Valors 118: la identitat, amb Najat el Hachmi

I Valors Valors

Revista de reflexió i diàleg. Setembre de 2014. Número 118.

Preu: 3,50 euros

La identitat

Najat El Hachmi, escriptora

B. Roman sobre Pujol: “L’ètica no és mai un nom propi”

“La persona no es pot definir amb una paraula”

‘Ebola, el virus que preocupa el món’, per J. Basagaña ‘L’Estat Islàmic i què significa ser modern’, per J. Safont “Viure en temps de complexitat”, per F. Raventós

Valors Revista de reflexió i diàleg. Setembre de 2014. Número 118.

Pòrtic

Parlar de valors, ara més que mai

Sumari

L

foto de portada: sergio Ruiz

Ignacio Hurban, el nét número 114

6 Queralt Flotats/Maria Coll

a notícia que el president Pujol, segurament la personalitat pública que en els darrers temps més ha batalat per estendre la reflexió sobre els valors a Catalunya, ha actuat de forma èticament reprobable almenys en l’afer d’un patrimoni no declarat procedent de l’herència del seu pare, ens ha deixat descol·locats, astorats, a la gent que fa possible l’elaboració d’aquesta revista, a la qual ell ha donat suport reiteradament en la seva etapa posterior a la presidència de la Generalitat. En concret, Jordi Pujol ha acudit fins a tres vegades a Mataró per participar de les nostres activitats en la dècada d’existència de Valors. No ens pertoca a nosaltres erigir-nos en jutges de la seva actuació, però sí que ens incumbeix en la mesura en què ell ha actuat de referent a l’hora de promoure la nostra iniciativa. Negar-ho ratllaria pràcticament el ridícul.

Més enllà d’això, l’anunci-confessió de Pujol posa sobre la taula una qüestió de fons que cada cop, com a revista, ens incomoda més: la dificultat de parlar de valors amb normalitat a casa nostra des de l’àmbit periodístic; s’assimila fer periodisme sobre aquesta temàtica amb fer proselitisme de les causes ètiques, que en tot cas el periodisme en si ja hauria de contemplar per se. Creiem que fer periodisme al voltant de l’ètica hauria de ser igual de compromès que fer periodisme sobre economia, societat o cultura. Fer periodisme al voltant de l’ètica significa “només” intentar situar quines són les línies de pensament actual al voltant dels valors i com entronquen amb el pensament generat anteriorment. Vol dir agafar un període de l’actualitat i interpretar-la. I, òbviament, apuntar també idees pròpies, com fan tots els seus mitjans en l’enfoc de les temàtiques i en els editorials. Això és el periodisme i molt humilment és el que plantegem fer nosaltres. El grau de maduresa d’una societat es demostra –França n’és exemple– amb el fet que tingui mitjans de comunicació que treballin aquesta òptica... sense que el lector hi vegi darrera una lliçó adoctrinadora, com no la veu en altres àmbits periodístics.

Cal, doncs, fer un pas endavant i normalitzar el debat sobre els valors; posar aquesta temàtica a la palestra però sense que esdevingui una funció purificadora de la societat. Després de l’anunci del president Pujol, aquest és ara i aquí el nostre compromís renovat. Aquesta ha de ser la identitat del nostre projecte, que hem anat construïnt pas a pas. Precisament, el present número reflexiona sobre aquest valor amb Najat El Hachmi, que ens recorda que aquesta sempre és múltiple i es fa en relació amb l’entorn. 

passant revista

5 Ramon Radó

Begoña Roman: “L’ètica i els valors no són mai una persona, un nom propi”

8 Maria Coll

Les víctimes tenen la paraula

9 Gregorio Luri

Petit diccionari zoosòfic (II)

9 Maria Medina

Curiosos negocis compartits

10 Francesc Amat

Vella i nova política?

10 Xavier Manté

Difícil convivència als països àrabs

11 Joan Basagaña

Ebola, el virus que preocupa el món (II)

11 Manel Bosch

La guerra comença a l’estadi

Monogràfic

12 Editorial

Lligams invisibles que ens defineixen

14 Entrevista a Najat El Hachmi 18 Miquel Àngel Essomba Cultura, civisme i convivència 20 Leticia Soberón Identitats nacionals: valors i riscos 21 Montse Gatell El gènere construeix identitat 20 Entrevista a Manuel Cusachs

opinió

26 Francesc Raventós Viure en temps complexos 28 Jordi Cussó i Cinto Amat Valors viscuts, valors compartits 30 Joan Safont L’Estat Islàmic i què significa ser

modern

30 Irene Alerm Aprendre a ser voluntaris 31 Soraya Hernàndez Gestió dels recursos o drets dels

pacients?

propostes

33 La proposta del mes La 32 Setmana del Llibre en Català 38 El Conte: Continuar avançant, d’Ignasi Llobera

4 Passant revista

Setembre de 2014

Termòmetre de Valors

Les piulades del mes Xavier Aldekoa @xavieraldekoa

“El ébola da pánico. Pero perspectiva.

Muertos: Ébola (desde 76): 2477 Malaria: 1726 (al día) Sida: 4110 (al día) Desnutrición: 10000 (día)” Jordi Armadans i Gil @Jordi_Armadans

“Em preocupa molt el que passa a Gaza.

I em preocupa també la gent que només reacciona amb Gaza i oblida tots els altres drames”

Els missioners nord-americans infectats d’Ebola reben l’alta El metge i la infermera infectats amb Ebola a Libèria i que van ser traslladats als Estats Units per rebre un tractament experimental han superat la malaltia i han rebut l’alta mèdica de l’Hospital Universitari d’Emory d’Atlanta (Geòrgia).

Aquest fet fa pensar que el tractament, encara que tot just es troba en fase inicial d’investigació, podria ser una futura cura per aquesta malaltia, encara que no va tenir efecte en el cas del religiós espanyol Miguel Pajares. Una notícia esperançadora tenint en compte que l’epidèmia, que afecta Libèria, Guinea, Sierra Leone i Nigèria, ja ha causat almenys 1.350 morts, segons l’OMS.

No augmenten els donatius per a l’ELA

La Terra entra en números vermells

Aquest estiu els famosos s’han entretingut reptant-se els uns als altres a llançar-se gallades d’aigua gelada a favor de l’Esclerosi Lateral Amiotròfica (AdELA), però això no ha fet que augmentessin els ingressos a les associacions de suport als malalts.

La humanitat ha esgotat enguany el seu pressupost anual ecològic i ho ha fet en menys de vuit mesos, segons la Global Footprint Network, l’organització que analitza l’evolució de la petjada ecològica. Aquesta data cada vegada es produeix abans.

Futbol contra l’exclusió social a Terrassa

Centenars de persones salven un usuari del Metro Centenars d’usuaris del metro de la ciutat de Perth (Austràlia) es van unir per sacsejar un comboi estacionat fins a alliberar el peu d’un ciutadà que havia quedat atrapat entre l’espai que habitualment queda entre el vagó i l’andana. L’accident finalment va quedar en una anècdota.

Xavi Hernández, ambaixador de l’Obra Social “la Caixa”, i Johan Cruyff han acordat la creació d’un Cruyff Court a Terrassa. L’objectiu és fomentar l’esport entre nens i joves i inculcar valors com ara la responsabilitat, el joc en equip i la prevenció de l’obesitat.

Defensa, el més gran ofertant de treball d’Espanya El Ministeri ha convocat 3.990 places per a ingressar a les Forces Armades i a la Guàrdia Civil el 2014, més del doble de les sol·licitades l’any 2013, el que converteix a aquest departament en el principal ofertant d’ocupació d’Espanya.

Mariona Lladó @Mariona_Llado

“Ho deia Galeano ‘las Locas d Plaza Mayo serán ejemplo de salud mental,pq ellas se negaron a olvidar en los tiempos d la amnesia obligatoria’” Bertrán Carzorla @bcr_

“Darrera portada, avui, d’@unitaonline quotidiano fondato da Antonio Gramsci nel 1924, fa 90 anys. Demà deixa d sortir” pic.twitter.com/vl2jU3oQPr

Valors comparats

3.600

pesos és el valor comercial que suposa per un camperol de Colòmbia la producció i venta d’un quilo de cafè. Els costos de producció cada cop compensen menys, per això busquen altres sortides.

70.000

pesos és el preu d’un quilo de marihuana al mercat negre. A més, una sola mata pot produir-ne tres quilos i seguir el procés en collites contínues. Una producció il·legal, però més rentable pels camperols.

Passant revista 5

Valors

Noms propis

Ignacio Hurban, el nét número 114 Les proves d’ADN han confirmat que Ignacio Hurban és el nét de la presidenta de les Àvies de la Plaza de Mayo, Estela de Carlotto Ramon Radó

“No se han cerrado las puertas ni las heridas de antaño (...) que más le queda a esta tierra que va perdiendo su historia”, canta Ignacio Hurban a Para la memoria, una cançó sobre la dictadura argentina. Hurban, de 36 anys, era fins fa ben poc un músic gairebé anònim d’Olavarría, a la província de Buenos Aires.

Director d’una escola de música i músic de jazz, Hurban va créixer en una zona rural propera a la ciutat on viu ara. Al llarg de la seva carrera ha enregistrat diversos discos i, casualment, l’any 2012 va participar en el cicle Música per a la identitat, organitzat per les Àvies de la Plaza de Mayo. L’agost d’aquell any, Hurban va escriure al seu compte de Twitter: “Les millors coses de la vida no són coses”.

Les abuelas acabaven d’identificar el nét número 112.

Les Àvies de la Plaza de Mayo van néixer el 1977, en plena dictadura militar, manifestant-se davant la Casa Rosada per reclamar informació sobre

els seus néts, fills d’opositors desapareguts. Es calcula que al voltant de 30.000 persones van desaparèixer a l’Argentina en temps de la junta militar i que uns 500 infants van ser separats de les seves famílies biològiques. Fins el 5 d’agost passat, les Àvies n’havien identificat 113.

Una de les àvies que, amb el mocador blanc al cap, demanava respostes sobre el seu nét a la plaça és Estela de Carlotto, presidenta de l’associació des dels anys 80. Durant 36 anys va buscar el seu nét Guido, nascut el juny de 1978 en un hospital militar. Guido era el fill de Laura Carlotto, una militant peronista detinguda quan estava embarassada, separada del seu fill cinc dies després del naixement i assassinada al cap de dos mesos. “Jo tinc tretze néts, però em falta Guido”, va proclamar Estela el mes de juny davant d’un tribunal que jutja els crims de la dictadura. A casa seva, un portarretrats buit va esperar durant anys la foto del seu catorzè nét.

Els 36 anys de recerca van acabar el 5 d’agost. Les anàlisis confirmaven que hi havia un 99,9 per cent de probabilitat que un músic d’Olavarría fos el fill de Laura Carlotto i Óscar Montoya, també mort per la dictadura. Un mes abans, Hurban

Uns 500 infants van ser separats de les seves famílies biològiques durant la dictadura s’havia dirigit a les Àvies de la Plaza de Mayo i la Comissió Nacional per al Dret a la Identitat per fer-se proves genètiques, davant la sospita que podia ser un dels nens robats pel règim.

Tres dies més tard, el nét perdut d’Estela de Carlotto, el nét número 114 que troben les “abuelas”, abraçava la seva àvia. La seva foto ja és al marc buit.

Contradient la lletra de la seva cançó, Ignacio Hurban ha aconseguit recuperar la història de Guido Carlotto.  Ramon Radó és periodista / @ramon_rado

El valor de la paraula

“La manera per fer veritables canvis és la identitat” Papa Francesc La Vanguardia, 12/06/2014

Miguel Guillén

Les declaracions del Papa Francesc acostumen a no deixar indiferent a ningú perquè parla clar i és poc amic de les ambigüitats. I això s’ha d’agrair. En una entrevista recent em va cridar l’atenció aquest fragment: “crec que la manera per fer veritables canvis és la identitat. Mai es pot fer un pas a la vida si no és des del darrere, sense saber d’on vinc (...)”.

Comparteixo totalment aquesta reflexió del Papa: freqüentment perdem de vista els nostres orígens, els ignorem i no posem l’aten-

ció suficient per conèixer-los. Sovint només ens caldria parlar més amb els nostres familiars més grans, preguntar-los, escoltar-los amb atenció. I, per suposat, llegir més. El món actual, on l’excés d’informació moltes vegades porta a una desinformació preocupant, tinc dubtes que ens estigui oferint l’oportunitat de conèixer la nostra identitat, individual i col·lectiva. Ara que vivim temps on es parla sovint d’identitats col·lectives, de pàtries i de nacions, valdria la pena esforçar-nos per saber d’on venim. Després, crec que serà més fàcil saber cap a on volem anar.  Miguel Guillén és politòleg

6 Passant revista

Setembre de 2014

El tema del mes: El cas Jordi Pujol

“L’ètica i els valors no són mai una persona, un nom propi” Begoña Roman, catedràtica de Filosofia de la Universitat de Barcelona La confessió del president Jordi Pujol ha indignat alguns organismes que havien treballat amb amb ell sobre temes d’ètica i valors. Parlem amb la catedràtica de filosofia de la UB i coautora del Codi ètic per a polítics per calibrar les conseqüències de futur que pot tenir aquest cas.

Queralt Flotats/Maria Coll

A finals de juliol l’expresident de la Generalitat, Jordi Pujol, va confessar a través d’una carta que tenia diners no declarats en un compte bancari a l’estranger. Aleshores, algunes persones i entitats van declarar sentir-se decebudes, enganyades i dolgudes per part de qui va dirigir Catalunya durant 23 anys. Tenint en compte que Pujol, des de l’institut que porta el seu nom, va liderar estudis d’ètica i valors, analitzem com pot afectar aquest cas en el nostre àmbit de reflexió.

Primer de tot, personalment, li va sorprendre la confessió del president Pujol?

Sí. Va ser un ensurt perquè Pujol, independentment de si estaves a favor o en contra de les seves propostes polítiques, tenia certa integritat i una credibilitat personal bastant gran. Jo, personalment, però, vaig agrair la confessió. Vaig veure com un gest de valentia fer aquella declaració pública sabent que es jugava la credibilitat de tota una carrera.

El president Pujol, a través de la institució que porta el seu nom, havia promogut diversos debats sobre ètica, entre ells, un codi d’ètica política. S’ha sentit enganyada o entén que alguna persona se n’hagi pogut sentir?

Evidentment que puc entendre que hi hagi gent que s’hagi pogut sentir enganyada, però també hem de ser molt conscients dels

límits de l’ètica humana. L’ètica humana no és de santedat ni d’integritat total. L’humà és un ésser fal·lible, amb capacitat per fer mal i per fer bé, amb capacitat d’equivocar-se i de no adonar-se de les conseqüències que un petit gest pot tenir a curt o llarg termini. Per tant, em sento decebuda, però no ens hauria de sorprendre que un home pugui cometre errors.

Des del punt de vista ètic, malgrat encara no tenim tota la informació que caldria per analitzar-ho, quina lliçó n’hauríem d’extreure d’aquest cas?

En primer lloc entendre la fragilitat humana. No encimbellar tant ningú i valorar tothom pels fets i per la seva història.

No sorprendre’ns perquè un home pugui cometre errors. En segon lloc, també valorar el que suposa fer una declaració pública i entomar les responsabilitats de les accions. I, en tercer lloc, ser capaços de tornar a creure en aquesta persona i amb les institucions. Però, això sí, posant mesures preventives perquè si passa un fet similar no es pugui ocultar durant tant de temps.

això, continuarem demanant ètica i política. Això no vol dir, però, que no s’hagin de millorar els mecanismes ètics i jurídics per posar cada vegada més dificultats a qui vulgui fer activitats d’aquest tipus.

I el cas Pujol com pot afectar les institucions del país que també treballen la reflexió entorn dels valors i l’ètica?

L’ètica i els valors no són mai una persona en particular, un nom propi. L’ètica i la política són reflexions que acaben quallant en institucions, institucions promogudes i vivenciades per persones, però que no s’haurien d’identificar amb la personalitat que en un determinat moment les representen. Per tant, institucions, organitzacions, fundacions... que van promoure codis ètics ho hauran de continuar fent malgrat saber que, com a persones que som, en qualsevol moment ens podem equivocar i que algú se’n pot aprofitar. I és que si ara passem a no confiar en ningú, farem més mal del que pròpiament ja s’ha fet.

El cas Pujol serà un punt d’inflexió en l’ètica política i en el valor de la transparència en aquest país?

A Catalunya encara personalitzem massa en grans figures la reflexió entorn dels valors, en comptes d’apropar-nos a aquest tema des d’una vessant més acadèmica?

No ho crec. Es demana a les persones que reivindiquen l’ètica política que tinguin una coherència total quan precisament l’ètica i la política s’han de reivindicar contínuament per la condició de fragilitat humana. El cas Pujol és una de les moltes coses que continuaran passant i, per

Sí, però no podem oblidar que els valors són ideals platònics i com a tals estan en un altre món. L’humà no és un sant, els sants estan tots morts! L’humà és un ésser lliure i moltes vegades fa coses sense tenir consciència de la seva perversió. Si confonem una persona tolerant amb el valor

Passant revista 7

Valors

de la tolerància, quan aquesta persona faci dos actes en contra d’ella renegarem d’aquesta.

El cas Pujol pot provocar que ara el públic actuï amb més suspicàcia davant segons quines opinions respecte l’ètica o els valors?

No hi hauria d’haver-hi suspicàcia entorn de la reflexió, perquè la reflexió si és bona, és bona. Sí que hi hauria d’haver més intel·ligència per a no confondre la reflexió i l’argumentari ètic amb les pràctiques reals. De fet, quan més incoherents són les pràctiques reals, més necessitats estem de reflexió i, evidentment, de mesures per evitar que aquestes pràctiques siguin imponibles.

Si poséssim un termòmetre, quin nivell de reflexió sobre ètica i valors creu que hi ha en aquest moment a casa nostra respecte altres països?

No crec que ens haguem d’emmirallar

“Hi hauria d’haver més intel·ligència per a no confondre la reflexió amb les pràctiques reals” “Aquí s’ha reflexionat molt sobre valors a nivell acadèmic, però no s’ha concretat en accions”

amb cap país en concret. A Catalunya s’ha reflexionat molt sobre aquest tema a nivell acadèmic, però no s’ha concretat en accions quotidianes. En aquesta vessant continuem ancorats en les morals històriques i en els costums. Això és reminiscència del nostre passat, quan la moral era única i correcte. En poc temps hi ha hagut un sacseig molt important d’aquestes bases tradicionals morals, s’ha fet una reflexió acadèmica però aquesta encara no acaba de quallar en un àmbit més quotidià.

Per tant, què ens falta? Passar a l’acció?

D’acció n’hi ha però actualment no és massa bo el vincle entre la reflexió i l’acció. En aquest punt ens cal més exigència personal i comunitària. I millorar les legislacions perquè en el nostre país allò que són costums siguin delictes.

Podem creure que un dia, com per exemple passa a França, una revista de filosofia podrà estar a la primera línia dels aparadors dels quioscs d’aquí?

No estem gaire lluny d’aquest escenari perquè darrerament els canvis són vertigionosos. Pot passar si trobem el format i el to adequat. En tot cas, primer cal formar els divulgadors perquè aquests puguin després fer descobrir als lectors que la filosofia no és una cosa entretinguda, sinó també alliberadora.  Conversa original a la ràdio a: http://www.valors.org/

Begoña Roman en el seu despatx de la Universitat de Barcelona.

En el cap de...

Jordi Pujol

Joan Salicrú

Mai vaig dir que jo fos cap sant.

Al contrari, sempre em definia com un mal cristià. I no era cap falsa modèstia, no. Ara recordava que a Mataró, el gener de fa quatre anys, en una conferència on vaig ser convidat per Cristianisme Segle XXI a parlar de “les benaurances i la transcendència”, vaig acabar la meva intervenció dient, pensant en el que acabava de dir: “Ara, quan jo vagi a sopar a casa amb la meva dona i la meva filla els diré: ‘escolta, però què els he explicat a aquests... si jo... si jo sóc un desastre...’”. Un desastre.

Poden pensar que quan jo deia això ho feia avançant-me al què he acabat explicant que passava, buscant ja l’absolució, però no: ho feia ja com una mena d’autoacusació. Qui sóc jo per donar lliçons de moral? Sempre he estat molt dur, amb mateix, i ara es veu perquè.

No recorden que sempre estava en contra de qualsevol homenatge que se’m fes o qualsevol carrer o plaça que portés el meu nom? No provo d’excusar-me sinó d’explicar-me; que quedi clar.

Ja vaig dir un dia a l’Albert Om que era a temps d’”espatllar la meva biografia”. En aquell moment ningú ho va entendre. Òbviament no hi ha ningú a Catalunya més entristit per jo pel que està passant; pràcticament no puc sortir de casa.

Sóc un home amb les mateixes debilitats que qualsevol altra.

“Sóc més burro del que la gent es pensa”, com vaig dir a en Cuyàs l’altre dia. Espero que d’aquí a uns anys, l’enuig que senten cap a la meva persona quedi almenys matisat per aquelles coses bones que crec que he fet durant la meva vida. 

8 Passant revista

Setembre de 2014

Ha passat desaparcebut

Les víctimes tenen la paraula Per primera vegada les FARC han demanat perdó a les seves víctimes. I els victimaris han escoltat els arguments d’aquests.

Una gran pas per a la pau a Colòmbia.

Maria Coll

Finalment aquest agost se’ls hi ha donat la paraula. Després de mesos de negociacions respecte altres punts calents del conflicte colombià – qüestió agrària, participació política, drogues i narcotràfic-, les víctimes s’han pronunciat a la Taula de Negociacions de Pau entre les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC) i el govern del president Juan Manuel Santos, reunida a l’Havana des de l’octubre del 2012. Cinc víctimes de la guerrilla, quatre de l’Estat, dos dels paramilitars i una de diversos actors armats han format la primera comissió de víctimes. Un grup suficientment heterogeni i representatiu de com la violència els darrers cinquanta anys ha impregnats tots els grups de poder d’aquest país sud-americà.

Les sessions fins ara han estat a portada tancada, però segons els mitjans colombians, sempre s’ha mantingut un clima “molt respectuós” entre les parts. No es pot oblidar que, per exemple, la delegació de pau de les FARC està liderada pel número dos de la guerrilla, Luciano Marín Arango, conegut com a “Ivan Márquez”, un home que té en aquest moment sobre seu 73 ordres de captura internacionals per per delictes de narcotràfic i atemptats, els quals han deixat desenes de víctimes i centenars de ferits. Ara bé, sembla que aquests primers dies, les escenes més impactants no han tingut lloc dins de la sala del complex residencia Laguito sinó en els passadissos. En els descans s’han pogut sentir diàlegs, suposadament sincers, de perdó i reconciliació entre les FARC i les víctimes de la seva violència, paraules que fins ara mai s’havien pronunciat.

Per exemple, una de les víctimes de la comissió ha estat Constanza Turbay Cote, la única supervivent d’una família política de la ciutat de Caquetá. El seu germà Rodrigo,

Membres de la comissió de víctimes a la Taula de Negociacions de Pau de l’Havana.

diputat pel Partit Liberal, va ser segrestat per les FARC el juny de 1995 i després de 22 mesos de captiveri, va morir ofegat en una barca al riu Caguán mentre la guerrilla el desplaçava per la selva. I tres anys més tard, quan hi havia els diàlegs de pau entre la guerrilla i el govern d’Andrés Pastrana, les FARC van interceptar el cotxe i matar la mare i l’altre germà de Constanza, Diego Turbay, que en aquell moment era president de la Comissió

“El que ha fet les FARC amb la teva família ha estat un error molt gran i et demano perdó”, Ivan Márquez de Pau de la Cambra de Diputats, estroncant així tota esperança de pau. Doncs, segons ella mateixa ha explicat en roda de premsa i emocionada, en un recés de la Taula de Negociacions, el mateix Ivan Márquez se li ha apropat per dir-li: “El que ha fet les FARC amb la teva família ha estat un error molt gran i et demano perdó. El teu germà Rodrigo era un gran home”. I aquest no ha estat l’únic cas. En el mateix sentit s’ha pronunciat al final de la primera trobada, Ángela María Giraldo, germana de Javier Giraldo, un dels onze diputats de la Vall del Cauca assassinats a sang freda després d’haver estat segrestats en el propi recinte de l’Assemblea legislativa a la ciutat Cali. “En un descans Iván Már-

quez em va demanar perdó de cor i em va dir que la guerrilla s’havia equivocat”, ha explicat Ángela María.

Un gest històric i completament inesperats per part de la FARC, ja que solament un any enrere, el mateix Ivan Márquez, a través d’un comunicat, es mostrava disposat a acceptar possibles “errors” comesos les darreres dècades, però es negava a demanar “perdó” a la societat colombiana, ja que segons la guerrilla el govern i no ells era exclusivament el veritable victimari del conflicte. “El perdó l’ha d’implorar l’Estat que ha suprimit tants éssers humans de manera malvada amb la seva política econòmica”, assegurava . És cert que Colòmbia necessita grans canvis estructurals, socials i de mentalitat per assolir una pau definitiva, però no es pot començar aquest camí si abans no s’escolta a la víctima i si els victimaris –tots plegats– no demanen perdó. La confrontació armada a Colòmbia ha deixat un balanç de 6,5 milions de víctimes, 5,7 milions de desplaçats, 220.000 morts, 25.000 desapareguts i 27.000 segrestats, segons dades del Centre de Memòria Històrica. Tenint en compte això les històries de reconciliació que aquests dies ens arriben de l’Havana ens poden semblar petites anècdotes, però són un gran pas a favor de la pau.  Maria Coll és periodista i codirectora de Valors / @mcolllpigem

Passant revista 9

Valors

Ni àngel ni bèstia

Vist pel món

Petit diccionari zoosòfic (II)

Curiosos negocis compartits

Gregorio Luri

Lleó: Bernard Mandeville va incloure a la seva Faula de les abelles aquesta història. Un mercader romà va aparèixer desprès d’un naufragi en una platja desconeguda. De sobte es va trobar cara a cara amb un lleó. Primer de tot va intentar persuadir l’animal perquè no se’l mengés i li va parlar de l’excel·lència de la naturalesa humana. “Els déus –li va dir– han creat l’home per una fi més noble que la de ser menjats per bèsties salvatges”.

Quan el lleó li va preguntar perquè considerava que l’espècie humana era superior a la dels lleons, el comerciant li va dir que l’home posseïa un ànima racional, invisible i immortal. El lleó li replicà que ell només pensava menjar-se la part comestible del seu ésser. A més, el lleó va posar en dubte la superioritat de l’espècie humana sobre la dels lleons, vist com els humans es massacren alegrement entre si en ocasió de les guerres i que els prínceps tracten els seus pobles de la mateixa manera que els homes tracten les bèsties. El lleó va concloure el seu discurs assegurant que l’absència de compassió, natural en els lleons, no posava de manifest cap de les crueltats que els homes s’infringeixen entre si.

Orangutan: Cap el 1854, Schopenhauer va passar una temporada fascinat per un jove orangutan exposat a la fira de Frankfurt.

Sembla que es va sentir profundament afectat per la malenconia de la voluntat d’aquest animal, en marxa –segons ell- cap al coneixement. En descriure’l, compara la seva mirada amb la de Moisès davant la terra promesa.

Gos: Schopenhauer estimava més en el seu gos la transparència del seu ésser. “És transparent com el vidre”, deia sovint, i afegia: “Si no hi hagués gossos, no voldria viure”. Pels homes, però, sentia una gran aversió. Tant és així que, quan s’emprenyava amb el seu gos, li deia “Tros de humà!”.

Crec que Nietzsche va fer la pregunta correcta en demanar-se si un gos voldria viure una vida com la de Schopenhauer. Unamuno també s’estimava molt el seu gust, fins el punt que no s’imaginava el cel sense la seva

companyia. En la seva Elegia a la mort d’un gos hi diu: “Allá, en el otro mundo, / tu alma, pobre perro, / ¿no habrá de recostar en mi regazo / espiritual su espiritual cabeza? / La lengua de tu alma, pobre amigo, / ¿no lamerá la mano de mi alma?”.

El gos de Levinas: Un gos vagabund es va aturar unes setmanes al camp de concentració on estava detingut el filòsof Levinas.

Els presoners li deien Bobby i en van fer la seva mascota. Cada dia Bobby se’ls hi atansava quan retornaven als seus barracons i els saludava amb un lladruc amigable. El gos –apunta Levinas-, desproveït d’ètica i de lògica, reconeixia la dignitat humana.

Porcs espins: Uns porcs espins –la faula

El desig de companyia impulsa els homes a buscar-se, però els defectes tornen a separar-los és de Schopenhauer– es van acostar els uns als altres un gèlid dia d’hivern per donar-se calor. En sentir les seves punxades, es van veure obligats a separar-se. Després d’assajar-ho vàries vegades, van trobar la distància adequada per donar-se calor sense fer-se mal. De la mateixa manera –conclou Shopenhauer–, el desig de companyia impulsa els homes a buscar-se els uns als altres, però els seus molts defectes tornen a separar-los.

Cernuda va fer seu aquest conte en la introducció d’un llibre escrit des de la nostàlgia, Ocnos: “Com els eriçons, ja sabeu, els homes un dia van sentir el seu fred. I van voler compartir-lo. Llavors van inventar l’amor. El resultat va ser, ja sabeu, com en els eriçons”.

També Wittgenstein i Freud citaven sovint aquesta faula. 

Gregorio Luri és filòsof i pedagog

Maria Medina

Faré honor al nom que porta la secció i us parlaré d’una proposta que he vist pel món. Viatjar, ja sigui ben lluny o més aviat apropet ens permet descobrir, imaginar, creure en altres realitats, fer volar estels o carregar-nos les piles perquè, al tornar, tinguem la força necessària per emprendre aquells projectes que sempre hem volgut fer. En certa manera, suposo, el projecte que em va fer encendre la llumeta al bell mig del Cours Julien de Marsella té una mica de tot això. Aquest carrer, situat en un dels barris més chic de la ciutat, gaudeix d’una salut immillorable gràcies a l’establiment de botigues de roba vintage, bars i restaurants de cuina del món i gastronomia innovadora i desenes de botigues i botiguetes que satisfan als consumidors més exigents i selectes.

L’establiment en qüestió era un bar-restaurant. També era una botiga de roba. I alhora, una perruqueria. A més, hi podies comprar productes alimentaris ecològics i artesanals. No era la primera vegada que veia negocis combinats, és clar. Aquí també trobem botigues de roba que et serveixen cafè o restaurants on pots comprar bijuteria o obres d’art. El que em va cridar l’atenció de tot plegat és el fet que, de les professions i interessos dels quatre integrants i promotors del local, n’havien fet una sola línia de negoci, amb una mateixa intenció, uns valors compartits, una estètica concreta. Aquell local havia començat com un projecte d’autoocupació compartit entre un restaurador, una dissenyadora de moda, un perruquer i un chef convertit en alquimista de les conserves alimentàries. I ara esdevenia molt més que això. Es convertia en un model de negoci innovador, que potenciava la cooperació entre les parts, que reduïa costos, que apostava per una manera de fer més oberta, més de tots, més per a tots.  M.M. és llicenciada en Ciències Polítiques

10 Passant revista

Setembre de 2014

Gran angular

Contravalors

Vella i nova política?

Difícil convivència als països àrabs

Francesc Amat

Una de les idees claus d’alguns dels nous partits polítics és que cal una nova política i deixar enrere el que ells anomenen “la vella política”. Aquesta idea associa la vella política a un sistema de partits poc permeable i unes institucions poc representatives. De fet, va més enllà i vincula la vella política a un sistema basat en el clientelisme, mentre que la nova política hauria de ser capaç d’apropar les institucions a la ciutadania. És cert que hi ha hagut un dèficit de representativitat important i unes xarxes de nepotisme i corrupció. Ara bé, aquest dèficit de representativitat no vol dir que la recepta màgica consisteixi necessàriament en escollir nous representants. Benito Arruñada ho explicava molt bé en un article brillant aquest estiu: la solució no pot passar únicament i exclusiva per cultivar el ressentiment cap a la classe política. És més, pot resultar extremadament perillós culpar els antics governants sense tenir en compte que perquè l’engranatge de la democràcia funcioni és indispensable una ciutadania informada i exigent.

De fet, aquesta dicotomia entre ciutadania i elits extractives que s’ha posat de moda té els seus fonaments en el llibre Why the Nations Fail, dels economistes Doran Acemoglu i James Robinson. Aquest llibre, però, té com a objectiu explorar les causes del creixement dels països en vies de desenvolupament i posa l’èmfasi en el paper de la qualitat de les institucions. Malgrat això, fer-ne refregits com el que n’ha fet César Molinas, que en fa una aplicació al cas espanyol és com tocar el baix continu; és grollera la simplificació que distingeix exclusivament entre unes elits dirigents extractives, totpoderoses i conspiradores i, per altra part, una ciutadania desemparada. Però en qualsevol cas, el perill real és que aquesta dicotomia empeny a pensar que el pas necessari, el pas que canviarà el sentit de les coses, serà el de substituir aquestes elits corruptes per uns nous representants, que seran els encarregats de posar en marxa “una nova política”, com si aquests nouvinguts no haguessin

participat mai del sistema anterior i, com l’arcàngel Gabriel, fossin missatgers de la bondat encarregats d’una missió especial. La crua realitat és que la política no l’ha de fer ni la bona gent ni els arcàngels. Perquè la política no és un contracte moral entre governants i ciutadans –això seria més propi d’un règim aristocràtic; un contracte moral delegaria les responsabilitats als governants–. La política a les democràcies liberals, en canvi, tant si és nova com si és vella, el que ha de fer és articular els conflictes d’interessos d’una ciutadania informada. Mentre que els ciu-

La política no és un contracte moral entre governants i ciutadans; ha d’articular els conflictes d’interessos tadans, votants informats, han de premiar i castigar la gestió dels polítics amb el seu vot. Dit d’una altra manera, els governants no han de ser herois, ni tan sols líders morals. Han de saber, això sí, articular propostes realistes pel que fa a les polítiques públiques i la política econòmica. La política ha de ser un punt pragmàtica, un punt escèptica, un punt freda fins i tot. No ens podem permetre els somnis de grandesa dels Peter Pans que somnien heroïcitats. Al cap i a la fi, el que hi ha és bona i mala política. El filòsof Tzvetan Todorov a Els enemics íntims de la democràcia assenyala el messianisme i el populisme com a forces corrosives de les democràcies liberals. No caiguem, per tant, en les simplificacions ni en creure que un nou arcàngel ens salvarà.  F. Amat és doctor en Economia / @cescamat

Xavier Manté

A Mataró fa dos anys que cada gener, en el marc del Dia Mundial de la Pau, celebrem, amb el col·lectiu musulmà, una trobada interreligiosa al Racó de la Pau del Parc Central. Però avui, mentre escric això, quedo perplex per les notícies esgarrifoses de la violència de grups radicals islàmics a Iraq i a Siria contra els cristians i els yazidites que no es vulguin convertir a l’islam arribant a la crucifixió, a la decapitació i a l’expulsió dels seus territoris milenaris. També tinc al davant les barbaritats de la guerra a Palestina. Podria entendre la guerra i la violència en nom del diner, però... de la religió? En nom d’Al·là? És una ofensa gravíssima contra la Humanitat i contra Déu, Pare i Creador, i contra tots els valors ètics que acompanyen tota religió, i sobre els que es pot construir un futur d’harmonia i fraternitat mundial. La convivència entre jueus, cristians i musulmans passa per moments molt crítics per causes econòmiques, demogràfiques, polítiques i territorials, però al llarg de la història també hem tingut períodes en què hem pogut viure junts construint oasis de progrés i de convivència.

Quan hi va haver la guerra “preventiva” d’en Bush, en Blair i l’Aznar, ens vàrem manifestar unànimement a favor de la Pau; quan després han tingut lloc les guerres de Palestina també ens manifestàrem a favor de la Pau i de les converses sota la pressió de l’ONU –tot i que alguns manifestants cridaven més guerra santa contra Israel que a favor de la pau–. Ara, pel genocidi de cristians i yazidites, no s’ha sentit cap veu posant-se al seu costat demanant una acció de justícia i defensa humanitària.

En aquests moments, només els americans estan començant una croada que no saps si és a favor dels pous de petroli o de la defensa dels drets humans de les pobres minories massacrades.  Xavier Manté és enginyer

Passant revista 11

Valors

L’altra cara de la ciència

Amb dorsal

Ebola, el virus que preocupa el món (II)

La guerra comença a l’estadi

Joan Basagaña

En el meu últim apunt en aquesta secció, el mes de maig passat, tractava sobre l’incipient brot d’ebola detectat a l’Àfrica Occidental (http://laltracaradelaciencia. blog.cat/2014/05/ebola-el-virus-quepreocupa-al-mon/). El balanç, en aquell moment, era de 111 persones mortes i 178 casos més sospitosos.

Tres mesos més tard l’epidèmia és molt més alarmant: l’Organització Mundial de la Salut ha declarat que es tracta d’una emergència sanitària de nivell internacional i segons les darreres dades el nombre de morts s’eleva ja a més de mil i hi ha uns dos mil casos sospitosos.

El virus ha arribat a Nigèria i s’han detectat infeccions a la capital, Lagos, l’urbs africana més densament poblada amb vint milions d’habitants, el que encén la possibilitat d’una nova expansió des d’aquesta metròpoli.

Tots el mitjans de comunicació se n’han fet ressò, sobretot des que el virus va començar a infectar personal sanitari procedent de països de fora de l’Àfrica.

Alguns pacients estrangers han rebut un medicament experimental produït per una empresa farmacèutica que per encàrrec de l’Exèrcit dels Estat Units fa recerca en temes de bioseguretat i investiga per trobar un tractament contra l’ebola degut al seu potencial com a arma biològica.

De mostrar-se efectiu, probablement mai arribarà a subministrar-se a la població africana desfavorida.

De fet, 3.200 persones moren diàriament a l’Àfrica per malària i més de 4.000 a causa de diarrees infeccioses. Dades que no acaparen tanta atenció com l’ebola, segurament perquè no suposen una condemna de mort si ets habitant d’un país desenvolupat amb un bon sistema sanitari.

I aquí trobem una explicació d’aquest brot: Guinea Conakry, Sierra Leona i Libèria són tres dels països més pobres del món, amb un sistema sanitari gairebé inexistent i on han patit diverses guerres civils que han obligat a la població a acu-

mular-se i malviure en les grans ciutats.

Aquest augment incontrolat de la urbanització pot haver estat clau en el desenvolupament de la epidèmia d’ebola. Si fins ara els altres brots es mantenien confinats en petites poblacions rurals, en l’actualitat el major nombre d’habitants residents en grans urbs pot haver estat clau per amplificar l’abast de la infecció.

A part, hi ha altres variables que afavoreixen la propagació del virus. Segons Justin Masumu de l’Institut Nacional d’Investigacions Biomèdiques de Kinsasha, l’increment dels brots d’ebola des del 1994 està associat a un canvi en l’eco-

L’augment de la urbanització pot haver estat clau en el desenvolupament de la epidèmia d’ebola sistema dels boscos que, degut a les deforestacions massives, produeix un desplaçament forçós dels animals salvatges hostes del virus cap a zones més poblades i facilita que els humans tinguin més contacte amb aquests vectors.

Potser l’emergència decretada per la OMS ajudi a derrotar aquest brot, però hi haurà noves alarmes si l’Àfrica no s’enfronta al seu major problema: la pobresa. 

Joan Basagaña és biòleg

Per saber-ne més: http://www.investigacionyciencia.es/blogs/medicina-y-biologia/43/posts/ diez-preguntas-sobre-elbola-12313

Manel Bosch

Els afeccionats que empren la violència amb el futbol com a pretext són perseguits arreu d’Europa. Alguns països com el Regne Unit són fins i tot una referència en aquesta matèria. Tot i així encara queda una excepció evident, i aquesta se situa als Balcans. El cas més notable és el de Croàcia. No debades l’actual president de la UEFA, Michel Platini, es va atrevir a dir fa dos anys que no estava “gens content” amb la selecció croata perquè “malgrat ser un bon equip, sempre porta amb ell cent o dos-cents imbècils a la grada”.

Què explica però aquesta impunitat en un país on l’extrema-dreta és minoritària? Cal remuntar-se al 13 de maig de 1990. Aquell dia el Dinamo de Zagreb rebia l’Estrella Roja de Belgrad, tot i que l’enfrontament real es va produir a les grades. El partit es va suspendre degut a una espectacular batussa entre els Bad Blue Boys (partidaris del Dinamo de Zagreb) i el grup Delije (partidari de l’Estrella Roja de Belgrad encapçalat pel criminal serbi de guerra Željko Ražnatović Arkan). L’episodi va deixar una seixantena de ferits, alguns per arma blanca i de foc, i encara avui és vist a Croàcia com el preludi de la guerra que un any després duria Iugoslàvia a l’inici del seu final. Per aquesta raó l’ultranacionalisme croat ha trobat en el futbol un espai de legitimitat. Malgrat els ulls atònits de la resta de clubs europeus, a l’altra banda de l’Adriàtic aquestes pràctiques no només no es persegueixen, també s’alimenten. Tant és així que quan l’equip arlequinat juga en sòl croat la megafonia de l’estadi el rep amb Lijepa li si, cançó d’un conegut músic filo-nazi. La federació que promou aquesta pràctica és presidida per l’exjugador del Real Madrid, Davor Suker, qui presumeix d’haver visitat la tomba d’Ante Pavelic, el líder croat que va col·laborar amb els nazis durant la II Guerra Mundial. Res fa pensar, doncs, que l’excepció croata pugui canviar. 

Manel Bosch és periodista

12 Monogràfic

I

Setembre de 2014

La identitat —Editorial

els lligams que ens defineixen

F

a uns anys es va posar de moda fer arbres genealògics, que indiquen un llinatge, un lloc geogràfic, una història... I és que quan naixem l’ADN ens marca si som alts o baixos, el color dels cabells i dels ulls o el to de la pell, però al llarg de la vida nosaltres podem forjar la nostra pròpia personalitat: llimar la nostra aspresa, potenciar la intel·ligència i aprendre a dominar el nostre comportament, o tot el contrari. Però l’entorn on l’individu neix mai és indiferent en la seva construcció. Ho pot ser en major o menor mesura, segons la seva pròpia decisió, però sempre deixa petjada. Pensem un moment. Seriem els mateixos si no haguéssim nascut on ho hem fet? Parlaríem la mateixa llengua? Ens expressaríem de la mateixa manera? Tindríem la mateixa manera de fer, el mateix tarannà?

Tindríem els mateixos gustos culinaris, culturals o paisatgístics?

Ara bé, en un món globalitzat com l’actual i en què el moviment de població en el planeta és constant i la mescla de cultures, races i religions en una ciutat una realitat, resulta inútil obviar un problema com és el xoc identitari. Que el lloc de naixement sigui una marca no vol dir que òbviament elements d’altres cultures al llarg dels anys no es puguin incloure en la motxilla de la pròpia identitat. Però això demana un procés, tant per part del nouvingut, com per la societat d’acollida. Negar que el món s’encamina a generar individus amb identitats cada cop més complexes només ens conduirà a restar cecs davant una gran quantitat de conflictes que tenen aquest element com a originari i que potser s’han iniciat a l’àmbit individual, però que sense una mediació correcte han transgredit, en alguns casos amb violència, a l’àmbit col·lectiu.

Però no ens enganyem: dir que la nostra identitat es pot engreixar al llarg d’una vida o que no pot ser única (és el cas de persones que han viscut a més d’un país, persones amb pares de dues nacionalitats, persones adoptades...) no vol dir que siguem “ciutadans del món”. La persona és com un globus aerostàtic. Pot enlairar-se i veure el planeta des del cel, tenir sensibilitat mundial, però un cable sempre el connectarà amb un lloc concret del planeta.

Aquest mes se celebra el Dia Mundial de l’Alzheimer. Els afectats d’aquesta malaltia han perdut la memòria. Acaben per no saber qui són ells, ni els seus, ni d’on venen, ni la seva història.

El seu fil s’ha trencat; ja no tenen identitat. Aquesta malaltia, per tant, ens recorda que elements com el paisatge, la història, la cultura, la família, la llengua... també formen la nostra manera de ser.

I si aquests elements tenen aquestes virtuts sobre nosaltres, s’han de conèixer, respectar i, si cal, reivindicar. 

Valors

‘Dibuixant sobre el tema’ de Toni Batllori

Monogràfic 13

14 Monogràfic

Setembre de 2014

La identitat

L’entrevista —Maria Coll

Najat El Hachmi, escriptora

Aquesta novel·lista d’origen marroquí, però que viu a Catalunya des de ben petita, ha reflexionat molt sobre el valor de la identitat i ha plasmat aquest fet en la seva obra.

“La persona no es pot definir amb una paraula”

Monogràfic 15

Valors

Ens trobem al barri de Gràcia de Barcelona amb Najat El Hachmi, autora de llibres com ‘L’últim patriarca’ –Premi Ramon Llull– o ‘La Caçadora de cossos’.

Ella no és nascuda a Catalunya però des de ben petita que viu aquí. Fa alguns anys es dedicava a la mediació cultural, però després dels seus darrers èxits literaris ja viu plenament abocada a l’escriptura, la seva gran passió. És una tarda calorosa d’estiu i ens costa trobar un indret tranquil per xerrar sobre el valor de la identitat. Gràcia, com és habitual, bull d’ambient.

Vostè va néixer a la ciutat marroquina de Nador però als vuit anys va arribar a Catalunya. Com marca l’origen geogràfic d’una persona en la seva identitat?

D’entrada, a diferència d’una persona que mai s’ha mogut del lloc on ha nascut, et veus obligada a pensar més sobre la teva pròpia identitat. Ara bé, com qualsevol altra circumstància vital, el lloc geogràfic de naixement et determina més o menys la pròpia identitat en funció del que tu vulguis que et determini. Tota persona té les eines necessàries per digerir el seu origen, per processar tots els elements que aquest comporta i de mica en mica incorporar tots aquests elements a la seva pròpia manera de ser. Dit d’una altra manera, l’origen pot ser molt determinant o pot no ser-ho gens...

Per tant, tot depèn de l’individu? És una decisió personal?

No, depèn de moltes coses. De la persona, si a aquesta l’inquieta més o menys plantejar-se coses en relació amb la identitat i amb tot el que ha estat el seu origen. Però també depèn de l’entorn, de com un és vist pels altres i de quines eines es tenen per reformular la situació. Néixer en un lloc, de per si, no vol dir res, però aquest fet adquireix significació segons les persones que tenim al voltant. Són elles les que ens van repetint constantment què significa o què no significa haver nascut allà i no en un altre lloc.

En el seu cas la família ha estat clau.

Jo sóc de família amaziga, per tant, tots a casa des de petits sabíem que érem amazics. Ara bé tampoc ens explicaven ben bé que era això, però una cosa teníem clara,

no érem àrabs. Hi havia el fet diferencial de la llengua, però ser amazic anava més enllà. Curiosament nosaltres construïm la nostra identitat en negatiu, en negació respecte a l’altre.

La immigració sempre implica un xoc identitari?

Sí, la immigració sempre genera un conflicte identitari, malgrat moltes vegades tendim a pensar que es tracta d’un conflicte sense solució o directament neguem el conflicte. Personalment crec que en aquest sentit hauríem de fer un pas més i reconèixer que la immigració genera un conflicte però al mateix temps transmetre les eines necessàries per resoldre’l. A més, es tracta d’un conflicte que es viu de forma individual, però també de forma col· lectiva, i amb diversos components que es combinen entre ells. Per tant, és clar que no estem davant d’un problema de solució fàcil.

La identitat pròpia es construeix a partir de la suma de diverses identitats, en el seu cas de l’amazic i la catalana, o inevitablement l’adquisició d’una nova identitat significa l’oblit gradual d’un altre llegat previ?

Les pèrdues són inevitables i s’han d’assumir. Que n’hi hagi més o menys depèn del procés que faci cada persona.

Ha parlat d’un procés, de conflicte identitari, “individual” però també “col•lectiu”.

Creu que la persona se sent sola en aquest procés?

Sí. Personalment sempre he tingut la sensació que ha estat un camí que he hagut de recórrer jo sola. Sola he reflexionat, he buscat referents i m’he plantejat el conflicte, perquè molt abans de trobar una solució he hagut de pensar realment quina pregunta m’estic fent. Per sort, però, també és cert que he ensopegat amb gent que potser no m’ha sabut donar respostes, però m’ha guiat una mica respecte quin camí podia ser l’adequat per trobar les meves pròpies respostes.

Tenint en compte que moltes persones migren al nostre país, però també molts catalans ara van a viure a altres països, podem definir el conflicte identitari com un fenomen global. Per què creu, com

vostè denuncia, que s’intenta negar?

Suposo que moltes vegades s’intenta tapar o no donar gaire importància a aquest conflicte perquè fins i tot la pròpia persona intenta aferrar-se a una única porció de la seva identitat i quan finalitza la reflexió, ja no hi ha conflicte. Ser d’origen marroquí i viure a Catalunya suposa sempre tota una sèrie de conflictes. Ara bé, la persona que en aquesta circumstància afirma ser encara cent per cent marroquí els nega. Igual que la persona que decideix esborrar completament el seu origen i sentir-se només catalana. En qualsevol dels dos casos no estem davant d’una resolució del conflicte, sinó obviar la qüestió.

Amin Malouf en els seus llibres sobre identitats múltiples assegura que actualment els immigrants són víctimes de pres-

“Ser d’origen marroquí i viure a Catalunya suposa sempre tota una sèrie de conflictes” “Hi ha pressió perquè la gent s’uniformitzi. Costa molt apostar pels matisos i fer definicions complexes” sions perquè triïn una única identitat. És així?

De pressió n’hi ha, és evident. Hi ha pressió perquè la gent s’uniformitzi. El que costa molt és apostar pels matisos i fer definicions complexes del que un és. De fet, qualsevol persona que reflexioni sobre la identitat es veurà obligada a matissar.

Tothom que es vulgui definir ha d’explicar la seva pròpia història.

De vegades es relaciona identitat i nacionalisme. Hi ha lligam?

Per mi no hi ha res més allunyat que aquests dos conceptes perquè precisament la resposta nacionalista tendeix a simplificar la complexitat de la identitat. Per mi no té cap sentit que una persona es defineixi amb una sola paraula.

Per tant, a part del lloc d’origen i el lloc d’acollida, quins elements definirien la

16 Monogràfic

Setembre de 2014

La identitat

identitat d’una persona?

Sobre això com més hi penso menys clara tinc la resposta. Al final he arribat a la conclusió que són les persones que ens envolten les que acaben determinant allò que som i el nostre itinerari personal. Crec més amb això que amb conceptes més abstractes i intangibles. És cert que hi ha la llengua, el paisatge, la religió per a les persones creients... però penso que més important que tot això són les persones que tens a prop. És amb elles amb qui et pots emmirallar.

Vostè, per tant, defensa el concepte “d’identitats múltiples”. Amb aquesta versió de la identitat no aigualim o globalitzem excessivament la identitat?

Tampoc no crec amb el relativisme identitari. No tots som ciutadans del món; per intentar trobar una solució fàcil al conflicte identitari ens inventem coses com aquesta que no volen dir res. Ser ciutadà del món no vol dir res. Jo em sento part dels llocs on he estat, de les persones amb qui he compartit coses i de les coses que han marcat el meu itinerari.

Vostè és mare. Tenint en compte la seva experiència, li preocupa com transmet el valor de la identitat a la seva descendència?

No em preocupa gens. Amb la teva pròpia forma de ser com a mare ja transmets una sèrie de valors, preferències, experièn-

cies.... als fills que després ells, fent el seu propi procés, filtren. Vas creant un pòsit sobre ells del qual després en quedarà una part, ja sigui per la seva trajectòria o per qüestions genètiques. Aquesta transmissió a mi no em preocupa, però reconec que hi ha una pressió perquè aquesta transmissió es produeix-hi. I jo personalment la noto des de punts de vista molt diferents i de forma molt contradictòria.

Per exemple?

És evident que des del col·lectiu marroquí s’espera que jo transmeti als meus fills una llengua, una religió i una manera de concebre’s a ells mateixos d’una manera determinada. Però jo als meus fills no els transmeto aquests elements perquè jo mateixa no els sento. Però des de la societat que rep passa el mateix, s’espera que tu facis de transmissora dels valors d’acollida.

Una contradicció.

A vostè, en un moment donat, pel fet de ser escriptora de literatura catalana i d’origen amazic, la van posar com a exemple d’integració. Se sent còmode en aquest paper? Creu que és una excepció?

Jo estaria igual d’integrada si no hagués escrit mai en català, si em vestís d’una manera completament diferent, si tingués una manera de veure el món completament diferent... però igualment em relacionés amb la gent d’aquesta societat amb plena normalitat. Hi ha moltes altres per-

“Volia tenir clar qui era jo per explicar-ho després al meu fill” L’escriptura l’ha ajudat a reflexionar sobre la identitat o ha estat una via per difondre unes conclusions?

Escriure un primer llibre i amb un títol tan impactant ‘Jo també sóc catalana’ va ser un rampell o una acció pensada?

Escriure m’ha ajudat a posar sobre la taula quines són les preguntes i quin és el conflicte. De vegades el més difícil ha estat entendre què estava passant.

Quan vaig acabar el primer llibre Jo també sóc catalana vaig tenir la sensació d’haver-me explicat sobre qui havia de ser i qui no havia de ser. De fet, vaig agafar tots aquells temes que creia especialment conflictius i els vaig intentar desgranar.

No! Va ser una cosa molt reflexiva. Portava tota la vida pensant amb coses que em passaven i buscant respostes. Des de petita feia de traductora de la mare i de les dones del barri. Em vaig convertir en la gran interlocutora. Tothom em feia preguntes, sempre les mateixes. Per tant, durant molt temps, em van arribar informacions de les dues bandes i sovint contradictòries. A més, en el moment del llibre, acabava de

sones que han seguit el mateix itinerari vital que jo, però han fet una cosa diferent.

En el tema de la integració també s’ha simplificat; penso que un pot adaptar-se a la llengua i als costums d’una terra, però no “estar integrat”.

Expliqui’s.

Encara se celebra massa que els nouvinguts es dissolguin en la identitat catalana en comptes d’incorporar elements que en un principi són de fora, però que hauríem de fer-nos nostres. Hi ha un element molt representatiu d’aquest conflicte, d’aquests elements que la societat catalana no integra, que és la religió. Per exemple, des de la dècada dels vuitanta hi ha musulmans a Catalunya, però encara ara no hi ha una proposta d’islam català. Ens costa acceptar que hi ha catalans musulmans. L’islam aquí encara es veu com una cosa completament de fora. Només considerem realment integrats aquells nouvinguts que deixen la religió de banda i això fa que molts fills d’immigrants no es puguin considerar membres de les dues identitats.

El xoc entre pares i fills, membres entre i una altra generació, és difícil de superar?

Aquest és un xoc més de l’entorn que generacional, ja que aquest sempre existeix. Tothom, independentment del seu origen, es reformula segons la generació anterior. En el cas de les persones immigrants, però, hi ha un entorn que no

tenir el meu fill. Volia tenir clar qui era jo per donar-li una visió clara a ell.

El fet de guanyar el Premi Ramon Llull amb ‘L’últim patriarca’ va suposar la descoberta com a escriptora de Najat El Hachmi per a molta gent. Com li va canviar la vida?

La meva vocació sempre ha estat escriure, ho he fet des de petita, però el fet que et llegeixin d’una manera diferent pel fet de tenir un origen diferent va voler dir tornar a revisar tota la reflexió feta fins aleshores.

La persona evoluciona al llarg de la vida, però als ulls de la gent sempre hi ha una foto fixa, especialment quan ets filla d’immigrants. Quan em parlen de vegades és com si encara fos el primer dia que vaig arribar aquí. 

Monogràfic 17

Valors

El somni de ser escriptora Najat El Hachmi va néixer a Nador (Marroc) quan el seu pare ja havia emigrat a Catalunya i als vuit anys va anar a viure a Vic gràcies al reagrupament familiar. Hi va estudiar fins que es va matricular a filologia àrab a la Universitat de Barcelona. Tot i que la seva il·lusió sempre ha estat ser escriptora, ha fet d’empleada de la neteja, cuinera, monitora d’esports i de mediadora a la Delegació d’Ensenyament de Vic. El seu primer llibre, Jo també sóc catalana (Columna, 2004), autobiogràfic, abordava la qüestió de la identitat i del procés d’arrelament a Catalunya. La novel·la que l’ha fet famosa és, però, L’últim patriarca, guanyadora del Ramon Llull de Novel·la. Hi exposa la història d’un immigrant marroquí que s’instal·la a la Catalunya central, un patriarca omnipotent, que es troba confrontat amb els canvis culturals que assumeix la seva filla. A La caçadora de cossos (2011) aborda la temàtica de la sexualitat de manera molt oberta.  Najat El Hachmi en el transcurs de l’entrevista al barri de Gràcia de Barcelona.

permet conciliar segons quines parcel·les identitàries. No hi ha un mirall de la societat d’acollida.

Les identitats minoritàries, com poden ser la catalana o l’amazic, pel fet de ser-ho, donen més importància a la identitat que altres amb més membres? És a dir, vostè hauria fet aquesta reflexió sobre la identitat si fos anglesa, per exemple?

La millor manera de defensar una identitat és vivint-la amb normalitat. En la meva família amazic no hi ha un gran discurs de defensa de la cultura i la llengua, però es respira un sentiment gran de pertinença a aquesta manera de fer i de ser. Per això aquesta realitat s’ha pogut mantenir sense el suport de cap estat o de cap moviment polític. És l’orgull de pertànyer a una comunitat, però sense fer-ne discursos.

Catalunya és terra d’acollida?

Hi ha tanta gent que ha vingut de fora que no sé fins quan es pot parlar de terra d’acollida. Qui acull? Si molts dels que actual-

“Hi ha musulmans a Catalunya, però encara ara no hi ha una proposta d’islam català” “En el procés de reflexió sobre la meva identitat també he descobert que era una dona” ment acullen també són immigrants! Tindria més sentit reivindicar-se com a terra d’immigrants. De fet, la immigració també està en l’ADN dels catalans.

Alguns identifiquen el gènere amb la identitat. Per a vostè té un pes molt específic en la seva construcció personal?

Personalment el gènere em marca moltíssim, a mí. I, generalment, és un d’aquests elements als quals se’ls hi ha intentat treure importància, més aviat. De fet, en aquest procés de reflexió sobre la identitat he des-

cobert que era dona. I que en aquest fet hi ha una sèrie de coses que em marquen i em determinen; no les puc obviar. Assumir això és complicat i ho faríem abans si des de petits no ens diguessin que no hi ha diferències entre home i dona.

Posi un exemple.

Una cosa tan senzilla com el tema hormonal. A les dones això ens marca el nostre dia a dia com no li passa a cap home. Però no s’explica mai. Fins que no ets mare el conflicte de gènere el vas trampejant, però amb el pas de la maternitat és quan realment t’adones de les grans diferències que hi ha entre els dos gèneres. La implicació amb els fills no és igual en la mare que amb el pare.

Algunes dones no estarien d’acord amb vostè.

Cert. Això va en contra d’un tipus de feminisme, però l’objectiu no hauria de ser que homes i dones siguem iguals sinó que la diferència no generi desigualtats. 

18 Monogràfic

Setembre de 2014

La identitat

— Miquel Àngel Essomba

Aquest expert en pedagogia intercultural i exdirector del Centre UNESCO Catalunya ens exposa els punts bàsics de la gestió intercultural de la identitat i la diversitat per saber d’on partim, on estem i cap a on anem.

identitat, diversitat i cultura

L

a diversitat és tant una condició com una conseqüència dels processos de construcció de la identitat. Aquesta relació sistèmica crea i recrea una xarxa dinàmica de significats compartits i exclusius en constant canvi.

Sense diversitat, els processos d’identificació i de diferenciació no serien possibles.

Alhora, si no hi hagués processos d’identificació i de diferenciació, la diversitat no seria possible.

La identitat és el cor de la diversitat.

Com a persones i com a grups, som diversos perquè construïm el concepte del “jo” i del “nosaltres” a partir de complexos processos d’identificació i de diferenciació que generen una societat diversa. Identificació i diferenciació són les dues cares de la identitat que desenvolupen la diversitat a través del temps i l’espai.

Atès que la identitat és fonamental per al significat i l’estructura de persones i grups, la construcció d’aquesta depèn en gran mesura de la concepció ideològica que les persones i els grups tenen de la diversitat. Si la ideologia nega la diversitat, la dinàmica intragrupal de les relacions socials amplifica el valor d’identificació i evita la diferenciació.

Alhora, la dimensió intergrupal es concep en un sentit contrari. El valor de

la diferenciació s’amplifica i s’evita qualsevol identificació amb l’alteritat. Les conseqüències d’aquesta negació de la diversitat són, a llarg terme, el conflicte i la descomposició social. Només des d’una posició ideològica que accepta, reconeix i promou la diversitat és possible que la identitat es converteixi en un motor per a la cohesió social i la convivència.

La globalització ha generat processos de transformació que afecten la dimensió cultural de la identitat. L’espai s’ha comprimit i el temps s’ha intensificat. Com a resultat, les oportunitats per descobrir i interactuar amb persones i grups que posseeixen diverses identitats culturals s’han multiplicat exponencialment. Atès que la globalització s’ha generat en un context històric en el qual la diversitat encara es concep en paràmetres de negació, el fenomen posterior té dues dimensions: un desplegament de la diversitat cultural en l’àmbit global, acompanyat d’un resistencialisme de la identitat d’àmbit local.

Un model de gestió intercultural de la identitat i la diversitat

Trencar aquesta tendència a envair l’espai global de diversitat i fer resistir les identitats en el context local és necessari per assolir, com dèiem, un escenari esperançador de convivència i cohesió. Cal que la diversitat cultural de la globalització no esdevingui un “cavall de Troia” de les cul-

tures del grups dominants sobre els dominats. Alhora, és important que les identitats culturals locals tinguin capacitat d’obrir-se i enriquir-se de l’alteritat. En definitiva, cal interculturalitzar les societats.

La gestió intercultural de la identitat i la diversitat no respon a fets puntuals o aïllats sinó a un procés que s’allarga

La globalització ha generat processos de transformació que afecten la dimensió cultural de la identitat La diversitat cultura de la globalització no ha de ser un “cavall de Troia” dels grups dominants sobre els dominats en diversos espais i moments. Cal definir, doncs, quines són les etapes del viatge per saber d’on partim, on estem i cap a on anem. Michael (1997) ofereix un model d’etapes des de la teoria política i de l’administració, prou vàlid i entenedor com per ser aplicat a grups, comunitats o una societat. A continuació proporcionem una informació bàsica sobre la denominació de les etapes, així com d’algunes de les seves característiques més rellevants:

Monogràfic 19

Valors

-Facilita que tothom pugui comunicar les seves diferents percepcions, pensaments i sentiments.

-Els líders creen un clima divers, ja que resulta enriquidor i saludable.

Sisena etapa: diversitat global

Taller d’interculturalitat a través de la música a una escola de Catalunya.

-Es pot canviar l’enfocament de la interculturalitat més enllà de les organitzacions, fins i tot es pot abastar un àmbit nacional.

-Es considera el paper dels processos demogràfics internacionals i com això afecta la diversitat –veure els problemes d’immigració més enllà de les minories–.

- Es cerca i es valora la representació de totes les persones de diferents cultures i nacionalitats, posant l’accent en la interdependència dels problemes econòmics, polítics i socials.

Setena etapa: diversitat humanística

Primera etapa: la negació

- La gent nega la importància de la comprensió de les cultures d’altres persones.

- La gent nega ser part dels problemes sociopolítics de la societat.

- La gent nega tenir prejudicis i estereotips sobre els que són culturalment diferents.

- Les fonts de la negació són la ignorància i l’assimilacionisme.

Segona etapa: la lluita contra els “ismes”)

-Es reconeix que hi ha problemes al voltant de la identitat, la diversitat i la cultura.

-Els àmbits de gestió reconeixen un problema urgent que requereix un curs definit, visible, específic i pertinent de l’acció.

-Els àmbits de gestió tendeixen a configurar dues tipologies d’acció: accions compensatòries (per rectificar allò mal fet) i accions correctives (per prevenir comportaments discriminatoris).

Tercera etapa: la discriminació positiva

-Es posa en marxa una política social per augmentar l’equitat i la igualtat d’oportunitats.

-Es prescriu el nivell mínim acceptable de participació de les minories dins de les institucions.

-Es posen en marxa normes destinades a incrementar la diversitat en l’àmbit dels

que es beneficien de fons públics.

Quarta etapa: pluralisme cultural / valoració de la diversitat

-S’assoleix un estadi de “valoració de la diversitat”, els individus responen al valor de la diversitat i de la consciència individual.

-S’aprofita la riquesa que prové de diferents cultures, i el seu objectiu principal

La construcció d’una ciutadania democràtica vol dir allunyar-se d’un estadi de negació de la diversitat És important que les societats es vegin a si mateixes com espais on les diferents identitats s’accepten és comprendre, respectar i valorar les diferències entre diferents grups.

-No hi ha cap intenció d’homogeneïtzar les diferents subcultures en una de sola, sinó que es reconeix la presència d’altres cultures com a formes vàlides de vida.

Cinquena etapa: la gestió de la diversitat

-Proporciona oportunitats perquè grups de persones que són diversos puguin assolir el seu ple potencial.

-Posa en relleu una interculturalitat que es basa en valors humanístics i no en guanys econòmics o polítics.

-Es promou per a cada persona la seva dignitat individual i el seu valor, així com la seva capacitat d’autorealització.

-Es comparteix una filosofia d’una veritable emancipació de l’ésser humà i una comprensió holística de la humanitat.

La construcció d’una ciutadania democràtica a través del diàleg significa allunyar-se d’un estadi de negació de la diversitat i les identitats i acostar-se a un escenari social de diversitat humanística, en el qual les identitats no resten sinó que sumen, i es multiplica el seu efecte positiu sobre la convivència i la cohesió.

Amb la identitat, la diversitat i la cultura, per tant, no s’hi juga. És important que les societats es vegin a si mateixes com espais on les diferents identitats s’accepten, es reconeixen i promouen la diversitat intragrupal.

Alhora, és important que aquestes societats desenvolupin habilitats per percebre similituds i ponts entre grups diferents, posant l’accent en els elements que són part d’una identitat compartida: l’amor a la cultura, l’espiritualitat profunda i un desig de llibertat. Aquest, i no un altre, penso que és el sentit últim de la interculturalitat. 

Miquel Àngel Essomba és professor de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB)

20 Monogràfic

Setembre de 2014

La identitat

— Leticia Soberón

Aquesta experta en comunicació analitza com es poden viure les identitats col·lectives sense generar crispació ni ofegar les identitats individuals.

Identitats nacionals: valors i riscos

C

ada ésser humà és irrepetible. Construeix la seva identitat personal en la infància, sobretot durant els primers tres anys, quan comença a reconèixer que és algú diferent de la seva mare i dels seus éssers propers. Es defineix com ell o ella, amb el seu nom i característiques individuals, per contrast amb qui no és; és a dir, per oposició com a mitjà per a definir-se com un “jo” diferent i propi.

Més tard comença a adonar-se que té unes característiques en comú amb els altres membres de la seva família, com per exemple els cognoms, la fisonomia, la manera de viure... I després, amb el seu barri, la seva escola, la seva església, comunitat, associació esportiva, la seva ciutat... La seva llengua i la seva cultura el marquen com a part del seu propi país.

Pot tenir, doncs, diverses identitats col· lectives, més encara si viu en contextos multiculturals o multiètnics.

De totes maneres, acostuma a existir una identitat col·lectiva principal que actua com a eix o organitzador de totes les altres. Aquesta aporta a la persona seguretat, sentiment de pertinença, relacions properes. Dóna una sensació de fortalesa perquè és d’un cos social que té metes, objectius i sentit.

Però la manera com s’articulen aquestes identitats marca gran part de la

seva manera de construir la societat, la convivència, la pau o el conflicte.

Identitats poroses

Assenyala Francesc Torralba que la identitat personal i les identitats col·lectives no són quelcom estàtic ni impermeable.

Les identitats es construeixen al llarg de la seva història en relació amb altres identitats; no es poden definir d’una manera total i definitiva únicament per si mateixes. L’ésser humà és un ésser social, sempre en relació amb altres. Rep i dóna informació, imita actituds i modes, assumeix novetats d’altres persones o grups.

Les identitats col·lectives també canvien, s’enriqueixen amb elements aliens.

Els pobles incorporen costums i coneixements d’altres, més antics o contemporanis. Cada identitat col·lectiva és com una cèl·lula viva. Té una membrana que conserva la seva vida individual, però alhora assimila elements nutrients i rebutja el que no li serveix. En paraules de nou del propi Francesc Torralba, “una identitat viva és capaç d’acollir i exterioritzar, mantenint les seves característiques pròpies”. Això és una “identitat porosa”, sana i robusta.

Però hi ha sempre diferents maneres de viure les identitats col·lectives. Sobretot quan inhibeixen la identitat individual i només val la pena a qui pertany al grup.

Aquests són alguns possibles perills que suposen crispació i poden generar conflicte en la societat:

1. Identitats construïdes des de l’oposició. Més enllà de l’adolescència és molt arriscat continuar enfortint la identitat col· lectiva des de l’oposició, per contrast amb un enemic (autèntic o fictici). L’oposició genera una falsa seguretat interna. Quan desapareix l’enemic, es veu la debilitat dels vincles entre els membres del grup.

2. Identitats pètries o tancades. La identitat pètria es tanca, rebutja tot el que no li sigui familiar. Cau en un “purisme identitari” esterilitzant, endogàmic i autocomplaent.

3. Les “identitats assassines” (expressió d’Amin Maalouf ) –que són agressives– colonitzen, envaeixen i aixafen a les altres identitats sense permetre’ls ser elles mateixes. Aquestes identitats són també pròpies dels totalitarismes, les màfies i les colles delinqüencials. No permeten de cap manera el sorgiment de les identitats personals o d’altres identitats col·lectives. Així doncs, és important despullar les identitats de manipulacions demagògiques per part dels líders ideològics, religiosos o polítics.

La diversitat és un bé, una expressió de la riquesa natural i cultural que constitueix el nostre món Torralba assenyala que la identitat personal i les identitats col·lectives no són quelcom estàtic La diversitat és, doncs, un bé, una expressió de la riquesa natural i cultural que constitueix el nostre món. I cal tenir en compte que respectar aquestes identitats és fonamental en la construcció de la pau.

Com? Posar-se al lloc de l’altre per comprendre’l millor és l’inici per establir vincles amistosos i, si s’escau, negociar l’harmonització de diverses identitats quan existeixen, com és normal, conflictes d’interessos. 

Leticia Soberón és professora de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals de Blanquerna-URL i forma part del Comitè de Comunicació del Papa Francesc

Monogràfic 21

Valors

— Montse Gatell

Des de l’Institut Català de les Dones, la seva presidenta reflexiona sobre com el gènere també és contructor d’identitat en el món actual.

El gènere construeix identitat

E

l gènere és una construcció social establerta segons els principis que regeixen l’organització de les comunitats. Així, són aquests principis els que determinen per a cada sexe els rols o estereotips als quals cal respondre per poder formar part del grup social i cultural. El procés de socialització dins del sistema sexe–gènere comporta l’assignació d’expectatives, rols, capacitats, funcions, valors i pautes de comportament que es consideren adequades a un sexe i a l’altre i que configuren una identitat personal i social en funció del sexe.

Per abordar la igualtat d’oportunitats entre homes i dones és imprescindible admetre que el sistema de socialització sexe–gènere és l’origen, el pilar i l’instrument a través del qual es reprodueix i fomenta la discriminació envers les dones.

Els valors associats a la feminitat són considerats jeràrquicament inferiors als masculins pel que fa a la valoració i el reconeixement social. És en la diferenciació de gènere i en la definició de certes característiques associades injustificadament al sexe, on radica l’arrel de la discriminació entre sexes i les desigualtats entre homes i dones. A causa d’aquesta desigualtat, les dones hem trobat vetades moltes portes i l’accés a moltes oportunitats professionals, artístiques, personals i acadèmiques.

Per tant, és en la concepció cultural on s’ha d’incidir per assolir la igualtat d’oportunitats ja que ens trobem immerses dins d’un món pensat, mesurat i edificat a la mida de l’home.

Gerda Lerner, l’any 1986, va proposar una definició de patriarcat en sentit ampli.

Explicava que aquest fenomen és la manifestació i la institucionalització del domini masculí sobre les dones i els nens i nenes de la família, i que aquest domini s’amplia a totes les dones de la societat en general.

El patriarcat estableix i manté usos i hàbits socials, costums i tradicions, idees, prejudicis, símbols i, fins i tot lleis, que perpetuen aquest sistema de valors.

Així, el patriarcat acabant esdevenint el responsable dels rols i estereotips de gènere que al llarg del temps han determinat com han de ser i comportar-se els homes i les dones, i ha assignat capacitats i actituds en funció del sexe, sense tenir en compte les habilitats i l’experiència de cadascú. Com limita el patriarcat el desenvolupament de les persones i, en conseqüència, el desenvolupament i els avenços d’una societat?

Una de les conseqüències més conegudes és la divisió del treball i dels espais. Els sistema de valors que ha imperat, i encara impera a la cultura, ha atribuït als homes l’àmbit públic i a les dones l’àmbit privat.

Ha preuat l’esfera pública i el treball productiu, i ha menystingut i infravalorat el treball reproductiu d’atenció i cura a

les persones, de gestió de la quotidianitat, malgrat ser imprescindible i un element cabdal per al benestar. Sovint, més enllà de la discriminació, ha invisibilitzat les dones pel simple fet de ser dones, fins i tot aquelles que han estat capaces de trencar amb els rols establerts i destacar en el àmbits polítics, econòmics i socials, tot i ser predominantment masculins. l’error de les estadístiques

Així doncs, la promoció de la igualtat no s’ha de confondre amb el simple objectiu d’equilibrar les estadístiques: és qüestió de promoure les oportunitats a llarg termini en els rols parentals, l’estructura familiar, les pràctiques institucionals i l’organització del treball i del temps. Un canvi que no només implica les dones, el seu desenvolupament personal i la seva independència sinó que implica i compromet a tota la societat.

La nostra societat arrossega una mancança històrica de les habilitats i les capacitats que les dones hem cultivat en l’esfera de la vida privada. Enfront de la

La promoció de la igualtat no s’ha de confondre amb el simple objectiu d’equilibrar les estadístiques Els models femenins, històricament qüestionats i sabotejats, poden ser ara catalitzadors del canvi jerarquia i la preponderància del que és competitiu i l’especialització parcel·lària masculines, emergeix amb força la importància d’una actitud més polivalent i la necessitat de saber cooperar i treballar en equip.

Els models femenins, històricament qüestionats i sabotejats, poden ser ara catalitzadors del canvi que la nostra societat necessita. No es tracta d’inventar res, només hem d’obrir les finestres perquè el talent de les dones surti a la llum i tingui el reconeixement social que mereix. 

Montse Gatell és presidenta de l’Institut Català de les Dones, ens depenent de la Generalitat de Catalunya

22 Monogràfic

Setembre de 2014

La identitat

Entrevista Manuel Cusachs, escultor

Les seves obres es troben arreu de Catalunya i ha exposat a Boston, Estrasburg i Roma.

“L’arrel d’una obra sempre s’identifica”

La identitat de l’artista és la mateixa que la de la seva obra?

L’artista es fa, encara que no se n’adoni.

Estudia, interpreta els seus sentiments, la seva observació, el caràcter de les coses.. i, al final, aquestes abstraccions l’identifiquen. L’artista va creixent, es va formant i amb el temps va veien una visió més clara de la seva capacitat per interpretar i expressar-se. Quan l’artista és jove es menjaria el món, però amb la maduració i la comprensió dels propis límits guanya sentit de la humilitat.

Una obra bona és aquella que reflecteix la identitat de l’artista?

És molt difícil expressar quan una obra és bona. La història demostra que hi ha hagut èpoques en què s’identificava perfectament bé el país i el lloc de la creació, però l’art no era valorat. El romànic, per exemple, va passar segles i segles incomprès. Hi ha una evolució constant en l’art i a vegades oblidem coses importantíssimes.

La identificació de l’art potser només es fa en una reinterpretació posterior?

Entrevistem l’escultor Manuel Cusachs en el seu taller ubicat al municipi d’Òrrius. En aquest espai de calma i envoltat de natura aquest artista català troba la inspiració.

fet i a quin país s’ha fet. No és igual una obra europea, americana, dels indis o dels egipcis... i això es veu amb la forma i amb l’esperit general de l’obra.

L’art és sempre identitari?

Creu amb la identitat universal?

En el món de l’art sempre treballes la identitat. L’art per mi és l’expressió més directa que hi ha d’una identitat. L’art sempre s’identifica amb la identitat de l’artista. Té una identitat pròpia, però no només respecte qui la fa sinó també sobre on la fa i perquè. En aquest cas, la identitat seria una interpretació del teu viure, del lloc on vius, on has nascut o on t’has identificat.

L’art és universal. Pot ser que l’obra d’un artista es faci famosa arreu, però l’arrel sempre s’identifica. Dalí és un pintor universal i la seva gran pintura està als Estats Units. Ell mai va pintar gratacels i sí el Cap de Creus, Cadaqués i l’Empordà.

La llum, el mar, la natura... dels seus paisatges és el d’aquí. Un altre exemple. Si a un artista de la Mediterrània, d’herència grega i cristiana, li encarreguessin esculpir un Buda segurament li faltaria identitat, esperit. Voler globalitzar l’art és un error; l’artista sempre serà local.

És com una marca de referència...

De tota obra d’art es pot identificar perfectament on s’ha fet, a quina època s’ha

Els grans artistes han entès que l’art només evoluciona quan es mira enrere, observant allò que ens ha precedit. I és que la història sempre s’identifica amb el colador del temps, de l’espai... Un espai que pot ser molt concret. Només a Catalunya, no veu igual l’art un artista dels Pirineus, que un de la costa o un del Delta. En resum, l’espai, la llum, el paisatge, les costums, la cuina, els arbres...

Tot això identifica i s’hauria de plasmar en una obra, independentment de si és abstracta o figurativa.

D’on sorgeix la identitat d’una persona?

De naixement. Marca el lloc que has nascut i has viscut. No parlo de races.

De vegades venen escoles al meu taller i els nens fan dibuixos. Un dia una nena de Brasil va fer un dibuix que no s’assemblava a res del que havia vist. Jo no el sabria fer. Era festiu, alegre, ple de samba... La nena vivia aquí, però en certa manera encara era d’allà. La globalització ni pels nens, existeix. La identitat és una cosa que es porta dins, que existeix, que va amb la naturalesa i la naturalesa no ens ha fet a tots iguals, ni d’imatge ni de pensament. maria coll

Monogràfic 23

Valors

Cinema —Judith Vives El cinema ha estat i és un dels elements claus en la conformació d’identitats nacionals.

El racó poètic — Albert Pera

identitat

films que fan país

Un fotograma d’un dels grans clàssics de Hollywood, Ciudadano Kane.

Que es faci ser vir el concepte Hollywood quan ens volem referir a un cert tipus de cinema (i la seva indústria) és la més clara demostració del paper que les pel·lícules han tingut i tenen en la construcció d’una identitat nacional. Gràcies també a les pel· lícules ens hem anat formant imatges mentals més o menys estereotipades de ciutats com Nova York, San Francisco o Los Angeles, i és habitual que referents cinematogràfics ens vinguin immediatament al cap quan les visitem. No heu trobat a faltar mai que soni la rhapsody in blue quan passegeu pels carrers de Nova York? És indiscutible l’aportació de Woody Allen i pel·lícules com Manhattan a la creació d’una identitat pròpia d’aquesta gran metròpoli nord-americana.

El cinema ha parlat també de la identitat personal en alguns dels seus títols més emblemàtics. Ciudadano Kane basa tot el seu argument en reconstruir la polièdrica figura del magnat de la premsa Charles Foster Kane a partir dels records i opinions de persones que en van conèixer facetes públiques i privades ben

diferenciades. Però la suma de tots aquests testimonis no acaba de respondre a l’enigma de l’autèntica identitat del personatge. Una bona reflexió sobre la identitat personal i els elements i circumstàncies que influeixen en la seva definició.

Un altre clàssic més contemporani, Blade Runner de Ridley Scott, també posa sobre la taula el tema de la identitat personal a partir dels dubtes existencials d’un detectiu que no acaba de tenir clar si és humà o un androide molt perfeccionat. Entre d’altres aspectes, aquest film basat en una novel·la de Philip K. Dick apunta a les vivències, experiències i els records com a factors determinants en la definició de la nostra pròpia identitat.

Ha calgut esperar una mica més a que el cinema abordi temes més controvertits com ara el de la identitat sexual. En aquest sentit, una pel·lícula molt recent, Tomboy, mostra des d’una mirada molt oberta el conflicte d’una nena preadolescent enfrontada al seu propi gènere i sexualitat.  Judith Vives és crítica de cinema / @judithvives

No em saluden.

No sóc dels seus, no vull salvar el país global d’una dispersió saludable.

No entenc de fronteres polítiques, guerres ni tractats entre els caps de les nacions.

Ni política ni economia són els meus valors.

Només voldria que se’m respectessin els drets humans més elementals: ser, parlar i escriure com em surt de dins. 

Albert Pera és poeta

Valors a l’Alça Un repàs de la setmana en clau de reflexió amb Queralt Flotats Escolta-ho a la teva ràdio local o a www.laxarxa.com Recupera’ls tots a www.valors.org

24 Monogràfic

Setembre de 2014

La identitat

Història —Ramon Salicrú

El nou conflicte desfermat a l’Iraq torna a posar a la palestra la realitat del poble kurd, el cas clàssic d’identitat no reconeguda.

kurds, identitat no reconeguda Als anys dels meus estudis universitaris, com si s’obviés tractar de situacions que ens són més pròpies, quan es volia parlar d’“una nació sense estat propi” o “d’ una nació dividida en diferents estats” es recorria sovint a l’ exemple del poble kurd.

En efecte, el Kurdistan, pel Tractat de Lausana de 1923, va quedar dividit entre cinc estats: Turquia, Iran, Iraq, Síria i Armènia. Les potències guanyadores de la Primera Guerra Mundial es van repartir l’ antic Imperi Turc segons els seus interessos, aplicant la màxima del “divideix i guanyaràs” i dibuixant unes fronteres inexplicables, sense tenir en compte –això sí- ni la realitat geogràfica, ni la identitat històrica dels pobles ni les justes aspiracions de llibertat d’ unes nacions, com la que he agafat de referència.

Avui, el poble kurd –sempre dominat, sempre dividit– torna a ser dissortadament

actualitat davant la inoperància del govern de Bagdad i del progrés territorial dominador de l’ ISIL o l’ EI, el grup radical islàmic gihadista, que –agafeu-vos fort !- vol instaurar un “califat” des dels Pirineus fins al Sudest asiàtic, imposant barbaritats inimaginables i eliminant qualsevol tret diferenciador entre les gents. Repetim el passat i –per desídia o per covardia- tolerem que els poderosos de sempre o els radicalismes integristes d’ avui vagin fent de les seves i continuïn oprimint pobles i pobles, per a servir-se’n despòticament.

Fins que les nacions no siguin reconegudes com a tals i no puguin estructurar-se políticament com desitgin; mentre unes fronteres fetes després de guerres no siguin esborrades del mapa i definides –en tot cas– de forma més raonada; mentre els pobles no puguin recuperar el seu tarannà sense imposicions ni tuteles... no hi haurà pau en cap lloc del món.

I afegeixo: Si les institucions internacionals, com l’ONU, no s’impliquen de forma clara en aquestes problemàtiques i en aquestes realitats... estem perdent literalment el nord i el temps. Cal arbitratge decidit, primer, i respecte a les persones i als col·lectius, després.

Els esdeveniments internacionals que han estat actualitat aquest estiu –i altres de més propers que estan en la ment i en la consideració de tothom– ens serveixen de paradigma. 

Ramon Salicrú és historiador

Joc de cartes —Eulàlia Puigderrajols

prou de fer comèdia Hola a tothom, La nostra identitat és la que queda plasmada al DNI? O la que mostren els múltiples carnets varis, targetes, títols? Tot això és una pàtina subtil; potser diu quelcom de nosaltres però si no ho tinguéssim seguiríem sent nosaltres mateixos. Relaciono més la identitat amb les actituds que prenem els humans davant els fets quotidians. Aquesta resposta que ens surt de dins vers: la parella, la família, la feina, el barri, la societat, la vida... Aquest és el gruix real, el que de veritat explica qui som, això és el que ens defineix i ens identifica.

Vivim en un món que hem construït de

paper i cartró, com l’escenari d’un teatre, on valorem més l’embolcall que el contingut. Vaig presenciar fa pocs dies en una festa de comiat, com a la persona homenatjada se li lliurava un bonic paquet. Prometia quelcom interessant, però la il·lusió va esvair-se un cop el vàrem despullar de capses, capsetes, flocs de paper i galindaines varies que el disfressaven, l’embolcallaven. Vaig sentir un sentiment aiguabarreig de vergonya aliena i desencís.

Fent tràmits, davant del meu cognom, sovint m’han correspost amb un somriure d’orella a orella perquè m’han verbalitzat uns comentaris suposant d’antuvi que

pertanyia a una nissaga: honorable, ferma, plena de virtuts... Sempre els dic que els García, Fernádez, Pla, Bosch... són estirps igual d’honorables, plens de virtuts i, si molt m’apures, catalans. És cada dia que hem de fer honor al nom heretat. Cada dia hem de posicionar-nos dins nostre, amb la família, els amics, a la feina... per construir entre tots, un món millor, intentant ser coherents amb el que creiem, diem i fem.

No fos cas que la nostra identitat fos un paper com el de l’Arcàngel Gabriel als Pastorets. Fem comèdia dalt l’escenari, però al carrer, mostrem-nos tal com som. 

Eulàlia Puigderrajols és mestra

Monogràfic 25

Valors

Filosofia —Albert Botta

Per saber-ne més

En una societat líquida, com pot ser estable la identitat? Es pregunta en aquest article el professor d’ètica.

Els valors il·lustrats i les identitats alienes La identitat porta al substrat, principi o arché del jo i del nosaltres. D’aquí el sentit d’una arkheologia identitària que expliqués qui som.

Quin saber d’alta volada podria oferir aquesta comprensió última? Hegel diu arribar a la comprensió i l’autoreconeixement de la realitat en la raó-esperit absolut. Dit planerament, es fica el món dins del seu cap, en la identitat completa en què tot el racional és real i tot el real és racional. En un sentit coincident, Dalí proposà el mètode paranoïco-crític del seu surrealisme, que aliaria l’objectivitat crítica d’associacions conscients i les interpretacions de continguts delirants. La realitat total, post racional/irracional, suma món i fet humà, allò dur i allò tou, cosmos i temps, conscient i inconscient, vigília i somni, etc.

Però res d’això és intersubjectivament comprovable. No compleix les condicions del coneixement, no serveix. No és per a crítics descreguts, sinó només per a iniciats que hi tinguin fe. Una fe refractària al sentit comú. Foucoult va avisar que l’humà és una invenció, una imatge sobrevalorada de l’Homo Sapiens. Lluny d’un arché permanent i substant, tenim més aviat el bunyol d’un homo demens, híbrid de biologia, ment, vivències, i pensaments i representacions lin-

güístiques. La identitat mai no articula prou bé tots els perfils de natura, cultura, mitologia, història, experiències col·lectives i individuals, etc., bo i presentar-se en un relat o discurs gratinat de raonaments lògics.

Bauman ha mostrat que la societat d’avui i els valors que l’acompanyen són líquids. Com hi pot ser estable la identitat? Però tocant de peus a terra, hi ha cap alternativa a la invenció il·lustrada? L’existència del mal en el món és un fet. Pal·liem-ho redirigint l’hominització, refent-la més en clau d’humanització i drets humans. Malouf ha denunciat que segueix havent-hi identitats assassines i excloents, perquè neguen i menyspreuen la diferència. Els primitius no reconeixien la identitat dels altres pobles i la seva dignitat humana; els que no entenien eren bàrbars; en negaven la intel·ligibilitat de la parla, que els sonava com a un ba-ba-ba. I incomprensió i invisibilitat és negació. El terç benestant de la humanitat no veu en primitiu la violència o la fam dels altres dos terços. És demencial que la pau mundial o que tothom mengi sigui utòpic, quan la guerra és cosa humana o hi ha prou aliments per a tothom: Falta ciutadania i compromís il·lustrat. 

La politòloga explica tot el que cal saber per entrendre la transformació que ha experimentat en els darrers temps la identitat de les nacions: l’acceleració de les migracions, les reivindicacions de les minories nacionals i la presència d’institucions polítiques supranacionals com la Unió Europea.

LLIBRE Identitat i diversitat M. Dolors Oller i Sala Fundació Carulla /ESADE, 2007

La presència d’un significatiu nombre d’immigrants al territori d’una nació sense estat com Catalunya n’afecta la identitat. Ara bé, segons l’autora, la resposta que doni la societat catalana a la immigració també forma part de la seva autocomprensió com a societat i com a poble.

Albert Botta és professor de filosofia i ètica

Històries mínimes —Albert Calls

el progrés

llibre La identitat de les nacions Montserrat Guibernau Ed. Àgora, 2010

L’any 2734 la ciència de la Ciberdermatologia va permetre que les antigues races humanes passessin a la història. A partir d’aquell moment, qui ho desitgés podia escollir a la carta si volia tenir el rostre blanc i un braç negre, o el cabell ros i les cames de colors exòtics brillants, per posar exemples. Les variables eren infinites. Una sessió de raigs ciberdermatològics podia canviar les persones sense conseqüències secundàries. I a més, amb la possibilitat de tornar a ser el mateix quan es desitgés. Els carrers del planeta es van omplir d’individus tunejats físicament i els problemes d’identitat van desaparèixer. Quin sentit tenia la diferència quan tots podien ser absolutament diferents? La identitat va quedar, des d’aleshores, reservada a aspectes purament emocionals i culturals. I els científics van començar a treballar en la Psicoalteració, una tècnica que permetés elaborar una barreja identitària mental també a la carta.  Albert Calls és periodista / @albertcalls

CINEMA Mi gran boda griega

Dir. Joel Zwick Estats Units, 2002 Tots els membres de la família Portokalos estan preocupats per Toula. Té trenta anys i segueix soltera. Treballa al restaurant grec dels seus pares, però avorreix la família. Toula aspira a alguna cosa més i està disposada a aconseguir-ho.

26 Opinió

Setembre de 2014

Portes obertes —Francesc Raventós

Viure en temps de complexitat L’economista Francesc Raventós reflexiona sobre els temps convulsos que vivim a nivell català, estatal i també mundial.

Francesc Raventós (Sant Sadurní d’Anoia, 1939) és llicenciat en Ciències Econòmiques (Universitat de Barcelona). Professor Mercantil. Extinent d’alcalde amb Pasqual Maragall a l’Ajuntament de Barcelona, actualment és coordinador del Club de Prospectiva del Col·legi d’Economistes de Catalunya. Ha publicat Un Futur Incert. Economia, geopolítica i governança mundial en el segle XXI (La Magrana.

RBA. Barcelona, Maig 2012).

E

stem vivim en una societat cada cop més complexa sense una perspectiva clara de futur. Assistim a una redistribució mundial del poder econòmic i polític i a profunds canvis tecnològics amb implicacions polítiques, socials i culturals de primer ordre. L’evolució del concepte treball, educació, salut, família, seguretat, comunicació, mobilitat, organització política... la veritat és que tot plegat afecta la nostra vida diària.

En les darreres dècades l’economia està configurant profundament el model de societat en què vivim. En ple segle XXI, en una societat moderna i democràtica, mai s’havia pensat que un nombre tan reduït de ciutadans tindrien tan poder per poder augmentar la seva riquesa i privilegis. Actualment el sistema econòmic està dirigit per unes “súper elits econòmiques”, una oligarquia que s’enriqueix constantment a costa de l’empobriment de les classes mitjanes i populars. Són el que ara recentment s’ha començat a anomenar-ne “les classes extractives”. El resultat d’aquesta concentració de riquesa i de poder en tan poques persones es tradueix en un enorme augment de les desigualtats, com tots sabem.

Però no tot és economia, no tot és racionalitat. La societat, per sort, és molt més rica i complexa. Existeixen molts altres factors que la configuren i que gairebé sempre els polítics i els experts obliden. Els sentiments, les creences, les ideologies, els valors tenen un lloc destacat en el funcionament de la societat. Per posar un exemple, l’actuació de Rússia a Ucraïna que seguim darrerament a les nostres

pantalles té un sentit geopolític i econòmic evident, però també hi juga un paper l’orgull ferit d’una potencia anada a menys i l’humiliació a la que la ha estat sotmesa per Occident.

La complexitat en la que vivim i el mal funcionament de la societat ens pot desbordar i portar a un estat d’ànim que es podria resumir en les paraules: frustració, desànim, indignació, rebel·lió. Les respostes concretes són diverses: els poderosos volen mantenir el sistema actual, molts altres veuen l’urgència d’introduir-hi fortes reformes, alguns es declaren totalment antisistema.

La crisi econòmica, el fort atur i la por al futur, fan emergir sentiments poc nobles, com són l’egoisme, la xenofòbia, o el rebuig a la diferència. Les eleccions europees n’han sigut testimoni. Els partits antieuropeistes, xenòfobs o antisistema han aparegut amb força. Però no ens confonguem, no tots els seus votants són d’extrema dreta o esquerra. Recullen molt vot de la por i de protesta. De continuar augmentant les desigualtats i l’acumulació del capital en poques mans sorgiran fortes tensions, que s’expressaran en durs debats polítics, mobilitzacions ciutadanes i conflictes.

A Espanya quan parlem de frustració, desànim o indignació, s’hi ha de sumar un element addicional: un nou fracàs històric del Projecte Espanya, reflectit en la coincidència d’una crisi econòmica, social, política, institucional i territorial.

La classe dominant espanyola ha portat al país a un procés de decadència. El conglomerat d’interessos ideològics, econòmics, polítics, incloent els alts funcionaris i els nostàlgics de l’”Espanya, Una, Grande y Libre” junt amb la corrupció, han portat

Opinió 27

Valors

il·lustració: raÚl campuzano

el país a una situació de bloqueig. Un atur que des de fa set anys supera el 25 per cent de la població activa o la dificultat d’encaix de Catalunya a Espanya, en són només una mostra.

Espanya necessita amb urgència endegar una segona Transició, uns nous Pactes de la Moncloa, reformar la seva Constitució i un projecte de país, però la classe dominant espanyola actual sembla incapaç de fer-ho. Ens sorprendrà el nou rei Felip VI promovent un procés de regeneració del país tal com ha promès? Li deixaran fer?

Aquí i arreu la regeneració passa per nou model de societat. El sistema econòmic actual que basa el creixement en un major consum no és possible en un planeta finit. Si volem sortir de la crisi econòmica i evitar que es repeteixi en el futur, no es pot tornar a reproduir el model que ens hi ha portat. Es tracta de reconèixer que els béns materials són importants, però la felicitat dels humans no es pot basar exclusivament en un consum sense límits. Per l’esser humà també són importants la lli-

bertat, la democràcia, la família, el treball, els sentiments, la vida social, els béns culturals, la solidaritat o l’esbarjo. L’essència del canvi a fer consisteix en aconseguir ser més feliços malgrat disposar de menys recursos econòmics.

I els ciutadans com hem de viure i actuar enmig de tanta complexitat? No hem de permetre que ens desbordi; hem de fer un esforç per entendre el que està passant i replantejar els valors que inspiren la nostra vida, donant molta més importància als bens immaterials que són el vertader enriquiment humà: educació, cultura, amor a la natura, valorar els sentiments, relació personal, solidaritat. Hem de reinventar les nostres vides i implicar-nos més en els afers públics i en la transformació de la societat.

Hem de tornar a somiar, a creure en l’utopia, a tenir il·lusió i voluntat de canviar una societat que no ens agrada, però que junts per complexa que sigui podem convertir-la en més justa i més humana, fent que la que la vida sigui més bella per tots. 

L’essència del canvi consisteix en aconseguir ser més feliços malgrat disposar de menys recursos Hem de reinventar les nostres vides i implicar-nos més en els afers públics i en transformar la societat

28 Opinió

Setembre de 2014

Cartes creuades

Valors viscuts, valors compartits De: Jordi Cussó Per: Cinto Amat CC: Revista Valors Assumpte: Valors data: 16 d’agost de 2014

Benvolgut Cinto Aquest agost he participat en els col·loquis d’estiu que es celebren a la Punta de la Mona (Granada). Enguany el tema proposat era “Valors en diàleg”, molt important en un món cada dia més globalitzat, on conviuen plegats models de vida configurats pels valors que cadascú i cada grup social defineix com a vàlid per a ell i per la resta de la societat. No tinc cap dubte que si volem conviure en una societat oberta i plural haurem de promoure el diàleg entre totes les conviccions i creences. Ho haurem de fer a través del coneixement i la comprensió mútua, i de manera especial aprenent a compartir. Només d’aquesta manera les diferents cosmovisions podran trobar-se i establir un marc transversal que construeixi societat. Ja dèiem en una altre carta que si una cosa necessitem avui es trobar espais i temps pel diàleg. Necessitem que les persones i els grups deixin fluir les raons, les sensacions, les emocions, tot el que ha anat configurant el que pensen, aprecien i valoren. Si som capaços de posar damunt de la taula tot el cúmul de vida i experiència, ens adonarem que els valors no són tan diferents entre uns i

altres i que no hi ha motius per tenir por dels models dels altres, perquè la vida no és una competència de valors, sinó una trobada cordial i amical.

Daniel Colem en el seu llibre sobre la intel·ligència social cita un estudi d’un autor alemany que diu a partir d’una frase de Kaufmann: “El gran repte que tenim aquest segle és salvar l’abisme que hi ha entre ells i nosaltres, es a dir, aconseguir que ells, els que són diferents i tenen valors no compartits i fins i tot contradictoris, passin a ser nosaltres, que els sentim com semblants”. I l’Eva Bach ens recorda que: “Això només s’estableix a partir del contacte i a partir de la connexió emocional amb els altres. Arribem a assolir un sentiment de nosaltres, perquè ens hi hem apropat d’alguna manera, hem connectat, hem sintonitzat des del sentir, des de la profunditat del cor” . I jo m’atreveixo a afegir que aquesta connexió només por sorgir de la vida concreta, és a dir, des de compartir experiències, per tant una convivència real. És la vida i no només la discussió argumental la que ens ajudarà a saber quins són els valors fonamentals per a ells i per a nosaltres, i es des de la realitat de la vida compartida, renunciant a la competència de voler demostrar quins valors són millors o pitjors, que podrem començar a construir una societat des de la concòrdia, on tots podrem viure segons allò que pensen i creiem en funció de la nostra escala de valors.

Hem d’evitar caure en la trampa de parlar nomes en grans paraules, com pau, solidaritat, llibertat o dignitat humana. El professor Josep M. Terricabras parlant dels valors diu: “Quan parlem de manera massa genèrica o massa abstracta, quan definim els conceptes, potser podem arribar a estar d’acord, però això no vol dir, que necessariament quedi ben clar de què estem parlant i sobretot del que estem vivint, perquè la vida sempre va més enllà dels conceptes i les definicions. De fet molts fem servir aquestes grans paraules i

a l’hora de la veritat les entenem i les interpretem, les concretem i les vivim de manera molt diferent, fins i tot de vegades de manera contradictori”. Per tant si volem dialogar amb valors, hem de baixar del nivell dels conceptes fins al de la nostra experiència. No podem oblidar que quan toquem l’escala de valors de les persones i els grups, les friccions no tan sols augmenten, sinó que acostumen a ser més sentides, perquè toquen allò més profund que els éssers humans pensen i creuen. Això és el que permetrà que les persones perdin la por mútua, entrin en diàleg i posin damunt de la taula els seus valors.

La vida no és una competència de valors, sinó una trobada cordial i amical És la vida i no solament la discussió argumental la que ens ajudarà a saber quins són els valors fonamentals El Dr. Terricabras continua dient: “els grans valors es converteixen en béns quan passen de ser idees a la ser realitats, és a dir quan es concreten, quan esdevenen un bé per a mi i pels altres” (...) “Si veig que també és un bé per als altres, encara esdevindrà per a mi un valor de més preferència, és a dir, el preferiré a altres valor i ocuparà un lloc més alts a la meva escala de valors”. Per això hem de deixar de cercar valors com a realitats absolutes o immutables i cercar formes de bé personal o social i és des de la recerca del bé mes comú possible, que podrem trobar valors transversals que afavoreixin un diàleg de valors.

Una abraçada 

Jordi Cussó és capellà i economista

Opinió 29

Valors

De: Cinto Amat Per: Jordi Cussó CC: Revista Valors Assumpte: Valors data: 23 d’agost de 2014

Benvolgut Jordi, Em proposes de parlar dels valors en diàleg i veig que el seu contingut fa referència al que serien els pressupòsits mínims necessaris perquè des de les nostres determinacions culturals, i sense renunciar-hi, puguem establir relacions sòlides, i recíprocament enriquidores, amb el conjunt de cultures amb les que hem de conviure en un món globalitzat.

Citant Kaufmann, dius que es tracta de salvar l’abisme que hi ha entre ells i nosaltres, i em ve a la memòria la tasca ètica i cultural del teòleg Hans Küng per trobar un mínim comú denominador entre les cultures i civilitzacions per tal que unes pautes bàsiques de comportament, que tinguin en compte el millor de cadascuna, ens ajudin a aprofundir en els principis de la humanitat comuna.

Sense aquests pressupòsits no hi pot haver diàleg. Entre el dogmatisme conservador, que es distingeix per mantenir la plena vigència de determinats valors perennes, i el relativisme que posa l’accent en les preferències de cada subjecte o grup social respecte de la naturalesa canviant dels valors segons els temps i les circumstàncies, hi ha un tractament possible de l’eficàcia dels valors per a la millora de la convivència que consideri que aquests no són en realitat ni totalment objectius ni totalment subjectius, sinó intersubjectius, que es construeixen i guanyen significat humà en la mesura amb què s’amplien i s’enriqueixen de contingut entrant en contacte, i sovint en col· lisió, entre ells. És el que passa amb el gust per l’art. Quan parlem de què ens sembla un quadre recorrem a arguments objectius i subjectius, i ens podem entendre des de vessants molt diferents, aprenent a valorar els criteris plurals que ens porten a una apreciació comuna amb la qual podem estar d’acord sense necessitat de sentir-nos-hi totalment identificats.

Diu Isaiah Berlin que la col·lisió de valors

és l’essència del que són i del que som. La idea d’una totalitat perfecta, amb tots els valors en harmonia, és pròpia d’un món ideal i teòric, però no forma part del món en el que hem de viure i actuar. Per fer eficaç la necessària confrontació de valors, proposa uns principis elementals: aprendre a mantenir equilibris precaris que evitin en tot cas haver de recórrer a eleccions desesperades i intolerables; encara que admetem que no hi ha valors universals, sí que hem d’acceptar un mínim comú sense el qual les societats difícilment podrien sobreviure; aquest equilibri precari necessita d’una reparació constant. Només així, conclou Berlin entendrem que la veritat, com va dir Tolstoi, “ha estat, és i serà bella”, encara que mai ens serà donada d’una manera totalment completa. No puc estar més d’acord amb el que proposes: baixar a les experiències concretes. Per això ens cal molta humilitat. Recupero unes reflexions que vaig fer a rel d’una entrevista del Papa a Civiltà Cattolica.

Deia ell que “no s’ha de donar preferència als espais de poder enfront dels temps, a vegades llargs, dels processos. El que ens correspon és posar en marxa processos més que ocupar

L’experiència concreta dels valors de què parles es forma en el dia a dia de les persones Hauríem d’admetre que els valors, com les cultures i les civilitzacions, es troben permanentment en procés

espais. Déu es manifesta en el temps i està present en els processos de la història. Això ens fa preferir les accions que generen dinàmiques noves. I exigeix paciència i espera”.

Els valors es creen amb l’aportació de les cultures i civilitzacions al llarg del temps, com a conseqüència de processos sovint dolorosos.

L’experiència concreta dels valors de què parles es forma en el dia a dia de les persones que no pretenen ocupar espais de poder sinó que van aportant el millor de si mateixes a la convivència comuna. Partint d’unes mínimes bases comunes, hauríem d’admetre que els valors, es troben permanentment en procés de construcció. Amb aquesta perspectiva cal anar a l’encontre de les fronteres, ja que l’home de cultura s’ha d’inserir en el context en què actua i sobre el qual reflexiona. I la frontera no se la pot domesticar, no se la pot tractar com en un laboratori. Viure en la frontera és viure amb audàcia, en un horitzó d’esperança que no ens enganya. El Papa recordava en un moment de l’entrevista uns versos del Turandot de Puccini: “Cada dia mor amb la foscor i cada nit neix amb l’albada”.

Decantar-se per la preeminència del temps enfront de l’espai, o dels espais de poder, té les seves repercussions en la vida pràctica. En el temps tot està en marxa, tot s’està fent, sempre hi ha un futur. En els espais hi ha les coses acabades, les presències, les figures, però en el temps es donen les possibilitats, les preguntes, les imperfeccions, els compromisos. En els espais hi ha les diferències, en el temps la reconciliació.

Rep una forta abraçada, Cinto 

Cinto Amat és advocat

Cal conversar, però evitant grans mots, i sobretot compartir experiènces, defensa Cussó.

30 Opinió

Setembre de 2014

Màquina d’escriure —Joan Safont

L’Estat Islàmic i què significa ser modern L’ús de les xarxes socials i d’Internet, fan sospitar que la darrera encarnació del mal no és un fantasma del passat sinó un malson de la contemporaneïtat

A

questa gent no té lloc al segle XXI” va afirmar Barack Obama sobre l’Estat Islàmic, després de l’assassinat de James Foley, segrestat el 2012 a Síria.

En una declaració just després de confirmar-se’n la mort, el president dels Estats Units va qualificar els gihadistes de “càncer que cal exterminar”, situant-los en el punt de mira i comprometent-se a aturar la bogeria sanguinària que estan protagonitzant des que van fer-se forts a les dues bandes de la frontera entre Iraq i Síria, conquerint ciutats clau com Mossul i portant a terme una autèntica neteja ètnica contra cristians, yazidites i xiïtes en nom de la interpretació més rigorista de l’Islam, mentre alhora, proclamen un califat que ha d’estendre’s per tot el món musulmà –també l’antiga Al-Andalus– sota l’ègida del seu líder Abu Bakr al-Baghdadi.

Però és realment l’Estat Islàmic – abans Estat Islàmic d’Iraq i el Llevant– una regressió medievalitzant, incompatible amb la nostra era? O és la versió més aconseguida i radical d’un moviment antioccidental absolutament modern? El professor de la London School of Economics John Gray afirmava a Al-Qaida i què significa ser modern: “No hi ha tòpic més esbalaïdor que aquell que descriu Al-Qaida com un retrocés a l’Edat Mitjana. Al-Qaida és un producte derivat de la globalització. [...] El seu aspecte més destacat –la projecció a nivell internacional d’una forma privativa de violència organitzada– resultava impossible en el passat. De la mateixa manera, la creença que és possible precipitar un nou món a través d’actes de destrucció espectaculars tampoc no es troba

en cap moment de l’era medieval”.

Hi ha molts indicis per continuar amb la tesi del pensador liberal, ja que, més enllà de la recuperació del terme “califat”, l’Estat Islàmic té molts trets de la història contemporània. En primer lloc, i superant la franquícia global d’Ossama Bin Laden, es planteja controlar i governar sobre el territori. Això no és essencialment modern, però sí que marca distàncies amb els seus antics mentors, basant el seu domini en la forma de l’estat-nació, la creació més preuada de l’Occident modern. Igualment, l’ús del terror com a forma de domini, no ens remet als Omeies, sinó a les diferents encarnacions del mal il·lustrat, de Robespierre a Stalin, passant per Hitler.

Alhora, el finançament rebut dels emirs petrolers del Golf propietaris dels vaixells insígnia d’Occident –futbol i mitjans de comunicació–, el reclutament massiu de

Imatge del vídeo de l’execució de J. Foley.

L’ús del terror no remet als Omeies, sinó a les diferents encarnacions del mal il·lustrat com Robespierre joves combatents occidentals –el mateix assassí de Foley sembla ser britànic– que canalitzen el seu descontentament social i personal a través de la follia nihilista de base religiosa, i l’ús essencial, i gairebé obsessiu, que fan de les xarxes socials i d’Internet, fan sospitar que la darrera encarnació del mal no és un fantasma del passat sinó un malson de la contemporaneïtat.  Joan Safont és advocat i periodista / @joansafont

A la intempèrie —Irene Alerm

Aprendre a ser voluntaris S’acaba la calor i comença el curs escolar. Enguany la novetat de la rentrée que proporciona el Departament d’Ensenyament es diu «servei comunitari» i està destinada als alumnes de secundària. No es tracta ben bé d’una assignatura sinó d’un projecte que pot atènyer més d’una assignatura i està basada en un aprenentatge teòric del voluntariat i unes hores pràctiques vivint l’experiència d’ésser voluntari. L’objectiu del projecte és que tots els estudiants puguin «experimentar i protagonitzar» el compromís amb la societat que els envolta i sàpiguen aportar la seva experiència, capacitats i coneixements a la societat. L’objectiu no és inapropiat, al contrari. Una societat entreteixida sempre és més sana i una societat on els joves també tenen un lloc és del tot necessària. A més, l’escola és el lloc per on passaran tots i cadascun dels nostres joves.

Però no tot són flors i violes: Quin tipus de voluntariat s’ensenyarà als alumnes? Es podrà fer una mirada prou profunda i detallada? L’experiència de deu hores pràctiques serà suficient? Serà significativa? Tindran aquests joves una perspectiva real del què és el voluntariat, si es planteja des de l’institut i amb una incidència tan petita?

(Els que ens dediquem al voluntariat sabem que acaben sent 24 hores al dia!)

He dit a més d’un lloc, però sobretot a aquest raconet, que l’educació és la base. I, per sort, a casa nostra, és una base per tothom. Anem amb compte, però, i vigilem que el servei comunitari no es converteixi en un pedaç mal entès i mal ensenyat per professors que el que volen és que deixin de marejar-los amb currículums, unitats didàctiques i informes i els deixin estar. No fos cas que donessin la raó a una professora de la universitat que ens deia que, cada cop que aquest país té un dèficit social, s’inventa una assignatura per suplantar-lo.  Irene Alerm és llicenciada en filosofia

Opinió 31

Valors

Dilemes ètics —Soraya Hernández

Gestió dels recursos o drets dels pacients?

Una noia de 19 anys embarassada arriba a l’hospital amb treball de part amb només 27 setmanes de gestació. Cansada dels efectes de la medicació, demanda l’alta voluntària encara que coneix els riscos pel nadó. És ètic obligar-la a quedar-se?

E

ns trobem davant d’un dilema ètic que ens demana reflexionar sobre la capacitat per decidir i els drets dels pacients, però també sobre la correcta gestió de recursos. Una noia de dinou anys arriba a l’hospital amb contraccions i és medicada i ingressada durant dos dies per tal d’evitar un naixement prematur que posaria en perill la vida del futur nadó. La noia decideix demanar l’alta voluntària, expressant de manera ferma que vol deixar de rebre el tractament mèdic. Diu que està molt cansada i que vol tornar a casa. La seva mare li dóna suport en la seva decisió. Què hauria de fer el metge: respectar la seva decisió i acceptar el risc d’un part prematur o obligar-la a quedar-se contra la seva voluntat per protegir el fetus?

D’una banda, hem de recordar que els pacients tenen el dret a rebre informació sobre el seu procés de salut i malaltia i prendre decisions, com refusar un tractament, per exemple, tal com explica la llei d’autonomia del pacient de Catalunya (21/2000). D’altra banda, també s’ha de tenir en compte que per poder prendre decisions s’ha d’estar capacitat per fer-ho.

S’ ha de partir del supòsit que tota persona és autònoma per prendre les seves pròpies decisions i, per tant, aquestes s’han de respectar, agradin o no a l’equip mèdic o familiars i fins i tot si van en contra d’allò que es consideraria normal o lògic. Això si, en cas de dubte sobre aquesta capacitat, el metge responsable té la darrera paraula.

En el cas que ens ocupa, el metge dubta de la capacitat de la noia per comprendre els riscos que pren en nom del seu fill i consulta amb un psiquiatra. Aquest valora que la noia és emocionalment làbil però suficientment madura. Consulten amb el treballador social sanitari, que diagnostica un medi social i relacional estable i una angoixa patent de la noia en relació amb el

seu procés d’ingrés hospitalari.

Així, doncs, analitzem les possibles decisions que poden prendre els professionals.

El metge és conscient que un part prematur pot desenvolupar malalties greus en el nen. Acceptar la decisió de la noia i deixar-la marxar seria un acte de respecte cap al seu dret a decidir (principi d’autonomia) però implicaria una possible manca de protecció del nadó (anar en contra del principi de no-maleficència).

En el cas que decidís obligar-la a rebre tractament mèdic estaria contradient la llei, però podria demanar ajuda legal a un jutge amb l’argument de voler protegir el bebè (principi de beneficència). Un darrer pas seria intentar portar a terme un procés d’intervenció psicosocial amb la noia per tal de reconèixer les seves pors, expectatives i necessitats i detectar, més allà

El metge és conscient que un part prematur pot desenvolupar malalties greus en el nen del diagnòstic social sanitari inicial, què s’amaga darrera la seva negativa a acceptar l’ingrés i el tractament per poder actuar amb major coneixement. Queda clar, que aquesta darrera opció és una qüestió de distribució equitativa dels recursos públics disponibles, ja que demana un temps que potser és necessari per un altre pacient (principi de justícia). Els beneficis i riscos de la decisió a prendre poden ser entesos de manera diferent pels professionals, la noia i la mare.

Fins aquí l’anàlisi del dilema i alguns dels elements a considerar. Què en penseu? Què faríeu si fóssiu el metge responsable? És el vostre torn. 

Soraya Hernández és diplomada en treball social i màster en bioètica

Cercant l’escletxa —Joaquim Trenchs

La fragilitat en la transgressió La confessió de Jordi Pujol en relació als incompliments en les seves obligacions fiscals, sense entrar en mes consideracions, i atenent a la seva rellevància en el discurs públic en relació a l’ètica i els valors, m’ha fet pensar amb quina facilitat la transgressió i l’engany poden també presidir part de la nostra existència.

No poques vegades el nostre Jo més racional i conscient gaudeix de la confusió fins a la fusió d’il·lusions i realitats, d’ambicions personals, amb familiars o socials... que guien la voluntat fins que algun fet o situació, ens senyala la manca d’acceptació interna del límit.

Per poc oberts que estiguem a la pròpia reflexió, de l’intercanvi i la relació amb els altres podem copsar i entreveure on rauen alguns dels nostres propis enganys i incoherències vitals per una no acceptació de fons del límit.

A tall d’exemplificació, la falta de límits la podem copsar...

-Quan descobrim i projectem en l’altre, allò que un no pot suportar d’un mateix.

-Quan manipulem i utilitzem a l’altre, talment objecte, foragitant la resposta respectuosa al semblant.

-Quan mentim a l’altre en allò que un té de la pròpia veritat més amagada.

-Quan parlem a l’altre d’allò que tapa els propis silencis vitals.

-Quan ens enamorem de l’impossible, fins i tot quan aquest potser és allò més odiat d’un mateix.

En definitiva, quan copsem la contradicció, intentant sostenir-se en la incoherència del dit, el fet, el pensar i el sentir. Tard o d’hora ens caldrà tallar per sortir del parany a la recerca d’una veritat no presidida per la desmesura o l’embriaguesa del propi Jo, i que amb la pròpia renúncia i acceptació dels propis límits, esdevingui motor d’estima, superació, creixement i convicció vital.  Joaquim Trenchs és psicòleg

32 Opinió

Setembre de 2014

Valors empresarials

Gent GISÈLE MOLLFULLEDA

Més felicitat, major eficàcia

L

a teoria diu que desenvolupar entorns i equips feliços té un impacte directe sobre el compte d’explotació. El treballador està més motivat i rendeix més i millor. Des de petits gestos en el dia a dia, fins a l’anàlisi interna de l’empresa, els especialistes en gestió de les persones asseguren que, al final, els resultats mostren que surt a compte. “La felicitat en el treball és una inversió rendible”, ho afirma Santiago Garcia, soci director de Jakobsland Partners i ambaixador a Espanya de iOpener Institute for People and Performance. “Avui dia hi ha una creixent guerra pel talent i cada vegada més per a les empreses és més important comptar amb els millors però els millors només triaran una empresa on tinguin la sensació que podran ser feliços”, conclou.

La clau està, llavors, en què el treballador se senti a gust, còmode i reconegut: nom´s així treballarà més i millor. Sobre això també ha parlat Mario Rovirosa, director general de la farmacèutica Chiesi Espanya, posant exemples molt concrets. “És important saludar, felicitar, agrair i demanar disculpes quan les coses van malament. Són tasques senzilles però que no fem suficientment”, assegura.

Rovirosa considera que les empreses han de creure firmament en aquesta filosofia perquè “un treballador compromès també serà un bon professional”, del que destaca la coincidència de valors com un dels motius principals de l’èxit o fracàs de la seva relació amb l’empresa.

Buscant una solució per incorporar noves idees a la seva gestió de persones, Rovirosa va conèixer Santiago Vázquez, chief people officer de R, un operador mòbil gallec i ideòleg del mètode felicitat de R. Vázquez con-

sidera fonamental acudir cada dia content a la feina perquè, “si anem a treballar 40 anys o més, podem renunciar a ser feliços?”, pregunta. Un model que permet analitzar 16 competències en 360 graus per aconseguir unes oportunitats que abans no es tenien. De l’experiència, Vázquez ha extret la conclusió que les persones que són perseverants són més felices en el treball, “perquè quan algun acaba el que comença és més feliç”. Però qui té aquest perfil sempre és un treballador responsable que aporta molt a l’empresa. “El talent d’avui i el de demà demanarà flexibilitat, conciliació... i l’empresa ha d’estar preparada”, declara Rovirosa.

I és que, segons García, les tendències actuals també influeixen a aconseguir la felicitat en l’àmbit laboral, les quals enumera: 1) Volatilitat i incertesa. Tot dura menys. Les fines han deixat de ser per a tota la vida.

2) Els treballs són més complexos. Els acompliments són variables. Cada vegada és més important contar amb els millors al si de les organitzacions.

3) Ser-hi un “bon col·laborador” no significa el mateix.

4) Es passa de la cadena de comandament a la intel·ligència col·lectiva: s’ha d’aprofitar el coneixement de l’equip, no cal que el directiu sigui el més sabut de l’equip.

5) Hi ha una “guerra pel talent”, un intent d’atraure els millors: cada vegada és més important 6) Els valors emergents són els treballs amb més sentit.

7) El mercat de treball es polaritza.  Neus Navarro

Reportatge publicat al diari digital VIAempresa.cat.

Líders Sempre n’hi ha i sempre ens calen.

Guien i obren camins. Són escoltats, seguits, criticats, imitats o idolatrats. Alguns són perennes, intocables. D’altres espontanis, o puntuals. Alguns se’n fan, altres en neixen.

A vegades mostren camins, i a vegades fan perdre’l de vista. A vegades obren portes, i a vegades ho fan tan desmesuradament que les portes es tornen a tancar, deixant amb un pam de nas als qui volien travessar-les. Uns n’esdevenen i en són per sempre: el seu personatge creix amb el temps fins a transformar-se en mites de l’imaginari col·lectiu. Ni recordem l’origen de la seva fama, el moviment que va liderar, però en citem les frases i en recordem els gestos. D’altres, passen a la posteritat en injustos, o merescuts, anonimats. Alguns només eren cares visibles mentre els vertaders líders eren a l’ombra. D’altres, però, potser cauen dels pedestals on els hem col· locat. Per bé o per mal, sovint deixant certa buidor rere seu. Els busquem, els necessitem… i quan desapareixen, els trobem a faltar. I és que tot gran projecte, tot petit o gran grup necessita un bon líder.

I encara més, necessiten un líder ben acompanyat. Si no es veu clar el camí que obren, sovint, es desdibuixa. I si n’hi ha masses, l’olla de grills és inevitable. Líders que necessitem per no perdre’ns. 

Isabel Yglesias és jurista

Propostes 33

Valors

La proposta del mes

iQuiosc.cat i APPEC La Setmana del Llibre en Català és cada cop més, també, la Setmana de les Revistes. L’Associació de Publicacions Periòdiques en Català (APPEC), a banda de muntar de nou el seu supermercat de revistes ara sota el rètol iQuiosc.cat, organitza pel dissabte dia 6 durant tota la tarda diverses activitats proposades per les pròpies capçaleres que formen part de l’entitat. Una forma de visualitzar de conjunt la feina que fan més d’un centenar de publicacions temàtiques arreu del territori català durant tot l’any. 

Llegir en català Del 5 al 14 de setembre té lloc a la plaça de la Catedral de Barcelona la 32a edició de la Setmana del Llibre en Català, promoguda per l’Associació d’Editors en Llengua Catalana.

Deu dies d’activitats pensats per formentar la lectura.

Joan Salicrú

Amb la Diada de l’11 de setembre, torna un cop més la Setmana del Llibre en català al bell mig de Barcelona, amb la voluntat de donar nous pretextos a aquells que ja consumeixen cultura en català i també a aquells que potser els cau una mica enllà, encara.

Així, durant deu dies l’esplanada de la Catedral de Barcelona esdevindrà la Ciutat de la Lectura, amb les seves avingudes i places, les seves casetes de fusta i 105 expositors, que corresponen a 85 segells editorials, disset llibreries, la Institució de les Lletres Catalanes i el Govern Andorrà.

Cada plaça comptarà amb un escenari, on tindran lloc diferents activitats com ara presentacions, debats, lectures, contacontes i recitals. També hi podeu trobar espais amables pensats per a poder descansar. Una sèrie

de circuits de lectura orientaran al visitant.

La Setmana del Llibre en català és una mostra que permet reconèixer la tasca de les editorials que editen en català, de les llibreries actives i de les revistes, donant visibilitat al llibre i a les publicacions periòdiques en català.

També compta amb la col•laboració de les biblioteques públiques i entitats culturals que dinamitzen i faciliten l’accés a la cultura i posa, molt especialment, l’accent en facilitar l’accés als fons editorials, alhora que és un espai per presentar les darreres novetats i oferir eines de foment i recomanació lectora.

Presència destacada de l’APPEC A la Setmana del Llibre en Català hi serà present el nou iQuiosc.cat, un espai de 100 m2 promogut per l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català (APPEC) –de la qual Valors forma part– amb una mostra de més de 300 revistes editades en català. Es tracta del que fins ara es coneixia com a Quiosc.cat, el mercat de revistes itinerant de l’APPEC, que canvia de nom per sumar forces amb el nou portal de comercialització de revistes llançat aquesta primavera junt amb les altres dues associacions de premsa del territori, l’ACPC i l’AMIC, en el marc de la nova Federació d’Associacions d’Editors de Premsa, Revistes i Mitjans Digitals en Català.

Precisament, una de les activitats que l’AP-

PEC organitza enguany a la Setmana del Llibre és la presentació, el dissabte dia 6 a 1/4 de 7 de la tarda i a la Plaça de l’Escriptura, de la nova aplicació per android –fins ara només estava disponible en iPad i iPhone- de la plataforma iQuiosc.cat, que permet adquirir de forma telemàtica més de 500 capçaleres de premsa en català. La sessió anirà a càrrec de Germà Capdevila, editor de Esguard i Sentits –primeres publicacions nadius digitals per iPad i iPhone en català- i membre de la junta de l’APPEC. De les altres activitats organitzades des de l’APPEC –que s’agrupen totes en una mateixa tarda, el dissabte dia 6- en destaca l’espectacle ‘Un espai de revistes’, a càrrec de Vivim del Cuentu, col·laboradors del nostre espai setmanal Valors a l’Alça a La Xarxa, que tindrà lloc a la Plaça de les Biblioteques a ¾ de 7 de la tarda. Durant 35 minuts, els membres d’aquest col·lectiu repassaran les principals capçaleres que formen part de l’APPEC i explicaran com la suma d’elles és una bona demostració del que Catalunya pot donar de si culturalment. Són, en definitiva, deu dies per enamorar-nos de la lectura en català. 

Més informació a: http://www. lasetmana.cat/

34 Propostes

Setembre de 2014

Exposicions

Tardor amb Weiwei i Casagemas

Dues retrospectives ambicioses de l’artista xinès Ai Weiwei, dissenyada expressament per ell. De l’altra la que mostra a fons l’obra de Carles Casagemas, amic de Picasso.

Ramon Bassas

El panorama de les exposicions a Barcelona, aquest curs que comença, sembla d’antuvi força esperançador. A l’octubre, la Fundació Joan Miró inaugurarà “Barcelona, zona neutral (1914-1918)”, una mostra sobre el període de la I Guerra Mundial a través de l’ art, la fotografia, la premsa, la publicitat, els cromos i el cinema.

El mateix mes, el Museu Picasso obre l’exposició de 163 fotos donades pel fotògraf David Douglas Duncan, amic de Pablo i Jacqueline Picasso. A Caixafòrum, a més de seguir mostrant obres de petit format del Prado fins el 5 de gener, obrirà a la tardor l’exposició de la sèerie “Gènesi” de Sebastião Salgado, amb 200 fotos de la natura en estat pur arreu del món.

Al MACBA podrem veure les obres de la italiana Carol Rama amb peces de 1936 a 2006, amb les seves aportacions al sensurrealisme, l’art visceral-concret, el porno brut i l’abstracció orgànica. I més endavant, una mostra de l’arquitecte Ignasi de Solà-Morales. I unes quantes més.

Però les dues exposicions que voldria destacar avui són, d’una banda, la que acollirà el palau de

La Virreina a partir de l’octubre, “On the Table”, una retrospectiva ambiciosa de l’artista xinès Ai Weiwei, dissenyada expressament per ell.

De l’altra, al MNAC, l que per primera vegada mostra a fons l’obra de Carles Casagemas, amic íntim de joventut de Picasso que va suïcidar-se quan aquest tenia 19 anys, marcant definitivament la seva trajectòria artística amb l’inici de l’època blava. Sens dubte, tot i la importància de la relació de Casagemas amb el jove Picasso, a Barcelona i a París, segurament no ha estat prou estudiada, però la figura del pintor fill de diplomàtic encara és un enigma.

D’Ai Weiwei, potser l’artista contemporani més famós de la Xina, coneixem sobretot el seu paper de dissident del règim comunista de Pequín el qual, tot i encarregar-li el disseny del seu estadi olímpic, va emprendre una persecució contra ell.

Aquí a Occident diríem que Weiwei és un artista “dialèctic”, tant per aquestes relacions duals amb el poder com, sobretot, per la capacitat de transitar en els llenguatges més moderns bevent de la tradició artística xinesa. Les seves obres, des de performances a vídeos, de pintures a escultures, són d’una imaginació i ambició desbordants.  ‘Gent x Santes’. Fotografies de Quim Puig” es pot veure a l’Ateneu Fundació Iluro (La Riera, 92; Mataró) fins el 29 de juliol.

Propostes 35

Valors

Fem la maleta El valor

Els símbols Moltes vegades les llegendes, amb el pas del segles, es converteixen en símbols d’un poble. Així, l’arbre de Guernica és el símbol dels bascos ja que davant seu els reis castellans havien de jurar els furs a canvi de permetre que les mercaderies castellanes fossin transportades per vaixells bascos. Santiago de Compostel·la i la tomba de l’Apòstol són el tret nacional dels gallecs. Igual que Muxía, al cap de Finisterre. O Czestochowa, des de fa sis cents anys és el símbol nacional de Polònia i el Santuari de Montserrat lloc de pelegrinatge i trobada dels catalans per manifestar,uns la fe i altres per refermar les seves arrels culturals i nacionals. 

Records de Montserrat L’abadia situada a la comarca del Bages és un dels indrets més populars per als catalans, que l’han visitat sovint diverses vegades al llarg de les seves vides.

Joaquim Amargant

Volia anar a Orreaga, a Roncesvalles, allà on comença del Camí de Santiago, on el 15 de d’agost de l’any 778 els bascos de Navarra van vèncer l’exèrcit de Carlemagne i on hi ha un monument commemoratiu de la batalla.

Però el mal temps que anunciaven va fer que anés a passar tres dies a Montserrat, també un símbol per els catalans i el monestir del qual va ser fundat aproximadament a l’any 880, cent anys més tard de la batalla de Orreaga. Ambdós indrets, Orreaga i Montserrat representen dos llocs patriòtics en què els exèrcits francesos foren vençuts.

Anem una mica enrere. Als anys cinquanta, les escoles de Mataró portaven sovint en hores

de classe als seus alumnes a veure cinema. El que recordo més és la producció realitzada el 1947 per Ignacio F.Iquino El tambor del Bruch, en què un nen tocava el tambor que retrunyia per tot Montserrat i els soldats francesos fugien corrent pensant que hi havia un gran exèrcit. Aquests fets, ben coneguts, van passar al 1808. Amb el record de la pel·lícula, l’any 1957 amb tota la família vam pujar amb autocar a la muntanya de Montserrat en una excursió organitzada pels treballadors de la fàbrica on treballava la meva mare. Feia poc que havien clausurat el cremallera de Montserrat, molt malmesa arran del greu accident que va patir en descarrilar els vagons el 25 de juliol del 1953, dia de la festa Major de Monistrol. I aquell cop Montserrat ja em va impressionar, sobretot les formes de les muntanyes i els pelegrins que baixaven descalços i de genolls a la Cova per fer una promesa o complir una penitència.

que anava a Monistrol estava ple de joves cantant cançons d’en Joan Manuel Serrat, al qual el règim franquista havia prohibit interpretar la cançó La,La,La en català al Festival d’Eurovisió celebrat aquell any al Royal Albert Haus de Londres. Serrat va ser substituït per Massiel que va guanyar el certamen, però cantant en castellà, com tothom recorda.

Tornem a Montserrat. El juny del 1972, centenars de joves varen acampar a l’esplanada de l’Ermita de Santa Cecília durant un cap de setmana per parlar de llibertat. Per un costat gaudint de la plana del Llobregat al fons, però damunt nostre guàrdies civils ens apuntaven amb la metralleta nit i dia. Vàrem ser rebuts per el Pare Abat.

Ara hi he tornat tot fent una excursió per la muntanya i l’antiga abadia benedictina estava en obres. Als anys setanta molts grups de joves s’allotjaven a l’hospederia amb els monjos per parlar de Déu i de política. Encara es podia trobar per la muntanya monjos que es retiraven a meditar un temps en una petita caseta, com el Tíbet. Es podien veure de lluny agafant el camí per pujar a sant Jeroni i baixar fins a Sant Miquel. Ara tot el recorregut s’ha de fer a peu ja que han tancat l’aeri de Sant Jeroni.

L’esplanada del monestir i l’església està plena de turistes, molts russos, que són els més matiners. A les dotze del migdia, finalitzada per l’Escolania la Salve o el Virolai, els escolans donen gràcies en diferents idiomes i un espetec de “flaixos”immortalitza l’acte. 

Viure en una cova L’abril del 1968 hi vaig tornar amb la meva colla a passar dos dies en una cova, davant del cim de La Mòmia. El tren dels Ferrocarrils Catalans

Llegeix tots els articles a femlamaleta.blogspot.com

36 Propostes

Setembre de 2014

Televisió

Llibres

Estiu catòdic

El valor d’una vida Marta Pastor

David Casals

Abans quan s’acabaven les classes, començava la temporada d’estiu. Els grans programes feien vacances i en el seu lloc s’emetien sèries, concursos, gales amb decorats barrocs i també era el moment de provar coses noves. El magazine Sabor a ti -el primer gran contenidor de tarda amb informació del cor i testimonis, presentat per Ana Rosa Quintana a Antena 3- o El diario de Patrícia –el programa de testimonis per exel·lència a la mateixa cadena- van començar a emetre’s amb la calor, van triomfar i es van quedar anys i panys entre nosaltres.

Fins que va arribar la crisi i les cadenes van decidir destinar el magre pressupost destinat a innovacions estivals a una altra cosa. De fet, la majoria de magazines continuen la seva emissió, però amb un equip d’estiu i amb un canvi en els presentadors: Sálvame (Telecinco), Espejo Público (Antena 3), La mañana (TVE), Más vale tarde (La Sexta) i Las mañanas de Cuatro (Cuatro) són alguns dels programes que no han fet vacances.

Tot i això, encara hi ha lloc per alguna sorpesa.

Una de les més refrescants d’aquest estiu ha estat la segona temporada de Viaje al centro de la tele. Es tracta d’un recopilatori de grans

moments als arxius de RTVE fet amb humor i gràcia, amb un simpàtic grafisme del ninotaire Antonio Fraguas Forges (que fou tècnic a TVE des de la seva fundació fins 1973) i amb la locució del polifacètic Santiago Segura.

Programes com aquest tenen una sana virtut: recuperar la memòria històrica televisiva i contagiar-se de la manera de fer que tenien els pioners. La cultura del low cost encara no havia arribat, els tertulians no existien ni tampoc la tirania de les audiències i l’estiu servia per repetir fins a la sacietat sèries com Verano azul. 

Viaje al centro de la tele. Div. 22.30 (La 1). http://www.rtve.es/ alacarta/videos/viaje-al-centrode-la-tele/

Teatre

Per sobre de totes les coses Maria Coll

Què hi ha Per sobre de totes les coses?

L’amor? Déu? Aquesta és la història d’un grup de nois – interpretat excel·lentment per una colla d’actors, la majoria dels quals no supera la vintena – que busquen la seva pròpia identitat, especialment sexual, dins d’un internat catòlic dels Estats Units a l’inici de la dècada dels anys noranta, però lamentablement només troben la indiferència dels adults i la rigidesa de la jerarquia de l’Església. Es tracta d’una òpera pop que toca l’ànima de l’espectador, de personatges ben construïts, amb lletres riques en matisos i músiques bri-

vants de Damon Intrabartolo i Jon Hartmere.

Un espectacle que es presenta per primera vegada a Barcelona sota la direcció de Dani Anglès. Quan altres companyies del mateix gènere semblen viure només en el record de bons temps enyorats, els joves actors de musicals – molts formats específicament en aquest camp– aposten per nous projectes molt interessants. Felicitats i gràcies per ser valents. 

Per sobre de totes les coses.

Dir.: Dani Anlgès. Madame Teatre. Teatre Gaudí.

Paul Auster, novel·lista, poeta i director de cinema, emprèn un viatge per la seva infantesa i joventut durant les tres centes dotze pàgines que conformen el llibre Informe de l’interior. Com un trencaclosques pintoresc que ofereix una sola imatge, Auster mostra als lectors les seves primeres impressions del món. D’aquesta manera, es pot visualitzar des de perspectives ben variades la seva pròpia vida, i de retruc, la nostra.

El valor de l’escriptura pren una significació notable a l’obra, ja que es constitueix com un dels referents constants als quals l’autor al·ludeix. La creació i constitució de la infantesa i la primera joventut, com també de la personalitat i l’impuls d’escriure, es descriuen en un compendi de quatre peces independents, però estretament lligades.

A través d’aquestes, es transporta el lector o lectora als sentiments i experiències més velles: la concepció de la culpa, la Guerra Freda, la introducció al judaïsme, el primer contacte amb els llibres, el descobriment de la independència i de la pròpia existència com a ésser…

També sobrevola les pàgines l’amor (encarnat en Lydia Davis), la incertesa del futur, les influències intel•lectuals o la descoberta de la cultura i la seva repercussió a la vida diària.

Aquesta successió d’imatges, records, retalls de vida i textos escrits conformen un exercici d’escriptura autobiogràfica presentat amb un estil exquisit. Per als amants de la narrativa i, en especial, de Paul Auster, Informe de l’interior es presenta com una obra encisadora. Els valors de la maduració, de la vida i la cultura s’alcen com els fonaments que estructuren els quatre apartats del llibre. Sense dubte, uns valors transversals que poden connectar l’ànima del lector i l’autor. 

AUSTER, Paul.

Informe de l’interior.

Grup62 (2013).

312 pàgs., preu: 18,90€

37

Valors

Actes amb valors

Valors

Tercera temporada de ‘Valors a l’alça’ a La Xarxa

Publicació editada des del voluntariat per l’Associació Cultural Valors, entitat sense ànim de lucre. Revista especialitza en la reflexió entorn els valors humans i l’actualitat vista des d’aquest prisma. El primer número de Valors va veure la llum el 24 de desembre de 2003.

Associació Cultural Valors Maria Coll i Joan Salicrú CONSELL DE REDACCIÓ Francesc Amat, Núria Radó, Ramon Radó, Toni Rodon i Joan Safont CONSELL editorial Antoni Codina, Albert Dresaire, Dolors Fernàndez, Xavier Manté, Eulàlia Puigderrajols i Marc de San Pedro COL·LABORADORS Irene Alerm, Cinto Amat, Francesc Amat, Quim Amargant, Pol Bartrés, Joan Basagaña, Ramon Bassas, Albert Botta, Albert Calls, David Casals, Gemma Figueras, Miguel Guillén, Soraya Hernández, Gregorio Luri, Xavier Manté, Maria Medina, Lu Montobbio, Albert Pera, Eulàlia Puigderrajols, Ramon Salicrú, Ramon Radó, Joan Safont, Joaquim Trenchs, Judith Vives i Isabel Yglesias DIBUIXOS Misael Alerm, Toni Batllori, Núria Calsapeu, Javier Bustamante, Raúl Campuzano, Javier García, Sergi Meya, Gisèlle Mollfulleda i Marc Torrecillas EDICIÓ i CORRECCIÓ Pol Romano FOTOGRAFIA Sergio Ruiz IMPRESSIÓ Serafí Indústria Gràfica S.A GERÈNCIA Maria Coll COMPTABILITAT Engràcia Carlos PUBLICITAT Carme Itxart DISTRIBUCIÓ UDL/Raul García XARXES SOCIALS Toni Rodon Dipòsit legal B-6206-2004 EDITA

DIRECCIÓ

El programa radiofònic Valors a l’alça, que aquest curs inicia tercera temporada, torna a partir del dilluns 1 de setembre a la garella de les emissores municipals de Catalunya que formen part de la Xarxa. El programa, produït per la revista Valors i Mataró Ràdio - en aquesta emissora es pot escoltar tots els dilluns a les 22h-, s’estrena amb una entrevista amb la catedràtica de Filosofia de la Universitat de Barcelona Begoña Roman, amb qui parlem del cas Pujol; i amb una conversa amb Francesc Betoret, autor de l’exitós llibre sobre adopcions de nens amb necessitats especial Jo no vull ser invisible. A més, enguany, continuarem gaudint de la col·laboració de la companyia Vivim del Cuentu que en cada programa ens explicaran una història amb valors. 

Valors a la 32a Setmana del Llibre en català Un any més, a través de l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català (APPEC) de la qual formem part, Valors estarà present a la 32 Setmana del Llibre en Català, que tindrà lloc a la plaça de la Catedral de Barcelona del 5 al 14 de setembre. Allà podreu adquirir exemplars de la revista o fer-vos subscriptors visitant la carpa del iQuiosc.cat. Un món de revistes en català que es desdoblarà l’11 de setembre. Aquell dia també trobareu Valors a l'espai d'activitats del Parc de la Ciutadaella. 

27 d’octubre: l’ ‘Anuari dels valors 2013’ a Mataró ESADE, conjuntament amb la Fundació Lluís Carulla, acaba de publicar l’Anuari dels Valors 2013. Un estudi que analitza a través de les principals capçaleres del país els grans debats axiològics de l’any a Catalunya: en què pensem, de què parlem o què ens preocupa als catalans.

La presentació d’aquest treball tindrà lloc a Mataró el proper dilluns 27 d’octubre, a 2/4 de 8 del vespre a la Sala d’Actes de la Fundació Iluro (C/ Santa Teresa, 61) i anirà a càrrec del director de l’estudi, Àngel Castiñeira. 

En el proper número En el número d’octubre parlarem de l’experiència, un valor que generalment s’associa a la gent gran.

Però en un món tan canviant com l’actual, només ells gaudeixen d’aquest valor? L’experiència és la riquesa del futur? És un valor amb data de caducitat? I volem parlar d’aquest tema amb una persona que considera que a la gent gran de Catalunya se li hauria de fer un monument perquè avui són pilar de la societat, Roser Capdevila, dibuixant i autora de Les Tres Bessones. 

ADREÇA

Portal de Valldeix, 17-2n 08301 Mataró Telèfon 620 749 138 · fax 93.798.62.59 Amb el suport de

Els vostres comentaris seran benvinguts a redaccio@valors.org. Ens trobareu també a Facebook i Twitter.

El preu de la subscripció és de 35 euros anuals (onze números). Us podreu subscriure a través de la pàgina web de la revista (www.valors.org) o enviant un correu a subscripcions@valors.org amb les vostres dades de contacte.

38

Setembre de 2014

El conte d’ Ignasi Llobera

Continuar avançant El sol baixava lentament pel cel, perdent la seva intensitat, dirigint-se cap al mar que abraçava intermitentment les roques de la costa. Després d’un dia tranquil i calorós, se sentia només el rascar dels grills. Ell recorria el camí ral carregat amb una motxilla. De tant en tant, s’aturava i observava el seu voltant: camps d’oliveres enroscades sobre si mateixes de fulla verda i platejada; una masia de pedra antiga envoltada de xiprers; alguns camps de flors florits de molts colors. Unes roselles pigades, vermelles i vulnerables. Uns pensaments lilosos i grocs, ben desperts.

Portava dies fent camí, buscant un altre camp que necessités la seva cura. Aquest ja està sembrat; aquell té massa pedres; massa arbres; massa petit. Potser no era època. Potser no era el lloc. Potser no era el moment.

Potser havia d’anar més enllà. Havia de continuar avançant.

En arribar a dalt del penya-segat, es va quedar mirant com el sol rogent s’anava fonent dins el mar. Les últimes setmanes les havia dedicades a treballar un camp que ara ja quedava llunyà. S’havia passat dos dies observant-lo: el tipus de terra, la distància del riu, les hores de sol, la fauna de la zona, les estrelles protectores... Els humans no s’hi acostaven gaire. Era un bon camp. Va decidir quedar-s’hi i posar-se a treballar.

Havia tret les males herbes i les pedres que farien nosa.

Havia remogut la terra per oxigenar-la i l’havia adobat.

Havia parlat amb les llebres que hi corrien, amb les formigues i amb algun talp. Amb les mosques i amb les abelles. Amb el sol, amb la lluna, amb els núvols, amb els estels. S’havia passat dos dies més imaginant cada flor que hi plantaria, cada planta que hi creixeria, cada color, cada racó... Va triar les llavors una per una i les va sembrar amb cura, amb molta cura. Va regar regularment, amb paciència infinita, fins que un bon dia va sortir el primer brot.

“A partir d’aquest moment, la sort d’aquell camp ja no depèn de mi. He fet tot el que estava a les meves mans.

Ja no hi ha motiu per quedar-me més dies aquí”.

Va tornar a fer la motxilla i es va posar en camí. Sempre ho havia fet així.

Amb quatre branques va encendre una petita foguera que petava amb energia i trencava la foscor que intentava inundar-ho tot. Va seure-hi davant, captivat per les formes que dibuixaven les flames indecises.

“Hauran sortit més brots? Hauran crescut ben amunt?

Quantes llavors hauran florit? De quins colors? El sol i la lluna, els núvols i els estels, segur que ho contemplen des del cel”.

Seria el camp tal i com ell l’havia imaginat? Potser sí.

Segurament no. Les bestioles s’hi trobarien com a casa?

Les males herbes batallarien per tornar a envair el camp. I els humans, ho respectarien tot una mica?

“Què se n’haurà fet dels altres camps? Tants n’hi ha hagut, un darrere l’altre...”

Cadascun era especial. Els havia observat, hi havia parlat, els havia treballat, els havia regat amb paciència infinita fins que sortia el primer brot. Llavors es tornava a posar en camí.

“Quantes llavors hauran florit? De quins colors? I les males herbes...?”

El cel era fosc i ben estrellat. La lluna, lluminosa, començava a escalar amunt, amunt. Es va sentir petit davant la immensitat de l’univers.

“Potser algun dia tindré company. Potser algun dia tindré un camp. Potser algun dia veuré el fruit del meu treball. Però mentrestant he de continuar avançant.

Buscant camps i observant-los i preparant-los, parlant amb la fauna i els astres, sembrant els prats amb les llavors, regar-ho tot amb paciència infinita fins a veure’n els primers brots. I continuar avançant”. 

Ignasi Llobera és professor de filosofia

39

Valors

il¡lustració: Marc Torrecillas