11 minute read
Josep Maria Ureta: "No hi ha morosos, però cal veure a què renuncia la gent per tornar un crèdit". Maria Coll.
PER MARIA COLL
Advertisement
A A A A A ctualment, un individu de classe mitja, pot viure sense haver de demanar crèdits o hipoteques? És a dir, sense cap tipus de deute, potviure econòmicament el dia a dia? Sí, jo crec que és possible, però no és normal. Viure el dia a dia vol dir que cada jornada gastem allò que hem ingressat, una proporció de la setmanada o la mensualitat. Tot allò que no menges, no gastes o no consumeixes és estalvi. Tenint en compte això, hi ha dues formes de plantejar-se econòmicament la vida: els que gasten i els que estalvien. Els primers depenen dels segons; els que consumeixen agafen dels que estalvien. Hi pot haver un punt d'equilibri entre aquests dos estils de vida? Crec que no. El punt d'equilibri és absolutament inestable. Aquest equilibri és una mica com el balanceig d'una barca prop de la costa, es manté a la superfície, però en tot moment ha de decidir cap on va.
I som nosaltres qui decidim un model o altre. Un dels grans avantatges del nou model econòmic que tenim és que cada persona es munta econòmicament la seva vida. Jo estic disposat a explicar, fins allà on es pugui, que la mundialització té alguns avantatges, doncs un d'aquests és la llibertat per decidir. Si hem aconseguit que el gran estalvi sigui únic, també hem aconseguit transmetre un missatge: és possible que a cada persona que tingui necessitat d'una inversió o una despesa li arribin diners sense saber d'on li vénen. Aquesta és la teoria. En aquests moments, una persona que necessita un crèdit pot fer servir els estalvis d'un botiguer de Filipines, un economista de Nova York o un ramader d'Argentina. Aquesta és la mundialització positiva; l'ús positiu de l'estalvi. Però la
Un estudi de la Fundació mundialització té una altra cara. La perversió de la mundialització
Espanyola deCaixes és que l'intermediari tria a qui li deixa diners, a qui n'hi treu, end'Estalvi (Funcas) posa de cara que n'hi faltin; i a aquí en dóna, encara que n'hi sobrin. A-
manifest que les famílies estalvien poc: a Catalunya, per exemple, l'estalvi ronda el 15,5% de la renda bruta.
perfil
Josep Maria Ureta i Buxeda (Sabadell, 1952) és periodista expert en economia. Actualment és cap d'opinió de El Periódico de Catalunya, diari on publica articles d'economia, i col·laborador del Matí de Catalunya Ràdio amb l'Antoni Bassas, on es va fer conegut amb l'espai Lliçons d'economia recreativa, al costat del professor Fabià Estapé. També ha participat a altres programes, com 180 graus de TV3. Sempre demostrant un do per la divulgació de temes econòmics de forma pedagògica. És autor del llibre Economia de butxaca (Viena Edicions, 2005), un recull dels seus articles publicats entre els anys 1990 i 2005.
questa és la part negativa de la globalització, una aplicació salvatge del capitalisme; però conceptualment la globalització és una cooperativa global.
Però, què passa quan en una mateixa societat cada cop hi ha més deutors que estalviadors?
L'economia sempre és una ciència trista, perquè sempre hi ha més necessitats que recursos; i frustrada, perquè mai pot arribar a un punt d'equilibri. Per tant, l'autèntica economia és aquella que aconsegueix establir prioritats i ajuda a fer que la gent visqui millor. Tenint en compte això, sí és cert que cada cop més estem sucumbint a una cosa que es diu marketing. Però, fins i tot el marketing té una vessant interessantíssima, és una ciència que busca necessitats i com satisfer-les; i una vessant pervertida, crear necessitats innecessàries. El marketing fa entrar les persones en l'àmbit de la comparació. Jo no necessito un rellotge, però si la meva companya en té un, jo també en vull. És un fenomen de contagi.
Per tant, el marketing ens aboca al consumisme, especialment durant aquestes festes de Nadal que acabem de viure.
Ho sento, estic rotundament en contra d'aquesta tesi del consumisme de Nadal, Cap d'Any i Reis. Hi ha consumismes pitjors. Ningú no demana un crèdit per comprar un regal de Nadal, es demana un crèdit per pagar les vacances de l'estiu. Què és pitjor? Per què no denunciem això? L'altre dia, el director de El Periódico de Catalunya, Rafael Nadal, em deia que estava tip que del 6 de desembre al 8 de gener s'imposessin els pessimistes. El problema no és anar a dinar a ca la sogra el dia de Nadal, el problema és que no tens una bona relació amb ella durant tot l'any. Doncs, per què aquests dies les emissores de ràdio, les televisions i els diaris donen audiència als emprenyats amb el Nadal? A tots els que ens agrada el Nadal, i molt íntimament, estem esperant que arribi per reafirmar la nostra estimació vers els que tenim més a prop. I gastar, doncs és clar, però a més ens gastem allò que hem estalviat. La cosa més trista d'aquests dies ha estat veure gent, que l'han fet venir aquí a "servir-nos" a la fàbrica, a l'hospital, a la llar.., i que han estat dos i tres anys estalviant per pagar el bitllet d'avió i anar a veure la família, per acabar sent víctimes d'uns desaprensius espanyols. Això és una vergonya!
Segons un estudi publicat per la Fundació Espanyola de Caixes d'Estalvi (Funcas), un 10% de les llars espanyoles gasta molt més que el que ingressa.
Quan, a causa de l'augment dels preus i uns interessos baixos, sembla a simple vista que estalviar no és rentable. Com es pot introduir la població a la cultura de l'estalvi? És un problema cultural. Fa més de 2.500 anys, un grec ja va explicar-nos una història. Hi havia una noia que tenia una vaca. La va munyir i va abocar la llet en una gerra. Va decidir anar al mercat a vendre-la i mentre caminava somiava que amb els diners es compraria un vestit, i amb el vestit trobaria un bon marit, i aquest marit... Fins que badant, va caure i se li va trencar la gerra. És la història de la condícia. Però també hi ha una altra història, la de la cigala i la formiga. La
Segons FUNCAS, les paròdia de l'estalvi. Si expliques aquesta famílies espanyoles són de història a un noruec, no entendrà res. les més endeutades de tota Perquè els països que passen fred la la Unió Europea. De fet, el major part de l'any tenen una política de nivell d'endeutament amb els l'estalvi que no tenim nosaltres. Ells sabancs i les caixes a Espanya ben que si no tallen llenya a l'estiu, no és un 10% superior a la resta sobreviuran a l'hivern. La cultura de de països europeus. l'estalvi, sobretot, ens la genera l'entorn. En els països que no tenim aquest element cultural, l'hem d'explicar. Això ja ho fa el govern espanyol, que ens està enviant un missatge: quan vostè ja no pugui valdre's per si mateix, l'assistència que necessiti ja no serà gratuïta per més que hagi cotitzat a la Seguretat Social i per més impostos que hagi pagat. I n'envia un altre, aquest encara massa tímidament: no ens demani més d'allò que li podem oferir. La cultura de l'estalvi és més difícil en països mediterranis, però de mica en mica anirà entrant.
Però estalviar tampoc és garantia de benestar en el futur: potser d'aquí uns anys els nostres estalvis resulten, per un augment dels preus, completament irrisoris.
De moment, una de les poques coses que la globalització pot eximir, és aconseguir una davallada a tot el món occidental dels tipus d'interés. Hem ajustat més els tipus d'interès que la inflació. A Espanya hem tingut tipus d'interès negatius des del 2001 fins ara. Això vol dir que la inflació és superior al préstec de diners. Per tant, ens preguntem: per què m'haig de gastar els meus diners si em surt molt barat gastar-me els dels altres. Aquesta part de la globalització és bona. L'abundància d'estalvi genera una sobreoferta de diners i en rebaixa el seu preu. Doncs ara estem en aquesta situació. Sí és cert, però, que encara tenim una assignatura pendent. Pesa massa una manca de formació generacional, que inclou des de la gent de vint anys fins a la gent de quaranta, per gestionar-se els seus propis ingressos independentment de l'Estat. Mentre no tinguem aquesta formació i orientació, sempre hi haurà gent que es gasti diners amb coses en què no s'ha de gastar, però és la seva llibertat. Ningú no ens pot dir en què hem de gastar-nos els diners.
Sí, tenim molta llibertat, però si no tenim coneixements d'economia...
L'economia és racional. És una presa de decisions continuada, posada en números. Ara estem dins l'escola d'expectatives racionals: la gent gasta o no gasta segons el sou que preveu que tindrà i els estats gasten segons els pressupostos que preveuen que tindran. En aquest sentit, l'Estat es comporta pitjor que els particulars. L'Estat actua segons previsions irrisòries i no justificades. Cal tenir en compte que actualment l'índex de mo-rositat és molt baix. Ara, caldria observar quines renuncies està fent la gent per a poder tornar un crèdit. Si uns pares renuncien a una millor educació dels seus fills perquè s'estimen més comprar-se un cotxe, és un problema de valors. Cada persona ha de saber en què vol prioritzar.
valors 20
Quina confiança mereixen aquestes companyies que unifiquen crèdits?
Aquestes companyies són les "Air Madrid de les finances". És una autèntica usura. Les víctimes tornen a ser els pobres, especialment els sud-americans. A més, moltes vegades aquestes oficines d'aquest tipus de companyies són segones marques de caixes i bancs coneguts.
Però, segons les dades, els crèdits augmenten més entre les famílies de classe mitjana que en les famílies de classe baixa.
Viure de crèdit és proporcional a l'estabilitat de l'obtenció d'ingressos. Per exemple, aviat s'acabaran les herències. Amb una hipoteca a trenta anys és impossible deixar una herència. El gran producte financer dels propers anys serà realitzar hipoteques que ja et solucionin la jubilació per quan acabis de pagar-les.
Abans la gent captava millor el valor del diner perquè es parlava de setmanades o jornals. Actualment, quina concepció del diner tenim?
Als Estats Units, el sector més important, després de l'armamentístic i les noves tecnologies, és la banca i el model universal és la targeta de crèdit. Sabem que podem viatjar per tot el món pagant i movent diners sense tocar ni una moneda. Cada
Actuament hi ha actives a cop que nosaltres passem la Espanya al voltant de 81,17 targeta per un caixer, estem acmilions de targetes de tivant el més gran i sofisticat crèdit, és a dir 2,2 targetes model de comunicació del món. per habitant major de 16 Un dels indicadors més imporanys. A la UE, la mitjana és tants de l'economia espanyola és d'1,9 targetes per persona. saber a partir de quan s'activa la targeta de crèdit per pagar despeses corrents. Si abans s'activa-va a partir del dia 25 de cada mes, ara ja s'activa entre el 19 i 20.
L'euro ha agreujat aquesta tendència?
A Espanya sí, a causa de la pèrdua de la noció de l'equivalència.
L'equivalència actual de l'euro és aquesta perquè es buscava l'equivalència d'un euro igual a un dòlar i un euro igual a dos marcs alemanys. L'euro va ser el premi a la reunificació
Alemanya. En canvi, Espanya es va haver d'aguantar-se i introduir la moneda fraccionada, els cèntims. Per tant, per a
Espanya l'euro ha estat una presa de pèl. Jo, en el moment del canvi, vaig ser un dels defensors de la conversió ràpida i ara reconec que la vaig espifiar. L'1 d'abril de 2002, quan per llei van desaparèixer els preus en pessetes, van canviar tots els preus.
"Aquest és un llibre pensat per a tots aquells que se salten la secció d'economia dels diaris, però que sovint es pregunten per què els costa tant arribar a final de mes; per als que voldrien saber com dimoni es calcula l'IPC o què diantre és això de l'Ibex però només estan disposats a invertir-hi mig minut; per als que cada vegada que parlen amb el director de la seva oficina bancària tenen la impressió que han tingut un encontre en la tercera fase". A la contraportada del llibre així s'explica la seva finalitat. Aquesta obra recull els millors articles de Josep Maria Ureta publicats a El Periódico de Catalunya des de 1990 fins al 2005.
Avui és molt difícil trobar qualsevol preu que no acabi en 0 o en 5. Va ser una gran presa de pèl.
El diner condiciona la persona?
El diner no condiciona la persona, la persona neix amb aquest condicionant. Cal tenir diners per viure i per sobreviure.
Els preus dels productes i serveis més consumits són un 60% més cars que fa cinc anys, quan es pagava en pessetes, segons un estudi elaborat per la Confederació Espanyola d'Organitzacions de Mestresses de Casa.
I tu... què en penses de la sobrietat? Digues-hi la teva awww.valors.org!
Introdueix la teva opinió al fòrum de la web i sortirà publicada al proper número de 'Valors'
21 valors
