clapint i fent remucs. No tenia consol la pobre bèstia, volent esperonar la gent. Era ben cert, quasi parlava, i en Claudi encara no hi clissava amb els prismàtics per més que ho intentava, i jo que vaig i gairebé ensopego de trompis, per terra, com un taujà poca solta. Tots, vencent les dificultats, tractem de seguir el quisso, ni que sigui amb la mirada, evitant fotre'ns de cap pel pendent, arriant la ruera d'atzembles, cor fort ben escurçades les regnes, baixant per les regateres fetes en el rossolar de l'enfonsament de tot el runam i les neus acumulades de l’hivern. - Allí, allí...! - carina de nou el batlle - Són ells! Ara sí que els veig! Hi ha cossos mig colgats, entre els arreplecs de la neu i fins i tot... sí, sembla...? qualcun belluga, està viu!! En girar el cap bruscament, vaig trobar-me, lloat sigui Déu!, amb el mateix capteniment, sí, amb les dues dones dels Sugranyes, l'igual esguard que, imagino, per dir-ho tal com sembla, posarien la Maredeueta i la Verònica quan vetllaven la passió del Senyor. Mireu si n'eren aquells ulls de tristos i esmarrits i mireu si en fou de punyent la fiblada d'esperança que les va llofrar en un batre d'ulls, en rebre tots plegats la nova del bonàs d'en Claudi amb els prismàtics. Talment com un bri de confiança que servia per destravar els cors atenallats. Què carai! Sóc home pietós i sempre cerco senyals del cel a pertot. Jo mateix obrava commogut, esperonat per esdeveniments que ens depassaven de molt llarg. Ara, a la fi, aclarirem el misteri de les imatges arrabassades, i jo, Vicens Marqués, senzill capellà d'una parròquia de muntanya, esquivat de tots els móns, sí senyor!, podria redimir-me de tantes vergonyes. Ara, ben segur, plantaria cara a qui fos, per a defensar, fins a la mort si fos necessari, la veritat i la dignitat del poble humil. Gràcies, bon Déu, per una nova oportunitat d'ésser i de servir. Rebatut d'un cantó a l'altre, com si fos una pilota al trinquet, no paro a cada revolt, a cada canvi de rasant, a cada frenada brusca, d’aquí cap allà, de rebre trompades, sotraguejat sense cap mirament, pel conductor. Arreplego totes les batzacades del vehicle i no puc valer-me, emmanillat com estic a la plataforma del vetust camió, trontollant i mancat d'estabilitat per camins i carreteres intransitables, lluny de la ciutat. Ara ja ho sé, no anem pas a la Comandància Militar i tot aquest turment, forma part d'una escenografia preparada. En
139