Valors 130: vella i nova política

Page 1

P Valors Valors

Octubre de 2015. Número 130. Any XII.

Vella i nova política

3,50 €

Entrevista a Norbert Bilbeny, filòsof

“Una conversa infinita”, reportatge de Maria Coll

“La nova política s’acosta a l’ètica”

“Els altres refugiats’” per Sònia Casas “Dues imatges sobre la veritat” per Gregorio Luri “Ser filosofia, el repte” per Ramon Bassas



Valors Octubre de 2015. Número 130.

Pòrtic

L’hora d’encetar una gran conversa

E

ls catalans han parlat en més nombre que mai en unes eleccions al Parlament. I han emès un missatge matisat: majoria absoluta de les forces independentistes, però una majoria que no depassa el cinquanta per cent dels vots i per tant es queda curta per avançar directament a la independència. De manera que els polítics catalans, com apunta la professora de filosofia Begoña Roman en un reportatge que obre el bloc d’actualitat, estan “condemnats a fer democràcia”. En la mateixa peça, Alicia Garcia Ruiz, fa referència a la “conversa infinita” de la què parlava el francès Maurice Blanchot i la “interminable conversa” del nord-americà Richard Rorty. Per a ells la democràcia seria aquesta conversa permanent. Agafant aquesta idea i sense esquinçar-se les vestidures pels –almenys– dos blocs polítics que s’han configurat arran de les eleccions, valdria la pena reflexionar sobre la conveniència d’obrir una gran conversa entre tots els catalans. Celebrant el clima relativament pacífic en què tot plegat s’ha desenvolupat –senyal de maduresa democràtica–, és bo encetar una conversa Catalunya endins per fixar un terreny de joc compartit, un mínim comú denominador, per decidir, si més no, com prendrem les grans decisions de futur del país. Decisions que han de saber preservar el pluralisme intern i la cohesió de la societat catalana, així com la seva exigència democràtica. Un diàleg que també s’ha d’encetar entre els governs de Catalunya i Espanya, inexcusablement, i que en algun moment també haurà d’arribar a Europa. Un diàleg, per cert, que hauria d’incloure els mitjans de comunicació públics, en els quals caldria blindar definitivament la llibertat dels seus periodistes, a diferència del que ha passat en aquesta darrera campanya electoral, com va denunciar l’editorial conjunt publicat per més de cent capçaleres catalanes de la Federació d’Associacions d’Editors de Premsa i Revistes i Mitjans Digitals en Català, entre les quals Valors. Aquesta revista, que pretén ser també una conversa permanent entre editors, col·laboradors i lectors, incorpora a partir d’ara Sònia Casas, cap de redacció de Sàpiens, i el professor de filosofia Xavier Serra, mentre que Miguel Guillén escriurà com a llicenciat en Ciències Polítiques. Les cartes que Cinto Amat i Jordi Cussó s’envien dialogaran a partir d’ara sobre un tema de l’actualitat recent. Al tercer bloc, Pensaments, s’hi sumen Albert Dresaire i Ramon Bassas. El darrer apartat, Propostes, inclourà una secció de consum de Maria Medina, mentre que Judith Vives parlarà de tendències culturals. Us sumeu al nostre xat?  foto de portada: sergio Ruiz

Sumari

passant revista

4 Maria Coll

Una conversa infinita

7 Ramon Radó

Abdul·lah Kurdi, el supervivent

8 Joan Safont

L’emotivitat visual

8 Xavier Serra Emparats

9 Sònia Casas

Els altres refugiats

9 Miguel Guillén

La política davant la crisi dels refugiats

10 Francesc Amat

Celebrar la participació

11 Núria Radó

La ciència de la independència

11 Manel Bosch

Exili i glòria esportiva

12 Jordi Cussó i Cinto Amat Verds i blaus

Monogràfic

14 Editorial

Una qüestió d’etiquetes o d’actituds?

16 Entrevista amb Norbert Bilbeny 20 Roger Soler Digitalització, coneixement i cultura 22 Joan Trias i David Brunet Nova política, nous valors? 23 Josep Maria Vallès Política al voltant d’una taula PENSAMENTS

27 Gregorio Luri Dues imatges sobre la Veritat 28 Ramon Bassas Ser filosofia, el repte 28 Irene Alerm Debat, xous i polítics 29 Soraya Hernàndez El dilema de les vacunes 31 Maria Coll Els fets de la pell

propostes

33 Lu Montobbio Bici ben aparcada 35 Maria Medina El ‘fairphone’ 38 El conte La pastissera


4  Passant revista

Octubre de 2015

El reportatge: Anàlisi de l’escenari post 27S

Una conversa infinita Analitzem amb diversos professors universitaris de filosofia l’escenari que s’obre a partir dels resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya celebrades el passat 27 de setembre. A quins valors cal apel·lar davant de la nova composició de l’arc parlamentari? Maria Coll

Les eleccions catalanes del 27 de setembre han deixat un arc parlamentari en què, per primera vegada a la història des de la represa democràcia, al nostre país s’imposen els independentistes. Junts pel Sí i la CUP, amb 62 i 10 escons, respectivament, han obtingut majoria absoluta a la cambra catalana. En vots, però, només han aconseguit assolir el 47,74 per cent, insuficient per a proclamar de forma unilateral la independència en cas que aquestes eleccions haguessin estat un referèndum. I aquesta diferència, en uns comicis com aquests, dóna peu a diverses lectures. Els independentistes, òbviament, asseguren que la majoria de parlamentària independentista de la cambra els dóna suficient legitimitat per continuar amb el “full de ruta” que ha de conduir Catalunya fins a la independència. Els partits dits “unionistes”, en canvi, malgrat negar prèviament el caràcter plebiscitari d’aquestes eleccions, s’aferren a la derrota percentual dels qui anomenen “separatistes”. I, més que mai entre dues aigües, especialment Catalunya Sí que Es Pot i, en menor mesura, el PSC - Unió no té representació- intenten recol·locar-se. A més, aquesta majoria parlamentària independentista, que està formada per dos grups parlamentaris molt distants entre ells, no resol moltes preguntes que encara estan a l’aire com per exemple la composi-

ció del nou govern o qui serà el president de la Generalitat en aquesta legislatura, ja que Artur Mas no té garantida la continuïtat. Sigui com sigui, davant d’aquest panorama polític, Francesc Torralba, catedràtic de Filosofia de la Universitat Ramon Llull, només s’atreveix a aventurar que “vénen setmanes de llargues reunions”. Realment, arribar a un acord no serà fàcil. I és evident que, en aquestes reunions, primer entre les forces guanyadores per tal d’arribar a un acord d’investidura, i posteriorment, més tard o més aviat, amb el govern de l’Estat espanyol i amb les institucions europees, sempre hi haurà d’ha-

“Hi ha hagut una demanda de canvi radical, però des de la democràcia i la no violència”, afirma Roman ver: diàleg. En referència aquest mot, Alicia Garcia Ruiz, professora associada de Filosofia Contemporània de la Universitat de Barcelona, adverteix que actualment “gaudeix d’escassa popularitat, en part perquè es confon amb una situació ideal però poques vegades portada a la pràctica; el diàleg exigeix d’una disposició difícil d’aconseguir: capacitat per donar compte de les raons en una manera intel· ligible i voluntat d’escoltar en una forma que intenti entendre l’altre”.

I, per això, ella proposa que els polítics davant d’aquests resultats apostin sobretot per la idea de la “conversa”. “Un filòsof francès, Maurice Blanchot, parlava d’una ‘conversa infinita’ i un filòsof nord-americà, Richard Rorty, d’una ‘interminable conversa’. Els nostres són temps de pressa i de productivitat i és clar, la conversa democràtica no és ni precipitada ni està sotmesa al règim de produir res. La conversa democràtica és autotèlica, té la seva fi en sí mateixa”, assegura Garcia Ruiz. I, per tant, si ella ha de triar un valor davant d’aquests resultats, escull “una conversa infinita, ja que allò democràtic no està al final del camí sinó que és el camí mateix”. ELS VALORS DEL 27S

Per altra banda, Begoña Roman, professora i doctora en Filosofia per la Universitat de Barcelona, destaca dos valors més vinculats a aquests comicis. En primer lloc, “la insistència que s’ha fet en donar un missatge de concòrdia”. “No hi ha hagut una sensació de cisma sinó de pacte, de demanda de canvi radical, però des de la democràcia i la no violència”, assegura l’experta en filosofia. I, en segon lloc, l’augment de candidats i de partits joves, amb poca trajectòria històrica. Un tret que, per ella, lliga amb la capacitat d’algunes formacions “de presentar-se junts, treballar unificats i, a més, amb persones vingudes de la societat civil o amb cert lideratge en els seus respectius àmbits”,


Passant revista  5

Valors

En el cap de... Jean-Claude Juncker

Joan Salicrú

Un home gran llegeix amb una lupa els noms de les paperetes abans de votar.

cosa que Roman valora especialment. I tenint en compte aquests valors –concòrdia, revalorització de la democràcia i il·lusió pel canvi mantenint l’estabilitat política– la professora de filosofia de la Universitat de Barcelona recorda a tots els partits que “la gràcia de les noves formes de la democràcia és saber entendre’ns en la diferència” i, precisament per això, agraeix que no s’hagi imposat “la calma d’una majoria absoluta” sinó que gràcies a aquests resultat no definitoris “estiguem condemnats fer democràcia” . D’un parer semblant és el catedràtic d’ètica de la Universitat de Barcelona, Norbert Bilbeny: “Ha estat molt positiu que tot s’hagi desenvolupat en pau, de forma cívica i que totes les opcions hagin pogut mostrar el que creuen i el que volen per a Catalunya. Això és molt positiu i tan de bo sempre poguéssim tenir una situació com aquesta”. Ara bé, per aquest expert en qüestions interculturals, ètica de la ciutadania i cosmopolitisme, tampoc tot ha estat positiu. “He vist al llarg d’aquesta campanya electoral cert hooliganisme, manca de deliberació, de reflexió, de debat i diàleg entre els contrincants. També he trobat a faltar manca d’informació per part de totes les parts”. En definitiva, de cara a futurs comicis el catedràtic demana més maduresa democràtica. I, encara que comprèn que aquestes eren unes eleccions al Parlament de Catalunya que es produïen en una conjuntura espe-

“La ciutadania no és apàtica o passiva, sinó activa i desitja fer sentir la seva veu”, opina Torralba cial, recorda que “en qualsevol moment el debat i la reflexió són exigibles”. ALTA PARTICIPACIÓ

Però més enllà dels resultats hi ha una dada que no es pot obviar: un 77 per cent dels catalans han anat a votar, deu punts per sobre de les darreres eleccions. Mai com en aquesta ocasió hi havia hagut tantes persones exercint el seu dret a vot. Per això, Francesc Torralba, ens recorda que “la democràcia, que és poder del poble, requereix de la participació de la gent i això és el que ha passat” i, per tant, “s’ha de valorar com un signe positiu de què, contràriament, al que es diu, la ciutadania no és apàtica o passiva, sinó activa i que desitja fer sentir la seva veu”. En la mateixa línia es pronuncia Begoña Roman, la qual afirma que aquesta “hauria de ser una dada normal” en una societat amb maduresa democràtica, però tenint en compte els precedents, s’ha de considerar “una bona notícia” i “un revulsiu, un tornar a entusiasmar-se per la política i la recuperació de moltes persones fins ara desencantades”. Esperem, doncs que per salut democràtica, aquesta febrada participativa duri. 

Déu n’hi do l’embolic aquest que hi ha a Catalunya... L’altre dia la vaig vessar fins al fons quan, davant del primer ministre francès, que precisament és d’origen català, vaig parlar del “referèndum” que hi havia hagut a Catalunya. La meva cap de gabinet volia matar-me! Em va sortir així perquè, a la pràctica, el que s’ha fet a Catalunya ho és... Des de la Comissió Europea fins ara hem mantingut que aquest problema de Catalunya és un afer intern d’Espanya, per molt que és obvi que un país on durant quatre anys seguits surt un milió llarg de persones al carrer per reclamar els seus drets... doncs alguna cosa hi deu passar, no? I admeto que té raó el president català quan diu que, si Catalunya fos independent, buscaríem la fórmula perquè els catalans no haguessin de posar-se a la cua dels països sol·licitants... Però el que desitja realment el govern català –que fem de mitjancers amb Madrid-, el president Mas ja sap que no ho podem fer; no ens podem posar en la integritat territorials dels estats membres de la Unió... Jo ja ho entenc, això de Catalunya; sóc luxemburguès, i nosaltres som un petit estat. Però en el nostre cas està tan clar que les fronteres d’aquest estat s’han anat diluint al llarg dels anys i que ara el nostre estat en majúscules és Europa... El mateix dic per Bèlgica, on vaig estudiar la Secundària; ells han anat diluint cada cop més les seves fronteres i han anat donant cada cop més competències a valons i flamencs... Quan penso en els catalans, penso que haurien de seguir aquesta fórmula, si volen aspirar al màxim autogovern i al màxim reconeixement internacional. 


6  Passant revista

Octubre de 2015

Termòmetre de Valors

Les piulades del mes Fundació Cassià Just @CassiaJust

Neus Català: “L’única mort que em preocupa és la de la memòria”

Miquel Seguró @miquel_seguro

“Per què calla Europa respecte el tracte d’#Hongria als #refugiats? Serà que els hi va bé?”

El papa Francesc demana l’abolició de la pena de mort des del Capitoli Francesc, el primer papa de la història en parlar davant el Congrés dels Estats Units, no s’ha deixat intimidar i ha posat sobre la taula tots els problemes morals de la gran potència mundial. En primer lloc, ha demanat l’abolició de la pena de mort i la finalització del comerç d’armes. Però també ha tocat altres temes com el Canvi Climàtic i la política migratòria –ha convidat els Estats Units a respectar els immigrants i a acollir amb generositat els refugiats–, ha rendit homenatge als indis natius pels patiments sofertos i ha exhortat a no combatre els enemics exteriors amb esperit maniqueu i amb mètodes que alimenten els interiors.

Volkswagen maquilla les xifres d’emissions contaminants

Barcelona acollirà la Cimera dels Premis Nobel de la Pau

L’Agència Mediambiental Nordamericana descobreix que Volkswagen ha manipulat el funcionament dels seus cotxes per maquillar les xifres d’emissions contaminants a la baixa. En realitat, els nivells contaminants són 40 vegades més alts.

Barcelona serà, entre els dies 13 i 15 de novembre, l’escenari de la quinzena Cimera Mundial dels Premis Nobel de la Pau. El tema central d’aquesta trobada seran els refugiats. La capital catalana acull l’acte després de la renúncia d’Atlanta.

El TS rebutja la reclamació dels afectats per la talidomida

Una noia amb Síndrome de Down desfila a Nova York L’australiana Madeline Stuart s’ha convertit en la primera noia amb Síndrome de Down que desfila a Nova York. La marca de cosmètics Glossigirls ja ha anunciat que serà la seva imatge corporativa i rebrà el premi de model de l’any Melange 2015 a San Francisco.

Els afectats per la talidomida no tindran una indemnització del laboratori que va fabricar el medicament, Grünenthal . El Tribunal Suprem ha considerat que la reclamació d’AVITE està prescrita. Les persones afectades pateixen greus malformacions.

No s’atura el frau als transports públic catalans Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) va deixar d’ingressar 13,5 milions d’euros durant l’any 2014, pel frau d’usuaris que van viatjar sense bitllet.

Xarxa de Valors @XARXAVALORS_SC

“Desmentim rumors. L’ ajuda als refugiats no retalla cap altre tipus d’ajuts socials” Xavi Casanovas @xcasanovasc

“Si és veritat que la política ha de servir a la persona, no pot ser esclava de l’economia i de les finances.” Francesc als EUA

Valors comparats

786

són les persones van demanar asil a Catalunya el 2014, prop del doble que el 2013, que en van ser 484. A tot Espanya en van ser 6.000, segons dades de la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat (CEAR).

28

són les places d’acollida a refugiats que es van acceptar a Catalunya el 2014. Administracions i entitats demanen un augment d’aquesta xifra, ja que fins el mes d’agost, les demandes del 2015 ja eren 594.


Passant revista  7

Valors

Noms propis

Abdul·lah Kurdi, el supervivent El pare d’Ailan Kurdi, el nen de tres anys fotografiat en una platja turca víctima d’un naufragi, ha tornat al Kurdistan i ha rebutjat l’oferiment d’asil del Canadà Ramon Radó

Des del 2 de setembre, Abdul·lah Kurdi ja no és ell. Ara és “el pare de”. Aquell dia al matí, la fotoperiodista turca Nihufer Demir va enviar a l’agència Reuters la imatge del cadàver d’un nen a la platja d’Ali Hoca Burnu. Estès a terra, amb les onades intentant-lo bressolar, hi ha immòbil el cos de la criatura, vestida amb una samarreta vermella i uns pantalons curts blaus, amb un policia turc observant-lo. El nen de la samarreta vermella és Ailan Kurdi, de tres anys. La foto va córrer de seguida i va sacsejar les consciències del primer món, la Ítaca que perseguia la família Kurdi. Ailan no és el primer nen que mor a la recerca d’un món millor, però topar de nassos amb la realitat a la pantalla del mòbil té un poder simbòlic superior a la fredor d’una estadística. La mort d’Ailan és la culminació tràgica del drama dels refugiats dels últims mesos. N’hi ha que perden sempre. Surten del foc per caure a les brases i, a continuació, tornar altre cop al foc. I així

una vegada i una altra. Per als Kurdi, el naufragi al nostre “mare mortum” va ser l’últim capítol d’una llarga col·lecció de desgràcies. Van demanar un visat al Canadà, on viu la germana d’Abdul·lah, però els el van denegar. Van fugir de la seva ciutat, Kobane, assetjada durant mesos per Estat Islàmic. Van va pagar dues vegades a màfies que trafiquen amb persones per anar fins a Grècia, però el viatge – cap dels dos- mai es va arribar a fer. Finalment, amb altres immigrants van pujar a una embarcació per intentar arribar a Europa. En el curt trajecte –uns sis quilòmetres- que hi ha entre la turística ciutat turca de Bodrum fins a l’illa de Kos, la barca es va omplir d’aigua i la reacció de pànic dels ocupants va fer que bolqués. La foto d’Ailan és esgarrifosa. Però el que queda fora de l’enquadrament és igual o pitjor: el germà d’Ailan, Galip, de cinc anys; la seva mare, Rehan; i una desena de persones més també van morir en el naufragi. El pare, Abdul·lah, de 40 anys, va ser dels pocs supervivents. L’home ha tornat al Kurdistan i ha rebutjat l’oferiment d’asil que – aquest cop, sí- li ha fet el Canadà. Dies després, amb el món encara commogut per la història, alguns dels altres

L’home que ha perdut tota la seva família podria ser també el culpable involuntari supervivents del naufragi han acusat el pare d’Ailan de ser qui conduïa l’embarcació i de traficar amb persones. Ell ho ha negat. Botxí (presumpte) i víctima (contrastada) al mateix temps. L’home que ha perdut tota la seva família podria ser també el culpable involuntari d’haver-los perdut? L’única absoluta certesa és que Ailan és mort, la seva mare i el seu germà també i Abdul·lah Kurdi ha tornat a Kobane. Sol.  Ramon Radó és periodista / @ramon_rado

El valor de la paraula

“Vivim en una època en què hi ha molta moral i poca ètica” Joan-Carles Melich, filòsof La Vanguardia, 12 de setembre de 2015

Redacció

La moral i l’ètica són dos conceptes que sovint es confonen per la proximitat en què caminen. El filòsof Joan-Carles Mèlich, autor de llibres com Lógica de la crueldad i Ética de la compasión, però, ha afirmat aquest mes en una entrevista al suplement Cultures de La Vanguardia que “vivim en una època en què hi ha molta moral i poca ètica”. El grau de moralitat d’un país és difícil de valorar, però el filòsof en considera un bon termòmetre els

codis deontològics i constanta que “mai no n’hi havia hagut tants com avui”. Però són aquests codis un conjunt de regles morals que existeixen però que realment no tenim assumides? I, a partir d’això, Mèlich aclareix les diferències entre ètica i moral: “La moral és tranquil·litzadora, la moral et diu què has de respondre, però, en canvi, l’ètica et diu que has de respondre, però no et diu el què: ho has de descobrir tu mateix amb l’altre”. I acaba destacant el punt clau de la qüestió: “L’ètica, en definitiva, et demana que siguis responsable”. 


8  Passant revista

Octubre de 2015

La màquina d’escriure

L’emotivitat visual Joan Safont

Les primeres notícies del drama dels refugiats sirians em van arribar quan encara era de viatge de vacances a Itàlia, país que té en Lampedusa un símbol del sepulcre mediterrani. He de reconèixer que en un principi, en ple mes d’agost, vaig creure que érem en l’enèsima notícia sobre l’arribada d’immigrants a les costes europees, o l’entrada de fugitius pels glacis de la Unió Europea. Una notícia més de farciment, enmig del tedi estival. Aviat vaig, però, capir el volum del tema, la magnitud del drama dels fugitius de la destrucció de Síria, de la guerra d’incert final que va començar com un alçament popular contra el tirà i ha acabat en l’horror del fonamentalisme més violent. Segurament van ser les imatges i cròniques que ens arribaren de Grècia, Sèrbia, Macedònia, Hongria.... les que ens van fer veure que no érem davant d’un fet puntual o d’una notícia d’agència més. Les imatges que van començar a canviar-nos de perspectiva van ser les que mostraven corrues de refugiats sirians (homes, dones, nens, joves, vells, invàlids...) carregant maletes i farcells, travessant fronteres clandestinament, intentant agafar trens de destí incert, envoltats de policies i militars, perduts en el mapa i des-

Generem solucions

Emparats Xavier Serra

Tzvetan Todorov deia, en rebre el Premi Príncep d’Astúries (2008): “Els bàrbars consideren que els altres –perquè no s’assemblen a ells– pertanyen a una humanitat inferior i mereixen ser tractats amb menyspreu o condescendència”. Veient les fronteres que aixequem, què som: bàrbars o civilitzats? Vivim en entorns força segurs. Hem comprovat que el 112 funciona i rebem els beneficis de les assegurances contractades. Pocs hem experimentat per ara què és abandonar el país d’origen per adoptar, provisionalment

Si avui ens sentim colpits pels refugiats, demà ho serà per un atemptat i el primer tema quedarà sepultat valguts en una estació de tren centreeuropea. Tot plegat, ressons del drama del segle XX, dels exilis, les deportacions, les fugides desesperades dels republicans espanyols l’hivern del 1939 (realment, les similituds entre un i altre cas són moltes) o de les persecucions que s’esdevingueren fins 1945, en aquesta Hongria que avui fa honor a les seves pitjors jornades. La bufetada de la història encara tenia prou vigor per tornar-nos a la cara. Però, la imatge més impressionant va ser la de l’infant Aylan Kurdi mort a

o permanent, l’estatus d’estranger. “Ser ciutadà” no es té per naturalesa, certament: em sembla raonable que s’acceptin les lleis d’on es resideix i que es tracti més als afins que als desconeguts, però els Drets humans emparen tothom i assumim que, “en cas de persecució, tota persona té dret a cercar asil en altres països i a beneficiar-se’n” (art. 14.1). Deixem càlculs mesquins i siguem operatius. Tenim recursos com per: a) identificar cada persona, no només amb dades físiques corporals: tothom du una “identitat” individual; b) atendre les necessitats urgents mínimes: menjar, lloc on residir, higiene i atenció mèdica; c) destinar “unitats d’intel·ligència” al servei de les persones, anul·lant l’operativitat nociva de les màfies; d) revifar l’educació bàsica (idioma, maneres de fer...) de qui fuig de

l’arena d’un platja turca. Una icona, al nivell d’altres fotografies on la infància es contraposa a la tragèdia, que si bé als inicis havia generat debat i torbació en el món periodístic, al capdavall no només va servir per a consternar la societat, fent despertar consciències adormides, sinó que va obrar el miracle de fer canviar de postura mitjans, polítics i opinions. Algunes postures inicials d’aquests havien estat vergonyoses i, a posteriori, el canvi obrat no deixava de tenir la seva impudícia. Quin poder per una sola fotografia! I aquí hi ha el més perillós de tot, que hem de ser davant les imatges, quan més impactants millor, perquè ens fem càrrec de les situacions més tràgiques i hi comencem a actuar. Llavors, si aquestes són prou colpidores, la societat en plena emotivitat se sentirà compel·lida a fer alguna cosa, a actuar encara que sigui tard, malament o amb visos d’oportunisme. El gran perill de l’emotivitat visual, però, és la seva fragilitat temporal, la seva fugacitat. Si avui tots ens mostrem colpits pel drama dels refugiats, demà ho estarem potser per un atemptat sagnant o un accident aeri que pugui tenir lloc a qualsevol país del món, i el primer tema quedarà sepultat sota les darreres cròniques que ens arribin del lloc dels fets.  Joan Safont és advocat i periodista / @joansafont

la guerra, misèria o intolerància: no són “ignorants”; i, e) saber-nos enriquir amb experiència vital de qui demana asil: saben bé què valen les coses. Refugiats i migrants tenen un potencial: són part de la riquesa moral que necessiten les nostres societats. No sóc un bonista: cal ordre. Ara bé, la política s’ha d’ocupar de les persones: “cadascú de nosaltres és un estranger en potència”, clamava Todorov. Qui aixeca tanques de filferro i esbandeix no té una mirada neta: quina vergonya! El 112 dels refugiats no pot estar sempre comunicant. Car fer-los lloc, i els refugis temporals d’asil els han de donar cinc coses: identitat, suport vital, protecció legal, educació i futur. El “nostre” futur, també.  Xavier Serra és professor de Filosofia a l’Institut Salvador Espriu (Salt, Gironès) / @xserra


Passant revista  9

Valors

Retorn al passat

Des de la talaia

Els altres refugiats

La política davant la crisi dels refugiats

Sònia Casas

Europa contempla aquests dies amb angoixa l’arribada de desenes de milers de sirians que abandonen el seu país, assolat per una guerra civil des de 2011, quan els vents de canvi impulsats per la Primavera Àrab van ser sufocats de forma violenta pel règim baasista del dictador Baixar alAssad. Segons l’Organització Internacional per a les Migracions (OIM) de les Nacions Unides, al voltant de 350.000 migrants han estat detectats creuant les fronteres europees en el que portem d’any, la majoria d’ells fugint dels conflictes de Síria. Amb tot, enmig d’aquest allau de refugiats sirians s’hi troben també fugitius afganesos i eritreus. En els primers tres mesos de 2015, dels 185.000 nous sol·licitants d’asil a Europa, tretze mil provenien de l’Afganistan. Des que la coalició internacional liderada pels Estats Units i la Gran Bretanya va declarar la guerra als talibans després dels atemptats de l’11 de setembre de 2001 a Nova York i Washington, es calcula que més de mig milió de persones s’han vist forçades a abandonar el país, de les quals aproximadament cinquanta mil es dirigeixen cap Europa cada any en busca d’asil. Molt menys coneguda és la dramàtica situació d’Eritrea tot i que en els darrers anys, més de quaranta mil eritreus hagin demanat asil polític a algun país de la Unió Europea (una xifra elevadíssima per un país que té cinc milions i mig d’habitants). I és que el drama d’aquests eritreus que arriben a Europa és enorme. No només han passat un calvari per creuar el mar des del nord d’Àfrica, especialment a través de les màfies de Líbia i Egipte i el que encara és pitjor, l’actual Síria, sinó que venen de patir en pròpia pell les conseqüències de viure sota una de les dictadures més bel· ligerants i desconegudes del planeta. L’antiga colònia italiana (1890-1941) va assolir la independència d’Etiòpia tot just el 1993, i des de llavors ha estat governada amb mà de ferro per Isayas Afewerki, el líder que precisament va aconseguir la

independència del país després d’un llarg conflicte que va tenir lloc al llarg dels anys setanta i vuitanta. Un cop assentat al poder, Afewerki ha militaritzat encara més el país, n’ha expulsat els no eritreus i ha erigit una identitat nacional pròpia protagonitzant enfrontaments bèl·lics amb els països veïns, especialment Etiòpia (inclosa una guerra del 1998 al 2000), però també Djibuti i el Iemen. Dins de casa, el dictador reprimeix qualsevol crítica, real o suposada, cap a la seva persona mentre la ciutadania normal i corrent, no solament la implicada en política, se sent permanentment vigilada. De fet, la possibilitat de moure’s lliurement pel país és limitada i són comuns els empre-

El dictador d’Eritrea reprimeix qualsevol crítica i la ciutadania se sent permanentment vigilada sonaments sense judici i les persones que desapareixen sense deixar rastre. El servei militar s’ha convertit en una obligació durant anys i anys i els que es neguen són obligats pel govern a treballar a les mines en condicions infrahumanes. Així, l’exili sembla l’única sortida per molts eritreus que, si tenen la sort d’arribar amb vida a Europa, sigui a través de Síria, sigui en pastera directament des de l’Àfrica, encara es troben amb un darrer escull: la inutilitat dels governants de la Unió Europea que caminen amb peus de fang per gestionar una emergència que requereix la màxima urgència i que, una vegada més, van a remolc de la immediata resposta solidària de la ciutadania. 

Sònia Casas és periodista / @sonia_casas

Miguel Guillén

La crisi dels refugiats té un gran protagonisme mediàtic. Tots tenim present la imatge de l’Aylan mort en una platja turca. Tot i que Josep Ramoneda diu que la proliferació d’imatges de violència i mort acaba normalitzant la brutalitat, educant-nos en la indiferència, de tant en tant, una imatge com aquesta esdevé una icona que provoca un estrèpit i es transforma en indignació. I sembla que la ciutadania només funciona políticament a cop d’indignació. I la indignació no fa política, però pot ser el pas previ a la política. Daniel Innerarity diu que en temps d’indignació és més necessària que mai una reflexió sobre la política, els seus instruments, les seves possibilitats i els seus límits. Explica que en un món sense política perdrien la representació dels seus interessos els qui no tenen un altre mitjà per fer-se valer. Hem de fer que la fúria i la crítica siguin capaces d’originar transformacions democràtiques, perquè potser fem un diagnòstic equivocat de la situació, com si l’origen dels nostres mals fos el poder de la política i no la seva debilitat. Els conservadors diuen que “Europa no pot acollir tothom”. El missatge que intenten transmetre és que no hi ha solució i que la política és impotent davant de tragèdies com la dels refugiats. Ramoneda insisteix que hem de sortir d’aquesta paràlisi: Europa té una oportunitat única per retrobar-se amb sí mateixa i recuperar els seus valors i salvar-se del naufragi social i moral dels darrers anys. Els darrers dies hem vist com la gent dirigia les mirades als dirigents polítics europeus exigint solucions a un problema global. I, a mesura que els dies passen i les solucions no arriben, la preocupació ha esdevingut indignació, mentre milers de persones fugen de la guerra i busquen un futur millor arriscant la seva vida. Persones que fugen, societats que han d’acollir-les. Sense política, però, no ens en sortirem. Tinguem-ho clar.  M.G. és llicenciat en Ciències Polítiques


10  Passant revista

Octubre de 2015

Gran angular

Contravalors

Celebrar la participació

Així no podem continuar

Francesc Amat

Un dels fenòmens sens dubte més importants de les eleccions del passat 27S va ser l’augment generalitzat de la participació, fins al punt que la participació va assolir màxims històrics, escalant fins a un rotund 77,44 per cent. Aquest increment de la participació ha estat ja molt comentat i analitzat. L’elevada participació és una notícia excel·lent pel bon funcionament del sistema democràtic. Probablement la raó d’aquest augment tan notable és el fet que la majoria de ciutadans ens vam prendre les eleccions molt seriosament, efectivament com un plebiscit. Dit d’una altra manera, la gran majoria vam entendre que ens hi jugàvem molt i vam actuar en conseqüència. La literatura acadèmica ha mostrat que, efectivament, quan els ciutadans perceben que en unes eleccions hi ha molt en joc, la participació acostuma a ser més alta. Hi ha, però, un segon element que ha caracteritzat la participació en aquestes últimes eleccions que ha passat més desapercebut. I és tant o més important que l’augment mitjà de la participació: el 27S es va produir també una convergència significativa dels nivells de participació al llarg de tot el territori. És a dir, s’han escurçat diferències de participació que abans eren molt significatives. Històricament, per exemple, hi havia menys participació a la província de Tarragona que no pas a Girona, però també les diferències eren molt notables entre municipis. La participació acostumava a ser inferior als municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Fins i tot si s’analitzava la variància en els nivells de participació dins dels municipis s’adonava que les diferències en funció de la geografia eren importants. Per exemple als centres i eixamples de molts municipis com Mataró, Terrassa o Sabadell els nivells de participació acostumaven a ser més elevats que no pas a les perifèries i barris treballadors. Ara, però, una bona part de totes aquestes diferències ha disminuït significativament. Que s’hagi produït aquesta convergència global en els nivells de participació és

també un fet especialment saludable. Vol dir que segments de la població que tradicionalment no participaven aquesta vegada s’han animat a fer-ho. De fet aquest procés de convergència va començar ja l’any 2012, unes eleccions on també òbviament la qüestió nacional va ser crucial. Allà ja s’endevinava aquest patró geogràfic: a les perifèries de moltes ciutats la participació havia augmentat més que no pas als centres i eixamples. Ara hem observat la continuació i accentuació d’aquest fenomen de convergència: increments més grans de participació allà on la participació era tradicio-

El 27S es va produir una convergència significativa dels nivells de participació arreu del territori català nalment més baixa. Això és evident si un analitza les dades de participació amb les dades per les 5.048 seccions censals de tot Catalunya. Es pot observar com no només la mitjana de participació ha augmentat, sinó que la dispersió en els nivells de participació ha disminuït. Podem dir, doncs, que la importància dels fets polítics a Catalunya està removent els fonaments de la geografia política. Fins al punt que d’un equilibri que va durar molts anys on una fracció significativa de votants s’abstenia ara hem passat a un nou equilibri en el qual tots els votants, sigui on siguin, passen a votar en proporcions més semblants. La convergència geogràfica en els nivells de participació vol dir, al cap i a la fi, que el lema “d’una persona, un vot” es compleix més ara que abans arreu.  F. A. és doctor en Ciència Política / @cescamat

Xavier Manté

El passat 13 d’agost, Dia de la Sobrecàrrega de la Terra, divuit científics van posar en comú el resultat de les seves recerques i observacions sobre la Petjada Ecològica Humana, definida com l’indicador de l’impacte ambiental generat per la demanda humana que es fa dels recursos existents en els ecosistemes del planeta i relacionant-la amb la capacitat ecològica de la Terra de regenerar els seus recursos. I van constatar que fins 1960 només necessitàvem el 63 per cent de la Terra per atendre les nostres demandes i per l’augment de la població i del consum, però al 1980 ja en necessitàvem el 100,6 per cent; va ser el primer any de Sobrecàrrega de la Petjada Ecològica Planetària. Però és que aquest agost ja hem necessitat 1’6 planetes. I si volguéssim que tots els pobles gaudissin del nostre mateix nivell de consum, necessitaríem cinc planetes iguals que el nostre. Hem sobrepassat el límit de l’equilibri ecològic que durant centenars de milers d’anys ha regit la marxa de la Terra i inconscientment anem cap un abisme. Hem sobrepassat les fronteres del Canvi Climàtic, l’extinció de les espècies, la concentració d’elements tòxics a l’atmosfera, la disminució de la capa d’ozó, la desforestació... Estem en greu perill i la societat, dirigents i dirigits, només estem pendents de si el PIB creix una dècima més o menys. Aquest nostre model econòmic porta l’estimada Mare Terra, que fins ara ho ha aguantat tot, al fracàs i a l’ensorrament total, despreocupant-se de la seva continuïtat. De forma irresponsable no tenim en compte les greus conseqüències que comporta no avaluar dins la comptabilitat nacional i internacional de les empreses aquests costos ecològics. Mai o quasi mai es fa referència als límits ecosistèmics de la Terra, cosa que a llarg termini passarà factura al planeta i als nostres descendents.  Xavier Manté és enginyer


Passant revista  11

Valors

L’altra cara de la ciència

Amb dorsal

La ciència de la independència

Exili i glòria esportiva

Núria Radó

Una antiga maledicció xinesa diu “que visquis temps interessants”, evidenciant que els temps interessants són irremeiablement convulsos, plens de pors, riscos i incerteses. Els catalans fa uns anys que ho estem posant en pràctica. Fa pocs dies, un grup de científics de renom va fer públic un manifest de suport a la independència de Catalunya. Aglutinats dins la sectorial de recerca de l’ANC, científics de la talla de Joan Massagué o Manel Esteller consideren que la construcció d’un nou estat és el millor camí que podem fer assegurar el creixement del sistema d’investigació. Catalunya és un dels puntals de la ciència espanyola; això ningú ho nega: nou dels deu centres de recerca espanyols amb més repercussió internacional són a Catalunya. La recerca catalana conforma un 25 per cent de la recerca espanyola malgrat que els catalans som tan sols el 16 per cent de la població a Espanya. A nivell mundial, malgrat que no és ni de bon tros dels països que més inverteix en R+D, sí que ha aconseguit posicionar-se com una regió amb un elevat impacte científic: l’1 per cent de la producció científica mundial és feta a Catalunya, sent els catalans tan sols el 0,1 per cent de la població. Però, què diferencia la ciència catalana de la feta a la resta d’Espanya? La altres autonomies no segueixen les mateixes tendències que Catalunya per un motiu: el sistema R+D està parcialment descentralitzat; depèn de Madrid i dels governs autonòmics. I Catalunya ha estat de les poques comunitats autònomes que han apostat per la recerca. Manés qui manés, el govern català sempre ha apostat pel sistema ideat l’any 2000 per Andreu MasColell, llavors conseller d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació. Un sistema basat en dos pilars fonamentals que, agradin o no, han fet pujar els indicadors de la ciència catalana: en primer lloc, a Catalunya no es destinen els diners a projectes científics, sinó a captar els millors científics d’arreu perquè aconse-

gueixin finançament d’Espanya, d’Europa i d’arreu. I en segon lloc, Catalunya promou i finança grans estructures de recerca: parcs científics, el sincrotró, el supercomputador, etc. La suma de grans científics i estructures potents han creat un teixit competitiu que ha fet que la ciència catalana es ressentís menys de la reducció d’inversió en R+D que ha afectat tant institucions espanyoles com catalanes. Ara bé, que la política científica hagi depès parcialment de la Generalitat pot portar a dues conclusions totalment oposades i ambdues lògiques i legítimes.

L’1 per cent de la producció científica mundial és feta aquí, sent els catalans només el 0,1 per cent de la població D’una banda, que el govern d’un futur estat català té la garantia d’apostar, mani qui mani, per la societat del coneixement. De l’altra, que l’Estat de les autonomies ha permès que Barcelona es posicionés internacionalment com un hub del coneixement i, per tant, la ciència és l’exemple que demostra que la independència no és imprescindible. És evident que el famós dèficit fiscal així com polítiques pròpies de fiscalitat podrien afavorir la política científica catalana. Tan cert com que dependrà de les polítiques concretes del dia després per comprovar-ho.  Núria Radó és doctora en biologia

Bueno, D. (2013) Ciència i universitat a Catalunya. Barcelona: Publicacions UB.

Manel Bosch

L’actual crisi de refugiats a Europa impressiona per la seva magnitud i és probable que acabi de començar. Tot i la commoció que això pugui causar el fenomen no és nou ni intermitent. Entre els desvalguts que han provat fortuna a Europa, sobretot entre els que hi van arribar de petits, hi ha històries que han deixat una forta petjada en l’esport. Són vides de tota mena: èpiques i tràgiques, amb camins més aviat planers o cops de teatre quasi inversemblants. Testimonis de vida que recorden, un cop més, que rere la fama d’un esportista d’elit hi ha sempre una persona de carn i os. Aquest és el cas, per exemple, de Rio Mavuba, futbolista del Lille i de la selecció francesa, que va néixer en ple oceà atlàntic mentre els seus pares fugien de la guerra civil d’Angola. També van escapar de l’Àfrica negra atletes com Fabrice Muamba, exjugador de futbol, o Luol Deng, pivot dels Miami Heat. Muamba va acabar al Regne Unit, ja amb onze anys, fugint de les tensions polítiques que poc després desembocaren en guerra civil a l’antic Zaire. Deng, per la seva banda, també va fer cap al Regne Unit tot fugint de la guerra fratricida que assotà el Sudan durant més de dues dècades. Altres exiliats no van tenir tanta sort, fins i tot havent tastat un minut de glòria esportiu. Un dels casos més sonats i més penosos és el de Samia Yusuf Omar, velocista olímpica a Pequín 2008, morta ofegada mentre intentava arribar a Itàlia provinent de Líbia. Yusuf fugia de la guerra que encara avui fa del seu país, Somàlia, un dels llocs més perillosos del planeta. Tots aquests precedents fan pensar que, tal vegada, entre els milers de sirians que aquest estiu han creuat Europa, hi hagi una futura estrella que avui vaga en un camp d’acollida. Sembla que la història estigui condemnada a tornar-se a repetir. 

Manel Bosch és periodista


12  Passant revista

Octubre de 2015

Cartes creuades

Verds i blaus De: Jordi Cussó Per: Cinto Amat CC: Revista Valors Assumpte: Encíclica Laudato Si data: 22 de setembre de 2015

Benvolgut Cinto, A la teva darrera Carta fas referència a l’encíclica Laudato Si. Fa dies que la vaig llegir, i com tu dius em ressona aquest clam dirigit als governants i a tots els homes de bona voluntat: “Per preservar l’harmonia i la bellesa del món del que tots formem part, una crida a l’estupor i la meravella, a la bellesa i a la fraternitat en la nostra relació amb el món”. En acabar la lectura de l’encíclica vaig creure que el Papa s’apuntava als ecologistes ‘blaus’; expressió que vaig sentir per primera vegada els anys noranta en una jornada de l’Àmbit Maria Corral. Deien: “Els ‘verds’, aclaparats des de fa molt temps per tanta contaminació, lluiten contra les causes immediates que produeix aquesta intoxicació del planeta. Els ‘blaus’, en canvi, volen lluitar contra la causa veritable que hi ha darrera aquelles altres causes que han assenyalat els ‘verds’. Els ‘blaus’ subratllen l’antiecologia de l’home sobre ell mateix, ja que és el que posa en marxa després les forces que produeixen la degradació del planeta”. “L’ecologia dels ‘verds’ ens recorda que l’home ha de canviar la seva forma de viure (...) però els ‘blaus’ van més lluny

encara dels que miren de salvar l’entorn, ells creuen que és l’home, en primer terme, que s’està destruint a ell mateix”. “Els ‘verds’ defensen la natura. Els ‘blaus’ posen l’accent damunt de l’ecologia individual i social del mateix ésser humà. Miren de protegir els homes de la lluita absurda entre ells mateixos i contra ells mateixos. Estan ben segurs que el que és més dramàtic no és la destrucció progressiva dels rius i l’atmosfera, sinó la desertització dels sentiments i les pulsions de la gent. Els ‘blaus’, efectivament, clamen perquè l’home deixi de ser egoista, superb, insolidari. I que deixi d’avançar trepitjant-se els uns als altres sense parar, amb l’afany de sentir-se més poderosos. I així és com acaben fins i tot els qui vencen: construint el seu tron sobre munt de runa i de realitats degradades. Tota aquesta activitat dóna per fruit la pròpia degradació”. Clar que després el Papa parlar de la cultura del descartament, de persones i béns naturals. No tot progrés és vàlid, perquè sovint per assolir certes metes deixem a la vorera massa destrucció. Cal teixir ponts d’estimació, respecte i comprensió. No deixem morir els vincles, la tendresa, perquè aquesta desertització deixarà la humanitat buida de tot. Cinto, la revolució ecològica brollarà de la revolució de la tendresa; si matem la tendresa destruirem la natura, perquè matarem l’home. “Només arranjant l’home podrem arranjar la natura. La nostra actuació incontrolada damunt seu, fruit de la nostra forma distorsionada de conviure entre nosaltres, acaba tornant com una mena de bumerang contra nostre. Com més espatllem la natura, més inhòspita resultarà per a l’home mateix. I aquest restarà més desposseït i menyspreat encara. Es crea, així, un cercle viciós. L’hem de trencar amb valentia. Sinó, ens tocarà el rebre! Perquè

la natura, al cap i a la fi, sempre guanya. Encara que l’home s’autodestruís, continuarien apareixent unes altres espècies”. Quan entendrem una cosa tan obvia com aquesta? Moltes persones de bona voluntat creuen que l’home reaccionarà a temps. “Els ‘blaus’ també tenen aquesta esperança, però diuen que es farà realitat més fàcilment si l’home comença abans que res, per millorar ell mateix. Si es reconstrueix la nostra ecologia interior”. El Papa

No deixem morir els vincles, la tendresa, perquè aquesta desertització deixarà la humanitat buida de tot Dominar la terra no vol dir creure’s superior, sinó estimar-la, perquè sóc part d’aquesta creació parla d’una ecologia integral, perquè com tu remarques, tot està interconnectat, però tinc la sensació que els homes hem oblidat que som natura. Dominar la terra no vol dir creure’s superior, sinó tractar-la amb estima, cuidar-la amb dedicació, perquè sóc part d’aquesta meravellosa creació. Em queda la sensació que a l’encíclica del papa Francesc hi ha una intuïció transversal: els ‘verds’ no aconseguiran el seu objectiu, sense la col·laboració dels ‘blaus’. No sé si el Papa ha sentit parlat mai dels ‘blaus’, però segur que ell diria que vinguin primer els ‘blaus’ a convertir-nos perquè , davant de tanta deshumanització actual, puguem existir amb més plenitud, amb més cor. Jordi. 

Jordi Cussó és capellà i economista


Passant revista  13

Valors

De: Cinto Amat Per: Jordi Cussó CC: Revista Valors Assumpte: Encíclica Laudato Si data: 25 de setembre de 2015

Benvolgut Jordi, Trobo interessant la distinció que em cites entre ecologistes ‘verds’ i ‘blaus’, i en particular el fet que aquests últims posin l’accent en l’ecologisme antropocèntric, i per tant en les arrels ètiques que necessàriament necessita tota relació, també la nostra relació amb la natura. Trobo que són dos punts de vista en certa manera complementaris de l’ecologisme, i que, com dius, la visió de l’Encíclica del Papa Francesc veu d’una font més profunda, la que alimenta la necessitat de conversió de l’home (la metanoia a què et refereixes, segons la clàssica terminologia grega i paulina), el canvi personal com a condició indispensable per accedir al respecte per la natura a través del respecte envers els altres i envers un mateix. De fet hi ha a l’Encíclica algunes consideracions de pes teòric i pràctic que avalen aquesta coloració blava de què parles. En veig dues en concret. La primera, l’afirmació rotunda que tot plantejament ecològic ha d’incorporar una perspectiva social que tingui en compte els drets fonamentals dels més desfavorits; el clam de la terra és el clam dels pobres, i la manca de solucions per eradicar la pobresa té les mateixes causes que la manca de decisió política i econòmica per preservar el destí comú dels béns. Ens ve a dir, doncs, que sense el respecte dels Drets Humans més elementals no hi pot haver veritable ecologisme. I la segona, la crítica que fa de l’ecologisme com a simple recurs de sostenibilitat. El discurs del Creixement Sostenible sol ser un discurs distorsionant i exculpatori que absorbeix valors del discurs ecologista dins la lògica de les finances i la tecnocràcia. Els entesos asseguren que des dels anys setanta del segle passat aquest llenguatge utilitari de la sostenibilitat ha sigut el predominant entre els moviments ecologistes, per sobre de les conviccions ètiques,

estètiques o religioses. Penso que hi ha, en efecte, un tractament merament instrumental de l’ecologia orientat a preservar les fonts de la riquesa natural per aplicar-les moderadament a la producció industrial, a cobrir les necessitats del consum dins d’uns límits més o menys raonables de sostenibilitat. Aquesta concepció instrumental no és coherent, perquè es fonamenta en un procés continu d’explotació de recursos, encara que faci mans i mànigues per predicar-ne l’optimització, que en sí mateix he de portar a un moment d’insostenibilitat. Enfrontada a la visió instrumental de l’ecologisme n’hi ha una altra de més profunda, la que parteix del respecte a la natura en sí mateixa, considerant que és el primer bé i el més fonamental que cal preservar per damunt de tota finalitat utilitarista. Fa unes quantes dècades James Lovelock va contribuir decisivament a posar en marxa aquest ecologisme més profund, i també més fonamentalista, amb la seva obra titulada justament Una nova visió sobre la vida a la terra (1979). El tractament que Lovelock fa de la natura ve a coincidir amb

El discurs del creixement sostenible sol ser exculpatori i distorsionant i absorbeix valors del discurs ecologista La Terra pot ser molt exigent en el tracte que es mereix, i fins pot ser venjativa si se la pertorba

el tracte que mereix la deessa grega de la Terra, Gaia, que articula tots els elements del planeta per mantenir el seu equilibri. La contemplació quasi divinitzada de la natura (Gaia) crec que tampoc s’avé amb la dimensió ètica de l’home, per bé que és un bon recurs per conservar una font important de creences en un món que ha après a prescindir de tota mena de referent transcendent. La Terra, així, pot ser molt exigent en el tracte que es mereix, i fins pot ser venjativa si se la pertorba més del compte, talment com una nova deessa dels temps postmoderns, una fúria pagana que pot arribar a anihilar-nos. Una altra obra recent del mateix Lovelock es titula significativament La revenja de Gaia. Penso que la Terra no és un mer instrument per a satisfer el nostre afany de consum, ni una deessa venjativa que no ens perdonarà els excessos. La Terra sempre ha pres la forma de les relacions que els homes han sigut capaços de cultivar entre ells. Si aquestes són violentes, la Terra es converteix en un lloc hostil i inhabitable, com estem veient cada dia amb el drama de les migracions cap Europa. L’equilibri de la natura és el mirall de l’equilibri de les relacions humanes. El valor de la naturalesa és alhora intrínsec i antropocèntric, perquè la cura i el respecte de l’home està a l’origen del respecte per la naturalesa. Es pot establir una analogia amb el que ens passa amb l’art, que té un valor intrínsec encara que només el percebem a través de la nostra sensibilitat particular. La pèrdua de sensibilitat en les nostres relacions desemboca en una pèrdua de qualitat de la mateixa natura. Cinto. 

Cinto Amat és advocat

Acció de Greenpeace a l’oceà Pacífic a favor de la fauna marina.


14

Octubre de 2015

P

monogràfic Vella i nova política

“Podem parlar d’una nova política basada en una actitud més ètica, com ja reclamava Ortega y Gasset? Podem assegurar que la nova política se sustenta en nous valors?”

—Editorial

UNA QÜESTIÓ D’ETIQUETES O D’aCTITUDS?

E

l concepte de vella i nova política no és nou. José Ortega y Gasset, l’any 1914, en un Teatro de la Comedia de Madrid ple de gom a gom i en nom de la Liga de Educación Política Española, ja va pronunciar una conferència, publicada íntegrament poc després, titulada Vieja y nueva política. En aquesta intervenció, l’intel· lectual espanyol ja parlava de dues Espanyes: una Espanya oficial que s’obstinava “en prolongar els gestos d’una època finida” i una altra Espanya “aspirant, germinal i vital” que buscava entrar a la història. I assegurava que era en base a aquest nous país que havia de néixer una nova política i, a diferència de l’altre, construir-la a partir de l’actitud. El context actual no estaria gaire lluny de l’Estat espanyol que apuntava Ortega y Gasset. Dues maneres, com a mínim aparentment de fer política, s’han trobat també a l’Espanya del segle XXI. El 2011, els indignats acampats van criticar la vella política, els partits, i fins i tot, les institucions. L’aposta inicial era l’apoderament de la societat, però anys més tard també han usat la fundació de nous partits per canalitzar el seu missatge i fer-se un lloc a les institucions. Brandant eslògans i looks més propers, en un sol any els indignats s’han plantat als ajuntaments de Barcelona i Madrid. El professor Josep Maria Lozano apuntava fa uns dies: ens agrada la nova política perquè és nova o perquè és bona? Actualment es parla molt de conceptes com regeneració del sistema, de reinvenció de la democràcia, de construcció d’un nou país, de nova cultura del pacte... Però, ara per ara, tot això només són desitjos. Prendre les decisions de forma assembleària o fer primàries és realment nova política? En aquest cas, fa molts anys que als Estats Units els partits es regeixen per aquest darrer sistema. Realment la societat ha adquirit més participació política? I, per altra banda, podem parlar realment d’una nova política basada en una actitud més ètica, com ja reclamava Ortega y Gasset? Podem assegurar que la nova política es sustenta en nous valors? Daniel Ortiz assegura que tot polític ha de decidir entre: cooperació o competència, voluntat de servei o afany de poder, modèstia o vanitat, compromís polític o oportunisme, transformació social o manteniment de l’status quo, visió a llarg termini o visió a curt termini, llibertat de consciència o disciplina de partit i ètica de la responsabilitat o ètica de la convicció. Segur que l’elecció d’un o altre marcarà els valors d’un polític i no l’etiqueta de vell o nou polític que alguns li enganxin a l’esquena. 


Valors

‘Dibuixant sobre el tema’ —Toni Batllori

Monogràfic  15


16  Monogràfic

Octubre de 2015

Vella i nova política

L’entrevista — Maria Coll

Norbert Bilbeny, filòsof i catedràtic d’ètica

Podem parlar d’una nova manera de fer política? Però sobretot, d’una nova ètica política, sustentada en un nous valors? O subsisteixen els valors de sempre? Plantegem aquestes qüestions a l’exdegà de la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona.

“La nova política s’aproxima a l’ètica”


Monogràfic  17

Valors

Norbert Bilbeny sempre ha tingut la política com un tema de fons en els seus estudis. Aquest darrer any el catedràtic de la Universitat de Barcelona ha estat treballant temporalment a la Universitat de Chicago i això li ha permès analitzar des de l’ètica i la filosofia i amb certa distància i perspectiva el procés polític que ha viscut Catalunya. Podem parlar realment de l’aparició d’una nova cultura política o només es tracta d’una mera etiqueta creada pels mitjans de comunicació?

Estem davant d’una nova política, però molt entre cometes. És a dir, hi ha una nova política, però no és encara “una política nova”. És allò que se cita en un dels clàssics de les Memòries d’Adrià de Marguerite Yourcenar que diu: “El vell no acaba de morir i el nou no acaba de néixer”. Per tant, estem al mig d’un procés...

Sí. No hi ha encara una nova manera de fer política, però tampoc podem dir que és una mera etiqueta... i és evident que hi ha novetats. I per què segons vostè encara no podríem parlar plenament d’una nova política ?

Perquè encara hi ha formes que venen del passat i que continuen vigents; formes que, segons el meu parer, són del present i també haurien de ser del futur. Em refereixo, per exemple, a la democràcia parlamentària i representativa, a l’estructura de partits, a la verticalitat i al centralisme executiu dins dels partits, a les lleis electorals.... tot això encara continua. Per tant, hauríem de pensar que la nova política va més enllà de la constitució de nous partits?

Bé, són noves formes d’actuar. En la nova política ha de ser molt important el paper de la societat civil. Fins ara això era una teoria i un desig, però ara veiem clarament que això s’ha de convertit en una realitat. De fet, a Catalunya, respecte la política professional i institucional, la societat civil ja ha pres la iniciativa i també ho ha fet en altres indrets, com Grècia. Però també en moltes altres coses hi ha hagut canvis: ara hi ha molt més activisme social, lideratges mediàtics que no hauríem dit mai fa cinc anys abans, vivim el poder de les xarxes

socials –grandíssima novetat!–; s’ha aigualit el discurs clàssic i modern de la divisió política entre dreta i esquerra; també estem vivint un auge del populisme, tant de drets com d’esquerres; el patriotisme torna a ser evocat i es reclama més participació de base... En definitiva, ens trobem inqüestionablement davant de noves formes. Ara bé, insisteixo, tot i que no es pot negar que hi ha una nova política, no és completament nova, perquè les formes clàssiques de la democràcia representativa continuen existint i ningú gosa tocar-les. I aquesta nova política que neix, convenç els votants perquè és bona o perquè és nova? Les novetats sempre són més atractives...

Per les dues coses. Tot això ja es va veure a venir quan va començar la davallada econòmica i, fa sis o set anys, a tot Europa i a Nord Amèrica, van començar tots aquells moviments de protesta i d’ocupació dels carrers. El causant d’això és l’economia. Sense la crisi econòmica no hi hauria hagut la irrupció d’aquesta nova política?

Segurament no, però no podem oblidar que la crisi econòmica s’ha produït acompanyada de la corrupció i, malauradament, de la impunitat de molts corruptes. Això és el que realment ha fet saltar el ploms. La corrupció i la impunitat d’alguns corruptes és el veritable detonant de tots els moviments d’indignats que demanen més participació i més transparència. I en el cas concret de Catalunya, també cal afegir el rebuig a formes centralistes i arrogants d’exercir que ha tingut el govern espanyol. I, ha estat tot això, el que al final ha provocat un fet fonamental, tornar a acostar l’ètica a la política i la política a l’ètica. Aquest per mi és el factor clau! Dit d’una altra manera, l’aportació positiva d’aquesta política nova és pensar que no pot haver-hi política sense ètica, perquè ser ètic ens porta cap a compromisos públics i polítics. Cal relacionar la nova política amb el populisme?

El populisme no és una nova política perquè és una forma d’entendre i de fer política que ens ve de lluny. La recuperació econòmica nord-americana del segle XX ja era pròpia d’una democràcia liberal populista, mentrestant els règims tota-

litaris europeus també eren populistes i els règims orientats pel marxisme, també. En aquesta nova política sí és cert que hi ha un element populista, però no estaríem parlant de res nou. Normalment associem la nova política a formacions d’esquerra, i estaria d’acord?

No. Aquest populisme transcendeix de forma molt més efectiva i preocupant a la dreta que a l’esquerra. Això ho hem vist als Països Escandinaus, als Països Baixos... En aquests països la dreta ocupa les carteres de govern i aprofiten la immigració i els estrangers per aixecar la bandera patriòtica, apel·lar les situacions pretesament de perill i invocar la unitat i la continuïtat del país. Aquest tipus de populisme és mes

“Les formes clàssiques de la democràcia representativa continuen existint i ningú gosa tocar-les” “Darrera la nova política hi ha valors de tota la vida, molt propis de la democràcia” lacerant i influent a la dreta que no pas que a l’esquerra. La dreta té avui el poder a Europa i se li ha servit amb safata aquest al·legat populista relacionat amb els nous moviments migratoris. Quins valors creu que definirien aquesta nova política? Si hi ha valors que realment la distingeixen de la vella....

Darrera la nova política hi ha valors molt importants, però fixem-nos que són valors de tota la vida i molt propis de la democràcia, fins i tot, la pròpia paraula democràcia. Ara molts polítics és llencen els uns contra els altres el bumerang de la democràcia. A mi, però, això em sembla bé. En primer lloc, perquè hi ha llibertat per fer-ho i, en segon lloc, que es vagin repartint etiquetes sobre qui s’ha de considerar o no demòcrata és un senyal que el valor de la democràcia ens importa. A part de la pròpia democràcia hi hauria altres valors bandera?


18  Monogràfic

Octubre de 2015

Vella i nova política

Sí, la dignitat, la participació, la solidaritat, denunciar la desigualtat, invocar la justícia, ser més compassius –estem assistint a un fenomen de democràcia de la compassió i de la sensibilitat que ens resulta bastant inèdit, ja que fins fa pocs anys la nostra democràcia era molt individualista, costava que es tinguessin en compte col·lectius desprotegits, i era molt viril, feta per senyors–... Però també el rebuig de la corrupció i la demanda de la transparència, s’aposta per l’antiautoritarisme –la crisi i la corrupció ens han portat a detectar les conductes arrogants, que ara ens repugnen, i contràriament s’aposta per conductes més naturals, un tracte de tu a tu i no fer ús de la corbata–; i, finalment, es reclama més horitzontalitat que verticalitat en la política. De fet, estem parlant de molts valors vigents i democràtics que ja existien abans, però que ara hem intensificat. Realment, alguns d’aquests valors no són pas nous: solidaritat, participació, dignitat, justícia... La vella política no contemplava aquests valors? I si els tenia, quin és doncs l’element que clarament distingeix la nova política?

Insisteixo, l’aproximació de la política cap a l’ètica. També, però, cal considerar un altre element, encara que potser no és un valor, però que ha de ser molt destacat perquè canvia actituds i creences; em refereixo a la tecnologia. Cal tenir en compte com la tecnologia està transformant actituds i comportaments polítics; ja que avui, mitjançant aquests recursos que ens ofereixen immediatesa, la societat és més activa políticament. I això és només positiu o també hi ha un cantó negatiu?

No, al meu parer les noves tecnologies a l’àmbit de la política també tenen un cantó negatiu: generen certa artificiositat comunicativa. Ara, per exemple, a causa de les xarxes, s’avança més amb eslògans que no pas en programes o en projectes; hi ha un cert declivi de les ideologies i de la frontera entre dreta i esquerra... En aquestes coses, la tecnologia ha influït molt. Per tant, tot i l’avenç que ha suposat la tecnologia en l’augment de la participació i en l’exigència de més ètica en la política, també cal tenir en compte aquests elements confusi-

onaris: artificiositat comunicativa, consignes, missatges breus, augment dels hooliganismes... I, fins i tot, ha generat la confusió de termes: acció política i fer política. Cert, dues coses completament diferents, però ambdues es comuniquen a través de les xarxes.

Sí. Ara, per exemple, hi ha molta acció política, com poden ser les mobilitzacions, però això no és fer política. Fer política demana un rigor, un mètode, convocatòries per parts de les institucions i els seus responsables seguint uns principis i uns protocols... i tot això és ineludible. De fet, perquè funcioni l’acció política, s’ha de fer bé la política. I en això encara estem aprenent. No pot ser que en una democràcia encara votem a mà alçada, no pot ser que en una democràcia ens costi cada vegada més escoltar l’opinió de l’altre i només fem sentir la nostra... En aquest aspecte, per exemple, la tecnologia ha facilitat comportaments acomodaticis. Aquests valors que ara es reclamen en política neixen de la societat i la política els adquireix o és un procés a la inversa?

Els valors sempre són formes de creença. Si un valora quelcom –una qualitat, un comportament, una institució, una vida...– és perquè creu que allò s’ha d’estimar, seguir i difondre. Però, és clar, no hi ha valors o creences sense uns nous hàbits o activitats que els sostinguin, ja que, d’aquestes activitats, el valors n’acabaran sent un efecte. Per tant, no hi ha dubte en què és la societat qui imposa aquests valors a la política perquè són activitats, costums, hàbits i maneres de fer que estan canviant i que cristal·litzen en valors nous. De fet, la gran novetat dels darrers quinze anys en el panorama europeu és el protagonisme de la societat per sobre de la política professional. Acaba d’arribar a Catalunya d’una estada d’un any a la Universitat de Chicago, als Estats Units. Allà l’augment de la participació política a través de les xarxes socials es va produir abans. I, per exemple, fer-hi primàries és molt comú. En canvi, aquí, de vegades el fet de fer-les es presenta com una gran senyal d’obertura democràtica. N’estem fent un gra massa amb això de la “nova política”?

Entre que hi hagi primàries o no n’hi hagi

és més democràtic i ètic que se’n facin. Això és bo. I si és bo per institucions acadèmiques, culturals, econòmiques... per què no ho ha de ser pels partits polítics i la política institucional? Ens hauríem d’acostumar a aquests processos oberts i menys culte a la personalitat i decisions arbitràries. La democràcia és, com diuen en anglesos low up (de baix a dalt), no pas low down (de dalt a baix). I en el nostre país encara hi ha molts partits que pensen la política des de dalt. Utilitzem genèricament el terme “ètica política”, però cada polític, encara que a tots els demanem que siguin exemples de cara a la societat, tenen la seva pròpia

“Els polítics han de tenir valors personals i assumir valors de caràcter públic com la pau, el diàleg...” “La credibilitat d’uns valors es reforcen i tenen més poder de difusió quan s’incorporen a una persona” ètica. L’ètica política és una suma d’ètiques particulars?

Cada polític té dret a tenir i se li ha d’exigir que tingui la seva pròpia ètica. Els polítics han de tenir passió per la política; sinó que es dediquin a una altra cosa. Ara bé, després cadascun serà diferent. Tindrem el polític idealista, el pragmàtic, el de dretes, el d’esquerres, el populista, el liberal... Tot polític ha de tenir la seva pròpia ètica com a persona amb noms i cognoms. Ara bé, també tots els polítics, professionals o no professionals, dins el nostre marc, han de compartir un mínims valors ètics ineludibles com poden ser la pau, el diàleg, la democràcia, el respecte a l’altre, el respecte per la cosa pública... En aquests valors no hi ha diferències de classe, de generació o de dreta i esquerra. Per tant, han de tenir valors personals i assumir valors de caràcter públic. En un determinat moment es va parlar molt de l’horitzontalitat participativa. Ara, però, quan han sortit noves formaci-


Monogràfic  19

Valors

Home d’ètica cosmopolita Norbert Bilbeny (Barcelona , 1953) és catedràtic d’ètica a la UB. En la mateixa universitat, fou degà de la Facultat de Filosofia i és director del Màster de Ciutadania i Drets Humans. Ha estat professor visitant de la Universitat de Chicago, l’Institut Tecnològic i d’Estudis Superiors de Monterrey i la Universitat Loyola de Chicago. Va ser visiting scholar a Berkeley, Harvard, Toronto, CNRS i Northwestern. Va començar treballant sobre temes d’història de la filosofia catalana i sobre ètica kantiana, però la seva especialitat són les qüestions interculturals, l’ètica de la ciutadania i el cosmopolitisme. Ha escrit Ètica i justícia(1991), Política sin estado. Introducción a la filosofía política (1998), Democracia para la diversidad (1999), El protocolo socrático del liberalismo político (1999, Por una causa común. Ética para la diversidad (2002), Ética para la vida. Razones y pasiones (2003), Ética intercultural (2004), Identidad cosmopolita (2007), El futuro empieza hoy (2010) i Justicia compasiva (2015). Norbert Bibeny al seu despatx de la Facultat de la Universitat de Barcelona.

ons, també s’ha vist com la nova política també pot tenir lideratges forts. Tota política, nova o vella, necessita un lideratge?

Sí, però no perquè ens haguem de proposar que sempre hi hagi líders, ja que podríem viure sense màrtirs i sense herois. De fet, per mi seria bo arribar algun dia a prescindir de les personalitats i del culte a les personalitats que encara hi ha molts indrets, però de líders sempre n’hi ha hagut i sempre n’hi haurà. Per tant, una política sense líders li resulta utòpica...

La credibilitat d’unes idees i d’uns valors es reforcen, augmenten i tenen més poder de difusió quan s’incorporen en una persona. Una persona sempre serveix de reflex per la resta de persones, tan si el voten com si el deixen de votar. Dit d’una altra manera, vulguis o no vulguis, sempre hi ha d’haver líders en la política i sobretot en una democràcia representativa, com és el nostre cas. Si votem els nostres repre-

“Entre els partits d’esquerra, de dreta i de centre avui hi ha una entesa sobre el modus vivendi a la societat” “Les noves tecnologies a la política també tenen un cantó negatiu: generen certa artificiositat” sentants és perquè volem estar representats per algú altre, per una persona que ha posat el seu nom en una llista. Per tant, en aquest sentit, com més mirall nostre sigui un polític, més ens convencerà. Creus que en un moment d’impàs com aquest, formacions que practiquin diferents formes de fer política poden trobar punts d’entesa?

De fet, entre els partits d’esquerra, de

dreta, de centre –si és que existeix–, hi ha avui de facto una entesa sobre el modus vivendi a la societat de l’hemisferi nord. Tots accepten un mercat que cada vegada domina més les nostres vides i que els mitjans de comunicació depenguin d’uns mercats financers i especulatius. És a dir, cada vegada hi ha més sintonia en l’acceptació d’un status quo. Les discrepàncies només són laterals, no substancials: religioses, culturals, de gènere.... Diferències que venen del maig del 68 i de les revolucions culturals del anys seixanta i setanta. Només divideixen les formacions entre dreta i esquerra, secularització i no secularització, autoritarisme i antiautoritarisme, identitats fixes i identitats flexibles... Fins i tot avui els populismes d’esquerres eviten paraules com “socialisme” i “comunisme” i busquen succedanis com junts, comú, popular... Vol dir que si gratéssim... darrera tots els partits trobaríem una base comuna?

Pràcticament sí. Crec que és així. 


20  Monogràfic

Octubre de 2015

Vella i nova política

— Roger Soler

Una conseqüència de la crisi econòmica ha estat l’augment de la desconfiança de la ciutadania amb els partits polítics i les institucions. Davant aquest escenari, els partits desapareixen o es regeneren amb membres de la societat civil.

Vella política, nova ciutadania

A

lguna cosa està canviant molt ràpidament en la política institucional. A partir d’aquesta constatació els mitjans de comunicació s’han aferrat al concepte de nova i vella política per referir-se a l’aparició de propostes electorals més o menys noves que alteren els equilibris i les majories polítiques que havien estat molt estables des de la transició. Tot i així, la distinció entre nou i vell es queda curta i ens diu més aviat poca cosa. Només ens explica que alguna cosa canvia, però no ens diu cap a on, exactament. Aquesta dicotomia indefinida podria fer pensar que propostes tan diferents com ho són la Candidatura d’Unitat Popular o Ciutadans comparteixen alguna cosa més que el seu èxit recent a les urnes. La idea de la vella i nova política parteix d’una evidència: La política institucional i partidista està envellida. Ja fa bastant de temps que mostra símptomes clars de la vellesa com són la disminució de la capacitat d’adaptació i la vitalitat. Aquest és un procés que ve de lluny. En les últimes dècades, a la majoria de democràcies occidentals els indicadors d’afecció i confiança cap a les institucions democràtiques i, especialment cap als partits, ha anat caient. Això no significa que el projecte democràtic estigui caduc per se, però es va fent evident que no acompleix les expectatives d’una ciutadania cada cop més exi-

gent. El filòsof polític Norberto Bobbio ja va alertar a mitjans dels anys vuitanta del problema de les “promeses incomplertes de la democràcia”. Bobbio advertia que els sistemes democràtics no havien aconseguit un dels seus objectius fundacionals: que els interessos dels ciutadans i el bé comú s’imposin als dels grups d’interès com els partits, les empreses o les grans organitzacions. En essència, la democràcia no ha pogut acabar amb el govern de les elits, les dinàmiques oligàrquiques o els poders invisibles que no responen als mecanismes de control ciutadà. Si als anys vuitanta aquesta era la reflexió visionària d’un intel· lectual, avui és una opinió compartida per la immensa majoria de la població. I aquí hi ha justament l’altre ingredient principal del que s’ha anomenat nova política: La nova ciutadania. Des de fa dècades, el nivell educatiu de les noves generacions no ha parat d’augmentar i l’aparició de Internet i les tecnologies de la comunicació han suposat una millora i una diversificació de l’accés a la informació. Unes generacions amb millors nivells d’educació i més ben informades, amb més recursos cognitius, comporta una ciutadania més interessada i compromesa amb els afers públics però també amb més capacitat crítica. Amb aquests dos ingredients –sistema institucional i partits envellits i ciutadania activa i amb capacitat crítica– només faltava que s’obrís una finestra d’oportunitat perquè el canvi cristal·litzés. A diferència

Norberto Bobbio ja va alertar als vuitanta de les “promeses incomplertes de la democràcia” La crisi financera i les retallades han fet que s’estengués la sensació d’esgotament institucional d’altres llocs, a Catalunya aquesta oportunitat ha arribat en forma de dos terratrèmols polítics liderats per moviments socials que ha fet que el fenomen tingui unes dimensions excepcionals. D’una banda la crisi financera i econòmica i les polítiques de retallades imposades per institucions amb un baix control democràtic ha fet que s’estengués entre la opinió pública la idea que les institucions i els partits estaven esgotats. És el sentiment que el moviment dels indignats va recollir en el lema del “No ens representen” o el de “Democràcia real ja”. D’altra banda, les successives negatives de l’Estat a repensar la relació entre Catalunya i Espanya i els atacs de les seves institucions (des del govern fins el Tribunal Constitucional), han activat el moviment sobiranista amb una força de mobilització inaudita. Desbordament de les institucions

En els dos casos, la força dels moviments de base popular i la radicalitat de les seves


Monogràfic  21

Valors

Els indignats del 15-M van recollir la sensació que els partits tradicionals estaven esgotats.

demandes han desbordat les institucions i els partits tradicionals. Aquesta ha estat la finestra d’oportunitat perquè actors polítics que fins ara se situaven en el camp dels moviments socials, sovint amb un impacte marginal, hagin fet el salt a la política electoral i institucional. Per això l’anomenada nova política en realitat no és tan nova si entenem que la política no es fa només a les institucions, des dels governs. Així, cal tenir present que molts dels nous regidors i alcaldes que a les passades eleccions municipals van sortir escollits de candidatures de la CUP, de les vinculades a Podem o d’espais de confluència com Barcelona en Comú, fan política des de fa temps a través del que darrerament en diem moviments socials. En les recents eleccions al Parlament de Catalunya, fins i tot partits tradicionals com Convergència Democràtica de Catalunya, Esquerra Republicana de Catalunya o Iniciativa per Catalunya Verds i Esquerra Unida i Alternativa han entès que el repte proposat per les mobilitzacions socials exigia superar el format clàssic dels partits per crear candidatures més transversals, on s’ha reservat un lloc destacat per a persones significatives de la societat civil. Calia, d’alguna manera, “desprofessionalitzar” la política, omplir-la de gent normal. I així ho han fet, com és ben conegut a hores d’ara. Però, com tot pot imaginar, no és només una cosa de noms. Les pràctiques d’aquestes organitzacions polítiques emergents tampoc són noves: la horitzon-

L’anomenada nova política no és tan nova si entenem que de política no només se’n fa a les institucions El canvi que suposa l’activació d’una ciutadania més formada i informada que mai és irreversible talitat, la preocupació per la participació interna, la transparència, l’ús de les noves tecnologies o la vigilància davant la professionalització de la política són formes de fer pròpies dels moviments socials que es traslladen a les noves plataformes electorals. Per això, la nova política té una llarga tradició i el que és recent, en tot cas, és la seva incorporació a la política institucional. Una incorporació amb tanta força que, certament, en el pla electoral, planteja una dicotomia entre els partitscorporació i la política d’elits, basada en la representació i centrada en la gestió del poder institucional i els partits-moviment, de base popular, basats en la participació i amb recels cap a la institucionalització. CANVIS ACCELERATS

En els últims anys els canvis polítics s’han accelerat a una gran velocitat. Abans de l’esclat de la crisi econòmica i el col·lapse de les relacions entre Catalunya i l’Estat, aquesta ciutadania que avui està activa

i crítica semblava endormiscada en una mena de letargia de cert benestar i gran conformisme. Fa molt pocs anys, quatre dies comptats, en realitat, la “nova política” en el pla electoral i institucional venia més aviat dels informes elaborats per les consultories de màrqueting polític. La paràlisi en el debat polític real (sobre models socioeconòmics, territorials i de sistema democràtic) feia que els mitjans de comunicació s’omplissin d’experts que explicaven el gran efecte del color de les ulleres o el pentinat dels candidats sobre els electors. Però mentrestant els dos ingredients necessaris pel canvi polític –l’envelliment de la política i la capacitació de la ciutadania– anaven fent camí. El canvi que suposa l’activació d’una ciutadania més formada i informada que mai en un context d’esgotament de les velles institucions i dinàmiques polítiques és irreversible. Les noves dinàmiques i pràctiques que els moviments socials han introduït en la política institucional estan destinades a introduir transformacions que no tindran marxa enrere. Perquè són dinàmiques i pràctiques que encaixen millor amb l’evolució de la implicació política d’una ciutadania més capaç i crítica que no es conforma en ser espectadora passiva de la lluita política sinó que exigeix més transparència, control i capacitat d’incidència. 

Roger Soler és doctor en Ciències Polítiques per la Universitat Autònoma de Barcelona / @rogerssmm


22  Monogràfic

Octubre de 2015

Vella i nova política

— Joan Trias i David Brunet Aquests dos politòlegs afirmen que no es pot reduir l’etiqueta de “nova política” a l’aparició de partits emergents i que només podem usar aquest terme quan es busquen valors nous. Però ens trobem en aquest moment? O potser és massa aviat per fer un diagnòstic d’aquesta magnitud?

Nova política, nous valors?

A

la dècada dels anys vuitanta, el sociòleg i polític José María Maravall creava el terme “cinisme democràtic” per definir la cultura política espanyola, en referència al fet que existeix un ampli suport al sistema democràtic però, al mateix temps, es constata també un ampli rebuig a les institucions que el representen (incloent partits polítics i càrrecs electes). Quaranta anys de democràcia representativa al nostre país no només no han servit per modificar aquesta realitat, sinó que més aviat s’ha agreujat la desconfiança dels ciutadans cap als governants. Les causes les hem de buscar, sobretot, en la permanència dins dels partits polítics de múltiples mostres de manca de transparència, estructures piramidals, clientelisme polític, corrupció en el finançament, etc. Més enllà de generar una creixent desafecció, aquesta incapacitat dels “vells” partits de resoldre la distància entre governants i governats tampoc no ha estat capaç de fer sorgir una nova forma de fer política. Però sí que podem dir que aquestes dinàmiques de desafecció, en un context molt determinat (crisi econòmica, crisi de valors, crisi institucional) han facilitat l’emergència de nous partits que responen a propostes polítiques diferents i que sovint es reclamen portadors d’una “nova política”.

Si busquem els antecedents d’aquest fet, veiem com a les darreries del segle XX el paradigma neoliberal havia esdevingut (i així es va denominar) un “pensament únic”. L’aparició primer d’uns cicles de protesta en el marc del fenomen de la globalització que demandaven radicalitat democràtica, i l’adveniment més tard de la crisi del capitalisme financer -que comportava un posicionament dels governants en favor del sistema bancari i en detriment de les conquestes socials-, va acabar d’afavorir el sorgiment, o l’extensió, de noves opcions polítiques. En alguns casos, aquestes van prendre forma en nous partits polítics que tenen com a bandera propostes de funcionament molt més horitzontal. Així, des de les mobilitzacions de Seattle el 1999 fins a les del 15M de 2011, l’aposta en aquests entorns ha estat un retorn a la democràcia directa on els ciutadans puguin esdevenir protagonistes, si més no, de les decisions polítiques més rellevants per tal que aquestes deixin de prendre’s en clau estrictament economicista i passin a prendre’s en clau social. Però sense entrar ara en el debat de la viabilitat d’aquestes noves propostes polítiques, el que cal preguntar-se és fins a quin punt les noves opcions polítiques representen nous valors. Massa sovint quan es parla de “nova política” es cau en el parany de reduir el concepte a una qüestió de partits emergents, eleccions primàries o comunica-

ció política a través de xarxes socials. Ben lluny d’això, que en tot cas són expressions de la política de sempre en el context actual, entenem que una política pot ser considerada nova si busca valors nous, o diferents als imperants, com a motor de transformació social i, en definitiva, si aconsegueix afrontar nous reptes portant els principis a la pràctica. En aquest sentit, allò innovador no serien tant els mecanismes o l’adopció de sistemes de democràcia directa com el valor de la col·lectivitat en la construcció conjunta i compartida de l’esfera pública. Aquesta idea ens fa remuntar necessàriament a l’antiga Grècia, bressol de la democràcia actual, on Plató defensava una política basada en l’ètica i amb efectes moralitzants. La política de l’àgora atenenca s’ha considerat històricament (amb totes les seves limitacions) com un exemple de democràcia directa. Se circumscriu en un context de forta desconfiança cap als governants, i per això buscava legitimar les decisions de manera directa entre els ciutadans (demos), als que es considerava èticament i moralment més “rectes”. Però el règim polític atenenc va col·lapsar després de només un segle de recorregut, i durant molt de temps la paraula democràcia va quedar associada a un terme pejoratiu. Així, els vaivens de la història han fet que ens allunyem d’aquella visió platònica per abraçar, cada vegada més, una concepció


Monogràfic  23

Valors

Artur Mas, president de la Generalitat, i Ada Colau, alcaldessa de Barcelona, en una entrevista al Palau de la Generalitat.

de la política com un mer exercici pràctic del poder. El Príncep de Maquiavel és el paradigma d’aquesta visió que anteposa d’una manera crua els interessos particulars a la persecució d’uns valors col·lectius, i forja la tradició moderna de la política, basada en la desconfiança vers els ciutadans i l’adopció de sistemes representatius dels quals encara avui som hereus. L’actual crisi dels sistemes representatius ens fa preguntar si el problema rau en la representació en si mateixa, i per tant plantejar-nos si seria desitjable i viable la supressió del sistema representatiu i un retorn al classicisme grec i les seves formes directes; o bé si es tracta d’una qüestió de pèrdua de centralitat dels interessos col· lectius enfront dels interessos particulars i, per tant, el repte consistiria a revisar, més que no suprimir, el sistema de representació actual. En aquest sentit, i mantenint l’aposta pel valor de la construcció col·lectiva de la política, pensem que la complexitat del món actual (multiplicitat d’actors i interessos, grans urbs que concentren milions de ciutadans, etc.) fa pensar que s’hauran de mantenir certs graus de representació, però al mateix temps complementant-la amb elements de democràcia directa i també de democràcia deliberativa, sens dubte el camp menys explorat i a on hi ha més camí a recórrer. Així doncs, creiem que la democratització de les polítiques públiques passa, en gran part, per

afegir elements deliberatius (reflexió serena, intercanvi d’arguments, recerca de punts de consens) que facilitin i legitimin la presa de decisions complexes. Al mateix temps, això requereix sortir de la lògica economicista dominant que tot ho mesura en termes de mercat (clients, vendes, beneficis) i entendre que el sector públic ha de respondre a la seva pròpia lògica que respon al bé comú, coincideixi o no amb criteris de mercat. QUÈ ÉS REALMENT NOU?

Partint d’aquestes premisses, podem analitzar pràctiques de “nova política” amb una mirada més crítica i descartar allò que no és nou ni innovador (la limitació de mandats o les eleccions primàries, per exemple, són una pràctica assentada als EUA des de fa anys) i, en canvi, entreveure indicis del que, amb el temps, podrien ser elements d’una autèntica política nova, basada en el valor de la construcció col· lectiva. Així, s’albira en algunes formacions la voluntat de passar del lideratge clàssic a un estil de lideratge compartit basat en la figura del referent que temporalment assumeix el rol de líder. O també la voluntat de fer partícip en l’elecció del lideratge no només a les direccions o els militants del partit, sinó al conjunt de la societat. De la mateixa manera, i més enllà de la participació ciutadana en la presa de decisions, comencen a sorgir propos-

tes d’implementació de polítiques públiques que passen per aquesta construcció col·lectiva. Així, podem parlar d’experiències de coproducció de polítiques públiques, gestió comunitària d’equipaments, acció i plans comunitaris... En definitiva,

Ens preguntem si aquests valors podran canviar el poder o el poder canviarà un cop més els valors La democratització de les polítiques públiques passa per afegir més deliberació a la presa de decisions processos participatius que tenen com a base l’aprofitament de la intel·ligència col· lectiva. Ara bé, aquests indicis són encara incipients i només el temps ens podrà ajudar a jutjar si constitueixen part, o no, d’una nova manera de fer política. De la mateixa manera, si entenem la nova política com a paradigma d’uns nous valors, ens podem preguntar si aquests valors tindran prou fortalesa com per canviar el poder, o, per altra banda, si al final serà el poder qui canviarà, un cop més, els valors emergents. 

Joan Trias i David Brunet són politòlegs / @joantriasbad


24  Monogràfic

Octubre de 2015

Vella i nova política

— Josep Maria Vallès

El director del Diari de Sant Cugat assegura que actualment, a Catalunya, molts partits van a remolc de la ciutadania. I que això és bo, és clar.

POLÍTICA al voltant d’una taula

E

stic convençut que hi ha una nova manera de fer política. De fet, alguns ja l’apliquen, però hi ha molt camp per recórrer, encara. No descobreixo res si dic que la gent, en general, està molt cansada de veure polítics o expolítics a les notícies per presumptes casos de corrupció. I l’emprenyament és tal que una gran part de la ciutadania ja no vol saber-ne res. Volen i reclamen fer net. És normal. El polític, en principi, és un servidor públic. Ens representa a tots nosaltres des d’un govern o des de l’oposició. El seu paper és vetllar pels interessos de la població creant lleis i normes que millorin la qualitat de vida de la població i administrar els béns comuns. El problema és que els polítics són, abans que res, persones. Darrere de qualsevol que exerceix una tasca professional o vocacional hi ha sempre un individu amb uns valors, uns interessos, una manera de fer, d’actuar… I els fets demostren que el poder corromp una part d’aquestes persones (polítics). Acaben per pensar que els recursos públics són una mica seus o que es poden fer polítiques per afavorir una part molt concreta de la població. Massa temps al poder pot comportar que algunes persones perdin el món de vista i actuïn fora de la llei. I canviar això no és gens fàcil, per no dir impossible. A Catalunya mateix tenim exemples de polítics que han estat o que

encara porten massa temps a primera línia, remenant les cireres. Es parla molt de renovació o regeneració política… però molts continuen allà mateix. Què passa aleshores? Que una part de l’electorat posa tota la classe política en un mateix sac i els qualifica de corruptes, de lladres… I canviar això, insisteixo, no és gens fàcil, i més si hi ha famílies que tenen pares o fills a l’atur, amb problemes per arribar a final de mes. El polític s’allunya de la realitat i el ciutadà protesta i deixa de creure en un sistema avui ja desfasat. Tots hem sentit molt a parlar de la nova llei electoral catalana; fa anys que escoltem promeses en aquest sentit, però no acaba mai d’arribar. I hauria de ser una llei consensuada per tots els partits polítics, no només per aquells que tenen la majoria, és clar. O es fa una nova llei electoral el màxim de consensuada possible o el ciutadà encara s’allunyarà més. Cal pensar més en els ciutadans i menys en els tripijocs polítics electoralistes. Són faves comptades. No oblidem que estem al segle XXI i ja no tenim una única cadena de televisió. En tenim un munt per triar i estem immersos en les xarxes socials. Les notícies, les opinions, les critiques… tot és immediat. De ben segur que ens continuen amagant coses i que hi ha informacions que probablement mai ens constaran, però avui, a banda de més transparència, hi ha una participació social molt activa que va molt més enllà del dret a votar per escollir els

nostres representants públics. L’exemple més clar és el que està vivint Catalunya bàsicament des de setembre de 2012. Des d’aleshores és la societat qui empeny els polítics. Una bona part de la ciutadania es mobilitza cada Onze de Setembre d’una manera festiva i cívica, però alhora, reivindicativa, per explicar als polítics i a tothom el que la població anhela. I alguns partits han escoltat i han canviat el seu rumb i la seva estratègia a partir d’aquesta gran mobilització ciutadana. Altres, malauradament, han optat per girar la cara i fer ulls clucs, i menystenir aquest fenomen social, que ja no té marxa enrera. Aquests, els que no escolten el batec del ciutadà, són els de la vella política, són el passat. De fet, hi hagut molts representants de diferents opcions polítiques (CDC, UDC, PSC, ICV...) que han optat per convertir-se i defensar la necessitat que Catalunya esdevingui un estat, cosa que ha provocat canvis i trencaments en sí de partits o coalicions. Hi ha hagut una evolució, un acostament a la població.

Avui, sortosament, hi ha una participació social molt activa que va molt més enllà del dret a votar Si no s’escolta, si el polític s’allunya… creix la desafecció, creix l’abstenció i es castiguen els partits Tot plegat ho he experimentat en primera persona sopant a casa amb Artur Mas, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Ada Colau, David Fernández… i una colla d’amics de diferents ideologies. Una experiència que ha quedat recollida a Polítics a la carta (Viena Edicions). Perquè la bona política és escoltar la gent. No hi ha més. Si no s’escolta, si el polític s’allunya… tot se’n va a fer punyetes, creix la desafecció política, l’abstenció, es castiguen els partits immobilistes… Ara bé, com s’acostuma a dir, l’excepció confirma la regla: la participació de les eleccions del 27 de setembre a Catalunya ha batut rècords. La gent, ho té clar, vol una nova política.  Josep Maria Vallès és director del ‘Diari de Sant Cugat’ i autor del ‘Polítics a la carta’


Monogràfic  25

Valors

Història —Ramon Salicrú

L’historiador recorda la figura del primer president de la Mancomunitat de Catalunya.

ENRIC PRAT DE LA RIBA, UN NOU ESTIL Enric Prat de la Riba i Sarrà (Castellterçol, 29 de novembre de 1870 - 1 d’agost de 1919), segons citen les enciclopedies, va ser advocat i periodista. A més, va ocupar el càrrec de President de la Diputació de Barcelona el 1907 i va ser escollit primer president de la Mancomunitat de Catalunya el 1914, ministeri que va exercir fins el 1917. La seva obra com a polític va ser realment ingent. Va ser l’iniciador de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i de la Biblioteca de Catalunya (BC), va elaborar diferents plans de promoció social –sobretot en els terrenys de l’ensenyament i de la sanitati va portar a terme moltes obres públiques de primer ordre, com la principal xarxa de carreteres del país, importants obres hidràuliques o la xarxa de telèfons, etc. Sempre a tall d’exemple.

Però no és el volum de la seva obra allò que voldria subratllar avui sinó el “nou estil de fer política” que va practicar i que va resultar clarament acceptat i summament exitós en mig del marasme econòmic, social i polític de l’Espanya d’aquell primer terç de segle XX, controlat pels polítics de torn, pel caciquisme i pel joc brut. Prat de la Riba va incentivar el treball en equip. Va saber crear sinergies entre polítics de diferents tendències. Va racionalitzar i optimitzar responsabilitats personals i col·lectives. Va promocionar el municipalisme i les tasques de base, superant els dirigirismes i els centralismes, donant prestigi a les institucions pròpies i regenerant la vida política catalana. Tot plegat en mig d’una il·lusió manifesta i d’un esperit creatiu fora de dubte, malgrat les reduïdes competències de què disposava i, en conseqüència, del migrats recursos econòmics que tenia a l’abast. Lliçons preclares avui, entrat el segle XXI, quan també parlem de “vells i nous estils” de fer política, en una situació general comparable en molts aspectes a la de fa cent anys. Prat de la Riba va ser un autèntic home innovador, pragmàtic i efectiu, en un marc polític aleshores vigent que també reclamava canvis i reformes profundes. 

Ramon Salicrú és historiador

Deixa’t perdre —Eulàlia Puigderrajols

ÀGORA

Voldria deixar-me perdre per una àgora. Jo vaig tenir la meva particular àgora al Parc Central de Mataró. Allà a la zona d’esbarjo infantil, tres persones que rondàvem els dotze anys parlàvem del Bé i del Mal, de tot i de res: el franquisme, la Guerra Civil, les democràcies del nord d’Europa... Amb postures discrepants algunes vegades, jo tal vegada la més neòfita, els altres dos més ben documentats. Allà hi vaig descobrir la política, en majúscules. En aquella època, la participació política tant a nivell local com estatal per part de la gent era inexistent i nosaltres confegíem en els nostres somnis un societat oberta, culta i eminentment democràtica, on aquelles con-

verses que teníem tot vigilant els germans més petits, poguessin donar-ser de manera fluïda i transversal. Pensàvem que la política no era un negoci, ni un trampolí personal. Això era la antipolítica, el seu exercici era quasi una consagració de la persones al bé comú i la justícia social, amb uns líders ben preparats en quan a formació, adornats amb qualitats humanes. Era imprescindible la participació activa de tothom, i aquest hauria de vigilar-los d’aprop, increpant-los si calia, donant-los, fent propostes, en cap cas tindrien patent de cors, ans haurien de rendir comptes de la seva gestió als conciutadans i la dedicació a aquesta sublim feina no podia

ser perpètua ja que sempre el poble era art i part del seu destí. No teníem cap dubte que els que es dediquessin a la política serien gent admirada, respectada pels seus valors. Tenir ideals i aspirar a allò sublim és bo, encara que després et topes amb la realitat feta de carn i ossos. I això tampoc és dolent; el que és execrable és la ceguesa, la ineptitud, la cobdícia, la impunitat que resolem els problemes de manca de compliment de les normes de joc. No crec que hi hagi una vella o nova política; només una bona o una mala manera d’exercir-la.  Eulàlia Puigderrajols és mestra


26  Monogràfic

Octubre de 2015

Vella i nova política

Filosofia —Albert Botta

El professor de filosofia defensa que només en un “sentit feble” podem fer avui aquesta distinció

vella i nova política, i participació ciutadana Es pot parlar de «nova política» en relació a la Il·lustració que posa fi a l’Antic Règim, situa la burgesia en el poder com a nova classe social, i origina la democràcia actual. Avui no està naixent cap «nova política» en aquest sentit fort, sinó que el que viu Europa s’explica amb l’augment de la participació democràtica, la fi del protagonisme únic d’una elit de poder i de l’establishment dels partits tradicionals, i el sorgiment o resorgiment de nous relats polítics. En aquests relats s’hi troba la defensa dels Drets Humans, reflexions sobre el col· lapse del socialisme real que va deixar sense contrapunt clàssic al capitalisme, respostes als interrogants generats per la darrera crisi econòmica (manteniment de l’Estat del benestar, augment de la desigualtat, atur estructural...), alternatives sobre una globalització que ha fet encara més complexos vells conflictes (com el de Palestina), o la constatació del fracàs de l’intervencionisme occidental a l’Orient Mitjà (que ha acabat agreujant la descomposició social i ha generat l’allau de refugiats a la recerca de la supervivència). Aquesta «nova política» té el valor d’aprofundir en democràcia per la creixent implicació de certs sectors socials (movi-

ments solidaris o veïnals, ONG com Greenpeace o Metges sense Fronteres), que ja no s’estan quiets davant dels fets, i aconsegueixen la seva legitimitat assolint -democràticament, pacíficament- quotes de poder, arraconant les referències «ad usum» de l’elit tradicional. També a Casa Nostra bona part de la ciutadania fa valdre la seva condició política i s’està empoderant més i més, entrant a fons en la idea d’Hannah Arendt segons la qual «el poder no és propietat de l’individu, [sinó que] pertany al grup, i persisteix mentre aquest grup segueixi unit». Preguntem-nos fins a quin punt la pauta política l’estant marcant organitzacions com l’Assemblea Nacional Catalana i l’Òmnium Cultural. La «casta» no integra cap proposta disruptiva del seu poder, i usa la legalitat institucional contra legitimitat ètica democràtica per a frenar el canvi i seguir en el poder, sense proposar cap nou imaginari col· lectiu. En síntesi, es pot parlar de «vella política» i «nova política» en un sentit feble per a subratllar l’avenç en valors democràtics que comporta la creixent participació de la ciutadania en la definició teòrica i la construció activa de la nostra societat.  Albert Botta és professor de filosofia i ètica

Reflexions mínimes —Albert Calls

La política que no canvia

No hi haurà vella ni nova política fins que l’home no canviï. Si bé és cert que des del primer minut la Condició Humana s’ha regit per uns plantejaments més o menys invariables, bàsicament fonamentats en l’egoisme i l’ambició; també ho és que hi ha una evolució social permanent, amb algunes grans passes enrere, que ens permet constatar que sí que avancem, sobretot en drets. Les noves tecnologies han permès altres maneres de manifestar-se i hi ha qui parla de ‘vella’ i ‘nova política’, una frontera relativament discutible. Caldrà, doncs, deixar passar el temps per valorar si la suposada gran demanda de participació de la societat en la gestió política es materialitza i si rere aquesta onada mediàtica no hi ha res més que màrqueting. El gran problema de la política des de fa temps és aquest: la gestió del poder va lligada als més baixos instints i s’hi accedeix, gairebé sempre, amb la venda de fum que després s’esvaeix. La història ho demostra, encara que dir-ho ara no sigui políticament correcte.  Albert Calls és periodista

El racó poètic —Albert Pera

FELIP V

Felip cinquè, triomfador en la guerra, frenètic de supèrbia i de furor, escup sobre el joiell d’aquesta terra sacríleg i blasfem sense temor, omplint de baixa soldadesca innoble l’indret dels místics salms dits amb fervor. Vol més que res, d’un poble la desfeta destruint el baluard de la fe, de la llengua també, ràbia secreta contra els catalans d’esperit sencer. La Seu ja és un recinte casernari, l’obscena procacitat hi fa el ple. Espoliador, cruel, sanguinari, Felip per mil vegades maleït, no has respectat l’Església ni el sagrari, per Catalunya has estat un bandit clavant grapada a la terra bonica, enfonsant-la en la fosca de la nit. L’ànim dels catalans es vivifica dreçant-se sota el poder filipí, lluita i espera que, de mica en mica, torni la identitat pel bon camí, i s’esborri el record de la derrota que un rei poca-vergonya ens va infligir. Que si tenim la fe d’un patriota, al cor hi mantindrem un odi etern contra el monarca de tan mala nota que el voldríem soterrat a l’infern.  Albert Pera és poeta

Per saber-ne més llibre Hi ha una nova política? Dani Gonçal Mayos (Ed) La Busca (2014) LLIBRES Vieja y nueva política José Ortega y Gaset Biblioteca Nueva (1914) WEB www.ara.cat/elpatidescobert/ Espai virtual d’interpretació política de Marc Sanjaume, Toni Rodon i Marc Guinjoan.


27

Valors

PENSAMENTS Ni àngel ni bèstia —Gregorio Luri

Dues imatges de la veritat

“Veient les imatges dels emigrants i exiliats, m’he preguntat: ‘podria ser que les nostres demandes ètiques siguin tan grans que la política no els pugui donar resposta?’”

El faulista llatí Fedre (15 a.C.-50 d.C.) va escriure una faula molt optimista sobre la veritat titulada Prometeu i Dol. Hi explica que el Prometeu, un tità filantrop que va robar el foc del cel i el va lliurar als homes per compensar els seus patiments, estava sorprès per les mentides que els homes es deien entre si. Per contrarestar aquesta conducta, va decidir modelar amb fang la figura de la veritat i així els homes la podríem veure cara a cara. Era aquest un projecte que exigia el treball d’un gran artesà. En acabar-la, es va presentar al seu taller el missatger de Júpiter reclamant la seva presència a l’Olimp. Sense temps de fornejar-la, Prometeu va encomanar el seu taller al seu ajudant, Dol (que significa Engany), a qui havia contractat com aprenent. Aquest, en veure’s sol, va decidir imitar el seu mestre i modelar una altra imatge que fos del tot semblant a la veritat. Però no va ser prou previsor, va fer curt de fang i no va poder acabar-li els peus. Quan Prometeu va tornar, va trobar Dol torbat i confós. No li va dir res i va introduir les dues estàtues al forn. Quan van estar cuites, el mateix Prometeu va donar-hi vida acostant al seu pit la flama del foc que havia robat del cel. Immediatament totes dues van començar a respirar. Amb el primer alè, la Veritat de Prometeu es va posar a caminar elegantment, mentre que la figura mutilada de Dol es va quedar immòbil. La moral que es desprèn de la faula: la veritat s’obre pas entre els homes; la mentida és coixa. La segona història l’he treta de la tradició oral hindú. Ens diu que els prínceps d’un regne molt poderós, abans de ser coronats reis, havien de conèixer la veritat. Quan els arribava l’hora, es posaven en camí sense cap indicació d’on podria tro-

bar-se. Al llarg de mesos i fins i tot anys, recorrien el regne demanant informacions sobre la veritat. Si tenien sort, es trobaven amb algú que creia haver-li sentit a un altre que temps enrere n’havia tingut alguna notícia o amb gent molt gran que comptaven relats que havien sentit a la seva infantesa sobre la bellesa i noblesa de la veritat. Guiant-se pels indicis que trobaven, prosseguien lentament la seva missió. Més d’un príncep es va declarar derrotat i es veia obligat a renunciar a la corona. Però un dia inesperat al capvespre, quan el cavall ja gairebé no tenia forces ni els prínceps moltes esperances, d’una manera o d’una altra es trobaven davant d’una cova en la qual cercaven refugi per passar la nit. Llavors veien en la foscor una figura que es movia amb dificultat. Tement que es pogués tractar d’una fera, empunyaven l’espasa i es posaven a l’aguiat. No passava res. Poc a poc els seus ulls s’acostumaven a la penombra i descobrien que el que tenien al davant era una dona gran, esparracada, coberta de pústules i nafres. En interrogar-la, els prínceps descobrien que ho sabia tot d’ells, fins les seves més íntimes temences. Era la Veritat. Res tenia a veure amb la imatge que se n’havien fet, però era la Veritat. En acomiadar-se, li preguntaven: “Què vols que digui als homes de tu?”. “Els has de dir que sóc jove, noble i bella”. La moral ara és més desconsoladora. He pensat molt en aquestes dues histories veient les terribles imatges dels emigrants i exiliats acumulant-se a les portes d’Europa. Podria ser, m’he preguntat, que les nostres demandes ètiques siguin tan grans que la política no els pugui donar resposta? No sóc capaç de donar-me una resposta.  Gregorio Luri és filòsof i pedagog


28  pensaments

Octubre de 2015

Fem un pensament —Ramon Bassas

Ser filosofia, el repte A la sèrie ‘Merlí’, de TV3, almenys la filosofia serveix per un parell de coses: Una, per fer sèries. I, dues, per ser-ne un correlat

U

n adolescent que ha deixat la filosofia per setembre em pregunta “i a mi, això, per què em servirà?”. Jo, provoco responent “per una cosa que quan la facis, un dia, ja veuràs com t’agradarà: pensar”. No sé si el convenço, però em sembla que no. Un comensal de la mateixa taula em retopa. Ajuda a pensar la ciència, diu: les matemàtiques, la física, la biologia. La filosofia especula, però no anem enlloc especulant tota l’estona. Sense filosofia, dic, sense preguntar-te per què, tampoc hauria nascut la ciència. Techné, paraula grega que avui designa la tècnica, es referia en principi a la filosofia, penso. Però m’ho agafo amb filosofia i quedem en taules. L’adolescent finalment aprova i potser no cal remenar-ho més. Dilluns al vespre TV3 emet Merlí, en aquesta sèrie el protagonista és professor de filosofia en un institut. Les trames, dirigides al món adolescent, sobretot, es posen al servei de l’autor o del tema que volen tractar en cada episodi. Com en totes les trames de sèries actuals, el “realisme”, especialment l’anodí, preval sobre qualsevol referent, però bé. Mira, almenys la filosofia serveix per un parell de coses més. Una, per fer sèries. I, dues, per ser-ne un correlat. En força instituts de Catalunya s’han obert ja les inscripcions per participar a l’Olimpíada de Filosofia que s’haurà de celebrar a Barcelona el proper mes de febrer. Els guanyadors podran participar en els certàmens espanyol i internacional i enguany han de guanyar argumentant sobre la bellesa. Contra el purisme associat a la filosofia, a mi sí que em sembla bé

barrejar-la amb el món de la competició com si fos un esport. Aquestes tres anècdotes em van molt bé per il·lustrar el combat, més o menys imaginatiu i eficaç, que des de diferents fronts està lliurant la filosofia per subsistir al currículum i millorar el seu prestigi. La seva utilitat, vaja. Qui diu filosofia diu la resta de matèries humanístiques. Podem encara fer-hi alguna cosa? Sens dubte, plorar i fer manifestos, no. Associar a la filosofia altres experiències em sembla encomiable, com els que pensen en fer “divertides” les matemàtiques o “fàcil” l’anglès. Però una mica enganyós. Com en tot, la clau crec que és en l’exemple. En deixar d’especular per fer, com ens reclamaven. En posar tant èmfasi en ser tu mateix allò que reclames als altres. En ser filosofia. Mostra més com vius, doncs, que no pas com dius com vius o com dius com penses. La millor campanya de lectura consisteix

Associar a la filosofia altres experiències em sembla encomiable, però la clau crec que és en l’exemple en llegir més que cantar l’excel·lència de llegir de la mateixa com les nostres respostes a fets quotidians condicionen la formació moral dels que ens envolten. Pensar, o ajudar a pensar; fer que les coses no siguin tan clares com la mandra (i molta gent) pretén, precisa d’actituds proclius. Aprenem a parlar, i a viure, imitant-nos. Que no us diguin mai més que les persones passen però les idees queden. Les persones són les que queden. 

Ramon Bassas és tècnic en Protocol i Relacions Institucionals / @ramonbassas

A la intempèrie —Irene Alerm

Debat, xous i polítics Confesso que fins aquestes eleccions no havia vist mai un debat polític sencer. Aquesta vegada, en canvi, m’han agafat amb més interès. Així que he acabat davant una pantalla observant com set (o gairebé set) caps de llista s’alçaven la veu els uns als altres com si es tractés d’una discussió de parroquians de bar. La reproducció de tertúlies on gent anònima fora de sí crida tot retraient draps bruts a les seves parenteles i veïnes i on famosos es tiren els plats pel cap davant un públic que veu assedegat de les seves vides privades i absurdes se li està donant a un espai tan important com és la gestió i concepció de la nostra societat, en la política. Els representants polítics digueren que han fet propostes escoltant les persones -el poble!- tot i que de propostes se’n van sentir ben poques. Veient la seva actuació al debat em sobta pensar que han escoltat algú, per elaborar el programa. Com ens han d’escoltar si la majoria no s’escolten entre ells quan tenen mitja població mirant-se’ls? La seva actitud era la de quan ets petit i aixeques la mà per contestar una pregunta de la mestra i estàs tan concentrat en què et digui a tu que no sents que el teu company ja ha respost correctament. Se’ls veia només paladejant el contra argument ja pensat abans, sense saber què li respondran, a base de tòpics i de les idees en bucle que han anat repetint des de fa dies. Així, doncs, em va semblar més un xou televisiu que un debat de reflexió i projecció del què ha de ser un nou país. La manca de creació, d’idees, de ruptura i canvi era poca (o per part de pocs candidats). Quin greu veure com aquells qui han de liderar el nostre petit país els costa escoltar i estar atents, imaginar i establir una conversa. A vegades costa creure que els “polítics” també són “ciutadans”, com el govern de l’antiga Grècia i que pensin tan en el partit, tan en ells, i tan poc en la “polis”. 

Irene Alerm és llicenciada en filosofia


pensaments  29

Valors

Dilemes ètics —Soraya Hernández

El dilema de les vacunes

Fa poc, tots els mitjans de comunicació s’han fet ressò del cas del nen d’Olot que va morir de diftèria. Això ens fa pensar en altres incidents, com el de la vacuna del virus del papil· loma o el de la grip A i, per tant, en el debat de si cal obligar la població a vacunar-se.

E

l cas del nen d’Olot mort de diftèria ha reobert el debat sobre les vacunes. Amb el Col·legi de Metges de Barcelona valorant la inhabilitació dels professionals «antivacunes», hem de preguntar-nos sobre la obligatorietat de la vacunació, la responsabilitat dels pares cap als fills i la societat i el com volem que els estats vetllin per la salut pública. La diftèria, una malaltia contagiosa i de la qual no se’n coneixien casos a Espanya des de fa molts anys, va aparèixer fa uns mesos en un nen de sis anys, veí d’Olot. Aviat van sonar les alarmes perquè el petit no havia estat vacunat i a partir d’aquí s’ha començat un judici popular per demanar responsabilitat als pares per posar en perill la comunitat. Alhora, veus crítiques amb la vacunació han demanat calma i no reduir tot el debat a un cas concret. La vacunació no és obligatòria: les lleis actuals reconeixen el dret de les persones a refusar qualsevol tipus de tractament mèdic deixant la porta oberta a mesures excepcionals si hi ha un risc per la salut pública. Llavors, el veritable debat es desenvolupa en el com la seva decisió individual, i permesa per la llei, pot afectar a la societat. Ha de ser obligatòria la vacunació? Pot un estat demanar als habitants que preguin una medicació contra la seva voluntat tenint com objectiu un bé comú? S’obriria la porta per poder-ho fer amb qualsevol altre medicament o per controlar actituds i hàbits de la població? S’ha de tenir en compte que a la societat hi ha dos corrents de pensament en relació a les vacunes. La primera no es basa en evidències científiques, només en opinions: els que diuen que si o no sense tenir informació, sense conèixer les publicacions al respecte i sense argumentació. La segona es basa en l’evidència científica, demana una presa de decisions res-

ponsable i valora que: hi ha moltes vacunes necessàries però potser no totes són segures, que d’altres es posen per interessos econòmics de les farmacèutiques i que no es vacuna les persones que realment ho necessiten, deixant sectors desprotegits, pel que la vacunació s’ha de potenciar des de l’educació. I a més a més, entre aquests dos grups podríem trobar aquelles persones indecises, que no saben quina decisió prendre, ja sigui perquè no tenen els elements reals per fer-ho o perquè tenen por a la reacció de la societat. A partir d’aquí, s’ha de fer obligatòria la vacunació? Els partidaris d’obligar consideren que és la única opció per protegir tots els membres de la població de contagis i malalties que només es poden prevenir, però no curar. Davant d’aquesta opció s’han d’acceptar els possibles efec-

Fa sis mesos, després de molts anys, la diftèria va reaparèixer a Espanya en un nen de sis anys tes secundaris i preguntar-se qui se’n farà càrrec. A més, es podria donar peu a obligar a prendre altres medicaments preventius, és a dir, a un major control de la salut per part de l’estat. Si al contrari, s’opta per no obligar, s’han de preveure possibles brots, reconèixer els determinants psicosocials de les malalties per fer-los front i proposar campanyes educatives i de sensibilització molt més importants. I vosaltres, penseu que s’ha de fer obligatòria la vacunació? S’ha d’obligar també les persones a tenir actituds responsables amb la seva salut? Com ho faríeu? En aquest debat tothom hi pot dir la seva, ens afecta a tots. 

Soraya Hernández és diplomada en treball social i màster en bioètica

Cercant l’escletxa —Joaquim Trenchs

Estrés, individu i política Quan vostès llegeixin aquest text, la ciutadania del país ja haurà expressat la seva voluntat política. Tot fa pensar que el neguit per uns i els altres en la interpretació i gestió dels resultats, pot presidir la vida pública. No són pocs els moments a la vida que les respostes a la realitat posen de manifest la dificultat per encarar la mateixa. Aquestes situacions provoquen en la persona, varietat de respostes per intentar apaivagar l’angoixa emergent. Una primera reflexió en aquestes situacions ens pot portar per un costat, a assenyalar l’agent estressant, i per l’altre, a pensar en el mateix subjecte afectat. El primer, esdevindria l’aparent causa de la situació angoixant, com a element provocador d’un excés de dificultat que el subjecte no pot assumir. El subjecte afectat es caracteritzaria per la seva poca o molta vulnerabilitat davant l’imperatiu amb el que es troba i la seva capacitat d’adaptació per respondre a la situació creada. En aquesta expressió de malestar, reactiva i signe cap a l’Altre, s’amagaria però una problemàtica més profunda. Un conflicte intern que els elements exteriors posen al descobert. Si bé diferents circumstàncies de la vida poden ocupar aquest lloc de fer emergir un punt sensible del subjecte, per si mateixes i per si soles, no expliquen determinades “descompensacions” amb les que respon. Tornant a la vida política doncs, demanar una “no lectura conjuntural” de la situació. Cal construir necessàriament des de la màxima serenor, els paràmetres que omplin de contingut la manifestació polièdrica de la voluntat popular. No fer ho, seria mantenir una constant demanda de reparació que en els fons no responsabilitza a qui la fa, alhora que no reconeix tampoc el desig substantiu de qui s’ha expressat.  Joaquim Trenchs és psicòleg


30  pensaments

Octubre de 2015

Històries amb valor —Maria Coll

Els fets de la pell

El 23 de febrer de 1905, un dia qualsevol a la colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló, va tenir lloc un esdeveniment de solidaritat excepcional, arran de la caiguda a un dipòsit de tint bullint d’un nen d’onze anys. Sense diversos donants d’epidermis, la seva vida corria perill.

L’any 1890, l’industrial tèxtil Eusebi Güell, un dels més prolífers de Barcelona, va decidir traslladar la fàbrica de teixits de cotó El Vapor Vell del barri de Sants a la finca agrícola que el seu pare, l’indià Joan Güell, havia adquirit trenta anys abans al terme municipal de Santa Coloma de Cervelló, a la finca anomenada Can Soler de la Torre. A finals del segle XIX, coneguda pel sobrenom de “la rosa de foc”, la capital catalana era un nucli d’anarquistes i un escenari constant de conflictes socials que els empresaris intentaven esquivar fos com fos. Com totes les colònies industrials d’aquella època la Güell es va plantejar com si fos un nucli urbà amb personalitat pròpia. L’amo de la fàbrica exercia el control, el director de la fàbrica era la primera autoritat, tenia les funcions de batlle i jutge de pau, i el capellà tenia les competències educatives, morals i religioses. Els treballadors vivien en el mateix recinte, en cases construïdes per l’empresari. La seva vida econòmica i social, jerarquitzada segons els càrrecs de producció de la fàbrica, girava entorn d’aquesta. La vida d’un treballador es reduïa a la colònia i això feia que molts obrers s’aparellessin entre ells, generant futurs treballadors. La única diferència d’aquesta colònia respecte altres, era el paper de mecenes cultural que jugava el senyor Güell. En

aquest cas, el propietari va procurar algunes millores socials per als treballadors, va fer construir equipaments culturals i religiosos i va incorporar el corrent modernista a les noves construccions. En aquest espai, per exemple, avui s’hi pot visitar la cripta dissenyada per Antoni Gaudí. Aleshores, com que el nom Güell com a gran prohom de la ciutat també tenia un gran pes, els mitjans de comunicació la qualificaven de “colonia modelo”.

Arran de la caiguda dins del tint, Josep Caparrós va patir cremades a bona part del cos; necessitava nova pell Però fins i tot a les fàbriques exemplars passen desgràcies. El protagonista d’aquesta història es deia Josep, concretament Josep Caparrós i tenia onze anys. A inicis del segle XX, a les colònies industrials i a totes les fàbriques del país el treball infantil era habitual. La jornada laboral era d’entre dotze i catorze hores diàries i els sous eren baixos. Els homes feien les feines de major esforç físic, les dones les feines manuals i els nens, que començaven a treballar als set anys, feien les més ingrates i perilloses. El sou dels infantils eren més aviat simbòlics però representa-

ven un complement per a les famílies. La tragèdia va esdevenir el dijous 23 de febrer de 1905, un dia qualsevol. Segons els mitjans de comunicació de l’època, el nen de no feia el ximple, va ser un “un desgraciado accidente fortuito, imposible de prever”. De cop, el noi dels Caparrós va caure dins d’un tanc de tint bullint i va patir greus cremades a bona part del cos, especialment a les cames. De seguida tots els companys es van mobilitzar per traslladar-lo a la infermeria de la colònia, però els dies passaven i les nafres no cicatritzaven. Els teixits de les cames no adquirien elasticitat. Al final, van prendre la decisió de traslladar el malalt a l’Hospital del Sagrat Cor de Barcelona i el noi va quedar a càrrec del doctor Cardenal. Després d’analitzar el cas, l’expert va reunir la família, senzills obrers tèxtils residents de la colònia, i els va explicar el seu diagnòstic. No hi ha més solució que recórrer a l’autoplàstia: es tracta d’una operació quirúrgica en la qual una regió destruïda és substituïda per un teixit semblant procedent del mateix individu. El nen, però, no tenia suficient pell. En aquest cas calia buscar donants sans, robusts i valents. El doctor va avisar que la pell d’aquests s’hauria d’arrencar de la carn viva i sense anestèsics ni pal·liatius. Es tractava d’una operació molt complicada i en la qual hi participarien diversos metges. A més, la


pensaments  31

Valors

il·lustració: raÚl campuzano

decisió s’havia de prendre sense demora, ja que si no hi havia suficients voluntaris l’amputació de les cames havia de ser imminent si es volia salvar la vida del petit abans que la infecció s’escampés. Josep Gaspar Villarrubias, rector de la colònia, va ser qui va portar la notícia a Santa Coloma de Cervelló. Aquesta es va escampar per tota la fàbrica i les instal· lacions en pocs minuts. El mateix sacerdot va ser el primer en apuntar-se a la llista de

En saber-ho, els fills del propietari, també van oferir-se a donar un tros de la seva epidermis voluntaris per donar pell al petit Josep. En saber-ho, els fills del propietari, també van comunicar al seu pare, que s’oferien a donar un tros de la seva epidermis per salvar la vida d’un obrer de la seva colònia. La llista de donants va quedar tancada amb trenta-cinc noms altruistes disposats a sacrificar-se. Va ser tanta la solidaritat que el metge es va veure obligat a fer una selecció dels més idonis segons les seves característiques, edat i estat de salut.Uns dies més tard, La Vanguardia publicava la llista dels deu herois, tot homes d’entre 19 i 36 anys. “Acaso una lágrima, produ-

cida por el ínterin del dolor físico, se escapa de sus ojos: pero, de sus labios... ¡ni una queja!”, escriu el cronista. L’operació es va realitzar amb èxit i afortunadament després no van sorgir complicacions. De fet, un cop recuperat en Josep Caparrós va continuar treballant a la colònia. Aquesta història, que ha estat novel·lada en llibres com La pell de la revolta de Jordi Sierra i Fabra, és destacable per dos elements: en primer lloc, òbviament, pel nivell de germanor que un fet així va desbordar en una comunitat com era una colònia industrial, però, sobretot, cal destacar el tret interclassista dels donants en una societat estrictament jerarquitzada i en un moment en què la patronal i els sindicats a Barcelona es comunicaven amb trets i bombes. En aquesta ocasió, doncs, per primera vegada empresaris, església i treballadors van unir-se davant un acte singular de gran germanor. Tant singular va ser aquest gest que el rei espanyol, Alfons XIII, i el Papa Pius X, van decidir condecorar els donants. La situació era tan tensa que alguns van arribar a dir que el gest dels amos havia estat només una estratègia per tranquil·litzar els obrers. Potser sí, però més de cent anys després, i davant algú que es deixa estirar la pell, val la pena creure en la bondat de l’home.  Maria Coll és historiadora i periodista/ @mcollpigem

Present

El banc de teixits De bancs n’hi ha de molts tipus, com tothom sap. D’alguns no en parlem massa, però són tant o més importants que els que tots tenim al cap. Aquest és el cas del Banc de Teixits Neurològics del Biobanc, ubicat a l’Hospital Universitari del Clínic de Barcelona. Aquest banc, que es nodreix de les donacions de pacients finats amb o sense malaltia neurològica, té com a finalitat conservar mostres de teixit nerviós. Avui compte amb més de mil cervells i medul·les espinals. Totes aquestes mostres de teixits estan a l’abast de científics qualificats que estudien malalties del sistema nerviós per millorar el seu tractament. Sense l’observació directe del teixit cerebral humà seria impossible la investigació del Parkinson, l’Alzheimer, el Creutzfeldt-Jakob, la Corea de Huntington o l’atròfia multisistèmica, entre altres. Qui fa aquest tipus de donacions, per tant, sap que incrementa l’esperança de futur a persones amb una malaltia neurològica o amb possibilitat de patir-la. 


32  pensaments

Octubre de 2015

Vist pel món —Albert Dresaire

Gent

‘Hauries de passar una guerra’

GISÈLE MOLLFULLEDA

Il·lusionats Darrerament sovint s’usa el nazisme per desqualificar opcions polítiques, però fer-ho només banalitza els horrors aplicats per aquests

H

auries de passar una guerra”. Recordo haver sentit aquesta expressió en més d’una ocasió durant la meva infantesa. Jo era un nen llepafils i és fàcil entendre que quan em negava a menjar alguna cosa la meva mare es desesperés i m’engegués aquesta frase. Una expressió que, òbviament, no era dita en un sentit literal: ningú que ha viscut una guerra pot desitjar això, i menys encara a un fill. Hi ha persones que opinen que de la Guerra Civil se’n parla massa. No hi estic d’acord. De la Guerra, de les guerres, se n’ha de parlar. Malament rai, però, si fem història de les guerres en termes de vencedors i vençuts, de bons i dolents. No fa massa dies que, una vegada més, un polític va utilitzar el nazisme per desqualificar una opció política. Aquest ús del nazisme (o d’altres horrors de la història) és nefast. D’entrada perquè és més que lamentable que el debat polític s’intenti resoldre amb desqualificacions, com si no es disposés d’arguments positius. A més, aquestes comparacions banalitzen el nazisme i els

Albert Dresaire és xxxxxxxxxx

seus horrors. Però el que és pitjor és que amb aquesta mena d’afirmacions es dificulta parlar seriosament del que va ser el nazisme. I això no pot ser. No pot ser que parlem de les guerres i dels fets més lamentables de la nostra història per legitimar o deslegitimar opcions actuals. Si en parlem ha de ser per evitar que mai més haguem de viure una guerra. Conèixer la pròpia història, apropar-s’hi sense por, és una de les condici-

Conèixer la pròpia història, apropar-s’hi sense por, és una de les condicions perquè no es repeteixi ons perquè no es repeteixin molts desastres que hem viscut. Per això mai no hem de tolerar que ningú utilitzi la història com una arma per atacar o desqualificar els que pensen diferent. Perquè seria com dir altra vegada «hauríeu de passar una guerra», però desitjant-ho de debò.  Albert Dresaire és informàtic

Els que viuen emocionant-se pensant en el futur : en projectes, en esdeveniments, en els fruits dels esforços. Els que viuen amb alegria cada petita novetat, cada gran fita, cada canvi que arribi per molt anunciat que sigui. Els que diuen, els que exclamen, sense vergonya, “quina il·lusió!” quan passa alguna cosa, a ells o als altres. Els que anticipen que una cosa els farà il·lusió, els que recorden amb un somriure les alegries passades. Els que somriuen amb les primeres vegades, de la primera flor de l’any, de l’arribada d’una nova estació. Els que fan una cerimònia dels “últims cops que”, per banals que siguin els “quès” en qüestió. Els que s’il·lusionen viuen amb alegria: la joia de l’acompliment, de l’espera, del somiar. A ells, les monotonies, les rutines els hi són menys avorrides, perquè el temps els passa entre il·lusions, entre grans alegries. Evidentment, viuen amb el risc de la decepció, però el poder de la il·lusió els fa ser optimistes. Els fa ser més valents: d’il· lusions no se’n viu, però ajuden a viure i a encarar els desafiaments amb més ganes. “No me llames iluso, porque tenga una ilusión”, deia una cançó. Els il·lusos són més forts, més valents, més alegres. No només d’il•lusions viu l’home, però sense elles, la vida seria una mica pitjor.  Isabel Yglesias és advocada


33

Valors

propostes Mitjà antic En les antigues ciclitzacions d’Egipte, Xina i Índia van aparèixer els antecedents més antics de la bicicleta. Però serà el celerífer el vehicle que s’assenyalarà com l’antecessor directe, un aparell de dues rodes de fusta unides per una barra d’un metre de llarg i que es desplaçava per impulsos dels peus. Aquest celerífer va ser inventat pel francès De Sivrac i va ser presentat a la Cort de Versalles l’any 1790. 

Bici ben aparcada La Fundació Formació i Treball va obrir el maig de 2014 el Bicipark, un aparcament de sis-centes places on els usuaris de bicicletes poden deixar amb total seguretat el seu vehicle durant l’estona que calgui. Lucia Montobbio

A Barcelona cada cop hi ha més gent que va en bici, però pocs espais per aparcar-la sense tenir por de què et robin el teu mitjà de transport. Una iniciativa per a mitigar aquestes situacions és el Bicipark, el primer pàrquing vigilat de bicicletes que afavoreix la mobilitat sostenible, amb una capacitat per a més de sis-centes bicicletes. I que afavoreix la inserció sociolaboral, perquè el personal que el gestiona són joves en situació o risc d’exclusió social, que han estat derivats pels diferents Serveis Socials amb els que treballa la Fundació Formació i Treball, la seva impulsora. Aquests, després de rebre una formació específica en el sector, són contractats per desenvolupar els serveis que ofereix l’aparcament. El Bicipark es va obrir al maig de 2014, gràcies a la cessió, dins del marc del

Pla Buits, d’un solar per part de l’Ajuntament de Barcelona. Alexandra González, responsable de comunicació i relacions externes, explica: “Se’ns va acudir aquest projecte davant de la necessitat de garantir als ciutadans la vigilància òptima de la seva bicicleta un cop aparcada en els solars que gestiona la Fundació de Formació i Treball, ara al Carrer Numància 153. I aviat, al districte de Sants, tenim l’objectiu d’ampliar aquesta xarxa a altres municipis de Catalunya, ja siguin gestionats per la pròpia Fundació o en col· laboració amb altres entitats sense afany de lucre”.

PREUS MOLT ECONÒMICS El servei d’aparcament inclou: accés les 24 hores mitjançant tarja electrònica personal, vigilància amb vídeo càmeres les 24 hores, atenció personalitza de dilluns a dissabte. Les tarifes diàries són molt econòmiques: si es deixa la bici durant quatre hores, només cal pagar mig euro. I per tot el dia, només cal pagar un euro. Pel que fa als abonaments: si és mensual, vuit euros; trimestral, vint-i-dos euros més un manteniment bàsic gratuït; semestral, quaranta euros més dos manteniments bàsics gratuïts. “El Bicipark compta amb més d’un centenar d’abonats. Tot i aquests, també tenim usuaris puntuals i la

seva xifra no para de créixer”, comptabilitza González. I assegura: “El projecte inclou serveis addicionals relacionats amb el món de la bici, oferim manteniment i reparació, venda d’accessoris, lloguer de bicicletes, així com compra de bicis de primera i segona mà”. Val a destacar, com a novetat d’aquest 2015, les Passejades Amigues, rutes turístiques desenvolupades pels nois que gestionen el BiciPark amb una temàtica determinada (modernista, marítima, inclusiva) per donar a conèixer la ciutat de Barcelona des d’una nova mirada. “Enguany hem fet una primera prova gratuïta amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona que ha estat un èxit, aquest estiu volem obrir les rutes al turisme en general amb el suport dels hotels de la ciutat”, valora Alexandra Fernández. La iniciativa s’emmarca en un projecte social que vol facilitar la inserció laboral de persones amb especials dificultats per treballar, afavorint l’apoderament personal i professional d’aquestes persones oferint alhora un servei de qualitat a la societat. 

Web: bicipark.org. Carrer Numància, 153. Barcelona. 934102455. info@bicipark.org


34  Propostes

Octubre de 2015

Tendències

Del córrer al ‘running’ Sortir a córrer diàriament pels carrers i parcs de la ciutat i participar en curses poulars s’ha convertit en una autèntica moda, però també en un gran negoci. Judith Vives

Si hi ha una tendència que els darrers anys s’ha imposat amb força és el running. Però, com és que parlem d’una moda si l’activitat esportiva de córrer és, probablement, de les més antigues de la història? Ens podem remuntar als primers atletes de l’antiga Olímpia i segurament molt més enllà. En aquella època, això segur, no li deien running ni perdien el cap per instal· lar-se aplicacions a l’iPhone que calculin els quilòmetres correguts i les calories cremades. Però l’activitat, en essència, no ha canviat. I els seus valors, de fet, tampoc. Sembla que tothom està més o menys d’acord en la causa del boom del running. La crisi econòmica, l’atur, l’estrès, el desànim i l’angoixa que aquesta situació porta associada, va abonar el terreny. Sortir a córrer va ser –i és– per a la majoria de gent que la practica una forma d’esbargir-se de les pròpies cabòries al mateix temps que es fa salut, i tot plegat a un preu força mòdic. Això, en teoria. Al voltant d’aquesta activitat esportiva s’ha desenvolupat tot un negoci que va des de la venda de les sabatilles per

córrer passant per la roba, els complements, les apps per al mòbil, els entrenadors personals, les inscripcions a les curses o els productes dietètics especialitzats. Fins i tot cadenes de moda generalista han fet un racó per vendre malles i tops de colors fluorescents per lluir “a la moda” quan sortim a córrer. Un fenomen que posa en evidència les llums i les foscors del sistema capitalista, capaç de convertir qualsevol circumstància en oportunitat de negoci. Ens podem mirar el running des de l’altra cara de la moneda. Cal tenir present, per exemple, el risc de tornar-nos-en addictes. Un 18 per cent de persones pateixen addicció a la pràctica esportiva, perquè l’alliberament d’endorfines al cervell poden tenir un efecte molt potent i difícil de controlar. També cal valorar l’impuls que ens fa sortir a córrer. Si només ho fem “per la moda” o per no quedar-nos sense conversa entre els companys de feina o de colla. No obstant això, els enormes beneficis del running han corregut de boca en boca i avui parlem d’un autèntic fenomen social, capaç de mobilitzar milers de persones pels parcs de les ciutats, i que participen de forma entusiasta en tota mena de curses populars, mitges maratons o maratons completes que han proliferat arreu del territori. Entre aquestes valors positius, òbviament, destaquen tots aquells que són beneficiosos per la pròpia salut (física, però també mental), i en aquest sentit, que es posi de moda una activitat saludable i sostenible és una gran notícia.  Judith Vives és periodista / @judithvives


Propostes  35

Valors

Consum

Llocs, paisatges

El ‘fairphone’ La fabricació de mòbils genera greus perjudicis. Amb la voluntat de crear un aparell produït amb els mínims danys a les persones i al planeta neix Fairphone. Maria Medina

La tecnologia condiciona el nostre dia a dia. Siguin realment necessaris o no, per exemple, la gran majoria tenim un telèfon mòbil que ens acompanya arreu. No descobriré res a ningú si parlo de les guerres associades a l’extracció de coltan que tenen lloc al Congo per a la fabricació dels mòbils o de la famosa obsolescència programada. Com en moltes coses, però, també hi ha veus que s’han alçat per a treballar per fabricar models d’smartphones més justos com ara el Fairphone (literalment, en anglès, “telèfon just”): l’aparell que hi ha al darrere d’una empresa social que treballa per a una electrònica més ètica i justa. A través de la fabricació d’aquest aparell volen expandir el mercat dels productes que prioritzen valors ètics. La definició de telèfon just es basa en cinc eixos: justícia social (ús de materials justos i lliures de conflictes bèl·lics, assegurant condicions laborals dignes), justícia ambiental (model de telèfon amb peces substituïbles per allargar la vida útil de l’aparell), disseny obert (programari lliure), preu just (assegurant salaris justos i preu competitiu del telèfon) i transparència (en tot el procés productiu). El procés per aconseguir fabricar la primera edició del Fairphone, però, no ha estat un camí

de roses. Voler utilitzar materials lliures de conflictes bèl·lics, per exemple, és tota una odissea i, de moment, només han pogut assegurar l’origen just de dos dels metalls utilitzats. Un altre dels grans topalls ha estat aconseguir condicions laborals dignes. Els impulsors del Fairphone van decidir establir la seva planta de fabricació a Xina per a demostrar que hi pot haver una altra manera de produir. Malgrat establir un codi ètic de fabricació i complir-lo en gran part, encara queda algun capítol pendent per a resoldre: per exemple, no han pogut assegurar que no hi hagin treballat nens en tot el procés. Els impediments per aconseguir un aparell cent per cent just contrasten positivament amb la convicció i transparència amb què treballen. Malgrat ser conscients de les contradiccions i sabent que això pot malmetre la seva imatge, en cap moment han renunciat a explicar la veritat. Un altre punt positiu és la seva obstinació en la reducció la petjada ecològica: els Fairphone arriben a casa sense carregador ni auriculars en una capsa de cartró reciclat reduïda a la seva mínima expressió (donen per suposat que la majoria de consumidors ja en tenien d’anteriors aparells). Podríem seguir enumerant aspectes positius i negatius del Fairphone però considero que el més destacable és que algú hagi fet el (difícil) pas de començar a transformar la indústria electrònica.  Maria Medina és politòlga / @m_medinaroca Més informació a: www.fairphone.com/

Estàtues a Bratislava Joaquim Amargant

A tots els que visiten el casc antic de Bratislava, capital d’Eslovàquia, el que els crida més l’atenció són unes curioses estàtues de bronze. Es van instal·lar a finals dels noranta, en el marc de la reconstrucció del centre. Probablement, el més popular de tots és en Cumil, de Viktor Hulík, un treballador amb cara de bon jan que treu el cap per una claveguera. No se sap massa bé si simplement observa els vianants o aprofita la seva situació per mirar sota les faldilles de les dones... La imatge del centre, però, contrasta amb la de la ciutat moderna; les grans avingudes de l’època socialista estan força deixades i no tenen manteniment. Allà no hi van turistes... L’últim cop que vaig ser a Bratislava, el 1985, justament vaig veure com començaven a restaurar aquest centre històric. Llavors Eslovàquia encara no era un estat independent; la divisió de l’estat txecoslovac va arribar el 1993, de mutu acord. Van viure, Txèquia i Eslovàquia, 75 anys junts. Amb la partició, el comerç entre els dos països es va reduir en un 75 per cent; van ser anys durs. Ara no hi ha cap problema per moure’s entre els dos països, que formen part de la Unió Europea; no hi ha frontera. Les separacions, doncs, són doloroses però possibles. Cito tres coses que em van agradar molt, dels dos països: el civisme de la gent jove les nits de caps de setmana, la qualitat que manté el transport públic de totes les ciutats i la música, present a tot arreu, per exemple els concerts d’orgue de diumenge a les esglésies.  Joaquim Amargant recull els seus articles de viatges a femlamaleta.blogspot.com


36  Propostes

Octubre de 2015

Propostes familiars

Llibres

Descalços sobre la terra

Memòries d’un metge filòsof Pep Bertran

Excursionistes del Sender dels sentits, caminant per sobre d’uns troncs.

Redacció

Encara que les sabates s’han convertit en un símbol de civilització i de benestar econòmic –no podem oblidar que no tothom té la sort de poder gaudir d’un parell de sabates–; un dels grans goigs momentanis dels quals pot gaudir l’home és anar descalç. Sense sabates ens sentim més lliures. Qui pot negar-se al plaer de passejar descalç per la platja quan la fina sorra t’embolcalla els peus o els vaivé de les ones juganeres te’ls mullen rítmicament? Hi ha però qui prefereix caminar descalç per la gespa humida o, fins i tot, sentir el terra fred de les rajoles de casa en els dies calorosos d’estiu. Quants nens reben fortes esbroncades dels pares per anar descalços quan no toca! Tenint en compte aquestes sensacions, l’entitat Camina Descalç ha posat en marxa el Sender dels Sentits, un camí ubicat en el Parc La Selva de l’Aventura d’Arbúcies, el qual té com a objectiu que els visitants, d’una forma relaxada, familiar i entretinguda, recuperin el plaer de sentir la natura sota els seus peus. Durant el camí, que té una llargada de quilòmetre i mig, els caminants descalços passen per sobre de diferents materials perquè puguin gaudir de diverses sensacions, per exemple: argila, gespa, fusta, fullatge, sorra,

pedres, còdols, escorça, palla, aigua o fang. A més, al llarg d’aquesta excursió d’hora i mitja de durada, els participants poden participar en diverses activitats pensades especialment pel públic familiar o escolar que van des de descobrir olors i textures, endevinar animals, fer música, creuar ponts penjants o fer jocs d’equilibri. I, fins i tot, a les mateixes instal·lacions, hi ha un mirador amb vistes captivadores al Montseny, un laberint il·lustratiu sobre temes ecològics i un arborètum. Amb aquesta proposta, que ha arribat a Catalunya des del nord d’Europa de la mà de dos emprenedors amants de la natura, Karin van Veen i en Manu Grymonpré, es pot recuperar un plaer al qual molts ja hem renunciat. Però a més, com apunten els organitzadors d’aquesta proposta tan original, el Sender dels Sentits també representa pel participant, encara que sigui per una jornada puntual, viure molts valors que acompanyen aquest projecte: un canvi de ritme vital, fer una aposta per la senzillesa, posar-se en contacte novament amb la natura, despertar de nous i diversos sentits i compartir un dia intergeneracional.  Més informació a: www.camina-descalc.com/ca/

Noranta anys després de sortir a la llum per primera vegada, Edicions de la Ela Geminada torna a llançar a les llibreries Jo! Memòries d’un metge filòsof, de Prudenci Bertrana, una obra singular que al seu moment va deixar la crítica sorpresa, atabalada i una mica ofesa. El principal motiu de polèmica era que sota els trets del narrador Daniel Pérez s’hi descobria la personalitat irascible i falsària de Diego Ruiz, intel·lectual barrut i itinerant que a principis de segle XX, i després d’haver-se posat bona part de la intel·lectualitat del país a la butxaca, va arribar a ser director del manicomi de Salt sense ser metge. Bertrana pren com a model aquest home tan irresponsable i megalòman, empès per un afany venjatiu. La hipòtesi d’una intenció vindicativa és plausible per tal com en fa un retrat que el deixa molt ben servit. L’escriptor de Tordera satiritza els ideals a partir dels quals Ruiz s’ha construït una identitat d’intel·lectualàs i posa en evidència la pobresa i la banalitat dels interessos que realment el mouen. La crítica va retreure a l’autor que li havia faltat sentit de la mesura per tal com no se n’està de reportar pràctiques aberrants, sobretot de caràcter necrofílic, que escapaven a les convencions i els escrúpols de la literatura catalana del moment. Llegit avui, quedem-nos amb el plaer de paladejar la prosa expressiva, modèlica i enlluernadora de Bertrana.  Bertrana, Prudenci; Jo! Memòries d’un metge filòsof. Ed. Ela Geminada , 2015.


37

Valors

Pantalles

Valors

Televisió ‘low-cost’

Revista especialitzada en la reflexió entorn els valors humans i l’actualitat vista des d’aquest prisma publicada per l’Associació Cultural Valors, entitat sense ànim de lucre. Premi Civisme 2014 en la categoria de Mitjans de Comunicació Escrits atorgat pel Departament de Benestar Social i Família. DIRECCIÓ

David Casals

La societat low-cost té també la seva traducció televisiva. Així, qüestions que eren fonamentals fa vint anys pels professionals del sector avui s’han convertit en accessòries: sembla que als directius no els importi gaire cuidar la realització, que el decorat d’un programa sigui coherent amb els valors que vol transmetre i oferir una posada en escena cuidada i impecable. Potser per això, la moda d’avui és reciclar decorats. No es tracta de donar una segona vida als antics, sinó de construir espais polivalents que serveixin per a tot. A Telecinco en són els reis –Una cosa que te quiero decir, Gran Hermano, Supervivientes o Sálvame Deluxe–. La moda també ha arribat a RTVE. La producció pròpia funciona a mig gas, després que el Govern central beneís la venda d’un dels tres complexos que la cadena estatal tenia a Madrid. Els estudis Buñuel, propietat de TVE des de finals dels 80 i on hi havia el mític estudi L-3, un dels més grans d’Europa, es van vendre a una immobiliària perquè s’hi fessin pisos. En conseqüència, tota la producció s’ha concentrat als altres dos centres que té a la capital espanyola: Torrespaña (on hi ha els informatius) i sobretot a Prado del Rey, el complex que es va alçar a mitjans dels anys 60, on s’han de construir uns nous estudis i renovar-ne uns altres, que es van tancar anys

Associació Cultural Valors Maria Coll i Joan Salicrú CONSELL ASSESSOR Francesc Amat, Àngel Castiñeira, Jordi Cussó, Alícia Garcia-Ruiz, Begoña Roman, Joan Safont i Francesc Torralba CONSELL editorial Antoni Codina, Albert Dresaire, Dolors Fernàndez, Xavier Manté, Eulàlia Puigderrajols i Ramon Bassas COL·LABORADORS Irene Alerm, Cinto Amat, Quim Amargant, Pol Bartrés, Laia Bassaganyas, Albert Botta, Manel Bosch, Albert Calls, David Casals, Sònia Casas, Miguel Guillén, Soraya Hernández, Gregorio Luri, Maria Medina, Lu Montobbio, Albert Pera, Ramon Salicrú, Ramon Radó, Xavier Serra, Joaquim Trenchs, Judith Vives i Isabel Yglesias DIBUIXOS Misael Alerm, Toni Batllori, Núria Calsapeu, Javier Bustamante, Raúl Campuzano, Javier García, Blanca Gimeno, Gisèlle Mollfulleda i Marc Torrecillas CORRECCIÓ Pol Romano FOTOGRAFIA Sergio Ruiz IMPRESSIÓ Serafí Indústria Gràfica S.A GERÈNCIA Maria Coll COMPTABILITAT Engràcia Carlos PUBLICITAT Carme Itxart DISTRIBUCIÓ SGEL/Raul García XARXES SOCIALS Toni Rodon Dipòsit legal B-6206-2004 issn 2385-6807 EDITA

L’autor reflexiona sobre les estratègies que tant els canals públics com els privats duen a terme per estalviar-se costos en un moment en què van mal dades.

Plató de ‘Una cosa te quiero decir’. enrere perquè estaven contaminats per amiant. A l’Estudi 5 de Prado del Rey van instal·lar la passada primavera un decorat polivalent que serveix per gairebé tots els programes en directe. Es varia la il·luminació i alguns elements de decorat, però més d’un espectador que s’hi fixi s’haurà adonat d’aquest reciclatge, que afecta a La Mañana de Marió Montero, Estudio 1 (la nova tertúlia esportiva dels caps de setmana), l’espai España Directo i Corazón. Hi ha qui pensarà que això és una bona notícia, ja que en temps d’austeritat, permet contenir la despesa. Ara bé, si la pela és la pela, realment feia falta que TVE es desprengués d’un centre de producció, on feia poc temps s’havia adaptat a l’alta definició? En nom d’aquests mateixos criteris de suposada bona gestió la direcció de RTVE vol traslladar les instal·lacions de Ràdio 4 al centre de producció a TVE de Sant Cugat del Vallès. Ràdio 4 i RNE a Catalunya es troben en un edifici que es va inaugurar el 2008, amb uns equipaments d’última tecnologia i on també hi ha la redacció catalana de l’agència Efe. Sembla que aprofitar unes instal·lacions que no tenen ni deu anys de vida no és un criteri econòmic prou important pels gestors públics.  David Casals és periodista / @informatiu

En el proper número: Les edats En el proper número de la revista parlarem de les edats. Segons les diferents etapes del desenvolupament, l’home passa de la infantesa, a l’adolescència, a la maduresa, fins arribar, finalment, a la senectud. En les darreres dècades, però, les fronteres entre una i altra s’han desplaçat significativament i s’han tornat més lídiques. Per exemple, actualment parlem del Síndrome de Peter Pan -el Carnet Jove és fins els 30 anys- o de l’allargament de la vellesa - avui un home o dona de setanta anys encara està plenament actiu-. I això té conseqüències en l’economia, en la cultura, en la societat, però, també en els nostres valors. 

ADREÇA

Portal de Valldeix, 17-2n 08301 Mataró Telèfon 620 749 138 Amb el suport de

Els vostres comentaris seran benvinguts a redaccio@valors.org. Ens trobareu també a Facebook i Twitter. El preu de la subscripció és de 35 euros anuals (onze números). Us podreu subscriure a través de la pàgina web de la revista (www.valors.org) o enviant un correu a subscripcions@valors.org amb les vostres dades de contacte.


38

Octubre de 2015

El conte de Marta Lacruz

La pastissera Una vegada vaig llegir que quan ets espectador del que et succeeix, les coses negatives deixen de causar-te dany. El bon nom de l’ofici familiar, però sobretot l’èxit del meu pare, em va portar a convertir-me en un home fred de caràcter i d’actitud gairebé indolent. M’havia criat enmig de l’enrenou de la pastisseria, la cèlebre pastisseria Brillas, envoltat de persones minucioses, empleats lleials, capaços de traslladar als aparadors les fantasies del meu pare. Jo formava part de l’equip reboster, però no em distingia per res especial, excepte per tenir el sentit comú de no contradir al pare, i aprofitar-me’n de la vida sense preocupacions econòmiques que el negoci em brindava. La veritat és que jo no posseïa el talent d’ell. No només això, sinó que ni tan sols havia coquetejat amb la idea de tenir-ho, la qual cosa em semblava un senyal desolador de falta d’afinitat cap a la rebosteria.

la mà dreta, l’artista, i ambdós formaven un tàndem perfecte: ella amb els projectes i colors, i ell amb el nostre grup de pastissers com a mestre de masses i de fornejar. A cap d’uns mesos tots els periòdics locals publicaven reportatges de la nostra pastisseria. Amb el temps, la Yurico va manejar l’assumpte de la fama amb habilitat. Era generosa i el seu major goig era la felicitat dels altres: es sentia útil, i sabia que amb el seu ofici vivia la seva pròpia essència. Jo em vaig acostumar al fet que estigués al taller, propera a mi. La contemplava com posava tot el seu amor en el que feia i jo enmig de l’enrenou de l’obrador comprenia que hi havia alguna cosa pitjor que la falta de talent: la mandra i el rebuig d’un home a creure en si mateix, resistint-se a les proves que el món anava posant davant el seus ulls. I jo era d’aquells tipus d’home.

La meva vida estava resignada a seguir acomodada indefinidament, quan un dia el meu pare em va reunir per presentar-me a la nova xef. -És la Yurico, ja t’he parlat d’ella. I era veritat, durant les últimes setmanes només havíem parlat de l’arribada de la Yurico. El primer que vaig pensar va ser que era una dona preciosa. Malgrat que portava la roba desparellada, faldilla acampanada i part de dalt amb sobredosi de lleopard, la Yurico em va semblar molt maca. De cabells foscos, tenia uns ulls negres i profunds que desprenien una gran força. La Yurico va marcar el nostre obrador artesanal. Als pocs dies era l’ànima del taller. Sobresortia per la seva forma de fer delicada i polida com una científica de laboratori. Elaborava una rebosteria innovadora, brillant. Era una il· lusionista del dolç que fusionava les arts plàstiques i les cultures. El seu origen japonès calava en totes les seves obres: treballava els ingredients en textures com a paper, i transformava les làmines en figures de origami. S’inspirava en la natura i la representava en flors, ocells, passant per dracs fins a figures embulladisses. El pare estava fascinat amb la creativitat de la dona i qualsevol ximpleria que fes la qualificava com a cosa extraordinària. Era

Uns dies més tard, mentre aplicava xocolata a una base, vaig veure aparèixer a la Yurico pel passadís. La vaig mirar i ella es va aturar i em va fer un senyal perquè la seguís. Em va portar fins a la porta posterior. Ens vam asseure al graó i em va somriure. -Me’n vaig a Japó -va començar a dir la Yurico-. No sé quan tornaré, la meva etapa aquí ha acabat i haig de seguir el meu camí a un altre lloc. Desitjo viatjar a Japó, per un temps per créixer com a persona. Vaig notar com el temps s’aturava i de sobte el lloc es va tornar silenciós. Vaig pensar que la Yurico inaugurava una vida nova. Que encara que la seva nova vida durés dos anys o només dos dies, seria una vida diferent. Vaig mirar al voltant i en comptes de sentir-ne tristesa em va aclaparar una alegria intensa. Em vaig preguntar si també havia arribat la meva fi a la pastisseria. I em vaig imaginar fent-ho, caminant com una persona lliure i gaudint d’allò que m’havia proposat. Va ser un moment, una petita turbulència que marcà la meva existència. I assegut a la porta de l’obrador vaig respirar l’aire del carrer i em va sorprendre adonar-me que estava lliure de l’aroma a vainilla.  Marta Lacruz és membre de Planeta Lletra


Valors

39

il·lustració: MARC TORRECILLAS