Issuu on Google+

SETEMBRE 2008

07 REVISTA

DE

LA

UNIVERSITAT

DE

GIRONA

Premis EPS Dret Català a Tossa ///////////////////////////////////////

El Ter: un problema pendent ////////////////////////////////////


EDITORIAL

40 anys de Politècnica En el redreçament dels estudis universitaris a Girona va ser capital, a finals de la dècada dels 60, la irrupció dels estudis tècnics. Juntament amb les incipients classes de Lletres i de Ciències, i amb les iniciatives d'Empresarials, Infermeria i Magisteri, la ciutat de Girona tornava a oferir una docència universitària que s'havia estroncat com a tal, de manera homogènia, al segle XIX. L'Escola Universitària d'Enginyeria Tècnica va formar part de l'entramat de la Universitat Politècnica de Catalunya i va acabar engrandint el seu potencial acadèmic amb noves titulacions de l'àmbit tècnic que van desembocar en la implantació de l'Escola Universitària Politècnica i en el primer edifici que es va construir al Campus de Montilivi. Posteriorment, fruit de la convergència universitària que es dona a Girona entre els estudis que provenen de l'UAB i els de l'UPC, fruit també de l'impuls ciutadà i institucional, es crea la Universitat de Girona, amb la incorporació de l'EPS com un més dels centres del campus gironí. Un centre més, però amb unes característiques singulars que, al llarg d'aquests 40 anys, l'han fet del tot especial i significatiu. Amb una cultura de l'esforç i la implicació amb el teixit econòmic i empresarial i amb una voluntat ferma d'enfortir la pròpia personalitat sense deixar de banda el sentiment de pertinença a la comunitat universitària gironina. El Patronat de l’Escola, que organitza, entre d’altres activitats, els premis a projectes de final de carrera (que en aquest número tenen un tractament especial) és un notable punt de referència de la relació universitat/societat. Quaranta anys que ens parlen de persones, sobretot, de projectes definits ara en l'ampliació de nous estudis superiors, de noves titulacions i de nous edificis, i que potser es podrien resumir en l'empenta i el coratge del professor Josep Arnau, ànima del centre, i en el senyor Josep Maria Ginès, representant del sector industrial en el si de l'Escola. /3/


EDITORIAL

40 anys de Politècnica En el redreçament dels estudis universitaris a Girona va ser capital, a finals de la dècada dels 60, la irrupció dels estudis tècnics. Juntament amb les incipients classes de Lletres i de Ciències, i amb les iniciatives d'Empresarials, Infermeria i Magisteri, la ciutat de Girona tornava a oferir una docència universitària que s'havia estroncat com a tal, de manera homogènia, al segle XIX. L'Escola Universitària d'Enginyeria Tècnica va formar part de l'entramat de la Universitat Politècnica de Catalunya i va acabar engrandint el seu potencial acadèmic amb noves titulacions de l'àmbit tècnic que van desembocar en la implantació de l'Escola Universitària Politècnica i en el primer edifici que es va construir al Campus de Montilivi. Posteriorment, fruit de la convergència universitària que es dona a Girona entre els estudis que provenen de l'UAB i els de l'UPC, fruit també de l'impuls ciutadà i institucional, es crea la Universitat de Girona, amb la incorporació de l'EPS com un més dels centres del campus gironí. Un centre més, però amb unes característiques singulars que, al llarg d'aquests 40 anys, l'han fet del tot especial i significatiu. Amb una cultura de l'esforç i la implicació amb el teixit econòmic i empresarial i amb una voluntat ferma d'enfortir la pròpia personalitat sense deixar de banda el sentiment de pertinença a la comunitat universitària gironina. El Patronat de l’Escola, que organitza, entre d’altres activitats, els premis a projectes de final de carrera (que en aquest número tenen un tractament especial) és un notable punt de referència de la relació universitat/societat. Quaranta anys que ens parlen de persones, sobretot, de projectes definits ara en l'ampliació de nous estudis superiors, de noves titulacions i de nous edificis, i que potser es podrien resumir en l'empenta i el coratge del professor Josep Arnau, ànima del centre, i en el senyor Josep Maria Ginès, representant del sector industrial en el si de l'Escola. /3/


SUMARI

Manel Serra i Pardàs Vicepresident del Consell Social de la UdG

03 //// 05 //// 07 //// 11 //// 18 //// 21 //// 24 //// 26 //// 30 //// 34 //// 38 //// 41 //// 42 //// 43 //// 44 //// 46 //// 48 //// 52 ////

Editorial El Ter: un problema pendent. Manel Serra Jornades de dret català a Tossa Premis Patronat EPS.Curiositat i tenacitat per triomfar en la recerca El projecte Rossinyol El conjunt de Mandelbrot L’estany utòpic L’entrevista: Joan Ferrer La singular aventura de Joan Bosch seguint el rastre del pintor Paul Bril Integració 3D de píxels híbrids. Més ràpid, més petit, més barat Els carbons activats del LEQUIA Institut de Recerca Educativa Institut de Recerca Històrica Fundació Universitat de Girona: innovació i formació. 10 anys. Fons d’art UdG: l’art de desfilar UdG Express Novetats Editorials El perfil: Luís A. Branda

Engega. Revista de la Universitat de Girona Edita. Universitat de Girona Coordina: Josep M. Fonalleras Equip de redacció: Carles Gorini i Francesc Ten Fotografia: Marta Payeró (Servei de Publicacions) i els autors corresponents Maquetació i il·lustració: Marc Vicens (Servei de Publicacions) Producció: Servei de Publicacions ISSN: 1988-3161 Dipòsit legal: Gi. 883-2007 La revista ENGEGA no es fa responsable de les opinions expressades en els articles signats. Informació i subscripcions Publicacions Pl. Sant Domènec, 3, 17071 Girona Tel. 972 41 80 99 Edifici Les Àligues www.udg.edu/publicacions publicacions@udg.edu

El Ter: un problema pendent

L’acceleració de la vida quotidiana, la superposició de notícies alarmants, la renovació d’amenaces globals narcotitzen la nostra capacitat de reacció. I em temo que fan disminuir la capacitat d’anàlisi i reflexió. Noves preocupacions centren l’atenció i problemes vells queden arraconats. Com si tot el que hagués passat fos un malson. Alguna cosa d’aquestes ha succeït en relació amb la crisi de l’aigua a Catalunya i especialment amb les seves principals víctimes, que són el riu Ter i les comarques gironines. Ara bé, l’aproximació científica a la solució dels problemes necessita un plantejament correcte de la qüestió, quedar-se amb les dades significatives i prescindir de les irrellevants. Quin és, doncs, el problema del Ter? Té solució?

El Ter és un riu que avui no porta prou aigua. I no només pel fet que plogui poc, sinó perquè la majoria del seu cabal es deriva cap a Barcelona. El Ter és un riu petit, que no ho seria tant si no hagués de satisfer les necessitats d’aigua per a l’abastament de l’àrea metropolitana de Barcelona. Podria ser entre 5 i 10 vegades més cabalós del que ara observem i mesurem al seu pas per la ciutat de Girona. I en els darrers mesos d’aquest any, l’aigua que es desembassava al Pasteral per a l’abastament de Barcelona (6.000 litres per segon) era 20 vegades superior al cabal que es deixava anar pel riu (300 litres per segon)! Aquesta situació és relativament nova. Arrenca cap al 1950, quan el Ter és triat com el riu que hauria de satisfer les necessitats d’ai/5/

/4/


SUMARI

Manel Serra i Pardàs Vicepresident del Consell Social de la UdG

03 //// 05 //// 07 //// 11 //// 18 //// 21 //// 24 //// 26 //// 30 //// 34 //// 38 //// 41 //// 42 //// 43 //// 44 //// 46 //// 48 //// 52 ////

Editorial El Ter: un problema pendent. Manel Serra Jornades de dret català a Tossa Premis Patronat EPS.Curiositat i tenacitat per triomfar en la recerca El projecte Rossinyol El conjunt de Mandelbrot L’estany utòpic L’entrevista: Joan Ferrer La singular aventura de Joan Bosch seguint el rastre del pintor Paul Bril Integració 3D de píxels híbrids. Més ràpid, més petit, més barat Els carbons activats del LEQUIA Institut de Recerca Educativa Institut de Recerca Històrica Fundació Universitat de Girona: innovació i formació. 10 anys. Fons d’art UdG: l’art de desfilar UdG Express Novetats Editorials El perfil: Luís A. Branda

Engega. Revista de la Universitat de Girona Edita. Universitat de Girona Coordina: Josep M. Fonalleras Equip de redacció: Carles Gorini i Francesc Ten Fotografia: Marta Payeró (Servei de Publicacions) i els autors corresponents Maquetació i il·lustració: Marc Vicens (Servei de Publicacions) Producció: Servei de Publicacions ISSN: 1988-3161 Dipòsit legal: Gi. 883-2007 La revista ENGEGA no es fa responsable de les opinions expressades en els articles signats. Informació i subscripcions Publicacions Pl. Sant Domènec, 3, 17071 Girona Tel. 972 41 80 99 Edifici Les Àligues www.udg.edu/publicacions publicacions@udg.edu

El Ter: un problema pendent

L’acceleració de la vida quotidiana, la superposició de notícies alarmants, la renovació d’amenaces globals narcotitzen la nostra capacitat de reacció. I em temo que fan disminuir la capacitat d’anàlisi i reflexió. Noves preocupacions centren l’atenció i problemes vells queden arraconats. Com si tot el que hagués passat fos un malson. Alguna cosa d’aquestes ha succeït en relació amb la crisi de l’aigua a Catalunya i especialment amb les seves principals víctimes, que són el riu Ter i les comarques gironines. Ara bé, l’aproximació científica a la solució dels problemes necessita un plantejament correcte de la qüestió, quedar-se amb les dades significatives i prescindir de les irrellevants. Quin és, doncs, el problema del Ter? Té solució?

El Ter és un riu que avui no porta prou aigua. I no només pel fet que plogui poc, sinó perquè la majoria del seu cabal es deriva cap a Barcelona. El Ter és un riu petit, que no ho seria tant si no hagués de satisfer les necessitats d’aigua per a l’abastament de l’àrea metropolitana de Barcelona. Podria ser entre 5 i 10 vegades més cabalós del que ara observem i mesurem al seu pas per la ciutat de Girona. I en els darrers mesos d’aquest any, l’aigua que es desembassava al Pasteral per a l’abastament de Barcelona (6.000 litres per segon) era 20 vegades superior al cabal que es deixava anar pel riu (300 litres per segon)! Aquesta situació és relativament nova. Arrenca cap al 1950, quan el Ter és triat com el riu que hauria de satisfer les necessitats d’ai/5/

/4/


gua potable a l’àrea metropolitana de Barcelona en creixement continuat i progressiu. Per assegurar l’abastament d’aquesta àrea metropolitana es construeixen els embassaments de Sau i Susqueda i es regula normativament el riu (1959). L’any 1966 s’acaba la construcció d’una conducció en galeria de 3 metres de diàmetre i la planta potabilitzadora de Cardedeu per abastir el Barcelonès. La regulació, per Llei del 1959, preveu derivar gairebé la meitat del seu cabal natural teòric de 18 m3/s cap a Barcelona, garantint “per llei” que només es podran derivar 8 m3/s si —i només si— la resta de cabals queden assegurats (1 m3/s per a l’abastament de Girona i la Costa Brava; uns 4 m3/s indeterminats per a regatge agrícola i 3 m3/s de cabal circulant del Ter al seu pas per la ciutat de Girona). No hi va fer res que les institucions gironines de l’època (Diputació de Girona i Cambra de Comerç, especialment) s’hi oposessin frontalment, tot i la situació de dictadura. S’ensumava la magnitud de la tragèdia que s’esdevindria. Es condemnava el Ter a portar la meitat del seu cabal natural; la resta es transvasava a Barcelona. El pas dels anys ha agreujat, i molt, el pecat original del 1959, per diverses raons: 1) Barcelona i la seva àrea metropolitana han crescut en urbanització del territori i en població absoluta, d’uns 3 milions a uns 5 milions de persones. La demanda d’aigua ha anat augmentant, encara que les dotacions per habitant disminueixin per efectes de major eficiència en l’ús de l’aigua, fruit de sensibilització ciutadana i campanyes d’estalvi, i polítiques de preus amb tarifes progressives tant per a usos domèstics com industrials. 2) Contaminacions diverses i difuses d’origen principalment industrial han fet abandonar els aqüífers locals, especialment a la zona

del Besòs. S’han substituït captacions subterrànies i s’han connectat les xarxes d’abastament municipal al Ter, gestionat avui per ATLL, empresa pública de la Generalitat de Catalunya. Són especialment significatives les connexions al Barcelonès, al Vallès i al Maresme. 3) No s’ha fet cap altra aportació significativa de cabals a l’àrea de Barcelona. El “minitransvasament” de l’Ebre dels anys vuitanta és per al Tarragonès i s’atura a les comarques de Tarragona. Des de finals dels vuitanta es “minitransvasen” uns 2 m3/s, malgrat que la Llei preveu 4 m3/s. 4) La construcció de les dessaladores per a l’abastament de l’àrea metropolitana de Barcelona anunciada l’any 2004 com a alternativa al derogat PHN s’ha retardat de manera significativa fins al maig del 2009, any en què es preveu que estarà operativa la dessaladora del Prat del Llobregat, que produirà 60 hm3/any. 5) Finalment, i per a fatalitat del riu Ter, les mitjanes estadístiques d’inicis del segle XX, que estimaven un cabal natural mitjà de 18 m3/s, han disminuït significativament i continuadament a uns 12 m3/s, segons dades de la mateixa ACA. Dit d’una altra manera, el riu ha disminuït el seu cabal natural en un 30 %. En resum: d’una banda, un riu que ara és encara més petit que fa 40 anys i, d’altra banda, una població que ha augmentat fins a uns 5 milions de persones i que en depenen per abastir-se donen com a resultat un incompliment dels cabals garantits per llei i una priorització de l’abastament de la zona metropolitana de Barcelona per damunt dels cabals necessaris per al reg agrícola i la necessària recàrrega dels aqüífers del baix Ter. Resten per avaluar els perjudicis econòmics i ambientals que això comporta. Així les coses, sembla clar que el primer i principal problema del riu Ter és l’abastament de l’àrea metropolitana de Barcelona. I ara com ara, l’única actuació que pot alliberar part dels cabals del Ter —de manera significativa i quantificada— és l’inici de l’explotació de la dessaladora del Prat del Llobregat, prevista per al maig del 2009. Pot ser l’inici de la recuperació del Ter, però és clarament insuficient. (La dessaladora produirà exactament 60 hm3/any —o el seu equivalent de 2 m3/s—, que és menys que la disminució de cabals naturals que està experimentant el riu Ter en els darrers anys, com s’ha exposat).

Un lloc de trobada imprescindible del dret civil

Les Jornades de Dret Català de Tossa arriben aquest any 2008 a la quinzena edició i han esdevingut un observatori imprescindible per entendre l'evolució del dret civil al nostre país des de la transició fins a la plena democràcia, i també per albirar els reptes del futur.

E

l Dr. Miquel Martín és catedràtic de Dret Privat a la Universitat de Girona. El 1980 era un jove professor associat de la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona que va tenir la pensada d’organitzar un fòrum de debat sobre el dret civil català i fer-lo al seu poble, a Tossa de Mar. Amb il·lusió i tenacitat, va posar en marxa les Jornades de Dret Català a Tossa i els va donar un prestigi que es manté i s’incrementa. Gairebé trenta anys després, les Jornades, que tenen caràcter biennal, han esdevingut un lloc de trobada imprescindible per entendre l’evolució del dret civil al nostre país. El temps transcorregut en aquests anys ha estat un període complex, que va des de la transició fins a la consolidació de la democràcia i des d’un dret català que havia quedat ancorat en el passat fins a la construcció d’un instrument modern i de futur. Avui, en uns moments de fort debat identitari, el dret civil català avança sense fer soroll i representa un altre tret característic de la personalitat del nostre poble.

Imatge de les Jornades, obra de Bonaventura Anson. /7/

/6/

L’IPCC (Intergovernmental Pannel on Climate Change) prediu que el sud-est d’Europa i l’Europa mediterrània són les regions més vulnerables al canvi climàtic, on, a més de l’increment de les temperatures, es preveu que la freqüència i la intensitat dels fenòmens meteorològics extrems s’incrementaran. En un context de variacions climàtiques desfavorables es fa més imprescindible que mai l’adopció de mesures legislatives i de govern que facin possible un cert reequilibri hidràulic a Catalunya. El Ter és un problema que s’ha de resoldre, i en l’abastament a l’àrea metropolitana de Barcelona és on hi ha les solucions.

Jornades de Dret Català a Tossa


gua potable a l’àrea metropolitana de Barcelona en creixement continuat i progressiu. Per assegurar l’abastament d’aquesta àrea metropolitana es construeixen els embassaments de Sau i Susqueda i es regula normativament el riu (1959). L’any 1966 s’acaba la construcció d’una conducció en galeria de 3 metres de diàmetre i la planta potabilitzadora de Cardedeu per abastir el Barcelonès. La regulació, per Llei del 1959, preveu derivar gairebé la meitat del seu cabal natural teòric de 18 m3/s cap a Barcelona, garantint “per llei” que només es podran derivar 8 m3/s si —i només si— la resta de cabals queden assegurats (1 m3/s per a l’abastament de Girona i la Costa Brava; uns 4 m3/s indeterminats per a regatge agrícola i 3 m3/s de cabal circulant del Ter al seu pas per la ciutat de Girona). No hi va fer res que les institucions gironines de l’època (Diputació de Girona i Cambra de Comerç, especialment) s’hi oposessin frontalment, tot i la situació de dictadura. S’ensumava la magnitud de la tragèdia que s’esdevindria. Es condemnava el Ter a portar la meitat del seu cabal natural; la resta es transvasava a Barcelona. El pas dels anys ha agreujat, i molt, el pecat original del 1959, per diverses raons: 1) Barcelona i la seva àrea metropolitana han crescut en urbanització del territori i en població absoluta, d’uns 3 milions a uns 5 milions de persones. La demanda d’aigua ha anat augmentant, encara que les dotacions per habitant disminueixin per efectes de major eficiència en l’ús de l’aigua, fruit de sensibilització ciutadana i campanyes d’estalvi, i polítiques de preus amb tarifes progressives tant per a usos domèstics com industrials. 2) Contaminacions diverses i difuses d’origen principalment industrial han fet abandonar els aqüífers locals, especialment a la zona

del Besòs. S’han substituït captacions subterrànies i s’han connectat les xarxes d’abastament municipal al Ter, gestionat avui per ATLL, empresa pública de la Generalitat de Catalunya. Són especialment significatives les connexions al Barcelonès, al Vallès i al Maresme. 3) No s’ha fet cap altra aportació significativa de cabals a l’àrea de Barcelona. El “minitransvasament” de l’Ebre dels anys vuitanta és per al Tarragonès i s’atura a les comarques de Tarragona. Des de finals dels vuitanta es “minitransvasen” uns 2 m3/s, malgrat que la Llei preveu 4 m3/s. 4) La construcció de les dessaladores per a l’abastament de l’àrea metropolitana de Barcelona anunciada l’any 2004 com a alternativa al derogat PHN s’ha retardat de manera significativa fins al maig del 2009, any en què es preveu que estarà operativa la dessaladora del Prat del Llobregat, que produirà 60 hm3/any. 5) Finalment, i per a fatalitat del riu Ter, les mitjanes estadístiques d’inicis del segle XX, que estimaven un cabal natural mitjà de 18 m3/s, han disminuït significativament i continuadament a uns 12 m3/s, segons dades de la mateixa ACA. Dit d’una altra manera, el riu ha disminuït el seu cabal natural en un 30 %. En resum: d’una banda, un riu que ara és encara més petit que fa 40 anys i, d’altra banda, una població que ha augmentat fins a uns 5 milions de persones i que en depenen per abastir-se donen com a resultat un incompliment dels cabals garantits per llei i una priorització de l’abastament de la zona metropolitana de Barcelona per damunt dels cabals necessaris per al reg agrícola i la necessària recàrrega dels aqüífers del baix Ter. Resten per avaluar els perjudicis econòmics i ambientals que això comporta. Així les coses, sembla clar que el primer i principal problema del riu Ter és l’abastament de l’àrea metropolitana de Barcelona. I ara com ara, l’única actuació que pot alliberar part dels cabals del Ter —de manera significativa i quantificada— és l’inici de l’explotació de la dessaladora del Prat del Llobregat, prevista per al maig del 2009. Pot ser l’inici de la recuperació del Ter, però és clarament insuficient. (La dessaladora produirà exactament 60 hm3/any —o el seu equivalent de 2 m3/s—, que és menys que la disminució de cabals naturals que està experimentant el riu Ter en els darrers anys, com s’ha exposat).

Un lloc de trobada imprescindible del dret civil

Les Jornades de Dret Català de Tossa arriben aquest any 2008 a la quinzena edició i han esdevingut un observatori imprescindible per entendre l'evolució del dret civil al nostre país des de la transició fins a la plena democràcia, i també per albirar els reptes del futur.

E

l Dr. Miquel Martín és catedràtic de Dret Privat a la Universitat de Girona. El 1980 era un jove professor associat de la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona que va tenir la pensada d’organitzar un fòrum de debat sobre el dret civil català i fer-lo al seu poble, a Tossa de Mar. Amb il·lusió i tenacitat, va posar en marxa les Jornades de Dret Català a Tossa i els va donar un prestigi que es manté i s’incrementa. Gairebé trenta anys després, les Jornades, que tenen caràcter biennal, han esdevingut un lloc de trobada imprescindible per entendre l’evolució del dret civil al nostre país. El temps transcorregut en aquests anys ha estat un període complex, que va des de la transició fins a la consolidació de la democràcia i des d’un dret català que havia quedat ancorat en el passat fins a la construcció d’un instrument modern i de futur. Avui, en uns moments de fort debat identitari, el dret civil català avança sense fer soroll i representa un altre tret característic de la personalitat del nostre poble.

Imatge de les Jornades, obra de Bonaventura Anson. /7/

/6/

L’IPCC (Intergovernmental Pannel on Climate Change) prediu que el sud-est d’Europa i l’Europa mediterrània són les regions més vulnerables al canvi climàtic, on, a més de l’increment de les temperatures, es preveu que la freqüència i la intensitat dels fenòmens meteorològics extrems s’incrementaran. En un context de variacions climàtiques desfavorables es fa més imprescindible que mai l’adopció de mesures legislatives i de govern que facin possible un cert reequilibri hidràulic a Catalunya. El Ter és un problema que s’ha de resoldre, i en l’abastament a l’àrea metropolitana de Barcelona és on hi ha les solucions.

Jornades de Dret Català a Tossa


A Catalunya vivim un procés en el qual s’està construint un nou codi civil que busca superar la darrera compilació, que data dels anys seixanta. És un treball que encara no s’ha acabat perquè, al costat d’aspectes que estan molt clars, n’apareixen d’altres en els quals es tenen molts dubtes. Segons el catedràtic de la UdG, “el problema és a la Constitució, a l’article 149.1.8, que diu què pertany a l’Estat i què pertany als territoris amb un dret civil propi”. El problema, com tantes altres vegades, està en el text constitucional, que no és prou clar i, per això, cada administració en fa una interpretació interessada. Revela que el nou Estatut de Catalunya, en la versió que no va prosperar, preveia aclarir aquest article.

Les Jornades de Tossa. La cuina del dret civil català Des de les primeres Jornades han passat molts anys i es podria ben dir que el dret civil català s’ha cuinat a Tossa. A les sessions de treball “s’han tocat tots els temes, s’ha discutit molt”, diu Martín. “El 1980 ens preguntàvem què havíem de fer —continua— perquè es partia d’un dret que en alguns aspectes havia quedat antiquat”. Aleshores feia poc que s’havia recuperat l’autogovern i el Parlament de Catalunya encara no havia començat a legislar. Quan el Parlament (el legislador) es va posar a treballar, va decidir fer avançar el dret civil mitjançant l’elaboració de lleis especials, primer, i de codis parcials, després, i no va ser fins a finals de la dècada dels noranta que es va proposar de fer un codi civil complet. Aquest procés complex i vacil·lant ha estat viscut des de les Jornades de Tossa amb intensitat, ha estat seguit com un repte al qual s’havia de respondre amb un compromís creixent, amb voluntat de suggerir al legislador què calia fer. L’exercici ha engrescat els especialistes i ha enfortit la tradició de les trobades, que enguany arriben a la quinzena edició i tenen més de doscents congressistes inscrits. Miquel Martín afirma que les Jornades són també un acte d’afirmació nacional i que la legislació catalana “genera una gran enveja, unes vegades sana i d’altres no tant.” Un dret nacional en temps d’harmonització i globalitat En hores d’harmonització i globalització podria semblar que treballar en un dret nacional és caminar enrere, però el Dr. Martín ho nega, “perquè en el procés de convergència no és el mateix ser-hi que no ser-hi”. Adverteix, a més, que els que lideren l’harmonització del dret europeu són els alemanys, els francesos i els holandesos, la qual cosa introdueix un biaix cultural evident. El repte es troba, segons el jurista, a fer que aquest biaix no sigui tan fort i que es prengui en consideració “la manera de ser i la mentalitat de la tradició catalana”. En aquest sentit, des del dret civil català es pot aportar una visió liberal, perquè, segons explica, el nostre codi es basa en l’autoresponsabilitat, en el respecte de la paraula donada. “El nostre dret resumeix la manera d’entendre la cultura de l’esforç”, diu, perquè en matèria de dret no tots els països tenen la mateixa visió. Diagnostica, a més, que els que ens envolten mantenen una posició més proteccionista i posa com a exemple el tractament que el dret català ha donat històricament a la dona, molt més liberal que en altres drets, com l’espanyol; també hi ha la qüestió del patrimoni, en la qual el català es distingeix per la separació de béns, i, en el dret successori, amb fórmules com la legítima curta, que consagren la institució de l’hereu.

Primeres Jornades de dret català a Tossa, l'any 1980.

En hores d’harmonització i globalització podria semblar que treballar en un dret nacional és caminar enrere, però el Dr. Martín ho nega, “perquè en el procés de convergència no és el mateix ser-hi que no ser-hi.” Per Martín, el gran drama de la societat jurídica espanyola és que no hi ha tradició comparatista i fins i tot parlar-ne ha estat mal vist, per la qual cosa no se li ha prestat gaire atenció. Desmenteix que el seu interès per comparar pugui provenir del fet de procedir d’una tradició jurídica —el dret català— que fa uns anys estava més morta que viva, i assegura que no es pot ser jurista sense ser mínimament comparatista. Posa com a exemple els americans, els alemanys, també els holandesos, tots ells grans comparatistes, que fa temps que saben que el dret no es pot moure en compartiments estancs, ni tampoc està per fer aventures a les quals no s’afegeix ningú, perquè “davant els problemes socials les solucions són limitades i, si una cosa no la fa ningú, vés en compte de fer-la tu”. El comparatista —argumenta— busca en els altres drets uns models, n’investiga els avantatges i els inconvenients i mira de trobar un encaix en la seva societat. Considera la tasca d’immersió en els altres drets, que duu a terme des de l’Observatori del Dret Privat Europeu de la UdG, com un procés dur en el qual cal posar-se en el lloc de l’altre i conèixer també el sistema que utilitza.

Del nou codi civil ja estaven en vigor els llibres primer, de Disposicions generals, i el cinquè, de Drets reals. L’any 2008 s’han aprovat els llibres tercer, de Persona jurídica, i el quart, de Successions, i ara està a punt de ser enviat al Parlament de Catalunya el llibre segon, de Persona i família. Queda pendent el llibre sisè i últim, el d’Obligacions i contractes, que, d’acord amb la Llei primera, és a dir, la llei de l’any 2002 que preveu quin de ser el continPer Martín, el gran drama de la socie- haurà gut del Codi civil de tat jurídica espanyola és que no hi ha Catalunya, haurà d’intradició comparatista i fins i tot parlar- cloure la regulació d’aquestes matèries, comne ha estat mal vist, per la qual cosa prenent-hi els contractes especials i la conno se li ha prestat gaire atenció. tractació que afecta els consumidors. És un llibre que resulta ser el més complex de confeccionar, perquè “la Constitució diu que les bases de les obligacions contractuals són competència de l’Estat, però ningú no sap què són les bases i Estat i Generalitat les interpreten d’una manera diferent”, diu, punyent, Martín. “El sentit que Catalunya disposi, per exemple, d’un contracte de compravenda diferent del de la resta d’Espanya és el de poder-lo regular d’una manera més moderna, més adaptada a les directives europees i a les necessitats socials”, prossegueix, i explica que si haguéssim de mesurar l’obertura del pensament jurídic català respecte de l’espanyol, obtindríem com a resultat que el vuitanta-cinc per cent dels juristes de l’Estat que participen en comissions europees són catalans.

De la Compilació dels seixanta al Codi civil català Miquel Martín defineix el dret com un instrument per resoldre conflictes. Matisa, però, que el dret civil és un gran desconegut, tot i ser el dret de les persones, el que afecta els aspectes més directes, aquell que no representa només un comerciant ni un consumidor, sinó tothom; per això diu que és bàsic disposar d’un dret civil modern.

La participació de la UdG en la codificació del dret civil En el procés de codificació del dret civil català, els professors del Departament de Dret Privat de la Universitat de Girona hi han tingut un paper molt destacat. Des del moment que la Generalitat va crear l’Observatori del Dret Privat de Catalunya, Miquel Martín i Jordi Ribot hi han participat activament, el primer dirigint la Secció d’Harmonització i, el segon, com a coordinador del llibre de Persona i família. Les XV Jornades de Dret Català de Tossa Amb el títol “El nou dret successori del Codi civil de Catalunya” es duran a terme, els dies 25 i 26 de setembre de 2008, les Quinzenes Jornades de Dret Català de Tossa. Aquest cop les ponències que es llegiran giren al voltant de les noves característiques que aporta el text que fa poc ha estat aprovat pel Parlament de Catalunya i que busca una major igualtat, solidaritat, responsabilitat i justícia social. El nou dret successori Entre les característiques més importants del nou dret successori aprovat aquest mes de juny cal destacar la introducció d’una regulació més completa i actualitzada dels pactes successoris, la qual permetrà una millor ordenació de la successió en l’empresa familiar mitjançant els protocols familiars, o les novetats en la successió testamentària i l’actualització de les formes dels testaments. Com a aspectes que criden més l’atenció cal assenyalar l’equiparació del tractament successori del cònjuge vidu i del convivent supervivent d’una unió estable de parella i la introducció dels maltractaments i dels delictes contra els drets i deures familiars, com ara l’impagament de pensions o l’abandonament de la família, com a causa d’indignitat successòria.

Equip organitzador de les Jornades amb el rector de la UdG, Josep Maria Nadal. Any 1994. /9/

/8/


A Catalunya vivim un procés en el qual s’està construint un nou codi civil que busca superar la darrera compilació, que data dels anys seixanta. És un treball que encara no s’ha acabat perquè, al costat d’aspectes que estan molt clars, n’apareixen d’altres en els quals es tenen molts dubtes. Segons el catedràtic de la UdG, “el problema és a la Constitució, a l’article 149.1.8, que diu què pertany a l’Estat i què pertany als territoris amb un dret civil propi”. El problema, com tantes altres vegades, està en el text constitucional, que no és prou clar i, per això, cada administració en fa una interpretació interessada. Revela que el nou Estatut de Catalunya, en la versió que no va prosperar, preveia aclarir aquest article.

Les Jornades de Tossa. La cuina del dret civil català Des de les primeres Jornades han passat molts anys i es podria ben dir que el dret civil català s’ha cuinat a Tossa. A les sessions de treball “s’han tocat tots els temes, s’ha discutit molt”, diu Martín. “El 1980 ens preguntàvem què havíem de fer —continua— perquè es partia d’un dret que en alguns aspectes havia quedat antiquat”. Aleshores feia poc que s’havia recuperat l’autogovern i el Parlament de Catalunya encara no havia començat a legislar. Quan el Parlament (el legislador) es va posar a treballar, va decidir fer avançar el dret civil mitjançant l’elaboració de lleis especials, primer, i de codis parcials, després, i no va ser fins a finals de la dècada dels noranta que es va proposar de fer un codi civil complet. Aquest procés complex i vacil·lant ha estat viscut des de les Jornades de Tossa amb intensitat, ha estat seguit com un repte al qual s’havia de respondre amb un compromís creixent, amb voluntat de suggerir al legislador què calia fer. L’exercici ha engrescat els especialistes i ha enfortit la tradició de les trobades, que enguany arriben a la quinzena edició i tenen més de doscents congressistes inscrits. Miquel Martín afirma que les Jornades són també un acte d’afirmació nacional i que la legislació catalana “genera una gran enveja, unes vegades sana i d’altres no tant.” Un dret nacional en temps d’harmonització i globalitat En hores d’harmonització i globalització podria semblar que treballar en un dret nacional és caminar enrere, però el Dr. Martín ho nega, “perquè en el procés de convergència no és el mateix ser-hi que no ser-hi”. Adverteix, a més, que els que lideren l’harmonització del dret europeu són els alemanys, els francesos i els holandesos, la qual cosa introdueix un biaix cultural evident. El repte es troba, segons el jurista, a fer que aquest biaix no sigui tan fort i que es prengui en consideració “la manera de ser i la mentalitat de la tradició catalana”. En aquest sentit, des del dret civil català es pot aportar una visió liberal, perquè, segons explica, el nostre codi es basa en l’autoresponsabilitat, en el respecte de la paraula donada. “El nostre dret resumeix la manera d’entendre la cultura de l’esforç”, diu, perquè en matèria de dret no tots els països tenen la mateixa visió. Diagnostica, a més, que els que ens envolten mantenen una posició més proteccionista i posa com a exemple el tractament que el dret català ha donat històricament a la dona, molt més liberal que en altres drets, com l’espanyol; també hi ha la qüestió del patrimoni, en la qual el català es distingeix per la separació de béns, i, en el dret successori, amb fórmules com la legítima curta, que consagren la institució de l’hereu.

Primeres Jornades de dret català a Tossa, l'any 1980.

En hores d’harmonització i globalització podria semblar que treballar en un dret nacional és caminar enrere, però el Dr. Martín ho nega, “perquè en el procés de convergència no és el mateix ser-hi que no ser-hi.” Per Martín, el gran drama de la societat jurídica espanyola és que no hi ha tradició comparatista i fins i tot parlar-ne ha estat mal vist, per la qual cosa no se li ha prestat gaire atenció. Desmenteix que el seu interès per comparar pugui provenir del fet de procedir d’una tradició jurídica —el dret català— que fa uns anys estava més morta que viva, i assegura que no es pot ser jurista sense ser mínimament comparatista. Posa com a exemple els americans, els alemanys, també els holandesos, tots ells grans comparatistes, que fa temps que saben que el dret no es pot moure en compartiments estancs, ni tampoc està per fer aventures a les quals no s’afegeix ningú, perquè “davant els problemes socials les solucions són limitades i, si una cosa no la fa ningú, vés en compte de fer-la tu”. El comparatista —argumenta— busca en els altres drets uns models, n’investiga els avantatges i els inconvenients i mira de trobar un encaix en la seva societat. Considera la tasca d’immersió en els altres drets, que duu a terme des de l’Observatori del Dret Privat Europeu de la UdG, com un procés dur en el qual cal posar-se en el lloc de l’altre i conèixer també el sistema que utilitza.

Del nou codi civil ja estaven en vigor els llibres primer, de Disposicions generals, i el cinquè, de Drets reals. L’any 2008 s’han aprovat els llibres tercer, de Persona jurídica, i el quart, de Successions, i ara està a punt de ser enviat al Parlament de Catalunya el llibre segon, de Persona i família. Queda pendent el llibre sisè i últim, el d’Obligacions i contractes, que, d’acord amb la Llei primera, és a dir, la llei de l’any 2002 que preveu quin de ser el continPer Martín, el gran drama de la socie- haurà gut del Codi civil de tat jurídica espanyola és que no hi ha Catalunya, haurà d’intradició comparatista i fins i tot parlar- cloure la regulació d’aquestes matèries, comne ha estat mal vist, per la qual cosa prenent-hi els contractes especials i la conno se li ha prestat gaire atenció. tractació que afecta els consumidors. És un llibre que resulta ser el més complex de confeccionar, perquè “la Constitució diu que les bases de les obligacions contractuals són competència de l’Estat, però ningú no sap què són les bases i Estat i Generalitat les interpreten d’una manera diferent”, diu, punyent, Martín. “El sentit que Catalunya disposi, per exemple, d’un contracte de compravenda diferent del de la resta d’Espanya és el de poder-lo regular d’una manera més moderna, més adaptada a les directives europees i a les necessitats socials”, prossegueix, i explica que si haguéssim de mesurar l’obertura del pensament jurídic català respecte de l’espanyol, obtindríem com a resultat que el vuitanta-cinc per cent dels juristes de l’Estat que participen en comissions europees són catalans.

De la Compilació dels seixanta al Codi civil català Miquel Martín defineix el dret com un instrument per resoldre conflictes. Matisa, però, que el dret civil és un gran desconegut, tot i ser el dret de les persones, el que afecta els aspectes més directes, aquell que no representa només un comerciant ni un consumidor, sinó tothom; per això diu que és bàsic disposar d’un dret civil modern.

La participació de la UdG en la codificació del dret civil En el procés de codificació del dret civil català, els professors del Departament de Dret Privat de la Universitat de Girona hi han tingut un paper molt destacat. Des del moment que la Generalitat va crear l’Observatori del Dret Privat de Catalunya, Miquel Martín i Jordi Ribot hi han participat activament, el primer dirigint la Secció d’Harmonització i, el segon, com a coordinador del llibre de Persona i família. Les XV Jornades de Dret Català de Tossa Amb el títol “El nou dret successori del Codi civil de Catalunya” es duran a terme, els dies 25 i 26 de setembre de 2008, les Quinzenes Jornades de Dret Català de Tossa. Aquest cop les ponències que es llegiran giren al voltant de les noves característiques que aporta el text que fa poc ha estat aprovat pel Parlament de Catalunya i que busca una major igualtat, solidaritat, responsabilitat i justícia social. El nou dret successori Entre les característiques més importants del nou dret successori aprovat aquest mes de juny cal destacar la introducció d’una regulació més completa i actualitzada dels pactes successoris, la qual permetrà una millor ordenació de la successió en l’empresa familiar mitjançant els protocols familiars, o les novetats en la successió testamentària i l’actualització de les formes dels testaments. Com a aspectes que criden més l’atenció cal assenyalar l’equiparació del tractament successori del cònjuge vidu i del convivent supervivent d’una unió estable de parella i la introducció dels maltractaments i dels delictes contra els drets i deures familiars, com ara l’impagament de pensions o l’abandonament de la família, com a causa d’indignitat successòria.

Equip organitzador de les Jornades amb el rector de la UdG, Josep Maria Nadal. Any 1994. /9/

/8/


Tretzena edició dels Premis EPS Curiositat i tenacitat per triomfar en la recerca

E

l juny de 2008 es van lliurar els tretzens Premis EPS a projectes de final de carrera. Les successives edicions dels Premis contribueixen, en paraules del president del Patronat, Manel Xifra, “a millorar la qualitat i el prestigi d'aquests estudis i a transmetre un missatge atractiu a l'estudiant i al seu entorn.” Però més enllà dels efectes benèfics que representen, els premiats són un model, la demostració que és necessària la curiositat i la tenacitat per assolir els reptes que es van presentant. Curiositat i tenacitat han d'anar sempre del bracet i són, perquè avanci la recerca, del tot imprescindibles. L'una per progressar, i l'altra per no abandonar quan sorgeixen els problemes, que de vegades poden fer sentir que el camí triat no és l'encertat.

Engega ha triat a l'atzar tres premiats i us els presenta. Són Maria González, Roger Bramon i Pol Feixas que juntament amb els professors que els han fet de tutors ens expliquen els projectes. Uns i altres coincideixen que el guardó és important i, també, que allò que compta és l'experiència adquirida, l'oportunitat de conduir un procés i serne el responsable.

/11/

/10/


Tretzena edició dels Premis EPS Curiositat i tenacitat per triomfar en la recerca

E

l juny de 2008 es van lliurar els tretzens Premis EPS a projectes de final de carrera. Les successives edicions dels Premis contribueixen, en paraules del president del Patronat, Manel Xifra, “a millorar la qualitat i el prestigi d'aquests estudis i a transmetre un missatge atractiu a l'estudiant i al seu entorn.” Però més enllà dels efectes benèfics que representen, els premiats són un model, la demostració que és necessària la curiositat i la tenacitat per assolir els reptes que es van presentant. Curiositat i tenacitat han d'anar sempre del bracet i són, perquè avanci la recerca, del tot imprescindibles. L'una per progressar, i l'altra per no abandonar quan sorgeixen els problemes, que de vegades poden fer sentir que el camí triat no és l'encertat.

Engega ha triat a l'atzar tres premiats i us els presenta. Són Maria González, Roger Bramon i Pol Feixas que juntament amb els professors que els han fet de tutors ens expliquen els projectes. Uns i altres coincideixen que el guardó és important i, també, que allò que compta és l'experiència adquirida, l'oportunitat de conduir un procés i serne el responsable.

/11/

/10/


Premis EPS

Un diàleg entre quatre parets Maria González ha guanyat un dels premis del Patronat EPS, és el primer que es lliura a un projecte de rehabilitació als estudis d'Arquitectura Tècnica.

Maria González treballa d'aparelladora en un despatx. Fa un any que va acabar els estudis i el projecte de rehabilitació d'una pallissa per convertir-la en un habitatge unifamiliar. Quan va lliurar el treball, li deien que no tenia gaires possibilitats de guanyar, perquè els criteris per premiar s'allunyaven d'allò que ella proposava: un projecte que ni tan sols s'havia convertit en realitat. Semblava que es preferia recompensar la transferència tecnològica o la recerca aplicada. Però aquest cop no ha estat així i Maria González ha guanyat, i ho ha fet, segons Miquel Àngel Chamorro,el seu tutor, per la gran qualitat de la feina que ha dut a terme. González va triar la pallissa per casualitat, perquè un professor de l’Escola li va facilitar el contacte amb els propietaris, que només li van demanar discreció per mantenir l'anonimat del lloc. En canvi, els estudis no els va triar perquè sí: “Des de primer d'ESO vaig tenir clar que volia ser aparelladora”, diu. Des d'aleshores sabia quines assignatures havia de triar i quines no per arribar a la destinació escollida. Sempre es va mantenir ferma, fins i tot quan el seu pare li preguntava: “I per què no vols ser arquitecta?” És possible que també hi hagués arribat, a l'arquitectura, si s'ho hagués proposat, però amb el que ha aconseguit està molt satisfeta. “Faig càlcul d'estructures, amidaments, plans de seguretat i també visites d'obra, que és el que més m'agrada”, explica. Ens imaginem que encara hi deu haver qui posa una cara estranya en veure-la arribar: “És cert que alguns s'estranyen, però s'hi acostumen de seguida”, comenta. Miquel Àngel Chamorro, el seu tutor, confirma que fa uns anys era

força estrany trobar dones visitant les obres i que provocaven algunes susceptibilitats amb els paletes, que sovint els costava fer-ne cas, però les coses han canviat molt. El respecte de la tradició Quan el professional s'ha d'enfrontar al repte d'intervenir en un edifici preexistent, no tot s'hi val. El professor Chamorro aclareix que les interpretacions les dicten les “cartes de restauració”, en les quals es marquen unes directrius que guien la intervenció. En el cas de la proposició que ha fet Maria González, l'aparelladora entén que no tenia sentit voler imitar el que hi havia ni tancar una estructura –la de la pallissa– que ella havia trobat oberta. La solució dissenyada ha consistit a significar de manera evident la intervenció proposada i a separar l'interior de l'exterior, a través d'un mur cortina, d'una paret de vidre transparent, que hi és però que no oculta la presència d'una obertura anterior. Chamorro compara l'efecte amb la restauració de l'edifici de Les Àligues, el Rectorat de la UdG, en el qual es distingeixen molt bé les parts noves de les velles. La Maria diu que és conscient que pot haver-hi gent que no estigui d'acord amb solucions com aquesta, però que a ella el que no li agrada és imitar, perquè li sembla que estaria “falsificant la realitat”.

Uns dels al·licients que la intervenció ha proporcionat a aquesta jove és haver d'enfrontar-se a uns materials que en bona part desconeixia perquè “a l'escola estudiem molt el formigó, el ferro, però la fusta, el comportament de les bigues de fusta, potser no tant”. El propòsit l'ha resolt estudiant, preparant-se, diu ella, per si en el seu futur professional necessita aquests coneixements. El professor Chamorro confirma les paraules de la seva antiga alumna, mentre defensa que els estudis que imparteixen donen pautes suficients per treballar amb les diverses variables que se'ls puguin presentar.

el detall van fer que un dels membres del tribunal encarregat de jutjar els projectes presentats, promotor de la construcció, digués que era difícil trobar projectes constructius redactats amb tanta professionalitat.

Del treball de Maria González, Miquel Àngel Chamorro vol destacar que allò que es veu als plànols, si s'hagués de construir, es podria fer perfectament. Fins i tot s'hi consigna un pressupost ajustat. I és que la qualitat i

/13/

/12/


Premis EPS

Un diàleg entre quatre parets Maria González ha guanyat un dels premis del Patronat EPS, és el primer que es lliura a un projecte de rehabilitació als estudis d'Arquitectura Tècnica.

Maria González treballa d'aparelladora en un despatx. Fa un any que va acabar els estudis i el projecte de rehabilitació d'una pallissa per convertir-la en un habitatge unifamiliar. Quan va lliurar el treball, li deien que no tenia gaires possibilitats de guanyar, perquè els criteris per premiar s'allunyaven d'allò que ella proposava: un projecte que ni tan sols s'havia convertit en realitat. Semblava que es preferia recompensar la transferència tecnològica o la recerca aplicada. Però aquest cop no ha estat així i Maria González ha guanyat, i ho ha fet, segons Miquel Àngel Chamorro,el seu tutor, per la gran qualitat de la feina que ha dut a terme. González va triar la pallissa per casualitat, perquè un professor de l’Escola li va facilitar el contacte amb els propietaris, que només li van demanar discreció per mantenir l'anonimat del lloc. En canvi, els estudis no els va triar perquè sí: “Des de primer d'ESO vaig tenir clar que volia ser aparelladora”, diu. Des d'aleshores sabia quines assignatures havia de triar i quines no per arribar a la destinació escollida. Sempre es va mantenir ferma, fins i tot quan el seu pare li preguntava: “I per què no vols ser arquitecta?” És possible que també hi hagués arribat, a l'arquitectura, si s'ho hagués proposat, però amb el que ha aconseguit està molt satisfeta. “Faig càlcul d'estructures, amidaments, plans de seguretat i també visites d'obra, que és el que més m'agrada”, explica. Ens imaginem que encara hi deu haver qui posa una cara estranya en veure-la arribar: “És cert que alguns s'estranyen, però s'hi acostumen de seguida”, comenta. Miquel Àngel Chamorro, el seu tutor, confirma que fa uns anys era

força estrany trobar dones visitant les obres i que provocaven algunes susceptibilitats amb els paletes, que sovint els costava fer-ne cas, però les coses han canviat molt. El respecte de la tradició Quan el professional s'ha d'enfrontar al repte d'intervenir en un edifici preexistent, no tot s'hi val. El professor Chamorro aclareix que les interpretacions les dicten les “cartes de restauració”, en les quals es marquen unes directrius que guien la intervenció. En el cas de la proposició que ha fet Maria González, l'aparelladora entén que no tenia sentit voler imitar el que hi havia ni tancar una estructura –la de la pallissa– que ella havia trobat oberta. La solució dissenyada ha consistit a significar de manera evident la intervenció proposada i a separar l'interior de l'exterior, a través d'un mur cortina, d'una paret de vidre transparent, que hi és però que no oculta la presència d'una obertura anterior. Chamorro compara l'efecte amb la restauració de l'edifici de Les Àligues, el Rectorat de la UdG, en el qual es distingeixen molt bé les parts noves de les velles. La Maria diu que és conscient que pot haver-hi gent que no estigui d'acord amb solucions com aquesta, però que a ella el que no li agrada és imitar, perquè li sembla que estaria “falsificant la realitat”.

Uns dels al·licients que la intervenció ha proporcionat a aquesta jove és haver d'enfrontar-se a uns materials que en bona part desconeixia perquè “a l'escola estudiem molt el formigó, el ferro, però la fusta, el comportament de les bigues de fusta, potser no tant”. El propòsit l'ha resolt estudiant, preparant-se, diu ella, per si en el seu futur professional necessita aquests coneixements. El professor Chamorro confirma les paraules de la seva antiga alumna, mentre defensa que els estudis que imparteixen donen pautes suficients per treballar amb les diverses variables que se'ls puguin presentar.

el detall van fer que un dels membres del tribunal encarregat de jutjar els projectes presentats, promotor de la construcció, digués que era difícil trobar projectes constructius redactats amb tanta professionalitat.

Del treball de Maria González, Miquel Àngel Chamorro vol destacar que allò que es veu als plànols, si s'hagués de construir, es podria fer perfectament. Fins i tot s'hi consigna un pressupost ajustat. I és que la qualitat i

/13/

/12/


Premis EPS

Sona la gralla i no és per casualitat El projecte per fabricar una gralla d'alumini guanya un dels premis del Patronat de l'EPS

Pol Feixas va decidir fer un regal de casament molt especial al seu mestre de gralla: una rèplica de l'instrument feta per ell mateix en alumini. Una, sí, però no única, perquè Feixas ha construït un motlle que permet fer-ne tantes com calgui. La gralla ha saltat de l'artesania a la indústria. El projecte de Pol Feixas per construir gralles d'alumini ha estat un dels premiats en la tretzena edició dels premis Patronat EPS. El premi, però, no li han donat per haver fet la rèplica metàl·lica d'un instrument de fusta, sinó per haver desenvolupat tot el procés constructiu que inclou les passes necessàries per produir-lo industrialment. Més o menys, és un procés pel qual ja han passat altres instruments. La gralla és tan nostra com minoritaria, però amb el projecte premiat s'ha posat el fonament per revolucionar-ne la construcció. Feixas, graller a la colla Xoriguers Pol Feixas és enginyer tècnic mecànic per la Universitat de Girona. Ell és de Torelló i quan va venir a estudiar a la UdG va entrar alhora en el món casteller, de la mà de la colla dels Xoriguers. Va ser allà on va prendre contacte amb la gralla, un instrument que fins aleshores coneixia poc. Per aprendre'n va anar a classes amb Xavier Capdevila, de Torelló. Al cap d'un temps el mestre va advertir l'alumne que havia d'aturar les classes perquè es casava. Davant la notícia, en Pol va respondre amb la decisió de fer-li un obsequi que “el sorprendria”. Dit i fet. Un cop Capdevila havia tornat del viatge de noces, l'enginyer es va presentar un dia de sardanes a veure el mestre, que tocava a la cobla. Allà mateix el va obsequiar amb una gralla d'alumini. El mestre

la va tocar i va quedar entusiasmat. De seguida els altres músics també la van voler tocar i preguntaven com podien tenir-ne una. En poc temps, una cinquantena de persones havien expressat el seu interès pel nou instrument. Però de gralles d'aquelles, aleshores, només n'hi havia dues, per la qual cosa s'havia de pensar en alguna solució si es volia satisfer tothom. Va ser així que va néixer el projecte de la gralla i de la seva industrialització. Al cap i a la fi, Pol Feixas ha desenvolupat el procés de fabricació i l'utillatge està preparat per començar a produir. Aquest és el valor que té la seva feina i és el que ha premiat el Patronat de l'Escola Politècnica Superior. No és un premi a un objecte folklòric, res d'això. El que s'ha valorat és la capacitat del jove enginyer per enfrontar-se al repte de desenvolupar un producte des del principi fins al final, estudiant-ne les característiques, fent proves, cercant superar els problemes i traspassant les fronteres del que era la pròpia especialitat per treballar en àmbits nous. Els números de la música En aquest trajecte des de l'artesania –perquè el primer prototipus no deixava de ser això, l'exercici d'un artesà del metall– fins a la producció en sèrie, Feixas ha estat acompanyat pel professor Toni Pujol. Ambdós recorden el moment en què van inscriure el projecte, quan algú els va advertir que no calia arribar a fer tot el que s'especificava en el full, perquè semblava massa extens. L'ambició per superar les expectatives, per perfeccionar el model, per conèixer bé la circulació de l'aire per dins de l'instrument, va dur Feixas a demanar a Pujol que li tutoritzés el treball, perquè es necessitava un especialista en mecànica de

fluids, precisament l'expertesa de Pujol. El repte era l'afinació, aconseguir que sonés de la mateixa manera que les gralles de fusta, les de tota la vida. I que sortissin perfectament afinades del motlle, totes iguals, llestes per ser tocades. El lutier construeix un instrument amb saviesa, amb paciència. Un enginyer, en canvi, necessita números. L'afinació, pel tècnic, és una cosa d'hertzs, de vòrtex, perquè el so no és més que “una pertorbació de la pressió”, explica Pujol. Una nota la vibra a 440 Hz, i la resta de les notes ho fan a intervals de 55 Hz amunt o avall, i quan s'acaba l'escala es tornen a reproduir sempre igual, en múltiples d'aquella freqüència. “Potser als músics no els agradarà reduir-ho tot a números”, diu Pol, però per fer el salt de l'artesania a la industrialització ha calgut fer-ne molts “i l'ordinador treia fum,” insisteix, per demostrar la complexitat dels càlculs necessaris per reproduir la sonoritat de l'instrument, el cromatisme. Calia trobar les corbes adequades, la justa posició dels forats, el gruix del material, a la fi, tot, perquè es partia des de zero.

mini fos. El cost total del motlle hauria estat de deu mil euros si s'hagués hagut d'encarregar, però per al projecte el preu ha estat molt inferior, perquè Feixas ha pogut comptar amb la col·laboració del Centre Tecnològic Eduard Soler, de Ripoll, i la mecanització l'ha fet ell mateix. Precisament, Toni Pujol destaca l'extraordinària habilitat que Pol Feixas té per treballar tota mena de mecanitzacions. Calculen que el preu comercial de la gralla, per amortitzar les despeses, rondarà els 400 euros la unitat –per tant, més barates que les tradicionals– i que el llindar de la rendibilitat es troba en les cent unitats. Pol Feixas (polpolet46@hotmail.com) va triar la gralla per un atzar, però l'enginyer ha demostrat que podia haver aconseguit el mateix amb qualsevol altre objecte. Ha posat de manifest que és tot un professional i que la música de la seva gralla d'alumini no sona per casualitat.

Un cop els números dibuixaven unes coordenades clares, es va passar a la fabricació del motlle. Aquest s'ha fet amb una peça d'acer d'un tipus especial que és fàcil de mecanitzar i, alhora, permet fer grans produccions amb toleràncies molt petites que donen com a resultat peces de gran precisió. El disseny del motlle s'ha fet amb programes informàtics que treballen les tres dimensions, com el PowerMill i l'Unigraphics, i són el pas indispensable perquè una fresadora d'alta velocitat esculpeixi el relleu de la gralla en la peça d'acer i, també, totes les canals necessàries per a l'ompliment de la coquilla amb l'alu/15/

/14/


Premis EPS

Sona la gralla i no és per casualitat El projecte per fabricar una gralla d'alumini guanya un dels premis del Patronat de l'EPS

Pol Feixas va decidir fer un regal de casament molt especial al seu mestre de gralla: una rèplica de l'instrument feta per ell mateix en alumini. Una, sí, però no única, perquè Feixas ha construït un motlle que permet fer-ne tantes com calgui. La gralla ha saltat de l'artesania a la indústria. El projecte de Pol Feixas per construir gralles d'alumini ha estat un dels premiats en la tretzena edició dels premis Patronat EPS. El premi, però, no li han donat per haver fet la rèplica metàl·lica d'un instrument de fusta, sinó per haver desenvolupat tot el procés constructiu que inclou les passes necessàries per produir-lo industrialment. Més o menys, és un procés pel qual ja han passat altres instruments. La gralla és tan nostra com minoritaria, però amb el projecte premiat s'ha posat el fonament per revolucionar-ne la construcció. Feixas, graller a la colla Xoriguers Pol Feixas és enginyer tècnic mecànic per la Universitat de Girona. Ell és de Torelló i quan va venir a estudiar a la UdG va entrar alhora en el món casteller, de la mà de la colla dels Xoriguers. Va ser allà on va prendre contacte amb la gralla, un instrument que fins aleshores coneixia poc. Per aprendre'n va anar a classes amb Xavier Capdevila, de Torelló. Al cap d'un temps el mestre va advertir l'alumne que havia d'aturar les classes perquè es casava. Davant la notícia, en Pol va respondre amb la decisió de fer-li un obsequi que “el sorprendria”. Dit i fet. Un cop Capdevila havia tornat del viatge de noces, l'enginyer es va presentar un dia de sardanes a veure el mestre, que tocava a la cobla. Allà mateix el va obsequiar amb una gralla d'alumini. El mestre

la va tocar i va quedar entusiasmat. De seguida els altres músics també la van voler tocar i preguntaven com podien tenir-ne una. En poc temps, una cinquantena de persones havien expressat el seu interès pel nou instrument. Però de gralles d'aquelles, aleshores, només n'hi havia dues, per la qual cosa s'havia de pensar en alguna solució si es volia satisfer tothom. Va ser així que va néixer el projecte de la gralla i de la seva industrialització. Al cap i a la fi, Pol Feixas ha desenvolupat el procés de fabricació i l'utillatge està preparat per començar a produir. Aquest és el valor que té la seva feina i és el que ha premiat el Patronat de l'Escola Politècnica Superior. No és un premi a un objecte folklòric, res d'això. El que s'ha valorat és la capacitat del jove enginyer per enfrontar-se al repte de desenvolupar un producte des del principi fins al final, estudiant-ne les característiques, fent proves, cercant superar els problemes i traspassant les fronteres del que era la pròpia especialitat per treballar en àmbits nous. Els números de la música En aquest trajecte des de l'artesania –perquè el primer prototipus no deixava de ser això, l'exercici d'un artesà del metall– fins a la producció en sèrie, Feixas ha estat acompanyat pel professor Toni Pujol. Ambdós recorden el moment en què van inscriure el projecte, quan algú els va advertir que no calia arribar a fer tot el que s'especificava en el full, perquè semblava massa extens. L'ambició per superar les expectatives, per perfeccionar el model, per conèixer bé la circulació de l'aire per dins de l'instrument, va dur Feixas a demanar a Pujol que li tutoritzés el treball, perquè es necessitava un especialista en mecànica de

fluids, precisament l'expertesa de Pujol. El repte era l'afinació, aconseguir que sonés de la mateixa manera que les gralles de fusta, les de tota la vida. I que sortissin perfectament afinades del motlle, totes iguals, llestes per ser tocades. El lutier construeix un instrument amb saviesa, amb paciència. Un enginyer, en canvi, necessita números. L'afinació, pel tècnic, és una cosa d'hertzs, de vòrtex, perquè el so no és més que “una pertorbació de la pressió”, explica Pujol. Una nota la vibra a 440 Hz, i la resta de les notes ho fan a intervals de 55 Hz amunt o avall, i quan s'acaba l'escala es tornen a reproduir sempre igual, en múltiples d'aquella freqüència. “Potser als músics no els agradarà reduir-ho tot a números”, diu Pol, però per fer el salt de l'artesania a la industrialització ha calgut fer-ne molts “i l'ordinador treia fum,” insisteix, per demostrar la complexitat dels càlculs necessaris per reproduir la sonoritat de l'instrument, el cromatisme. Calia trobar les corbes adequades, la justa posició dels forats, el gruix del material, a la fi, tot, perquè es partia des de zero.

mini fos. El cost total del motlle hauria estat de deu mil euros si s'hagués hagut d'encarregar, però per al projecte el preu ha estat molt inferior, perquè Feixas ha pogut comptar amb la col·laboració del Centre Tecnològic Eduard Soler, de Ripoll, i la mecanització l'ha fet ell mateix. Precisament, Toni Pujol destaca l'extraordinària habilitat que Pol Feixas té per treballar tota mena de mecanitzacions. Calculen que el preu comercial de la gralla, per amortitzar les despeses, rondarà els 400 euros la unitat –per tant, més barates que les tradicionals– i que el llindar de la rendibilitat es troba en les cent unitats. Pol Feixas (polpolet46@hotmail.com) va triar la gralla per un atzar, però l'enginyer ha demostrat que podia haver aconseguit el mateix amb qualsevol altre objecte. Ha posat de manifest que és tot un professional i que la música de la seva gralla d'alumini no sona per casualitat.

Un cop els números dibuixaven unes coordenades clares, es va passar a la fabricació del motlle. Aquest s'ha fet amb una peça d'acer d'un tipus especial que és fàcil de mecanitzar i, alhora, permet fer grans produccions amb toleràncies molt petites que donen com a resultat peces de gran precisió. El disseny del motlle s'ha fet amb programes informàtics que treballen les tres dimensions, com el PowerMill i l'Unigraphics, i són el pas indispensable perquè una fresadora d'alta velocitat esculpeixi el relleu de la gralla en la peça d'acer i, també, totes les canals necessàries per a l'ompliment de la coquilla amb l'alu/15/

/14/


Premis EPS

Pendents del cor Roger Bramon ha participat en l'ampliació de la plataforma Starviewer. Per aquest treball li ha estat concedit un dels premis finals de carrera del Patronat de l'EPS, perquè la seva contribució ha permès “la visualització de models dinàmics”. Al darrere de la nomenclatura s'amaga una recerca que ha proporcionat als metges un instrument per ajudar-los en el diagnòstic de les malalties del cor que necessiten la imatge, una eina molt esperada que la recerca de la UdG ha posat en mans dels facultatius.

El cor es resistia a veure’s reflectit en una imatge. Ja les té, aquestes coses, el cor. El de l’amor i els sentiments. Però hi ha un altre cor, el fisiològic, el múscul buit que s’espatlla tant com el primer i que és necessari poder guarir. I per reparar-lo el metge l’ha de poder veure bé, diagnosticar-lo amb eficàcia i precisió i, per a això, necessita instruments que l’ajudin. Roger Bramon és un jove estudiant que acaba d’obtenir el títol d’Enginyer Tècnic en Informàtica de Gestió. I diem estudiant perquè ho continua essent, ara per obtenir el títol d’enginyer superior. Durant el curs 2006-2007, a l’esforç d’instruir-se hi va afegir el de desenvolupar el projecte de recerca que ara ha estat premiat pel Patronat de l’EPS. Podríem dir que va posar el cervell en el cor, perquè el que ha aconseguit Bramon és una cosa tan senzilla com difícil d’assolir: que els metges disposin d’una eina de suport al diagnòstic per la imatge aplicada a òrgans en moviment, els que són dinàmics. I el cor ho és. La situació fins aleshores era que diverses eines informàtiques assistien el diagnòstic dels metges en els òrgans estàtics: un peu, un budell, fins i tot el cervell. Però el múscul bategant se’ls esmunyia, precisament perquè no parava de moure’s: en quin moment li faríem la foto?, com li prendríem la mida?

Adéu, radiografies! La imatge, en medicina, s’associa a la presència del metge observant radiografies. A mà alçada, contra el llum o davant d’una pantalla, analitzant aquella mena de cartolina negra que, per als no iniciats, resultava del tot incomprensible. Per a l’any 2010, tota la imatge que gestioni l’Institut Català de la Salut ha d’estar digitalitzada. Això vol dir que l’escena descrita del metge i la radiografia haurà de desaparèixer, però també significa que la imatge digitalitzada s’afegirà a les històries clíniques. Des de qualsevol punt es podrà tenir accés a les imatges i el que expliquen, la qual cosa ha de representar un benefici per al pacient i més agilitat per a la pràctica de la medicina. Però perquè el futur es converteixi en realitat, són necessaris els instruments informàtics que ho facin possible, que permetin recuperar les imatges i la informació que contenen d’una manera senzilla i, a més, que s’hagi desenvolupat a la mida dels metges. Una d’aquestes eines s’anomena Starviewer i es construeix a Girona a partir d’una idea de la doctora Imma Boada, en col·laboració amb el doctor Salvador Pedraza. Treballar els gràfics aplicats a la imatge mèdica ha estat, des del seu treball de tesi, un dels centres d’interès de Boada. Amb el seu equip del Graphics & Imaging Laboratory, havien aconseguit donar resposta a les necessitats de diagnòstic dels òrgans estàtics i el pas següent era enfrontar-se als dinàmics. És en aquest punt en què entra Roger Bramon, perquè Boada el volia en el seu equip: “És un estudiant excel·lent que havia demostrat no defallir davant dels obstacles”. I

d’obstacles n’hi ha hagut, tot i que s’han anat resolent de tal manera que, a la fi, s’ha pogut disposar d’un instrument de diagnosi per a òrgans dinàmics. Bateig de foc Per començar, Bramon es va incorporar a un grup de desenvolupadors que treballaven uns sistemes que ell no coneixia. Els primers esforços se’n van anar “a entendre l’entorn”, explica. Després es va haver de documentar per saber com tiraria endavant el que li demanaven i, a la fi, va començar el procés d’implementació. “El que jo anava a fer no ho havia fet ningú de l’equip, per la qual cosa no podia demanar ajuda als companys”, diu Roger. El mètode per avançar ha estat el de fer suposicions, veure si funcionaven i, si no, tornar-ho a intentar. D’aquesta manera es van anar assolint els objectius marcats, que anaven des d’estudiar com s’emmagatzemaven les imatges d’un model dinàmic fins a la visualització en tres dimensions dels models, a partir de tres imatges dinàmiques en 2D. A la fi també s’ha habilitat la possibilitat d’exportar les imatges en format de vídeo sense necessitat de disposar de la plataforma en la qual s’integra l’aplicació. Com a repte personal, l’investigador s’ha proposat fer-la funcionar en l’entorn Macintosh, preparada com està per funcionar en Windows i Linux.

investigador ha treballat en la recerca a la vegada que estudiava i que, a més, tant el projecte com els estudis els va tenir enllestits pel juny. “Ha tret la millor nota d’expedient de l’Escola”, puntualitza la professora. Per Roger, un dels aspectes que més l’ha satisfet ha estat veure els metges treballar amb l’eina que ell ha contribuït a posar a punt, tot i que sap que el cor sempre tindrà secrets, i la recerca ha de continuar. Imma Boada explica que ha fitxat Bramon per una temporada; no vol que se li escapi perquè és un bon model, i molt dinàmic.

Roger es defineix com una persona curiosa, que dedica molt d’esforç a les coses que fa. Imma Boadas destaca que el jove /17/

/16/


Premis EPS

Pendents del cor Roger Bramon ha participat en l'ampliació de la plataforma Starviewer. Per aquest treball li ha estat concedit un dels premis finals de carrera del Patronat de l'EPS, perquè la seva contribució ha permès “la visualització de models dinàmics”. Al darrere de la nomenclatura s'amaga una recerca que ha proporcionat als metges un instrument per ajudar-los en el diagnòstic de les malalties del cor que necessiten la imatge, una eina molt esperada que la recerca de la UdG ha posat en mans dels facultatius.

El cor es resistia a veure’s reflectit en una imatge. Ja les té, aquestes coses, el cor. El de l’amor i els sentiments. Però hi ha un altre cor, el fisiològic, el múscul buit que s’espatlla tant com el primer i que és necessari poder guarir. I per reparar-lo el metge l’ha de poder veure bé, diagnosticar-lo amb eficàcia i precisió i, per a això, necessita instruments que l’ajudin. Roger Bramon és un jove estudiant que acaba d’obtenir el títol d’Enginyer Tècnic en Informàtica de Gestió. I diem estudiant perquè ho continua essent, ara per obtenir el títol d’enginyer superior. Durant el curs 2006-2007, a l’esforç d’instruir-se hi va afegir el de desenvolupar el projecte de recerca que ara ha estat premiat pel Patronat de l’EPS. Podríem dir que va posar el cervell en el cor, perquè el que ha aconseguit Bramon és una cosa tan senzilla com difícil d’assolir: que els metges disposin d’una eina de suport al diagnòstic per la imatge aplicada a òrgans en moviment, els que són dinàmics. I el cor ho és. La situació fins aleshores era que diverses eines informàtiques assistien el diagnòstic dels metges en els òrgans estàtics: un peu, un budell, fins i tot el cervell. Però el múscul bategant se’ls esmunyia, precisament perquè no parava de moure’s: en quin moment li faríem la foto?, com li prendríem la mida?

Adéu, radiografies! La imatge, en medicina, s’associa a la presència del metge observant radiografies. A mà alçada, contra el llum o davant d’una pantalla, analitzant aquella mena de cartolina negra que, per als no iniciats, resultava del tot incomprensible. Per a l’any 2010, tota la imatge que gestioni l’Institut Català de la Salut ha d’estar digitalitzada. Això vol dir que l’escena descrita del metge i la radiografia haurà de desaparèixer, però també significa que la imatge digitalitzada s’afegirà a les històries clíniques. Des de qualsevol punt es podrà tenir accés a les imatges i el que expliquen, la qual cosa ha de representar un benefici per al pacient i més agilitat per a la pràctica de la medicina. Però perquè el futur es converteixi en realitat, són necessaris els instruments informàtics que ho facin possible, que permetin recuperar les imatges i la informació que contenen d’una manera senzilla i, a més, que s’hagi desenvolupat a la mida dels metges. Una d’aquestes eines s’anomena Starviewer i es construeix a Girona a partir d’una idea de la doctora Imma Boada, en col·laboració amb el doctor Salvador Pedraza. Treballar els gràfics aplicats a la imatge mèdica ha estat, des del seu treball de tesi, un dels centres d’interès de Boada. Amb el seu equip del Graphics & Imaging Laboratory, havien aconseguit donar resposta a les necessitats de diagnòstic dels òrgans estàtics i el pas següent era enfrontar-se als dinàmics. És en aquest punt en què entra Roger Bramon, perquè Boada el volia en el seu equip: “És un estudiant excel·lent que havia demostrat no defallir davant dels obstacles”. I

d’obstacles n’hi ha hagut, tot i que s’han anat resolent de tal manera que, a la fi, s’ha pogut disposar d’un instrument de diagnosi per a òrgans dinàmics. Bateig de foc Per començar, Bramon es va incorporar a un grup de desenvolupadors que treballaven uns sistemes que ell no coneixia. Els primers esforços se’n van anar “a entendre l’entorn”, explica. Després es va haver de documentar per saber com tiraria endavant el que li demanaven i, a la fi, va començar el procés d’implementació. “El que jo anava a fer no ho havia fet ningú de l’equip, per la qual cosa no podia demanar ajuda als companys”, diu Roger. El mètode per avançar ha estat el de fer suposicions, veure si funcionaven i, si no, tornar-ho a intentar. D’aquesta manera es van anar assolint els objectius marcats, que anaven des d’estudiar com s’emmagatzemaven les imatges d’un model dinàmic fins a la visualització en tres dimensions dels models, a partir de tres imatges dinàmiques en 2D. A la fi també s’ha habilitat la possibilitat d’exportar les imatges en format de vídeo sense necessitat de disposar de la plataforma en la qual s’integra l’aplicació. Com a repte personal, l’investigador s’ha proposat fer-la funcionar en l’entorn Macintosh, preparada com està per funcionar en Windows i Linux.

investigador ha treballat en la recerca a la vegada que estudiava i que, a més, tant el projecte com els estudis els va tenir enllestits pel juny. “Ha tret la millor nota d’expedient de l’Escola”, puntualitza la professora. Per Roger, un dels aspectes que més l’ha satisfet ha estat veure els metges treballar amb l’eina que ell ha contribuït a posar a punt, tot i que sap que el cor sempre tindrà secrets, i la recerca ha de continuar. Imma Boada explica que ha fitxat Bramon per una temporada; no vol que se li escapi perquè és un bon model, i molt dinàmic.

Roger es defineix com una persona curiosa, que dedica molt d’esforç a les coses que fa. Imma Boadas destaca que el jove /17/

/16/


ROSSINYOL.

EL PROJECTE

MENTORIA PER A UNA SOCIETAT INCLUSIVA

El projecte Rossinyol és un programa de mentoria que clava les arrels a Israel i que amb el temps s'ha estès a diverses ciutats europees. La proposta es basa a aplegar joves estudiants de la universitat i fer que es relacionin amb nens i nenes immigrants, d'entre vuit i dotze anys, perquè passin una estona junts, perquè es diverteixin, perquè s'enriqueixin mútuament, tenint per objectiu aconseguir la integració dels infants a la societat d'acollida.

E

l projecte Rossinyol és una solució amb minúscules, sí, petita, a una problemàtica —la immigració— per a la qual no hi ha una única recepta. Potser ha de ser la suma de petits ingredients com el Rossinyol el que ajudi a fer bullir millor aquesta olla que és la societat actual, a tenir esperances per la integració de les persones nouvingudes i, sobretot, d’aquells grups més sensibles a l’exclusió, com són els nens. La cosa consisteix a aparellar un nen o una nena immigrant amb un jove universitari, que passin unes hores junts a la setmana, que passegin, que parlin, que juguin i es descobreixin l’un a l’altre i que aquesta relació els enforteixi i, sobretot, proporcioni als infants que hi participen l’autoestima de saber que, allà on han anat a viure, tenen uns amics. Rossinyol és una iniciativa que treballa en diversos àmbits. N’hi ha un de global, l’àmbit europeu, en el qual concorren vuit universitats que es coordinen per mantenir un programa únic, un esperit comú, per donar exemple i estendre l’experiència a més ciutats. A la vegada, és un projecte local perquè, en la pràctica diària, s’adapta a les particularitats de les persones que el fan funcionar. El Dr. Jordi Feu coordina el projecte Rossinyol a la Universitat de Girona. Per a aquest sociòleg, els avantatges del projecte són la simplicitat i la proximitat, la qual cosa permet una ràpida connexió amb els agents del territori. Aquest curs 2007-2008 ha estat el primer en què s’ha desenvolupat de manera plena, després d’un anterior de prova. La posada en marxa ha estat possible gràcies a les aportacions econòmiques que ha procurat el programa europeu Comenius, a un ajut del Consell Social de la UdG i a un altre dels ajuntaments implicats, però, sobretot, gràcies a la participació voluntària de setze joves de la Facultat d’Educació i Psicologia. La tria dels nens i dels mentors La tria dels nens i dels mentors demostra fins a quin punt el projecte Rossinyol és capaç d’adaptar-se a les peculiaritats de l’entorn. En el cas gironí, l’experiència s’ha dut a terme a Banyoles i a Olot. En la tria dels infants hi ha

col·laborat el responsable del Pla educatiu d’entorn, en el primer municipi, i el del Pla d’immigració i ciutadania, en el segon. En un cas i en l’altre aquests intermediaris han estat els encarregats de posar en contacte els responsables del Rossinyol a la UdG amb les escoles, gràcies al fet que, segons Feu, aquests tècnics “tenen la virtut de conèixer molt bé el territori”. Els nens que se seleccionen han de tenir una mínima competència lingüística i unes edats compreses entre vuit i dotze anys i són, afegeix, aquells que “el seu mestre veu que amb una petita ajuda poden fer un salt qualitatiu molt gran”. A la banda contrària, els estudiants de la universitat també passen un procés de selecció, en aquest cas per garantir que són els candidats idonis, perquè, tot i que no es demana experiència, sí que és necessària una certa dosi de sensibilitat. Als joves seleccionats se’ls proporciona una formació que consisteix a fer-los conèixer la realitat de la immigració i quins són els drets i els deures del programa de mentoria. Per als estudiants universitaris l’exercici de la mentoria representa, alhora, obtenir uns crèdits de lliure elecció, que, un cop assolits, passen a complementar el seu currículum. “Un cop hem treballat les particularitats dels nens i també dels candidats a mentors, els responsables del projecte ens reunim per aparellar-los”, explica Feu. Al cap d’uns mesos, quan el procés s’acaba; en el moment que els participants s’han de dir adéu “hi ha emoció, és cert, però continguda, perquè els uns i els altres saben des del principi que aquesta és una experiència que té un principi i un final”, continua. Un altre cop aquí aflora la llibertat amb la qual cadascuna de les universitats gestiona el “seu” Rossinyol, perquè, mentre que a la Universitat de Malmö tenen rigorosament prohibit tornar-se a veure en els tres mesos posteriors a la finalització del programa, aquí s’ha decidit actuar amb més laxitud i deixar al gust dels participants la decisió de continuar veient-se o no. Previsions de creixement Si en aquesta primera experiència s’ha aconseguit tirar endavant setze mentories, per al curs vinent es pensa que es podrà arribar a les trenta. “No ens manen els números ni els resultats”, puntualitza Feu, per a qui el més important és que allà on s’arribi es faci bé, que els resultats beneficiïn aquells que hi participen. A més de la Facultat d’Educació i Psicologia, per al curs vinent també es té la intenció de donar l’oportunitat de participar-hi als estudiants d’Infermeria i als de la Facultat de Lletres, tot i que aquesta darrera possibilitat encara s’ha de confirmar. /19/

/18/


ROSSINYOL.

EL PROJECTE

MENTORIA PER A UNA SOCIETAT INCLUSIVA

El projecte Rossinyol és un programa de mentoria que clava les arrels a Israel i que amb el temps s'ha estès a diverses ciutats europees. La proposta es basa a aplegar joves estudiants de la universitat i fer que es relacionin amb nens i nenes immigrants, d'entre vuit i dotze anys, perquè passin una estona junts, perquè es diverteixin, perquè s'enriqueixin mútuament, tenint per objectiu aconseguir la integració dels infants a la societat d'acollida.

E

l projecte Rossinyol és una solució amb minúscules, sí, petita, a una problemàtica —la immigració— per a la qual no hi ha una única recepta. Potser ha de ser la suma de petits ingredients com el Rossinyol el que ajudi a fer bullir millor aquesta olla que és la societat actual, a tenir esperances per la integració de les persones nouvingudes i, sobretot, d’aquells grups més sensibles a l’exclusió, com són els nens. La cosa consisteix a aparellar un nen o una nena immigrant amb un jove universitari, que passin unes hores junts a la setmana, que passegin, que parlin, que juguin i es descobreixin l’un a l’altre i que aquesta relació els enforteixi i, sobretot, proporcioni als infants que hi participen l’autoestima de saber que, allà on han anat a viure, tenen uns amics. Rossinyol és una iniciativa que treballa en diversos àmbits. N’hi ha un de global, l’àmbit europeu, en el qual concorren vuit universitats que es coordinen per mantenir un programa únic, un esperit comú, per donar exemple i estendre l’experiència a més ciutats. A la vegada, és un projecte local perquè, en la pràctica diària, s’adapta a les particularitats de les persones que el fan funcionar. El Dr. Jordi Feu coordina el projecte Rossinyol a la Universitat de Girona. Per a aquest sociòleg, els avantatges del projecte són la simplicitat i la proximitat, la qual cosa permet una ràpida connexió amb els agents del territori. Aquest curs 2007-2008 ha estat el primer en què s’ha desenvolupat de manera plena, després d’un anterior de prova. La posada en marxa ha estat possible gràcies a les aportacions econòmiques que ha procurat el programa europeu Comenius, a un ajut del Consell Social de la UdG i a un altre dels ajuntaments implicats, però, sobretot, gràcies a la participació voluntària de setze joves de la Facultat d’Educació i Psicologia. La tria dels nens i dels mentors La tria dels nens i dels mentors demostra fins a quin punt el projecte Rossinyol és capaç d’adaptar-se a les peculiaritats de l’entorn. En el cas gironí, l’experiència s’ha dut a terme a Banyoles i a Olot. En la tria dels infants hi ha

col·laborat el responsable del Pla educatiu d’entorn, en el primer municipi, i el del Pla d’immigració i ciutadania, en el segon. En un cas i en l’altre aquests intermediaris han estat els encarregats de posar en contacte els responsables del Rossinyol a la UdG amb les escoles, gràcies al fet que, segons Feu, aquests tècnics “tenen la virtut de conèixer molt bé el territori”. Els nens que se seleccionen han de tenir una mínima competència lingüística i unes edats compreses entre vuit i dotze anys i són, afegeix, aquells que “el seu mestre veu que amb una petita ajuda poden fer un salt qualitatiu molt gran”. A la banda contrària, els estudiants de la universitat també passen un procés de selecció, en aquest cas per garantir que són els candidats idonis, perquè, tot i que no es demana experiència, sí que és necessària una certa dosi de sensibilitat. Als joves seleccionats se’ls proporciona una formació que consisteix a fer-los conèixer la realitat de la immigració i quins són els drets i els deures del programa de mentoria. Per als estudiants universitaris l’exercici de la mentoria representa, alhora, obtenir uns crèdits de lliure elecció, que, un cop assolits, passen a complementar el seu currículum. “Un cop hem treballat les particularitats dels nens i també dels candidats a mentors, els responsables del projecte ens reunim per aparellar-los”, explica Feu. Al cap d’uns mesos, quan el procés s’acaba; en el moment que els participants s’han de dir adéu “hi ha emoció, és cert, però continguda, perquè els uns i els altres saben des del principi que aquesta és una experiència que té un principi i un final”, continua. Un altre cop aquí aflora la llibertat amb la qual cadascuna de les universitats gestiona el “seu” Rossinyol, perquè, mentre que a la Universitat de Malmö tenen rigorosament prohibit tornar-se a veure en els tres mesos posteriors a la finalització del programa, aquí s’ha decidit actuar amb més laxitud i deixar al gust dels participants la decisió de continuar veient-se o no. Previsions de creixement Si en aquesta primera experiència s’ha aconseguit tirar endavant setze mentories, per al curs vinent es pensa que es podrà arribar a les trenta. “No ens manen els números ni els resultats”, puntualitza Feu, per a qui el més important és que allà on s’arribi es faci bé, que els resultats beneficiïn aquells que hi participen. A més de la Facultat d’Educació i Psicologia, per al curs vinent també es té la intenció de donar l’oportunitat de participar-hi als estudiants d’Infermeria i als de la Facultat de Lletres, tot i que aquesta darrera possibilitat encara s’ha de confirmar. /19/

/18/


Testimonis mentors: Mayda Paredes: “Després de presentar-me a en Mohammed, vaig descobrir que tenia un germanet (en Suli) i tots dos em van saludar amb un somriure d’orella a orella; aquest va ser el primer regal que em van fer. Després d’acomiadar-nos i que la Jamila fos tan amable, ja que el primer dia que ens vam conèixer em va convidar a conèixer casa seva, cosa que no m’esperava i que vaig agrair moltíssim després de conversar amb ella i amb els nens per coneixe’ls una mica més, me’n vaig anar satisfeta i pensant que seria molt bonic poder sortir no només amb en Mohamed, sinó també amb en Suli.” María Josefa Jiménez “Em recordaré sempre del que em va dir aquell dia: «Tu i jo serem molt bones amigues». No em coneixia de res i ja sabia que ens avindríem; no podia entendre tota la fe que em va donar, mentre que jo no vaig tenir temps ni de poder donar-li alguna espurna de seguretat.” Marta Juanola “L’Andrei és un nen molt espavilat que des del primer dia no va tenir gens de vergonya per relacionar-se amb mi. La veritat és que això també em va facilitar la feina, perquè mai no havia tingut cap relació semblant amb un nen d’aquesta edat.” Miquel Pérez “Aquest any he estat quedant amb l’Ao, nascut a Pequín (Xina). De bon començament gairebé no parlava català, però amb un treball continu, quedant amb ell cada divendres a la tarda, un parell o tres d’hores, per anar a berenar, per parlar, per anar al cinema o bé a jugar, ha avançat en el domini de la llengua. A dia d’avui, ja quasi acabat el curs, l’Ao es pot relacionar amb tothom sense gaires dificultats i mira de parlar en català en tot moment.” Nati Serrano “Respecte del projecte, he de comentar que les reunions que hem estat fent al llarg de tot el procés també han estat molt útils, perquè hem pogut parlar amb els altres mentors per així poder agafar més idees per compartir amb el nen. L’organització ha estat, segons la meva opinió, excel·lent.” Sílvia Sellabona “Una de les coses que més m’ha impactat és la capacitat d’adaptació de la Mihaela: només fa dos anys que és a Olot i ja coneix perfectament la ciutat, parla el català, té notícia de les tradicions i els costums... En canvi, la seva mare fa el mateix temps que és aquí i encara li costa parlar el castellà.”

El conjunt de Mandelbrot. Aula de Teatre:

Preguntes, preguntes i més preguntes

/20/


Testimonis mentors: Mayda Paredes: “Després de presentar-me a en Mohammed, vaig descobrir que tenia un germanet (en Suli) i tots dos em van saludar amb un somriure d’orella a orella; aquest va ser el primer regal que em van fer. Després d’acomiadar-nos i que la Jamila fos tan amable, ja que el primer dia que ens vam conèixer em va convidar a conèixer casa seva, cosa que no m’esperava i que vaig agrair moltíssim després de conversar amb ella i amb els nens per coneixe’ls una mica més, me’n vaig anar satisfeta i pensant que seria molt bonic poder sortir no només amb en Mohamed, sinó també amb en Suli.” María Josefa Jiménez “Em recordaré sempre del que em va dir aquell dia: «Tu i jo serem molt bones amigues». No em coneixia de res i ja sabia que ens avindríem; no podia entendre tota la fe que em va donar, mentre que jo no vaig tenir temps ni de poder donar-li alguna espurna de seguretat.” Marta Juanola “L’Andrei és un nen molt espavilat que des del primer dia no va tenir gens de vergonya per relacionar-se amb mi. La veritat és que això també em va facilitar la feina, perquè mai no havia tingut cap relació semblant amb un nen d’aquesta edat.” Miquel Pérez “Aquest any he estat quedant amb l’Ao, nascut a Pequín (Xina). De bon començament gairebé no parlava català, però amb un treball continu, quedant amb ell cada divendres a la tarda, un parell o tres d’hores, per anar a berenar, per parlar, per anar al cinema o bé a jugar, ha avançat en el domini de la llengua. A dia d’avui, ja quasi acabat el curs, l’Ao es pot relacionar amb tothom sense gaires dificultats i mira de parlar en català en tot moment.” Nati Serrano “Respecte del projecte, he de comentar que les reunions que hem estat fent al llarg de tot el procés també han estat molt útils, perquè hem pogut parlar amb els altres mentors per així poder agafar més idees per compartir amb el nen. L’organització ha estat, segons la meva opinió, excel·lent.” Sílvia Sellabona “Una de les coses que més m’ha impactat és la capacitat d’adaptació de la Mihaela: només fa dos anys que és a Olot i ja coneix perfectament la ciutat, parla el català, té notícia de les tradicions i els costums... En canvi, la seva mare fa el mateix temps que és aquí i encara li costa parlar el castellà.”

El conjunt de Mandelbrot. Aula de Teatre:

Preguntes, preguntes i més preguntes

/20/


L'Aula de Teatre de la UdG va estrenar el 22 de maig, al Teatre Municipal, l'obra El conjunt de Mandelbrot, una dramaturgia de Jordi Duran i del matemàtic David Juher que aboca sense complexos la ciència damunt de l'escenari. David Juher és doctor en matemàtiques. Confessa que quan era adolescent les odiava, les matemàtiques, però que les coses van canviar quan va veure que no podia parar de fer-se preguntes. Comparteix amb més científics de la UdG, com els doctors Miquel Duran, Joan Miró, Carles Barceló o Miquel Feixas, entre d’altres, la il·lusió per divulgar la ciència. Juher fa conferències a estudiants d’ESO i batxillerat. Quan els parla, reconeix en la cara dels joves la passió que els desperta la ciència i considera aquesta feina de divulgació una necessitat, gairebé una acció de màrqueting, en la qual la Universitat hauria de fer més. Jordi Duran és el director de l’Aula de Teatre de la UdG. Feia temps que perseguia estrenar una obra escrita amb voluntat trencadora, que signifiqués un repte diferent per als actors del grup. Va coincidir amb Juher en un sopar i cadascun va explicar a l’altre la idea que els ballava pel cap. Amb aquesta doble ambició de sorprendre i divulgar, David Juher i Jordi Duran han volgut traslladar la senzilla complexitat de l’univers al teatre. Per assolir la quimera han comptat amb la col·laboració de Lida Riera, que ha dissenyat la coreografia que s’ha vist a l’escenari. El resultat ha estat El conjunt de Mandelbrot, una obra en tres actes en què l’absència d’un discurs narratiu ha estat substituïda per les formes, les beneïdes formes, de la matemàtica. Sí, la matemàtica, perquè ella és al darrere de les paraules, poques, que hi ha al primer acte; s’amaga en els moviments que fan els actors per l’escenari i dibuixa, a la fi, la imatge impossible que acompanya la representació, projectada al fons de l’escenari. Perquè El conjunt de Mandelbrot és, per damunt de tot, un intent de gratar racons perquè en surti la matemàtica que porten dins. No es pot dir del cert si la decisió de fer aquesta obra de teatre neix de la casualitat o de la causalitat, uns embarbussaments en què els científics són experts. El fet és, però, que la idea de Juher i Duran s’ha materialitzat i s’ha dut a terme amb un gran èxit. El dia 22 de maig, el de l’estrena, el Teatre Municipal de Girona era ple de gom a gom d’un públic preparat per a una sorpresa que els va arribar en forma d’una representació diferent d’allò que havia estat la línia habitual de l’Aula de Teatre de la UdG, a partir d’un format de text breu, una imatge impactant i una música i coreografia encisadores. Quan el teló s’aixeca, s’emporta unes paraules: “Aquesta frase és falsa”. De seguida surten els actors. Diu una actriu: “No creieu que tota afirmació és una opinió?”, i nosaltres hi afegim: és que no hi ha en aquesta pregunta el programa sencer de la ciència? La interdependència entre el subjecte i l’objecte és una de les qüestions que ha preocupat més els científics i que ha tingut com a resposta la teoria de la relativitat, la mecànica quàntica o la geometria fractal. Aquestes tres respostes han donat pas a milers de noves preguntes, algunes de les quals desfilen per l’escenari

en boca dels actors, barrejades amb altres d’aparença banal, perquè “si acaricies un cercle, es torna viciós?”, se sent dir a l’escenari. Els actors completen el segon i el tercer actes sense paraules, ballant per l’escenari sense rumb aparent, tot i que al darrere hi ha un mapa, unes línies que ha dissenyat Juher, les que ha après de les matemàtiques. I mentre ballen, els intèrprets duen la poma de Newton a la mà. La poma, la fruita de l’arbre del coneixement, però també el del pecat, l’error de la pregunta que genera més preguntes: “Com seria la vida si ja haguéssim trobat resposta a totes les preguntes?”, diu un personatge. La representació gràfica de la geometria fractal, aquella que marca el tempo de l’obra des del fons de l’escenari, suposa l’entrada en un domini hipnòtic, en el qual les coses es mouen sense canviar; vol dir també que les respostes són presents en les preguntes i que aquestes no són possibles d’aturar. Les imatges fractals són, potser, la representació més fascinant i alhora tràgica del viatge de la nostra ment, en el qual l’extraordinària complexitat observada es revela com la successió d’una proposició dramàticament senzilla.

El conjunt de Mandelbrot és una obra en tres actes en què l'absència d'un discurs narratiu ha estat substituïda per les formes, les beneïdes formes, de la matemàtica

La representació gràfica de la geometria fractal, aquella que marca el tempo de l'obra des del fons de l'escenari, suposa l'entrada en un domini hipnòtic, en el qual les coses es mouen sense canviar “La vida del científic és un etern fer-se preguntes”, diu Juher. Com la imatge fractal que avança sense moure’s, el moviment del científic sembla immòbil, treballa per obrir una porta, al darrere de la qual n’hi ha sempre una altra per obrir. És un procés continu que es repeteix i que sempre s’assembla, que busca aproximar-se a l’infinit, com declama un altre actor tot citant Hölderlin, el poeta romàntic, quan va dir: “Si no ens ocupem de l’infinit, no val la pena que ens ocupem de res”.

L’Aula de Teatre és el lloc idoni per als estudiants que volen investigar a partir de petites i noves propostes d’arts escèniques. No cal que els projectes de l’Aula de Teatre siguin els mateixos que, a molt més gran nivell, es poden trobar a les cartelleres habituals. A l’Aula s’aprèn actuant, treballant en equip, assajant, tractant temes que d’una manera o una altra també poden aparèixer en la docència universitària de les assignatures d’algunes titulacions —com ha estat el cas d’El conjunt de Mandelbrot. A l’Aula s’hi ha d’aprendre i divertir-se, un dels sentits de les assignatures de lliure elecció. D’alguna manera, a la universitat es poden provar si moltes recerques són o no són vàlides; a la universitat s’hi fan coses que en la vida quotidiana i laboral de les persones per una raó o una altra no tenen lloc. En aquesta línia, doncs, l’Aula aquest any ha volgut fer aquest experiment.

/23/

/22/


L'Aula de Teatre de la UdG va estrenar el 22 de maig, al Teatre Municipal, l'obra El conjunt de Mandelbrot, una dramaturgia de Jordi Duran i del matemàtic David Juher que aboca sense complexos la ciència damunt de l'escenari. David Juher és doctor en matemàtiques. Confessa que quan era adolescent les odiava, les matemàtiques, però que les coses van canviar quan va veure que no podia parar de fer-se preguntes. Comparteix amb més científics de la UdG, com els doctors Miquel Duran, Joan Miró, Carles Barceló o Miquel Feixas, entre d’altres, la il·lusió per divulgar la ciència. Juher fa conferències a estudiants d’ESO i batxillerat. Quan els parla, reconeix en la cara dels joves la passió que els desperta la ciència i considera aquesta feina de divulgació una necessitat, gairebé una acció de màrqueting, en la qual la Universitat hauria de fer més. Jordi Duran és el director de l’Aula de Teatre de la UdG. Feia temps que perseguia estrenar una obra escrita amb voluntat trencadora, que signifiqués un repte diferent per als actors del grup. Va coincidir amb Juher en un sopar i cadascun va explicar a l’altre la idea que els ballava pel cap. Amb aquesta doble ambició de sorprendre i divulgar, David Juher i Jordi Duran han volgut traslladar la senzilla complexitat de l’univers al teatre. Per assolir la quimera han comptat amb la col·laboració de Lida Riera, que ha dissenyat la coreografia que s’ha vist a l’escenari. El resultat ha estat El conjunt de Mandelbrot, una obra en tres actes en què l’absència d’un discurs narratiu ha estat substituïda per les formes, les beneïdes formes, de la matemàtica. Sí, la matemàtica, perquè ella és al darrere de les paraules, poques, que hi ha al primer acte; s’amaga en els moviments que fan els actors per l’escenari i dibuixa, a la fi, la imatge impossible que acompanya la representació, projectada al fons de l’escenari. Perquè El conjunt de Mandelbrot és, per damunt de tot, un intent de gratar racons perquè en surti la matemàtica que porten dins. No es pot dir del cert si la decisió de fer aquesta obra de teatre neix de la casualitat o de la causalitat, uns embarbussaments en què els científics són experts. El fet és, però, que la idea de Juher i Duran s’ha materialitzat i s’ha dut a terme amb un gran èxit. El dia 22 de maig, el de l’estrena, el Teatre Municipal de Girona era ple de gom a gom d’un públic preparat per a una sorpresa que els va arribar en forma d’una representació diferent d’allò que havia estat la línia habitual de l’Aula de Teatre de la UdG, a partir d’un format de text breu, una imatge impactant i una música i coreografia encisadores. Quan el teló s’aixeca, s’emporta unes paraules: “Aquesta frase és falsa”. De seguida surten els actors. Diu una actriu: “No creieu que tota afirmació és una opinió?”, i nosaltres hi afegim: és que no hi ha en aquesta pregunta el programa sencer de la ciència? La interdependència entre el subjecte i l’objecte és una de les qüestions que ha preocupat més els científics i que ha tingut com a resposta la teoria de la relativitat, la mecànica quàntica o la geometria fractal. Aquestes tres respostes han donat pas a milers de noves preguntes, algunes de les quals desfilen per l’escenari

en boca dels actors, barrejades amb altres d’aparença banal, perquè “si acaricies un cercle, es torna viciós?”, se sent dir a l’escenari. Els actors completen el segon i el tercer actes sense paraules, ballant per l’escenari sense rumb aparent, tot i que al darrere hi ha un mapa, unes línies que ha dissenyat Juher, les que ha après de les matemàtiques. I mentre ballen, els intèrprets duen la poma de Newton a la mà. La poma, la fruita de l’arbre del coneixement, però també el del pecat, l’error de la pregunta que genera més preguntes: “Com seria la vida si ja haguéssim trobat resposta a totes les preguntes?”, diu un personatge. La representació gràfica de la geometria fractal, aquella que marca el tempo de l’obra des del fons de l’escenari, suposa l’entrada en un domini hipnòtic, en el qual les coses es mouen sense canviar; vol dir també que les respostes són presents en les preguntes i que aquestes no són possibles d’aturar. Les imatges fractals són, potser, la representació més fascinant i alhora tràgica del viatge de la nostra ment, en el qual l’extraordinària complexitat observada es revela com la successió d’una proposició dramàticament senzilla.

El conjunt de Mandelbrot és una obra en tres actes en què l'absència d'un discurs narratiu ha estat substituïda per les formes, les beneïdes formes, de la matemàtica

La representació gràfica de la geometria fractal, aquella que marca el tempo de l'obra des del fons de l'escenari, suposa l'entrada en un domini hipnòtic, en el qual les coses es mouen sense canviar “La vida del científic és un etern fer-se preguntes”, diu Juher. Com la imatge fractal que avança sense moure’s, el moviment del científic sembla immòbil, treballa per obrir una porta, al darrere de la qual n’hi ha sempre una altra per obrir. És un procés continu que es repeteix i que sempre s’assembla, que busca aproximar-se a l’infinit, com declama un altre actor tot citant Hölderlin, el poeta romàntic, quan va dir: “Si no ens ocupem de l’infinit, no val la pena que ens ocupem de res”.

L’Aula de Teatre és el lloc idoni per als estudiants que volen investigar a partir de petites i noves propostes d’arts escèniques. No cal que els projectes de l’Aula de Teatre siguin els mateixos que, a molt més gran nivell, es poden trobar a les cartelleres habituals. A l’Aula s’aprèn actuant, treballant en equip, assajant, tractant temes que d’una manera o una altra també poden aparèixer en la docència universitària de les assignatures d’algunes titulacions —com ha estat el cas d’El conjunt de Mandelbrot. A l’Aula s’hi ha d’aprendre i divertir-se, un dels sentits de les assignatures de lliure elecció. D’alguna manera, a la universitat es poden provar si moltes recerques són o no són vàlides; a la universitat s’hi fan coses que en la vida quotidiana i laboral de les persones per una raó o una altra no tenen lloc. En aquesta línia, doncs, l’Aula aquest any ha volgut fer aquest experiment.

/23/

/22/


Jordi Colomer és doctor en Ciències Físiques. Treballa a la Universitat de Girona, on fa classes i investiga en física ambiental. En aquests moments inicia una recerca als aiguamolls de la Rubina: hi estudiarà els fenòmens hidrodinàmics d'aquell indret els tres anys vinents. Jordi Colomer és, alhora, poeta. Cita Lavosier quan diu que “res es crea en les operacions de l'art ni en les de la natura; i pot establir-se com a principi que en tota operació hi ha una quantitat igual de matèria abans i després de l'operació”, un precepte que es pot aplicar a la relació entre el físic i el poeta, i també entre l'autor i la seva obra. Físic de dia, Colomer treballa de nit amb les paraules, “perquè el moment en què trobo més inspiració és al vespre, i com més tard millor, quan es condensa l'energia, es densifica, i surt el poema”. Acaba de publicar L'estany utòpic, el seu primer llibre de poemes, amb el qual ha guanyat el premi Jacint Verdaguer. No és, però, un recull, una tria d'aquí i d'allà. Té interès que se sàpiga que és un llibre estructurat des del principi fins al final, “potser l'única cosa racional que conté”. Pensa que en els poemes que va escrivint, indefectiblement, apareix el substrat del científic. Sense voler-ho, la física o la matemàtica s'escolen –potser seguint-lo a ell seria més adequat dir “es percolen”– en petites dosis, i sorgeixen en aspectes com la mètrica, ben dominada. No és un escenari nou, però Colomer ha sabut donar-li un vernís d'originalitat. El llibre duu per títol L'estany utòpic i l'autor aclareix que aquí l'estany és només una excusa, el motiu per explicar la natura en la qual “pretenc desaparèixer, entrar en tots els àtoms i

L’estany utòpic

Jordi Colomer publica el seu primer poemari: “En els poemes que vaig escrivint hi veig, indefectiblement, el pòsit científic”

cèl·lules”. Per fer entendre aquesta fusió, Colomer posa Neo com a exemple, quan el protagonista de Matrix descobreix que tota l'estructura de la matèria és la mateixa i s'hi integra per desfer el mal. Però no es tracta d'una fusió que s'atura en la descripció, perquè “jo vull que vagi una mica més enllà i, si en el final de la meva poesia em moro, em moro per tornar a renéixer”. I el poeta torna a Lavoisier i a la matèria perquè “a la fi jo seré cendres, àtoms en un cicle en el qual tot és un tornar a començar”. A Catalunya hi ha diversos exemples de científics que són alhora poetes. Un d'ells és David Jou, al qual Colomer admet haver llegit de dalt a baix. També reconeix la influència d'altres poetes, com Emily Dickinson i, sobretot, Juan Ramon Jiménez, en la part final de la trajectòria del poeta andalús, amb qui vol compartir aquest ideal de la fusió. Sent una especial predilecció pels haikus de J. N. Santaeulàlia, perquè busquen, com ell, captar el precís moment de la sensació. Colomer diu que escriu perquè en la física que fa “li costa molt trobar la poesia, és massa racional”. La solució és submergir-se en un estany utòpic, la qual cosa sempre li va bé a un banyolí com ell, amb l'aigua ben a prop de la pell. De tota manera, la física, les coses que ha anat descobrint en la recerca, sí que l'han emocionat. La llista de treballs és llarga, sempre relacionats amb la física ambiental, amb els cicles de l'aigua, a Sau, a Boadella, a Banyoles i ara als aiguamolls de la Rubina. Malgrat tot, aclareix que el seu pla vital no es troba en la racionalitat, sinó en allò més emocional, i “només escrivint el llibre de poesies és quan em puc deixar anar”.

Aquí a la vora

L'ombra del pollancre

Les mans sobre l'aigua, per saber quan cal dormir.

Potser sí, però ara, el que em fa ombra és un pollancre, de flor petita, les branques a mig fer. Jo, de bocaterrosa, escolto com l'arrel xucla la sal.

Aquí a la vora, davant tanta quietud d'aigua, només queda la por petita de veure ja les hores d'aquest estany limitat per la llum. Sóc com ell, blancor desfeta d'àtoms i refugi de la memòria vella.

El cicle de l'aigua

Nedo amb la boca ben oberta per sentir-me també element i respiro tant de vapor invisible que la sang m'esdevé espai íntim del cel. Nedo i respiro, nedo i respiro.

Amb aquest primer llibre Jordi Colomer ha guanyat el premi Verdaguer de poesia de Calldetenes. S'hi va presentar seguint el consell de Rosa Vilanova, després d'haver assistit a tres cursos d'un taller de creació que la poetessa d'Olot impartia al Centre Cultural La Mercè. “Els dos primers cursos no vaig presentar cap poema, va ser en el tercer que li vaig portar una part de la meva obra”, diu Colomer. La sensació que van causar devia ser prou bona perquè immediatament Vilanova va recomanar a Colomer que els presentés a concurs: “Va demanar-me que li enviés la resta de poemes i ella i el seu home, Jaume Bosquet, en van fer una revisió”. Del primer concurs al qual va enviar el poemes no en va obtenir resposta. Del segon, a Calvià, va treure un accèssit i, del tercer –que es va lliurar uns dies després que l'anterior– en va sortir vencedor. Jordi Colomer assenyala que “ha estat una confirmació del que m'havien dit els amics, que els poemes valien la pena perquè representen una visió diferent, la de la fusió de la natura amb la física”.

Sota l'aiguamel d'uns datilers, un llit de sorra per a uns peus descalços, una mar per a les ales del xatrac i molsa per un llit oxidat.

El so és blanc i dolça la terra que m'estira, i és tan lleu el pes i tan líquida la carn que percolo pel clos del fang, el batec del cor desfent-se capil·lar, sense deixar cap rastre.

Com una gota de mel a la boca d'un adéu.

La crida

I un vespre qualsevol vaig sentir, el cap sota l'aigua de l'estany utòpic: “jo sóc l'àtom i el suc de la boira, el rierol de la fulla i l'ós del núvol, sóc el sexe dels vaixells sense volum, i també la gàbia d'una llum que no s'escalfa.” I em preguntà: “digues, on guardes la memòria de l'aigua?”

“En les venes adolorides, en la saliva de l'amant, en el batre humit d'algun naufragi, en l'alè dels núvols silenciosos, en la molsa bruta de cada nit esquinçada, en el plor per ser i no ser massa mar.” I de cop, una onada tendra em recollí i acordàrem ser, per sempre més, dos amants en el temps.

/25/

/24/


Jordi Colomer és doctor en Ciències Físiques. Treballa a la Universitat de Girona, on fa classes i investiga en física ambiental. En aquests moments inicia una recerca als aiguamolls de la Rubina: hi estudiarà els fenòmens hidrodinàmics d'aquell indret els tres anys vinents. Jordi Colomer és, alhora, poeta. Cita Lavosier quan diu que “res es crea en les operacions de l'art ni en les de la natura; i pot establir-se com a principi que en tota operació hi ha una quantitat igual de matèria abans i després de l'operació”, un precepte que es pot aplicar a la relació entre el físic i el poeta, i també entre l'autor i la seva obra. Físic de dia, Colomer treballa de nit amb les paraules, “perquè el moment en què trobo més inspiració és al vespre, i com més tard millor, quan es condensa l'energia, es densifica, i surt el poema”. Acaba de publicar L'estany utòpic, el seu primer llibre de poemes, amb el qual ha guanyat el premi Jacint Verdaguer. No és, però, un recull, una tria d'aquí i d'allà. Té interès que se sàpiga que és un llibre estructurat des del principi fins al final, “potser l'única cosa racional que conté”. Pensa que en els poemes que va escrivint, indefectiblement, apareix el substrat del científic. Sense voler-ho, la física o la matemàtica s'escolen –potser seguint-lo a ell seria més adequat dir “es percolen”– en petites dosis, i sorgeixen en aspectes com la mètrica, ben dominada. No és un escenari nou, però Colomer ha sabut donar-li un vernís d'originalitat. El llibre duu per títol L'estany utòpic i l'autor aclareix que aquí l'estany és només una excusa, el motiu per explicar la natura en la qual “pretenc desaparèixer, entrar en tots els àtoms i

L’estany utòpic

Jordi Colomer publica el seu primer poemari: “En els poemes que vaig escrivint hi veig, indefectiblement, el pòsit científic”

cèl·lules”. Per fer entendre aquesta fusió, Colomer posa Neo com a exemple, quan el protagonista de Matrix descobreix que tota l'estructura de la matèria és la mateixa i s'hi integra per desfer el mal. Però no es tracta d'una fusió que s'atura en la descripció, perquè “jo vull que vagi una mica més enllà i, si en el final de la meva poesia em moro, em moro per tornar a renéixer”. I el poeta torna a Lavoisier i a la matèria perquè “a la fi jo seré cendres, àtoms en un cicle en el qual tot és un tornar a començar”. A Catalunya hi ha diversos exemples de científics que són alhora poetes. Un d'ells és David Jou, al qual Colomer admet haver llegit de dalt a baix. També reconeix la influència d'altres poetes, com Emily Dickinson i, sobretot, Juan Ramon Jiménez, en la part final de la trajectòria del poeta andalús, amb qui vol compartir aquest ideal de la fusió. Sent una especial predilecció pels haikus de J. N. Santaeulàlia, perquè busquen, com ell, captar el precís moment de la sensació. Colomer diu que escriu perquè en la física que fa “li costa molt trobar la poesia, és massa racional”. La solució és submergir-se en un estany utòpic, la qual cosa sempre li va bé a un banyolí com ell, amb l'aigua ben a prop de la pell. De tota manera, la física, les coses que ha anat descobrint en la recerca, sí que l'han emocionat. La llista de treballs és llarga, sempre relacionats amb la física ambiental, amb els cicles de l'aigua, a Sau, a Boadella, a Banyoles i ara als aiguamolls de la Rubina. Malgrat tot, aclareix que el seu pla vital no es troba en la racionalitat, sinó en allò més emocional, i “només escrivint el llibre de poesies és quan em puc deixar anar”.

Aquí a la vora

L'ombra del pollancre

Les mans sobre l'aigua, per saber quan cal dormir.

Potser sí, però ara, el que em fa ombra és un pollancre, de flor petita, les branques a mig fer. Jo, de bocaterrosa, escolto com l'arrel xucla la sal.

Aquí a la vora, davant tanta quietud d'aigua, només queda la por petita de veure ja les hores d'aquest estany limitat per la llum. Sóc com ell, blancor desfeta d'àtoms i refugi de la memòria vella.

El cicle de l'aigua

Nedo amb la boca ben oberta per sentir-me també element i respiro tant de vapor invisible que la sang m'esdevé espai íntim del cel. Nedo i respiro, nedo i respiro.

Amb aquest primer llibre Jordi Colomer ha guanyat el premi Verdaguer de poesia de Calldetenes. S'hi va presentar seguint el consell de Rosa Vilanova, després d'haver assistit a tres cursos d'un taller de creació que la poetessa d'Olot impartia al Centre Cultural La Mercè. “Els dos primers cursos no vaig presentar cap poema, va ser en el tercer que li vaig portar una part de la meva obra”, diu Colomer. La sensació que van causar devia ser prou bona perquè immediatament Vilanova va recomanar a Colomer que els presentés a concurs: “Va demanar-me que li enviés la resta de poemes i ella i el seu home, Jaume Bosquet, en van fer una revisió”. Del primer concurs al qual va enviar el poemes no en va obtenir resposta. Del segon, a Calvià, va treure un accèssit i, del tercer –que es va lliurar uns dies després que l'anterior– en va sortir vencedor. Jordi Colomer assenyala que “ha estat una confirmació del que m'havien dit els amics, que els poemes valien la pena perquè representen una visió diferent, la de la fusió de la natura amb la física”.

Sota l'aiguamel d'uns datilers, un llit de sorra per a uns peus descalços, una mar per a les ales del xatrac i molsa per un llit oxidat.

El so és blanc i dolça la terra que m'estira, i és tan lleu el pes i tan líquida la carn que percolo pel clos del fang, el batec del cor desfent-se capil·lar, sense deixar cap rastre.

Com una gota de mel a la boca d'un adéu.

La crida

I un vespre qualsevol vaig sentir, el cap sota l'aigua de l'estany utòpic: “jo sóc l'àtom i el suc de la boira, el rierol de la fulla i l'ós del núvol, sóc el sexe dels vaixells sense volum, i també la gàbia d'una llum que no s'escalfa.” I em preguntà: “digues, on guardes la memòria de l'aigua?”

“En les venes adolorides, en la saliva de l'amant, en el batre humit d'algun naufragi, en l'alè dels núvols silenciosos, en la molsa bruta de cada nit esquinçada, en el plor per ser i no ser massa mar.” I de cop, una onada tendra em recollí i acordàrem ser, per sempre més, dos amants en el temps.

/25/

/24/


Joan Ferrer L’entrevista:

“Cal estudiar la Bíblia perquè és el fonament de la nostra cultura”

///////////////////////////////

Joan Ferrer (Calella, 1960) va ser deixeble i col·laborador del filòleg Joan Coromines. És professor titular de Llengua i cultura hebrea i aramea a la Universitat de Girona. Fa unes setmanes ha presentat la primera història i gramàtica del jiddisch en castellà i prepara, juntament amb Eduard Feliu i Pere Casanellas —és a punt de sortir— el Diccionari Girona hebreu-català, català-hebreu, que també serà el primer d’aquestes característiques. Per Ferrer, l’interès per la cultura jueva no és sinó un acte de justícia, el reconeixement vers una comunitat, una llengua i una cultura que eren una part indestriable de Catalunya des de temps immemorials i que forma part d’una manera compartida d’entendre el món.

Havíeu estat deixeble i col·laborador de Joan Coromines. Com va anar, això? Joan Coromines ha estat el més gran deixeble de Pompeu Fabra i un dels lingüistes romanistes més grans del món en la segona meitat del segle XX. Coromines va ser un home d’una capacitat de treball increïble. Havia d’haver succeït Pompeu Fabra i ser catedràtic de Filologia a la Universitat de Barcelona si aquest país no hagués patit les circumstàncies catastròfiques de la Guerra Civil. Quan es jubila de la Càtedra de Llengües Romàniques a la Universitat de Chicago, torna a Catalunya i s’instal·la a Pineda de Mar, el 1967, una mica per atzar. Es va establir allà perquè pensava que si s’instal·lava a Barcelona el distraurien, li farien perdre el temps.

Per aquests atzars que té la vida, un dia vaig trobar el senyor Coromines i el vaig saludar. Al cap d’uns dies em va telefonar i va demanar-me que col·laborés amb ell, la qual cosa va deixar-me completament descol·locat. Després vaig saber que ell havia estat preguntant i que havia sabut que jo era catedràtic a l’institut de Calella... Vaig redactar el volum desè del Diccionari etimològic, que són els índexs generals de l’obra i, després, vaig escriure molts articles de la seva última obra, l’Onomasticon Cataloniae, que és un estudi etimològic i històric de tots els topònims en llengua catalana. També vaig empènyer perquè l’obra arribés a bon port, perquè Coromines havia mort quan només s’havien publicat dos volums i el tercer s’estava a punt de publicar. Treballar al costat d’aquest

gegant em va donar una visió de la lingüística catalana molt àmplia; va ser un privilegi molt gran. D’ell vaig aprendre que hi ha coses per les quals val la pena treballar. Em va ensenyar el valor de la paraula pàtria i de la paraula llengua. Coromines deia que pàtria era la terra dels pares i, és clar, això és fonamental: per què estimem la pàtria? Perquè és la terra que hem rebut dels pares, és la nostra tradició i, si no l’estimem nosaltres, qui l’estimarà? Això és una cosa noble. I només la podem estimar els qui la defensem, i no es referia a defensar la meva contra la teva, sinó a defensar-la perquè sense ella no tenim res. I com a fruit de la pàtria hi ha la llengua, l’únic patrimoni que hem rebut. Però, atenció, Coromines em va ensenyar que una llengua només s’entén en relació amb les altres, perquè ell era, alhora, un dels més grans coneixedors de la llengua castellana, i de l’occitana, la portuguesa i la francesa. De la mateixa manera que la llengua, la pàtria només s’explica en relació amb les altres pàtries, la qual cosa ens permet fer un tomb virtuós a aquesta mena de vergonya de parlar de nacionalisme al s. XXI. Nosaltres som nacionalistes perquè estimem la nostra cultura, la nostra llengua i volem i entenem que els altres s’estimin la seva. Sou biblista, professor d’hebreu, arameu... Avui, i sempre, cal estudiar la Bíblia perquè és el fonament de la nostra cultura, però és que també els jueus són part de la nostra cultura. Per exemple, el darrer text hebreu que hem publicat a la revista Tamid, de la Societat Catalana d’Estudis Hebraics, és un quadern d’un home anomenat Jucef Zabara, que era administrador de la comunitat jueva de Girona el 1443. És un quadernet de deu fulls, un llibre de comptes que un notari va enquadernar dins uns protocols llatins i que s’ha conservat de miracle. En aquells temps, la comunitat jueva de Girona es trobava a l’agonia, després que els avalots del 1391 havien convertit els jueus en el boc que va expiar uns mals socials dels quals ningú no era responsable de manera directa. La gent de cop es va avalotar i se’n va anar a matar els seus veïns. Això va passar al nostre país, com passa encara avui mateix en tants llocs del món. Els jueus que hi havia a Girona vivien en un món català com els seus contemporanis cristians, però s’alfabetitzaven en llengua hebrea, de manera que, a l’hora d’escriure, ho feien en hebreu. Aquest document que he publicat amb Eduard Feliu demostra això i també l’existència d’un món peculiar que escriu en hebreu però que, quan una paraula no li surt, l’escriu en català en lletres hebrees. També hem vist, en el quadernet de Zabara, fenòmens lingüístics que sabíem que existien a les terres gironines, però que pensàvem que eren molt més reculats en el temps, com l’ús del sufix llatí en -n, com rodon per rodó, accion per acció. Ho dic per reforçar la idea que la cultura jueva, la llengua hebrea, forma part del nostre patrimoni històric des de sempre. És per aquest motiu que, quan en temps del rectorat del doctor Nadal es va crear la plaça de professor d’estudis hebreus i arameus, se li donava a la nostra ciutat, a la nostra cultura, la possibilitat de recuperar una part de la seva història, un passat que és absolutament gironí, que no és sobrevingut ni una moda. És de justícia que la universitat l’estudiï.

“Avui, i sempre, cal estudiar la Bíblia perquè és el fonament de la nostra cultura, però és que també els jueus són part de la nostra cultura”. En aquells anys, ja éreu a Girona? La cosa ve de lluny, perquè fa més de vint anys que sóc professor de Bíblia a l’Institut Superior de Ciències Religioses de Girona. Un dia em van convidar a fer unes classes d’hebreu al Patronat del Call i gairebé de manera simultània el doctor Nadal també em va convidar a fer les primeres classes d’hebreu i de filologia catalana a la Facultat de Lletres. La plaça de professor d’hebreu a la universitat és una plaça acadèmica, però, com que les relacions amb el Patronat són molt bones, la relació és constant. Faig conferències allà i, per exemple, el Congrés de Girona-Besalú l’hem organitzat conjuntament Patronat i Universitat. També un llibre meu que es diu Nits jueves, que és un recull de rondalles històriques extretes de fonts literàries, es va publicar en la col·lecció Girona Judaica. Queda clar, doncs, que les relacions són òptimes. Què vol dir ensenyar Bíblia l’any 2008? Aquesta és una pregunta molt necessària. La Bíblia ens pensem que és un llibre, però és una biblioteca. És la biblioteca antiga del poble d’Israel, redactada al llarg de centenars d’anys, i és la base de la cultura religiosa i civil del poble jueu. El complement bíblic que anomenem Nou Testament és el fonament del món cristià, de manera que ensenyar Bíblia ajuda a conèixer aquest text a partir del qual, segons Northrop Frye, el que es considera un dels més grans crítics literari del s. XX, es desplega tota la literatura d’Occident. Dit d’una altra manera: les dues grans columnes que fonamenten el pensament occidental són la Bíblia i la filosofia grega (el món oriental és una altra cosa). Recordo que un dia el doctor Nadal em va dir: “Joan, no anem pas bé, perquè als meus alumnes de cinquè, els he fet una reflexió en el sentit que la història de les llengües és la història que va de Babel a la Pentecosta, i he vist en les seves cares que no sabien què eren ni Babel ni la Pentecosta”. I cito aquest exemple, no com a fet religiós, sinó com un fet purament cultural. Oferir la possibilitat de

/27/

/26/

Quina relació hi ha entre la Universitat i les altres institucions que vetllen, a Girona, per la cultura jueva? Funcionem amb unes relacions òptimes, des del punt de vista personal i professional. El Patronat del Call va ser una idea boníssima de l’Ajuntament, que va saber veure que no hi havia ningú que es fes càrrec d’un patrimoni amb unes possibilitats de projectar el nom de la ciutat molt grans.

“Per aquests atzars que té la vida, un dia vaig trobar el senyor Coromines i el vaig saludar. Al cap d’uns dies em va telefonar i va demanar-me que col·laborés amb ell, la qual cosa va deixar-me completament descol·locat”.


Joan Ferrer L’entrevista:

“Cal estudiar la Bíblia perquè és el fonament de la nostra cultura”

///////////////////////////////

Joan Ferrer (Calella, 1960) va ser deixeble i col·laborador del filòleg Joan Coromines. És professor titular de Llengua i cultura hebrea i aramea a la Universitat de Girona. Fa unes setmanes ha presentat la primera història i gramàtica del jiddisch en castellà i prepara, juntament amb Eduard Feliu i Pere Casanellas —és a punt de sortir— el Diccionari Girona hebreu-català, català-hebreu, que també serà el primer d’aquestes característiques. Per Ferrer, l’interès per la cultura jueva no és sinó un acte de justícia, el reconeixement vers una comunitat, una llengua i una cultura que eren una part indestriable de Catalunya des de temps immemorials i que forma part d’una manera compartida d’entendre el món.

Havíeu estat deixeble i col·laborador de Joan Coromines. Com va anar, això? Joan Coromines ha estat el més gran deixeble de Pompeu Fabra i un dels lingüistes romanistes més grans del món en la segona meitat del segle XX. Coromines va ser un home d’una capacitat de treball increïble. Havia d’haver succeït Pompeu Fabra i ser catedràtic de Filologia a la Universitat de Barcelona si aquest país no hagués patit les circumstàncies catastròfiques de la Guerra Civil. Quan es jubila de la Càtedra de Llengües Romàniques a la Universitat de Chicago, torna a Catalunya i s’instal·la a Pineda de Mar, el 1967, una mica per atzar. Es va establir allà perquè pensava que si s’instal·lava a Barcelona el distraurien, li farien perdre el temps.

Per aquests atzars que té la vida, un dia vaig trobar el senyor Coromines i el vaig saludar. Al cap d’uns dies em va telefonar i va demanar-me que col·laborés amb ell, la qual cosa va deixar-me completament descol·locat. Després vaig saber que ell havia estat preguntant i que havia sabut que jo era catedràtic a l’institut de Calella... Vaig redactar el volum desè del Diccionari etimològic, que són els índexs generals de l’obra i, després, vaig escriure molts articles de la seva última obra, l’Onomasticon Cataloniae, que és un estudi etimològic i històric de tots els topònims en llengua catalana. També vaig empènyer perquè l’obra arribés a bon port, perquè Coromines havia mort quan només s’havien publicat dos volums i el tercer s’estava a punt de publicar. Treballar al costat d’aquest

gegant em va donar una visió de la lingüística catalana molt àmplia; va ser un privilegi molt gran. D’ell vaig aprendre que hi ha coses per les quals val la pena treballar. Em va ensenyar el valor de la paraula pàtria i de la paraula llengua. Coromines deia que pàtria era la terra dels pares i, és clar, això és fonamental: per què estimem la pàtria? Perquè és la terra que hem rebut dels pares, és la nostra tradició i, si no l’estimem nosaltres, qui l’estimarà? Això és una cosa noble. I només la podem estimar els qui la defensem, i no es referia a defensar la meva contra la teva, sinó a defensar-la perquè sense ella no tenim res. I com a fruit de la pàtria hi ha la llengua, l’únic patrimoni que hem rebut. Però, atenció, Coromines em va ensenyar que una llengua només s’entén en relació amb les altres, perquè ell era, alhora, un dels més grans coneixedors de la llengua castellana, i de l’occitana, la portuguesa i la francesa. De la mateixa manera que la llengua, la pàtria només s’explica en relació amb les altres pàtries, la qual cosa ens permet fer un tomb virtuós a aquesta mena de vergonya de parlar de nacionalisme al s. XXI. Nosaltres som nacionalistes perquè estimem la nostra cultura, la nostra llengua i volem i entenem que els altres s’estimin la seva. Sou biblista, professor d’hebreu, arameu... Avui, i sempre, cal estudiar la Bíblia perquè és el fonament de la nostra cultura, però és que també els jueus són part de la nostra cultura. Per exemple, el darrer text hebreu que hem publicat a la revista Tamid, de la Societat Catalana d’Estudis Hebraics, és un quadern d’un home anomenat Jucef Zabara, que era administrador de la comunitat jueva de Girona el 1443. És un quadernet de deu fulls, un llibre de comptes que un notari va enquadernar dins uns protocols llatins i que s’ha conservat de miracle. En aquells temps, la comunitat jueva de Girona es trobava a l’agonia, després que els avalots del 1391 havien convertit els jueus en el boc que va expiar uns mals socials dels quals ningú no era responsable de manera directa. La gent de cop es va avalotar i se’n va anar a matar els seus veïns. Això va passar al nostre país, com passa encara avui mateix en tants llocs del món. Els jueus que hi havia a Girona vivien en un món català com els seus contemporanis cristians, però s’alfabetitzaven en llengua hebrea, de manera que, a l’hora d’escriure, ho feien en hebreu. Aquest document que he publicat amb Eduard Feliu demostra això i també l’existència d’un món peculiar que escriu en hebreu però que, quan una paraula no li surt, l’escriu en català en lletres hebrees. També hem vist, en el quadernet de Zabara, fenòmens lingüístics que sabíem que existien a les terres gironines, però que pensàvem que eren molt més reculats en el temps, com l’ús del sufix llatí en -n, com rodon per rodó, accion per acció. Ho dic per reforçar la idea que la cultura jueva, la llengua hebrea, forma part del nostre patrimoni històric des de sempre. És per aquest motiu que, quan en temps del rectorat del doctor Nadal es va crear la plaça de professor d’estudis hebreus i arameus, se li donava a la nostra ciutat, a la nostra cultura, la possibilitat de recuperar una part de la seva història, un passat que és absolutament gironí, que no és sobrevingut ni una moda. És de justícia que la universitat l’estudiï.

“Avui, i sempre, cal estudiar la Bíblia perquè és el fonament de la nostra cultura, però és que també els jueus són part de la nostra cultura”. En aquells anys, ja éreu a Girona? La cosa ve de lluny, perquè fa més de vint anys que sóc professor de Bíblia a l’Institut Superior de Ciències Religioses de Girona. Un dia em van convidar a fer unes classes d’hebreu al Patronat del Call i gairebé de manera simultània el doctor Nadal també em va convidar a fer les primeres classes d’hebreu i de filologia catalana a la Facultat de Lletres. La plaça de professor d’hebreu a la universitat és una plaça acadèmica, però, com que les relacions amb el Patronat són molt bones, la relació és constant. Faig conferències allà i, per exemple, el Congrés de Girona-Besalú l’hem organitzat conjuntament Patronat i Universitat. També un llibre meu que es diu Nits jueves, que és un recull de rondalles històriques extretes de fonts literàries, es va publicar en la col·lecció Girona Judaica. Queda clar, doncs, que les relacions són òptimes. Què vol dir ensenyar Bíblia l’any 2008? Aquesta és una pregunta molt necessària. La Bíblia ens pensem que és un llibre, però és una biblioteca. És la biblioteca antiga del poble d’Israel, redactada al llarg de centenars d’anys, i és la base de la cultura religiosa i civil del poble jueu. El complement bíblic que anomenem Nou Testament és el fonament del món cristià, de manera que ensenyar Bíblia ajuda a conèixer aquest text a partir del qual, segons Northrop Frye, el que es considera un dels més grans crítics literari del s. XX, es desplega tota la literatura d’Occident. Dit d’una altra manera: les dues grans columnes que fonamenten el pensament occidental són la Bíblia i la filosofia grega (el món oriental és una altra cosa). Recordo que un dia el doctor Nadal em va dir: “Joan, no anem pas bé, perquè als meus alumnes de cinquè, els he fet una reflexió en el sentit que la història de les llengües és la història que va de Babel a la Pentecosta, i he vist en les seves cares que no sabien què eren ni Babel ni la Pentecosta”. I cito aquest exemple, no com a fet religiós, sinó com un fet purament cultural. Oferir la possibilitat de

/27/

/26/

Quina relació hi ha entre la Universitat i les altres institucions que vetllen, a Girona, per la cultura jueva? Funcionem amb unes relacions òptimes, des del punt de vista personal i professional. El Patronat del Call va ser una idea boníssima de l’Ajuntament, que va saber veure que no hi havia ningú que es fes càrrec d’un patrimoni amb unes possibilitats de projectar el nom de la ciutat molt grans.

“Per aquests atzars que té la vida, un dia vaig trobar el senyor Coromines i el vaig saludar. Al cap d’uns dies em va telefonar i va demanar-me que col·laborés amb ell, la qual cosa va deixar-me completament descol·locat”.


donar a conèixer la Bíblia, aquí a Girona, d’una manera crítica, filològica, científica a la fi, és una bona cosa. Per què heu fet una gramàtica jiddisch-castellà? Quan era professor associat a la Universitat de Barcelona vaig fer unes classes de llengua sefardita, que és l’espanyol fossilitzat de l’època dels Reis Catòlics. Aleshores vaig veure que a l’Estat espanyol ningú no havia estudiat mai la cultura jueva centreeuropea que s’expressava en jiddisch. El meu interès per comprendre aquest món em va portar a estudiar la seva llengua i, també, a la sorpresa de saber que la gramàtica que publiquem és la primera que apareix a Espanya. Sembla que mai ningú no s’havia dedicat a aquest tipus d’estudi a la Universitat Espanyola. Ara, l’ODELLEUM de la UdG ha editat la primera història i gramàtica del jiddisch en castellà i, recentment, des d’Oxford han mostrat interès a traduir aquesta obra a l’anglès. Ja es veurà... Què és el jiddisch? Per què a l’Europa central tots els jueus parlaven jiddisch? En el mapa que publiquem a la Gramàtica ja es veu que ens trobem davant d’una llengua absolutament excepcional, que comprèn el domini lingüístic més extens de la història d’Europa. S’estenia des d’Holanda fins al nord d’Itàlia, fins a arribar a Odessa i Letònia i Lituània, però, això sí, era una llengua exclusiva de les comunitats jueves. A la fi de l’imperi romà, diverses comunitats jueves estaven instal·lades a les ribes del Rin i el Danubi. Quan a l’edat mitjana l’imperi germànic va agafant embranzida cultural i econòmica, els jueus passaran a parlar l’alemany d’aquests territoris i el representaran amb lletres hebrees, la qual cosa crea una singularitat especial. Per causa de la dissortada història del judaisme europeu, aquests van anar sent expulsats dels països de parla alemanya en direcció a l’est, cap a Polònia, Ucraïna, Bielorússia, i es van endur la seva llengua. A causa de l’estil de vida tradicional, que obliga els jueus al replegament per no desnaturalitzar-se, mantindran viva la llengua fins a l’època de la més gran catàstrofe de la història d’Europa, que serà el nazisme i la II Guerra Mundial. Es van assassinar sis milions de persones i també es va dur a terme l’extermini de la llengua, que només s’ha mantingut, relativament, als EUA i a l’Argentina, en comunitats ultraortodoxes. Heu escrit un article titulat “Set-cents anys de Bíblia en català”. Sembla que les traduccions de l’hebreu vénen d’antic... Ja en temps de Jaume II, Jaume de Montjuïc havia rebut l’encàrrec reial de traduir la Bíblia, però no ens n’ha arribat cap testimoni. És gairebé segur que en corrien traduccions perquè hi havia comunitats jueves molt cultes que podien traduir-la al català, que era la seva llengua quotidiana. Al segle XIV circulaven en llengua catalana diverses traduccions de la Bíblia, els manuscrits de la qual tot just ara s’estan començant a editar. Al segle XV apareix la Bíblia valenciana, ja impresa, que va editar Bonifaci Ferrer, germà de sant Vicent Ferrer, que va tenir una dissort tremenda perquè va anar a parar a mans dels inquisidors i va acabar cremada. Només se’n va conservar un exemplar complet a la Biblioteca Reial de Suècia, però en un incendi que hi va haver al segle XVII es va cremar, per la qual cosa només hem rebut uns fragments del saltiri i el colofó, que es conserven a la Hispanic Society de Nova York. Amb la decadència de l’alta cultura catalana, no és fins al 1832 que tornem a trobar una traducció de la Bíblia, quan la Societat Bíblica Britànica i Estrangera, de Londres, encarrega a un exiliat català, anomenat Josep Melcior Prat, un home culte, la traducció del Nou Testament, just en el moment en el qual comença la Renaixença. És una traducció del llatí, per tant indirecta, però significa el retorn a la

“Els petits grups establerts a Palestina a finals del segle XIX, faran l’esforç brutal de convertir una llengua morta –l’hebreu– en la llengua de la vida quotidiana, la qual cosa representa un esforç terrible i una revolució lingüística única en la història de la humanitat”. “El diccionari que nosaltres fem, que es dirà Diccionari Girona, perquè ha estat fet des de la nostra universitat i existeix una tradició de diccionaris que duen per nom el de la universitat i ciutat”.

tradició de traduccions de la Bíblia al català. L’evolució de la biblística catalana és fluctuant fins que, amb el noucentisme, s’inicia un programa de traduccions que posa en marxa tres projectes. El primer és el de l’Institut de la Llengua Catalana (després IEC), que s’encarrega a mossèn Frederic Clascar, un home molt culte que, dissortadament, va morir havent publicat només tres o quatre volums, el primer dels quals es va publicar el 1915. El segueix la Bíblia de Montserrat, del pare Bonaventura Ubach. El tercer projecte l’impulsa Francesc Cambó, el 1928, a través de la Fundació Bíblica Catalana. Conèixer la Bíblia és assumit pels noucentistes com una necessitat cultural, perquè el món els resulta incomprensible sense ella i és per aquest motiu pel qual s’embarquen en aquests programes de traduccions. Amb posterioritat es produeix la Bíblia Catalana Traducció Interconfessional, que és la de la meva generació, que va ser publicada el 1993 i que duu una quantitat enorme d’edicions en tota mena de formats: de luxe, de butxaca, en CD-ROM o per Internet. La Bíblia continua viva gràcies als que pensem que és bàsic tenir-ne traduccions modernes. Sense la Bíblia no es pot entendre la nostra cultura. Què és la llengua hebrea moderna? L’hebreu s’havia mantingut com a llengua de cultura des de sempre, però com a llengua parlada es devia extingir cap al segle III de l’era cristiana. Vespasià i Titus destrueixen Jerusalem, l’any 70, i n’expulsen els jueus, que es mantindran en la diàspora. A finals del segle XIX es produeix, però, un fenomen singular: el sionisme. Teodor Hertzel, el pare del sionisme, veient que els jueus eren rebutjats, i de vegades agredits, en les comunitats de l’est d’Europa, alhora que a Alemanya es trobaven molt assimilats a la cultura ambiental, inicia un moviment que pretén el retorn a la terra d’Israel, que en aquell moment era un territori obscur de l’imperi otomà, deixat de la mà de Déu. El moviment sionista aconsegueix que, cap al 1882, joves idealistes europeus emigrin a Israel amb la voluntat de recuperar

Joan Coromines i Joan Ferrer al Restaurant Coll sa Creu d’Arenys de Munt, any 1992

“Recordo que un dia el doctor Nadal em va dir: “Joan, no anem pas bé, perquè als meus alumnes de cinquè, els he fet una reflexió en el sentit que la història de les llengües és la història que va de Babel a la Pentecosta, i he vist en les seves cares que no sabien que eren ni Babel ni la Pentecosta”

la vida jueva. Amb la caiguda de l’imperi otomà, la Palestina històrica queda sota l’administració de l’imperi britànic. Mentrestant, a Europa s’aniran produint fenòmens que empenyeran els sionistes a organitzar-se més bé i que els portaran a fer d’una llengua morta (que, com el llatí a les esglésies, només s’usava a les sinagogues per resar) el seu vehicle de comunicació. Els petits grups establerts a Palestina faran l’esforç brutal de convertir una llengua morta en la llengua de la vida quotidiana, la qual cosa representa un esforç terrible i una revolució lingüística única en la història de la humanitat. El diccionari que prepareu, és d’hebreu modern o bíblic? El diccionari que nosaltres fem, que es dirà Diccionari Girona, perquè ha estat fet des de la nostra universitat i existeix una tradició de diccionaris que duen per nom el de la universitat i ciutat, és un diccionari d’hebreu modern que, a més de les paraules estrictament modernes, pren com a base l’hebreu clàssic. D’altra banda, cal dir que preparo també un diccionari bíblic en català. Vaig estudiar hebreu amb la Bíblia i després vaig continuar amb l’hebreu modern perquè, des del punt de vista literari, considero que la cultura hebrea és una de les més actives del món.

Portada del llibre “El yídish. História y gramática de una lengua judía”, de la col·lecció “Linguae mundi”. /29/

/28/


donar a conèixer la Bíblia, aquí a Girona, d’una manera crítica, filològica, científica a la fi, és una bona cosa. Per què heu fet una gramàtica jiddisch-castellà? Quan era professor associat a la Universitat de Barcelona vaig fer unes classes de llengua sefardita, que és l’espanyol fossilitzat de l’època dels Reis Catòlics. Aleshores vaig veure que a l’Estat espanyol ningú no havia estudiat mai la cultura jueva centreeuropea que s’expressava en jiddisch. El meu interès per comprendre aquest món em va portar a estudiar la seva llengua i, també, a la sorpresa de saber que la gramàtica que publiquem és la primera que apareix a Espanya. Sembla que mai ningú no s’havia dedicat a aquest tipus d’estudi a la Universitat Espanyola. Ara, l’ODELLEUM de la UdG ha editat la primera història i gramàtica del jiddisch en castellà i, recentment, des d’Oxford han mostrat interès a traduir aquesta obra a l’anglès. Ja es veurà... Què és el jiddisch? Per què a l’Europa central tots els jueus parlaven jiddisch? En el mapa que publiquem a la Gramàtica ja es veu que ens trobem davant d’una llengua absolutament excepcional, que comprèn el domini lingüístic més extens de la història d’Europa. S’estenia des d’Holanda fins al nord d’Itàlia, fins a arribar a Odessa i Letònia i Lituània, però, això sí, era una llengua exclusiva de les comunitats jueves. A la fi de l’imperi romà, diverses comunitats jueves estaven instal·lades a les ribes del Rin i el Danubi. Quan a l’edat mitjana l’imperi germànic va agafant embranzida cultural i econòmica, els jueus passaran a parlar l’alemany d’aquests territoris i el representaran amb lletres hebrees, la qual cosa crea una singularitat especial. Per causa de la dissortada història del judaisme europeu, aquests van anar sent expulsats dels països de parla alemanya en direcció a l’est, cap a Polònia, Ucraïna, Bielorússia, i es van endur la seva llengua. A causa de l’estil de vida tradicional, que obliga els jueus al replegament per no desnaturalitzar-se, mantindran viva la llengua fins a l’època de la més gran catàstrofe de la història d’Europa, que serà el nazisme i la II Guerra Mundial. Es van assassinar sis milions de persones i també es va dur a terme l’extermini de la llengua, que només s’ha mantingut, relativament, als EUA i a l’Argentina, en comunitats ultraortodoxes. Heu escrit un article titulat “Set-cents anys de Bíblia en català”. Sembla que les traduccions de l’hebreu vénen d’antic... Ja en temps de Jaume II, Jaume de Montjuïc havia rebut l’encàrrec reial de traduir la Bíblia, però no ens n’ha arribat cap testimoni. És gairebé segur que en corrien traduccions perquè hi havia comunitats jueves molt cultes que podien traduir-la al català, que era la seva llengua quotidiana. Al segle XIV circulaven en llengua catalana diverses traduccions de la Bíblia, els manuscrits de la qual tot just ara s’estan començant a editar. Al segle XV apareix la Bíblia valenciana, ja impresa, que va editar Bonifaci Ferrer, germà de sant Vicent Ferrer, que va tenir una dissort tremenda perquè va anar a parar a mans dels inquisidors i va acabar cremada. Només se’n va conservar un exemplar complet a la Biblioteca Reial de Suècia, però en un incendi que hi va haver al segle XVII es va cremar, per la qual cosa només hem rebut uns fragments del saltiri i el colofó, que es conserven a la Hispanic Society de Nova York. Amb la decadència de l’alta cultura catalana, no és fins al 1832 que tornem a trobar una traducció de la Bíblia, quan la Societat Bíblica Britànica i Estrangera, de Londres, encarrega a un exiliat català, anomenat Josep Melcior Prat, un home culte, la traducció del Nou Testament, just en el moment en el qual comença la Renaixença. És una traducció del llatí, per tant indirecta, però significa el retorn a la

“Els petits grups establerts a Palestina a finals del segle XIX, faran l’esforç brutal de convertir una llengua morta –l’hebreu– en la llengua de la vida quotidiana, la qual cosa representa un esforç terrible i una revolució lingüística única en la història de la humanitat”. “El diccionari que nosaltres fem, que es dirà Diccionari Girona, perquè ha estat fet des de la nostra universitat i existeix una tradició de diccionaris que duen per nom el de la universitat i ciutat”.

tradició de traduccions de la Bíblia al català. L’evolució de la biblística catalana és fluctuant fins que, amb el noucentisme, s’inicia un programa de traduccions que posa en marxa tres projectes. El primer és el de l’Institut de la Llengua Catalana (després IEC), que s’encarrega a mossèn Frederic Clascar, un home molt culte que, dissortadament, va morir havent publicat només tres o quatre volums, el primer dels quals es va publicar el 1915. El segueix la Bíblia de Montserrat, del pare Bonaventura Ubach. El tercer projecte l’impulsa Francesc Cambó, el 1928, a través de la Fundació Bíblica Catalana. Conèixer la Bíblia és assumit pels noucentistes com una necessitat cultural, perquè el món els resulta incomprensible sense ella i és per aquest motiu pel qual s’embarquen en aquests programes de traduccions. Amb posterioritat es produeix la Bíblia Catalana Traducció Interconfessional, que és la de la meva generació, que va ser publicada el 1993 i que duu una quantitat enorme d’edicions en tota mena de formats: de luxe, de butxaca, en CD-ROM o per Internet. La Bíblia continua viva gràcies als que pensem que és bàsic tenir-ne traduccions modernes. Sense la Bíblia no es pot entendre la nostra cultura. Què és la llengua hebrea moderna? L’hebreu s’havia mantingut com a llengua de cultura des de sempre, però com a llengua parlada es devia extingir cap al segle III de l’era cristiana. Vespasià i Titus destrueixen Jerusalem, l’any 70, i n’expulsen els jueus, que es mantindran en la diàspora. A finals del segle XIX es produeix, però, un fenomen singular: el sionisme. Teodor Hertzel, el pare del sionisme, veient que els jueus eren rebutjats, i de vegades agredits, en les comunitats de l’est d’Europa, alhora que a Alemanya es trobaven molt assimilats a la cultura ambiental, inicia un moviment que pretén el retorn a la terra d’Israel, que en aquell moment era un territori obscur de l’imperi otomà, deixat de la mà de Déu. El moviment sionista aconsegueix que, cap al 1882, joves idealistes europeus emigrin a Israel amb la voluntat de recuperar

Joan Coromines i Joan Ferrer al Restaurant Coll sa Creu d’Arenys de Munt, any 1992

“Recordo que un dia el doctor Nadal em va dir: “Joan, no anem pas bé, perquè als meus alumnes de cinquè, els he fet una reflexió en el sentit que la història de les llengües és la història que va de Babel a la Pentecosta, i he vist en les seves cares que no sabien que eren ni Babel ni la Pentecosta”

la vida jueva. Amb la caiguda de l’imperi otomà, la Palestina històrica queda sota l’administració de l’imperi britànic. Mentrestant, a Europa s’aniran produint fenòmens que empenyeran els sionistes a organitzar-se més bé i que els portaran a fer d’una llengua morta (que, com el llatí a les esglésies, només s’usava a les sinagogues per resar) el seu vehicle de comunicació. Els petits grups establerts a Palestina faran l’esforç brutal de convertir una llengua morta en la llengua de la vida quotidiana, la qual cosa representa un esforç terrible i una revolució lingüística única en la història de la humanitat. El diccionari que prepareu, és d’hebreu modern o bíblic? El diccionari que nosaltres fem, que es dirà Diccionari Girona, perquè ha estat fet des de la nostra universitat i existeix una tradició de diccionaris que duen per nom el de la universitat i ciutat, és un diccionari d’hebreu modern que, a més de les paraules estrictament modernes, pren com a base l’hebreu clàssic. D’altra banda, cal dir que preparo també un diccionari bíblic en català. Vaig estudiar hebreu amb la Bíblia i després vaig continuar amb l’hebreu modern perquè, des del punt de vista literari, considero que la cultura hebrea és una de les més actives del món.

Portada del llibre “El yídish. História y gramática de una lengua judía”, de la col·lecció “Linguae mundi”. /29/

/28/


DE ROMA AL BIERZO PASSANT PER SANLÚCAR. LA SINGULAR PERIPÈCIA DE JOAN BOSCH SEGUINT EL RASTRE DEL PINTOR PAUL BRIL S om a Roma. És l’any 2004. Joan Bosch hi fa una estada de recerca, una més de tantes que ha fet. Una més entre les milers que fan investigadors d’arreu del món. En aquests dies la feina a l’Arxiu Capitolí se centra a buscar, en els llibres del notari valencià Rabassa, els rastres de les obres d’art que, des de Roma, puguin haver anat cap a Catalunya.

El temps dels documents és el segle XVII, i a la ciutat dels Set Turons s’hi barregen els millors artistes d’Europa amb els més grans conspiradors polítics. Tothom que vol ser algú ha de ser a Roma. A l’Arxiu, Bosch passa pàgines, pren notes i troba, entre els lligalls, un contracte en el qual el marquès de Villafranca del Bierzo encarrega un lot de 93 pintures a un grup de pintors flamencs, entre els quals hi ha Paul Bril. La sorpresa és majúscula, perquè Bril juga a la primera divisió dels pintors del Renaixement. Bon amic de Rubens, Bril es va significar com una figura clau en l’evolució del gènere del paisatge en la pintura; és un artista que és més que

Una de les pintures del convent de Santa María de la Anunciada.

altres pintors —a penes considerats uns artesans— i que va de bracet amb les elits del moment. Amb el document a les mans, a l’investigador l’assalta una pregunta: “Com és que no en sabíem res, d’aquestes pintures?”.

altra historiadora de l’art, Francesca Cappelletti, compila l’obra de Bril en el que pretén ser el recull definitiu del pintor flamenc. “Segur que deuen ser allà”, pensa Bosch, “segur que Cappeletti deu fer esment d’aquest contracte que jo he trobat”. Amb aquest convenciment, deixa estar la qüestió.

El contractant, Pedro de Toledo i Osorio, cinquè marquès de Villafranca del Bierzo i Grande de España, va ser un home de la Corona. Brillant comandant de les Milícies, mantenia a resguard els interessos del rei d’Espanya a Itàlia o Flandes. La història el recorda així, com un home d’estat. Joan Bosch, però, el descobreix en els papers tot just trobats com un amant de l’art, un col·leccionista. “Ho duia a la sang”, afirma. No en va la seva mare, una Colonna, era d’una família que mantenia excel·lents relacions amb els artistes més destacats del moment, com Caravaggio, i la seva tia era Leonor de Toledo, casada amb el duc Cosimo I de Florència. Pedro de Toledo era bo per a la guerra i per a l’art; era un home del Renaixement.

Passen tres anys i per la primavera del 2007 Cappelletti publica l’obra sobre Bril, en la qual no hi ha cap referència als quadres que el marquès havia encarregat, aquells dels quals Bosch havia trobat el contracte. Poc abans havia aparegut el catàleg de l’exposició Las edades del hombre, una mostra destinada a promocionar l’art de Castella i Lleó. A partir d’aquí Bosch té notícia d’uns quadres que hi ha al convent de l’Anunciada, a Villafranca del Bierzo, que, malgrat atribuir-se a un autor italià de cognom Serena, presenten unes característiques que per un especialista en pintura flamenca com ell els fan estranys: “Per què pintava com un flamenc, aquest italià?”, es pregunta en veure les reproduccions.

Però seguim allà on érem, fent de detectius amb Joan Bosch, que encara no acaba de creure el que els documents li diuen. Té notícia que una

Un llibre que no en parla i una exposició amb dos quadres sorprenents disparen les alertes de l’investigador. Li sembla que... però necessita

La sorpresa de trobar quadres de Paul Bril és majúscula, perquè juga a la primera divisió dels pintors del Renaixement, és bon amic de Rubens i es va significar com una figura clau en l’evolució del gènere del paisatge en la pintura

/31/

/30/


DE ROMA AL BIERZO PASSANT PER SANLÚCAR. LA SINGULAR PERIPÈCIA DE JOAN BOSCH SEGUINT EL RASTRE DEL PINTOR PAUL BRIL S om a Roma. És l’any 2004. Joan Bosch hi fa una estada de recerca, una més de tantes que ha fet. Una més entre les milers que fan investigadors d’arreu del món. En aquests dies la feina a l’Arxiu Capitolí se centra a buscar, en els llibres del notari valencià Rabassa, els rastres de les obres d’art que, des de Roma, puguin haver anat cap a Catalunya.

El temps dels documents és el segle XVII, i a la ciutat dels Set Turons s’hi barregen els millors artistes d’Europa amb els més grans conspiradors polítics. Tothom que vol ser algú ha de ser a Roma. A l’Arxiu, Bosch passa pàgines, pren notes i troba, entre els lligalls, un contracte en el qual el marquès de Villafranca del Bierzo encarrega un lot de 93 pintures a un grup de pintors flamencs, entre els quals hi ha Paul Bril. La sorpresa és majúscula, perquè Bril juga a la primera divisió dels pintors del Renaixement. Bon amic de Rubens, Bril es va significar com una figura clau en l’evolució del gènere del paisatge en la pintura; és un artista que és més que

Una de les pintures del convent de Santa María de la Anunciada.

altres pintors —a penes considerats uns artesans— i que va de bracet amb les elits del moment. Amb el document a les mans, a l’investigador l’assalta una pregunta: “Com és que no en sabíem res, d’aquestes pintures?”.

altra historiadora de l’art, Francesca Cappelletti, compila l’obra de Bril en el que pretén ser el recull definitiu del pintor flamenc. “Segur que deuen ser allà”, pensa Bosch, “segur que Cappeletti deu fer esment d’aquest contracte que jo he trobat”. Amb aquest convenciment, deixa estar la qüestió.

El contractant, Pedro de Toledo i Osorio, cinquè marquès de Villafranca del Bierzo i Grande de España, va ser un home de la Corona. Brillant comandant de les Milícies, mantenia a resguard els interessos del rei d’Espanya a Itàlia o Flandes. La història el recorda així, com un home d’estat. Joan Bosch, però, el descobreix en els papers tot just trobats com un amant de l’art, un col·leccionista. “Ho duia a la sang”, afirma. No en va la seva mare, una Colonna, era d’una família que mantenia excel·lents relacions amb els artistes més destacats del moment, com Caravaggio, i la seva tia era Leonor de Toledo, casada amb el duc Cosimo I de Florència. Pedro de Toledo era bo per a la guerra i per a l’art; era un home del Renaixement.

Passen tres anys i per la primavera del 2007 Cappelletti publica l’obra sobre Bril, en la qual no hi ha cap referència als quadres que el marquès havia encarregat, aquells dels quals Bosch havia trobat el contracte. Poc abans havia aparegut el catàleg de l’exposició Las edades del hombre, una mostra destinada a promocionar l’art de Castella i Lleó. A partir d’aquí Bosch té notícia d’uns quadres que hi ha al convent de l’Anunciada, a Villafranca del Bierzo, que, malgrat atribuir-se a un autor italià de cognom Serena, presenten unes característiques que per un especialista en pintura flamenca com ell els fan estranys: “Per què pintava com un flamenc, aquest italià?”, es pregunta en veure les reproduccions.

Però seguim allà on érem, fent de detectius amb Joan Bosch, que encara no acaba de creure el que els documents li diuen. Té notícia que una

Un llibre que no en parla i una exposició amb dos quadres sorprenents disparen les alertes de l’investigador. Li sembla que... però necessita

La sorpresa de trobar quadres de Paul Bril és majúscula, perquè juga a la primera divisió dels pintors del Renaixement, és bon amic de Rubens i es va significar com una figura clau en l’evolució del gènere del paisatge en la pintura

/31/

/30/


Joan Bosch descobreix en els papers tot just trobats, a Pedro de Toledo i Osorio, cinquè marquès de Villafranca del Bierzo i Grande de España com un amant de l’art, un col·leccionista

Vista exterior del convent, a Villafranca del Bierzo.

saber més, cal buscar als arxius familiars del marquès. Viatja al palau dels ducs de Medina Sidonia, a Sanlúcar de Barrameda, l’arxiu privat més important d’Europa, on hi ha els papers dels Toledo. Allà, buscant les proves de l’atribució a Serena, troba la documentació que li falta, la qual, a través de l’error d’un altre, li dóna a ell l’encert, la recompensa desitjada. La lectura fidel de la documentació demostra que algú ha interpretat malament el document, que aquell pintor italià —Giuseppe Serena— al qual s’atribueixen els quadres en l’exposició castellana no en va ser l’autor, només era un més dels pintors que el marquès mirava de posar al seu servei. L’escletxa es va obrint: són les dues pintures del convent de l’Anunciada una part de l’encàrrec del contracte romà, un cop rebatuda l’autoria italiana de les pintures? Bosch es planteja la manera de confirmar-ho. No sembla fàcil. El convent de l’Anunciada és de monges clarisses, que són de clausura. Comencen els contactes amb el bisbat d’Astorga, però les passes van lentes, massa lentes per a Bosch, que té pressa, que vol saber si allò que ell pensa és veritat, si les pintures són, a la fi, les flamenques del contracte. L’afer sembla que no avança i decideix tirar pel dret. L’informen que hi ha una monja al convent, sor Carmen, que és historiadora. Sap també que les clarisses són un orde franciscà que pregona la senzillesa, la franquesa. Ho ha d’intentar: li telefonarà. Marca els números. Sor Carmen es posa al telèfon; parlen. Li explica la seva hipòtesi. La monja li contesta que no són només dos quadres, que n’hi ha trenta de la mateixa sèrie d’ermitans. L’expectativa creix. Bosch enfila cap a Villafranca del Bierzo. Un cop arriba al convent, sap que s’adaptarà als requisits de la vida en clausura. Aconsegueix veure directament una part de les peces i demana a sor Carmen que fotografiï els quadres que ocupen els espais més recòndits; li deixa una petita càmera de butxaca i li ensenya com funciona. La monja torna al cap d’uns minuts. Les imatges són precàries però no deixen cap mena de dubte, la temàtica les identifica: els quadres són els del contracte romà del notari Rabassa; no són de Serena sinó que els va pintar el grup de Paul Bril. Les monges, que tenen una gran estimació per aquelles peces, no en sabien res, perquè fa quatrecents anys que els quadres estan penjats de la paret i ningú no els ha tocat en aquest temps.

Dels jesuïtes a les clarisses

la duquessa d’Alba, la convenç d’ingressar a l’orde de les clarisses, estrictes, severes, però observants d’una regla acceptada per l’església. Els diners per als jesuïtes se’ls endurà la filla, a la qual el pare decideix construir-li el convent de Santa Maria de l’Anunciada. Les pintures, és clar, seguiran el camí de la novícia. “Es perquè el marquès havia previst una destinació diferent de la final que en un convent femení trobem que totes les pintures representen ermitans masculins”, explica Bosch. La temàtica exigeix una gran imaginació als artistes. La cosa està a mostrar els beneficis i les virtuts de la vida monàstica a partir de l’exemple dels ermitans. Sí, sembla fàcil, però caldrà imaginar més de noranta imatges diferents, amb els seus paisatges respectius, alguns de situats en escenaris en què els pintors no hauran estat mai. Es dedueix, doncs, que no ho és tant, de senzill. Aquí, l’anàlisi dels quadres introdueix un altre nom, el de Martin de Vos, que serà el dibuixant que proveirà els gra-

Necessiten restauració Les pintures no havien estat despenjades mai. “Amb l’ajuda d’una escala vam despenjar les més accessibles, però les de l’església encara no han estat mai despenjades”, explica Bosch. Algunes de les pintures es troben en un estat de precarietat evident, sobretot un parell que han estat exposades a ambients humits. La restauració dels quadres depassa les possibilitats econòmiques de la comunitat monàstica, en la qual a penes queden nou monges. Les converses amb l’Ajuntament de Villafranca del Bierzo van en la direcció d’adequar una part del convent per a la visita pública, una opció a la qual les monges, de moment, no s’oposen.

El doctor Joan Bosch és professor titular d’Història de l’Art a la Universitat de Girona. És membre d’un grup de recerca que estudia la posició de Catalunya en l’encreuament europeu de les arts del Renaixement i és, potser, per aquest investigar en una cruïlla de cultures que ha pogut viure una peripècia extraordinària, com ha estat la de documentar i després localitzar una sèrie de trenta quadres de pintors flamencs, el més destacat dels quals és Paul de Bril. La troballa va ser presentada el mes d’abril passat al monestir de l’Anunciada, a Villafranca del Bierzo, allà on les pintures han estat els darrers quatre-cents anys.

Un cop descoberta l’autèntica autoria de les obres i restituït el seu valor, cal que es faci un projecte museogràfic de manera que l’encant de tota aquesta història, aquella que va passar en veritat, la del marquès i la seva filla monja, la dels pintors, però també la dels ermitans que es representen a les teles, sigui explicada d’una manera accessible al públic. La ciutat, en el camí de Sant Jaume, espera que aquesta descoberta proporcioni un nou al·licient als romeus que hi passen. Per Joan Bosch el més gros encara ha d’arribar, quan els flamencs d’avui descobreixin que a Villafranca hi ha la més gran col·lecció de pintura de Bril fora d’Itàlia.

Un dels documents originals en el qual es descriuen els quadres.

/33/

/32/

Reculem un altre cop quatre-cents anys per anar a casa de Pedro de Toledo. Allà, pare i filla no pensen de la mateixa manera. Ella vol ingressar en un orde monàstic, el de la Laura, que frega l’heterodòxia. El pare no ho vol. La filla s’escapa pel balcó lligant llençols ajudada per una serventa, però cau i es fa mal. Mentrestant, els quadres ja s’estan pintant a Roma perquè el marquès els volia per a un convent jesuïta que pretenia fundar. Cal, però, atendre primer la voluntat de la filla. El pare, a través d’una tia de la noia,

Un cop descoberta l’autèntica autoria de les obres i restituït el seu valor, cal que es faci un projecte museogràfic de manera que l’encant de tota aquesta història, aquella que va passar en veritat, la del marquès i la seva filla monja, la dels pintors, però també la dels ermitans que es representen a les teles, sigui explicada d’una manera accessible al públic

vats creats per Rafael I i Johan I Sadeler, que, més endavant, es convertiran en quadres de gran format. A ell, a la seva imaginació, es deu la desfilada incomparable de paisatges fantasiosos, alguns d’alpins, altres de desèrtics... en els quals Bril i els altres representaran ermitans de Síria, d’Armènia, d’Eslovàquia, de Suïssa, d’Escòcia, que, mirats en conjunt, componen una mena d’història del cristianisme. Les pintures ens parlen d’uns individus que abandonen el món per acostar-se a la divinitat. En paraules de Bosch, són una “mena de professionals de la mortificació que, per purificar-se, es tanquen en troncs d’arbres fent vot de no sortir-ne mai més, o que es claven estaques al voltant per no poder moure’s ni dormir, o es reclouen de per vida en coves.”


Joan Bosch descobreix en els papers tot just trobats, a Pedro de Toledo i Osorio, cinquè marquès de Villafranca del Bierzo i Grande de España com un amant de l’art, un col·leccionista

Vista exterior del convent, a Villafranca del Bierzo.

saber més, cal buscar als arxius familiars del marquès. Viatja al palau dels ducs de Medina Sidonia, a Sanlúcar de Barrameda, l’arxiu privat més important d’Europa, on hi ha els papers dels Toledo. Allà, buscant les proves de l’atribució a Serena, troba la documentació que li falta, la qual, a través de l’error d’un altre, li dóna a ell l’encert, la recompensa desitjada. La lectura fidel de la documentació demostra que algú ha interpretat malament el document, que aquell pintor italià —Giuseppe Serena— al qual s’atribueixen els quadres en l’exposició castellana no en va ser l’autor, només era un més dels pintors que el marquès mirava de posar al seu servei. L’escletxa es va obrint: són les dues pintures del convent de l’Anunciada una part de l’encàrrec del contracte romà, un cop rebatuda l’autoria italiana de les pintures? Bosch es planteja la manera de confirmar-ho. No sembla fàcil. El convent de l’Anunciada és de monges clarisses, que són de clausura. Comencen els contactes amb el bisbat d’Astorga, però les passes van lentes, massa lentes per a Bosch, que té pressa, que vol saber si allò que ell pensa és veritat, si les pintures són, a la fi, les flamenques del contracte. L’afer sembla que no avança i decideix tirar pel dret. L’informen que hi ha una monja al convent, sor Carmen, que és historiadora. Sap també que les clarisses són un orde franciscà que pregona la senzillesa, la franquesa. Ho ha d’intentar: li telefonarà. Marca els números. Sor Carmen es posa al telèfon; parlen. Li explica la seva hipòtesi. La monja li contesta que no són només dos quadres, que n’hi ha trenta de la mateixa sèrie d’ermitans. L’expectativa creix. Bosch enfila cap a Villafranca del Bierzo. Un cop arriba al convent, sap que s’adaptarà als requisits de la vida en clausura. Aconsegueix veure directament una part de les peces i demana a sor Carmen que fotografiï els quadres que ocupen els espais més recòndits; li deixa una petita càmera de butxaca i li ensenya com funciona. La monja torna al cap d’uns minuts. Les imatges són precàries però no deixen cap mena de dubte, la temàtica les identifica: els quadres són els del contracte romà del notari Rabassa; no són de Serena sinó que els va pintar el grup de Paul Bril. Les monges, que tenen una gran estimació per aquelles peces, no en sabien res, perquè fa quatrecents anys que els quadres estan penjats de la paret i ningú no els ha tocat en aquest temps.

Dels jesuïtes a les clarisses

la duquessa d’Alba, la convenç d’ingressar a l’orde de les clarisses, estrictes, severes, però observants d’una regla acceptada per l’església. Els diners per als jesuïtes se’ls endurà la filla, a la qual el pare decideix construir-li el convent de Santa Maria de l’Anunciada. Les pintures, és clar, seguiran el camí de la novícia. “Es perquè el marquès havia previst una destinació diferent de la final que en un convent femení trobem que totes les pintures representen ermitans masculins”, explica Bosch. La temàtica exigeix una gran imaginació als artistes. La cosa està a mostrar els beneficis i les virtuts de la vida monàstica a partir de l’exemple dels ermitans. Sí, sembla fàcil, però caldrà imaginar més de noranta imatges diferents, amb els seus paisatges respectius, alguns de situats en escenaris en què els pintors no hauran estat mai. Es dedueix, doncs, que no ho és tant, de senzill. Aquí, l’anàlisi dels quadres introdueix un altre nom, el de Martin de Vos, que serà el dibuixant que proveirà els gra-

Necessiten restauració Les pintures no havien estat despenjades mai. “Amb l’ajuda d’una escala vam despenjar les més accessibles, però les de l’església encara no han estat mai despenjades”, explica Bosch. Algunes de les pintures es troben en un estat de precarietat evident, sobretot un parell que han estat exposades a ambients humits. La restauració dels quadres depassa les possibilitats econòmiques de la comunitat monàstica, en la qual a penes queden nou monges. Les converses amb l’Ajuntament de Villafranca del Bierzo van en la direcció d’adequar una part del convent per a la visita pública, una opció a la qual les monges, de moment, no s’oposen.

El doctor Joan Bosch és professor titular d’Història de l’Art a la Universitat de Girona. És membre d’un grup de recerca que estudia la posició de Catalunya en l’encreuament europeu de les arts del Renaixement i és, potser, per aquest investigar en una cruïlla de cultures que ha pogut viure una peripècia extraordinària, com ha estat la de documentar i després localitzar una sèrie de trenta quadres de pintors flamencs, el més destacat dels quals és Paul de Bril. La troballa va ser presentada el mes d’abril passat al monestir de l’Anunciada, a Villafranca del Bierzo, allà on les pintures han estat els darrers quatre-cents anys.

Un cop descoberta l’autèntica autoria de les obres i restituït el seu valor, cal que es faci un projecte museogràfic de manera que l’encant de tota aquesta història, aquella que va passar en veritat, la del marquès i la seva filla monja, la dels pintors, però també la dels ermitans que es representen a les teles, sigui explicada d’una manera accessible al públic. La ciutat, en el camí de Sant Jaume, espera que aquesta descoberta proporcioni un nou al·licient als romeus que hi passen. Per Joan Bosch el més gros encara ha d’arribar, quan els flamencs d’avui descobreixin que a Villafranca hi ha la més gran col·lecció de pintura de Bril fora d’Itàlia.

Un dels documents originals en el qual es descriuen els quadres.

/33/

/32/

Reculem un altre cop quatre-cents anys per anar a casa de Pedro de Toledo. Allà, pare i filla no pensen de la mateixa manera. Ella vol ingressar en un orde monàstic, el de la Laura, que frega l’heterodòxia. El pare no ho vol. La filla s’escapa pel balcó lligant llençols ajudada per una serventa, però cau i es fa mal. Mentrestant, els quadres ja s’estan pintant a Roma perquè el marquès els volia per a un convent jesuïta que pretenia fundar. Cal, però, atendre primer la voluntat de la filla. El pare, a través d’una tia de la noia,

Un cop descoberta l’autèntica autoria de les obres i restituït el seu valor, cal que es faci un projecte museogràfic de manera que l’encant de tota aquesta història, aquella que va passar en veritat, la del marquès i la seva filla monja, la dels pintors, però també la dels ermitans que es representen a les teles, sigui explicada d’una manera accessible al públic

vats creats per Rafael I i Johan I Sadeler, que, més endavant, es convertiran en quadres de gran format. A ell, a la seva imaginació, es deu la desfilada incomparable de paisatges fantasiosos, alguns d’alpins, altres de desèrtics... en els quals Bril i els altres representaran ermitans de Síria, d’Armènia, d’Eslovàquia, de Suïssa, d’Escòcia, que, mirats en conjunt, componen una mena d’història del cristianisme. Les pintures ens parlen d’uns individus que abandonen el món per acostar-se a la divinitat. En paraules de Bosch, són una “mena de professionals de la mortificació que, per purificar-se, es tanquen en troncs d’arbres fent vot de no sortir-ne mai més, o que es claven estaques al voltant per no poder moure’s ni dormir, o es reclouen de per vida en coves.”


Integració 3D de píxels híbrids.

Més ràpid, més petit, més barat.

Marc Bigas ha guanyat el premi Eduard Fontseré de ciències físiques de l'Institut d'Estudis Catalans amb la tesi Integració 3D de píxels híbrids. Bigas és, a més, responsable de desenvolupament del Parc Científic i Tecnològic de la UdG.

L’

univers de l’electrònica viu una revolució constant que gira a l’entorn de la producció de xips més ràpids, més petits i més barats. La recerca de Marc Bigas (Barcelona, 1978) fa un altre gir en aquesta direcció gràcies al fet d’haver aconseguit desenvolupar una tecnologia que permet una major integració dels xips híbrids a partir d’una arquitectura tridimensional i un augment significatiu de les connexions disponibles. Aquest doctor desenvolupa, des de fa uns mesos, la faceta de gestor per a la qual també es preparen els llicenciats superiors en enginyeria industrial, uns estudis que proposen un perfil professional característic que tant permet vestir amb bata blanca, com canviar-la per l’americana i la corbata. Marc Bigas ens rep a l’edifici Jaume Casademont del Parc Científic. Li hem demanat que ens expliqui en què consisteix la tesi premiada. Afirma que el principal èxit de la recerca ha estat aconseguir disposar connexions (bumps) cada 50 µm en la cara inferior d’un xip, quan els procediments comercials les situaven per damunt de les 400 µm. Si es vol saber què són 50 µm n’hi ha prou d’agafar una bossa de plàstic del comerç, d’aquelles tan primes: la làmina fa aquest gruix. Imaginem haver de fer centenars de connexions separades pel cantell d’una bossa, sota la superfície d’un xip, per unir-lo a l’oblea de silici en la qual hi ha la resta de la part electrònica. La solució d’aquest enginyer, expressada en la tesi doctoral, ha aplanat el camí per obtenir xips híbrids amb una arquitectura de tres dimensions, la qual cosa ha donat pas a l’aplicació de la tecnologia desenvolupada en un aparell de mamografia i l’obtenció d’una patent internacional. Una recerca amb implicacions internacionals Bigas ens fa saber que la recerca s’ha dut a terme al Centro Nacional de Microelectrónica (CNM), que depèn del CSIC i que és un laboratori de referència internacional capacitat per desenvolupar i construir xips. I no n’hi ha gaires, de centres com

aquest, al món. Quan ell hi va arribar, es va incorporar a un projecte europeu en el qual la companyia Philips tenia un gran interès. La recerca perseguia augmentar el nombre de connexions dels xips millorant-ne la tecnologia, ja que en determinats usos en què és necessari un volum molt gran de connexions, no n’hi ha prou amb el sistema tradicional d’unir els xips per les cares laterals, aquella imatge que tots coneixem del xip que sembla un centpeus. A la fi, el que es volia era que fossin més ràpids, més petits i més barats. Un cop assolit l’objectiu de desenvolupar una tecnologia que servia per processar informació amb menys espai a velocitats més altes, i seguint el consell del Dr. Enric Cabruja, investigador del CSIC i, a la fi, director de la tesi (juntament amb el Dr. Josep Forest), Bigas va orientar la recerca cap al desenvolupament de la tecnologia de detectors de píxels. A partir d’aquell moment es va incorporar en el Grup de Sensors de Radiació, integrat per investigadors del CNM i de l’IFAE, interessats en la física d’altes energies per a la construcció d’aparells de mamografia digital. Una qüestió de bumps Els píxels es componen d’una part sensible (és a dir, la que “hi veu”) i una part electrònica (la que controla o “pensa”). Les arquitectures tradicionals de xips proposaven un bloc monolític en el qual es donaven les dues funcions, la que hi havia de veure i la que havia de pensar. El problema del xip monolític era doble, pel fet que havia d’integrar les dues parts en una mateixa superfície, fent-se nosa, i havia de ser construït amb un únic material, la qual cosa en limitava les prestacions. Aquestes limitacions van dur a la necessitat de millorar la tecnologia de construcció de xips híbrids. Tot i que els xips híbrids havien estat proposats feia més de vint anys, no havia estat fins a temps recents que la seva construcció havia abandonat els llimbs de la ciència ficció per convertir-se en realitat. En la teoria, un xip híbrid solucionava, de cop, tots els inconvenients dels monolítics. Permetia construir el xip amb dos components, aquells que fossin més adients als usos que se li vol/35/

/34/


Integració 3D de píxels híbrids.

Més ràpid, més petit, més barat.

Marc Bigas ha guanyat el premi Eduard Fontseré de ciències físiques de l'Institut d'Estudis Catalans amb la tesi Integració 3D de píxels híbrids. Bigas és, a més, responsable de desenvolupament del Parc Científic i Tecnològic de la UdG.

L’

univers de l’electrònica viu una revolució constant que gira a l’entorn de la producció de xips més ràpids, més petits i més barats. La recerca de Marc Bigas (Barcelona, 1978) fa un altre gir en aquesta direcció gràcies al fet d’haver aconseguit desenvolupar una tecnologia que permet una major integració dels xips híbrids a partir d’una arquitectura tridimensional i un augment significatiu de les connexions disponibles. Aquest doctor desenvolupa, des de fa uns mesos, la faceta de gestor per a la qual també es preparen els llicenciats superiors en enginyeria industrial, uns estudis que proposen un perfil professional característic que tant permet vestir amb bata blanca, com canviar-la per l’americana i la corbata. Marc Bigas ens rep a l’edifici Jaume Casademont del Parc Científic. Li hem demanat que ens expliqui en què consisteix la tesi premiada. Afirma que el principal èxit de la recerca ha estat aconseguir disposar connexions (bumps) cada 50 µm en la cara inferior d’un xip, quan els procediments comercials les situaven per damunt de les 400 µm. Si es vol saber què són 50 µm n’hi ha prou d’agafar una bossa de plàstic del comerç, d’aquelles tan primes: la làmina fa aquest gruix. Imaginem haver de fer centenars de connexions separades pel cantell d’una bossa, sota la superfície d’un xip, per unir-lo a l’oblea de silici en la qual hi ha la resta de la part electrònica. La solució d’aquest enginyer, expressada en la tesi doctoral, ha aplanat el camí per obtenir xips híbrids amb una arquitectura de tres dimensions, la qual cosa ha donat pas a l’aplicació de la tecnologia desenvolupada en un aparell de mamografia i l’obtenció d’una patent internacional. Una recerca amb implicacions internacionals Bigas ens fa saber que la recerca s’ha dut a terme al Centro Nacional de Microelectrónica (CNM), que depèn del CSIC i que és un laboratori de referència internacional capacitat per desenvolupar i construir xips. I no n’hi ha gaires, de centres com

aquest, al món. Quan ell hi va arribar, es va incorporar a un projecte europeu en el qual la companyia Philips tenia un gran interès. La recerca perseguia augmentar el nombre de connexions dels xips millorant-ne la tecnologia, ja que en determinats usos en què és necessari un volum molt gran de connexions, no n’hi ha prou amb el sistema tradicional d’unir els xips per les cares laterals, aquella imatge que tots coneixem del xip que sembla un centpeus. A la fi, el que es volia era que fossin més ràpids, més petits i més barats. Un cop assolit l’objectiu de desenvolupar una tecnologia que servia per processar informació amb menys espai a velocitats més altes, i seguint el consell del Dr. Enric Cabruja, investigador del CSIC i, a la fi, director de la tesi (juntament amb el Dr. Josep Forest), Bigas va orientar la recerca cap al desenvolupament de la tecnologia de detectors de píxels. A partir d’aquell moment es va incorporar en el Grup de Sensors de Radiació, integrat per investigadors del CNM i de l’IFAE, interessats en la física d’altes energies per a la construcció d’aparells de mamografia digital. Una qüestió de bumps Els píxels es componen d’una part sensible (és a dir, la que “hi veu”) i una part electrònica (la que controla o “pensa”). Les arquitectures tradicionals de xips proposaven un bloc monolític en el qual es donaven les dues funcions, la que hi havia de veure i la que havia de pensar. El problema del xip monolític era doble, pel fet que havia d’integrar les dues parts en una mateixa superfície, fent-se nosa, i havia de ser construït amb un únic material, la qual cosa en limitava les prestacions. Aquestes limitacions van dur a la necessitat de millorar la tecnologia de construcció de xips híbrids. Tot i que els xips híbrids havien estat proposats feia més de vint anys, no havia estat fins a temps recents que la seva construcció havia abandonat els llimbs de la ciència ficció per convertir-se en realitat. En la teoria, un xip híbrid solucionava, de cop, tots els inconvenients dels monolítics. Permetia construir el xip amb dos components, aquells que fossin més adients als usos que se li vol/35/

/34/


La recerca perseguia augmentar el nombre de connexions dels xips millorant-ne la tecnologia, ja que en determinats usos en què és necessari un volum molt gran de connexions, no n'hi ha prou amb el sistema tradicional d'unir els xips per les cares laterals, aquella imatge que tots coneixem del xip que sembla un centpeus.

Un cop s'havia reeixit a disposar totes les connexions sota la superfície del xip, resultava obvi que aquest havia de créixer en profunditat i, així, Bigas afegeix pisos a la construcció, en els quals implementa l'electrònica.

Després de dos anys de treballs en el CNM, Marc Bigas va començar el treball de tesi amb la intenció de trobar un camp en el qual es pogués aplicar la tecnologia que s'estava desenvolupant

Hi ha vida més enllà dels xips? Marc Bigas, com a responsable de desenvolupament del Parc Científic, ha passat de dedicar el temps a un element molt petit a fer-ho a un altre de molt gros, el Parc. Deu ser la demostració de la ductilitat de l’enginyer industrial, aquell saber posar-se i treure la bata blanca i l’americana amb corbata. Malgrat tot, el repte és el mateix: treballar per fer les empreses més competitives. Primer ho va fer proporcionant a la indústria un xip millor que els altres i, ara, transferint la tecnologia que es produeix a la Universitat de Girona. Com a investigador de bata blanca aclareix que la microelectrònica ha portat els xips fins a uns nivells de petitesa dels quals no sembla possible passar. Més enllà del punt on s’és ara, els materials confonen les seves propietats i allò que conduïa l’electricitat pot deixar de fer-ho i, a l’inrevés, un material aïllant la pot fer passar. La solució es troba en la nanotecnologia, però això ja és una altra cosa diferent. Fins ara s’ha procedit a escalar la tecnologia disponible per fer-la més ràpida, més petita i més barata. “Ara ja som en una altra revolució”, diu, a la fi, amb l’americana posada.

Imatge dels bumps, ampliada en el microscopi

La intervenció del Dr. Cabruja en el trànsit cap a la tesi

guessin donar, i, a més, alliberava tota la superfície superior per dedicar-la a “veure-hi”, perquè no tenia res que li fes nosa. Per aconseguir-ho, però, calia superar alguns reptes, sobretot pel que fa a les connexions verticals, que encara frenaven la difusió a gran escala del sistema. La qüestió estava, doncs, en els bumps.

Un investigador del CSIC, el gironí Enric Cabruja, va ser qui va animar Marc Bigas a anar una mica més enllà per convertir els incipients resultats de la recerca en una tesi doctoral. Bigas reconeix el paper dels directors de la tesi, Enric Cabruja i Josep Forest, quan el van guiar al principi i, més endavant, el van acompanyar fins a la presentació dels resultats. Després de dos anys de treballs en el CNM, el jove investigador va començar el treball de tesi amb la intenció de trobar un camp en el qual es pogués aplicar la tecnologia que s’estava desenvolupant. Un cop resolta la qüestió dels bumps, es pretenia aprofitar el coneixement adquirit tot cercantli una sortida pràctica. Les possibilitats eren diverses i podien anar des dels detectors d’imatge (un camp en el qual la UdG té molta experiència a través del Vicorob) fins a la dels raigs infrarojos, o dirigir-se a la física d’altes energies per al desenvolupament i millora d’aparells de mamografia. Es va triar el darrer camp i, d’aquesta manera, van passar a incorporar-se a un altre projecte, que, finançat per la Unió Europea, duia per nom Dear-Mama, en el qual es pretenia, i es va aconseguir, reduir en un 50 % l’índex de radiació emesa per l’aparell. A la fi, un dels xips de Marc Bigas es troba instal·lat en el mamògraf digital de la UDIAT de l’Hospital Parc Taulí de Sabadell.

Els bumps són els punts de soldadura que uneixen el xip al circuit, aquells que Bigas havia aconseguit situar cada 50 µm. Tenen forma de magdalenes i, vistos al microscopi, semblen una safata que el pastisser acaba de treure del forn. La gràcia està a resoldre la manera de fer-los o sense fer malbé res més, sense espatllar les magdalenes (els bumps) ni la safata (el xip), que era el que estava passant amb els sistemes alternatius que s’utilitzaven per construir xips híbrids. Per resoldre-ho, Bigas perfecciona el sistema d’electrodeposició i el de recuita a partir de l’optimització de sistemes i materials que ja s’usaven, però no de la mateixa manera que ell els proposa. Com si diguéssim, troba la fórmula de la massa i encerta la temperatura idònia del forn. A més, aconsegueix fer-ho superant la norma europea que exigia treballar amb materials lliures de plom, la qual cosa suposa, a més, un avantatge mediambiental important. Un cop s’havia reeixit a disposar totes les connexions sota la superfície del xip, resultava obvi que aquest havia de créixer en profunditat i, així, Bigas afegeix pisos a la construcció, en els quals implementa l’electrònica, la part que “pensa”. En el desenvolupament d’aquesta arquitectura han estat decisius als darrers avenços en la tecnologia del silici, que han permès la construcció d’oblees més primes i han permès unes interconnexions verticals a través de forats de 40?m de diàmetre per 15 µm de profunditat. Potser és necessari recordar que havíem dit que el cantell d’una bossa prima de plàstic és de 50 ?m, per tant, les oblees de silici són encara tres cops més primes, invisibles a l’ull humà.

Marc Bigas recull el premi de l'Insitut d'Estudis Catalans. Acoblament de xips amb una màquina DATACON. /37/

/36/


La recerca perseguia augmentar el nombre de connexions dels xips millorant-ne la tecnologia, ja que en determinats usos en què és necessari un volum molt gran de connexions, no n'hi ha prou amb el sistema tradicional d'unir els xips per les cares laterals, aquella imatge que tots coneixem del xip que sembla un centpeus.

Un cop s'havia reeixit a disposar totes les connexions sota la superfície del xip, resultava obvi que aquest havia de créixer en profunditat i, així, Bigas afegeix pisos a la construcció, en els quals implementa l'electrònica.

Després de dos anys de treballs en el CNM, Marc Bigas va començar el treball de tesi amb la intenció de trobar un camp en el qual es pogués aplicar la tecnologia que s'estava desenvolupant

Hi ha vida més enllà dels xips? Marc Bigas, com a responsable de desenvolupament del Parc Científic, ha passat de dedicar el temps a un element molt petit a fer-ho a un altre de molt gros, el Parc. Deu ser la demostració de la ductilitat de l’enginyer industrial, aquell saber posar-se i treure la bata blanca i l’americana amb corbata. Malgrat tot, el repte és el mateix: treballar per fer les empreses més competitives. Primer ho va fer proporcionant a la indústria un xip millor que els altres i, ara, transferint la tecnologia que es produeix a la Universitat de Girona. Com a investigador de bata blanca aclareix que la microelectrònica ha portat els xips fins a uns nivells de petitesa dels quals no sembla possible passar. Més enllà del punt on s’és ara, els materials confonen les seves propietats i allò que conduïa l’electricitat pot deixar de fer-ho i, a l’inrevés, un material aïllant la pot fer passar. La solució es troba en la nanotecnologia, però això ja és una altra cosa diferent. Fins ara s’ha procedit a escalar la tecnologia disponible per fer-la més ràpida, més petita i més barata. “Ara ja som en una altra revolució”, diu, a la fi, amb l’americana posada.

Imatge dels bumps, ampliada en el microscopi

La intervenció del Dr. Cabruja en el trànsit cap a la tesi

guessin donar, i, a més, alliberava tota la superfície superior per dedicar-la a “veure-hi”, perquè no tenia res que li fes nosa. Per aconseguir-ho, però, calia superar alguns reptes, sobretot pel que fa a les connexions verticals, que encara frenaven la difusió a gran escala del sistema. La qüestió estava, doncs, en els bumps.

Un investigador del CSIC, el gironí Enric Cabruja, va ser qui va animar Marc Bigas a anar una mica més enllà per convertir els incipients resultats de la recerca en una tesi doctoral. Bigas reconeix el paper dels directors de la tesi, Enric Cabruja i Josep Forest, quan el van guiar al principi i, més endavant, el van acompanyar fins a la presentació dels resultats. Després de dos anys de treballs en el CNM, el jove investigador va començar el treball de tesi amb la intenció de trobar un camp en el qual es pogués aplicar la tecnologia que s’estava desenvolupant. Un cop resolta la qüestió dels bumps, es pretenia aprofitar el coneixement adquirit tot cercantli una sortida pràctica. Les possibilitats eren diverses i podien anar des dels detectors d’imatge (un camp en el qual la UdG té molta experiència a través del Vicorob) fins a la dels raigs infrarojos, o dirigir-se a la física d’altes energies per al desenvolupament i millora d’aparells de mamografia. Es va triar el darrer camp i, d’aquesta manera, van passar a incorporar-se a un altre projecte, que, finançat per la Unió Europea, duia per nom Dear-Mama, en el qual es pretenia, i es va aconseguir, reduir en un 50 % l’índex de radiació emesa per l’aparell. A la fi, un dels xips de Marc Bigas es troba instal·lat en el mamògraf digital de la UDIAT de l’Hospital Parc Taulí de Sabadell.

Els bumps són els punts de soldadura que uneixen el xip al circuit, aquells que Bigas havia aconseguit situar cada 50 µm. Tenen forma de magdalenes i, vistos al microscopi, semblen una safata que el pastisser acaba de treure del forn. La gràcia està a resoldre la manera de fer-los o sense fer malbé res més, sense espatllar les magdalenes (els bumps) ni la safata (el xip), que era el que estava passant amb els sistemes alternatius que s’utilitzaven per construir xips híbrids. Per resoldre-ho, Bigas perfecciona el sistema d’electrodeposició i el de recuita a partir de l’optimització de sistemes i materials que ja s’usaven, però no de la mateixa manera que ell els proposa. Com si diguéssim, troba la fórmula de la massa i encerta la temperatura idònia del forn. A més, aconsegueix fer-ho superant la norma europea que exigia treballar amb materials lliures de plom, la qual cosa suposa, a més, un avantatge mediambiental important. Un cop s’havia reeixit a disposar totes les connexions sota la superfície del xip, resultava obvi que aquest havia de créixer en profunditat i, així, Bigas afegeix pisos a la construcció, en els quals implementa l’electrònica, la part que “pensa”. En el desenvolupament d’aquesta arquitectura han estat decisius als darrers avenços en la tecnologia del silici, que han permès la construcció d’oblees més primes i han permès unes interconnexions verticals a través de forats de 40?m de diàmetre per 15 µm de profunditat. Potser és necessari recordar que havíem dit que el cantell d’una bossa prima de plàstic és de 50 ?m, per tant, les oblees de silici són encara tres cops més primes, invisibles a l’ull humà.

Marc Bigas recull el premi de l'Insitut d'Estudis Catalans. Acoblament de xips amb una màquina DATACON. /37/

/36/


Noves perspectives en l'aprofitament dels fangs de depuradora

ELS CARBONS ACTIVATS DEL LEQUIA Els fangs que produeixen les depuradores estan esdevenint, pel seu volum, un problema que demana solucions. La via del compostatge no exhaureix la producció i en condiciona l'ús com a combustible o com a matèria primera per a l'obtenció de carbons activats. Els carbons activats tenen grans aplicacions en la indústria moderna. El LEQUIA de la UdG ha desenvolupat una nova metodologia per a l'obtenció d'aquest producte a partir dels fangs, que permet uns rendiments que els ha de fer atractius per a la seva industrialització. En el procés, a més, s'obté hidrogen i biodièsel en quantitats interessants. Tractaments dels fangs de l’EDAR de l’Escala.

A

va a causa dels baixos rendiments que s’obtenien. Els carbons activats obtinguts en aquest procés disposaven de poca superfície, la qual cosa els feia poc aptes per a un ús industrial perquè amb prou feines superaven els 300 m2 de rendiment per gram.

La importància dels reactius

El que determina la bona qualitat d’un carbó actiu és el seu rendiment, és a dir, la superfície que pot arribar a tenir en relació amb el seu pes. Els carbons industrials disposen d’un rendiment del voltant de 1.300 m2 per gram. Si es volia prosperar per aquesta via, calia igualar o superar els resultats que s’obtenien amb els procediments habituals, amb carbons fòssils, fustes o clova de coco com a matèries de base. Primer, però, potser cal explicar en què consisteix aquest rendiment. El carbó actiu presenta una gran superfície específica pel fet de disposar d’un nombre molt gran de porus. La utilitat està en el fet que els gasos o els líquids,

circulant a través d’aquests porus, queden retinguts, atrapats, gràcies a un fenomen anomenat adsorció. Així s’entén la gran acceptació que tenen els carbons activats com a elements de filtratge en l’empresa farmacèutica o alimentària, per exemple, a la vegada que també estan agafant embranzida en camps de l’electrònica, formant part de supercondensadors. Es veu, doncs, que es tracta d’un producte estratègic de gran importància per a la indústria. Estàvem, però, amb les limitacions que es presentaven per a la seva obtenció a partir dels fangs de depuradora. Amb rendiments de 300 m2 no s’anava enlloc, i calia trobar una solució. Quan el Laboratori d’Enginyeria Química Ambiental (LEQUIA) de la Universitat de Girona va apostar per introduir-se en la recerca dels fangs, era conscient que el camí implicava provar d’addicionar reactius alternatius a aquells que s’havien utilitzat fins aleshores. El procés de base per obtenir el carbó actiu no es diferencia gaire del que havien fet servir els carboners des de temps antics per aconseguir carbó vegetal. El contrast està, doncs, en la tria dels reactius, que és el que fa pujar de manera espectacular el rendiment del material. La doctora Maria Martín es va fer càrrec de la recerca des d’un bon començament, ara fa sis anys. En aquest temps hi han acabat col·laborant, d’una manera o una altra, tots els mem-

/39/

/38/

Europa es produeixen cada any més de deu milions de tones de fangs de depuradora. A Catalunya el seu nombre no para d’augmentar, tant pel fet que cada cop hi ha més estacions de depuració com perquè els tractaments per millorar la qualitat de les aigües residuals són cada cop més exhaustius. Fins ara, a casa nostra, ha prevalgut una tendència orientada a dirigir els fangs vers el compostatge, perquè siguin usats com a adob en l’agricultura. Però amb això no n’hi ha prou i es fa necessari investigar noves possibilitats per a la reutilització d’aquest residu. Una primera solució ha estat el seu assecatge tèrmic —cal fer notar que el 97 % del volum del fang és aigua— per a una posterior utilització com a combustible que es consumeixi, per exemple, en forns d’indústries relacionades amb el ciment. També, des dels anys setanta del segle XX, es va anar perfilant una altra solució que podia complementar les ja conegudes del compostatge o del combustible, que consistia a obtenir carbó actiu a partir dels fangs provinents de les depuradores. Després d’alguns anys de recerca, aquest camí va semblar que s’estanca-


Noves perspectives en l'aprofitament dels fangs de depuradora

ELS CARBONS ACTIVATS DEL LEQUIA Els fangs que produeixen les depuradores estan esdevenint, pel seu volum, un problema que demana solucions. La via del compostatge no exhaureix la producció i en condiciona l'ús com a combustible o com a matèria primera per a l'obtenció de carbons activats. Els carbons activats tenen grans aplicacions en la indústria moderna. El LEQUIA de la UdG ha desenvolupat una nova metodologia per a l'obtenció d'aquest producte a partir dels fangs, que permet uns rendiments que els ha de fer atractius per a la seva industrialització. En el procés, a més, s'obté hidrogen i biodièsel en quantitats interessants. Tractaments dels fangs de l’EDAR de l’Escala.

A

va a causa dels baixos rendiments que s’obtenien. Els carbons activats obtinguts en aquest procés disposaven de poca superfície, la qual cosa els feia poc aptes per a un ús industrial perquè amb prou feines superaven els 300 m2 de rendiment per gram.

La importància dels reactius

El que determina la bona qualitat d’un carbó actiu és el seu rendiment, és a dir, la superfície que pot arribar a tenir en relació amb el seu pes. Els carbons industrials disposen d’un rendiment del voltant de 1.300 m2 per gram. Si es volia prosperar per aquesta via, calia igualar o superar els resultats que s’obtenien amb els procediments habituals, amb carbons fòssils, fustes o clova de coco com a matèries de base. Primer, però, potser cal explicar en què consisteix aquest rendiment. El carbó actiu presenta una gran superfície específica pel fet de disposar d’un nombre molt gran de porus. La utilitat està en el fet que els gasos o els líquids,

circulant a través d’aquests porus, queden retinguts, atrapats, gràcies a un fenomen anomenat adsorció. Així s’entén la gran acceptació que tenen els carbons activats com a elements de filtratge en l’empresa farmacèutica o alimentària, per exemple, a la vegada que també estan agafant embranzida en camps de l’electrònica, formant part de supercondensadors. Es veu, doncs, que es tracta d’un producte estratègic de gran importància per a la indústria. Estàvem, però, amb les limitacions que es presentaven per a la seva obtenció a partir dels fangs de depuradora. Amb rendiments de 300 m2 no s’anava enlloc, i calia trobar una solució. Quan el Laboratori d’Enginyeria Química Ambiental (LEQUIA) de la Universitat de Girona va apostar per introduir-se en la recerca dels fangs, era conscient que el camí implicava provar d’addicionar reactius alternatius a aquells que s’havien utilitzat fins aleshores. El procés de base per obtenir el carbó actiu no es diferencia gaire del que havien fet servir els carboners des de temps antics per aconseguir carbó vegetal. El contrast està, doncs, en la tria dels reactius, que és el que fa pujar de manera espectacular el rendiment del material. La doctora Maria Martín es va fer càrrec de la recerca des d’un bon començament, ara fa sis anys. En aquest temps hi han acabat col·laborant, d’una manera o una altra, tots els mem-

/39/

/38/

Europa es produeixen cada any més de deu milions de tones de fangs de depuradora. A Catalunya el seu nombre no para d’augmentar, tant pel fet que cada cop hi ha més estacions de depuració com perquè els tractaments per millorar la qualitat de les aigües residuals són cada cop més exhaustius. Fins ara, a casa nostra, ha prevalgut una tendència orientada a dirigir els fangs vers el compostatge, perquè siguin usats com a adob en l’agricultura. Però amb això no n’hi ha prou i es fa necessari investigar noves possibilitats per a la reutilització d’aquest residu. Una primera solució ha estat el seu assecatge tèrmic —cal fer notar que el 97 % del volum del fang és aigua— per a una posterior utilització com a combustible que es consumeixi, per exemple, en forns d’indústries relacionades amb el ciment. També, des dels anys setanta del segle XX, es va anar perfilant una altra solució que podia complementar les ja conegudes del compostatge o del combustible, que consistia a obtenir carbó actiu a partir dels fangs provinents de les depuradores. Després d’alguns anys de recerca, aquest camí va semblar que s’estanca-


Recerca bàsica ///////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////

Institut de Recerca Educativa De mestres, n'hi ha de matemàtiques, de llengua, de música... D'educadors, n'hi ha que es dediquen a àmbits diversos: joventut, gent gran, discapacitats... Hi ha mestres i educadors que ensenyen a fer-ne; d'altres que investiguen la manera de ser-ho cada cop una mica millor, proporcionant respostes a allò que la societat els demana i que no és el mateix avui que demà. Per afrontar el repte d'aquest entorn complex i canviant, la Universitat de Girona fa una aposta decidida per la qualitat amb la creació de l'Institut de Recerca Educativa, una entitat que aplega investigadors dels departaments de Pedagogia, Psicologia i Didàctiques Específiques de la Facultat d'Educació i Psicologia.

bres del LEQUIA, la qual cosa dóna idea de la mida de la complexitat del procés. El primer objectiu va ser augmentar els rendiments del material. Per obtenir carbó actiu s’introdueixen els fangs en un forn a alta temperatura —perquè tingui lloc la piròlisi— en absència gairebé total d’oxigen. Això és el que fa, com succeïa en les carboneres antigues, que el material es carbonitzi sense consumir-se. En el temps que dura el procés, els investigadors de la UdG addicionen hidròxid de sodi o hidròxid de potassi, segons que convingui. Aquests reactius, resultat de les investigacions que van donar lloc a la tesi doctoral d’Anna Ros, han estat el factor determinant que ha fet que els carbons activats del LEQUIA arribin als 2.000 m2 de rendiment per gram. És a dir, la superfície de la qual disposa el carbó actiu que cap en una cullereta de cafè equival a la d’un camp de futbol, una hectàrea.

Molta superfície, però encara no n’hi ha prou Malgrat que aquests rendiments són excepcionals, els costos de producció dels carbons activats a partir dels fangs de depuradora encara continuen sent massa alts per enfrontar-se, de manera directa, als dels seus competidors. És per això que el procés amb el qual treballen els investigadors del LEQUIA es guarda un as a la màniga. Aquesta carta no és cap altra que el fet que, en el procés de carbonització, s’ha aconseguit que també es produeixin en quantitats prometedores un líquid i un gas. El líquid, combustible, pot ser utilitzat directament com a biodièsel. El gas, per la seva banda, és l’hidrogen, el combustible del futur, que sembla estar destinat, en el sentit en què marxen les investigacions, a ser el valor afegit de tot el projecte. La suma de les produccions de carbó, biodièsel i hidrogen donarà com a resultat un procés atractiu per als consumidors de carbó actiu. En un any i mig haurien d’estar enllestits els passos necessaris per posar en marxa industrialment la maquinària. Maria Martín explica, però, que el fruit de la recerca que s’ha fet des del LEQUIA de la Universitat de Girona el recolliran uns tercers, a Alemanya, els Estats Units o Anglaterra, llocs en els quals hi ha una potent indústria de la piròlisi i la gasificació. Al nostre país s’ha apostat tant pel compostatge que les altres opcions han quedat marginades i, ara, es va amb retard.

Els fangs de depuradora. De l’amenaça a l’avantatge

Catalunya va generar l’any 2003 més de tres-centes mil tones de fangs de depuradora. La solució clàssica del compostatge està amenaçada per l’abundància del recurs, que la desborda. La investigació del grup de recerca LEQUIA de la Universitat de Girona és una més d’entre les que treballen per convertir una amenaça en un avantatge. Aconseguir que un residu es converteixi en una font d’energia ens remet gairebé al taller de l’alquimista, però en el món modern tot és possible i, aviat, les aigües brutes que s’escolen per les clavegueres podrien fer moure els cotxes. És una qüestió de temps, no gaire temps. L’adsorció Concentració d’àtoms o de molècules d’un material damunt la superfície d’un altre que produeix un augment de la concentració d’aquell a la interfície, i que és deguda a les forces físiques i químiques existents a les superfícies de sòlids.

L'Institut de Recerca Educativa (IRE) es posa en marxa aquest any 2008 després d'un intens treball preparatori en el qual s'ha assentat el fonament per a la seva creació. N'és el director provisional el Dr. Joan Teixidó. Explica que va ser fa un parell d'anys que va prendre força la necessitat de crear un institut que aplegués la recerca que es duia a terme als departaments de Pedagogia, Psicologia i Didàctiques Específiques. L'acció es presentava com la resposta a una demanda social creixent, provinent de l'àmbit de l'ensenyament, però també d'altres entorns, com el dels discapacitats i, en general, d'aquells que es troben en risc d'exclusió. I és que determinades institucions, com ara ajuntaments, consells comarcals o fundacions privades, veuen en l'educació un instrument vàlid per a la correcció de situacions desfavorables. En aquest escenari, l'IRE vol esdevenir l'esglaó que faltava en la cadena de transmissió de la recerca educativa, mitjançant la transferència del coneixement als professionals i a la societat. En clau interna, però, els objectius de l'Institut se centren a dotar-se d'una estructura que fomenti la transversalitat per fomentar que es treballi sobre un mateix objecte d'estudi des de perspectives complementàries, en equip. Teixidó defineix la tasca que es proposen com la voluntat de ser “internament col·laboratius per ser externament més competitius”. La nova estructura dóna aixopluc a diversos investigadors i grups de recerca, els quals provenen dels tres departaments que han impulsat la creació del centre. A més, representa el primer intent, al nostre país, de donar carta d'identitat específica a la recerca educativa.

L'Institut i la recerca educativa Al darrere del terme recerca educativa s'hi encabeix una realitat diversa, unes concepcions ben diferents. D'una banda, trobem la recerca competitiva, que és aquella que concorre a concursos públics, es proposa un objecte d'estudi i intenta obtenir dades de la realitat que corroborin o falsegin les hipòtesis de partida. Treballa amb grans quantitats de dades, aplega moltes persones, es troba subjecta a calendaris, etc. Una altra modalitat de recerca és aquella que es proposa donar resposta a inquietuds, problemàtiques o demandes del context educatiu proper, del barri, del municipi, de la comarca. En aquest sentit, l'Institut resta obert a acceptar encàrrecs d'institucions que demanen que des de la Universitat de Girona es faci una contribució a la millora d'una realitat social. Encara, però, des d'un altre vessant, es pot treballar la formació permanent dels professionals de l'ensenyament, per plantejar maneres diferents de fer les coses, formes diferents d'intervenir perquè l'educador es converteixi en un agent d'innovació educativa i social. En el camp educatiu, les fronteres entre aquests tres termes (la recerca, la innovació i la formació permanent) són difuses, els contactes són permanents i, per tant, les relacions han d'estar presidides per la permeabilitat. L'Institut ha de procurar concretar la relació amb els diversos contextos socials en funció de les seves demandes i necessitats. /41/

/40/


Recerca bàsica ///////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////

Institut de Recerca Educativa De mestres, n'hi ha de matemàtiques, de llengua, de música... D'educadors, n'hi ha que es dediquen a àmbits diversos: joventut, gent gran, discapacitats... Hi ha mestres i educadors que ensenyen a fer-ne; d'altres que investiguen la manera de ser-ho cada cop una mica millor, proporcionant respostes a allò que la societat els demana i que no és el mateix avui que demà. Per afrontar el repte d'aquest entorn complex i canviant, la Universitat de Girona fa una aposta decidida per la qualitat amb la creació de l'Institut de Recerca Educativa, una entitat que aplega investigadors dels departaments de Pedagogia, Psicologia i Didàctiques Específiques de la Facultat d'Educació i Psicologia.

bres del LEQUIA, la qual cosa dóna idea de la mida de la complexitat del procés. El primer objectiu va ser augmentar els rendiments del material. Per obtenir carbó actiu s’introdueixen els fangs en un forn a alta temperatura —perquè tingui lloc la piròlisi— en absència gairebé total d’oxigen. Això és el que fa, com succeïa en les carboneres antigues, que el material es carbonitzi sense consumir-se. En el temps que dura el procés, els investigadors de la UdG addicionen hidròxid de sodi o hidròxid de potassi, segons que convingui. Aquests reactius, resultat de les investigacions que van donar lloc a la tesi doctoral d’Anna Ros, han estat el factor determinant que ha fet que els carbons activats del LEQUIA arribin als 2.000 m2 de rendiment per gram. És a dir, la superfície de la qual disposa el carbó actiu que cap en una cullereta de cafè equival a la d’un camp de futbol, una hectàrea.

Molta superfície, però encara no n’hi ha prou Malgrat que aquests rendiments són excepcionals, els costos de producció dels carbons activats a partir dels fangs de depuradora encara continuen sent massa alts per enfrontar-se, de manera directa, als dels seus competidors. És per això que el procés amb el qual treballen els investigadors del LEQUIA es guarda un as a la màniga. Aquesta carta no és cap altra que el fet que, en el procés de carbonització, s’ha aconseguit que també es produeixin en quantitats prometedores un líquid i un gas. El líquid, combustible, pot ser utilitzat directament com a biodièsel. El gas, per la seva banda, és l’hidrogen, el combustible del futur, que sembla estar destinat, en el sentit en què marxen les investigacions, a ser el valor afegit de tot el projecte. La suma de les produccions de carbó, biodièsel i hidrogen donarà com a resultat un procés atractiu per als consumidors de carbó actiu. En un any i mig haurien d’estar enllestits els passos necessaris per posar en marxa industrialment la maquinària. Maria Martín explica, però, que el fruit de la recerca que s’ha fet des del LEQUIA de la Universitat de Girona el recolliran uns tercers, a Alemanya, els Estats Units o Anglaterra, llocs en els quals hi ha una potent indústria de la piròlisi i la gasificació. Al nostre país s’ha apostat tant pel compostatge que les altres opcions han quedat marginades i, ara, es va amb retard.

Els fangs de depuradora. De l’amenaça a l’avantatge

Catalunya va generar l’any 2003 més de tres-centes mil tones de fangs de depuradora. La solució clàssica del compostatge està amenaçada per l’abundància del recurs, que la desborda. La investigació del grup de recerca LEQUIA de la Universitat de Girona és una més d’entre les que treballen per convertir una amenaça en un avantatge. Aconseguir que un residu es converteixi en una font d’energia ens remet gairebé al taller de l’alquimista, però en el món modern tot és possible i, aviat, les aigües brutes que s’escolen per les clavegueres podrien fer moure els cotxes. És una qüestió de temps, no gaire temps. L’adsorció Concentració d’àtoms o de molècules d’un material damunt la superfície d’un altre que produeix un augment de la concentració d’aquell a la interfície, i que és deguda a les forces físiques i químiques existents a les superfícies de sòlids.

L'Institut de Recerca Educativa (IRE) es posa en marxa aquest any 2008 després d'un intens treball preparatori en el qual s'ha assentat el fonament per a la seva creació. N'és el director provisional el Dr. Joan Teixidó. Explica que va ser fa un parell d'anys que va prendre força la necessitat de crear un institut que aplegués la recerca que es duia a terme als departaments de Pedagogia, Psicologia i Didàctiques Específiques. L'acció es presentava com la resposta a una demanda social creixent, provinent de l'àmbit de l'ensenyament, però també d'altres entorns, com el dels discapacitats i, en general, d'aquells que es troben en risc d'exclusió. I és que determinades institucions, com ara ajuntaments, consells comarcals o fundacions privades, veuen en l'educació un instrument vàlid per a la correcció de situacions desfavorables. En aquest escenari, l'IRE vol esdevenir l'esglaó que faltava en la cadena de transmissió de la recerca educativa, mitjançant la transferència del coneixement als professionals i a la societat. En clau interna, però, els objectius de l'Institut se centren a dotar-se d'una estructura que fomenti la transversalitat per fomentar que es treballi sobre un mateix objecte d'estudi des de perspectives complementàries, en equip. Teixidó defineix la tasca que es proposen com la voluntat de ser “internament col·laboratius per ser externament més competitius”. La nova estructura dóna aixopluc a diversos investigadors i grups de recerca, els quals provenen dels tres departaments que han impulsat la creació del centre. A més, representa el primer intent, al nostre país, de donar carta d'identitat específica a la recerca educativa.

L'Institut i la recerca educativa Al darrere del terme recerca educativa s'hi encabeix una realitat diversa, unes concepcions ben diferents. D'una banda, trobem la recerca competitiva, que és aquella que concorre a concursos públics, es proposa un objecte d'estudi i intenta obtenir dades de la realitat que corroborin o falsegin les hipòtesis de partida. Treballa amb grans quantitats de dades, aplega moltes persones, es troba subjecta a calendaris, etc. Una altra modalitat de recerca és aquella que es proposa donar resposta a inquietuds, problemàtiques o demandes del context educatiu proper, del barri, del municipi, de la comarca. En aquest sentit, l'Institut resta obert a acceptar encàrrecs d'institucions que demanen que des de la Universitat de Girona es faci una contribució a la millora d'una realitat social. Encara, però, des d'un altre vessant, es pot treballar la formació permanent dels professionals de l'ensenyament, per plantejar maneres diferents de fer les coses, formes diferents d'intervenir perquè l'educador es converteixi en un agent d'innovació educativa i social. En el camp educatiu, les fronteres entre aquests tres termes (la recerca, la innovació i la formació permanent) són difuses, els contactes són permanents i, per tant, les relacions han d'estar presidides per la permeabilitat. L'Institut ha de procurar concretar la relació amb els diversos contextos socials en funció de les seves demandes i necessitats. /41/

/40/


Recerca bàsica ///////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////

Institut de Recerca Històrica La creació de l'Institut de Recerca Històrica cal interpretar-la com una oportunitat per reorganitzar i potenciar les estructures de suport vinculades als estudis d'història, en un escenari cada cop més exigent i competitiu. La creació de l'Institut de Recerca Històrica (IRH) es fa realitat, aquest any 2008, amb l'ambició de continuar la recerca de qualitat que s'ha dut a terme en els darrers quinze anys des de l'Institut de Llengua i Cultura Catalanes (ILCC), del qual s'independitza. Aquesta etapa en solitari ha de caracteritzar-se per la consolidació de línies ja empreses, una de les quals és la del foment d'una perspectiva de llarga durada dels processos històrics. També es potenciaran els enfocaments d'història comparada, el contrast i la reflexió. En el fons, el que es busca és donar fortalesa a la investigació dins l'àmbit de la història, d'una manera especial en els camps d'especialització dels quatre grups de recerca adscrits. Un altre objectiu és promoure la projecció exterior de la recerca, donar suport als grups en les relacions que estableixin entre ells i amb altres de fora de l'Institut, liderar l'organització de reunions i activitats científiques i impulsar una política de publicacions que compatibilitzi la projecció personal i col·lectiva de la recerca. No es descuida tampoc la promoció dels programes de postgrau, i es facilitarà la transferència de coneixements i la cooperació amb l'entorn social immediat. N'és el director provisional Enric Saguer, fins que no se'n nomeni un de definitiu, la qual cosa s'espera per a principis del curs 2008-2009. Saguer destaca els vint-i-cinc projectes de recerca que aplega el nou organisme, un fet que representa “un actiu important per als estudiants, perquè poden participar en les excavacions, en les recerques en marxa o incorporar-se com a becaris en diferents projectes”. Per Albert Rossich, director de l'ILCC, en la separació “no ha existit la sensació de pèrdua d'investigadors, perquè hi havia una divisió de l'Institut en dues seccions que, a la pràctica, funcionaven de manera independent, encara que fos amb menys finançament que la resta d'instituts”. A la fi, la separació de l'Institut de Llengua i Cultura Catalanes “no s'ha vist com una pèrdua, sinó com un guany per a tots dos grups d'investigadors, que ara podran desenvolupar la seva recerca de manera més coherent i més cohesionada”.

L'estructura de l'Institut L'Institut s'estructura en tres seccions, que són el Centre de Recerca d'Història Rural, el Laboratori d'Arqueologia i Prehistòria i el Seminari Permanent d'Estudis Polítics i Culturals, dins les quals tenen cabuda els quatre grups de recerca reconeguts per la UdG que estan adscrits a l'IRH. Un primer grup és el d'Arqueologia i Prehistòria, que, procedent

Fundació Universitat de Girona: Innovació i Formació 10 anys Al llarg de deu anys, la Fundació Universitat de Girona: Innovació i Formació ha ampliat de manera notabilíssima la seva activitat, iniciada el curs 1997-1998, de manera que s'ha convertit en un referent inexcusable de l'educació continuada, amb ofertes àmplies i diferenciades, adaptades a les necessitats socials. Les dades d'aquests deu anys són prou significatives i ens parlen a bastament del salt endavant, qualitatiu i quantitatiu, que ha experimentat la Fundació.

L'ampli ventall d'iniciatives de la Fundació, sempre a l'entorn de la formació continuada, també inclou altres activitats, o bé pensades per satisfer la demanda exterior, com ara el programa Formació i Empresa, o bé assumides com a herència de la tasca duta a terme per la mateixa UdG, com ara la Universitat a l'Estiu, amb un total de més de 6.000 participants. Tot plegat, més enllà de les xifres, més enllà de l'augment de la capacitat organitzava, de gestió i de promoció, el moll de l'os de la Fundació cal anar a cercar-lo en la creativitat, l'elasticitat i l'adaptació a noves circumstàncies, sempre canviants. El món de l'educació continuada exigeix aquest esforç. I amb els deu anys d'existència es pot dir que la Fundació l'ha dut a terme amb una eficàcia creixent.

/43/

/42/

del desaparegut Institut de Patrimoni Cultural, té, per tant, un origen diferent del dels altres components de l'IRH. Josep Burch, que amb Josep Nolla coordinen el grup dels arqueòlegs, destaca el fet que ser en el nou institut representarà per a ells “una oportunitat per enfortir els vincles amb altres professors d'història”. Un altre grup és el d'Història de les Societats Rurals, un àmbit especialitzat que gaudeix d'un sòlid reconeixement acadèmic i que té un notable impuls. Les seves línies de recerca són els drets de propietat i les formes del treball pagès, els masos i les ciutats petites, les condicions ambientals i el desenvolupament agrari i les transformacions contemporànies. Rosa Congost és la responsable del grup i veu en l'Institut l'oportunitat “d'integrar tots aquells que treballen en recerca històrica, la qual cosa ha de permetre una millor visualització del treball que es fa”. A la fi, des del Seminari Permanent, Anna Maria Garcia, responsable del grup Història, Memòria i Identitat, veu que representa “una manera d'aclarir la situació de la recerca en història, en la qual té cabuda un ventall més ampli d'investigadors i línies de recerca”. Elisa Varela, coordinadora del Grup d'Estudis Culturals, observa que “vivim un moment en què hi ha una autèntica contracció en els ajuts”, per la qual cosa l'Institut pot permetre afrontar els requeriments de la recerca “en millors condicions.” El Seminari Permanent té com a línies de recerca la cultura escrita i els processos d'urbanització, la cultura visual i la morfogènesi arquitectònica, l'anàlisi dels processos de construcció, reconeixement i atribució d'identitats i el poder polític, com a expressió de les formes de consens i de repressió i de les seves conseqüències sobre la població.

El curs 1997-1998 va començar amb 3 màsters i 46 alumnes matriculats, mentre que el curs 2006-2007 la quantitat es va elevar fins a 25, amb 297 alumnes. La resta d'activitats han experimentat un augment similar, des dels diplomes de postgrau (de 7 a 31 cursos, amb 620 alumnes, el 2007) fins als d'especialització (de 17 alumnes a 260), passant pels cursos de postgrau (d'un sol curs, amb 15 alumnes, a 9 amb 161). La Fundació, en aquests deu anys, ha assolit gairebé la xifra de 25.000 alumnes en total, una quantitat que no solament es refereix als prop de 2.500 cursos organitzats, sinó a altres propostes, com ara jornades i conferències, lliure elecció i universitat per a més grans de 25 anys.


Recerca bàsica ///////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////

Institut de Recerca Històrica La creació de l'Institut de Recerca Històrica cal interpretar-la com una oportunitat per reorganitzar i potenciar les estructures de suport vinculades als estudis d'història, en un escenari cada cop més exigent i competitiu. La creació de l'Institut de Recerca Històrica (IRH) es fa realitat, aquest any 2008, amb l'ambició de continuar la recerca de qualitat que s'ha dut a terme en els darrers quinze anys des de l'Institut de Llengua i Cultura Catalanes (ILCC), del qual s'independitza. Aquesta etapa en solitari ha de caracteritzar-se per la consolidació de línies ja empreses, una de les quals és la del foment d'una perspectiva de llarga durada dels processos històrics. També es potenciaran els enfocaments d'història comparada, el contrast i la reflexió. En el fons, el que es busca és donar fortalesa a la investigació dins l'àmbit de la història, d'una manera especial en els camps d'especialització dels quatre grups de recerca adscrits. Un altre objectiu és promoure la projecció exterior de la recerca, donar suport als grups en les relacions que estableixin entre ells i amb altres de fora de l'Institut, liderar l'organització de reunions i activitats científiques i impulsar una política de publicacions que compatibilitzi la projecció personal i col·lectiva de la recerca. No es descuida tampoc la promoció dels programes de postgrau, i es facilitarà la transferència de coneixements i la cooperació amb l'entorn social immediat. N'és el director provisional Enric Saguer, fins que no se'n nomeni un de definitiu, la qual cosa s'espera per a principis del curs 2008-2009. Saguer destaca els vint-i-cinc projectes de recerca que aplega el nou organisme, un fet que representa “un actiu important per als estudiants, perquè poden participar en les excavacions, en les recerques en marxa o incorporar-se com a becaris en diferents projectes”. Per Albert Rossich, director de l'ILCC, en la separació “no ha existit la sensació de pèrdua d'investigadors, perquè hi havia una divisió de l'Institut en dues seccions que, a la pràctica, funcionaven de manera independent, encara que fos amb menys finançament que la resta d'instituts”. A la fi, la separació de l'Institut de Llengua i Cultura Catalanes “no s'ha vist com una pèrdua, sinó com un guany per a tots dos grups d'investigadors, que ara podran desenvolupar la seva recerca de manera més coherent i més cohesionada”.

L'estructura de l'Institut L'Institut s'estructura en tres seccions, que són el Centre de Recerca d'Història Rural, el Laboratori d'Arqueologia i Prehistòria i el Seminari Permanent d'Estudis Polítics i Culturals, dins les quals tenen cabuda els quatre grups de recerca reconeguts per la UdG que estan adscrits a l'IRH. Un primer grup és el d'Arqueologia i Prehistòria, que, procedent

Fundació Universitat de Girona: Innovació i Formació 10 anys Al llarg de deu anys, la Fundació Universitat de Girona: Innovació i Formació ha ampliat de manera notabilíssima la seva activitat, iniciada el curs 1997-1998, de manera que s'ha convertit en un referent inexcusable de l'educació continuada, amb ofertes àmplies i diferenciades, adaptades a les necessitats socials. Les dades d'aquests deu anys són prou significatives i ens parlen a bastament del salt endavant, qualitatiu i quantitatiu, que ha experimentat la Fundació.

L'ampli ventall d'iniciatives de la Fundació, sempre a l'entorn de la formació continuada, també inclou altres activitats, o bé pensades per satisfer la demanda exterior, com ara el programa Formació i Empresa, o bé assumides com a herència de la tasca duta a terme per la mateixa UdG, com ara la Universitat a l'Estiu, amb un total de més de 6.000 participants. Tot plegat, més enllà de les xifres, més enllà de l'augment de la capacitat organitzava, de gestió i de promoció, el moll de l'os de la Fundació cal anar a cercar-lo en la creativitat, l'elasticitat i l'adaptació a noves circumstàncies, sempre canviants. El món de l'educació continuada exigeix aquest esforç. I amb els deu anys d'existència es pot dir que la Fundació l'ha dut a terme amb una eficàcia creixent.

/43/

/42/

del desaparegut Institut de Patrimoni Cultural, té, per tant, un origen diferent del dels altres components de l'IRH. Josep Burch, que amb Josep Nolla coordinen el grup dels arqueòlegs, destaca el fet que ser en el nou institut representarà per a ells “una oportunitat per enfortir els vincles amb altres professors d'història”. Un altre grup és el d'Història de les Societats Rurals, un àmbit especialitzat que gaudeix d'un sòlid reconeixement acadèmic i que té un notable impuls. Les seves línies de recerca són els drets de propietat i les formes del treball pagès, els masos i les ciutats petites, les condicions ambientals i el desenvolupament agrari i les transformacions contemporànies. Rosa Congost és la responsable del grup i veu en l'Institut l'oportunitat “d'integrar tots aquells que treballen en recerca històrica, la qual cosa ha de permetre una millor visualització del treball que es fa”. A la fi, des del Seminari Permanent, Anna Maria Garcia, responsable del grup Història, Memòria i Identitat, veu que representa “una manera d'aclarir la situació de la recerca en història, en la qual té cabuda un ventall més ampli d'investigadors i línies de recerca”. Elisa Varela, coordinadora del Grup d'Estudis Culturals, observa que “vivim un moment en què hi ha una autèntica contracció en els ajuts”, per la qual cosa l'Institut pot permetre afrontar els requeriments de la recerca “en millors condicions.” El Seminari Permanent té com a línies de recerca la cultura escrita i els processos d'urbanització, la cultura visual i la morfogènesi arquitectònica, l'anàlisi dels processos de construcció, reconeixement i atribució d'identitats i el poder polític, com a expressió de les formes de consens i de repressió i de les seves conseqüències sobre la població.

El curs 1997-1998 va començar amb 3 màsters i 46 alumnes matriculats, mentre que el curs 2006-2007 la quantitat es va elevar fins a 25, amb 297 alumnes. La resta d'activitats han experimentat un augment similar, des dels diplomes de postgrau (de 7 a 31 cursos, amb 620 alumnes, el 2007) fins als d'especialització (de 17 alumnes a 260), passant pels cursos de postgrau (d'un sol curs, amb 15 alumnes, a 9 amb 161). La Fundació, en aquests deu anys, ha assolit gairebé la xifra de 25.000 alumnes en total, una quantitat que no solament es refereix als prop de 2.500 cursos organitzats, sinó a altres propostes, com ara jornades i conferències, lliure elecció i universitat per a més grans de 25 anys.


L’ART DE DESFILAR

Desfilar vol dir que les persones que són en un lloc van sortint, ara una, ara l'altra, sense interrupció. Desfilar vol dir, també, desfer fil a fil un teixit. Una cosa i l'altra és donen en el Corredor de veus de Mim Juncà, la pintura mural que hi ha la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials. Són vint metres de temps interromput en el qual, els personatges, tot i que immòbils, no han perdut la vida. Eren en un lloc i han anat sortint. Desfilen. No és, però, una desfilada heroica, sinó més aviat vital, plena de gestos comuns, de maneres conegudes. Els personatges desfilen i es desfilen, visibles els fils com els mateixos regalims de la pintura.

Al llibre que la Universitat va editar amb motiu de la realització del mural, Wenceslao Ventura escriu de Juncà que, “en la seva recerca obstinada és capaç de construir un món que és amable i grotesc alhora,” i continua, “els fons tènues i de vegades quasi transparents posen més èmfasi si cal en la seva recerca específica a l'entorn de la figura humana.” Malgrat la seva humanitat, com en una desfilada, els qui passen no miren el seu públic, resten vius en el seu espai, a la passarel·la que els acull i els manté per sempre en llur estat.

FITXA

Corredor de veus, de Mim Juncà

Nom: Corredor de veus Vestíbul de la Facultat de Ciències Econòmiques Autor: Mim Juncà Composició: Oli sobre tela, 103 cm x 200 cm x 20 Data de Creació: 1998

/45/

/44/


L’ART DE DESFILAR

Desfilar vol dir que les persones que són en un lloc van sortint, ara una, ara l'altra, sense interrupció. Desfilar vol dir, també, desfer fil a fil un teixit. Una cosa i l'altra és donen en el Corredor de veus de Mim Juncà, la pintura mural que hi ha la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials. Són vint metres de temps interromput en el qual, els personatges, tot i que immòbils, no han perdut la vida. Eren en un lloc i han anat sortint. Desfilen. No és, però, una desfilada heroica, sinó més aviat vital, plena de gestos comuns, de maneres conegudes. Els personatges desfilen i es desfilen, visibles els fils com els mateixos regalims de la pintura.

Al llibre que la Universitat va editar amb motiu de la realització del mural, Wenceslao Ventura escriu de Juncà que, “en la seva recerca obstinada és capaç de construir un món que és amable i grotesc alhora,” i continua, “els fons tènues i de vegades quasi transparents posen més èmfasi si cal en la seva recerca específica a l'entorn de la figura humana.” Malgrat la seva humanitat, com en una desfilada, els qui passen no miren el seu públic, resten vius en el seu espai, a la passarel·la que els acull i els manté per sempre en llur estat.

FITXA

Corredor de veus, de Mim Juncà

Nom: Corredor de veus Vestíbul de la Facultat de Ciències Econòmiques Autor: Mim Juncà Composició: Oli sobre tela, 103 cm x 200 cm x 20 Data de Creació: 1998

/45/

/44/


UdGExpress >>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>

UdGExpress >>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>

Seminari “Canvi ambiental global: una perspectiva multiescalar.”

Nit de la Recerca a Girona

Els dies 9 i 10 de setembre, l'Institut de Medi ambient de la Universitat de Girona organitza el seminari “Canvi ambiental global: una perspectiva multiescalar.” Les sessions es duran a terme a l'Aula Magna de la Facultat de Ciències. Amb l'objectiu de presentar, analitzar i debatre les principals característiques i tendències del canvi ambiental global, l'Institut de Medi Ambient de la Universitat de Girona organitza els dies 9 i 10 de setembre el seminari “Canvi ambiental global: una perspectiva multiescalar.” Les discussions tractaran el canvi climàtic des de diferents escales, parant una especial atenció a la incidència socioambiental en l'àmbit de la mediterrània i les comarques gironines. El seminari busca combinar les reflexions a escala planetària amb les referències a la incidència actual i potencial a una escala geogràfica regional i local. La coordinació del seminari va a càrrec de Carles Barriocanal i Josep Vilà. Entre les diferents comunicacions es compten la de Javier Martín Vide, amb “El cambio climático en una nueva realidad socioambiental”o la de Martí Boada, Premi Global 500, que duu per nom: “Canvi global a la mediterrània: una perspectiva sociomabiental”. Completen el panell d'experts Fernando Valladares, Óscar Gordo, Joan Pino, Diego Varga, Alber Llausàs i Anna Ribas.

Qualsevol nit pot sortir el sol, cantava Jaume Sisa. No sabem si fer sortir el sol a la nit és un dels objectius que reunirà una bona colla de científics a la carpa que la Universitat de Girona instal·larà a la Plaça de la Constitució, el proper 26 de setembre, però segur que la interacció de tots aquells que s’emparin sota la protecció del gran tendall de la ciència, obtindran una mica de llum, ni que sigui per marcar-los el camí cap a noves tenebres. És un fet destacable que un grup de persones d’altíssima qualificació científica decideixin dedicar una part important del seu temps lliure a transmetre, a d’altres persones que poden ser els seus veïns i conciutadans, què fan i per què serveix el seu treball i, més encara, transmetre’ls la sensació que ser com ells també es possible. Els científics volen explicar què fan, perquè l’objecte del delit dels homes i les dones de ciència no és obscur ni inassolible. En la darrera edició de la Nit de la Recerca, aviat farà un any, van ser molts els que van descobrir que la ciència era més a l’abast que no es pensaven. La recerca ve a ser allò de la “contribució invisible, èxit visible” que proclama la casa BASF que, d’investigar, en sap una mica. Els científics de la Universitat de Girona ens conviden a passar un vespre amb ells. Podrem prendre un cafè o un refresc mentre sona la música, reproduir una molècula de carboni tot aprenent papiroflèxia, convertir –barrejant coca-cola amb mentos– una inofensiva beguda en un guèiser, i tallar una baralla de cartes tot descobrint que ens submergim en el fenomen quàntic. És per això que, de retorn a Sisa, voldríem dir que també pots venir si vols, t’esperem, hi ha lloc per tots; el temps no conta, ni l’espai, qualsevol nit pot sortir el sol.

Gianni Vattimo convidat per la Càtedra Ferrater Mora de Pensament Contemporani Sota el títol Fenomenología, hermenúutica, ontología de la actualidad, el professor de la Universitat de Torí, Gianni Vatimo impartirà deu classes a la Càtedra Ferrater Mora de Pensament Contemporani. Les sessions es faran entre els dies 6 i 10 d’octubre de 2008 a la Sala de Graus de la Facultat de Lletres. Gianni Vatimo, alumne i deixeble de Gadamer, proposa una interpretació de l’ontologia hermenèutica contemporània que accentua el lligam positiu amb el nihilisme, entès com un afebliment de les categories ontològiques transmeses per la metafísica i criticades per Nitezsche i de Heidegger. Fidel a la seva primerenca inspiració religiosa i política, ha cultivat sempre una filosofia atenta als problemes de la societat, caracteritzada pel que ha anomenat “pensiero debole.” Aquest pensament dèbil passa per ser una filosofia que pensa la història de l’emancipació humana com una progressiva reducció de la violència i del dogmatisme, que afavoreix la superació de les injustícies socials que se’n deriven. En el seminari que organitza la Càtedra Ferrater Mora, Vattimo repassarà a través de deu lliçons, el conjunt del seu pensament. En les sessions participaran, a més, els professors Franca d’Agostini i Alberto Martinengo, de la Universita di Torino, Santiago Zabala, del Institut für Philosophie de la Universität Potsdam i Miguel Ángel Quintana, de la Universidad Europea Miguel de Cervantes. Les sessions, que es faran en castellà, es duran a terme a la Sala de Graus de la Facultat de Lletres, de dilluns a divendres, de les 10 a les 12 del matí i de les 4 a les 6 de la tarda.

/47/

/46/


UdGExpress >>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>

UdGExpress >>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>

Seminari “Canvi ambiental global: una perspectiva multiescalar.”

Nit de la Recerca a Girona

Els dies 9 i 10 de setembre, l'Institut de Medi ambient de la Universitat de Girona organitza el seminari “Canvi ambiental global: una perspectiva multiescalar.” Les sessions es duran a terme a l'Aula Magna de la Facultat de Ciències. Amb l'objectiu de presentar, analitzar i debatre les principals característiques i tendències del canvi ambiental global, l'Institut de Medi Ambient de la Universitat de Girona organitza els dies 9 i 10 de setembre el seminari “Canvi ambiental global: una perspectiva multiescalar.” Les discussions tractaran el canvi climàtic des de diferents escales, parant una especial atenció a la incidència socioambiental en l'àmbit de la mediterrània i les comarques gironines. El seminari busca combinar les reflexions a escala planetària amb les referències a la incidència actual i potencial a una escala geogràfica regional i local. La coordinació del seminari va a càrrec de Carles Barriocanal i Josep Vilà. Entre les diferents comunicacions es compten la de Javier Martín Vide, amb “El cambio climático en una nueva realidad socioambiental”o la de Martí Boada, Premi Global 500, que duu per nom: “Canvi global a la mediterrània: una perspectiva sociomabiental”. Completen el panell d'experts Fernando Valladares, Óscar Gordo, Joan Pino, Diego Varga, Alber Llausàs i Anna Ribas.

Qualsevol nit pot sortir el sol, cantava Jaume Sisa. No sabem si fer sortir el sol a la nit és un dels objectius que reunirà una bona colla de científics a la carpa que la Universitat de Girona instal·larà a la Plaça de la Constitució, el proper 26 de setembre, però segur que la interacció de tots aquells que s’emparin sota la protecció del gran tendall de la ciència, obtindran una mica de llum, ni que sigui per marcar-los el camí cap a noves tenebres. És un fet destacable que un grup de persones d’altíssima qualificació científica decideixin dedicar una part important del seu temps lliure a transmetre, a d’altres persones que poden ser els seus veïns i conciutadans, què fan i per què serveix el seu treball i, més encara, transmetre’ls la sensació que ser com ells també es possible. Els científics volen explicar què fan, perquè l’objecte del delit dels homes i les dones de ciència no és obscur ni inassolible. En la darrera edició de la Nit de la Recerca, aviat farà un any, van ser molts els que van descobrir que la ciència era més a l’abast que no es pensaven. La recerca ve a ser allò de la “contribució invisible, èxit visible” que proclama la casa BASF que, d’investigar, en sap una mica. Els científics de la Universitat de Girona ens conviden a passar un vespre amb ells. Podrem prendre un cafè o un refresc mentre sona la música, reproduir una molècula de carboni tot aprenent papiroflèxia, convertir –barrejant coca-cola amb mentos– una inofensiva beguda en un guèiser, i tallar una baralla de cartes tot descobrint que ens submergim en el fenomen quàntic. És per això que, de retorn a Sisa, voldríem dir que també pots venir si vols, t’esperem, hi ha lloc per tots; el temps no conta, ni l’espai, qualsevol nit pot sortir el sol.

Gianni Vattimo convidat per la Càtedra Ferrater Mora de Pensament Contemporani Sota el títol Fenomenología, hermenúutica, ontología de la actualidad, el professor de la Universitat de Torí, Gianni Vatimo impartirà deu classes a la Càtedra Ferrater Mora de Pensament Contemporani. Les sessions es faran entre els dies 6 i 10 d’octubre de 2008 a la Sala de Graus de la Facultat de Lletres. Gianni Vatimo, alumne i deixeble de Gadamer, proposa una interpretació de l’ontologia hermenèutica contemporània que accentua el lligam positiu amb el nihilisme, entès com un afebliment de les categories ontològiques transmeses per la metafísica i criticades per Nitezsche i de Heidegger. Fidel a la seva primerenca inspiració religiosa i política, ha cultivat sempre una filosofia atenta als problemes de la societat, caracteritzada pel que ha anomenat “pensiero debole.” Aquest pensament dèbil passa per ser una filosofia que pensa la història de l’emancipació humana com una progressiva reducció de la violència i del dogmatisme, que afavoreix la superació de les injustícies socials que se’n deriven. En el seminari que organitza la Càtedra Ferrater Mora, Vattimo repassarà a través de deu lliçons, el conjunt del seu pensament. En les sessions participaran, a més, els professors Franca d’Agostini i Alberto Martinengo, de la Universita di Torino, Santiago Zabala, del Institut für Philosophie de la Universität Potsdam i Miguel Ángel Quintana, de la Universidad Europea Miguel de Cervantes. Les sessions, que es faran en castellà, es duran a terme a la Sala de Graus de la Facultat de Lletres, de dilluns a divendres, de les 10 a les 12 del matí i de les 4 a les 6 de la tarda.

/47/

/46/


UdGPublicacions ====================

El yídish. Història y gramática de una lengua judía Joan Ferrer ISBN 978-84-8458-263-2 · 198 pàg. · 13 x 21 cm 11 €

Anem a treballar. Programa de formació sociolaboral. Quadern de l’educador. Quadern de l’estudiant

Primera gramàtica publicada en espanyol del yidish, una llengua formada a partir de la fusió de dialectes del alt alemany medieval amb elements lingüístics d’altres procedències, principalment de l’hebreu i de les llengües eslaves.

Maria Pallisera; et alii ISBN 978-84-8458-261-8 i 978-84-8458-262-5 198 pàg. · 21 x 29 cm 13 € cada volum Anem a treballar és un programa de formació aplicable a diferents entorns. Es prepara els joves per a la transició a la vida activa i constitueix una proposta de treball oberta, la finalitat de la qual és que es pugi adaptar a les necessitats de cada un dels alumnes i a les característiques dels mateixos entorns de formació. El primer volum us presenta el Quadern de l’educador. El segon volum us presenta el Quadern de l’estudiant.

La conservació del patrimoni natural i la biodiversitat. VI Jornades sobre l’Alta Garrotxa. Tortellà (Alta Garrotxa), 31 de maig i 1 de juny de 2007

Recrear Rodoreda Romanyà Mariàngela Vilallonga (ed.) ISBN 978-84-8458- 267-0 109 pàg. · 14 x 20 cm 11 € El llibre recull les mirades literàries i pictòriques sobre la muntanya màgica de les Gavarres i sobre una de les millors escriptores de la literatura catalana, de qui enguany es commemora el centenari. Mercè Rodoreda va viure una llarga etapa de la seva vida a Romanyà de la Selva, que va ser el seu darrer recer.

Josep Vila Subirós (ed.) ISBN 978-84-8458-266-3 198 pàg. · 17 x 24 cm 12 € Els dies 31 de maig i 1 de juny de 2007 van tenir lloc a Tortellà (Alta Garrotxa) les VI Jornades sobre l’Alta Garrotxa amb el títol La conservació del patrimoni natural i la biodiversitat. En aquella ocasió es va fer balanç del conjunt de programes que es desenvolupen a fi de conèixer la rica biodiversitat a què dóna cabuda aquest espai natural protegit. Amb referència a les legislacions catalana i europea i a la necessitat de fer-ne un seguiment.

Rodoreda Romanyà Itinerari literari autoguiat Presentació i guió Mariàngela Vilallonga ISBN 978-84-8458- 268-7 48 pàg. · 10 x 25 cm 3€ Aquest itinerari recorre el Romanyà de Mercè Rodoreda. Comprèn el període del 1972-1983, quan l’escriptora – nascuda a Barcelona l’any 1908 – va viure en aquest indret de les Gavarres, en ple cor de l’Empordà, on també va ser enterrada.

L’esport en edat escolar Víctor López Ros, Jordi Sargatal Prat (eds.) ISBN 978-84-8458-264-9 146 pàg. · 17 x 24 cm 12 € Aquest llibre recull les ponències, els tallers teòrics i pràctics, i els resums de la taula rodona de les III Jornades de la Càtedra d’Esport i Educació Física de la UdG. Es van dedicar a l’Esport en l’edat escolar i van tenir lloc a Banyoles, els dies 21 i 22 de desembre de 2007.

Besalú Itinerari literari autoguiat Guió i selecció de textos: Esther Fabrellas, Anna Guix, Francesca R. Uccella ISBN 978-84-8458- 269-4 44 pàg. · 10 x 15 cm 3€ Aquest itinerari literari per Besalú representa no solament una passejada per la vila medieval amb les acotacions dels textos que en parlen, que ens parlen del passat i el present d’aquesta localitat de la Garrotxa. És també un passeig per la literatura i el pensament, des del trobador Ramon Vidal de Besalú fins a Marti Gironell, l’autor que ha ambientat el best-seller El pont dels jueus en els carrers per on ara transitem.

/49/

/48/


UdGPublicacions ====================

El yídish. Història y gramática de una lengua judía Joan Ferrer ISBN 978-84-8458-263-2 · 198 pàg. · 13 x 21 cm 11 €

Anem a treballar. Programa de formació sociolaboral. Quadern de l’educador. Quadern de l’estudiant

Primera gramàtica publicada en espanyol del yidish, una llengua formada a partir de la fusió de dialectes del alt alemany medieval amb elements lingüístics d’altres procedències, principalment de l’hebreu i de les llengües eslaves.

Maria Pallisera; et alii ISBN 978-84-8458-261-8 i 978-84-8458-262-5 198 pàg. · 21 x 29 cm 13 € cada volum Anem a treballar és un programa de formació aplicable a diferents entorns. Es prepara els joves per a la transició a la vida activa i constitueix una proposta de treball oberta, la finalitat de la qual és que es pugi adaptar a les necessitats de cada un dels alumnes i a les característiques dels mateixos entorns de formació. El primer volum us presenta el Quadern de l’educador. El segon volum us presenta el Quadern de l’estudiant.

La conservació del patrimoni natural i la biodiversitat. VI Jornades sobre l’Alta Garrotxa. Tortellà (Alta Garrotxa), 31 de maig i 1 de juny de 2007

Recrear Rodoreda Romanyà Mariàngela Vilallonga (ed.) ISBN 978-84-8458- 267-0 109 pàg. · 14 x 20 cm 11 € El llibre recull les mirades literàries i pictòriques sobre la muntanya màgica de les Gavarres i sobre una de les millors escriptores de la literatura catalana, de qui enguany es commemora el centenari. Mercè Rodoreda va viure una llarga etapa de la seva vida a Romanyà de la Selva, que va ser el seu darrer recer.

Josep Vila Subirós (ed.) ISBN 978-84-8458-266-3 198 pàg. · 17 x 24 cm 12 € Els dies 31 de maig i 1 de juny de 2007 van tenir lloc a Tortellà (Alta Garrotxa) les VI Jornades sobre l’Alta Garrotxa amb el títol La conservació del patrimoni natural i la biodiversitat. En aquella ocasió es va fer balanç del conjunt de programes que es desenvolupen a fi de conèixer la rica biodiversitat a què dóna cabuda aquest espai natural protegit. Amb referència a les legislacions catalana i europea i a la necessitat de fer-ne un seguiment.

Rodoreda Romanyà Itinerari literari autoguiat Presentació i guió Mariàngela Vilallonga ISBN 978-84-8458- 268-7 48 pàg. · 10 x 25 cm 3€ Aquest itinerari recorre el Romanyà de Mercè Rodoreda. Comprèn el període del 1972-1983, quan l’escriptora – nascuda a Barcelona l’any 1908 – va viure en aquest indret de les Gavarres, en ple cor de l’Empordà, on també va ser enterrada.

L’esport en edat escolar Víctor López Ros, Jordi Sargatal Prat (eds.) ISBN 978-84-8458-264-9 146 pàg. · 17 x 24 cm 12 € Aquest llibre recull les ponències, els tallers teòrics i pràctics, i els resums de la taula rodona de les III Jornades de la Càtedra d’Esport i Educació Física de la UdG. Es van dedicar a l’Esport en l’edat escolar i van tenir lloc a Banyoles, els dies 21 i 22 de desembre de 2007.

Besalú Itinerari literari autoguiat Guió i selecció de textos: Esther Fabrellas, Anna Guix, Francesca R. Uccella ISBN 978-84-8458- 269-4 44 pàg. · 10 x 15 cm 3€ Aquest itinerari literari per Besalú representa no solament una passejada per la vila medieval amb les acotacions dels textos que en parlen, que ens parlen del passat i el present d’aquesta localitat de la Garrotxa. És també un passeig per la literatura i el pensament, des del trobador Ramon Vidal de Besalú fins a Marti Gironell, l’autor que ha ambientat el best-seller El pont dels jueus en els carrers per on ara transitem.

/49/

/48/


Novetats Editorial Documenta==========

www.documentauniversitaria.cat

Escultura

Nouvinguts, fins quan?

La cultura como estrategia de cooperación al desarrollo

La Gestió del Patrimoni Cultural en l'Àmbit Local

Tallers pràctics a partir de les escultures públiques de la ciutat de Girona

La incorporació de l'alumnat estranger nouvingut al currículum ordinari. V Simposi: Llengua, educació i immigració

Tercer Seminario Internacional: el reto de la Gestión Cultural frente a la Cooperación al Desarrollo

Màster oficial. Curs 2006-2007, treballs de recerca

Institut de Ciències de l'Educació Josep Pallach (Ed.)

Càtedra Unesco de Polítiques Culturals i Cooperació, Gemma Carbó Ribugent (Coord.)

Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural (Coord.)

ISBN: 978-84-96742-21-5 280 pàgines 16 x 23,5 cm Idioma: català

ISBN: 978-84-96742-49-9 242 pàgines 16 x 23,5 cm Idioma: castellà

Els dies 23 i 24 de novembre de l'any 2006 va celebrar-se a Girona el Cinquè Simposi sobre Llengua, Educació i Immigració, organitzat conjuntament pels Instituts de Ciències de l'Educació de la Universitat de Girona i de la Universitat de Barcelona, i la Fundació “la Caixa”. Durant aquells dos dies, els prop de tres-cents professionals de l'educació procedents de Catalunya, les Illes Balears, el País Basc, el País Valencià i Andorra, van poder reflexionar i debatre, amb l'ajut dels ponents i amb l'anàlisi de les experiències i comunicacions presentades, sobre la frase interrogativa que donava títol a aquesta edició del Simposi: Nouvinguts, fins quan? En aquesta ocasió, el Simposi va centrar-se en la reflexió teòrica i l'anàlisi d'experiències sobre els processos de socialització i d'acceleració dels aprenentatges necessaris per permetre la plena participació de l'alumnat estranger nouvingut en el currículum ordinari, en el termini més breu possible.

En aquest volum, Bunge fa filosofia. Es tracta, com diu el títol, de deu assaigs i d’un discurs contra la postmodernitat. Quan es planejaven les seves lliçons, però, ell va començar oferint el títol «Una filosofia nova». Perquè així és el que ell vol oferir: una mirada seriosa, rigorosa, sobre els conceptes filosòfics. Segons com, no és una mirada nova, perquè la mentalitat científica tampoc no ho és, però segons com és una mirada que resulta original, sobretot perquè els filòsofs s'amaguen massa sovint de la llum que projecta la ciència i miren d'evitar-ne la crítica. Per això Bunge rebutja el subjectivisme i defensa el realisme, un realisme crític. El plantejament de Bunge té també un fort component de preocupació social, tal com es veu des de les primeres pàgines d'aquest volum. Això, però, no s'ha d'entendre en ell com un complement més o menys arbitrari sinó com un element més de la seva visió global. La racionalitat també s'ha de portar a la gestió dels afers del món. Per això proposa que a les tecnologies dures ja existents, s'hi incorporin les que ell anomena «tecnologies filosòfiques», que podran ajudar a aguditzar la consciència moral i la responsabilitat social dels científics i de tots els ciutadans.

Xus Ferrusola i Domènech ISBN: 978-84-96742-46-8 Conté DVD 142 pàgines impressió a color 22 x 22 cm Idioma: català

ESCULTURA és una proposta divertida i didàctica per tal de conèixer, entendre i fomentar les escultures públiques de la ciutat de Girona. Girona és un Museu d'Escultures a l'aire lliure. Passejant pels seus carrers podem trobar una gran diversitat d'escultures, monuments, fonts, relleus integrats a l'arquitectura... i si fem esment a altres disciplines artístiques com els edificis arquitectònics, murals de ceràmica i pictòrics, graffitis, etc..., ens adonem que tenim un museu públic a l'abast de tothom. Moltes vegades, però, poc valorat pels vianants que hi passegen. Al llarg del llibre es presenten les diferents escultures que donen vida als carrers de la ciutat. A partir d'aquestes formes tridimensionals podem conèixer fets històrics, geogràfics i culturals referents a la zona. Cada escultura ens narra una història, ens comunica una idea. Coneixent el significat de l'ESCULTURA aprenem una mica més sobre la nostra CULTURA. Un joc de paraules que precisament dóna lloc al llibre que teniu entre mans. Amb ESCULTURA, el que es pretén, doncs, és donar a conèixer altres maneres per estimar i valorar més la ciutat de Girona.

ISBN: 978-84-96742-21-5 118 pàgines 16 x 23,5 cm Idioma: català

El curs 2006-2007 el màster La Gestió del Patrimoni Cultural en l'Àmbit Local, proposat per la Universitat de Girona, va obtenir el reconeixement de l'AQU i l'aprovació del Ministeri d'Educació i Ciència i es va convertir en un estudi de caràcter oficial. Aquest estudi, en el marc de la formació en patrimoni cultural, presenta l'especificitat de focalitzar l'atenció en l'àmbit local. La voluntat del màster és aconseguir una bona interrelació entre el món acadèmic i el professional, per donar una resposta de qualitat a les demandes del mercat laboral, tant de l'àmbit públic com del privat, i, al mateix temps, preparar els seus alumnes per a la recerca especialitzada en diverses temàtiques del patrimoni cultural. Després de la realització de les sessions teòriques i pràctiques, la darrera part del màster consisteix en la realització, per part de cada un dels alumnes, d'un treball de recerca que està tutoritzat per persones especialitzades en la temàtica i es presenta públicament davant d'una comissió d'avaluació. En aquest volum presentem uns resums en forma d'articles dels treballs de recerca presentats en el màster oficial La Gestió del Patrimoni Cultural en l'Àmbit Local, en l'edició 2006-2007.

/51/

/50/


Novetats Editorial Documenta==========

www.documentauniversitaria.cat

Escultura

Nouvinguts, fins quan?

La cultura como estrategia de cooperación al desarrollo

La Gestió del Patrimoni Cultural en l'Àmbit Local

Tallers pràctics a partir de les escultures públiques de la ciutat de Girona

La incorporació de l'alumnat estranger nouvingut al currículum ordinari. V Simposi: Llengua, educació i immigració

Tercer Seminario Internacional: el reto de la Gestión Cultural frente a la Cooperación al Desarrollo

Màster oficial. Curs 2006-2007, treballs de recerca

Institut de Ciències de l'Educació Josep Pallach (Ed.)

Càtedra Unesco de Polítiques Culturals i Cooperació, Gemma Carbó Ribugent (Coord.)

Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural (Coord.)

ISBN: 978-84-96742-21-5 280 pàgines 16 x 23,5 cm Idioma: català

ISBN: 978-84-96742-49-9 242 pàgines 16 x 23,5 cm Idioma: castellà

Els dies 23 i 24 de novembre de l'any 2006 va celebrar-se a Girona el Cinquè Simposi sobre Llengua, Educació i Immigració, organitzat conjuntament pels Instituts de Ciències de l'Educació de la Universitat de Girona i de la Universitat de Barcelona, i la Fundació “la Caixa”. Durant aquells dos dies, els prop de tres-cents professionals de l'educació procedents de Catalunya, les Illes Balears, el País Basc, el País Valencià i Andorra, van poder reflexionar i debatre, amb l'ajut dels ponents i amb l'anàlisi de les experiències i comunicacions presentades, sobre la frase interrogativa que donava títol a aquesta edició del Simposi: Nouvinguts, fins quan? En aquesta ocasió, el Simposi va centrar-se en la reflexió teòrica i l'anàlisi d'experiències sobre els processos de socialització i d'acceleració dels aprenentatges necessaris per permetre la plena participació de l'alumnat estranger nouvingut en el currículum ordinari, en el termini més breu possible.

En aquest volum, Bunge fa filosofia. Es tracta, com diu el títol, de deu assaigs i d’un discurs contra la postmodernitat. Quan es planejaven les seves lliçons, però, ell va començar oferint el títol «Una filosofia nova». Perquè així és el que ell vol oferir: una mirada seriosa, rigorosa, sobre els conceptes filosòfics. Segons com, no és una mirada nova, perquè la mentalitat científica tampoc no ho és, però segons com és una mirada que resulta original, sobretot perquè els filòsofs s'amaguen massa sovint de la llum que projecta la ciència i miren d'evitar-ne la crítica. Per això Bunge rebutja el subjectivisme i defensa el realisme, un realisme crític. El plantejament de Bunge té també un fort component de preocupació social, tal com es veu des de les primeres pàgines d'aquest volum. Això, però, no s'ha d'entendre en ell com un complement més o menys arbitrari sinó com un element més de la seva visió global. La racionalitat també s'ha de portar a la gestió dels afers del món. Per això proposa que a les tecnologies dures ja existents, s'hi incorporin les que ell anomena «tecnologies filosòfiques», que podran ajudar a aguditzar la consciència moral i la responsabilitat social dels científics i de tots els ciutadans.

Xus Ferrusola i Domènech ISBN: 978-84-96742-46-8 Conté DVD 142 pàgines impressió a color 22 x 22 cm Idioma: català

ESCULTURA és una proposta divertida i didàctica per tal de conèixer, entendre i fomentar les escultures públiques de la ciutat de Girona. Girona és un Museu d'Escultures a l'aire lliure. Passejant pels seus carrers podem trobar una gran diversitat d'escultures, monuments, fonts, relleus integrats a l'arquitectura... i si fem esment a altres disciplines artístiques com els edificis arquitectònics, murals de ceràmica i pictòrics, graffitis, etc..., ens adonem que tenim un museu públic a l'abast de tothom. Moltes vegades, però, poc valorat pels vianants que hi passegen. Al llarg del llibre es presenten les diferents escultures que donen vida als carrers de la ciutat. A partir d'aquestes formes tridimensionals podem conèixer fets històrics, geogràfics i culturals referents a la zona. Cada escultura ens narra una història, ens comunica una idea. Coneixent el significat de l'ESCULTURA aprenem una mica més sobre la nostra CULTURA. Un joc de paraules que precisament dóna lloc al llibre que teniu entre mans. Amb ESCULTURA, el que es pretén, doncs, és donar a conèixer altres maneres per estimar i valorar més la ciutat de Girona.

ISBN: 978-84-96742-21-5 118 pàgines 16 x 23,5 cm Idioma: català

El curs 2006-2007 el màster La Gestió del Patrimoni Cultural en l'Àmbit Local, proposat per la Universitat de Girona, va obtenir el reconeixement de l'AQU i l'aprovació del Ministeri d'Educació i Ciència i es va convertir en un estudi de caràcter oficial. Aquest estudi, en el marc de la formació en patrimoni cultural, presenta l'especificitat de focalitzar l'atenció en l'àmbit local. La voluntat del màster és aconseguir una bona interrelació entre el món acadèmic i el professional, per donar una resposta de qualitat a les demandes del mercat laboral, tant de l'àmbit públic com del privat, i, al mateix temps, preparar els seus alumnes per a la recerca especialitzada en diverses temàtiques del patrimoni cultural. Després de la realització de les sessions teòriques i pràctiques, la darrera part del màster consisteix en la realització, per part de cada un dels alumnes, d'un treball de recerca que està tutoritzat per persones especialitzades en la temàtica i es presenta públicament davant d'una comissió d'avaluació. En aquest volum presentem uns resums en forma d'articles dels treballs de recerca presentats en el màster oficial La Gestió del Patrimoni Cultural en l'Àmbit Local, en l'edició 2006-2007.

/51/

/50/


Perfils

Per Moisès Esteban

Luis A. Branda

cant les respostes per ells mateixos. Al segle XVII Amos Comenius escrivia: “Els mestres han d’ensenyar menys, els alumnes han d’aprendre més”. A través de la seva obra Orbis sensualium pictus (1658), Comenius va ser un pioner en l’ús de l’aprenentatge basat en problemes en l’ensenyança. Ell utilitzava grups d’imatges com a “nuclis generadors” per a l’aprenentatge del llatí en la llengua vernacla. Si bé la literatura abunda en descripcions de què és l’aprenentatge basat en problemes, a la pràctica hi ha una gran variabilitat en allò que s’entén que és aquesta metodologia.

Nascut a Montevideo (Uruguai) i ciutadà canadenc, Luis A. Branda va ser un dels fundadors de la Facultat de Medicina de la Universitat McMaster i de la metodologia pedagògica coneguda com a aprenentatge basat en problemes (ABP). Des de llavors l'ABP ha estat font de centenars de treballs i experiències d'innovació educativa. Recordem aquella experiència, així com alguns dels principals conceptes al voltant de l'ABP.

Ja fa més de trenta anys vau formar part de l’equip docent que va fundar la Facultat de Medicina a la Universitat McMaster (Hamilton, Canadà), seu de l’aprenentatge basat en problemes. Podria dir-nos en què consisteix aquesta proposta pedagògica? L’aprenentatge basat en problemes (ABP) és una metodologia que parteix d’un problema o d’una situació problemàtica. Aquesta situació permet a l’estudiant desenvolupar hipòtesis explicatives i identificar necessitats d’aprenentatge que li permeten comprendre millor el problema i complir els objectius d’aprenentatge preestablerts. Podria explicar-nos el seu origen i desenvolupament... La concepció original del problem-based learning, iniciat per la Universitat McMaster l’any 1969, incloïa l’aprenentatge basat en problemes en grups petits i centrat en l’estudiant. Les idees amb les quals ens vam basar eren conegudes des de fa molts anys. A les Analectes de Confuci (500 a. C.) ja es trobava el concepte d’aprenentatge autodirigit, un dels pilars del programa de Medicina a McMaster. Confuci només ajudaria els seus estudiants quan aquests haguessin fet l’esforç d’haver pensat sobre el tema o bé quan tinguessin una pregunta i no poguessin trobar-hi les respostes. L’ajuda de Confuci no era com una resposta model o patró que els estudiants havien de repetir, sinó com un estímul per pensar; els orientava cap un camí que els permetés aprendre independentment, bus-

Per què vau pensar a idear l’aprenentatge basat en problemes? Quines mancances vèieu en el sistema tradicional?

“L'aprenentatge basat en problemes és una metodologia que parteix d'un problema o d'una situació problemàtica.” “L'aprenentatge basat en problemes té l'efecte en els estudiants d'augmentar el sentit de responsabilitat i el marge d'habilitats d'aprenentatge autodirigit.”

La gran majoria de currículums convencionals estan basats en classes expositives en les quals els professors transmeten als estudiants la informació —la majoria accessible a tots els llibres o revistes— que consideren que han d’ensenyar, sense concebre en els estudiants cap grau d’autonomia a tenir responsabilitat en el seu aprenentatge. L’avaluació, normalment, es basa a demostrar haver memoritzat el coneixement impartit en aquestes classes, ampliat per referències bibliogràfiques que el professor ha decidit que són les importants. El concepte és una ensenyança centrada en el professor, que transmet la seva percepció de la realitat sense oportunitats reals que l’estudiant explori les alternatives.

en el seu futur. Les directives de l’EEES reconeixen la necessitat de computar en el crèdit el treball portat a terme per l’estudiant, la qual cosa és totalment congruent amb l’ABP. Moltes gràcies, professor Branda. Esperem que aquell impuls dut a terme fa més de trenta anys ens porti a reflexionar al voltant de la millora dels processos d’ensenyament i aprenentatge. L’any 2003, en una entrevista amb un estudiant de Medicina, John Evans (el primer degà de Medicina a la Universitat McMaster), va dir que la innovació està sempre al nostre voltant, però poques persones aprofiten aquesta oportunitat. La tendència és seguir fent el mateix —continua dient Evans—; el repte és capacitar la gent per ser més inventiva i acceptar que això és part de la seva responsabilitat. Tot i que aquestes paraules van ser pronunciades gairebé fa quaranta anys, segueixen tenint una rellevància que fa estremir.

Davant d’això, l’ABP implica capgirar l’objectiu i centrar l’ensenyança en l’estudiant? Efectivament, l’ABP té l’efecte en els estudiants d’augmentar el sentit de responsabilitat i el marge d’habilitats d’aprenentatge autodirigit. Quan s’avalua el coneixement mitjançant proves tradicionals (tests), els estudiants en ABP no demostren haver adquirit més coneixement que els estudiants en un currículum convencional (CC). No obstant això, si s’avalua l’aplicació del coneixement i la seva retenció, l’ABP indica que és més efectiu que el CC. Podríem considerar, doncs, que l’ABP, desenvolupat a finals dels seixanta al Canadà, està en sintonia amb l’anomenat procés de Bolonya... L’ABP és totalment congruent amb les directives de la creació de l’espai europeu d’educació superior des que proporciona a l’estudiant l’oportunitat de treballar de manera autònoma prenent la responsabilitat del seu aprenentatge. A més, presenta a l’estudiant situacions problemàtiques que es deriven de la realitat i són probablement similars a aquelles a les quals l’estudiant haurà de fer front /53/

/52/


Perfils

Per Moisès Esteban

Luis A. Branda

cant les respostes per ells mateixos. Al segle XVII Amos Comenius escrivia: “Els mestres han d’ensenyar menys, els alumnes han d’aprendre més”. A través de la seva obra Orbis sensualium pictus (1658), Comenius va ser un pioner en l’ús de l’aprenentatge basat en problemes en l’ensenyança. Ell utilitzava grups d’imatges com a “nuclis generadors” per a l’aprenentatge del llatí en la llengua vernacla. Si bé la literatura abunda en descripcions de què és l’aprenentatge basat en problemes, a la pràctica hi ha una gran variabilitat en allò que s’entén que és aquesta metodologia.

Nascut a Montevideo (Uruguai) i ciutadà canadenc, Luis A. Branda va ser un dels fundadors de la Facultat de Medicina de la Universitat McMaster i de la metodologia pedagògica coneguda com a aprenentatge basat en problemes (ABP). Des de llavors l'ABP ha estat font de centenars de treballs i experiències d'innovació educativa. Recordem aquella experiència, així com alguns dels principals conceptes al voltant de l'ABP.

Ja fa més de trenta anys vau formar part de l’equip docent que va fundar la Facultat de Medicina a la Universitat McMaster (Hamilton, Canadà), seu de l’aprenentatge basat en problemes. Podria dir-nos en què consisteix aquesta proposta pedagògica? L’aprenentatge basat en problemes (ABP) és una metodologia que parteix d’un problema o d’una situació problemàtica. Aquesta situació permet a l’estudiant desenvolupar hipòtesis explicatives i identificar necessitats d’aprenentatge que li permeten comprendre millor el problema i complir els objectius d’aprenentatge preestablerts. Podria explicar-nos el seu origen i desenvolupament... La concepció original del problem-based learning, iniciat per la Universitat McMaster l’any 1969, incloïa l’aprenentatge basat en problemes en grups petits i centrat en l’estudiant. Les idees amb les quals ens vam basar eren conegudes des de fa molts anys. A les Analectes de Confuci (500 a. C.) ja es trobava el concepte d’aprenentatge autodirigit, un dels pilars del programa de Medicina a McMaster. Confuci només ajudaria els seus estudiants quan aquests haguessin fet l’esforç d’haver pensat sobre el tema o bé quan tinguessin una pregunta i no poguessin trobar-hi les respostes. L’ajuda de Confuci no era com una resposta model o patró que els estudiants havien de repetir, sinó com un estímul per pensar; els orientava cap un camí que els permetés aprendre independentment, bus-

Per què vau pensar a idear l’aprenentatge basat en problemes? Quines mancances vèieu en el sistema tradicional?

“L'aprenentatge basat en problemes és una metodologia que parteix d'un problema o d'una situació problemàtica.” “L'aprenentatge basat en problemes té l'efecte en els estudiants d'augmentar el sentit de responsabilitat i el marge d'habilitats d'aprenentatge autodirigit.”

La gran majoria de currículums convencionals estan basats en classes expositives en les quals els professors transmeten als estudiants la informació —la majoria accessible a tots els llibres o revistes— que consideren que han d’ensenyar, sense concebre en els estudiants cap grau d’autonomia a tenir responsabilitat en el seu aprenentatge. L’avaluació, normalment, es basa a demostrar haver memoritzat el coneixement impartit en aquestes classes, ampliat per referències bibliogràfiques que el professor ha decidit que són les importants. El concepte és una ensenyança centrada en el professor, que transmet la seva percepció de la realitat sense oportunitats reals que l’estudiant explori les alternatives.

en el seu futur. Les directives de l’EEES reconeixen la necessitat de computar en el crèdit el treball portat a terme per l’estudiant, la qual cosa és totalment congruent amb l’ABP. Moltes gràcies, professor Branda. Esperem que aquell impuls dut a terme fa més de trenta anys ens porti a reflexionar al voltant de la millora dels processos d’ensenyament i aprenentatge. L’any 2003, en una entrevista amb un estudiant de Medicina, John Evans (el primer degà de Medicina a la Universitat McMaster), va dir que la innovació està sempre al nostre voltant, però poques persones aprofiten aquesta oportunitat. La tendència és seguir fent el mateix —continua dient Evans—; el repte és capacitar la gent per ser més inventiva i acceptar que això és part de la seva responsabilitat. Tot i que aquestes paraules van ser pronunciades gairebé fa quaranta anys, segueixen tenint una rellevància que fa estremir.

Davant d’això, l’ABP implica capgirar l’objectiu i centrar l’ensenyança en l’estudiant? Efectivament, l’ABP té l’efecte en els estudiants d’augmentar el sentit de responsabilitat i el marge d’habilitats d’aprenentatge autodirigit. Quan s’avalua el coneixement mitjançant proves tradicionals (tests), els estudiants en ABP no demostren haver adquirit més coneixement que els estudiants en un currículum convencional (CC). No obstant això, si s’avalua l’aplicació del coneixement i la seva retenció, l’ABP indica que és més efectiu que el CC. Podríem considerar, doncs, que l’ABP, desenvolupat a finals dels seixanta al Canadà, està en sintonia amb l’anomenat procés de Bolonya... L’ABP és totalment congruent amb les directives de la creació de l’espai europeu d’educació superior des que proporciona a l’estudiant l’oportunitat de treballar de manera autònoma prenent la responsabilitat del seu aprenentatge. A més, presenta a l’estudiant situacions problemàtiques que es deriven de la realitat i són probablement similars a aquelles a les quals l’estudiant haurà de fer front /53/

/52/



Engega 07, revista de la Universitat de Girona