02 setembre 2007
REVISTA
DE
LA
UNIVERSITAT
DE
GIRONA
Els límits de la immunitat en les societats democràtiques //////////////////////////// M. Antònia Canals //////////////////////////// /1/
/1/
/1/
Medicina a Girona
EDITORIAL
VINE A LA UdG AMB BUS
Medicina a la UdG La implantació dels estudis de Medicina a Girona és, segurament, una de les notícies més transcendentals que ha viscut la Universitat de Girona en els darrers anys. No solament pel que significa de pas endavant en l’assumpció d’una titulació que demana tot un munt de requeriments tècnics i que implica un ajustament de les polítiques docents, sinó perquè Medicina és, alhora, un motor econòmic que afecta molts agents socials i moltes directrius de gestió d’un tema tan cabdal com el de la salut. Des del punt de vista estrictament universitari, la implantació dels estudis de Medicina és el reconeixement a molts anys d’esforços, sempre encaminats a aconseguir un tipus de docència propera, d’alta qualitat i amb un enfocament innovador. Al mateix temps, ens parla de la necessitat que té la societat gironina de tenir la UdG com a punt de referència, alhora que la UdG és conscient que la seva capacitat d’acció seria reduïda si no comptés amb el suport decidit i entusiasta dels professionals del sector i de les institucions i organismes implicats. Medicina és un projecte gironí d’abast nacional, amb la col·laboració i participació de metges de prestigi reconegut que s’hi incorporen i hi aporten la complicitat de les facultats de Medicina més capdavanteres del país.
Targeta "A la UdG amb bus": aconsegueix-la ara! Nous avantatges per al curs 2007-2008 Utilitzar el bus per arribar als campus de la UdG és senzill i còmode. El seu ús permet alliberar espai de campus que es pot destinar a altres usos diferents al de l’aparcament de cotxes privats, i fa que les persones que l’utilitzen estalviïn temps i diners, a més de reduir la contribució personal en emissions de CO2. Ara, si estudies a la UdG, per només 80 euros pots aconseguir un abonament vàlid per a tots els desplaçaments del curs 2007-2008 (380 viatges, fins a 4 diaris, del 12/9/07 al 15/9/08). La targeta "A la UdG amb bus" és de caràcter personal i intransferible, i és vàlida per a totes les línies urbanes de TMG SA. Si estàs interessat/da a adquirir la targeta, entra a la pestanya de Novetats de La meva UdG i fes clic a "A la UdG amb bus". Més informació al web de l'Oficina Verda de la Universitat de Girona: http://www.udg.edu/ov/
Com s’esmenta en el reportatge central d’aquest número, “tenir una Facultat de Medicina repercuteix de manera directa en la qualitat i quantitat del teixit sanitari del territori”. Aquest és l’objectiu i la voluntat de tots plegats. ENGEGA continua amb la idea de mostrar la visió universitària de temes que interessen a la societat, alhora que es fa ressò de les iniciatives pròpies de la UdG en el camp de la docència i la investigació. En aquesta entrega, destaquem, entre d’altres, el reconeixement a la trajectòria de la professora emèrita M. Antònia Canals, el dossier sobre la Biblioteca i el projecte del jaciment del “castellum” de Sant Julià de Ramis.
/3/
EDITORIAL
VINE A LA UdG AMB BUS
Medicina a la UdG La implantació dels estudis de Medicina a Girona és, segurament, una de les notícies més transcendentals que ha viscut la Universitat de Girona en els darrers anys. No solament pel que significa de pas endavant en l’assumpció d’una titulació que demana tot un munt de requeriments tècnics i que implica un ajustament de les polítiques docents, sinó perquè Medicina és, alhora, un motor econòmic que afecta molts agents socials i moltes directrius de gestió d’un tema tan cabdal com el de la salut. Des del punt de vista estrictament universitari, la implantació dels estudis de Medicina és el reconeixement a molts anys d’esforços, sempre encaminats a aconseguir un tipus de docència propera, d’alta qualitat i amb un enfocament innovador. Al mateix temps, ens parla de la necessitat que té la societat gironina de tenir la UdG com a punt de referència, alhora que la UdG és conscient que la seva capacitat d’acció seria reduïda si no comptés amb el suport decidit i entusiasta dels professionals del sector i de les institucions i organismes implicats. Medicina és un projecte gironí d’abast nacional, amb la col·laboració i participació de metges de prestigi reconegut que s’hi incorporen i hi aporten la complicitat de les facultats de Medicina més capdavanteres del país.
Targeta "A la UdG amb bus": aconsegueix-la ara! Nous avantatges per al curs 2007-2008 Utilitzar el bus per arribar als campus de la UdG és senzill i còmode. El seu ús permet alliberar espai de campus que es pot destinar a altres usos diferents al de l’aparcament de cotxes privats, i fa que les persones que l’utilitzen estalviïn temps i diners, a més de reduir la contribució personal en emissions de CO2. Ara, si estudies a la UdG, per només 80 euros pots aconseguir un abonament vàlid per a tots els desplaçaments del curs 2007-2008 (380 viatges, fins a 4 diaris, del 12/9/07 al 15/9/08). La targeta "A la UdG amb bus" és de caràcter personal i intransferible, i és vàlida per a totes les línies urbanes de TMG SA. Si estàs interessat/da a adquirir la targeta, entra a la pestanya de Novetats de La meva UdG i fes clic a "A la UdG amb bus". Més informació al web de l'Oficina Verda de la Universitat de Girona: http://www.udg.edu/ov/
Com s’esmenta en el reportatge central d’aquest número, “tenir una Facultat de Medicina repercuteix de manera directa en la qualitat i quantitat del teixit sanitari del territori”. Aquest és l’objectiu i la voluntat de tots plegats. ENGEGA continua amb la idea de mostrar la visió universitària de temes que interessen a la societat, alhora que es fa ressò de les iniciatives pròpies de la UdG en el camp de la docència i la investigació. En aquesta entrega, destaquem, entre d’altres, el reconeixement a la trajectòria de la professora emèrita M. Antònia Canals, el dossier sobre la Biblioteca i el projecte del jaciment del “castellum” de Sant Julià de Ramis.
/3/
SUMARI
Editorial: Medicina a la UdG Medicina arriba a Girona El castellum de Sant Julià de Ramis La selectivitat com a mecanisme integrat a la UdG La quarta millor biblioteca universitària Els límits de la immunitat en les societats democràtiques A la recerca d’un perfecte equilibri acústic D-Ruta. Excursionisme i GPS Avaluació de la recerca d’humanitats Empreses del Parc. IGM Web Eliade i Catalunya Deu propostes per a Castellfollit de la Roca Marta E. UdG Estiu Maria Antònia Canals
Engega. Revista de la Universitat de Girona Edita. Universitat de Girona Coordina: Josep M. Fonalleras Equip de redacció: Carles Gorini, Mar Bosch i Francesc Ten Fotografia: Marta Payeró (Servei de Publicacions), Xavier Linares i els autors corresponents Maquetació i il·lustració: Marc Vicens (Servei de Publicacions) Producció: Servei de Publicacions Dipòsit legal: Gi. 883-2007 Informació i subscripcions Publicacions Pl. Sant Domènec, 3, 17071 Girona Tel. 972 41 80 99 Edifici Les Àligues www.udg.edu/publicacions publicacions@udg.edu
/// 03 /// 05 /// 09 /// 11 /// 13 /// 16 /// 18 /// 20 /// 22 /// 24 /// 25 /// 25 /// 26 /// 27 /// 28
Medicina arriba a Girona /////////////// La Universitat de Girona impartirà la titulació de Medicina en una facultat pròpia a partir del curs 2008-2009, amb un pla d’estudis innovador que la convertirà en un centre pioner a Catalunya. La revolució del setembre del 1868 va portar l’Ajuntament de Girona a fundar la Universitat Lliure de Girona, que ben aviat va voler incorporar en els seus plans d’estudis una facultat de medicina. Els vents de la política es van endur el projecte i la Universitat i tot. Hauran calgut gairebé 150 anys per fer realitat aquell anhel. L’obtenció, avui, de la Facultat de Medicina és el resultat de l’esforç de molts agents: del Col·legi de Metges, de la Cambra de Comerç, de la FOEG i de tants altres, sovint anònims, que han manifestat el seu suport a una demanda justa. I també, per descomptat, de la Universitat de Girona, que ha sabut aglutinar totes aquestes voluntats. Tots han posat la seva mica de soroll en el terrabastall necessari per assolir la fi que es perseguia. Fins al present, Girona era l’única demarcació territorial de Catalunya en què no s’impartien estudis de Medicina. Aquells gironins que volien ser metges havien de desplaçar-se com a mínim a Barcelona. Els estudis universitaris són llargs, i els de la carrera de Medicina, als quals cal afegir després el MIR si es que es vol exercir la professió, es converteixen en un autèntic periple. Deu anys són els que l’estudiant estarà fora del seu entorn per formar-se, i això implica també la possibilitat certa d’un dèficit acumulat de professionals en la demarcació, ja que les estadístiques ens parlen que els metges es queden a exercir allà on s’han format. Però no tenir una facultat de medicina implicava més coses que evitar el desplaçament dels estudiants.
Repercutia directament en la qualitat i quantitat del teixit sanitari del territori. El metge d’abans, aquell home de vocació que treballava 365 dies l’any, que era capaç de deixar la família durant el dinar de Nadal per anar a atendre un pacient malalt, ja fa anys que ha desaparegut. Aquella tasca voluntariosa en què el metge treballava sol no deixava temps per a la formació. Avui les coses són diferents. El metge és un professional d’alta qualificació, que assisteix a congressos, que millora les seves competències a través de l’aprenentatge i la docència i que mitjançant la col·laboració en grup fa progressar la
No tenir una facultat de medicina repercutia d'una manera directa en la qualitat i la quantitat del teixit sanitari del territori qualitat del seu treball. El metge del present és tot això i molt més, i, en aquesta realitat, té una importància cabdal l’existència d’una Facultat de Medicina, perquè representa un horitzó obert per progressar, la seguretat de participar en debats capdavanters, la possibilitat de formar metges amb el grau de coneixement necessari de la seva comunitat i formar-los com a advocats de la salut. Els estudis són, al capdavall, el vèrtex d’una piràmide que /5/
/4/
SUMARI
Editorial: Medicina a la UdG Medicina arriba a Girona El castellum de Sant Julià de Ramis La selectivitat com a mecanisme integrat a la UdG La quarta millor biblioteca universitària Els límits de la immunitat en les societats democràtiques A la recerca d’un perfecte equilibri acústic D-Ruta. Excursionisme i GPS Avaluació de la recerca d’humanitats Empreses del Parc. IGM Web Eliade i Catalunya Deu propostes per a Castellfollit de la Roca Marta E. UdG Estiu Maria Antònia Canals
Engega. Revista de la Universitat de Girona Edita. Universitat de Girona Coordina: Josep M. Fonalleras Equip de redacció: Carles Gorini, Mar Bosch i Francesc Ten Fotografia: Marta Payeró (Servei de Publicacions), Xavier Linares i els autors corresponents Maquetació i il·lustració: Marc Vicens (Servei de Publicacions) Producció: Servei de Publicacions Dipòsit legal: Gi. 883-2007 Informació i subscripcions Publicacions Pl. Sant Domènec, 3, 17071 Girona Tel. 972 41 80 99 Edifici Les Àligues www.udg.edu/publicacions publicacions@udg.edu
/// 03 /// 05 /// 09 /// 11 /// 13 /// 16 /// 18 /// 20 /// 22 /// 24 /// 25 /// 25 /// 26 /// 27 /// 28
Medicina arriba a Girona /////////////// La Universitat de Girona impartirà la titulació de Medicina en una facultat pròpia a partir del curs 2008-2009, amb un pla d’estudis innovador que la convertirà en un centre pioner a Catalunya. La revolució del setembre del 1868 va portar l’Ajuntament de Girona a fundar la Universitat Lliure de Girona, que ben aviat va voler incorporar en els seus plans d’estudis una facultat de medicina. Els vents de la política es van endur el projecte i la Universitat i tot. Hauran calgut gairebé 150 anys per fer realitat aquell anhel. L’obtenció, avui, de la Facultat de Medicina és el resultat de l’esforç de molts agents: del Col·legi de Metges, de la Cambra de Comerç, de la FOEG i de tants altres, sovint anònims, que han manifestat el seu suport a una demanda justa. I també, per descomptat, de la Universitat de Girona, que ha sabut aglutinar totes aquestes voluntats. Tots han posat la seva mica de soroll en el terrabastall necessari per assolir la fi que es perseguia. Fins al present, Girona era l’única demarcació territorial de Catalunya en què no s’impartien estudis de Medicina. Aquells gironins que volien ser metges havien de desplaçar-se com a mínim a Barcelona. Els estudis universitaris són llargs, i els de la carrera de Medicina, als quals cal afegir després el MIR si es que es vol exercir la professió, es converteixen en un autèntic periple. Deu anys són els que l’estudiant estarà fora del seu entorn per formar-se, i això implica també la possibilitat certa d’un dèficit acumulat de professionals en la demarcació, ja que les estadístiques ens parlen que els metges es queden a exercir allà on s’han format. Però no tenir una facultat de medicina implicava més coses que evitar el desplaçament dels estudiants.
Repercutia directament en la qualitat i quantitat del teixit sanitari del territori. El metge d’abans, aquell home de vocació que treballava 365 dies l’any, que era capaç de deixar la família durant el dinar de Nadal per anar a atendre un pacient malalt, ja fa anys que ha desaparegut. Aquella tasca voluntariosa en què el metge treballava sol no deixava temps per a la formació. Avui les coses són diferents. El metge és un professional d’alta qualificació, que assisteix a congressos, que millora les seves competències a través de l’aprenentatge i la docència i que mitjançant la col·laboració en grup fa progressar la
No tenir una facultat de medicina repercutia d'una manera directa en la qualitat i la quantitat del teixit sanitari del territori qualitat del seu treball. El metge del present és tot això i molt més, i, en aquesta realitat, té una importància cabdal l’existència d’una Facultat de Medicina, perquè representa un horitzó obert per progressar, la seguretat de participar en debats capdavanters, la possibilitat de formar metges amb el grau de coneixement necessari de la seva comunitat i formar-los com a advocats de la salut. Els estudis són, al capdavall, el vèrtex d’una piràmide que /5/
/4/
Una facultat de medicina té una importància cabdal perquè representa un horitzó obert per progressar i la seguretat de participar en debats capdavanters té com a base els pacients i per costats les diferents branques de la sanitat. Amb la posada en marxa de la Facultat augmentarà la dotació pressupostària de l’Hospital Trueta i del sistema sanitari en general; hi haurà més recursos, més personal. Es millorarà la capacitat per atreure bons professionals i s’establirà una competència que es traduirà en una millor atenció al ciutadà.
El llarg camí per obtenir la Facultat El camí per obtenir la Facultat de Medicina s’inicia l’any 2001. És el mateix Col·legi de Metges el que s’encarrega de començar a plantejar el greuge que representava que Girona hagués quedat com l’única demarcació de Catalunya que no disposava d’aquests estudis. Les primeres temptatives es van saldar amb la negativa del Departament a concedir-los. Al llarg dels sis anys posteriors, la pressió mediàtica i la conjuntura favorable han anat modificant aquesta primera posició fins al punt que finalment s’ha acceptat la demanda. En els darrers temps, la creació d’una comissió d’experts destinada a elaborar la memòria de programació dels estudis de medicina ha acabat donant cos a aquelles iniciatives prèvies. La comissió, liderada per la Universitat de Girona, està formada de manera paritària per membres de la comunitat mèdica i de la universitària, i la seva intenció és presentar una proposta de pla d’estudis que reculli els trets diferencials que es pretén que presentin els estudis gironins.
L’oferta del Trueta Girona vol fer una aposta La Facultat de Medicina només s’entén en el context d’un hospital universitari, en el cas de Girona, amb els matisos que imposa la voluntat expressada des de sempre de buscar la complicitat dels hospitals comarcals. Aquesta xarxa ha de permetre garantir un nombre suficient de places als estudiants per fer pràctiques, que són, en el tipus d’ensenyament actual, un component molt important de la formació tant en el vessant científic com en el clínic. L’Hospital Universitari Josep Trueta disposa de l’acreditació per fer docència de postgrau des de fa molts anys. En l’actualitat forma cada any al voltant de 90 metges interns residents (MIR), provinents de les universitats en les quals s’imparteix medicina, la qual cosa li atorga una sòlida experiència prèvia. La xarxa primària fa temps que acull els MIR de medicina de família. Els hospitals comarcals també han començat a impartir docència en algunes especialitats. La recerca està assegurada per l’existència de l’Institut d’Investigació Biomèdica de Girona (IdIBGI), que és el catalitzador de tota la recerca que es fa des del Trueta i que es pretén que aglutini també aquella que es fa des dels hospitals comarcals i l’assistència primària. L’IdIBGI el forma un grup compacte d’investigadors que desenvolupen una recerca de qualitat equiparable a la que es fa en altres centres de referència.
Una de les preguntes que cal formular és: sobre el tipus de metge que ha de formar avui una facultat de medicina. Aquell que s’acaba de llicenciar no accedeix de manera directa al treball assistencial, sinó que ha de començar la formació del MIR, que és la porta que de veritat li permetrà accedir a la gran majoria de les activitats professionals d’aquell que obté el títol de Medicina. D’altra banda, se segueix dient que les facultats de medicina han de formar un metge competent en l’atenció dels problemes de salut en l’àmbit extrahospitalari. Aquí sorgeix, doncs, un conflicte llargament assenyalat entre els objectius de la formació i la realitat que imposen els responsables de la gestió dels sistemes de salut, i en el qual les instàncies acadèmiques s’escuden per defensar la dificultat d’introduir canvis en favor d’un ensenyament més pràctic que redueixi la càrrega teòrica dels programes docents. La formació MIR està dissenyada avui de manera que accepta que un metge, quan acaba la carrera, té molt poques habilitats i actituds des del punt de vista de la salut comunitària. La situació es corregeix en el període de residència, en el qual els metges esmercen una bona part del temps tot adquirint-les. Si, pel contrari, s’aconsegueix fer arribar el metge al MIR amb aquestes habilitats ben adquirides, aquest podrà dedicar tot el temps de què disposa a aprofundir en els coneixements i en les tècniques de la seva especialitat. Aquesta és l’autèntica revolució del nou pla d’estudis.
L’equip d’experts que treballa en el disseny curricular dels estudis de Medicina a Girona avança en la línia de presentar un pla integrat en què l’estudiant és el més important. Els estudis formaran un perfil de metge general, que després es podrà especialitzar al llarg del MIR. El gran valor afegit serà que, en llicenciar-se, el metge ja haurà assolit un nivell de competència i habilitat necessari per enfrontar-se a un malalt, invertint la tendència actual. Aquesta formació ha de permetre aprofitar millor el període de residència per aprofundir més en els coneixements específics de l’especialitat i en les tècniques que aquesta requereix. El currículum s’adapta, a més a més, a la reforma de l’examen del MIR, que s’haurà de dur a terme abans de l’any 2011 segons la Llei d’ordenació de les professions sanitàries, que es va aprovar el 2003. En els cursos preclínics, els primers de la carrera, l’estudiant seguirà uns mòduls que contenen tota una sèrie d’àrees de coneixement integrades. El cicle tindrà la supervisió continuada dels professors i els tutors. La part clínica es basarà en la metodologia del cas. S’impartirà un tipus d’ensenyament en què l’estudiant haurà de procedir amb el mateix mètode que en el futur aplicarà com a metge davant dels pacients. Es treballarà amb els problemes tal com els plantejarien els malalts, amb tot el procés intel·lectual i el plantejament de les estratègies que cal desenvolupar per arribar al diagnòstic i prescriure un tractament. Es pretén que, quan l’estudiant acabi els sis anys de carrera, tot aquest procés s’hagi tornat automàtic per a ell.
La comissió científica, independent, liderada per la Universitat de Girona, està formada de manera paritària per membres de la comunitat mèdica i de la universitària, i la seva intenció és presentar una proposta de pla d’estudis que reculli els trets diferencials que es pretén que presentin els estudis gironins. La integren, en el moment actual, Ramon Gomis (UB), Joan Comella (Fundació Catalana per la Recerca), Marta Aymerich (Agència d’Avaluació de Tecnologia i Recerca Mèdiques), Montserrat Figuerola (Departament de Salut) i Carme Carretero (UdG). La comissió, que no ha de tenir capacitat executiva i a la qual s’afegiran altres professionals de reconegut prestigi, la presidirà el Dr. Joan Rodés, catedràtic de Patologia Digestiva, director de Recerca de l’Hospital Clínic de Barcelona i director de l’Institut de Recerca Biomèdica August Pi i Sunyer, que informarà dels acords a què hom arribi a la Rectora de la UdG, a la Consellera de Salut i al Conseller d’Innovació i Universitats.
L'Institut d'Investigació Biomèdica de Girona (IdIBGI) L'Institut d'Investigació Biomèdica de Girona (IdIBGI) es va crear el juliol del 2004 i té com a antecedents la creació de la Fundació Privada Dr. Josep Trueta, l'any 1995, i l'Agència d'Investigació, l'any 2000. L'Institut té com a finalitat promoure la investigació de qualitat, formar nous investigadors, promocionar i consolidar nous grups de recerca, amb l'objectiu de crear coneixement i, sempre que sigui possible, transferir-lo en tecnologia i transmetre'l a la societat. Actualment està compost per diferents grups de recerca consolidats de la Universitat de Girona, l'Hospital Universitari de Girona, l'Institut de Diagnòstic per la Imatge, l'Institut Català d'Oncologia i l'atenció primària. S'espera la incorporació, en un futur pròxim, de diferents consorcis i entitats públiques.
La Universitat de Girona té avui l’oportunitat d’assumir el repte de la innovació perquè comença des de zero. Serà la primera Facultat de Medicina de Catalunya que implementi aquest tipus d’ensenyament que comptarà, també, amb l’assessorament dels màxims responsables de l’Hospital Clínic i de Sant Pau. /7/
/6/
Una facultat de medicina té una importància cabdal perquè representa un horitzó obert per progressar i la seguretat de participar en debats capdavanters té com a base els pacients i per costats les diferents branques de la sanitat. Amb la posada en marxa de la Facultat augmentarà la dotació pressupostària de l’Hospital Trueta i del sistema sanitari en general; hi haurà més recursos, més personal. Es millorarà la capacitat per atreure bons professionals i s’establirà una competència que es traduirà en una millor atenció al ciutadà.
El llarg camí per obtenir la Facultat El camí per obtenir la Facultat de Medicina s’inicia l’any 2001. És el mateix Col·legi de Metges el que s’encarrega de començar a plantejar el greuge que representava que Girona hagués quedat com l’única demarcació de Catalunya que no disposava d’aquests estudis. Les primeres temptatives es van saldar amb la negativa del Departament a concedir-los. Al llarg dels sis anys posteriors, la pressió mediàtica i la conjuntura favorable han anat modificant aquesta primera posició fins al punt que finalment s’ha acceptat la demanda. En els darrers temps, la creació d’una comissió d’experts destinada a elaborar la memòria de programació dels estudis de medicina ha acabat donant cos a aquelles iniciatives prèvies. La comissió, liderada per la Universitat de Girona, està formada de manera paritària per membres de la comunitat mèdica i de la universitària, i la seva intenció és presentar una proposta de pla d’estudis que reculli els trets diferencials que es pretén que presentin els estudis gironins.
L’oferta del Trueta Girona vol fer una aposta La Facultat de Medicina només s’entén en el context d’un hospital universitari, en el cas de Girona, amb els matisos que imposa la voluntat expressada des de sempre de buscar la complicitat dels hospitals comarcals. Aquesta xarxa ha de permetre garantir un nombre suficient de places als estudiants per fer pràctiques, que són, en el tipus d’ensenyament actual, un component molt important de la formació tant en el vessant científic com en el clínic. L’Hospital Universitari Josep Trueta disposa de l’acreditació per fer docència de postgrau des de fa molts anys. En l’actualitat forma cada any al voltant de 90 metges interns residents (MIR), provinents de les universitats en les quals s’imparteix medicina, la qual cosa li atorga una sòlida experiència prèvia. La xarxa primària fa temps que acull els MIR de medicina de família. Els hospitals comarcals també han començat a impartir docència en algunes especialitats. La recerca està assegurada per l’existència de l’Institut d’Investigació Biomèdica de Girona (IdIBGI), que és el catalitzador de tota la recerca que es fa des del Trueta i que es pretén que aglutini també aquella que es fa des dels hospitals comarcals i l’assistència primària. L’IdIBGI el forma un grup compacte d’investigadors que desenvolupen una recerca de qualitat equiparable a la que es fa en altres centres de referència.
Una de les preguntes que cal formular és: sobre el tipus de metge que ha de formar avui una facultat de medicina. Aquell que s’acaba de llicenciar no accedeix de manera directa al treball assistencial, sinó que ha de començar la formació del MIR, que és la porta que de veritat li permetrà accedir a la gran majoria de les activitats professionals d’aquell que obté el títol de Medicina. D’altra banda, se segueix dient que les facultats de medicina han de formar un metge competent en l’atenció dels problemes de salut en l’àmbit extrahospitalari. Aquí sorgeix, doncs, un conflicte llargament assenyalat entre els objectius de la formació i la realitat que imposen els responsables de la gestió dels sistemes de salut, i en el qual les instàncies acadèmiques s’escuden per defensar la dificultat d’introduir canvis en favor d’un ensenyament més pràctic que redueixi la càrrega teòrica dels programes docents. La formació MIR està dissenyada avui de manera que accepta que un metge, quan acaba la carrera, té molt poques habilitats i actituds des del punt de vista de la salut comunitària. La situació es corregeix en el període de residència, en el qual els metges esmercen una bona part del temps tot adquirint-les. Si, pel contrari, s’aconsegueix fer arribar el metge al MIR amb aquestes habilitats ben adquirides, aquest podrà dedicar tot el temps de què disposa a aprofundir en els coneixements i en les tècniques de la seva especialitat. Aquesta és l’autèntica revolució del nou pla d’estudis.
L’equip d’experts que treballa en el disseny curricular dels estudis de Medicina a Girona avança en la línia de presentar un pla integrat en què l’estudiant és el més important. Els estudis formaran un perfil de metge general, que després es podrà especialitzar al llarg del MIR. El gran valor afegit serà que, en llicenciar-se, el metge ja haurà assolit un nivell de competència i habilitat necessari per enfrontar-se a un malalt, invertint la tendència actual. Aquesta formació ha de permetre aprofitar millor el període de residència per aprofundir més en els coneixements específics de l’especialitat i en les tècniques que aquesta requereix. El currículum s’adapta, a més a més, a la reforma de l’examen del MIR, que s’haurà de dur a terme abans de l’any 2011 segons la Llei d’ordenació de les professions sanitàries, que es va aprovar el 2003. En els cursos preclínics, els primers de la carrera, l’estudiant seguirà uns mòduls que contenen tota una sèrie d’àrees de coneixement integrades. El cicle tindrà la supervisió continuada dels professors i els tutors. La part clínica es basarà en la metodologia del cas. S’impartirà un tipus d’ensenyament en què l’estudiant haurà de procedir amb el mateix mètode que en el futur aplicarà com a metge davant dels pacients. Es treballarà amb els problemes tal com els plantejarien els malalts, amb tot el procés intel·lectual i el plantejament de les estratègies que cal desenvolupar per arribar al diagnòstic i prescriure un tractament. Es pretén que, quan l’estudiant acabi els sis anys de carrera, tot aquest procés s’hagi tornat automàtic per a ell.
La comissió científica, independent, liderada per la Universitat de Girona, està formada de manera paritària per membres de la comunitat mèdica i de la universitària, i la seva intenció és presentar una proposta de pla d’estudis que reculli els trets diferencials que es pretén que presentin els estudis gironins. La integren, en el moment actual, Ramon Gomis (UB), Joan Comella (Fundació Catalana per la Recerca), Marta Aymerich (Agència d’Avaluació de Tecnologia i Recerca Mèdiques), Montserrat Figuerola (Departament de Salut) i Carme Carretero (UdG). La comissió, que no ha de tenir capacitat executiva i a la qual s’afegiran altres professionals de reconegut prestigi, la presidirà el Dr. Joan Rodés, catedràtic de Patologia Digestiva, director de Recerca de l’Hospital Clínic de Barcelona i director de l’Institut de Recerca Biomèdica August Pi i Sunyer, que informarà dels acords a què hom arribi a la Rectora de la UdG, a la Consellera de Salut i al Conseller d’Innovació i Universitats.
L'Institut d'Investigació Biomèdica de Girona (IdIBGI) L'Institut d'Investigació Biomèdica de Girona (IdIBGI) es va crear el juliol del 2004 i té com a antecedents la creació de la Fundació Privada Dr. Josep Trueta, l'any 1995, i l'Agència d'Investigació, l'any 2000. L'Institut té com a finalitat promoure la investigació de qualitat, formar nous investigadors, promocionar i consolidar nous grups de recerca, amb l'objectiu de crear coneixement i, sempre que sigui possible, transferir-lo en tecnologia i transmetre'l a la societat. Actualment està compost per diferents grups de recerca consolidats de la Universitat de Girona, l'Hospital Universitari de Girona, l'Institut de Diagnòstic per la Imatge, l'Institut Català d'Oncologia i l'atenció primària. S'espera la incorporació, en un futur pròxim, de diferents consorcis i entitats públiques.
La Universitat de Girona té avui l’oportunitat d’assumir el repte de la innovació perquè comença des de zero. Serà la primera Facultat de Medicina de Catalunya que implementi aquest tipus d’ensenyament que comptarà, també, amb l’assessorament dels màxims responsables de l’Hospital Clínic i de Sant Pau. /7/
/6/
Eudald Bonet Director de la Unitat de diagnòstic per la imatge. President del Col·legi de Metges de Girona. -Està canviant la manera de fer del metge? Ser metge abans era una vocació. Això està canviant i ara és més una professió. El terme mig entre una i altra cosa encara no s'ha trobat. -És veritat què falten metges? Segons la OMS no falten metges, més aviat en sobren. És la dinàmica del sistema sanitari el que provoca que en faltin. -Què ens aportarà la Facultat de Medicina? Les persones es beneficiaran perquè els metges milloraran les seves competències. Si han d’ensenyar la seva professió, això els obligarà a tornar a reflexionar sobre el que saben i com explicar-ho, el que manté viu un esperit que millora les actituds i la competència. -Si Girona es decideix a oferir un pla d'estudis diferent, com hauria de ser? Aquesta demarcació té capacitat suficient per formar professionals de medicina. Fer un pla d'estudis diferent no ha de voler dir bandejar el que ara existeix. L'estudiant ha de seguir aprenent patologia, anatomia, microbiologia i les altres especialitats. El que passa és que d'altres ofertes formatives, que ara mateix no hi són, com gestió dels recursos, responsabilitat civil, medicina legal o transaccions emocionals s'han d'incorporar al currículum.
El castellum de Sant Julià de Ramis ///////////////// Aquest estiu ha quedat obert el jaciment del Castellum de Sant Julià de Ramis, amb la intenció de convertir-lo en un referent del turisme cultural. Fruit de la col·laboració entre la Universitat de Girona i l’ajuntament de Sant Julià de Ramis, l’espai que un dia va ocupar aquest singular edifici és ara un focus d’atracció. De l’acurada intervenció, destaca la construcció d’una passarel·la que condueix el visitant a través del perímetre del edifici fins a una tarima des de la qual és percep l’espai en tota la seva extensió, a la vegada que es domina l’esplèndid paisatge que envolta el turó. Els pobladors d’aquest castellum vivien en un món que transitava des de la romanitat cap a l’alta edat mitjana. Des dels seus murs es divisava tota la conca del baix Ter fins a l’Escala i es veia l’entrada d’Hispània a través del coll del Pertús (les
clausurae del coll de Panissars). Per la banda meridional es veia el territori de Sarrià i també altres poblats i torres de guaita, cosa que proporcionava als qui l’utilitzaven un control molt bo del territori. El turó havia estat poblat des d’antic i s’hi han trobat restes d’assentaments ibers. La seva posició estratègica va ser determinant per entendre la decisió primerenca d’ocupar-lo.
La zona arqueològica ha estat adequada i explicada per convertir-se en un referent del turisme cultural.
Wifred Ricard Director de l'IdiBGI (Institut d'investigació biomèdica de Girona). Membre de la Comissió que elabora la memòria de programació dels estudis de medicina a la Universitat de Girona -Per què Girona proposa un nou pla d'estudis? És una demanda que ens han fet. Des d'una perspectiva d'economia d'escala potser resultaria més rendible ampliar places allà on ja existien, però s'ha vist que calia un canvi. -Quina mena d'ensenyament s'impartirà? Estem intentant desenvolupar un pla d'estudis diferent, en el que sigui el mateix alumne el que generi coneixement, guiat i tutoritzat per professionals, acompanyats de pràctiques molt sòlides. Es tracta d'un model basat en la metodologia del cas i la resolució de problemes. Podem esdevenir un centre pilot a Catalunya d'aquesta nova manera d'ensenyar la medicina. -I amb això què aconseguim? Que arribin al MIR amb unes habilitats adquirides que els permetin dedicar més temps a la seva especialitat. -Tenir una Facultat de Medicina, serà un benefici per a la UdG? Si i sobretot per a la ciutadania de Girona. El fet de tenir una facultat farà que el nivell augmenti. Hi haurà més recursos, més diners, més gent. Tots els que vivim a les comarques de Girona serem en algun moment usuaris del sistema: com més bo sigui i més eficaç, millor. /9/
/8/
Eudald Bonet Director de la Unitat de diagnòstic per la imatge. President del Col·legi de Metges de Girona. -Està canviant la manera de fer del metge? Ser metge abans era una vocació. Això està canviant i ara és més una professió. El terme mig entre una i altra cosa encara no s'ha trobat. -És veritat què falten metges? Segons la OMS no falten metges, més aviat en sobren. És la dinàmica del sistema sanitari el que provoca que en faltin. -Què ens aportarà la Facultat de Medicina? Les persones es beneficiaran perquè els metges milloraran les seves competències. Si han d’ensenyar la seva professió, això els obligarà a tornar a reflexionar sobre el que saben i com explicar-ho, el que manté viu un esperit que millora les actituds i la competència. -Si Girona es decideix a oferir un pla d'estudis diferent, com hauria de ser? Aquesta demarcació té capacitat suficient per formar professionals de medicina. Fer un pla d'estudis diferent no ha de voler dir bandejar el que ara existeix. L'estudiant ha de seguir aprenent patologia, anatomia, microbiologia i les altres especialitats. El que passa és que d'altres ofertes formatives, que ara mateix no hi són, com gestió dels recursos, responsabilitat civil, medicina legal o transaccions emocionals s'han d'incorporar al currículum.
El castellum de Sant Julià de Ramis ///////////////// Aquest estiu ha quedat obert el jaciment del Castellum de Sant Julià de Ramis, amb la intenció de convertir-lo en un referent del turisme cultural. Fruit de la col·laboració entre la Universitat de Girona i l’ajuntament de Sant Julià de Ramis, l’espai que un dia va ocupar aquest singular edifici és ara un focus d’atracció. De l’acurada intervenció, destaca la construcció d’una passarel·la que condueix el visitant a través del perímetre del edifici fins a una tarima des de la qual és percep l’espai en tota la seva extensió, a la vegada que es domina l’esplèndid paisatge que envolta el turó. Els pobladors d’aquest castellum vivien en un món que transitava des de la romanitat cap a l’alta edat mitjana. Des dels seus murs es divisava tota la conca del baix Ter fins a l’Escala i es veia l’entrada d’Hispània a través del coll del Pertús (les
clausurae del coll de Panissars). Per la banda meridional es veia el territori de Sarrià i també altres poblats i torres de guaita, cosa que proporcionava als qui l’utilitzaven un control molt bo del territori. El turó havia estat poblat des d’antic i s’hi han trobat restes d’assentaments ibers. La seva posició estratègica va ser determinant per entendre la decisió primerenca d’ocupar-lo.
La zona arqueològica ha estat adequada i explicada per convertir-se en un referent del turisme cultural.
Wifred Ricard Director de l'IdiBGI (Institut d'investigació biomèdica de Girona). Membre de la Comissió que elabora la memòria de programació dels estudis de medicina a la Universitat de Girona -Per què Girona proposa un nou pla d'estudis? És una demanda que ens han fet. Des d'una perspectiva d'economia d'escala potser resultaria més rendible ampliar places allà on ja existien, però s'ha vist que calia un canvi. -Quina mena d'ensenyament s'impartirà? Estem intentant desenvolupar un pla d'estudis diferent, en el que sigui el mateix alumne el que generi coneixement, guiat i tutoritzat per professionals, acompanyats de pràctiques molt sòlides. Es tracta d'un model basat en la metodologia del cas i la resolució de problemes. Podem esdevenir un centre pilot a Catalunya d'aquesta nova manera d'ensenyar la medicina. -I amb això què aconseguim? Que arribin al MIR amb unes habilitats adquirides que els permetin dedicar més temps a la seva especialitat. -Tenir una Facultat de Medicina, serà un benefici per a la UdG? Si i sobretot per a la ciutadania de Girona. El fet de tenir una facultat farà que el nivell augmenti. Hi haurà més recursos, més diners, més gent. Tots els que vivim a les comarques de Girona serem en algun moment usuaris del sistema: com més bo sigui i més eficaç, millor. /9/
/8/
Les campanyes d’excavació, dutes a terme de manera regular tots els estius dels darrers deu anys, han estat possibles gràcies al conveni de col·laboració que en el seu dia van signar l’Ajuntament de Sant Julià de Ramis i la Universitat de Girona. Una col·laboració que, com afirma l’alcalde, Narcís Casassa, ha fet que la troballa assolís “uns nivells de reconeixement científic que d’altra manera no s’haurien donat”. Els treballs es van iniciar el 1996 en el que es creia que eren les restes d’una turris speculatoria descrita el 1932 per Francesc Riuró. El temps i el treball han portat al descobriment d’una de les fortificacions tardoromanes situades fora de l’àmbit urbà més estudiades arqueològicament d’Europa, pel que fa al seu estudi i conservació. Josep Burch, un dels arqueòlegs que han participat en el projecte de recerca arqueològica del jaciment, explica: “Aquest era un lloc excel·lent perquè es trobava en una cruïlla de camins, poblat des de la prehistòria remota, i això fa que en un espai petit hi hagi una gran quantitat de jaciments. Tot plegat li proporciona unes característiques que el fan únic.” Entre les restes del castellum s’hi han trobat nombrosos objectes metàl·lics, peces d’armes que per algun motiu desconegut van ser abandonats. Llances, ganivets, sivelles i fermalls de cinturó es presenten com un tresor, la joia més valuosa del qual és una gerra litúrgica de bronze que ha estat trobada intacta. La peça presenta, gravat, el nom dels seus donants, Sinde i Ares, uns noms que coneixem però per als quals mai no tindrem un rostre. La gran quantitat de peces metàl·liques ha fet pensar als investigadors de la UdG que la fortalesa va poder funcionar com a dipòsit o magatzem d’armes per abastir un petit exèrcit mòbil que tenia com a missió la protecció de Gerunda i de la Via Augusta i la intenció de deturar o retardar qualsevol atac que vingués del nord. Els que hi aniran avui trobaran les restes d’un castell tardoromà que, mentre va prestar servei, devia constituir una fita destacada del paisatge. Podran també aprofitar-se d’unes explicacions complementàries del lloc, la qual cosa els ha de fer comprendre millor com es relacionava amb la història general de la seva època. L’Ajuntament de Sant Julià treballa en la confecció de recursos educatius per a escolars. El jaciment és també recomanable per al turisme familiar, un lloc on no es pot menystenir el ric patrimoni natural que l’envolta. Els visitants podran passejar entre les pedres d’un edifici del segle IV que va ser reformat a la primera meitat del segle VI i que va ser abandonat cap al segle VIII, moment a partir del qual apareixerà en la documentació com a castellum fractum. El jaciment de Sant Julià de Ramis escenifica l’essència de l’arqueologia. El que semblava que era només una turris va acabar revelant un important castellum. Ho confirma Josep Burch: “Si sempre coincidís el que esperem amb el que trobem potser no caldria excavar. La veritat és que va ser una gran sorpresa trobar aquest castellum. No ens ho esperàvem.”
La Selectivitat com a mecanisme integrat a la UdG /////////////////////// Les proves de Selectivitat són organitzades cada curs per les universitats per tal de disposar d’un barem, formulat amb criteris objectius, que reguli l’accés al sistema universitari a través d’una prova externa amb la col·laboració dels centres de secundària.
El jaciment de Sant Julià de Ramis escenifica l’essència de l’arqueologia. El que semblava que era només una turris va acabar revelant un important castellum. Enguany, la diferència entre la nota de l’expedient, aquella que els estudiants aporten de l’ensenyament secundari, i la de les PAU ha estat a les comarques gironines la més petita de les obtingudes a Catalunya. Aquesta dada representa un èxit del conjunt del teixit educatiu gironí que fa que els joves entrin a la universitat amb una formació sòlida. La responsabilitat operativa de l’organització de les proves de la Universitat de Girona recau en el Servei de Gestió Acadèmica. El procés selectiu ha mobilitzat un gran nombre de professors i s’han examinat 2.252 estudiants, repartits en aules de diferents centres docents de la UdG.
Les PAU en xifres
Per matèries, en les proves d’aquest any destaca l’alta nota mitjana (6,13) que obtenen els estudiants gironins en llengua castellana i literatura, una assignatura en què els resultats són superiors als obtinguts en llengua catalana i literatura, que es queda en un 5,9. La de física, amb un 4,89, és la nota més baixa de totes.
Les notes de tall Un cop superades les proves d’accés, els estudiants que volen accedir a la universitat formalitzen la seva preinscripció. La Universitat de Girona ha rebut un total de 2.817 sol·licituds en la primera preferència, l’estudi que l’estudiant tria en primer lloc, per sobre de tots els altres. Aquesta dada, prou significativa, representa un increment del 2,5 % respecte de l’any precedent.
/11/
/10/
Pel que fa als resultats de les proves a les comarques gironines, dels 2.252 estudiants que es van presentar a examen, 2.013 les van superar, xifra que representa el 89,39 %. La nota mitjana de les PAU va ser de 6,00 i la
mitjana de l’expedient, 7,00. En aquesta edició nou estudiants han obtingut una nota superior al 9 en la prova.
Les campanyes d’excavació, dutes a terme de manera regular tots els estius dels darrers deu anys, han estat possibles gràcies al conveni de col·laboració que en el seu dia van signar l’Ajuntament de Sant Julià de Ramis i la Universitat de Girona. Una col·laboració que, com afirma l’alcalde, Narcís Casassa, ha fet que la troballa assolís “uns nivells de reconeixement científic que d’altra manera no s’haurien donat”. Els treballs es van iniciar el 1996 en el que es creia que eren les restes d’una turris speculatoria descrita el 1932 per Francesc Riuró. El temps i el treball han portat al descobriment d’una de les fortificacions tardoromanes situades fora de l’àmbit urbà més estudiades arqueològicament d’Europa, pel que fa al seu estudi i conservació. Josep Burch, un dels arqueòlegs que han participat en el projecte de recerca arqueològica del jaciment, explica: “Aquest era un lloc excel·lent perquè es trobava en una cruïlla de camins, poblat des de la prehistòria remota, i això fa que en un espai petit hi hagi una gran quantitat de jaciments. Tot plegat li proporciona unes característiques que el fan únic.” Entre les restes del castellum s’hi han trobat nombrosos objectes metàl·lics, peces d’armes que per algun motiu desconegut van ser abandonats. Llances, ganivets, sivelles i fermalls de cinturó es presenten com un tresor, la joia més valuosa del qual és una gerra litúrgica de bronze que ha estat trobada intacta. La peça presenta, gravat, el nom dels seus donants, Sinde i Ares, uns noms que coneixem però per als quals mai no tindrem un rostre. La gran quantitat de peces metàl·liques ha fet pensar als investigadors de la UdG que la fortalesa va poder funcionar com a dipòsit o magatzem d’armes per abastir un petit exèrcit mòbil que tenia com a missió la protecció de Gerunda i de la Via Augusta i la intenció de deturar o retardar qualsevol atac que vingués del nord. Els que hi aniran avui trobaran les restes d’un castell tardoromà que, mentre va prestar servei, devia constituir una fita destacada del paisatge. Podran també aprofitar-se d’unes explicacions complementàries del lloc, la qual cosa els ha de fer comprendre millor com es relacionava amb la història general de la seva època. L’Ajuntament de Sant Julià treballa en la confecció de recursos educatius per a escolars. El jaciment és també recomanable per al turisme familiar, un lloc on no es pot menystenir el ric patrimoni natural que l’envolta. Els visitants podran passejar entre les pedres d’un edifici del segle IV que va ser reformat a la primera meitat del segle VI i que va ser abandonat cap al segle VIII, moment a partir del qual apareixerà en la documentació com a castellum fractum. El jaciment de Sant Julià de Ramis escenifica l’essència de l’arqueologia. El que semblava que era només una turris va acabar revelant un important castellum. Ho confirma Josep Burch: “Si sempre coincidís el que esperem amb el que trobem potser no caldria excavar. La veritat és que va ser una gran sorpresa trobar aquest castellum. No ens ho esperàvem.”
La Selectivitat com a mecanisme integrat a la UdG /////////////////////// Les proves de Selectivitat són organitzades cada curs per les universitats per tal de disposar d’un barem, formulat amb criteris objectius, que reguli l’accés al sistema universitari a través d’una prova externa amb la col·laboració dels centres de secundària.
El jaciment de Sant Julià de Ramis escenifica l’essència de l’arqueologia. El que semblava que era només una turris va acabar revelant un important castellum. Enguany, la diferència entre la nota de l’expedient, aquella que els estudiants aporten de l’ensenyament secundari, i la de les PAU ha estat a les comarques gironines la més petita de les obtingudes a Catalunya. Aquesta dada representa un èxit del conjunt del teixit educatiu gironí que fa que els joves entrin a la universitat amb una formació sòlida. La responsabilitat operativa de l’organització de les proves de la Universitat de Girona recau en el Servei de Gestió Acadèmica. El procés selectiu ha mobilitzat un gran nombre de professors i s’han examinat 2.252 estudiants, repartits en aules de diferents centres docents de la UdG.
Les PAU en xifres
Per matèries, en les proves d’aquest any destaca l’alta nota mitjana (6,13) que obtenen els estudiants gironins en llengua castellana i literatura, una assignatura en què els resultats són superiors als obtinguts en llengua catalana i literatura, que es queda en un 5,9. La de física, amb un 4,89, és la nota més baixa de totes.
Les notes de tall Un cop superades les proves d’accés, els estudiants que volen accedir a la universitat formalitzen la seva preinscripció. La Universitat de Girona ha rebut un total de 2.817 sol·licituds en la primera preferència, l’estudi que l’estudiant tria en primer lloc, per sobre de tots els altres. Aquesta dada, prou significativa, representa un increment del 2,5 % respecte de l’any precedent.
/11/
/10/
Pel que fa als resultats de les proves a les comarques gironines, dels 2.252 estudiants que es van presentar a examen, 2.013 les van superar, xifra que representa el 89,39 %. La nota mitjana de les PAU va ser de 6,00 i la
mitjana de l’expedient, 7,00. En aquesta edició nou estudiants han obtingut una nota superior al 9 en la prova.
Per estudis, la Facultat d’Educació i Psicologia ha tingut 124 sol·licituds més que el 2006; Ciències Econòmiques i Empresarials ha vist augmentar la demanda i ha passat de 327 el 2006 a 336 aquest 2007. També presenten xifres ascendents Dret, Infermeria i els centres adscrits. La demanda a Turisme es manté per sobre de l’oferta, i els estudis tècnics i d’humanitats experimenten decrements, tot i que en proporcions molt petites que no arriben al 10 % d’oscil·lació. L’evolució en els darrers anys, en els quals els moviments amunt o avall en el nombre d’estudiants és molt baix, demostra que la Universitat de Girona ha arribat a una certa dimensió ideal en funció de la demanda real que es copsa cada curs. Les especialitats amb la demanda més elevada corresponen als estudis de Mestre en Educació Infantil (299 sol·licituds per a 80 places ofertes), Ciències Empresarials (242 sol·licituds per a 210 places), Mestre d’Educació Primària (155 sol·licituds per a 45 places), Mestre d’Educació Física (127 sol·licituds per a 47 places) i Psicologia (108 sol·licituds per a 80 places). Cal recordar que les anomenades notes de tall són fruit de l’equilibri entre l’oferta i la demanda. Es corresponen, doncs, amb la nota d’aquell estudiant que ocupa la darrera plaça disponible. Aquesta és una qualificació estrictament objectiva que no depèn de cap decisió política o apriorística i que no prejutja l’índex de qualitat dels estudis o el nivell dels centres. En carreres amb nota de tall baixa es pot donar el cas, i de fet es dóna, que es potencia un ensenyament de qualitat afavorit per una relació més propera amb el professorat i millors possibilitats d’inserció laboral en finalitzar els estudis.
A les comarques gironines, dels 2.252 estudiants que es van presentar a examen, 2.013 les van superar.
La quarta millor biblioteca universitària /////////////////// Amb la posada en marxa de la segona fase de la biblioteca de Montilivi, la Universitat de Girona (UdG) completa un cicle que es va iniciar quinze anys enrere i que ha estat un repte constant en l’agenda dels successius equips de govern: definir quin havia de ser el millor model de biblioteca per a la universitat i per al seu territori i, alhora, donar un servei de valor afegit a les persones. La Biblioteca de la UdG és avui la quarta entre les millors biblioteques universitàries espanyoles, i en la inauguració d’aquest nou equipament la Dra. Anna Maria Geli, rectora de la UdG, va manifestar que “millorarem posicions i, per què no pensar a ser els primers?”. El 29 de juny passat un acte protocol·lari va marcar un punt d’inflexió en el procés per dotar la UdG d’un servei de biblioteques de la màxima qualitat: va ser la inauguració de la segona fase de la biblioteca de Montilivi. La posada en marxa d’aquest edifici dibuixa alhora el final d’un trajecte i el moment a partir del qual altres prioritats marcaran el camí que cal seguir. La idea de dotar ambdós campus d’edificis per a biblioteques ja s’ha aconseguit. A partir d’ara, el model que des de la direcció proposa Maria Antònia Boix promou la integració de les tecnologies de la informació i la comunicació com a forma de transmissió del coneixement i com a peça clau per aconseguir la transformació del model pedagògic. /13/
/12/
Inauguració de la segona fase de la biblioteca de Montilivi
Per estudis, la Facultat d’Educació i Psicologia ha tingut 124 sol·licituds més que el 2006; Ciències Econòmiques i Empresarials ha vist augmentar la demanda i ha passat de 327 el 2006 a 336 aquest 2007. També presenten xifres ascendents Dret, Infermeria i els centres adscrits. La demanda a Turisme es manté per sobre de l’oferta, i els estudis tècnics i d’humanitats experimenten decrements, tot i que en proporcions molt petites que no arriben al 10 % d’oscil·lació. L’evolució en els darrers anys, en els quals els moviments amunt o avall en el nombre d’estudiants és molt baix, demostra que la Universitat de Girona ha arribat a una certa dimensió ideal en funció de la demanda real que es copsa cada curs. Les especialitats amb la demanda més elevada corresponen als estudis de Mestre en Educació Infantil (299 sol·licituds per a 80 places ofertes), Ciències Empresarials (242 sol·licituds per a 210 places), Mestre d’Educació Primària (155 sol·licituds per a 45 places), Mestre d’Educació Física (127 sol·licituds per a 47 places) i Psicologia (108 sol·licituds per a 80 places). Cal recordar que les anomenades notes de tall són fruit de l’equilibri entre l’oferta i la demanda. Es corresponen, doncs, amb la nota d’aquell estudiant que ocupa la darrera plaça disponible. Aquesta és una qualificació estrictament objectiva que no depèn de cap decisió política o apriorística i que no prejutja l’índex de qualitat dels estudis o el nivell dels centres. En carreres amb nota de tall baixa es pot donar el cas, i de fet es dóna, que es potencia un ensenyament de qualitat afavorit per una relació més propera amb el professorat i millors possibilitats d’inserció laboral en finalitzar els estudis.
A les comarques gironines, dels 2.252 estudiants que es van presentar a examen, 2.013 les van superar.
La quarta millor biblioteca universitària /////////////////// Amb la posada en marxa de la segona fase de la biblioteca de Montilivi, la Universitat de Girona (UdG) completa un cicle que es va iniciar quinze anys enrere i que ha estat un repte constant en l’agenda dels successius equips de govern: definir quin havia de ser el millor model de biblioteca per a la universitat i per al seu territori i, alhora, donar un servei de valor afegit a les persones. La Biblioteca de la UdG és avui la quarta entre les millors biblioteques universitàries espanyoles, i en la inauguració d’aquest nou equipament la Dra. Anna Maria Geli, rectora de la UdG, va manifestar que “millorarem posicions i, per què no pensar a ser els primers?”. El 29 de juny passat un acte protocol·lari va marcar un punt d’inflexió en el procés per dotar la UdG d’un servei de biblioteques de la màxima qualitat: va ser la inauguració de la segona fase de la biblioteca de Montilivi. La posada en marxa d’aquest edifici dibuixa alhora el final d’un trajecte i el moment a partir del qual altres prioritats marcaran el camí que cal seguir. La idea de dotar ambdós campus d’edificis per a biblioteques ja s’ha aconseguit. A partir d’ara, el model que des de la direcció proposa Maria Antònia Boix promou la integració de les tecnologies de la informació i la comunicació com a forma de transmissió del coneixement i com a peça clau per aconseguir la transformació del model pedagògic. /13/
/12/
Inauguració de la segona fase de la biblioteca de Montilivi
La necessitat d’abordar les transformacions es produeix per la convergència dels estudis universitaris en el nou espai europeu, un lloc comú en el qual augmentarà la competitivitat; per això serà molt necessària la col·laboració. Un lloc en el qual caldrà apostar pel desenvolupament del territori que envolta la universitat i retre comptes amb una gestió rigorosa dels recursos disponibles. Les universitats europees hauran de canviar el model de classe basat en el temari; els professors adquiriran un nou rol i el treball en grup i en xarxa en serà el protagonista. Un món, en fi, en el qual l’aprenentatge serà permanent al llarg de tota la vida.
La biblioteca en xifres La biblioteca de Montilivi, situada al centre del campus, ofereix l’entorn, els recursos i els serveis destinats a facilitar les activitats d’estudi, recerca i formació continuada de tota la comunitat universitària. La biblioteca ocupa una superfície total de 6.836 m2, cosa que possibilita oferir 1.100 places, 200 de les quals disposen d’ordinador. Tota l’àrea està dotada de cobertura Wi-Fi i 375 places tenen connexió elèctrica. Hi ha una sala de conferències que ha estat batejada amb el nom d’Ernest Lluch i quatre més dedicades a l’estudi que porten per nom Florence Nightingale, Rafael Masó, Enric Casassas i Josep Pella i Forgas.
És per aquest nou paisatge que la Biblioteca es prepara i ofereix serveis en línia, automatitza processos interns i facilita punts d’accés a Internet des de totes les places de lectura i sales de treball i amb el préstec d’ordinadors portàtils. La biblioteca integra també serveis de formació, d’edicions i d’innovacions docents i serveix de plataforma per difondre l’aprenentatge virtual. Estudiants i professors han de trobar en la biblioteca llibres i revistes electrònics, àrees d’estudi en silenci, àrees on puguin intercanviar impressions, punts de lectura individual i, sobretot, un accés obert tots els dies de la setmana gairebé les vint-i-quatre hores del dia.
Javier San José, l’arquitecte, afirma que va plantejar la biblioteca com “un edifici que pertany al bosc veí”, amb una fesomia en la qual “no s’han volgut caracteritzar ni determinar formalment els usos, ja que és un edifici que està destinat al canvi i a la transformació. Aquesta senzillesa espacial i la força de l’exterior estratificat fan que l’estructura portant, els tancaments exteriors i les pells interiors siguin els únics protagonistes del disseny”.
Connexió entre els dos moduls de la biblioteca de Montilivi Visita a les instal·lacions
CBUC En la seva intervenció, Maria Antònia Boix, directora de la Biblioteca de la UdG, va qualificar de “producte estrella” la Biblioteca Digital de Catalunya. L’elaboració d’aquesta biblioteca digital és una de les missions principals que té encomanades el CBUC (Catàleg de Biblioteques Universitàries de Catalunya).
Anna Pagans, alcaldessa de Girona: “Estem construint la universitat que volem, de qualitat, que creix i que ho ha de seguir fent bé. Des de l’Ajuntament sempre hem estat al costat de la UdG perquè és una porta al futur de la ciutat i de les comarques gironines.”
Maria Antònia Boix, directora de la Biblioteca:
Manel Serra, vicepresident del Consell Social:
“Aquest any donem per consolidat el model de biblioteca que la UdG s’havia proposat: dues grans biblioteques, una a cada campus, per donar servei a professors i estudiants.”
“Invertir en cultura és invertir en futur. Encara que la rendibilitat sigui difícil de quantificar, estem segurs que serà extraordinàriament rendible.”
Ramon Moreno, director general de Recerca de la Generalitat: “Sabem que s’està fent un repositori de la producció científica de la UdG que està topant amb dificultats no imputables a la biblioteca.”
El CBUC es constitueix a finals del 1996 com un organisme públic amb personalitat jurídica pròpia. El Consell de Govern està format per dos representants de cada institució membre, la Comissió Executiva vetlla pel funcionament del CBUC i la Comissió Tècnica, formada pels directors de les biblioteques, examina les propostes d’actuació i en fa el seguiment. L’ànima dels programes del CBUC són els grups de treball, que estan formats per tècnics de les biblioteques i es reuneixen de manera periòdica o ad hoc segons ho requereixi el tema.
Anna Maria Geli, rectora de la UdG: “La biblioteca de la UdG és la quarta entre les biblioteques universitàries espanyoles. Amb aquest nou equipament podem aspirar a millorar posicions. Per què no pensar en un primer lloc?”
Glossari
Ofereix lliure accés als principals fons bibliogràfics, servei d’informació per correu electrònic, la bibliografia que es recomana als estudis dels campus, el préstec de documents i d’ordinadors portàtils. També assessora sobre els drets d’autor i fa de gestor de referències bibliogràfiques (Refworks). En la seva biblioteca digital s’hi poden trobar més de 8.300 revistes electròniques, 8.000 llibres electrònics i 40 bases de dades.
RACO: revistes catalanes amb accés obert CCUC: Catàleg Col·lectiu de les Universitats de Catalunya Sumaris electrònics: base de dades de sumaris electrònics. TDX. Tesis doctorals en xarxa. Recercat: Dipòsit de la Recerca de Catalunya MDC: Memòria Digital de Catalunya BDC: Biblioteca Digital de Catalunya
/15/
/14/
La necessitat d’abordar les transformacions es produeix per la convergència dels estudis universitaris en el nou espai europeu, un lloc comú en el qual augmentarà la competitivitat; per això serà molt necessària la col·laboració. Un lloc en el qual caldrà apostar pel desenvolupament del territori que envolta la universitat i retre comptes amb una gestió rigorosa dels recursos disponibles. Les universitats europees hauran de canviar el model de classe basat en el temari; els professors adquiriran un nou rol i el treball en grup i en xarxa en serà el protagonista. Un món, en fi, en el qual l’aprenentatge serà permanent al llarg de tota la vida.
La biblioteca en xifres La biblioteca de Montilivi, situada al centre del campus, ofereix l’entorn, els recursos i els serveis destinats a facilitar les activitats d’estudi, recerca i formació continuada de tota la comunitat universitària. La biblioteca ocupa una superfície total de 6.836 m2, cosa que possibilita oferir 1.100 places, 200 de les quals disposen d’ordinador. Tota l’àrea està dotada de cobertura Wi-Fi i 375 places tenen connexió elèctrica. Hi ha una sala de conferències que ha estat batejada amb el nom d’Ernest Lluch i quatre més dedicades a l’estudi que porten per nom Florence Nightingale, Rafael Masó, Enric Casassas i Josep Pella i Forgas.
És per aquest nou paisatge que la Biblioteca es prepara i ofereix serveis en línia, automatitza processos interns i facilita punts d’accés a Internet des de totes les places de lectura i sales de treball i amb el préstec d’ordinadors portàtils. La biblioteca integra també serveis de formació, d’edicions i d’innovacions docents i serveix de plataforma per difondre l’aprenentatge virtual. Estudiants i professors han de trobar en la biblioteca llibres i revistes electrònics, àrees d’estudi en silenci, àrees on puguin intercanviar impressions, punts de lectura individual i, sobretot, un accés obert tots els dies de la setmana gairebé les vint-i-quatre hores del dia.
Javier San José, l’arquitecte, afirma que va plantejar la biblioteca com “un edifici que pertany al bosc veí”, amb una fesomia en la qual “no s’han volgut caracteritzar ni determinar formalment els usos, ja que és un edifici que està destinat al canvi i a la transformació. Aquesta senzillesa espacial i la força de l’exterior estratificat fan que l’estructura portant, els tancaments exteriors i les pells interiors siguin els únics protagonistes del disseny”.
Connexió entre els dos moduls de la biblioteca de Montilivi Visita a les instal·lacions
CBUC En la seva intervenció, Maria Antònia Boix, directora de la Biblioteca de la UdG, va qualificar de “producte estrella” la Biblioteca Digital de Catalunya. L’elaboració d’aquesta biblioteca digital és una de les missions principals que té encomanades el CBUC (Catàleg de Biblioteques Universitàries de Catalunya).
Anna Pagans, alcaldessa de Girona: “Estem construint la universitat que volem, de qualitat, que creix i que ho ha de seguir fent bé. Des de l’Ajuntament sempre hem estat al costat de la UdG perquè és una porta al futur de la ciutat i de les comarques gironines.”
Maria Antònia Boix, directora de la Biblioteca:
Manel Serra, vicepresident del Consell Social:
“Aquest any donem per consolidat el model de biblioteca que la UdG s’havia proposat: dues grans biblioteques, una a cada campus, per donar servei a professors i estudiants.”
“Invertir en cultura és invertir en futur. Encara que la rendibilitat sigui difícil de quantificar, estem segurs que serà extraordinàriament rendible.”
Ramon Moreno, director general de Recerca de la Generalitat: “Sabem que s’està fent un repositori de la producció científica de la UdG que està topant amb dificultats no imputables a la biblioteca.”
El CBUC es constitueix a finals del 1996 com un organisme públic amb personalitat jurídica pròpia. El Consell de Govern està format per dos representants de cada institució membre, la Comissió Executiva vetlla pel funcionament del CBUC i la Comissió Tècnica, formada pels directors de les biblioteques, examina les propostes d’actuació i en fa el seguiment. L’ànima dels programes del CBUC són els grups de treball, que estan formats per tècnics de les biblioteques i es reuneixen de manera periòdica o ad hoc segons ho requereixi el tema.
Anna Maria Geli, rectora de la UdG: “La biblioteca de la UdG és la quarta entre les biblioteques universitàries espanyoles. Amb aquest nou equipament podem aspirar a millorar posicions. Per què no pensar en un primer lloc?”
Glossari
Ofereix lliure accés als principals fons bibliogràfics, servei d’informació per correu electrònic, la bibliografia que es recomana als estudis dels campus, el préstec de documents i d’ordinadors portàtils. També assessora sobre els drets d’autor i fa de gestor de referències bibliogràfiques (Refworks). En la seva biblioteca digital s’hi poden trobar més de 8.300 revistes electròniques, 8.000 llibres electrònics i 40 bases de dades.
RACO: revistes catalanes amb accés obert CCUC: Catàleg Col·lectiu de les Universitats de Catalunya Sumaris electrònics: base de dades de sumaris electrònics. TDX. Tesis doctorals en xarxa. Recercat: Dipòsit de la Recerca de Catalunya MDC: Memòria Digital de Catalunya BDC: Biblioteca Digital de Catalunya
/15/
/14/
L’ENTREVISTA
més legitimitat democràtica que la que pot tenir el príncep hereu. Aleshores es planteja la qüestió: per què la Corona s’ha de sobreprotegir? Aquesta protecció —tal com jo l’entenc— ha de ser compatible amb el règim de llibertats que la Constitució preveu i, en el dubte, cal interpretar sempre en favor de la llibertat. I si és necessari que existeixi aquesta sobreprotecció, ha de ser funcional, adient als objectius que vol aconseguir.
tar-se si és necessari convertir aquesta discrepància en un mecanisme de sanció penal. Jo en tinc dubtes pel que fa a l’oportunitat i per la doctrina que el Constitucional ha mantingut respecte d’això en els darrers anys. També és cert que aquest tribunal en els darrers temps està fent un viratge una mica estrany. A mi em semblaria més adequat que sorgís una resposta de la societat civil, que aquells que no hi estiguessin d’acord generessin alguna mena de boicot. La reacció penal penso que és exagerada i, si acabés en una sanció, no seria compatible amb la línia de primacia que s’ha anat atorgant a la llibertat d’expressió. A què es refereix quan diu que el Constitucional ha fet un viratge? En el període inicial, el Tribunal Constitucional va ser extraordinàriament deferent pel que fa a la llibertat d’informació respecte al dret a la intimitat, l’honor i la imatge de les persones. A partir de l’any 2000 el Tribunal ha avalat allò que havia estat la tendència de la jurisdicció ordinària, és a dir, les sancions als mitjans de comunicació que envaïen la intimitat de les persones públiques. Per tant, aquella línia tan generosa que havia caracteritzat el Tribunal s’ha anat corregint.
Xavier Arbós //////////////////// catedràtic de Dret Constitucional, degà de la Facultat de Dret de la Universitat de Girona
Com argumenta el fiscal l’acusació?
Els límits de la immunitat en les societats democràtiques. El cas de la portada d’el Jueves
El fiscal s’ha referit a l’article 491 del Codi Penal, que diu que s’imposarà la pena de multa de sis a vint-i-quatre mesos a aquells que utilitzessin la imatge del Rei, o de qualsevol dels membres de la família reial, de qualsevol forma que pogués perjudicar el prestigi de la Corona. Segons com s’interpreti aquest precepte, pot limitar de manera absoluta una crítica perfectament admissible en una societat democràtica.
El dia 18 de juliol la revista satírica el Jueves publicava en portada una caricatura en què, a través de la sàtira als hereus de la corona espanyola, es pretenia atacar la subvenció que el govern de l’Estat havia decidit atorgar per incentivar la natalitat. La reacció de la fiscalia, que va ordenar el segrest de la publicació, ha tornat a obrir diverses ferides sempre mal curades, com són els límits de la llibertat d’expressió i la legitimitat de la monarquia en una societat democràtica.
Quina evolució pot seguir aquest procés del qual estem parlant?
Com valora les actuacions del fiscal en aquest cas? Les conseqüències de les decisions que es prenen poden ser pitjors que el remei que es pretenia trobar. És possible que la decisió del fiscal general hagi tingut unes conseqüències que podrien contribuir a fer més greu el problema. En aquest sentit, la vicepresidenta del govern, María Teresa Fernández de la Vega, va posar en dubte els efectes pràctics de la mesura en una societat dominada per Internet, en què el suport compta poc i la capacitat per difondre imatges és elevada. Des del terreny jurídic cal prendre-ho des d’una perspectiva constitucional. La Constitució reconeix la llibertat d’expressió, que només queda limitada pel dret a la intimitat, la imatge i l’honor. És veritat que la jurisprudència del Tribunal Constitucional ha estat bastant deferent en l’exercici de la llibertat d’expressió quan s’ha tractat de ponderar-la amb els
beneficis que aquesta llibertat aporta a la societat democràtica, a la qual és consubstancial. En aquest tram no hi ha distincions, tot és el mateix i les persones són totes iguals. Podríem dir, pel que fa al cas d’el Jueves, que ens trobem davant d’una publicació satírica sense voluntat informativa, cosa que ens situaria en un altre terreny, aquell que el Codi penal descriu amb l’expressió animus iocandi, perquè, depèn de com diguis a algú determinades coses, és la intenció el que compta: insultar o fer una broma. Davant dels fets, no costa gaire distingir que, tractant-se d’una revista satírica, calia suposar que buscava provocar la rialla. Em sembla recordar, en aquesta mateixa publicació, unes vinyetes en què George Bush practicava la sodomia amb el president Aznar, tot mostrant la seva satisfacció, durant la guerra de l’Iraq. Era una sàtira potser excessiva, però en què no hi va haver mai una reacció jurídica per part del fiscal general per defensar una personalitat que té
Els acusats han sortit amb càrrecs, possiblement per faltes. La sanció penal penso que s’ha de descartar. La reacció dels dibuixants va ser intel·ligent, en afirmar que el que volien era fer crítica política del fet que es donen 2.500 euros a tots els nens que neixen, amb independència de la família en què vinguin al món. És per això que afirmen que prenen com a exemple una parella d’una família que no sembla que passi gaire necessitat. Ara hi ha sectors que demanen una llei per establir límits a la sàtira, però penso que és una demanda equivocada. Fer una llei d’això seria posar la imaginació dels artistes a jugar a esgrima amb els jutges, que, per definició, han de ser ajustadíssims en la utilització de les paraules. I sobre la portada, què n’opina?
El cas de les famílies reials és una mica peculiar. És una institució incompatible amb els valors igualitaris i democràtics que avui predominen pertot arreu. Des de la Segona Guerra Mundial, i coincidint amb l’expansió dels mitjans de comunicació, les famílies reials han volgut presentar-se properes als ciutadans. El problema sorgeix quan es posen al mateix nivell que la resta de la gent, perquè són jutjats respecte dels mateixos valors i passen —en casos extrems— a formar part d’aquest magma de famosos i celebritats en què George Clooney i Carles d’Anglaterra apareixen en la mateixa sopa. De tota manera, tots els caps d’Estat tenen una forma o altra d’immunitat, ja siguin reis o presidents d’una república. Però els presidents d’una república disposen d’una immunitat limitada al seu mandat... Estem d’acord en això; pensem en el cas de Chirac, a França. Les diferències entre una monarquia i una república es poden fer de moltes maneres, però aquest és el punt exacte: el rei posseeix una immunitat il·limitada en el temps. La Constitució reconeix aquesta immunitat il·limitada... La Constitució discrimina entre homes i dones en el moment de la successió de la Corona i també discrimina una família de tota la resta a l’hora d’accedir a la condició de cap d’Estat. Les monarquies són institucions anacròniques en el sentit més literal de l’expressió. Si s’accepta és perquè no disposen d’un privilegi de poder i es toleren perquè probablement són un element de la idiosincràsia o la identitat del país
/17/
/16/
Si a mi em pregunten si està bé o no aquesta portada, diré que penso que no ho està, com no està bé utilitzar aspectes íntims com aquest per satiritzar els personatges públics. És cert que alguns d’ells no han fet cap reserva de la seva vida sexual —cosa habitual en els mal anomenats famosos—, però n’hi ha d’altres que tenen una dimensió pública que volen mantenir acotada al seu càrrec. Un cop dit això, cal pregun-
Però és cert que la llei tracta d’una manera especial la família reial?
L’ENTREVISTA
més legitimitat democràtica que la que pot tenir el príncep hereu. Aleshores es planteja la qüestió: per què la Corona s’ha de sobreprotegir? Aquesta protecció —tal com jo l’entenc— ha de ser compatible amb el règim de llibertats que la Constitució preveu i, en el dubte, cal interpretar sempre en favor de la llibertat. I si és necessari que existeixi aquesta sobreprotecció, ha de ser funcional, adient als objectius que vol aconseguir.
tar-se si és necessari convertir aquesta discrepància en un mecanisme de sanció penal. Jo en tinc dubtes pel que fa a l’oportunitat i per la doctrina que el Constitucional ha mantingut respecte d’això en els darrers anys. També és cert que aquest tribunal en els darrers temps està fent un viratge una mica estrany. A mi em semblaria més adequat que sorgís una resposta de la societat civil, que aquells que no hi estiguessin d’acord generessin alguna mena de boicot. La reacció penal penso que és exagerada i, si acabés en una sanció, no seria compatible amb la línia de primacia que s’ha anat atorgant a la llibertat d’expressió. A què es refereix quan diu que el Constitucional ha fet un viratge? En el període inicial, el Tribunal Constitucional va ser extraordinàriament deferent pel que fa a la llibertat d’informació respecte al dret a la intimitat, l’honor i la imatge de les persones. A partir de l’any 2000 el Tribunal ha avalat allò que havia estat la tendència de la jurisdicció ordinària, és a dir, les sancions als mitjans de comunicació que envaïen la intimitat de les persones públiques. Per tant, aquella línia tan generosa que havia caracteritzat el Tribunal s’ha anat corregint.
Xavier Arbós //////////////////// catedràtic de Dret Constitucional, degà de la Facultat de Dret de la Universitat de Girona
Com argumenta el fiscal l’acusació?
Els límits de la immunitat en les societats democràtiques. El cas de la portada d’el Jueves
El fiscal s’ha referit a l’article 491 del Codi Penal, que diu que s’imposarà la pena de multa de sis a vint-i-quatre mesos a aquells que utilitzessin la imatge del Rei, o de qualsevol dels membres de la família reial, de qualsevol forma que pogués perjudicar el prestigi de la Corona. Segons com s’interpreti aquest precepte, pot limitar de manera absoluta una crítica perfectament admissible en una societat democràtica.
El dia 18 de juliol la revista satírica el Jueves publicava en portada una caricatura en què, a través de la sàtira als hereus de la corona espanyola, es pretenia atacar la subvenció que el govern de l’Estat havia decidit atorgar per incentivar la natalitat. La reacció de la fiscalia, que va ordenar el segrest de la publicació, ha tornat a obrir diverses ferides sempre mal curades, com són els límits de la llibertat d’expressió i la legitimitat de la monarquia en una societat democràtica.
Quina evolució pot seguir aquest procés del qual estem parlant?
Com valora les actuacions del fiscal en aquest cas? Les conseqüències de les decisions que es prenen poden ser pitjors que el remei que es pretenia trobar. És possible que la decisió del fiscal general hagi tingut unes conseqüències que podrien contribuir a fer més greu el problema. En aquest sentit, la vicepresidenta del govern, María Teresa Fernández de la Vega, va posar en dubte els efectes pràctics de la mesura en una societat dominada per Internet, en què el suport compta poc i la capacitat per difondre imatges és elevada. Des del terreny jurídic cal prendre-ho des d’una perspectiva constitucional. La Constitució reconeix la llibertat d’expressió, que només queda limitada pel dret a la intimitat, la imatge i l’honor. És veritat que la jurisprudència del Tribunal Constitucional ha estat bastant deferent en l’exercici de la llibertat d’expressió quan s’ha tractat de ponderar-la amb els
beneficis que aquesta llibertat aporta a la societat democràtica, a la qual és consubstancial. En aquest tram no hi ha distincions, tot és el mateix i les persones són totes iguals. Podríem dir, pel que fa al cas d’el Jueves, que ens trobem davant d’una publicació satírica sense voluntat informativa, cosa que ens situaria en un altre terreny, aquell que el Codi penal descriu amb l’expressió animus iocandi, perquè, depèn de com diguis a algú determinades coses, és la intenció el que compta: insultar o fer una broma. Davant dels fets, no costa gaire distingir que, tractant-se d’una revista satírica, calia suposar que buscava provocar la rialla. Em sembla recordar, en aquesta mateixa publicació, unes vinyetes en què George Bush practicava la sodomia amb el president Aznar, tot mostrant la seva satisfacció, durant la guerra de l’Iraq. Era una sàtira potser excessiva, però en què no hi va haver mai una reacció jurídica per part del fiscal general per defensar una personalitat que té
Els acusats han sortit amb càrrecs, possiblement per faltes. La sanció penal penso que s’ha de descartar. La reacció dels dibuixants va ser intel·ligent, en afirmar que el que volien era fer crítica política del fet que es donen 2.500 euros a tots els nens que neixen, amb independència de la família en què vinguin al món. És per això que afirmen que prenen com a exemple una parella d’una família que no sembla que passi gaire necessitat. Ara hi ha sectors que demanen una llei per establir límits a la sàtira, però penso que és una demanda equivocada. Fer una llei d’això seria posar la imaginació dels artistes a jugar a esgrima amb els jutges, que, per definició, han de ser ajustadíssims en la utilització de les paraules. I sobre la portada, què n’opina?
El cas de les famílies reials és una mica peculiar. És una institució incompatible amb els valors igualitaris i democràtics que avui predominen pertot arreu. Des de la Segona Guerra Mundial, i coincidint amb l’expansió dels mitjans de comunicació, les famílies reials han volgut presentar-se properes als ciutadans. El problema sorgeix quan es posen al mateix nivell que la resta de la gent, perquè són jutjats respecte dels mateixos valors i passen —en casos extrems— a formar part d’aquest magma de famosos i celebritats en què George Clooney i Carles d’Anglaterra apareixen en la mateixa sopa. De tota manera, tots els caps d’Estat tenen una forma o altra d’immunitat, ja siguin reis o presidents d’una república. Però els presidents d’una república disposen d’una immunitat limitada al seu mandat... Estem d’acord en això; pensem en el cas de Chirac, a França. Les diferències entre una monarquia i una república es poden fer de moltes maneres, però aquest és el punt exacte: el rei posseeix una immunitat il·limitada en el temps. La Constitució reconeix aquesta immunitat il·limitada... La Constitució discrimina entre homes i dones en el moment de la successió de la Corona i també discrimina una família de tota la resta a l’hora d’accedir a la condició de cap d’Estat. Les monarquies són institucions anacròniques en el sentit més literal de l’expressió. Si s’accepta és perquè no disposen d’un privilegi de poder i es toleren perquè probablement són un element de la idiosincràsia o la identitat del país
/17/
/16/
Si a mi em pregunten si està bé o no aquesta portada, diré que penso que no ho està, com no està bé utilitzar aspectes íntims com aquest per satiritzar els personatges públics. És cert que alguns d’ells no han fet cap reserva de la seva vida sexual —cosa habitual en els mal anomenats famosos—, però n’hi ha d’altres que tenen una dimensió pública que volen mantenir acotada al seu càrrec. Un cop dit això, cal pregun-
Però és cert que la llei tracta d’una manera especial la família reial?
CIÈNCIA
Obsessió per l’acústica
A la recerca d’un perfecte equilibri acústic ////////////////// Avui un gran nombre de propostes musicals tenen lloc fora dels recintes dissenyats expressament per a això. Es vol afegir valor a l'experiència musical associant-la a elements arquitectònics de prestigi, malgrat el risc que això comporta de deteriorar la qualitat amb què els assistents a aquestes representacions escolten la música, que, per la realitat física de l'espai, acostuma a dispersar-se de manera deficient. Joventuts Musicals, conscients d'aquest problema en el seu festival de Torroella de Montgrí, es va posar en contacte amb el Grup de Recerca en Enginyeria de Fluids, Energia i Medi Ambient (GREFEMA) de la Universitat de Girona per estudiar una solució satisfactòria que permetés conjugar la bona música amb un entorn de gran bellesa.
Joventuts Musicals organitza a Torroella de Montgrí, cada estiu des de fa 27 anys, un festival de qualitat reconeguda. Una preocupació primordial ha estat sempre l'adequació de la qualitat sonora dels espais a la dels intèrprets que s'hi presenten. És per això que aquest any s'ha volgut dotar els escenaris de les pantalles acústiques dissenyades per un equip que combina personal universitari procedent del GREFEMA i del grup de morfologia estructural, a més de laboratoris de metrologia experts en acústica com el LEM S.L. i socis industrials com DISTEC Grup Tecnològic. El projecte ha entrat dins del programa d'ajudes PROFIT del MITYC. Les pantalles que ha construït l'equip que dirigeix el doctor Josep Arnau consisteixen en una solució feta a mida per als escenaris de Torroella. La de la plaça té unes mides de 13 x 11 metres i la de l'església de 9,5 x 4,5, que una vegada plegada ocupa un volum aproximat d'un metre cúbic i pesa 280 kg. El seu ús ha tingut com a objectiu evitar que l'energia acústica es perdés pels laterals o per la part superior de l'escenari, ja que aquestes estructures orienten aquesta energia en direcció al públic. Un altre dels efectes ha estat que ha augmentat el nivell sonor i, per tant, l'audició, sense necessitat d'utilitzar un reforç electroacústic. En paraules de Josep Lloret, director del festival, les pantalles han permès “una considerable millora en la qualitat sonora dels concerts i en la qual pensem continuar treballant per millorar-ne alguns aspectes”.
El Dr. Arnau, director de l’equip d’investigadors en la presentació de les pantalles acústiques.
El procés de desenvolupament de les pantalles de Torroella ha esperonat els tècnics del GREFEMA a explorar la possibilitat de crear-ne una de normalitzada que es pugui industrialitzar amb facilitat, que sigui comercialitzable i es pugui transportar. Es pretendria, doncs, oferir una solució satisfactòria al conjunt dels festivals musicals, que és un mercat a l'alça i que ha de fer front al problema de la qualitat del so com a primera prova de foc. La solució al repte no és senzilla i els investigadors han d'afrontar un gran nombre de problemes, perquè cal resoldre l'adequació a l'espai en què s'ha d'interpretar la música, però també el tipus de música que s'hi farà i els instruments que s'hi utilitzaran, ja que no és el mateix un grup vocal que una orquestra simfònica o un recital de piano. Alexandre Deltell, professor del Departament d'Enginyeria Mecànica i de la Construció Industrial de la UdG i tècnic del GREFEMA, explica que ha calgut estudiar un gran nombre de variables, cosa que “dificulta una resolució satisfactòria del problema”. Afirma que s'ha assajat de modificar la posició dels instruments a l'escenari i s'han diversificat les característiques dels materials amb què es construeixen les pantalles, tot plegat per aconseguir que la dispersió de l'energia acústica pogués independitzar-se de l'espai i assolir els objectius fixats d'oferir unes pantalles portàtils i amb una alta capacitat d'adaptació a tota mena d'espais.
Alcanzándome un programa impreso en papel crema, Don Pérez me condujo a mi platea. Fila nueve, ligeramente hacia la derecha: el perfecto equilibrio acústico. Conozco bien el teatro Corona y sé que tiene caprichos de mujer histérica. A mis amigos les aconsejo que no acepten jamás fila trece, porque hay una especie de pozo de aire donde no entra la música; ni tampoco el lado izquierdo de las tertulias, porque al igual que en el Teatro Comunale de Florencia, algunos instrumentos dan la impresión de apartarse de la orquesta, flotar en el aire, y es así como una flauta puede ponerse a sonar a tres metros de uno mientras el resto continúa correctamente en la escena, lo cual será pintoresco pero muy poco agradable. Julio Cortázar. Ménades. L’obsessió per l’acústica és una qüestió del nostre present. En el temps de Mozart la gent escoltava la música mentre parlava, feia un berenar o mirava de lligar. La institució del concert, aquest fenomen de l’escolta en silenci, gairebé a les fosques, és una tradició del segle XIX, una importació de la religió. Quan Bach, Scarlatti o Monteverdi componien ho feien per acompanyar un esdeveniment social, una tertúlia o una reunió en què hi havia una música de fons que, potser per uns moments, s’escoltava amb atenció. Però també en té la culpa el disc, que ens ha ensenyat a escoltar la música d’una manera diferent. Cap als volts del 1925 el disc es convertia en un fenomen popular, i ja aleshores Bartok se sentia preocupat perquè les famílies estaven deixant de fer música a casa, una tradició que havia estat molt arrelada a l’Europa central, i ho substituïen per l’audició del disc. Més endavant, en aparèixer la reproducció estereofònica, Stravinsky es mostrava molt empipat i deia que no suportava l’estèreo perquè el trobava artificial, perquè li semblava escoltar la música venint des de dos focus diferents. Molt al contrari, la gent d’avui està tan habituada a la reproducció musical a través dels equips electrònics que, quan arriben a un concert, els sembla que allò no sona bé, perquè és diferent de l’audició ideal que tenen a casa, asseguts de manera confortable en el seu racó més acollidor. (Aquesta informació ha estat confeccionada amb la col·laboració de la doctora Pilar Ramos, professora titular d’Història de la música a la UdG)
La primera prova aquest estiu a Torroella s'ha passat amb nota i la recerca continua.
/19/
/18/
Josep Lloret, director del Festival de Músiques de Torroella de Montgrí
CIÈNCIA
Obsessió per l’acústica
A la recerca d’un perfecte equilibri acústic ////////////////// Avui un gran nombre de propostes musicals tenen lloc fora dels recintes dissenyats expressament per a això. Es vol afegir valor a l'experiència musical associant-la a elements arquitectònics de prestigi, malgrat el risc que això comporta de deteriorar la qualitat amb què els assistents a aquestes representacions escolten la música, que, per la realitat física de l'espai, acostuma a dispersar-se de manera deficient. Joventuts Musicals, conscients d'aquest problema en el seu festival de Torroella de Montgrí, es va posar en contacte amb el Grup de Recerca en Enginyeria de Fluids, Energia i Medi Ambient (GREFEMA) de la Universitat de Girona per estudiar una solució satisfactòria que permetés conjugar la bona música amb un entorn de gran bellesa.
Joventuts Musicals organitza a Torroella de Montgrí, cada estiu des de fa 27 anys, un festival de qualitat reconeguda. Una preocupació primordial ha estat sempre l'adequació de la qualitat sonora dels espais a la dels intèrprets que s'hi presenten. És per això que aquest any s'ha volgut dotar els escenaris de les pantalles acústiques dissenyades per un equip que combina personal universitari procedent del GREFEMA i del grup de morfologia estructural, a més de laboratoris de metrologia experts en acústica com el LEM S.L. i socis industrials com DISTEC Grup Tecnològic. El projecte ha entrat dins del programa d'ajudes PROFIT del MITYC. Les pantalles que ha construït l'equip que dirigeix el doctor Josep Arnau consisteixen en una solució feta a mida per als escenaris de Torroella. La de la plaça té unes mides de 13 x 11 metres i la de l'església de 9,5 x 4,5, que una vegada plegada ocupa un volum aproximat d'un metre cúbic i pesa 280 kg. El seu ús ha tingut com a objectiu evitar que l'energia acústica es perdés pels laterals o per la part superior de l'escenari, ja que aquestes estructures orienten aquesta energia en direcció al públic. Un altre dels efectes ha estat que ha augmentat el nivell sonor i, per tant, l'audició, sense necessitat d'utilitzar un reforç electroacústic. En paraules de Josep Lloret, director del festival, les pantalles han permès “una considerable millora en la qualitat sonora dels concerts i en la qual pensem continuar treballant per millorar-ne alguns aspectes”.
El Dr. Arnau, director de l’equip d’investigadors en la presentació de les pantalles acústiques.
El procés de desenvolupament de les pantalles de Torroella ha esperonat els tècnics del GREFEMA a explorar la possibilitat de crear-ne una de normalitzada que es pugui industrialitzar amb facilitat, que sigui comercialitzable i es pugui transportar. Es pretendria, doncs, oferir una solució satisfactòria al conjunt dels festivals musicals, que és un mercat a l'alça i que ha de fer front al problema de la qualitat del so com a primera prova de foc. La solució al repte no és senzilla i els investigadors han d'afrontar un gran nombre de problemes, perquè cal resoldre l'adequació a l'espai en què s'ha d'interpretar la música, però també el tipus de música que s'hi farà i els instruments que s'hi utilitzaran, ja que no és el mateix un grup vocal que una orquestra simfònica o un recital de piano. Alexandre Deltell, professor del Departament d'Enginyeria Mecànica i de la Construció Industrial de la UdG i tècnic del GREFEMA, explica que ha calgut estudiar un gran nombre de variables, cosa que “dificulta una resolució satisfactòria del problema”. Afirma que s'ha assajat de modificar la posició dels instruments a l'escenari i s'han diversificat les característiques dels materials amb què es construeixen les pantalles, tot plegat per aconseguir que la dispersió de l'energia acústica pogués independitzar-se de l'espai i assolir els objectius fixats d'oferir unes pantalles portàtils i amb una alta capacitat d'adaptació a tota mena d'espais.
Alcanzándome un programa impreso en papel crema, Don Pérez me condujo a mi platea. Fila nueve, ligeramente hacia la derecha: el perfecto equilibrio acústico. Conozco bien el teatro Corona y sé que tiene caprichos de mujer histérica. A mis amigos les aconsejo que no acepten jamás fila trece, porque hay una especie de pozo de aire donde no entra la música; ni tampoco el lado izquierdo de las tertulias, porque al igual que en el Teatro Comunale de Florencia, algunos instrumentos dan la impresión de apartarse de la orquesta, flotar en el aire, y es así como una flauta puede ponerse a sonar a tres metros de uno mientras el resto continúa correctamente en la escena, lo cual será pintoresco pero muy poco agradable. Julio Cortázar. Ménades. L’obsessió per l’acústica és una qüestió del nostre present. En el temps de Mozart la gent escoltava la música mentre parlava, feia un berenar o mirava de lligar. La institució del concert, aquest fenomen de l’escolta en silenci, gairebé a les fosques, és una tradició del segle XIX, una importació de la religió. Quan Bach, Scarlatti o Monteverdi componien ho feien per acompanyar un esdeveniment social, una tertúlia o una reunió en què hi havia una música de fons que, potser per uns moments, s’escoltava amb atenció. Però també en té la culpa el disc, que ens ha ensenyat a escoltar la música d’una manera diferent. Cap als volts del 1925 el disc es convertia en un fenomen popular, i ja aleshores Bartok se sentia preocupat perquè les famílies estaven deixant de fer música a casa, una tradició que havia estat molt arrelada a l’Europa central, i ho substituïen per l’audició del disc. Més endavant, en aparèixer la reproducció estereofònica, Stravinsky es mostrava molt empipat i deia que no suportava l’estèreo perquè el trobava artificial, perquè li semblava escoltar la música venint des de dos focus diferents. Molt al contrari, la gent d’avui està tan habituada a la reproducció musical a través dels equips electrònics que, quan arriben a un concert, els sembla que allò no sona bé, perquè és diferent de l’audició ideal que tenen a casa, asseguts de manera confortable en el seu racó més acollidor. (Aquesta informació ha estat confeccionada amb la col·laboració de la doctora Pilar Ramos, professora titular d’Història de la música a la UdG)
La primera prova aquest estiu a Torroella s'ha passat amb nota i la recerca continua.
/19/
/18/
Josep Lloret, director del Festival de Músiques de Torroella de Montgrí
D-Ruta: excursionisme i GPS ////////// Posem que tenim un cap de setmana excursionista. Ens llevem amb ànims de caminar i emmotxillar parents o amics cap a alguna banda. Posem, a més, que la banda és el santuari de Núria i que hi volem fer una ruta.
El SIGTE, és a dir, el Servei de Sistemes d’Informació Geogràfica i Teledetecció de la Universitat de Girona, ha posat en marxa un projecte pioner que ens pot ser molt útil per dur a terme els nostres plans. Es diu D-Ruta, un nou servei basat en la localització i dissenyat per al seguiment de rutes turístiques i els seus punts d’interès associats, a la vall de Ribes, al nostre Pirineu. Aquest servidor de mapes web permet cercar rutes en funció de la descripció, la durada, la dificultat, la temàtica (cultura, natura, esports) o el mitjà de transport (caminant, amb bicicleta o cotxe).
Hem entrat al web buscant una mica de ruta cap a Núria. No l’hem trobat, però hem acabat descobrint-ne d’altres que ni sabíem que es podien fer... Bé, és que actualment D-Ruta encara està en fase de desenvolupament. Quasi ja hem acabat la fase de l’aplicació destinada als usuaris, però falta incorporar-hi noves rutes i punts d’interès. A més d’aquest portal, també hi ha un portal d’administració, que s’està acabant de completar.
Aquest és un tipus de senderisme 2.0. Ja no demana uns coneixements específics del terreny per practicar-lo. Només calen ganes de caminar i un mínim domini de la tecnologia. I és que el projecte inclou la possibilitat de visualitzar l’aplicació en tot moment via web a través d’un PDA. Amb l’aparell, que podem llogar també per Internet, ja no hi ha possibilitat de perdre’s o de perdre’s cap punt d’interès associat a la ruta. Tenim a les mans tot un sistema mòbil d’informació turística.
Així, quantes rutes podem trobar? Per ara, sis rutes pilot: la ruta de les centrals elèctriques, dues de les mines, una altra per les capçaleres del Ter i del Freser, la ruta del Rigat i la ruta Bruguera-Taga (serra Cavallera). Sense comptar la ruta de BTT. Quan es parla de D-ruta, més tècnicament es destaca que el servei ha estat desenvolupat mitjançant la utilització de software de codi obert i dissenyat per permetre l’execució de totes les aplicacions en software lliure. Això què suposa?
Rutes interactives L’era digital per a l’excursionisme suposa una fita importantíssima. Primer, perquè l’accés al projecte del SIGTE és a través de la pàgina web per als usuaris. Des d’aquí podem explorar la cartografia, i, a través d’un cercador, localitzar les rutes d’interès. On volem anar? Posem el cursor davant les diferents rutes i el mapa ressalta la seleccionada. Tenim una descripció de l’itinerari, descrit com un mapa del tresor. Quan el comencem a llegir veiem que no és una ruta cap al santuari de Núria el que ha trobat el buscador: és una ruta per les antigues mines de Queralbs seguint el GR de Núria. Després segueix per la pista de Fontalba, baixa fins a les antigues mines de la Farga, reprèn el camí per la mina de Teodora, passa per vies de vagonetes de les mines de Centella fins a arribar a la casa de Can Puig. Corriols, parets, corbes, cingleres, camins i dreceres. Arribem a Queralbs per la pista de Vilamanya, que ens porta just a l’església romànica de la vila. Fi del trajecte.
Les coordenades de l’èxit La comarca del Ripollès està carregada de monuments romànics i de paisatges de postal d’alta muntanya: més de 20.000 hectàrees de la reserva Freser-Setcases i la vall de Núria. Precisament un dels atractius turístics més importants és el cremallera de Núria, una de les vies més espectaculars que discorre entre passos i estrets de muntanyes escarpades. Pujant pel cremallera ens adonem de la potencialitat del territori. Això mateix va pensar la Fundació Televall i el Patronat de Turisme de la Vall de Ribes, les institucions que van encarregar el projecte al SIGTE. Estel Turbau, la coordinadora del projecte, ens explica les peculiaritats del servei i el seu estat actual.
Un software de codi obert suposa bàsicament que es pot veure i modificar el codi de l’aplicació. És a dir, que el pot implementar qualsevol administrador. A més, en el nostre cas, hem pogut partir d’unes dades de referència, estandarditzades i gratuïtes, cosa que ens ha facilitat molt el desenvolupament del projecte. Aquest projecte ha estat possible gràcies al premi obtingut pel Patronat de Turisme en el Concurs d’Innovació Tecnològica de Territoris Digitals de la Vall de Ribes, “Inspira’t”, l’any 2005. Sou pioners en aquest sistema de servidor de mapes web? Almenys en l’àmbit català, sí. Posar en marxa el projecte va costar moltíssim perquè no teníem cap mena de referència semblant. Només teníem coneixement d’un projecte amb característiques semblants a Extremadura. Es diu Enebro. Però, a diferència del D-ruta, l’Enebro no serveix via web. L’estructura del nostre sistema permet molt més moviment: una actualització constant pel que fa a les tasques administratives, un accés obert i principalment senzill a tot tipus d’administradors.
Sí, ara en tenim poques unitats, però esperem poder-ne augmentar el nombre aviat. Aquest component respon a una de les particularitats bàsiques del projecte. Tota la transmissió de la informació distribuïda en els dispositius mòbils també es fa íntegrament via web. Per als PDA tenim previstes algunes millores, amb la incorporació de noves funcionalitats, com ara la visualització del perfil de la ruta amb la posició en temps real, noves eines de navegació i la possibilitat d’enviament de fotografies georeferenciades. Fins ara hem parlat de tots els avantatges que té el sistema del projecte. Tres pilars, independents però interrelacionats: el sistema gestor de continguts, el portal de cerca de rutes i el sistema mòbil. Però podríem parlar d’alguns handicaps que s’haurien de superar? No podem deixar d’observar que estem en una zona molt muntanyosa, allunyada de nuclis urbans... Sí, l’obstacle més important és la cobertura. La localització fa que existeixin aquests factors de risc que poden interferir en el funcionament del projecte en moments puntuals. Però, per resoldre-ho, tenim prevista la creació d’una xarxa de nodes Wimax que puguin donar una cobertura pràcticament total a la Vall. Això anirà molt a favor del correcte funcionament i progrés del projecte, perquè, pel que fa a infraestructura, la cobertura que podem donar ara mateix depèn absolutament de la cobertura telefònica de la zona. Havent previst això, i ateses les característiques innovadores del D-Ruta, preveieu també una vida reeixida del vostre projecte? Bé, nosaltres hem de dir que sí. Però en aquests moments, tot i les nostres esperances, no és possible avaluar l’èxit del projecte en si mateix. El D-Ruta encara està en fase de proves. El que sí que podem avaluar és el grau de viabilitat de tot aquest entramat tecnològic a la zona. En això ja podem ser molt optimistes.
/21/
/20/
A l’estil de Google Maps, ens acostem i ens allunyem del perfil del camí. Podem veure que és un itinerari relativament senzill, pel que fa al nivell i a la durada; ho diuen els
barems cartogràfics dels especialistes en la mare Terra. A més, anotem amb satisfacció que també ens indiquen previsions del temps favorables. Potser no anirem a Núria, però haurem fet una ruta prou interessant.
És molt interessant que es proporcionin PDA...
D-Ruta: excursionisme i GPS ////////// Posem que tenim un cap de setmana excursionista. Ens llevem amb ànims de caminar i emmotxillar parents o amics cap a alguna banda. Posem, a més, que la banda és el santuari de Núria i que hi volem fer una ruta.
El SIGTE, és a dir, el Servei de Sistemes d’Informació Geogràfica i Teledetecció de la Universitat de Girona, ha posat en marxa un projecte pioner que ens pot ser molt útil per dur a terme els nostres plans. Es diu D-Ruta, un nou servei basat en la localització i dissenyat per al seguiment de rutes turístiques i els seus punts d’interès associats, a la vall de Ribes, al nostre Pirineu. Aquest servidor de mapes web permet cercar rutes en funció de la descripció, la durada, la dificultat, la temàtica (cultura, natura, esports) o el mitjà de transport (caminant, amb bicicleta o cotxe).
Hem entrat al web buscant una mica de ruta cap a Núria. No l’hem trobat, però hem acabat descobrint-ne d’altres que ni sabíem que es podien fer... Bé, és que actualment D-Ruta encara està en fase de desenvolupament. Quasi ja hem acabat la fase de l’aplicació destinada als usuaris, però falta incorporar-hi noves rutes i punts d’interès. A més d’aquest portal, també hi ha un portal d’administració, que s’està acabant de completar.
Aquest és un tipus de senderisme 2.0. Ja no demana uns coneixements específics del terreny per practicar-lo. Només calen ganes de caminar i un mínim domini de la tecnologia. I és que el projecte inclou la possibilitat de visualitzar l’aplicació en tot moment via web a través d’un PDA. Amb l’aparell, que podem llogar també per Internet, ja no hi ha possibilitat de perdre’s o de perdre’s cap punt d’interès associat a la ruta. Tenim a les mans tot un sistema mòbil d’informació turística.
Així, quantes rutes podem trobar? Per ara, sis rutes pilot: la ruta de les centrals elèctriques, dues de les mines, una altra per les capçaleres del Ter i del Freser, la ruta del Rigat i la ruta Bruguera-Taga (serra Cavallera). Sense comptar la ruta de BTT. Quan es parla de D-ruta, més tècnicament es destaca que el servei ha estat desenvolupat mitjançant la utilització de software de codi obert i dissenyat per permetre l’execució de totes les aplicacions en software lliure. Això què suposa?
Rutes interactives L’era digital per a l’excursionisme suposa una fita importantíssima. Primer, perquè l’accés al projecte del SIGTE és a través de la pàgina web per als usuaris. Des d’aquí podem explorar la cartografia, i, a través d’un cercador, localitzar les rutes d’interès. On volem anar? Posem el cursor davant les diferents rutes i el mapa ressalta la seleccionada. Tenim una descripció de l’itinerari, descrit com un mapa del tresor. Quan el comencem a llegir veiem que no és una ruta cap al santuari de Núria el que ha trobat el buscador: és una ruta per les antigues mines de Queralbs seguint el GR de Núria. Després segueix per la pista de Fontalba, baixa fins a les antigues mines de la Farga, reprèn el camí per la mina de Teodora, passa per vies de vagonetes de les mines de Centella fins a arribar a la casa de Can Puig. Corriols, parets, corbes, cingleres, camins i dreceres. Arribem a Queralbs per la pista de Vilamanya, que ens porta just a l’església romànica de la vila. Fi del trajecte.
Les coordenades de l’èxit La comarca del Ripollès està carregada de monuments romànics i de paisatges de postal d’alta muntanya: més de 20.000 hectàrees de la reserva Freser-Setcases i la vall de Núria. Precisament un dels atractius turístics més importants és el cremallera de Núria, una de les vies més espectaculars que discorre entre passos i estrets de muntanyes escarpades. Pujant pel cremallera ens adonem de la potencialitat del territori. Això mateix va pensar la Fundació Televall i el Patronat de Turisme de la Vall de Ribes, les institucions que van encarregar el projecte al SIGTE. Estel Turbau, la coordinadora del projecte, ens explica les peculiaritats del servei i el seu estat actual.
Un software de codi obert suposa bàsicament que es pot veure i modificar el codi de l’aplicació. És a dir, que el pot implementar qualsevol administrador. A més, en el nostre cas, hem pogut partir d’unes dades de referència, estandarditzades i gratuïtes, cosa que ens ha facilitat molt el desenvolupament del projecte. Aquest projecte ha estat possible gràcies al premi obtingut pel Patronat de Turisme en el Concurs d’Innovació Tecnològica de Territoris Digitals de la Vall de Ribes, “Inspira’t”, l’any 2005. Sou pioners en aquest sistema de servidor de mapes web? Almenys en l’àmbit català, sí. Posar en marxa el projecte va costar moltíssim perquè no teníem cap mena de referència semblant. Només teníem coneixement d’un projecte amb característiques semblants a Extremadura. Es diu Enebro. Però, a diferència del D-ruta, l’Enebro no serveix via web. L’estructura del nostre sistema permet molt més moviment: una actualització constant pel que fa a les tasques administratives, un accés obert i principalment senzill a tot tipus d’administradors.
Sí, ara en tenim poques unitats, però esperem poder-ne augmentar el nombre aviat. Aquest component respon a una de les particularitats bàsiques del projecte. Tota la transmissió de la informació distribuïda en els dispositius mòbils també es fa íntegrament via web. Per als PDA tenim previstes algunes millores, amb la incorporació de noves funcionalitats, com ara la visualització del perfil de la ruta amb la posició en temps real, noves eines de navegació i la possibilitat d’enviament de fotografies georeferenciades. Fins ara hem parlat de tots els avantatges que té el sistema del projecte. Tres pilars, independents però interrelacionats: el sistema gestor de continguts, el portal de cerca de rutes i el sistema mòbil. Però podríem parlar d’alguns handicaps que s’haurien de superar? No podem deixar d’observar que estem en una zona molt muntanyosa, allunyada de nuclis urbans... Sí, l’obstacle més important és la cobertura. La localització fa que existeixin aquests factors de risc que poden interferir en el funcionament del projecte en moments puntuals. Però, per resoldre-ho, tenim prevista la creació d’una xarxa de nodes Wimax que puguin donar una cobertura pràcticament total a la Vall. Això anirà molt a favor del correcte funcionament i progrés del projecte, perquè, pel que fa a infraestructura, la cobertura que podem donar ara mateix depèn absolutament de la cobertura telefònica de la zona. Havent previst això, i ateses les característiques innovadores del D-Ruta, preveieu també una vida reeixida del vostre projecte? Bé, nosaltres hem de dir que sí. Però en aquests moments, tot i les nostres esperances, no és possible avaluar l’èxit del projecte en si mateix. El D-Ruta encara està en fase de proves. El que sí que podem avaluar és el grau de viabilitat de tot aquest entramat tecnològic a la zona. En això ja podem ser molt optimistes.
/21/
/20/
A l’estil de Google Maps, ens acostem i ens allunyem del perfil del camí. Podem veure que és un itinerari relativament senzill, pel que fa al nivell i a la durada; ho diuen els
barems cartogràfics dels especialistes en la mare Terra. A més, anotem amb satisfacció que també ens indiquen previsions del temps favorables. Potser no anirem a Núria, però haurem fet una ruta prou interessant.
És molt interessant que es proporcionin PDA...
Avaluació de la recerca en humanitats una qüestió controvertida //////////////////// La comunitat universitària és el motor de la recerca que es fa a l’Estat espanyol. Docents i investigadors són, gairebé sempre, una mateixa cosa. La seva contribució s’acosta al 70% de tota la recerca que es fa. Incentivar-los adequadament és assegurar el progrés d’un sector estratègic com la R+D, i més enllà del país. La retribució econòmica que perceben per aquest esforç es quantifica a través de l’assignació dels anomenats trams de recerca. Es podria deduir que, com més treball de recerca, més retribució, però la realitat porta a creure que al darrere d’aquest sistema s’amaguen alguns paranys que condicionen la manera com s’investiga, l’objecte de la recerca i fins i tot la llengua que s’utilitza per fer-la. Els mèrits de recerca s’avaluen per trams, cadascun dels quals ha de comprendre sis anys d’investigació, i és l’investigador mateix qui determina, en la seva primera sol·licitud, l’any a partir del qual demana l’avaluació. Haurà d’acreditar, doncs, haver complert tota una sèrie de requisits perquè li sigui concedit el tram. Les aportacions que l’investigador faci, els requisits, hauran de ser classificats com a ordinaris, és a dir, consistiran en capítols de llibres, pròlegs, introduccions i anotacions a textos de valor científic reconegut en la seva àrea de coneixement. També es consideraran ordinaris els articles de vàlua científica en revistes de prestigi reconegut en el seu àmbit.
Els criteris de valoració que s’han anat imposant per avaluar la recerca en humanitats no estan tan consolidats ni acceptats com en altres disciplines. Per posar uns exemples ben il·lustratius amb noms clàssics, si Albert Einstein va causar impacte en la física moderna per dos articles que va publicar el 1905, la influència d’un historiador com E. P. Thompson no ha estat deguda tant als seus articles, sinó sobretot als dos extensos volums de La formació de la classe obrera a Anglaterra, i el mateix es podria dir de Pierre Vilar o de molts altres historiadors.
Pel que fa a la recerca, per a la valoració dels treballs es fan servir les publicacions de qualitat reconegudes internacionalment. Els articles han d’aparèixer referenciats en les bases de dades de les revistes, nacionals o internacionals, especialitzades en els camps de referència de la comissió avaluadora. Alguns d’aquests mitjans són Francis, International Bibliography of the Social Sciencies, RILM, Linguistic Bibliography, entre d’altres. És quan s’intenta objectivar els criteris que s’utilitzen per a la confecció de les bases de dades de referència que sorgeixen les primeres dificultats, i, segons l’opinió de diversos professors de la UdG immersos en aquest procés, només la pràctica i l’honestedat podran arribar a fer que aquestes llistes siguin més o menys adequades.
Les revistes d’impacte: una avaluació controvertida Des que van aparèixer les classificacions de l’impacte de les revistes, la seva efectivitat ha estat sempre envoltada de controvèrsia. Nombrosos estudis posen en qüestió la suposada rellevància de les revistes i de manera continuada se’n proposen de noves que puguin representar millor el col·lectiu que les critica. Per al cas espanyol i per a l’àmbit de la història i les ciències socials, la revista Scripta Nova, en el número 234, ha fet una anàlisi exhaustiva de la rellevància i la internacionalització de les revistes espanyoles. En les conclusions l’estudi afirma que “la internacionalització dels consells editorials de les
revistes analitzades és gairebé inexistent”. Tanmateix, resulta interessant constatar que “les relacions privilegiades entre historiadors de diferents països estan en la base de la internacionalitat de les revistes” i que aquestes són “d’anada i de tornada”. L’estudi demana, a la fi, un “consens ampli pel que fa als criteris que avalen la qualitat i la internacionalitat d’una revista científica”, perquè és necessari “objectivar com més millor els processos de valoració per evitar biaixos de qualsevol mena”.
Els criteris de valoració que s’han anat imposant per avaluar la recerca en humanitats no estan tan consolidats ni acceptats com en altres disciplines. El sistema de trams perjudica les universitats joves Però no tot és una cursa individual per part de l’investigador. També la universitat, com a institució, necessita aquests trams per accedir a l’anomenat cànon de la recerca, un complement econòmic no gens menyspreable que s’afegeix als pressupostos de l’entitat. Per tant, per a una universitat, com més mèrits de recerca posseeixi la seva comunitat, millor, perquè no només guanya prestigi, sinó també diners. En sentit contrari, una universitat jove, en la qual els seus investigadors no han tingut temps d’acumular un nombre important de trams, quedarà perjudicada amb un accés més restringit a les dotacions econòmiques previstes per a això. La Universitat de Girona, com a universitat jove que és, es veu perjudicada per aquest sistema. El rapidíssim creixement que va tenir en els seus primers anys va condicionar, alhora, l’estructura del personal docent, que, d’una joventut evident, ha aportat pocs trams al conjunt.
Les dificultats de les humanitats
les humanitats, que pot arribar a sortir perjudicat l’objecte d’estudi i la llengua a través del qual es difon. Pel que fa a la temàtica de la recerca, en aquesta globalització en què estem immersos, els resultats d’aquells que es dediquen a estudiar les peculiaritats d’un territori encaixen malament. És per això que el mateix investigador és qui comença a defugir els temes locals, tot interpretant que poden resultar poc atractius a les revistes internacionals d’impacte en les quals ha de publicar per assolir el tram. Malgrat tot, en el cas que decideixi continuar amb el seu propòsit, esmerçarà una bona part de l’esforç a contextualitzar el problema i situar l’escenari, la qual cosa fa perdre profunditat a l’estudi perquè, cal no oblidar-ho, es tracta d’articles per a revistes amb una extensió per força limitada. També les peculiaritats del sistema condueixen a una pèrdua de valor del llibre com a transmissor vàlid de la recerca. El canvi de paradigma és important, perquè es podria arribar a donar el cas que un investigador d’humanitats fes tota la seva carrera i arribés a catedràtic sense haver escrit mai un llibre, cosa impensable fa pocs anys.
Les peculiaritats del sistema condueixen a una pèrdua de valor del llibre com a transmissor vàlid de la recerca. Les llengües dites minoritàries també poden sortir perjudicades per aquest model. Si els indexadors que s’utilitzen per mesurar l’impacte de la recerca són, en una majoria aclaparadora, escrits en llengua anglesa, és obvi que l’expressió de la recerca tendirà a expressar-se en aquesta llengua. Aquest moviment deixa fora del tauler de joc moltes revistes autòctones, perquè, de més de 2.000 que s’editen, només una quarantena formen part dels índexs. El resultat, com afirma la degana de la Facultat de Lletres, Rosa Congost, “pot fer que s’acabi imposant un model pensat per a un tipus de ciència universal, desvinculat del territori”.
El fet de vincular els trams a una millora de les percepcions econòmiques i també a la possibilitat futura de promocionar-se fa que molts investigadors planifiquin des d’un bon principi la seva estratègia investigadora en funció dels criteris que se’ls exigeixen per fer el currículum. Les línies de recerca tendeixen així a adaptar-se a les contingències del present i corren el risc d’allunyar-se dels interessos generals del coneixement. És en aquest procés, que afecta d’una manera més profunda /23/
/22/
Avaluació de la recerca en humanitats una qüestió controvertida //////////////////// La comunitat universitària és el motor de la recerca que es fa a l’Estat espanyol. Docents i investigadors són, gairebé sempre, una mateixa cosa. La seva contribució s’acosta al 70% de tota la recerca que es fa. Incentivar-los adequadament és assegurar el progrés d’un sector estratègic com la R+D, i més enllà del país. La retribució econòmica que perceben per aquest esforç es quantifica a través de l’assignació dels anomenats trams de recerca. Es podria deduir que, com més treball de recerca, més retribució, però la realitat porta a creure que al darrere d’aquest sistema s’amaguen alguns paranys que condicionen la manera com s’investiga, l’objecte de la recerca i fins i tot la llengua que s’utilitza per fer-la. Els mèrits de recerca s’avaluen per trams, cadascun dels quals ha de comprendre sis anys d’investigació, i és l’investigador mateix qui determina, en la seva primera sol·licitud, l’any a partir del qual demana l’avaluació. Haurà d’acreditar, doncs, haver complert tota una sèrie de requisits perquè li sigui concedit el tram. Les aportacions que l’investigador faci, els requisits, hauran de ser classificats com a ordinaris, és a dir, consistiran en capítols de llibres, pròlegs, introduccions i anotacions a textos de valor científic reconegut en la seva àrea de coneixement. També es consideraran ordinaris els articles de vàlua científica en revistes de prestigi reconegut en el seu àmbit.
Els criteris de valoració que s’han anat imposant per avaluar la recerca en humanitats no estan tan consolidats ni acceptats com en altres disciplines. Per posar uns exemples ben il·lustratius amb noms clàssics, si Albert Einstein va causar impacte en la física moderna per dos articles que va publicar el 1905, la influència d’un historiador com E. P. Thompson no ha estat deguda tant als seus articles, sinó sobretot als dos extensos volums de La formació de la classe obrera a Anglaterra, i el mateix es podria dir de Pierre Vilar o de molts altres historiadors.
Pel que fa a la recerca, per a la valoració dels treballs es fan servir les publicacions de qualitat reconegudes internacionalment. Els articles han d’aparèixer referenciats en les bases de dades de les revistes, nacionals o internacionals, especialitzades en els camps de referència de la comissió avaluadora. Alguns d’aquests mitjans són Francis, International Bibliography of the Social Sciencies, RILM, Linguistic Bibliography, entre d’altres. És quan s’intenta objectivar els criteris que s’utilitzen per a la confecció de les bases de dades de referència que sorgeixen les primeres dificultats, i, segons l’opinió de diversos professors de la UdG immersos en aquest procés, només la pràctica i l’honestedat podran arribar a fer que aquestes llistes siguin més o menys adequades.
Les revistes d’impacte: una avaluació controvertida Des que van aparèixer les classificacions de l’impacte de les revistes, la seva efectivitat ha estat sempre envoltada de controvèrsia. Nombrosos estudis posen en qüestió la suposada rellevància de les revistes i de manera continuada se’n proposen de noves que puguin representar millor el col·lectiu que les critica. Per al cas espanyol i per a l’àmbit de la història i les ciències socials, la revista Scripta Nova, en el número 234, ha fet una anàlisi exhaustiva de la rellevància i la internacionalització de les revistes espanyoles. En les conclusions l’estudi afirma que “la internacionalització dels consells editorials de les
revistes analitzades és gairebé inexistent”. Tanmateix, resulta interessant constatar que “les relacions privilegiades entre historiadors de diferents països estan en la base de la internacionalitat de les revistes” i que aquestes són “d’anada i de tornada”. L’estudi demana, a la fi, un “consens ampli pel que fa als criteris que avalen la qualitat i la internacionalitat d’una revista científica”, perquè és necessari “objectivar com més millor els processos de valoració per evitar biaixos de qualsevol mena”.
Els criteris de valoració que s’han anat imposant per avaluar la recerca en humanitats no estan tan consolidats ni acceptats com en altres disciplines. El sistema de trams perjudica les universitats joves Però no tot és una cursa individual per part de l’investigador. També la universitat, com a institució, necessita aquests trams per accedir a l’anomenat cànon de la recerca, un complement econòmic no gens menyspreable que s’afegeix als pressupostos de l’entitat. Per tant, per a una universitat, com més mèrits de recerca posseeixi la seva comunitat, millor, perquè no només guanya prestigi, sinó també diners. En sentit contrari, una universitat jove, en la qual els seus investigadors no han tingut temps d’acumular un nombre important de trams, quedarà perjudicada amb un accés més restringit a les dotacions econòmiques previstes per a això. La Universitat de Girona, com a universitat jove que és, es veu perjudicada per aquest sistema. El rapidíssim creixement que va tenir en els seus primers anys va condicionar, alhora, l’estructura del personal docent, que, d’una joventut evident, ha aportat pocs trams al conjunt.
Les dificultats de les humanitats
les humanitats, que pot arribar a sortir perjudicat l’objecte d’estudi i la llengua a través del qual es difon. Pel que fa a la temàtica de la recerca, en aquesta globalització en què estem immersos, els resultats d’aquells que es dediquen a estudiar les peculiaritats d’un territori encaixen malament. És per això que el mateix investigador és qui comença a defugir els temes locals, tot interpretant que poden resultar poc atractius a les revistes internacionals d’impacte en les quals ha de publicar per assolir el tram. Malgrat tot, en el cas que decideixi continuar amb el seu propòsit, esmerçarà una bona part de l’esforç a contextualitzar el problema i situar l’escenari, la qual cosa fa perdre profunditat a l’estudi perquè, cal no oblidar-ho, es tracta d’articles per a revistes amb una extensió per força limitada. També les peculiaritats del sistema condueixen a una pèrdua de valor del llibre com a transmissor vàlid de la recerca. El canvi de paradigma és important, perquè es podria arribar a donar el cas que un investigador d’humanitats fes tota la seva carrera i arribés a catedràtic sense haver escrit mai un llibre, cosa impensable fa pocs anys.
Les peculiaritats del sistema condueixen a una pèrdua de valor del llibre com a transmissor vàlid de la recerca. Les llengües dites minoritàries també poden sortir perjudicades per aquest model. Si els indexadors que s’utilitzen per mesurar l’impacte de la recerca són, en una majoria aclaparadora, escrits en llengua anglesa, és obvi que l’expressió de la recerca tendirà a expressar-se en aquesta llengua. Aquest moviment deixa fora del tauler de joc moltes revistes autòctones, perquè, de més de 2.000 que s’editen, només una quarantena formen part dels índexs. El resultat, com afirma la degana de la Facultat de Lletres, Rosa Congost, “pot fer que s’acabi imposant un model pensat per a un tipus de ciència universal, desvinculat del territori”.
El fet de vincular els trams a una millora de les percepcions econòmiques i també a la possibilitat futura de promocionar-se fa que molts investigadors planifiquin des d’un bon principi la seva estratègia investigadora en funció dels criteris que se’ls exigeixen per fer el currículum. Les línies de recerca tendeixen així a adaptar-se a les contingències del present i corren el risc d’allunyar-se dels interessos generals del coneixement. És en aquest procés, que afecta d’una manera més profunda /23/
/22/
Transferència de coneixement ///////////
Notícies Gent /////////////////////////
Empreses del Parc Científic i Tecnològic de la UdG Eliade i Catalunya
IGM WEB IGM Web S.L. és una empresa tecnològica capdavantera en la gestió automatitzada de bitllets i les reserves hoteleres. Desenvolupa des de l'any 2000 solucions informàtiques pel sector del turisme i l'oci. Avui dóna feina a quinze persones i ha estat la primera empresa a instal·lar-se en el Parc Científic i Tecnològic de la Universitat de Girona (UdG). IGM Web es va posar en marxa l'any 2000 i ja ben aviat va tenir clar que “calia apostar per ser a prop de la universitat perquè la nostra empresa treballa amb una tecnologia molt avançada d'Internet i les millors fonts d'informació són allà”, segons afirma un dels seus directius. L'any 2003 van iniciar contactes amb el CIDEM, que van cristal·litzar quan l'empresa pública INVERTEC va entrar en l'accionariat de la companyia. Fou a través d'aquesta empresa pública, participada per la UdG, i de Pere Condom, aleshores director del Parc, que es consolidà un vincle sòlid entre IGM Web i la UdG. Ara ha estat la primera empresa en instal·larse al Parc Científic i Tecnològic.
La filosofia d'IGM Web és dotar l'empresa hotelera d'eines que la facin independent de tercers. Les activitats d'IGM Web es divideixen entre els serveis a la indústria hotelera i el de la gestió automatitzada de bitllets (ticketing). L'estratègia pel que fa al mercat hoteler consisteix a proporcionar als professionals eines informàtiques perquè controlin de manera directa el seu negoci, sense haver de deixar en mans de tercers una part de la seva gestió. D'aquesta manera desenvolupen programari de reserves de places hoteleres, una activitat en què són líders del mercat amb uns competidors que estan “a un any de distància tecnològica”. L'horitzó d'aquest negoci es va ampliar l'estiu de 2006 quan el grup HOTUSA es va fer amb un percentatge majoritari del capital d'IGM Web SL. En aquesta acció es va passar a donar servei de manera directa a set-cents hotels i, a través del grup, a uns quatre mil.
Enguany fa cent anys que va néixer a Bucarest Mircea Eliade (1907-1986), un pensador fonamental de segle XX. Ha estat considerat el més gran dels historiadors de les religions del segle passat (Historia de las creencias y las ideas religiosas, 3 vols. en traducció castellana) i un novel·lista fonamental per comprendre Europa. IGM Web va ser pionera a l'estat espanyol en adoptar el sistema de transmissió de dades de l'OTA, sigles darrere les quals hi ha The Open Travel Alliance, una organització sense ànim de lucre que treballa per a crear i posar en servei especificacions de negoci electrònic obertes per a tota la indústria del turisme.
La major part del seu equip humà el formen enginyers tècnics formats a la Universitat de Girona. En el mercat de la gestió automatitzada de bitllets, IGM Web no només es proposa vendre l'entrada sinó que proporciona instruments per a la gestió efectiva i sistemàtica de l'aforament dels espais. L'empresa establerta al Parc també treballa en l'hostatge (hosting) i el comerç electrònic, línies en les quals es proposa consolidar la seva posició aportant el mateix dinamisme innovador que ha dut a l'èxit les seves principals línies de negoci. Una característica molt important és que la major part de l'equip humà el formen enginyers tècnics procedents de la Universitat de Girona. Com a empresa viva que és, IGM Web, treballa en contacte amb els clients per millorar el seu producte, fent evolucionar de manera constant el programari i, així, mantenir-se al capdavant del seu sector, en un esforç que es quantifica en la inversió de 120.000 euros anuals en I+D.
La seva vida té un punt de mite. Es va llicenciar en filosofia a la Universitat de Bucarest. Un maharajàa li oferí una beca per estudiar filosofia índia i sànscrit a Calcuta. Allí aprofità per viure un temps en un monestir de l’Himàlaia. L’any 1939 publicà la seva primera novel·la. Féu classes a la Universitat de Bucarest i l’any 1939 abandonà Romania i es traslladà a París. Va ser agregat cultural a les ambaixades de Londres i de Lisboa, professor a l’École des Hautes Études de París i des del 1956 va ser professor de la Universitat de Chicago fins a la seva mort, l’any 1986. El meu mestre Joan Coromines va ser també en aquesta època catedràtic a Chicago, però no es van arribar a conèixer. Jo, a finals dels anys setanta, vaig començar a llegir Eliade. El seu pensament em va seduir. Cal dir que Catalunya té un dels més grans estudiosos contemporanis de l’obra d’Eliade. Es tracta del Dr. Lluís Duch, monjo de Montserrat, que l’any 1973 va escriure la seva tesi doctoral en alemany dedicada a l’estudi de l’obra d’Eliade (publicada l’any 1974 en castellà amb el títol de Ciencia de la religión y mito). Aquest mateix estudiós va publicar en català Mircea Eliade. El retorn d’Ulisses a Ítaca (1983), que és una obra fonamental per comprendre el pensament d’aquest gran autor. Del mateix Lluís Duch cal citar Mite i cultura (1995) i Mite i interpretació (1996), on Eliade és constantment present. Malauradament no hi ha cap obra d’Eliade traduïda al català. La professora de llengua i cultura romaneses de la Universitat de Girona, Magda Bistriceanu, ha presentat a diversos editors la proposta de traduir la novel·la més important d’Eliade, Noaptea de sînziene (La nit del solstici d’estiu). De moment la resposta ha estat el silenci. Penso que aquesta gran novel·la romanesa és una obra imprescindible per comprendre el segle XX. Potser la nostra mateixa universitat es podria encarregar d’editar-la i faria una aportació molt important al món cultural català. Joan Ferrer Departament de Filologia i Filosofia
Mircea Eliade
/25/
/24/
Transferència de coneixement ///////////
Notícies Gent /////////////////////////
Empreses del Parc Científic i Tecnològic de la UdG Eliade i Catalunya
IGM WEB IGM Web S.L. és una empresa tecnològica capdavantera en la gestió automatitzada de bitllets i les reserves hoteleres. Desenvolupa des de l'any 2000 solucions informàtiques pel sector del turisme i l'oci. Avui dóna feina a quinze persones i ha estat la primera empresa a instal·lar-se en el Parc Científic i Tecnològic de la Universitat de Girona (UdG). IGM Web es va posar en marxa l'any 2000 i ja ben aviat va tenir clar que “calia apostar per ser a prop de la universitat perquè la nostra empresa treballa amb una tecnologia molt avançada d'Internet i les millors fonts d'informació són allà”, segons afirma un dels seus directius. L'any 2003 van iniciar contactes amb el CIDEM, que van cristal·litzar quan l'empresa pública INVERTEC va entrar en l'accionariat de la companyia. Fou a través d'aquesta empresa pública, participada per la UdG, i de Pere Condom, aleshores director del Parc, que es consolidà un vincle sòlid entre IGM Web i la UdG. Ara ha estat la primera empresa en instal·larse al Parc Científic i Tecnològic.
La filosofia d'IGM Web és dotar l'empresa hotelera d'eines que la facin independent de tercers. Les activitats d'IGM Web es divideixen entre els serveis a la indústria hotelera i el de la gestió automatitzada de bitllets (ticketing). L'estratègia pel que fa al mercat hoteler consisteix a proporcionar als professionals eines informàtiques perquè controlin de manera directa el seu negoci, sense haver de deixar en mans de tercers una part de la seva gestió. D'aquesta manera desenvolupen programari de reserves de places hoteleres, una activitat en què són líders del mercat amb uns competidors que estan “a un any de distància tecnològica”. L'horitzó d'aquest negoci es va ampliar l'estiu de 2006 quan el grup HOTUSA es va fer amb un percentatge majoritari del capital d'IGM Web SL. En aquesta acció es va passar a donar servei de manera directa a set-cents hotels i, a través del grup, a uns quatre mil.
Enguany fa cent anys que va néixer a Bucarest Mircea Eliade (1907-1986), un pensador fonamental de segle XX. Ha estat considerat el més gran dels historiadors de les religions del segle passat (Historia de las creencias y las ideas religiosas, 3 vols. en traducció castellana) i un novel·lista fonamental per comprendre Europa. IGM Web va ser pionera a l'estat espanyol en adoptar el sistema de transmissió de dades de l'OTA, sigles darrere les quals hi ha The Open Travel Alliance, una organització sense ànim de lucre que treballa per a crear i posar en servei especificacions de negoci electrònic obertes per a tota la indústria del turisme.
La major part del seu equip humà el formen enginyers tècnics formats a la Universitat de Girona. En el mercat de la gestió automatitzada de bitllets, IGM Web no només es proposa vendre l'entrada sinó que proporciona instruments per a la gestió efectiva i sistemàtica de l'aforament dels espais. L'empresa establerta al Parc també treballa en l'hostatge (hosting) i el comerç electrònic, línies en les quals es proposa consolidar la seva posició aportant el mateix dinamisme innovador que ha dut a l'èxit les seves principals línies de negoci. Una característica molt important és que la major part de l'equip humà el formen enginyers tècnics procedents de la Universitat de Girona. Com a empresa viva que és, IGM Web, treballa en contacte amb els clients per millorar el seu producte, fent evolucionar de manera constant el programari i, així, mantenir-se al capdavant del seu sector, en un esforç que es quantifica en la inversió de 120.000 euros anuals en I+D.
La seva vida té un punt de mite. Es va llicenciar en filosofia a la Universitat de Bucarest. Un maharajàa li oferí una beca per estudiar filosofia índia i sànscrit a Calcuta. Allí aprofità per viure un temps en un monestir de l’Himàlaia. L’any 1939 publicà la seva primera novel·la. Féu classes a la Universitat de Bucarest i l’any 1939 abandonà Romania i es traslladà a París. Va ser agregat cultural a les ambaixades de Londres i de Lisboa, professor a l’École des Hautes Études de París i des del 1956 va ser professor de la Universitat de Chicago fins a la seva mort, l’any 1986. El meu mestre Joan Coromines va ser també en aquesta època catedràtic a Chicago, però no es van arribar a conèixer. Jo, a finals dels anys setanta, vaig començar a llegir Eliade. El seu pensament em va seduir. Cal dir que Catalunya té un dels més grans estudiosos contemporanis de l’obra d’Eliade. Es tracta del Dr. Lluís Duch, monjo de Montserrat, que l’any 1973 va escriure la seva tesi doctoral en alemany dedicada a l’estudi de l’obra d’Eliade (publicada l’any 1974 en castellà amb el títol de Ciencia de la religión y mito). Aquest mateix estudiós va publicar en català Mircea Eliade. El retorn d’Ulisses a Ítaca (1983), que és una obra fonamental per comprendre el pensament d’aquest gran autor. Del mateix Lluís Duch cal citar Mite i cultura (1995) i Mite i interpretació (1996), on Eliade és constantment present. Malauradament no hi ha cap obra d’Eliade traduïda al català. La professora de llengua i cultura romaneses de la Universitat de Girona, Magda Bistriceanu, ha presentat a diversos editors la proposta de traduir la novel·la més important d’Eliade, Noaptea de sînziene (La nit del solstici d’estiu). De moment la resposta ha estat el silenci. Penso que aquesta gran novel·la romanesa és una obra imprescindible per comprendre el segle XX. Potser la nostra mateixa universitat es podria encarregar d’editar-la i faria una aportació molt important al món cultural català. Joan Ferrer Departament de Filologia i Filosofia
Mircea Eliade
/25/
/24/
Deu propostes per a Castellfollit de la Roca //////////////////////////////////////////
Marta E. ///////////////////////////////////////// La E, d’Escuder. “L’Escuder l’he abreujat per remarcar el caràcter femení del nom: Marta E. Vilaltella”, ens explica la directora de cinema, artista pluridisciplinària que ha estrenat fa pocs mesos, al cinema Truffaut, el seu primer curtmetratge, Veïnes. Són catorze minuts que els crítics han definit com a expressió de “la possibilitat de comunicació no consumada” o com “la punyent exploració de la solitud a partir de gestos mínims”. Quatre veïnes obren i tanquen portes sense acabar de desprendre’s de la gàbia del seu replà. El curtmetratge va ser un dels tres guanyadors de la segona edició del Concurs de Realització Cinematogràfica Elsa Peretti, un premi de prestigi amb una considerable dotació econòmica i projecció internacional. Veïnes ha assumit la representació espanyola al festival internacional FeminaFest, de Rio de Janeiro, una mostra on participa després d’haver estat seleccionat d’entre 600 treballs d’arreu del món.
Modelar els espais urbans, ser un dimoniet capaç de decidir quan i com seran els llocs en què han de viure les persones, per on han de caminar, per on han de fer passar els seus cotxes... Aquests són els poders de l’urbanista, una professió que, malgrat tot, encara desperta al nostre país poques passions. És per això que Nadia Fava i Camil Cofan, professors de la Universitat de Girona, han iniciat un projecte de col·laboració amb entitats públiques per proporcionar als estudiants de l’assignatura Urbanisme II un tast de la complexitat de la realitat i de la competència professional necessària en el cas que es decidissin per aquesta disciplina. Aquest any Castellfollit de la Roca ha estat el poble que, gràcies a l’interès del seu alcalde, ha proposat les qüestions que els estudiants han mirat de resoldre. Dos han estat els problemes i deu les solucions proposades.
Princesa per sorpresa
Castellfollit de la Roca és un municipi petit, un dels més petits de Catalunya, i, malgrat tot, no li falta la complexitat de cap altre. En aquesta ocasió calia proporcionar idees per col·laborar a resoldre els accessos al barri vell i la reordenació de la zona del camp de futbol.
Treballar sobre un territori concret ha fet que els estudiants es mostressin molt imaginatius en les solucions proposades. Per arribar a les seves conclusions van estudiar a fons el terreny i van convertir Castellfollit en un laboratori. Els seus projectes han explorat la capacitat de transformació del poble. Els estudiants s’han constituït en deu grups de treball i la casualitat ha fet que cinc triessin treballar els accessos del barri vell i els altres cinc la reordenació del zona del camp de futbol. Els treballs s’han donat a conèixer a través de pòsters i de maquetes en què, d’una manera gràfica, es poden identificar els trets més característics de les propostes. A més, els grups han defensat els seus projectes a través del suport videogràfic. El resultat d’aquest esforç ha pogut ser contemplat pels veïns del poble en una exposició que aquests estiu ha tingut lloc al museu de Castellfollit.
La veritat és que esperava trobar-me algú que respongués a aquella fermesa que a vegades s’assembla al criteri, que parlés de la seva trajectòria, de les seves influències artístiques, del panorama cinematogràfic català o del seu melic. Però la Marta somriu mentre posa un títol a aquest moment: “El que m’ha passat es podria resumir en ‘Presidente por accidente’ o ‘Princesa por sorpresa’. Jo no sabia ni què era un guió. De cada paraula que em deien als tallers de producció resultants del premi, n’havia de demanar traducció simultània. Realment, de les tres guanyadores jo era l’autèntica amateur. I l’èxit posterior de tot plegat ha estat tan engrescador com sobrevingut.” Mai més ben trobat. Una gironina que podria ser la vostra veïna i que ha viscut un fet extraordinari. Una persona que és membre del col·lectiu del personal d’administració i serveis de la UdG i que, aquest temps, ha combinat les seves tasques de secretaria amb la direcció de la seva personal i arriscada proposta fílmica. S’apuja les ulleres i cita Lacan, aturant
UdG d’estiu Des de la Fundació Universitat de Girona, que coordina els cursos d’estiu de la UdG, ens reporten unes conclusions força positives pel que fa als cursos d’aquest mes de juliol passat. Malgrat que hi ha hagut anul·lacions d’algunes propostes, d’altres han tingut molt bona acollida (és el cas d’Introducció al Xinès, exemple de la presència reeixida del Servei de Llengües Modernes al programa de cursos d’estiu que ofereix la Universitat de Girona). La coordinació destaca, juntament amb aquest primer any de col·laboració amb el Servei de Llengües Modernes, l’increment del nombre d’assistents als cursos, sobretot en l’àmbit d’educació.
l’espontaneïtat que la caracteritza per uns moments: “Jo no escric, sóc escrita.” A la Marta se li il·luminen les lents com s’il·luminen les lents dels escriptors quan parlen d’escriptura: “Jo sóc incapaç d’escriure així, d’una manera més sistemàtica, ordenada. Sempre he escrit per a mi i ho faig seguint la intuïció. Si tingués en compte tots els factors que s’han de tenir en compte per escriure metòdicament, deixaria de banda la víscera, que és el que m’importa”.
Gràcies “Quan dirigeixes, sembles la rectora [riu]; vaig haver de prendre totes les decisions, fins el color dels sostenidors de la veïna de dalt”. Veïnes es va rodar entre Girona i Sant Feliu, les localitzacions eren a casa seva. El productor, assistent, i qui s’encarregava de traduir les intencions de la Marta a llenguatge tècnic, el seu cunyat Lluís. L’actriu que obre el curt, la seva germana. I la dedicatòria a la seva mare, Nuri: “La veïna de la meva vida”. Per Mar Bosch
. a l : i í m f n e s c v u q t o h r d é a n f e p i l · u q t ó s r v : c o ’ d m n a f u y l e s b r p i à t n o a é c ’ l e u q m s p r n ó i t ü a , e Br
Molts mestres i educadors han participat en ofertes com ara les que tracten de l’assetjament escolar, una articulació de víctimes i botxins desgraciadament candent en el dia a dia d’escoles i instituts. D’aquests cursos, els responsables volen fer constar la dinàmica de grup que s’ha establert entre els educadors assistents, que convertia les sessions en vertaders seminaris oberts entre professionals de l’ensenyament provinents d’arreu de les comarques gironines. Els cursos han estat pensats per acostar dos elements polaritzadors de la bona salut social a través de la formació: d’una banda, l’oferta de formació permanent pel que fa a la UdG, i de l’altra, la demanda de la ciutadania d’ampliar i intercanviar coneixements durant un període tradicionalment destinat a les vacances., /27/
/26/
Deu propostes per a Castellfollit de la Roca //////////////////////////////////////////
Marta E. ///////////////////////////////////////// La E, d’Escuder. “L’Escuder l’he abreujat per remarcar el caràcter femení del nom: Marta E. Vilaltella”, ens explica la directora de cinema, artista pluridisciplinària que ha estrenat fa pocs mesos, al cinema Truffaut, el seu primer curtmetratge, Veïnes. Són catorze minuts que els crítics han definit com a expressió de “la possibilitat de comunicació no consumada” o com “la punyent exploració de la solitud a partir de gestos mínims”. Quatre veïnes obren i tanquen portes sense acabar de desprendre’s de la gàbia del seu replà. El curtmetratge va ser un dels tres guanyadors de la segona edició del Concurs de Realització Cinematogràfica Elsa Peretti, un premi de prestigi amb una considerable dotació econòmica i projecció internacional. Veïnes ha assumit la representació espanyola al festival internacional FeminaFest, de Rio de Janeiro, una mostra on participa després d’haver estat seleccionat d’entre 600 treballs d’arreu del món.
Modelar els espais urbans, ser un dimoniet capaç de decidir quan i com seran els llocs en què han de viure les persones, per on han de caminar, per on han de fer passar els seus cotxes... Aquests són els poders de l’urbanista, una professió que, malgrat tot, encara desperta al nostre país poques passions. És per això que Nadia Fava i Camil Cofan, professors de la Universitat de Girona, han iniciat un projecte de col·laboració amb entitats públiques per proporcionar als estudiants de l’assignatura Urbanisme II un tast de la complexitat de la realitat i de la competència professional necessària en el cas que es decidissin per aquesta disciplina. Aquest any Castellfollit de la Roca ha estat el poble que, gràcies a l’interès del seu alcalde, ha proposat les qüestions que els estudiants han mirat de resoldre. Dos han estat els problemes i deu les solucions proposades.
Princesa per sorpresa
Castellfollit de la Roca és un municipi petit, un dels més petits de Catalunya, i, malgrat tot, no li falta la complexitat de cap altre. En aquesta ocasió calia proporcionar idees per col·laborar a resoldre els accessos al barri vell i la reordenació de la zona del camp de futbol.
Treballar sobre un territori concret ha fet que els estudiants es mostressin molt imaginatius en les solucions proposades. Per arribar a les seves conclusions van estudiar a fons el terreny i van convertir Castellfollit en un laboratori. Els seus projectes han explorat la capacitat de transformació del poble. Els estudiants s’han constituït en deu grups de treball i la casualitat ha fet que cinc triessin treballar els accessos del barri vell i els altres cinc la reordenació del zona del camp de futbol. Els treballs s’han donat a conèixer a través de pòsters i de maquetes en què, d’una manera gràfica, es poden identificar els trets més característics de les propostes. A més, els grups han defensat els seus projectes a través del suport videogràfic. El resultat d’aquest esforç ha pogut ser contemplat pels veïns del poble en una exposició que aquests estiu ha tingut lloc al museu de Castellfollit.
La veritat és que esperava trobar-me algú que respongués a aquella fermesa que a vegades s’assembla al criteri, que parlés de la seva trajectòria, de les seves influències artístiques, del panorama cinematogràfic català o del seu melic. Però la Marta somriu mentre posa un títol a aquest moment: “El que m’ha passat es podria resumir en ‘Presidente por accidente’ o ‘Princesa por sorpresa’. Jo no sabia ni què era un guió. De cada paraula que em deien als tallers de producció resultants del premi, n’havia de demanar traducció simultània. Realment, de les tres guanyadores jo era l’autèntica amateur. I l’èxit posterior de tot plegat ha estat tan engrescador com sobrevingut.” Mai més ben trobat. Una gironina que podria ser la vostra veïna i que ha viscut un fet extraordinari. Una persona que és membre del col·lectiu del personal d’administració i serveis de la UdG i que, aquest temps, ha combinat les seves tasques de secretaria amb la direcció de la seva personal i arriscada proposta fílmica. S’apuja les ulleres i cita Lacan, aturant
UdG d’estiu Des de la Fundació Universitat de Girona, que coordina els cursos d’estiu de la UdG, ens reporten unes conclusions força positives pel que fa als cursos d’aquest mes de juliol passat. Malgrat que hi ha hagut anul·lacions d’algunes propostes, d’altres han tingut molt bona acollida (és el cas d’Introducció al Xinès, exemple de la presència reeixida del Servei de Llengües Modernes al programa de cursos d’estiu que ofereix la Universitat de Girona). La coordinació destaca, juntament amb aquest primer any de col·laboració amb el Servei de Llengües Modernes, l’increment del nombre d’assistents als cursos, sobretot en l’àmbit d’educació.
l’espontaneïtat que la caracteritza per uns moments: “Jo no escric, sóc escrita.” A la Marta se li il·luminen les lents com s’il·luminen les lents dels escriptors quan parlen d’escriptura: “Jo sóc incapaç d’escriure així, d’una manera més sistemàtica, ordenada. Sempre he escrit per a mi i ho faig seguint la intuïció. Si tingués en compte tots els factors que s’han de tenir en compte per escriure metòdicament, deixaria de banda la víscera, que és el que m’importa”.
Gràcies “Quan dirigeixes, sembles la rectora [riu]; vaig haver de prendre totes les decisions, fins el color dels sostenidors de la veïna de dalt”. Veïnes es va rodar entre Girona i Sant Feliu, les localitzacions eren a casa seva. El productor, assistent, i qui s’encarregava de traduir les intencions de la Marta a llenguatge tècnic, el seu cunyat Lluís. L’actriu que obre el curt, la seva germana. I la dedicatòria a la seva mare, Nuri: “La veïna de la meva vida”. Per Mar Bosch
. a l : i í m f n e s c v u q t o h r d é a n f e p i l · u q t ó s r v : c o ’ d m n a f u y l e s b r p i à t n o a é c ’ l e u q m s p r n ó i t ü a , e Br
Molts mestres i educadors han participat en ofertes com ara les que tracten de l’assetjament escolar, una articulació de víctimes i botxins desgraciadament candent en el dia a dia d’escoles i instituts. D’aquests cursos, els responsables volen fer constar la dinàmica de grup que s’ha establert entre els educadors assistents, que convertia les sessions en vertaders seminaris oberts entre professionals de l’ensenyament provinents d’arreu de les comarques gironines. Els cursos han estat pensats per acostar dos elements polaritzadors de la bona salut social a través de la formació: d’una banda, l’oferta de formació permanent pel que fa a la UdG, i de l’altra, la demanda de la ciutadania d’ampliar i intercanviar coneixements durant un període tradicionalment destinat a les vacances., /27/
/26/
vaig arribar eren salvatges, podien fer Montessori i es podien educar igual que les de Sarrià, el barri on jo estava abans”. Se’ls enduia al Palau de la Música a sentir concerts amb explicacions en català, “que no entenien, però, per a mi, el que era vàlid era portar-los a veure un acte públic realitzat en català. Per a mi això era un testimoni de la llengua molt més profitós que llegir o escriure”.
Maria Antònia Canals El GAMAR, l’experiència de tocar les matemàtiques /////////////////////////// El reglets de Maria Antònia Canals són unes caixes plenes de peces de fusta. N’hi ha de diferent mida i color. La combinació de les peces proporciona la possibilitat de resoldre problemes matemàtics sense escriure cap número: l’experiència de tocar la matemàtica. La professora Canals els té a disposició dels mestres al seu despatx del Gabinet de Materials i de Recerca per a la Matemàtica a l’Escola (GAMAR). A la Facultat de Ciències de l’Educació hi ha el GAMAR. És una sala modesta, amb prestatges plens d’objectes per tocar. Són de colors llampants, de formes simples, ideals perquè els nens els manipulin. Són els reglets que ha creat Maria Antònia Canals. Maria Antònia Canals és professora emèrita de la Universitat de Girona, Medalla del treball, Premi Vicens Vives, Creu de Sant Jordi i un bon grapat més de distincions que la preocupen, perquè pensa que s’ha “posat de moda, i en la moda hi ha la mediocritat”. La seva vida l’ha dedicat a ensenyar els nens després que un incident la fes desviar-se del camí de les matemàtiques. Va fundar el 1962 l’escola Ton i Guida al barri del Verdum de Barcelona, un lloc on ningú no pensava que hi havia nens per educar. Va participar en la fundació del moviment Rosa Sensat i va ser Marta Mata qui la va fer tornar a les matemàtiques. Maria Antònia Canals ha estat una gran amant de la muntanya i del seu país i una persona de fermes conviccions cristianes: “La meva manera d’entendre l’Evangeli és que vivim pels altres i ens hem d’estimar tots”.
Va començar a fer de parvulista a l’escola Talhita, en la qual va descobrir “els nens, la pedagogia i el valor de les persones”. En aquella escola s’hi va estar sis anys, fins al dia que va decidir que els fills dels immigrants també tenien dret a una escola digna. Se’n va anar a fundar una escola al barri del Verdum “amb una mà al davant i l’altra al darrere”, un lloc que acollia la immigració andalusa en pisos de vint metres quadrats. Els nens vivien al carrer sense escolaritzar i Maria Antònia va instal·lar la seva escola en un barracó de fusta cedit pel rector de la parròquia. Però aquell espai no era per a ella sola: “El rector em va deixar el barracó per fer-hi classes durant el dia, perquè a la nit servia per a una altra cosa. Això vol dir que cada matí havia de treure tot el material Montessori, que és el que jo feia servir, i cada vespre l’havíem de recollir entre els nens i jo”. En aquell barri es va passar divuit anys, tota la seva joventut, al capdavant de l’escola Ton i Guida. La Maria Antònia s’havia proposat demostrar que “aquelles criatures, que quan jo
Un mal ensenyament de les matemàtiques és la causa que als nens no els agradin. No és sinó a través del moviment “que els nens comprenen l’espai, perquè les experiències dels sentits són indispensables per fer funcionar la lògica”. Aquesta va ser una de les “grans intuïcions de Maria Montessori, que estava convençuda que amb les experiències sensorials fem funcionar la lògica, perquè l’experimentació porta a comparar, i això ja és un acte mental”. Afirma que els llibres de text en l’etapa infantil “són nefastos”, tot i que no vol dir que estigui en contra de tots ells perquè “Freinet, que va ser un gran mestre de començaments del segle XX, feia consultar constantment els llibres als seus nens. Va fer posar la impremta dins la classe, el que ara seria un ordinador...”. Ella mateixa ha escrit llibres en què explica el seu mètode
El GAMAR és un espai dinàmic de reflexió, experimentació i divulgació que “pretén generalitzar l’ús del material manipulatiu a l’escola” com a eina indispensable per aprendre matemàtiques d’una manera “comprensiva i significativa”. Comprèn diferents àmbits d’actuació: des de la pràctica docent a les aules fins a la investigació a la universitat, passant per l’adaptació al currículum que dicta el Departament d’Educació i establint relació amb altres grups de mestres dedicats a la didàctica de la matemàtica a Catalunya i a l’Estat espanyol. La matemàtica es treballa en cada una de les sis àrees que la formen: lògica, càlcul, problemes, geometria, probabilitat i mesura, tot i que aquesta partició es fa amb la intenció que els mestres tinguin clar el fonament matemàtic perquè, quan ho hagin d’agafar els nens, “com més relacionat s’ho trobin, millor”. Pel despatx de Maria Antònia Canals hi han passat molts mestres. Per donar a conèixer el GAMAR s’ha convocat els responsables dels centres de recursos de la demarcació de Girona, i també s’ha presentat als coordinadors LIC de centre. Malgrat tot, per Canals l’eina poderosa és la pàgina web, que fa que “ens coneguin per tot Espanya tot i que la informació dels materials només és en català”. I és que una de les fites que persegueix el projecte GAMAR és suscitar en els mestres la il·lusió per les matemàtiques, perquè “el mestre ha d’estar disposat a aconseguir que el nen aprengui, no només a ensenyar”.
/29/
/28/
L’aventura de Maria Antònia va començar el dia que van caure unes cadires. Va ser a la Universitat de Barcelona, en una classe de geometria a la Facultat de Matemàtiques en què, des d’un racó, es va desplomar
tota una colla de mobles mentre el professor continuava la classe sense immutar-se pel terrabastall. “Era normal, això? Aquesta era la manera com calia ensenyar?” Ella no va tornar més a la classe d’aquell senyor; va aprovar l’assignatura llegint el llibre i prou. Quan va acabar la carrera no en volia saber res, dels matemàtics ni d’aquella manera d’ensenyar.
Des del Verdum fins al GAMAR hi ha moltes coses que han canviat, però Maria Antònia és reticent a fer judicis. Considera que encara no en sap prou, que per veure els canvis caldria situar-se a fora per poder-s’ho mirar d’aquella manera que els francesos en diuen avec du recul: “Jo estic massa ficada dins per poder-ho veure”. Sí que veu, però, un canvi en les escoles que formen els mestres, que “han millorat molt, perquè abans eren dolentíssimes”. Malgrat tot, no deixa d’afirmar que les matemàtiques requereixen esforç i “no només del nen, també del mestre”. Opina que ara “no ens atrevim a exigir esforç a la canalla i això continua sent necessari, ara i sempre. Sembla que no estem en una cultura de l’esforç i tot els ho facilitem. Els nens s’eduquen en el consumisme i això és terrible. Els que són pares de família tenen una responsabilitat considerable!”.
d’ensenyar les matemàtiques. Els editava Onda, una editorial que “procurava el millor per als nens, però l’editor va morir i les coses van canviar”. En els llibres proposa “activitats perquè els nens hagin d’actuar i experimentar, però depèn del tot del mestre”. En els nens el que s’ha de procurar és “que expressin verbalment totes aquestes relacions mentals que fan, que és quan se’ls quedarà gravat”, perquè “escriure números o no és una altra qüestió, afegida i posterior a tot això”.
vaig arribar eren salvatges, podien fer Montessori i es podien educar igual que les de Sarrià, el barri on jo estava abans”. Se’ls enduia al Palau de la Música a sentir concerts amb explicacions en català, “que no entenien, però, per a mi, el que era vàlid era portar-los a veure un acte públic realitzat en català. Per a mi això era un testimoni de la llengua molt més profitós que llegir o escriure”.
Maria Antònia Canals El GAMAR, l’experiència de tocar les matemàtiques /////////////////////////// El reglets de Maria Antònia Canals són unes caixes plenes de peces de fusta. N’hi ha de diferent mida i color. La combinació de les peces proporciona la possibilitat de resoldre problemes matemàtics sense escriure cap número: l’experiència de tocar la matemàtica. La professora Canals els té a disposició dels mestres al seu despatx del Gabinet de Materials i de Recerca per a la Matemàtica a l’Escola (GAMAR). A la Facultat de Ciències de l’Educació hi ha el GAMAR. És una sala modesta, amb prestatges plens d’objectes per tocar. Són de colors llampants, de formes simples, ideals perquè els nens els manipulin. Són els reglets que ha creat Maria Antònia Canals. Maria Antònia Canals és professora emèrita de la Universitat de Girona, Medalla del treball, Premi Vicens Vives, Creu de Sant Jordi i un bon grapat més de distincions que la preocupen, perquè pensa que s’ha “posat de moda, i en la moda hi ha la mediocritat”. La seva vida l’ha dedicat a ensenyar els nens després que un incident la fes desviar-se del camí de les matemàtiques. Va fundar el 1962 l’escola Ton i Guida al barri del Verdum de Barcelona, un lloc on ningú no pensava que hi havia nens per educar. Va participar en la fundació del moviment Rosa Sensat i va ser Marta Mata qui la va fer tornar a les matemàtiques. Maria Antònia Canals ha estat una gran amant de la muntanya i del seu país i una persona de fermes conviccions cristianes: “La meva manera d’entendre l’Evangeli és que vivim pels altres i ens hem d’estimar tots”.
Va començar a fer de parvulista a l’escola Talhita, en la qual va descobrir “els nens, la pedagogia i el valor de les persones”. En aquella escola s’hi va estar sis anys, fins al dia que va decidir que els fills dels immigrants també tenien dret a una escola digna. Se’n va anar a fundar una escola al barri del Verdum “amb una mà al davant i l’altra al darrere”, un lloc que acollia la immigració andalusa en pisos de vint metres quadrats. Els nens vivien al carrer sense escolaritzar i Maria Antònia va instal·lar la seva escola en un barracó de fusta cedit pel rector de la parròquia. Però aquell espai no era per a ella sola: “El rector em va deixar el barracó per fer-hi classes durant el dia, perquè a la nit servia per a una altra cosa. Això vol dir que cada matí havia de treure tot el material Montessori, que és el que jo feia servir, i cada vespre l’havíem de recollir entre els nens i jo”. En aquell barri es va passar divuit anys, tota la seva joventut, al capdavant de l’escola Ton i Guida. La Maria Antònia s’havia proposat demostrar que “aquelles criatures, que quan jo
Un mal ensenyament de les matemàtiques és la causa que als nens no els agradin. No és sinó a través del moviment “que els nens comprenen l’espai, perquè les experiències dels sentits són indispensables per fer funcionar la lògica”. Aquesta va ser una de les “grans intuïcions de Maria Montessori, que estava convençuda que amb les experiències sensorials fem funcionar la lògica, perquè l’experimentació porta a comparar, i això ja és un acte mental”. Afirma que els llibres de text en l’etapa infantil “són nefastos”, tot i que no vol dir que estigui en contra de tots ells perquè “Freinet, que va ser un gran mestre de començaments del segle XX, feia consultar constantment els llibres als seus nens. Va fer posar la impremta dins la classe, el que ara seria un ordinador...”. Ella mateixa ha escrit llibres en què explica el seu mètode
El GAMAR és un espai dinàmic de reflexió, experimentació i divulgació que “pretén generalitzar l’ús del material manipulatiu a l’escola” com a eina indispensable per aprendre matemàtiques d’una manera “comprensiva i significativa”. Comprèn diferents àmbits d’actuació: des de la pràctica docent a les aules fins a la investigació a la universitat, passant per l’adaptació al currículum que dicta el Departament d’Educació i establint relació amb altres grups de mestres dedicats a la didàctica de la matemàtica a Catalunya i a l’Estat espanyol. La matemàtica es treballa en cada una de les sis àrees que la formen: lògica, càlcul, problemes, geometria, probabilitat i mesura, tot i que aquesta partició es fa amb la intenció que els mestres tinguin clar el fonament matemàtic perquè, quan ho hagin d’agafar els nens, “com més relacionat s’ho trobin, millor”. Pel despatx de Maria Antònia Canals hi han passat molts mestres. Per donar a conèixer el GAMAR s’ha convocat els responsables dels centres de recursos de la demarcació de Girona, i també s’ha presentat als coordinadors LIC de centre. Malgrat tot, per Canals l’eina poderosa és la pàgina web, que fa que “ens coneguin per tot Espanya tot i que la informació dels materials només és en català”. I és que una de les fites que persegueix el projecte GAMAR és suscitar en els mestres la il·lusió per les matemàtiques, perquè “el mestre ha d’estar disposat a aconseguir que el nen aprengui, no només a ensenyar”.
/29/
/28/
L’aventura de Maria Antònia va començar el dia que van caure unes cadires. Va ser a la Universitat de Barcelona, en una classe de geometria a la Facultat de Matemàtiques en què, des d’un racó, es va desplomar
tota una colla de mobles mentre el professor continuava la classe sense immutar-se pel terrabastall. “Era normal, això? Aquesta era la manera com calia ensenyar?” Ella no va tornar més a la classe d’aquell senyor; va aprovar l’assignatura llegint el llibre i prou. Quan va acabar la carrera no en volia saber res, dels matemàtics ni d’aquella manera d’ensenyar.
Des del Verdum fins al GAMAR hi ha moltes coses que han canviat, però Maria Antònia és reticent a fer judicis. Considera que encara no en sap prou, que per veure els canvis caldria situar-se a fora per poder-s’ho mirar d’aquella manera que els francesos en diuen avec du recul: “Jo estic massa ficada dins per poder-ho veure”. Sí que veu, però, un canvi en les escoles que formen els mestres, que “han millorat molt, perquè abans eren dolentíssimes”. Malgrat tot, no deixa d’afirmar que les matemàtiques requereixen esforç i “no només del nen, també del mestre”. Opina que ara “no ens atrevim a exigir esforç a la canalla i això continua sent necessari, ara i sempre. Sembla que no estem en una cultura de l’esforç i tot els ho facilitem. Els nens s’eduquen en el consumisme i això és terrible. Els que són pares de família tenen una responsabilitat considerable!”.
d’ensenyar les matemàtiques. Els editava Onda, una editorial que “procurava el millor per als nens, però l’editor va morir i les coses van canviar”. En els llibres proposa “activitats perquè els nens hagin d’actuar i experimentar, però depèn del tot del mestre”. En els nens el que s’ha de procurar és “que expressin verbalment totes aquestes relacions mentals que fan, que és quan se’ls quedarà gravat”, perquè “escriure números o no és una altra qüestió, afegida i posterior a tot això”.