Issuu on Google+

GENER 2009

09 REVISTA

DE

LA

UNIVERSITAT

DE

Repensem l’educació Investidura Doctors Honoris Causa: · Miquel Roca: Catalunya no ha de fer cas sinó de si mateixa · Eric Hobsbawm: Les raons per ser revolucionari encara no han cessat

GIRONA


EDITORIAL

Educació, educació! Cal reconèixer que és sobre el Pla de Bolonya i la seva aplicació -ara en un moment decisiu, en la recta final- que està gravitant l'actualitat universitària del país. Massa sovint, però, trobem a faltar una reflexió pausada i seriosa, una reflexió que, partint del coneixement de la realitat i de l'experiència acumulada, ens permeti una visió global de l'estat de la qüestió. I no solament amb referència explícita a l'Espai Europeu d'Educació Superior sinó a l'educació en general, autèntica pedra de toc de governs i societats. En aquest número d'ENGEGA, hem plantejat un qüestionari a diversos professors de la UdG que, per la seva trajectòria i la seva responsabilitat, tenen coses a dir sobre educació i sobre el futur que ens espera. Han disseccionat la realitat en la qual ens trobem i han opinat, però no es tracta d'una reflexió tancada, sinó d'un trampolí des del qual volem incitar a més aportacions. Aquest és un dels objectius d'ENGEGA: servir de catalitzador dels temes que són interessants per a la Universitat i per al conjunt dels seus lectors. En aquesta entrega també donem una àmplia cobertura a l'atorgament dels últims Honoris Causa de la UdG, amb sengles entrevistes als homenatjats. Al mateix temps, fem repàs de l'actualitat en una altra entrevista amb el director general d'Universitats, i, entre d'altres, donem veu a diferents grups de recerca per tal d'aprofundir en la visualització de la investigació que es du a terme en els campus gironins.

/3/


EDITORIAL

Educació, educació! Cal reconèixer que és sobre el Pla de Bolonya i la seva aplicació -ara en un moment decisiu, en la recta final- que està gravitant l'actualitat universitària del país. Massa sovint, però, trobem a faltar una reflexió pausada i seriosa, una reflexió que, partint del coneixement de la realitat i de l'experiència acumulada, ens permeti una visió global de l'estat de la qüestió. I no solament amb referència explícita a l'Espai Europeu d'Educació Superior sinó a l'educació en general, autèntica pedra de toc de governs i societats. En aquest número d'ENGEGA, hem plantejat un qüestionari a diversos professors de la UdG que, per la seva trajectòria i la seva responsabilitat, tenen coses a dir sobre educació i sobre el futur que ens espera. Han disseccionat la realitat en la qual ens trobem i han opinat, però no es tracta d'una reflexió tancada, sinó d'un trampolí des del qual volem incitar a més aportacions. Aquest és un dels objectius d'ENGEGA: servir de catalitzador dels temes que són interessants per a la Universitat i per al conjunt dels seus lectors. En aquesta entrega també donem una àmplia cobertura a l'atorgament dels últims Honoris Causa de la UdG, amb sengles entrevistes als homenatjats. Al mateix temps, fem repàs de l'actualitat en una altra entrevista amb el director general d'Universitats, i, entre d'altres, donem veu a diferents grups de recerca per tal d'aprofundir en la visualització de la investigació que es du a terme en els campus gironins.

/3/


SUMARI

David Brusi Director del GEOCAMB, Universitat de Girona

03 //// Editorial 05 //// La geologia al servei de la societat. David Brusi 06 //// La recerca en economia, indústria i serveis a les comarques gironines. Anna Garriga 07 //// Dossier: Repensem l’educació 11 //// Presentació dels estudis de medicina de la UdG 13 //// Aprendre a confeccionar un mapa 16 //// “L’oli d’oliva DOP Empordà és diferent al de la resta del món” 19 //// Entrevista: Joan Majó, director general d’univeristats 21 //// Entrevistes: Eric Hobsbaw i Miquel Roca Junyent, doctors Honoris Causa 28 //// Equacions que expliquen el passat 31 //// Erasmus: Girona els ha canviat la vida 34 //// L’ambulància arriba per subhasta 36 //// Emprèn el vol 38 //// Fons d’art UdG: Sis fragments universitaris. Marc Vicens 39 //// El cas de les pintures del Prado dipositades al Mauseu d’Art de Girona 42 //// Novetats editorials 44 //// UdG Express: Fons Brunet; Eugeni d’Ors reexaminat; EMEC9 46 //// El perfil: Juan Luís Arsuaga

Engega. Revista de la Universitat de Girona Edita. Universitat de Girona Coordina: Josep M. Fonalleras Equip de redacció: Carles Gorini i Francesc Ten Fotografia: Marta Payeró (Servei de Publicacions) i els autors corresponents Maquetació i il·lustració: Marc Vicens (Servei de Publicacions) Producció: Servei de Publicacions ISSN: 1988-3161 Dipòsit legal: Gi. 883-2007 La revista ENGEGA no es fa responsable de les opinions expressades en els articles signats. Informació i subscripcions Publicacions Pl. Sant Domènec, 3, 17071 Girona Tel. 972 41 80 99 Edifici Les Àligues www.udg.edu/publicacions publicacions@udg.edu

La geologia al servei de la societat S’acaba de commemorar l’Any Internacional del Planeta Terra, en el marc de la celebració reivindicativa de les Nacions Unides. L’objectiu d’aquesta iniciativa és incrementar la conscienciació dels ciutadans i de la classe política sobre l’aportació de les ciències de la terra a la millora de la qualitat de vida i la salvaguarda del nostre planeta. El Centre de Geologia i Cartografia Ambiental de la UdG (GEOCAMB, Membre de la Xarxa IT, del Centre d’Innovació i Desenvolupament Empresarial (CIDEM)) es va voler sumar a aquests actes de celebració tot organitzant, el passat 12 de desembre, al Parc Científic i Tecnològic de la UdG, una jornada de portes obertes amb el títol La Geologia al Servei de la Societat. La jornada va ser inaugurada per Anna Maria Geli, rectora de la UdG, i va comptar amb la presència d’Albert Bou, president del Consell Social de la Universitat, i Pere Condom, director del Parc. La geologia contribueix al progrés de la societat i a la resolució de múltiples problemes. És important difondre aquest missatge. Els materials geològics ens envolten: el ciment i el ferro del formigó, l’argila de les totxanes, el guix de les parets, els metalls d’una infinitat d’objectes, l’aigua de les aixetes, els plàstics, els combustibles fòssils, les roques de construcció... De tan quotidians, sovint se’ns fa imperceptible el seu origen natural. Encara menys aparent és la necessitat dels estudis geològics que en permeten la localització, explotació i impacte i de les múltiples cadenes d’industrials que en faciliten la transformació i distribució. D’altra banda, estem sotmesos al dinamisme del nostre planeta. Cal conèixer el risc dels processos geològics actius i conviure-hi. Els moviments sísmics, les erupcions volcàniques, les inundacions, les esllavissades, l’erosió del litoral... Les notícies de catàstrofes ens recorden amb insistència la subordinació de la societat als fenòmens naturals i la imperiosa necessitat d’anticipar-nos als seus efectes. Les ciències de la terra resulten imprescindibles per a la diagnosi dels processos i la seva expressió cartogràfica és fonamental per a l’adopció de mesures preventives: planificació urbanística, plans d’evacuació, obres de contenció o restauració, estudis geotècnics o d’enginyeria geològica, entre d’altres.

“La geologia contribueix al progrés de la societat i a la resolució de múltiples problemes. És important difondre aquest missatge.” “Estem sotmesos al dinamisme del nostre planeta. Cal conèixer el risc dels processos geològics actius i conviure-hi.”

Aquest i altres aspectes van ser desenvolupats en el marc d’una taula rodona que va comptar amb la participació d’Antoni Roca, director de l’Institut Geològic de Catalunya, Josep M. Niñerola, cap de la Unitat Singular de Planificació i Coordinació Hidrològica de l’Agència Catalana de l’Aigua, Joan Escuer, president del Col·legi Oficial de Geòlegs de Catalunya, Roger Mata, membre de Geòlegs del Món, i Jordi Montaner, de l’empresa consultora GEOSERVEI. Les seves exposicions i el debat posterior amb el públic assistent van facilitar la posada en comú del potencial de les geociències i fer més perceptible la seva transcendència.

Un tercer bloc en el qual la geologia pot fer una aportació rellevant es basa en la mateixa essència del registre geològic. Els materials geològics esdevenen el testimoni dels processos del passat i la seva interpretació permet conèixer la història del planeta i preveure’n l’evolució futura. Cal incorporar a la formació bàsica dels ciutadans aquest coneixement. La valoració del patrimoni geològic d’un país és un signe de cultura i de desenvolupament. /5/

/4/


SUMARI

David Brusi Director del GEOCAMB, Universitat de Girona

03 //// Editorial 05 //// La geologia al servei de la societat. David Brusi 06 //// La recerca en economia, indústria i serveis a les comarques gironines. Anna Garriga 07 //// Dossier: Repensem l’educació 11 //// Presentació dels estudis de medicina de la UdG 13 //// Aprendre a confeccionar un mapa 16 //// “L’oli d’oliva DOP Empordà és diferent al de la resta del món” 19 //// Entrevista: Joan Majó, director general d’univeristats 21 //// Entrevistes: Eric Hobsbaw i Miquel Roca Junyent, doctors Honoris Causa 28 //// Equacions que expliquen el passat 31 //// Erasmus: Girona els ha canviat la vida 34 //// L’ambulància arriba per subhasta 36 //// Emprèn el vol 38 //// Fons d’art UdG: Sis fragments universitaris. Marc Vicens 39 //// El cas de les pintures del Prado dipositades al Mauseu d’Art de Girona 42 //// Novetats editorials 44 //// UdG Express: Fons Brunet; Eugeni d’Ors reexaminat; EMEC9 46 //// El perfil: Juan Luís Arsuaga

Engega. Revista de la Universitat de Girona Edita. Universitat de Girona Coordina: Josep M. Fonalleras Equip de redacció: Carles Gorini i Francesc Ten Fotografia: Marta Payeró (Servei de Publicacions) i els autors corresponents Maquetació i il·lustració: Marc Vicens (Servei de Publicacions) Producció: Servei de Publicacions ISSN: 1988-3161 Dipòsit legal: Gi. 883-2007 La revista ENGEGA no es fa responsable de les opinions expressades en els articles signats. Informació i subscripcions Publicacions Pl. Sant Domènec, 3, 17071 Girona Tel. 972 41 80 99 Edifici Les Àligues www.udg.edu/publicacions publicacions@udg.edu

La geologia al servei de la societat S’acaba de commemorar l’Any Internacional del Planeta Terra, en el marc de la celebració reivindicativa de les Nacions Unides. L’objectiu d’aquesta iniciativa és incrementar la conscienciació dels ciutadans i de la classe política sobre l’aportació de les ciències de la terra a la millora de la qualitat de vida i la salvaguarda del nostre planeta. El Centre de Geologia i Cartografia Ambiental de la UdG (GEOCAMB, Membre de la Xarxa IT, del Centre d’Innovació i Desenvolupament Empresarial (CIDEM)) es va voler sumar a aquests actes de celebració tot organitzant, el passat 12 de desembre, al Parc Científic i Tecnològic de la UdG, una jornada de portes obertes amb el títol La Geologia al Servei de la Societat. La jornada va ser inaugurada per Anna Maria Geli, rectora de la UdG, i va comptar amb la presència d’Albert Bou, president del Consell Social de la Universitat, i Pere Condom, director del Parc. La geologia contribueix al progrés de la societat i a la resolució de múltiples problemes. És important difondre aquest missatge. Els materials geològics ens envolten: el ciment i el ferro del formigó, l’argila de les totxanes, el guix de les parets, els metalls d’una infinitat d’objectes, l’aigua de les aixetes, els plàstics, els combustibles fòssils, les roques de construcció... De tan quotidians, sovint se’ns fa imperceptible el seu origen natural. Encara menys aparent és la necessitat dels estudis geològics que en permeten la localització, explotació i impacte i de les múltiples cadenes d’industrials que en faciliten la transformació i distribució. D’altra banda, estem sotmesos al dinamisme del nostre planeta. Cal conèixer el risc dels processos geològics actius i conviure-hi. Els moviments sísmics, les erupcions volcàniques, les inundacions, les esllavissades, l’erosió del litoral... Les notícies de catàstrofes ens recorden amb insistència la subordinació de la societat als fenòmens naturals i la imperiosa necessitat d’anticipar-nos als seus efectes. Les ciències de la terra resulten imprescindibles per a la diagnosi dels processos i la seva expressió cartogràfica és fonamental per a l’adopció de mesures preventives: planificació urbanística, plans d’evacuació, obres de contenció o restauració, estudis geotècnics o d’enginyeria geològica, entre d’altres.

“La geologia contribueix al progrés de la societat i a la resolució de múltiples problemes. És important difondre aquest missatge.” “Estem sotmesos al dinamisme del nostre planeta. Cal conèixer el risc dels processos geològics actius i conviure-hi.”

Aquest i altres aspectes van ser desenvolupats en el marc d’una taula rodona que va comptar amb la participació d’Antoni Roca, director de l’Institut Geològic de Catalunya, Josep M. Niñerola, cap de la Unitat Singular de Planificació i Coordinació Hidrològica de l’Agència Catalana de l’Aigua, Joan Escuer, president del Col·legi Oficial de Geòlegs de Catalunya, Roger Mata, membre de Geòlegs del Món, i Jordi Montaner, de l’empresa consultora GEOSERVEI. Les seves exposicions i el debat posterior amb el públic assistent van facilitar la posada en comú del potencial de les geociències i fer més perceptible la seva transcendència.

Un tercer bloc en el qual la geologia pot fer una aportació rellevant es basa en la mateixa essència del registre geològic. Els materials geològics esdevenen el testimoni dels processos del passat i la seva interpretació permet conèixer la història del planeta i preveure’n l’evolució futura. Cal incorporar a la formació bàsica dels ciutadans aquest coneixement. La valoració del patrimoni geològic d’un país és un signe de cultura i de desenvolupament. /5/

/4/


Anna Garriga Coordinadora del Grup de Recerca en Economia Degana de la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials

La recerca en economia, indústria i serveis a les comarques gironines El Grup de Recerca en Economia lidera la investigació més pròxima a l’entorn immediat de la Universitat de Girona. Pretén donar resposta als nombrosos estudis que es plantegen des de les organitzacions econòmiques i empresarials i les diferents institucions. La recerca es divideix bàsicament en quatre àmbits: anàlisi de l’economia gironina en general, anàlisi de les hisendes públiques locals, anàlisi econòmica del turisme i impacte econòmic sobre el territori d’esdeveniments i institucions. Pel que fa a l’anàlisi de l’economia gironina, investigadors del grup elaboren de manera trimestral, per a la Federació d’Organitzacions Empresarials de Girona (FOEG), un informe d’indicadors que retrata i analitza la situació cojuntural a les comarques de Girona. També col·laboren o han col·laborat amb diferents ajuntaments i institucions de les nostres comarques. La recerca en aquest àmbit aporta resultats d’interès, com la constatació de l’existència d’un alt nivell de preus a Girona en relació amb la resta de l’Estat que erosiona el nivell superior de renda a les nostres comarques, o la troballa que l’evolució de la productivitat i la competitivitat en aquestes comarques ha tingut una deriva de molt negativa en els darrers anys, de manera que resta en dubte el manteniment dels alts nivells de vida dels quals hem gaudit fins ara. Actualment, s’està treballant en una metodologia per mantenir una estimació contemporània del producte interior brut (PIB) gironí. En relació a les hisendes locals, els esforços se centren en l’estudi de la provisió i el finançament de serveis públics en l’àmbit municipal. En aquest àmbit és rellevant l’argumentació aportada pel nostre grup en el debat sobre el “minifundisme” municipal i sobre la conveniència d’agrupar els municipis petits en entitats de població major. Les possibles economies d’escala en la provisió de molts serveis públics depenen, en efecte, del nombre d’habitants, però també del nombre de nuclis de població, una dimensió llargament oblidada. Agrupar municipis en un de sol certament augmentaria el nombre d’habitants, però també el de nuclis habitats, de manera que el resultat final sobre el cos de provisió de certs serveis públics no és inequívoc. També destaquen els estudis sobre el finançament municipal, especialment en el cas dels municipis (com els turístics) que suporten un flux de població de fet (aquelles persones a les quals cal prestar serveis) molt superior al de població de dret (conjunt de persones que, majoritàriament, paguen impostos al municipi). Actualment s’està treballant en l’anàlisi de les perspectives econòmiques de les economies de muntanya.

ball de descomposició dels preus de l’oferta turística privada en els seus diferents components (proximitat al mar, qualitat de l’entorn natural, etc.), la qual cosa permet aportar estimacions sobre, per exemple, el sobrepreu que representa estar a primera línia de mar o tenir piscina, una informació necessària per prendre decisions d’inversió. Investigadors del grup han dut a terme la recerca per contestar una pregunta que interessava el Govern català: és inflacionista el turisme? O, dit d’una altra manera, és el turisme una de les causes que expliquen el diferencial d’inflació català (i gironí)? Després d’una recerca empírica d’envergadura notable, la resposta (provisional, per descomptat) és que per a un ventall ampli de productes no hi ha diferències entre els preus dels municipis turístics i no turístics. En aquest àmbit (especialment pel que fa a les interaccions del turisme amb l’economia i el medi ambient), el treball es duu a terme sovint conjuntament amb equips de recerca d’altres disciplines i universitats (Centre d’Estudis Avançats de Blanes, Universitat Politècnica de Catalunya, Departament de Geografia de la UdG, ESADE, Universitat Rovira i Virgili). En darrer terme, el grup també ha elaborat estudis d’impacte econòmic d’institucions culturals. Destaquen els estudis de l’impacte de la Fundació Gala - Salvador Dalí, de la mateixa Universitat de Girona o l’elaboració d’una guia de càlcul d’impacte d’esdeveniments i institucions culturals per al Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat. Alguns membres del grup també han estimat els costos indirectes (és a dir, aquells que no representen explícitament una sortida de diners) de la construcció de la interconnexió de la línia d’alta tensió a les comarques gironines. Bona part dels projectes de recerca del grup s’han iniciat a partir de contractes amb empreses i institucions i els resultats de les recerques s’han acabat publicant en revistes científiques d’àmbit gironí, català, estatal i internacional.

Repensem l'educació

El dia 4 de desembre es va presentar el manifest final de la Convocatòria Social per l'Educació a Catalunya. El document recull la preocupació d'una colla d'entitats de la societat civil catalana i d'institucions públiques per la situació de l'educació a casa nostra. Des de la revista Engega hem volgut afegir al debat les opinions de quatre professors de la UdG especialment relacionats amb el món de l'educació En el manifest, es constaten circumstàncies com les següents: l'alt grau de fracàs escolar ens ha de moure a examinar els defectes del nostre sistema educatiu i de quina manera pot ser possible corregir-lo. En el debat hi han de participar directament els agents educadors, però també cal que s'hi impliqui tota la societat, això sí, evitant la interferència d'interessos partidistes i corporativistes. La importància de l'educació ha de ser efectivament reconeguda per les famílies, que han de poder conciliar la vida laboral amb la familiar gràcies a polítiques públiques eficients

i flexibles, perquè reconèixer el valor de l'educació vol dir reforçar la inversió econòmica i social, a la vegada que es recupera el prestigi dels mestres i la carrera docent. Veure el cost educatiu només com una despesa és menysprear l'educació i restarli importància. Al contrari, cal entendre-la com una inversió amb vista al creixement econòmic. Des de la revista Engega hem volgut afegir al debat les opinions de Josep Maria Terricabras, Xavier Besalú, Meritxell Estebanell i Paco Jiménez, i us les presentem a continuació.

/7/

/6/

El grup també centra bona part dels seus esforços en la recollida i anàlisi dels preus del sector turístic. Concretament, destaca el tre-

“S’elabora de manera trimestral, per a la Federació d’Organitzacions Empresarials de Girona (FOEG), un informe d’indicadors que retrata i analitza la situació conjuntural a les comarques de Girona.”


Anna Garriga Coordinadora del Grup de Recerca en Economia Degana de la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials

La recerca en economia, indústria i serveis a les comarques gironines El Grup de Recerca en Economia lidera la investigació més pròxima a l’entorn immediat de la Universitat de Girona. Pretén donar resposta als nombrosos estudis que es plantegen des de les organitzacions econòmiques i empresarials i les diferents institucions. La recerca es divideix bàsicament en quatre àmbits: anàlisi de l’economia gironina en general, anàlisi de les hisendes públiques locals, anàlisi econòmica del turisme i impacte econòmic sobre el territori d’esdeveniments i institucions. Pel que fa a l’anàlisi de l’economia gironina, investigadors del grup elaboren de manera trimestral, per a la Federació d’Organitzacions Empresarials de Girona (FOEG), un informe d’indicadors que retrata i analitza la situació cojuntural a les comarques de Girona. També col·laboren o han col·laborat amb diferents ajuntaments i institucions de les nostres comarques. La recerca en aquest àmbit aporta resultats d’interès, com la constatació de l’existència d’un alt nivell de preus a Girona en relació amb la resta de l’Estat que erosiona el nivell superior de renda a les nostres comarques, o la troballa que l’evolució de la productivitat i la competitivitat en aquestes comarques ha tingut una deriva de molt negativa en els darrers anys, de manera que resta en dubte el manteniment dels alts nivells de vida dels quals hem gaudit fins ara. Actualment, s’està treballant en una metodologia per mantenir una estimació contemporània del producte interior brut (PIB) gironí. En relació a les hisendes locals, els esforços se centren en l’estudi de la provisió i el finançament de serveis públics en l’àmbit municipal. En aquest àmbit és rellevant l’argumentació aportada pel nostre grup en el debat sobre el “minifundisme” municipal i sobre la conveniència d’agrupar els municipis petits en entitats de població major. Les possibles economies d’escala en la provisió de molts serveis públics depenen, en efecte, del nombre d’habitants, però també del nombre de nuclis de població, una dimensió llargament oblidada. Agrupar municipis en un de sol certament augmentaria el nombre d’habitants, però també el de nuclis habitats, de manera que el resultat final sobre el cos de provisió de certs serveis públics no és inequívoc. També destaquen els estudis sobre el finançament municipal, especialment en el cas dels municipis (com els turístics) que suporten un flux de població de fet (aquelles persones a les quals cal prestar serveis) molt superior al de població de dret (conjunt de persones que, majoritàriament, paguen impostos al municipi). Actualment s’està treballant en l’anàlisi de les perspectives econòmiques de les economies de muntanya.

ball de descomposició dels preus de l’oferta turística privada en els seus diferents components (proximitat al mar, qualitat de l’entorn natural, etc.), la qual cosa permet aportar estimacions sobre, per exemple, el sobrepreu que representa estar a primera línia de mar o tenir piscina, una informació necessària per prendre decisions d’inversió. Investigadors del grup han dut a terme la recerca per contestar una pregunta que interessava el Govern català: és inflacionista el turisme? O, dit d’una altra manera, és el turisme una de les causes que expliquen el diferencial d’inflació català (i gironí)? Després d’una recerca empírica d’envergadura notable, la resposta (provisional, per descomptat) és que per a un ventall ampli de productes no hi ha diferències entre els preus dels municipis turístics i no turístics. En aquest àmbit (especialment pel que fa a les interaccions del turisme amb l’economia i el medi ambient), el treball es duu a terme sovint conjuntament amb equips de recerca d’altres disciplines i universitats (Centre d’Estudis Avançats de Blanes, Universitat Politècnica de Catalunya, Departament de Geografia de la UdG, ESADE, Universitat Rovira i Virgili). En darrer terme, el grup també ha elaborat estudis d’impacte econòmic d’institucions culturals. Destaquen els estudis de l’impacte de la Fundació Gala - Salvador Dalí, de la mateixa Universitat de Girona o l’elaboració d’una guia de càlcul d’impacte d’esdeveniments i institucions culturals per al Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat. Alguns membres del grup també han estimat els costos indirectes (és a dir, aquells que no representen explícitament una sortida de diners) de la construcció de la interconnexió de la línia d’alta tensió a les comarques gironines. Bona part dels projectes de recerca del grup s’han iniciat a partir de contractes amb empreses i institucions i els resultats de les recerques s’han acabat publicant en revistes científiques d’àmbit gironí, català, estatal i internacional.

Repensem l'educació

El dia 4 de desembre es va presentar el manifest final de la Convocatòria Social per l'Educació a Catalunya. El document recull la preocupació d'una colla d'entitats de la societat civil catalana i d'institucions públiques per la situació de l'educació a casa nostra. Des de la revista Engega hem volgut afegir al debat les opinions de quatre professors de la UdG especialment relacionats amb el món de l'educació En el manifest, es constaten circumstàncies com les següents: l'alt grau de fracàs escolar ens ha de moure a examinar els defectes del nostre sistema educatiu i de quina manera pot ser possible corregir-lo. En el debat hi han de participar directament els agents educadors, però també cal que s'hi impliqui tota la societat, això sí, evitant la interferència d'interessos partidistes i corporativistes. La importància de l'educació ha de ser efectivament reconeguda per les famílies, que han de poder conciliar la vida laboral amb la familiar gràcies a polítiques públiques eficients

i flexibles, perquè reconèixer el valor de l'educació vol dir reforçar la inversió econòmica i social, a la vegada que es recupera el prestigi dels mestres i la carrera docent. Veure el cost educatiu només com una despesa és menysprear l'educació i restarli importància. Al contrari, cal entendre-la com una inversió amb vista al creixement econòmic. Des de la revista Engega hem volgut afegir al debat les opinions de Josep Maria Terricabras, Xavier Besalú, Meritxell Estebanell i Paco Jiménez, i us les presentem a continuació.

/7/

/6/

El grup també centra bona part dels seus esforços en la recollida i anàlisi dels preus del sector turístic. Concretament, destaca el tre-

“S’elabora de manera trimestral, per a la Federació d’Organitzacions Empresarials de Girona (FOEG), un informe d’indicadors que retrata i analitza la situació conjuntural a les comarques de Girona.”


1

Més enllà dels registres estrictament universitaris, més enllà de la polèmica sobre Bolonya, podríeu fer una breu dissecció de la situació que viu l’educació, en el nostre país, segons el vostre parer? >>>Josep Maria Terricabras: La situació de l’educació és molt complexa perquè, de fet, reflecteix la situació de la societat, que també ho és. En aquest sentit, s’haurien de distingir diferents nivells i tenir en compte, almenys, aquests: a) Educació familiar: és bàsica. En ella s’eduquen, o no, sentiments, comportaments i valors. Em temo que alguns dels dèficits més bàsics de l’educació a Catalunya vénen de dèficits en l’educació familiar. b) Educació infantil i primària: és segurament la que funciona millor, però també és la que ha d’entomar de manera directa els dèficits previs dels alumnes. Els mestres, a aquest nivell, fan una gran feina que és massa poc valorada i reconeguda. c) Educació secundària: és la que es fa en l’edat més difícil dels alumnes. Per això els centres es troben amb dificultats pròpies i alienes que sovint no poden vertebrar. Em sembla que la dificultat principal està en el fet que no sempre els docents de secundària d’un mateix centre comparteixen principis i objectius. Això desarbora el sistema i l’afebleix. d) Educació universitària: està extraordinàriament atomitzada. Cada àtom és molt pretensiós, però, estranyament, els àtoms no s’agreguen en molècules. En aquests moments, les universitats em semblen més preocupades per la metodologia –que continua essent dolenta– que no pas pels continguts o pels objectius, que, quan no hi són, la societat o la indústria s’encarreguen prou de marcar. La universitat no té objectius propis. Fer recerca sovint ja no és tampoc un objectiu universitari, sinó una activitat que es fa a la universitat. e) Educació social: avui ve sobretot de la televisió, el comerç, la publicitat, la indústria de l’oci i les noves tecnologies, que, en general, no tenen plantejaments educatius. L’educació social ve, doncs, de fonts que no la volen ni la valoren. >>>Meritxell Estebanell: Crec que l’educació al nostre país viu un moment especialment complex. Es produeixen canvis molt importants provocats per la introducció de reformes en els currículums de tots els nivells educatius. Ens trobem en una societat que experimenta la incorporació de moltes persones procedents d’altres països, fet que comporta l’existència d’una gran diversitat que pot ser molt enriquidora però que, alhora, reclama una atenció més individualitzada que no sempre resulta senzilla. Vivim en un context tecnològicament avançat que aporta canvis importants en les maneres d’accedir a la informació, de generar coneixement, i de relacionar-nos. D’altra banda, la publicació de resultats poc reeixits en l’aplicació de les proves que serveixen per analitzar el rendiment dels estudiants fa aparèixer perspectives poc optimistes a l’hora d’esperar un bon reconeixement internacional del nostre sistema educatiu. I a tot això s’hi afegeix la situació de crisi econòmica que ens afecta a tots els nivells. Realment és una situació ben diferent a les que s’havien viscut anteriorment. Però davant alternatives derrotistes, des del món

educatiu cal plantejar-s’ho com una oportunitat per renovar els plantejaments pedagògics. De fet, crec que és el que s’està fent amb la reorientació del currículum que he esmentat al començament. Es vol tendir cap a una formació que prepari per afrontar els reptes d’un futur incert i canviant. En aquesta línia, les situacions educatives haurien d’anar orientades a formar persones autònomes, capaces de prendre decisions sense por a equivocar-se, conseqüents amb els seus actes i respectuoses amb els altres (siguin de la procedència que siguin i amb les cultures i creences que tinguin). Es tracta de formar ciutadans que “aprenguin a aprendre”, a valorar el que tenen i a gaudir contribuint a mantenir l’entorn en què viuen. >>>Paco Jiménez: No sé si la dissecció ajudarà gaire, però, amb ànims de provocar i generar debat, crec que tots plegats no ens creiem prou la importància que té l’educació en el progrés de la humanitat si la comparem amb altres àmbits del desenvolupament humà. El concepte educació és un terme que té molts significats, és dialèctic i no és fàcil que les persones que hi estan implicades professionalment a diferents nivells l’entenguin ni el considerin de la mateixa manera. Potser una de les raons que expliquen aquesta percepció no gaire positiva del fet educatiu és que de vegades, moltes, quan parlem d’educació tenim la dificultat de saber o no saber si parlem tots plegats del mateix. Malgrat això, no podem girar l’esquena a la realitat que ens presenta una problemàtica educativa mal resolta i que no respon a les necessitats educatives de tots plegats. El fet educatiu hauria de deixar de ser una idea confusa i etèria i convertir-se en un fet i un moviment social que hauria de desenvolupar-se a tots els centres educatius de qualsevol nivell com un moviment d’innovació veritable. >>>Xavier Besalú: L’educació d’un país és alhora mirall, efecte i projecció de la societat que la produeix i n’és, ensems, la receptora. De manera que la situació que viu l’educació a Catalunya diu molt de la gent que viu i treballa al nostre país. L’intent d’explicar l’estat de la qüestió al marge dels condicionaments econòmics, socials i culturals, fent abstracció de les múltiples agències de transmissió cultural i de conformació de les consciències que actuen en qualsevol societat complexa, i focalitzant l’atenció en el sistema educatiu, com si les seves parets l’aïllessin del món, i els seus estadants, estudiants i professorat, fossin immunes a aquestes influències i seduccions formatives, és o bé d’una ingenuïtat forassenyada o bé senzillament fer trampa. Les revolucions dels anys seixanta del segle passat a Occident van iniciar el desmuntatge d’uns sistemes socials molt rígids, jerarquitzats, comunitaristes i ideologitzats i van propiciar un procés d’individualització i d’alliberament de les persones que ha arribat a uns extrems francament insostenibles. El futur es desdibuixa, esdevé massa obscur o senzillament no interessa, i pretenem viure en un present continu en el qual l’únic que té valor són els resultats concrets, els rendiments immediats, i en el qual els projectes a mitjà termini, les inversions de futur, cotitzen molt a la baixa o són vistos com a reminiscències del passat. La globalització ha esborrat les fronteres estatals i ignora les tradicions nacionals; la vida econòmica demana, per damunt de tot, flexibilitat i capacitat d’adaptació als canvis continus i a les noves necessitats, reals o inventades, del mercat; les certeses morals i científiques han anat perdent credibilitat, el pluralisme social fa difícil de veure i posar-se d’acord en models de referència desitjables, els mètodes, les estratègies i els recursos s’han diversificat enormement, i l’abundor inabastable del coneixement i del saber fa molt difícil d’acordar

quina és la selecció de cultura que val la pena d’ensenyar i aprendre. La crisi de l’educació no és una crisi del sistema educatiu, sinó de tota la societat. Els culpables no són els immigrants, ni uns pares i mares massa permissius, ni un professorat desconcertat, ni uns infants i joves violents i escàpols, ni uns pressupostos massa escassos, ni unes polítiques excessivament reglamentistes... Però és legítima i, fins a cert punt, comprensible, la fixació en l’educació: primer perquè permet desviar l’atenció de les vertaderes arrels dels problemes, segon, perquè permet predicar, sentenciar i pontificar a una colla considerable de personatges, i tercer, perquè el valor simbòlic de l’educació és encara molt consistent.

2

Creieu que la societat, arran de les reflexions que molts de vosaltres proposeu, està prenent consciència que l’educació és l’autèntica clau de volta del futur? >>>Josep Maria Terricabras: Evidentment, això és el que diu tothom. D’acord amb el que he dit a la resposta anterior, no crec que hi hagi una preocupació social real per l’educació. I, quan hi és, es descobreix fàcilment que “educació” s’acaba entenent de moltes maneres. Per això hi pot haver programes de televisió infectes fets per gent que ha rebut educació, fins i tot “superior”; per això hi pot haver periodistes, potser ben considerats i tot, que no saben ni enraonar ni escriure bé; per això els productes estrella de moltes empreses, sovint destinats a menors, estan relacionats amb la violència –de gènere o d’espècie–, amb la indiferència moral o amb els prejudicis més grollers i més primitius. He de parlar per força de manera genèrica i, doncs, injusta, perquè no puc afinar prou. Però, si accepto aquesta generalització finalment injusta, diré que, tendencialment, és de paraula que la societat està a favor de l’educació. De paraula. >>>Meritxell Estebanell: Poder parlar del que pensa la societat en general em resulta massa agosarat. Suposo que hi deu haver moltes persones que, a partir de les seves pròpies reflexions i de les que altres persones els ajuden a fer, atorguen un paper molt rellevant a l’educació –jo en sóc una–, però també n’hi deu haver que no ho veuen així. Tot i que generalment s’atribueix la responsabilitat d’educar als pares o tutors i al professorat, crec que s’ha de tenir present que els companys, els mitjans i l’entorn on es viu també eduquen, i molt! En aquest sentit, doncs, estaríem considerant que aconseguir un futur millor a través de l’educació seria una responsabilitat compartida, en la qual tothom intervé, en una mesura major o menor. Pensant en el futur, i des de la perspectiva de cada subjecte, crec que caldria considerar que l’èxit a la vida no sempre va associat a l’obtenció d’unes bones qualificacions acadèmiques, si més no, unes bones qualificacions no es converteixen, necessàriament, en una garantia d’èxit personal i professional. Avui dia, en el context que comentàvem abans, cal que les persones demostrin tenir iniciativa, capacitat per prendre decisions davant de tota mena de problemes i en qualsevol moment, i per a això, certament cal tenir coneixements i experiències acumulades, però amb això no n’hi ha

prou! Per aquest motiu s’està cercant un nou model formatiu, centrat en el desenvolupament de capacitats i no sols en l’acumulació de coneixements. En aquesta línia, la formació que es persegueix implica l’activació de molts més aprenentatges (conceptuals, procedimentals i actitudinals) d’una manera globalitzada. Per als docents aquesta nova manera d’orientar el currículum significa un canvi important perquè implica crear situacions en les quals l’estudiant hagi de posar en joc tots els aprenentatges d’una manera integrada. I per als estudiants significa un canvi radical en la manera d’enfocar els seus estudis, perquè han de passar de rebre els coneixements que els venien donats a implicar-se d’una manera molt més activa en el seu procés d’aprenentatge. S’espera que el resultat final sigui molt més profitós, però cal veure si tots sabrem respondre adequadament al repte que tenim plantejat! >>>Paco Jiménez: Tinc dubtes seriosos i no tinc gaire clar que la societat, en sentit genèric, reflexioni sobre l’educació des de la perspectiva ideològica. Estic convençut que, perquè es doni una reflexió sobre l’educació i hi pugui haver innovacions i canvis, hem de treballar per originar nous comportaments i modificar actituds en els més atrinxerats dels ciutadans, dels professionals i de l’Administració. És necessari qüestionar i posar de manifest cada dia als centres educatius i a la societat tot un seguit de principis obsolets que encara solen constituir avui els pilars als quals agafarse com si d’això depengués la seva vida professional i social (sovint hom no es creu que l’educació és una lluita entre cultures). >>>Xavier Besalú: No sé si l’educació és la clau de volta del futur, però ja m’està bé la centralitat de l’educació, perquè si bé és evident que cap sistema educatiu no pot transformar la societat tot sol, també ho és que cap canvi serà durador i donarà fruits si es fa al marge de les consciències i del saber de les persones. A la inversa, els canvis estructurals són imprescindibles, però no suficients, per poder bastir societats més lliures i més justes, sobretot si es fan tractant les persones com a objectes i no com a subjectes. En aquest sentit, iniciatives com la recent “Convocatòria social per l’educació a Catalunya” van en la bona direcció.

3

Penseu que hi ha fórmules magistrals, és a dir, pensades per a un territori i per a uns ciutadans en concret? Penseu que es podrien aplicar de manera immediata o, en tot cas, quin termini ens podem permetre per solucionar els problemes que tenim plantejats? >>>Josep Maria Terricabras: Evidentment, no. No hi ha fórmules magistrals ni receptes infal·libles que es puguin aplicar arreu, de seguida i amb èxit. Però hi ha uns quants “genèrics” que algú podrà dubtar si fan bé, però que ningú no podrà dubtar que no fan mal. I això ja me’ls fa recomanables. Entre ells –i s’haurien de concretar, d’“implementar”, és clar– assenyalaria els següents: - Diàleg familiar en què s’aprenguin hàbits, però també el raonament i la tolerància. - Aprenentatge escolar massiu, el temps que calgui, de la llengua i de llengües, inicialment no a través de la gramàtica teòrica, sinó de /9/

/8/


1

Més enllà dels registres estrictament universitaris, més enllà de la polèmica sobre Bolonya, podríeu fer una breu dissecció de la situació que viu l’educació, en el nostre país, segons el vostre parer? >>>Josep Maria Terricabras: La situació de l’educació és molt complexa perquè, de fet, reflecteix la situació de la societat, que també ho és. En aquest sentit, s’haurien de distingir diferents nivells i tenir en compte, almenys, aquests: a) Educació familiar: és bàsica. En ella s’eduquen, o no, sentiments, comportaments i valors. Em temo que alguns dels dèficits més bàsics de l’educació a Catalunya vénen de dèficits en l’educació familiar. b) Educació infantil i primària: és segurament la que funciona millor, però també és la que ha d’entomar de manera directa els dèficits previs dels alumnes. Els mestres, a aquest nivell, fan una gran feina que és massa poc valorada i reconeguda. c) Educació secundària: és la que es fa en l’edat més difícil dels alumnes. Per això els centres es troben amb dificultats pròpies i alienes que sovint no poden vertebrar. Em sembla que la dificultat principal està en el fet que no sempre els docents de secundària d’un mateix centre comparteixen principis i objectius. Això desarbora el sistema i l’afebleix. d) Educació universitària: està extraordinàriament atomitzada. Cada àtom és molt pretensiós, però, estranyament, els àtoms no s’agreguen en molècules. En aquests moments, les universitats em semblen més preocupades per la metodologia –que continua essent dolenta– que no pas pels continguts o pels objectius, que, quan no hi són, la societat o la indústria s’encarreguen prou de marcar. La universitat no té objectius propis. Fer recerca sovint ja no és tampoc un objectiu universitari, sinó una activitat que es fa a la universitat. e) Educació social: avui ve sobretot de la televisió, el comerç, la publicitat, la indústria de l’oci i les noves tecnologies, que, en general, no tenen plantejaments educatius. L’educació social ve, doncs, de fonts que no la volen ni la valoren. >>>Meritxell Estebanell: Crec que l’educació al nostre país viu un moment especialment complex. Es produeixen canvis molt importants provocats per la introducció de reformes en els currículums de tots els nivells educatius. Ens trobem en una societat que experimenta la incorporació de moltes persones procedents d’altres països, fet que comporta l’existència d’una gran diversitat que pot ser molt enriquidora però que, alhora, reclama una atenció més individualitzada que no sempre resulta senzilla. Vivim en un context tecnològicament avançat que aporta canvis importants en les maneres d’accedir a la informació, de generar coneixement, i de relacionar-nos. D’altra banda, la publicació de resultats poc reeixits en l’aplicació de les proves que serveixen per analitzar el rendiment dels estudiants fa aparèixer perspectives poc optimistes a l’hora d’esperar un bon reconeixement internacional del nostre sistema educatiu. I a tot això s’hi afegeix la situació de crisi econòmica que ens afecta a tots els nivells. Realment és una situació ben diferent a les que s’havien viscut anteriorment. Però davant alternatives derrotistes, des del món

educatiu cal plantejar-s’ho com una oportunitat per renovar els plantejaments pedagògics. De fet, crec que és el que s’està fent amb la reorientació del currículum que he esmentat al començament. Es vol tendir cap a una formació que prepari per afrontar els reptes d’un futur incert i canviant. En aquesta línia, les situacions educatives haurien d’anar orientades a formar persones autònomes, capaces de prendre decisions sense por a equivocar-se, conseqüents amb els seus actes i respectuoses amb els altres (siguin de la procedència que siguin i amb les cultures i creences que tinguin). Es tracta de formar ciutadans que “aprenguin a aprendre”, a valorar el que tenen i a gaudir contribuint a mantenir l’entorn en què viuen. >>>Paco Jiménez: No sé si la dissecció ajudarà gaire, però, amb ànims de provocar i generar debat, crec que tots plegats no ens creiem prou la importància que té l’educació en el progrés de la humanitat si la comparem amb altres àmbits del desenvolupament humà. El concepte educació és un terme que té molts significats, és dialèctic i no és fàcil que les persones que hi estan implicades professionalment a diferents nivells l’entenguin ni el considerin de la mateixa manera. Potser una de les raons que expliquen aquesta percepció no gaire positiva del fet educatiu és que de vegades, moltes, quan parlem d’educació tenim la dificultat de saber o no saber si parlem tots plegats del mateix. Malgrat això, no podem girar l’esquena a la realitat que ens presenta una problemàtica educativa mal resolta i que no respon a les necessitats educatives de tots plegats. El fet educatiu hauria de deixar de ser una idea confusa i etèria i convertir-se en un fet i un moviment social que hauria de desenvolupar-se a tots els centres educatius de qualsevol nivell com un moviment d’innovació veritable. >>>Xavier Besalú: L’educació d’un país és alhora mirall, efecte i projecció de la societat que la produeix i n’és, ensems, la receptora. De manera que la situació que viu l’educació a Catalunya diu molt de la gent que viu i treballa al nostre país. L’intent d’explicar l’estat de la qüestió al marge dels condicionaments econòmics, socials i culturals, fent abstracció de les múltiples agències de transmissió cultural i de conformació de les consciències que actuen en qualsevol societat complexa, i focalitzant l’atenció en el sistema educatiu, com si les seves parets l’aïllessin del món, i els seus estadants, estudiants i professorat, fossin immunes a aquestes influències i seduccions formatives, és o bé d’una ingenuïtat forassenyada o bé senzillament fer trampa. Les revolucions dels anys seixanta del segle passat a Occident van iniciar el desmuntatge d’uns sistemes socials molt rígids, jerarquitzats, comunitaristes i ideologitzats i van propiciar un procés d’individualització i d’alliberament de les persones que ha arribat a uns extrems francament insostenibles. El futur es desdibuixa, esdevé massa obscur o senzillament no interessa, i pretenem viure en un present continu en el qual l’únic que té valor són els resultats concrets, els rendiments immediats, i en el qual els projectes a mitjà termini, les inversions de futur, cotitzen molt a la baixa o són vistos com a reminiscències del passat. La globalització ha esborrat les fronteres estatals i ignora les tradicions nacionals; la vida econòmica demana, per damunt de tot, flexibilitat i capacitat d’adaptació als canvis continus i a les noves necessitats, reals o inventades, del mercat; les certeses morals i científiques han anat perdent credibilitat, el pluralisme social fa difícil de veure i posar-se d’acord en models de referència desitjables, els mètodes, les estratègies i els recursos s’han diversificat enormement, i l’abundor inabastable del coneixement i del saber fa molt difícil d’acordar

quina és la selecció de cultura que val la pena d’ensenyar i aprendre. La crisi de l’educació no és una crisi del sistema educatiu, sinó de tota la societat. Els culpables no són els immigrants, ni uns pares i mares massa permissius, ni un professorat desconcertat, ni uns infants i joves violents i escàpols, ni uns pressupostos massa escassos, ni unes polítiques excessivament reglamentistes... Però és legítima i, fins a cert punt, comprensible, la fixació en l’educació: primer perquè permet desviar l’atenció de les vertaderes arrels dels problemes, segon, perquè permet predicar, sentenciar i pontificar a una colla considerable de personatges, i tercer, perquè el valor simbòlic de l’educació és encara molt consistent.

2

Creieu que la societat, arran de les reflexions que molts de vosaltres proposeu, està prenent consciència que l’educació és l’autèntica clau de volta del futur? >>>Josep Maria Terricabras: Evidentment, això és el que diu tothom. D’acord amb el que he dit a la resposta anterior, no crec que hi hagi una preocupació social real per l’educació. I, quan hi és, es descobreix fàcilment que “educació” s’acaba entenent de moltes maneres. Per això hi pot haver programes de televisió infectes fets per gent que ha rebut educació, fins i tot “superior”; per això hi pot haver periodistes, potser ben considerats i tot, que no saben ni enraonar ni escriure bé; per això els productes estrella de moltes empreses, sovint destinats a menors, estan relacionats amb la violència –de gènere o d’espècie–, amb la indiferència moral o amb els prejudicis més grollers i més primitius. He de parlar per força de manera genèrica i, doncs, injusta, perquè no puc afinar prou. Però, si accepto aquesta generalització finalment injusta, diré que, tendencialment, és de paraula que la societat està a favor de l’educació. De paraula. >>>Meritxell Estebanell: Poder parlar del que pensa la societat en general em resulta massa agosarat. Suposo que hi deu haver moltes persones que, a partir de les seves pròpies reflexions i de les que altres persones els ajuden a fer, atorguen un paper molt rellevant a l’educació –jo en sóc una–, però també n’hi deu haver que no ho veuen així. Tot i que generalment s’atribueix la responsabilitat d’educar als pares o tutors i al professorat, crec que s’ha de tenir present que els companys, els mitjans i l’entorn on es viu també eduquen, i molt! En aquest sentit, doncs, estaríem considerant que aconseguir un futur millor a través de l’educació seria una responsabilitat compartida, en la qual tothom intervé, en una mesura major o menor. Pensant en el futur, i des de la perspectiva de cada subjecte, crec que caldria considerar que l’èxit a la vida no sempre va associat a l’obtenció d’unes bones qualificacions acadèmiques, si més no, unes bones qualificacions no es converteixen, necessàriament, en una garantia d’èxit personal i professional. Avui dia, en el context que comentàvem abans, cal que les persones demostrin tenir iniciativa, capacitat per prendre decisions davant de tota mena de problemes i en qualsevol moment, i per a això, certament cal tenir coneixements i experiències acumulades, però amb això no n’hi ha

prou! Per aquest motiu s’està cercant un nou model formatiu, centrat en el desenvolupament de capacitats i no sols en l’acumulació de coneixements. En aquesta línia, la formació que es persegueix implica l’activació de molts més aprenentatges (conceptuals, procedimentals i actitudinals) d’una manera globalitzada. Per als docents aquesta nova manera d’orientar el currículum significa un canvi important perquè implica crear situacions en les quals l’estudiant hagi de posar en joc tots els aprenentatges d’una manera integrada. I per als estudiants significa un canvi radical en la manera d’enfocar els seus estudis, perquè han de passar de rebre els coneixements que els venien donats a implicar-se d’una manera molt més activa en el seu procés d’aprenentatge. S’espera que el resultat final sigui molt més profitós, però cal veure si tots sabrem respondre adequadament al repte que tenim plantejat! >>>Paco Jiménez: Tinc dubtes seriosos i no tinc gaire clar que la societat, en sentit genèric, reflexioni sobre l’educació des de la perspectiva ideològica. Estic convençut que, perquè es doni una reflexió sobre l’educació i hi pugui haver innovacions i canvis, hem de treballar per originar nous comportaments i modificar actituds en els més atrinxerats dels ciutadans, dels professionals i de l’Administració. És necessari qüestionar i posar de manifest cada dia als centres educatius i a la societat tot un seguit de principis obsolets que encara solen constituir avui els pilars als quals agafarse com si d’això depengués la seva vida professional i social (sovint hom no es creu que l’educació és una lluita entre cultures). >>>Xavier Besalú: No sé si l’educació és la clau de volta del futur, però ja m’està bé la centralitat de l’educació, perquè si bé és evident que cap sistema educatiu no pot transformar la societat tot sol, també ho és que cap canvi serà durador i donarà fruits si es fa al marge de les consciències i del saber de les persones. A la inversa, els canvis estructurals són imprescindibles, però no suficients, per poder bastir societats més lliures i més justes, sobretot si es fan tractant les persones com a objectes i no com a subjectes. En aquest sentit, iniciatives com la recent “Convocatòria social per l’educació a Catalunya” van en la bona direcció.

3

Penseu que hi ha fórmules magistrals, és a dir, pensades per a un territori i per a uns ciutadans en concret? Penseu que es podrien aplicar de manera immediata o, en tot cas, quin termini ens podem permetre per solucionar els problemes que tenim plantejats? >>>Josep Maria Terricabras: Evidentment, no. No hi ha fórmules magistrals ni receptes infal·libles que es puguin aplicar arreu, de seguida i amb èxit. Però hi ha uns quants “genèrics” que algú podrà dubtar si fan bé, però que ningú no podrà dubtar que no fan mal. I això ja me’ls fa recomanables. Entre ells –i s’haurien de concretar, d’“implementar”, és clar– assenyalaria els següents: - Diàleg familiar en què s’aprenguin hàbits, però també el raonament i la tolerància. - Aprenentatge escolar massiu, el temps que calgui, de la llengua i de llengües, inicialment no a través de la gramàtica teòrica, sinó de /9/

/8/


la pràctica lingüística més rica i variada possible. - Aprenentatge escolar del propi entorn (físic i natural, històric, cultural), perquè qui coneix l’entorn l’estima, el respecta o el vol canviar, i perquè, en època de globalització, no hem de voler ciutadans provincians. - Un batxillerat –per dir-ho així– no especialitzat, sinó fortament pluridisciplinari i integrat. - Estudis universitaris en què els estudiants amb rendiment acadèmic reconegut –tenint en compte també, és clar, la seva situació social– disposin de beques que els permetin lliurar-se al plaer del treball intel·lectual. Cap universitari català no hauria d’acabar la carrera sense haver anat a passar un curs acadèmic avaluat (no un Erasmus!) en una universitat estrangera. - Replantejament complet de la formació de mestres, professors, periodistes, metges, advocats, jutges, policies, i de tots aquells que fan un servei públic. S’hauria d’aclarir –encara no s’ha fet– en què ha de consistir aquest servei i quines formes diverses pot adoptar. Només aquests cinc genèrics no ens curarien la malaltia, però estic segur que ens farien baixar la febre.

>>>Xavier Besalú: Sincerament, no crec que hi hagi ni fórmules magistrals ni solucions immediates a problemes socials complexos, que no es poden abordar només des de l’expertesa, com si ens trobéssim davant d’un cas d’enginyeria social. Hem viscut prou per comprendre que els pretesos mons feliços o les societats científicament regulades no són, en el millor dels casos, sinó somnis inassolibles i, en el pitjor, noves formes d’esclavatge i servitud. Dit això, però, sí que tenim l’obligació de sotmetre a discussió pública algunes evidències suficientment contrastades i de prendre democràticament les decisions que considerem més pertinents i eficaces, sabent però que hauran de ser permanentment avaluades i revisades perquè les fórmules màgiques i generalistes s’avenen poc amb societats geloses de la seva llibertat i de la seva diversitat interna com afortunadament és la catalana.

Es preveu un finançament adicional de 26 milions d’euros per al nou campus de la Salut El passat dia 9 de gener la Universitat de Girona va presentar els estudis de Medicina. A l’acte, que va tenir lloc a l’Escola Politècnica Superior, hi va assistir un públic nombrós en el qual hi havia representada des de la classe política fins als estudiants matriculats en el primer curs de la nova Facultat. La Sala de Graus era plena a vessar, la qual cosa va demostrar l’interès que aquests estudis han despertat, perquè, com va dir la consellera Marina Geli, són una aposta per reforçar els serveis de salut dels vuit-cents mil habitants de la demarcació de Girona.

>>>Meritxell Estebanell: En el món educatiu no crec que hi hagi fórmules magistrals. Ni per a aquest ni per a qualsevol altre territori. Però sí que crec que hi ha condicions que poden facilitar l’obtenció de millores en els resultats i també crec que per cercar solucions cal considerar les particularitats dels ciutadans per als quals es busquen. Parlar de terminis em resulta molt difícil perquè en el món de l’educació hi ha tantes variables capaces de generar dificultats que quan se n’hagin superat algunes segur que ja n’hauran aparegut unes altres. Crec que del que es tracta és d’anar treballant, tant com sigui possible, per millorar les condicions que permetin facilitar els processos de formació i ensenyament i anar resolent, al més aviat possible, les dificultats que vagin apareixent. Segur que poder disposar de recursos personals i materials suficients pot influir notablement en la resolució parcial o total d’alguns problemes. I gaudir de la màxima llibertat i autonomia per prendre les decisions, comptant, evidentment, amb el suport institucional adequat, pot permetre actuar amb decisió i eficàcia. >>>Paco Jiménez: No he cregut mai de manera genèrica en fórmules educatives magistrals per als ciutadans d’un territori en concret. Crec que el sistema educatiu d’un país, de qualsevol país, hauria de ser capaç de donar resposta a les necessitats educatives de tots els seus ciutadans sense exclusions. Crec, també, que l’educació ha de treballar per continuar provocant sotracs socials malgrat les resistències i les tendències contràries als canvis que la realitat ens imposa dia a dia. Estic convençut que s’han de produir nous plantejaments que generin la descomposició d’interpretacions monolítiques i hegemòniques que consideren pressupòsits basats en criteris d’uniformitat i homogeneïtat, que és el mateix que dir en criteris de segregació. No sé si la manera d’aplicar les mesures i els terminis tenen gaire importància, potser centraria la meva preocupació a afirmar que educar en una escola i en una societat per a tothom és una veritable exigència pedagògica que ha de fer possible que l’educació pugui oferir, per un costat, un conjunt de serveis a totes les persones, i per un altre, l’oportunitat de perfeccionament i actualització als professionals dels diferents nivells educatius.

Inauguració dels estudis de Medicina

>>> Josep Maria Terricabras,

director de la Càtedra Ferrater Mora

>>> Meritxell Estebanell, directora de l’ICE

>>> Paco Jiménez,

degà de la Facultat d’Educació i Psicologia de la UdG

>>> Xavier Besalú,

professor de pedagogia de la UdG

En l’acte acadèmic de presentació, va iniciar el torn de paraules el degà de la nova Facultat, Josep Brugada, que va anunciar que els estudiants tindrien a l’abast un mètode d’ensenyament “revolucionari del qual disposen molt poques facultats”. Va advocar per la internacionalització dels estudis dient que “naixien adaptats a l’espai europeu d’ensenyament superior” i que tenien com a fita la participació en projectes de solidaritat i cooperació, per als quals “aquesta Facultat ha doblat les assignacions que s’havien previst en un primer moment.” Brugada va explicar que l’existència d’estudis de Medicina serà un factor d’atracció per a les empreses de biomedicina. Per la seva part, Albert Bou, president del Consell Social de la UdG, va parafrasejar Cavafis quan va desitjar als estudiants i futurs metges una pròspera travessia que els conduís a la saviesa. El president del Consell Social va afirmar que la Facultat de Medicina era una vella aspiració de la Universitat i de la societat gironines, a les quals va demanar que responguessin amb responsabilitat al repte que se’ls presentava. Tot seguit Blanca Palmada, comissionada d’Universitats, va reservar per a aquesta presentació l’anunci d’un finançament addicional de 26 milions d’euros fins al 2016 per tal de tirar endavant el nou Campus de la Salut de la UdG al voltant de l’Hospital Josep Trueta. Palmada, que va defensar els nous estudis de Medicina com “un esforç de redre-

Antoni Bassas va tancar l’acte amb un parlament “Enraonar cura” /11/

/10/


la pràctica lingüística més rica i variada possible. - Aprenentatge escolar del propi entorn (físic i natural, històric, cultural), perquè qui coneix l’entorn l’estima, el respecta o el vol canviar, i perquè, en època de globalització, no hem de voler ciutadans provincians. - Un batxillerat –per dir-ho així– no especialitzat, sinó fortament pluridisciplinari i integrat. - Estudis universitaris en què els estudiants amb rendiment acadèmic reconegut –tenint en compte també, és clar, la seva situació social– disposin de beques que els permetin lliurar-se al plaer del treball intel·lectual. Cap universitari català no hauria d’acabar la carrera sense haver anat a passar un curs acadèmic avaluat (no un Erasmus!) en una universitat estrangera. - Replantejament complet de la formació de mestres, professors, periodistes, metges, advocats, jutges, policies, i de tots aquells que fan un servei públic. S’hauria d’aclarir –encara no s’ha fet– en què ha de consistir aquest servei i quines formes diverses pot adoptar. Només aquests cinc genèrics no ens curarien la malaltia, però estic segur que ens farien baixar la febre.

>>>Xavier Besalú: Sincerament, no crec que hi hagi ni fórmules magistrals ni solucions immediates a problemes socials complexos, que no es poden abordar només des de l’expertesa, com si ens trobéssim davant d’un cas d’enginyeria social. Hem viscut prou per comprendre que els pretesos mons feliços o les societats científicament regulades no són, en el millor dels casos, sinó somnis inassolibles i, en el pitjor, noves formes d’esclavatge i servitud. Dit això, però, sí que tenim l’obligació de sotmetre a discussió pública algunes evidències suficientment contrastades i de prendre democràticament les decisions que considerem més pertinents i eficaces, sabent però que hauran de ser permanentment avaluades i revisades perquè les fórmules màgiques i generalistes s’avenen poc amb societats geloses de la seva llibertat i de la seva diversitat interna com afortunadament és la catalana.

Es preveu un finançament adicional de 26 milions d’euros per al nou campus de la Salut El passat dia 9 de gener la Universitat de Girona va presentar els estudis de Medicina. A l’acte, que va tenir lloc a l’Escola Politècnica Superior, hi va assistir un públic nombrós en el qual hi havia representada des de la classe política fins als estudiants matriculats en el primer curs de la nova Facultat. La Sala de Graus era plena a vessar, la qual cosa va demostrar l’interès que aquests estudis han despertat, perquè, com va dir la consellera Marina Geli, són una aposta per reforçar els serveis de salut dels vuit-cents mil habitants de la demarcació de Girona.

>>>Meritxell Estebanell: En el món educatiu no crec que hi hagi fórmules magistrals. Ni per a aquest ni per a qualsevol altre territori. Però sí que crec que hi ha condicions que poden facilitar l’obtenció de millores en els resultats i també crec que per cercar solucions cal considerar les particularitats dels ciutadans per als quals es busquen. Parlar de terminis em resulta molt difícil perquè en el món de l’educació hi ha tantes variables capaces de generar dificultats que quan se n’hagin superat algunes segur que ja n’hauran aparegut unes altres. Crec que del que es tracta és d’anar treballant, tant com sigui possible, per millorar les condicions que permetin facilitar els processos de formació i ensenyament i anar resolent, al més aviat possible, les dificultats que vagin apareixent. Segur que poder disposar de recursos personals i materials suficients pot influir notablement en la resolució parcial o total d’alguns problemes. I gaudir de la màxima llibertat i autonomia per prendre les decisions, comptant, evidentment, amb el suport institucional adequat, pot permetre actuar amb decisió i eficàcia. >>>Paco Jiménez: No he cregut mai de manera genèrica en fórmules educatives magistrals per als ciutadans d’un territori en concret. Crec que el sistema educatiu d’un país, de qualsevol país, hauria de ser capaç de donar resposta a les necessitats educatives de tots els seus ciutadans sense exclusions. Crec, també, que l’educació ha de treballar per continuar provocant sotracs socials malgrat les resistències i les tendències contràries als canvis que la realitat ens imposa dia a dia. Estic convençut que s’han de produir nous plantejaments que generin la descomposició d’interpretacions monolítiques i hegemòniques que consideren pressupòsits basats en criteris d’uniformitat i homogeneïtat, que és el mateix que dir en criteris de segregació. No sé si la manera d’aplicar les mesures i els terminis tenen gaire importància, potser centraria la meva preocupació a afirmar que educar en una escola i en una societat per a tothom és una veritable exigència pedagògica que ha de fer possible que l’educació pugui oferir, per un costat, un conjunt de serveis a totes les persones, i per un altre, l’oportunitat de perfeccionament i actualització als professionals dels diferents nivells educatius.

Inauguració dels estudis de Medicina

>>> Josep Maria Terricabras,

director de la Càtedra Ferrater Mora

>>> Meritxell Estebanell, directora de l’ICE

>>> Paco Jiménez,

degà de la Facultat d’Educació i Psicologia de la UdG

>>> Xavier Besalú,

professor de pedagogia de la UdG

En l’acte acadèmic de presentació, va iniciar el torn de paraules el degà de la nova Facultat, Ramon Brugada, que va anunciar que els estudiants tindrien a l’abast un mètode d’ensenyament “revolucionari del qual disposen molt poques facultats”. Va advocar per la internacionalització dels estudis dient que “naixien adaptats a l’espai europeu d’ensenyament superior” i que tenien com a fita la participació en projectes de solidaritat i cooperació, per als quals “aquesta Facultat ha doblat les assignacions que s’havien previst en un primer moment.” Brugada va explicar que l’existència d’estudis de Medicina serà un factor d’atracció per a les empreses de biomedicina. Per la seva part, Albert Bou, president del Consell Social de la UdG, va parafrasejar Cavafis quan va desitjar als estudiants i futurs metges una pròspera travessia que els conduís a la saviesa. El president del Consell Social va afirmar que la Facultat de Medicina era una vella aspiració de la Universitat i de la societat gironines, a les quals va demanar que responguessin amb responsabilitat al repte que se’ls presentava. Tot seguit Blanca Palmada, comissionada d’Universitats, va reservar per a aquesta presentació l’anunci d’un finançament addicional de 26 milions d’euros fins al 2016 per tal de tirar endavant el nou Campus de la Salut de la UdG al voltant de l’Hospital Josep Trueta. Palmada, que va defensar els nous estudis de Medicina com “un esforç de redre-

Antoni Bassas va tancar l’acte amb un parlament “Enraonar cura” /11/

/10/


Anna Maria Geli: “el projecte de la Facultat de Medicina és ambiciós, magnífic i excel·lent” Ramon Brugada: “els estudis de medicina neixen adaptats a l’espai europeu d’ensenyament superior” Albert Bou: “les institucions i la societat gironina ha de respondre amb responsabilitat al repte que se’ls presenta” Blanca Palmada: “el talent neix arreu i és per això que els centres han de diversificar-se per tal d’aprofitar-lo millor” Marina Geli: “des del Govern tenim el convenciment que hem interpretat bé l’anhel de la societat gironina”

çament del territori,” va argumentar que el talent neix arreu i és per això que els centres han de diversificar-se per tal d’aprofitar-lo millor. El nou escenari dels estudis de Ciències de la Salut anirà acompanyat d’un impuls de la recerca biomèdica a partir de la inclusió en el sistema de l’IdIbGi (Institut d’Investigació Biomèdica de Girona). Quan la consellera de Salut Marina Geli va prendre la paraula va demanar comprensió pel fet de sentir-se emocionada en el moment en què es presentaven els nous estudis de Medicina de Girona. Va recordar que l’Escola d’Infermeria “fa uns estudis molt bons que vénen de molts anys.” Per a la consellera, Girona ha de fer de xarnera a l’Euroregió, i és per això que va esperonar la UdG a establir més acords amb les universitats de l’altra banda dels Pirineus, però, sobretot, va dir que “a la bona ciència l’acompanyi l’humanisme.” Com a representant del Govern de Catalunya va manifestar que tenia el convenciment que havien interpretat bé l’anhel de la societat gironina “que evoluciona i que demanava una Facultat de Medicina.”

La presentació dels estudis de Medicina van omplir la Sala de Graus de l’EPS

Va cloure el torn de paraules la rectora de la UdG Anna Maria Geli, que va tenir un primer record per a tots els estudiants que han confiat en la Universitat i que s’han matriculat en els estudis de Medicina. Va afirmar que està segura que la qualitat dels estudis els permetrà ser “uns grans metges.” La rectora va destacar l’impacte que les infraestructures sanitàries tenen en la societat, en forma de millora assistencial i impuls de riquesa econòmica. Va afegir que el projecte “és ambiciós, magnífic i excel·lent” i que és per això que s’ha volgut fer venir especialistes de renom com el Dr. Ramon Brugada o la doctora Marta Aymerich, i que tot plegat permetrà disposar d’un Campus de la Salut en el qual tindran lloc els estudis de Medicina, els d’Infermeria i la recerca. Anna Maria Geli va voler agrair l’esforç a tots els que des d’un bon començament van creure en el projecte i el van ajudar a tirar endavant fins que en un dia com avui s’ha fet realitat. A continuació, el periodista Antoni Bassas va intervenir en l’acte amb una conferència sota el nom “Enraonar cura”.

Aprendre a confeccionar un mapa

La Cartoteca de la UdG i la Càtedra de Geografia i Pensament Territorial proposen un curs per aprendre a confeccionar un mapa

/13/

/12/


Anna Maria Geli: “el projecte de la Facultat de Medicina és ambiciós, magnífic i excel·lent” Josep Brugada: “els estudis de medicina neixen adaptats a l’espai europeu d’ensenyament superior” Albert Bou: “les institucions i la societat gironina ha de respondre amb responsabilitat al repte que se’ls presenta” Blanca Palmada: “el talent neix arreu i és per això que els centres han de diversificar-se per tal d’aprofitar-lo millor” Marina Geli: “des del Govern tenim el convenciment que hem interpretat bé l’anhel de la societat gironina”

çament del territori,” va argumentar que el talent neix arreu i és per això que els centres han de diversificar-se per tal d’aprofitar-lo millor. El nou escenari dels estudis de Ciències de la Salut anirà acompanyat d’un impuls de la recerca biomèdica a partir de la inclusió en el sistema de l’IdIbGi (Institut d’Investigació Biomèdica de Girona). Quan la consellera de Salut Marina Geli va prendre la paraula va demanar comprensió pel fet de sentir-se emocionada en el moment en què es presentaven els nous estudis de Medicina de Girona. Va recordar que l’Escola d’Infermeria “fa uns estudis molt bons que vénen de molts anys.” Per a la consellera, Girona ha de fer de xarnera a l’Euroregió, i és per això que va esperonar la UdG a establir més acords amb les universitats de l’altra banda dels Pirineus, però, sobretot, va dir que “a la bona ciència l’acompanyi l’humanisme.” Com a representant del Govern de Catalunya va manifestar que tenia el convenciment que havien interpretat bé l’anhel de la societat gironina “que evoluciona i que demanava una Facultat de Medicina.”

La presentació dels estudis de Medicina van omplir la Sala de Graus de l’EPS

Va cloure el torn de paraules la rectora de la UdG Anna Maria Geli, que va tenir un primer record per a tots els estudiants que han confiat en la Universitat i que s’han matriculat en els estudis de Medicina. Va afirmar que està segura que la qualitat dels estudis els permetrà ser “uns grans metges.” La rectora va destacar l’impacte que les infraestructures sanitàries tenen en la societat, en forma de millora assistencial i impuls de riquesa econòmica. Va afegir que el projecte “és ambiciós, magnífic i excel·lent” i que és per això que s’ha volgut fer venir especialistes de renom com el doctor Josep Brugada o la doctora Marta Aymerich, i que tot plegat permetrà disposar d’un Campus de la Salut en el qual tindran lloc els estudis de Medicina, els d’Infermeria i la recerca. Anna Maria Geli va voler agrair l’esforç a tots els que des d’un bon començament van creure en el projecte i el van ajudar a tirar endavant fins que en un dia com avui s’ha fet realitat. A continuació, el periodista Antoni Bassas va intervenir en l’acte amb una conferència sota el nom “Enraonar cura”.

Aprendre a confeccionar un mapa

La Cartoteca de la UdG i la Càtedra de Geografia i Pensament Territorial proposen un curs per aprendre a confeccionar un mapa

/13/

/12/


L

a Cartoteca de la UdG proposa el curs El·laborar mapes per il·lustrar els teus treballs, obert a tots els estudiants. Ofereix tres crèdits de lliure elecció i està destinat als alumnes que hagin d’utilitzar mapes o qualsevol dada territorial que sigui susceptible de convertir-se en un mapa. Quan l’acabin, els que hi hagin participat hauran après a dominar els elements bàsics d’un mapa, a conèixer els mapes disponibles i les fonts d’informació a la xarxa, a captar imatges i tractar-les digitalment amb programari lliure i a crear i dissenyar els seus propis mapes. Montserrat Terradas és la responsable de la Cartoteca i ha estat testimoni de molts dels canvis que la cartografia ha acumulat els darrers anys, sobretot per la irrupció de les noves tecnologies de la informació, la qual cosa ha obligat les cartoteques a fer un plantejament de futur, a encarar nous reptes. Explica que fa uns anys estudiants i professors hi acudien amb una demanda concreta que “havies de satisfer, i ara, en canvi, vénen amb un problema, alguna cosa que els interessa, i tu els has d’orientar”. La transformació del paper del cartotecari queda recollida en aquesta afirmació de Terradas. Gairebé en tota la seva història la cartografia ha estat cosa de pocs: uns quants que la dibuixaven i uns altres que hi tenien accés. Era una qüestió entre experts. En els darrers anys, en canvi, les noves tecnologies han permès una difusió extraordinària de la representació geogràfica, que no ha comportat una millora de la comprensió dels elements que la componen. Aquest aspecte és vist com una oportunitat per als geògrafs, que, com Jaume Feliu, pensen que la divulgació massiva de mapes pot atreure un nou públic a les cartoteques perquè “segur que qui se senti atret pels mapes i hi vulgui aprofundir, de seguida s’adonarà que amb els recursos d’Internet no en té prou”. La cartoteca, un espai de guiatge Les cartoteques havien estat usades tradicionalment pels geògrafs, però ara, amb la irrupció de les noves tecnologies, els usos es transformen. Per a Jaume Feliu, la cartoteca ha de trobar el seu espai en la docència i en la recerca, un paper que per a Carolina Martí, especialista en sistemes d’informació geogràfica, cal ampliar al de dinamitzadora cultural, tot generant activitats pedagògiques com ja fan els museus, que han deixat de ser llocs amb els quals la gent es relacionava passivament. En l’àmbit de la docència, la cartoteca ha de buscar estendre l’ús i la cultura dels mapes, proporcionar als estudiants (i a tothom que hi estigui interessat) la competència necessària perquè els incorporin als seus treballs o, en tot cas, solucionar els problemes que se’ls puguin plantejar en relació amb la informació geogràfica, perquè, precisament, l’excés d’informació i els diferents formats en què es presenten els mapes fa que sigui necessària una orientació de com llegir-los, saber què és una escala gràfica, què volen dir les projeccions, les coordenades, com s’han d’utilitzar els colors. Pel que fa a la recerca, la cartoteca ofereix la possibilitat de mirar els mapes, i per extensió el territori, amb una perspectiva històrica. Els mapes són una documentació en actualització constant que fa que no resulti fàcil trobar-los quan ja no mostren el present més immediat. La cartoteca és el dipòsit que permet reconstruir, a través de les edicions successives dels mapes, els canvis en els usos del sòl, redescobrir camins, observar l’evo-

Un dipòsit únic a Girona

La Cartoteca i ha estat testimoni de molts dels canvis que la cartografia ha acumulat els darrers anys, sobretot per la irrupció de les noves tecnologies de la informació.

La cartoteca és el dipòsit que permet reconstruir, a través de les edicions successives dels mapes, els canvis en els usos del sòl, redescobrir camins, observar l’evolució de boscos i conreus, la xarxa de transports. lució de boscos i conreus, la xarxa de transports. En això Terradas es mostra taxativa: “Em costa molt d’entendre que algú plantegi determinades recerques sense acudir als mapes.” La cartografia a casa nostra Catalunya, sota el guiatge dels seus geògrafs, produeix una cartografia d’excel·lent qualitat. Amb una mirada al Google Earth n’hi ha prou per adonar-se que el nostre país és un dels més ben reproduïts del món. Malgrat tot, la potència d’aquest esforç de representació no és corresposta més enllà dels cercles vinculats a la geografia. En algun punt hi ha un trencament que costa molt de superar. No és un problema de disponibilitat, perquè a diferència d’altres països la cartografia és a l’abast de tothom que la vulgui anar a trobar. Els geògrafs es queixen que, potser, està desapareixent la cultura del mapa. Terradas recorda que fa uns anys la competència dels estudiants era superior, hi havia “una mínima cultura geogràfica en el sentit de disposar d’una mínima capacitat per situar-se espacialment,” la qual cosa és confirmada per Feliu, per a qui el costum d’incorporar mapes a les produccions textuals està minvant. Aquesta crítica l’estenen als mitjans de comunicació, que, quan fan un mapa, no es prenen la molèstia ni d’orientar-lo correctament. Un altre dels aspectes que destaquen és la falta de precisió de determinades cartografies que hi ha a Internet, en què es desconeix l’any d’edició, la projecció utilitzada o les coordenades, la qual cosa fa que no tinguin la precisió desitjada ni possibilitats d’incorporar-hi dades.

Els espais de la Cartoteca estan adaptats al servei d’arxiu i consulta

/15/

/14/

El futur dels mapes sembla que passa per la cartografia intel·ligent. Qualsevol dada del territori es pot representar i la gràcia està, segons Carolina Martí, a poder-les creuar. Diverses institucions públiques i privades utilitzen els denominats sistemes d’informació geogràfica per a la gestió i ordenació dels seus interessos sobre el territori. Els serveixen per dissenyar les rutes del transport públic, el millor emplaçament per a un concessionari de cotxes o per decidir on construir una escola nova. Malgrat tot, algun dia, aquests sistemes moderníssims també seran història i per poder entendre el que van representar haurem d’anar-los a trobar a la cartoteca.

El fons cartogràfic està integrat per 25.802 fulls de mapes en suport de paper, tots del segle XX. La cobertura és mundial, però el gruix més important de mapes fa referència a l’Estat espanyol i, sobretot, a Catalunya. Cal destacar que aquesta mena de dipòsit de mapes és únic a les comarques gironines i tot i que el seu fons antic no és abundant, sí que posseeix una àmplia col·lecció moderna i algunes peces remarcables, com són les fotografies del que es coneix com a “vol americà”, un conjunt d’imatges de tota la província de Girona que van ser obtingudes per avions de reconeixement americans entre el 1956 i 1957 i que després van ser utilitzades per aixecar els mapes en paper. Són importants, també, les fonts de cartografia local, que difícilment es poden trobar a la xarxa. La responsable de la cartoteca destaca la importància que tenen en el fons del centre els mapes temàtics, alguns dels quals mostren, a partir d’una imatge, maneres sorprenents de veure el món. La Universitat de Girona té un conveni signat amb l’Institut Cartogràfic de Catalunya pel qual aquest els facilita un exemplar de tots els mapes impresos que edita. Pel que fa a la cartografia digital, no sols es disposa d’un bon nombre de mapes, sinó que també compta amb els programaris adequats per al seu tractament i un personal expert per guiar els usuaris en l’ús d’aquesta tecnologia.


L

a Cartoteca de la UdG proposa el curs El·laborar mapes per il·lustrar els teus treballs, obert a tots els estudiants. Ofereix tres crèdits de lliure elecció i està destinat als alumnes que hagin d’utilitzar mapes o qualsevol dada territorial que sigui susceptible de convertir-se en un mapa. Quan l’acabin, els que hi hagin participat hauran après a dominar els elements bàsics d’un mapa, a conèixer els mapes disponibles i les fonts d’informació a la xarxa, a captar imatges i tractar-les digitalment amb programari lliure i a crear i dissenyar els seus propis mapes. Montserrat Terradas és la responsable de la Cartoteca i ha estat testimoni de molts dels canvis que la cartografia ha acumulat els darrers anys, sobretot per la irrupció de les noves tecnologies de la informació, la qual cosa ha obligat les cartoteques a fer un plantejament de futur, a encarar nous reptes. Explica que fa uns anys estudiants i professors hi acudien amb una demanda concreta que “havies de satisfer, i ara, en canvi, vénen amb un problema, alguna cosa que els interessa, i tu els has d’orientar”. La transformació del paper del cartotecari queda recollida en aquesta afirmació de Terradas. Gairebé en tota la seva història la cartografia ha estat cosa de pocs: uns quants que la dibuixaven i uns altres que hi tenien accés. Era una qüestió entre experts. En els darrers anys, en canvi, les noves tecnologies han permès una difusió extraordinària de la representació geogràfica, que no ha comportat una millora de la comprensió dels elements que la componen. Aquest aspecte és vist com una oportunitat per als geògrafs, que, com Jaume Feliu, pensen que la divulgació massiva de mapes pot atreure un nou públic a les cartoteques perquè “segur que qui se senti atret pels mapes i hi vulgui aprofundir, de seguida s’adonarà que amb els recursos d’Internet no en té prou”. La cartoteca, un espai de guiatge Les cartoteques havien estat usades tradicionalment pels geògrafs, però ara, amb la irrupció de les noves tecnologies, els usos es transformen. Per a Jaume Feliu, la cartoteca ha de trobar el seu espai en la docència i en la recerca, un paper que per a Carolina Martí, especialista en sistemes d’informació geogràfica, cal ampliar al de dinamitzadora cultural, tot generant activitats pedagògiques com ja fan els museus, que han deixat de ser llocs amb els quals la gent es relacionava passivament. En l’àmbit de la docència, la cartoteca ha de buscar estendre l’ús i la cultura dels mapes, proporcionar als estudiants (i a tothom que hi estigui interessat) la competència necessària perquè els incorporin als seus treballs o, en tot cas, solucionar els problemes que se’ls puguin plantejar en relació amb la informació geogràfica, perquè, precisament, l’excés d’informació i els diferents formats en què es presenten els mapes fa que sigui necessària una orientació de com llegir-los, saber què és una escala gràfica, què volen dir les projeccions, les coordenades, com s’han d’utilitzar els colors. Pel que fa a la recerca, la cartoteca ofereix la possibilitat de mirar els mapes, i per extensió el territori, amb una perspectiva històrica. Els mapes són una documentació en actualització constant que fa que no resulti fàcil trobar-los quan ja no mostren el present més immediat. La cartoteca és el dipòsit que permet reconstruir, a través de les edicions successives dels mapes, els canvis en els usos del sòl, redescobrir camins, observar l’evo-

Un dipòsit únic a Girona

La Cartoteca i ha estat testimoni de molts dels canvis que la cartografia ha acumulat els darrers anys, sobretot per la irrupció de les noves tecnologies de la informació.

La cartoteca és el dipòsit que permet reconstruir, a través de les edicions successives dels mapes, els canvis en els usos del sòl, redescobrir camins, observar l’evolució de boscos i conreus, la xarxa de transports. lució de boscos i conreus, la xarxa de transports. En això Terradas es mostra taxativa: “Em costa molt d’entendre que algú plantegi determinades recerques sense acudir als mapes.” La cartografia a casa nostra Catalunya, sota el guiatge dels seus geògrafs, produeix una cartografia d’excel·lent qualitat. Amb una mirada al Google Earth n’hi ha prou per adonar-se que el nostre país és un dels més ben reproduïts del món. Malgrat tot, la potència d’aquest esforç de representació no és corresposta més enllà dels cercles vinculats a la geografia. En algun punt hi ha un trencament que costa molt de superar. No és un problema de disponibilitat, perquè a diferència d’altres països la cartografia és a l’abast de tothom que la vulgui anar a trobar. Els geògrafs es queixen que, potser, està desapareixent la cultura del mapa. Terradas recorda que fa uns anys la competència dels estudiants era superior, hi havia “una mínima cultura geogràfica en el sentit de disposar d’una mínima capacitat per situar-se espacialment,” la qual cosa és confirmada per Feliu, per a qui el costum d’incorporar mapes a les produccions textuals està minvant. Aquesta crítica l’estenen als mitjans de comunicació, que, quan fan un mapa, no es prenen la molèstia ni d’orientar-lo correctament. Un altre dels aspectes que destaquen és la falta de precisió de determinades cartografies que hi ha a Internet, en què es desconeix l’any d’edició, la projecció utilitzada o les coordenades, la qual cosa fa que no tinguin la precisió desitjada ni possibilitats d’incorporar-hi dades.

Els espais de la Cartoteca estan adaptats al servei d’arxiu i consulta

/15/

/14/

El futur dels mapes sembla que passa per la cartografia intel·ligent. Qualsevol dada del territori es pot representar i la gràcia està, segons Carolina Martí, a poder-les creuar. Diverses institucions públiques i privades utilitzen els denominats sistemes d’informació geogràfica per a la gestió i ordenació dels seus interessos sobre el territori. Els serveixen per dissenyar les rutes del transport públic, el millor emplaçament per a un concessionari de cotxes o per decidir on construir una escola nova. Malgrat tot, algun dia, aquests sistemes moderníssims també seran història i per poder entendre el que van representar haurem d’anar-los a trobar a la cartoteca.

El fons cartogràfic està integrat per 25.802 fulls de mapes en suport de paper, tots del segle XX. La cobertura és mundial, però el gruix més important de mapes fa referència a l’Estat espanyol i, sobretot, a Catalunya. Cal destacar que aquesta mena de dipòsit de mapes és únic a les comarques gironines i tot i que el seu fons antic no és abundant, sí que posseeix una àmplia col·lecció moderna i algunes peces remarcables, com són les fotografies del que es coneix com a “vol americà”, un conjunt d’imatges de tota la província de Girona que van ser obtingudes per avions de reconeixement americans entre el 1956 i 1957 i que després van ser utilitzades per aixecar els mapes en paper. Són importants, també, les fonts de cartografia local, que difícilment es poden trobar a la xarxa. La responsable de la cartoteca destaca la importància que tenen en el fons del centre els mapes temàtics, alguns dels quals mostren, a partir d’una imatge, maneres sorprenents de veure el món. La Universitat de Girona té un conveni signat amb l’Institut Cartogràfic de Catalunya pel qual aquest els facilita un exemplar de tots els mapes impresos que edita. Pel que fa a la cartografia digital, no sols es disposa d’un bon nombre de mapes, sinó que també compta amb els programaris adequats per al seu tractament i un personal expert per guiar els usuaris en l’ús d’aquesta tecnologia.


Entrevista a Simó Casanovas, president de la DOP Oli de l’Empordà

“L’oli de la DOP Empordà és diferent al de la resta del món.”

- Què aporta als productors la DOP Oli de l’Empordà? L’oli de l’Empordà, per les singularitats que l’envolten, té uns costos de producció més elevats que els olis comercials que habitualment es poden trobar al mercat. És per això que calia distingir-lo dels altres olis. La DOP ens proporciona aquesta possibilitat, perquè garanteix la qualitat en el seu procés de fabricació.

- On podem trobar l’oli DOP Empordà? El podreu trobar a les botigues, a restaurants i en alguns supermercats de Girona. Aviat es començarà a comercialitzar a Barcelona i la resta de l’Estat.

Un cicle de conferències dóna a conèixer més bé la DOP Oli de l’Empordà.

En els dies a cavall entre el mes de novembre i desembre es van dur a terme les primeres Jornades de Qualitat de l’Oli d’Oliva a les Comarques Gironines. Les sessions han servit per donar a conèixer la Denominació d’Origen Protegida (DOP) Oli de l’Empordà, explicar el procés que ha permès obtenir la distinció i les qualitats que atresora. En el trajecte que han fet els productors per assolir els seus objectius de qualitat i modernització han estat assessorats per investigadors de la Universitat de Girona.

L’oli d’oliva de la Denominació d’Origen Protegida Empordà és diferent al de la resta del món. Ho diuen els doctors Jesús Francés i Núria Mancebo, investigadors de la UdG, i Simó Casanovas, president de la DOP Oli de l’Empordà. Ho justifiquen per les varietats d’olives que el componen, (la corivell, l’argudell i la llei de Cadaqués), i per les característiques en què viuen les oliveres empordaneses, que els confereixen un caràcter únic. Els investigadors de la Universitat han viscut, al costat dels productors d’oli, tot el procés que ha permès transformar un sector olivarer atomitzat en un conglomerat modern i tecnificat, però que ha sabut conservar una acusada identitat. Catorze anys de col·laboració amb els trulls de les comarques gironines Fa catorze anys que Jesús Francés es dedica a la docència i a la recerca en oliveres, olis i greixos a l’Escola Politècnica Superior de la UdG. Coneix en profunditat la problemàtica dels olivars gironins, i el que també és important, ha treballat conjuntament amb els productors d’oli. Com a resultat, s’han dut a terme una vintena de projectes de col·laboració entre el grup de recerca INTEA, el CIDSAV, que dirigeix el doctor Emili Montesinos, i les empreses del ram. També mitja dotzena de projectes de final de

- Com definiríeu el vostre oli? És un oli equilibrat, que manté els gustos en un mateix nivell d’intensitat. El seu sabor recorda el d’algunes verdures de l’hort, com les carxofes o la tomata. És intensament afruitat. A més, és ric en polifenols, la qual cosa li fa tenir una bona capacitat de conservació.

carrera (PFC) i un bon nombre de pràcticums, destinats a donar als estudiants una sòlida formació que els capaciti professionalment per exercir en la indústria de l’oli. Tot aquest bagatge va fer créixer la idea d’organitzar un cicle de jornades sobre la qualitat de l’oli d’oliva a les comarques gironines. El cicle, que comptava amb el suport del Consell Social de la UdG, va ser interpretat, per la trentena d’entitats participants, com una oportunitat de difusió transversal i integradora al voltant de l’oli. Els actes van reunir persones procedents dels diversos àmbits de la indústria, la recerca i la medicina. Les ponències presentades van versar sobre tres aspectes fonamentals: la qualitat de l’oli d’oliva de les comarques gironines, les noves tecnologies de producció i elaboració i els efectes de l’oli d’oliva sobre la salut dels qui en consumeixen. És per això, també, que es van dur a terme en tres escenaris diferents, com són la Universitat de Girona, l’oficina comarcal del Departament d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural de l’Alt Empordà i l’Hospital Josep Trueta de Girona. La qualitat abans que la quantitat El perfil de les empreses que s’han afegit a la denominació d’origen és el de la petita explotació familiar o cooperativa. Núria Mancebo, investigadora del Grup de Recerca en Innovació Tecnològica al Sistema Productiu (GITASP), ha col·laborat en diferents estudis que mesuren l’impacte de les denominacions d’origen protegides. Mancebo assegura que sovint es tracta d’explotacions que s’enfronten des de diverses estratègies a les limitacions que els imposa la mida, per introduir-se en un mercat que és cada cop més gran i competitiu. En aquest cas, la participació de la investigadora de la UdG ha anat en la direcció de proposar determinades vies d’actuació pel que fa a la comercialització i valoració del producte, “acompanyant els productors però deixant que siguin ells els que prenguin les seves pròpies decisions”, aclareix. Cal tenir present que els canvis que s’han introduït no persegueixen un augment significatiu de la producció, ni convertir les plantacions actuals en una agricultura intensiva, com sí que han fet altres zones olivareres peninsulars. Per tant,

les estratègies de producció i comercialització han tingut en compte distingir el producte, i els processos inherents a la seva producció, per la seva qualitat i la seva relativa escassetat més que no pas per una gran disponibilitat al mercat. El camí que han fet els trulls Un dels requisits principals per obtenir la denominació d’origen protegida ha estat la modernització dels trulls. A la fi del procés, tots excepte un, han entrat en un estadi de tecnificació òptima, la qual cosa els permet produir oli d’excel·lent qualitat en unes condicions higièniques i de seguretat immillorables. L’excepció del trull que no s’ha modernitzat exemplifica, però, l’amenaça principal que té el sector, que no és res més que l’envelliment dels qui s’hi dediquen i la incertesa davant el relleu generacional. L’aposta que s’ha fet, però, envia un missatge clar: la modernització com a ocasió, com a focus d’atracció de nous productors i també de joves que vegin en l’estudi de tot allò que està relacionat amb l’oli una oportunitat. L’olivera és, juntament amb la vinya, una de les marques distintives del paisatge mediterrani. La relació entre el manteniment del cultiu de les oliveres i la preservació del paisatge està, doncs, servida. La valoració de l’oli com a producte de qualitat fa que es recuperin les tradicionals feixes i que, fins i tot, alguns trulls esdevinguin ecomuseus que tenen per finalitat potenciar una oferta turística renovada. La confecció d’una ruta de l’oli, lligada a la del vi, ha d’acabar de donar forma a un sistema en què convisquin de manera equilibrada les diverses facetes d’una societat moderna.

- Com valoreu la relació amb els investigadors de la UdG? Ha estat una relació molt positiva que, tant de bo, tingui continuïtat i que ens ha permès treballar amb la Universitat de Girona, la qual cosa era nova per a nosaltres i no hi estàvem avesats.

Els trulls s’han modernitzat incorporant les darreres tecnologies

/17/

/16/


Entrevista a Simó Casanovas, president de la DOP Oli de l’Empordà

“L’oli de la DOP Empordà és diferent al de la resta del món.”

- Què aporta als productors la DOP Oli de l’Empordà? L’oli de l’Empordà, per les singularitats que l’envolten, té uns costos de producció més elevats que els olis comercials que habitualment es poden trobar al mercat. És per això que calia distingir-lo dels altres olis. La DOP ens proporciona aquesta possibilitat, perquè garanteix la qualitat en el seu procés de fabricació.

- On podem trobar l’oli DOP Empordà? El podreu trobar a les botigues, a restaurants i en alguns supermercats de Girona. Aviat es començarà a comercialitzar a Barcelona i la resta de l’Estat.

Un cicle de conferències dóna a conèixer més bé la DOP Oli de l’Empordà.

En els dies a cavall entre el mes de novembre i desembre es van dur a terme les primeres Jornades de Qualitat de l’Oli d’Oliva a les Comarques Gironines. Les sessions han servit per donar a conèixer la Denominació d’Origen Protegida (DOP) Oli de l’Empordà, explicar el procés que ha permès obtenir la distinció i les qualitats que atresora. En el trajecte que han fet els productors per assolir els seus objectius de qualitat i modernització han estat assessorats per investigadors de la Universitat de Girona.

L’oli d’oliva de la Denominació d’Origen Protegida Empordà és diferent al de la resta del món. Ho diuen els doctors Jesús Francés i Núria Mancebo, investigadors de la UdG, i Simó Casanovas, president de la DOP Oli de l’Empordà. Ho justifiquen per les varietats d’olives que el componen, (la corivell, l’argudell i la llei de Cadaqués), i per les característiques en què viuen les oliveres empordaneses, que els confereixen un caràcter únic. Els investigadors de la Universitat han viscut, al costat dels productors d’oli, tot el procés que ha permès transformar un sector olivarer atomitzat en un conglomerat modern i tecnificat, però que ha sabut conservar una acusada identitat. Catorze anys de col·laboració amb els trulls de les comarques gironines Fa catorze anys que Jesús Francés es dedica a la docència i a la recerca en oliveres, olis i greixos a l’Escola Politècnica Superior de la UdG. Coneix en profunditat la problemàtica dels olivars gironins, i el que també és important, ha treballat conjuntament amb els productors d’oli. Com a resultat, s’han dut a terme una vintena de projectes de col·laboració entre el grup de recerca INTEA, el CIDSAV, que dirigeix el doctor Emili Montesinos, i les empreses del ram. També mitja dotzena de projectes de final de

- Com definiríeu el vostre oli? És un oli equilibrat, que manté els gustos en un mateix nivell d’intensitat. El seu sabor recorda el d’algunes verdures de l’hort, com les carxofes o la tomata. És intensament afruitat. A més, és ric en polifenols, la qual cosa li fa tenir una bona capacitat de conservació.

carrera (PFC) i un bon nombre de pràcticums, destinats a donar als estudiants una sòlida formació que els capaciti professionalment per exercir en la indústria de l’oli. Tot aquest bagatge va fer créixer la idea d’organitzar un cicle de jornades sobre la qualitat de l’oli d’oliva a les comarques gironines. El cicle, que comptava amb el suport del Consell Social de la UdG, va ser interpretat, per la trentena d’entitats participants, com una oportunitat de difusió transversal i integradora al voltant de l’oli. Els actes van reunir persones procedents dels diversos àmbits de la indústria, la recerca i la medicina. Les ponències presentades van versar sobre tres aspectes fonamentals: la qualitat de l’oli d’oliva de les comarques gironines, les noves tecnologies de producció i elaboració i els efectes de l’oli d’oliva sobre la salut dels qui en consumeixen. És per això, també, que es van dur a terme en tres escenaris diferents, com són la Universitat de Girona, l’oficina comarcal del Departament d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural de l’Alt Empordà i l’Hospital Josep Trueta de Girona. La qualitat abans que la quantitat El perfil de les empreses que s’han afegit a la denominació d’origen és el de la petita explotació familiar o cooperativa. Núria Mancebo, investigadora del Grup de Recerca en Innovació Tecnològica al Sistema Productiu (GITASP), ha col·laborat en diferents estudis que mesuren l’impacte de les denominacions d’origen protegides. Mancebo assegura que sovint es tracta d’explotacions que s’enfronten des de diverses estratègies a les limitacions que els imposa la mida, per introduir-se en un mercat que és cada cop més gran i competitiu. En aquest cas, la participació de la investigadora de la UdG ha anat en la direcció de proposar determinades vies d’actuació pel que fa a la comercialització i valoració del producte, “acompanyant els productors però deixant que siguin ells els que prenguin les seves pròpies decisions”, aclareix. Cal tenir present que els canvis que s’han introduït no persegueixen un augment significatiu de la producció, ni convertir les plantacions actuals en una agricultura intensiva, com sí que han fet altres zones olivareres peninsulars. Per tant,

les estratègies de producció i comercialització han tingut en compte distingir el producte, i els processos inherents a la seva producció, per la seva qualitat i la seva relativa escassetat més que no pas per una gran disponibilitat al mercat. El camí que han fet els trulls Un dels requisits principals per obtenir la denominació d’origen protegida ha estat la modernització dels trulls. A la fi del procés, tots excepte un, han entrat en un estadi de tecnificació òptima, la qual cosa els permet produir oli d’excel·lent qualitat en unes condicions higièniques i de seguretat immillorables. L’excepció del trull que no s’ha modernitzat exemplifica, però, l’amenaça principal que té el sector, que no és res més que l’envelliment dels qui s’hi dediquen i la incertesa davant el relleu generacional. L’aposta que s’ha fet, però, envia un missatge clar: la modernització com a ocasió, com a focus d’atracció de nous productors i també de joves que vegin en l’estudi de tot allò que està relacionat amb l’oli una oportunitat. L’olivera és, juntament amb la vinya, una de les marques distintives del paisatge mediterrani. La relació entre el manteniment del cultiu de les oliveres i la preservació del paisatge està, doncs, servida. La valoració de l’oli com a producte de qualitat fa que es recuperin les tradicionals feixes i que, fins i tot, alguns trulls esdevinguin ecomuseus que tenen per finalitat potenciar una oferta turística renovada. La confecció d’una ruta de l’oli, lligada a la del vi, ha d’acabar de donar forma a un sistema en què convisquin de manera equilibrada les diverses facetes d’una societat moderna.

- Com valoreu la relació amb els investigadors de la UdG? Ha estat una relació molt positiva que, tant de bo, tingui continuïtat i que ens ha permès treballar amb la Universitat de Girona, la qual cosa era nova per a nosaltres i no hi estàvem avesats.

Els trulls s’han modernitzat incorporant les darreres tecnologies

/17/

/16/


Joan Majó, director general d’Universitats

Joan Majó va ser nomenat director general d’Universitats l’abril del 2007. Des del seu nomenament ha procurat eixamplar el diàleg per fer avançar les transformacions que el sistema universitari requereix. Majó avança que el 2009 no serà un any d’alegries.

Un any i mig després del vostre nomenament al davant de la Direcció General d’Universitats, sembla que hi ha hagut una ampliació del diàleg... Entre desembre i juny de 2008 m’he reunit trenta-tres vegades amb els vicerectors de les universitats catalanes, la qual cosa ha construït una empatia entre les persones que és un valor important. Hem obert el diàleg per concretar quines han de ser les línies estratègiques i quants diners cal que posem per a la promoció del professorat. Aquest any hem treballat per ampliar el mapa de titulacions. Hem posat en marxa trenta-una titulacions, adequades a l’espai europeu, i n’hi ha preparades dues-centes més per al curs vinent. Són temes difícils perquè, per exemple pel que fa a aquest darrer aspecte de la promoció, ens trobem que l’accés a la funció pública ha canviat. De les habilitacions s’ha passat a les acreditacions i, ara, hi ha professors acreditats que reclamen una plaça que, per decisions estratègiques de cada universitat, no es pot oferir.

Se sent a dir que la universitat ha de ser motor de canvi de la societat... És necessari que prengui aquest paper. El que tenim clar és que en un moment de crisi econòmica una de les sortides és el talent, el coneixement. Per tant, l’aposta per una universitat que transmet coneixement és l’aposta que s’ha de fer. No és l’única, perquè n’hi ha d’altres que també són estratègiques per al desenvolupament del país, però és una aposta de futur, a llarg termini, que demana una posició definida. En un moment clau com aquest, els diners deuen ser importats... La universitat pública ha de retre comptes a la societat, perquè allò de viure a la torre d’ivori s’està acabant. Cada cop més, caldrà que justifiqui què fa amb els recursos que se li concedeixen, que són molts. Només per al capítol de despeses de personal calen mil milions d’euros cada any. /19/

/18/


Joan Majó, director general d’Universitats

Joan Majó va ser nomenat director general d’Universitats l’abril del 2007. Des del seu nomenament ha procurat eixamplar el diàleg per fer avançar les transformacions que el sistema universitari requereix. Majó avança que el 2009 no serà un any d’alegries.

Un any i mig després del vostre nomenament al davant de la Direcció General d’Universitats, sembla que hi ha hagut una ampliació del diàleg... Entre desembre i juny de 2008 m’he reunit trenta-tres vegades amb els vicerectors de les universitats catalanes, la qual cosa ha construït una empatia entre les persones que és un valor important. Hem obert el diàleg per concretar quines han de ser les línies estratègiques i quants diners cal que posem per a la promoció del professorat. Aquest any hem treballat per ampliar el mapa de titulacions. Hem posat en marxa trenta-una titulacions, adequades a l’espai europeu, i n’hi ha preparades dues-centes més per al curs vinent. Són temes difícils perquè, per exemple pel que fa a aquest darrer aspecte de la promoció, ens trobem que l’accés a la funció pública ha canviat. De les habilitacions s’ha passat a les acreditacions i, ara, hi ha professors acreditats que reclamen una plaça que, per decisions estratègiques de cada universitat, no es pot oferir.

Se sent a dir que la universitat ha de ser motor de canvi de la societat... És necessari que prengui aquest paper. El que tenim clar és que en un moment de crisi econòmica una de les sortides és el talent, el coneixement. Per tant, l’aposta per una universitat que transmet coneixement és l’aposta que s’ha de fer. No és l’única, perquè n’hi ha d’altres que també són estratègiques per al desenvolupament del país, però és una aposta de futur, a llarg termini, que demana una posició definida. En un moment clau com aquest, els diners deuen ser importats... La universitat pública ha de retre comptes a la societat, perquè allò de viure a la torre d’ivori s’està acabant. Cada cop més, caldrà que justifiqui què fa amb els recursos que se li concedeixen, que són molts. Només per al capítol de despeses de personal calen mil milions d’euros cada any. /19/

/18/


“El que tenim clar és que en un moment de crisi econòmica una de les sortides és el talent, el coneixement. Per tant, l’aposta per una universitat que transmet coneixement és l’aposta que s’ha de fer.” “Com a conseqüència del moment de crisi, no hi haurà prou diners per escometre la transformació i, per dur-la a terme, caldrà actuar des de la millora de l’eficàcia i l’eficiència en els processos interns de la universitat.” L’ACUP ha presentat el Llibre blanc de les universitats catalanes. Com veuen des de la Direcció General aquest document? Nosaltres el valorem positivament perquè el que volem és, lògicament, l’autonomia de les universitats. Pensem que han de ser elles mateixes les que es marquin els reptes estratègics i en quines àrees volen ser emergents, la qual cosa va lligada al mapa de titulacions. Com ja he dit, aquest any hem posat en marxa noves titulacions i n’hi ha més per a l’any que ve, la qual cosa significarà una transformació interna important. Entre tots, i amb l’ajut dels plans de promoció, mirarem d’esbrinar quines són les àrees estratègiques en cadascuna de les universitats, per fomentar-les. Les que no siguin estratègiques no quedaran aparcades, però no disposaran de la mateixa prioritat que les altres. I aquí estem parlant de la docència i de la recerca, perquè formen un conjunt que no es pot separar. El que passa és que, com a conseqüència del moment de crisi, no hi haurà prou diners per escometre la transformació i, per dur-la a terme, caldrà actuar des de la millora de l’eficàcia i l’eficiència en els processos interns de la universitat. Són les universitats les que han de marcar les seves prioritats? Ho hem pactat així. Seurem a parlar d’aquests àmbits de coneixement en els quals cada universitat vol ser referent. Això portarà com a conseqüència que en quedaran altres en què hi haurà professors excedentaris, perquè a la vegada són deficitàries en estudiants. Per aquestes disfuncions pensem en solucions com l’agrupament de diverses titulacions en una de sola amb una base comuna, com des d’aquest curs han fet a la Universitat de Lleida amb la Història, la Història de l’Art i la Geografia, que no se separaran fins a tercer, quan començarà l’especialització. En una primera estimació es va pensar que el nombre mínim d’estudiants per fer l’agrupament havia de ser de vuitanta, però aviat es va veure que no era possible i es va rebaixar a trenta. Es treballa per convertir les universitats catalanes en una marca anomenada Universitat de Catalunya. Què significarà això? La proposta Universitat de Catalunya és una idea que està reeixint tant entre les universitats públiques com en la mateixa

“La universitat ha de generar els seus propis recursos per impulsar la recerca bàsica, que és aquella que no té un fruit immediat perquè és el planter que ha de donar fruits més endavant.” Administració. Penso que ha de ser un objectiu per al 2015 construir un sistema que disposi de visió de conjunt, tot respectant els trets característics de cada universitat. Amb la marca Universitat de Catalunya s’optimitzaran els recursos docents i de recerca perquè la seva gestió serà més eficaç. Tots aquests moviments que afecten la universitat, són compatibles amb la llibertat d’acció dels professors i els investigadors? Sí, però entenent-ho bé. Penso que cada cop més, a l’investigador, vist com el lliurepensador que feia més o menys el que volia, se li va tancant l’escletxa. D’una banda se li demanen resultats en forma de publicacions en revistes d’impacte internacional, i de l’altra, se li exigeix transferència del coneixement a la societat. Els projectes que financen la recerca estan cada cop més delimitats i, per exemple, els projectes del Centre d’Investigació Científica i Tecnològica (CICYT) que concedeix el Ministeri de Ciència i Innovació exigeixen que les sol·licituds vagin acompanyades del compromís d’empreses, o grups empresarials, que permeti mesurar la transferència tecnològica. Això no treu que la universitat hagi de generar els seus propis recursos per impulsar la recerca bàsica, que és aquella que no té un fruit immediat perquè és el planter que ha de donar fruits més endavant.

l 18 de novembre de 2008 la Universitat de Girona va investir Eric J. Hobsbawm i Miquel Roca doctors honoris causa en un acte solemne que va aplegar gairebé tres-centes persones. La rectora, Anna M. Geli, va definir aquesta manifestació acadèmica com el “compromís d’acceptar, de manera crítica i constructiva, la transmissió de saber i de coneixement del llegat dels doctors Hobsbawm i Roca Junyent”. Així mateix, va manifestar que ambdós doctors “són part del segle XX” perquè “l’han viscut i l’han explicat” i han contribuït a fer “un món més habitable i a mostrar-nosen les deficiències”. Anna M. Garcia, catedràtica d’Història Contemporània i padrina del Dr. Hobsbawm, en la seva lloança, el va descriure com “l’historiador més conegut i reconegut del segle XX i un dels més grans de tots els temps”. Garcia va ressenyar la trajectòria de Hobsbawm, “políglota i viatger impenitent, voluntàriament i conscientment”, i va precisar que “la seva vocació no va ser la de l’activista, sinó la de d’intel·lectual que interpreta el

temps i que influeix en el curs dels esdeveniments a través dels seus estudis”. Finalment va afegir que “a Catalunya i a Girona generacions senceres d’historiadors i historiadores el considerem el nostre mestre, ens en sentim deutors i li donem les gràcies”.

Xavier Arbós, catedràtic de Dret Constitucional, va lloar els mèrits de Miquel Roca Junyent, especialment els que fan referència a les seves aportacions al coneixement, a la seva vinculació amb la universitat i al seu servei a la societat. Segons Arbós, la vinculació de Miquel Roca amb la universitat ha estat “directa, inequívoca i generosa” i “ve de lluny, de temps difícils”. També es va referir a la seva contribució a la vida associativa i cultural i al seu compromís amb la llibertat, així com a la seva contribució a l’Estat de dret, recordant que, “si a les facultats de dret s’ensenya la Constitució i l’Estatut, és en gran part gràcies a ell”. Finalment va destacar el seu tarannà, “rigorós i elegant”, i el va considerar com un dels millors oradors que han passat pel Congrés dels Diputats.

/21/

/20/

En el fons cal trobar un equilibri. Les transformacions que espera la universitat no l’han de convertir en una institució guiada, sinó en una que guanyi en agilitat i en possibilitats. Hi ha recerques que triguen a madurar, però els ciutadans no entendrien que cap de les investigacions que es fan a la universitat no tinguessin resultats.

E

HONORIS CAUSA


“El que tenim clar és que en un moment de crisi econòmica una de les sortides és el talent, el coneixement. Per tant, l’aposta per una universitat que transmet coneixement és l’aposta que s’ha de fer.” “Com a conseqüència del moment de crisi, no hi haurà prou diners per escometre la transformació i, per dur-la a terme, caldrà actuar des de la millora de l’eficàcia i l’eficiència en els processos interns de la universitat.” L’ACUP ha presentat el Llibre blanc de les universitats catalanes. Com veuen des de la Direcció General aquest document? Nosaltres el valorem positivament perquè el que volem és, lògicament, l’autonomia de les universitats. Pensem que han de ser elles mateixes les que es marquin els reptes estratègics i en quines àrees volen ser emergents, la qual cosa va lligada al mapa de titulacions. Com ja he dit, aquest any hem posat en marxa noves titulacions i n’hi ha més per a l’any que ve, la qual cosa significarà una transformació interna important. Entre tots, i amb l’ajut dels plans de promoció, mirarem d’esbrinar quines són les àrees estratègiques en cadascuna de les universitats, per fomentar-les. Les que no siguin estratègiques no quedaran aparcades, però no disposaran de la mateixa prioritat que les altres. I aquí estem parlant de la docència i de la recerca, perquè formen un conjunt que no es pot separar. El que passa és que, com a conseqüència del moment de crisi, no hi haurà prou diners per escometre la transformació i, per dur-la a terme, caldrà actuar des de la millora de l’eficàcia i l’eficiència en els processos interns de la universitat. Són les universitats les que han de marcar les seves prioritats? Ho hem pactat així. Seurem a parlar d’aquests àmbits de coneixement en els quals cada universitat vol ser referent. Això portarà com a conseqüència que en quedaran altres en què hi haurà professors excedentaris, perquè a la vegada són deficitàries en estudiants. Per aquestes disfuncions pensem en solucions com l’agrupament de diverses titulacions en una de sola amb una base comuna, com des d’aquest curs han fet a la Universitat de Lleida amb la Història, la Història de l’Art i la Geografia, que no se separaran fins a tercer, quan començarà l’especialització. En una primera estimació es va pensar que el nombre mínim d’estudiants per fer l’agrupament havia de ser de vuitanta, però aviat es va veure que no era possible i es va rebaixar a trenta. Es treballa per convertir les universitats catalanes en una marca anomenada Universitat de Catalunya. Què significarà això? La proposta Universitat de Catalunya és una idea que està reeixint tant entre les universitats públiques com en la mateixa

“La universitat ha de generar els seus propis recursos per impulsar la recerca bàsica, que és aquella que no té un fruit immediat perquè és el planter que ha de donar fruits més endavant.” Administració. Penso que ha de ser un objectiu per al 2015 construir un sistema que disposi de visió de conjunt, tot respectant els trets característics de cada universitat. Amb la marca Universitat de Catalunya s’optimitzaran els recursos docents i de recerca perquè la seva gestió serà més eficaç. Tots aquests moviments que afecten la universitat, són compatibles amb la llibertat d’acció dels professors i els investigadors? Sí, però entenent-ho bé. Penso que cada cop més, a l’investigador, vist com el lliurepensador que feia més o menys el que volia, se li va tancant l’escletxa. D’una banda se li demanen resultats en forma de publicacions en revistes d’impacte internacional, i de l’altra, se li exigeix transferència del coneixement a la societat. Els projectes que financen la recerca estan cada cop més delimitats i, per exemple, els projectes del Centre d’Investigació Científica i Tecnològica (CICYT) que concedeix el Ministeri de Ciència i Innovació exigeixen que les sol·licituds vagin acompanyades del compromís d’empreses, o grups empresarials, que permeti mesurar la transferència tecnològica. Això no treu que la universitat hagi de generar els seus propis recursos per impulsar la recerca bàsica, que és aquella que no té un fruit immediat perquè és el planter que ha de donar fruits més endavant.

l 18 de novembre de 2008 la Universitat de Girona va investir Eric J. Hobsbawm i Miquel Roca doctors honoris causa en un acte solemne que va aplegar gairebé tres-centes persones. La rectora, Anna M. Geli, va definir aquesta manifestació acadèmica com el “compromís d’acceptar, de manera crítica i constructiva, la transmissió de saber i de coneixement del llegat dels doctors Hobsbawm i Roca Junyent”. Així mateix, va manifestar que ambdós doctors “són part del segle XX” perquè “l’han viscut i l’han explicat” i han contribuït a fer “un món més habitable i a mostrar-nosen les deficiències”. Anna M. Garcia, catedràtica d’Història Contemporània i padrina del Dr. Hobsbawm, en la seva lloança, el va descriure com “l’historiador més conegut i reconegut del segle XX i un dels més grans de tots els temps”. Garcia va ressenyar la trajectòria de Hobsbawm, “políglota i viatger impenitent, voluntàriament i conscientment”, i va precisar que “la seva vocació no va ser la de l’activista, sinó la de d’intel·lectual que interpreta el

temps i que influeix en el curs dels esdeveniments a través dels seus estudis”. Finalment va afegir que “a Catalunya i a Girona generacions senceres d’historiadors i historiadores el considerem el nostre mestre, ens en sentim deutors i li donem les gràcies”.

Xavier Arbós, catedràtic de Dret Constitucional, va lloar els mèrits de Miquel Roca Junyent, especialment els que fan referència a les seves aportacions al coneixement, a la seva vinculació amb la universitat i al seu servei a la societat. Segons Arbós, la vinculació de Miquel Roca amb la universitat ha estat “directa, inequívoca i generosa” i “ve de lluny, de temps difícils”. També es va referir a la seva contribució a la vida associativa i cultural i al seu compromís amb la llibertat, així com a la seva contribució a l’Estat de dret, recordant que, “si a les facultats de dret s’ensenya la Constitució i l’Estatut, és en gran part gràcies a ell”. Finalment va destacar el seu tarannà, “rigorós i elegant”, i el va considerar com un dels millors oradors que han passat pel Congrés dels Diputats.

/21/

/20/

En el fons cal trobar un equilibri. Les transformacions que espera la universitat no l’han de convertir en una institució guiada, sinó en una que guanyi en agilitat i en possibilitats. Hi ha recerques que triguen a madurar, però els ciutadans no entendrien que cap de les investigacions que es fan a la universitat no tinguessin resultats.

E

HONORIS CAUSA


Eric Hobsbawm L’entrevista:

“Les raons per ser revolucionari encara no han cessat.” ///////////////////////////////

Eric Hobsbawm ha estat nomenat doctor honoris causa per la Universitat de Girona. La distinció li ha estat concedida per la seva condició d'historiador compromès amb el present, a partir de la interpretació crítica dels esdeveniments que han configurat la societat contemporània, i pel seu mestratge, estès arreu del món i en el si de la UdG, a través d'una extensa producció bibliogràfica i d'una docència impartida des de posicions ideològiques progressistes.

socialisme, sinó que hi posava problemes. Més endavant, diferents realitats com la dissolució de la Unió Soviètica, l’enfrontament entre la Xina i la URSS, i la divisió entre els vells comunistes i els joves que procedien del Maig del 68, va portar a qüestionar quin era el vertader comunisme. Va ser aleshores, quan es va veure que el gran experiment de la construcció del socialisme havia fracassat, que ens vam adonar de la necessitat de continuar la lluita per l’alliberament i la crítica d’un món sense justícia. De moment, però, havia desaparegut la possibilitat concreta que hi havia en la meva joventut, i que va inspirar-ne tants, de creure en la possibilitat de construir alguna cosa millor. Aquesta ha estat, penso, la situació de tants comunistes i gent d’esquerres.

La previsió de Marx del capitalisme globalitzador exigeix unes grans forces que no s’han posat de manifest sinó en els darrers anys. També va preveure que el capitalisme no avança d’una manera contínua i tranquil·la, sinó que ho fa a través d’una sèrie de crisis que cada cop són més profundes. Una d’aquestes crisis havia de portar al socialisme, però això no s’ha fet realitat encara, tot i que encara penso, i molta altra gent també, que aquesta sèrie de crisis i reestructuracions arribarà un moment que no podran seguir endavant. Som a prop d’aquest moment en què no es podrà continuar? La crisi actual no és insuperable. Penso que hi haurà uns quants anys, potser trenta o quaranta, en què el capitalisme es mantindrà estable com va passar després de la Segona Guerra Mundial, quan va ser transformat per la pressió política. Potser, després, es formarà una nova matriu d’estabilitat. Caldrà veure, també, les conseqüències de la transposició geogràfica dels centres econòmics des d’Occident cap a Orient. Ens trobem en un moment semblant al d’entreguerres, en què hi havia una època de transició, un moment en el qual –com ha dit un gran historiador econòmic americà– el predomini anglès havia desaparegut, però els Estats Units no van voler prendre l’hegemonia. Hi haurà alguns moments, com l’actual, en què la globalització no seguirà avançant, s’aturarà. A tot plegat caldrà trobar-hi una solució. En canvi, els neoliberals diuen que la culpa de la crisi és de l’intervencionisme i demanen menys regulació dels mercats... No vaig creure Fukuyama al seu moment, quan va dir que s’havia acabat la història. Penso que a partir dels anys setanta el capitalisme es va decantar cap a un extremisme com mai no s’havia vist. Mai abans no hi havia hagut en el capitalisme la idea que el mercat solucionava tots els problemes, no solament els problemes del creixement econòmic, sinó també els problemes de la distribució òptima del benestar. Per als defensors d’aquest extremisme, sense l’abdicació dels estats i dels governs no hi havia salvació, però el model va funcionar molt malament i es va fer evident als països emergents. En primer terme, el creixement no va ser màxim, perquè va ser major en el període keynesià. En segon terme, fora dels grans centres industrials, es veia clar que aquesta nova mena de capitalisme exagerava la inestabilitat de les crisis, la qual cosa sabien molt bé la gent del Brasil, l’Argentina o Mèxic, però fins fa un any, nosaltres érem immunes. Ara ja es veu que aquesta inestabilitat mundial ha arribat als nostres països, la qual cosa representarà un problema per a les nostres poblacions. En aquests anys a Europa la situació era prou bona perquè ens havíem pro-

“Quan es va veure que el gran experiment de la construcció del socialisme havia fracassat, ens vam adonar de la necessitat de continuar la lluita per l’alliberament i la crítica d’un món sense justícia.” “Mai abans no hi havia hagut en el capitalisme la idea que el mercat solucionava tots els problemes, no solament els problemes del creixement econòmic, sinó també els problemes de la distribució òptima del benestar.”

tegit contra les inestabilitats, però als Estats Units el nivell mitjà de benestar no ha canviat en els darrers trenta anys. El que sí que va canviar va ser que la irrupció de la Xina en l’escenari del comerç va fer baixar els preus dels articles de consum, la qual cosa va crear la il·lusió que tot anava bé. En un context com aquest, pot donar-se un retorn a les polítiques populistes? Com hem d’entendre el populisme? Bé, qui critica el populisme diu: “Jo sóc demòcrata però no m’agraden les conseqüències d’una política popular.” Hi ha una certa contradicció en això. Em sembla que cada govern ha d’escoltar els interessos del poble. El gran problema està en el fet que l’opinió pública pot voler alguna cosa que és dolenta. En temps de crisi, per l’absència d’altres grans ideologies populars, desapareix la protecció contra les visions xenòfobes. En certa manera, la xenofòbia s’ha fet l’única ideologia internacional a Europa i és un problema amb el qual no se sap què fer. En els trenta anys de victòria del mercat pur, del mercat sense cap regulació, la globalització no ha resolt la mobilitat dels treballadors perquè els treballadors de cada país no ho han tolerat. Cal reconèixer la força d’aquests interessos, que ho són dels treballadors per l’absència de grans moviments alternatius. Són maneres gairebé primitives de protegir el treball contra l’atur i és un problema per als governs d’Europa, siguin populistes o no. Què penseu de Catalunya? Com veieu l’encaix de les nacions sense Estat? En el dia d’avui no hi ha una alternativa als estats. A Europa tal vegada hi ha una organització política regional, però com a unitat política és massa dèbil. Per funcionar, la nació necessita una determinada dimensió, perquè la balcanització del món no em sembla una cosa favorable. En els darrers anys va figurar que la mida no importava i que tants petits estats independents es comportaven molt bé. Ara mateix estem veient la situació a Islàndia o a Escòcia.

/23/

/22/

A vostè, els esdeveniments que va viure de jove el van fer comunista. En tots aquests anys, com ha canviat el comunisme dins seu? Les raons per ser un revolucionari no han cessat. Després dels anys seixanta vam descobrir que les economies dels països comunistes no funcionaven gaire bé. La invasió de Txecoslovàquia el 1968 va ser traumàtica perquè una gran part de nosaltres, jo mateix, teníem grans esperances en el socialisme amb rostre humà que sorgia en aquell país. Després de la invasió soviètica es va veure que no hi havia una base popular per al comunisme a l’Europa Occidental. Una altra cosa va ser, als anys setanta i vuitanta, una certa desafecció del proletariat industrial als països occidentals que, per a nosaltres els marxistes, va ser una cosa molt difícil d’acceptar. Sempre havíem considerat la classe obrera com els arquitectes de la nova societat. Es va veure, sobretot al meu país, que la lluita havia esdevingut un moviment gremial que no duia al

Coneixem prou bé Marx? Quina hauria de ser la posició de Marx en la societat actual? Marx torna. En els darrers vint o trenta anys havia estat oblidat, però l’alliberament de l’ortodòxia soviètica li ha estat positiu. Què és el socialisme? Com construir-lo? Hi ha poc de tot això en Marx, que havia deixat els seus seguidors gairebé sense instruccions i sense programes concrets per després de la revolució. Les discussions sobre la planificació econòmica van ser del segle passat, no del XIX, i improvisades en gran manera pels comunistes i els socialistes després de la Primera Guerra Mundial. És una paradoxa que hagin estat els mateixos capitalistes els que l’hagin redescobert al final dels anys noranta del segle XX. Recordo l’aniversari del Manifest comunista perquè aquell dia George Soros va demanar-me què pensava de Marx. Com que sabia que no compartíem gaires coses, vaig donar una resposta ambigua. En canvi, ell va dir-me que trobava que Marx havia estat capaç de preveure el món tal com havia acabat sent.


Eric Hobsbawm L’entrevista:

“Les raons per ser revolucionari encara no han cessat.” ///////////////////////////////

Eric Hobsbawm ha estat nomenat doctor honoris causa per la Universitat de Girona. La distinció li ha estat concedida per la seva condició d'historiador compromès amb el present, a partir de la interpretació crítica dels esdeveniments que han configurat la societat contemporània, i pel seu mestratge, estès arreu del món i en el si de la UdG, a través d'una extensa producció bibliogràfica i d'una docència impartida des de posicions ideològiques progressistes.

socialisme, sinó que hi posava problemes. Més endavant, diferents realitats com la dissolució de la Unió Soviètica, l’enfrontament entre la Xina i la URSS, i la divisió entre els vells comunistes i els joves que procedien del Maig del 68, va portar a qüestionar quin era el vertader comunisme. Va ser aleshores, quan es va veure que el gran experiment de la construcció del socialisme havia fracassat, que ens vam adonar de la necessitat de continuar la lluita per l’alliberament i la crítica d’un món sense justícia. De moment, però, havia desaparegut la possibilitat concreta que hi havia en la meva joventut, i que va inspirar-ne tants, de creure en la possibilitat de construir alguna cosa millor. Aquesta ha estat, penso, la situació de tants comunistes i gent d’esquerres.

La previsió de Marx del capitalisme globalitzador exigeix unes grans forces que no s’han posat de manifest sinó en els darrers anys. També va preveure que el capitalisme no avança d’una manera contínua i tranquil·la, sinó que ho fa a través d’una sèrie de crisis que cada cop són més profundes. Una d’aquestes crisis havia de portar al socialisme, però això no s’ha fet realitat encara, tot i que encara penso, i molta altra gent també, que aquesta sèrie de crisis i reestructuracions arribarà un moment que no podran seguir endavant. Som a prop d’aquest moment en què no es podrà continuar? La crisi actual no és insuperable. Penso que hi haurà uns quants anys, potser trenta o quaranta, en què el capitalisme es mantindrà estable com va passar després de la Segona Guerra Mundial, quan va ser transformat per la pressió política. Potser, després, es formarà una nova matriu d’estabilitat. Caldrà veure, també, les conseqüències de la transposició geogràfica dels centres econòmics des d’Occident cap a Orient. Ens trobem en un moment semblant al d’entreguerres, en què hi havia una època de transició, un moment en el qual –com ha dit un gran historiador econòmic americà– el predomini anglès havia desaparegut, però els Estats Units no van voler prendre l’hegemonia. Hi haurà alguns moments, com l’actual, en què la globalització no seguirà avançant, s’aturarà. A tot plegat caldrà trobar-hi una solució. En canvi, els neoliberals diuen que la culpa de la crisi és de l’intervencionisme i demanen menys regulació dels mercats... No vaig creure Fukuyama al seu moment, quan va dir que s’havia acabat la història. Penso que a partir dels anys setanta el capitalisme es va decantar cap a un extremisme com mai no s’havia vist. Mai abans no hi havia hagut en el capitalisme la idea que el mercat solucionava tots els problemes, no solament els problemes del creixement econòmic, sinó també els problemes de la distribució òptima del benestar. Per als defensors d’aquest extremisme, sense l’abdicació dels estats i dels governs no hi havia salvació, però el model va funcionar molt malament i es va fer evident als països emergents. En primer terme, el creixement no va ser màxim, perquè va ser major en el període keynesià. En segon terme, fora dels grans centres industrials, es veia clar que aquesta nova mena de capitalisme exagerava la inestabilitat de les crisis, la qual cosa sabien molt bé la gent del Brasil, l’Argentina o Mèxic, però fins fa un any, nosaltres érem immunes. Ara ja es veu que aquesta inestabilitat mundial ha arribat als nostres països, la qual cosa representarà un problema per a les nostres poblacions. En aquests anys a Europa la situació era prou bona perquè ens havíem pro-

“Quan es va veure que el gran experiment de la construcció del socialisme havia fracassat, ens vam adonar de la necessitat de continuar la lluita per l’alliberament i la crítica d’un món sense justícia.” “Mai abans no hi havia hagut en el capitalisme la idea que el mercat solucionava tots els problemes, no solament els problemes del creixement econòmic, sinó també els problemes de la distribució òptima del benestar.”

tegit contra les inestabilitats, però als Estats Units el nivell mitjà de benestar no ha canviat en els darrers trenta anys. El que sí que va canviar va ser que la irrupció de la Xina en l’escenari del comerç va fer baixar els preus dels articles de consum, la qual cosa va crear la il·lusió que tot anava bé. En un context com aquest, pot donar-se un retorn a les polítiques populistes? Com hem d’entendre el populisme? Bé, qui critica el populisme diu: “Jo sóc demòcrata però no m’agraden les conseqüències d’una política popular.” Hi ha una certa contradicció en això. Em sembla que cada govern ha d’escoltar els interessos del poble. El gran problema està en el fet que l’opinió pública pot voler alguna cosa que és dolenta. En temps de crisi, per l’absència d’altres grans ideologies populars, desapareix la protecció contra les visions xenòfobes. En certa manera, la xenofòbia s’ha fet l’única ideologia internacional a Europa i és un problema amb el qual no se sap què fer. En els trenta anys de victòria del mercat pur, del mercat sense cap regulació, la globalització no ha resolt la mobilitat dels treballadors perquè els treballadors de cada país no ho han tolerat. Cal reconèixer la força d’aquests interessos, que ho són dels treballadors per l’absència de grans moviments alternatius. Són maneres gairebé primitives de protegir el treball contra l’atur i és un problema per als governs d’Europa, siguin populistes o no. Què penseu de Catalunya? Com veieu l’encaix de les nacions sense Estat? En el dia d’avui no hi ha una alternativa als estats. A Europa tal vegada hi ha una organització política regional, però com a unitat política és massa dèbil. Per funcionar, la nació necessita una determinada dimensió, perquè la balcanització del món no em sembla una cosa favorable. En els darrers anys va figurar que la mida no importava i que tants petits estats independents es comportaven molt bé. Ara mateix estem veient la situació a Islàndia o a Escòcia.

/23/

/22/

A vostè, els esdeveniments que va viure de jove el van fer comunista. En tots aquests anys, com ha canviat el comunisme dins seu? Les raons per ser un revolucionari no han cessat. Després dels anys seixanta vam descobrir que les economies dels països comunistes no funcionaven gaire bé. La invasió de Txecoslovàquia el 1968 va ser traumàtica perquè una gran part de nosaltres, jo mateix, teníem grans esperances en el socialisme amb rostre humà que sorgia en aquell país. Després de la invasió soviètica es va veure que no hi havia una base popular per al comunisme a l’Europa Occidental. Una altra cosa va ser, als anys setanta i vuitanta, una certa desafecció del proletariat industrial als països occidentals que, per a nosaltres els marxistes, va ser una cosa molt difícil d’acceptar. Sempre havíem considerat la classe obrera com els arquitectes de la nova societat. Es va veure, sobretot al meu país, que la lluita havia esdevingut un moviment gremial que no duia al

Coneixem prou bé Marx? Quina hauria de ser la posició de Marx en la societat actual? Marx torna. En els darrers vint o trenta anys havia estat oblidat, però l’alliberament de l’ortodòxia soviètica li ha estat positiu. Què és el socialisme? Com construir-lo? Hi ha poc de tot això en Marx, que havia deixat els seus seguidors gairebé sense instruccions i sense programes concrets per després de la revolució. Les discussions sobre la planificació econòmica van ser del segle passat, no del XIX, i improvisades en gran manera pels comunistes i els socialistes després de la Primera Guerra Mundial. És una paradoxa que hagin estat els mateixos capitalistes els que l’hagin redescobert al final dels anys noranta del segle XX. Recordo l’aniversari del Manifest comunista perquè aquell dia George Soros va demanar-me què pensava de Marx. Com que sabia que no compartíem gaires coses, vaig donar una resposta ambigua. En canvi, ell va dir-me que trobava que Marx havia estat capaç de preveure el món tal com havia acabat sent.


Els dos grans bancs d’Escòcia han fet fallida i han hagut de ser salvats pel Regne Unit. És cert que hi ha casos estranys, com el dels països del Golf, que poden viure dels petrodòlars, però això no és una solució. Potser Noruega, que s’ha ocupat bé dels seus recursos naturals, però en general... A més, ja ha estat prou difícil crear una política comuna amb els Quinze, que ara amb vinti-set països no hi tinc gaires esperances. I aviat podria ser l’Europa dels Trenta-vuit! D’altra banda, em sembla imprescindible que els petits pobles trobin el seu lloc. Prenguem Estònia com el límit d’allò que pugui ser –amb un milió d’habitants– una cultura. És bo que hi hagi una cultura estoniana i és tant o més important per les pressions que exerceix la globalització per tal d’abolir les cultures i les civilitzacions locals. En aquest sentit penso que Catalunya ha fet molt bé les coses, i ho dic perquè ha reconegut que no està aïllada, que viu en el marc d’una Espanya àmplia, oberta a Europa i al món. Penso que ha sabut donar a conèixer una cultura visual, arquitectònica, etc. que pot interessar a moltes persones que no tenen per què conèixer la seva llengua. No crec que Catalunya, com a vint-i-vuit Estat d’Europa, estigués en una situació millor que la que té en aquest moment.

“Als Estats Units el nivell mitjà de benestar no ha canviat en els darrers trenta anys. El que sí que va canviar va ser que la irrupció de la Xina en l’escenari del comerç va fer baixar els preus dels articles de consum, la qual cosa va crear la il·lusió que tot anava bé.”

Miquel Roca Junyent L’entrevista:

“Catalunya no ha de fer cas sinó de si mateixa.” ///////////////////////////////

“És necessari saber que no és possible anar endavant sense preocupar-se d’allò que ha passat, perquè si s’avança sense mirar enrere s’arriba a un punt del qual no es pot passar. El problema actual és que només es mira el present i el futur.”

Miquel Roca Junyent és advocat. El bufet que porta el seu nom és un dels més importants de l'Estat espanyol i té una àmplia representació a l'estranger. Com a advocat, ha aconseguit compatibilitzar la dedicació professional amb l'exercici de la docència a la universitat. Durant la transició política espanyola, Roca va tenir un paper transcendent com a ponent constitucional, i més endavant com a portaveu de la minoria catalana al Congrés dels Diputats. Retirat de la política activa, projecta una fina observació crítica del moment en què viu, la qual cosa es fa patent en les seves intervencions públiques. És per aquest seu compromís vital que la Universitat de Girona va decidir atorgar-li el títol de doctor honoris causa.

Què pot aportar l’historiador al coneixement del present? El present té les seves arrels en el passat. Els problemes actuals són incomprensibles sense saber alguna cosa dels seus orígens. La idea que Rússia havia de convertir-se en un país democràtic i liberal va ser un error vulgar: no era possible fer-ho! La tradició en aquest país té un pes i cal saber com funciona perquè està arrelada en la seva història. La perspectiva històrica, la manera de veure i analitzar la història proposada per Marx, em sembla, com a historiador, que segueix sent molt important i sempre vàlida. Més important encara és que l’anàlisi històrica, que havia estat negligida tant de temps, s’ha tornat a fer evident en els darrers deu anys. És necessari saber que no és possible anar endavant sense preocupar-se d’allò que ha passat, perquè si s’avança sense mirar enrere s’arriba a un punt del qual no es pot passar. El problema actual és que només es mira el present i el futur. És allò que veiem en tants arguments econòmics, que són presentistes i incapaços de comprendre el present perquè aquest és sorgit orgànicament d’un passat que ignoren.

Eric Hobsbawm acompanyat de la catedràtica d’Història Contemporània Anna M. Garcia, la seva padrina en aquest acte

Hi va haver un temps en què es temia que el Consell Social fos com una mena de, si em permeteu, comissari polític del rector... Hi ha hagut algunes universitats espanyoles en les quals això ha estat així, però tinc la sensació que a cap universitat catalana es funcionava d’aquesta manera. En el meu cas sempre va haver-hi una col·laboració molt íntima. Els consells socials han d’aportar suggeriments, obrir portes i ajudar el rector. No poden substituir ni la funció acadèmica ni la direcció de la universitat i, sobretot, han d’assegurar la fluïdesa entre la universitat i la societat i també amb l’empresa. Des de la vostra experiència, com veieu el tema Bolonya? Em sembla molt injust i absurd que s’atribueixi a Bolonya un intent de privatització de la universitat, perquè no és veritat. Tampoc no acabo d’entendre què es discuteix quan de vegades es diu que hem de dir no a Bolonya. Podem dir que no l’aplicarem, però hem de ser conscients que, aleshores, ens resultarà molt difícil trobar feina a Europa. És com si qüestionéssim una directiva comunitària

/25/

/24/

Com veieu la universitat avui? De fet jo he conegut la universitat des dels seus tres vessants. He estat alumne, professor i president del Consell Social de la UPC. Quan era estudiant vaig tenir la sort de viure una etapa molt privilegiada, no sols pels professors que vam tenir, sinó també per ser un moment molt viu, en què hi va haver les primeres manifestacions i revoltes d’estudiants, les quals vaig viure molt intensament. Com a professor he viscut ser expulsat de la universitat. Ara, quan ho recordes te’n fas creus, perquè a mi em van expulsar –juntament amb seixanta-set o seixanta-vuit professors més, el bo i millor– per queixar-nos del rector al ministre. Per aquell telegrama de queixa, signat per tots nosaltres, ens van expulsar de per vida! L’expedient va ser instruït per un rector que es deia Batlle, de la Universitat de Múrcia, catedràtic de Dret Processal, que va posar tot el seu saber acadèmic al servei de la repressió. De l’etapa com a president del Consell Social en tinc molt bon record. Hi havia un gran rector, Jaume Pagès, gironí, i vam aconseguir que tot fos molt agradable i positiu. A la universitat jo sempre m’ho he passat bé.


Els dos grans bancs d’Escòcia han fet fallida i han hagut de ser salvats pel Regne Unit. És cert que hi ha casos estranys, com el dels països del Golf, que poden viure dels petrodòlars, però això no és una solució. Potser Noruega, que s’ha ocupat bé dels seus recursos naturals, però en general... A més, ja ha estat prou difícil crear una política comuna amb els Quinze, que ara amb vinti-set països no hi tinc gaires esperances. I aviat podria ser l’Europa dels Trenta-vuit! D’altra banda, em sembla imprescindible que els petits pobles trobin el seu lloc. Prenguem Estònia com el límit d’allò que pugui ser –amb un milió d’habitants– una cultura. És bo que hi hagi una cultura estoniana i és tant o més important per les pressions que exerceix la globalització per tal d’abolir les cultures i les civilitzacions locals. En aquest sentit penso que Catalunya ha fet molt bé les coses, i ho dic perquè ha reconegut que no està aïllada, que viu en el marc d’una Espanya àmplia, oberta a Europa i al món. Penso que ha sabut donar a conèixer una cultura visual, arquitectònica, etc. que pot interessar a moltes persones que no tenen per què conèixer la seva llengua. No crec que Catalunya, com a vint-i-vuit Estat d’Europa, estigués en una situació millor que la que té en aquest moment.

“Als Estats Units el nivell mitjà de benestar no ha canviat en els darrers trenta anys. El que sí que va canviar va ser que la irrupció de la Xina en l’escenari del comerç va fer baixar els preus dels articles de consum, la qual cosa va crear la il·lusió que tot anava bé.”

Miquel Roca Junyent L’entrevista:

“Catalunya no ha de fer cas sinó de si mateixa.” ///////////////////////////////

“És necessari saber que no és possible anar endavant sense preocupar-se d’allò que ha passat, perquè si s’avança sense mirar enrere s’arriba a un punt del qual no es pot passar. El problema actual és que només es mira el present i el futur.”

Miquel Roca Junyent és advocat. El bufet que porta el seu nom és un dels més importants de l'Estat espanyol i té una àmplia representació a l'estranger. Com a advocat, ha aconseguit compatibilitzar la dedicació professional amb l'exercici de la docència a la universitat. Durant la transició política espanyola, Roca va tenir un paper transcendent com a ponent constitucional, i més endavant com a portaveu de la minoria catalana al Congrés dels Diputats. Retirat de la política activa, projecta una fina observació crítica del moment en què viu, la qual cosa es fa patent en les seves intervencions públiques. És per aquest seu compromís vital que la Universitat de Girona va decidir atorgar-li el títol de doctor honoris causa.

Què pot aportar l’historiador al coneixement del present? El present té les seves arrels en el passat. Els problemes actuals són incomprensibles sense saber alguna cosa dels seus orígens. La idea que Rússia havia de convertir-se en un país democràtic i liberal va ser un error vulgar: no era possible fer-ho! La tradició en aquest país té un pes i cal saber com funciona perquè està arrelada en la seva història. La perspectiva històrica, la manera de veure i analitzar la història proposada per Marx, em sembla, com a historiador, que segueix sent molt important i sempre vàlida. Més important encara és que l’anàlisi històrica, que havia estat negligida tant de temps, s’ha tornat a fer evident en els darrers deu anys. És necessari saber que no és possible anar endavant sense preocupar-se d’allò que ha passat, perquè si s’avança sense mirar enrere s’arriba a un punt del qual no es pot passar. El problema actual és que només es mira el present i el futur. És allò que veiem en tants arguments econòmics, que són presentistes i incapaços de comprendre el present perquè aquest és sorgit orgànicament d’un passat que ignoren.

Eric Hobsbawm acompanyat de la catedràtica d’Història Contemporània Anna M. Garcia, la seva padrina en aquest acte

Hi va haver un temps en què es temia que el Consell Social fos com una mena de, si em permeteu, comissari polític del rector... Hi ha hagut algunes universitats espanyoles en les quals això ha estat així, però tinc la sensació que a cap universitat catalana es funcionava d’aquesta manera. En el meu cas sempre va haver-hi una col·laboració molt íntima. Els consells socials han d’aportar suggeriments, obrir portes i ajudar el rector. No poden substituir ni la funció acadèmica ni la direcció de la universitat i, sobretot, han d’assegurar la fluïdesa entre la universitat i la societat i també amb l’empresa. Des de la vostra experiència, com veieu el tema Bolonya? Em sembla molt injust i absurd que s’atribueixi a Bolonya un intent de privatització de la universitat, perquè no és veritat. Tampoc no acabo d’entendre què es discuteix quan de vegades es diu que hem de dir no a Bolonya. Podem dir que no l’aplicarem, però hem de ser conscients que, aleshores, ens resultarà molt difícil trobar feina a Europa. És com si qüestionéssim una directiva comunitària

/25/

/24/

Com veieu la universitat avui? De fet jo he conegut la universitat des dels seus tres vessants. He estat alumne, professor i president del Consell Social de la UPC. Quan era estudiant vaig tenir la sort de viure una etapa molt privilegiada, no sols pels professors que vam tenir, sinó també per ser un moment molt viu, en què hi va haver les primeres manifestacions i revoltes d’estudiants, les quals vaig viure molt intensament. Com a professor he viscut ser expulsat de la universitat. Ara, quan ho recordes te’n fas creus, perquè a mi em van expulsar –juntament amb seixanta-set o seixanta-vuit professors més, el bo i millor– per queixar-nos del rector al ministre. Per aquell telegrama de queixa, signat per tots nosaltres, ens van expulsar de per vida! L’expedient va ser instruït per un rector que es deia Batlle, de la Universitat de Múrcia, catedràtic de Dret Processal, que va posar tot el seu saber acadèmic al servei de la repressió. De l’etapa com a president del Consell Social en tinc molt bon record. Hi havia un gran rector, Jaume Pagès, gironí, i vam aconseguir que tot fos molt agradable i positiu. A la universitat jo sempre m’ho he passat bé.


quan ja s’ha aprovat. Puc entendre que discutim com ens hi adaptarem millor o com racionalitzarem els costos, però discutir Bolonya quan Europa l’aplica només ens porta a aïllar-nos i a perjudicar les nostres titulacions, que veurien dificultada la seva validació en l’àmbit europeu. No es tracta tant de qüestionar Bolonya com de veure com fem aterrar aquesta realitat específica en el món universitari català i espanyol. Què és el que no s’aprèn a la universitat? Hi ha la sensació que la universitat ho ha d’ensenyar tot, però el que hauria de fer és ensenyar quatre grans conceptes bàsics, com estructurar el cap a la gent, fer que aprenguin a situar-se en la seva matèria i aprenguin per on han d’anar, després la vida ja ensenya moltes més coses. Prou feina té la universitat a treballar amb gent jove a la qual, en un percentatge molt alt, no s’ha ensenyat a estudiar i que té problemes a l’hora d’escriure, llegir, sintetitzar. No pot ser que veiem patir els estudiants quan els demanem que ens facin una pregunta. El que ens tenen guanyat els americans és que el seu ensenyament és molt viu. Allà, el professor provoca l’estudiant i si aquest respon alguna cosa que no està bé, li diu que no comparteix el seu argument, però que el treballi i que li ho porti l’endemà. I serà el mateix estudiant que s’adonarà que allò que defensava estava equivocat i aprendrà a valorar les idees. Això és el que hem de fer! Anem una mica enrere en el temps, a la transició. Quant de càlcul polític hi va haver en aquells anys, i quant d’improvisació? A la transició hi va haver una improvisació lògica. Sabíem que la dictadura havia d’acabar, però no havíem previst la manera exacta, que es va traduir a anar guanyant pam a pam la llibertat. Per a mi, hi ha dos moments que simbolitzen la ruptura: el primer és quan al Congrés, després de les eleccions del 15 de juny de 1977, es va constituir la Mesa d’Edat i es va cridar per formar-ne part Dolores Ibarruri la Pasionaria i Rafael Alberti. Aquella imatge no l’oblidaré mai i és molt més important que la pallassada que va representar Tejero. Aquelles dues persones, el que representaven, veure-les baixar cap a la Mesa... El segon és el dia en què es va aprovar la Constitució al Congrés dels Diputats. Trenta anys després, es pot pensar que allò no va ser gran cosa, però va representar molt perquè sabíem que a partir d’aquell moment el franquisme polític s’acabava, tot i que el sociològic, el cultural, encara van aguantar uns anys. Tot plegat va ser molt impactant i és una cosa que hauríem d’explicar als joves, perquè és veritat que tenen dret a voler més coses, o voler coses diferents, però no és necessari posar en qüestió el que va representar la transició i la Constitució pel fet de voler més coses. El que han representat aquests trenta anys es pot discutir i es poden posar les ambicions que calgui per encarar el futur, però no la critiquem només perquè no la vam protagonitzar nosaltres, la transició. A cadascú li toca protagonitzar el seu present. Nosaltres vam disposar d’un gran privilegi: el de construir un Estat democràtic, descentralitzat, però no ho desitjo a ningú més, perquè això voldria dir que hauríem tornat a tenir una guerra civil i una dictadura. El futur podrà ser, previsiblement, més senzill. Els partits polítics serveixen prou els ciutadans? Els partits polítics són eines de participació. Si serveixen la gent van bé i, si no, se’n fan uns altres. No hem de tenir cap mena de por al fet que hi hagi gent nova, a allò que se sent a dir que aquell o aquell altre trencarà el partit. Doncs que el trenqui. No podem posar en qüestió el pluralisme perquè, si no, qüestionem la democràcia. Jo, que he tingut moltes ocasions de perdre, he defensat que saber perdre enforteix la democràcia i la llibertat. El guanyador ho té molt

“Em sembla molt injust i absurd que s’atribueixi a Bolonya un intent de privatització de la universitat, perquè no és veritat.”

“A la transició hi va haver una improvisació lògica. Sabíem que la dictadura havia d'acabar, però no havíem previst la manera exacta, que es va traduir a anar guanyant pam a pam la llibertat.”

fàcil, el perdedor, en canvi, més difícil. I si per por de perdre no defensem la nostra veu, la perjudicada és la democràcia, que no serà plural. Hi va haver un ponent constitucional que va anar a una universitat en què havia estat nomenat doctor honoris causa, allà uns estudiants van interrompre l’acte, a la qual cosa aquell home els va contestar d’una manera que sempre he recordat: “La llibertat té les seves servituds, la llibertat mal entesa encara en té més, de servituds, però prefereixo mil vegades la llibertat mal entesa que la manca de llibertat.” L’encaix de Catalunya. És una qüestió sempre pendent... En això de l’encaix ni els uns ni els altres ho hem fet prou bé. La responsabilitat que Catalunya no trobi el seu encaix, per definició, per dimensió i per història, sempre correspondrà una mica més al Govern de l’Estat espanyol. És bastant absurd que a un problema que, com a mínim, fa dos segles i mig que dura, se li negui la condició de problema. Tampoc no ens poden dir que hem arribat a un límit que no podem traspassar, perquè no és veritat. Catalunya és un fet viu, que creix, avança o retrocedeix. Per tant, quan ens pregunten fins on volem arribar sempre ens guanyen, perquè no podem posar límits a aquesta ambició. No podem dir: “que els fills no creixin més, que no ens marxin de casa.” No hi ha res més intel·ligent per encarar els problemes que acceptarlos. Els pares que s’entenen millor amb els fills són els que accepten com són. A mi em produeix una tristesa molt gran el fet que després de tant de temps encara hi hagi qui no accepta que parlem català. És que es pensen que el parlem per fer-los emprenyar? D’això de l’encaix, mirin, jo simplement suggereixo que no ens posem nerviosos. Tampoc no ens hi hem de posar amb la resolució pendent de l’Estatut? Nerviosos: què vull dir amb això. Catalunya no ha de fer cas sinó de si mateixa. Recordo un editorial a The Economist, ara que està d’actualitat, en què sol·licitava a estonians, letons i lituans que no demanessin la independència per tal de no desestabilitzar Gorbatxov. No en van fer cap cas i ara són

independents. En aquest tema del Tribunal Constitucional, diré que no hem de patir fins al dia en què es dicti la sentència, perquè forçosament el Tribunal ha de declarar que l’Estatut és constitucional. No hi ha cap lectura possible que no sigui aquesta. Més endavant, quan hagin dictat sentència, ja diré la meva, però ara no els ho vull posar fàcil, perquè si des d’ara comencem a dir que faran unes coses o unes altres, és com acceptar que el retallaran. Jo estic convençut que si fan una sentència correcta, declararà la plena constitucionalitat de l’Estatut. Però ens creiem prou Catalunya? El professor Antoni Defez defensa en el seu darrer assaig, amb el qual ha guanyat un premi Octubre, que la nació només existeix si hom se la creu... Això no és sinó el que Pierre Vilar anomenava la voluntat de ser. Un país no sols es fa des de la política, es fa des de tots els nivells i totes les activitats. De vegades tinc la sensació que el ciutadà ha traslladat exclusivament al món polític la responsabilitat de mantenir el fet nacional català, i això no ens ajuda. Els moments en què Catalunya ha estat imbatible pel que fa a l’exigència de la pròpia identitat, han estat aquells en els quals el conjunt de la societat catalana ha anat davant. Els polítics s’han de sentir pressionats per una societat molt convençuda de la seva pròpia força i de la seva voluntat de ser. Si això no passa, es carrega el polític amb una gran responsabilitat, perquè aleshores aquest haurà d’interpretar què vol el país. Des d’un punt de vista nacional no em sembla positiu traslladar als polítics aquesta responsabilitat, els intèrprets de la voluntat sempre em posen molt nerviós, aquests messies que diuen: “Jo sé què vol Catalunya”, perquè no sé com s’ho fan ni com els ho han dit. El que és veritat és que, avui, al nostre país, la societat parla poc, molt poc.

“És bastant absurd que a un problema que, com a mínim, fa dos segles i mig que dura, se li negui la condició de problema. Tampoc no ens poden dir que hem arribat a un límit que no podem traspassar, perquè no és veritat.”

“Hi ha molta por de trencar allò que és políticament correcte. Hi ha qui diu que la societat s'ha tornat temorosa, que té por, però jo penso que no és això, que senzillament ha aparegut la incomoditat de pronunciar-se, de molestar algú.”

Per què parla poc, la societat? Catalunya viu en un bany maria. El confort i el benestar ens han estovat. Ens agrada molt criticar-nos els uns als altres, ens encanta parlar de la societat civil, però ens hem estovat. Hi ha molta por de trencar allò que és políticament correcte. Hi ha qui diu que la societat s’ha tornat temorosa, que té por, però jo penso que no és això, que senzillament ha aparegut la incomoditat de pronunciar-se, de molestar algú, i es prefereix seguir fent xup-xup. Xavier Arbós, degà de la Facultat de Dret va apadrinar Miquel Roca i Junyent

On ens pot dur, aquest xup-xup? Jo tinc por, d’això. Que tothom recordi que les crisis gruixudes com les que ara vivim són l’avantsala del nacionalpopulisme, del qüestionament de la societat i la democràcia. Per tant, anem amb compte perquè el populisme pot cavalcar de nou. Seria convenient que la societat civil entengués un missatge que fa dies que estic dient i que ara intentaré repetir: torna la política. De la crisi no en sortirem amb solucions econòmiques i financeres, en sortirem amb solucions polítiques. Les faran o no els protagonistes d’avui, però que ningú no es pensi que la solució l’ha de portar Botín, entre cometes, perquè la solució és política i és responsabilitat dels polítics. Ningú no es pot creure que amb el merder tan gran que tenim, la solució consisteixi a saber si els tipus d’interès pujaran o baixaran. Estic d’acord que és necessari saber-ho, però hem d’admetre que hi ha hagut més coses, sobretot una ambició excessiva, massa conformisme i una pèrdua de valors. Sovint s’associa els valors a quelcom reaccionari, però encara hi ha els valors del progrés, de la solidaritat, de l’esforç, de la permeabilitat de la societat. Quan va caure el mur de Berlín, va desaparèixer la referència del

comunisme com allò que servia de contrast per a una societat occidental més justa i equilibrada. En certa manera, es tenia por que el comunisme s’encomanés. En caure el mur la por va desaparèixer i el món va ser una barra lliure. Hem de tornar a crear les nostres referències perquè limitin les ambicions del sistema, hi ha d’haver uns nous límits i algú ha de tenir el coratge d’establir-los. El que ens ha passat és la historieta aquella de l’estraperlo dels anys quaranta, en què hi havia un senyor que comprava una llauna de sardines per una pesseta i la venia a un altre per deu pessetes, i així successivament fins que n’hi havia un que en pagava vint duros i obria la llauna. Aleshores, quan la trobava buida protestava i el que obtenia per resposta era: “Ep, que la llauna era per vendre, no pas per menjar!”

/27/

/26/


quan ja s’ha aprovat. Puc entendre que discutim com ens hi adaptarem millor o com racionalitzarem els costos, però discutir Bolonya quan Europa l’aplica només ens porta a aïllar-nos i a perjudicar les nostres titulacions, que veurien dificultada la seva validació en l’àmbit europeu. No es tracta tant de qüestionar Bolonya com de veure com fem aterrar aquesta realitat específica en el món universitari català i espanyol. Què és el que no s’aprèn a la universitat? Hi ha la sensació que la universitat ho ha d’ensenyar tot, però el que hauria de fer és ensenyar quatre grans conceptes bàsics, com estructurar el cap a la gent, fer que aprenguin a situar-se en la seva matèria i aprenguin per on han d’anar, després la vida ja ensenya moltes més coses. Prou feina té la universitat a treballar amb gent jove a la qual, en un percentatge molt alt, no s’ha ensenyat a estudiar i que té problemes a l’hora d’escriure, llegir, sintetitzar. No pot ser que veiem patir els estudiants quan els demanem que ens facin una pregunta. El que ens tenen guanyat els americans és que el seu ensenyament és molt viu. Allà, el professor provoca l’estudiant i si aquest respon alguna cosa que no està bé, li diu que no comparteix el seu argument, però que el treballi i que li ho porti l’endemà. I serà el mateix estudiant que s’adonarà que allò que defensava estava equivocat i aprendrà a valorar les idees. Això és el que hem de fer! Anem una mica enrere en el temps, a la transició. Quant de càlcul polític hi va haver en aquells anys, i quant d’improvisació? A la transició hi va haver una improvisació lògica. Sabíem que la dictadura havia d’acabar, però no havíem previst la manera exacta, que es va traduir a anar guanyant pam a pam la llibertat. Per a mi, hi ha dos moments que simbolitzen la ruptura: el primer és quan al Congrés, després de les eleccions del 15 de juny de 1977, es va constituir la Mesa d’Edat i es va cridar per formar-ne part Dolores Ibarruri la Pasionaria i Rafael Alberti. Aquella imatge no l’oblidaré mai i és molt més important que la pallassada que va representar Tejero. Aquelles dues persones, el que representaven, veure-les baixar cap a la Mesa... El segon és el dia en què es va aprovar la Constitució al Congrés dels Diputats. Trenta anys després, es pot pensar que allò no va ser gran cosa, però va representar molt perquè sabíem que a partir d’aquell moment el franquisme polític s’acabava, tot i que el sociològic, el cultural, encara van aguantar uns anys. Tot plegat va ser molt impactant i és una cosa que hauríem d’explicar als joves, perquè és veritat que tenen dret a voler més coses, o voler coses diferents, però no és necessari posar en qüestió el que va representar la transició i la Constitució pel fet de voler més coses. El que han representat aquests trenta anys es pot discutir i es poden posar les ambicions que calgui per encarar el futur, però no la critiquem només perquè no la vam protagonitzar nosaltres, la transició. A cadascú li toca protagonitzar el seu present. Nosaltres vam disposar d’un gran privilegi: el de construir un Estat democràtic, descentralitzat, però no ho desitjo a ningú més, perquè això voldria dir que hauríem tornat a tenir una guerra civil i una dictadura. El futur podrà ser, previsiblement, més senzill. Els partits polítics serveixen prou els ciutadans? Els partits polítics són eines de participació. Si serveixen la gent van bé i, si no, se’n fan uns altres. No hem de tenir cap mena de por al fet que hi hagi gent nova, a allò que se sent a dir que aquell o aquell altre trencarà el partit. Doncs que el trenqui. No podem posar en qüestió el pluralisme perquè, si no, qüestionem la democràcia. Jo, que he tingut moltes ocasions de perdre, he defensat que saber perdre enforteix la democràcia i la llibertat. El guanyador ho té molt

“Em sembla molt injust i absurd que s’atribueixi a Bolonya un intent de privatització de la universitat, perquè no és veritat.”

“A la transició hi va haver una improvisació lògica. Sabíem que la dictadura havia d'acabar, però no havíem previst la manera exacta, que es va traduir a anar guanyant pam a pam la llibertat.”

fàcil, el perdedor, en canvi, més difícil. I si per por de perdre no defensem la nostra veu, la perjudicada és la democràcia, que no serà plural. Hi va haver un ponent constitucional que va anar a una universitat en què havia estat nomenat doctor honoris causa, allà uns estudiants van interrompre l’acte, a la qual cosa aquell home els va contestar d’una manera que sempre he recordat: “La llibertat té les seves servituds, la llibertat mal entesa encara en té més, de servituds, però prefereixo mil vegades la llibertat mal entesa que la manca de llibertat.” L’encaix de Catalunya. És una qüestió sempre pendent... En això de l’encaix ni els uns ni els altres ho hem fet prou bé. La responsabilitat que Catalunya no trobi el seu encaix, per definició, per dimensió i per història, sempre correspondrà una mica més al Govern de l’Estat espanyol. És bastant absurd que a un problema que, com a mínim, fa dos segles i mig que dura, se li negui la condició de problema. Tampoc no ens poden dir que hem arribat a un límit que no podem traspassar, perquè no és veritat. Catalunya és un fet viu, que creix, avança o retrocedeix. Per tant, quan ens pregunten fins on volem arribar sempre ens guanyen, perquè no podem posar límits a aquesta ambició. No podem dir: “que els fills no creixin més, que no ens marxin de casa.” No hi ha res més intel·ligent per encarar els problemes que acceptarlos. Els pares que s’entenen millor amb els fills són els que accepten com són. A mi em produeix una tristesa molt gran el fet que després de tant de temps encara hi hagi qui no accepta que parlem català. És que es pensen que el parlem per fer-los emprenyar? D’això de l’encaix, mirin, jo simplement suggereixo que no ens posem nerviosos. Tampoc no ens hi hem de posar amb la resolució pendent de l’Estatut? Nerviosos: què vull dir amb això. Catalunya no ha de fer cas sinó de si mateixa. Recordo un editorial a The Economist, ara que està d’actualitat, en què sol·licitava a estonians, letons i lituans que no demanessin la independència per tal de no desestabilitzar Gorbatxov. No en van fer cap cas i ara són

independents. En aquest tema del Tribunal Constitucional, diré que no hem de patir fins al dia en què es dicti la sentència, perquè forçosament el Tribunal ha de declarar que l’Estatut és constitucional. No hi ha cap lectura possible que no sigui aquesta. Més endavant, quan hagin dictat sentència, ja diré la meva, però ara no els ho vull posar fàcil, perquè si des d’ara comencem a dir que faran unes coses o unes altres, és com acceptar que el retallaran. Jo estic convençut que si fan una sentència correcta, declararà la plena constitucionalitat de l’Estatut. Però ens creiem prou Catalunya? El professor Antoni Defez defensa en el seu darrer assaig, amb el qual ha guanyat un premi Octubre, que la nació només existeix si hom se la creu... Això no és sinó el que Pierre Vilar anomenava la voluntat de ser. Un país no sols es fa des de la política, es fa des de tots els nivells i totes les activitats. De vegades tinc la sensació que el ciutadà ha traslladat exclusivament al món polític la responsabilitat de mantenir el fet nacional català, i això no ens ajuda. Els moments en què Catalunya ha estat imbatible pel que fa a l’exigència de la pròpia identitat, han estat aquells en els quals el conjunt de la societat catalana ha anat davant. Els polítics s’han de sentir pressionats per una societat molt convençuda de la seva pròpia força i de la seva voluntat de ser. Si això no passa, es carrega el polític amb una gran responsabilitat, perquè aleshores aquest haurà d’interpretar què vol el país. Des d’un punt de vista nacional no em sembla positiu traslladar als polítics aquesta responsabilitat, els intèrprets de la voluntat sempre em posen molt nerviós, aquests messies que diuen: “Jo sé què vol Catalunya”, perquè no sé com s’ho fan ni com els ho han dit. El que és veritat és que, avui, al nostre país, la societat parla poc, molt poc.

“És bastant absurd que a un problema que, com a mínim, fa dos segles i mig que dura, se li negui la condició de problema. Tampoc no ens poden dir que hem arribat a un límit que no podem traspassar, perquè no és veritat.”

“Hi ha molta por de trencar allò que és políticament correcte. Hi ha qui diu que la societat s'ha tornat temorosa, que té por, però jo penso que no és això, que senzillament ha aparegut la incomoditat de pronunciar-se, de molestar algú.”

Per què parla poc, la societat? Catalunya viu en un bany maria. El confort i el benestar ens han estovat. Ens agrada molt criticar-nos els uns als altres, ens encanta parlar de la societat civil, però ens hem estovat. Hi ha molta por de trencar allò que és políticament correcte. Hi ha qui diu que la societat s’ha tornat temorosa, que té por, però jo penso que no és això, que senzillament ha aparegut la incomoditat de pronunciar-se, de molestar algú, i es prefereix seguir fent xup-xup. Xavier Arbós, degà de la Facultat de Dret va apadrinar Miquel Roca i Junyent

On ens pot dur, aquest xup-xup? Jo tinc por, d’això. Que tothom recordi que les crisis gruixudes com les que ara vivim són l’avantsala del nacionalpopulisme, del qüestionament de la societat i la democràcia. Per tant, anem amb compte perquè el populisme pot cavalcar de nou. Seria convenient que la societat civil entengués un missatge que fa dies que estic dient i que ara intentaré repetir: torna la política. De la crisi no en sortirem amb solucions econòmiques i financeres, en sortirem amb solucions polítiques. Les faran o no els protagonistes d’avui, però que ningú no es pensi que la solució l’ha de portar Botín, entre cometes, perquè la solució és política i és responsabilitat dels polítics. Ningú no es pot creure que amb el merder tan gran que tenim, la solució consisteixi a saber si els tipus d’interès pujaran o baixaran. Estic d’acord que és necessari saber-ho, però hem d’admetre que hi ha hagut més coses, sobretot una ambició excessiva, massa conformisme i una pèrdua de valors. Sovint s’associa els valors a quelcom reaccionari, però encara hi ha els valors del progrés, de la solidaritat, de l’esforç, de la permeabilitat de la societat. Quan va caure el mur de Berlín, va desaparèixer la referència del

comunisme com allò que servia de contrast per a una societat occidental més justa i equilibrada. En certa manera, es tenia por que el comunisme s’encomanés. En caure el mur la por va desaparèixer i el món va ser una barra lliure. Hem de tornar a crear les nostres referències perquè limitin les ambicions del sistema, hi ha d’haver uns nous límits i algú ha de tenir el coratge d’establir-los. El que ens ha passat és la historieta aquella de l’estraperlo dels anys quaranta, en què hi havia un senyor que comprava una llauna de sardines per una pesseta i la venia a un altre per deu pessetes, i així successivament fins que n’hi havia un que en pagava vint duros i obria la llauna. Aleshores, quan la trobava buida protestava i el que obtenia per resposta era: “Ep, que la llauna era per vendre, no pas per menjar!”

/27/

/26/


Equacions que expliquen el passat

Joaquim Fort és professor de Física a la UdG i ha desenvolupat unes equacions que expliquen com avançava l’agricultura al neolític. L’arqueologia ens diu que aquesta penetració va ser molt lenta a partir de les restes recollides, però és amb les matemàtiques que investigadors com Fort poden establir models d’aplicació general. Fa deu anys el doctor Joaquim Fort va trobar, a la revista Nature, un article en què s’explicava la relació entre l’existència de l’agricultura i el nombre de llengües que es parlaven en un territori. En el text es defensava que allà on havia arribat l’agricultura el nombre de llengües era sensiblement menor que als llocs en què aquesta no havia fet acte de presència. El paradigma era Nova Guinea, una illa sense agricultura en què es parlaven milers de llengües. L’interès per la qüestió va dur Fort fins a Luigi Cavalli-Sforza, que uns anys abans havia desenvolupat unes equacions que volien modelitzar el progrés de l’agricultura i la genètica de poblacions humanes al món. L’investigador

gironí es va adonar que aquelles fórmules es podien refinar per respondre millor a les dades que els arqueòlegs anaven mostrant del procés pel qual els homes del neolític van substituir els caçadors recol·lectors que els precedien. La fórmula de Fort Els arqueòlegs havien demostrat que el progrés de l’agricultura avançava a raó d’un quilòmetre per any, però els resultats que obtenien els que aplicaven les equacions de Cavalli-Sforza sense més divergien sensiblement. L’aportació de Fort va consistir a utilitzar noves equacions que tenien en compte un

L’aportació de Joaquim Fort va consisteix a utilitzar noves equacions que tenien en compte un retard programat, del tipus que s’utilitzava amb èxit per simular l’extensió dels incendis forestals o les epidèmies.

Els models desenvolupats poden preveure l’efecte que una generació ha de madurar abans d’emprendre una nova migració i també que allà on es desplacen és possible que hagin de conviure amb altres éssers humans.

retard programat, del tipus que s’utilitzava amb èxit per simular l’extensió dels incendis forestals o les epidèmies. En termes de migració humana, la introducció d’un factor de retard programat reflectia el fet que, de manera general, els descendents dels pagesos que emigraven haurien hagut de créixer fins a esdevenir adults abans que, ells mateixos, es dispersessin en una nova migració. La conseqüència d’adoptar el model del retard programat va ser que, per primer cop, els resultats de les equacions coincidien amb les evidències arqueològiques. La investigació va ser publicada al Physical Review Letters del 1999 i el columnista d’un diari holandès, que va fer-se ressò de la notícia, es preguntava per què una informació d’aquesta mena no s’havia donat a conèixer també en una revista d’arqueologia. Fort va contestar en aquell moment que “les nostres pàgines farcides d’integrals i de desenvolupaments de sèries haurien estat amablement rebutjades, la qual cosa és, de fet, comprensible”.

nova equació que, per primer cop, té presents la coexistència temporal entre invasors i envaïts. Això satisfà millor les simulacions i fa possible estimar el valor del paràmetre de la interacció entre els que hi arriben i els que ja hi eren. Tenim, doncs, que els models de Fort poden preveure l’efecte que una generació ha de madurar abans d’emprendre una nova migració i també que allà on es desplacen és possible que hagin de conviure amb altres éssers humans.

Un altre gir, encara En aquell mateix article, però, el periodista recollia l’opinió d’un arqueòleg de Princeton, Peter Bogucki, que demanava no exagerar la importància dels models globals de difusió en arqueologia perquè “tampoc no podien explicar si l’agricultura es va estendre per l’avenç dels agricultors o per l’assimilació de la tecnologia per part dels caçadors recol·lectors”. Han passat uns quants anys i, en certa manera, aquest estiu de 2008 Fort ha fet un altre gir al seu treball per acostar-se, una mica més, a la resolució d’aquest problema. Amb la publicació d’un article a la revista de la Deutsche Physikalische Gesellschaft, ha donat a conèixer unes noves equacions que tenen en compte la dinàmica de la interacció entre ambdós grups, la dels agricultors i la dels caçadors recol·lectors. En primer terme, l’investigador de la UdG ha desenvolupat el conjunt d’equacions que analitzen la dinàmica de la interacció entre els uns i els altres. La conseqüència ha estat que s’ha aconseguit adaptar la velocitat dels fronts d’expansió quan un grup envaeix un espai ocupat prèviament per un altre. S’han comprovat els resultats per mitjà de simulacions numèriques de la dispersió-reproducció, dutes a terme pel doctor Joaquim Pérez-Losada. En segon lloc, ha presentat una

Modelitzar la realitat: un projecte europeu Les equacions desenvolupades per Joaquim Fort s’emmarquen en un projecte de recerca europeu en el qual participen especialistes de set països diferents. Es tracta d’una mirada multidisciplinària en què treballen arqueòlegs, lingüistes, matemàtics i físics. L’objectiu és adaptar els models existents, que són molt generals, a realitats regionals per tal de descriure millor el progrés del neolític a les diferents àrees del continent. Per assolirho treballen amb bases de dades cada cop més acurades i es tenen en compte aspectes com les característiques del terreny, per arribar a entendre com incideixen els diferents factors en la dispersió del fenomen de l’agricultura. Hi ha un objectiu més ambiciós encara, que consisteix a explicar o analitzar si la diversitat cultural europea té arrels a la prehistòria. Uns models amb diverses aplicacions El desenvolupament d’aquestes equacions matemàtiques no sols és útil per a les migracions del neolític. Precisament, el perfeccionament del model ha de permetre obtenir dades més fiables en altres situacions en les quals es donin migracions o invasions, tant d’humans com d’animals i, més enllà, ha de ser beneficiós per conèixer millor l’evolució en l’espai de qualsevol població d’organismes vius. Per exemple, Fort va explicar la velocitat de les infeccions víriques en un altre article publicat al Physical Review Letters l’any 2002. El desenvolupament d’aquesta mena d’equacions portarà cap a un avenç de la modelització en disciplines com les ciències socials i la història. Només és qüestió de temps i de disposar de dades de qualitat. /29/

/28/


Equacions que expliquen el passat

Joaquim Fort és professor de Física a la UdG i ha desenvolupat unes equacions que expliquen com avançava l’agricultura al neolític. L’arqueologia ens diu que aquesta penetració va ser molt lenta a partir de les restes recollides, però és amb les matemàtiques que investigadors com Fort poden establir models d’aplicació general. Fa deu anys el doctor Joaquim Fort va trobar, a la revista Nature, un article en què s’explicava la relació entre l’existència de l’agricultura i el nombre de llengües que es parlaven en un territori. En el text es defensava que allà on havia arribat l’agricultura el nombre de llengües era sensiblement menor que als llocs en què aquesta no havia fet acte de presència. El paradigma era Nova Guinea, una illa sense agricultura en què es parlaven milers de llengües. L’interès per la qüestió va dur Fort fins a Luigi Cavalli-Sforza, que uns anys abans havia desenvolupat unes equacions que volien modelitzar el progrés de l’agricultura i la genètica de poblacions humanes al món. L’investigador

gironí es va adonar que aquelles fórmules es podien refinar per respondre millor a les dades que els arqueòlegs anaven mostrant del procés pel qual els homes del neolític van substituir els caçadors recol·lectors que els precedien. La fórmula de Fort Els arqueòlegs havien demostrat que el progrés de l’agricultura avançava a raó d’un quilòmetre per any, però els resultats que obtenien els que aplicaven les equacions de Cavalli-Sforza sense més divergien sensiblement. L’aportació de Fort va consistir a utilitzar noves equacions que tenien en compte un

L’aportació de Joaquim Fort va consisteix a utilitzar noves equacions que tenien en compte un retard programat, del tipus que s’utilitzava amb èxit per simular l’extensió dels incendis forestals o les epidèmies.

Els models desenvolupats poden preveure l’efecte que una generació ha de madurar abans d’emprendre una nova migració i també que allà on es desplacen és possible que hagin de conviure amb altres éssers humans.

retard programat, del tipus que s’utilitzava amb èxit per simular l’extensió dels incendis forestals o les epidèmies. En termes de migració humana, la introducció d’un factor de retard programat reflectia el fet que, de manera general, els descendents dels pagesos que emigraven haurien hagut de créixer fins a esdevenir adults abans que, ells mateixos, es dispersessin en una nova migració. La conseqüència d’adoptar el model del retard programat va ser que, per primer cop, els resultats de les equacions coincidien amb les evidències arqueològiques. La investigació va ser publicada al Physical Review Letters del 1999 i el columnista d’un diari holandès, que va fer-se ressò de la notícia, es preguntava per què una informació d’aquesta mena no s’havia donat a conèixer també en una revista d’arqueologia. Fort va contestar en aquell moment que “les nostres pàgines farcides d’integrals i de desenvolupaments de sèries haurien estat amablement rebutjades, la qual cosa és, de fet, comprensible”.

nova equació que, per primer cop, té presents la coexistència temporal entre invasors i envaïts. Això satisfà millor les simulacions i fa possible estimar el valor del paràmetre de la interacció entre els que hi arriben i els que ja hi eren. Tenim, doncs, que els models de Fort poden preveure l’efecte que una generació ha de madurar abans d’emprendre una nova migració i també que allà on es desplacen és possible que hagin de conviure amb altres éssers humans.

Un altre gir, encara En aquell mateix article, però, el periodista recollia l’opinió d’un arqueòleg de Princeton, Peter Bogucki, que demanava no exagerar la importància dels models globals de difusió en arqueologia perquè “tampoc no podien explicar si l’agricultura es va estendre per l’avenç dels agricultors o per l’assimilació de la tecnologia per part dels caçadors recol·lectors”. Han passat uns quants anys i, en certa manera, aquest estiu de 2008 Fort ha fet un altre gir al seu treball per acostar-se, una mica més, a la resolució d’aquest problema. Amb la publicació d’un article a la revista de la Deutsche Physikalische Gesellschaft, ha donat a conèixer unes noves equacions que tenen en compte la dinàmica de la interacció entre ambdós grups, la dels agricultors i la dels caçadors recol·lectors. En primer terme, l’investigador de la UdG ha desenvolupat el conjunt d’equacions que analitzen la dinàmica de la interacció entre els uns i els altres. La conseqüència ha estat que s’ha aconseguit adaptar la velocitat dels fronts d’expansió quan un grup envaeix un espai ocupat prèviament per un altre. S’han comprovat els resultats per mitjà de simulacions numèriques de la dispersió-reproducció, dutes a terme pel doctor Joaquim Pérez-Losada. En segon lloc, ha presentat una

Modelitzar la realitat: un projecte europeu Les equacions desenvolupades per Joaquim Fort s’emmarquen en un projecte de recerca europeu en el qual participen especialistes de set països diferents. Es tracta d’una mirada multidisciplinària en què treballen arqueòlegs, lingüistes, matemàtics i físics. L’objectiu és adaptar els models existents, que són molt generals, a realitats regionals per tal de descriure millor el progrés del neolític a les diferents àrees del continent. Per assolirho treballen amb bases de dades cada cop més acurades i es tenen en compte aspectes com les característiques del terreny, per arribar a entendre com incideixen els diferents factors en la dispersió del fenomen de l’agricultura. Hi ha un objectiu més ambiciós encara, que consisteix a explicar o analitzar si la diversitat cultural europea té arrels a la prehistòria. Uns models amb diverses aplicacions El desenvolupament d’aquestes equacions matemàtiques no sols és útil per a les migracions del neolític. Precisament, el perfeccionament del model ha de permetre obtenir dades més fiables en altres situacions en les quals es donin migracions o invasions, tant d’humans com d’animals i, més enllà, ha de ser beneficiós per conèixer millor l’evolució en l’espai de qualsevol població d’organismes vius. Per exemple, Fort va explicar la velocitat de les infeccions víriques en un altre article publicat al Physical Review Letters l’any 2002. El desenvolupament d’aquesta mena d’equacions portarà cap a un avenç de la modelització en disciplines com les ciències socials i la història. Només és qüestió de temps i de disposar de dades de qualitat. /29/

/28/


Girona Erasmus

els ha canviat la vida L’experiència Erasmus s’associa sovint a sortir de festa, estudiar poc i passar-s’ho tan bé com es pugui aprofitant que coneixes gent nova, que ets en un país estranger, que tens la família lluny i no et pot passar comptes, etc. Però aquests són només aspectes parcials, potser els més visibles, de tota l’experiència. Marxar de casa per estudiar en un país estranger comporta una sèrie de canvis en la vida que l’estudiant viu de manera més o menys intensa, i que poden marcar el seu futur. A aquests sis estudiants, Girona els ha canviat la vida. De fet el que els ha canviat la vida ha estat l’experiència Erasmus, i els hauria passat en qualsevol país on haguessin anat per motius d’estudi. Però ells van triar Girona. I Girona quedarà en el seu record per sempre. Nadeia Balsalobre, tècnica de l’Oficina de Relacions Exteriors ens explica els detalls en aquest reportatge. /31/

/30/


Girona Erasmus

els ha canviat la vida L’experiència Erasmus s’associa sovint a sortir de festa, estudiar poc i passar-s’ho tan bé com es pugui aprofitant que coneixes gent nova, que ets en un país estranger, que tens la família lluny i no et pot passar comptes, etc. Però aquests són només aspectes parcials, potser els més visibles, de tota l’experiència. Marxar de casa per estudiar en un país estranger comporta una sèrie de canvis en la vida que l’estudiant viu de manera més o menys intensa, i que poden marcar el seu futur. A aquests sis estudiants, Girona els ha canviat la vida. De fet el que els ha canviat la vida ha estat l’experiència Erasmus, i els hauria passat en qualsevol país on haguessin anat per motius d’estudi. Però ells van triar Girona. I Girona quedarà en el seu record per sempre. Nadeia Balsalobre, tècnica de l’Oficina de Relacions Exteriors ens explica els detalls en aquest reportatge. /31/

/30/


El primer impacte D’entrada, l’estudiant arriba en un país que la majoria de les vegades li és desconegut. Baixa de l’avió (o del cotxe, potser del tren) carregat amb les maletes, sovint amb l’única seguretat que la universitat on anirà a estudiar l’ha acceptat com a estudiant d’intercanvi. Alguns s’han preocupat de buscar un lloc on allotjar-se, però molts quan arriben encara no saben on dormiran. No saben quina mena de gent coneixeran, si tindran dificultats amb l’idioma, on compraran el que necessitin, si podran treballar en cas que els calgui, com seran les classes, etc. La Universitat de Girona, per al cas dels estudiants que vénen d’altres països, via Erasmus o a través d’altres programes de mobilitat, ofereix un servei d’acollida que inclou una sèrie d’informacions que seran útils als nouvinguts durant la seva estada a la universitat i a la ciutat. Se’ls introdueix en la realitat que després aniran descobrint per ells mateixos. Suport durant l’estada Al llarg de la seva estada, se’ls poden plantejar problemes: acadèmics, socials, de relació, econòmics... Amb l’objectiu de donar-los suport en aquest sentit va néixer ara fa uns cinc anys l’associació Girona Meeting Point. La formen estudiants i exestudiants de la UdG que han passat per l’experiència Erasmus i que, als països on van anar, van necessitar un suport d’aquest tipus i van agrair de trobar-lo en una associació de les mateixes característiques. Segons diu Maria Neicu, “els membres del Girona Meeting Point sempre es cuiden molt de nosaltres i ens donen l’oportunitat de conèixer coses que no podrem oblidar d’aquesta ciutat”. Magda Kowala opina que “fan que l’estada aquí sigui agradable, interessant, i plena d’imatges que ens emportarem de record”. Aquesta associació munta desinteressadament activitats culturals i d’oci per als estudiants estrangers que arriben a Girona, a més d’orientar-los perquè la seva vida aquí sigui el més senzilla

La Universitat de Girona, per al cas dels estudiants que vénen d’altres països, tant via Erasmus o a través d’altres programes de mobilitat, ofereix un servei d’acollida.

Com més diferències troben els Erasmus entre la seva pròpia cultura i la nostra, més interès posen a conèixernos. possible. Òscar Vaquero en forma part des de la seva creació i assegura que el seu paper és molt més important del que podria semblar: “Els ajudem en cas que tinguin problemes, els diem on poden comprar els productes a més bon preu, els orientem sobre temes acadèmics, els donem un cop de mà en cas que busquin feina...” Actuen com a element cohesionador entre tots els estudiants estrangers que han vingut a parar a Girona. I alhora fan ciutat i fan país: organitzen excursions i participen en les que la Universitat munta conjuntament amb les universitats de Tarragona i de Lleida, fan sopars de colla en dates assenyalades, com ara per fires, per Nadal, etc. Graus d’implicació Hi ha estudiants que vénen a Girona només per tres o quatre mesos, de manera que en principi no tenen gaire temps per conèixer a fons la realitat que els envolta i l’Erasmus no els marca tan intensament. Però tot depèn de la voluntat que hi posa cadascú. I de vegades, com més diferències troben entre

la seva pròpia cultura i la nostra, més interès posen a conèixernos. Sang Dieu Ly, que només va ser a Girona durant quatre mesos, va participar, a través del Servei de Llengües Modernes de la UdG, en un tàndem lingüístic, i guiat per una gironina va descobrir molts aspectes de la ciutat i de Catalunya. A més va decidir-se a aprendre català. I ho va aconseguir. Bushra Jalil també va participar en un tàndem i reconeix que ha assolit “un munt de coneixements sobre la cultura i les tradicions catalanes que d’una altra manera no hauria pogut obtenir”. La Bushra va quedar fascinada pels nostres costums, per la manera com celebrem els esdeveniments nacionals... Una de les coses que més li va cridar l’atenció, mentre vivia a Girona, va ser la celebració de la Diada de Sant Jordi: “Jo vivia al carrer Argenteria i un matí vaig veure que un munt de gent s’acostava al meu carrer i penjava un ninot del meu edifici, i la gent se’l mirava i van fer festa tot el dia.” La Bushra assegura que “Girona forma part dels meus millors records i no l’oblidaré mai”. Després d’haver viscut durant quatre mesos a Girona, Fahad Fazal va triar la nostra universitat, d’entre tres, per fer la segona part del màster VIBOT. Tot i la diferència cultural respecte del seu país que va poder apreciar durant un total de vuit mesos, ha decidit que aviat tornarà, perquè troba que “els carrers estrets, el riu amb les seves cases de colors i l’antiga arquitectura de la ciutat són realment encantadors”. Magda Kowala ha trobat feina a Girona. Li feia falta perquè, com els passa a molts, “la beca que tinc no és suficient per sobreviure”. L’ha ajudat el fet que sap parlar el català: “Al segon curs de la carrera de Filologia Hispànica vaig haver de triar una segona llengua a més del castellà i, d’entre el portuguès, el basc i el català, vaig apostar per aquest últim.” Diu que “Girona té molt d’encant, és preciosa, i es pot anar a peu a qualsevol lloc, sense estrès ni presses”. El mateix opina Víctor Catalán, que, com altres estudiants que van arribar a través del programa Erasmus, ha optat per quedar-se a viure a Girona un cop finalitzat el període d’estudis a la UdG, perquè “és una ciutat agradable i dinàmica, on sem-

VÍCTOR CATALÁN Estudiant Erasmus Estudis: Cinema Període d’estudis a la UdG: any acadèmic 2007/2008 És de: França Actualment viu a: Girona

MAGDA KOWALA Estudiant Erasmus Estudis: Filologia Hispànica Període d’estudis a la UdG: any acadèmic 2008/2009 És de: Polònia Actualment viu a: Girona

pre hi ha coses a fer, i a més és petita, la qual cosa et permet anar a peu o en bicicleta a tot arreu”. Tant en Víctor com la Magda han viscut en pisos compartits amb altres estudiants que són d’aquí, i coincideixen a afirmar que, tret de les persones amb les quals han conviscut, “aquí és bastant difícil fer amics, els catalans són més tancats que la gent d’altres indrets de la Península i tenen una mentalitat bastant freda”. Hi ha altres estudiants, en canvi, que tot i haver estat a Girona durant deu mesos no entenen ni una sola paraula en català i que tornen a casa seva sense saber quina és la realitat de Catalunya. Alguns viuen durant tota l’estada en una residència o comparteixen pis amb altres estudiants estrangers, sense integrar-se a la vida de la ciutat. Un canvi a la vida Alguns estudiants que van venir d’Erasmus a Girona en anys anteriors mantenen encara algun contacte amb la gent que van conèixer aquí i amb els membres del Girona Meeting Point. No fa gaire, per fires, van organitzar a Girona una trobada d’exErasmus i d’Erasmus que estudien aquí aquest any. Conserven un bon record de la seva experiència a la nostra ciutat, dels amics que van fer, dels seus companys, que, com ells, van viure amb molta intensitat aquells mesos que van ser fora dels seus països. I es retroben al lloc on es van conèixer. Segons l’Òscar, “quan han acabat l’estada a Girona i tornen cap a casa, la majoria s’adonen que l’experiència els ha marcat, que els ha canviat la vida, ja que molts no havien sortit mai de casa, deixant per un temps la família, els amics, etc., i el viatge Erasmus representa tot un xoc per a ells. Descobreixen un món”. Magda Kowala pensa que “molts estudiants no es decideixen a anar d’Erasmus perquè tenen por de començar una vida nova”. Acostumar-se a viure sense la família i sense els amics que té a Polònia ha estat el més difícil de la seva estada a Girona, que continua fins al juny vinent. En general, durant la seva estada d’Erasmus, els estudiants van almenys un cop al seu país per visitar la família.

MARIA NEICU Estudiant Erasmus Estudis: Relacions Públiques Període d’estudis a la UdG: 1r semestre de l’any acadèmic 2008/2009 És de: Romania Actualment viu a: Girona

SANG DIEU LY Estudiant Erasmus Mundus Estudis: màster en Visió i Robòtica VIBOT Període d’estudis a la UdG: 2n semestre de l’any acadèmic 2006/2007 És de: Vietnam Actualment viu a: Vietnam

BUSHRA JALIL Estudiant Erasmus Mundus Estudis: màster en Visió i Robòtica VIBOT Període d’estudis a la UdG: 2n semestre de l’any acadèmic 2006/2007 És de: Pakistan Actualment viu a: Pakistan

FAHAD FAZAL ELAHI GURAYA Estudiant Erasmus Mundus Estudis: màster en Visió i Robòtica VIBOT Període d’estudis a la UdG: 2n semestre de l’any acadèmic 2006/2007 i 2n semestre del 2007/2008 És de: Pakistan Actualment viu a: Pakistan

/33/

/32/


El primer impacte D’entrada, l’estudiant arriba en un país que la majoria de les vegades li és desconegut. Baixa de l’avió (o del cotxe, potser del tren) carregat amb les maletes, sovint amb l’única seguretat que la universitat on anirà a estudiar l’ha acceptat com a estudiant d’intercanvi. Alguns s’han preocupat de buscar un lloc on allotjar-se, però molts quan arriben encara no saben on dormiran. No saben quina mena de gent coneixeran, si tindran dificultats amb l’idioma, on compraran el que necessitin, si podran treballar en cas que els calgui, com seran les classes, etc. La Universitat de Girona, per al cas dels estudiants que vénen d’altres països, via Erasmus o a través d’altres programes de mobilitat, ofereix un servei d’acollida que inclou una sèrie d’informacions que seran útils als nouvinguts durant la seva estada a la universitat i a la ciutat. Se’ls introdueix en la realitat que després aniran descobrint per ells mateixos. Suport durant l’estada Al llarg de la seva estada, se’ls poden plantejar problemes: acadèmics, socials, de relació, econòmics... Amb l’objectiu de donar-los suport en aquest sentit va néixer ara fa uns cinc anys l’associació Girona Meeting Point. La formen estudiants i exestudiants de la UdG que han passat per l’experiència Erasmus i que, als països on van anar, van necessitar un suport d’aquest tipus i van agrair de trobar-lo en una associació de les mateixes característiques. Segons diu Maria Neicu, “els membres del Girona Meeting Point sempre es cuiden molt de nosaltres i ens donen l’oportunitat de conèixer coses que no podrem oblidar d’aquesta ciutat”. Magda Kowala opina que “fan que l’estada aquí sigui agradable, interessant, i plena d’imatges que ens emportarem de record”. Aquesta associació munta desinteressadament activitats culturals i d’oci per als estudiants estrangers que arriben a Girona, a més d’orientar-los perquè la seva vida aquí sigui el més senzilla

La Universitat de Girona, per al cas dels estudiants que vénen d’altres països, tant via Erasmus o a través d’altres programes de mobilitat, ofereix un servei d’acollida.

Com més diferències troben els Erasmus entre la seva pròpia cultura i la nostra, més interès posen a conèixernos. possible. Òscar Vaquero en forma part des de la seva creació i assegura que el seu paper és molt més important del que podria semblar: “Els ajudem en cas que tinguin problemes, els diem on poden comprar els productes a més bon preu, els orientem sobre temes acadèmics, els donem un cop de mà en cas que busquin feina...” Actuen com a element cohesionador entre tots els estudiants estrangers que han vingut a parar a Girona. I alhora fan ciutat i fan país: organitzen excursions i participen en les que la Universitat munta conjuntament amb les universitats de Tarragona i de Lleida, fan sopars de colla en dates assenyalades, com ara per fires, per Nadal, etc. Graus d’implicació Hi ha estudiants que vénen a Girona només per tres o quatre mesos, de manera que en principi no tenen gaire temps per conèixer a fons la realitat que els envolta i l’Erasmus no els marca tan intensament. Però tot depèn de la voluntat que hi posa cadascú. I de vegades, com més diferències troben entre

la seva pròpia cultura i la nostra, més interès posen a conèixernos. Sang Dieu Ly, que només va ser a Girona durant quatre mesos, va participar, a través del Servei de Llengües Modernes de la UdG, en un tàndem lingüístic, i guiat per una gironina va descobrir molts aspectes de la ciutat i de Catalunya. A més va decidir-se a aprendre català. I ho va aconseguir. Bushra Jalil també va participar en un tàndem i reconeix que ha assolit “un munt de coneixements sobre la cultura i les tradicions catalanes que d’una altra manera no hauria pogut obtenir”. La Bushra va quedar fascinada pels nostres costums, per la manera com celebrem els esdeveniments nacionals... Una de les coses que més li va cridar l’atenció, mentre vivia a Girona, va ser la celebració de la Diada de Sant Jordi: “Jo vivia al carrer Argenteria i un matí vaig veure que un munt de gent s’acostava al meu carrer i penjava un ninot del meu edifici, i la gent se’l mirava i van fer festa tot el dia.” La Bushra assegura que “Girona forma part dels meus millors records i no l’oblidaré mai”. Després d’haver viscut durant quatre mesos a Girona, Fahad Fazal va triar la nostra universitat, d’entre tres, per fer la segona part del màster VIBOT. Tot i la diferència cultural respecte del seu país que va poder apreciar durant un total de vuit mesos, ha decidit que aviat tornarà, perquè troba que “els carrers estrets, el riu amb les seves cases de colors i l’antiga arquitectura de la ciutat són realment encantadors”. Magda Kowala ha trobat feina a Girona. Li feia falta perquè, com els passa a molts, “la beca que tinc no és suficient per sobreviure”. L’ha ajudat el fet que sap parlar el català: “Al segon curs de la carrera de Filologia Hispànica vaig haver de triar una segona llengua a més del castellà i, d’entre el portuguès, el basc i el català, vaig apostar per aquest últim.” Diu que “Girona té molt d’encant, és preciosa, i es pot anar a peu a qualsevol lloc, sense estrès ni presses”. El mateix opina Víctor Catalán, que, com altres estudiants que van arribar a través del programa Erasmus, ha optat per quedar-se a viure a Girona un cop finalitzat el període d’estudis a la UdG, perquè “és una ciutat agradable i dinàmica, on sem-

VÍCTOR CATALÁN Estudiant Erasmus Estudis: Cinema Període d’estudis a la UdG: any acadèmic 2007/2008 És de: França Actualment viu a: Girona

MAGDA KOWALA Estudiant Erasmus Estudis: Filologia Hispànica Període d’estudis a la UdG: any acadèmic 2008/2009 És de: Polònia Actualment viu a: Girona

pre hi ha coses a fer, i a més és petita, la qual cosa et permet anar a peu o en bicicleta a tot arreu”. Tant en Víctor com la Magda han viscut en pisos compartits amb altres estudiants que són d’aquí, i coincideixen a afirmar que, tret de les persones amb les quals han conviscut, “aquí és bastant difícil fer amics, els catalans són més tancats que la gent d’altres indrets de la Península i tenen una mentalitat bastant freda”. Hi ha altres estudiants, en canvi, que tot i haver estat a Girona durant deu mesos no entenen ni una sola paraula en català i que tornen a casa seva sense saber quina és la realitat de Catalunya. Alguns viuen durant tota l’estada en una residència o comparteixen pis amb altres estudiants estrangers, sense integrar-se a la vida de la ciutat. Un canvi a la vida Alguns estudiants que van venir d’Erasmus a Girona en anys anteriors mantenen encara algun contacte amb la gent que van conèixer aquí i amb els membres del Girona Meeting Point. No fa gaire, per fires, van organitzar a Girona una trobada d’exErasmus i d’Erasmus que estudien aquí aquest any. Conserven un bon record de la seva experiència a la nostra ciutat, dels amics que van fer, dels seus companys, que, com ells, van viure amb molta intensitat aquells mesos que van ser fora dels seus països. I es retroben al lloc on es van conèixer. Segons l’Òscar, “quan han acabat l’estada a Girona i tornen cap a casa, la majoria s’adonen que l’experiència els ha marcat, que els ha canviat la vida, ja que molts no havien sortit mai de casa, deixant per un temps la família, els amics, etc., i el viatge Erasmus representa tot un xoc per a ells. Descobreixen un món”. Magda Kowala pensa que “molts estudiants no es decideixen a anar d’Erasmus perquè tenen por de començar una vida nova”. Acostumar-se a viure sense la família i sense els amics que té a Polònia ha estat el més difícil de la seva estada a Girona, que continua fins al juny vinent. En general, durant la seva estada d’Erasmus, els estudiants van almenys un cop al seu país per visitar la família.

MARIA NEICU Estudiant Erasmus Estudis: Relacions Públiques Període d’estudis a la UdG: 1r semestre de l’any acadèmic 2008/2009 És de: Romania Actualment viu a: Girona

SANG DIEU LY Estudiant Erasmus Mundus Estudis: màster en Visió i Robòtica VIBOT Període d’estudis a la UdG: 2n semestre de l’any acadèmic 2006/2007 És de: Vietnam Actualment viu a: Vietnam

BUSHRA JALIL Estudiant Erasmus Mundus Estudis: màster en Visió i Robòtica VIBOT Període d’estudis a la UdG: 2n semestre de l’any acadèmic 2006/2007 És de: Pakistan Actualment viu a: Pakistan

FAHAD FAZAL ELAHI GURAYA Estudiant Erasmus Mundus Estudis: màster en Visió i Robòtica VIBOT Període d’estudis a la UdG: 2n semestre de l’any acadèmic 2006/2007 i 2n semestre del 2007/2008 És de: Pakistan Actualment viu a: Pakistan

/33/

/32/


L'AMBULÀNCIA ARRIBA PER SUBHASTA

Tots hem vist alguna vegada una subhasta. La del peix, tan viva, o les d’art, tan mediàtiques. Però les subhastes són avui presents en molts àmbits, més que no es pot arribar a pensar. Tres professors del Departament d’Enginyeria Elèctrica, Electrònica i Automàtica de la UdG han aplicat el sistema de subhastes en un programari destinat a millorar les prestacions del servei d’ambulàncies de Girona.

com humana. La gran ciutat conviu amb l’espai rural i la plana amb la muntanya. Les ambulàncies han d’estar preparades en tot moment per arribar a qualsevol lloc en un temps màxim de quinze minuts. És el servei que se’ls demana. Si fem un repàs mental dels carrers i les carreteres que ens envolten, veurem que tenir tot aquest espai sota control no és una feina senzilla i que aquells que la fan han de tenir un coneixement extraordinari del terreny en què es mouen. És per això que va sorgir la inquietud per desenvolupar un sistema de suport a la decisió d’aquesta mena de controladors que, ara per ara, són els encarregats d’escollir els vehicles i dirigir-los al punt de recollida. Per conèixer la problemàtica del transport dels malalts, els tres investigadors de la UdG es van posar en contacte amb Joaquim Llorella i Rosa Pérez, director de l’Àrea de Transport Sanitari Programat del CTSC i coordinadora tècnica del 061 respectivament, els quals els van mostrar una realitat variada i complexa. El moment de començar el treball va coincidir amb la renovació de la flota d’ambulàncies, que va dotar les noves unitats d’uns sistemes de transmissió de dades. La innovació permetia tenir el vehicle comunicat en tot moment i fer la transferència de dades a la central de coordinació. Aquestes noves prestacions els anaven molt bé, i es

cun dels vehicles i dotar el centre de coordinació d’un ordinador central amb què les diverses unitats es mantinguessin en comunicació constant. Un cop en funcionament, el programa actua en dues fases, la primera de les quals es fa de manera continuada. En tot moment, els sistemes distribuïts a bord dels vehicles informen l’ordinador central de les seves circumstàncies. No és sols donar la posició, també es transmeten les característiques del conductor, la situació del trànsit tenint en compte l’hora del dia o la temporada de l’any... L’ordinador central processa ininterrompudament totes aquestes dades i, en el moment que sorgeix la necessitat d’un vehicle, envia un requeriment a totes les ambulàncies perquè facin la seva oferta. Comença la subhasta. L’ordinador central valora les ofertes que rep des de les ambulàncies i, tenint en compte tota la informació de la qual disposa, decideix quin de tots els vehicles està en les millors condicions per atendre l’emergència. Diguem-ne que adjudica l’encàrrec. A partir d’aquest moment, es posa en marxa una segona fase en la qual el programari, amb el suport d’un navegador GPS al qual han afegit unes prestacions extres adaptades a les necessitats del transport sanitari, recull informació sobre l’execució del transport assignat. No es pot passar per alt que el sistema sap qui condueix, com està la carretera, quins han estat els darrers temps invertits en recorreguts similars i un llarg etcètera de paràmetres que la màquina és capaç de tenir presents i combinar. Els resultats obtinguts a les proves confirmen la fiabilitat dels algorismes que han desenvolupat els investigadors de la Universitat de Girona, perquè han assolit les fites amb una efectivitat del 90%, gairebé deu punts per sobre dels resultats obtinguts amb els mitjans tradicionals. A més, aconsegueixen un altre dels objectius, que era proporcionar un ús més racional als mitjans disponibles. Malgrat l’èxit dels resultats, Beatriz López recorda que en un tema tan delicat com aquest, que afecta l’atenció de persones que estan malaltes, el programari que proposen només s’entén com un suport, perquè la decisió continuarà en mans de les persones que controlen i coordinen el servei.

Enviar una ambulància a buscar el malalt que l’espera podria arribar a dependre d’una subhasta. Sona fred, però resultaria molt efectiu. Beatriz López, Bianca Innocenti i Dídac Busquets són tres experts en intel·ligència artificial de la Universitat de Girona que han treballat en la modelització d’un programari que permet millorar el temps que les ambulàncies triguen a assistir els malalts i, sobretot, assegura una cobertura permanent del territori. Podria ser que, en un futur no gaire llunyà, l’equip d’emergències que ens vingués a salvar hagués estat triat per haver presentat la millor oferta, tot i que per arribar fins aquest punt, caldria fer uns quants passos i, alguns, una mica complexos. Els sistemes multiagent La tecnologia que requereix una aplicació d’aquestes característiques es basa en els sistemes distribuïts o multiagent. Aquests sistemes, que duen implícita la combinació d’un nombre molt gran d’informació, s’han desenvolupat arran del creixement d’Internet. El seu mecanisme se centra a dotar de petites intel·ligències un nombre determinat de mòduls que interaccionen entre ells. El

cercador Google és un bon exemple de com les subhastes han arribat a la nostra vida diària sense que moltes vegades en tinguem coneixement. En aquest cercador, els “enllaços recomanats” no són res més que subhastes instantànies en les quals els anunciants, en la brevetat amb què el motor de cerca triga a donar una resposta a allò que li hem demanat, fan les seves licitacions per aparèixer destacats. És a dir, tot de petites intel·ligències reben una demanda –basada en la nostra sol·licitud– i envien les seves condicions a un node, el qual, en funció d’uns paràmetres prèviament establerts, atorgarà espai a uns o altres. El que acompleixi un nombre més gran de requisits, guanya. Aquest procediment es fa servir cada cop més i se’l pot trobar en la decisió de l’assignació dels recursos; pot ser el cas, també, d’una depuradora. Amb aquests dos exemples tan diferents, del Google a una depuradora, es dedueix que les subhastes resulten un mitjà versàtil i eficaç.

Subhasta d’ambulàncies Per les característiques del sistema multiagent, es veu de seguida que resulta molt útil en la gestió i optimització d’un mitjà de transport com és el de les ambulàncies. En el cas del transport sanitari la intervenció consistia a embarcar les petites intel·ligències en cadasBeatriz López amb el seu equip, Bianca Innocenti i Dídac Busquets /35/

/34/

Programa, digues-me, quina ambulància he d’enviar? Girona és un territori divers pel que fa a la geografia, tant física

van decidir a aprofitar-les per proposar un sistema de suport a la decisió, amb la finalitat que informés de quina era l’ambulància que estava en condicions òptimes per efectuar un servei determinat. López, Innocenti i Busquets es van posar a treballar en uns algorismes que tinguessin en compte la multiplicitat de factors en els quals es veu involucrat el transport sanitari. Per poder mesurar els resultats del programari que pretenien desenvolupar, van rebre una àmplia base de dades en la qual figuraven els temps, els punts de sortida i arribada, els conductors i altres informacions del servei d’ambulàncies de Girona. D’aquesta manera van poder fer comparacions entre el seu sistema i els índexs que assolien les ambulàncies guiades pel control habitual. El repte era millorar el temps d’arribada i els nivells de cobertura territorial.


L'AMBULÀNCIA ARRIBA PER SUBHASTA

Tots hem vist alguna vegada una subhasta. La del peix, tan viva, o les d’art, tan mediàtiques. Però les subhastes són avui presents en molts àmbits, més que no es pot arribar a pensar. Tres professors del Departament d’Enginyeria Elèctrica, Electrònica i Automàtica de la UdG han aplicat el sistema de subhastes en un programari destinat a millorar les prestacions del servei d’ambulàncies de Girona.

com humana. La gran ciutat conviu amb l’espai rural i la plana amb la muntanya. Les ambulàncies han d’estar preparades en tot moment per arribar a qualsevol lloc en un temps màxim de quinze minuts. És el servei que se’ls demana. Si fem un repàs mental dels carrers i les carreteres que ens envolten, veurem que tenir tot aquest espai sota control no és una feina senzilla i que aquells que la fan han de tenir un coneixement extraordinari del terreny en què es mouen. És per això que va sorgir la inquietud per desenvolupar un sistema de suport a la decisió d’aquesta mena de controladors que, ara per ara, són els encarregats d’escollir els vehicles i dirigir-los al punt de recollida. Per conèixer la problemàtica del transport dels malalts, els tres investigadors de la UdG es van posar en contacte amb Joaquim Llorella i Rosa Pérez, director de l’Àrea de Transport Sanitari Programat del CTSC i coordinadora tècnica del 061 respectivament, els quals els van mostrar una realitat variada i complexa. El moment de començar el treball va coincidir amb la renovació de la flota d’ambulàncies, que va dotar les noves unitats d’uns sistemes de transmissió de dades. La innovació permetia tenir el vehicle comunicat en tot moment i fer la transferència de dades a la central de coordinació. Aquestes noves prestacions els anaven molt bé, i es

cun dels vehicles i dotar el centre de coordinació d’un ordinador central amb què les diverses unitats es mantinguessin en comunicació constant. Un cop en funcionament, el programa actua en dues fases, la primera de les quals es fa de manera continuada. En tot moment, els sistemes distribuïts a bord dels vehicles informen l’ordinador central de les seves circumstàncies. No és sols donar la posició, també es transmeten les característiques del conductor, la situació del trànsit tenint en compte l’hora del dia o la temporada de l’any... L’ordinador central processa ininterrompudament totes aquestes dades i, en el moment que sorgeix la necessitat d’un vehicle, envia un requeriment a totes les ambulàncies perquè facin la seva oferta. Comença la subhasta. L’ordinador central valora les ofertes que rep des de les ambulàncies i, tenint en compte tota la informació de la qual disposa, decideix quin de tots els vehicles està en les millors condicions per atendre l’emergència. Diguem-ne que adjudica l’encàrrec. A partir d’aquest moment, es posa en marxa una segona fase en la qual el programari, amb el suport d’un navegador GPS al qual han afegit unes prestacions extres adaptades a les necessitats del transport sanitari, recull informació sobre l’execució del transport assignat. No es pot passar per alt que el sistema sap qui condueix, com està la carretera, quins han estat els darrers temps invertits en recorreguts similars i un llarg etcètera de paràmetres que la màquina és capaç de tenir presents i combinar. Els resultats obtinguts a les proves confirmen la fiabilitat dels algorismes que han desenvolupat els investigadors de la Universitat de Girona, perquè han assolit les fites amb una efectivitat del 90%, gairebé deu punts per sobre dels resultats obtinguts amb els mitjans tradicionals. A més, aconsegueixen un altre dels objectius, que era proporcionar un ús més racional als mitjans disponibles. Malgrat l’èxit dels resultats, Beatriz López recorda que en un tema tan delicat com aquest, que afecta l’atenció de persones que estan malaltes, el programari que proposen només s’entén com un suport, perquè la decisió continuarà en mans de les persones que controlen i coordinen el servei.

Enviar una ambulància a buscar el malalt que l’espera podria arribar a dependre d’una subhasta. Sona fred, però resultaria molt efectiu. Beatriz López, Bianca Innocenti i Dídac Busquets són tres experts en intel·ligència artificial de la Universitat de Girona que han treballat en la modelització d’un programari que permet millorar el temps que les ambulàncies triguen a assistir els malalts i, sobretot, assegura una cobertura permanent del territori. Podria ser que, en un futur no gaire llunyà, l’equip d’emergències que ens vingués a salvar hagués estat triat per haver presentat la millor oferta, tot i que per arribar fins aquest punt, caldria fer uns quants passos i, alguns, una mica complexos. Els sistemes multiagent La tecnologia que requereix una aplicació d’aquestes característiques es basa en els sistemes distribuïts o multiagent. Aquests sistemes, que duen implícita la combinació d’un nombre molt gran d’informació, s’han desenvolupat arran del creixement d’Internet. El seu mecanisme se centra a dotar de petites intel·ligències un nombre determinat de mòduls que interaccionen entre ells. El

cercador Google és un bon exemple de com les subhastes han arribat a la nostra vida diària sense que moltes vegades en tinguem coneixement. En aquest cercador, els “enllaços recomanats” no són res més que subhastes instantànies en les quals els anunciants, en la brevetat amb què el motor de cerca triga a donar una resposta a allò que li hem demanat, fan les seves licitacions per aparèixer destacats. És a dir, tot de petites intel·ligències reben una demanda –basada en la nostra sol·licitud– i envien les seves condicions a un node, el qual, en funció d’uns paràmetres prèviament establerts, atorgarà espai a uns o altres. El que acompleixi un nombre més gran de requisits, guanya. Aquest procediment es fa servir cada cop més i se’l pot trobar en la decisió de l’assignació dels recursos; pot ser el cas, també, d’una depuradora. Amb aquests dos exemples tan diferents, del Google a una depuradora, es dedueix que les subhastes resulten un mitjà versàtil i eficaç.

Subhasta d’ambulàncies Per les característiques del sistema multiagent, es veu de seguida que resulta molt útil en la gestió i optimització d’un mitjà de transport com és el de les ambulàncies. En el cas del transport sanitari la intervenció consistia a embarcar les petites intel·ligències en cadasBeatriz López amb el seu equip, Bianca Innocenti i Dídac Busquets /35/

/34/

Programa, digues-me, quina ambulància he d’enviar? Girona és un territori divers pel que fa a la geografia, tant física

van decidir a aprofitar-les per proposar un sistema de suport a la decisió, amb la finalitat que informés de quina era l’ambulància que estava en condicions òptimes per efectuar un servei determinat. López, Innocenti i Busquets es van posar a treballar en uns algorismes que tinguessin en compte la multiplicitat de factors en els quals es veu involucrat el transport sanitari. Per poder mesurar els resultats del programari que pretenien desenvolupar, van rebre una àmplia base de dades en la qual figuraven els temps, els punts de sortida i arribada, els conductors i altres informacions del servei d’ambulàncies de Girona. D’aquesta manera van poder fer comparacions entre el seu sistema i els índexs que assolien les ambulàncies guiades pel control habitual. El repte era millorar el temps d’arribada i els nivells de cobertura territorial.


Emprèn el vol! Els Vivers d’Empreses de Girona s’articulen en un Consorci que vol fer-los créixer, fer-los més forts i connectar-los amb altres vivers d’arreu d’Europa.

Convertir els vivers territorials en una àrea de negocis interregional, complementària als potents centres de creació empresarial, és una de les aspiracions que dibuixa Joan Batlle, el director del Consorci de Vivers d’Empreses de Girona. L’exrector de la UdG va acceptar, l’abril del 2007, el repte dels vivers territorials de la demarcació de Girona d’articular una organització que en potenciés la col·laboració i arribés a les diverses zones del territori. Sis són els vivers que hi ha en funcionament, alguns en marxa des de dates tan reculades com el 1997. Són el del Pla de l’Estany, el de Ripoll, el de les Preses, el de Sant Feliu de Guíxols, el de Sant Joan de les Abadesses i el de Celrà. Aviat se’ls afegiran els de Forallac, Sant Hilari Sacalm i Figueres.

Joves emprenedors i emprenedors joves Els vivers són plens de joves emprenedors i d’emprenedors joves, com els qualifica Joan Batlle. Per al director del Consorci, els primers són aquelles persones que, potser als seus quaranta-cinc anys, han vist com el seu lloc de treball s’extingia i consideraven que el seu potencial es desaprofitava. “Aquests són els que tenen les coses més clares”, diu Batlle, perquè en tot cas només necessiten alguna ajuda econòmica per tirar endavant. Als emprenedors joves, en canvi, cal ajudar-los més perquè, a les dificultats que es troben per crear una empresa, se’ls afegeixen la inexperiència en el treball. Un cop arriben al viver, a tots ells se’ls demanarà un pla d’empresa i, en cas de ser valorat positivament, se’ls oferirà un espai per desenvolupar l’activitat i gaudiran d’una sèrie d’ajuts –econòmics o en forma de coneixements– en consonància amb el perfil del demandant. De manera recurrent, el que més demanen els emprenedors és saber màrqueting, és a dir, aprendre a vendre allò que fan, i també volen un servei que els descarregui de la feixuga paperassa que implica gestionar qualsevol empresa comercial.

De manera recurrent, el que més demanen els emprenedors és saber màrqueting, és a dir, aprendre a vendre allò que fan, i també volen un servei que els descarregui de la feixuga paperassa que implica gestionar qualsevol empresa comercial. El director del Consorci destaca el paper de la Universitat de Girona i de la Diputació de Girona. Ambdues han contribuït a la consolidació i a la futura ampliació dels Vivers d’Empreses.

El Consorci, per tal de donar als emprenedors les màximes facilitats d’accés als cursos de formació que s’organitzen, s’ha encarregat de racionalitzar els horaris de manera que els desplaçaments necessaris per assistir-hi es minimitzin tant com sigui possible. Posats a assenyalar un dèficit, Batlle destaca la necessitat, per ara no coberta, de crear una bossa de sèniors disposats a acompanyar els emprenedors en els primers estadis de la seva aventura. Aquests mentors haurien d’ajudar, de manera desinteressada, a introduir-los en el nou món en el qual se submergeixen i que, els que ja l’han corregut, tan bé coneixen.

Universitat de Girona i Diputació, tots a l’una El director del Consorci destaca el paper de la Universitat de Girona i de la Diputació de Girona. Ambdues han contribuït a la consolidació i a la futura ampliació dels Vivers d’Empreses. A més, també hi ha exemples de col·laboració amb la indústria privada que ha contribuït econòmicament, “de manera desinteressada”, remarca Batlle, a condicionar un viver. És el cas del CECAM, un centre vinculat al Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Girona, que ha invertit més de dos-cents mil euros a Celrà per adequar els espais que ara ocupen els emprenedors.

Tingues en compte

Beques a la innovació i creació d'empreses - Ets emprenedor i vols muntar la teva pròpia empresa? - Si vols construir el teu projecte - Si ets capaç de prendre't el futur com un repte apassionant... Una xarxa europea Batlle considera que les zones en les quals estan ubicats els vivers tenen un gran potencial, però estan amenaçades pels dèficits en infraestructures i recursos. Per prevenir la descapitalització del territori, des del Consorci es treballa per connectar amb una xarxa de vivers a escala regional europea que eviti el que anomena “la sensació d’aïllament del món dels negocis”, de manera que pugui arribar a ser un mercat fort ell mateix. En aquest nou escenari, els emprenedors estarien connectats amb centenars d’altres com ells, als quals poden oferir serveis, crear sinergies o fer créixer noves idees. Per aquest motiu s’han presentat diverses propostes en el marc del programa Interreg de la Comunitat Europea. Des del Consorci consideren que aquesta dinàmica interna podria arribar a representar el cinquanta per cent de la facturació de les empreses, la qual cosa els donaria estabilitat i faria que el teixit industrial, que en solitari seria engolit per les zones limítrofes, més potents, es mantingués i aixequés el vol.

Què oferim? - Espais moderns equipats amb tecnologies actuals - Beques de fins a 9.000 euros per als millors projectes empresarials

Què cal fer? - Redactar un pla d'empresa i omplir els documents de sol·licitud que pots trobar a www.emprenelvol.cat - Enviar la còpia dels documents a administracio@emprenelvol.cat

Per a més informació envia un missatge electrònic a info@emprenelvol.cat

/37/

/36/


Emprèn el vol! Els Vivers d’Empreses de Girona s’articulen en un Consorci que vol fer-los créixer, fer-los més forts i connectar-los amb altres vivers d’arreu d’Europa.

Convertir els vivers territorials en una àrea de negocis interregional, complementària als potents centres de creació empresarial, és una de les aspiracions que dibuixa Joan Batlle, el director del Consorci de Vivers d’Empreses de Girona. L’exrector de la UdG va acceptar, l’abril del 2007, el repte dels vivers territorials de la demarcació de Girona d’articular una organització que en potenciés la col·laboració i arribés a les diverses zones del territori. Sis són els vivers que hi ha en funcionament, alguns en marxa des de dates tan reculades com el 1997. Són el del Pla de l’Estany, el de Ripoll, el de les Preses, el de Sant Feliu de Guíxols, el de Sant Joan de les Abadesses i el de Celrà. Aviat se’ls afegiran els de Forallac, Sant Hilari Sacalm i Figueres.

Joves emprenedors i emprenedors joves Els vivers són plens de joves emprenedors i d’emprenedors joves, com els qualifica Joan Batlle. Per al director del Consorci, els primers són aquelles persones que, potser als seus quaranta-cinc anys, han vist com el seu lloc de treball s’extingia i consideraven que el seu potencial es desaprofitava. “Aquests són els que tenen les coses més clares”, diu Batlle, perquè en tot cas només necessiten alguna ajuda econòmica per tirar endavant. Als emprenedors joves, en canvi, cal ajudar-los més perquè, a les dificultats que es troben per crear una empresa, se’ls afegeixen la inexperiència en el treball. Un cop arriben al viver, a tots ells se’ls demanarà un pla d’empresa i, en cas de ser valorat positivament, se’ls oferirà un espai per desenvolupar l’activitat i gaudiran d’una sèrie d’ajuts –econòmics o en forma de coneixements– en consonància amb el perfil del demandant. De manera recurrent, el que més demanen els emprenedors és saber màrqueting, és a dir, aprendre a vendre allò que fan, i també volen un servei que els descarregui de la feixuga paperassa que implica gestionar qualsevol empresa comercial.

De manera recurrent, el que més demanen els emprenedors és saber màrqueting, és a dir, aprendre a vendre allò que fan, i també volen un servei que els descarregui de la feixuga paperassa que implica gestionar qualsevol empresa comercial. El director del Consorci destaca el paper de la Universitat de Girona i de la Diputació de Girona. Ambdues han contribuït a la consolidació i a la futura ampliació dels Vivers d’Empreses.

El Consorci, per tal de donar als emprenedors les màximes facilitats d’accés als cursos de formació que s’organitzen, s’ha encarregat de racionalitzar els horaris de manera que els desplaçaments necessaris per assistir-hi es minimitzin tant com sigui possible. Posats a assenyalar un dèficit, Batlle destaca la necessitat, per ara no coberta, de crear una bossa de sèniors disposats a acompanyar els emprenedors en els primers estadis de la seva aventura. Aquests mentors haurien d’ajudar, de manera desinteressada, a introduir-los en el nou món en el qual se submergeixen i que, els que ja l’han corregut, tan bé coneixen.

Universitat de Girona i Diputació, tots a l’una El director del Consorci destaca el paper de la Universitat de Girona i de la Diputació de Girona. Ambdues han contribuït a la consolidació i a la futura ampliació dels Vivers d’Empreses. A més, també hi ha exemples de col·laboració amb la indústria privada que ha contribuït econòmicament, “de manera desinteressada”, remarca Batlle, a condicionar un viver. És el cas del CECAM, un centre vinculat al Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Girona, que ha invertit més de dos-cents mil euros a Celrà per adequar els espais que ara ocupen els emprenedors.

Tingues en compte

Beques a la innovació i creació d'empreses - Ets emprenedor i vols muntar la teva pròpia empresa? - Si vols construir el teu projecte - Si ets capaç de prendre't el futur com un repte apassionant... Una xarxa europea Batlle considera que les zones en les quals estan ubicats els vivers tenen un gran potencial, però estan amenaçades pels dèficits en infraestructures i recursos. Per prevenir la descapitalització del territori, des del Consorci es treballa per connectar amb una xarxa de vivers a escala regional europea que eviti el que anomena “la sensació d’aïllament del món dels negocis”, de manera que pugui arribar a ser un mercat fort ell mateix. En aquest nou escenari, els emprenedors estarien connectats amb centenars d’altres com ells, als quals poden oferir serveis, crear sinergies o fer créixer noves idees. Per aquest motiu s’han presentat diverses propostes en el marc del programa Interreg de la Comunitat Europea. Des del Consorci consideren que aquesta dinàmica interna podria arribar a representar el cinquanta per cent de la facturació de les empreses, la qual cosa els donaria estabilitat i faria que el teixit industrial, que en solitari seria engolit per les zones limítrofes, més potents, es mantingués i aixequés el vol.

Què oferim? - Espais moderns equipats amb tecnologies actuals - Beques de fins a 9.000 euros per als millors projectes empresarials

Què cal fer? - Redactar un pla d'empresa i omplir els documents de sol·licitud que pots trobar a www.emprenelvol.cat - Enviar la còpia dels documents a administracio@emprenelvol.cat

Per a més informació envia un missatge electrònic a info@emprenelvol.cat

/37/

/36/


fons d’art

Caça de braus per àrabs / Peter Paul Rubens (atr.) / original de 1639-1640

FITXA

INTRODUCCIÓ A LA RECERCA EN HISTÒRIA DE L'ART. EL CAS DE LES PINTURES DEL Sis fragments universitaris Carpeta de 6 serigrafies, 48 x 33,5 cm sobre paper. 75 exemplars numerats. Desembre 2008 Autor: Marc Vicens

PRADO DIPOSITADES AL MUSEU D'ART DE GIRONA

Amb l’objectiu de formar els estudiants d’Història de l’Art en el coneixement de la iconografia cristiana, la doctora M. Assumpta Roig va decidir dur-los a treballar al Museu d’Art de Girona. Allà, van poder conèixer de primera mà les obres amb les quals s’enfrontarien. Però les peces no es trobaven exposades a les sales, no eren obres conegudes. Dormien, gairebé totes, a la reserva. Els estudiants es disposaven a treballar amb les obres del Museu del Prado que, des de fa més d’un segle, hi ha en dipòsit al Museu.

/39/

/38/


fons d’art

Caça de braus per àrabs / Peter Paul Rubens (atr.) / original de 1639-1640

FITXA

INTRODUCCIÓ A LA RECERCA EN HISTÒRIA DE L'ART. EL CAS DE LES PINTURES DEL Sis fragments universitaris Carpeta de 6 serigrafies, 48 x 33,5 cm sobre paper. 75 exemplars numerats. Desembre 2008 Autor: Marc Vicens

PRADO DIPOSITADES AL MUSEU D'ART DE GIRONA

Amb l’objectiu de formar els estudiants d’Història de l’Art en el coneixement de la iconografia cristiana, la doctora M. Assumpta Roig va decidir dur-los a treballar al Museu d’Art de Girona. Allà, van poder conèixer de primera mà les obres amb les quals s’enfrontarien. Però les peces no es trobaven exposades a les sales, no eren obres conegudes. Dormien, gairebé totes, a la reserva. Els estudiants es disposaven a treballar amb les obres del Museu del Prado que, des de fa més d’un segle, hi ha en dipòsit al Museu.

/39/

/38/


M. Assumpta Roig posa de manifest que els treballs resultants van ser mereixedors de les màximes qualificacions. En tots ells s’ha furgat en la història per establir-ne la cronologia, per descriure les relacions amb altres obres.

L’edició de la versió del web en un CD, duta a terme per Documenta Universitària, ha consolidat el projecte i ha convertit les col·laboracions en una nota en cadascun dels currículums dels que hi han contribuït.

El Sant Sopar / ànomim / còpia de Tiziano posterior a 1566

Al Museu d’Art de Girona hi ha una bona colla de pintures que pertanyen al Museu del Prado. No és cap cosa especial: n’hi ha unes tres mil cinc-centes esparses per tot l’Estat, com a conseqüència de les convulsions vuitcentistes. La major part són obres de temàtica religiosa d’autors no gaire coneguts, algunes d’elles són còpies, peces que tenen un valor documental important perquè parlen molt bé dels gustos i els costums d’una altra època. La col·lecció constituïa una diana perfecta per als objectius que M. Assumpta Roig, del Grup de Recerca en Estudis Culturals, s’havia marcat per a la seva classe d’Iconografia cristiana, una assignatura de segon cicle amb la qual es pretén introduir els estudiants en la recerca. El resultat ha estat que gairebé totes les obres del fons han estat comentades. Com si diguéssim, els han tret la pols i ara poden ser consultades al mateix web del Museu. El treball de Roig i els seus estudiants ha aconseguit donar visibilitat a una bona colla d’obres oblidades. Treballar amb estudiants El fet de treballar amb aquests quadres ha afegit interès a la feina, ja que es tracta d’obres que, si bé estaven documentades, necessitaven una revisió crítica i una profunda actualització de les dades. No és el mateix tractar amb les teles dels artistes més populars, que tothom coneix, que amb unes obres de les quals ningú no es recorda. Triant aquest conjunt iconogràfic, la intenció de la professora ha estat de donar als estudiants els instruments necessaris per enfrontar-se a la història de l’art com uns professionals. Irene Forts i Annaïs Pasqual, ja llicenciades i coordinadores de les edicions respectives (2005-2008), van participar molt professionalment en aquesta aventura. Avui, continuen treballant en allò que han estudiat. Annaïs recorda que quan van entrar en contacte amb les pintures es van sentir com detectius a la recerca d’una explicació nova, d’alguna dada perduda. Recorda,

Enterrament de Crist / Torras i Armengol, Francesc (1832-1878) 1868?

també, que al començament li semblava que seguia la pista d’alguna cosa que havia quedat oblidada als magatzems del Museu, i té la confiança que, després de la feina que han fet, alguna de les obres sortirà de l’oblit i serà exposada de manera permanent. És el que han fet a Vilanova i la Geltrú. Allà han exposat la major part de les obres que tenen en dipòsit en una sala i acaben de publicar un catàleg. I és que la marca Prado pot ser un bon ham per pescar visitants. M. Assumpta Roig posa de manifest que els treballs resultants van ser mereixedors de les màximes qualificacions. En tots ells s’ha furgat en la història per establir-ne la cronologia, per descriure les relacions amb altres obres. Els estudiants han hagut de capbussar-se en els Evangelis, perquè la temàtica religiosa de les obres els ha obligat a cercar-hi una part de les explicacions que necessitaven. Un aspecte en el qual Roig vol fer incidència és que el motiu del projecte era enriquir el currículum dels estudiants i fer-los sortir de la Facultat amb una experiència contrastada. Convertir la recerca en una publicació L’experiència pot haver estat molt profitosa, però perquè passi a ser una nota en el currículum cal que es converteixi en una publicació. Aquesta ha estat la segona fase del projecte quan, un cop els estudiants han lliurat els treballs, ha calgut adaptarlos a una sèrie de requisits editorials. En aquest cas es va decidir que la publicació no es faria en paper i que s’adoptaria un suport virtual per potenciar la faceta visual. Amb aquesta solució el resultat podria ser distribuït indistintament en web o en suport de CD. El responsable de l’aspecte final que ha adquirit l’experiment ha estat el dissenyador Jordi Colomer. Des del primer moment va tenir clar que la imatge havia de ser preponderant, que havia de representar el 60% de la pantalla. La cosa, de bon començament, no va ser fàcil. En una primera tongada, la de 2005, s’havien descrit de manera exhaustiva catorze de les obres en dipòsit i calia trobar els punts en comú entre totes elles per poder dotar la producció d’una certa intel·ligibilitat, s’havia de poder fer un “menú”. Això estava en contradicció amb la naturalesa dels treballs dels estudiants, alguns dels quals eren molt llargs perquè “la universitat té tendència a escriure molt”, diu Roig. Per tant, va ser necessària una tasca d’edició destinada a homogeneïtzar les dimensions dels treballs de recerca sense que això comportés cap pèrdua en la qualitat del discurs iconogràfic. El suport exigia que cada obra portés una explicació de mida semblant i un estil de redacció similar. La idea era que allò que havien estat uns treballs marcats per les diferents sensibilitats dels seus autors es convertís en un treball de recerca professional dotat d’una imatge unificada, malgrat que s’hagin conservat els noms dels autors originals, dels estudiants. Ensenyar a mirar Una de les característiques que han destacat els qui han estat implicats en el projecte és que el resultat ensenya a mirar. Navegant pel catàleg virtual, l’espectador pot aprendre molt de les imatges, perquè la informació es pot ampliar a partir de les crides que hi ha inserides en el text. “Dubto que hi hagi alguna altra cosa amb tanta profunditat a Internet”, diu Jordi Colomer. La informació s’ha organitzat a partir de cinc ítems que es troben a la barra superior i que inclouen la fitxa tècnica, l’autoria, una anàlisi iconogràfica, les obres amb les quals es relaciona i un índex bibliogràfic. Tot està presentat d’una manera molt clara i el moviment entre les diferents pantalles és molt natural,

Turn vençut per Enees / Giordano Luca (1634 id.1705) 1688 Jordanus F(aciebat)

www. museuart.com/pubdigital/fonsprado

/41/

/40/

de manera que les possibilitats de comunicació són força incrementades respecte de les que es donarien a les pàgines d’un llibre. La idea de treballar amb Flash va ser de Colomer, “una molt bona idea d’en Jordi,” exclama Roig, perquè la decisió del dissenyador ha permès traspassar la informació al CD sense cap mena de problema ni adaptació. A la fi, l’edició de la versió del web en un CD, duta a terme per Documenta Universitària, ha consolidat el projecte i ha convertit les col·laboracions en una nota en cadascun dels currículums dels que hi han contribuït. En aquest sentit, cal destacar els problemes amb els quals topen els qui, com M. Assumpta Roig, es decideixen per les noves tecnologies. Les biblioteques encara no indexen els resultats de la recerca que només es mostren en pàgines web, perquè no tenen dipòsit legal ni ISBN. El projecte d’iniciació a la recerca per a estudiants d’Història de l’Art ha pogut tirar endavant gràcies al suport de la Facultat de Lletres, a la Fundació Privada: Girona Universitat i Futur i a una dotació del Ministeri de Ciència i Innovació (I+UM2005-03851). És possible que trobi la continuació al Museu de l’Empordà, a Figueres, en què també hi ha dipositades obres del Prado i amb el qual M. Assumpta Roig manté contactes per reeditar un conveni de col·laboració científica.


M. Assumpta Roig posa de manifest que els treballs resultants van ser mereixedors de les màximes qualificacions. En tots ells s’ha furgat en la història per establir-ne la cronologia, per descriure les relacions amb altres obres.

L’edició de la versió del web en un CD, duta a terme per Documenta Universitària, ha consolidat el projecte i ha convertit les col·laboracions en una nota en cadascun dels currículums dels que hi han contribuït.

El Sant Sopar / ànomim / còpia de Tiziano posterior a 1566

Al Museu d’Art de Girona hi ha una bona colla de pintures que pertanyen al Museu del Prado. No és cap cosa especial: n’hi ha unes tres mil cinc-centes esparses per tot l’Estat, com a conseqüència de les convulsions vuitcentistes. La major part són obres de temàtica religiosa d’autors no gaire coneguts, algunes d’elles són còpies, peces que tenen un valor documental important perquè parlen molt bé dels gustos i els costums d’una altra època. La col·lecció constituïa una diana perfecta per als objectius que M. Assumpta Roig, del Grup de Recerca en Estudis Culturals, s’havia marcat per a la seva classe d’Iconografia cristiana, una assignatura de segon cicle amb la qual es pretén introduir els estudiants en la recerca. El resultat ha estat que gairebé totes les obres del fons han estat comentades. Com si diguéssim, els han tret la pols i ara poden ser consultades al mateix web del Museu. El treball de Roig i els seus estudiants ha aconseguit donar visibilitat a una bona colla d’obres oblidades. Treballar amb estudiants El fet de treballar amb aquests quadres ha afegit interès a la feina, ja que es tracta d’obres que, si bé estaven documentades, necessitaven una revisió crítica i una profunda actualització de les dades. No és el mateix tractar amb les teles dels artistes més populars, que tothom coneix, que amb unes obres de les quals ningú no es recorda. Triant aquest conjunt iconogràfic, la intenció de la professora ha estat de donar als estudiants els instruments necessaris per enfrontar-se a la història de l’art com uns professionals. Irene Forts i Annaïs Pasqual, ja llicenciades i coordinadores de les edicions respectives (2005-2008), van participar molt professionalment en aquesta aventura. Avui, continuen treballant en allò que han estudiat. Annaïs recorda que quan van entrar en contacte amb les pintures es van sentir com detectius a la recerca d’una explicació nova, d’alguna dada perduda. Recorda,

Enterrament de Crist / Torras i Armengol, Francesc (1832-1878) 1868?

també, que al començament li semblava que seguia la pista d’alguna cosa que havia quedat oblidada als magatzems del Museu, i té la confiança que, després de la feina que han fet, alguna de les obres sortirà de l’oblit i serà exposada de manera permanent. És el que han fet a Vilanova i la Geltrú. Allà han exposat la major part de les obres que tenen en dipòsit en una sala i acaben de publicar un catàleg. I és que la marca Prado pot ser un bon ham per pescar visitants. M. Assumpta Roig posa de manifest que els treballs resultants van ser mereixedors de les màximes qualificacions. En tots ells s’ha furgat en la història per establir-ne la cronologia, per descriure les relacions amb altres obres. Els estudiants han hagut de capbussar-se en els Evangelis, perquè la temàtica religiosa de les obres els ha obligat a cercar-hi una part de les explicacions que necessitaven. Un aspecte en el qual Roig vol fer incidència és que el motiu del projecte era enriquir el currículum dels estudiants i fer-los sortir de la Facultat amb una experiència contrastada. Convertir la recerca en una publicació L’experiència pot haver estat molt profitosa, però perquè passi a ser una nota en el currículum cal que es converteixi en una publicació. Aquesta ha estat la segona fase del projecte quan, un cop els estudiants han lliurat els treballs, ha calgut adaptarlos a una sèrie de requisits editorials. En aquest cas es va decidir que la publicació no es faria en paper i que s’adoptaria un suport virtual per potenciar la faceta visual. Amb aquesta solució el resultat podria ser distribuït indistintament en web o en suport de CD. El responsable de l’aspecte final que ha adquirit l’experiment ha estat el dissenyador Jordi Colomer. Des del primer moment va tenir clar que la imatge havia de ser preponderant, que havia de representar el 60% de la pantalla. La cosa, de bon començament, no va ser fàcil. En una primera tongada, la de 2005, s’havien descrit de manera exhaustiva catorze de les obres en dipòsit i calia trobar els punts en comú entre totes elles per poder dotar la producció d’una certa intel·ligibilitat, s’havia de poder fer un “menú”. Això estava en contradicció amb la naturalesa dels treballs dels estudiants, alguns dels quals eren molt llargs perquè “la universitat té tendència a escriure molt”, diu Roig. Per tant, va ser necessària una tasca d’edició destinada a homogeneïtzar les dimensions dels treballs de recerca sense que això comportés cap pèrdua en la qualitat del discurs iconogràfic. El suport exigia que cada obra portés una explicació de mida semblant i un estil de redacció similar. La idea era que allò que havien estat uns treballs marcats per les diferents sensibilitats dels seus autors es convertís en un treball de recerca professional dotat d’una imatge unificada, malgrat que s’hagin conservat els noms dels autors originals, dels estudiants. Ensenyar a mirar Una de les característiques que han destacat els qui han estat implicats en el projecte és que el resultat ensenya a mirar. Navegant pel catàleg virtual, l’espectador pot aprendre molt de les imatges, perquè la informació es pot ampliar a partir de les crides que hi ha inserides en el text. “Dubto que hi hagi alguna altra cosa amb tanta profunditat a Internet”, diu Jordi Colomer. La informació s’ha organitzat a partir de cinc ítems que es troben a la barra superior i que inclouen la fitxa tècnica, l’autoria, una anàlisi iconogràfica, les obres amb les quals es relaciona i un índex bibliogràfic. Tot està presentat d’una manera molt clara i el moviment entre les diferents pantalles és molt natural,

Turn vençut per Enees / Giordano Luca (1634 id.1705) 1688 Jordanus F(aciebat)

www. museuart.com/pubdigital/fonsprado

/41/

/40/

de manera que les possibilitats de comunicació són força incrementades respecte de les que es donarien a les pàgines d’un llibre. La idea de treballar amb Flash va ser de Colomer, “una molt bona idea d’en Jordi,” exclama Roig, perquè la decisió del dissenyador ha permès traspassar la informació al CD sense cap mena de problema ni adaptació. A la fi, l’edició de la versió del web en un CD, duta a terme per Documenta Universitària, ha consolidat el projecte i ha convertit les col·laboracions en una nota en cadascun dels currículums dels que hi han contribuït. En aquest sentit, cal destacar els problemes amb els quals topen els qui, com M. Assumpta Roig, es decideixen per les noves tecnologies. Les biblioteques encara no indexen els resultats de la recerca que només es mostren en pàgines web, perquè no tenen dipòsit legal ni ISBN. El projecte d’iniciació a la recerca per a estudiants d’Història de l’Art ha pogut tirar endavant gràcies al suport de la Facultat de Lletres, a la Fundació Privada: Girona Universitat i Futur i a una dotació del Ministeri de Ciència i Innovació (I+UM2005-03851). És possible que trobi la continuació al Museu de l’Empordà, a Figueres, en què també hi ha dipositades obres del Prado i amb el qual M. Assumpta Roig manté contactes per reeditar un conveni de col·laboració científica.


Novetats editorials ===================

Dü ore ngomi's wya'njamokyuy y tsyüjkpuriram dü ore kubguy'omoram yü' chiapas najsomo. Tajtsa' mübü, kekpyü'mübü y künü'mübü Religión y Arte Sacro en la provincia de los Zoques, Chiapas. El caso de Rayón, Pantepec y Tapalapa Religió i Art Sacre a la Provincia dels Zoques, Chiapas. El cas de Rayón, Pantepec i Tapalapa El llibre, editat en català, castellà i zoque, inclou gran quantitat d'exemples d'art sacre de les zones estudiades. Edita: Documenta Universitaria - Càtedra UNESCO de Polítiques Culturals i Cooperació. Sèrie UdG-Publicacions. ISBN: 978-84-96742-80-2 / 168 pàgines / 16 x 23,5 cm / idiomes: edició trilingüe (català, castellà i zoque) / PVP: 19,50¤ (IVA inclòs)

Metafísica, dialèctica i reflexió La meva trajectòria filosòfica en el context de la filosofia després de 1945 Hans Heinz Holz Edita: Documenta Universitaria - Càtedra Ferrater Mora de Pensament Contemporani. Sèrie Publicacions de la Càtedra Ferrater Mora ISBN: 978-84-96742-81-9 / 208 pàgines / 14 x 21 cm / Idioma: català/ PVP: 18,00¤ (IVA inclòs)

==================================

La Filosofía Moral de J. Ferrater Mora

V Congrés Internacional Docència Universitària i Innovació El canvi en la cultura docent universitària

Óscar Horta Álvarez Edita: Documenta Universitaria - Càtedra Ferrater Mora de Pensament Contemporani. Sèrie Publicacions de la Càtedra Ferrater Mora ISBN: 978-84-96742-87-1 / 224 pàgines / 14 x 21 cm / Idioma: castellà / PVP: 19,30¤ (IVA inclòs)

Lleida, 2-3-4 /04/2008 (Resum de les comunicacions) Edita: Universitat de Girona / ISBN 978-84-8458-279-3 / Idioma: català, castellà i anglès / CD-Rom / 5 ¤

La idea d'un film Theo Angelopoulos, Irini Stathi, Sylvie Rollet Estudis introductoris d'Àngel Quintana i Pere Alberó Edita: Documenta Universitaria - Càtedra Ferrater Mora de Pensament Contemporani. Sèrie Publicacions de la Càtedra Ferrater Mora ISBN: 978-84-96742-82-6 / 88 pàgines / 14 x 21 cm / Idioma: català / PVP: 12,00¤ (IVA inclòs)

The countryside at the 3rd century. From Septimus Severus to the Tetrarchy El món, el nostre món Agnes Heller Edita: Documenta Universitaria - Càtedra Ferrater Mora de Pensament Contemporani. Sèrie Publicacions de la Càtedra Ferrater Mora ISBN: 978-84-96742-83-3 / 186 pàgines / 14 x 21 cm / Idiomes: català / PVP: 18,00¤ (IVA inclòs)

La filosofia de Kant dos-cents anys després

Diversos autors Edita: Universitat de Girona / ISBN 978-84-8458- 282-3 / 213 pàg. / 21 x 29 cm / 13 ¤

V Congrés Internacional Docència Universitària i Innovació El canvi en la cultura docent universitària Lleida, 2-3-4 /04/2008 (Contingut de les conferències i comunicacions) Edita: Universitat de Girona / ISBN 978-84-8458-286-1 / Idioma: català, castellà i anglès / CD-Rom / 5 ¤

Qüern 7 (2007) Repertori bibliogràfic biennal de literatura i llengua catalanes de l'edat mitjana i l'edat moderna Valsalobre, Pep; Prats, David (Coord.) Edita: Universitat de Girona / ISSN 1136-0372 / 165 pàg. / 15 x 21 cm

Steffen Dietzsch, Félix Duque Pajuelo, Pere Lluís Font, Felipe Martínez Marzoa, Josep Olesti Vila Edita: Documenta Universitaria - Càtedra Ferrater Mora de Pensament Contemporani. Sèrie Publicacions de la Càtedra Ferrater Mora ISBN: 978-84-96742-86-4 / 90 pàgines / 14 x 21 cm / Idioma: català / PVP: 12,00¤ (IVA inclòs)

/43/

/42/


Novetats editorials ===================

Dü ore ngomi's wya'njamokyuy y tsyüjkpuriram dü ore kubguy'omoram yü' chiapas najsomo. Tajtsa' mübü, kekpyü'mübü y künü'mübü Religión y Arte Sacro en la provincia de los Zoques, Chiapas. El caso de Rayón, Pantepec y Tapalapa Religió i Art Sacre a la Provincia dels Zoques, Chiapas. El cas de Rayón, Pantepec i Tapalapa El llibre, editat en català, castellà i zoque, inclou gran quantitat d'exemples d'art sacre de les zones estudiades. Edita: Documenta Universitaria - Càtedra UNESCO de Polítiques Culturals i Cooperació. Sèrie UdG-Publicacions. ISBN: 978-84-96742-80-2 / 168 pàgines / 16 x 23,5 cm / idiomes: edició trilingüe (català, castellà i zoque) / PVP: 19,50¤ (IVA inclòs)

Metafísica, dialèctica i reflexió La meva trajectòria filosòfica en el context de la filosofia després de 1945 Hans Heinz Holz Edita: Documenta Universitaria - Càtedra Ferrater Mora de Pensament Contemporani. Sèrie Publicacions de la Càtedra Ferrater Mora ISBN: 978-84-96742-81-9 / 208 pàgines / 14 x 21 cm / Idioma: català/ PVP: 18,00¤ (IVA inclòs)

==================================

La Filosofía Moral de J. Ferrater Mora

V Congrés Internacional Docència Universitària i Innovació El canvi en la cultura docent universitària

Óscar Horta Álvarez Edita: Documenta Universitaria - Càtedra Ferrater Mora de Pensament Contemporani. Sèrie Publicacions de la Càtedra Ferrater Mora ISBN: 978-84-96742-87-1 / 224 pàgines / 14 x 21 cm / Idioma: castellà / PVP: 19,30¤ (IVA inclòs)

Lleida, 2-3-4 /04/2008 (Resum de les comunicacions) Edita: Universitat de Girona / ISBN 978-84-8458-279-3 / Idioma: català, castellà i anglès / CD-Rom / 5 ¤

La idea d'un film Theo Angelopoulos, Irini Stathi, Sylvie Rollet Estudis introductoris d'Àngel Quintana i Pere Alberó Edita: Documenta Universitaria - Càtedra Ferrater Mora de Pensament Contemporani. Sèrie Publicacions de la Càtedra Ferrater Mora ISBN: 978-84-96742-82-6 / 88 pàgines / 14 x 21 cm / Idioma: català / PVP: 12,00¤ (IVA inclòs)

The countryside at the 3rd century. From Septimus Severus to the Tetrarchy El món, el nostre món Agnes Heller Edita: Documenta Universitaria - Càtedra Ferrater Mora de Pensament Contemporani. Sèrie Publicacions de la Càtedra Ferrater Mora ISBN: 978-84-96742-83-3 / 186 pàgines / 14 x 21 cm / Idiomes: català / PVP: 18,00¤ (IVA inclòs)

La filosofia de Kant dos-cents anys després

Diversos autors Edita: Universitat de Girona / ISBN 978-84-8458- 282-3 / 213 pàg. / 21 x 29 cm / 13 ¤

V Congrés Internacional Docència Universitària i Innovació El canvi en la cultura docent universitària Lleida, 2-3-4 /04/2008 (Contingut de les conferències i comunicacions) Edita: Universitat de Girona / ISBN 978-84-8458-286-1 / Idioma: català, castellà i anglès / CD-Rom / 5 ¤

Qüern 7 (2007) Repertori bibliogràfic biennal de literatura i llengua catalanes de l'edat mitjana i l'edat moderna Valsalobre, Pep; Prats, David (Coord.) Edita: Universitat de Girona / ISSN 1136-0372 / 165 pàg. / 15 x 21 cm

Steffen Dietzsch, Félix Duque Pajuelo, Pere Lluís Font, Felipe Martínez Marzoa, Josep Olesti Vila Edita: Documenta Universitaria - Càtedra Ferrater Mora de Pensament Contemporani. Sèrie Publicacions de la Càtedra Ferrater Mora ISBN: 978-84-96742-86-4 / 90 pàgines / 14 x 21 cm / Idioma: català / PVP: 12,00¤ (IVA inclòs)

/43/

/42/


UdGExpress >>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>

UdGExpress >>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>

El fons bibliogràfic de Manuel Brunet s’incorpora a la Biblioteca de la UdG

Químics pel medi ambient: EMEC9

Eugeni d’Ors, reexaminat

Del 3 al 6 de desembre va tenir lloc, a l’Escola Politècnica Superior de la Universitat de Girona, la Novena Trobada de Química del Medi Ambient, que, sota l’acrònim d’EMEC9, va reunir més de cent trenta investigadors de vint-i-sis països diferents. Molts d’ells eren membres de l’ACE, l’Association of Chemistry and Environment. L’EMEC9 ha pretès, per uns dies, ser el fòrum de discussió de la química del medi ambient a Girona. Al congrés s’ha parlat dels darrers avenços en les tècniques d’anàlisi, que han de permetre descobrir les traces dels contaminants emergents. També s’ha tractat de la reutilització dels residus i de l’aprofitament dels sòls contaminats. La trobada ha servit per donar a conèixer els darrers avenços en aquest camp tan complex en què s’interrelacionen la química i el medi ambient. La gran diversitat d’investigadors ha demostrat com s’estén arreu d’Europa l’interès per aquesta mena de recerques. Al voltant d’aquestes ponències s’han desplegat 62 comunicacions i s’han presentat 65 pòsters. Un equip coordinat per Isabel Villaescusa ha estat el responsable de l’EMEC9. Villaescusa, investigadora principal del grup de recerca en Metalls i Medi Ambient, forma part del Consell de Direcció de l’ACE, el qual li va encomanar l’organització de la trobada. La investigadora gironina considera que, a més de l’avenç en el coneixement, aquests congressos contribueixen a fer que les relacions entre els investigadors s’enforteixin cada cop més i que, com a resultat, sorgeixi la possibilitat de promoure la publicació d’articles conjunts o de fomentar la mobilitat dels estudiants. L’EMEC9 ha tingut el suport de diverses institucions, entre les quals destaquen l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i de Recerca (AGAUR) i del Ministeri de Ciència i Innovació.

Des del 2002, la Càtedra Ferrater Mora organitza regularment simposis sobre el pensament i l’obra de grans figures catalanes contemporànies. Fins ara se n’havien dut a terme sobre Ferrater Mora, Eusebi Colomer, Ramon Turró, Joaquim Xirau i Eduard Nicol. Els resultats dels quatre primers simposis estan ja publicats a Documenta Universitaria. El volum sobre Eduard Nicol sortirà properament.

El divendres 5 de desembre va tenir lloc a la Biblioteca de la Facultat de Lletres l’acte de donació del fons bibliogràfic de Manuel Brunet i Solà, que s’incorporarà un cop catalogat al catàleg general de la Biblioteca de la UdG. Manuel Brunet (Vic, 1889 Figueres, 1956), escriptor postnoucentista (en un sentit culturalment ampli del mot noucentista) i autor entre d’altres escrits d’El meravellós desembarc dels grecs a Empúries, va vehicular la seva ambició d’escriptor en el periodisme de la primera meitat del segle XX: va dirigir el setmanari Mirador, va ser articulista de La Veu de Catalunya, col·laborador de Francesc Cambó i membre del consell de redacció de la revista Destino. A l’acte hi van assistir la filla (Teresa Brunet) i els familiars més propers de Manuel Brunet, vinculats a Castelló d’Empúries i a l’Empordà, “Grècia és l’Empordà”, com li agradava dir a ell mateix. Xavier Pla (doctor en Literatura Catalana Contemporània i director de la tesi que Francesc Montero està enllestint sobre aquest escriptor) s’hi referia com un “personatge poc conegut i menys reconegut”, una figura complexa i incòmoda de qui Mn. Modest Prats, professor emèrit de la Facultat de Lletres, li va donar la primera notícia. Francesc Montero va destacar que la seva complexitat està en la seva condició de “vencedor vençut” i en la “difícil situació” que va haver de viure com a catalanista catòlic conservador després de la Guerra, quan, amb austeritat, va aconseguir continuar vivint de l’escriptura. El llegat de Manuel Brunet, interessant per als estudiosos de la cultura catalana del segle XX, el formen un miler de volums, principalment de literatura catalana i política estrangera, alguns dels quals el refermen com a un dels analistes de política internacional més importants de la primera meitat del segle XX a Catalunya. El fons inclou també manuscrits d’obra inèdita, obra inacabada i correspondència amb escriptors i polítics. La Universitat de Girona té un fons bibliogràfic jove que, gràcies a la política de donatius i acceptacions de fons particulars “del tot encertada” (en paraules del vicerector de Relacions Institucionals, Societat i Cultura, Joaquim M. Puigvert), s’ha incrementat i millorat sensiblement i ha ajudat la seva biblioteca a convertir-se en la sisena més ben valorada de l’Estat. Aquesta política ha permès dotar la Biblioteca amb els fons Prudenci i Aurora Bertrana, Josep Ferrater Mora, Christopher Small, Robert Brian Tate, Pierre Vilar i Jaume Vicens Vives.

CONTAMINANTS EMERGENTS La contaminació del planeta és un problema que ens afecta a tots. N’hi ha d’una mena que ens estreny de manera ben visible. Però, de vegades, la pol·lució arriba de manera insospitada o en uns nivells que són difícils de mesurar, gairebé invisibles. És per aquest motiu que els químics s’especialitzen a trobar aquests rastres en el medi ambient i ens alerten de les conseqüències que aquests contaminants invisibles anomenats emergents tenen per a la salut. En són un exemple els residus dels medicaments, perquè, un cop han estat metabolitzats per un organisme viu, s’excreten i tornen al medi ambient i, d’aquí, a la cadena alimentària. Cal tenir en compte que no només els humans prenem medicaments: les plantes, els animals o els peixos també ho fan, perquè els en donem. És cert que les quantitats produïdes per un individu són inapreciables, però, multiplicades pels milions que en poden arribar a produir, representen un volum important i un nou risc, amb uns efectes encara no prou ben coneguts. Els químics del medi ambient busquen solucions a problemes com aquest. Més d’un centenar es van reunir a Girona per avançar en la recerca i aportar-hi solucions.

Enguany hem girat la nostra atenció cap a la figura d’Eugeni d’Ors, un dels nostres pensadors “maleïts”, perquè entorn d’ell s’han congriat elogis enormes i retrets severíssims. Al capdavall va ser un dels intel·lectuals més influents en la política cultural i en el pensament civil de Catalunya durant els primers vint anys del segle XX (recordem el seu extraordinari Glossari). Després va perdre influència oficial i va abandonar Catalunya i el català per traslladar-se a Madrid, on va col·laborar amb el falangisme i amb el règim franquista, fins que va tornar a Catalunya i va morir el 1954 a Vilanova i la Geltrú, als 73 anys. Eugeni d’Ors no és, doncs, una figura còmoda, ni fàcil. Això és el que ha posat en relleu el Simposi, que, amb nou ponències i cinc comunicacions dels millors coneixedors de la seva obra, ha abordat, des d’angles diversos i amb perspectives sovint oposades, la complexitat del seu pensament i de la seva ideologia. Els molts assistents al Simposi han pogut participar, durant dos dies (27 i 28 de novembre), en una experiència riquíssima d’anàlisi i debat. Tal com es pretenia, s’ha reexaminat la importància, la vigència, el judici a un dels pensadors de referència inexcusable en el panorama català recent. És una llàstima que encara no disposem de l’edició completa de l’obra catalana d’Ors. Després d’haver-hi treballat durant molt temps Josep Murgades (UB), va ser Xavier Pla (UdG) qui va assumir l’encàrrec d’acabar la feina. Tots dos han participat també en el Simposi. Amb ells esperem que l’edició pugui arribar a completar-se aviat. Mentrestant, disposarem, quan properament es publiquin els resultats del Simposi, d’una nova eina de reflexió i d’estudi. El creador del noucentisme no solament es va convertir –ell ho volia, gairebé ho exigia– en mestre de diverses generacions d’intel·lectuals, sinó que, més de cinquanta anys després de la seva mort, continua sent un escriptor amb una prosa que fa goig de llegir, un pensador ben informat que sempre resulta estimulant, un ideòleg que incita a la controvèrsia i excita sovint debats i judicis molt durs. Per entendre bé l’evolució del pensament i de la cultura al nostre país, no podem prescindir de l’obra d’Eugeni d’Ors. Això és el que ha posat en relleu aquest Simposi. Per això ha valgut tant la pena.

Josep-Maria Terricabras, director de la Càtedra Ferrater Mora Girona, desembre de 2008

/45/

/44/


UdGExpress >>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>

UdGExpress >>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>

El fons bibliogràfic de Manuel Brunet s’incorpora a la Biblioteca de la UdG

Químics pel medi ambient: EMEC9

Eugeni d’Ors, reexaminat

Del 3 al 6 de desembre va tenir lloc, a l’Escola Politècnica Superior de la Universitat de Girona, la Novena Trobada de Química del Medi Ambient, que, sota l’acrònim d’EMEC9, va reunir més de cent trenta investigadors de vint-i-sis països diferents. Molts d’ells eren membres de l’ACE, l’Association of Chemistry and Environment. L’EMEC9 ha pretès, per uns dies, ser el fòrum de discussió de la química del medi ambient a Girona. Al congrés s’ha parlat dels darrers avenços en les tècniques d’anàlisi, que han de permetre descobrir les traces dels contaminants emergents. També s’ha tractat de la reutilització dels residus i de l’aprofitament dels sòls contaminats. La trobada ha servit per donar a conèixer els darrers avenços en aquest camp tan complex en què s’interrelacionen la química i el medi ambient. La gran diversitat d’investigadors ha demostrat com s’estén arreu d’Europa l’interès per aquesta mena de recerques. Al voltant d’aquestes ponències s’han desplegat 62 comunicacions i s’han presentat 65 pòsters. Un equip coordinat per Isabel Villaescusa ha estat el responsable de l’EMEC9. Villaescusa, investigadora principal del grup de recerca en Metalls i Medi Ambient, forma part del Consell de Direcció de l’ACE, el qual li va encomanar l’organització de la trobada. La investigadora gironina considera que, a més de l’avenç en el coneixement, aquests congressos contribueixen a fer que les relacions entre els investigadors s’enforteixin cada cop més i que, com a resultat, sorgeixi la possibilitat de promoure la publicació d’articles conjunts o de fomentar la mobilitat dels estudiants. L’EMEC9 ha tingut el suport de diverses institucions, entre les quals destaquen l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i de Recerca (AGAUR) i del Ministeri de Ciència i Innovació.

Des del 2002, la Càtedra Ferrater Mora organitza regularment simposis sobre el pensament i l’obra de grans figures catalanes contemporànies. Fins ara se n’havien dut a terme sobre Ferrater Mora, Eusebi Colomer, Ramon Turró, Joaquim Xirau i Eduard Nicol. Els resultats dels quatre primers simposis estan ja publicats a Documenta Universitaria. El volum sobre Eduard Nicol sortirà properament.

El divendres 5 de desembre va tenir lloc a la Biblioteca de la Facultat de Lletres l’acte de donació del fons bibliogràfic de Manuel Brunet i Solà, que s’incorporarà un cop catalogat al catàleg general de la Biblioteca de la UdG. Manuel Brunet (Vic, 1889 Figueres, 1956), escriptor postnoucentista (en un sentit culturalment ampli del mot noucentista) i autor entre d’altres escrits d’El meravellós desembarc dels grecs a Empúries, va vehicular la seva ambició d’escriptor en el periodisme de la primera meitat del segle XX: va dirigir el setmanari Mirador, va ser articulista de La Veu de Catalunya, col·laborador de Francesc Cambó i membre del consell de redacció de la revista Destino. A l’acte hi van assistir la filla (Teresa Brunet) i els familiars més propers de Manuel Brunet, vinculats a Castelló d’Empúries i a l’Empordà, “Grècia és l’Empordà”, com li agradava dir a ell mateix. Xavier Pla (doctor en Literatura Catalana Contemporània i director de la tesi que Francesc Montero està enllestint sobre aquest escriptor) s’hi referia com un “personatge poc conegut i menys reconegut”, una figura complexa i incòmoda de qui Mn. Modest Prats, professor emèrit de la Facultat de Lletres, li va donar la primera notícia. Francesc Montero va destacar que la seva complexitat està en la seva condició de “vencedor vençut” i en la “difícil situació” que va haver de viure com a catalanista catòlic conservador després de la Guerra, quan, amb austeritat, va aconseguir continuar vivint de l’escriptura. El llegat de Manuel Brunet, interessant per als estudiosos de la cultura catalana del segle XX, el formen un miler de volums, principalment de literatura catalana i política estrangera, alguns dels quals el refermen com a un dels analistes de política internacional més importants de la primera meitat del segle XX a Catalunya. El fons inclou també manuscrits d’obra inèdita, obra inacabada i correspondència amb escriptors i polítics. La Universitat de Girona té un fons bibliogràfic jove que, gràcies a la política de donatius i acceptacions de fons particulars “del tot encertada” (en paraules del vicerector de Relacions Institucionals, Societat i Cultura, Joaquim M. Puigvert), s’ha incrementat i millorat sensiblement i ha ajudat la seva biblioteca a convertir-se en la sisena més ben valorada de l’Estat. Aquesta política ha permès dotar la Biblioteca amb els fons Prudenci i Aurora Bertrana, Josep Ferrater Mora, Christopher Small, Robert Brian Tate, Pierre Vilar i Jaume Vicens Vives.

CONTAMINANTS EMERGENTS La contaminació del planeta és un problema que ens afecta a tots. N’hi ha d’una mena que ens estreny de manera ben visible. Però, de vegades, la pol·lució arriba de manera insospitada o en uns nivells que són difícils de mesurar, gairebé invisibles. És per aquest motiu que els químics s’especialitzen a trobar aquests rastres en el medi ambient i ens alerten de les conseqüències que aquests contaminants invisibles anomenats emergents tenen per a la salut. En són un exemple els residus dels medicaments, perquè, un cop han estat metabolitzats per un organisme viu, s’excreten i tornen al medi ambient i, d’aquí, a la cadena alimentària. Cal tenir en compte que no només els humans prenem medicaments: les plantes, els animals o els peixos també ho fan, perquè els en donem. És cert que les quantitats produïdes per un individu són inapreciables, però, multiplicades pels milions que en poden arribar a produir, representen un volum important i un nou risc, amb uns efectes encara no prou ben coneguts. Els químics del medi ambient busquen solucions a problemes com aquest. Més d’un centenar es van reunir a Girona per avançar en la recerca i aportar-hi solucions.

Enguany hem girat la nostra atenció cap a la figura d’Eugeni d’Ors, un dels nostres pensadors “maleïts”, perquè entorn d’ell s’han congriat elogis enormes i retrets severíssims. Al capdavall va ser un dels intel·lectuals més influents en la política cultural i en el pensament civil de Catalunya durant els primers vint anys del segle XX (recordem el seu extraordinari Glossari). Després va perdre influència oficial i va abandonar Catalunya i el català per traslladar-se a Madrid, on va col·laborar amb el falangisme i amb el règim franquista, fins que va tornar a Catalunya i va morir el 1954 a Vilanova i la Geltrú, als 73 anys. Eugeni d’Ors no és, doncs, una figura còmoda, ni fàcil. Això és el que ha posat en relleu el Simposi, que, amb nou ponències i cinc comunicacions dels millors coneixedors de la seva obra, ha abordat, des d’angles diversos i amb perspectives sovint oposades, la complexitat del seu pensament i de la seva ideologia. Els molts assistents al Simposi han pogut participar, durant dos dies (27 i 28 de novembre), en una experiència riquíssima d’anàlisi i debat. Tal com es pretenia, s’ha reexaminat la importància, la vigència, el judici a un dels pensadors de referència inexcusable en el panorama català recent. És una llàstima que encara no disposem de l’edició completa de l’obra catalana d’Ors. Després d’haver-hi treballat durant molt temps Josep Murgades (UB), va ser Xavier Pla (UdG) qui va assumir l’encàrrec d’acabar la feina. Tots dos han participat també en el Simposi. Amb ells esperem que l’edició pugui arribar a completar-se aviat. Mentrestant, disposarem, quan properament es publiquin els resultats del Simposi, d’una nova eina de reflexió i d’estudi. El creador del noucentisme no solament es va convertir –ell ho volia, gairebé ho exigia– en mestre de diverses generacions d’intel·lectuals, sinó que, més de cinquanta anys després de la seva mort, continua sent un escriptor amb una prosa que fa goig de llegir, un pensador ben informat que sempre resulta estimulant, un ideòleg que incita a la controvèrsia i excita sovint debats i judicis molt durs. Per entendre bé l’evolució del pensament i de la cultura al nostre país, no podem prescindir de l’obra d’Eugeni d’Ors. Això és el que ha posat en relleu aquest Simposi. Per això ha valgut tant la pena.

Josep-Maria Terricabras, director de la Càtedra Ferrater Mora Girona, desembre de 2008

/45/

/44/


Perfils Juan Luis Arsuaga: “Darwin tenia raó (en tot)” Juan Luis Arsuaga ha vingut a Girona a parlar de Darwin i de tanta raó com tenia, gairebé en tot. L'ha convidat la Butaca Casademont, el fòrum de debat que impulsa la Fundació que duu el nom del que va ser el primer president del Consell Social de la UdG, Jaume Casademont. Arsuaga es defineix com un estoic pur que creu que no controlem res i que el nostre marge de maniobra és mínim. Davant d'aquesta percepció de la realitat, proposa viure la vida amb dignitat. Juan Luís Arsuaga és catedràtic de Paleontologia a la Universidad Complutense de Madrid i ha impartit la docència en universitats d’arreu del món. Es codirector del jaciment burgalès d’Atapuerca, un lloc que de mica en mica, va deixant anar excepcionals testimonis del passat. Recorda que quan ell hi va arribar, a Atapuerca, s’explicava que la humanitat tenia cinc-cents mil anys d’antiguitat. Avui ensenya que en té un milió i mig. Arsuaga és un brillant comunicador i la seva fama atrau la gent. El dia 22 d’octubre, va omplir a vessar l’auditori de La Mercé. L’endemà va iniciar els debats de la Butaca Casademont en un auditori universitari més reduït, a l’auditori de l’edifici Mercadal. Malgrat el seu poder de convocatòria, va voler deixar clar que ell no ha fet mai divulgació i que en “tot això hi ha una confusió molt gran –va afirmar– perquè el que jo faig són assajos científics i la divulgació la fan els periodistes”. Va argumen-

“El meu objectiu com a científic no és descriure, sinó explicar”, va dir Arsuaga.

El seleccionisme que proposava és un fenomen purament adaptatiu, contrari a tota idea de perfecció, de complexitat. Les idees originals de Darwin van ser, cada cop més, utilitzades amb finalitats il·legítimes.

tar que el científic és subjectiu i que en l’assaig hi aboca la seva tesi i s’expressa amb diferents graus de complexitat. Aquesta confusió que ell critica afecta la valoració que, de la transferència del coneixement, es fa en el sistema universitari, perquè “el que fem és assaig i, per tant, és un treball de recerca com qualsevol altre i és d’aquesta manera que ha de ser valorat.” Del naturalista al científic “El meu objectiu com a científic no és descriure, sinó explicar” va dir Arsuaga. Descriure és el que feien els naturalistes del segle XVIII i XIX, com Humboldt, a qui el científic madrileny admira fins al punt que pensa reproduir l’ascensió al Teide que l’alemany va realitzar el 1799. “El nostre treball consisteix a trobar les lleis que regeixen la natura, hi ha, en canvi, qui busca el sentit de la història,” va prosseguir. En el decurs de la història diverses corrents de pensament han cregut que trobaven el motor, entendre-hi (en la història) un progrés. Els cristians en són uns d’aquests. Marx va creure que n’havia trobat un altre, de motor, que empenyia en una direcció determinada. També Hegel i els idealistes alemanys, els quals, parlant per boca del Faust de Goethe, creien “que empenyíem però érem empesos.” A diferència de tots ells, Darwin va afirmar que no hi ha direcció, que l’evolució canviava “com una fulla que mou el vent”. Els cristians i els marxistes no podien renunciar als paradisos que prometien i no van acceptar una teoria com aquella, a la qual van declarar-li una guerra que, en alguns casos, encara dura. Darwin, el gran desconegut “Darwin és antiprogrés i això cal explicar-ho bé” va insistir, quasi militant. Estem parlant d’un gran desconegut “perquè va ser ràpidament pujat als altars per abandonar-lo allà”. No va passar gaire temps entre la publicació del seu llibre, el 1859, i el fet de convertir-se en un referent que ningú llegia. “A Darwin li ha passat com al Che, o a Jesucrist, que han esdevingut tan coneguts que ningú no sap que és el que van dir i, en realitat, ens aproximem a ells a través d’intèrprets,” es lamentava Arsuaga. De manera contrària a allò que es pensa, Darwin no va ser el descobridor de l’evolucionisme perquè hi havia alguns precursors, com ara Lamarck o el seu propi avi, que ja n’havien parlat abans. El que ell va aportar és la

descripció del mecanisme de la selecció natural. El seleccionisme que proposava és un fenomen purament adaptatiu, contrari a tota idea de perfecció, de complexitat. Podem conèixer les diferències, però no podem arribar a saber quina de les diferències explica el resultat, o si aquestes es produeixen només per atzar. “Un dels problemes amb què topem en estudiar la teoria de Darwin és el raonament circular” va dir Arsuaga, una característica que va il·lustrar amb el següent exemple: “Per què n’hi ha un que ha guanyat? perquè és més fort. Per què és més fort? perquè ha guanyat.” L’evolució no té direcció i depèn, a la fi, de factors ambientals, perquè qualsevol variació la pot modificar. La biologia per Darwin depenia de la geologia. Arsuaga continuava ressuscitant el mite: “l’evolució no té propòsit ni sentit, és natural.” I continuava explicant que, quan Jacques Monod va reprendre l’any 1969 el fil del naturalista del Beagle a El azar y la necesidad, la ciència, com a mínim a França, s’havia tornat marxista i Monod en va ser expulsat. Darwin defensava que no era possible mesurar la complexitat. Seguint l’anglès, Arsuaga va exposar que a priori no es pot saber si els organismes són pitjors o millors, i la simplificació i l’especialització són plantejades a la seva obra només com a possibilitats. Fins i tot, la idea d’un evolucionisme progressista com el que propugnava Lamarck molestava Darwin. Tampoc va estar d’acord amb Wallace, amb qui havia compartit una gran part del seu pensament, quan aquest darrer va situar l’home fora de l’evolució, descrivint-lo com a element únic i extraordinari subjecte, potser, a factors inexplicables.

Juan Luís Arzuaga conversa amb Josep M. Nadal, director de la Butaca Jaume Casademont /47/

/46/


Perfils Juan Luis Arsuaga: “Darwin tenia raó (en tot)” Juan Luis Arsuaga ha vingut a Girona a parlar de Darwin i de tanta raó com tenia, gairebé en tot. L'ha convidat la Butaca Casademont, el fòrum de debat que impulsa la Fundació que duu el nom del que va ser el primer president del Consell Social de la UdG, Jaume Casademont. Arsuaga es defineix com un estoic pur que creu que no controlem res i que el nostre marge de maniobra és mínim. Davant d'aquesta percepció de la realitat, proposa viure la vida amb dignitat. Juan Luís Arsuaga és catedràtic de Paleontologia a la Universidad Complutense de Madrid i ha impartit la docència en universitats d’arreu del món. Es codirector del jaciment burgalès d’Atapuerca, un lloc que de mica en mica, va deixant anar excepcionals testimonis del passat. Recorda que quan ell hi va arribar, a Atapuerca, s’explicava que la humanitat tenia cinc-cents mil anys d’antiguitat. Avui ensenya que en té un milió i mig. Arsuaga és un brillant comunicador i la seva fama atrau la gent. El dia 22 d’octubre, va omplir a vessar l’auditori de La Mercé. L’endemà va iniciar els debats de la Butaca Casademont en un auditori universitari més reduït, a l’auditori de l’edifici Mercadal. Malgrat el seu poder de convocatòria, va voler deixar clar que ell no ha fet mai divulgació i que en “tot això hi ha una confusió molt gran –va afirmar– perquè el que jo faig són assajos científics i la divulgació la fan els periodistes”. Va argumen-

“El meu objectiu com a científic no és descriure, sinó explicar”, va dir Arsuaga.

El seleccionisme que proposava és un fenomen purament adaptatiu, contrari a tota idea de perfecció, de complexitat. Les idees originals de Darwin van ser, cada cop més, utilitzades amb finalitats il·legítimes.

tar que el científic és subjectiu i que en l’assaig hi aboca la seva tesi i s’expressa amb diferents graus de complexitat. Aquesta confusió que ell critica afecta la valoració que, de la transferència del coneixement, es fa en el sistema universitari, perquè “el que fem és assaig i, per tant, és un treball de recerca com qualsevol altre i és d’aquesta manera que ha de ser valorat.” Del naturalista al científic “El meu objectiu com a científic no és descriure, sinó explicar” va dir Arsuaga. Descriure és el que feien els naturalistes del segle XVIII i XIX, com Humboldt, a qui el científic madrileny admira fins al punt que pensa reproduir l’ascensió al Teide que l’alemany va realitzar el 1799. “El nostre treball consisteix a trobar les lleis que regeixen la natura, hi ha, en canvi, qui busca el sentit de la història,” va prosseguir. En el decurs de la història diverses corrents de pensament han cregut que trobaven el motor, entendre-hi (en la història) un progrés. Els cristians en són uns d’aquests. Marx va creure que n’havia trobat un altre, de motor, que empenyia en una direcció determinada. També Hegel i els idealistes alemanys, els quals, parlant per boca del Faust de Goethe, creien “que empenyíem però érem empesos.” A diferència de tots ells, Darwin va afirmar que no hi ha direcció, que l’evolució canviava “com una fulla que mou el vent”. Els cristians i els marxistes no podien renunciar als paradisos que prometien i no van acceptar una teoria com aquella, a la qual van declarar-li una guerra que, en alguns casos, encara dura. Darwin, el gran desconegut “Darwin és antiprogrés i això cal explicar-ho bé” va insistir, quasi militant. Estem parlant d’un gran desconegut “perquè va ser ràpidament pujat als altars per abandonar-lo allà”. No va passar gaire temps entre la publicació del seu llibre, el 1859, i el fet de convertir-se en un referent que ningú llegia. “A Darwin li ha passat com al Che, o a Jesucrist, que han esdevingut tan coneguts que ningú no sap que és el que van dir i, en realitat, ens aproximem a ells a través d’intèrprets,” es lamentava Arsuaga. De manera contrària a allò que es pensa, Darwin no va ser el descobridor de l’evolucionisme perquè hi havia alguns precursors, com ara Lamarck o el seu propi avi, que ja n’havien parlat abans. El que ell va aportar és la

descripció del mecanisme de la selecció natural. El seleccionisme que proposava és un fenomen purament adaptatiu, contrari a tota idea de perfecció, de complexitat. Podem conèixer les diferències, però no podem arribar a saber quina de les diferències explica el resultat, o si aquestes es produeixen només per atzar. “Un dels problemes amb què topem en estudiar la teoria de Darwin és el raonament circular” va dir Arsuaga, una característica que va il·lustrar amb el següent exemple: “Per què n’hi ha un que ha guanyat? perquè és més fort. Per què és més fort? perquè ha guanyat.” L’evolució no té direcció i depèn, a la fi, de factors ambientals, perquè qualsevol variació la pot modificar. La biologia per Darwin depenia de la geologia. Arsuaga continuava ressuscitant el mite: “l’evolució no té propòsit ni sentit, és natural.” I continuava explicant que, quan Jacques Monod va reprendre l’any 1969 el fil del naturalista del Beagle a El azar y la necesidad, la ciència, com a mínim a França, s’havia tornat marxista i Monod en va ser expulsat. Darwin defensava que no era possible mesurar la complexitat. Seguint l’anglès, Arsuaga va exposar que a priori no es pot saber si els organismes són pitjors o millors, i la simplificació i l’especialització són plantejades a la seva obra només com a possibilitats. Fins i tot, la idea d’un evolucionisme progressista com el que propugnava Lamarck molestava Darwin. Tampoc va estar d’acord amb Wallace, amb qui havia compartit una gran part del seu pensament, quan aquest darrer va situar l’home fora de l’evolució, descrivint-lo com a element únic i extraordinari subjecte, potser, a factors inexplicables.

Juan Luís Arzuaga conversa amb Josep M. Nadal, director de la Butaca Jaume Casademont /47/

/46/


Les idees originals de Darwin van ser, cada cop més, utilitzades amb finalitats il·legítimes. Arsuaga va revelar que es van fer servir per justificar situacions de desigualtat, pel fet que gràcies a elles es podia defensar la supremacia com a resultat d’un propòsit determinístic: “sóc millor perquè l’evolució m’ha afavorit”. Contràriament, el darwinisme en sentit estricte, i això ho va voler deixar molt clar el conferenciant, és un evolucionisme sense esperança, en el qual la cooperació no es dóna i que només serveix per explicar el present en funció del passat. “No podem saber com és el món, però sí que podem saber per què és com és,” continuava. El problema de la consciència: Arsuaga va defensar que, com a científic, treballa per saber quan va aparèixer la consciència. “Som matèria conscient...però primer caldria poder explicar que és la consciència, una cosa que no sabem com funciona –i prosseguia– perquè resulta extraordinari veure com es produeix la continuïtat del jo, tot i que fins i tot la nostra estructura atòmica no és permanent i canvia”. És a partir d’aquesta evidència que sorgeix el problema de si la consciència pot arribar a ser independent del seu suport, és a dir, si pot donar-se fora dels humans, una consciència entesa com a comportament indistingible d’aquell que és humà. I és per la consciència que el discurs va anar arribant als Neandertals, els quals, vam saber, guarden un secret des de fa cinc-cents mil anys. La ciència no ha pogut esbrinar encara si tenien pensament simbòlic o si van arribar a articular paraules; vaja, si disposaven de consciència. El misteri es resisteix. Si, com defensa Arsuaga, els Neandertals haguessin arribat a parlar, a desenvolupar pensament simbòlic, Darwin tindria la raó (a la fi, en tot), perquè es demostraria que l’home és una baula més en l’engranatge de l’evolució. Una peça que la pròpia naturalesa (perduda) dels Neandertals confirmaria que no és única ni excepcional. Però si els Neandertals no van desenvolupar pensament simbòlic, si no van arribar a dir-se cap paraula, la raça humana esdevindria única i anòmala, el fruit d’una conjunció de factors inexplicables, que, com pensava Wallace, ens situa fora de l’evolució de les espècies. Arsuaga va afegir que, avui, encara hi ha tot de característiques humanes que als ulls dels paleontòlegs resulten inexplicables. “Per què no tenim ullals?” es preguntava. Si els humans som una excepció, Darwin seguiria tenint raó, sí, però no en tot. Atapuerca és possiblement la clau per desvetllar el misteri i Arsuaga voldria ser el seu revelador.

Controvèrsies que enriqueixen Joan Saldaña

La supervivència del més apte (the survival of the fittest) defineix en poques paraules el procés de la selecció natural que va proposar Darwin com a motor del canvi evolutiu de les espècies. Apte vol dir tenir més fills que arribin a ser fèrtils que la resta d’individus de la teva espècie, la qual cosa s’aconsegueix adaptant-se de la millor manera a l’entorn on es viu. Segons el context, una major eficàcia biològica tindrà a veure amb, per exemple, amagar-se millor, fugir més ràpid, o tenir més èxit entre els de l’altre sexe. Però si, segons es pensava en l’època de Darwin, la selecció natural és un mecanisme “purificador” que elimina els menys adaptats, de quina manera es manté la variabilitat genètica que observem entre els individus d’una mateixa espècie? Com és que no hem acabat tots essent George Clooneys (o totes Halle Berries)? Darwin era ben conscient que la falta d’una explicació convincent d’aquest fet era el punt feble de la seva teoria, i més quan per a ell l’herència era un mecanisme homogeneïtzador de les diferències. Així, en un cert moment, Darwin considerà l’ambient com el responsable del manteniment de la diversitat genètica entre els individus. Ell sabia, però, que aquesta no era la raó última d’aquesta variabilitat. Alguna cosa li faltava al seu raonament i que no va arribar a saber mai. Poc es podia imaginar Darwin que, després que l’aparició el 1859 del seu llibre On the origin of species by means of natural selection, un monjo austríac, Gregor Mendel, publicaria el 1866, en una petita revista local d’història natural, uns resultats que acabarien donant l’explicació que mancava a la teoria de l’evolució per selecció natural: les lleis de la segregació genètica. No fou fins el 1900 però que les lleis de Mendel no es varen redescobrir i, tot i que en un primer moment van semblar contradir Darwin, varen resultar ser el complement perfecte per superar les dificultats conceptuals del darwinisme. L’entesa entre ambdues teories donà lloc al que hom anomenà neodarwinisme o teoria sintètica de l’evolució. Darwin, al cap i a la fi, tenia raó ... tot i no saber-ne el perquè.

/48/


Les idees originals de Darwin van ser, cada cop més, utilitzades amb finalitats il·legítimes. Arsuaga va revelar que es van fer servir per justificar situacions de desigualtat, pel fet que gràcies a elles es podia defensar la supremacia com a resultat d’un propòsit determinístic: “sóc millor perquè l’evolució m’ha afavorit”. Contràriament, el darwinisme en sentit estricte, i això ho va voler deixar molt clar el conferenciant, és un evolucionisme sense esperança, en el qual la cooperació no es dóna i que només serveix per explicar el present en funció del passat. “No podem saber com és el món, però sí que podem saber per què és com és,” continuava. El problema de la consciència: Arsuaga va defensar que, com a científic, treballa per saber quan va aparèixer la consciència. “Som matèria conscient...però primer caldria poder explicar que és la consciència, una cosa que no sabem com funciona –i prosseguia– perquè resulta extraordinari veure com es produeix la continuïtat del jo, tot i que fins i tot la nostra estructura atòmica no és permanent i canvia”. És a partir d’aquesta evidència que sorgeix el problema de si la consciència pot arribar a ser independent del seu suport, és a dir, si pot donar-se fora dels humans, una consciència entesa com a comportament indistingible d’aquell que és humà. I és per la consciència que el discurs va anar arribant als Neandertals, els quals, vam saber, guarden un secret des de fa cinc-cents mil anys. La ciència no ha pogut esbrinar encara si tenien pensament simbòlic o si van arribar a articular paraules; vaja, si disposaven de consciència. El misteri es resisteix. Si, com defensa Arsuaga, els Neandertals haguessin arribat a parlar, a desenvolupar pensament simbòlic, Darwin tindria la raó (a la fi, en tot), perquè es demostraria que l’home és una baula més en l’engranatge de l’evolució. Una peça que la pròpia naturalesa (perduda) dels Neandertals confirmaria que no és única ni excepcional. Però si els Neandertals no van desenvolupar pensament simbòlic, si no van arribar a dir-se cap paraula, la raça humana esdevindria única i anòmala, el fruit d’una conjunció de factors inexplicables, que, com pensava Wallace, ens situa fora de l’evolució de les espècies. Arsuaga va afegir que, avui, encara hi ha tot de característiques humanes que als ulls dels paleontòlegs resulten inexplicables. “Per què no tenim ullals?” es preguntava. Si els humans som una excepció, Darwin seguiria tenint raó, sí, però no en tot. Atapuerca és possiblement la clau per desvetllar el misteri i Arsuaga voldria ser el seu revelador.

Controvèrsies que enriqueixen Joan Saldaña

La supervivència del més apte (the survival of the fittest) defineix en poques paraules el procés de la selecció natural que va proposar Darwin com a motor del canvi evolutiu de les espècies. Apte vol dir tenir més fills que arribin a ser fèrtils que la resta d’individus de la teva espècie, la qual cosa s’aconsegueix adaptant-se de la millor manera a l’entorn on es viu. Segons el context, una major eficàcia biològica tindrà a veure amb, per exemple, amagar-se millor, fugir més ràpid, o tenir més èxit entre els de l’altre sexe. Però si, segons es pensava en l’època de Darwin, la selecció natural és un mecanisme “purificador” que elimina els menys adaptats, de quina manera es manté la variabilitat genètica que observem entre els individus d’una mateixa espècie? Com és que no hem acabat tots essent George Clooneys (o totes Halle Berries)? Darwin era ben conscient que la falta d’una explicació convincent d’aquest fet era el punt feble de la seva teoria, i més quan per a ell l’herència era un mecanisme homogeneïtzador de les diferències. Així, en un cert moment, Darwin considerà l’ambient com el responsable del manteniment de la diversitat genètica entre els individus. Ell sabia, però, que aquesta no era la raó última d’aquesta variabilitat. Alguna cosa li faltava al seu raonament i que no va arribar a saber mai. Poc es podia imaginar Darwin que, després que l’aparició el 1859 del seu llibre On the origin of species by means of natural selection, un monjo austríac, Gregor Mendel, publicaria el 1866, en una petita revista local d’història natural, uns resultats que acabarien donant l’explicació que mancava a la teoria de l’evolució per selecció natural: les lleis de la segregació genètica. No fou fins el 1900 però que les lleis de Mendel no es varen redescobrir i, tot i que en un primer moment van semblar contradir Darwin, varen resultar ser el complement perfecte per superar les dificultats conceptuals del darwinisme. L’entesa entre ambdues teories donà lloc al que hom anomenà neodarwinisme o teoria sintètica de l’evolució. Darwin, al cap i a la fi, tenia raó ... tot i no saber-ne el perquè.

/48/



Engega 09 Revista de la Universitat de Girona