Engega 01, revista de la Universitat de Girona by Servei de Publicacions Universitat de Girona

01 juny 2007

REVISTA

UNIVERSITAT

GIRONA

Narc铆s-Jordi Arag贸 Girona de tots colors //////////////////////////// Un Parc a la mida de Girona ////////////////////////////

QUINZE ANYS d'UdG /1/ /1/

/1/

EDITORIAL

Engega Engega Engega és la revista de la Universitat de Girona. Neix amb la voluntat de reflectir la vida universitària, però no pas des d’una perspectiva endogàmica. Engega no és una revista per a consum intern. Ha de servir per oferir un punt de trobada als professors, al personal d’administració i serveis i als estudiants de la UdG, però també té la intenció d’obrirse definitivament a la societat: per ensenyar tot el potencial investigador, perquè la societat percebi el considerable cabal d’interessos i d’ofertes que presenta la Universitat, per intervenir en el progrés del nostre entorn. Perquè la UdG té coses a dir i molts projectes i realitats per ensenyar, per difondre. En el primer número d’Engega es parla d’una efemèride remarcable: els quinze anys d’existència de la nostra universitat. Fem memòria d’aquest període alhora que marquem el compromís per al futur. Així mateix, en una mena de tancament de cercle d’aquella aventura inciada el 1991, quinze anys després, Engega s’atura en la implantació del Parc Científic i Tecnològic. El lector podrà trobar a Engega esdeveniments recents que han tingut lloc a la Universitat, tractats amb una perspectiva interessant per a tothom. També hi trobarà entrevistes a personatges que han passat per la UdG o que hi han rebut una distinció; articles de fons, petits tastos, dossiers més extensos. Tot plegat, amb la voluntat de presentar un producte que necessita la vostra col·laboració per enfortir-se i millorar i per esdevenir una via de coneixement efectiva, dinàmica i periòdica de la Universitat de Girona.

/3/

EDITORIAL

/3/

SUMARI

Quinze anys d’Universitat ////////////////////////////// Editorial Quinze anys d’Universitat Ara ve el TAV! Un parc a la mida de Girona: el Parc Científic i Tecnològic de la UdG Narcís Jordi Aragó, Girona de tots colors Dreta i esquerra: les molècules quirals Premis del Consell Social a la recerca de batxillerat Suro Contra els vessaments de petroli Ernst Tugendhat, professor convidat a la Càtedra Ferrater Mora Benvinguda als becaris de recerca La televisió ja no és tan tonta Un pla d’igualtat entre homes i dones a la UdG Aula manga El Rector de la Universidad Intercultural de Chiapas

Engega. Revista de la Universitat de Girona Edita. Universitat de Girona Coordina: Josep M. Fonalleras Equip de redacció: Carles Gorini, Mar Bosch i Francesc Ten Fotografia: Marta Payeró (Publicacions) i els autors corresponents Il·lustració i disseny: Marc Vicens (Publicacions) Maquetació: Anna Ramirez i Jasmina Güell (Eram) Producció: Publicacions Dipòsit legal: Gi. 883-2007

Informació i subscripcions Publicacions Pl. Sant Domènec, 3, 17071 Girona Tel. 972 41 80 99 Edifici Les Àligues www.udg.edu/publicacions publicacions@udg.edu

/// 03 /// 05 /// 08 /// 12 /// 15 /// 20 /// 22 /// 25 /// 25 /// 26 /// 27 /// 27 /// 28 /// 29

Les motivacions que, al segle XX, van fer moure els responsables de la implantació dels estudis universitaris a Girona no difereixen gaire de les que van tenir, al segle XV, els jurats de la ciutat. “Car si no fundam dit Studi”, deien en una carta adreçada al bisbe per tal de promoure un estudi general que només existia sobre el paper dels decrets reials, “stimem que nostre fundament hauria pocha perpetuïtat e pus pocha reputació”. Aquell estudi general va tenir una vida fecunda però curta. Amb l’arribada del Decret de nova planta, va desaparèixer. Les intencions fundacionals, però, cinc segles més tard, s’assemblaven molt. La creació de la Universitat de Girona era necessària i imprescindible per consolidar un projecte universitari –fins aleshores fragmentat– en un tot únic i coherent i amb perspectives de futur. Al mateix temps, es contemplava el naixement de la nova universitat amb l’ineludible compromís d’adquirir i reforçar una sòlida reputació acadèmica i investigadora. En l’altre episodi de la història universitària gironina, el període liberal que va de 1869 a 1874, la carta de presentació del consistori que crea la Universitat Lliure de Girona també té punts de contacte amb les idees de just un segle després. En la restauració de l’ensenyament superior, i tal com recalca Jaume Sobrequés (Els estudis universitaris a Girona al llarg de la història, Ed. Col·legi Universitari de Girona, 1978), es deia que calia “fomentar los intereses materiales de la población, por cuanto mientras por un lado afluirán a nuestra Universidad todos o la mayor parte de los jóvenes que de esta provincia acuden hoy a la de Barcelona, por otra parte nuestros hijos gozarán de mayores ventajas”. En el moment de creació de la UdG, aquest va ser un dels criteris més debatuts: el de la necessitat d’establir a Catalunya un equilibri territorial que anava a favor

dels alumnes de cada regió i que convertia la universitat en un centre d’atracció d’inversions i en un motor econòmic de primer ordre. Va ser per aquest motiu, entre d’altres, que, després de la creació de la UPF, el govern de la Generalitat va considerar la conveniència d’eixamplar el ventall d’oferta universitària a zones del país allunyades de la influència barcelonina. Els casos de Girona, Tarragona-Reus i Lleida responen, tanmateix, a situacions diferents. Coincideixen en el fet que són universitats de fora de Barcelona, però les relacions d’interdependència en relació amb les universitats de les quals procedien són molt variades. En el cas de Girona, es donen la mà dos tipus de cultura universitària: la que prové dels estudis iniciats l’any 1968 sota l’adscripció a la UAB, que passa a ser l’Estudi General de Girona, provinent de l’antic Col·legi Universitari (amb titulacions de lletres, ciències, ciències socials, magisteri, infermeria, empresarials i dret), i la que deriva de l’Escola Politècnica Superior, dependent de la UPC (amb enginyeries tècniques i arquitectura tècnica). L’efervescència universitària a Girona és palpable des de finals dels seixanta. Però no és fins a la dècada dels vuitanta que es percep la necessitat de dotar-se d’eines més sòlides per convertir uns estudis que són fragmentats i parcials en un ens que els aixoplugui i que permeti un salt endavant. Per un costat, la voluntat d’esdevenir Estudi General neix un desembre de 1985; es consolida, anys més tard, com un dels centres més potents de la Universitat Autònoma. Per un altre, l’EPS augmenta progressivament la seva oferta i manté un alt nivell de rigor acadèmic i de contacte amb el món empresarial. Per bé que /5/

/4/

SUMARI

Informació i subscripcions Publicacions Pl. Sant Domènec, 3, 17071 Girona Tel. 972 41 80 99 Edifici Les Àligues www.udg.edu/publicacions publicacions@udg.edu

/// 03 /// 05 /// 08 /// 12 /// 15 /// 20 /// 22 /// 25 /// 25 /// 26 /// 27 /// 27 /// 28 /// 29

/4/

amb estructures diferents i amb diferents nivells de professorat, la unió dels dos grans blocs universitaris gironins s’acaba fent ineluctable. El 12 de desembre de 1991, el Parlament de Catalunya aprova la llei de creació de la Universitat de Girona, i aleshores s’inicia un procés de convergència. Primer, a través d’una Comissió Gestora, que planifica el primers curs de la nova UdG (1991-1992); després, amb l’elecció del primer rector de la Universitat, el doctor Josep M. Nadal, que exerceix el càrrec fins al 2002, i amb la constitució del Consell Social, presidit pel senyor Jaume Casademont. El mes de març d’aquell any pren possessió el nou rector, el doctor Joan Batlle. A partir del desembre de l’any 2006 és rectora la doctora Anna M. Geli. En aquests quinze anys, la UdG ha triplicat el nombre d’estudiants i, pràcticament, d’oferta acadèmica. Ha consolidat campus amb més de 100.000 metres quadrats, ha construït noves edificacions (centres, facultats, biblioteques, campus esportius, de serveis) i ha elevat de manera notable la seva capacitat de gestió, de recerca i d’investigació, amb divuit departaments i un centenar de grups de recerca, culminada amb la creació del Parc Científic i Tecnològic. La UdG, en aquests quinze anys, s’ha convertit en un motor decisiu de l’economia i de la vida social i cultural catalana i gironina. No solament s’ha expandit fins a esdevenir una institució sòlida i reconeguda a tots els nivells, sinó que ha avançat en l’excel·lència docent i en la transferència del coneixement, amb una presència constant en iniciatives de divulgació, projecció i discussió del saber a tots els nivells educatius.

Josep M. Nadal Farreras

Joan Batlle Grabulosa

Anna M. Geli de Ciurana

A Girona, com a mínim, la posició inicial no era la de demanar una universitat, perquè alguns pensàvem que era possible créixer convertint les escoles en facultats i tenint estudis de segon cicle, amb unes quantes facultats, però sense veure en la separació l’única solució. Però el fet d’estar allunyats dels centres de decisió, de no tenir departaments, etc., va fer que de mica en mica s’anés veient que ens havíem de convertir en un centre independent, tant de la UAB com de l UPC.

El risc de la UdG no ve del fet de ser una universitat petita, sinó de conviure en un país com aquest, en què els recursos marxen tots cap a la capitalitat, amb la conseqüència que s’està descapitalitzant el territori. En un país normal, ser petit seria un valor afegit. Aquí, però, amb el centralisme pot resultar un perill. Els avantatges de la nostra universitat es fonamenten, per exemple, en el fet de tenir classes no tan massificades. Resulta la mida perfecta perquè no cal que tinguis totes les carreres i, amb les que tens, pots treballar amb un nombre d’estudiants raonable. A més a més, l’entorn de la ciutat està molt bé, socialment, de mida adequada; fa que l’estudi sigui agradable.

He tingut la sort de treballar en la gestió de la Universitat de Girona en dues etapes ben diferenciades. En la primera, vaig poder participar en els fonaments del que havia de ser la UdG, en un període segurament d’incerteses però també amb un altíssim grau de compromís col·lectiu. En la segona, com a rectora, tinc el privilegi d’estar al capdavant d’una institució definitivament consolidada que es planteja nous reptes de futur., diferents dels que vam viure al començament de l’última dècada del segle passat, però tan apassionants com aleshores.

Un cop creada la UdG, els problemes més greus eren, per exemple, que ens trobàvem davant d’una inexperiència pràctica. Tot i tenir coneixements i referents, va ser difícil aprendre a gestionar una nova institució. D’altra banda, teníem una massa d’estudiants molt gran, i vam haver d’acollir-los i, al mateix temps, incentivar noves infraestructures per acollir-los en condicions. Aquest va ser, segurament, un dels reptes més intensos. És cert que hi havia grans diferències quant a desitjos i a sensibilitats en els dos grans sectors de la universitat: la politècnica i la universitat que en podríem dir literària. Primer, perquè els estudis són diferents; després, perquè els estudis tècnics estan pensats per a una professionalització de l’estudiant com a element clau, cosa que en els estudis de lletres no és tan clara. I també es donaven expectatives diferents en els cossos de professorat. Hi va haver un temps d’unes certes reticències que em penso honestament que la pràctica i la consolidació de la UdG van arraconar del tot.

La clau és el Parc Científic i Tecnològic. Si fracassem aquí aleshores sí que ens convertirem en una universitat que dóna títols però que no ha fet el pas necessari, que és la responsabilitat que tenim en el moment que hem lliurat un diploma. Perquè en el pas previ fins a donar-lo la responsabilitat és del professor, que faci bé la classe i que valori bé l’estudiant i asseguri els seus coneixements. És una tasca molt individual. Després, queda un altre pas, que consisteix a ajudar-los a arrencar en la seva etapa professional i obrir-los camins de finançament, de mercat, etc.

El fet és que la Universitat és un organisme viu que pensa en tot moment en el seu present i en la necessitat d’avançar per no romandre en un passat cofoi i conservador. Forma part de la seva essència aquesta lluita contra l’immobilisme, aquesta reflexió constant sobre quines són les aportacions que ha de fer a la societat. La UdG, en aquests quinze anys d’existència, és evident que s’ha mostrat com un potent motor econòmic. En tots els sentits: en la revitalització del teixit social de Girona, en el de convertir-se en una de les “empreses” amb més presència mediàtica, amb més treballadors, més generadora de riquesa... i el bo del cas és que la Universitat no fabrica cap producte estàndard. Fabrica, això sí, coneixement –la transmissió d’aquest coneixement, l’intercanvi d’idees. Aquest és, segurament, el gran salt que ens toca fer: participar més decididament, amb el mateix fervor col·lectiu dels inicis, en la solidificació d’una xarxa de transferències que ens facin ser un referent ineludible en el món econòmic del país. Ens toca fer aquest salt i uns quants més. Com el d’entrar en una Europa que es vol cohesionada i a la qual hem de respondre amb un plantejament dinàmic i flexible, per tal continuar i millorar l’esperit que ens va fer néixer i que ens manté vius.

Fotografia: Jordi S. Carrera

/7/

/6/

Josep M. Nadal Farreras

Joan Batlle Grabulosa

Anna M. Geli de Ciurana

Fotografia: Jordi S. Carrera

/7/

/6/

El TAV a les ciutats mitjanes: una qüestió d’oportunitat

Ara ve el TAV! Oportunitats i riscos de l’arribada del tren d’alta velocitat a Girona L’arribada del tren d’alta velocitat (TAV) i les infraestructures ha centrat una bona part del discurs dels candidats a l’alcaldia de Girona en aquestes darreres eleccions municipals. La mobilitat és una qüestió que interessa els ciutadans i que no és de fàcil i ràpida solució. La nova infraestructura apareix com un catalitzador que accelerarà les dinàmiques existents. Però aquest moviment es pot donar en sentit positiu o negatiu: allò que vagi bé anirà millor i el que estigui malament potser s’afeblirà fins a esmorteir-se. La revista Engega ha demanat a quatre professors de la Universitat de Girona que reflexionin sobre què pot representar l’arribada del TAV. Apostem per intentar conèixer quina és la situació actual en quatre fronts per entendre una mica millor allò que s’acosta: Jaume Feliu (professor de geografia) ofereix una guia per a navegants perduts que encara veuen el TAV com un mannà que ve del cel; José Antonio Donaire, professor de turisme i comunicació, escriu sobre les repercussions, si les ha de tenir, en el turisme. Lluïsa Faxedas, que a més de professora de la UdG és regidora de Cultura i Educació de l’Ajuntament de Girona, valora les possibilitats culturals de la ciutat, i, a la fi, l’exrector Josep M. Nadal alerta dels riscos i de les oportunitats que un element nou com el TAV pot aportar a la mateixa Universitat de Girona.

El tren d’alta velocitat (TAV) arribarà, tard o d’hora, a les comarques gironines, concretament a les ciutats de Girona i Figueres. La realització imminent d’una infraestructura llargament planificada i esperada per uns o reprovada per altres és una oportutat adient perquè els ciutadans i les institucions reflexionin sobre les conseqüències que pot comportar aquest nou servei de transport al nostre territori. Per tant, és convenient formular les preguntes adequades, ja que unes en són més que altres. Per exemple, una pregunta poc adient és “quins efectes econòmics tindrà el TAV a la nostra ciutat?” Pressuposa que podem predir un futur incert –qüestió impossible– i que podem aïllar concretament el efectes del TAV dins d’un sistema urbà dinàmic i complex –qüestió improbable. En canvi, pot ser més profitós i proactiu interrogar-se sobre com hauria de reaccionar la ciutat davant del nou servei o quines són les oportunitats i les amenaces que suposa el TAV per al nostre territori, urbà i no urbà. Són preguntes que es dirigeixen a l’acció, a emprendre polítiques i accions per incidir en el futur, modificar les tendències existents i aprofitar millor els recursos que tenim a l’abast. El TAV és un invent pensat originalment per unir ciutats grans i relativament allunyades entre elles i per competir amb el transport aeri. Però darrerament s’ha demostrat també que és molt útil per unir ciutats mitjanes properes a ciutats grans i competir amb el cotxe com a mitjà de transport diari. I és precisament aquest darrer ús el que es perfila com a transcendent per a les ciutats mitjanes catalanes (incloent-hi Perpinyà) i la seva rela-

ció amb Barcelona. D’aquesta manera, Girona se situarà a 30 minuts del centre de Barcelona i Figueres a 45 minuts. Formaran part d’una nova regió urbana més integrada. Tot fa suposar que, a curt termini, augmentarà la mobilitat per raons de treball i oci entre les ciutats gironines i Barcelona. El dubte es troba, però, en què succeirà a mitjà termini, en la dinàmica socioeconòmica. Seguint les experiències europees, els àmbits econòmics que són més sensibles a l’aparició del TAV són els relacionats amb la societat de la informació i l’entreteniment. Per aquesta raó, és convenient reflexionar sobre tres d’aquests àmbits crucials per al futur econòmic i social de les comarques de Girona: la Universitat, el turisme i la cultura i espectacles. La major integració que el TAV produirà en les ciutats catalanes comportarà, de ben segur, canvis en aquestes activitats. Els canvis es regiran per unes noves regles de competència, cooperació, especialització i màrqueting urbà, que poden comportar noves dinàmiques territorials que caldrà planificar. Això ha de ser pres pels agents locals com un estímul per adaptar-se a la nova situació i no caure en una actitud únicament expectant dels beneficis que pugui portar la nova infraestructura. Perquè, com diuen a Lleida, el “TAV porta, però també s’emporta”. Jaume Feliu Professor de Geografia de la UdG i autor de la tesi Les grans infraestructures de transport i el desenvolupament de la ciutat mitjana. El tren d’alta velocitat a les ciutats de Lleida, Avinyó i Novara. MODEL TERRITORIAL

EIX TRANSVERSAL FERROVIARI

EIX TRANSVERSAL FERROVIARI CORREDOR DE L’EBRE / CORREDOR MEDITERRANI

/9/

/8/

El TAV a les ciutats mitjanes: una qüestió d’oportunitat

EIX TRANSVERSAL FERROVIARI

EIX TRANSVERSAL FERROVIARI CORREDOR DE L’EBRE / CORREDOR MEDITERRANI

/9/

/8/

L’impacte del TAV en la vida cultural Des del punt de vista de l’activitat cultural, l’arribada del TAV a Girona només ens pot portar avantatges. Tenir Barcelona a mitja hora vol dir que tots els gironins i gironines que ho vulguin ho tindran més fàcil per accedir a la seva impressionant oferta cultural; però sobretot vol dir que tots els barcelonins i barcelonines (i la resta de catalans, és clar!) tindran menys excuses per no venir a Girona a gaudir de les nostres propostes: el barri vell i el patrimoni arquitectònic de Girona, la programació de Temporada Alta o la de l’Auditori, per exemple, també estaran “només” a mitja hora del centre de Barcelona. Certament, la possibilitat d’accedir a més oferta cultural pot generar una major competència; però això hauria de tenir només efectes positius, perquè ens obliga per una banda a esforçar-nos més encara a garantir la qualitat de les nostres activitats i béns culturals, i per l’altra a augmentar-ne la difusió i promoció per tal que es converteixin en referències ineludibles per a qualsevol que vulgui gaudir de l’oferta cultural del país. Aquesta major proximitat física també haurà de facilitar que els creadors i agents culturals de Girona ho tinguem més fàcil per accedir a més oportunitats de formació i contacte amb persones i amb centres culturals d’arreu de Catalunya. Per tant, treballar a partir de l’establiment de xarxes, intercanvis i projectes de col·laboració s’anirà convertint en una dinàmica cada vegada més habitual, que ens permetrà a tots enriquir els propis discursos i connectar amb els dels altres. Cal no oblidar, finalment, que el TAV també ens situarà a només mitja hora de Perpinyà; aquesta nova centralitat de Girona ens ha de servir per acabar-nos de projectar com a ciutat que, en matèria cultural, ha de ser referència d’un territori tan ampli com el de l’Euroregió, com a mínim. Ser capital no és un títol que es concedeixi, sinó que és un reconeixement que es guanya treballant; però sens dubte la situació geogràfica de Girona, juntament amb la proximitat que el TAV ens proporciona, ens han de facilitar convertir-nos en una ciutat que, més que mai, sigui punt de trobada de persones i projectes que tinguin la mirada posada molt més enllà dels nostres límits administratius. Lluïsa Faxedas. Professora de la Universitat de Girona i regidora de Cultura i Educació de l’Ajuntament de Girona.

El TAV i el turisme El futur ja és aquí El ferrocarril no ha assolit un paper rellevant en el joc dels desplaçaments turístics europeus. Només un 7,5% dels moviments turístics dels catalans es realitzen amb tren i aquest percentatge és inferior en aquelles comunitats on el tren d’alta velocitat està instal·lat des de fa anys, com Andalusia o Castella-la Manxa. La tradició dels desplaçaments amb automòbil, el baix cost unitari dels desplaçaments amb autobús i el fort creixement dels vols de baix cost fan pensar que la irrupció del tren d’alta velocitat no suposarà un canvi estructural del model turístic de la ciutat de Girona (ni el de les ciutats intermèdies, com Figueres). Tanmateix, els estudis sobre el comportament dels turistes europeus mostra un increment exponencial de les estades curtes (short breaks). Aquests nous moviments es caracteritzen per un elevat grau d’espontaneïtat, una elevada despesa mitjana i una forta demanda de productes diversos i innovadors, des dels esdeveniments fins a les noves propostes culturals. L’emergència dels short breaks pot atorgar una nova funció al tren d’alta velocitat, per la seva competitivitat en l’accessibilitat gate to gate (de la “porta de casa” a la “porta de la destinació”) que compensa el diferencial de preu. Els estudis també mostren una creixent utilització del tren d’alta velocitat en el mercat de les MICE (meetings, incentius, congressos i exhibicions), un mercat potencial a Girona per la renovació de la planta hotelera i l’obertura de l’Auditori de Girona. José Antonio Donaire Professor a la Facultat de Turisme i Comunicació.

La Universitat ben aviat canviarà. El món globalitzat introduirà elements nous que algunes vegades tot just comencem a intuir però que sovint encara no podem ni imaginar. Però els canvis hi seran i no tardaran pas gaire a fer-se presents. Els més impactants es relacionen amb la nova mobilitat dels estudiants. I el TAV en simbolitza el tret de sortida. Un nou espai, una nova concurrència L’espai global posarà la Universitat de Girona en concurrència amb totes les altres universitats catalanes (i europees). L’educació a distància, combinada sovint amb curts períodes presencials, permetrà que tots els estudiants puguin matricular-se a universitats d’altres territoris, especialment quan la tria de l’estudi sigui ja molt ferma (especialment en els postgraus). També els títols tindran la mateixa validesa, com a mínim a tota la UE, alhora que els idiomes de mica en mica deixaran de ser una barrera.

Uns nous estudiants, unes noves maneres d’ensenyar De la mateixa manera que estudiants gironins podran estudiar a altres universitats de la UE, estudiants d’altres territoris podran matricular-se, i ho faran si som capaços d’atreure’ls, a la UdG. Cal, però, trobar quina “marca” d’universitat volem. L’atenció a l’estudiant, l’alta qualitat docent i la qualitat de vida són factors favorables importantíssims. Al mateix temps, la tipologia dels estudiants del propi territori canviarà quan el boom demogràfic provocat per la immigració actual arribi a l’edat d’entrar a la universitat i econòmicament pugui fer-ho. A més, els joves de l’Amèrica del Sud seran un important jaciment d’estudiants universitaris a l’Estat espanyol. De fet, avui ja hi ha un increment important d’estudiants sud-americans en els màsters i doctorats. Ja ens ho hauríem d’estar preguntant: com podran afectar la nostra universitat aquests canvis, especialment aquesta nova tipologia d’estudiants? Quines mesures hauríem d’estar prenent per afrontar-los amb èxit? Més que discutir sobre reformes, ja hauríem d’estar canviant alguna cosa. Perquè el canvi començarà de seguida. El TAV situarà Girona a 30 minuts de Barcelona. I això ens pot dur a la mort. Però no hem d’oblidar, i massa sovint ho fem, que el TAV també situarà Barcelona a 25 minuts de Girona. I és que l’anada i la tornada duren el mateix. I Perpinyà o Montpeller també seran a tocar. Per tant, el TAV també pot representar una oportunitat esplèndida. La por? Que tot depèn de nosaltres. Josep M. Nadal Catedràtic i exrector de la UdG.

/11/

/10/

Privada, segons acord de 28 de desembre de 2001. A partir d’aquell moment la Fundació va centrar els seus esforços en la materialització de l’espai físic que havia de formar el Parc, com eren la construcció dels edificis i l’adequació de l’entorn urbà. El que havia estat un espai difús esdevindria ciutat.

Un equipament capdavanter per a un territori de referència El Parc Científic s’aixeca en uns terrenys de 73.000 m2 a la zona de la Creueta, i es preveuen una mitja dotzena d’edificis amb nom propi. El primer i més gran és el Jaume Casademont, que, amb 8.300 m2, té per objectiu concentrar els serveis relacionats amb la recerca aplicada i la transferència del coneixement. També hi tindran cabuda un viver d’empreses de base tecnològica, els serveis d’administració general del Parc, l’Oficina d’Investigació i Transferència Tecnològica (OITT) i el Trampolí Tecnològic. El cost d’aquest edifici s’acosta als vuit milions d’euros, que han estat finançats per la Universitat de Girona, fons del FEDER, la Diputació de Girona i la Generalitat de Catalunya.

Edifici Jaume Casademont. Vista exterior

Un Parc a la mida de Girona ////////////////////////

El Centre de Noves Tecnologies Alimentàries (CENTA)

Posar en servei un Parc Científic i Tecnològic no és una qüestió d’oportunitat, sinó la representació d’una voluntat de llarg abast. És una aposta que ha costat deu anys que prengui cos i que demana temps per demostrar el que pot arribar a fer. Els seus orígens es troben en el canvi de paradigma en l’ensenyament superior que va produir-se en la segona meitat dels anys noranta, un temps en el qual la UdG havia consolidat una

Edifici del Centre d’Investigacions en Robòtica Submarina

L’edifici GiroEmprèn serà un edifici tecnològic. Aquest centre d’empreses estarà equipat amb serveis avançats pel que fa a les comunicacions perquè permetin desenvolupar les tasques de R+D+I que es requereixin. S’hi instal·laran centres de recerca, departaments tècnics, laboratoris i els departaments de projectes de les empreses que ho demanin o els d’aquelles que encara no en tinguin i vulguin apostar per la investigació i el desenvolupament com a valor afegit del seu negoci. Aquest edifici, amb 11.000 m2, és el més gran del Parc Científic i disposarà, a més a més, de laboratoris biològics per a ús d’empreses i iniciatives d’investigació en el marc del projecte BiotechGirona. El seu cost estimat és d’uns 12 milions d’euros, finançats per un crèdit hipotecari concedit a la Fundació Parc Científic i Tecnològic.

intensa activitat de relació amb empreses i institucions. L’equip de govern va assumir, aleshores, les noves tendències que demanaven una major implicació de la universitat en la societat, per la qual cosa era necessari reforçar i multiplicar l’impacte de la institució en el territori. Les primeres propostes relatives al nou projecte es van elaborar durant el segon semestre del 1998. En aquells primers dies es van proposar diversos noms: Parc de Recerca Industrial, Parc de Recerca i Desenvolupament Industrial, Parc de Tecnologia de Girona... Els terrenys que havien d’acollir-lo es preveien en un solar a tocar de Montilivi, tot i que, a la fi, en sorgir una oportunitat a la Creueta, es va considerar aquesta com la millor opció. La feina feta els anys 1999 i 2000 va donar al Parc la seva primera fesomia. D’aquesta manera va néixer una estructura organitzativa que s’articulava amb el nom Fundació Parc Científic i Tecnològic de la Universitat de Girona, Fundació

El CIRS és el tercer d’aquests edificis. Les inicials responen a Centre d’Investigació de Robòtica Submarina i al seu interior s’ha construït una piscina, d’una fondària que arriba als cinc metres, que disposa d’una sala submergida de 20 m2 per a l’observació. Disposa de sistemes d’il·luminació submergits, generadors de turbulències i tot el maquinari necessari per a desenvolupar la seva funció dins uns criteris d’excel·lència. L’usuari principal del CIRS serà el Grup de Visió per Ordinador i Robòtica de l’Institut d’Informàtica i Aplicacions, que aplega prop de setanta investigadors.

Un altre nom que cal tenir en compte és el CENTA, Centre de Noves Tecnologies Alimentàries. Aquest és un projecte conjunt entre l‘Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA), la Universitat de Girona (UdG), el CIDEM i empreses del sector. Aquesta planta pilot estarà dotada per al desenvolupament de les tecnologies de conservació basades en microorganismes. L’edifici, de dues plantes, està equipat amb miradors, per facilitar les activitats de formació i demostració. Té una superfície

El Parc Científic i Tecnològic de la Universitat de Girona es disposa a acollir gairebé mig miler d’investigadors, una cinquantena d’empreses i grups de recerca amb la voluntat de consolidar-se com a trampolí tecnològic per a diversos sectors industrials gironins. En el Parc que s’està bastint a la Creueta conflueixen els esforços de la Universitat, l’Administració i l’empresa per fer de Girona un lloc capdavanter en la indústria del coneixement. El Parc Científic i Tecnològic es presenta com la materialització del compromís de la UdG en el que ja s’anomena la tercera missió de l’ensenyament superior, que consisteix a contribuir al desenvolupament econòmic del territori de la seva àrea d’influència. Amb aquest equipament, la UdG incideix en l’objectiu essencial de comercialitzar adequadament els resultats de la recerca desenvolupada a la Universitat, i sobretot el de fomentar la creació d’empreses per part dels estudiants i dels mateixos professors.

de 1.500 m2 i un cost aproximat de tres milions d’euros, finançats per fons FEDER i pel CIDEM. El CENTA serà el primer centre de fora de la demarcació de Barcelona que forma part de la Xarxa de Centres Tecnològics de la Generalitat de Catalunya.

Edificis del Parc Edifici Jaume Casademont Edifici CENTA. Centre de noves tecnologies alimentàries Edifici CIRS Centre d’investigació en robòtica submarina Edifici Giroemprèn Edifici Narcís Monturiol Edifici ICRA Institut català de la recerca de l’aigua

El Narcís Monturiol és un espai que ha d’hostatjar tres projectes diferents. El primer és el Centre de Recerca i Innovació per a les Indústries Turístiques (CRIIT). Un altre és el Centre de la Imatge Digital i Producció Multimèdia (UdGiTaL). El tercer projecte és el del Centre de Recerca en Visualització, Realitat Virtual i Interacció Gràfica. Tots tres han de compartir un edifici de 7.500 m2 destinat també a acollir les activitats relacionades amb la indústria turística. El seu cost és de vuit milions i mig d’euros, finançats per la Generalitat de Catalunya a través del retorn dels crèdits del Ministeri d’Educación i Ciència obtinguts pel Parc. /13/

/12/

Edifici Jaume Casademont. Vista exterior

Un Parc a la mida de Girona ////////////////////////

El Centre de Noves Tecnologies Alimentàries (CENTA)

Edifici del Centre d’Investigacions en Robòtica Submarina

/12/

que d’una altra manera no es donarien i no revertirien en la societat. Condom, que també ha ocupat la gerència del Parc de Recerca i Innovació de la UPC, ho confirma: “Si deixem tot el joc en mans de la iniciativa privada, determinades parcel·les queden per conrear per manca d’estímuls. Òbviament, en mercats altament competitius, l’empresa només s’ha d’ocupar d’allò que li proporciona retorns econòmics”.

Un Parc a la mida de Girona Pere Condom és el director general del Parc (PCT). Ell és enginyer industrial i doctor, amb una tesi sobre transferència de tecnologia i creació d’empreses de base tecnològica. Destaca que “les administracions públiques han optat pels Parcs com a eina central de la política d’innovació” i és dins d’aquest corrent que s’emmarca l’esforç que es fa a Girona per tenir amb una plataforma d’aquestes característiques. “Els PCT reforcen la recerca i són una eina fonamental en la transferència de coneixement i de tecnologia”. En uns mercats cada vegada més globalitzats i en què cada dia l’aportació dels PCT és més important, Girona ha de fer “una aposta per l’equilibri en la seva oferta i oferir l’excel·lència pel que fa a les condicions dels serveis”, prossegueix. Els PCT fan, a més, una feina transcendent perquè aconsegueixen dinamitzar projectes que en els primers estadis de la recerca no resulten atractius a l’empresa privada. És a dir, possibiliten la concurrència en el mercat de resultats d’investigació

L’ENTREVISTA

El sisè edifici és el que hostatjarà l’ICRA, l’Institut Català de Recerca de l’Aigua, que és un projecte conjunt entre la Generalitat de Catalunya, la Universitat de Girona i l’Agència Catalana de l’aigua. Amb una superfície de 5.000 m2, és el darrer dels que s’ha començat a construir. La previsió de cost és de vuit milions d’euros finançats per fons FEDER i la Generalitat de Catalunya.

Narcís-Jordi Aragó /////////////// L’edifici Narcís Monturiol ha d’hostatjar tres centres de recerca diferents

Girona de tots colors La vida de Narcís-Jordi Aragó és la del compromís cívic en la recerca i la difusió de la cultura gironina. Nosaltres el trobem a casa seva, llegint els textos presentats als Jocs Florals i Literaris Escolars de Girona, del jurat dels quals aquest any forma part. En reconeixement a la seva trajectòria, la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona ha acordat concedir-li la Distinció al mèrit cultural.

Girona ja fa quinze anys que té universitat. Com veieu la integració de la seva gent en la ciutat? S’han produït els canvis que esperàveu? Hauríem de dir que no. Nosaltres pensàvem –potser de manera ingènua– que els professors i estudiants universitaris serien el motor cultural de la ciutat, que les coses canviarien. Això no s’ha produït, la ciutat no se n’ha aprofitat en aquest sentit. Em sap greu assistir a actes i no veure-hi mai la gent que en teoria hi hauria d’haver, tant estudiants com professors. Les facultats de ciències tenen una altra mena de relació amb la societat, a través de les empreses, que segurament és una cosa més profunda i més eficaç. Parlant de la de Lletres, que és la que tant havíem defensat que fos a dins de la ciutat precisament per això, perquè li donés vitalitat, hi ha una certa limitació, frustració. Quants com vós pensàveu que Girona havia de tenir universitat? Edifici Jaume Casademont. Interior

Tenir una universitat a Girona era un desig molt compartit. La gent que tenia interès en la formació i en la cultura entenia

que era necessari que la ciutat tingués un centre d’estudis superiors. Penso que va ser Villar Palasí qui va afavorir l’obertura de col·legis universitaris, una fórmula que es va interpretar com una estratègia per diluir la protesta universitària que s’havia anat fent grossa a Barcelona o Madrid. El resultat foren centres petits, pacífics i sense problemes. Com era el vostre món de joventut? La joventut era molt sotmesa als pares, cosa que avui sembla inexplicable. Els pares eren unes persones a les quals s’havia d’obeir, la seva voluntat estava per damunt de les apetències personals. Era un món de joves molt tancats aquí, que havíem vist el món per un forat i que tampoc no teníem massa ambició per descobrir-lo. Estem parlant de finals de la dècada dels quaranta. No hi havia un horitzó d’estudis gens interessant; el món aquí s’acabava en el batxillerat o anant a la Normal i sent mestre. També hi havia el Seminari, que impartia una bona formació. Això va motivar que la gent que es quedava fos de la manera que va ser. /15/

/14/

L’ENTREVISTA

Narcís-Jordi Aragó /////////////// L’edifici Narcís Monturiol ha d’hostatjar tres centres de recerca diferents

Tenir una universitat a Girona era un desig molt compartit. La gent que tenia interès en la formació i en la cultura entenia

/14/

No vàreu poder triar estudis?

De què vivíeu?

Sí que es podia triar estudis. La cosa que va condicionar que jo no ho fes va ser que a casa no els venia bé que jo me n’anés. Jo era fill únic, els pares eren relativament grans i jo tampoc en tenia excessives ganes. Aleshores, si m’havia de quedar a Girona, no podia triar els estudis. No vaig fer la carrera contra la meva voluntat, ja m’agradava també, el dret. A més a més, lligava amb la tradició familiar, el meu pare era procurador dels tribunals, el meu avi també, el meu oncle era un advocat important de Girona. Sabia que em seria fàcil obrir-me camí perquè a Girona d’advocats tampoc n’hi havia tants. El que passa és que la meva il·lusió era fer lletres, i em deien: “De moment fes aquesta i després ja veurem”. Quan vaig acabar havien passat cinc anys i la cosa encara estava més complicada, i jo el que volia aleshores era fer algun calé. Vaig fer d’advocat durant vint anys, que Déu n’hi do!.

Del despatx d’advocat, compaginant ambdues activitats. També durant deu anys vaig fer de corresponsal de Tele Expres, però a tant la peça. No en feia prou i havia de seguir fent d’advocat, i això va ser així fins que va sorgir una oportunitat a la Cambra de Comerç, amb un sou estable i una seguretat per al futur, perquè el despatx d’advocat s’anava aprimant a mesura que jo dedicava més esforços i il·lusions a l’exercici viu del periodisme.

Què us va fer decidir el pas de l’advocacia cap al periodisme i l’escriptura? La vocació. L’exercici de l’advocacia era per a mi una cosa antipàtica. No es tractava de l’estudi del Dret, cosa que sí que m’agradava, sinó el tracte amb la clientela, amb gent amb què t’entens i gent amb què no t’entens gens. És una professió lligada a l’atzar, sense saber si guanyaràs o perdràs; vius sempre de penent que uns senyors decideixin, cosa que pel meu caràcter no m’acabava de satisfer. La satisfacció que em proporcionava escriure no em provocava cap d’aquests problemes; em sentia realitzat transmetent allò que jo sabia, per crear opinió sobre les coses que passaven, i això devia voler dir que jo em sentia més periodista que cap altra cosa. Vaig començar a fer periodisme com vaig poder, allà on hi havia possibilitats de fer-ne, com a Vida Catòlica, una revista que suplia la falta de llibertat i que s’escapava de la censura, precisament, perquè era de l’Església. Allà podia dir coses –que tampoc no en deia tantes– i donar una visió del món i de la ciutat una mica més oberta que la que donaven els mitjans oficials.

Així doncs, vàreu deixar la comoditat d’una feina estable per llançar-vos a la incertesa de la vida d’escriptor? Sí, i tant, incertesa total. Vida Catòlica era una revista en què no es plantejava que ningú hagués de cobrar res per treballar. Aleshores els joves tampoc no teníem la pretensió de cobrar. També vaig treballar deu anys a la ràdio, en un programa els dissabtes al vespre en paral·lel a la línia de la revista. En aquell temps la gent s’estava a casa per escoltar la ràdio els dissabtes al vespre; aquí tampoc vam cobrar mai ni un ral. Després va venir Presència, que va ser una altra aventura complicada en què tampoc no hi havia diners. Si la gent hagués cobrat no hauria durat ni vuit dies: vam estar deu anys sense cobrar.

la Guerra, però el moment era prou complicat per decidir no tirar endavant l’empresa. Sí que va reeixir a editar una revista, per a la qual tenia un permís estrany que se l’autoritzava a intercalar tres pàgines en català. Va tenir la precaució de proposar un títol afí al règim –Presència–, que es podia llegir en català i en castellà i que a més a més es podia relacionar amb el joseantonià “Presente”. En aquella època Bonmatí, un catalanista convençut, s’havia guanyat una certa bona relació amb el règim. En els primers anys es va posar en mans d’una gent molt radical capitanejada per Carmen Alcalde. Van fer una revista molt ben feta i bonica, però a Bonmatí no li anava gens bé perquè no era el que ell volia. La cosa es va aguantar com va poder durant dos anys, però després van començar a caure multes i segrestos, que era la tàctica del Ministeri: ofegar les publicacions. Quan es van acumular unes quantes multes quantioses es va veure que no es podia continuar i la publicació va passar a nosaltres, cosa que va fer que l’editor visqués durant una època molt tranquil. Després nosaltres també ens vam radicalitzar, però cap a una banda que a Bonmatí ja li anava bé, tot i que a la fi també va acabar comportant-li problemes. Va ser molt liberal i ens va deixar fer perquè en el fons el satisfeia veure que, malgrat les distàncies, reproduíem amb un altre estil les lluites que ell de jove havia viscut.

Locutor de Ràdio Girona amb Josep Maria Verdura, any 1952

De Presència no vaig cobrar mai res. De fet, la revista ens la van tancar per això, perquè no cobràvem. Era una revista que semblava de debò però era amateur, sense un consell de redacció que seguís la normativa vigent, i per aquí ens van enxampar. Com que no van gosar tancar-nos pels continguts, ens van enviar una inspecció de treball, que va veure que allò no era una empresa, amb redactors i director pagant la cotització a la Seguretat Social; allò era un tip de riure! El Tribunal Suprem va reconèixer que hi havia hagut una extralimitació en la decisió del Consell de Ministres. Amb el president Tarradellas a l’exili a Perpinyà, el 1977 (foto: S. Martí)

Aquí reapareix el Narcís-Jordi Aragó advocat? En aquest procés vaig treballar amb Ramon Congost, pare de la degana de la Facultat de Lletres, que va ser qui ens va representar a Madrid. Ens vam posar d’acord en el redactat, en el qual vam haver de ser hàbils com ells. Ens portaven per la via administrativa i vam jugar a fer el pagès, a dir-los que tenien raó, que havíem fallat, però que no mereixíem una sanció del Consell de Ministres que retirés del Registre de Publicacions l’empresa Presència, SA. Haver mantingut els arguments lluny de la politització ens va servir perquè el tribunal ens donés la raó.

Per què Presència, per què aquest nom? Presència la va fundar Manuel Bonmatí. Era corredor de comerç, banquer, havia estat un destacat membre de la Lliga a Girona i periodista per afició. Va voler fer un diari a Girona després de

Sentiu alguna enyorança dels temps de Presència i Tele Expres? No, de cap manera. Existeix la nostàlgia de les aventures romàntiques, però no ho era, de bonic. Era estimulant, érem joves, però la situació no era agradable. De cap manera no voldria tornar a allò. Això d’ara està molt més bé. Serà més avorrit, serà menys engrescador, però és la normalitat de la vida. La democràcia és el sistema que funciona més bé, sense ser perfecte, i allò altre era una situació d’injustícia radical i d’opressió permanent. Nosaltres vam fer el que vam fer sense haver vist res més. Jo no sé si el senyor Bonmatí i la gent de la seva generació van tenir una frustració molt més gran que la nostra, que havíem entrat a la vida racional en ple franquisme. El que ara ens sembla impossible nosaltres ho trobàvem normal –fins al cap dels anys que no ens en vam adonar– perquè quedava dins d’aquell món d’obediència com la que devíem als pares. Es

confabulava tot plegat: l’ambient religiós, l’ambient de les famílies. No es podia fugir d’aquest cercle, i tot ajudava que el món fos així de tancat. Fins que no vam començar a veure que el món era d’una altra manera van passar anys. Vam aguantar perquè no teníem experiència de la llibertat.

Subscriuríeu que aquella Girona grisa i negra va ser per molts anys una ciutat de franquistes i capellans? Sí, sí, i tant. Nosaltres vam fer el llibre Girona, grisa i negra just en aquesta taula que estem ara, amb Just Casero, Pius Pujades i Jaume Guillamet, per això, per denunciar la situació en què vivíem, camuflant-la sota aspectes culturals però denunciant la situació d’una ciutat que era grisa i que era negra. Mai no hem hagut de rectificar, d’admetre que ens havíem passat de rosca. Ho vam fer amb tanta discreció com vam poder perquè el llibre superés la censura, però també va quedar clar que allà hi havia una situació que no era desitjable.

Vàreu topar amb la censura, doncs... Jo vaig tenir molta sort, perquè la censura de veritat –la que va durar fins a la Llei de premsa– no la vaig viure. A Vida Catòlica no la passàvem: l’Església tenia tant de poder que no l’havia de passar (per això ara es queixen, perquè en tenien tant que ara no se’n saben veure sense). Per tant no ens calia portar res a censurar. A Presència ja hi havia Llei de premsa, però durant un temps vàrem viure sota la llei d’excepció i allò va ser molt empipador. En aquells moments fins i tot un article meu va rebre i ens vam trobar que no sabíem què publicar, però alguna cosa havíem de posar perquè estava prohibit deixar espais en blanc. Vam decidir oferir receptes de cuina, una cosa normal ara i molt estranya aleshores. En un d’aquests articles, un mes de febrer, vam voler escriure uns refranys, un dels quals cridava a la fi de l’hivern i l’arribada de la primavera. Això va ser considerat una al·legoria –eren tontos però no tant– i també ens ho van censurar. Havíem d’aprendre a escriure de manera críptica, a parlar entre línies, i potser ens va ajudar a escriure millor.

“Era estimulant, érem joves, però la situació no era agradable. De cap manera no voldria tornar a allò. Això d’ara està molt més bé” Afirmeu que estàveu fascinat pel periodisme i per la literatura. Quines eren les vostres lectures? Les primeres lectures? Les infantils van ser La tria, de Joan Maragall. Va ser un llibre fonamental, en què vaig descobrir la poesia catalana, que també vaig trobar en Verdaguer, però que em semblava una mica més passat de moda. Maragall em va omplir molt, va ser el meu primer referent. /17/

/16/

No vàreu poder triar estudis?

De què vivíeu?

Locutor de Ràdio Girona amb Josep Maria Verdura, any 1952

/16/

No sabria explicar gaire bé com es va anar eixamplant el meu bagatge literari. Potser va començar per un llibre, Història, de Jaume Vicens Vives i Enric Bagué, un llibre per a adolescents que està escrit meravellosament bé i que fa entendre que els fets que els historiadors expliquen d’una manera freda es poden escriure amb veritable càrrega literària. Una altra descoberta va ser Carles Rahola, que comença a interessar-me perquè parla de la meva ciutat. Després passo a resseguir tota la seva obra, que, per altra banda, era del tot introbable i per sort hi havia alguns volums aquí a casa. Rahola m’interessa per aquesta idea que jo també he volgut continuar, la de dir les coses que la gent experta explica fredament, científicament, explicar-les literàriament, posar-li una punta de literatura a tots els escrits, cuidar molt l’estil perquè sigui planer, entenedor, creatiu, que sigui atractiu i tingui color, que respiri, i això ho he intentat fer amb tots els meus llibres, i també amb el periodisme sempre que m’ho permetia. Caldria afegir els poetes catalans en general, sobretot els noucentistes. També en Tomàs Garcés, Carles Riba, Pere Quart, Vinyoli o Espriu jo trobaria el món literari que forma els meus referents. No ho ha resultat tant el dels novel·listes; potser se’n salva Bertrana perquè em toca molt de prop, escriu del que conec i he viscut. La novel·la en general m’interessa poc i cada vegada menys, diria. Per tant, els meus referents no serien novel·listes sinó poetes.

Què us va portar a escriure sobre la vostra ciutat i el seu entorn? Heu tingut consciència de cronista? És com allò de la vocació. Si decideixo no marxar de Girona ja implica una fixació en el món de la pròpia ciutat. Les circumstàncies també hi han ajudat: vaig començar en una revista local, vaig ser corresponsal de la meva ciutat, el primer llibre que vaig poder fer (perquè aquesta és una altra història; van passar anys en què cap gironí no va escriure un llibre: Pla Cargol, Gironella i prou. No hi havia escriptors, ni poetes, ni per descomptat editorials. Aquells anys eren d’un desert creatiu absolut) era

una mena de crònica viva de la ciutat en què, com que no em veia en cor de fer-la sol, vaig demanar ajut a aquells que tenia més a prop. I si tot això ha sortit bé ha estat per aquesta passió exagerada que tinc per la meva ciutat, que he heretat en part dels meus avantpassats, del meu oncle Rafael. És una cosa que forma part de la meva genètica.

Us han definit com a agitador cultural. La cultura sempre necessita ser sacsejada? Agitador! Ja vaig sentir que ho deien; també ho diuen de Rafael Masó. Agitador és una paraula que trobo excessiva. Potser animador o promotor cultural seria més adequat. Sempre he estat en disposició –o forçat per les circumstàncies– de fer tota mena d’actes: recitals, funcions de teatre, números orals de Presència quan no ens els prohibien... Sempre he intentat de participar en els esdeveniments culturals quan m’ho han demanat o quan m’he sentit obligat a fer-ho. La paraula agitador em fa pensar en el maig del 68 -una experiència que el senyor Sarkozy diu que vol abolir- que va ser una experiència molt important i interessant, que va existir i va tenir una gran repercussió en l’ànim de tots plegats, i em sembla una monstruositat voler-ho ara suprimir. Allò sí que va ser agitació, una paraula que identifico amb la lluita de carrer i les barricades de llambordes. Jo no ho he fet mai, això, ni crec que s’hagi de fer, tot i que quan ha succeït –en aquestes grans ocasions històriques– he celebrat que hi hagués algú capaç de fer-ho assumint les conseqüències que se’n derivessin. Però des de l’òptica de la ciutat pacífica i tranquil·la que és Girona, el que calia fer era impulsar més que agitar la cultura, animar-la perquè cada cop tingués una repercussió més àmplia en la societat.

“Rahola m’interessa per aquesta idea que jo també he volgut continuar, la de dir les coses que la gent experta explica fredament, científicament, explicar-les literàriament” Sou la culminació d’una nissaga familiar?

Campanya pel canvi de Gerona per Girona a la Rambla, amb Francesc Ferrer el 1976 (foto: S. Martí)

Quan comences a gratar pels calaixos, acabes descobrint que aquesta gent van fer una feina que potser paga la pena que es conegui i que en la mesura que es pugui, es continuï. Per tant, sí que, hi és aquest pes, però també la satisfacció de pertànyer a aquesta nissaga dels Masó, que en un període relativament curt van fer una feina important. El senyor Masó arriba a Girona i es casa amb una pubilla que té per única propietat aquesta casa. A partir d’aquí funda una impremta, dirigeix un diari fins que es mor i té una colla de fills que se situen en diversos estadis rellevants del saber. Un d’ells és un jurista recne-

Narcis-Jordi Aragó rep de mans de la degana Rosa Congost i del vicerector Joaquim Maria Puigvert, la Distinció al Mèrit Cultural de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona

gut que arriba a ser diputat a Corts. Un altre és un farmacèutic que deixa la farmàcia per dedicar-se a la impremta familiar i que també acaba sent un gran fotògraf –fa la primera foto en color a Girona– i també escriu. També hi ha en Narcís, que és pedagog, i, és clar, en Rafael, que només ell sol ja valdria per tots els altres. I la meva mare, que és una més d’aquesta família..

Masó ha de ser un valor fonamental i una referència obligada quan es parli de Girona. El problema de Masó és que no va construir res al passeig de Gràcia i per això fora d’aquí ningú no el coneix. Com a mínim que puguem explicar als altres qui era.

Per tant, sí, hereu d’aquesta família m’hi sento. Què ha representat rebre la Distinció al mèrit cultural Heu cedit la vostra casa –la casa de Masó– a la ciutat per acollir-hi una Fundació. Com voldríeu que fos? Nosaltres no tenim fills i amb la meva dona ens va semblar que, si aquest llegat es repartia per fer content a tothom, l’herència dels Masó es dispersaria. Després de pensar-hi molt, ens va semblar que la podíem donar a la ciutat, si és que aquesta ho volia. Tots aquests pensaments eren abans de l’Any Masó i no teníem tan clar que la resposta fos positiva. A la fi tot va anar bé i feliçment la donació va coincidir amb l’Any Masó, i ja ha anat bé, perquè tot aquest entusiasme l’hauria de recollir aquesta fundació. Què hauria de fer? La bàsica, la que ens ha fet donar això, és que esdevingui un patrimoni local exhibible, visitable, explicable i que hi pugui haver una petita casa museu. També que es dediqui una zona a arxiu i estudi. Paga la pena que no es perdi la referència d’una persona que va ser un arquitecte, però també un animador cultural: va publicar una revista, va impulsar uns jocs florals que van viure fins que un dictador els va prohibir, i van ressuscitar després per morir quan un altre dictador els va matar. Va crear la Societat Atenea, obres públiques importants com el Passeig Arqueològic o els Banys Àrabs. Rafael

de la Facultat de Lletres? Jo i la gent que ens movíem per Girona amb una vocació cultural i humanista crèiem que hi havia d’haver universitat. Per descomptat que per a mi la Facultat de Lletres és “la Facultat”. Les altres segur que seran més pràctiques i útils, però no tenen sentit si no hi ha un autèntic nucli de formació humanista en tots els seus vessants: la història, l’art, la filosofia, la literatura... Haurien de ser el pòsit sobre el qual s’haurien de sustentar totes les altres disciplines. Si hi havia d’haver facultats, la primera havia de ser aquesta. Jo era un fan seu quan encara no existia i el seu reconeixement em fa més il·lusió que d’altres reconeixements que he rebut, perquè ve de qui ve. Si jo he fet d’advocat amb vocació de periodista i, fins allà on es pugui dir, d’escriptor, amb la mateixa convicció penso que aquesta facultat hauria estat la meva. Moltes vegades he cregut que hauria hagut de pagar per la feina que he pogut fer i, si no l’hagués pogut fer, m’hauria sentit molt desgraciat.

Amb Montserrat Vayreda en el lliurament de la Distinció al mèrit cultural (2005, Consell Comarcal de l’Alt Empordà (foto: Pere Duran)

/19/

/18/

Campanya pel canvi de Gerona per Girona a la Rambla, amb Francesc Ferrer el 1976 (foto: S. Martí)

Narcis-Jordi Aragó rep de mans de la degana Rosa Congost i del vicerector Joaquim Maria Puigvert, la Distinció al Mèrit Cultural de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona

Amb Montserrat Vayreda en el lliurament de la Distinció al mèrit cultural (2005, Consell Comarcal de l’Alt Empordà (foto: Pere Duran)

/19/

/18/

CIÈNCIA

////////////////////// Dreta i esquerra:

les molècules quirals Molècules de dretes i d’esquerres? Una història científica amb contribució de la UdG: investigadors de l’Institut de Química Computacional de la UdG van participar en una recerca que amb posterioritat va ser premiada amb el Nobel de química del 2001 La talidomida és un medicament que va ser desenvolupat per l’empresa química alemanya Grünenthal i comercialitzat entre els anys 1957 i 1959. Aquest medicament s’utilitzava durant l’embaràs per mitigar els marejos, l’insomni i els canvis de tensió arterial. Segons sembla, tenia alguns avantatges respecte a altres barbitúrics i a finals dels anys cinquanta ja es podia adquirir a més de 46 països, altres ells a Catalunya. Entre els anys 1959 i 1963 s’observà un alarmant increment en el nombre d’infants nascuts amb defectes congènits greus, com ara braços i cames curts o inexistents i òrgans interns defectuosos. La correlació entre la talidomida i les malformacions es va fer evident amb rapidesa. Tot i així, quan aquest medicament es va retirar del mercat ja havien nascut 10.000 nens amb danys irreparables. Què va passar? Per explicar-ho començarem fixant-nos en els guants de la mà dreta i esquerra de la foto. Aparentment són iguals; tanmateix tots tenim la vivència que posar-se un guant a la mà equivocada és més difícil que posar-se’l a la que toca. Una mà, per tant, distingeix entre el guant de la mà dreta i el de l’esquerra. Els dos guants, doncs, no són iguals però sí que tenen una relació especular: la reflexió en un mirall del guant de la mà dreta dóna com a imatge el de l’esquerra i a la inversa. Els objectes que tenen aquesta propietat es diu que són quirals. Molts productes naturals són quirals i, per tant, existeixen versions dreta-esquerra de moltes molècules del nostre organisme i també de molts medicaments. Si un determinat receptor del nostre organisme és quiral, pot passar que la interacció de la versió dreta de la molècula amb el receptor sigui favorable i en canvi l’esquerra no hi pugui interaccionar. No és estrany, doncs, que l’efecte terapèutic d’una molècula en la seva versió dreta o esquerra sigui diferent.

En el cas de la talidomida, la versió dreta de la molècula tenia els efectes terapèutics desitjats, mentre que l’esquerra era la causant de les malformacions congènites. Les proves que es varen realitzar en el seu moment no varen ser suficients per detectar-ho i el medicament es va comercialitzar. L’enorme cost social que representà l’administració de la talidomida obligà els governs a replantejar-se els requeriments necessaris per posar un medicament al mercat. En l’actualitat, si es vol comercialitzar un fàrmac quiral cal demostrar l’efecte per separat de les molècules dreta i esquerra i, en cas que només una sigui l’activa, només es pot subministrar una barreja de les dues si s’ha demostrat que l’altra és innòcua.

Molts fàrmacs estan formats per molècules que cal sintetitzar, és a dir, construir a partir de molècules més senzilles i abundants. Quan s’inicia la síntesi d’una molècula quiral a partir de reactius no quirals, el resultat és una mescla al 50% de molècula dreta i esquerra. El problema que es planteja és la separació de les versions dreta-esquerra. Les seves propietats físiques i químiques són les mateixes (com les dels dos guants) i per això la seva separació és complicada i costosa. És important, doncs, desenvolupar mètodes de síntesi asimètrica, que permeten obtenir un percentatge més alt d’un dels dos tipus de molècula. Una de les històries d’èxit més espectaculars pel que fa a la síntesi asimètrica la va protagonitzar el prof. K. Barry Sharpless, premi Nobel de química l’any 2001, que va estudiar el procés d’hidroxilació d’olefines catalitzat per tetraòxid d’osmi. En aquest procés, que constitueix un pas important en la síntesi de molts fàrmacs, es generen molècules quirals. Sharpless va veure que, si la catàlisi es feia en presència d’un determinat tipus de lligand, s’aconseguia modificar els percentatges de cadascun dels dos tipus de molècula. Deu anys de recerca intensa van permetre al seu grup aconseguir un lligand que, en aquest procés químic, dóna exclusivament la molècula dreta i un altre lligand que genera únicament l’esquerra. D’aquesta manera no cal dur a terme cap separació dels dos enantiòmers, ja que la síntesi ja produeix exclusivament la molècula desitjada. Tot plegat permet un gran estalvi econòmic a les companyies farmacèutiques.

Fruit d’una estada de Marizel Torrent (becària de recerca que va obtenir amb posterioritat el Premi extraordinari de doctorat) al laboratori del prof. Tom Ziegler, de la Universitat de Calgary, investigadors de l’Institut de Química Computacional de la UdG van desvellar el 1996 el mecanisme de reacció d’hidroxilació d’olefines, cosa que va permetre comprendre detalls íntims de la síntesi asimètrica. Això va suposar la modesta contribució de la UdG a una recerca que posteriorment va ser premiada amb el Nobel de química del 2001. Casualment l’article dels investigadors de la UdG sobre el mecanisme esmentat es va publicar simultàniament amb dos estudis més que arribaven a la mateixa conclusió. Encara que sembli una casualitat, aquest és un fet relativament comú. Els problemes interessants normalment són abordats per diferents laboratoris, de manera que és freqüent que la resolució del problema la publiquin de forma simultània més d’un grup de recerca. Si bé sempre hi ha la possibilitat que algun grup s’avanci a la publicació del teu treball, l’estudi d’un tema en la frontera del coneixement, com és el cas aquí exposat, és altament engrescador per a qualsevol investigador.

Miquel Solà i Miquel Duran Institut de Química Computacional i Departament de Química de la UdG

Els químics poden millorar molt la síntesi d’un determinat producte si en coneixen el mecanisme de reacció, és a dir, si determinen el conjunt de passos que porten de reactius a productes passant per una sèrie d’intermedis. Els mecanismes de reacció sovint s’estudien mitjançant mètodes computacionals, perquè els intermedis que es formen al llarg de la reacció acostumen a ser espècies de vida curta, difícils de detectar i caracteritzar experimentalment.

Representació gràfica d’un receptor quiral

/21/

/20/

CIÈNCIA

////////////////////// Dreta i esquerra:

Miquel Solà i Miquel Duran Institut de Química Computacional i Departament de Química de la UdG

Representació gràfica d’un receptor quiral

/21/

/20/

cop ets a la universitat, el principal director de la teva vida ets tu, que decideixes què vols fer i què no, un lloc en què obres el teu cercle d’amics i coneixes gent molt diferent de tu”.

Premis del Consell Social a la recerca de batxillerat Nova edició dels Premis Consell Social de la Universitat de Girona a la recerca de batxillerat

El 15 de juny de 2007 va tenir lloc una nova edició de l’atorgament dels premis de recerca a estudiants de batxillerat del Consell Social de la UdG. Aquest any s’hi han presentat un total de 146 treballs, que han competit en les vuit modalitats que integren aquest certamen.

El Consell Social de la Universitat de Girona, juntament amb la Demarcació de Girona del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC), convocaven la 8a i 5a edició, respectivament, dels Premis per a treballs de recerca d’estudiants de batxillerat i els Premis COAC d’arquitectura, amb l’objectiu de promoure i estimular la recerca d’aquests estudiants en tots els àmbits culturals de la nostra societat. Es convocava també un premi específic per als treballs que tractin temàtiques relacionades amb la joventut, promogut per la Secretaria General de Joventut de la Generalitat de Catalunya. L’èxit de la convocatòria l’avalaven les entregues anteriors, en les quals la qualitat i la quantitat dels treballs presentats demostren que els estudiants de batxillerat tenen molta qualitat. La realització del treball de recerca és obligatòria per a tots els alumnes de segon de batxillerat, ja que forma part del seu currículum. Els treballs són jutjats per un grup d’avaluadors format per professors de la UdG i d’ensenyament secundari. Manel Montoliu és un d’aquests avaluadors. Està convençut que “al darrere d’un bon treball, normalment hi ha un bon tutor” i mostra el convenciment que el sistema d’avaluació instituït pel Consell Social és molt acurat. Cada treball és valorat per dos avaluadors, que el qualifiquen en funció d’uns criteris establerts, i, amb posterioritat, es reuneixen tots els avaluadors per precisar la qualificació i decidir els premis. Un altre dels avaluadors és Jordi Rigall, professor de l’IES Olivar Gran de Figueres, que considera que el premi té “funcions positives i engrescadores per a l’alumnat de batxillerat, perquè difon la seva recerca fora del seu institut i perquè ofereix la possibilitat de guanyar una matrícula gratuïta en el primer curs universitari de la UdG”.

Francesc Aromir, Irene Gallardo i Roser Bech són tres dels estudiants premiats l’any passat i que avui estudien a la Universitat de Girona. En Francesc va guanyar amb un treball sobre “El pare pelegrí de Tossa”, un tema que li queda a prop perquè coneix molt bé el darrer mas en què els pelegrins s’aturen abans d’arribar a Tossa. Per a ell, el premi va ser “un reconeixement a la feina feta, que va donar sentit a la iniciativa i a les ganes de treballar”. La Irene se sentia “la persona més feliç del món” mentre li lliuraven el premi pel seu estudi “El retorn de la llúdriga a les nostres contrades”, un brillant treball de norantaquatre pàgines dirigit per Josefina Massegú. La Roser va presentar “Paraules en desús a l’Alt Empordà”, una feina en què va esmerçar tot un estiu, fent entrevistes, buidant diccionaris i que, a la fi, va tenir la seva recompensa. El premi per a ella va significar “un gran reconeixement de la feinada que suposa un treball de recerca”. Va decidir presentar-s’hi perquè a l’institut “alguns professors insistien que el presentés”. La Roser recomanaria a tothom que fes el mateix i que aprofités l’oportunitat que ofereix el Consell Social de la UdG. La Irene, per la seva part, ha descobert que un

El coordinador acadèmic del premi i professor de la UdG, Genís Barnosell, considera que es tracta d’una iniciació a la recerca en què, a través de la implicació amb la societat, es promociona alhora la Universitat de Girona. Afirma que iniciatives com aquestes “contribueixen a reconciliar el divorci existent entre el batxillerat i la universitat en benefici mutu”. Aquest any s’han presentat als Premis un total de cent quaranta-sis treballs procedents d’instituts de les vuit comarques gironines, entre els quals destaquen els instituts Santiago Sobrequés i l’IES La Garrotxa, amb sis treballs cadascun en cinc categories diferents. Els enquestats reclamen el màxim ressò mediàtic per al Premi, perquè és “clau tenir bons exemples a l’adolescència i aquest guardó en podria ser un de decisiu a casa nostra”.

Premiats edició 2007

/23/

/22/

cop ets a la universitat, el principal director de la teva vida ets tu, que decideixes què vols fer i què no, un lloc en què obres el teu cercle d’amics i coneixes gent molt diferent de tu”.

Premis del Consell Social a la recerca de batxillerat Nova edició dels Premis Consell Social de la Universitat de Girona a la recerca de batxillerat

Premiats edició 2007

/23/

/22/

Notícies Transferència de coneixement //

Premis per a treballs de recerca d’estudiants de batxillerat

Suro contra els vessaments de petroli

8a. edició Premis Consell Social de la UdG, 5a. edició premis COAC d’Arquitectura

· Premis dins de l'àmbit d'humanitats, art i ciències socials Catalunya: solidaria o espoliada? Ferran Martí Torrent / IES Santiago Sobrequés i Vidal La música del silenci Mireia Puigmal Bahí / IES Narcís Monturiol Anàlisi Psicològica del Vincle Afectiu Anna Torrent Pujolràs / IES Sant Elm L'hort de la Vajol i les dites de les hortalisses Helena Guardia Pujol / Les Alzines Contextos de Charles Darwin i la Teoria de l'Evolució de les Espècies Guillem Navarra Ventura / IES Santiago Sobrequés i Vidal

· Premis dins de l'àmbit de tecnologia, ciències de la naturalesa i de la salut El transportador de càrrega automàtic Marc Coll Padrosa / IES Bosc de La Coma La publicitat dels productes làctics funcionals i la salut cardiovascular Ana Ricart Hernández / Montessori-Palau

Anàlisi de la mobilitat en el barri de Montjuic de la ciutat de Girona Marc Boix Bruguera / IES Jaume Vicens Vives Sistemes de suspensió aplicats al món de la bicicleta Oriol Alamilla Font / Escorial Desenvolupament pràctic d'un sistema d'il·luminació d'alt rendiment Eloi Cortada Vallicrosa / IES Ramon Turró i Darder

· Premi sobre temàtiques relacionades amb la joventut Crònica d'una Ruta. L'aventura del Quetzal Maria Espada Sabrià / IES Frederic Martí i Carreras

· Premi sobre arquitectura, urbanisme i ciutat A Girona, pis o casa? Meritxell Ministral Rosa / IES Montessori-Palau

· Accèssits sobre arquitectura, urbanisme i ciutat El tramvia també a Girona Albert Mengual Mallol / Maristes Quatre aigües Martí Ferrer Fornells / Maristes

· Premis d'àmbit comarcal Alt Empordà Les aranyes del Parc Natural dels Aiguamolls de l'Alt Empordà Jofre Espigulé Pons / IES Ramon Muntaner Baix Empordà Pedres que parlen Èlia Bantí Alabau / IES La Garrotxa Garrotxa Cancarbesseres.doc Jaume Busquet Vilanova / IES Bosc de La Coma Gironès Residus sòlids urbans a Cervià de Ter Joel Salvatella Juanola / IES Celrà Pla de l'Estany Les entitats esportives banyolines durant el franquisme (1950-1965) Jordi Galí Farrés / IES Pla de l'Estany Ripollès La llúdriga a la Vall de Camprodon Quim Bobi Gibert / IES La Garrotxa La Selva Bolets a la Comarca de la Selva Marina Noguer Martorell / Montessori-Palau

Tècnics del Centre d’Estudis i Experimentació del Ministeri de Foment (CEDEX) avaluen uns suros químicament modificats segons una patent de Surochem SL, empresa fundada pel doctor Eduard Bardají, professor de química de la Universitat de Girona, que permeten recollir vessaments d’olis en l’aigua. El procediment desenvolupat per Bardají és únic. Fins ara els sistemes existents es limiten a xuclar la capa superficial en què suren els olis, recullen vuit parts d’aigua per dues d’oli i no hi ha possibilitat de separar-lo in situ. La utilització d’aquests suros modificats ens transporta a un escenari del tot diferent on, davant el desastre d’un vessament de petroli, un vaixell equipat podria llençar el producte –uns suros– al mar, recollir-lo, esprémer-lo per treure primer l’aigua i després el contaminant, i tornar-lo al mar per continuar fent feina. La idea va néixer fa deu anys quan l’investigador Eduard Bardají es plantejà la possibilitat d’utilitzar el suro com a material equivalent al concepte amb què s’utilitzen polímers en química i biotecnologia, en el que s’anomenen processos de fase sòlida. Els avantatges que presenta el suro provenen del fet de ser un material renovable, ecològic, resistent i, en aquest cas, que sura i és fàcilment compressible. El llarg període d’investigació ha tingut com a resultats una tesi doctoral i el registre d’una patent. Aquesta patent, estesa a divuit països de la Unió Europea, cobreix una tecnologia de modificació química del suro que hi introdueix, de forma permanent, unes estructures químiques que possibiliten d’afegir-ne d’altres. L’any 2005 es crea una aliança amb l’empresari nàutic Enric Garriga, que porta al desenvolupament d’aquesta primera aplicació dels materials de suro químicament modificats. En les demostracions efectuades en laboratori els tècnics del CEDEX es van mostrar molt interessats, tant pel potencial de l’aplicació com per la novetat del procediment.

Ernst Tugendhat, professor convidat de la Càtedra Ferrater Mora Ernst Tugendhat ha estat el professor convidat per la Càtedra Ferrater Mora per dirigir el seminari Cinco Conferencias sobre Temas de Antropología Filosófica que s’ha impartit entre els dies 28 de maig i 1 de juny. Les sessions han tingut lloc a la sala de graus de la Facultat de Lletres de la UdG. Catedràtic emèrit de la Universitat de Berlín, Tungendhat és considerat un dels pensadors contemporanis més destacats. En el seminari també hi ha participat el professor Francesc Pereña, de la Universitat de Barcelona, i s’han tractat temes com la llibertat de la voluntat i el determinisme, el problema de la igualtat normativa, la por de la mort, la mística i la religió, vistes des de l’antropologia filosòfica. Reflexiona sobre la naturalesa fonamental de l’home, d’allò que el diferencia de la resta d’éssers, a través de l’existència històrica, per exemple. La investigació filosòfica que es pot dur a terme des de l’antropologia i, més concretament, des de l’antropologia vista per Tugendhat, parteix d’un fenomen bàsic. Estem parlant de l’estructura predicativa del nostre llenguatge, com una característica antropològica fonamental a través de la qual manifestem allò pròpiament humà. Filòsof de renom, Ernst Tugendhat (Brünn, 1930) estudià llengües clàssiques a la Universitat de Stanford i, el 1949, amplià els seus estudis de filologia i filosofia a Friburg/Brisgòvia. Alumne de prestigiosos mestres, com Karl Jaspers o Martin Heidegger, ha compartit aula amb filòsofs de la talla de Jürgen Habermas. Traduït a l’espanyol podem llegir Egocentricidad y mística (2004), Problemas (2002), El Libro de Manuel y Camila (2001), Lecciones de ética (2001), Ser-verdad-acción, Ensayos filosóficos (1998) y Diálogo en Leticia (1999), entre d’altres. A bona part dels llibres s’ha ocupat de manera central dels fonaments de la moral moderna, reconstruint, precisant, trobant matisos als conceptes, en l’intent de construir una filosofia moral. A la Càtedra ja han impartit classe vint-i-cinc professors, amb noms tan destacats com Noam Chomsky, Alain Touraine, Theo Angelopoulos, L. L. Cavalli Sforza o Michael Nyman. /25/

Notícies Transferència de coneixement //

Premis per a treballs de recerca d’estudiants de batxillerat

Suro contra els vessaments de petroli

8a. edició Premis Consell Social de la UdG, 5a. edició premis COAC d’Arquitectura

· Premi sobre temàtiques relacionades amb la joventut Crònica d'una Ruta. L'aventura del Quetzal Maria Espada Sabrià / IES Frederic Martí i Carreras

· Premi sobre arquitectura, urbanisme i ciutat A Girona, pis o casa? Meritxell Ministral Rosa / IES Montessori-Palau

· Accèssits sobre arquitectura, urbanisme i ciutat El tramvia també a Girona Albert Mengual Mallol / Maristes Quatre aigües Martí Ferrer Fornells / Maristes

Benvinguda als becaris de recerca

Notícies Gent /////////////////////////

“La recerca és l’ànima de la UdG, i els becaris de recerca els vivificadors d’aquesta ànima”. Amb aquestes paraules la rectora Anna Maria Geli va donar la benvinguda als nous becaris de la Universitat de Girona en un acte que es va realitzar el 23 de maig a la sala de graus de la Facultat de Lletres.

La televisió ja no serà tan ximple La televisió molt aviat podria deixar de ser aquella caixa tonta davant la qual estàvem obligats a empassar-nos allò que només ella ens proposava. Els primers de descobrir una nova forma de fer servir la tele seran els veïns del Pla de l’Estany, que la podran utilitzar per sol·licitar hora al metge, pagar impostos o demanar informacions diverses. L’Easy de la UdG i el Consell Comarcal del Pla de l'Estany signaran el proper 7 de juny un conveni per a desenvolupar aplicacions d'intel·ligència artificial a través de la xarxa de la televisió digital terrestre (TDT).

Aquest any són cinquanta-dos els becaris que s’incorporen a les tasques de recerca i que comencen el camí que els ha de portar cap a la lectura de la tesi. La rectora va recordar que la UdG és pionera en la concessió de beques de recerca, en la convocatòria de les quals s’esmerça un gran esforç pressupostari. A la rectora de la UdG l’acompanyaven els vicerectors de Recerca, Joaquim Maria Puigverd i Miquel Duran, la representant de l’associació de becaris UdG.Doc, Sílvia Barrabés, i l’exconseller d’Educació i Universitats i professor d’aquesta universitat, Joan Manuel del Pozo, que va pronunciar la conferència “Els compromisos de la recerca”. Sílvia Barrabés va convidar els nous companys a conèixer i integrar-se en l’associació. A continuació els vicerectors de Recerca, Joaquim Maria Puigverd i Miquel Duran, que s’estrenava en el càrrec, van fer una crida a la responsabilitat que el becari contreu i a les dificultats que pot trobar pel camí. Mentre el primer aprofitava les paraules d’Umberto Eco per il·lustrar els becaris en el significat de la tesi, el segon els advertia dels problemes i de la necessitat de tenir un director de tesi solvent que els pugui ajudar a solucionar-los.

El pressupost total que serà necessari per posar en marxa aquest servei puja a 280.000 €,finançats de manera exclusiva pel Consell Comarcal i que comprèn les despeses d’investigació i els equips necessaris per emetre. El període de desenvolupament s’ha estimat en uns vuit mesos, a partir dels quals el sistema ja serà operatiu. Cinc persones treballen en el projecte, de les quals quatre són investigadors predoctorals i una altra doctor per la UdG. Aquest servei està basat en l’Isac, un sistema automatitzat d’atenció ciutadana desenvolupat pel Easy. En aquest moment l’Isac està operatiu en el web de l’Ajuntament de Terrassa, i aviat s’implantarà també en el de Castelló d’Empúries. Easy és un centre per a la innovació i la transferència de tecnologia especialitzat en informàtica industrial que està situat a la Universitat de Girona i que té projectes en marxa en els camps de l’automatització, la robòtica o la visió artificial.

Joan Manuel del Pozo va començar el seu parlament destacant les tres missions de la universitat: ensenyar, investigar i transferir, unes accions que han d’anar sempre precedides pel rigor i el mètode. Va afirmar que “hem de tendir cap al coneixement perquè contra la informació, que és acrítica, el coneixement és crític, sistemàtic i lògic”. Del Pozo va coincidir amb els vicerectors de Recerca que és necessari que les empreses es decideixin a donar valor als doctors i remunerar-los en conseqüència, tot i que, de moment, aquests “són uns deures que la iniciativa privada no està fent”. El món productiu ha de descobrir que la recerca és indispensable per a la seva supervivència, i l’investigador no ha de tenir cap recança que la seva recerca sigui productiva. “És necessari que el món productiu i l’investigador es trobin” va dir. L’exconseller va remarcar que el compromís de la recerca és d’equip. Va fer una crida als becaris a associar-se de forma activa amb la resta de membres dels grups de recerca i amb els seus directors de tesi en un compromís que “ha de ser recíproc”. “Cal que perduri el desig de saber”, va continuar, “perquè els becaris tenen l’oportunitat de convertir un fet natural –el desig d’aprendre– en un horitzó professional”. També és necessari però, un compromís ètic, perquè “no tot el que es pot fer científicament es pot fer humanament”. Quasi com una advertència, va recordar als futurs investigadors que en el transcurs del seu camí es trobaran amb “coneixements que els permetran modificar el que la natura per ella mateixa no ha pogut fer.” Va advertir els becaris que la tesi no havia de ser “el treball de la vostra vida”, sinó “un treball per a la vida”. Una actitud com la primera els pot abocar al fracàs, a la incapacitat de donar per finalitzat el treball. Prendre la segona via obre grans expectatives. Recordant el que havia dit el vicerector Puigvert, Del Pozo va enfasitzar que“la tesi es converteix en allò que t’acompanyarà sempre i sobre el qual tornaràs molts cops, per ampliar-la, divulgar-ne aspectes concrets o per a fer-la servir de guia d’altres investigadors”. Per acabar, Joan Manuel del Pozo va fer una crida a “l’alegria de viure” com a motor de la recerca, que la impulsa i es traspassa cap a ella.

Joan Manuel del Pozo en un moment de la seva intervenció

Aquesta innovadora aplicació es desenvolupa en un entorn de codi obert, cosa que la fa atractiva per a clients que no volen suportar les oneroses càrregues que els sistemes tancats comporten. A més el contracte, d’acord amb la filosofia del programari lliure, estipula que les millores que s’esdevinguin en successius desenvolupaments revertiran en les aplicacions instal·lades amb anterioritat. Per Josep Lluís de la Rosa, director del projecte, contractes com aquest suposen la millor transferència que la universitat pot fer, ja que l’èxit del projecte porta aparellada la inserció laboral dels investigadors, que, alhora, confiaran en la universitat quan necessitin desenvolupar nous projectes. Gràcies al treball del grup dirigit per Josep Lluís de la Rosa, ben aviat els habitants dels onze municipis de la comarca del Pla de l’Estany podran gaudir d’uns avantatges que fins al moment només estaven disponibles per aquells que sabien utilitzar.

Un pla d’igualtat entre homes i dones a la UdG Per suggeriment de la Comissió de Dona i Ciència, el 21 d’abril del 2006 la Junta Plenària del Consell Interuniversitari de Catalunya va instar de manera oficial que totes les universitats catalanes iniciessin l’elaboració d’un pla d’igualtat entre homes i dones, i que aquest estigui redactat abans de finals de l’any 2007. En resposta a aquesta iniciativa, a les acaballes del mateix any, la Universitat de Girona va crear la Comissió per al Pla d’Igualtat d’Oportunitats entre Homes i Dones. Les seves funcions són iniciar el procés d’elaboració del pla d’igualtat, vetllar per la seva implementació, afavorir-ne la difusió i incrementar el contacte amb altres universitats i institucions compromeses amb la igualtat entre gèneres. Presidida per la Dra. Carme Bertran, vicerectora d’Organització, Comunicació i Qualitat, i amb la Dra. Josepa Bru com a secretària, la comissió està formada per deu membres de la comunitat universitària que, a partir de la seva activitat acadèmica i/o professional, disposen d’expertesa i experiència en diferents aspectes relacionats amb els estudis de gènere. La mateixa comissió inclou un equip tècnic encarregat de dur a la pràctica el disseny del Pla d’igualtat, amb l’assessorament constant de la resta de membres de la Comissió. L’elaboració del Pla d’igualtat inclou una diagnosi que vol informar tant dels canvis que s’han produït a la Universitat de Girona en els darrers cinc anys com de la situació en què ens trobem en l’actualitat, pel que fa a la igualtat d’oportunitats entre homes i dones dins els tres col·lectius universitaris: personal acadèmic i investigador, personal d’administració i serveis i estudiants i estudiantes. En aquest sentit, la diagnosi preveu aspectes com la representació d’homes i dones dins els tres col·lectius i les seves condicions d’estudi i treball, o les dificultats amb què es troben a l’hora de compaginar el temps professional amb les responsabilitats personals. L’esmentada diagnosi també té interès per recollir dades sobre la situació dels estudis de gènere en l’ensenyament i la recerca universitaris. Un altre tema clau és la representativitat d’homes i dones en els diversos òrgans de decisió de la Universitat de Girona. /27/

/26/

Benvinguda als becaris de recerca

Notícies Gent /////////////////////////

Joan Manuel del Pozo en un moment de la seva intervenció

/26/

VISITANTS

En l’actualitat, l’equip tècnic de la Comissió per al Pla d’Igualtat es troba en procés d’elaboració de la diagnosi. Un primer esbós del pla ja apunta cap a la necessitat tant de promoure la igualtat entre homes i dones com d’atendre les necessitats específiques relacionades amb les vivències i responsabilitats de cada gènere. El Pla d’igualtat també vol implicar tota la comunitat universitària al llarg del seu procés de disseny i aplicació, imprescindible perquè aquest reculli la veu dels homes i les dones que treballen i estudien a la Universitat, i també perquè la seva aplicació sigui coherent, eficient i assumida com a pròpia per tota la comunitat. Mercè Agüera Cabo Suport tècnic - Comissió per al Pla d’Igualtat d’Oportunitats entre Homes i Dones de la UdG

Aula Manga ///////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////// D’un otaku en podríem dir que és un aficionat una mica peculiar als dibuixos animats, però, per ser més exactes, l’enciclopèdia dels wikis diu que és, en essència, un freaky japonès amb un gust bastant marcat per l’anime i el manga. Al Japó un otaku és considerat un fanàtic de les tires animades, un nerd, un geek. Catalunya ha importat el gust pel gènere més característic de la cultura pop japonesa, el manga. Ha quedat clar en la recent edició del Saló del Manga a Barcelona. També a Girona hi ha uns quants representants d’aquesta afició. Són l’associació universitària d’otakus Aula Manga.

“L’experiència dels pobles indígenes, amb milers d’anys d’història, està entrant a la universitat” Andrés Fábregas Puig és el rector de la Universitat Intercultural de Chiapas, a Mèxic. El mes de març passat va visitar la UdG i va pronunciar una conferència a la Càtedra Unesco de la Universitat sobre l’actualitat sociopolítica del seu país.

Fandom, el regne dels aficionats La Raquel estudia el grau en Comunicació de la UdG i és secretària d’Aula Manga. Explica que l’associació va començar amb sis persones i ara en són seixanta-dues, tot i que “també hi ha otakus no universitaris, de totes les edats i diverses procedències”. La Raquel va començar a fer judo per l’afició al manga i ara és cinturó negre. La Cristina va conèixer la Raquel a través d’un fòrum del 3XL, el programa juvenil del 33. Ara és la presidenta de l’Aula i es declara enamorada de tot el que representa el manga, “la finestra a través de la qual veiem el Japó”. En Lluís, l’informàtic del grup, treballarà tot l’estiu per pagar-se un viatge al Japó en què somia des de fa temps. Com els altres, fa cosplay, una activitat que consisteix a disfressar-se dels seus personatges preferits. Es fa ell mateix les vestimentes. Aquest any ha anat de Big Boss. En Xavier diu que viu aïllat del món en un racó perdut de Figueres: Cabanes. Desproveït d’Internet, és a través de la comunitat manga que té contacte amb la civilització. El passat 25 d’abril, durant la festa major de lUdG, l’Aula Manga va projectar Otaku no Video, un film que relata les peripèricies d’un otaku en la vida quotidiana. Pels otakus de la UdG, la pel·lícula repassa tots els tòpics del que es diu d’ells, tot i que la troben “una mica exagerada”. Consideren que dóna una visió d’algú “molt marginal, quasi caspós, com els nostres freaks de Telecinco, perquè al Japó ser un otaku té connotacions negatives. Aquí no té aquest sentit tan despectiu, creiem”.

Fàbregas Puig sona català. Ell és el rector de la Universitat Intercultural de Chiapas. El seu pare va marxar en el Saint Dominique, un dels darrers vaixells que va arribar a Mèxic portant espanyols cap a l’exili i el govern del general Càrdenas els va distribuir pel territori. A aquell home li va tocar anar cap a un lloc anomenat Chiapas. Allà va entrar en contacte amb un altre català, de cognom Puig, el primer llibreter i impressor de l’Estat, que havia arribat en un llunyà 1902 i que, a la fi, esdevindria el seu sogre.

Què és la Universitat Intercultural de Chiapas?

S’assemblen la nostra recent multiculturalitat i la de Chiapas? Penso que sí. L’actualitat de la interculturalitat ve del fenomen migratori. La quantitat d’immigrants que ha rebut Europa en els darrers anys està posant en escac els vells esquemes educatius. Els que arriben, que parlen una altra llengua i tenen visions culturals diferents, voldrien veure que poden seguir parlant la seva llengua i també viure els seus mons culturals, tot renovant-los a través del contacte. Però la diversitat també planteja problemes, i el model intercultural pretén ser una mena de resposta a això.

És una nova institució d’educació a Mèxic. Pretén aplicar un model que encara no està consolidat, que està en experimentació. Treballem per construir un model en què el respecte cultural sigui encoratjat. La diversitat és la riquesa més gran perquè potencia la creativitat, la imaginació, la resolució dels problemes. Això és la Universitat Intercultural.

/29/

/28/

VISITANTS

Què és la Universitat Intercultural de Chiapas?

/29/

/28/

Tenir una universitat intercultural no és començar la casa per la teulada? Aquí em plantegeu un problema molt interessant. En efecte, necessitem que el model no sigui exclusiu de l’ensenyament superior, sinó que traspassi tot el sistema educatiu. A Mèxic, per possibilitar que la interculturalitat penetri en la primària s’han de resoldre, abans, molts de problemes, i el més difícil és el gremial. Professors i sindicats són els primers a qui cal convèncer. Si no aconseguim que la interculturalitat arribi a la totalitat del sistema educatiu mexicà, nosaltres quedarem aïllats. No és un model que es pugui sostenir només amb l’educació superior. Nosaltres fins i tot hem de formar els professors de les universitats interculturals, i això és una feina que no es fa de la nit al dia. Com es practica la docència amb tanta diversitat? Una part de l’experiment és aquest. Per exemple tenim un professor que imparteix la classe en chol perquè és la seva llengua, i nombrosos alumnes han mostrat el seu interès per aprendre-la. També es parla el quetzal, el choachil... És interessant de veure que, quan el professor proposa un concepte del coneixement occidental, els alumnes el tradueixen i comencen les comparances. L’experiència dels pobles indígenes, amb milers d’anys d’història, està entrant a la universitat, i és molt interessant el que està passant.

Quina percepció teniu de l’ajut dels cooperants? Amb tots els respectes, penso que els que vénen ho fan per solucionar algun problema que ells tenen a casa. Som pobles que podem resoldre els nostres problemes. Encara segueixen molt vius els esquemes colonialistes en el món i a nosaltres se’ns veu com aquells a qui cal ajudar. Aquestes idees dominen totes les societats, es filtren a través de la televisió, la premsa... i la gent de bona fe ho xucla i després ve a Chiapas pensant que ajuden els indis i acaben col·laborant amb els cacics. Els problemes no es resolen així. El subdesenvolupament es destrueix acabant amb el sistema colonialista, creant una societat de pobles lliures, la qual cosa és encara una utopia. La millor ajuda seria que ens deixessin en pau, això seria extraordinari. Així, l’única cosa que podem fer per ajudar-lo és entendre’l? És així, és clar! I també és el que pretenem des de la Universitat Intercultural: que la gent comprengui la seva pròpia realitat, que tingui esperit d’autoestima i la seguretat que els problemes poden resoldre’s des de dins. I és clar que podem fer-ho! Què s’enduu de Girona cap a Chiapas?

Així, en la UICH es practica la dispersió lingüística?

M’emporto el profund respecte per la història local que tenen els catalans. És una lliçó important. L’aposta que es fa per la cultura m’agrada moltíssim, la defensa del seu art, de la seva literatura, sempre volent tenir presència a Europa.

És així. La gent cada cop comparteix més llengües, i malgrat que tots ells parlin castellà i sigui la llengua franca, aquesta no és la llengua materna del 80% dels estudiants.

Algun motiu per viatjar a Chiapas?

Ofereix classes d’anglès per atendre els turistes nordamericans? D’anglès, sí, i també d’italià, perquè la major part de turistes que ens visiten provenen d’Itàlia.

Que és una realitat diferent. Chiapas ensenya molt del potencial que tenen els pobles llatinoamericans, i sobretot de la diversitat de les cultures. No és cert que allà siguem tots iguals en termes culturals, les diferències són importantíssimes. No és un sol Chiapas, són molts Chiapas, per això és tan important i interessant anar-hi i ficar-se en realitats tan contrastants respecte de les europees.

/30/