Valors 29: Es fa molta televisió al servei de la gent

Page 1

Any III Núm. Juliol-Agost2920062,50euros momentVALORSmomentVALORS "Es fa molta televisió al servei de la gent" "Es fa molta televisió al servei de la gent" La presentadora de 'La Nit al dia', Mònica Terribas, protagonitza un número dedicat als valors que transmeten els mitjans de comunicació actualment Esteve Soler: la guerra de l'Iraq en d'Antoni"Parlem?",directeAira valors valors ESCALA DE VALORS "Dissenyar unes vacances sense jo", de Francesc Grané TVCFOTO: valors.org valors.org L'ARTICLE DEL MESL'ARTICLE DEL MES l'IraqlaEsteved'Antoni"Parlem?",AiraSoler:guerradeendirecte ENTREVISTA A J OAN BARRIL · A RTICLES D 'A LBERT S ÁEZ , S ÍLVIA L LOMBART I F RANCESC C ASTANYER

|

2411- Dediquem aquest número als valors que transmeten els mitjans de comunicació. I ho fem parlant amb Mònica Terribas, que ha aconseguit amb "La nit al dia" de TV3 fer una informació del dia a dia sense oblidar la reflexió de fons sobre la societat en què vivim. 3 valors TELEVISIÓ DE CATALUNYAEN PORTADA valors EDITA Associació Cultural Valors DIRECCIÓ Maria Coll i Joan Salicrú CONSELL DE REDACCIÓ Joaquim Brustenga, Jordi Cussó, Dolors Fernàndez, Francesc Grané, Xavier Manté, Marta Masdeu, Eulàlia Puigderrajols i Marc de San Pedro REDACCIÓ Laura Arias i Xavier Noya OPINIÓ Joaquim Brustenga i Toni Codina HI HAVIA UNA VEGADA... Roser Trilla (coord.) 4 Editorial | Els reptes de comunicar. 5 L'article del mes | Parlem?. Antoni Aira. 6-7 Fòrum | Una reflexió sobre l'eternitat. Xavier A. Tremosa. Llavor d'eternitat. Maria Jesús Jiménez Cózar. Guatemala em va commoure. Antoni Codina. 8 Des de l'altar | El diàleg. Josep Boix. 8 Fullejant el diari | Una bona alimentació. Marta Masdeu. 9 Escala de valors | Dissenyar unes vacances sense "jo". Francesc Grané 9 La porta oberta | L'anhel d'una abraçada. Maria del Mar Galceran 8 Penso, doncs no existeixo | Nosaltres, els vençuts. Albert Calls. REVISTA MENSUAL DE REFLEXIÓ I DIÀLEG Número 26. Juliol-Agost 2006 Pàgina web: http://valors.org L'ALTRA CARA DE LA CIÈNCIA Laia Bassaganyes, Marina G. Bufí i Núria Radó COL·LABORADORS Joaquim Amargant, Ramon Bassas, Albert Botta, Josep Maria Cusachs, Maria del Mar Galceran, Francesc Grané, Nicolau Guanyabens, Xavier Manté, Marta Masdeu, Joan Pera, Eulàlia Puigderrajols, Ramon Salicrú, Maria Salicrú, Marc de San Pedro, Josep Maria Solà i Judith Vives HAN PARTICIPAT EN AQUEST NÚMERO Josep Boix, Francesc Castanyer, Maria Jesús Jiménez Cozar, Sílvia Llombart, Albert Sáez i Xavier A. Tremosa. DIBUIXOS Àlex Valls i Javier García EDICIÓ i CORRECIÓ Anna Olm i Rita Tudela FOTOGRAFIA Toni Canal, Xavier Noya i Laia Alonso COMPAGINACIÓ Joan Salicrú IMPRESSIÓ Impremta Prims COMPTABILITAT Engràcia Carlos PUBLICITAT Carme Itxart DISTRIBUCIÓ Raul García ADREÇA C/ Sant Josep, 18-20 08302-Mataró Tel. 620.749.138 FAX 93.798.62.59 ADREÇA ELECTRÒNICA redaccio@valors.org DIPÒSIT LEGAL B-6206-2004 Els valors dels mitjans sumari | juliol-agost 2006 PER MONOGRÀFICCOMENÇAR 11-24 Què comuniquen els mitjans? 12-13 Els valors de les notícies. Albert Sáez. 14-18 Mònica Terribas: "Es fa molta televisió al servei de la gent". Maria Coll/Joan Salicrú. 19-22 Joan Barril: "Els mitjans han renunciat a fer que la gent sigui una mica millor". Maria Coll. 23 Premsa gratuïta i democràtica. Francesc Castanyer. 24 Mitjans digitals: la vida real. Sílvia Llombart. Antoni Aira acaba d'escriure un llibre amb la gent gran com a protagonista. Ens explica el que n'ha après a secció "L'article del mes". "Parlem?"5

|

PROPOSTES Cinema |''Buenas noches y buena suerte'. J. Vives. 25 Televisió |De lletra en lletra. Maria Coll. 26 Propostes atípiques | Deixa't perdre per una deixalleria. Eulàlia Puigderrajols. 26 Solidaritat | Originales solidarios. Red. 27 Art | M'he quedat amb la teva cara. R. Bassas. 27 Música La Missa de les Santes. M. Salicrú-Maltas Llibres Un reporter a Txernòbil. Josep Maria Solà. Viatges| Una altra manera de veure Roma. J.A. L'altra cara de la ciència La malària, més enllà de la ciència. Núria Radó/Laia Bassaganyes. Sabies que... | va existir la telegrafia òptica per comunicar-se?

26

25

30

31

Nicolau Guanyabens 32 Hi havia una vegada... | Reina per un dia. Jordi Lopesino. 32 Una carta des de... | Lisboa (Portugal). N. Bernaus 33 Petites coses per canviar el món | Papers per reciclar. Ramon Salicrú. 34-35 momentVALORS | Esteve Soler. La guerra de l'Iraq en directe. Maria Coll. PER ACABAR... 25 La guerra en directe AVÍS ALS LECTORS I SUBSCRIPTORS Tenim notícia que algun individu s'ha personat a diversos establiments i particulars com a comercial de Valors sense el consentiment dels editors d'aquesta revista. Preguem que qualsevol afer o denúncia en aquest sentit sigui denunciat trucant als telèfons 620.749.138 o al 646.474.452 o mitjançant un correu electrònic a redaccio@valors.org. El periodista de TV3 EsteveSoler ens explica com va viure la invasió de l'Iraq per part de les tropes dels EUA.

|

27

[Entre tots hem d'assolir que aquesta gran eina que són els mitjans contribueixin al bé del comú, de la gent]

4 valors VALORS A L'ALÇA

Els reptes de comunicar

Els mitjans de comunicació seguiran creixent tecnològicament i possibilitant més capacitats als ciutadans. Però per damunt de tot han de valorar la seva capacitat educativa i no poden renunciar a la tasca de formar persones cada vegada més autònomes i adultes. Han de ser una ajuda perquè els diferents grups socials pugin realitzar la seva tasca formativa. Això ens ha de portar a saber distingir entre aquells mitjans que entretenen informen i formen i dels que tenen el qualificatiu de "escombraries". Aquest és un repte al que no pot renunciar ningú, ni els professionals dels mitjans ni els seus usuaris. Entre tots hem d’assolir que aquesta gran eina que són els mitjans de comunicació contribueixin al bé del comú, de la humanitat, de la gent.

EDITORIAL ls mitjans de comunicació són avui tant poderosos que s’han convertit en un instrument no només d’informació sinó també, agradi o no, en instruments preponderants de la formació de la gent, de les masses. Gairebé totes les persones, amb més o menys capacitat crítica, som receptacles de la formació que imparteixen, a vegades subtilment, els mitjans de comunicació. Amb la força que els presta la imatge, el so, la música, l’art i la intel·ligència mateixa dels qui els dirigeixen i organitzen han esdevingut una eina imprescindible pels nostres dies.

VALORS A LA BAIXA

El Punt, 19 de juny)

E

LA FRASE "El Roto (El País)

"ElL'acollida:75per cent (Catalunya"veniraconsellenimmigrantsdelsa

“No calen ni maratons de minuts de silencis, ni maratons de declaracions, valdria més que fóssim humans, només durant un minut”. Joan Oliver. 'Avui', 5 de juliol.

El publicista Ramon Guàrdia parlant de l’evolució que ha sofert publicitat donava aquesta interessant visió: ”Als anys cinquanta s’anunciava a un producte, i aquest era bo o no ho era. Als anys seixanta va primar la marca, es buscava la marca més que el producte. Darrerament el que té importància és el valor afegit. Si un espot no aporta un valor afegit és que el producte no és del tot bo”. Aquest valor afegit avui són els valors, és a dir, estar convençut que amb la compra d’un producte estem sent solidaris amb els més necessitats. És el que és coneix com a màrqueting social. Aquesta percepció del món de la publicitat, porta segons el Dr. Jaume Aymar a “què la gent d’avui en dia cre-guin que darrera de tot programa, fins i tots d’un reality show, hi ha amagats uns valors, encara que aquest, sovint estiguin deformats o caricaturitzats. Són valors, i malgrat estar deformats provoquen en nosaltres unes emocions”.

Avui, 22 de juny) (49,4quedareferèndumenparticipació"Lademocràcia:Laelenunpercent"

els seus avis, sovint millor de la que tenen amb els seus pares, però en la majoria dels casos aquesta connexió no s’aprofita gens.

Parlem?

Antoni Aira Antoni Aira és periodista

El discurs de la nostra gent gran és ple de valors com la lleialtat, l’esforç, el coratge, el respecte, la responsabilitat... I tot això mai serà anacrònic.Elcasés que el diàleg entre generacions és bàsic i tots hauríem de poder aprendre de l’experiència dels uns i dels projectes dels altres. La veu de l’experiència dels nostres grans hauria de ser escoltada i, alhora, ells haurien de reconèixer la preparació d’una nova generació que ha de construir la Catalunya del present i la del futur.

Potser els uns no ens acaben d’entendre i els altres no tenim un mínim interès en conèixer l’altra part, però el problema és per a totes dues bandes. Els uns perquè cada vegada semblen més marginats per una societat que té la joventut posada en un pedestal, i els altres perquè anem mancats de referents vàlids plens de valors que en realitat mai passen de moda.

per començar 5 valors

La generació dels nostres avis ha viscut bona part d’un segle dels més convulsos i canviants de la història de la humanitat. L’han viscut, a més, en un país que n’ha patit les conseqüències com el qui més. Això té el seu valor. Això ens hauria d’atreure per atansar-nos-hi i extreure’n el millor. Només cal atrevir-se a fer el primer pas. Què? Parlem? DEL MES i ha una entitat financera que fa alguns mesos va adoptar un eslògan ben curt, ben directe i ben entenedor: “Parlem?”. És tan encertat que trobo que potser tots l’hauríem de fer una mica nostre, sobretot si tenim present la confusió que vivim en més d’un sentit, com a individus però també com a societat. Els darrers tres anys, per exemple, els nostres polítics s’han estat demanant dia rere dia allò tan recurrent d’on som, d’on venim i cap on anem, a voltes amb el nou Estatut. La comissió estatutària estava formada per gent força jove, ben preparada i amb carrera, però els dubtes els envaïen. I davant d’això, algú va tenir la temptació de recórrer a la veu de l’experiència? Segons m’explicava ara fa uns dies l’expolític i historiador Josep Benet, a ell i als seus companys redactors de l’Estatut de Sau se’ls van atansar pocs polítics durant tot l'actual procés. I els pocs que ho van fer, després de la primera vegada, ja no van tornar-hi, segons Benet, perquè o no havien entès allò que els argumentaven o perquè no hi havien combregat i ja en van tenir prou amb una L’exempleprovatura.delspolítics és força gràfic. De fet, ells no són ni millors ni pitjors que la resta de la societat, ja que simplement en són una part que viu exposada a l’aparador. I de fet és molt simptomàtic, l’exemple de la relació dels actuals polítics amb unes generacions passades que les han viscudes de tots colors. Escoltem prou la gent gran de la nostra societat? En traiem tot el suc que podríem? ¿Sabem aprofitar el gran capital que suposa la seva experiència, els seus anys viscuts i el seu coneixement de la vida? Sembla prou clar que no. La majoria d’ells no parla el llenguatge SMS i no es mou com peix a l’aigua per l’oceà internàutic on naveguen a diari els seus néts. Però que el seu llenguatge no sigui el de les noves generacions no justifica que no s’hi interactuï. Molts joves tenen una molt bona relació amb

H L'ARTICLE

La lalacanviantsconvulsosseglebonaavisdelsgeneraciónostreshaviscutpartd'undelsmésidehistòriadehumanitat

Entre avis i néts, doncs, no hi ha un enfrontament, però sovint sembla que davant la incomprensió mútua optem per ignorar-nos.

Alguns es justifiquen dient que “parlen un altre llenguatge” o que “semblen d’un altre món”. Segurament tenen part de raó, però això no justifica la incomunicació, sobretot, perquè el món que vivim avui en dia ha estat construït en part per ells, i hi tenen molt a dir.

Els mitjans de comunicació s'han convertit en una realitat hegemònica a la nostra societat. Però quins valors comuniquen? En parlem amb els coneguts periodistes Mònica Terribas i Joan Barril.

Els mitjans de comunicació s'han convertit en una realitat hegemònica a la nostra societat. Però quins valors comuniquen? En parlem amb els coneguts periodistes Mònica Terribas i Joan Barril.

11 valors

Què comuniquen els mitjans?

Els valors de les notícies

firma el tòpic que s’han perdut els valors. I que els mitjans de comunicació en són responsables. La realitat podria ser una altra. Han canviat els valors. I els mitjans de comunicació en uns casos han reflectit aquest canvi i en d’altres l’han projectat. Tota activitat humana implica sempre alguna mena de valors. Viure és triar. I triar és decidir que és “millor” de fer, de pensar o de defensar. Decidir què “és millor” vol dir donar valor a les idees, als comportaments, a les persones, a les institucions, a les polítiques, a les creences... El món d’avui no és un món sense valors sinó un món amb uns valors que no ens agraden a molts o que no són els que havíem somniat en una societat il·lustrada i democràtica. Els mitjans de comunicació tenen els seus valors. Hi ha un seguit d’atributs que es demanen als fets i a les persones per convertir-los en notícia: la novetat, la importància, la rellevància, l’espectacularitat, la conflictivitat, el suspens... No sempre el periodisme aplica aquesta valors amb un mateix barem. Avui prima el valor de l’espectacularitat gràcies a l’hegemonia de la cultura audiovisual. Certament que quan el periodisme analitza la realitat amb aquests valors, la deforma. Però de la mateixa manera ho fan altres activitats interpretatives com la ciència, la religió, l’educació, la ideologia, etc. L’impacte social dels valors periodístics és directament proporcional a la importància social dels mitjans de comunicació. En aquelles

Com ha assenyalat el professor Lluís Duch, quan la família, l’escola i les esglésies estan en crisi, la capacitat persuasiva dels valors de les notícies creix exponencialment. De tota manera, penso que els mitjans de comunicació han fet una bona tasca en el tema dels valors amb independència de l’estat actual de la qüestió. La visibilitat que donen els mitjans a la vida social, com ha assenyalat J.B. Thompson, fa que avui la distància entre els valors proclamats i els valors viscuts sigui més petita. Això pot provocar una visió deforma"Quan família i escola estan en crisi la capacitat persuasiva dels valors de les notícies creix" 12 valors

Albert Sáez OPINIÓ els valors dels mitjans de comunicació

|

esferes de la vida on només tenim un coneixement periodístic de la realitat, els valors de les notícies esdevenen els valors del món. En d’altres on la importància de la interpretació periodística és relativa, els valors de les persones i dels col·lectius són més decisius sempre que en tinguin. I la força del periodisme en aquest terreny no és només conseqüència de la capacitat coercitiva dels mitjans sinó de la millor o pitjor salut de la resta d’institucions que ens poden proveir de valors.

A

distes, els interessos de les empreses i el context cultural on actuen. A vegades els mitjans deformen la realitat, en d’altres ens l’ensenyen amb una crueltat que ens esparvera i en altres intenten projectar com ha de ser. Però la seva força rau en tot cas en la nostra debilitat i aquesta neix d’altres crisis que no són ni dels valors ni del periodisme. Quan un pare i una mare consideren que els “valors” dels seus fills se’ls han de triar ells mateixos, aleshores la televisió és la principal proveïdora de valors d’aquests nens. I el mateix podríem dir d’altres institucions.

Albert Sáez (Barcelona, 1965) és periodista i professor a la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna i és doctor en periodisme per la Universitat Ramon Llull. Ha treballat a TV3, Catalunya Ràdio, 'El Observador' i al diari 'Avui', del qual ha estat director adjunt de 2003 a 2006.

els valors dels mitjans de comunicació da de l’estat moral de les societats avançades. Tal vegada el problema no és que no ens agradin els valors que estan vigents avui sinó que els comparem amb els que proclamaven els nostres avantpassats. Però tal vegada el que feien ells no es corresponia als valors oficialment acceptats. Els mitjans de comunicació, en part, obliguen les persones, les institucions i els col·lectius a ser més coherents i la resposta ha estat reduir l’ambició de certs valors per adaptar-los als comportaments efectius. Pot ser no han canviat els valors sinó únicament els enunciats. Contra aquesta visió optimista, no es pot negar que els mitjans també fomenten la cultura del simulacre, com a assenyalat Baudrillard, i també caldria considerar el paper dels valors com a elements de modelatge dels comportaments en tant que ideals irrealitzables. Sigui com sigui, els mitjans de comunicació tenen els seus valors, la seva peculiar manera d’interpretar la realitat que es forja en el punt de trobada entre les pràctiques professionals, els presumptes gustos del públic, la subjectivitat dels perio-

"Els mitjans de comunicació han fet una bona tasca en el tema dels valors"

| OPINIÓ

Els mitjans de comunicació, en part, obliguen les persones a ser més coherents" 13 valors

"

OLL L L L L

"Es

a seva visió sobre la televisió que s'està fent avui en dia quina és? És vostè apocalíptica, de les que diuen que no es fa res de bo? No hi ha un blanc i negre. Estem sotmesos a una dinàmica molt competitiva, molt comercial, però es fan moltes coses, moltes, i per tant també n'hi ha moltes que comuniquen coses que estan bé i estan al servei de la gent. El que passa és que en els horaris de màxima audiència prima l'entreteniment perquè prima el resultat. Es vol captar la seva atenció i mantenir-los enganxats a la pantalla. En aquestes hores es minimitza molt la força que té la televisió de mitjà transformador de la realitat i es converteix en un mitjà per enlluernar el personal. I la percepció que pot arribar al ciutadà és que la televisió només fa entreteniment. Després hi haurà qui cregui que aquest entreteniment està ben o mal fet. Jo no hi crec gens en la divisió entre televisió bona i televisió escombraria. Que un producte sigui considerat teleescombraria dependrà de l'espectador.

PER J OAN S ALICRÚ /M ARIA C L

Si, jo crec que és un fet molt demostratiu de l'etapa que el Paco Escribano fa com a director [de Televisió de Catalunya]. És veritat que la televisió pública del nostre país ha optat per un segon prime time, en general per una televisió que fuig dels continguts de periodisme rosa, fuig sistemàticament de furgar en la vida personal de la gent, i això és en tota la graella; no existeix aquesta tendència del nostre periodisme que existeix en altre cadenes però a més a més que aposta per un tipus de programes -no La nit al dia- que estan situats rigurosament en prime time com Un lloc estrany o Pecats capitals que van més enllà del que és purament entre-teniment i ofereixen altres coses. La nit al dia és un més d'aquests programes, igual com Els matins de TV3 del Cuní, on es dóna més informació que opinió i la valoració.

Precisament a vostè li han deixat fer 'La nit al dia' en aquesta franja reservada a l'entreteniment.

ENTREVISTA | els

Quins valors creu que s'estan difonent des de la televisió?

"Els mitjans reflecteixen els valors que s'estan apoderant de la nostra societat"

MÒNICA TERRIBAS, PERIODISTA

La televisió i els mitjans, com la resta de coses de la vida, reflecteixen els valors que s'estan apoderant del funcionament de la nostra societat, que essencialment són la competència, l'èxit i triomfar. En termes socials s'entén que una persona que ha aconseguit coses és que les ha aconseguit en l'àmbit econòmic i social. Això s'està imposant en tots els àmbits, no només en els mitjans. Els mitjans són el reflex d'això. Per exemple, la meva carrera professional, que ja té molta feina al darrera, 14 valors valors dels mitjans de comunicació fa molta televisió al servei de la gent"

Mònica Terribas (Barcelona, 1968), després d’anys en el món del periodisme, s'ha fet popular amb l’espai 'La nit al dia', un programa que des de fa quatre anys, primer al 33 i ara a TV3, recull i analitza al final de la jornada les principals notícies del dia. Va entrar a la TV3 de mans del mestre Josep Maria Puyal, com a redactora i documentalista de programes com Tres pics i repicó, La vida en un xip o Un tomb per la vida. Després va circular per altres espais fins que, ja com a presentadora, va conduir el programa Les dues cares. Més enllà de la seva faceta televisiva, també és des de fa dotze anys professora de la Universitat Pompeu Fabra i ha estat editora del llibre De tots colors, la biografia de l’economista Fabian Estapé. L’any 2003, per la seva aportació a la renovació de l’entrevista televisiva, va rebre el Premi Nacional de Cultura que atorga la Generalitat de Catalunya en la modalitat de periodisme. per f il dels molts anys que m'he dedicat al periodisme la gent valora els quatre o cinc últims, que són els de La nit al dia, quan jo m'ho he passat infinitament millor en etapes anteriors -tot i que m'ho passo molt bé i sóc molt feliç- però ho valora perquè surts per televisió... Els valors que pesen a la societat, que els hi hem donat valor en funció de la vessant més crematística de la realitat, de dir si ets més conegut és que et cotitzes més vol dir que peses més. La teva opinió val més que fa quatre dies? Ara la gent em truca per demanar-me opinió sobre qualsevol cosa. M'he convertit en un valor pel fet de ser coneguda i sortir a la televisió.

J. S.

Estem, en aquest sentit, en una societat injusta i malalta. Que jo surti per televisió no em fa ni més llesta ni més entesa en res que fa quatre anys i en canvi jo ara tinc l'oportunitat de dir i fer coses que si no em frenés podria fer. Hi haurà gent que es freni i gent que no. I parlo des de l'experiència dels mitjans de comunicació, no només perquè sigui la meva sinó perquè és un motor de molt d'aquest funcionament: cridem la gent a intervenir en els nostres programes i els convertim en perso-

Terribas fotografiada a la d'informatiusredacció de TV3, a Sant Joan Despí. Terribas fotografiada a la d'informatiusredacció de TV3, a Sant Joan Despí.

els valors dels mitjans de comunicació | ENTREVISTA 15 valors

L'anàlisi sobre els mitjans de comunicació és el mateix si parlem de televisió, ràdio i premsa?

"Donem molt més crèdit al nostre entorn que el que ens arriba pels mitjans"

Jo crec que molt. Un dels grans defectes que en el món acadèmic no sabem explicar bé -a banda que no s'ha pogut fer tota la recerca necessària- és que la televisió no té un efecte immediat. Encara ara pesa molt allò de l'agulla hipodèrmica, que és que tu dius una cosa per televisió i allò té un efecte directe a la gent que et veu. Aquesta teoria es va descavalcar fa anys però continua la gent pensant que perquè surti un nen dient "collons" aquell nen estarà reproduïnt a casa aquest missatge tot el dia. I en l'àmbit polític per molt que un polític ens demani que el votem no ho farem. Els nostres cercles referencials més potents en la vida quotidiana no són els mitjans de comunicació, són els nostres amics, la nostra feina, el nostre entorn familiar, les nostres creences... tot això són punts de referència que fan balanç amb tot el que ens arriba de fora. Donem molt més crèdit a tot allò que ens arriba de fora que no pas al que ens arriba per televisió i ràdio. Nosaltres contrastem com a receptors tot el que ens arriba. Amb el que pensem, el que hem viscut, la informació que aconseguim... com més aïllada està una persona més capacitat d'influència tindrà aquell emissor però si una persona té un àmbit prou ric el nivell d'influència dels mitjans disminueix. El que passa és que la tendència és a pensar que si surt per la tele tothom s'ho deu estar creient. Això no funciona de manera automàtica. Quan surt un polític per televisió i li veu el llautó diu: no me'l crec. I en canvi en sortirà un altre i dirà: aquest si que me l'estic 16 valors natges, fent un mal ús del servei públic de televisió, de ràdio o de premsa. Fem un servei a la societat i per tant tots els mitjans -públics i privats- han de ser responsables. Tot s'embolica molt, els valors que transmetem no són d'anem a fer una societat millor, amb més capacitat de diàleg, més constructiva... finalment es valora els punts d'audiència que puguis tenir un dia determinat. Això és el que pretén vostè des del seu programa, invertir aquesta tendència... Clar, hi ha casos molt paradigmàtics: el dia de la treva d'ETA; l'equip i jo teníem molt clar que el dia que arribés aquesta treva volíem una sèrie de coses que fins llavors no s'havien explicat a través de personatges que han estat a la cuina d'aquesta treva com Alec Reid. Jo sabia que aquesta entrevista en prime time era duríssima perquè era una entrevista en anglès, amb un capellà de setanta anys però també sabíem que era una de les persones claus en el procés. I per tant posar-lo en prime time a TV3 era una aposta molt arriscada en aquest sentit, perquè les altres persones estaven entrevistant bascos que estaven opinant en general de la treva d'ETA... La nostra responsabilitat és donar missatges perquè la gent entengui millor les coses, no perquè les digereixi millor. Si és així millor, però sobretot perquè les entengui. Això un dia pots fer-ho millor o pitjor, però que el principi que ens ha de motivar és que la gent entengui millor el que passa: és una màxima que si ens n'oblidem podem arribar a fer tota mena de disbarats.

"Els mitjans, públics o privats, fem un servei a la societat, per tant hem de ser responsables" televisió de baixa qualitat. Es van dedicar a fer perfils individuals de cadascuna de les víctimes, és un dels periodismes més grocs que he vist mai. La premsa juga al que juga i publica coses que són veritat a mitges i fa titulars que no es corresponen amb el cos del text en absolut. Es pot fer mal periodisme en qualsevol mitjà, mala comunicació en qualsevol. Només passa que la premsa i la ràdio no tenen la mateixa pressió que la televisió però la tindrà. Jo vull veure el número de lectors de cada columna de diari. I el dia que això arribi sabrem quina és la puresa del periodisme que es fa a la premsa i a la ràdio. La premsa només té el número d'exemplars venuts a l'hora de saber què interessa la gent. Què diria dels receptors dels programes de televisió. Hem après a mirar la televisió?

El funcionament de la premsa i la ràdio és el mateix que el de la televisió, excepte la pressió de les audiències diàries. I punt. És l'única diferència. No hi ha una capacitat més de matís, dels diaris? Si agafes els diaris i els analitzes amb calma et trobaràs que tenen més espai i poden abordar més temes i abordar-los amb més capacitat. Però per exemple el que alguns diaris van fer amb l'11-M a mi em sembla molt proper al que la gent anomena | els valors dels mitjans de comunicació

ENTREVISTA

Respecte això creu que educar per a veure la televisió és una feina que s'hauria de fer a les escoles, a la família... Jo crec que es fa. On més suspenem és en el funcionament familiar, perquè la societat ens ha abocat a una vida que no ens permet dedicar als nens les hores que necessiten. Jo això ho pateixo, com totes les mares. La feina no és mal feta des de les escoles; fan un munt de feina. El problema és que els ciutadans treballem, anem a buscar els nens, els deixem en cangurs... no podem penjar a l'escola tota la responsabilitat. I t'ho dic jo que sóc una mare amb un fill que voldria poder estar a les nits amb ell i dedicar-li totes les hores i jo estic aquí des de fa quatre anys, aquest any sense divendres. Aquesta feina d'educar-los en la televisió, en el llegir, en mil coses... és una funció que potser abans els pares feien més, o els germans. Jo en tinc cinc i a nedar, a llegir i a escriure me'n van ensenyar els germans. Tenim una assignatura molt suspesa que és com adaptem la necessitat de que tots treballem amb la vida quotidiana i els nivell d'exigència d'una educació normal. Jo ho veig quan llegeixo contes al meu fill. A mi m'agrada molt llegir-ne però al meu marit no i n'hi llegeixo molts al cap de setmana però veus que el nen no té l'hàbit perquè de dilluns a dijous no n'hi llegeixen... te n'adones que tot a la vida té pros i contres. També els nens ara són més independents, més autònoms, més llestos...

J. S.

"No sabem com adaptar el fet de treballar amb la vida quotidiana" 17 valors creient. Doncs perquè ha rebut una educació d'una determinada manera, perquè haurà simpatitzat amb uns determinats valors que estan en sintonia amb aquella persona... per molts factors que formen part d'aquesta dinàmica complexa que és la formació de l'opinió i del criteri.

Tornant al seu programa. És de reflexió i interpretació i a nivell d'audiència funciona. Vol dir això que la gent voldria aquest tipus d'informació en els telenotícies?

No, no. Jo crec que no. El nostre informatiu funciona bé però està en competició amb els programes d'entreteniment on més matraca econòmica hi ha invertida. Nosaltres estem en un horari pel qual els espectadors que no volen entreteniment es queda enganxat a nosaltres. Que no són molts eh? Estàvem acostumats

els valors dels mitjans de comunicació | ENTREVISTA

Sí, t'he de dir que això jo ho he posat per escrit i no ha agradat gaire a la casa. Però clar...

18

Els valors que hauria de transmetre una televisió pública i una privada han de ser diferents?

Uf! Seria incapaç. Per mi la televisió ideal és la que qualsevol contingut que es faci estigui pensat en clau constructiva i de millorar la manera que tenim d'organitzar la societat. Això no ho fem, nosaltres mateixos. Quan hi ha futbol acaba passant per davant dels altres continguts no perquè sigui més important sinó perquè sabem que ens donarà més audiència. A la televisió interessa que hi hagi més share... El partit de futbol del dia no és el fet més important que ha passat durant el dia, però clar, a vegades les coses no són com un voldria.

Jo crec que no. Si fóssim professionals responsables i tinguéssim la idea que qualsevol feina és per tenir una societat millor demà... És el principi fonamental pel qual ens hem de regir tots... Qualsevol persona que no funcioni amb aquests paràmetres, no mira cap al futur. A mi m'és igual on treballi, si no produeix de cara al futur... malament. Ara no és així... Hi haurà qui sí i hi haurà qui no... És que jo generalitzar... Crec que hi ha coses als mitjans públics que no estan ajustades i coses a les privades que m'agraden molt... Ara, sí que a les televisions privades les obligacions econòmiques pesen molt i no hi ha els controls adequats de l'obligació que per llei tenen que és donar servei públic. És la mancança que té la televisió a Espanya, la falta d'un consell audiovisual... Llavors hi ha qui diu que s'està atemptant contra la llibertat d'expressió... que és tant com dir que una farmacèutica pot produir qualsevol producte sense que ningú li controli res.. Realment s'estan posant fre a les mentides que diuen alguns mitjans de comunicació? No. Si no denuncies el mentider no passa res. En canvi no hi ha cap institució que et digui: has mentit, estaràs un mes sense emetre. Hi ha d'haver algun mecanisme.

Els mateixos canals que ha posat en marxa TV3 són una mica d'això, posar vídeos de reposicions i endavant...

ENTREVISTA | els valors

"Hi ha d'haver algun mecanisme per controlar les mentides que es diuen als mitjans" dels mitjans de comunicació valors a que aquests tipus de programes no els vol veure ningú. Avui que hi ha tantes cadenes, fer un deu o un dotze per cent d'audiència parlant amb dos vocals del Consell General del Poder Judicial ja és molt. Entrevistes de mitja hora parlant de coses tècniques... i a l'altra banda fas zàping i veus coses molt més disteses... Jo he vist el programa des de casa, quan he estat malalta o estava fent una altra cosa, i penso... això és extraterrestre, en comparació amb la resta!

El TN Migdia i el TN Vespre fan una funció fonamental que és enviar la informació imprescindible en una hora en què el nivell d'atenció del receptor no pot ser d'estar assegut digerint una entrevista a fons. És un moment d'arreglar la taula, d'arreglar els nens perquè tornin al cole... sents un titular, un altre... el consum del TN és molt de Guadiana... el de La nit al dia és: t'asseus al sofà i vas veient coses. És un consum molt conscient, molt reposat. I té una part important d'audiència -hi ha dies de 350.000 espectadors, altres que només superem els cent mil. No seria bo que féssim invents a altres franges horàries.

Si li regalessin una emissora de televisió i en pogués definir tots els continguts... com la faria? Quins continguts hi posaria?

La TDT afavorirà que hi hagi altres tipus de continguts o serà tot més homogeni? Vaig fer un article on feia aquesta reflexió: em transportava a l'aparició de les privades, quan es deia que aportarien més qualitat perquè la competitivitat esperonaria les públiques. Hem tingut més varietat del mateix format amb recursos cada vegada més escassos per rentablitzar les inversions. Amb la TDT serà el mateix. Hi haurà més canals, especialitzats, on es faran productes com a xurros per rentabilitzar el màxim les estructures. Espero equivocar-me. No crec que hi hagi més oportunitats, d'opcions creatives... serà una minoria. Potser si que hi haurà dos o tres canals que sí... però en general serà allò que feien les àvies d'aprofitar: amb el caldo feien les croquetes, i amb això una altra cosa, i amb el que sobrava el trinxat...

"Amb la TDT no crec que hi hagi més varietat , passarà com amb les televisions privades"

Especialment la televisió, en els seus orígens, es plantejava com una eina educativa i sociabilitzadora. En canvi, ara ja parlem d’una televisió deseducadora. La ràdio va per aquest mateix camí?

Q Q Q Q

Amb la ràdio un té el privilegi d'escoltar paraules que han estat dites per ser escoltades" en un lloc i no ser-hi. La ràdio, podent fer trampa, no en fa. Espero que aquest punt d’honor es mantingui.

JOAN BARRIL, PERIODISTA

La ràdio, sigui d’origen privat o públic, és un bé públic. A més, té el valor de la immediatesa i, a diferència de la televisió, el valor de la credibilitat. Encara avui, si una persona explica una cosa per la ràdio dient que és a tal lloc, l’oient se’l creu. I, més encara, dins l’organigrama de les ràdios, encara que tenim suficients mitjans per fer-ho, a ningú li passa pel cap dir que és

És a dir, qualsevol ciutadà o ciutadana en qualsevol moment pot connectar-se amb altres ciutadans que es troben a l’altra banda del micròfon. Vol dir que no hi ha un compromís econòmic d’informació i publicitat, però sí certa fidelitat. Quan parlo de fidelitat, no em refereixo a clubs de fans, sinó certa constància ja que també hi ha oients que escolten certes emissores pel grau d’irritació que els provoca.

PER M ARIA C OLL Q

"Els mitjans han renunciat a fer que la gent sigui una mica millor"

19 valors els valors dels mitjans de comunicació | ENTREVISTA

La ràdio també és un mitjà molt proper al ciutadà.

uins valors, a diferència d’altres mitjans de comunicació, té la ràdio? Un valor que la ràdio comparteix amb les televisions privades i públiques és la gratuïtat.

La ràdio cada cop més s’escolta en soledat. Cada paraula nostra és rebuda per una persona sola. Normalment escoltem la ràdio mentre fem una altra cosa: anem a dormir, conduïm... Un té el privilegi d’escoltar unes paraules que també tenen el privilegi d’haver estat dites per ser escoltades en la soledat.

"

Els mitjans de comunicació tenen potencialitat educativa en el millor i en el pitjor dels sentits. La televisió, la ràdio i la premsa han fet moltes barbaritats. La idea dels mitjans d’informació com a eines educatives és molt bonica, però el nazisme no hagués arrelat sense una campanya de premsa important generada des dels mitjans. Tampoc s’hagués mantingut el franquisme sense una censura de premsa. Cap govern pot obviar la possibilitat que els mitjans de comunicació puguin estar al seu servei. Respecte les ràdios, actualment, dins d’una certa franja d’influència partidista, la situació no és ideal, però per

Sembla que la ràdio, a diferència de la televisió, encara manté, de mitjana, certa qualitat. De ràdios n’hi ha moltes i també trobaríem “radioescombreria”. La ràdio és un mitjà humil i si encara no ha caigut en la trampa dels altres vol dir que alguna cosa està passant al nostre voltant. Mentre la lletra impresa continua sent un punt de referència, la ràdio ja ha començat a canviar. Per exemple, el tema de les tertúlies. Abans hi participàvem uns quants opinadors i ara els directors dels diaris es barallen per ser a les tertúlies. Així, s’ha aconseguit que una xerrameca divertida es convertís en un aparador de persones que pensen les coses molt abans de dir-les -la qual cosa les fa poc certes-; és a dir, l’opinador ha deixat de ser espontani. I que aprofiten la situació per emetre un missatge que, independentment de si interessa a l’oient, beneficia la seva pròpia imatge. Això és una victòria de la ràdio, però una degradació del missatge. Vostè que treballa especialment en mitjans catalans, té la sensació que les seves paraules topen amb una duana que deixa entrar missatges però que no en deixa sortir?

ENTREVISTA | els valors dels mitjans de comunicació 20 valors mi es podria mantenir així. Ara bé, també hi ha emissores que directament busquen l’odi, la segregació i crear daltabaixos.

Sí. M’escandalitza veure com a Catalunya ens estem empassant coses que no ens importen, mentre que coses que sí importen, tant a Catalunya com a la resta d’Europa, no les podem veure per la lògica del mercat. Per exemple, si ara mateix, com a ciutadà de Catalunya, em tanqués en una habitació, la meva única possibilitat de comunicar-me audiovisualment amb la resta del món mitjançant la televisió seria empassant-me la mort de folklòriques i la vida de toreros. Jo no aspiro que parlem de l’Escolania de Montserrat Gijón, però si que aspiro que es parli d’altres coses que segur que ens interessen més. Però davant aquesta situació, callem per efecte mimètic. Si deixem "La gent hauria de vigilar amb les ràdios; amplifiquen els defectes i les ambicions socials"

"Els periodistes no són conformistes, ho són els mitjans, que només miren els guanys"

Evidentment que Espanya ha tingut una millora del seu índex d’alfabetització, estem pràcticament al cent per cent, però de què ens ha servit? La premsa seriosa ha tingut una important davallada de lectors. En conclusió, no crec que hi hagi una relació directa entre l’alfabetització, interès cultural i consum de mitjans de comunicació escrits. Quin és doncs el problema? Crec que ens hauríem de preguntar per a què serveixen els mitjans d’informació, d’opinió o els mitjans de divulgació artística. La resposta és per donar una mica de consol, transformació, a la gent. Veure durant dues hores un partit de futbol és una acció d’entreteniment bona, però quan acaba el partit de futbol, després d’una gran vibració multitudinària, la persona no és millor ni pitjor que abans. En canvi existeixen altres coses, com la lectura, la reflexió, l’art... que sí ens fan plantejar dubtes sobre nosaltres mateixos i afegeixen elements al nostre bagatge. Els mitjans de comunicació han menystingut aquesta possibilitat i han promocionat l’entreteniment. Els mitjans han renunciat, probablement per una cosa tan lletja com és el mercat, que la gent sigui una mica millor que abans.

En positiu, un exemple de bondat informativa és la BBC, però, en general, els mitjans de comunicació sempre són una cosa molt desitjada pels poders econòmics i pels poders polítics. Si tenim en compte que la premsa de partit ha desaparegut i les classes populars no tenen representativitat en els diaris, tenim sort de les emissores públiques que poden fer un cert ressò de la sensibilitat social. Per tant, malgrat la ràdio podria ser educativa, no ho és. Més aviat, crec que la gent hauria de vigilar amb les ràdios i els mitjans; generalment amplifiquen els defectes i les ambicions de la societat i molt poques vegades en poden curar les ferides. En conclusió, els mitjans de comunicació avui són un objecte diabòlic i la ràdio es fa servir per excitar les masses. Representa, però, que al llarg del segle XX la capacitat intel·lectual de la ciutadania d’aquest país ha augmentat. Per tant ara ja no hauríem de ser tan influenciables pels mitjans com en els anys trenta. Això li has de preguntar al quiosquer de la Universitat Autònoma de Barcelona, que bàsicament ven revistes esportives.

En aquest moment a Catalunya hi ha una salut del sector audiovisual més elevat que en altres temps democràtics. Veure coses com Polònia, et dóna una certa tranquil·litat.

Joan Barril (Barcelona, 1952), llicenciat en Filosofia i Lletres, ha dedicat la major de la seva vida a la comunicació. Ha treballat en diversos mitjans informatius: en premsa, ha publicat en el setmanari 'El Món' i als diaris 'El País', 'El Periódico' i 'La Vanguardia'; a Barcelona Televisió va conduir el programa 'L’entrevista' i al 33 cada diumenge convida a 'L’illa del tresor' ; i, finalment, a la ràdio, amb la seva particular 'República' ha desfilat primer per COMRàdio i ara per Catalunya Ràdio, on actualment dirigeix 'El cafè de la República', un programa nocturn d’informació. Aquesta trajectòria professional l’any 2004 li va ser reconeguda amb el premi Ciutat de Barcelona de Mitjans de Comunicació. per f il que totes les ràdios i les televisons vagin segons les lleis del mercat, en deu anys s’acaba la televisió i la ràdio pública catalana. De fet, mai tan com ara la ràdio i la televisió pública catalanes havien estat un element de resistència respecte les barbaritats que s’estan dient des d’altres bandes. Aquests mitjans, avui dia, s’han convertit per a molts catalans en un consol per evitar l’aïllament. Potser la comparació amb la resta d’Espanya magnifica la qualificació dels mitjans catalans.

Aquestes barbaritats de les quals parlàvem es podrien rebaixar amb un control més estricte de les informacions radiofòniques? Prefereixo que es diguin barbaritats, fins i tot en contra del que jo penso, abans que més control. De control no n’hi ha d’haver. Actualment tenim un CAC (Consell de l’Audiovisual de Catalunya), però per què només actua respecte les televisions i les ràdios públiques? I només a Catalunya? Aquí tot

M. C.

els valors dels mitjans de comunicació | ENTREVISTA 21 valors

| OPINIÓ 23

els

Tornem a sintonitzar el professor Casals. Continua amb les seves reflexions sobre els joves i adolescents que tant mala premsa arrosseguen. Afirma que ser pares és una aventura diària i perquè l’aventura sigui satisfactòria cal una bona dosi d’energia i de valentia i estar oberts a la reflexió. No és agosarat pensar que també els mitjans tenim la funció d’educar i que en aquest sentit ens podem aplicar els valors que valen per als pares i mares: energia i valentia. Reflexió i autocrítica.

"La premsa gratuïta proposa una informació lliure, que no costa diners" valors dels mitjans de comunicació valors

Avui la premsa gratuïta local és el sector que més creix i el que millor representa el model d’informació de proximitat, la qual cosa comença a despertar –ja era hora!- l’interès de les facultats de periodisme i també ha motivat el reconeixement institucional per part de la Generalitat que li ha començat a obrir la porta, encara que tímidament, a les ajudes públiques –per la tasca de normalització lingüística que els gratuïts han fet i segueixen fent-. La vitalitat econòmica de les empreses editores de gratuïts també ha propiciat que sigui aquest el sector que més decididament aposta pel llançament de nous mitjans locals, tant en el propi àmbit de la gratuïtat, com en en el camp d’Internet. L’aplicació de les noves tecnologies al periodisme de proximitat fa que es pugui posar a la pràctica una comunicació més interactiva i artesanal, més democràtica, on el lector participa opinant, informant, criticant, matisant. Es demostra diàriament a portals com capgros.com.

A A A A A

Francesc Castanyer na-. En la majoria de casos aquestes publicacions no tenien vocació informativa -la presència d’informació era inicialment testimonial i sovint es concentrava en unes quantes pàgines dedicades a àmbits temàtics especialitzats en esports, cultura o història local- però la competència pel mercat publicitari local va obligar els editors a millorar la qualitat dels seus productes i molts van apostar per la informació com a principal valor afegit de la seva publicació. D’aquesta manera i gairebé de forma involuntària molts empresaris s’han convertit en editors i els seus mitjans, que es van crear com a simples suports comercials, han esdevingut mitjans de comunicació de referència a nivell local i comarcal. Gràcies a les seves grans tirades –en alguns casos poden arribar a cobrir el cent per cent de la població, tenint en compte que es compten de mitjana 2,5 lectors per exemplar– la premsa gratuïta local ha calat fort entre la població i ha vençut els propis prejudicis –en relació a la possibilitat de fer periodisme real des d’un mitjà gratuït de petit format- i s’ha carregat de raó davant molts periodistes i empreses que l’han menyspreat i que ara aposten pel sector.

lgú ha publicat que els adolescents d’avui dia són uns desmenjats que concentren tots els seus valors a la pantalla de la Play Station. El professor Ramon Casals s’esforça a desmentir-ho des de la tribuna que li ofereix Xavier Solà a El Suplement de Catalunya Ràdio. Però ja és massa tard. Els grans mitjans de comunicació han arribat abans. I li han penjat l’etiqueta a tota una generació. Casals insisteix que cada noi, que cada jove és diferent. Però gairebé ningú ja no li prestarà atenció, perquè avui el tema de portada és un altre -l’incivisme de Barcelona, la grip aviar, la situació de marginació d'un barri...-. Ni cas. Les agències de notícies ja estan assenyalant nous objectius. I la premsa actua en bloc, perquè ningú no es pot permetre quedar despenjat de l’actualitat. Davant d’aquesta homogeneïtat mediàtica que posa en dubte el pluralisme i la llibertat d’expressió, es comença a sentir la veu d’experts –al Fòrum Social Mundial de Porto Alegre, per exemple- que reclamen la promoció dels mitjans de comunicació locals amb l’esperança que posin nom a les coses, que aportin matisos, que es rebel·lin contra l’actualitat prefabricada dels grans grups i les agències de comunicació. El sector local és el més nombrós a Catalunya i conseqüentment el que aporta més diversitat de punts de vista. I dins d’aquest mercat, la premsa gratuïta fa temps que proposa una informació lliure. Lliure perquè no costa diners (només temps, que és molt més valuós), però també perquè la publicitat li ofereix la possibilitat de ser independent dels poders polítics i econòmics.Lapremsa gratuïta a Catalunya no és un invent dels grans diaris d’abast metropolità sinó que ve de lluny. Va ser en la dècada dels vuitanta quan en moltes poblacions catalanes van néixer desenes de publicacions, la gran majoria setmanals o quinzenals, que en molts casos compartien el mercat local amb els altres mitjans de pagament. Des de diversos plantejaments empresarials, formats i models, els gratuïts es van anar estenent pel territori, especialment a l’àrea metropolitana de Barcelona -on es concentra la major part de la població catala-

Francesc Castanyer és el responsable de Comunicació de l'Associació Catalana de Premsa Gratuïta

Premsa gratuïta i democràtica

El film està rodat en pràcticament un únic escenari, el dels estudis televisius, i amb un funcional blanc i negre que pretén mantenir la coherència visual amb els documents reals de l’època –com ara les declaracions de McCarthy- que apareixen al film. El propi George Clooney es reserva un petit paper de productor televisiu, però cedeix el pes dramàtic a un extraorA PEL·LÍCULA 'Buenas noches y buena suerte'

Títol: 'Buenas noches y buena suerte' (2005, 90'). Director: George Clooney. Intèrprets: David Strathairn, George Clooney, Robert Downey Jr., Patricia Clarkson, Jeff Daniels, Tate Donovan, Ray Wise, Frank Langella. Web: www.mangafilms.es/buenasnochesybuenasuerte/http://

dinari David Strathairn. L’actor, un etern secundari que obté amb quets film la gran oportunitat de la seva carrera, troba un encertat equilibri entre els contundents monòlegs periodístics i els jocs de mirades i silencis. Els temes de jazz que serveixen de transició aporten un irònic contrapunt a una pel·lícula que aposta decididament per la força de les idees i de les paraules. JUDITH VIVES

Buenas Noches, y buena suerte, l’actor i director George Clooney fa una aferrisada defensa de la res-ponsabilitat dels mitjans de comunicació a l’hora de desemmascarar els abusos de poder i els mecanismes de creació del terror per part dels governs. La pel·lícula, la segona que Clooney signa com a director, reflexiona sobre la estreta relació que uneix periodistes i polítics reconstruint un episodi de la història de la televisió als Estats Units, la que va enfrontar el cap d’informatius de la CBS Ed Murrow i el senador Joseph McCarthy. Aquest capítol va resultar clau per a la caiguda de l’impulsor de l’anomenada “cacera de bruixes” contra el comunisme que es va viure als Estats Units als anys quaranta i cinquanta.

persona que viatja en un país del qual no en domina la llengua se sent aïllada i fora de lloc, fins i tot, pot arribar a creure que són els altres que el rebutgen. Tots els immigrants necessiten un període de temps per dominar la llengua del país que els acull, el qual segons els dots de cada persona serà molt o serà poc. Els catalanoparlants hauríem de respectar aquest temps, ser pacients, no exigir i mostrar el nostre recolzament a aquell que mostra interès. Encara que l’eslògan d’una campanya institucional deia “El català és fàcil”, aprendre’l requereix un esforç admirable. Ara bé, Picalletres demostra que, gràcies a la tasca educativa del professorat i de la paciència i ajuda de la resta de la ciutadania, la integració mitjançant la llengua és possible. MARIA COLL

Un fotograma de la pel·lícula. n cap de setmana al matí descobreixo un concurs de TV3 desconegut per a molts que no tenim el costum de mirar la petita pantalla en aquestes hores. L’estructura de Picalletres és ben senzilla: sis estudiants d’un centre de secundària de Catalunya lletregen paraules que els proposa el presentador del programa, el cantant de Els Pets, Lluís Gavaldà. L’estructura és repetitiva i encara que progressivament incrementa la dificultat dels mots, el grau d’emoció es pràcticament nul. Ara bé, en aquesta edició, dels sis concursants, tres són d’origen estranger, majoritàriament nascuts a Amèrica Llatina. Si tenim en compte que cada escola presenta a la TV els millors alumnes per aconseguir una bona classificació, aquest índex de no catalanoparlants és admirable. La llengua catalana, igual que la resta d’idiomes, més enllà de ser els puntal de la personalitat d’una nació i una joia cultural, també és una important eina de comunicació entre individus. La llengua és un element integrador. Una U 'Picalletres'. Televisió de Catalunya. Dissabtes 12.15 i Diumenges 12.25. la fitxa TELEVISIÓ De lletra en lletra la fitxa propostes amb valors 25 valors

A SOLIDARITAT 'Originales solidarios' 26 valors propostes

L PROPOSTES ATÍPIQUES Deixa't

LAIA ALONSO

EULÀLIA PUIGDERRAJOLS a meva àvia tenia una bossa de vellut negre on hi guardava botons. Endreçant un armari l’altre dia em va caure a les mans i vaig pensar en visitar una deixalleria. Desitjo que en acabar la meva proposta abans d’anar de vacances sàpiga explicar el perquè. Ara les deixalleries les podeu trobar arreu. En poden variar algunes de les característiques físiques, les dimensions i l'ubicació, però poca cosa més. A la què em referiré jo és una que porta una associació de treball dedicada a la reinserció de gent amb diferents problemes sociosanitaris. Fins aquí magnífic. Funciona amb uns horaris amplis inclòs el cap de setmana. Els materials de rebuig estan ben distribuïts: vidre, cartró, fluorescents, oli, material informàtic, mobles de fusta... tot retolat amb pictogrames, oferint a l’usuari una imatge d’eficiència, ordre i control. El ciutadà de peu pot quedar satisfet quan hi va a dipositar quelcom. Per dir-ho clar, queda content i enganyat, amb la consciència tranquil·la. L’escenari te l’atrezzo, just per donar-te la sensació que ja has complert, que ets cívic, respectes el medi ambient i recicles tot el que no et serveix. Quina gran fal·làcia, que pervers és tot plegat! Generem tants residus en aquest nostre món tan opulent, tan privilegiat! No aprofitem res, no arreglem quasi res: des d’un senzill electrodomèstic a qualsevol altra cosa.

nostra privilegiada existència ens convé consumir i consumir i Visiteuconsumir.unadeixalleria, observeu bé tot el que llencem amb la consciència neta i ufanosa de bons ciutadans. I quan aneu a un país del anomenats exòtics, ètnics, és a dir el Tercer Món observeu com són allà les plantes de reciclatge. No n’hi ha, evidentment. Ja fa uns anys quan es projectava la planta d’escombraries i reciclatge que hi ha a Mataró van fer una exposició, per cert molt didàctica, al Museu de la ciutat sobre el reciclatge. I quan la van inaugurar feien visites guiades pels escolars. Jo continuo creient-m’ho; estic convençuda que per alguna cosa em serviran els botons de l’àvia.

Tot es tira o es porta a reciclar. D’aquí poc tot formarà part del pla “renove”. En el fons perquè podem mantenir la perdre per una deixalleria http://www.originalessolidarios.com Imatge del recinte d'una deixalleria.

des d’aquesta entitat també s’organitzen a diferents països els anomenats tallers de dibuix i pintura Art and Life, pensats perquè els infants dels països subdesenvolupats puguin aprendre a mostrar les seves inquietuds a traves de les arts plàstiques i brolli la seva creativitat. Aquesta entitat, a través d’una web senzilla, mostra un projecte ja pràcticament consolidat en el qual el valor de les obres d’art, de vegades dubtós, és triplica, no econòmicament, però sí en beneficis humanitaris: l’artista usa els seus dons per una bona causa, el comprador adquireix una obra amb finalitats solidàries i, finalment, alguns dels milions de ciutadans indefensos i necessitats d’aquest món guanyen una mica de qualitat de vida. REDACCIÓ ra fa quatre anys va néixer a Catalunya una iniciativa de perspectives internacionals: Originales Solidarios, la qual consisteix en la venda amb fins altruistes d’obres d’art d’artistes consagrats. Amb poc temps, aquest projecte ha agafat grans dimensions i actualment ja compte amb la participació de 300 artistes de 35 països i amb més de 200 voluntaris. Xifres que admirablement cada any creixen. La venda d’aquestes obres de diverses disciplines –quadres, escultures i fotografies- i cedides pels seus autors es realitza mitjançant exposicions itinerants i a través de la pàgina web de l’entitat (www.originales solidarios.com).Elsdinersque l’entitat obté s’inverteixen en diferents projectes de cooperació conduïts per entitats internacionals de reconeguda solvència com UNICEF, Save the Children, Fundació Vicenç Ferrer o Intermón-Oxfam. A més,

propostes ríem. Bé mostrant-ne la part del cos més intransferible i definidora, bé suggerint un món interior, enllà de la mirada, amb molta més força de la que aparentment es veu. A l’Espanya de la Contrareforma, el retrat va prendre volada davant un protestantisme iconoclasta i, posats a fer, poc amant de les imperfeccions humanes que denoten els rostres. En canvi, la cultura que hem viscut aquí des d’aleshores, influïda per aquell esperit catòlic del barroc espanyol, ha tingut en el retrat l’expressió dels valors més genuïns i diferenciats d’aquell ideal protestant: la compassió, la precarietat humana, la carnalitat a través de la qual tot s’explica, la capacitat de redempció dels més pobres, etcètera. Pensar com ha evolucionat, i com ho fa en aquest indret tan concret vora del mar, tan barroc i tan calvinista alhora, és el que us convido a fer aquestes vacances. RAMON BASSAS n senyor veu que, en morir, no sabrà cap destí millor del seu petit tresor que les seves passions: l’aprenentatge de l’art i la seva ciutat, i algunes altres no tan públiques però lloables igualment. I, com que això no passa massa sovint, la ciutat el correspon amb un magnífic centre d’exposició i creació artística que portarà el seu nom. Bé, el seu cognom, el d’ell i el del seu germà Jaume mort anys enrere. Parlo d’en Jordi Arenas i de la magnífica possibilitat en què s’ha convertit aquest casalot eclèctic d’Emili Cabañes, arquitecte contemporani i d’obra veïna de Puig i Cadafalch, recentment inaugurat com a centre d’art a Mataró.

ART M'he quedat

El retrat és un gènere molt apreciat, on històricament s’hi ha notat molt bé l’evolució de la pintura des que, un bon dia, algú va decidir objectualitzar el subjecte, que diamb la teva cara

A LLUÏSA JÚLIA/CAPGRÒS

BasílicaAspectedeladeSantaMariaeldiadeSantes

S. RUIZ/CAPGRÒS

la fitxa 27 valors recomanable per qualsevol músic o melòman. No tots els compositors importants són barcelonins! La composició és realment de gran importància qualitativa en melodies i arranjaments per cinc solistes i orquestra. Aquesta, juntament amb els solistes, un cor amateur i un director rotatiu, són els encarregats d’interpretar la interessant partitura de Mossèn Blanch. Seguint la tradició, l’acte acabarà amb la cantada dels Goigs de Les Santes. L'històric mestre mataroní Josep Canals dirigirà enguany per darrera vegada la missa. MARIA SALICRÚ-MALTAS ny rera any, a les 10 del matí del 27 de juliol, Mataró celebra el punt culminant de la seva Festa Major amb una missa a la basílica de Santa Maria. Tot i que es tracta d’un acte religiós, els mataronins coincideixen amb la seva cabdal importància. Anomenada Missa de Glòria a les Santes en honor a les patrones Juliana i Semproniana, la celebració eucarística s’acompanya d’una música composada expressament per la cerimònia, circumstància que allarga l’eucaristia fins a gairebé tres hores. La música, composada per mossèn Manuel Blanch l’any 1848, fa més de 150 anys que s’interpreta omplint la celebració amb atractives melodies romàntiques, que per moments podríem traslladar a qualsevol teatre d’òpera. Malgrat la duració, la missa-concert és altament MÚSICA Missa de les Santes

La superiorplanta del nou cultural.equipament U Ca l’Arenas (Argentona 64, Mataró. tel. 93 741 29 30). Webs: Ca l’Arenas. http://www.cultura. mataro.cat/ museu/calarenas. El retrato español (Museu del http://museoprado.mcu.es/msite_elretrato/index.html.Prado).

La

Però el que m’interessa ressaltar és la programació amb què ha començat a caminar. Fins d’aquí a un any veurem un conjunt de propostes dedicades al retrat, aquest gènere que viu ara a Espanya una reivindicació gràcies a importants exposicions i treballs publicats. D’una banda, hi haurà una exposició de llarga durada amb peces extretes del fons d’art del Museu de Mataró (a les golfes de l’edifici nou), amb una petita idea de les diferents possibilitats i intencions del retrat, amb mostres principalment del segle XIX. A continuació, a l’antic menjador de la casa, on visqué Arenas fins al final, fa vuit anys, es mostra l’obra dels germans artistes vinculada amb el gènere. Ara, amb una curiosa mostra cara a cara amb el també recentment finat Manuel Cuyàs. Les altres dues sales aniran mostrant autors locals, veterans o ja traspassats en una, contemporanis en l’altra, amb una idea de diàleg, de cruïlla de llenguatges, que trobo enormement suggeridora.

El 86% dels casos de malària els trobem a l’Àfrica subsahariana, on és una malaltia endèmica. Si bé cal dir que el clima de la zona n'afavoreix la transmissió, no podem negar que la seva incidència disminuiria molt considerablement si els recursos sanitaris fossin els adequats. A la gran majoria de països subsaharians, només la meitat de la població té accés a un centre sanitari. Tot i així, en haver-n’hi tan pocs, estan constantment col·lapsats, alhora que els laboratoris de l’hospital tampoc Les malalties que provoquen més morts són les infeccioses VALORS

30 valors per acabar...

La malària, més enllà de la ciència vermells de la nostra sang, fent-los esclatar. D’aquesta manera la persona infectada acaba patint una anèmia severa que porta a la mort si no es tracta poc temps després de la picada. Cal dir també que la gravetat de la malaltia depèn de diversos factors, com l’edat (és més greu en nens menors de cinc anys), l’embaràs (més susceptibilitat de la mare i perill per al fetus), l’estat de les defenses de l’organisme i la pròpia virulència del paràsit. I a més, òbviament, de la capacitat de poder accedir a un tractament adequat.

La malària la provoca el paràsit Plasmodium falciparum, que es transmet als humans a través d’un mosquit femella anomenat Anopheles, que actua com a intermediari. Un cop ha entrat, el paràsit pateix una sèrie de transformacions per poder atacar la seva diana, els glòbuls tenen el material necessari per poder diagnosticar la malaltia. Què es fa, doncs? A qualsevol que presenti símptomes de malària se li administra el mateix tractament.

La solució de tot això és complexa i no depèn, tan sols, de gran avenços del món científic, malgrat que es continua investigant per a trobar una vacuna que pugui ser efectiva alhora que econòmica. Però, sense dubte, cal eradicar la pobresa per a poder eradicar malalties que en el nostre món desenvolupat fa anys que són aigua passada.

Si ens preguntem quina és la causa de mort més freqüent al món, les respostes seran les malalties cardiovasculars, el càncer, o potser fins i tot algú dirà que els accidents de trànsit. Però la realitat és molt lluny de tot això. Les malalties que provoquen més morts al llarg de l’any són les malalties infeccioses, coses que a nosaltres ens sonen a passat remot. La malària, per exemple, fa anys que està eradicada del nostre país. Tot i així, afecta a uns 400 milions de persones cada any, morint-se un nen cada quaranta segons.

a gran majoria de nosaltres estem acostumats a passar per alt milers de notícies i informacions que ens arriben reflectint els greus problemes que afecten a altres parts del planeta (guerres, fam, malalties) ja sigui per la seva llunyania, per l’egoisme propi que ens caracteritza o simplement per la coneguda “excusa” que sempre ens arriba el mateix i que igualment tampoc hi podem fer res. A més, sovint els nostres problemes ja ens mantenen ocupats prou temps com per pensar també amb els problemes dels altres, sobretot si aquests altres estan a milers de quilòmetres de distància.

Un grup de nens manifestaciófentunacontralamalària.

Però de tant donar-ne a gent que potser no el necessitava, el paràsit s’ha fet resistent, i, en termes generals, aquest tractament ja no cura. Això l'ha portat a ser molt més barat que els tractaments eficients (la llei de l’oferta i la demanda) per tant, es continua donant inútilment perquè és l’únic del qual es disposa. I ja hem arribat al peix que es mossega la cua. La malària continua afectant i matant persones, sobretot nens, que tenen el sistema immunitari més indefens.

L

L'ALTRA CARA DE LA CIÈNCIA | Marina G. Bufí, Núria Radó i Laia Bassaganyes

E

Entre 1800 i 1850 hi va haver el darrer intent seriós de transmissió visual: la telegrafia òptica. Va ser un mitjà de comunicació que es valia d’una xarxa de torres, separades entre elles uns deu quilòmetres, per passar-se missatges codificats visibles gràcies a uns gegantins mecanismes de fusta que s’instal·laven als seus terrats. Els pals amb braços articulats permetien nombroses posicions que representaven lletres i números. Els avenços de la física òptica havien propiciat ulleres de llarga vista, sense les quals el lligam entre torres hagués estat impossible. L’altra condició per al bon funcionament de l’invent era que ni la boira ni el mal temps s'hi posessin al mig com el dijous. França, la pionera en aquest camp, va arribar a tenir cinc mil quilòmetres de línies de telegrafia òptica. Poca broma! L’any 1846 Madrid estava connectada amb Irún, Cadis i la Jonquera, i podia enviar un telegrama òptic a París en un interval de sis hores. A Catalunya, la xarxa relacionava Barcelona amb Solsona, Vic, Lleida, Tortosa i la frontera francesa. Uns vuit-cents quilòmetres d’autopista visual, unes vuitanta estacions construïdes en torres existents o de nova planta en llocs elevats i amb radi de visió. Solien ser fortificades amb espitlleres i fossat. Els missatges viatjaven a uns 60 quilòmetres per hora aproximadament. Però l’any 1853, l’arribada de la primera línia de telegrafia elèctrica a Espanya (el codi Morse) va fer obsoleta qualsevol xarxa visual, de manera que les torres-estacions només van funcionar entre 1846 i 1862. Ni vint anys! Les antigues torres del telègraf que queden dempeus són avui miradors privilegiats d’un paisatge massa canviant, són avui testimoni mut d’un intent avortat de comunicació. La cursa tècnica ens fa triar la drecera més ràpida i el vial més eficient. d'unaDibuix de òptica.telegrafiapers'usavenquetorreslesla va existir la telegrafia òptica per comunicar-se?

El soldat que caigué mort després d’haver enllaçat Atenes i Marató per dur una notícia de victòria, és el primer exemple de correu físic i directe. Fins que a mitjan segle XIX no va sorgir la telegrafia elèctrica, la humanitat va provar molts sistemes de tipus visual, per estalviar-se “el cames ajudeu-me”. Per això grecs i romans feien ús de miralls, de dia, i torxes i fogueres, de nit. Els senyals de fum popularitzats a les pel·lícules de l’oest havien estat un recurs molt emprat des de l’època feudal. L’any 1405, per exemple, Enric III de Castella va rebre a Segòvia la nova del naixement del seu fill a Zamora amb les famoses “ahumadas”.

l fax, el mòbil o Internet són, de moment, el punt d’arribada d’una cursa tècnica que fa segles que dura: la cursa per fer que les distàncies no siguin obstacle per a la comunicació.

31 valors per acabar

SABIES QUE... | NICOLAU GUANYABENS

uns temps on la repressió i els càstigs, dins i fora del col·legi, eren una cosa habitual. La qüestió era que cada dia em castigaven d’una manera o d’una altra. Si no era per això, era per allò, fins i tot crec que el nom d’Elisenda i el de Barrabàs eren sinònims en el diccionari de la meva escola. I ningú no s’imaginava per què jo era tan rebel i dolenta. Les monges creien que tenia el dimoni dins meu, i les companyes de classe, que era una líder revolucionària. Quina estupidesa, només era una criatura! La veritat és que jo volia que em castiguessin.

—Que ets masoquista?

—Li canviaré el test, la regaré, li trauré les fulles seques... És curiós, he pensat. Jo l’he recollida, però qui realment l’ha adoptada és ella. I no s’ha limitat a regar-la, sinó que mentre ho feia li parlava. Tot seguit ha fet la presentació entre les plantes.

—De fet, no crec que m’estranyi res que em puguis explicar.

—No, home, no. Jo volia que em castiguessin d’una manera determinada. Però no sabia quina dolenteria inventar-me perquè ho fessin com jo volia. Fins llavors tot havia estat: cara a la paret, amb llibres a les mans o sense; copiar cent vegades “no parlaré a classe”, i coses semblants; que m’enviessin a la classe dels més petits, perquè veiessin quin monstre era jo (aquesta m’agradava molt); resar parenostres i avemaries; castigada sense sortir al pati; cops de regle al palmell..., però mai, mai el càstig que jo —Diguesvolia. d’una vegada quin era el càstig que volies!

"A mi se'm va realitzar un somni: vaig ser reina per un dia i estava tan feliç que vaig endur-me un record" 32 valors

UNA CARTA DES DE... uriós escriure sobre Lisboa ara que ja em queda menys d’un mes en aquesta ciutat. Ara és quan més passejo, com si m’anés acomiadant de tot el que té i m’agrada i com que d’ella m’agrada gairebé tot; se’m fa difícil. Almenys per mi, arribar en una ciutat que fins feia ben poquet no feia part de la teva rutina i de cop passar a ser l’escenari de tot el que fas és especial. Ha estat especial i fàcil. Lisboa és una ciutat on les coses no són complicades; la llengua és sobretot semblant, la gent és sobretot propera, el clima és sobretot ideal. A part del sobretot, afegeixo l’a més a més de la sonoritat del portuguès, la multiculturalitat d’un país que fa massa poc que va perdre les colònies i la precoç arribada del bon temps. No hi ha cap ciutat ideal. Lisboa cau a trossos i això et pot agradar més o menys. A Lusitània tot puja i baixa de manera espectacular.

—M’has—Què!? promès que no riuries i ho estàs fent. Serà millor que t’ho acabi d’explicar. En els passadissos del col·legi, i també dins d’algunes aules, hi havia testos amb aspidistres. Ja saps que aquestes plantes tenen unes fulles grans, fortes i verdes que s’assemblen molt a les orelles d’un burro. I de tant en tant les monges castigaven les nenes més dolentes o les que elles pensaven que eren poc intel·ligents amb la implantació d’unes orelles de burro. Tallaven dues fulles d’aspidistra i les lligaven amb un cordill al cap de la nena castigada. Després la feien passejar per tot l’edifici amb les orelles col·locades. I jo, desgraciada de mi, no era capaç que em castiguessin amb les maleïdes

—Què! Hem de fer que se senti com a casa, no? A més a més, la folguera és teva. Hauries de fer-ho tu, això.

—Apa, ara us expliqueu la vida i us feu amigues.

—Que—Fet. em posessin “les orelles de burro”.

—He estat observant com ho feies —li he dit—; però quan he vist que li buscaves una amiga... Per cert, per què precisament l’aspidistra i no una altra? —És una història molt llarga. És una cosa que em va passar quan anava a col·legi de petita. És una estupidesa. I si te l’explico pensaràs que estic com una cabra.

—Primer deixa’m fer-te una pregunta. Alguna vegada has desitjat molt, molt una cosa i has tingut la sort que es complís? Ho dic perquè a mi se’m va realitzar un somni: vaig ser reina per un dia. Ja saps que vaig estudiar en un col·legi de monges i en

Ella s’ha girat i m’ha vist observant-la amb mirada clínica.

Reina per un dia

—Però m’has de prometre que no riuràs.

Lisboa (Portugal ) Núria Bernaus, estudiant C A HAVIA UNA VEGADA... cada mes un conte amb valors, il·lustrat expressament pel dibuixant Javier García Jordi Lopesino vui hem adoptat una planta. Passejàvem pel carrer i ens l’hem trobada abandonada en un parterre. És una folguera, que de tan maltractada en comptes de fulles sembla que tingui rastas. He agafat la planta i amb la mirada d’un nen que s’ha trobat un gatet desvalgut li he preguntat a la meva dona: l’adoptem? Camí de casa, l’Elisenda, ha començat a fer plans per recuperar la folguera.

HI

per acabar

Una per una! I li ha buscat la millor companya de la terrassa: una aspidistraque viu amb nosaltres des que estem junts.

D Papers per reciclar PETITES COSES PER CANVIAR EL MÓN | RAMON SALICRÚ

La protagonista de la carta passejant pels carrer de la Lisboa antiga.

—Elisenda, estàs com un llum. —Ja sabia que no m’entendries. Però encara no he acabat. Estava tan feliç d’haver aconseguit el meu desig que vaig endur-me’n un record. Estàvem a la primavera, i vaig agafar un parell de fulles d’aspidistra, amb una mica d’arrel, i les vaig trasplantar en un test a casa meva. És l’aspidistra que està a la terrassa. No ens hem tornat a separar des de llavors.

Què més dir? Que si mai teniu la oportunitat val la pena conèixer Lisboa. Sempre serà agradable.

—Mira qui parla!, tu n’acabes d’adoptar una.

Jo he vingut a estudiar Medicina. En aquest aspecte Portugal ha estat molt enriquidor. M’ha permès un aprenentatge que combina infarts aguts de miocardi amb crisis de paludisme o febres tifoides ja que la comunicació amb les excolònies portugueses -Brasil, Angola, Moçambic...- és bastant fluïda i ha convertit en Lisboa en una ciutat de mil accents, colors i orígens.

Tanmateix, el símil del “llençar papers” es reproduirà d’alguna manera aquest vespre, amb les fogueres de Sant Joan, quan el foc reduexi a cendres els mobles vells, inservibles, de sempre... per a possibilitar espai i donar cabuda a altres utensilis o estris més perfeccionats, més d’ara...

orelles. Però tot d’una va canviar la meva sort. Un dia una monja em va preguntar la lliçó, jo no la sabia, i de cop i volta em veig amb dues fulles d’aspidistra al cap i amb l’ordre de passejar per tot l’edifici. Per fi! Quina alegria! Ho recordo com si fos ahir. Jo, passejant, orgullosa com una reina el dia de la seva coronació. I tothom mirant-me. Va ser fantàstic!

Les flamarades s’emportaran les carcasses antiquades dels atuells obsolets davant la mirada atònita potser nostàlgica dels passavolants de torn, aturats en el passat.

A banda i banda del riu Teixo, que no exagero quan dic que cada dia canvia de color, la ciutat s’estén. Sobretot blanca, amb les façanes de rajoles mig trencades mig fetes malbé, banderes de Portugal per tots els balcons i quasi totes les finestres i carrerons estrets pels que arribaràs a un mirador o a una tasca que invariablement tindran el mateix menú a escollir entre bacallà, sardines o “carapaus”.

I músiques. Del tradicional Fado una mica oblidat al nou Fado de Mariza triomfant als EUA. Samba, Bossa Nova, Jazz, discoteques africanes i “reggeton”.

No és per casualitat que li diuen la ciutat dels set turons, exactament igual com la capital italiana, Roma.

Sembla idílic, oi? La forta immigració i la crisis portuguesa estan ben patents i recorden que, a més de la preciosa arquitectura i les panoràmiques vistes, els lisboetes van fent. I van fent aguantant Jordi Lopesino és escriptor una crisi econòmica bastant seriosa, un Quart Món que sovint viu, simplement al carrer i amb poques prestacions socials.

Millorar el món, amb petites coses, és no viure exclusivament de l’ahir sinó saber adaptar-se constantment a les realitats canviants de l’avui i del demà. Perquè justament aquest món no deixa de rodar, cada dia. Cada any. 33 valors

—Això és amor a les plantes.

ivendres 23 de juny. Em poso davant de l’ordinador per a redactar la meva habitual columna. Quantes vivències interessants us podria explicar, arribats a la fi de curs! Quantes qüestions personals i col·lectives ens hauríem de replantejar els que vivim el món de l’ensenyament ! Però -ves per on- em limitaré a explicar-vos que avui... m’he passat una bona estona del matí... llençant papers : antics exercicis escrits, proves o redactats de fa mesos, paperassa ja caducada... Sóc dels que m’agrada omplir de nou, cada any, nous fulls de paper i refer idees i criteris, perquè el ritme de vida trepidant que portem deixa fora de joc molts documents, apunts i esquemes, només d’un any per l’altre. Us he de dir que he llençat aquests fulls a la paperera... de reciclatge. Sé així que un dia, amb noves formes i noves textures... els papers reapareixeran físicament reconvertits. Com sé que tornaran a reviure, un dia, d’alguna manera, les idees interessants, els missatges aprofitables que hi havia escrits i que no s’obliden de cap de les maneres, perquè romanen en el disc dur del pensament i fan pòsit en la memòria.

M’agradaria que dels detritus de les fogarades d’avui –i de les papereres de reciclatge, si voleu- en sortissin, després de l’estiu i de les necessàries vacances, programes engrescadors, designis agosarats, propòsits ferms, projectes fins i tot utòpics...

La guerra vista en directe vés d’una pantalla, però els reporters les filmen directament. Què incita un càmera a continuar gravant i no intervenir? Vivim més el conflicte quan veiem el material que hem fet que no pas quan estem elaborant la crònica; sinó seria impossible treballar. Per exemple, si has d’informar d’un bombardeig en una casa on hi ha hagut morts civils, t’has de distanciar una mica. La pressió de la feina, el temps disponible del satèl·lit, la traducció... aquesta tensió es converteix en una cuirassa. Fins que et converteixes en l’espectador del teu producte no t’adones del que has vist. En el moment de treballar som com robots. En aquell moment ets un periodista i només te n’adones de la situació quan acabes de dir “Esteve Soler. TV3, Bagdad” i et tornes a convertir en un ésser humà. En algun moment va decidir deixar de gravar. S’ha de gravar tot i mostrar-ho. Entre allò que es considera políticament incorrecte i aquelles imatges que es censuren per ser massa dures, acabem mostrant una realitat que no és. La guerra és molt crua i els bombardejos quirúrgics no són veritat. De vegades els periodistes estem convertint la realitat en un País de les Meravelles. Doncs, no, les guerres són dures i destrossen i els trets no són nets. No sóc partidari d’amagar res. De la Guerra del Golf, on vèiem imatges de llums verds, hem passat a veure les imatges més crues del conflicte.

Senzillament cal ser honrat. Generalment, tots ens posem més al costat de la víctima que del botxí, però de vegades aquests dos papers s’intercanvien amb molta facilitat. S’ha de ser objectiu, però tampoc equidistant. L’objectivitat d’un periodista es valora tenint en compte el global seguiment d’un conflicte, en el dia a dia, i no amb una sola crònica. No tindria sentit dir: “Avui els israelians han mort tres palestins... però fa uns dies aquests havien mort...”, només per ser equitatius.

A Iraq, l’objectivitat es va deixar de banda...

En aquella guerra tot era tan evident! Si algú aleshores no | Esteve Soler. Periodista i excorresponsal de TV3 a Israel i Iraq.

"S'ha de ser objectiu, però tampoc es pot ser equidistant. Cal ser honrat, senzillament"

C per acabar El seu momentVALORS: veure com queia un company, Xosé Couso, pels tres dels nordamericans durant la invasió de l'Iraq.

Cada vegada li és més difícil ser objectiu?

PER MARIA COLL 34 valors

Quins valors va aprendre d’aquella cobertura? La meva estada a Bagdad, no va canviar els meus valors, perquè venia d’una zona ja prou polèmica i en conflicte com era Israel i Palestina, però el fet d’estar seixanta-quatre dies en una ciutat bombardejada et fa estar consolidar aquells valors en els quals creus: la pau, la no violència, la llibertat...

valors om a corresponsal de TV3 a Bagdad va sufrir la mort del càmera espanyol Xosé Couso el 8 d’abril de 2003. Com ho recorda? Deu minuts abans de l’impacte jo era a la seva habitació. Després, el meu company de TV3 i jo vam baixar a la nostra habitació, uns pisos per sota i, ja asseguts al llit, vam sentir una sotragada "diferent". En sortir per agafar l’ascensor ja vam veure com altres periodistes baixaven al càmera de Xosé Couso mig mort. Va ser una situació de pànic. Quan vaig entrar a l’hospital on l'havien portat i ho vaig fer com a Esteve Soler, no com a periodista recordo que va ser quan em vaig desmuntar. Aquella nit, quan vam decidir quedar-nos a Bagdad vam tenir un punt d’inconsciència. Sempre penses que a tu no et passarà, però la mort d’un company et fa obrir els ulls. La mort d’un company l’ha fet més prudent? Ha notat que la seva força és cada cop més feble enfront del poder?

Els periodistes cada vegada som més titelles del poder i cada cop estem més manipulats, cosa que em fa una mica de vergonya. Cada cop tenim menys llibertat! Ara bé, la mort d’un company sempre et fa replantejar les coses; aquella nit tots hauríem marxat de Bagdad. Però la mort et fa ser prudent només momentàniament. Els periodistes, en una zona de perill o de conflicte no tenim protecció especial.

Els telespectadors observem les atrocitats d’una guerra a tramoment

La percepció de l’espectador ha estat ben diferent; hem pogut veure què passava amb les bombes que queien. Però les víctimes de les dues guerres han estat les mateixes: els iraquians. Aquesta vegada la gent s’ha conscienciat més de la guerra. Cal ensenyar-ho tot, però sense presentar detalls de les vísceres. Un cop un palestí es va enfadar amb mi perquè no vaig voler gravar un cap rebentat. Aquestes coses sí que no calen ensenyar-les amb detall.

El mateix. Potser els palestins estan pitjor que fa un temps. Un palestí em deia: “Avui, segur que estem millor que demà”. Israel continua fent la seva tasca de carceller i compleix la mateixa condemna que els altres. Hi ha alguna sortida? No. Fins aquest moment ningú ha dit res que no s’hagi dit abans. La solució haurà de venir de dins, dels israelians i dels palestins, la resta de possibilitats són només ganes de fer-se fotos. Per ara els israelians han decidit buscar solucions a la seva manera: construïnt un mur, que més enllà de la vergonya que provoca, representa una frontera. Mentre els palestins es reuneixen per crear una plataforma nacional i decidir on es posaran les fronteres, els israelians ja ho han decidit aixecant un mur de vuit metres d’alçada. El problema és que els israelians són molt durs negociant: l’israelià sempre ha preferit que perdin tots dos abans que l’altre, el palestí, hi guanyi alguna cosa. Ara, els palestins ja no tenen res a perdre però els israelians si que encara hi poden perdre. perfil

Els llibres que ha publicat eren per explicar totes aquelles coses que no podia retransmetre per TV? No. En el cas de Llàgrimes per la Nàsser la idea apareix quan en un hospital de Bagdad conec la Nàsser, una nena malalta de càncer. Allà decideixo fer un llibre per ajudar econòmicament aquell hospital. Encara que fa un temps que va deixar la corresponsalia de Jerusalem, hi va amb molta regularitat. Quin ambient hi ha?

Solersopar-debat.enelpati Casal de Sant Josep protagonitzar un sopar-debat.

"La solució al conflicte entre els israelians i els palestins haurà de venir de dins"

Esteve Soler va néixer a Terrassa fa 39 anys. Entre els professionals catalans de la informació, ha destacat per la seva tasca com a corresponsal de guerra en diferents conflictes i com a corresponsal a Israel i Palestina, sempre per TV3. Actualment, després d’un temps al programa '30 minuts', treballa al canal autonòmic d’informació contínua 3/24 en tasques de presentador. Ha estat autor de dos llibres Llàgrimes per la Nàsser (Ed. Planeta, 2003), en el qual explica la seva experiència a Bagdad, i Un català en el laberint de Terra Santa (Ed. Planeta, 2005), sobre la corresponsalia que durant tres anys i mig va ocupar a Jerusalem, la capital israeliana.

per acabar

35 valors ho tenia clar, amb el temps s’ha clarificat. Quan hi érem estàvem convençuts del que passaria en acabar el conflicte i ha passat. Era evident que no hi havia armes de destrucció massiva i que es tractava d’una operació sense relació amb Al-Qaida.

Els espectadors només rebem dosis diàries d’un conflicte i ens manca un context explicatiu general del conflicte. És un problema dels informatius, en 35 o quaranta minuts has d’explicar la major quantitat de coses importants que cada dia passen al món. A més, malauradament, tenen preferència els episodis violents. Si no hi ha morts no et compren la informació. Per això és molt difícil explicar una visió general del conflicte. Iraq té 23 milions d’habitants, però hi ha zones que sempre queden a l'ombra informativa. Això no és volgut, senzillament és una conseqüència de la dinàmica informativa. Quan l’actualitat és molt potent et compren totes les notícies però no tens temps d’obrir el gran angular per veure la panoràmica i quan no passa res, no et compren el reportatge.

MARIA COLL

Soler en el pati del Casal de Sant Josep de Mataró abans de protagonitzar un

Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.