més enllà. El problema és que la família cada cop és més feble per transmetre models... Per l’excés de feina, el paper dels mitjans està suplantant la interacció familiar...

Parlàvem de la sobrietat però sobretot en el consum... Tampoc està de moda no destacar en el vestit, en el parlar, en el menjar... Per què? És que tots volem ser estrelles, destacar, fugir de l’anonimat?

Hi ha un afany de la gent per intentar aconseguir la fama perquè el lloc que cadascú té en la xarxa social està menys assegurat que abans. Cada cop és més difícil entrar en els circuits de treball i tenir un lloc estable... Tot això fa que ara la posició

"Es busca la fama perquè el lloc de cadascú està cada cop menys assegurat"

del subjecte sigui molt precària. Abans la gent tenia una feina per tota la vida, les famílies tenien avis, fills, néts, formant una comunitat interrelacionada... però això s’ha anat disgregant perquè a la modernitat els avis van a les residències i els néts encara no aconsegueixen posicionar-se. A les tribus primitives, tothom té un lloc reconegut, fins i tot els malalts mentals. En la nostra societat, en la mesura que augmenten els mecanismes de segregació i no es pot confiar en la xarxa, molta gent intenta assegurar-se una manera de ser per la via de fer-se veure, de ferse famós. També hi ha persones que aquesta incertesa de la societat moderna la tenen menys aguda, i la poden sostenir fent el que creuen que han de fer i punt.

Cada cop hi ha menys gent que viu de forma sòbria?

Sí, és més difícil, perquè hi ha una inseguretat existencial, perquè hi ha una dificultat molt gran de sentir que tu tens un lloc, que compten amb tu, que representes alguna cosa per a algú... Si tu tenies una família ben entramada o eres un obrer d’una gran fàbrica... Ara la feina no et vincula, és tot precari, al cap de dos dies ja en tens una altra.

Per acabar, quines solucions hi ha per a aquesta manca de viure en sobrietat?

Hem de ser cada cop més a convèncer-nos d’aquests ideals en què un a vegades es priva d’alguna cosa o alguns mitjans per assolir objectius més valuosos. I transmetre-ho als fills, als alumnes, als col·legues... El que és bo d’ara és que ens adonem que en el model que vivim no tenim futur. A alguns això ja els ha fet moure, a d'altres els costarà més... Hem de reactualitzar els valors en els quals no tot sigui l’ideal del plus de satisfacció: més fàcil, més ràpid, menys costosa... Ara, per arribar a aquestes conclusions, des del psicoanàlisi creiem que és bo que cada subjecte faci el camí que li és propi, que li arribi per un procés de conclusió pròpia, llavors és quan és eficaç. Si se l'hi fa arribar per imposició... malament rai. Que vegi que aquesta és una altra manera de viure, que no és la de la satisfacció immediata però que és molt engrescadora. És més, el subjecte que s’enganxa bé a una causa aguanta més que un altre davant els embats de la vida, és menys vulnerable, no es deprimeix ni s’angoixa tan fàcilment.

17 valors