Page 1

B BLLA AN NC CD DA AM MA AS SQ QU UIIN NA ATT S SO OB BR RE E FFO ON NS SG GR RIIS S


us he de fer evident que tot, personatges, ambient, paisatge i anècdota, pertanyen a una ficció volgudament molt propera a la realitat, metàfora polifònica d’una època i un país irremissiblement endarrere que jo vull recordar, rendint tribut i memòria a tota aquella generació callada que no va protagonitzar la guerra civil, perquè encara vivia als llimbs de la infantesa i tampoc no va involucrar-se en cap dels molts viaranys de la transició política vers la democràcia formal. Agafats entre dos rampells de la història, badocs davant d’un món que sempre relativitza els absoluts, mostraren el seu tremp en l’aventura atzarosa d’una quotidianitat hostil i arriscada, i prou en tenien sobrevivint. Ells, emperò, sostingueren la estantissa flama fent de pont entre els avis i els més joves, i en la grisor de la postguerra van saber preservar l’esperança. Quan jo, als meus llunyans 16 anys, vaig incorporar-me al món del treball, allí me’ls vaig trobar: eren els fadrins del taller. Després, la vida ens ha separat i garbellat cruelment, però a mi em queda l’agraïment del seu mestratge decisiu. I sí, malgrat tot, ara el monument a la Victòria ha transcendit la seva significació original i potser ja no cal enderrocar-lo per a viure amb dignitat. Ara, finalment han reclòs tot el romànic al Palau Nacional i el tresor resta salvat, reduït a ser només freda relíquia de l’antigor. Però, ara i sempre, la lluita continua i en la superació del passat i la preservació de l’ànima no hem de batre’ns contra mites, sinó contra l’enemic interior, les contradiccions de nosaltres mateixos. Ara i sempre, l’home reeixirà!

2


B BLLA AN NC CD DA AM MA AS SQ QU UIIN NA ATT S SO OB BR RE E FFO ON NS SG GR RIIS S Les llums rellisquen ràpides, fugaces, llums d’un blau escapat de sí mateix. Els llambordins de l’empedrat, grisos i de pedra, tan grisos i tan petris com els vianants. Les dotzenes i cents i cents de persones del dia i la tarda que caminaven i caminen. Camino sol pel bell mig en retirada hora i ningú no em segueix. El món se’m parteix, se m’obre al final de la calçada de llambordins grisos i de pedra com els mateixos vianants, que també són petris i grisos, escapats de si mateix, com les mateixes llums blaves de les llànties de mercuri en els fanals noucentistes, barrocs, recarregats, pintats de gris-negre, que passen, que rellisquen, ràpides, fugaces i que tenen un blau escapat de si mateix. Els llambordins, un a ran de l’altre, com els mateixos vianants passen i passen i cada cop s’engrandeixen fins a arrabassar-me, esmunyits dins la invariabilitat. Tots iguals i tots també, més escapats de si mateix, més grisos i petris. Dotzenes i cents i cents de persones que caminaven i caminen durant el dia. Camino sol pel bell mig i ningú em segueix, és nit. El món se’m parteix, se m’obre al final de la calçada i jo segueixo, segueixo entre els vianants que caminaven i caminen. Camino més sol que mai, camino escapat de mi mateix com les llums blaves de les llànties de mercuri dels fanals noucentistes, barrocs, recarregats, pintats de gris-negre, que passen, rellisquen, ràpides, fugaces. Semblen, en la grisor, dotzenes i cents i cents d’ulls petris, mòbils ja de mirar-los fixament. Agafat per la frenètica invasió del gris, sóc xuclat per ocults mecanismes fins a fer-me tombar a la cantonada, al final del carrer. És talment com l’aigua escapant-se en vertiginosos giravolts sobre el forat de la pica, és ja molt més tard. Darrere i perdent vida, dotzenes i cents i cents de llambordins i vianants de color gris petri i jo... Jo m’alleujo un xic disposant-me a travessar la plaça a poc a poc. Dos quarts de dues i davallo cap a casa. Davant es desperta altíssima la Catedral, alta i vestida de negre nocturn i cendrós, ben present i únicament viva en els vitralls policroms i la llum reflectida que la precisen allí.

3


Aclaparant és com un bosc tot d’estalagmites o els tubs d’un immens orgue enviduat de la música, ja que el silenci regna i s’allargassa inversemblantment en mi, fins a buidar-me per fer-me mancat de tot, sang, óssos, records, sentiments o, simplement, assecant-me la saliva als llavis. Jo, escapat de mi mateix gris i silent, davallo cap a casa. Pedra dessús pedra, tetràedre a tetràedre, políedre a políedre, puja i s’alça sense remei, tal com el caient invertit d’una cascada quieta en la caiguda al cel negre. La Catedral, amb la façana gòtica com un bosc tot d’estalagmites, amb gàrgoles figurant dracs alats, trolls, grifs, unicorns amb goles obertes, fauna prodigiosa i horrible, impossible i pesant, esgargamellada i de pedra, esperant amagada, a punt per saltar-me al damunt. Senyors a dalt de cada contrafort, dominants, orgullosos, ben reals en la seva faisó, m’esperen, sense mica de compassió, allí, muntants sobre els dalts dels imponents i cristians murs de pedra esperen i esperen... i jo camino, camino escapat de mi mateix més sol que mai i ningú no em segueix. No criden, no ganyolen, no grunyen, esperen, només esperen. Les altes cúspides i agulles dels campanars, ondulants, s’allargassen més i més, però la seva natura és gelada, tan pètria com els llambordins. Les dotzenes i cents i cents de llambordins que són del mateix color i m’envolten sense remei. Al desplaçar-me, jo, atalaiat des de dalt, actuo com un animal unicel·lular, ja que faig una sort de moviments continuats i compassats quan projecto del cos, els pseudòpodes dels meus peus i braços i els reintegro alternativament en ell, talment una ameba. La visió em desconcerta, ja que, lliscant així sobre el pis del carrer al moure’m, no m’explico la velocitat que prenc. Sóc, d’aquesta solta, només una perruca muntada sobre les muscleres del vestit, del qual li surten rítmicament sabates negres i mans blanques, talment un codi de senyals absurds. El vent arrossega i separa, desplegant-los, els fulls d’un diari que, en aquest món bidimensional, resulten ser més grans que la meva pròpia figura. Quin regust la relativitat dels sentits!, se’m fa insospitadament espantós comprovar que, a voltes, la realitat no és rés més que aproximació. Les coses no són només el que semblen, per inèrcia del costum sóc jo qui, graciosament i en profit propi, les hi assigno categoria i sentit, però... mira, ves! Ara sé també, que sempre tot el que veiem és dependent de la posició de qui s’ho mira.

4


Apuro àvidament la pipa i expel·leixo una densa fumarada blanca que m’enterboleix i perd encara més entre les dotzenes i cents i cents de llambordins grisos i de pedra, escapats de si mateix en els reflexes dels fanals noucentistes, barrocs, recarregats, pintats de gris-negre que passen, que rellisquen ràpids, fugaços... Trencant el calidoscopi de tons grisos, com si fos una imatge projectada en un travelling fantàstic, quasi cinematogràfic, catarsi del meu buit, de cop... ella!... Adelaia! no hi ha dubte, és ella. Ella i el seu matís càlid, la dolcesa...

El tema recorrent, no eludit: "L'ANNÉE DERNIERE A MARIENBAT” d’Alain Resnais i Alain Robbe-Guillet, només un senzill homenatge a la memòria del film. (I ara, jo, deu o dotze anys més tard quan les sales de cinema passen la pel·lícula i el debat de la "nouvelle vague" és encès a totes les tertúlies, tinc més o menys l’edat dels protagonistes. La referència és com una volguda arcada en aquest pont de tantes voltes que uneix el present, arran l’acabament de segle, amb el passat que se'ns allunya).

*

*

*

*

Fent dringar amb els dits una de les peces de ceràmica del curiós mòbil que oscil·lava del sostre, vaig provocar un so com de campaneta i... alguna cosa més. El silenci i la meva incomoditat eren irrefutables. No em coneix, És evident, però... Seguint les evolucions del "molly" roig, vaig endinsar-me fins a l'últim racó de l’aquàrium perdent-me enmig de les algues verdes del fons, mentre, fregant el vidre a primer pla, giraven dos bonics "scalars" que em buscaven la mà més agosarats. La pipa se m’havia apagat feia estona i la poca llum de la sala em mogué a parlar pausadament. - Recordi, vostè era a la dreta, a les escales que pugen al frontispici de la Catedral. Lluïa un vestit blanc que la feia ressaltar en la nit, emmarcant la seva fràgil i delicada bellesa com si fos una pintura. Tenia la mà esquerra al damunt del genoll i amb la dreta es repenjava en un dels esglaons sobre el qual s’asseia, com esperant. Esperant potser absurdament, en aquella hora i en aquell lloc.

5


Quin parany! El silenci me la feia vertical com un pou i jo, en aquell gronxador, m’hi jugava la vida al buit, fent ocells de paper.

- En veure que m’hi acostava, vostè no es va moure gens i a penes si entreobrí els llavis, però, era com si se li escapés una lleugera queixa o una súplica o potser una expressió de sorpresa, tal vegada una excusa, fins és possible, que aquell rictus arribés a pogué ser, el inici d’un crit angoixat. Què passava? Mai no ho vaig saber.

Volia guaitar pel forat del pany de la porta i Adelaia esborronava la nineta de mon ull vanament escrutador amb una taca universal de tinta xinesa. Jo allí entrebancat, queia a cada pas embriac de somni.

- En els seus ulls es reflectia aqueixa mirada tan seva, sempre inquieta, com si recelés quelcom, com si l’afalconés un desconegut perill o esperés una cita poc grata però inexcusable. De segur, és clar que devia tractar-se d’això, però vostè llavors no m’ho digué, sempre s’escudava i s’escuda encara velada darrera una capa de misteri i incògnit, que mai no és rés i que, alternativament, m’acosta i m’allunya de la seva realitat inassolible.

El blanc li trontollava tot el misteri fent-li la veu de vidre prim i perillós. Jo, esbufegant inquiet, dormia sense entendre aquelles lletres d’argent que ho deien tot.

6


- Va ser aleshores, en aquell instant precís, quan vaig tenir la sensació de que tot el meu anterior deambular per carrers de fanals noucentistes, era d’alguna manera dirigit, no sé, com si vostè m’ho manés. Sincerament, crec que ja percebia les meves emocions i aquell encontre en la nit, va ésser premeditat. I com guiat pel seu imant em va atreure, em portà al seu costat i al moment tot el buit s’omplí voluptuós de la seva presència. És clar, em dirà que aquest pensament no és lògic, però, què vol? Li parlo de pressentiments. Ara i abans, tot se’m fa possible davant seu.

Enfollit com un piròman, comptava els estels del firmament i Adelaia, escarnint mon absurd treball, em reflectia la celístia amb un espill modernista. Jo romania cec amb una estrella dins.

- Sí, allí fou on veritablement la vaig conèixer i on, per primer cop, vaig tenir ocasió de parlar-li. És veritat, abans l’havia vist moltes vegades, lluny però, pròxima, sempre inassequible, mai no vaig poder tractar-la directament, i és ben curiós, car, ja m’era ben present i jo, la recordava de no sé ben be què, compren? Mai no he estat bon fisonomista i normalment tinc poca memòria. Però la recordava i aquesta fixació ja és de per si, un detall significatiu, per a mi, gairebé essencial.

Enfilat als damunts del penell de casa, girava burinant els núvols del capvespre. Adelaia esdevenia flor de neu car la flaire de la rosa no li era prou propicia.

- Potser no se n’adona però, li puc assegurar que aquella imprevisible mirada seva, va quedar-me ben gravada, esculpida a dins. No ho sé, però, carai!... així va ésser. I sap...? només vostè va ser-ne culpable. Si, vaig respondre a una mena d’encanteri que inexplicablement m’embruixà, em seduí, em lligà com

7


aquell qui ho diu, als seus peus, i aquí em té, de bell nou implorant gràcia i també, ara exigint el que és meu, perquè, vostè em pertany. Jo allí, d’alguna manera també la vaig conquerir, ho sé, la vaig posseir i repeteixo, és meva. Vostè, llavors ho sabia. No pot negar-ho, veritat? Oi?...

Distret, feia jocs malabars amb triangles i cèrcols, mentre Adelaia fugia de puntetes cercant treva i conhort, devers una llunyana illa, sabedora emperò, que jo, bròfec com un minotaure, àdhuc la seguiria després.

- L’estranya situació que s’entesta en mantenir és absurda, totalment improcedent i fora lloc. Ja ho veu, els dos ho vivim com si fos una mena de feixuguesa de les nostres ànimes. I no serà potser, que ens fa basarda despertar? Per què, Adelaia, per què?...

Quan vaig punxar aquell globus de fira immediatament vaig endevinar que m’ho vedava, llavors mon fracàs ja no tenia redempció. Adelaia jeia sobre un jaç d’enigmàtics versos, ensems, color de calç, color de sol. I em petà als dits, com a un nen que investigués perquès.

- Podria ésser al·lucinació, farsa, però no, vostè ho permet, el silenci la traeix,

8


ja que no intenta defensar-se, no pot replicar, no pot negar, vostè calla i jo parlo i parlo i, fixi-s’hi, en aquest silenci seu justament, hi trobo certesa o almenys la possibilitat, ja que sempre veig el dubte ben present als seus ulls, dubte que per si sol, ja és pas enrere, oi? Perquè no és fàcil ignorar. No senyor, no és gens fàcil, i vostè se n’adona i té por. Què tem? Per què s’obceca? Què la frena?

El fum me la prenia i la treia a ballar. Jo romania calcat en el mirall amb l’arma que em feia tan indefens. Ai...! no ho sé, em trobava en una pintura d’en Magritte mirant, mirant i era vist.

- Paradoxal però tampoc, no puc imaginar-me-la distinta. És clar Adelaida, potser tot ve de la seva pròpia naturalesa incerta. No hi ha dubte doncs i aquest, és el factor que ens traeix, i sempre haurà estat així, veritat? De què té por, què la compromet?... Espera algú? Qui és ell? Vostè sempre espera. Ell no arriba i vostè espera. Sap què?... Doncs bé, ell llavors, no va venir, no ha vingut, ni vindrà mai. Senzillament no existeix, encarem-ho, és únicament la seva imaginació o.... la seva defensa, compren?

I jo, terraqüi, veient tan sols la sivella de la sabata em delia per pessigar-li el mugró del pit dret, però Adelaia, fent tombarelles amb la boira, a contracor, només volia ensenyar-me una de les arracades de maragdes que lluïa.

9


- La realitat li fa por, per imprevista, l’espanta... i descarta el futur. Vostè crea un present prim i particular i s’hi aferra heroica i desesperançada puix se'l sap l’últim recurs. Se n’adona que jo, inexorablement, he vingut a canviar-ho tot, a destruir aquest món i és tan covarda que ni tan sols no es defensa, ni crida, solament calla, calla, exactament igual que llavors. Representa que tot li trontolla, res no és com voldria, veritat?

Transfigurat en espiadimonis lliscava per sobre l’estany obscur volent copsar tota la nuditat de la dona. Adelaia, ja només era un puntet, petit, petit feia de funàmbul, passejant entre els dos blaus, sobre la corda tensa de la ratlla de l'horitzó. D'alguna manera no vivíem.

- Jo m'havia assegut al seu costat i la vaig besar. Sí, silenciosament i sense articular paraula, la vaig besar i vostè seguia amb la mirada absent, perduda, però no em barrà el pas, exactament igual que ara. Atordida però no indignada, potser sorpresa però, jamai forçada, lliure aital daina esmunyedissa, però... estranyament, inexplicablement lligada també.

Tot fou consumat. La vaig tenir abraçada i sotmesa. Jo brètol i baladrer, només un home, ja ho veieu, però... ella, de drap i serradures, igual que una nina era. Es trossà les faldilles, arregussant-se-les al darrera i es tancà a tot requeriment, morta de por. Llavors, dues boles de vidre li foren els ulls i l'animeta tota, li fugí vers als cels

10


sagetada per la cruesa d’aquest arc que l'apuntava. - Faci memòria, jo la aplegava amb els braços i vostè se'm va recolzar sobre el pit. Estava espaordida i en joli. Per favor, per favor cregui'm, ens coneixem i sé que m’ha reconegut, m’ha tingut que reconèixer, n'estic ben segur. Com podria oblidar-se, digui’m, d'aquells dies de l'estiu passat a Pola? O potser fou l'estiu anterior, fins és possible que fos en un altre indret de la costa, és igual, és tan llarga la història i tantes les històries. Arribats en aquest punt, els detalls no tenen mai gaire importància, veritat?. El cas és que, per sobre de tot, tots dos sabem que ens coneixem.

Jo, perdut enmig d'aquell laberint de moltes lletres, inicials, carolines, gòtiques, cursives, cal·ligràfiques, itàliques, rodones, versaletes, etc... pugnava per eixir d'una O majúscula que era part d'una estranyesa. Oh!, Adelaia esdevenia el mateix infinit fent-me pam i pipa.

- Recordi les nostres passejades i aquelles xerrades. Aquelles entretingudes xerrades, caminant xino-xano, entre miranda i miranda, recreant-nos en el paisatge del serpentejant camí del litoral, la brisa, el sol...

Del darrera, allí on comença l'ombra que em penja, sortí un follet barbat i d'un coixinet rivetat amb punta de blonda que duia a la mà, em clava com en un malefici, una a una, totes les agulles de cap. Sí, però, i Adelaia?, Adelaia...!!

- I d'en George, no se'n recorda tampoc? Aquell xicot gal·les que presumia

11


d'haver nascut al poble de nom més llarg del món. Encara guardo desat a la cartera, un petit escut de feltre que ell portava cosit al jersei. Miri... "Llanfairpwllgwyngyllgogerychwyrndrobwllllantysiliogogogoch, North Wales". I és possible que igualment s'hagi oblidat d'en Joan i d'en Grau?.

Jugant en aquest acuít i amagar em passaven la penyora decisiva i com si d'un grapat de xavalla es tractés, prou que em caigueren pels terres, les petites peces que composen ma persona. Enjondre, Adelaia amb sos mutis de teatre feia un tomb, de bracet amb el no-res. Jo somicava, sotmès a la malenconia d’un dolcíssim violí, sol.

- Pobre Joan, tres setmanes després el detenien en una pensió del carrer Balmes. Malgrat el caràcter tímid, estava implicat i compromès molt seriosament, en assumptes polítics. Ara, la seva situació és precària, fins i tot la família no vol saber-ne res d’ell. En Grau se’n va anar al Brasil, sovint l’escric, suara n’he rebut noticies, participa en uns estudis hidrogràfics que poden ser l’oportunitat que tan cercava. Bé, però, deixem-nos de falòrnies. Miri’m!... Miri’m als ulls! Adelaia, li suplico... li prego que no fingeixi més. Doni’m la mà. Escolti, de nou li tornaré a formular aquella pregunta màgica i vostè... Vostè ara tornarà a néixer. Jo i Adelaia, Adelaia i jo, un galió avarat a l’oceà de les boires, només un pleniluni enfadós. Els grans déus de l’antigor, emmurriats per tantíssimes preguntes que no tenen resposta,

12


avorrits s’endormiscaren, clapats en la llarga sesta de l'oblit. L'heura i la molsa cobriren sos palaus als mai més inacabables.

- Admeto el joc i quin remei, accepto el silenci, ja no m'importen les seves raons perquè així i tot, no vull perdre-la. Per favor, què vol més?, li ofereixo la vida per compartir-la amb vostè. La necessito i la vull, no em deixi sol. Només em cal una paraula de resposta, una sola paraula: vol ser la meva esposa, Adelaia?...

Un clarobscur al darrera: "LE NOTTE BIANCHE" de Luchino Visconti i Fiodor Dostojevsky i... Adelaida, amb el visatge de Maria Schell a Venècia, sempre. (Sentimentalment ho esguardo des d’aquí, encara ancorat als anys seixanta. No puc apropar-m'hi més, em fallen records i vivències, perquè realment quan ells vivien aquella atzarosa quotidiànitat, jo era un nen de només deu o dotze anys).

*

*

*

*

La sala era acollidora i la llum suau, velada per tancades cortines blanques de paret a paret, a les hores baixes de l'inici de la tarda, prenia uns tons crema que ho matisaven tot. Un moble funcional de bona fusta sobrecarregat amb gerros i gerres de terrissa i altres fòtils rústics trobats qui sap on, feia les funcions de biblioteca i bar. Tot era just i personal, fruit d'una presència femenina abassegadora. La jardinera amb diversos tipus de falguera, era un contrapunt davant les cortines a les envistes de fora. Els peixos amb les seves coloraines, feien totes les combinacions del món i jo, expectant, mirava l'Adelaia, asseguts els dos, en el sofà. La pipa seguia al cendrer de ceràmica pintada, sobre la tauleta de vidre esmerilat.

*

*

*

*

Els dotze apòstols amb el Sant Crist enmig, dalt de la portalada, com detentors

13


allí de la veritat, cares severes i grises, torturades pel temps i la beateria, pedra sobre pedra. A l'esquerra, una part restaurada de les antigues muralles realçada pels parterres d'un petit jardinet. Esperant la resposta, alço la vista al cel. Enfront, la Catedral, molt alta i vestida de negre nocturn i cendrós però present i únicament viva en els vitralls policroms i la llum reflectida que els precisen allí. Les cúspides i agulles dels campanars ondulants s'allargassen més i més però la seva natura és gelada, tan pètria com els llambordins que són del mateix color i m'envolten sense remei.

*

*

*

*

- Vol ser la meva esposa, Adelaia? - li repeteixo expectant

CAPÍTOL 2 És fosc, molt fosc, però la lluna en la platja cau als gentils damunts

de la mar obscura i se'ns apropa silent salvant la negror. Són uns despentinats cabells d'argent, esfilagarsats en el batec de les lleus onades fins a morir en l'arena resant i quasi inexistents. Nosaltres amb aquest silenci que ens creix ficat a la mirada i la graveta i la sorra sota les soles, muts. Lluny, enllà la nostra abstracció, gent divertint-se esmorteïda per la distància. És un poble de la costa en plena temporada d'estiueig i s'ha fet nit. Són uns despentinats cabells d'argent que trenco en esquitllar-hi un còdol, que hi rebota enllanet, xap!. A la dreta, barques arrenglerades sobre la sorra amb embalums confosos als que envides si s'hi endevinen rems, Iones, xarxes, suros, nanses i diversos accessoris propis de la pesca a palangre. En el promontori que tanca la badia, les muralles cerquen la part vella del poble. Nosaltres, encara amb el silenci, muts.

14


A la fi és ella qui acaba el llarg incòmodament. - No Llàtzer, no - diu com si vacil·lés - No puc, no pot ser...Però jo, impacient, li prenc la resposta al vol, suplicant-li: - Adelaia, per favor...! - Me la miro entendridor, com intentant coaccionar-la – En el fons jo només recerco la seva vera amistat. I ella continua, ara amb to recriminador, fermant-me. - Ni tan sols em coneix. No sap qui soc - titubeja - Fins ara tot ha estat fàcil... massa fàcil penso, però... sé que no podríem... - intenta concloure-ho i no, no pot. Sense escoltar li etzibo resolut: - Podríem estimar-nos i copsar la felicitat, la felicitat, Adelaia! -. Quin encís la suavitat de la seva veu i aquest esmunyir-se al meu encalç torbador. I els ulls verds tan brillants i el rostre... Aquesta llunyania i els nervis a flor de pell i les mans... Em rosego els llavis mentre espero. - No, Llàtzer, no, no pot ser - torna a repetir-me - no podríem estimar-nos, n'estic segura. ! - conclou: - Som massa diferents Sobtat, m'aturo uns instants, el silenci creix encara una mica més. - Però, què diu? - Etzufo sorprès. - És una il·lusió, està ofuscat. Ha d'entendre que mal em vindria si ara tan fàcilment, me n'aprofités. No, mai no m'ho perdonaria. No pot ser, Llàtzer persisteix entestada en la seva sola idea. I el silenci ja es fa llarg i refilat. - No vull jugar... entén? No fora lleial. Vostè ho sap, oi que sí? - pregunta a la fi. Li salto al damunt amb una negativa, ensems entossudit i anhelant, sempre cec. - No, jo no ho sé! - M'assec a la sorra. El seu rostre és un parany a l'ombra - Jo només sé que l'estimo! I no m'importa res més - m'enfilo en la vehemència incorporant-me ben embalat amb les meves dèries - No vull perdre-la, Adelaia! La he somniat tant, àdhuc abans, sense encara conèixer-la... Vostè és l’ideal. - Ho veu? No soc així, Llàtzer. Sóc diferent - precisa adolorada. I continua: Únicament veu en mi el que vol. Efectivament, ha donat vida a una idea i pretén vestir-m'hi. M'enalteix als seus ulls però... em fa malbé també. Aquesta Adelaia no és gens ni mica l’Adelaida que vostè necessita - aclareix parlant nerviosa. No vol ferir-me - I no puc, no puc parlar-li clar - puntualitza enigmàtica.

15


- No pot parlar-me clar? Què vol dir? Què em vol donar a entendre? - sento a dintre la fiblada de l'angoixa. Ella es repassa mecànicament els cabells, s'empassa la saliva, tot el cos li tremola. - Llàtzer, estic compromesa. No puc, no puc correspondre'l com es mereix. Sàpiga, emperò, que l'aprecio com el millor amic que mai pogués tenir. Haguera volgut estalviar-li el tràngol però la seva pròpia insistència ho ha fet impossible. Ho sento infinitament, de veritat! - la veu es fa inaudible, sembla fondre's al si de la nit, al recer de les lleus onades. Allò és una martellada i no acabo d'acceptar-ho, només mormolo - Adelaia, Adelaia... !! - Jo donava per suposat que ja sia en Joan o bé en Grau, li n'haurien hagut de parlar. N’estava segura. Ells ho sabien, ells se’ns dubte, com a bons amics, l'haurien haver informat ja des del principi, quan ens vàrem conèixer, llavors, al fer-nos les presentacions, Oh, no! Què faig ara? Espero massa dels demés.. és culpa meva, és culpa meva... perdoni'm si pot - Esclata en plors, sanglotant venguda emocionalment. Atenc el seu desmai i d'una revolada me l'acosto. No estic segur de ser correcte i no em resigno - Qui és ell?- pregunto irremeiablement - el conec? Amb una mà la prenc i la subjecto per la cintura, mentre li acaricio suaument el rostre amb l'altre. Les llàgrimes li cauen cara avall, desconsolada i sense esma, se li escapa el meu nom - Llàtzer, Llàtzer...! Tentinejant els dos caiem de genollons sobre la sorra, abraçats, atrapats finalment en aquesta estranya escena que de cap manera podem reconduir tal com manaria la sensatesa - L'estimo, Adelaia, l'estimo - faig, tot despentinant-la amb les meves carícies i la beso... lentament. I la seva mirada es clou, tot ella en rep - Vostè és la meva vida. No vull perdre-la! És fosc, molt fosc, però la lluna en la platja cau al gentils damunts de la mar obscura, silent. Adelaida, d'una empenta, s'ha lliurat del meu acuït i ara corre vers el Passeig del Mar, arriba a les pèrgoles enfront de la façana marítima del poble, més enllà la llera seca de la riera. Les taules a la fresca dels Cafès encara tenen clients prenent refrescs, xerrant, jugant al domino, somiejant en el mormol dels grills o ves a saber que, causants de la remor de fons que ens

16


arribava allí ran la mar, moments abans. Assoleix ca'n Biel cara vila, ja fora de la meva vista. Són uns despentinats cabells d'argent, esfilagarsats en el batec de les lleus onades fins a morir en l'arena resant i quasi inexistents als meus peus. És ara quan detecto la brisa i el rellent de marina. L'illa de Mar Menuda és una taca negra al fons.

*

*

*

*

Be, ja n’hi ha prou per ara! Si anés més lluny, al final acabaria cansat. Acoto el cap i, blegant-me sobre mi mateix, prenc impuls per endinsar-me vers l’abisme.

“12 de febrer de 1949. El tren exprés Barcelona – Madrid descarrila amb un balanç de quaranta morts. Hom culpa la resistència antifranquista de l’accident”.

Davallant, noto la salabror de l’aigua als ulls que em couen i m’amoïnen, flexiono ràpidament, acompassadament les cames com una granota. Tot és verd i blau, la sorra lluny, enllà, esmorteïda per aquesta mena de boira d’aquí baix, que tot ho matisa. Un cop de taló, no ben arribat al fons, és suficient per projectar-me amunt com un coet i emergir de bell nou a la superfície. El sol enlluernador m’esclata a la cara, tornen els sorolls, els xiscles dels nanos i les gavines.

“1 de juny de 1949. El dictador Francisco Franco Bahamonte visita Barcelona, la policia pren la ciutat i col·loca fins i tot, patrulles emboscades als terrats de les principals vies. Radio Pirenaica, des de l’exili, informa de l’explosió de deu bombes de fabricació casolana”

L’aigua rellisca dels cabells front avall i l’airet em refresca les galtes colrades, tot jo m’eixamplo. Sospiro delectant-m’hi i inicio, distes, un, diguem-ne, crol d’estar per casa, per retornar a la platja.

17


Amb el cos pla, mig submergida àdhuc la cara, i donant-me impuls, avanço amb els moviments alternats dels braços mentre bellugo periòdicament les cames, amunt i avall.

“21 de gener de 1949. Mor George Orwell, autor dels llibres “HOMENATGE A CATALUNYA” i “LA REVOLTA DELS ANIMALS”, militant del POUM obrerista no dogmàtic i voluntari anglès de les Brigades Internacionals”.

No sóc bon nedador, no tinc estil però, sembla que me’n surto prou bé, prompte arribaré al seu costat i m’hi asseuré i li parlaré... Quina capbussada! Quin pler! Dono una ullada a la dreta, encarat a la cala ja iniciant la tornada, se’m barregen les olors dels pins dalt dels espadats i la del mar tan absorbent, mirant allí, lluny, els promontoris de sauló i arbreda. M’intriga l’agulla de Pola que tinc a les envistes, què carai deu ser? Un monument megalític, restes d’una antiga torre de senyals, com diuen? Crida l’atenció la seva singularitat en el seguit de la costa.

“23 d’abril de 1949. Diada del Llibre i de Sant Jordi. La conferència del filòleg mallorquí Francesc de B. Moll al teatre Capsa és interrompuda per la policia que ordena que es parli en castellà”.

Continuo fent camí, braçada a braçada i ja començo a fatigar-me. Au, una mica més! Sembla que nedi talment contracorrent. Apa, vinga, vinga! Prompte m’estiraré damunt la tovallola al seu costat. La cridanera tovallola de color vermell que li ha deixat en Joan i parlarem...

“8 de juny de 1949. Tropes nord – coreanes han creuat el paral·lel 38 i avancen ràpidament cap a la capital Seül. L’exercit del sud es retira a la desbandada

18


després dels primers combats a la frontera”.

I com gaudeixen aquells nanos perseguint la pilota, com corren i bramen, baladres! No crec que encara toqui fons. Quina vitalitat que demostren, carai! Costa, si que costa d’arribar-hi, noi! Quin contrast, els pins, les roques i el mar. Ja hi toco! Sí... ja hi toco de peus. És allí, indiferent, estirada, mig endormiscada. Ha!, i com reia fa un moment quan jo li posava crema a l’esquena, li feia pessigolles. La sorra no és fina però la prefereixo, detesto aquella que se’t fica per tot. Té la pell morena castigada pel sol de l’estiu però els ulls són verds i és més aviat castanya, daurada diria. - Adelaia, perquè no ho pinta? És un raconet bonic, oi? – caic al seu costat després de la remullada.

“22 d’agost de 1950. L’assemblea d’Europa aprova la Declaració Universal dels Drets Humans”

En Grau cargola la cigarreta, destrament ensaliva lleugerament el paper de fumar i la tanca ja feta i ben arrodonida per la punta d’un dels caps. Tot seguit, fa capelleta per encendre-se-la a flor de llavis. En arribar jo, estronco la taleia que el duia de cap i salta, sumant-se a la meva proposta. - Si Adelaida, ni que sigui un petit apunt! – diu amb entusiasme – serà un bon record de l’excursió. Adelaia es mig incorpora i somriu. Ben disposta a complaure’ns a tots i a portar a terme la idea, amb un gest assenteix agradosa

“1950. A Prada de Conflent, Pau Casals inicia l’organització de festivals de música en els quals col·laboren els concertistes més famosos. Paladí infatigable de la pau, la llibertat i les minories oprimides, exiliat voluntàriament, la seva personalitat és un referent per a tots nosaltres”

En Joan i en George, un xic retirats, ni se n’han assabentat del nostre encàrrec a l’artista, continuen encaparrats xampurrejant en anglès. En George és un

19


xicot del País de Gal·les que abans-d’ahir l’altre, licitant a la subhasta del peix, vam conèixer i no sabem com, se’ns ha sumat a la colla. Ell també treballa ocasionalment, en la pesca d’altura al seu país.

1950 “Enguany s’atorgà el Premi Nobel de Literatura a En Bertrand Rossell

.

Professor de Cambridge, filòsof, matemàtic i pacifista originari del País de Gal·les i ciutadà del món. En filosofia moral acara les contradiccions entre individu i socialisme, llibertat i ordre, progressisme i pessimisme. La crítica al sistema li valgué tota mena de censures i, fins i tot, la presó”.

L’heterogeni grupet de nois i noies que han vingut a peu, continuen entretinguts en el joc de la pilota, aliens a la nostra presència, cadells amb moltes energies per desfogar. Sota la rònega pèrgola amb sostre de falgueres seques i brancatge del bosc, un petit taulell i quatre taules velles, dos persones fent una cervesa ateses per la xicota d’en Piu darrera la barra, tot polit emperò. I ningú més que torbi aquesta placidesa.

“19 de febrer de 1951. Mor André Guide, escriptor francès també guardonat amb el Nobel de Literatura, que cultivà poesia, prosa i novel·la defensant la llibertat individual enfront de la tradició i l’encarcarament moral de la societat burgesa anorreadora de la consciència”

Nosaltres cinc, hem fet l’excursió en una barca sardinera que graciosament ens han deixat a Tossa. Sortint de Mar Menuda, doblant pels estimballs de l’lnfern en Caixa, Ses Illetes i Cala Bona hem arribat a Cala Pola; hi dinarem i hi farem una bona migdiada i retornarem de bell nou a la vil·la en hora foscant. Serà un dia esplèndid però, l’acabarem abrusats i fets pols de tant i tant remar sota el sol. Adelaia farà un esbós, un croquis i l’acabarà a l’estudi després,

20


quan retorni a Barcelona. Prepara una exposici贸 de marines.

21


CAPÍTOL 3 Assegut en un banc de sis places, arrenglerat costat per costat,

amb quatre companys més que també hi treballen (queda un espai buit) he preparat un pa de cera de modelar i, amb l'ajuda de pinces, vaig col·locant al voltant d'una galeria d’il·lusió, les fulles que acabo d'embotir i donar forma. Tinc la pantalla del llum davant el nas i em fa nosa, la guindo una mica per tal de poder arribar-hi més còmodament. Dono una ullada al ploma que tinc sobre l’estellera, cal aconseguir el mateix efecte que al dibuix. Adelaia s'ha esborrat del mapa, ha desaparegut, així, sense més ni més. Fa dies que no en sé res. No és a l'estudi, no és enlloc. El noi m’està trefilant metall per tal de fer el braç de l'anell, mira!, ara ho recou i prompte me'l portarà llest. Però, què carai li deu haver passat? Per què no hi és? Serà cert que algú me la festeja...?. Coi de dona, no tinc manera de centrar-me. He d'apurar-me si vull ajustar-lo i soldar-lo aquesta tarda. No em resigno, he de sortir d'aquest atzucac absurd. Però, on ha anat i per què?. Ja està! Vinga, ara anem a recaptar la conformitat del meu bon burgès i a soldar-ho comme il faut! - Senyor Obiols, ja ho tinc muntat a punt per soldar. Sisplau, voldríeu donar-li un cop d'ull? Què li’n sembla? Vaig bé? – Primerament, m'he raspallat curosament les mans sobre el calaix que recull les llimalles i, amb la feina, prest m'he aproximat al taulell de l’amo a fi de demanar-li el definitiu vist-i-plau del que em té encomanat. Obiols Pi és un home petit i grassonet, sempre cofat amb una boina negra a fi d'ocultar la rotunda calvície de ja bastants anys ençà: és professional reconegut a la ciutat, treballa al seu taller i ell mateix dibuixa i crea models que després li comercialitzaran diverses botigues de l’Eixampla amb les quals fa tractes. La seva bonhomia és reconeguda per tothom. Liceista empedreït i melòman, acostuma a deixar-se anar sovint en cantúries abrandades de fragments d’òpera italiana mentre treballa o visita el colomar, a l'altre pavelló del terrat, per atendré els seus ocells. La columbofília és una altra de les seves passions. Aquest tarannà plàcid no li resta agudesa. El seu banc és doble i està separat del nostre, arraconat a l'altra pany de vidrieres que donen al terrat sobre el mercat de Santa Caterina. El comparteix amb el "noi", l'aprenent. L'Obiols Pi, abandonant la feina amb parsimònia, pren el pa de cera que li atanso amb la muntura del que serà, un futur anell i el

22


dibuix fet per ell mateix que ens serveix de model, per tal de confrontar-ho tot plegat. Li presento unes fulles imbricades entre si, prèviament envetades i ajustades al voltant d'una galeria de sis grapes picades esquena d'ase, que permetrà després, l'encast d'una maragda central facetada a la talla rosa. - Sí, Llàtzer, és això, si senyor, això mateix - fa assentint i aprovant la feina - Tiri-ho endavant. En redreçar-me, jo, disposat al gir per recular cap al meu lloc a la fi de posar fil a l'agulla, veig que l'home se'm queda mirant, com si dubtés. - Passa alguna cosa, senyor Obiols? - no puc per menys que apuntar a fi de facilitar-li la pregunta que veig que no gosa. És un home extremadament prudent i delicat; salvant les naturals distàncies, la relació laboral ha permès fer-nos confiança. - Llàtzer, no sé si puc però deixi'm dir-li que d'un temps ença el veig intranquil, tens, preocupat. Permeti'm, no li faig cap retret, ni tan sols se m'ha acudit pensar que el seu rendiment o el tracte amb els companys se n'hagi ressentit. No, no és això el que vull que entengui. No qüestiono la seva responsabilitat... només faltaria, però... alguna en porta de cap, veritat? No té aquella ponderació tan pròpia del seu caràcter, ni li veig l'estabilitat i equilibrí que tenia. Bé, no li'n demano explicacions, només li ofereixo, si vostè ho vol, l'oportunitat de sincerar-se per que així, poguí quedar-se més tranquil. Vull que es relaxi, Llàtzer. Contrariat però agraït per la intervenció del nostre-home, decideixo tranquil·litzar-lo i correspondre'l. - No us amoïneu. No puc negar que en els terrenys més personals, passo per uns moments de desconcert però... no patiu, no s'ho val. No és res... de veres! - Llàtzer, són moments delicats. Ja sap que han passat coses. Hi ha mala maror i dissortadament sempre som els mateixos qui perdem. Si vol viure sense problemes, no s'hi emboliqui... cregui’m! - argumenta des del cim dels seus seixanta anys ben acomplerts. Però aqueixes insinuacions me'l porten molt lluny dels meus quefers. - No, no, senyor Obiols, no em menen compromisos polítics de cap classe, no hi pateixi pas. - Llavors és un cas de faldilles, oi? Si és així, no se’n preocupi massa, home! Tots, en un moment o altre, n'hem passat de grosses, i ja ho veu... tal dia farà

23


un any. Ja ho superarà encara que ara li costi de pair. Llàtzer, ningú no l'ha d'acompanyar en aquestes conteses; sàpiga però, que cada dia neix un sol capaç d'il·luminar i escalfar les nostres magres i tristes vides - En veure la peroració derivant a mal borràs, l'home, apurat, no sap com sortir-se'n sense recórrer als tòpics obligats, i ja gairebé mig foteta. - Ha, ha, ha...!- Esclafim plegats en una riallada franca que ho acaba i que és l’única manera de salvar-nos. Sé que li sap greu i haguera preferit un altre camí. Sense que hi vingui realment a compte, se m'escapa - Perdoneu-me... jo...-. - Au, faci, faci! - mormola el burgès recuperant la compostura i el seu treball. Els quatre operaris, sorpresos per l’inveterat esclat del riure nostre, han deixat momentàniament tot el que feien, han deixat de vogir, soldar i burinar com si fossin formiguetes, s'han girat i ara ens miren sense comprendre res, bocabadats. La conversa ofegada per la fressa del taller, ha estat prou discreta perquè no en transcendís res i no crec que se'n parli més. Al taller, inevitablement el grau d‘intimitat és molt alt i ja ho veus, la vida té a vegades petites crueltats. M'assec de nou al meu lloc més escaldat que un gat, absolutament immers en l'anell que munto. Deixo el dibuix i m'arribo a la pica, allí on ens rentem les mans i, en una xicra, adequo un pelet de guix escaiola amb un rajolí d'aigua de l'aixeta. Quan pren la plasticitat convenient, ho aboco tot amb molta cura sobre el pa de cera que tinc al damunt de l'estellera, cobrint tota la peça. L'Obiols Pi s'enlaira refilant. Progressivament es fa silenci, tots cessen la continuada xerrameca de fons i escolten al pròcer que canta així, perquè sí

-

"Una furtiva lagrima. Negli occhi spunto... Quelle festone giovani, Invidiar sembró..." M'entretinc, tot esperant que s’endureixi i encenc la pipa amb la flàmula del bufador que hi ha al costat penjant. - "Che piú cercando io vó! M'ama, lo vedo". Disposo la dissolució de bòrax perquè em faci de fundent i passat el temps necessari, separo el guix de la cera. - "Un solo instante i palpiti Del suo bel cor sentir...". A la bescara hi aplico amb pinzell la solució i els pallons de soldadura.

24


- "I mili sospir confondere. Per poco a'suoi sospir!...". Ho situo sobre la perruca i ho escalfo uniformement amb la flama del bufador fins aconseguir posar totes les peces roents per un igual, llavors es liqua la soldadura i penetra a les ranures entre les parts que estan en contacte. - "Cielo, si puó morir, Di più non chiedo". Ja ben soldat i separat el guix, un cop refredat, porto la peça a l'emblanquiment i la netejo i torco amb un drap. L'aprenent s'incorpora i sento com l'Obiols Pi li diu: - Avui plegaràs abans d’hora, noi, i ens faràs uns encàrrecs abans d’anar-te’n a casa. - El noi s'hi avé i assenteix amb el cap. - Cal que vaguis a la "Francesa" a recollir una comanda que ja tenen preparada al meu nom. Té, els diners! - i li atansa un sobre amb l'import a pagar. - M'ho portaràs demà matí, quan vinguis...Vés amb compte, eh, i... no m’ho perdis! Au, vés, vés... i després, sobretot!, quan ja ho tinguis desat a la cartera i guardat, ves-te'n directament a la "Massana". Aquest noi és afortunat, ja que el burgès li ha pagat la matrícula a l'Escola Massana i aprendrà dibuix i la tècnica dels esmalts. En ple 1952, al nostre ram, es prodiguen encara les millors tradicions gremialistes i no deixa de ser entranyable l'harmonia entre nosaltres, cadascú amb les seves coses però... anem fent. "Rinng... rinnng...! i en aquell moment sona el timbre, interrompent les meves cabòries i els preparatius de marxa de l'aprenent - Noi, vés a veure qui hi ha! - li crida l’amo. El xicot s'acuita a obrir, encén el llum i per la porta mal tancada que bada un pam, entrelluco al rebedor, la imatge de sant Eloi, patró dels orfebres. Prompte se'm perfilen les siluetes de l'aprenent i el nou vingut, a través dels vidres opacs que ens separen. Sento com el convida a seure, al sofà del vestíbul. L'Obiols ja s'ha aixecat per atendré la visita. És molt tard, qui coi serà? El nano marxa escales avall i se'n va sense més dilació. Moments després, la porta de vidre glaçat s'obre i, el senyor Obiols Pi em demana: - Llàtzer, vingui! hi ha un amic seu que el vol veure -. Hi vaig, sorprès per l'inesperat requeriment. - Grau! – Exclamo, al retrobar allí sobtadament, l'amic.

25


Després de les presentacions de rigor, l'Obiols Pi ens deixa sols i segueix amb les seves facècies - Però, què és això? Què hi fas aquí, a Barcelona? Quan has arribat? Què passa? - inquireixo totalment atònit mentre me'l miro amb ulls escrutadors. El creia lluny, a Brasil, fent uns estudis d'hidrografia al Paraná, contractat per una companyia estrangera i, sense més ni més, au!, heu-lo aquí! I altrament... ell, tampoc abans, mai en hores feineres, no havia vingut al treball, a veure’m,. En Grau és un home d'uns 25 anys, si fa no fa, com jo. Ens coneixem ja de petits i és el més aprofitat de tots els amics que tinc. Morè i de pell colrada pel sol, té el cabell ondulat rematat amb un "Arriba Espanya", talment una cresta sobre el front, i s'ha deixat bigoti a l'estil Jorge Negrete. Porta un vestit fosc un xic desmarxat, cosa que no fa per ell ja que sempre, l'he vist com si fos un figurí, pulcre i ordenat fins a la mania. Me l’hauran canviat els americans, aparentment així tan radical i per a pitjor? En restar sols se'm precipita a sobre balbucejant: - Llàtzer, perdona que t'importuni aquí, no et voldria molestar, però... no sabia pas què fer. Necessito que m'ajudis, estic en dificultats i no sé a qui recórrer. Hem de parlar llargament, naturalment t'ho explicaré tot, no t’amoïnis -, parla nerviós, atropelladament i amb dificultats per abordar els temes. Intentant aclarir-me i aplanar-li’n el camí, tallo la inesperada i inconnexa verborrea que envides si entenc: - Bé, calma't, asserena't, home! afectuosament, l'agafo lleugerament per sobre les espatlles per tal de tranquil·litzar-lo, cosa que ell intenta en adonar-se del meu inevitable i incipient desconcert, i proposa: - Escolta, Llàtzer, és important! Aquí no podem parlar, ja ho veig i se’m fa violent però...bé havia de fer contacte amb tu. És tard, segur que aviat plegaràs. Quedem doncs, en qualsevol lloc tranquil. Tinc moltes coses urgents, a dir-te i necessito la teva ajuda - recalca un cop més. Faig meva la idea i convinc en l’encert, té raó: - Bé, home, bé, d'aquí a una hora estaré llest, on podríem trobar-nos? - Recordes aquell vell Cafè tan tronat del carrer de la Ciutat, que fa cantonada amb Bellafila, on anàvem a jugar al billar quan érem nanos? Allí, cap al tard no hi ha ningú i... - És clar, sí, hi estarem bé per parlar i no ens amoïnaran. Ara calma't, eh! No

26


sé què coi t'ha agafat amb tant de misteri i tremendisme? - Llàtzer, és greu, corro perill...! - Però, què dius? Vols que t'acompanyi?, estàs malalt? - No, no, ens trobarem quan tu pleguis i podrem parlar a balquena de tot -. Ara sí que no sé que dir-li, cada cop m'intriga més i no sé realment què passa, ni el qué necessita: - D'aquí a uns moments vindré i et faré costat, tindràs el que convingui, Grau -. Emocionalment m'estreny fortament la mà que li atanso, com si volgués traspassar-m'hi tot el que li costa dir, intenta un somriure de conveniència, gira cua i se'n va deixant-me darrera capficat i desconcertat. Quan ajusto la porta i comença a davallar per l'escala, diu decidit: - Fins ara, Llàtzer! - i li tanco a la basarda, inquiet i preocupat sense respondre-li. És l'horabaixa, la qual l’Obiols Pi aprofita per repassar les menjadores del colomar i fins aquí ens arriba, esmorteïda, la fressa de tot l'esbart d'ocells i l’ària d'en Puccini que cantusseja el burgès: -"Recondita armonia di bellezze diverse! E bruna Floria l’ardente amante mia..." - Em reincorporo a la feina incapaç de fer res de bo en el poc que resta de jornada.

"El passat dia 1 es va iniciar un boicot als transports públics. En una mostra insospitada de consciència cívica, els obrers van caminar cap a la feina amb marxes col·lectives. Les autoritats van decidir la intervenció de la policia, la qual cosa va costar la vida a un nen de cinc anys. Llavors sense aturador, va sorgir la violència ciutadana en múltiples formes i aldarulls. El dia 3, Baeza Alegria, governador civil, va afirmar que els incidents eren fruit de l'acció de determinats grups "de triste recuerdo", però no van acabar-se aquí els avalots. Ni tan sols el dia 6, en restablir-se les antigues tarifes dels tramvies. A més, el dia 12 va començar la vaga general a Barcelona, amb una manifestació de prop de mig milió de persones. El dia 13 és van anunciar sancions als obrers (acomiadaments, descomptes d'hores no treballades) i als patrons que no complissin les sancions. Des del 14 es va començar a controlar la revolta popular, però va caldre el reforç de cinc mil homes perquè tornes la normalitat a Barcelona".

27


CAPÍTOL 4 Amb totes les presses i més, arribo des del mercat de Santa

Caterina al local del carrer de la Ciutat on en Grau s'espera i entro: - Bona nit! És un petit establiment rònec i vell, impersonal a desdir, com tants altres del barri; té, no obstant, un cert regust casolà que el fa acceptable a la parròquia dels voltants. És regentat per un home gran, d'imprecisa edat, que en aquests moments es troba rera la barra, llegint absent una novel·la de Zane Grey. En Grau n'és ara l'únic client, assegut enfront d'una de les ja clàssiques taules rodones de marbre i potes de ferro colat, pròpies de tots els Cafès de Barcelona. Al fons, la taula de billar davant per davant, d'un pany de paret atapeït de fotografies emmascarades i esgrogueïdes i de lleixes amb trofeus de diverses colles i entitats culturals que encara hi fan la viu-viu al seu redós. Un despullat, esquelètic i ennegrit penjador de peu per acollir els abrigalls dels esperats clients i la porta de serveis, serradures i una profusió de burilles a terra sense escombrar, i escupideres en els quatre racons, completen el quadre que trobo quan hi entro. Cal suposar que abans, als matins, tot deu ser diferent, més animat, més net, ja que la proximitat de l'Ajuntament, permet creure que aquí, s'hi aplegaran tots els funcionaris esquitllats de llurs ocupacions, per tal de poder fer un mos o un alto, en la feina, Però ara tot és qüestionable, la vaga s'estén per moments. Tothom està neguitós i els petits establiments com aquest depenen més de l'actitud dels veïns que no pas del propi convenciment. Hi ha qui tanca i no vol soroll, hi ha qui obra i espera esdeveniments, finalment els cagadubtes, tot el dia amunt i avall la persiana. Per cert, ara que hi penso, en el taller ni tan sols hem tret el tema. Què en pensarà de tot això, l'Obiols Pi?. En Grau assegut prenent-se un "Terry" darrera el diari mentre fuma cigarreta rera cigarreta amb el paquet de "caldo" dessús la taula, esperant-me impacient. Esquivant les tauletes buides, m'hi acosto i li dic al arribar-hi: - Ja em tens aquí,

28


noi! – Separo la cadira per asseure-m'hi i em giro tot dirigint-me al cambrer que llegeix a la barra - Sisplau, porti'm un conyac també! L'home immediatament ha deixat el llibre sobre el mostrador i prepara la consumició que em portarà tot seguit. - Servidor! - fa posant damunt la taula la copa de Terry. Recull el cendrer per buidar-lo i, amb la safata sota l'aixella, es retira discreta i diligentment. L'altre, quan m’hi acosto, quasi coincidint-hi, abandona el diari i... sol·lícit, es mig incorpora maldestre i avança, prenent-me l'avantbraç esquerre amb torpitud, efusiva i lleugerament, amb la mà. - Llàtzer! - exclama al rebre'm així Seu! Tots dos seiem emplaçats per encetar la esperada i transcendent conversa. Qui trencarà el gel? Amable i prudent, l'home retorna el cendrer i continua amb la lectura rere el taulell, ignorant-nos ja definitivament. - Llàtzer, Llàtzer... ja veig que estàs bé. Com sempre fent les teves coses, com sempre en el teu món, vaja! Com sempre ben posat en el teu lloc, eh? evidentment, és una rebuda encarcarada i poca solta, - Grau, i la feina de Brasil? Què t'ha passat? - li pregunto per a superar aquest estrany embaràs de la trobada. - Ai, amic, el Brasil és una llarga i complicada història i, per ser-te franc, ni sé com començar-la. Veuràs... quan vaig aterrar-hi i durant força temps, tot van ser alegrois, tot era prometedor i els meus caps no escatimaven mitjans per tal d'assolir i consolidar el projecte. Érem una companyia privada que responia a una demanda del govern local, disposàvem de tots els requisits i avals polítics i ja ens ho veiem dins el sac, donat i beneit. Aquell país és xauxa, és una terra verge i nova i allí, qualsevol cosa és alhora fàcil, perquè no hi ha res, i difícil al mateix temps, ja que no tens tampoc cap suport que t’empari. Jo per sort, vaig aposentar-me de seguida i gaudia de plena autonomia personal per a treballar. Era una bicoca!. Mentre en Grau, ja més temperat va desgranant la seva història, trec la petaca i atacono la pipa, però... no l'encenc, encara subjugat com estic per tan rampellut començament. - Tot anava bé. Sobtadament, no sé encara què els va passar, suposo que tot

29


plegat era un muntatge, una fantasmada, un exposat bluf financer que va petar. Veuràs, probablement un moviment imprevist de capitals a la metròpoli va deixar l'empresa i la nostra delegació brasilera, en descobert i sense recursos. Tot se'n va anar en doina, van fer fallida i els creditors bancaris ràpidament s'ho van menjar tot. - No fotis! - li engego i entrebanco. - Sí, no hi havia cap cap visible, no hi havia res i tothom ràpidament se'n va fer escàpol, tothom es va dispersar. Allò és una terra d'aventurers, de corsaris i jugadors de fortuna i tampoc ningú no se'n va estranyar massa. Ja ho veus, en un tres i no res, vaig trobar-me sol, sense feina i despistat. Naturalment i després de diverses temptatives, vaig acabar desmoralitzat, però... encara que no pogués culpar ningú, em negava a tornar amb la cua entre cames. Quan per fi feia els primers contactes professionals, Adelaia em va cridar, va escriure'm... - Quèeee?... Què hi té a veure n’Adelaia amb totes les endergues teves? I què vols dir que t'escrivia? Per què? Però... , carai! què significa això? Quina és la vostra relació? Grau, iterables vegades, jo t'he fet confiança i tu coneixes de sobres, el meu interès per ella, totes les meves aproximacions fallides, el festeig que jo, il·lús, intentava, totes... És que, potser, te n'has aprofitat? No em resultarà ara, que tu, ets aquell fantasmagòric promès? A la fi, aquest és el seu compromís?... Aquest és, tot el gran misteri?... digues! - els giravolts de les passions se m'entortolliguen per moments i no coordino. De sobtada, l'amic em pren pel canell de la mà dient-me, si més no, acotantme: - Espera, Llàtzer, però... què fas? Què és el que et penses? Per qui m'has pres? Abans de judicar i embrancar-te, té!, això és per tu! - quasi ofès m'atansa un sobre tancat a l'ensems que es lamenta i afirma - Estàs trasbalsat, obsedit. Només mires el món per un forat, portes massa temps rera el teu absurd i ja ni saps el que et fas, ni el que et dius. Sempre havies estat un altre home, més ponderat, més curós... - Tu també, Grau? Primer l'Obiols Pi, ara tu... Què em dones? - i veig la lletra de l'Adelaida que ha escrit amb traces segures "Per a en Llàtzer amb prec de confidència". En Grau se'm quadra indignat davant la meva histèria, les fugides de to que li faig i la poca paciència que demostro - Ja n'hi ha prou, Llàtzer!, tot té una

30


explicació. Vull que m'escoltis tranquil·lament. Reacciones gairebé com un nano i això no pot ser. Punyeta!, si tu no la coneixies, vàrem ésser precisament, en Joan i jo, els qui te la presentarem! Tu, fa dos anys, ni la coneixies - afirma mentre aixeco la vista i coincideixo amb la mirada del cambrer, qui ens fita des del mostrador, interrogant-se a tenor del que transcendeix dels gestos de l'agitada conversa. Cal urgentment la moderació. Em disculpo immediatament, baixant veles - Perdona, perdona!, tens raó, és veritat, no sé què em passa, però... comprèn-me! Estimo aquesta dona, l'estimo, Grau! Vaig de corcoll per ella! I és com si darrerament se'm esvaís. No ho sé... Ara mateix ha desaparegut de Barcelona, s'ha fos i no en sé res. Si, així, sense més ni més, i coi!, no sé què pensar! No concreta, no parla. Sí, és clar, sé que ella m’estima, m’ho sembla, almenys m’ho deixa entreveure, però què vols,.... tampoc no m’ho precisa. Un pas endavant, un pas endarrere... balbucejo nerviós. - Llàtzer, tot te explicació, espera’t. Desa't de moment la carta, cal que tu i jo tinguem una bona assentada, cal que parlem primer, perquè altrament no te'n podries fer cabal del tot. Però, has de saber primer que res, que vinc comissionat per la pròpia Adelaida. Ella mateixa m’ha demanat que actuí així I en aquell moment s'obre la porta i entren dos guetos jubilats. - Bona nit a tothom! - saluden els avis i s'instal·len en una de les taules tot demanant un joc de dòmino al cambrer, qui ensems els serveix un parell de cafetons que, pel que sembla, ells ja tenen per costum de prendre cada dia del món. Se'ns empelta un xic de vida, valgui la paradoxa. En Grau reemprèn la narració sense immutar-se ni gota ni mica, ja que aquests nou vinguts, clients del Bar, no ens causen cap trastorn. - Llàtzer, estem ficats en un bon merder. Han vingut més "grisos", hi ha moltes detencions i la vaga fa figa...-. - Tens raó, però el boicot ha resultat i per ara no han aconseguit apujar els bitllets del tramvia. Ells han claudicat i això és bo. Renoi,, no sé pas què es creu aquesta gent! Coi de govern!. Però, escolta... amb què em surts?, què t'empatolles, ara? - decididament, desprès d’un preludi tan galdós, em sembla fora d'estudi la inesperada derivació del meu amic. - Llàtzer, em busca la polida. Tinc problemes... he de fugir. Estic en un bon

31


atzucac i sol, no podria sortir-me'n. He vingut a cercar-te perquè m'ajudis - em venta, talment com si em claves un calbot. - Quèeee?... Però, què dius? Què dius, Grau? - m'acabo d'un glop el que em quedava de conyac, em repasso frenètic els cabells perquè ara sí que no hi toco. Ell em deixa fer, com mesurant l'efecte de les seves paraules. - Doblo i tanco el joc! - fa un dels vells, picant fort sobre la taula, amb dues peces que col·loca a cada cap de la fila mentre l’altre, queda amb un pam de nas. Jo, al meu món, resto estassat també, colpit per la sorpresa. Per uns instants intento el vague recurs de no donar-li crèdit, però l’ominosa realitat de la pròpia presència d'en Joan i l'omnipresent rerafons d’una ciutat trasbalsada, se’m van imposant i ràpidament em resituen. Un calfred, un pressentiment m'avisa de que el meu petit reducte tan segur, no és res davant les inclements ventades de fora. El de la barra continua amb la lectura, asèptic a tot. Llavors, de cop i volta, s'obre de nou, la porta, donant pas a tres xicots que sorollosament enfilen, rectes els passos vers la taula del billar. És l'hora en la que pleguen molts tallers que no han fet vaga encara, i ara, abans de sopar, el Cafè tindrà l'última revifalla. - Què us poso, nois? - inquireix el cambrer. Els altres, habituals, obren el llum sobre el billar, pengen les pertinences, col·loquen be les boles sobre el feltre, prenen els tacos a l'encop que demanen, fent un rebombori de cal ample, cafès i tallats per a tots ells. Els avis viuen la seva vida i nosaltres la nostra. Encenc la pipa i segueixo escoltant. - Hi estic ficat fins al coll, Llàtzer! Milito al Front Nacional de Catalunya. Has de saber que temps ença i cada vegada més, tant en Joan com jo, amb la resta de companys naturalment, ja treballàvem de valent per aconseguir entre tots, girar la truita, i ara, precisament, quan se'n prepara una de bona, les coses s'han torçat. Sàpigues emperò, que mai no he fet, ni faré res del que pugui penedirme. Ja em coneixes prou bé, sempre he obrat seguint principis ètics de compromís i dignitat - puntualitza esforçant-se a mantenir una naturalitat difícil. Xarrupa el poc que li queda del conyac, potser per animar-se.

32


Entrevall que aprofito per mostrar-li el meu creixent desconcert. No me'n sé avenir de tot el que va dient i quasi..., ni tan sols, no sé com seguir-lo - No m'ho puc creure! Esteu bojos! Què us passa? Però..., amb què em surts ? Mai no me n'havíeu parlat i ara, de cop, té, primer la detenció d'en Joan i ara tu... i què diables hi puc fer jo? i Adelaía, com encaixa en tot aquest assumpte? Grau, Barcelona és plena de policia. El boicot als tramvies és una acció justa, però la vaga... Grau, Grau! No atén les meves prevencions i remarca en canvi: - Ei, ei, Llàtzer! Tu de sobres sabies com pensàvem nosaltres tres, mai no ens hem estat d'esplaiarnos davant teu. I del que, òbviament, no t'hem pogut parlar és del nostre compromís - Ah, el compromís, el famós compromís! És potser aquest també el compromís de l’Adelaia? És finalment això el què vols dir-me? - És clar - contesta lacònic i ombriu - Ella és el contacte amb França. Ella és l'enllaç amb Toulouse. Amb les seves anades i tornades amb les exposicions a París com a pantalla, ha servit de correu per sincronitzar i orquestrar tots els detalls de la gran operació que preparàvem -. - On és ara? - A França, naturalment. Està neta, però aquí, ara, podria córrer perill m’aclara valent-se de l'argot propi de les organitzacions clandestines i acaba enunciant-me, tot apuntant un mig somriure de connivència - A tot tardar, quan tot això encalmi, podrà tomar tranquil·lament He quedat aixafat, colpit per la realitat que se m'imposa rere el caïment de cada vel. L'enrenou de les fitxes lliscant, vogint sobre la taula de marbre al ser remenades amb mà segura per un dels dos avis, el que acaba de fer el dominó, esbardella aquest fràgil silenci que em sembla tan llarg. Les dues copes de Terry resten buides i jo no sé que fer amb la carta de n'Adelaida que tinc entretinguda a les mans. De reüll rebo encara els dards de les perilloses i furtives mirades de l’amo del Bar i en Grau segueix, segueix... - Ara mateix teníem l'oportunitat tan llargament cobejada i per fi anàvem a capgirar les coses, però... ens han traït. Entre nosaltres hi ha un delator, algú que, vés a saber, se n'ha anat de la llengua i precisament en el punt culminant

33


de la lluita, ens ha deixat amb calçotets. Has de saber que precisament en aquests dies, portem una munió de caigudes i... pel que sembla, no podrem fer-hi res. Mai més no aixecarem cap i, el que és més important, ara no podrem assolir el que ens proposàvem - sentencia pesarós i afectat. - I doncs, què és el que us proposàveu, Grau? - pregunto apurant la pipa i expel·lint una densa fumarada al sostre que encara enterboleix més l'ambient de la sala. - El restabliment de la legalitat, la restauració de la República i la llibertat de Catalunya - mussita a poc a poc, amb la boca mig serrada i clavant-me uns ulls febrosos ben endins de la mirada, com si volgués penetrar-me amb tot el que ell sent. Noto un calfred recorrent-me l'espinada de dalt a baix, mentre parpellejo incrèdul Clap! pica la bola tocant l'altre de gairell i es dispara a la banda per anar recta al forat. De fet, no és una partida, els xicots només competeixen fent figures de jugades i caramboles, a veure qui en sap més, i ho celebren tots, amb bullícia i fanfarroneria. És tard i, pel que veig, no hi passaran gaire estona abans d'anarse'n. De nou s'obre i es tanca la porta, entren vàries persones, unes resten a la barra, altres cerquen taula. Molts fumen i una boira prima planeja ja, al damunt de tots els caps. La de móns que hi giraran en aquest cel tan clos. On sóc? - Volíem transformar l'inicial boicot als transports públics en una vertadera revolta social. L'objectiu, després de la multitudinària manifestació d'abans d'ahir, era la vaga general revolucionaria. Encerclaríem i col·lapsaríem les casernes amb vaguistes al carrer, ja que a l'igual del 36, disposem de complicitats entre els reclutes i la Guàrdia. Les comunicacions havien de saltar sabotejades i, a la frontera, grups de maquisards entrarien per forçar la distracció i dispersió de les forces feixistes. A la desesperada, ho reconec, però comptàvem amb el factor sorpresa per almenys, aconseguir convertir la ciutat en un veritable cap de pont que permetés estendre la revolta a tot el país m'exposa a grans trets, com si tot fos perfectament lògic i normal. - Grau, això no s'aguanta. És una vertadera aventura que ens costarà a tots molta sang. No teniu cap possibilitat de reeixir i només pot revertir en l'enfortiment de la repressió - se'm disparen les alarmes davant tanta

34


inconsciència i ell em fulmina demolidor. - És l'última oportunitat de la República... - Calla, calla...! Només a quatre eixelebrats, absolutament desconnectats de la realitat, se us pot ocórrer temptar la sort i omplir-vos la boca amb termes tan grandiloqüents i absurds. I què va ser per a nosaltres, la República, si la seva instauració ens va agafar amb 8 o 10 anys i tota la joventut, salvant una inicial expectativa, la vam viure amb continus aldarulls i sobresalts? Ja no recordés la guerra civil, el racionament i l'estraperlo que a aquestes alçades, encara suportem, els mutilats, els morts? La República fou una promesa però ara se'ns ha fet una utopia inabastable. Grau, el poble, sempre ha de ser protagonista de la història, i, molt em temo, vosaltres voleu suplantar-lo - les frasejades s'estiren i allargassen volent dir-ho tot, vull rescatar l'amic que s'ofega. El cendrer torna a estar a vessar de burilles i mistos gastats. La mitjacigarreta d'en Grau reposa abandonada fumejant un lleu filet que s'envola amunt, amunt, aquilotant l’aire que respirem. He deixat la carta i la pipa apagada sobre la taula i m'aguanto el cap tot mirantlo. Continuen al billar, continuen a la barra i a les taules. Els avis segueixen a la seva, jugant al dominó. És la remor del mar sobre la nostra platja solitària que progressivament ens amortalla. - Llàtzer, estic preparat per rebatre aquesta mena de raonaments. Són ells qui delinquiren. Són ells qui empresonen, torturen i maten. Ara seran ells també, els culpables de tot el que passi. Nosaltres, jo, només sóc coherent i en definitiva, amb tota franquesa i filant prim, he de dir-te que tan sols, ho faig per a mi mateix, no pas pels altres, ho reconec. Veuràs, per a mi, clarament, és una qüestió de dignitat personal que no vull disfressar amb falses enganyifes altruistes, entens? I cal que se'm respecti perquè vull ser íntegre fins a les ultimes conseqüències. No ho dubtis, estic disposat a tot, hi deixaré la pell si molt convé. No sé com qualificar-lo: - Ets un... - Fanàtic?. No, no, company. Com ja saps, sóc orfe, Llàtzer. Ells afusellaren el meu pobre pare per equivocació i jo no m'equivocaré. Font per Fons, saps? El simple canvi d'una lletra en el cognom i... l’absurd. El pare no va fer mai res, ni bo ni dolent, però jo sí ho faré. Esmenaré aquella errada al preu que sigui.

35


Qui podria estalviar l'amargor d'una herència tan cruel?, penso. Quan acabarà la guerra de debò?, em pregunto consirós, a mi mateix. - Tu, pobre Grau, què diables pots fer? - Doncs mira, ara mateix ja no ho sé, per de prompte fugir com un cuc. Ja vindrà una altra ocasió en que de veritat, podré ser útil -. El rostre se li fa ombrívol i burell, gairebé de mort, li tremolen les mans i es revolta inquiet i abatut, mai no l'he vist en aquest estat agònic. - No acabo pas d'entendre't, què passa? - inquireixo esbalaït. - Et semblarà increïble però, de mi depenia el començament de tot aquest agosarat pla. Jo havia de ser el detonant de la revolta. Al pis d'una vella pensió del carrer del Rech havia llogat a compte de l’organització, una rònega habitació i, en ella, dintre una caixa de llauna de galetes Solsona, si, tot molt casolà, ja ho veus, havia muntat un artefacte explosiu de gran potència, per a fer volar “el Llapis”, allí a la cantonada del passeig de Gracia amb la Diagonal. L'esfondrament del monument a la Victòria, era el senyal convingut per endegar-ho tot, a mitja nit. Agents de la secreta han descobert l'amagatall i han requisat la caixa de galetes a punt d’activar. El grup de suport que tenia cura d'emparar-me en l'acció, ha caigut. Saben qui soc. La casa de la mare, on visc, és vigilada dia i nit, i ni m'hi puc acostar, i jo, encara no sé com, m'he fet escàpol per pels. Hom, m'ha fet arribar la consigna d'escapar a corre-cuita, i ja tot el dispositiu s'ha desmuntat i ajornat fins qui sap quan. Sí, si, els rumors són certs, És veritat, són moltes les detencions d'aquests dies. - Grau, en Joan...? - Tranquil, tranquil... està detingut, sí, però ell s'ha estalviat tot el samaniat aquest i no podran culpar-lo, ja que els fills de puta el tenien dins. Altrament, no han estat capaços de trobar-li’n res i, com a màxim, només podran acusar-lo d'associació il·legal. Se'n sortirà fàcilment i per a ell, tot haurà estat un diabòlic ensurt Finalment, el cap de la cigarreta fumejant que restava en el cendrer, s'ha consumit. Els tres xicots han abandonat el billar i ara paguen la consumició. Un pren la roba de tots del penjador i les hi acosta als altres dos. S’abriguen els tres, que fa fred, per eixir a fora, cosa que fan tot plegats i sense espera, encara parlotejant i fent gresca al sortir.

36


Amb el capciró de l'índex, vaig vorellant els dalts, de la buida copa meva i escolto atentament. - El veritable cop baix és la reacció de la família, que me l'han deixat tirat. Pel que es veu, son pare s'ha fet ric a l'estraperlo i és deutor de favors a funcionaris de l’administració. Clar, resulta que ell els posa en evidencia i això, noi, no li poden perdonar. Déu n'hi do l'espai que ocupaven aquells tres i llur nervi desfermat; ara tot és més quiet, però, vaja, baldament serem unes deu persones que no acabem d'anar-nos-en. El cambrer, pacient, conversa a la barra amb un dels clients i, no sé per què, sospito que nosaltres li cridem l'atenció i ara deu estar comentant-ho. Quina fila li farem? Què coi es pensarà aquest manefla? - És dur però en Joan haurà d'assumir una penosa realitat. Què vols fer-hi? A vegades les famílies viuen una vida plena d'hipocresies i superficialitats que no té res a veure amb l'amor i el respecte que entre ells s'han de tenir i..., una situació límit sempre ho palesa descarnadament. Potser val més així.Les divagacions d'en Grau em fan rememorar-lo amb el pensament. Pobre Joan, tan vitalista ell, com el deuen humiliar! Els tres ens coneixem de l'escola, de petits, i encara que els nostres camins professionals hagin divergit, sempre hem estat junts i units enriquint-nos mútuament. Ell feia de comptable en una empresa de filatures del carrer d'Ausies March. Haurà ara perdut la feina? Conjecturo per a mi mateix. D'un rampell aprofito la mica de distensió d'aquests moments i m'aixeco amb idea d'escapar-me al lavabo. No puc més - Perdona Grau, m'estic orinant. Disculpa'm, de seguida torno -. I ell em segueix al mateix temps, posant-se dret, retirant també la cadira endarrera, alhora que apunta sardònic - Vols dir que n'hi ha per pixar-s'hi, oi? - Home, jo...! - quequejo retratat i ben galdós, però ell m'agafa pel braç amicalment i m'estira salvant-me: - Vinga, anem! Hi ha coses que no perdonen, carallot Cadascú per un cantó esquivem la taula de billar i ens fiquem a l'urinari, que és un passadís estret, sòrdid, amb una brutícia acumulada de temps i una deixadesa crònica que incomoda. La ferum acre dels pixums tapa els narius i desanima el més mirat, confirmant la irreversible decadència del Cafè i la

37


incontinència de més d'un. Tres bacines adossades a la dreta, ens esperen per donar satisfacció a les possibles urgències del cos i així, fent el cor fort, ens disposem a fer-ho, estirats els dos, com indiots cara a la paret i sobre les serradures que hom ha disposat en previsió de tota mena de degotims i espolsaments. No me la trobo i no m'obeeix als primers requeriments. Tinc la bufeta inflamada i no acaba de sortir-me la dejecció que espero. En Grau enllesteix i quan s'esbandeix les mans a la pica, descarrego a la fi, la pixera contenida. - No m’atraparàs, no! – fa, fent rialleta al eixir... però naturalment no tardo en seguir-lo, és clar, pocs segons després, perseguit pels ulls escrutadors del cambrer, qui, eixugant gots i tasses, controla el local, igual que un capellà tota l'església, des de la trona. Altra volta asseguts un enfront de l'altre, davant la taula de marbre, les copes buides i el cendrer ple. Encreuo les cames reclinant-me lleugerament enrera, prenc de nou, la pipa i li atacono tabac alhora que, en seguiment d'aquests oficis, en Grau s'apunta també, a fer-se una cigarreta amb picadura de la meva petaca, mentre espera amb un rictus d'ironia pintat al rostre. Jo, respirant fons, m'ho vaig paint sense gaires presses i per guanyar temps li proposo: - Aquesta és una nit llarga, fa un cafè?- Per què no? - respon lacònic. El demano al de la barra amb un gest imperiós, que l'altre des d’allí, atén i satisfà, assentint amb el cap. Arriba amb la safata, aparto la carta de n'Adelaida que ja fa nosa per aquí sobre, retira les copes, substitueix el cendrer, ens deixa els cafès i un gerro d'aigua fresca i gots perquè ens servim nosaltres. No li veig cap prevenció, és correcte, malgrat les continuades llambregades d’abans o almenys, no la fa evident. Prenem els cafès amb parsimònia, fumant altre cop, a punt de seguir de nou, la conversa. Vaig repassant-me la barbeta amb delectació mentre desgrano: - Bé, jo... no sé què pensar. Francament, em trobo descol·locat. No sé... en Joan, tu, n'Adelaida, és com si tots vosaltres, de prompte, visquéssiu fora del meu món. Què vols que et digui?. Tot és una sorpresa rera un altre i no sé pas com encaixar-ho - vaig jugant amb la pipa a les mans - A veure, Grau, no és que jo, visqui aïllat i indiferent del meu entorn, també tinc una idea clara de com han

38


de ser idealment les coses, un concepte ètic i un concepte estètic, els quals, em permeten tenir opinió pròpia davant dels altres - clavo la mirada en els seus ulls i continuo - I tinc també una idea de la meva petitesa i de la poca transcendència dels meus actes. Amb aquests condicionants em vaig posicionant davant la vida com bonament puc, amb tota humilitat, sense trairme i sense contradiccions insalvables. M'entens? Apura la cigarreta que s’està fumant i l'espolsa sobre el cendrer. El cambrer serveix dos gotets de rosolis anisat als avis del dominó. Un d'ells es lleva la boina per gratar-se el cap rapat al zero, mentre amb murrieria, determina quina peça mourà per sorprendre l'altre; ni tan sols aixeca els ulls. - Llàtzer, sé com penses i de sobres, sé ben bé, qui ets. No cal que et justifiquis Jo segueixo alçant la veu dels meus pensaments: - Sempre he esquivat la política, no m'agrada! Desconfio quasi per naturalesa, de qualsevol personalitat quan obra o parla en nom d'altri, mal que li pugui suposar d'entrada, tota la bona intenció del món. Altrament, encara que jove, què vols que et digui, n'he vist de tots els colors, tan dels uns, com dels altres, no et creguis... i convinc, que el comportament de l'home no depèn de les idees i ni tan sols dels règims que se’n pugin derivar, sinó de la pròpia condició humana, que és així, sempre egoista i mesquina, només ocupada a garantir-se la pròpia supervivència i a surar. - També hi ha homes bons, Llàtzer - I homes enganyats i homes enterrats. Hi ha de tot a les vinyes del Senyor tanta mordacitat sona quasi com un enfrontament en aquesta mena de duel que tenim. Però ell concilia els oposats: - Si per justificar-te ho fies tot en l'altre, és clar, correràs un risc important, no hi ha dubte! Jo en canvi i per principi, com ja t'he dit, crec que qualsevol actitud davant del món ha de ser en principi, vàlida només per a un mateix, però sé també que coincidir amb el company, reforça i aferma. Admeto les fallences de l'home com a inevitables, són consubstancials amb ell, diríem, però... altrament, no hi ha altre remei que construir, i la grandesa és transcendir aquesta penosa realitat de base. Abans de donar una passa endavant, cal saber on es vol anar, assumint tant la teva miserable condició, com la dels teus, que tampoc no serà millor que la dels altres, ja que,

39


en el fons, tots tenim un únic enemic a dintre i no ho sabem. És com moure't a les palpentes, cert, però... la vida és moviment, Llàtzer! Jo segueixo càustic: - Ens clavarem més d'una trompada, doncs -. - Més de les necessàries segurament, però al final arribarem... - Arribarem? On? - A posar ordre a la vida -. Em serveixo aigua fresca i faig un glop. Dono una ullada al taulell del cambrer, no hi és. Recondueixo la conversa: - Mai no m'he trobat en el dilema de decidir, de significar-me tal com heu fet vosaltres. No sé, la meva vida ha estat anònima, més rutinària... - T'equivoques sí hi trobes més transcendència en unes coses que en les altres. Recorda, quan de petits compartíem la bicicleta per jugar, era igual. La vida és joc, ara acuites tu, ara acuito jo... A vegades, circumstàncies purament casuals obliguen a un home a mostrar-se, però al darrera i a punt, són milers els que en el dia a dia i en silenci, van batallant i fent la seva, forjant-se fortuna i caràcter. Qui sap el que farien arribat el moment, si fos necessari, però... no els hi cal. La vertadera heroïcitat és aquesta que no se sap mai -. Són paraules de prevere en boca de l'amic. Vaig penjant anelles de fum a punt de tocar el cel i, a la fi, faig la part que em toca del cànon a dos veus que entonem plegats: - Sí, tens raó, ben mirat no passa res de nou, són ja molts anys de conèixer-nos i potser sí, tan sols hem canviat de joguines. Altrament, és evident que l'amistat és un territori comú amollonat d’afinitats i sintonies nostrades per donar-nos-en totes les garanties. Asseguts més enllà, una parella fent manetes, els avis, dos companys de feina, un avorrit. - Llàtzer, amb franquesa, jo crec que la societat, estic segur, necessita més del teu tarannà i de totes aquestes actituds callades i quotidianes dutes amb enteresa i rectitud que no pas de gestos teatrals, inspirats i brillants, sovint sense res al darrera. I saps, només tenim allò que de veritat mereixem, la resta és fer volar coloms - i la fumera gravitant dalt del sostre feta tota un nuvolet. - De totes maneres, Grau, comprenc que per a mi, també ha arribat l’hora de la veritat i no m'arronsaré - Serro les dents i volo vers la dona, el pensament se'm fa carícia dolça. Adelaia, sé que m'estimes i aviat seré al teu costat, a la fi al

40


teu costat verament. - Què vols dir? Blamp!!! -.....? - Una batzegada que fa trontollar les vidrieres obra de bat a bat la porta i entra la nit. - Grau, són aquí! Què fem?... Quiets a l’entrada, hirsurts, de mala jeia i repenjats als mosquetons que tenen culata en terra, al costat dels faldons de les casaques grises de llurs uniformes d’hivern, dos agents de la sinistre policia governativa. No diuen res, només miren, rebusquen, només miren, són els únics que no han saludat en arribar, només miren, rebusquen. - Quiet, Llàtzer, aquests malparits són gossos de presa, però, nosaltres no som el seu reclam, quiet! - La roba no m'arriba a la pell, les cames em fan figa tremolant convulsivament, esglaiat, àlgid amb tots els mals a sobre. Ràpidament, en Grau, seré, em planta la seva mà sobre el genoll. Acostumat a dominar-se i a controlar situacions difícils, encara té temps per dir-me en veu baixa: - A Barcelona aquesta tarda s'han viscut intents de salts a cada cantonada i conats de manifestacions avortades només començar. Aquests venen atiats cercant qui els provoca. No ens traïm i passarem el tràngol tranquil·lament. Quiet! Tot déu ha callat, tothom! Tots restem parats i a l'expectativa. La totalitat de les mirades conflueixen a la porta, nuades als ulls petits dels dos esbirros que d’un canto a un altre, tot ho van fitant inquisidorament. El temps aturat com si fos a toc de l’Àngelus. Els uns, tot l’insuportable dels prepotents omplint l’espai. Els altres, diferents imatges de la impotència repartides per tota la sala, un quadre, una escena... Esquerdant la plàstica de l'instant, els meus temors embogits. L'amo del Cafè, el cambrer!, sospita!, segur!, ara ens denuncia...! Cert! El cambrer desesmat darrera la barra, davant de prestatges plens d'ampolles de begudes, el molinet de moldre i la cafetera italiana exprés, agafat al mostrador sense gosar ni respirar ni moure's, i a dalt, omnipresents, les efígies de Francisco Franco Bahamonde i José Antonio Primo de Rivera, que obligadament han d'exhibir tots els establiments. La resposta arriba del carrer. - VISCA CATALUNYA LLIURE!! - crida algú que

41


passa. I llavors tot és com rebre l'impacte d'un mac escopit per un mandró, gita directa sobre els grisos de la porta que no necessiten res més. Rebotats, es revolten com vertaders escurçons a la percaça: - Me cago la leche! Joder, vamos! - bramen els dos, tot girant cua disparats i surten darrera de l'espontani que tan providencialment, ens ha tret del cul-de-sac humiliant. - Fills de la gran puta! - fa el vell de la boina, bolcant les fitxes del seu joc sobre la taula i s'alça irat del seu seient com un ressort. L'altre, davant la torça de les coses i les impetuositats del company, perd la caliquenya que fumava, tomba el got sobre la taula i acaba esgarriant-se per terra tota la partida que guanyava. Acoquinat el pobre, encara té esma per lamentar-se'n: - Home, Quimet, no fotis!, i ara què li dic a la jove amb aquest put d'aiguardent a sobre? El mutis acaba en una riallada general amanida amb tota mena d'imprecacions i desfogaments per descarregar la tensió del moment. Fa goig de veure com s'han trencat les barreres de la gent. Hi ha qui demana conyac per recobrar-se del surt, hi ha qui blasfema i jura, ni ha qui parla pels descosits, però tots amaguen un bon cagalló. I passada una curta estona d’esbravar-se, tot retorna a la normalitat. La sotragada és massa forta i, de mica en mica, gairebé tots van derivant vers la porta i opten per anar-se'n, un cop ben abonada la respectiva consumició, cadascú a ca seva ben eixalat. Nosaltres encara tenim corda i continuem com si res: - La vetllada promet, no pinta gens malament, eh?, sobretot si tenim en compte que cercàvem un local tranquil -. En Grau somriu sorneguer i em respon escèptic: - Sí, són dies en que tant se valdria no sortir de casa. - Grau, qui es n'Adelaida? El cambrer ha escampat serradures sota la taula dels dos empedreïts jugadors i prest, els ha eixugat el marbre perquè continuïn. Ara, l'home s'entreté netejant i desant les tasses i els gots dels que ja se n'han anat i aquí no ha passat res. - Adelaida, què he de dir-te?, tu ja la coneixes de sobres, és una noia encantadora, tota sensibilitat. Com a paisatgista se’n surt prou bé, té mà, però, igualment, no creguis, és oberta a tots els ismes del moment. I sembla que, en aquest entremig tan personal, rau tot el secret del seu art i èxit. Endemés, ella sap moure's prou bé entre els galeristes de Barcelona i París, cosa que li permet exposar i vendre obra. Ves-li al darrera, Déu n'hi do com s'espavila als

42


mundanals ambients de les sales, noi! - Sí, ja ho sé, ja ho veig. L'he acompanyat algun cop. - Ella ha nascut aquí però la família li viu fora, exiliada a Franca. Els pares, abans de la guerra, eren mestres compromesos en escoles racionalistes, i practicaven l’ensenyança activa amb nens i nenes de barris obrers i perifèrics de la ciutat. L'etologia és la seva segona passió i fan reconeguts treballs de camp en la natura que, fins i tot, han publicat en varies universitats franceses. - Vaja! - faig amb simpatia. - Durant la invasió alemanya ells van col·laborar amb la "resistència" fent tasques d'informació i suport, però mai no varen comprometre's políticament. Són de caràcter independent i sempre han fet la seva sense interferències. Ara són dos vellets perfectament integrats, apreciats i volguts en la seva comunitat de Tuïr, al Rosselló, on viuen i, àdhuc el president Vincent Auriol els ha donat una pensió vitalícia, en agraïment a serveis prestats a la República Francesa. Assenteixo amb el cap i continuo escoltant fermament interessat. Fa estona que no fumo. - Nosaltres, naturalment limitant al màxim qualsevol risc, és clar, vam aprofitar el crèdit i la discreció d'aquestes dues persones per servir-nos de la filla, i l’hem utilitzat d'enllaç entre la militància d’aquí i l'exterior. Harmonitzàvem i combinàvem les activitats privades de la noia amb les de la clandestinitat al servei de l’organització. Comprens? La conversa repetida és ara més serena i laxa. Li contesto el més just que puc - Sí, sí... - I no hi ha res més. Res més, Llàtzer! - Llavors, les enigmàtiques presències nocturnes davant la Catedral, aquella imatge seva que semblava irreal, com davallada del cel, una dea. Els vestits que la ressaltaven en la nit, la mirada esllanguida, el gest furtiu...? - deliro amb veu alta. - Sí, allí, és allí on es feien els contactes i en hores estranyes, és veritat. Vàrem creure que oferint aquella aparença equívoca propiciàvem la interpretació més fàcil, es tractava de desviar qualsevol recel de la policia. La gent és malpensada, ja saps que vull dir. Jo esdevinc callat i capmoix. Per tal de ben reblar el mutisme hi afegeix: - La

43


resta, només els teus fantasmes. Passa un àngel, s'ha fet silenci. Realment no sé que dir i ell em mira llargament, esperant. Al final balbucejo, - Jo, jo... - Ella t'estima. - M'estima? - ara mateix semblo un putxinel·li deixondit i desarmat. No sé pas quina cara he de posar ni que dir-li. - Si vols que et sigui sincer, ja fa temps que ho sé o almenys, jo així ho intuïa, però ara, les meves presumpcions s’han confirmat. Ella mateixa me n'ha fet confidència i ateses les circumstàncies tan peculiars que ens toca viure, tinc l’encàrrec de parlar-te'n. Sóc missatger de bones noves! Ei, somriu, home! Al capdavall, no és això pel que tan maldaves? I efectivament, somric com un llonze. - Des del principi, ja quan us vau conèixer, se'm va fer ben evident. Sense que ni tan sols vosaltres en fóssiu conscients, se us veia un corrent de simpatia mútua que us anava fascinant. Primer, Adelaia no s’acceptava els propis sentiments vers a tu, no volia reconèixer el que ja era dintre seu, quelcom més que una bona amistat, però fins i tot, una petitíssima espurna al final, esdevé foc que crema.- Com defugir els sentiments? Gairebé no queda ningú. Els guetos segueixen jugant fora del món, abstrets. L'amo del Cafè s'ha retrobat de bell nou amb Zane Grey i allí, al racó, n'hi ha un que encara repassa "El Ciero". El cel plumbós del recinte ha escampat, diria que ha refrescat apreciablement. Sembla com si l’univers, i tot l'entorn, en una implosió, es clogués al nostre centre. L'home és la veritat absoluta. - Volia i dolia, atrapada entre una prèvia entrega personal engatjada a una causa de per si absorbent i l’afecte naixent que mica en mica, t'anava tenint. Considerava que tot plegat, era un conflicte d'interessos que no es podia permetre. Ella és així. Després, ja admesa la realitat, mig assumint la volença que et tenia, pitjor. De cap manera volia implicar-te, primer per l’indubtable perill addicional que et traspassava, al fer-te extensiva la incertesa del seu viure arriscat i poc segur, després, perquè sabia que totes aquestes cuites t'eren totalment alienes i caigudes del cel. Pensava que qualsevol opció personal demana una mínima lleialtat per part de l’altri i ella, no tenia la menor intenció de comprometre't, ni de lluny, vaja!

44


Ara sí, encenc la pipa i traspuant amargor i desencís, reaccionant davant la redundància de justificar l'injustificable. Li serveixo la poca aigua que ens queda al gerro a l'ensems: - I m'ho dius ara, amic, quan ella no hi és, quan l'ocell ha volat lluny. Grau, no ha de ser bona una ideologia quan permet el progressiu anorreament i la frustració de la persona, per bé que, de fet, tots som només víctimes de nosaltres mateixos. En Grau s'empassa d'un glop l'aigua del got, assedegat després de tant parlar i, inesperadament, em dona la raó assentint amb el cap. En girar full, el del racó, entreveig de lluny els titulars esportius. Sembla que Ladislao Kubala, fixa't, un hongarès!, fitxarà pel Barça. - Seria com enfonsar els ulls al pinsà perquè canti millor. No, Llàtzer, és clar que no. Hi ha coses que no es poden demanar a les persones en nom de res. Si la volada és curta és perquè hom ens ha retallat les ales, i si continuem amb aquests símils d'ocells, t'ho resumiré tot, dient-te que nosaltres volem obrir les gàbies que ens empresonen i volar, Llàtzer, volar vers un cel més alt. Però recorda també allò de l'enemic interior i ho tindràs ben explicat. Adelaida se m'ha sincerat, però davant l’inexorable urgència de la seva partida hem convingut els dos, que fos jo qui de paraula, primer t’ho anticipi. Ella t’escriu la lletra que abans, jo t'he donat i penso que ja és moment que llegeixis. Dintre de dos o tres mesos, quan s'hagin aquietat les aigües, ella regressarà; mentrestant, tu, al teu torn, pots contestar-la i dissipar tots els fantasmes. Sou fets l'un per l'altre, pastats. No voldria anar-me'n... jo no voldria anar-me'n, sense la satisfacció de la certesa d'haver contribuït decisivament a la vostra felicitat. Té fins i tot, els ulls plorosos i embargolat per sentiments tan a flor, torna a tremolar com abans. Prenc i acaricio les seves mans amb tot l'amor que sóc capaç de mostrar i, sotjant-li directament el fons des ulls amb igual intensitat, li dic: - Espera, Grau, primer hem de concretar com puc ajudar-te. Aquest era el motiu inicial de la trobada, recordes? El cambrer no ens ha tret petja i continua inquietant-me. Punyeta de tafaner! Els avis recullen les peces del dominó i les desen a la capsa. S'acosta l’hora de sopar i els dos homes per fi, es disposen a marxar. L’anècdota dels grisos, quina bona història, molt desprès, serà explicada una i cent vegades, magnificant-se més i més, a cada versió, en la concebuda i gloriosa mítica dels

45


veterans que, tal com manen els cànons socials, han de suportar els més cadells. Irremeiablement, ni haurà per sucar-hi pa. - Què necessites, Grau? L'emotivitat queda estroncada per la força de les circumstàncies i ell m'exposa planera i senzillament: - He de creuar a peu, discretament la frontera. Tu tens cotxe, necessito que m'hi portis i d’immediat m'hi acostis tant com puguis. Deixa'm allí ben a la vora, i jo, ja m'apanyaré. Podríem sortir aquest divendres o dissabte i així en el cap de setmana, no estranyarà gens la teva marxa, tu no te'n ressentiràs, ni t'importunaré massa. Altrament, em calen diners, no puc tomar a casa, no puc evidenciar-me. Ells estan amatents, pendents de qualsevol moviment en falç, segur, i... no puc descobrir-me ingènuament. No ben arribat, obriré un compte a França i la mare llavors, podrà traspassar-me els meus estalvis o peremptòriament, enviar-me un xec si molt convé. Una vegada allí i ja aposentat, d’immediat podré rescabalar-te, tot plegat, calculo, serà cosa de pocs dies. La família de l'Adelaida em donarà un cop de ma, ells tenen els contactes necessaris per legalitzar la meva situació irregular i donarme la documentació pertinent per bellugar-me. Altrament, és el procediment previst per l’organització en cas d’emergència. Llàtzer, només vull una primera ajuda per poder desempallegar-me, comprens? - D'acord, Grau, serà com demanes - me'l miro expectant, carregant altre cop la pipa - I després, què faràs? - li pregunto. - Què faré? Intentaré redreçar-me la vida allí, a la Catalunya de França, o allà on sigui. Ja vaig espavilar-me anteriorment al Brasil i ara hi tornarem. Quan el mal temps definitivament amaini i aquí no es recordin mai més de mi, possiblement retornaré. Els esdeveniments m'han desbordat i ara estic totalment cremat per pensar en res concret. Només queden al Cafè tres persones, el que llegeix el diari i dos més. El silenci preludia la ja propera hora de tancar. En Grau ensaliva el paper de fumar de l’enèsima cigarreta del dia i jo continuo amb les meves, fent fum. El tabac és el dimoni d'un nostre particular infern. Reclinant endarrera en equilibri precari la cadira, estiro les cames i... m'atreveixo? - Grau, una última pregunta

46


- Sí, digues - Vas armat? S'ha quedat mut, sorprès, però després d'uns segons dubitatius, poc a poc va responent-me: - Mai no m'han agradat les armes i baldament et sembli sorprenent després del que t'he dit, sóc pacifista i..., m'avalen per provar-ho tots els anys que fa que ens coneixem. - Sí, és ben cert, ho tinc present, són un munt de vivències compartides, però... Sense esperar les meves matisacions, em talla: - Podria eludir-te, però no vull enganyar-te. Duc revòlver, sí, però carregat amb una sola bala. No em tindran viu, Llàtzer! moltes persones en depenen i et ben asseguro que no els fallaré. Jo no parlaré. De cop, fent balancí, la cadira se m'escapa amb el sotrac consegüent i recobra la posició normal, la pipa se'm cau de les mans sobre la taula i envides si atinc nerviós a espolsar-me els pantalons de cendra i tabac mal cremat. Esgarrifat pel que diu la malaptesa dels meus gestos mostra l'esverament que tinc. Ell m'agafa el canell amb les dues mans volent apaivagar l’excitació sobrevinguda: - Llàtzer, vinga! - Grau, per favor, per favor... empara't en el que els dos hem convingut fa un moment. Hi ha coses que no es poden demanar a les persones en nom de res, recordes? Si val per l'Adelaida, també valdrà per a tu mateix. - No és pas igual, Llàtzer. L'amo del Cafè comença a tombar les cadires i les situa sobre la taula corresponent a fi de poder escombrar demà al matí, abans d'obrir. He de creure que és una clara invitació perquè marxem d’una punyetera vegada. No espero més, obro cuitadament, el sobre per a llegir finalment la carta de n'Adelaida. Endevino un perfum característic en el plec, mentre desxifro la lletra pulcra i femenina, gens artificiosa, amable... davant la conspícua mirada d'un Grau discret que apura a la quieta, mentrestant, la seva cigarreta. I quan aixeco els ulls i la deixo de nou sobre la taula, no faig el comentari que ell probablement espera: - Grau, amic meu, em sembla que no te n’aniràs sol, tinc el pressentiment que tindràs un company d'aventures, farem junts el viatge als Pirineus i t'acompanyaré també, en l’excursió a Franca a peu. Pren-t’ho esportivament. -

47


Ara el que bada els ulls com unes taronges és en Grau i del sotrac, no li cau la cigarreta dels llavis, encara no sé per què. - Ets boig! - afirma embrollant-se mig farfallós - No pot ésser! Però, tu saps el què dius?, no juguem! No, no, no pot ser! No planegem una escapada de diumenge, Llàtzer. Això és una temeritat! Escolta, no sé encara, si hauran tancat la frontera però em consta que han reforçat les patrulles de l’exercit i de la Guardia civil, a les muntanyes. Tot és vigilat, s'hi han incorporat forces arribades d'altres llocs que no coneixen ni el terreny, ni la gent, són inexperts i joves, estaran nerviosos i pressionats, res no serà previsible si te'ls trobes al davant. No cal temptar la sort. Fa fred, no ha començat el desglaç i, de segur, el risc d'esllavissades és gran en aquesta època de l'any. Jo hi vaig forçat, no tinc més remei, però tu... I en tot cas, si no et valen les raons, no tens espera i el que pretens és retrobar-te amb ella, tan si com no, coi!, no et compliquis la vida i traspassa la frontera legalment, com tothom, tu pots fer-ho. Tens passaport i no tens problemes, què més vols? Pren el cotxe o el tren i trobem-nos allí després, allà on vulguis a França i acabem el camí plegats si cal. Llàtzer. No crec pas que hagi estat ella qui et demani tal bajanada, oi? - No, no... en la seva carta, l’Adelaia no demana, l’Adelaia dona. No, Grau, és tot un altre assumpte més personal que, tal com jo abans, he fet amb tu, hauràs de respectar-me igual. Les teves consideracions són valides, sens dubte, i tens raó, però... precisament, sí que tot plegat, seria una banalitat de no haver-hi pel mig, totes aquestes dificultats i incerteses. No se m'escapa la consideració del perill que correrem, però pensa que podem ajudar-nos mútuament. Quatre ulls sempre hi veuen més que dos, no trobes? La decisió que acabo de prendre no és capriciosa, ni desinteressada, respon a raons molt meves també i per descomptat, no cal involucrar-hi ningú. Sé que el risc és alt, però, és un preu just que lliurement assumeixo. Ella no ho demana, certament, m'ho exigeixo jo, com una forma d'aproximar-m'hi, d'acostar-m’hi de veritat, vull arribar-hi d'una manera determinada i no pas d'una altra. És de sobres sabut que la ruta transforma el caminant, m'ho prendré doncs, com si fos un especial procés de maduració, el qual, em permetrà veure'm a mi mateix, mereixedor de la persona que estimo. Comprens? - Collonades! Galindoines! Vols saber el què en penso? Síiii?, doncs que ets un

48


ximple, un bufanúvols absurd En Grau està escandalitzat, gesticula forassenyat. El cambrer des de la barra, se'n fot de tot descaradament. Ostres, voldria fondre'm!! - Tot el que vulguis, però no renunciaré a la bogeria. Ja deus saber que en el fons, les coses només tenen la vàlua que un vol donar-les-hi. Què vols fer-hi? Si de veres vull arribar, crec que no puc estalviar-me el camí, i en tot cas, jo seré, només, qui finalment en rebi les conseqüències. Respecta-m'ho! Naturalment que escriuré d'immediat Adelaida, avançant-li’n resposta i compliment però, quedarem els tres per retrobar-nos cara a cara, diumenge. Fet? A la fi, un glacial estremir. El darrer parroquià fuig en aquest moment, totes les taules ja tenen a sobre, les cadires muntades del revés i ja només quedem nosaltres, amanyagats amb la pacient espera rera el mostrador. - Grau, on t'amagues aquests dies? No estaràs al carrer, oi? - No, no, fins aquí podríem arribar. M'he refugiat a casa d'un amic llibreter del carrer Tapineria. Faig nit a la rebotiga i de passada, com qui no vol la cosa, l'ajudo fent devolucions de llibres invenguts a les editorials. Allí sempre hi ha feina, et faries creus de quants llibres es retornen. No et preocupis, és un lloc discret. Apa, anem, aquest home ha de tancar. S'ha fet molt tard. - Sí, nosaltres no acabaríem mai, oi? Quina nit! - No sé si amollant l'excitació que ja tenim els dos o què, segellem aquest encontre, coincidint en una riallada compartida - Ha, ha! - quan ens alcem de les cadires a corre-cuita vers al mostrador per pagar i marxar. Allí, darrera la barra, espera l'amo del local, arregussades les mànigues de la camisa però ja sense davantal, sens dubte a punt de baixar les persianes i finir la jornada, amb una expressió burleta que, per cert, no intenta dissimular gens, com si expressament, se'n fotre’s de nosaltres. Diu tot cobrant-nos el servei, entre irònic i mordaç - Què, nois, ja heu fet les paus? Quan us caseu? - Hòstia, hòstia! Això és massa!. Ara ho entenc, aquest paio ens ha pres per invertits. Heus aquí les mirades; el poca-pena, de lluny, ha interpretat l’innegable emotivitat de les nostres actituds com l’espectacle i els raptes estripats i les moxaineries pròpies de dos concos del ram de l'aigua, en plena crisi de parella. No et fot!

49


Vertaderament sorprès i emprenyat intento encalçar-lo per parar-li els peus:

-

Però, què punyeta s'ha cregut! Faci el favor! I és en Grau qui em conculca la reacció, avançant-se conciliador per ofegar d'arrel, la meva incipient mala bava: - Què tal, senyor Climent, no es recorda de nosaltres? Com per encanteri, la cara de l'home es transfigura i agafa els colors de la confusió saltant a forfollons: - Grau! Llàtzer! Ai Déu, si fa un segle que no veniu! I què s'explica de vosaltres? - i ens allarga la mà que estrenyem efusivament. - Anem fent, com tothom - li responc encara una mica mosca. - Éreu tres inseparables, com es deia? Ah, sí, en Joan... I en Joan? - De viatge - salta en Grau. - Doncs, mira que bé, molt bé! M'alegro de veure'ns de nou, de veres i... carall!... perdoneu-me si per un moment, us he confós. Són temps estranys en que res és el que sembla i tampoc pots refiar-te de res, ni de ningú. En Grau li respon sarcàstic: - Home, home, teniu palla a l'ull, han passat quatre o cinc anys potser, però... no hem canviat tant, o almenys no hi posem tanta alegria com vos. Ara som els tres, els que riem plegats quan nosaltres sortim al carrer i ens separem, cadascú a ca seva pel seu compte. L'home abaixa les portes del Cafè de la Ciutat i finalment, es clouen les parpelles de la gent, la son anega el món i la nit es fa senyora de totes les passions...

CAPÍTOL 5 Pujo entresuat amunt i em planto finalment, al davant del número

quaranta-tres del carrer Montmany. Avui, encara s'aguanta la vaga i he hagut

50


de desplaçar-me, un cop més, a peu i... és una bona tirada i vaig just de temps. Els tramvies circulen buits, a desgrat de que qualcú, ho he de reconèixer, ja hi puja. Sens dubte, ha començat a declinar el boicot, la gent ja n’està cansada i tipa de tantes trifulgues, prompte tot s’acabarà i normalitzaran la situació. Fatigat, entro i arremeto pels arduosos escalons, pujant vers el tercer i últim pis, no puc dir fava, la planta de sobre ja és la del terrat, on normalment estenem la roba, tots els veïns de l'escala. Premo el timbre de la porta de casa. Cessa el nyigo-nyigo del violí de la Maria Teresa, hi ha un respir com si dubtessin, però aviat sento les passes apressades de la meva germana, apropant-se per atendré els requeriments de la trucada. M'esperen a dinar. Passo d'una revolada, tancant darrere meu, i després de petonejar-les, la mare ha sortit de la cuina a rebre'm, em deslliuro i penjo l'americana al moble del rebedor i em rento les mans, al lavabo. Tot esbaldint-me-les sota l'aixeta, escolto a la petita que encara continua amb el seu violí, assajant compassos amb una natural destresa que, com sempre, admiro. És alumne del Conservatori Municipal i contínuament a casa, es baralla amb les mateixes partitures, una vegada i una altra, per turment dels soferts veïns del replà, els quals, malgrat les persistents i naturals dissonàncies dels assaigs, mai no ens han dit res. Som una típica família gracienca i tant la meva germana com jo, hem nascut aquí. Els pares, no, són naturals de Tossa, arribats a la barriada fugint de penúries de postguerra. El pare no hi és, l’home s'ha embarcat a la marina mercant i sovinteja llargues absències de dos mesos o més, amb períodes de permís entre nosaltres. Aquestes circumstàncies han determinat que tant la meva germana com jo, pugéssim molt acostats a la mare. Ja sabeu què vull dir, el pare, sempre ha estat una referència llunyana, entranyable; això sí, gairebé mitificada quan érem petits. La mare es va espavilar sola, fent-se un sobresou a casa, treballant de modista. Ja de jove era llesta com una daina i tenia temps per a tot. A banda la feina, la casa i nosaltres, feia punta de coixí, brodava seguint la millor tradició de moltes de les dones dels pescadors de Tossa, preparava conserves de bolets i d'anxoves que l’avia ens passava quan podia, acabades de pescar a la vila, i jo què sé quantes coses feia i de tot, en treia partit. Tot a casa, té un aire

51


de marina que palesa el nostre origen, a molta honra! El pare col·lecciona petxines i cargoles de mar i en té per tot, dins de vitrines i calaixos que la mare li respecta, classificades i agrupades per famílies i procedències, retolades amb primor per ell mateix, indicant el nom científic i el nom popular si s'escau. Ell és un home taciturn i reservat, la vida no li haurà estat fàcil però ell no en parla mai, arriba i... ja no hi és, capficat en la seva dèria, absort. La mare li respecta, com us dic, perquè sap que li són el món i el refugi, encara que el pare mai no li ho hagi confessat expressament. Bon home i bon company, sempre a la seva manera, ens ha estimat a tots. S'ha preocupat de nosaltres tant com ha pogut, però les absurdes conjuntures de la vida l’han obligat i me l'han distanciat irreversiblement i em sap greu. Tot té un aire... sí, però no per això hem defugit de fer arrels aquí. A casa és precisament, on es troben tots els veïns, per discutir i preparar el tradicional guarniment del carrer quan s'acosta la Festa Major i, ja ho veuríeu, tot és enrenou i improvisació, però la mare els fa de tresorer i porta els comptes i el que sigui... perquè continua igual d'activa i creativa, malgrat les molèsties a les cames. Finalment, amb la tovallola, m'asseco les mans i surto al menjador estroncant les passades abrandades del nostre canari refilet. La taula és parada, a punt de rebre les menges. La mare com si fos un altre ocell, també taral·leja atrafegada a la cuina, donant els últims tocs de gràcia al dinar familiar. Tot a casa, somriu a la prompta primavera que s'acosta. Un ram de clavells centren el parament... i continua a la galeria "l'allegro ma non tropo" de la Maria Teresa. És un dia esclatant però el sol hi peta atenuat per blanques cortines de lli. Apurant el temps mort, xerrico a galet, l'aigua fresca del càntir fins a desassedegar-me totalment i el deixo després al seu lloc, damunt la taula. - Nois, a dinar! - crida la mare des de la cuina i apareix amb l'escudella fumejant. La Maria Teresa ha deixat el violí i, presta com un giravolt, entra al menjador i s'asseu al meu davant, tota cuitosa. Jo, que ja seia, m'alço i li prenc al punt, la sopera a la mare. - Permeti'm! - i talment com si seguís un pas de ball, una mena de minuet no acordat, reparteixo el brou als tres plats. La cerimònia ha fet costum i durant les absències del pare, sóc jo qui dona el serviment, no pas qui fa les parts, que aquí sempre és prerrogativa de la cuina

52


i el cuiner. Què voleu, carallotades pròpies de totes les cases, costums de no saps per què, fixacions de... vés a saber, imperceptibles reminiscències d’hàbits fora de context i d’altres èpoques, que encara perduren incrustades evolucionant amb més o menys recança, fins a fondre's a modus operanti més actuals. Matisos que a voltes, poden ser plaent, està clar, com de fet ho són, un punt de sal i un pessic de pebre en un guisat, ara una micatona d'ací, ara una micateta d'allí, fins a configurar els trets propis de cada persona i família. En el fons, convencions reglamentades que tots seguim per inèrcia, com la mateixa disposició dels coberts, l'ordre dels plats i el lloc de les viandes per menjar. - Ningú no diu res! On és la meva gent? - la mare s'obliga a trencar la nostra abstracció i ens ben repica les esquelles demanant atenció. La taula esdevé fòrum i assemblea de tots els presents. Cessa el concertino de culleres en els plats i ens mirem tots tres en còmica actitud llevats de la menjadora, mentre riem contenint-nos. I ara, com li ho dic? penso. Com li explico jo que, demà mateix, me'n vaig d'excursió als Pirineus, que vull passar la frontera a peu amb en Grau i que, de bones a primeres, pretenc restar una setmana fora. Estossego intentant guanyar un temps que no tinc. Com s'ho prendrà?. Però és la Maria Teresa qui, sense saber-ho, salva la meva compromesa situació irrompent amb comentaris sobre l'institut i els estudis - Caldrà que m'afanyi aquest cap de setmana perquè tinc un munt de feina. M'han posat treballs de matemàtiques, llengua, història... he de traduir un text de francès i... per postres, al Conservatori també m’apressen. - Te'n sortiràs - precisa la mare amb la millor disposició d'enfortir-li la moral. - No és això! He de practicar amb el violí també, fer exercicis de solfeig i... no me'n surto entre el carai de la melodia i l'harmonia. No hi ha dret! Què coi, he quedat amb els companys, diumenge volem anar a les sardanes i xerrar una mica, de les nostres coses, també. - Vaja, home, doncs caldrà que t'espavilis si vols fer-ho tot alhora - intervinc jo ficant-hi cullera amb to burleta, sense evitar ni molt menys, aquest insofrible paper de germà gran malagradós i impertinent. Ella, amb la sensibilitat a flor de pell, empal·lideix i, per un instant, el lluent dels ulls són dos estels fulgurants en

53


la fosca nit del maquillatge dels seus trets d’adolescent a la page. Hom la veuria ara, com una precoç Juliette Greco cantant Prévert. Sóc un poca-solta. - Tu calla, que vius molt tranquil - em respon emmurriada i despectiva mentre, el canari aprofita el xivarri general per tomar-hi a ser amb un dels refilets més llargs. - Vinga, calleu... i tu, espinguet, modera’t el llenguatge i els fogots! Tot just encetem conversa i ja us poseu els dos, com gat i gos - la mare, experimentada, sega d’inici l’habitual conat de trifulga entre germans. - És ell, sempre ha de dir-ne alguna. I com sempre, també, la sang no arriba al riu perquè, en el fons, ella i jo som dos cadells que no fem res més que jugar, ni jo la vull mortificar, ni ella em veu com una amenaça que li faci guitza. Els pares han obert finestres i traçat camins per on projectar els nostres horitzons i amb les seves migrades possibilitats, han procurat donar-nos uns estudis i una formació com cal. La Teresa, que és un tràfec com sa mare, just acaba batxillerat i vol continuar, a fi de treballar a la sanitat. Vol ser metgessa, diu i... ja ho veieu, també li va prou bé, el violí. La música és el passatemps favorit, encara que ella, és una exuberant tasta-olletes i, com qualsevol minyó de la seva edat, la seva efervescència l'ha dut a provar-ho tot. Ha fet representacions teatrals en centres d'afeccionats, ha cantat en corals del barrí, ha sortit d'excursió en colles de centres recreatius de tot Gràcia i per aquests móns de Deu, és més coneguda que la "Monyos". I clar, és la nineta dels meus ulls i no puc amagar que presumeixo de germana, Hem retirat els plats fondos i hem servit els segons: braó de be estofat amb carlets de Tossa. Alça!, la mare s'hi ha lluït i... avui tirem la casa per la finestra. Ja li conec el secret, prèviament els ha marinat a sol i serena, castigat amb el coent del pebre i l'all i ofegat amb oli del bo i vinagre del vi, tot amb la sagrada presència de la menta i el llorer. Vull dir que els ha cuit després, amb els bolets en una cassola de terrissa ben tapada, això sí, sense obrir-la gens durant tot el procés de la cocció, dominant la intensitat i el temps del foc per no agafar-ho o rebollir-ho, valent-se d'una infusa sabiduría alquímica que només l’experiència en els fogons pot fer aflorar. - Vinga, nois!, diria que us llepareu els dits - fa la mare i sembla una deessa

54


matrona bolcant els seus dons sobre la taula. Ens serviran de guarnició, els bullits del brou: patates, no masses, pastanagues, xirivia, porro, api, un bocí de carbassa, fulles de col. Tot està com cal, curosament escorregut i ben posat, situat en un cantó de la safata, mentre que en l'altre, ha col·locat les carns: un trocet de pit de vedella, un quart de gallina, les potes, el pedrer, el coll i un os ranci que no tocarem. Els sobrants que no vulguem, seran aprofitats per fer croquetes a la nit, precisa. A l’àpat, és clar, no hi podia faltar el contrapunt d'una amanida d'enciam escarolat, presentada amb gust i oportunitat, en una plata amb les vores rivetades de raves picantors. Trossets a daus petits, de poma i formatge, han estat com calabruixats, ensalgats sobre el verd de les fulles i li donen l’aspecte noble del camp d'un blasó heràldic i tot a penes si té un punt àcid, ja que el vinagre és molt suau. La finesa de l'oli per sobre, és finalment, el determinant de la combinació, tinc una gana que m’alça. Serveixo vi del país molt vellutat i dens, per entonar l'estofat que esta tovet, tovet i deliciós, però són els insubstituïbles carlets, els que se'n porten la palma. Els més darrerencs de la tardor passada, que la mare ha guardat en conserva, per anar tirant de veta, durant l’hivern. Tots a casa som boletaires i cada temporada, xalem de veritat als boscos de Tossa, de pares a fills ens passem el llunyà saber i coneixem espècies i llocs on se'n fan. És evident que tenim encara una reminiscència, un rampell d'antic bosquetà, que ni la gran ciutat, ha pogut esborrar. El passeig pren excusa: que si espàrrecs, que si cargols, que si aglans o pinyons, que si mores o gerds, créixens o la molsa i el suro del pessebre, que si flors seques a l'estiu i nadales a l’hivern. Durant les sovintejades jornades d'incertesa dels temporals, els pescadors de Tossa solien aprofitar la natura asilvestrada dels encontorns de la vila i en temps d'obligat oci, treien profit de tota una munió de coses. Els avis, en pau descansin, ens donaren els trets ancestrals i ara nosaltres, a les vacances, ho fem servir com un gaudí. La Maria Teresa continua explicant-se sobre els amics i l’escola, el canari no acaba el repertori i la mare, que la sap llarga, em mira de reüll. - Llàtzer? - Sí, mare, teniu raó - m'eixugo curosament els llavis, amb el tovalló, per

55


atendre la intuïció de la dona - Ahir, a la tarda, abans de plegar, en Grau se'm va presentar al treball. Volia veure'm. - En Grau? No era fora, al Brasil? - interromp impulsivament la meva germana tan sorpresa com la mare. - Sí, efectivament, ja feia més o menys, mig any. Però resulta que allí, no li han rutllat prou bé les coses i ha tornat, ve-t’ho aquí - M'acosto el got de vi i m'humitejo els llavis flairant-ne l'aroma afruitada. La mare, sense immutar-se ni perdre endreç, valent-se òbviament de la forquilla per subjectar-ho, va desossant amb el ganivet, el braó que li he servit i raona en veu alta: - Com pot ser? si fa poc, no fa gaire, vaig ensopegar-me amb sa mare i ella, no va pas dir-me res... i com és que després de tant i tant de temps, aquest xicot no es digna visitar-nos? Avui haguera estat un bon dia, l’hauríem pogut convidar a dinar, no us ho sembla? Ei, no tindrà pas el noi, qualcun problema que no vols dir-nos? Hi ha quelcom més que ens amagues, Llàtzer? Mira que us conec a tots, de petits... Se'm fa evident un punt d’alarma en la intervenció de la dona. En Joan i en Grau, són els meus amics d'infantesa, sí, però... amb independència de nosaltres i les nostres coses, les famílies ja es coneixien i més o menys, es relacionaven temps enllà,. He d'impedir un possible malentès que a ulls dels meus, me’l comprometi. La Teresa com era d’esperar, menja a dos queixos i decidida escura el plat amb un posat tan ensopit i concentrat com el mateix pa eixut que tots aprofitem. Te fam. - Nena, nena... ei!, no golafregis amb aquest desfici, la recapte s'ha de respectar, paladejant-la - li demana la nostre cuinera, esperant que jo em despengi, cosa que faig sense demora: - No, no, just acaba d’arribar i no ha tingut encara temps de res - improviso sobre la marxa - De fet, va de pas vers França, on sembla que té millors perspectives de feina. M'ha donat expressions per a tots i m'ha pregat que el disculpéssiu - hi afegeixo de collita pròpia -.Precisament volia dir-vos que aprofitant-ho, he tingut la pensada de prendre'm uns dies a compte de vacances i acompanyar-lo en el viatge. Serà una bona excusa per a fer excursions de muntanya, ja que, esta clar, hem de travessar els cims dels Pirineus, i parlarem i reviurem antigues conteses de

56


quan érem nanos. El xicot sabeu, es troba un pel desanimat, ara mateix crec que li pot esser molt convenient i profitós una mica de companyonia. - T'ha vingut a buscar, oi? - interpel·la amb desconfiança la mare. - Doncs sí, més o menys. Tenim el propòsit d'anar finalment a raure a Perpinyà i allí trobar-nos amb l'Adelaida, aquella amiga nostra... - Sí, mare, aquella noia que pintava - recalca la Maria Teresa quasi sense esperar la resposta de l’atribolada caramasera de la mare. - Sí, sí la recordo. La que us acompanyava a Tossa l'any passat, oi?. - Sí, els pares de n'Adelaida viuen a Tuïr, al Rosselló, i ara ella, hi passa uns dies. Ens hi arribarem per saludar-los i convidats per ells, hi restaren tota la resta de la setmana junts. - li aclareixo finalment. La taula del menjador és rodona, situada just al mig de l'estança, la mare asseguda amb la mirada perduda mirant a fora, més enllà del ram de clavells vermells, més enllà de les cortines de lli de color cru, tal vegada més enllà dels vidres, més enllà de les tiges espigades dels geranis de les jardineres i de les conilleres de la petita terrassa. Ella apeixa dos pollastres que espera tenir a punt, per a celebrar el proper Nadal i té ben be sis conillets per anar-nos sorprenent, sobretot quan arriba el pare a casa tot és festa. La mare resta asseguda mirant a fora més enllà de la malenconia. Els fills són grans, ben cert, i tots ja tenen el seu món. - Almenys hauràs parlat amb el senyor Obiols Pi? - comenta. - No, encara no, ho faré demà matí. No compren? Si més no, abans m'era precís parlar-vos i saber si, potser, hi hauria qualcun inconvenient no previst. No voldria pas fer-vos anar malament o forçar-ho tot a contravoluntat. Altrament, no patiu pas, en el treball no hi hauran problemes. Tinc la feina enllestida i els en parlaré abans d’encetar res de nou. Com que a l'estiu el taller no tanca per vacances, ens podem combinar les festes entre nosaltres, tot l'any - li explico. Diligent, la Maria Teresa s'aixeca i, ràpidament. recull i retira cap a la cuina, tot l'adreç de plats i coberts bruts, substituint-los pels de postres. - Ja vinc, espera un moment! Seu! - li crida la mare tot alçant-se a la recerca dels llevants del dinar. Ningú la privarà del plaer de donar-nos una última sorpresa.

57


La sorpresa arriba presentada en una blanca safata de porcellana on hi ha dipositat un rast de peres primerenques fent corona, talment com si les fruites fossin, els raigs d'un sol tot banyat en xocolata presa, amb el realç d'una gran rosa de nata al centre coronada amb una guinda. Quan la bona dona abaixa el do a la taula, espontàniament coincideixo amb ma germana i sense poder-nos aguantar els dos, se'ns escapa un.... oooooh!! - Però, mare, què és això? La bona mare ha bullit el dia abans, les peres tenint cura de posar a l’aigua un trosset de llimona a fi de donar-les-hi, no sé, com una sentida. Les ha ben escorregut després, per guardar-les fins avui, a la nevera. Ha preparat sucre a punt de caramel i hi ha banyat dolçament les fruites tot escampant-hi a sobre, nous picolades a bocinets perquè s'hi enganxin bé. Un cop tot pres i ja a la plàtera, ho ha cobert amb xocolata fosa i, finalment, ens ho ha presentat ben fred, col·locant-hi, per adornar la toia resultant, una fulla de menta a l’extrem dels petits mànecs de cada fruita. I ha anomenat la feliç llepolia, amb el nom de PERES ENXOCOLATADES,

sense estendre's en més galindaines.

Distribueixo les racions seguint un ordre deferent: la mare, la Teresa i jo mateix, tancant així un cercle a l'entorn de la taula, movent-me en sentit contrari a les busques del rellotge, com en un antic ritual de fetilleria que clou tot aquest afer d'amor i respecte. Beso el front de la mestressa de la casa i li estrenyo la mà, càlida i entranyablement. Les peres, mentre les menges, es desfan i es fonen en el plat. Són vertaderes maculatures de meravellosos esmalts xarolats de xocolata clivellada i de sucre candi gebrat, tan bones, tan bones... que s'acaben en un no res i només queda un regustet al fons del paladar, que se'ns mor també, al primer glop amarg del cafè. La mare i jo seguim enraonant sobre els detalls del viatge i la sobtada setmana sabàtica, que m’ha de permetre prendre un respir, desprès de tota aquesta mala temporada d'encaparraments meus. Na Teresa, a la cuina, renta plats, ella no pren cafè. El canari fila i refila. La llum de fora, al entrar, fa la rateta a través de les cortines, jugant a cuit í amagar amb els nuvolets llunyans que passen ràpids per l’encaixonat i petit cel del carrer. Atacono picadura a la pipa i l'encenc amb un llumí, cerimoniós. La sucrera del joc de cafè és plena a

58


vessar, de sucre roig terrossenc i enganxifós. Amatent, la passo i cedeixo a la mare perquè se'n serveixi primer i ella se'n pren una cullaradeta que remena, la dona, amb tota parsimònia sense aixecar la vista. - Llàtzer, vols dir que fas bé? Deixant anar lentament el fum, tot jo m'estremeixo, i quasi sense gosar pregunto: - Què voleu dir, mare? La mare afluixa les regnes dels seus temors i em fa entreveure tot el que pensa: - D'un temps ença, et veig intranquil, tens, preocupat, són moments delicats. Ja saps que han passat coses. Hi ha mala maror i, dissortadament, sempre som els mateixos qui perdem. No t'emboliquis si vols viure sense problemes, creu-me! Paraula per paraula, és el que m'ha dit n'Obiols Pi. - Mare, mare, no patiu! torbat intento tranquil·litzar-la, sense gaire convenciment emperò, verament no sé pas què podria dir o fer. I ella continua perorant: - Aquests homes que ens manen han mort molta gent. Ells, tenen la força i nosaltres, tots, hem suportat amb el cap cot, innombrables privacions i humiliacions. No t'evidenciïs, ni et traeixis, però fill meu, no facis mai res que et pugui avergonyir. Conserva la coherència i l’orgull per damunt de qualsevol debilitat i sobretot, estima els teus i els valors que t'hem donat. És l'equipatge i tota la riquesa, que de veritat, veritat, el pare i jo, podem deixar-te. - Mare, no passa res! No ho dramatitzi tant! M'hi acosto sense deixar-la continuar i li faig un petó i una abraçada, una llarga abraçada, talment un infant. De la cuina estant, ens arriba l'enrenou dels plats sota l'aixeta, en petar-hi el raig de l'aigua a sobre, í tot el xipolleig que fan, quan són esbaldits i penjats a l'escorredora perquè s'assequin i poder-los desar més tard. Ma germana com si la veiés, aviat acabarà. La mare, sempre meticulosa fins a l'extrem, cuita a netejar i endreçar tots els estris de la llar, a mesura que els fa servir, i a la minyona, només li caldrà encarar-se amb el parament que acabem d'utilitzar per a ministrar-nos la esplèndida manduca. Déu n'hi do, per això! La noia és llesta i en deu minuts s'ho traurà de sobre i enllestirà i vindrà de nou, amb nosaltres a la taula. Als vespres, mentre la mare embasta qualcuna peça de roba per a cosir demà, canviem els papers i sóc jo, qui renta plats, i és llavors quan ella, al meu costat,

59


eixugant coberts, endreçant i desant tots els atuells que va assecant, parla i parla i m'explica com li van les coses: que si últimament, hi ha dos xicots a l'institut, que li fan la mitja rialla i que ella no ho vol de cap manera, que no li agraden, no li fan el pes. I que si la seva millor amiga, ja té xicot i que ella, vol ser metgessa per ajudar la gent que no es pot valer, que si el món és dolent i cal millorar-lo entre tots, que la vida no té cap sentit si no l'hi donem nosaltres mateixos, i que dia vindrà, en què tots serem iguals, Catalunya serà lliure d'Espanya i de tirans i... llavors, l'esquitxo fins a fer-la enfadar. A la fi, la Maria Teresa torna de la cuina i s'asseu a la taula de bell nou. - Ja estic! Mare, juguem només un parell de partides, ben de presseta per això, que nosaltres dos, farem tard si no ens espavilem. La noia, arriba amb una baralla de cartes i les comença a remenar per tal de barrejar-les bé. Seguidament, la mare les escapça i ella, les aplega altra volta i reparteix, dues rondes de tres, en total sis cartes per cadascú i el trumfo a la vista, l’as de bastos. - El set el pren! - exclama la mare. Però, impetuosa, sense respectar l'ordre que li pertoca, ma germana, s' ens avança i presenta el tres de bastos. - Ei, què fas? Tu has repartit, cedeix la dreta! Maria Teresa, tu ets l'última de la ronda - li remarco agre, infantilment afectat per un rapte tan arrauxat que no encaixo gaire bé. - Tant se val, germanet, seguiu qualsevol ordre i jugueu com vulgueu, faig basa segura i us guanyo la partida. T U T I

D E R E I S !!!.

- i ens posa a la vista,

damunt la taula, els reis dels quatre pals de la baralla. Tots tres esclafim a riure a cor què vols, del joc i del paper que cada u de nosaltres, hi ha jugat també. - Au, nena, torna a donar cartes, que amb tanta rialla no pairem el dinar. - Podríem jugar a la bescambrilla? - apunto per fastiguejar. - Llàtzer, no siguis criatura!. - Sí, home, tu el que no saps és perdre! - Revoltada, em llença la primera tanda de cartes per iniciar la nova partida al Tuti; després, igualment, les hi passa a la mare i, finalment, se'n queda, les tres que li corresponen. Tot seguit, treu a l'atzar, el trumfo del carter i aquest cop, no és res més que un trist, dos d'espases gens extraordinari. Reparteix la resta dels naips que ens toquen a

60


tots tres i jo, a la dreta d'ella, obro joc sense emmurriar-la més. Ara l'un, ara l'altre, anem fent la roda, fent bases, sumant pedres. La conversa, mig en broma mig de veres, segueix entre pulles i acudits de tots colors, les incidències de la partida, però la mare, recurrent, torna al tema del dinar: - Mira per on, sense ni voler-ho, haurem celebrat la teva marxa, Llàtzer. Ni pensat expressament!. - Els comiats no són per celebrar, ara quan torni, ja tenim l’excusa, caldrà fer un altre fartada - replica i apunta en clau de broma ma germana. Jo, faig cara de circumstàncies simulant concentrar-me en el joc mentre vaig fent amb la pipa, empipant, mai millor dit. - Llàtzer, carai, no sé pas qui fa més fum, ton pare o tu! Fumeu massa tots dos. Ei, escolteu, nois! Al vespre, el sopar serà senzill, bulliré bledes i les acompanyarem amb peix de roca que he comprat al mercat de Santa Isabel. Va bé?. - Sí, mare, és clar. Feu el que més convingui - responc satisfet. La partida de cartes ha arribat a la fi i del recompte de pedres de cadascú, en surt guanyadora la mestressa de la casa, com no podia ser altrament. Ara, curiosament ningú no ha cantat res i jo, he salvat l'honor fent les deu ultimes. - Au nois, a formar, que fareu tard. Com obeint l'ordre i d'una revolada, ens alcem tots tres. S'ha acabat l'amable sobretaula de família i ara tenim obligacions més peremptòries que demanen la nostra acció. Ma germana i jo anem al rebedor, on abans al arribar, hem deixat penjades, les jaquetes a l’armari, i ens vestim i abillem amb tota la pulcritud per retornar als respectius treballs: ella a l'institut i al Conservatori i jo, al taller de Santa Caterina. Entre una cosa i una altra, no acabarem la jornada fins ben repicades les nou del vespre. Quan cuitem a fer-li el petó de comiat, la mare ja ha llevat i desat les estovalles i ha posat sobre la taula un tapet brodat a mà, de l’àvia de Tossa que realça el ram de clavells i el gerro que llueix enmig del menjador. Gairebé a tocar els finestrons, per aprofitar la llum, acciona el pedal de la màquina de cosir, una Wertheim que li permet treure's la feina amb destresa i bon ofici.

61


Més tard, arribaran dues senyores amigues de la mare i li faran companyia com gairebé totes les tardes. Primer serà la senyora Vilaseca, a qui li agrada molt cosir i brodar i que és mestre en excedència, ja que el seu marit fou republicà significat i el seu pare federal impenitent. Després, la senyora Dolors, dona sobrevinguda, d'un viatjant de comerç en plaça, que dissenya models pret a porter. També na Dolça, una veïna joveneta de l'escala, que li fa d'aprenenta en hores convingudes. I allò, ja és un garbuix on si barreja feina i conversa distreta, fins a l'hora de sopar. Mentrestant, tot treballant, la mare canta i no s’està per ningú, si no és que sigui per la feina. Canta cançons populars i tradicionals: - "La mar semblava un mirall; la lluna plata semblava. Això serà el temporal d'una nineta encantada" - Canta tangos, canta Irusta, Fugazot i Demare. Canta, canta tangos argentins, canta Gardel: - "Silencio en la noche, ya todo está en calma, el músculo duerme, la ambición descansa" - Canta cançó francesa, canta Trené i Edit Piaf... Canta igual que el canari engabiat saluda el Sol, nostre pare i senyor de la vida. Li fem un petó, els dos, l'un darrera l’altre... i sortim afuats escales avall vers el carrer. A penes si ens diem res d'apressats que marxem, però quan arribem a l'alçada del carrer de Còrsega i cal separar-se, la paro, tot girant-m'hi en recerca dels seus ulls. - Escolta, no li he dit tot a la mare i ara mateix, a tu, tampoc, t’ho puc acabar d’explicar. T'escriuré tan bon punt arribi a França i ho entendràs, t'ho prometo! Tu, llavors, caldria que m’ajudessis i sense demora, li parlessis en nom meu. Així tot serà més fàcil amb ella. Oi que em faràs el favor, germaneta? - Però, per què, Llàtzer, per què....? - Com t'ho diria... tot ajudant en Grau, tot ajudant a l'amic, en el fons, m'ajudo a mi mateix. Mira, és una complicada història de molts matisos i se'm fa difícil... deixem-ho! T'escriuré i t'ho explicaré. Endemés vull que coneguis l'Adelaida. - Llàtzer, si ja la conec! - No, no... vull dir que he de dur-la a casa i presentar-la als nostres pares. Comprens? - Llàtzer! - d'un rampell i alçant-se de puntetes m'agafa i em fa un petó. M'ha comprés.

62


- Maria Teresa, cal que tinguis cura de la mare i procuris evitar-li tota preocupació en aquests dies. Ella té raó quan tem i sospita, però, són temps difícils, molt difícils i... hem de plantar cara a la vida, a vegades, si ho vols, no amb massa sensatesa ni encert, però... no hi ha temps. No hi ha temps per a pensar. Prompte ja retornaré i haurem superat el malson. Ara no puc dir-te res més, no sabria pas com fer-ho. T’escriuré, tingues confiança en mi. - Llàtzer, posa-hi seny i ves en compte, per tu i per nosaltres. Per ella, Llàtzer, per ella, si vols! Entendrit, l'abraço de nou i li petonejo els cabells llargs i negres, i ella no pot evitar la minúscula traïció d'una llàgrima i un sospir adelerat. La gent que passa, es tomba i ens mira, però nosaltres dos, parats allí, som sols al món i vivim l'instant com si fos etern. - Afanya't i siguis ferma en els estudis, Maria Teresa. I sí, si que tens raó, hi ha molta gent, molta, que necessita i... tu ets l'esperança, l'esperança! - balbucejo inconnex, tot mirant el seu vult sorprès. I sense deixar-la reaccionar, finalment li dic: - Faig tard, faig tard, Teresa, ens veurem desprès, a l’hora de sopar. Adéu, bonica! I engego a córrer, avall fins a superar la Diagonal i trencar direcció Via Laietana, antic Pau Claris, sense esperar resposta. Me'n porto, ben desades a la butxaca, les notes del violí i aquell rerafons emprenyador de la màquina de cosir, com si fos un amulet a dintre meu.

El nostre món petit i miserable és reflex de l'altre i les coses d’allà passen aquí inexorablement. Què us penseu? La partida no ha conclòs, els déus de la Terra continuen jugant encara, l'inacabable joc de cartes amb el destí, sense que nosaltres, pobres mortals, hi puguem fer res, ni tan sols rebuscar-hi un bri de significat o perquè. Sí que, el dinar haurà estat com un àpat sagrat de comiat, s'hi ha menjat l'anyell, s'hi ha begut vi del que sembla sang i no hi ha faltat, ni el pa àzim sense llevat, propi de qualsevol consagració.

Els

designis

són

inescrutables

però

en

l'incertesa,

precisament rau la llibertat de l'home.

63


CAPÍTOL 6 Divendres 16 de març, 19 hores: Hem quedat per trobar-nos al Pont

de Marina i ara, un cop ben carregat el Peugeot amb motxilles i farcells, enfilem vers la carretera de Ribes per a eixir de la ciutat. De comú acord, hem decidit eludir les carreteres principals i hem confeccionat una ruta alternativa per vies comarcals menys transitades. Aprofitarem dues o tres hores ben bones i soparem i farem nit, a qualsevol fonda del camí. Demà, matinarem per tal de continuar, fins a arribar a Setcases, localitat on deixarem l’auto en aixopluc i sota cobert, car, desprès, ben disposats per l’àrdua travessa, seguirem el viatge a peu. Pretenem arribar a Prats de Molló, petit poble a la vessant francesa més enllà de la frontera, i si tot va bé, arribarem a Perpinyà pels vols del migdia. Adelaida ens espera vora les tres de la tarda, del proper diumenge. Anem apressats per la carretera de la Roca i cap dels dos, encara no ha badat boca, sobrevinguts pensívols, ja que ens esperen hores tenses i és evident la preocupació als nostres semblants. La carretera és estreta però d'escassa circulació, els nombrosos revolts i la vegetació de les vores, fan força empipadora la conducció. Ocasionalment trobem qualcun ciclista i, fins i tot, vianants que fan via a ca seva. Files de plàtans flanquegen, a banda i banda, la

64


nostra marxa i ja es comença a notar la rellentor de cap el tard. Un típic terral d'aquestes hores, remou i esvolva l'encatifat humit de tot un ja passat hivern de fulles seques, aixeca paperots i brossa al ras de terra i, a voltes, un breu torniol, les bat contra els vidres mentre avancem a tota llet. Fosqueja, poso els llums curts. - Va tot bé, Llàtzer? - a la fi en Grau esclata, sobtant el meu recolliment immers en la marxa. - Caram, noi, gairebé creia que no hi eres. Sí, tot va bé, Grau, tot va bé... A les envistes de Montcada, noto els efluvis dels arços florits venint de tots els marges, aprecio la flaire de les mimoses de qualcuna eixida, de les primeres cases del poble. Les plantes han retardat molt la florida, aquest any tot ve endarrerit. Malgrat tot, argenten els albes a la ribera del Besòs, quasi com si cada petita fulla, ens fes alhora la rateta pel seu compte amb les últimes llums del dia. - Recordes, abans, les marxes bestials que ens clavàvem els tres, precisament als Pirineus, recordes, quan teníem divuit anys i no disposàvem ni d'un duro i, com aquell qui ho diu, ni equip, ni res, només divuit anys, Llàtzer. - Llavors érem tres, tres inseparables. Quins temps, ja ho veus, amb tota seguretat, no repetibles. Però em fa l'efecte, em fa l'efecte, que avui arribarem a superar amb escreix, les nostres pròpies marques, eh, company?. - Falta en Joan - constata en Grau, lacònic - Sí, tens raó, falta en Joan. Ell sí que faria costat i tot seria entusiasme. Ens menjaríem el món! - allargo la mirada enllà i talment, com si m'ho mirés amb zoom fotogràfic, en aquesta hora mig foscana, veig acostar-se per moments, la silueta d'una persona que avança al seu pas, per la cuneta de la carretera. Va abrigat amb una descolorida i malgirbada gavardina, descordada, arrugada i bruta, amb les solapes aixecades darrera un clatell grenyut i escarolat. Calça botes que li venen grans, llastimosament envellides i repelades de la punta. En lloc de mitjons, el poca-pena duu ben embolicats, els peus amb fulls de paper de diari. En albirar-lo, no he pogut evitar quelcom, com una petita pessigada, dintre el meu interior. La seva faisó m'és vagament familiar. No sé, diria, diria... Va carregat amb un voluminós sac tirat rera l'esquena, mentre amb l’altre mà,

65


subjecta un manoll de ressecades despulles de conill. No és res més que un vulgaríssim rodamóns que fa de pellissaire per guanyar-se la vida. - Grau, L'HOME DEL SAC! Mira-te’l !! - L'únic papu que ens ha de fer por porta tricorni, noi - fa referint-se a la Guardia civil i acaba l'acudit ben taciturn. Jo, abstret en la conducció, tampoc li dono més importància i no m'estenc en més consideracions, ja que, per trivials que fossin, trencaríem la monotonia del viatge. Ara per ara, no gastem humor. Endarrerit i progressivament més retirat, deixem el temut pòtol rondaller, però en coincidir amb el nostre pas brunzent i sense que nosaltres ho veiéssim, un rictus cruel se li dibuixa a les dures faccions i uns ulls com dos brases li brillen fantasmagòricament. En Llàtzer no ho sap, però és el mateix robagallines que va esfondrar el galliner de C’an Pitarch, és també, qui va irrompre en hores nocturnes, al celler de C'an Clos i embriac fins a les celles, va pixar-se, el porc, dintre el cup de vi de la bota vella, és qui va mostrar-se i va fer tota mena de tocaments llicenciosos, a les jovencelles del mas de Sant Vicens, i és qui, descurat, escarneix tota la gent benpensant perquè li rota. És el feroç cercanens que ja de petit, el sotjava i no sembla pas que al bretolás, se li hagi apaivagat l'acuit. És ben amic del PARE CARBASSER i del CAGANER DEL PESSEBRE, i mai, mai no n'ha estat prou lluny, segur! Quasi sempre

aquesta classe de genteta, habita en un present etern, enllà del temps, i conforme madures tu i et vas fent gran, ells resten al darrere. superats i reclosos als enllocs dels records de la infantesa. No sé què passa en aquesta nit crepuscular, o és el particular viatge d'en Llàtzer en recerca d'un graal, o tal vegada, és en Grau, aspirant a una nova oportunitat per redreçar la vida, que fa que tot es capgiri.

Deixem enrera Montcada i Reixac vers Mollet del Vallès i Caldes de Montbui. La monotonia del motor continua i és un anar fent, només trencat per les reduccions de la marxa, a les pujades i en entrar als revolts. Passen llums distants de masies i poblets, lluny, perdudes, i a dalt, una gran lluna vermellosa aureolada per un vel irisat de boirines baixes, talment un globus captiu, sempre a sobre nostre. Passen llums distants, noto fredor a les galtes i de mica en

66


mica, em va calant. Fa fred, humitat. De tant en tant, coincidim amb algun pagès, que ve del tros, a peu o menant sense esma, un carro tirat pel matxo o la mula. Per avançar-los m'hi he de mirar; és clar que a la part posterior, hi duen un fanal que assenyala la seva presència, però quan vas i te'ls trobes, no sé, sempre, els malparits, t'agafen d'improvís, els temo. Superem Sant Feliu de Codines i correm ja, pels voltants de Sant Quirze de Safaja i Sant Miquel del Fai abocats cara Centelles. Endevinem més que veiem, camps de conreu treballats i la terra fa aquella olor tan característica. Entre boscos de pins i alzines, s'esglaonen per l'ondulat abrupte dels turons, feixes de blat i sègol, però tot és una massa negra que envides podem distingir. A voltes, ensopeguem amb pollancs i plàtans plens d’arrossinades falgueres als seus devores ran la carretera, però moltes pinedes sobretot i qualcuna roureda, posen la nota dominant a tot el paisatge, i seguim i seguim... El temps passa i fem molta marrada al servir-nos d'aquestes vies indirectes tan poc transitades, segons el nostre parer, més segures. Pensant-ho bé, la pinta i l’actitud que nosaltres oferim, no alertaria, ni despertaria tampoc, cap recel, ja que, en veritat, només som dos inofensius excursionistes de Barcelona, cercant el gaudí en un avançat cap de setmana primaveral. Som nosaltres i la ceba que portem, el que ens fa veure el món per un forat. Passen llums distants, lluny, perdudes, i seguim i seguim... Hem comentat a balquena, la fallida de la feina d'en Grau al Brasil, la congènita misèria d'aquelles gents, en contrast flagrant amb les immenses riqueses de llurs terres verges. Hem parlat de la sempiterna indefensió dels dèbils, allí i arreu, de Catalunya i la seva causa, de Companys i l'obrerisme, de si en Macià a Prats de Molló emulava Garibaldi, dels socialistes utòpics i la concreció de l’esperança. La monotonia del motor és un anar fent, i seguim, seguim... Que si "La Ciutat del Sol" i en Tommaso Campanella, que si "La Nova Atlàntida" i en Francis Bacon, que si E. Cabet, R. Owen, Ch. Fourier o W. Godwin, que si falansteris, que si "Sense noticies d'Enlloc"... En Grau, vertaderament erudit, í també un anar fent, anar fent.... Que si Plató i la "República" que si la "Conspiració dels iguals" i en G. Babeuf, que si els mil·lenaristes, que si els precursors francesos, que si Saint-Simon, P.J. Proudhom i L.A. Blanqui, que si

67


les contradiccions intrínseques, que si l'espontaneisme creatiu... a la fi, se li clouen els ulls, dorm. No pot més i ara el xicot, ho paga. Crec que en aquests idealismes, a vegades, la lluna penjada d'un fil pot ésser una amenaçant aranya, presta a invalidar el protagonisme dels interessats, però jo li he seguit la veta i no l'he tallat, he deixat que s'expansionés, que desbarrés fins i tot, i ara, quan, de reüll, el veig ja adormit, penso en l'estranya ironia que ens fa coincidir aquí, tots dos, circulant a la carretera en ruta qui sap on, l'un fugint, l'altre cercant, l'un passat, l’altre futur. Passen llums distants, lluny, perdudes, i seguim i seguim... En Grau, endormiscat després de la tensió d'aquests dies, penduleja al meu costat mentre anem corrent a vuitanta per hora i es va fent cada cop, més fosc. El trànsit escàs no trenca l'estranya soledat d'aquest ranvespre, tan sols les retirades llums d'alguna masia isolada, són el contrapunt d'una negror generalitzada, només els fars de l'auto, fan forat a la nit. De tant en tant, avancem algun ciclista que sobtadament, se'ns apareix al davant o ens supera un altre cotxe més ràpid. Cap al final de la recta, davant, al fons, hi veig quelcom gran i sense llums que impedeix el lliure pas. Què és? Què serà? Ei, la Guardia civil! Un control! A la que em disposo, histèric, a despertar en Grau, ja m'hi aproximo més, cosa que em permet apreciar que es tracta d'un carro carregat de bales de palla. Premo lleugerament el pedal del fre í minoro la marxa. Ja hi arribo i... Emboscats i protegits darrera el carruatge aturat, volums informes prenen forma i van definint-se conforme ens hi acostem. Prompte se'm fa evident, és tot un escamot d'homes armats el que ens espera bloquejant la carretera. Per un moment, a la llum de la lluna, sota una confusió de testes escabellades, barretines encasquetades i barrets emplomats d'ala ample, centellegen vagament, els metalls de les armes contenides. Sabres, punyals, canons d'arcabussos i trabucs, tots apuntant amatents, pendents de l’ordre de qui sembla ser, el cap de la quadrilla... Ai las!, què, què és això? Comandant l'agressiva belitrada i brandint l'espasa, muntat dalt d'un cavall blanc impressionant, m'apar la figura hieràtica d'un home espigat i prim, flac de cara amb arrugues ben marcades, barbeta incipient i mostatxos refilats. De noble capteny, va cobert amb un barret emplomat de molt bona talla. Vesteix

68


un gipó castany amb brodats als punys, mitges vermelloses i sabata baixa. A banda i banda del pit, li penja una mena de baldric de cuir amb tres pedrenyals. Un rictus cruel se li dibuixa a les dures faccions i uns ulls com dos brases li brillen fantasmagòricament. PEROT LO LLADREGOT i els seus, han parat un parany i ens esperen a l'embosca. Sense temps, abans d'entrar al revolt, pitjo fortament altre cop, el fre i giro i accelero tot seguit, superant la corba carretera enllà. La visió del carro ha quedat endarrerida, fora de via, bifurcant-se xano-xano per un camí rural que allí comença. Mai no hi haguérem topat, només m'ho ha semblat i tot ha estat efecte de la llum sobre l'asfalt. Vaja! En Grau, ni remotament se n'ha assabentat, continua adormit. Ondia! desvariejo. Era, aquestes alçades, talment del antany, com una partida d'aquells saltejadors de camí, parant-nos un topall. Però, què penso, ara?, tantes emocions m'estan convertint les ombres en fantasmes. Ja n’hi ha prou!

El cotxe desapareix, lluny, i al darrera queden, Perot Rocaguinarda i els seus homes, imprecant i blastomant per la fallida de la seva provatura. En Llàtzer no ho sap però, el terrible bandoler és el causant de moltes malvestats, assalts de masies, assassinats, segrestos amb petició de rescat, robatoris de traginers i pagesos, pallisses, crema de collites, mort de bestiar, amb l'afegitó a sobre, de pràctiques de la més cruel vesània, tall de nassos i escapçada d'orelles, violacions, etc, i qualcun mal ànima li ha passat l'avís del nostre pas.

Anem a escarada, més enllà de Centelles, apropant-nos més i més a Tona. Els fruiters estan tots, ja en plena floració, especialment els ametllers i els cirerers. Probablement a la llum del dia, se'ns mostraria una natura esponerosa i esclatant, segur. Però de mica en mica, una boira pixanera ha cobrat cos, masses més denses llisquen per les pregoneses del paisatge i la llum que enfoquem al davant, fa que tot arribi blanc i vaporós. La visió queda minvada i tots els colors esmorteïts, desapareixent. No tinc gaire problemes en la conducció per això, ja que de natural i progressivament, per apreciar tots els detalls, he agafat un capteniment escrutador més agut que em fa estar alerta.

69


De totes maneres, no és tampoc, una nit tancada, ja que encara albiro, si desvio la mirada, la lluna i qualcun estel de fons. Un cantussol continuat bransoleja el seguit dels meus pensaments inexorablement. El Peugeot respon meravellosament i seguim i seguim... Quan arribem a Perpinyà, escriuré a casa, a la Maria Teresa... i li confiaré tot, el rampell, els meus sentiments, totes les peripècies. Li parlaré de n'Adelaida, del que significa per a mi, li parlaré de tot el món que se’m obra. Sé que res no és fortuït i que les coses tenen només, el sentit que jo els hi vull donar, però sé també, que darrera cada nom, hi ha un significat precís. Ella, tant se val l'edat que tingui, ella té prou tendresa per a comprendre-ho i entendre’m. Li demanaré, li pregaré que ho expliqui a la mare... Les dues tindran desprès, tot el temps del món per a pair-ho, i de tornada, no caldran ja les paraules. A vegades és complicat parlar, pensar que una sola conversa, pot comunicar realment tot el que sents. Vull fer-la sentir orgullosa del que faig i penso, vull dir-li que li duré una amiga, una amiga que, si ella ho vol, serà una germana gran. De prompte, l'altre no baixa els llums i resto per uns instants enlluernat. La visió és hòrrida: envoltat de flames que fins i tot li llepen les potes de la muntura, un cavaller cavalca pels cels i, regirant-se, se'ns abraona a sobre, per encalçarnos amb la llança en rest. Té una planta imponent, abillat amb armadura i cota de malles, guantellets i espasa al cint. La capa blanca li voleia al vent, darrera del capmall, com una esfilagarsada mortalla. És l’anima en pena, del SENYOR COMTE L'ARNAU, superb aimador de causes mundanes. Ha rebut càstig etern

pel rapte de l'abadessa del convent de Sant Joan, i... si no fos prou, per tota mena de fellones prepotències a son poble i a son Déu. La gota que ha vessat la rasa plena de pecats, ha fet l’escarni a l'acord lliurement emparaulat i la mala paga de soldades acordades, a llurs serfs, paraula és paraula, i ara vaga sense treva, ni repòs. Un rictus cruel se li dibuixa a les dures faccions i uns ulls com dos brases li brillen fantasmagòricament. La fugida és el sempitern destí, vanament el condemnat ha ferrat del revés, els cascos del cavall negre, per així despistar els seus persecutors, els quals, no cessen en el quest, fustigant-lo enfollits com llops. La gossada ja li entrebanca el pas, l'eixorden amb tots els udols infernals...

70


Tot l'orc de la cort en dansa, s'ha conjurat en contra nostre i ens cau a sobre, com una mala plaga. Aiiiii! He d'aferrar-me al volant per no desviar-me de la recta, i un cop superat l'instant fatídic, continuo amb tota normalitat i el barruf desapareix en un tres i no res. Rediable!

En Llàtzer no ho sap però, al darrera d'aquestes figuracions que de cap manera pot compartir amb en Grau, hi ha l'advertiment dels que juguen contra la natura de les coses, són averany de mal presagi i d'un risc cada cop més imposant, però...

"Lo que la mort tanca i captiva, sols per la vida és deslliurat basta una noia amb la veu viva per redimir la humanitat". Joan Maragall

Ja Tona i els terrenys més abruptes s'han quedat enrere, arrabassats per la velocitat i el fuent de l’automòbil. He omplert el dipòsit en entrar a Taradell i ara, esperitats, correm per les planes de Vic a noranta, quasi a cent per hora. Ja ens acostem, ja som al terme de la ciutat, i seguim i seguim... Vic és una població gran, activa i manufacturera. No tardo a comprovar-ho en circular pels ravals minorant la marxa. És tard, arriba, llunyà, un so de campanes donant les hores, maquinalment comprovo el rellotge de polsera, toquen les nou des de qualcuna església de les moltes que hi ha. Els carrers són foscos i mal il·luminats però encara hi ha una certa animació, sobretot sota les voltes de la placa Major, on la gent passeja, compra pa de pessic o s'hi fa un cafè tranquil·lament. Es veu ben bé, que demà, com tots els dissabtes, pararan el mercat, ja s'hi apunta, una certa activitat que ho anticipa. Passo com puc, sense tallar-me ni un pel, vers la carretera de Manlleu. Als impenitents barcelonins, tan allunyats de les arrels originaries dels nostres progenitors, se'ns fa per contrast, fàcilment palès, no sé, el clixé molt repatani del pagès d'aquestes terres, sorrut i sorneguer, llepasagristies i carrincló, però... tal penjament, que a primera vista podria ser cert, conseqüència directa

71


si voleu, d'una mal llegida "Laura a la ciutat dels sants" d'en Miquel Llor, no és pas, tota la veritat, ni molt menys. Les antigues façanes de la seva arquitectura tan ben conservada, com ordenats i ben curosos, són els seus camps de cultiu als encontorns pròxims, fan sens dubte, que tot plegat, sigui una apreciació simplista. La gent té aquí el geni de l’equilibri. La veritat és que, ves-hi al darrera, s'hi veu amb escreix, riquesa acumulada per munió de generacions industrioses i imaginatives. Amb el decidit propòsit d'apurar fins a Ripoll, abandono els carrers de la capital d'Osona enfilant la carretera tan ràpidament com puc. En Grau continua dormitant absolutament forà a les incidències del viatge, i seguim i seguim... He demanat a n'Obiols Pi una setmana a compte de vacances, per resoldre problemes personals. L'home no sospita, no sap ni remotament, el nostre tràngol. Ah, si ho sabés! Què em diria? No sé pas què n'opinaria... Ben segur que no ho aprovaria, i és que... ni jo mateix no m'ho acabo de creure. Els esdeveniments s'han precipitat i la rutina s'ha fos inesperadament i ara, tot s'acluca i amenaça. Tan bon punt hi arribem, descansarem, i... demà matinet, a seguir fins a Setcases, on podrem deixar el cotxe discretament aparcat, per continuar a peu, vers Prats de Molló, a l'altra banda de la serra. Allí, tal vegada, llogarem un automòbil, un taxi o el que sigui, que ens permeti recalar a Perpinyà tal com hem quedat, a temps de complir amb la cita que he proposat per carta, a n’Adelaida. A la fi podrem sincerar-nos i descorrerem els dos, definitivament aquests opacs estors que impedeixen el lliure .pas de la llum entre nosaltres. A la fi tindrà conhort la meva cuita i seré a la vida només per estimar-la i estimarla. I l’auto avança, corre i corre direcció Manlleu i Torelló. Tot apunta una serena fresca i somalla, que se'm fica arreu. La conducció, un cop passades aquestes grans poblacions, és encara més tranquil·la i solitària; ja no ensopeguem amb carros de pagès, ni amb ciclistes o vianants, a voltes qualcun camió, a voltes un turisme. Tothom s'ha retirat, és l’hora del repàs. Entrellucant en la negror de la nit, a vegades mig albiro alterosos porxos i bells finestrals damunt d'arcades d'aire medieval en senyorials masies que encara conserven l'esplendor de temps passats, o naus industrials més impersonals i noves fàbriques

72


d'embotits, tèxtils, adobs... enmig de prats de pastura o boscos de bedolls o pinedes i rouredes cada cop més feréstegues, tot plegat exponent d'una natura rica i treballada secularment per l'home. La carretera parella a la riba del riu Ter, aprofita el congost que ens dona accés a les muntanyes, i ara sí que hom, esperaria de debò, l'escomesa del SENYOR COMTE L'ARNAU i la seva tropa malèfica d’ànimes en pena, al primer revolt de

la ruta. Ell o qualsevol alter ego del demiürg advers, L'HOME DEL SAC o PEROT LO LLADREGOT, tan li fa. Sovint, entre ressecs canyissars i joncars,

rescloses i molins utilitzen l’energia hidràulica de les aigües que davallen a la plana i que han significat llocs de treball per a colònies tèxtils i cooperatives diverses. Allí queda Sant Quirze de Besora i ja entrem a la comarca del Ripollès, i seguim i seguim... A les vores, la vegetació és esponerosa, oms, til·lers, avellaners, freixes, verns, salzes i tota la boscúria de ribera, àdhuc vertaderes plantacions fusteres de pollancres són a tocar la carretera, i encara que la primavera és incipient i tot és pelat per ventades i gelor, just comença a borronar i a florir. Nous aires porten ja la primera espurna de la vida. Fa fred, en Grau dorm. Un cop reconduïdes les relacions amb l'Adelaida i ja acomiadat d'en Grau, jo retornaré desprès a Barcelona. Finiré tranquil·lament aquesta peculiar excursió recuperant el cotxe aparcat a Setcases i m'aniré cap a casa. Aquest estiu, quan ella, de nou, arribi a Tossa, la presentaré a la família i tot a la fi, s’haurà normalitzat degudament. Aquest viatge especial és ple de ressonàncies estranyíssimes. No sóc supersticiós, però els fets són tossuts i no puc evadir-me'n, quelcom em neguiteja. A Prats de Molló, aquell pròcer que li deien l'avi, el president Macià, fou traït pel nét d'en Garibaldi, qui s’ho podia pensar, i... al 39, en plena retirada de l’exèrcit republicà, molts aquí, hi deixaren la pell. Quina serà la nostra sort o la nostra dissort?. Minoro gradualment la velocitat i em desvio a l'esquerra. Amb suavitat, estaciono el cotxe en una pleta solitària, al costat de la carretera. Giro la clau del contacte i paro el motor. En Grau dorm encara. Me'l miro de dalt a baix, amb enveja: el que donaria jo per gaudir de tanta placidesa! A punt de canviar de vida i mira-te'l! A punt de jugar-nos-la a cara o creu i ell, com un àngel del

73


cel. Val més així. M'aixeco a estirar les cames i surto a fora, és negra nit però aviat m'hi acostumo. Xiscla un òliba no gaire lluny. M'arribo fins als marges que marquen el tros i m'introdueixo al bosc, cercant un lloc discret per orinar. Quan em disposo a la feina, reparo en una tènue llum dintre la selva i, fiblat per la curiositat i sense fer ni gota ni mica, de soroll, m'hi acosto com un gat. Sembla talment una castanyera al redós del foc, embolcallada amb una grossa valona de llana negra que encara li ressalta més, la gepa de l'esquena. Amb una boca desdentada, subjecta amb prou feines i tremolors, una pipa de pastor. Fuma mig estossegant, una mixtura de cascalls i sàlvia macerada en mel que empudega els voltants. Un rictus cruel se li dibuixa a les dures faccions i uns ulls com dos brases li brillen fantasmagòricament. Dintre un cercle de sal, sota l’oscil·lant il·luminaria de tretze ciris negres, aquell número dolent que correspon a l’apòstol rebel, el que va malvendre Jesús de Natzarè, cantusseja a mitja veu, com una sibil·la, el parenostre al revés. ESPERANÇA MARIGO DE VILADRAU és integrant de l’ominós seguici de Diana i fou una genuïna filla del diable, fruit de la copulació proscrita, en un disbauxat aplec sota la lluna plena, de la mare i el seu propi fill, davant del gran boc, senyor del bosc i les tenebres. I ara, acabada la impia oració, no se'm desprèn la boja, de robes i vestits fins a quedar despulladeta? Nua de pèl a pèl, davant del món i qui s’ho miri, mostrant sense embuts ni vergonyes, totes les pelleringues i totes les deformitats i nafres del seu rebregat cos de vella, al cor de la nit. Tal com faria una consentida princesa amb els afaits de bellesa, davant del seu tocador, se serveix a continuació, la mal parida, del seu potet d'ungüents i s'unta meticulosament, les pilositats de les aixelles, el coll, els pits i les parts pubescents del baix ventre, amb la pomada màgica que ha preparat a base de grassa d'escurçó i gripau i en la qual, ha dissolt també, una solució de belladona i oriol foll. No, no m'ha vist, però... és patètic, repugnant!. Tal com va venir a la vida, i ja tocada del bolet per les emanacions que provoca la pomada, invoca i visualitza les talaies dels quatre punts cardinals, i encarada al nord, morada dels déus primers, comença la formulació del seu fatídic conjur.

74


Repesca amb el cullerot, en la marmita que té a foc somort quelcom que sembla el cor d'un infant, és una fruita confitada que... tombant-se, inesperadament m'atansa - Té, Llàtzer, si realment així ho vols, aquesta serà per a tu, la poma que al paradís va ser prohibida a l'home. Davant de tan directa al·lusió i en sentir-me sobtadament descobert, un inevitable esglai em commou de dalt a baix. Parpellejo incrèdul i, de la mateixa manera que al llençar-hi un còdol, esbullés la quieta superfície de l'estany, en un dit i fet, tot, la bruixa, el campament i l'encanteri resten reduïts a una cuca de llum que brilla fosforescent en la bardissa, no res. Encara estremint-me, pixo llargament, empasso saliva i, tot cordant-me la bragueta, me'n tomo prest a l’auto on m'espera en Grau per continuar el viatge.

En Llàtzer no ho sap, però n'ESPERANÇA MARIGO és només una trista i miserable desferra comdemnada ja de naixement, cruelment predestinada a ser víctima atemorida de tots els odis del món. L'han creada i l'han fet possible expressament, per vehicular la veritable maldat. Quan li han demanat, ha proporcionat als seus conveïns aparentment més respectables, verins i preparats per a amb total impunitat, emmalaltir i emmetzinar vells i parents. Si be ella, s’inventà filtres d'amor i va fer de llevadora amb èxit, no és menys cert que també, era experta en avortaments d'infants no desitjats. Ella és tan sols una arma homicida en mans d’hipòcrites i criminals.

Quan arribo als peus de l’automòbil, trobo en Grau despert, esperant-me encara dins, és clar. - Noi, no podia més, he parat un moment i he anat... - Sí, ja t'he vist - respon maquinalment i continua: - Afanya't, farem nit al primer poble que trobem. On som? - S'ha fet una cigarreta i fuma inquiet. No ho sé, potser a prop de Ripoll. Hem fet via. Has estat adormit tota l'estona i no t'has assabentat de res - li explico amb quatre paraules. - Estic baldat – fa, tot sospirant - No ets precisament un company molt animat, eh! - li retrec en broma. - Perdona, Llàtzer, ja no podia més. - Grau, he de dir-te una cosa - parlo assegut al seu costat a punt d'engegar i

75


arrencar, no li miro la cara. - Què, Llàtzer? - Tinc por! - Poso el cotxe en marxa i faig la maniobra que em permetrà eixir de bell nou a la carretera - Tinc molta por!!

El gran vespre, és l’hora estranya en què els dos móns fan contacte i s'obre la porta que permet anades i vingudes. En aquests moments, tot és possible i els fantasmes més perduts i reprimits campen al seu aire, sense cap frontera. L’acuita de tan execrables presències, assenyala la transcendència del nostre viatge fins a arribar a convertir-lo, en un vertader ritus de pas vers la cercada auto superació. En la llunyania, Adelaida és com una llumeta que de mica en mica, orienta l'avanç, però ja la nuvolada s'ha congriat i creix a l’horitzó.

Al cap de poca estona, entrem a la vila de Ripoll, aparquem a la plaça Sant Eudalt, al centre mateix del poble, enfront de velles construccions romàniques. Fa un fred fi que pela, quan caminem apressats pel carrer de Sant Pere vers la plaça del Corral. El carrer emboca davant les antigues dependències del monestir i, és clar, no ens podem estar d'evocar les figures d'en Guifré el Pilós que en fou el seu fundador, i la de l'Abat Oliba, que allà pels anys mil, excel·lí a projectar-lo culturalment. - És el principi de la història, la nostra Història, Llàtzer! - remarca en Grau solemne, mentre jo, em bufo les puntes dels dits per escalfar-los amb l’alè. Preguntant als vianants, prompte localitzem una fonda. Hi soparem i descansarem fins l’endemà; mentre, flueixen els pensaments i caient rendits de son, descabdellem la història en majúscules. Demà, Déu dirà...

76


CAPÍTOL 7 El sergent Martín Guerrero és un home gran, colrat i experimentat,

però ja a punt de jubilar-se. Ha estat destinat a la caserna de Camprodon, fa deu anys ençà i ara només, li resta esperar l'hora d'enviar-ho tot a dida. També ell, n'ha vist de tots els colors i a la seva manera, n’està tip. Copeja discretament amb els artells de la mà, la porta del despatx del seu immediat superior, el tinent Caballero Armas, cap de la comandància de la Guardia civil de la localitat. - Pase, pase, sargento - crida al requeriment, des de dins, amb veu rauca l'oficial - A sus órdenes, mi teniente! - fa quan entra, quadrant-se davant l'altre, que l’espera darrera una taula, remenant papers. - Descanse, Guerrero y siéntese por favor. Els dos homes, resten asseguts, mirant-se, l'un enfront de l'altre, estudiant-se inquisidorament. A dalt, omnipresents, les efígies de Francisco Franco Bahamonte i José Antonio Primo de Rivera. És naturalment el tinent, qui pren la paraula. - Tengo entendido que nos deja, sargento? – pregunta, trencant el foc. - Así es, señor, dentro de dos meses pasaré a la reserva - Aquestes alçades, la resposta és una obvietat de sobres, sabuda pels dos. Com de costum, el sergent, es reté prudentment i continua esperant que sigui l'altre, qui entri en matèria, un cop salvats els primers formalismes de rigor. - Su hoja de servicios es correcta, si, pero, curiosamente, no refleja su verdadera valía como uno esperaría. Me refiero a su discreto lugar

en el

escalafón, sargento. Ciertamente no ha sido hombre de suerte, ¿verdad? - i no pot evitar una lleu ganyota d'ironia que fereix. - ¿Qué quiere usted? Tengo la conciencia tranquila. Siempre hice lo que pude según mandaban y me tengo por bien recompensado - però el sots-oficial se sent innecessàriament humiliat i ha de contenir-se davant l'altre, quan parla. - Por supuesto, por supuesto... Lo he llamado, Guerrero, para encomendarle la que seguramente será su última misión. - A sus órdenes, mi teniente - contesta obeint un reflex inculcat ja fa molts anys. - Amigo mío, en mis manos tengo la oportunidad de hacerle justicia. Estoy dispuesto a proporcionarle ocasión de mejorar su situación, me estoy refiriendo

77


a su discreto retiro, claro. Sepa que en última instancia, de mi depende lo que definitivamente reflejará su hoja de servicio, ¿comprende? La sorpresa comença a pintar-se-li al rostre. Vés a saber amb què li sortirà ara aquest bona peça! - Sí, señor, lo comprendo - respon submisament. - Pues bien, quiero ayudarlo, echarle una mano - calla uns moments com per reforçar l’efecte que prepara i continua - Como ya muy bien sabe, hace unos días nos pasaron información acerca un importante alijo de contrabando que ha de pasar a Francia cruzando la frontera. Es un asunto extraño y tal parece que, por una vez, nos cambien los papeles. No sé, a ver si resultara ahora que los franchutes se chiflan por el negro de tabacalera. Aquí hay gato encerrado, no sé, no sé... -¿Se refiere al chivatazo del Guillemet de casa Bou, este impresentable buscavidas? - La delació és el resultat de velles enemistats entre la gent d'aquí, les quals arrosseguen a vegades, un odi ancestral de generacions anteriors. Sembla mentida, però aquesta traïdoria és encara, conseqüència d'una mítica esbatussada que es remunta als temps dels Miquelets o dels carlins, tant li fa, a les antanyenques de "María la castaña". - Al parecer, este sujeto ha sido detenido acusado de robo con escalo, yo mismo lo he interrogado y en estas circunstancias he de advertirle, que las connivencias y acusaciones anteriores, no sirven para nada, han sido invalidadas y desmentidas por él mismo, con nuevas declaraciones más fehacientes y plausibles - Suspèn uns instants el discurs per sense gastar cap mena de mania, treure's una burilla del nas que l’amoïna i, amb el mutisme obseqüent de l'altre, acaba - Sí, efectivamente, he decidido ocuparme de este asunto y a partir de ahora, dada su complejidad, seré yo personalmente, quien lleve las investigaciones pertinentes, ¿entendido? - remarca finalment, davant l'astorament del sergent, que, de moment, no entén res. - Olvidase del tema y a por otra, mariposa. Martín, le asignaré seis números de los refuerzos recién llegados de Palencia. Será un trabajo fácil, quiero que patrullen ustedes, por Sierra Balmeta, concretamente los quiero en los verales de la Roca blanca de Soms. Venga, le mostraré el mapa topográfico - De la carpeta, el tinent treu un mapa i encerclà amb el llapis, un punt molt concret - Vea, éste será su teatro

78


de operaciones. - El "Guillemet" este, sí, delató a los hermanos Sugranyes, de quienes hace tiempo ya venimos sospechando. Me indicó que los dos hermanos, se disponían a salir acompañados de su inseparable mastín, el perro siempre les acompaña, para hacer la travesía mañana sábado, a primera hora. Señaló que subirían con un tiro de mulas cargadas de no sé qué de tallas románicas y otras pamemas y garambainas de misa, que, sin duda, el muy cabrón, algún cura listillo de estos andurriales, se robó para si, de su propio cepillo, para discretamente vendérselas después, a coleccionistas de fuera, o yo que sé... - Fantasea demasiado, sargento - fa tallant-lo amb manifesta incomoditat el tinent, però l'altre segueix impertorbable. Evidentment són dues personalitats antagòniques: impenitent descregut, l'un i catòlic fervorós, l'altre. És de domini general a la caserna, el picapunt latent que tots dos es tenen. - Como si lo viera, irán vestidos con su pelliza blanca, tocados con la sempiterna boina negra hasta las cejas, abrigados con pasamontañas y bufandas. Con esta pinta y de esta guisa, seran inconfundibles. Pan comido, señor! - l'entusiasme traeix el sots-oficial i fa que s'embranqui amb massa temeritat i suficiència. Però l'altre l’encalça despietadament, l'espera amb ganes: - ¿Mañana, dice? No señor, sepa que precisamente, estos dos caballeros, se casan y encima, yo voy invitado a su boda. Me resulta usted demasiado enteradillo y permítame, tal parece que su imprudencia desbocada sea la causa de su mediocridad. Alça! Fica-li aquí, que no té butxaques i, a sobre, cornut!. És evident que tot és una bola però... què vol dir-li realment? I ara sí que el sergent, perd totalment el rumb, però, home maliciós, no tarda a sospitar el que l'altre, li mostra tan cínicament: - ¿Qué quiere decirme, señor? - pregunta amb falsa candidesa. - Quiero decirle precisamente, Guerrero, que mañana por la mañana su patrulla nunca podrá encontrarse con estos dos sujetos vestidos con pelliza blanca y menos será verdad que ellos vayan a Francia a pasear su perro. Usted no verá a los Sugranyes porque todos, ellos i yo, estaremos tan ricamente, de boda, aquí. Entiende? - li engalta a boca de canó. Martín Guerrero fita directament els ulls de l'oficial i encara que se sap a les seves mans com un pardal, té un rapte de gosadia i decideix jugar fort: -

79


¿Debo entender, señor teniente, que con su amabilidad proverbial, me está ofreciendo usted, participar también, de los postres de este singular convite de lugareños? L'altre, al moment, en resta lívid però no per això perd pistonada, ans al contrari: - Cuádrese, sargento! - li exigeix a l'ensems que s'alça com per l'acció d'un ressort. Cosa

que

catapulta

també,

al

subordinat,

en

espera

d'inevitables

conseqüències, ara és el moment del tot o res. Què passarà? - Señor! mussita. - Su atrevimiento pasa de raya y... no puedo permitírmelo! Pero... pero, ¡leche!, ¿Qué se ha creído usted? ¡Estúpido chusquero!. ¿No sabe que puedo machacarlo y hundirlo para siempre? - La pujada de sang li marca les venes del front, a punt de fer un pet, sobrepassat per la santa ira i la indignació, però aviat baixa rems, tot és teatre - Mire, todavía no sé por qué, pero dadas las circunstancias tan especiales, que concurren en su persona, su largo historial, el aprecio que le tengo, su obligado pronto cese, su jubilación, vaya, se lo pasaré. No seré yo quien arruine a un pobre viejo. Y piense sargento, que tiene ahora, finalmente, la suerte de su vida porque... sepa que debería empurarlo o... matarlo, so mentecato! - Representada la comèdia, recupera el paper fred i distant que és el búnquer de sempre - ¿Conoce la divisa de nuestro glorioso cuerpo? - Naturalmente, señor. Servir a Dios y a la Patria. - ¿Y cómo concreta estos deseos, soldado? - Cumpliendo a rajatabla las órdenes de mis superiores, señor. - Muy bien, muy bien, Guerrero, puesto que conoce sus obligaciones, vaya y acate como es debido, la orden que le doy. Y no se preocupe, asumo responsabilidades. No debería decírselo pero pese a todo, yo creo en usted, aun le tengo en gran estima y como le digo, voy a resolver su vida. El sergent tensa les barres, aguanta impertèrrit la més petita fugida de to, no endebades li val la veterania de tota una vida de sotmetre's a la disciplina militar i, malgrat tot, què carai!, no hi té tampoc, res a perdre. Ara, a les acaballes d'una mediocre carrera, afarta'l i digues-li moro!, pensa que val més aprofitar-ho tot al preu que sigui. De sobres sap que qualsevol més llest que ell

80


haguera pogut sucar-n'hi més, però, què hi farem, és evident que el tinent té ben agafada la paella pel mànec: - Gracias, mi teniente, le estaré eternamente reconocido y perdone mi imprudencia anterior, fue sin pensar, un pronto, yo... - Retírese y no se hable más, págueme usted con discreción y eficacia. - No le fallaré, señor! Estaré en mi puesto cumpliendo la misión tal como me encomienda. - No me cabe ninguna duda, sargento. - A sus órdenes! - amb un cop de taló, el sots-oficial gira cua i se'n va en espera de rebre la llista dels seus homes. Ringgg... Ringgg....! Tan bon punt l'esbirro és fora, sona el telèfon que hi ha sobre la taula i el tinent s'apressa a atendre'l amb displicència. -Sí, Comandancia de Camprodón, dígame -....... - A sus órdenes, mi coronel! -....... - Si, si todo en marcha, todo a punto. -....... - Sí, mi coronel, hemos apostado patrullas en todos los pasos y aquí en Camprodón tenemos dispuesto, un retén listo para intervenir en caso necesario. -....... - No se preocupe señor, los puntos estratégicos están cubiertos, nadie podrá pasar la frontera -....... - Sí, por supuesto, claro que estoy al tanto de los recientes sucesos de Barcelona - És previsiblement, una conversa rutinària entre militars i pel que sembla, relacionada amb els successos de la ciutat. Com era d’esperar, discretament, hom comença a prendre unes primeres precaucions. -........ - Sí, mi coronel, el águila azul cruzará la cordillera de España mañana por la mañana, tranquilice al general - assegura descordant-se els botons de la guerrera nerviosament, suant. Parlen en clau, però és ben palmària la complicitat d'aquests dos homes, amb

81


els sospitosos quefers dels Sugranyes. -....... - Cumplí mi cometido según lo acordado y todo está bajo control. -....... - Estoy al tanto, señor. Sí, sí, ya sé lo mucho que nos jugamos. Todo saldrá bien. Nada trascenderá. -....... - No, señor. -........ - A sus órdenes, mi coronel! Finalitzada la conversa, el tinent penja el telèfon i es distén alleugerat, àdhuc s'afluixa de molles com un garrí, i... sense cap mena de mirament, es tira un pet. Un rictus cruel es dibuixa a les dures faccions i uns ulls com dos brases li brillen fantasmagòricament. El tinent és només un testaferro de qualcú més important. Repodrides les fidelitats originals, tot el regim funciona endogámicament de dalt a baix, amb tots els defectes inherents de qualsevol lògia. És un sistema de favors i consentiments basat en el silenci, preocupat essencialment per la pervivéncia de les formes externes i el terror com a vallejar segur.

82


CAPÍTOL 8 Ens hem alçat a les sis de la matinada, hem pres cafè a bastament i

després d'un frugal esmorzar per entonar-nos, reprenem el viatge deixant darrera els primers quefers i les fresses per muntar el setmanal mercat, tan propi dels dissabtes, en totes aquestes viles pageses de terra endins. Aquí a Ripoll, la vida sembla aturada i inalterable, dia rera dia, des de fa mil anys igual, absolutament aliena a la possibilitat de qualsevol escapada. Dedueixo que els nostres passos són ja fora del món. La carretera corre seguint el riu, enfilant-se de mica en mica, muntanya amunt vers les estrelles. És negra nit i fa un fred humit que presagia mal temps, prompte passarem per Sant Joan de les Abadesses i Sant Pau de Seguries i arribarem a Camprodon. Anem abrigats amb sengles anoracs impermeables de color gris, ben calçats amb botes d'excursionista, ben preparats per a la travessa a peu. Tenim a punt, les motxilles darrera el cotxe, amb tot els estris imprescindibles, per poder a la muntanya,

valer-nos

davant

qualsevol

possible

contingència:

guants,

tapaboques, piolets, fogonet per a cuinar, i una provisió suficient de queviures per passar la jornada i un bon ànim que expressem cantant cançons muntanyenques a viva veu. La carretera no és bona i aviat una boira ensopida dificulta la conducció i entela els vidres per dintre.

Enllà les llunyanies, tots els galls dels aprops, s’han conxorxat per donar l'alerta del nou dia. Sota un cel progressivament blanquí i pàl·lid, un ras talment pintat amb calç. Ben aviat, els negres són grisos cada cop més clars, com si s'hi anés quallant un tel de llet fumejant a sobre. A pagès, és l'hora d'esmorzar.... i assassinen, irats heralds, definitivament la nit, els galls de cresta de rajola escantellada mentre les lloques del galliner, ja han post els ous de la truita que se sent batre, rera els finestrons aclucats de la cuina, als darreres, allí ran la paret mestra de la casa, on es recargola la soca

83


del saüc que plantà l'avi de la família, fa molts i molts anys. Ara, el cotxe que puja temptejant els llostres per la muntanya és talment com l’interior del ventre de la mare. A fora tot és incert i a dintre, tot és segur, però ja és ben palpable el proper infantament i nosaltres, lirons en aquesta comtessa, som dos nins bessons delejant-se per néixer, quasi, quasi... com si fos una única raó del Tot. És potser la inconsciència, la força de la vida?

A bagueny, fagedes i pinedes s'intercanvien als esglaonats pendissos finals de la serra Cavallera i les anem esquivant enmig de sobtades colònies d'avellaners, roures, freixes, albes, verns, oms, til·lers en diversos estadis de brotada. Els fruiters estan tots, ja en plena floració, tots els ametllers i tots els cirerers. Arreu es fan visibles mimoses florides i rengles de xiprers com a paravents o delimitant el tros. Fins i tot, vora la bassa, qualcuna olivera o qualcun garrofer també malviu. Són anys i panys de presència humana treballant la terra que han deixat rastre en l'escenografia de l’entorn. Tot apunta una primavera que vol començar. Els terres dels boscos, a banda i banda de la carretera, són una accidentada catifa de fulles seques, brancatge abatut i terrossos d'argila entre falgueres i molses tofudes de verd intens, entrelligades per heures i vidalbes enmig de clapes de neu bruta que fan evident la llarga inclemència d'aquest hivern. Glopades de boira pugen de les raconades del paisatge, entre els troncs pelats dels arbres i les masses arbustives del sotabosc perennal: brucs, ginebrons, arços, arboços i espígols, quasi baten a mercè del brisot. La carretera s'enfila i enfila amunt, tot són corbes, a vegades molt tancades, i l'asfalt del sol envellit, té moltes fissures i ratades fetes per nevades repetides en aquests últims hiverns, que fan dificultós conduir. He d'esquivar com puc, tots els clots, els macs i la grava carretejada per l'al·luvió de les aigües, sense matar la marxa del motor, apurant les reduccions al mínim. De reüll, llenço una mirada al costat i veig en Grau callat, abstret en si mateix, amb els ulls vermells i brillants. Les paraules no em calen, hi son de més, de sobres puc ficar-me sota la seva pell i imaginar-ne els pensaments i els pesars. - Grau, ja sé el que penses. Sé com valores el que deixes i com estimes les nostres coses. Res del que et digui serà prou, ja ho sé, però no puc estar-me'n

84


de fer-te notar una realitat extravagant d’aquest viatge. En Grau em fa atenció arrufant les celles. - Jo i tu, tu i jo, units al mateix cordó umbilical de la fugida, som d'aquesta guisa, que pot esdevenir, per un altre que ho contemplés de lluny, fins i tot còmica de tan patètica, germans d’idèntica sort. Sempre inseparables i en contacte, t'ho prometo! - Però., què carai!, no hi ha res etern. El passos de la història contemplen a qualsevol moment, el canvi. El règim no s'aguanta i se n’anirà al carall. El general Franco es retirarà, com ha de ser, o a la llarga, morirà de vell, com tothom, què coi! I.. aleshores tu retornaràs a casa i hom t'ho reconeixerà, Grau. - No, Llàtzer, t'equivoques. Franco no morirà mai - respon opacament. Té el semblant blanc com el paper, corsecat pel descoratge i la tristesa. Són ja les primeres passes en la duresa dels camins de l’exili i... siguem clars, són tants í tants, els exilis de l'home... tantes les renúncies, claudicacions i tot el llast que perdem o deixem caure, que esdevé infinitament feixuga la suposada lleugeresa dels que tirem endavant, sobre el pedregam de la vida. Per què, per què, tanta crueltat? - Però, què dius, Grau? T'has begut l'enteniment, potser? - i en aquest moment traïdor, llisco perillosament i he d'imposar-me per dominar el vehicle d'un cop de volant. Se me n'anava en prendre el revolt amb un excés de velocitat. - No morirà mai perquè en realitat, tampoc no ha existit mai del tot - precisa quasi funerari en l'amargor. - Però, què t'empatolles? A veure, sinó, de qui fugim ara, a cuita corrents? - De nosaltres mateixos, Llàtzer. El general Franco és el "papú", una mena d'espantall, real només, per als qui l'han fet possible i l'han aprofitat en favor seu. Rera la seva figura de babarota s'amaga l’anònima i terrible veritat, la munió d'interessos i complicitats que sempre han existit. I sota tan sinistre capa, s'aixopluga la violència més primària, l’explotació de l'home per l'home i el domini del més fort. Ells són a qui realment hem de vèncer. - Però... - No res, quan ja no els hi serveixi, no dubtaran pas gens i el substituiran per un altre. Si és necessari, canviaran la fraseologia del discurs, canviaran tot el que sigui, per tal de no canviar res. Les aparences donen impunitat i legitimen,

85


saps? Ells, sempre sants del cel, intocables i inaccessibles allí dalt. Aquest, aquest és el Déu, aquest és el "Jefe del Estado". - Home, mirat així... - i tombo i giro les voltes en segona, pujant i pujant sobre un terra humit i riscòs. - Arreu, aquests fantotxes són una mena de ninots de fira, per distreure el personal. No són altra cosa, que persones infatuades per l’adulació. Cert, no cal menystenir la vàlua del personatge als cercles que li són propis, la milícia i la caserna, no endebades fou el general més jove d'Europa. Qui gosarà negarli mèrits, si és que se’n vol dir així, a les últimes campanyes colonials al nord d’Àfrica, enfrontat a la pobreta república del Riff?, però, importa realment? Pujà com puja l'escuma, envanit com un rave, amb la prepotència pròpia de tots els militars, bandejant despietadament, tothom que li fes ombra. Escala el poder en depriment d’altres instàncies més clares, beneficiant-se de confuses i excepcionals circumstàncies de la cúpula del bàndol guanyador de la guerra. I aquest absolut, conquerit amb la lògica inhumana, de qui es creu escollit per sobre del comú de la gent, va buidar-lo de qualque possible tret humà. Ve't aquí l'heroi, el monstre. Ve't aquí el Cabdill! Implacable amb els opositors, fins a restar en solitud. El general Franco fa molts anys, molts anys, que va deixar de ser home i passà a ser d'una mena semblant a la del teu HOME DEL SAC, Llàtzer. El final de la peroraria em fa estremir, és com si furgués en el recòndit del meu interior amb estranya lucidesa. Tocat, li pago a la callada, i ell ho rebla fent-ho definitivament incontestable. - És tràgic saber de la sang que s'ha vessat i es vessarà tan estúpidament en nom del no res - I per què afirmes que fugim de nosaltres, Grau? - Doncs perquè no podem acceptar-nos tal com som, petits i covards. Sí, la imatge ofèn i enrogim de vergonya, en trobar-nos descoberts, retratats i reflectits amb tota nitidesa. Ell, d'alguna manera, representa també el dictador que habita dintre nostre i no podem evitar reconèixer-nos-hi. És aquí, Llàtzer, en la inseguretat, en la intolerància, en les excuses i els ajornaments, en totes i cada una de les claudicacions i les disfresses, que han fet possible l'ordre injust. Ell és el mal.

86


- Doncs, és una cursa que no guanyarem - convinc, tan atziac com ell. - Potser no, potser sempre haurà estat així, però, malgrat tot, no abandonarem, oi? - Espera, espera... vols dir que no hi veus més del que vols, en tot això? intento un redreçament agònic que faig coincidir també, amb un sec gir del volant, a punt per encarar-me a un nou revolt de la carretera. - Sí, és clar que sí, resulta que és com retrobar els famosos tres peus al gat. Només cal aproximar-s'hi ben a la voreta i ja ho veuràs, ensopegarem d'aquí a pocs anys, amb un vellet abnegat i encantador, voltat de néts i bonhomia. I quedarem desarmats i amb un pam de nas, és clar que sí! De manera que l'únic real ets tu mirant o patint o lluitant o vivint, Llàtzer - conclou gairebé descontrolat. - Llavors, Grau, com és que t'hi has trobat embolicat? - li etzibo fuent. - Ai, Llàtzer, no t'ho creuràs, sé que no t'ho creuràs, però... és el que et deia ahir. Tan sols, només per dignitat, per coherència... potser. No sé que dir-te, no saps com... i comences. Llavors, una cosa ve darrera l'altra, ja no pots retirarte i al final... si vols, el precipici. I no, no me'n penedeixo gens. Sé que de fet, mai no he tingut alternativa per triar - respon atarantat i sense esma. - Grau, no podrem escapar, oi? - Per què no? A tu t'espera n'Adelaida, i a mi, a mi m'espera la vida...! Cal afanyar-se per transcendir amb èxit, l'atzucac que ens apressa. Vinga, vinga....! És bon amic i fa el cor fort per empènyer-me. Gotimalls de condensació comencen a regalimar pels vidres entelats de l'auto i, sense gairebé adonar-nos-en, entrem a Camprodon i creuem la vila com una exhalació. Travessem el singular pont gòtic d'un sol arc i un xic enllà, trenquem a l'esquerra vers Llenars i Setcases. Fa un fred que pela i no hem vist ningú pels carrers. Ben aviat. a la sortida de Camprodon, la carretera, és un camí rural sense asfaltar, estret i deixat de la mà de Déu. Munts de sal, jalonen cada dos per tres, tot el recorregut per temperar, en cas de necessitat, l'efecte lliscant de la neu i la gelada sobre el terra ferm. Pins negres i avets han pres progressivament, el relleu a la vegetació d'abans i molts espais oberts, són ara, prats de pastura per a bous i vedells, sovint els veiem aplegats a les pletes al costat de bordes i refugis de pastor. Enllepissades de neu repinten el verd de la

87


gespa, a mesura que guanyem alçada i la boira va imposant-se a borbollons, cada vegada més. El camí no abandona el curs del riu, conreus de patates i farratge aprofiten les engires de la llera abandonada. Em veig negre per esquivar les regatares que les aigües i les neus, han obert sobre el sol. A vegades, els sorrals em fan patinar i he de parar i maniobrar en primera, per avançar, tot és un pedruscall. El Peugeot, no és precisament un cotxe de muntanya però, me'l conec i l'aprofito. En Grau actua com un autèntic copilot, advertint i avisant de totes les irregularitats que van sorgint. El pitjor són els fangars, que de tant en tant, també trobem, tolls que les rodes de carro, han aprofundit i que fan que el cotxe, llisqui com una baldufa mal tirada i he de dominar l’auto, d'un cop de volant, accelerant després lleugerament per eixir de la trampa. A l'alba de dissabte dia disset, només hi som nosaltres dos al món, dintre el Peugeot, arribant a Setcases, talment un vaixell fantasma entrant a port segur. El cel plumbós com un mar a punt de desplomar-se, les fondalades i les parts més humides, preses i totalment ocultes ja. Un ventet penetrant regira i esfilagarseja les neulies que ens atenyen, en una vertadera puja per esborrar colors i formes. La visió petita és l'immediatesa del paisatge i sembla, sembla que aviat començarà a nevar. Sense entrar al poble, aparquem sota cobert, a dintre la pallissa d'una masia on hem sorprès dos homes, veïns de l'indret, afanyats a carregar tres mules amb fòtils i volums informes. Els pagesos, atrafegats i amoïnats, són ajudats per les seves dones i just les salutacions de l’arribada i el tracte que hem pactat, envides si ens han fet cas. Ells, van cofats com tota la gent d’aquí, amb una boina ben encasquetada, tractant de tapar-se les orelles, i elles, cobertes amb còfies i valones de llana per protegir-se del fred. Entre l’alè de les respiracions i el piafar nerviüt dels animals, tot són crits i ordres per aconduir la feina. El quisso salta i corre enmig de cames i potes, entrebancant tothom. - Qui et va parir! Fuig d'aquí! - tiren una manta damunt la màrfega i la fermen amb cordes i corretges ben fortament - Sooo... estíga't! - Són la gent de can Sugranyes preparant-se per a una travessa a la muntanya. Nosaltres, discrets, just agraïm el favor i toquem el dos. Ens fem fonedissos tan de pressa com podem, sense importunar el tràfec

88


d’aquells preparatius de marxa. No cal que ens expliquin res, tothom sap que aquí dalt, la vida és dura i aquesta feina arriscada, és una sort en la lluita per sobreviure. Si tot va bé, finalitzada l’excursió, d'aquí a pocs dies, recuperaré el cotxe i, des d’aquí, xino-xano, retornaré a Barcelona.

CAPÍTOL 9 Ens hem alçat les caputxes dels anoracs i ens hem carregat les

motxilles a l'espatlla. Avancem per un pas empedrat amb mòduls desiguals, humits i plens de llapons verdosencs, que rellisquen si no vigiles. Restes de fenc i tifes d'animals mig resseques, fan aquesta fortor característica dels estables al descobert, de cavalls i vaques, i fa un fred que esperona el pas. De cop i volta, ja enllà del petit poblet, en Grau es para i gira, prenent-me pel braç per frenar en sec la meva marxa. - Escolta, tu! - diu emotivament - has complert amb escreix. Només calia que em deixessis a Ripoll o a Camprodon. Tot ja era prou exposat... i mira quin dia se’ns prepara! Reconsidera la decisió. Torna-te'n! Davant el meu silenci aferrissat, hi afegeix - És una vertadera rucada entrar a França en aquestes condicions, fins i tot, no passant cap control de frontera a dins, hi podem també tenir problemes. No ho entens? Cridarem l’atenció i ens preguntaran... Em parla a cau d'orella i entre els vapors de la respiració, li veig els ulls brillants i l'expressió crispada, igual que al Cafè del carrer de la Ciutat. La remor de les aigües del torrent de la Vall Llobre, que conflueixen aquí amb el Ter, s'engola la resposta que no vull donar, empassada en els remolins tumultuosos del corrent per emergir més enllà, transformada en una obsessiva pregunta a l'amic que no em deixa viure: - Grau, el revòlver, el revòlver, encara el dus a sobre? Boquejo...

89


- Ets un idiota, Llàtzer! Jo sí que d’alguna manera, he ben pagat el preu del viatge, què et penses? Queda't tranquil. Sàpigues que, quan vàrem separarnos abans d'ahir, al carrer de la Ciutat, encara vaig tenir temps d’acomiadar-me de Barcelona, i vaig passejar per última vegada, amunt i a vall, fins a arribar a la Barceloneta, i al port, sota "La torre de les Hores", vaig definitivament llençar-lo a l'aigua, i no t'haguera dit res perquè no vull més teatralitat. Ei, no em mal interpretis ara, és que considero que ha de ser una decisió, purament meva, entens? Res més! Aprofito per escapolir-me de l’encalç i reemprendre el pas camí amunt, alleujat, i tant!, pel que acabava de dir-me. He assolit amb el meu ascendent, una petita victòria en benefici seu. És potser, en els seus propis esquemes, tant i tant, com, un primer triomf sobre l'enemic interior, malgrat que ara ho calli. Darrera, el puig de les Agudes, i a la dreta, el Sistra. Davant, i vers el fons de la vall Llobre, el Costabona i tota la capçalera del Tec; a l'esquerra, el pic Cuminal. El caminoi puja ensús pel costat del torrent, seguint-li el curs. Són gleves ordenades a banda i banda, en feixes esglaonades, aprofitades quasi únicament pel cultiu de la patata i les pastures del bestiar; tot és verd. El paratge és imponent i fantasmagòric, amb una blancor fumejant i viva, sempre enfilant-se de les obagues a les solanes, pels contraforts de la muntanya. Totes les alçades són ben cobertes de neu, mig esvaïdes també, per un ennuvolat amenaçador, cada cop més a tocar. Un ventet traïdor talla els llavis i refreda les orelles. És una última matinada d'un hivern ja en reculada, però encara ben present. - Llàtzer, espera! - en Grau no es rendeix i no cessa en el propòsit de fer-me desistir - Espera't, coi! Què redimonis vols provar-te, eh? - No hi tens res a pelar, Grau. He pres un determini i no me'l torceràs - No afluixo el pas i ell se'm posa al costat, a frec, per continuar insistint, malgrat tot. - Està bé, està bé...! Ja t'he avisat, que et consti l’advertiment, eh! - Sempre he pensat que si desitges verament comprendre, has de ficar-te sota la pell de l'altre. Jo era molt lluny de tots vosaltres i de les inquietuds que us empenyien, per tant... Aquest viatge, per a mi, té un valor altament simbòlic; és talment una mena de ritual de pas... vers... - Un desflorament, voldràs dir?

90


- Si ho vols en aquests termes...? però tan me fa el teu sarcasme, per a mi és una opció vàlida, la meva, comprens? I no necessito legitimar-ho davant de ningú, sóc jo només qui em judico - Caminem i caminem a pas viu, vorellant les aigües límpides i transparents que baixen entre el rocam i el brosall carretejat per innumerables revingudes del riu. - Llàtzer, a l'altra banda trobaràs les mateixes coses, les mateixes persones, les mateixes contradiccions, la mateixa mediocritat. No haurà passat res. Tot serà igual. Endemés, tu no tens per que canviar, ella et vol així, així tal com ets, tal com ella et va conèixer, carai! - Grau, Grau... ella no hi té res a veure, i de sobres, sé que res no és transformarà per eixarm i jo continuaré sent el mateix; no crec en fetilleries Sento el lladruc llunyà d'un gos. - I doncs? - interpel·la amb presumpció d'haver-me arraconat. - Doncs, mira!, viuré una experiència i tindré una nova visió - Trescant, esquivo encara, femtes de vaca o de qualcun cavall, deposades sobre la ufanosa i molla gespa d'arreu. Cansat, abandono la conversa. I ell, exasperat, apura l'últim recurs: - Només un Déu pot ser ensems, dintre i fora. Tot el que guanyis aquí, ho perdràs allà. - Parles potser, d'un hipotètic ésser en un món de més dimensions, per sobre de nosaltres? - rebaixo la insostenible transcendència a xanxa. - Vinga, Llàtzer! - De mica en mica la neu s'ha generalitzat i ja trepitgem una capeta dura de dos o tres centímetres. I després d'un silenci llarg respectat per tots dos, és en Grau qui no pot més i acaba per concloure finalment, la interminable pugna: - No t’amoïnaré més. Tant de bo, tot surti bé. Apa, som-hi! - Som-hi, doncs! - I arribem al palau del fred, a la dreta d'un torrent, ara ple de casquets blancs, muntats damunt, les pedres que sobresurten de l'aigua. El corriol s'ha desdibuixat totalment. Avets, pins, ginebrons... estan coberts d'una gebrada que no s'ha acabat de fondre en tot l’hivern. És una obaga on mai, no hi toca directament el sol. Uns penjolls que s'han gelat i regelat repetides vegades, han fet uns sobreposats caramulls que ploren i regalimen arreu, talment vertaders joiells oscil·lants a mercè, d'una estranya i suau brisaina que en aquesta quietud total, fa sonar aquestes descuidades arracades de Pirenne i la seva cort d'aloges.

91


Tintinabulant, l’una rera l'altra, com si fossin campanetes de joguina, provoquen una remor espectral, música de la natura, feta rerafons del silenci, entre les paraules i els vapors de la respiració agitada. Ens hem parat un moment i ens mirem fit a fit. En Grau furga a la butxaca, es treu un mapa topogràfic i el desplega davant meu.

Talment un sobtat entreguard de Dersu Uzala, trobant les fredors de la taiga a les muntanyes dels Pirineus, gelat i embadalit de cinema.

- Té, mira! Veus aquesta borda, aquí, aquesta marca?, doncs mira-la! És allí, veus? - fa confrontant un punt del mapa amb un proper refugi de pastor, construït amb pedra seca - És la cabana del Boscas, o no...no, potser és la de ca la Lonja, m'és igual. Ara ens enfilarem per aquí, de biaix, seguint una ruta d'ascensió, fins a dalt de la collada. Allí trobarem una pista forestal, veus?, que ens aproximarà, sempre continuant per la carena, a les roques d'en Marcer i, més enllà, desprès, a la roca blanca d'en Soms. Seguint el corriol que marca el mapa, podríem arribar fins Coll de Pal, però no, nosaltres baixarem i creuarem la frontera aquí, pel dret, una mica enllà la roca blanca d'en Soms, i arribarem, ja dintre França, a la font de la Solaneta, on comença una altra pista forestal que davalla a les antigues mines de ferro del Costabona. Però no sé pas com ho trobarem allò. Allí dalt, hi ha molta neu. Caldrà anar amb molt de compte. Ja ho veus, hem tingut un hivern llarg i rigorós i ara és temps de desglaç, les llevissades són fàcils i... - Fixa’t en les corbes de nivell, la vessant francesa és molt pronunciada - li faig veure una evidencia flagrant, ell roman dubitatiu, considerant pros i contres. - Tens raó, una bona alternativa fóra tòrcer a la dreta, de les roques d'en Mercer vers les fonts dels Soms, seguir a nivell de la línia fronterera, fins a la Jaça de les Picotoses i entrar per Coll de Siern, davallant fins a Burraquer o fins al mas dels Torrefabes, que ja són nuclis habitats, de la part francesa. Veus? Més enllà, a la Farga i als Hostalets, la ruta forestal és carretera i per allí, arribarem a Prats de Molló, on podrem llogar un cotxe o be, tractar amb algú que faci el taxi, deu ser fàcil. De sobres serem puntuals a Perpinyà

92


diumenge. - Sí, els pendents són més suaus i àdhuc és possible que hi fem més via, però serà perillós el tram, ran de frontera. Pot haver-hi qualcú apostat per a vigilar. No temptarem la sort? - El gos, ja més apropat, torna a bordar posant sordina als nostres dilemes. - Doncs no perdem temps. Pugem i ho decidim sobre la marxa. Si la boira esdevé espessa, ens lligarem amb les cordes que en previsió, duc a la motxilla i fixarem les direccions amb la brúixola, tu deixem fer, que ja m’ho pensava. - D'acord! - reparant en l’omnipresent soledat del paratge, concorro en que té raó, calen precaucions. És tan fàcil perdre's i, en cas de dificultats, estarem tan sols! Ningú no podrà estalviar-nos una bona tirada, això si tot surt bé. Interioritzem la posició dels pics que ens faran de referència, situant-los mentalment amb la brúixola. Si molt convé, anirem temptejant la direcció valent-nos tan sols d'aquest estri. Quin remei! No sé pas com ens anirà. - Llàtzer, ja veus el panorama, que no ens manqui sort, noi! - m'atansa la mà cercant la meva, per a estrènyer-la, cosa que faig també ben fortament. - Sort! - mussito emocionat, repetint-ho. - Ei, no ets tu sol qui ha transformat aquesta excursió, també jo aprecio un cert canvi dintre meu. No sé, ara em noto més normal, més com tu i tinc la seguretat de tancar finalment, per bé o per mal, tota una etapa de la meva vida - acaba la frase rient-se del mort i de qui el vetlla. Seguidament doblega i desa el mapa de bell nou a la butxaca.

L'oposició és una olla de grills: disparitat de criteris, diferents graus de compromís, diverses concepcions de la societat, proliferen inevitablement al seu si. Un regne de taifes, mosaic inversemblant, dividit en compartiments estancs, arenes de circ, per on projectar ambicions personals i detenir miserables engrunes de poder, sobre el grup, tots farnats en difusa reacció contra el sistema establert. Res seriós en el fons. En Grau reflexiona en silenci i considera tot això, per a concloure finalment, que és com sentir-se una espurneta, un minúscul gra de sorra en la platja batuda per la mar embravida. Si ara hem fet llenya,

93


dia vindrà en què la suma, aconseguirà prevaler. I si és de natura, que l'individu no és pot estalviar l'esforç, cal fer-li saber també, que el canvi ha de ser global, car mai una part, no podrà concebre la inescrutable essència del tot. Viure és sempre una IIiçó d'humilitat.

Cerimoniosament ens posem guants i tapaboques, estrenyem la caputxa dels anoracs i enfilem voluntàriament l'ascensió del socoster sense dir-nos res més. Amunt els cors!

CAPÍTOL 10 FRANCISCO FRANCO, generalíssim del exèrcits d'Espanya, vestit

amb uniforme de campanya de general de divisió de l'arma. d’infanteria. Abillat amb faixí i amb les condecoracions més distingides sobre el pit, fita amb els prismàtics la llunyania de l'entorn. El faldó de la guerrera, no li dissimula la cintura prominent, ni les botes xarolades la curta estatura. És un home segur i sense dubtes. - Allí, allí a su izquierda, señor! Amb parsimònia atén les indicacions del subordinat, enfocant els binocles vers el llunyedar i no tarda a descobrir les dues figures que avancen dificultosament a flor de neu. El Cabdill és home fred i pertinaç, un rictus cruel se li dibuixa a les dures faccions i uns ulls com dues brases li brillen fantasmagòricament darrera els prismàtics. El procés dels pensaments és ràpid i a l'instant, reacciona donant

94


les ordres pertinents als homes apostats sobre el turó, als encontorns de la roca blanca d'en Soms. - No deben escapar! Vamos, a por ellos! - A sus órdenes, mi sargento! - li respon el més proper dels sis números de la Guardia Civil que li han estat designats. - Moveos!!! Desplegaos, hay que rodearlos antes de que la niebla los oculte! Martín Guerrero ja ha trobat la coartada que el justificarà en cas de dificultats. Qui li retraurà ara, que en atènyer dos sospitosos, se li colin per la reraguarda, els vertaders delinqüents? Ell no ho sabia. Ell patrullava en la zona assignada i complia les ordres rebudes i, si no, que li diguin qui ha de tenir prou clarividència com per determinar l'encert d'una topada o el do de la ubiqüitat per ser a tot arreu?. Ha, ha...! Són dos excursionistes. No veig clar que precisament, pretenguin creuar la frontera, van per una pista usual de muntanyencs. El més assenyat fóra deixarlos passar i apostar-se a l'aguait per, leri-leri, sorprendre'ls de tornada, amb totes les evidències que vulguem a sobre. Pobre gent, els donarem un bon ensurt i els marejarem tot el sant matí. He,he!, temps suficient perquè els amics del tinent, els germans Sugranyes, facin la seva, a la nostra esquena. Ho sento però no estic pas per brocs, no tinc altre remei, què coi! D'aquesta manera quedaré totalment exculpat. He de mirar per mi per damunt de futileses. Que es fotin!

Aquests dies de crisi a Barcelona, el tinent Caballero Armas, home polititzat, vinculat als cercles del Movimiento de Camprodon i Ripoll, ha bellugat la perdiu dintre la caserna, en interès propi. La tensió és extrema. Els reforços arribats de Palència són reclutes sense gota d’experiència i no coneixen, ni la terra ni la gent. Artificialment s'ha creat la mala maror necessària per desviar l'atenció del cos dels assumptes rutinaris. Els sis números de la Guardia Civil a les ordres del sergent, han saltat com llops a la percaça de la presa. Què passarà?

*

*

*

*

95


Finalment hem anat pujant pels laterals drets de la Vall Llobre i ara avancem penosament, per la carena, trepitjant ben bé, dos pams de neu. Avets esparsos enfarinats trenquen de tant en tant, la blanor dels blancs pendissos. No sé si el suau ventet aixeca els flocs o és ja una feble nevada el que ara se'ns cau a sobre. És un paisatge desolat, sense a penes vegetació, més enllà de qualsevol mon, batut per tots els vents, pura natura isarda. Ahir, escoltava els serveis meteorològics de la ràdio i, de fet, ja ens advertien del pas d'un front tempestuós, molt desgastat, això sí, i també d'un ràpid i immediat canvi que propiciaria després, un llarg període anticiclònic, assolellat i càlid, anticipant per uns dies l’arribada de la primavera. Però... no sembla pas el cel, vulgui trencarse i... anunciaven un migdia radiant. A voltes la meteorologia és una entelèquia però, toquem fusta, aquí a la muntanya els canvis ràpids sovintegen. No sé, val la pena cridar el bon temps, aviat ho veurem. Ondia!, què és allò que es mou? Un llop, un gos...? No és possible! Darrera aquells arbrets, diria, que he vist córrer un animal, potser un mastí... m’ha semblat. Va..., és una ventada que ha fet barbullir les branques fent-ne desprendre la neu. En Grau que va a la seva, caminant un xic avançat, ni se n'adona el noi, però... ja hi tomem a ser! Què és ara, allò que es desplaça allà, lluny? Diria.... No pot ser! És un avet movent-se entre els altres arbres, un home de neu animat i bracejant com un sonat, el NONELL! Vinga, vinga,... això no és real, només pot ésser l’efecte dels imprevisibles cops de vent de la rufada que fan regirar-ho tot. Llàtzer, Llàtzer,... ni en els pitjors moments no et pots negar, el recurs a la fantasia, penso per mi mateix, mentre apresso el pas amb redoblat afany, i de prompte... l’evidència. El mastí blanc és allí, eixarrancat, bordant a la desesperada, i ara, i tant que es gira en Grau i descobreix els giratombs i les corredisses del gos, al nostre voltant. Reacciona al moment, mentre hi arribo, s'ajup ràpid i fa una bola de neu i la venta al ca, el qual, fuig corrent amb la cua entre cames, com un llampec. - És el gos de can Sugranyes. Quan nosaltres abandonàvem el cotxe, ells estaven acomboiant les mules, a punt de sortir. Probablement ens venen al darrera, seguint-nos, més o menys per la mateixa rasa - aclareix en Grau, sense saber de les meves fantasioses cavil·lades

96


- Doncs què vols que et digui, l'indret solitari que hem escollit per a les nostres trapelleries i cuites, sembla prou concorregut, no et sembla?.

Velles tradicions d’aquí, parlen del NONELL com d'un ésser ombrívol i solitari que habita les altures, repudiant l'home. I diu l'imaginari popular dels pastors transhumants del Ripollès que el Nonell és un gos blanc que al principi fou un home però, víctima d'una maledicció, es transforma i, corre que correràs per sempre més, va per damunt la neu, intentant atrapar la noia de qui esta enamorat, que no aconseguirà mai en càstig per haver seduït i enganyat abans, moltes i moltes altres noies que moriren de tristesa per l'amor no correspost. Altres el veuen amb figura humana, despullat, blanc i borrallut. Sigui com es vulgui, trobar-lo és signe segur de malastrugança i dissort.

El NONELL, a fi de passar camuflat, s'aplana a terra com una mola de glaç,

roman un xic enllà amb la gola desencaixada, ensenyant queixals i bavejant fúria, un rictus cruel se li dibuixa a les dures faccions i uns ulls com dues brases li brillen fantasmagòricament. Resta a punt, llest per al salt... i s'abalança d'un bot, disparat com una molla, des de les basardes i quimeres del pensament, a la realitat immediata, damunt nostre. - Llàtzer, mira! - exclama tot d'un plegat, assenyalant l'horitzó, en Grau. Llunyanes siluetes s'acosten apressades. - La Guardia civil! - aclareixo en percebre ja nítidament el verd dels uniformes de la "benemérita" i el clàssic tricorni negre sobre l'emblanquit general. La visió glaça el nostre ja precari avanç, en sec i, garratibats, comprovem com s'aproximen desplegats, per rodejar-nos i barrar el pas a qualsevol intent de fugida. I és en Grau altre cop qui reacciona. - No perdéssim ara els estreps. Quiets, que no ens delatin els nervis. Vinga, ens ho jugarem tot, a una sola carta, l'atzar pot brindar-nos encara la sort per sortir-nos-en. És una situació compromesa i difícil, ja veurem què passa. Sobretot, naturalitat, no t’esveris, cap moviment en fals, Llàtzer. - Què podem fer, Grau?

97


- Doncs de moment, seguir-los la veta amb naturalitat. Som dos excursionistes sorpresos en plena travessa. Anem a Coll de Pal carenant les serres, devers la collada Balmeta i l’obaga del Carboner per davallar-hi i completar la ronda fins a Setcases. Entesos? Allí hi tenim el cotxe aparcat, com sempre podran comprovar, això donarà crèdit a les nostres explicacions. - Si demanen la documentació, sense immutar-te un pel, presenta'ls-la. La portes i la tens en regla, oi? Doncs no tinguis temença, no estàs en fals. Jo, ja me'n sortiré com pugui. Duc a sobre, una mala falsificació de carnet de Falange, no val per a res, però, em permetrà guanyar temps. Simularé haver oblidat els documents personals a Barcelona i, Déu dirà... Al cap darrer, tot resulta ben possible, no ho creus? - Sí, sí, tens raó, no podem fer altra cosa, tot dependrà del tarannà que gastin. Amb aquesta gent mai no se sap. Si no tenen ordres concretes que els hagin alertat, colarà perfectament. I llavors, per acabar d'adobar-ho, l'emboirada general que llisca muntanya amunt, en una silent i furtiva sotragada, copsa un nou espai i ens oculta totalment dels sicaris que s'acosten. Tot és un pensament, en Grau salta igual que un gat mesquer i, febril, rebusca la corda a la motxilla, la troba i se’n lliga un cap, a la cintura, passant-me tot seguit, l’altre perquè jo pugui fer el mateix. Una vegada ben lligats tots dos, ens mirem en silenci i no calen paraules. Ja ens hem determinat i sense dir-nos res saltem a la dreta, embalats vers la Jaca de les Picatoses: anirem a Coll de Siern fugint, triscant com dos isards, fugint dels caçadors. Si tot anés malament sempre podem al·legar que amb tanta bromallada, no els hem vist, penso no gaire convençut, però la boira és espessa i podrem esquitllar-nos fàcilment. Ai! Ja fa una bona estona que caminem pas a pas, enmig la nuvolada baixa, batuts per l'orc d'un celistre refilat i prim. Som dos ombres cansades avançant, per talussos nevats amb malaptesa, atiranyats i a tentines, ja gairebé sense esma. Les motxilles pesen més i més i les botes s'adhereixen a la neu, com si qualcú les estires per voler-nos retenir. Deixem un rastre, que el més matusser dels perseguidors seguiria amb facilitat, sort que s'ha girat el torb i fa continues repassades removent la neu fina i voladissa de les altures, i ho mig esborra. De tant en tant, més llunyans o més a prop, els udols empipadors del quisso dels

98


Sugranyes, sempre al dessota, com si tots plegats, uns i altres, fóssim els passos, d'una processó, pujant vers una ermita, dalt de la muntanya. Quelcom molt a dintre em neguiteja i esparvera. Ho sé, són les urpes de la fera furgant. Sé que el malfamat NONELL de la neu, ha fet presa i ja som esquarterats sense pietat, irremeiablement. Anem costat per costat, sense dir-nos res, a vegades l'un defalleix i queda endarrerit, l’altre tira de la corda i recupera el company, talment com si es tractés d'un tir d'animals, desesperançadament. El temps passa i no sé pas on diables som, la boira continua. Sobre les planures, els avets semblen fantasmes amenaçadors, sondrollant com llenços esblenats. M'entrebanco i caic, llavors en Grau, tira una vegada més, de la corda per fer-me seguir i quan reacciono i m'aixeco... alço la vista... Davant! Als costats! Em giro, darrera també!!! - Alto, alto, la Guardia civil - brama el caporal de l'escamot que ens tenalla. Estem rodejats. - Alto, alto! I veig en Grau forcejant amb un membre de la "benemérita", no sé, com intentant alçar el canó de l'arma que esgrimeix l'altre. - Quiets, punyeta! Anem desarmats! Som gent de bé. Quiets!! - crida desesperat. Tot d'una, tot es desferma i els frenètics xiscles i la resistència que s'oposa, coincideixen amb el sobtat primer tret de qualcú. Hom dispara sense miraments i... l'absurd, l'absurd altra volta! - Grau, Grau! - m'esgolo esverat. No entenc res, incapaç d'aturar tal pandemònium. Algú ha començat i la resta segueix. - Aiii, m'han tocat! Oh, oh..., m'han fet mal, m'han ferit! Oh, oh...! - a l'encop m'abaixo atuït, escorrent-me, caient a genollons i... la boira... la boira entorcillant-se en un d'aquests falsos moviments estranys que de vegades, ha permès que s'hi filtri un raig de sol i... entrelluco de besllum, les siluetes dels que ens volten com si visquéssim tots plegats, en una escena treta de les pintures d'en Bosco o d'en Brueghel, tots saltant, en un ball grotesc i poca solta, tocats pel mal de Sant Vito, caient tot seguit, aplomats damunt la neu, esbaltits.

99


- Alto, alto! - continua cridant el capitost d'aquella tropa com si res, no sé si per detenir-nos encara o per deturar l’irracional i indiscriminada matança. Folls! Estesat i a bocons pugno per incorporar-me en la lluita contra l'adversitat. He d'ajudar, he de treure en Grau, d'aquest cul-de-sac com sigui... No puc, un fort retruny ofega els darrers trets, els crits i tots els gemecs. La muntanya se'ns cau a sobre com una mola. Aiii! - Barrabuuuuum!!! - Alto, alto! - continua i continua I ja m'arriba un fort patac que em colga, m'asfixia, tot és molt ràpid, m'acaba de tombar i em fa rossolar més enllà entre la massa de neu que baixa com un corró, afollant-ho tot, homes, arbres, rocs, pendent avall, fins qui sap on. L'espetec de les armes de foc ha provocat l'esllavissada tan temuda; giro, caic, tombassejo rost avall, finalment, un cop al cap, acaba amb totes les basques fent-me negre el blanc de la neu i la boira i... ja no hi sóc, perduts els sentits enmig del remolí de la natura desfermada Mai no se sap de cert, però cal creure-s’ho: en Llàtzer i en Grau, d'haver

escollit

aquell

assenyat

impuls

primer,

d'esperar

tranquil·lament l'arribada de la Guardia civil, no haurien despertat recels i ara restarien sans i estalvis. Sabuda la mitjania del sergent i la falta de coordinació en tots els nivells, d'un sistema caduc i encarcarat que ja comença a grinyolar, ells restarien retinguts una bona estona, per al final, deixats anar. I ben tranquils a l'hora baixa del migdia, creuarien la frontera, sense cap demora apreciable, que no els permetés acomplir els propòsits d'arribar a Perpinyà, a temps de trobar-se amb l'Adelaida a l'hora convinguda. Altrament, a Coll de Siern, com a tots els passos de muntanya, una altra patrulla espera apostada vigilant aquell sector.

Forma part també

de

l'operatiu

especial que la comandància de Camprodon ha muntat per tot els Pirineus en una estratègia discreta, de dissuasió de qualsevol emergència.. El fet de creuar la frontera és com passar un camp de mines, només la complicitat dels imprevisibles meteors atmosfèrics fan concebible tan arriscada aventura. L'atzarosa partida ha estat mal jugada. Els pobres germans Sugranyes, comparses a compte d'altri i mal pagats a sobre, haurien consumat l'espoliació del tresor històric.

100


El sergent, ja retirat, cultivaria el seu jardí, fet un avi respectable. Ell, i particularment el tinent, n’haurien tret un bon tros de l’olla i els peixos grossos, els alts comandaments que els patrocinaven des de l'anonimat, s'haurien enriquit impunement, com sempre. Ara tot s'ha trastocat i és ben cert, que el Déu d’Israel demana un sacrifici cruent per a qualsevol miracle. Hi ha encara com una mena de concepte de restitució en la interrelació entre les coses i els esdeveniments.

CAPÍTOL 11 No ho sé, no ho sé.... sols sé, que ha passat molt de temps. No

sento res... tot és silenci. Calla, què és això? què és això?... Vaja, són els lladrucs del mastí, són lladrucs de gos, lluny. Em noto cobert de neu i moll, ben xop. Descloc els ulls i, poc a poc.... retorno a la vida. Les bromes no hi són i, sorprenentment, tot ha variat, ara fa un sol que

101


estavella. Sobtadament encegat, pipellejant, obro i tanco els ulls, per creurem'ho, per acostumar-m'hi. Tenien raó els del Servei Meteorològic, finalment el temps ha canviat. Sento nous remors, de mica en mica, el món és va fent gran, són ben segur, gemecs llastimosos d'un animal moribund. A la força ha de tractar-se de qualcuna de les mules dels germans Sugranyes. Més avall, al darrera, l'allau deu haver-los enxampat, arreplegant de ple, la pobre gent. Ja ho veig, tampoc no se n'han pogut escapar. Quina bogeria! Apart els horripilants esgarips que et fereixen l’ànima, el silenci és total, no se sent res. Provaré d'incorporar-me i de comprovar el nostre estat. Ondia!, no puc, però.... si, ni tan sols em noto les cames! No puc, no tinc sensibilitat de cintura cap avall, estic com si m'aixafés un enorme pes. no puc moure'm. Grau, on ets? - Grau! - crido trencant la quietud. Estrident. - Grau, Grau, ajuda...! - Ningú no respon els meus requeriments. Estic sol, completament sol, a terra, ben macat, bocaterrosa i malferit. Sol. La neu en pols que en la rebregada m'ha amarat els cabells í el rostre s'ha fos i em regalima front avall; potser tinc febre o és aquest inesperat sol de primavera? No puc alçar-me, no puc valer-me - Socors, ajuda...! - crido però no tinc forca i me n'adono. És la fi. La mula ha callat definitivament, però el gos udola en la distància, com si fos, una llarga sirena intermitent. Maria Teresa... no hi haurà cap carta, no t'escriuré, ho sé. No podré mai fer-te partícip i comunicar-te un munt de petites coses, de sensacions... No sabràs... no sabràs qui és i tot el que en la meva vida, ha representat n'Adelais. Pobre gos, no calla, s’haurà ben esgalabrat. De moment ell i jo som les úniques presencies d'aquest llarg silenci que tampoc no calla. No calla el silenci. Sempre he estat el germà gran, un xic distant, un xic esquerp, inevitablement allunyat del petit clos que formàveu vosaltres dues, tu i la mare. Jo era gairebé la continuïtat del pare, el suport moral de la família, l'home. Ho sé. Recordo la tendresa dels teus ulls quan de petita escoltaves embadalida històries, projectes, idees... i no entenies res, i jo parlava i parlava. Ah! Carai, una punxada, és quelcom com un fibló que em va corsecant el pit. No

102


t'espantis, no. A veure si puc...? Oh, oh! No hi ha res a fer, no puc moure'm. Estic ben galdós, eh? Ho sento, ho sento molt, Maria Teresa, però no hi haurà carta. - "Una furtiva lagrima. Negli occhi spunto..." - fa el ventijol suaument. No sé pas quin record et quedarà de mi. De veritat, haguera volgut dir-te tantes i tantes coses, germaneta meva, i no puc, no puc... no puc aguantar aquest mal que puja de dins. no puc. Oh, mira! si fins i tot se m'escapen cara avall, les llàgrimes i el moquim. Quina fila, eh? Aquest és el teu germà? Imagino que el meu aspecte ha de ser llastimós i dec fer pena. Ja ho veus, no m'aguanto els trucs... No, no, per res del món voldria que em veiessis així, no - Calla, gos, calla, collons! - Després de tot, germana, sempre és millor ser discret, oi que sí? Estima’m sempre, estima’m... - "Una furtiva lagrima. Negli occhi spunto... quelle festone giovani. Invidiar sembró..." - continua el ventijol i puja el to. I la mare? Mare, mare....! estic sol, terriblement sol! Divago entre transcendent i erràtic, apurant cada minut, cada segon. Hi ha dos moments a la vida de tot home, en que la figura de la mare, és fa sentir: quan neix, òbviament i... quan, quan, sí, quan mor. Quan mor, ja que l’existència no és res més, que una curta volada i un cop ben desplegades les ales i mesurades les forces, has de saber retornar i... saps? La terra és també una mare que espera. - Mare, mare...! - crido i crido amb progressiu deixament i només l’eco contesta tals ahucs de frisança, com bumerang dient-me que qualsevol resposta la he de cercar dintre meu. La mare, l'amorosa mare, resta tan lluny, tan lluny! Les soledats de muntanya guardaran el secret dels sanglots, el defallir del caminant. La terra és també mare que espera i he de trobar en ella consol, segur. - "Recóndita armonía di beilezze diverse" - I la fressa tumultuosa i inquieta de la munió de coloms, dalt el terrat del taller de Santa Caterina és la remor de fons. - Senyor Obiols! Ja ho veu, sóc bastant capsigrany, oí? Ja ho sé, ja ho sé, no es poden barrejar les coses, però., val més un instant d'il·lusió que una vida sencera de rutina, oí que sí? Quin orfebre és capaç d'aquesta filigrana preciosa, reblant entre si, els dos

103


metalls, aquest damasquinat? I quina dama lluirà aquest joiell preuat? - Senyor Obiols, molt em temo... que no li acabaré la feina... Disculpi'm, jo... - Au, faci, faci, Llàtzer. I passa el temps i no passa res més. Sí, les punxades ja fa estona que han cessat però, un doloret suau va gradualment emplenant-me ment i esperit. Una estranya somnolència, com si pesés figues, em va guanyant. - Noi, acosta'm el trepant - demana el burgès a l'aprenent - I la caixa de freses, sisplau! He desistit de cridar, és inútil, ningú em sentirà: - Grau! Grau! - Ningú ho sent. El sol enlluerna .però no impedeix, malgrat la reverberació puixant, que vegi avançar, una figura impossible damunt la neu, de puntes com una ballarina que quasi no toqués a terra, lleugeresa feta forma, furtiva com un vol de papallona. I no reacciono, ans al contrari, l'observo... fascinat, atret. Ai las!, a veure, què farà? Jo mateix em sorprenc de la meva actitud impròpia, de tanta passivitat i laxitud, quan tan imperiosament necessito i espero. Desvariejo. Talment un giravolt que em voltés, ambigüitat fugissera, és una noia jove tota formosor, abillada amb vestit de seda blanca i mantell blau, de port estilitzat i prim; una rínxolada cabellera roja, li penja sobre les espatlles i li amaga les orelles caientli fins a les agosarades puntes de les sines insinuades per l'escot. Té un aire luminiscent i eteri, quasi no hi és, enjolida, sembla levitar a dos pams de terra i se m'atansa com una gateta persa, basardes del sentiment. Un breu somriure se li mig dibuixa als llavis, matisant la pal·lidesa del rostre i l'opacitat profunda dels ulls foscos, insondables, mentre flaira un primerenc lliri del bosc que sostenen les seves llargues i primes mans. No tinc cap mena de dubte, car el meu interior m'ho assenyala sense dubte, és una fada, pura nivaira de la neu. Dama Blanca en visita per acomboiar-me al país del mai més, ho sé, és l’hora. Resto corprès i m'oblido de tots els mals, de tots els falsos pesars... La miro - Llàtzer, finalment has finit el viatge? - pregunta entre melosa i sol·lícita, al ajupir-se davant meu, a la gatzoneta, per tal d'arribar més fàcilment a la humiliant prostració que li mostro. Revinc al punt de la flaquesa, dreçant-me mínimament, des de la precarietat del meu estat. Estès a terra, vinclant el tors, la contemplo impotent i li demano:

104


- Qui ets? Què vols de mi? - i ara mateix, no goso preguntar d'on li venen, ni els sabers, ni el meu nom en boca seva, perquè tot plegat, ja és més del que puc fer. Quelcom prodigiós li és essencial. Tremolo. - Ja ho veus, sóc lliri i sóc vent, no sóc res si tu no ho vols. He vingut sacsejada pel desig, seduïda per l'altruisme, a cercar-te i donar-te conhort, amor infinit, felicitat eterna, premi, tot - I és com si, un aura radiant dimanés del seu si olímpic, arc Iris sobre la rosada de la seva pell, tan propera. Són paraules enigmàtiques que no volen dir res i neguitegen el senderi de l'home més sencer, penso amargament. - Sembla una endevinalla que no encertaré ni de bon tros - li dic seguint el seu estil - Jo estimo n'Adelaida i ella és la vida, tu...només pots ser la mort. Torbar el lliure curs dels pensaments, no ha de ser una empresa difícil en aquests viaranys incerts de desraó i follia, però tingues ben present, que el meu amor és segur i és per sempre, si és que de veres, ha d'existir un després. Una inoportuna llàgrima altera el semblant de l'esfinx i una sobtada tristesa esborra les lluïssors del seu esguard, pregonament dolguda potser. - No voldria pas ferir-te, criatura del no-res, ni és menyspreu el meu refús, però jo estimo n'Adelaida i no cerco recompensa en el que és natural. Cap tracte humà pot fer-me dubtar o defallir. Adéu per sempre! L'impacte de la paraula esquerda el mirall i, talment com el reflex d'una imatge, sobre la superfície quieta de l'estany és somogut per el més lleu vaivé de l'aigua, així la fada, d'aürt, és transmuta en el seu oposat, personalitzat en l’ESPERANÇA MARIGÓ, la vella bruixa que m’espera a Viladrau, tancant el cercle que m’envolta. Tal com la vaig deixar, nua i arrugada com una panseta, fent-me la gara-gara ajupida davant meu, se m'apareix en lloc de l'altra. Tot és un dit i fet, que no permet reaccionar, la fembra s'obre de cames mostrant-me impúdicament, el sexe pelut i ple d’ungüents pudents, s'humiteja els llavis lascivament, amb llengua de serp i respira agitadament, esperant qui sap què, de mi. Bellugant rítmicament la prominència flàccida del ventre, té un aire d'infinita malícia quan m'atansa aquella fruita confitada, a punt de deixar-se anar sense cap mena de capteniment. - Té, Llàtzer, si lliurament, així ho vols, aquesta serà la poma que al paradís va ser prohibida a l'home.

105


No, no és fruita confitada, el que palpita regalimant sang, a les urpes de l'harpia, es efectivament un cor d'infant, darrer sacrifici ritual a les deïtats de l’odi i la negror, el que m'ofereix. No recuperat encara del paorós espectacle de la transmutació del be en mal, resto esbalaït i esglaiat per l'exhibició de tanta, vilesa i corrupció. Mut i espaordit enfront de la gloriosa exaltació del crim, com si se m'aboqués a sobre, tota la plaga de la dolenteria fins a anorrear-me definitivament, moro en basques allí, a terra, aniquilat. - No, no senyor! - i d'un cop de geni, el miracle. Alço les flaqueses incorporantme, enciriat com un heroi. Emergeixo dels enderrocs i les neus carretejades per l'allau amb forces renovades. Tinc el cos tumescent i ple de sofregalls, tres impactes de bala, el costellam enfonsat i un esvoranc al baix ventre, que m'obliga a subjectar-me els budells amb la mà, però... avanço vacil·lant i clavo una patacada a la vella, per treure-me-la del davant. El ventallot estronca la riallada desafiant de la carronya, l'agafa d'improvís i la fa caure a recules, per terra, com un farcell esparracat - Prou, fora! - crido, dominador dels elements i les fúries, segur de mi mateix,. La Marigo, superant dolors i tremolors, m'esguarda migrolada com un cuc, humiliada i ben estossinada, un rictus cruel se li dibuixa a les dures faccions i uns ulls com dues brases li brillen fantasmagòricament en desaparèixer, acovardida per la irada reacció que li oposo, en sopols, amunt, esvanint-se entre el brancatge alt dels pins negres i els avets, blastomant contra la vida i contra l'home, adéu! I malgrat la carta salvadora, sembla que ressonin en l’'ulular de l'aire fi, aquelles paraules d'incertesa... - Únicament veu en mi el que vol. Ha donat vida a una idea i pretén vestir-m'hi. M'enalteix als seus ulls, però.. La veu de l'Adelaida és un contrapunt en la distància, que posa en evidència la precarietat irracional de la volença, quan intento copsar tan devastadorament, l'impossible, però, en última instància, això..., això és la vera penyora d'amor. Sí, la vaig besar. La vaig besar barrant d'alguna manera, qualsevol realitat que ens entorpís. La vaig besar al seu pis del Guinardó, la vaig besar allí, en la nit davant la Catedral, cercant l'ideal fugisser, emergint de la grisor. La vaig besar allí, davant de can Biel, a la platja gran de Tossa. La vaig besar igual que si fos

106


una princesa dorment que trobés al bell mig del bosc. Per tant, he vençut els intangibles.

En Llàtzer flairant els efluvis de les primeres violes, sota el sol del migdia, ranquejant i escolant-se amb totes les ferides obertes i foc a la mirada, corre, empaita el vent, envers la cita de Perpinyà Adelaida! Transcendint tots els contraris, en Llàtzer retorna a la plana, en recerca del seu ideal. Ja abatut el drac i superades totes les adversitats, avança fet un Carlemany invicte, com un guerrer antic vers el mite, però, home del poble a la fi, no pot evitar evocar l'acarament de l’àngel i el dimoni d’aquells entranyables "pastorets" de Folch i Torres que es representaven als Lluïssos de Gracia, quan ell era un marrec, i se li escapa un somriure salvador ja que en el fons, el món de qualsevol home, és sempre un món petit, on tot és possible.

107


CAPÍTOL 12 PASSEIG DELS PLÀTANS, PERPINYÀ: Asseguts davant una taula a la

terrassa d'un Cafè a l’aire lliure, els pares i jo, prenem un refresc. El pare, pastís; nosaltres, la mare i jo, vermut. Els tres esperem l’arribada dels dos xicots, en Llàtzer i en Grau. Just rebre la carta, els he parlat a bastança dels afers de tots aquests dies: ja coneixen les dificultats d'en Grau i la decisió d'en Llàtzer, saben dels problemes polítics a Barcelona i la incertesa del moment. Estic feta un sac de nervis, no em trobo gens bé, tinc el pubis i tota la cintura adolorits per un primer dia d'una regla inoportuna. Finalment, els he dit que estimo en Llàtzer, que l’estimo bojament, que no mereix el tracte que li he donat. Els he exposat, amb poques i nervioses paraules, l'absurd malentès que jo mateixa, he propiciat amb aquell posat distant que li vaig fer a Barcelona i a Tossa, durant tant i tant de temps. He buidat el pap i els ho he explicat tot, i ara estic cansada i fluixa, possiblement febrosa, i aquest vermut que prenc perquè si, només per acompanyar-los i fer temps, de segur que no em farà bon profit. Dalt l’empostissat, una cobla d'instruments de vent interpreta un repertori de balls vuitcentistes, polques, masurques, valsos, rigodons... Una endiumenjada gernació passeja tediosa i s'aplega en grups més compactes, davant dels músics. Corre tota la canalleta esverada i jogassera d'un cantó a l’altre i, d'un embat, remunten el vol tot un seguit d'atemorits coloms. Fa caloreta però, una gaia i airosa marinada, pugna per esbullar-nos els pentinats i dur-nos enutjoses brosses als ulls. Discretament, amunt i avall, la parella de gendarmes, s'ho mira tot amb displicència, fent-la petar per passar l’estona, amb dues mosses bordelleres que els acompanyen en la ronda i que no hi tenen res a perdre, ni a guanyar. Sense el menor decòrum, tots quatre, van platicant sorneguera i procaçment, fent-se agosarades mirotes i rient-se les gracietes de poc gust, que es gasten. Avant le sans culotte ! Aquí encara es parla català, un català arcaic i peculiar, però hi predomina un

108


mal francès pronunciat amb vocals obertes, especialment les "es" finals. Sura arreu suara, no sé, com una aparença provinciana i subalterna de la gran metròpoli del nord, la qual, no hi ha cap dubte, amb la seva irresistible irradiació,

ha

anorreat

quelcom

més

autèntic

i

profund,

quelcom

irremeiablement perdut tal vegada, si hom no reacciona. Senyeres de la vila i domassos pengen dels balcons festius i per tot, són ben presents els records històrics de la capital de l'antic reialme de Mallorca. Ma mare s'ha tret una cigarreta, del tronat estoig de llautó ornat d'arabescs exòtics, on guarda el tabac, a la vegada que em fa un gest tot oferint-me'n, cosa que refuso gairebé esquerpa. El pare, atent, li acosta l'encenedor i, després de varies infructuoses temptatives fent capelleta, els dos, amb les mans i com poden, aconsegueixen encendre-se-la. El ventet se'n du, com un lladre agosarat, les primeres guspires de la cendra. Em fan un gest de circumstàncies i, tipa, desvio la mirada vers el parc ufanós i a punt d'esclafir, de tanta verdor novella. Tot em molesta, fins i tot això. El cambrer, fent equilibris, sorteja les taules i la gent, descarrega diverses consumicions d'una sola traginada, atén altres sol·licituds apuntant-se-les totes, en una llibreteta, neteja els marbres, acosta cadires a les taules, quin tràfec! No sé com passar una estona que se'm fa eterna. Recerco el bloc de dibuix a la carpeta i trec del fons del moneder, una capseta metàl·lica de llauna, on guardo carbonets, esfumins, llapis i goma. Sense ni tan sols articular cap mena de paraula amb els pares, ignorant-los pobrets, ells que esperen a l'aguait, igual que jo, sense saber dir-me res en aquest tràngol, apunto amb traços insegurs, un esbós del passeig i la pèrgola que aixopluga la banda i tota la gentada que l'envolta i l'arbreda llunyana de fons. He començat fent quatre guixades maldestres que prompte he d'esmenar i finalment esborrar. En tal condició, qualsevol dibuix que faci, m’enerva l’ànim i aviat arrenco i arrugo el full i començo de nou, sense ganes, desmoralitzada. Qui podria preveure la reacció d'en Llàtzer? Ah, si ho hagués sospitat! Com podia jo, endevinar-li aquest sobtat desig de buscar-se-la, de vorejar el perill? Com podia...? Què hi ha darrera la inconsciència? Oh, res no succeeix com una s'espera. Se'm fa aterradorament evident que només jo, seré culpable del que li pugui passar. Déu meu! El semblant del pare és de preocupació, refugiat, l’home, darrera

109


l'opalina deliqüescència del got ambarí mentre l’altre, la mare, fuma nerviosament, la seva cigarreta; les dues, calcades com dues gotes, som un sac de nervis. És evident que no saben què fer i no gosen intervenir. Són dos vellets fràgils i jo, no he obrat prou bé, al fer-los viure de tan a prop, el descabdelladament atzarós de l'aventura, tot el dramatisme d'aquests moments d'angoixa. Ahir mateix rebia una sentida carta d'en Llàtzer i, és clar, durant les ultimes hores tot han estat presses i neguits per tal d'arribar a temps a la cita des de Tuïr. Mare meva, quin trasbals! I, a sobre, aquesta maregassa de recargolaments i malestars, aquesta barrundanya inclement de menstruació. No sé pas com posar-me, em premen i se'm marquen els voravius i les costures dels sostenidors sobre la pell, em noto els pits inflats i turgents, revinguts sota la brusa. Em sento incòmoda, suada... La gent ho veu, n'estic segura. No sé, gairebé diria que tothom està pendent de mi, de mi i de la meva menorràgia indiscreta. No sé on mirar. - Nena, estàs alterada, sufocada, asserena't, tranquil·litza’t! Pren confiança, filla, ja veuràs com tot anirà bé. Creu-me! - Un cop passada la frontera no han de témer res. Aquí la gent els ajudarà - els pares no poden estar-se finalment d'intervenir, armats amb tota la bona intenció del món, i jo, ara més que mai, voldria fondre'm, arrencaria a plorar. Els músics han cessat de tocar. Fan un descans per anar també, a fer la beguda i esbargir-se. El murmuri de la gent puja de to. Són ja les dues del migdia. Deprimida pel desenllaç dels recents esdeveniments polítics a Barcelona, m'he donat de baixa de qualsevol militància activa, de tot compromís, de tot lligam, ja fa ben bé, una setmana llarga. Vaig denunciar al comitè antifeixista, el flagrant abandonament de les organitzacions compromeses. Vaig lamentar amargament, la manca de cobertura dels activistes a la ciutat, ja que, sense cap mena de recolzament, van ser sacrificats a la policia política del règim. Vaig palesar la descoordinació de l'interior amb l'exili, la fantasmada d'unes suposades intervencions a la frontera per propiciar i donar suport a una revolta inventada. Vaig desemmascarar-los i vaig dir-los de tot, que només pretenien aprofitar-se de la resposta espontània de la gent i que la lluita popular, no tenia res a veure amb els seus designis burocràtics. Allí, van deixar-me esbravar

110


impertèrrits, i finalment en la discreció d'un despatx pròxim, estava desfeta, víctima de la mateixa impotència que va propiciar la nostra ja llunyana derrota, el senyor Fèlix, un home gran, va fer-se càrrec de mi, i va ocupar-se de llevarme totalment, de quimeres i monstres. - Les distàncies distorsionen les imatges - em va dir - Les noticies arriben alterades i sempre és més el que es vol, que el que es pot. Mira'ns! Ja ho veus, quatre

arreplegats

amb

més

voluntat

que

mitjans,

arrabassats

pels

esdeveniments, atònits i sense saber què fer. És evident que a Barcelona, no hi havia les condicions mínimes necessàries per... - És clar que no, senyor Fèlix. Les condicions no hi són mai, d’això ja s'encarrega l'enemic. Les condicions han de crear-se constantment i jo conec homes i dones que per tal d'aconseguir-les, se l'han jugada i han passat dies i nits, a Via Laietana - li vaig respondre tallant en sec, la seva peroració - Jo conec les comissaries de Barcelona i la presó de la Model. Vagi, vagi al cementiri de Montjuïc, investigui i trobarà els desapareguts que li falten, tots han mort d'accident, sap? - vaig postil·lar amb la força de la ràbia i la indignació. - Sí, sí, precisament aquests, aquesta gent, aquests companys que lluiten a Barcelona, ara més que mai, necessiten donar esperança i sentit als seus actes i compromisos. No els hi fallís, Adelaida! - I un cel després de la mort, oi? La glòria, talment en el més pur estil dels cristians - li vaig ventar amb sarcasme, però ell, impertorbable, m'ho va passar i va anar desgranant la resta del raonament. - Nosaltres som el seu referent. Sí, sí, aquesta és la crua realitat, perquè si no... digues, què tindrien, què tindrien, coi? I a l'inrevés també, Adelaida, ja que de tan lluny estant, nosaltres tampoc no veiem les seves misèries. - Deu voler dir la seva humanitat, oi? - ell no m'escoltava, i seguia, i seguia... - Ells són ja herois de la nostra causa. Ells, si més no, han de servir per emmirallar-nos-hi, Adelaida. I aquí m'hi vaig plantar: - No senyor, no es pot jugar amb les vides dels altres. No es pot jugar amb les persones. Penso que no és prou net, ni prou just. Vostè ja sap que no són aquestes les consignes que jo passava, ni les instruccions que rebia. No costa gaire, atiar un foc que ja crema, veritat?

111


Sobretot, si tan retirat estàs de les flames, que no corres perill de cremar-t'hi. - Adelaida! - saltà lívid, el senyor Fèlix, com si acabés de ser encertat per un tret - Ja n'hi ha prou! - però el cop de puny sobre la taula, no va acovardir-me gens ni mica. - Senyor, ha de saber que ja no m'hi prestaré mai més, a fer aquest paper. Ni m'enganyaré jo mateixa, ni enganyaré ningú. Mai més! - De què parles, no hi ha cap engany, - Adéu, senyor Fèlix, he viscut la millor i la més intensa etapa de la vida, però ja m'he fet gran. No tinc res més per a vostès, ja ho he donat tot. Adéu! - Sí, Adelaida, tens raó, ja ho has donat tot, és cert, però... Vaig deixar el senyor Fèlix abatut, amb el cap cot, el cos acotat sobre la taula, respirant fatigosament, intentant sobreposar-se. Vaig deixar l'antic metal·lúrgic esdevingut sindicalista i milicià durant la guerra, ferit repetides vegades, primer a les trinxeres del front d'Aragó i als carrers de Barcelona després, en accions de resistència. Endurit i fet a qualsevol adversitat, havia estat company i amic del pare, però jo, ja ho havia donat tot i no podia més. Quan, damunt la taula, la càlida mà del pare, Iliscà suaument sobre la meva fins a arribar a encaixar-me-la amb forca i tendresa, donant-me així, sense retrets ni paraules, tota la incondicionalitat dels sentiments, la cobla marcava amb el flabiol l'inici de "L'enamorada". La gent, embadocada progressivament, romangué en silenci, escoltant la música d'en Pep Ventura. La segona part del concert esdevindria una ballada de sardanes. El vent s'encalmà i el blau del cel es féu potent a sobre nostre. La mare beneeix el gest amb un somriure de complicitat; ells dos, n'estic segura, són un mateix pensament en aquestes acaballes d'una vida compartida. Amb timidesa qualcú s'hi apunta i coincideix amb els altres, que també s'hi acosten. Tots, agafats de les mans, formen la rotllana i, mirant enlaire, cara al centre, on s'amunteguen abrics, moneders i altres pertinences, comencen la tirada dels curts. En caure el primer compàs, el peu esquerra avança decantat cap aquest costat i arrenca la dansa amb mesura i confiança; cada compàs és un punt que cal fer. L'airós vaivé de la roda és suau i greu, talment reflex dels moviments dels astres: la nit els curts, i el període solar, els llargs. Grans i joves, rics i pobres, tots reviuen un vell ritu de germanor que transcendeix odis i

112


diferències. - "plora per mi que per tu ploro, plora per mi, no ploris gaire..." - refila i fila la veu de la tenora, estremint-me. - Oh, Llàtzer, Llàtzer...! - "D’enyorament em moriré, que em marciria al pas de l’aire.." - Llàtzer! I passen els minuts d'un temps alentit i passen amb tota la recança d'un present que no vol finir. I jo, simple matèria amb el dolor de la carn i el malestar del cos, presa en la natura de la vida, intentant esgarrapar un bri d'esperança a l'absurd. I la gent, amunt i avall, i el cambrer que porta davantal blanc, i els pares que em miren i remiren en silenci... i la gent i els nens amunt i avall, i els gendarmes i les dues putes, i les volades dels ocells, que els coloms no saben on parar-se, i el patués que xampurreja tothom al meu costat, amunt i avall. Situo una primera línia de cossos, davant les rotllanes dels balladors i en retallo els perfils; més enllà, la cobla i l'arbreda darrera, amb traços segurs i ferms. Treballo a batzegades, amb ràbia i energia, mossegant-me els llavis, foragitant pressentiments terribles. És ja un quart de tres. Els onze de la cobla en peus i mànigues de camisa, suant la cansalada, de mica en mica, desgranen llur repertori i van tocant, d'una en una, totes les sardanes més celebrades d'en Pep Ventura, en Juli Garreta, l'Enric Morera, en Jordi Serra, l'Enric Tolrà... totes les que els coneixem. Tota la plaça és una festa i el diumenge, a les envistes de la primavera, allarga la vigília i oblida els freds dels darrers dies. Són dos quarts tocats de tres i no venen encara. No venen. Finalment encerto l'encaix del dibuix i progresso en la fal·lera de fer un apunt de l’aplec; després, en la tranquil·litat de casa, ja ultimaré els detalls i ho poliré com cal. El temps passa i, sense que vingui a tomb , són els nervis, evoco moments anteriors. Els pares no han estat pròpiament refugiats, ja que els preludis i començaments de la guerra civil, els van sorprendre a París en un intercanvi d'estudis de la Sorbona i, davant la incertesa del moment, amb l'allau de noticies contradictòries que llavors, els hi arribaven, van optar per cridar-me i mantenir-se a l'expectativa, acollits pel claustre de professors que eren companys de treball i amics, tot esperant el desllorigament de la situació. Naturalment, els primers temps van ser atzarosos, però prompte, van superar

113


les dificultats i, amb l'ajuda d'aquella gent de la universitat, van trobar feina i van poder arreglar els papers que els permetien legalitzar la seva residència a França. Ja segurs, prompte es solidaritzaren amb l'exili, que ja llavors prenia carta de naturalesa. En aquest període jo anava erràtica, giravoltant com una baldufa d'aquí, cap allà i tota la meva adolescència se'n va ressentir, perquè immediatament va venir l'ocupació alemanya i totes les trifurques de la Resistència. Sota l'imperi de la por, l’estada als diversos liceus, de varies localitats de l’hexàgon francès, no va ser precisament reeixida. Jo, no era aleshores el que se'n diu, una bona estudiant i no sé encara com ho vaig fer, però al final, me'n vaig sortir. Els músics han acabat el repertori i, després de diversos bisos a petició del respectable, recullen lentament, les partitures, pleguen els faristols, desen els instruments, fan la cigarreta, xerren entre si... D'una esgarrapada abandono el dibuix i el guardo a la carpeta, recullo de la taula tots els meus fòtils, m'omplo de sifó el got i bec àvidament. És hora de dinar i és molt tard, la gent va dispersant-se ràpidament i abandona la plaça - Llàtzer! - mussito, quasi jaculatòria el nom als llavis, caient en basques a l’avís de les basardes irremissibles. Els coloms tenen ja espai per anar picotejant per terra, els gendarmes han desaparegut, el cambrer ja no té feina. Dalt l’empostissat, hom es corda l’armilla, un altre es posa l'americana, qualcú ja és a baix. Les peces de roba i els moneders de senyora, que feien un munt al centre de cada rotllana, han tornat als seus propietaris. Sobtadament, l’hora del repàs s'imposa sobre un estrany matí que aparentava ser etern; no queda esperança. Són ja ben repicades, les tres de la tarda. Els ulls incontenibles, se m'omplen de llàgrimes i no puc impedir que em vagin cara avall. Ja no tinc aturador: - Senyor, Senyor...! - Alço la vista i trobo la pobra mirada de la mare. No cal dir res, les dues no podem contenir que els sentiments flueixin. Vull articular una paraula salvadora i no en sóc capaç, no puc. El pare ha pagat la consumició i, dret davant nostre, imposa la realitat. - Au, anem-nos-en! Ja es tard per a tots!

114


CAPÍTOL 13 Dels Pirineus al Puig de ses Cadiretes, com en Joan de l’Os o el

Gegant del Pi després de tant i tant caminar, supero la carena pel Montllor i veig al llunyedar, la mar... fins a Mallorca, diuen. Arribo a boscos d'infantesa, escenari de jocs jovencells amb tots els amics del poble i la meva germana més petita, i no puc. No puc més amb les ferides obertes, dessagnant-me a cada pas que faig. Apartant els esbarzers que pengen i que se'm claven a cada pas, entre lianes i heures, enmig de brucs florits i ginesteres amb rebrots novells, avanço pel sotabosc d'alzines, ajupint-me talment un senglar. La vegetació se'm rebot a sobre i, de retruc, com un ca en seguiment de la presa, m'esgarbisso de mala manera, congestionat, suat i cansat. Superant el brancatge quan no hi passo, deixo la boscúria del torrent i enfilo per les vores saulonenques i aterrossades plenes de denses mates d'estepes, argelagues i arboços fins a eixir ensús, on tot és més net. A tota llet, davallo pels pendissos de la Sureda, fins a aconseguir el camí de

115


can Sans, vers el Bon Retiro. He adobat de totes passades, el catau dels meus jocs d'antany, la cabana feta de bardisses i canyes, que l'hivern m'havia fet malbé, i corro cap al poble. El solet primaveral, d'estrena, resseca i clivella els troncs dels suros suara acabats de repelar, una munió d'ocells xiuxiueja vora l'aigua, on, entre créixens i algues llisquen, a sobre, insectes sabaters i s'hi pot entreveure, a sota, qualcun peix, o son cap-grossos tal vegada, no ho sé, no ho sé... En arribar a la Riera, prenc la bicicleta que abans, he mig amagat entre el fullatge dels arbustos, i surto, talment un llamp, en direcció a Tossa. Pedalejo a tot estrop, corro, no sento ni les esgarrinxades a les cames, ni les ferides, ni res. Passo adelerat, davant de l'imponent vell pi gros de "Can Martí", a l'altra banda hi ha les vinyes del senyor Llach, i segueixo i segueixo, pareller als vorals de la llera. Tot és exuberant, falgueres, joncs, canyes, acàcies, alocs i pollancres entre roures i pins. Tombo a la dreta vora can Pericàs, sense esguard ni cap precaució, no miro res. Emboco en el túnel que formen els altíssims i grossos plataners que flanquegen la carretera a tocar la vila, cabells al vent, esperitat com un corser afollat i neulit. La carretera és un pedruscall de grava sense asfaltar que em fa ballar sobre la bicicleta, sotragant-me desconsideradament i clavant-me la sella, a la regatera del cul, a cada bot. Fent esses però dominant la màquina, ràpidament procuro situar-me a la dreta, cercant els costats, on el terra és fi i compacte. I corro, corro respirant el pol·len i la pols que a voltes, l'oreig aixeca. Arribo al trencall que duu a Lloret a la vora del camp de futbol, i a la dreta, un xic enllà, deixo la carretera a l'altura de can Rossell, entrant a les hortes ben conrades properes a la vila. Accelero encara més la marxa, aferrat al manillar, pedalejant fort, fuent entre les rengleres de tarongers i nespres que voregen el caminoi que compartimenta els diferents sembrats d'hortalisses i fruiters, i arribo de seguida a l'horta de can Minguet. Irrompo per darrera el mas, allí on s'emparra una glicina sobre arranades flotes d’hortènsies i lliris d'aigua, i sense encomanar-me, ni a Déu, ni a sa Mare, penetro les andanes dels sembrats encaparrat a fer drecera, però el desnivell i l'excés de velocitat, em fan relliscar aparatosament, esbaldregant-me de trompis, tan llarg com sóc, sobre l'encanyissat on s'enrinxen les mongeteres, matxucant-ho tot amb la bicicleta i

116


el meu cos, davant l'alarma i l'esglai de la senyora Tuies, la masovera de la casa, que m'ha vist. La dona avança atorrollada, escridassant-me la intempestiva atzagaiada, l'ensurt i la imprudència - Llàtzer... mare meva... què t'ha passat? Boig...! Vols matar-te?...T'has fet mal? I jo, que només sentir-la m'aixeco volant, vull evitar tant si com no, la sol·licitud de la pagesa. Deixo la bicicleta esparracada, allí, feta una andròmina, i surto per cames, esverat, a corre-cuita altra vegada. Emperò ella, desesperada, preveient ja, que no hi arriba, crida, dirigint-se a un xicot que li treballa un xic enllà, aplegant maduixes en una de les feixes pròximes: - Piu, que no ho veus? Agafa'l, corre!! Surten de qui sap on, tres gossasos de la masia - Vaja! - i es planten alertats remugant continentment, bordant i fent lladrucs. Ja d'antuvi el vailet ha reaccionat i ve com una bala amb intenció d'aturar-me. - Mira com va, Déu meu! S'ha fet un bon trenc al cos! S'ha clavat el manillar! S'ha clavat el manillar! Corre, corre, Piu...! - crida que cridaràs, desolada, la senyora Tuies, amb les mans al cap i el cor encongit. Veloç com una fletxa i d'esquitllentes, esquivo la dona però no puc evitar la topada amb el xicot. per uns moments forcegem aparatosament, tots dos; finalment, d'un cop de sort, me'l trec de sobre, amb una empenta que el fa rodolar sobre el terròs. Ara és la meva! Cames ajudeu-me, aprofito l'enrenou i m’escapoleixo seguit dels gossos, fugint amb tota la vitalitat de la adolescència, saltant sembrats i marges, com un conill, abandonant tota idea de passar per casa i deixar-hi la bicicleta. Darrera meu, en Piu i la senyora de can Minguet es recuperen de l'incident. Sento la dona, encara cridar irada: . Bordegàs, quin disgust donaràs als teus! Ai l’àvia, a la que et vegi així! - quan salto, i els gossos abandonen, entre els esbarzers que limiten la propietat, damunt del rec d'aigües residuals, vora el començament de la carretera, ran les primeres cases dels carrers del poble. Ben atonyinat i amb la cua entre cames, me'n vaig amb totes les penitencies del Crist a sobre, i corro empatollat vers la "palanca", a fi de creuar la riera, vora la raconada de la platja gran, davant per davant de l'hotel 'Ancora, a punt

117


de defallir. En Piu és un xicot de la meva edat, 14 ó 15 anys, si fa no fa, escardalenc i esprimatxat, amb les potencies reprimides, pobret, ves que li vols fer!. Durant la guerra i la subsegüent repressió, n'ha passat de tots colors, alimentat amb l’única dieta que els seus es podien permetre: guixes, veces, garrofes, aglans i qualcuna sardina escadussera. Tota la vida ha anat a bastonades, fent tots els papers de l’auca. El pare no li va tornar del front i fa dos anys, va enterrar la mare, tuberculosa de massa treball i molta gana. De ben menut, ja feia jornals a les barques i anava a mar, ajudant en el que podia. Ha treballat en colles de carboners i de llenyataire pelant suros. Ara fa de pagès i, quan pot, s'escapa i va a l’escola del senyor Salvi. A vegades, l’hem tingut a la nostra colla trescant amb nosaltres, per la muntanya a la recerca de la fantasia. És bon jan, igual que tota la gent de Tossa. Passo davant l’Ancora, de pressa, fet un farciment d’ànsies i neguits, compto les estrelles a plaer, flairant la salabror del mar i el calafat de les barques. És una mescla d'olors ben diferents, recoi, el suro de la fàbrica de taps, la salaó del sobrant, de canviar la salmorra de les anxoves fent petits bassals a terra, la fusta dels taulons estibats a les serradores dels mestres d'aixa, la brea i el peix podrint-se a la sorra, ran les barques. Tot fet un tot únic i dispers a la vegada, més enllà del sorollet dels grills i la remor de la mar, batent les roques. Ja fa temps que he deixat de dur pantalons curts i no em faig pelades als genolls, ni m'esgarrapo. L'any passat, l’avia ens va deixar, va morir i... la infantesa també va acabar definitivament. Bé, ja feia temps que tot havia quedat enrera. Recordo les càlides i agradables nits d'estiu, tots aplegats al carrer en butaques i cadires de vímet, enfront el portal de casa, a redós del fanal de la llum voltat de papallones nocturnes, tots, petits i grans, passant l'estona en bona harmonia. L’àvia parlava i parlava, i nosaltres, tots, embadocats, captivats, interessadíssims en la narració. La iaia sabia contar contes, històries que semblaven de veritat, sí. Qualsevol rondalla popular, qualsevol novel·la o clàssic, qualsevol servia. Ella feia la veu dels diferents personatges, descrivia els ambients llunyans i ho allargassava i allargassava fins que es feia tard i, carai!, quina recança en acabar. Tant li feia si era Ali-Bey o en Massagran, les

118


aventures d'Allan Quatermain, els viatges de Simbat el mariner o l'Ulisses, a la lluna, al centre de la terra, en globus o submarí, l'Amundsen o el general Nobile, tant li feia. Recoi, era com si t'hi trobessis... - Un altre, un altre! - insistíem la Maria Teresa i jo, i els amics, i tots. - Quina facilitat de paraula i quina memòria, senyora Joana! - deia la senyora Tuies. Travesso perpendicularment, fins a arribar allí, on peten les onades, m'ajupo i allí mateix, a la llum de la lluna i els estels, cullo una petita conquilla de la sorra, una sabateta de la Mare de Déu. És fosc, molt fosc, però la lluna, en la platja, cau als gentils damunts de la mar obscura i s'apropa silent... - Mentre acabo de fer el sofregit, Llàtzer, arriba't aquí dalt, a les excavacions del senyor Melé. Vora el tancat i la filera de cedres que separen els jaciments de l’antiga vila romana, allí davant, passejant, hi he vist tres antigues soques de pollancs, saps? Són velles i la fusta és mig podrida, dies enrera va ploure d’allò més i... el bosc ja sembla a punt de pollar-se. Per acompanyar el dinar, uns quants bolets de soca, ens anirien molt bé, oi? Au vés a mirar-ho i portame’ls - em demana la iaia amb un somriure benigne, mentre tot fent el menjar, ventalla els fogons de la cuina penjada, de les primeres que es van fer aquí Tossa, eh! Ho demana la iaia, a un xicot de nou o deu anys, eixerit com un perdigot, un batxiller què te presa en fer-se gran. La iaia és al cel, i jo corro i corro per l'arena, al rompent de la mar vers... A la dreta, hi ha unes barques arrenglerades, sobre la sorra amb embalums confosos, sobre les quals, envides si s’hi endevinen rems, Iones, xarxes, suros, nanses i diversos accessoris propis de la pesca a palangre. En el promontori que tanca la badia, les muralles cerquen la part vella del poble. Vaig embalat corrent a cor què vols, he de trobar-me amb n’Adelaida. És fosc, molt fosc, però la lluna, en la platja, cau als gentils damunts de la mar obscura i s'apropa silent, salvant la negror. Són uns despentinats cabells d'argent, esfilagarsats en el batec de les lleus onades, fins a morir a l’arena, resant i quasi inexistents. Defalleixo ja, el cor em batega sotraguejant-me dintre el pit, febrilment, m'ennuego a cada pas que faig, tomballo abatut, no puc... Emperò, avanço vacil·lant, decidit a seguir. Més enllà la llera seca de la riera, les pèrgoles enfront la façana marítima, les

119


taules a la fresca, dels Cafès que encara tenen clients prenent begudes, xerrant, jugant al dominó, somiejant en el mormol dels grills o vés a saber què. I així, seguint la costa, en paral·lel al passeig del mar, vers la punta del Cap d'Or, no tardo a arribar a les envistes de can Biel i, de reüll, m'adono que les onades més llargues, quan s'estiren i s'arronsen sobre la sorra, sovint, van llepant les meves petjades, esborrant mica en mica, tot rastre del meu pas a mesura que m'allunyo. Al final, no queda res. Vaig o vinc?, potser només depèn de l'opinió que en tingui l'observador, aquell estiuejant que pren cafè allí davant, que mira sense veure-hi, endinsat en les llunyanies obscures de l'horitzó. - Grau...! - bramulo convuls i apresso el pas. Les giragonses del pensament em fan afluir les basardes més pregones, sense que hi pugui fer res. Les llums rellisquen ràpides, fugaces, llums d'un blau escapat de si mateix. Els llambordins de l'empedrat, grisos i de pedra, tan grisos i tan petris, tan grisos i tan petrís com els vianants. Les dotzenes i cents i cents de persones del dia i la tarda, que hi caminaven i hi caminen. Baixo pel Portal de l’Àngel trencant pel carrer dels Arcs, cap a la plaça Nova. Els llambordins, un ran l'altre, com els mateixos vianants, passen i passen i cada cop s'engrandeixen més, fins a arrabassar-me, esmunyits dins la invariabilitat. Camino sol pel bell mig i ningú no em segueix, és de nit, camino escapat de mi mateix, com les llums blaves de les llànties de mercuri en els fanals noucentistes, barrocs, recarregats, pintats de gris-negre, que passen, rellisquen, ràpides, fugaces. Dos quarts de dues i ja no puc més, no puc més... Davant es desperta altíssima la Catedral, alta i vestida de negre nocturn i cendrós, ben present i únicament viva, en els vitralls policroms i la llum reflectida, que la precisen allí. Pedra dessús pedra, tetràedre a tetràedre, políedre a políedre, puja i s'alça sense remei, tal com el caient invertit, d'una cascada quieta en la caiguda al cel negre. La Catedral, amb la façana gòtica com un bosc tot d'estalagmites, amb gàrgoles figurant dracs alats, trolls, grifs, unicorns amb goles obertes, fauna prodigiosa i horrible, impossible i pesant, esgargamellada i de pedra, esperant amagada, a punt per saltar-me al damunt. Senyors a dalt de cada contrafort, dominants, orgullosos, ben reals en la seva faisó, m'esperen, allí, muntats

120


sobre els dalts dels imponents i cristians murs de pedra esperen i esperen... al caminant que ve de tan lluny. Els llambordins grisos i de pedra, escapats de si mateix en el reflex dels fanals noucentistes, barrocs, recarregats, pintats de gris negra que passen, que rellisquen ràpids, fugaços... Trencant el calidoscopi de tons grisos, com si fos una imatge projectada en un travelling fantàstic, quasi cinematogràfic, catarsi del meu buit, de cop...ella!... Adelaia...! No hi ha dubte, és ella. Ella i el seu matís càlid, la dolcesa... Finalment arribo al seu davant, amb totes les ferides, amb totes les nafres de la vida a sobre, i ni esma tinc per a dir-li res. M'espera talment una fada, a la dreta, a les escales que pugen al frontispici de la Catedral. Llueix un vestit blanc que la fa ressaltar en la nit emmarcant la seva fràgil i delicada bellesa com si fos una pintura. Té la mà esquerra, al damunt del genoll i amb la dreta es repenja en un dels esglaons, sobre el qual s'asseu, com esperant. Esperant potser, absurdament en aquesta hora i en aquest lloc. En veure que m'hi acosto, no es mou gens, a penes si entreobre els llavis, com si se li escapés una lleugera queixa, fins es possible que aquest rictus sigui l’inici d’un crit d'angoixa. Què passa? En els seus ulls es reflecteix aqueixa mirada tan seva, sempre inquieta, com si recelés quelcom, com si l'afalconés un desconegut perill o esperés una cita poc grata però inexcusable. M'assec al seu costat i... la beso. Sí, silenciosament i sense articular cap paraula l’aplego amb els braços i la recolzo sobre el meu pit. Li ofereixo la vida. Els dotze apòstols amb el Sant Crist enmig, dalt la portalada, com detentors allí, de la veritat, cares severes i grises, torturades pels temps i la beateria, pedra sobre pedra. A l'esquerra, una part restaurada de les antigues muralles realçada pels parterres d'un petit jardinet. Enfront, la Catedral, molt alta i vestida de negre nocturn i cendrós però present i únicament viva, en els vitralls policroms i la llum reflectida que els precisen allí. Les cúspides i agulles dels campanars, ondulants, s'allargassen més i més, però la seva natura és gelada, tan pétria com els llambordins que són del mateix color i m'envolten sense remei. Procel·loses llàgrimes ens rellisquen cara avall, entre tremolors i sospirs que no encertem a contenir-nos, ni ella ni jo. Ens besem apassionadament els dos. Sacsejats per successives revingudes d’alegria i dolor, els nostres

121


semblants expressen el que les paraules, no saben ben dir. Han saltat tots els impediments que ens separaven i l'instant és etern i absolut. Ens besem sense cap reserva, ens besem llarga i dolçament com dos amants retrobats. Li acarono els cabells lenta i suaument, li beso el front i les temples, amb tota la dedicació del món. Enamorat del visatge i l'esguard garrit i tendre lligo la seva mirada amb la meva, perdut el neguit, seré, però ja l'amor és com l'última flamarada abans de consumir-se el foc. L'inversemblant dolor al pit, sobtadament esdevé irresistible i amenaça d'arrabassar-me totalment, la mirada se'm muda i se'm gira en les òrbites, crispat m'arrapo als vestits d'ella, com qui s'empara a un arbre per no caure, però, amb els ulls desencaixats, veig que per a mi, l'amor i la mort són ja la mateixa cosa - Adelaia.. Adelaida, t'estimo i t'estimaré sempre! - mussito perdent el darrer alè. Reclinat sobre la seva falda, en Llàtzer besa per primera i última vegada les sines nues de la dona, mentre els seus dits aferrats a la roba blanca del vestit, senten la fredor al engrapar la neu de la muntanya. L'últim estremiment, li destesa el cos definitivament, i aquella mà closa que volia retenir la vida, s'obre igual que una flor, com si lliurés un ocell captiu a l’aire. Desbudellat, amb tres impactes de bala i les costelles enfonsades, acaba de finar, escolat sobre els vestits tan blancs de les neus dels Pirineus. Visqui per sempre la llibertat i la dignitat de l'home! Inert, panxa a terra, mig cobert pel glaç i les escorrialles de l'allau, el cos d'en Llàtzer té per delerosa companyia, el mastí blanc de can Sugranyes. La bestiola, atonyinada per les moltes rebolcades, se n'ha sortit indemne de tanta calamitat, mentre udola llastimosament per tota la vall del Ritort, encara té forces per a llepar-li el front, intentant un impossible reviscolament de l'home. Les càlides rellepades, han donat caliu i conhort al moribund. Al lluny, se senten veus que porta el vent, de gent que s'acosta. És ja migdia i una partida de rescat organitzada pel senyor rector de Setcases acaba de trobar les primeres víctimes d'un tràgic accident de muntanya. Una prematura oreneta, plana volant pel blau més alt del cel i completa el seu viatge de retorn, és quasi un avançat miracle. En Llàtzer ha obtingut el seu Graal i aquests vermells de sang que ara embruten el paisatge

122


prompte seran roselles d'estiu, ofrena ritual al continu recomençar de la natura i a l'avançament en l'actuació de l'home. Ara la història és el cercle tancat i trobar el final, ha estat trobar el principi. Talment com l'oroboros, la mítica serpent que es mossega i devora la cua i vell orfebre, amic meu, sàpigues emperò, que els múltiples tons que va prenent la grisor, aquesta aclaparant absència de colors tan descarada i inhumana, fan de peanya i cossol en el joiell de la vida, expressament per ressaltar l’esplèndida i refulgent realitat de la blancor. Damasquinat del blanc sobre el gris, etern i definitiu, Llàtzer.

CAPÍTOL 14 Vicens Marqués, rector de Setcases, just acabava de llevar-se la

casulla de la missa i els seus mudats i empolainats feligresos, pastors i

123


pagesos quasi tots, eixien a la plaça, xerrant animosament, de llurs indústries i negocis, intercanviant salutacions els més complidors, repassant la llista de defuncions, les comares, totes amb veritable desfici, quan tot d’un plegat, pogueren escoltar aquella trepa engandallada, el ressò amplificat dels ecos de les muntanyes, que venia de les llunyanies, retrunyint com un tro. Semblava allò, una furibunda espetegada, però, immediatament, la fressa anà seguida d'un barrim-barram atropellat, com si la mateixa muntanya s'esqueixés i la ira del cel baixés a la terra. Emmudiren de cop, esglaiats d'una primera sorpresa, tots, allí, esmaperduts, al pla de la plaça, quan de prompte, s'esbatanà la balconada de la rectoria i el mossèn, alarmat, s’abocà a la barana, cridant des de dalt. - Un terratrèmol!, és un terratrèmol!. Qualcú ha pogut prendre mal a la muntanya! Ja baixo, no us esvereu.. no us moveu...! Ja vinc, ja vinc... - i mossèn Vicenç recula a dintre, vist i no vist, com un llampec de turmenta, vers l'escala de la sagristia que comunica amb el reraltar de l'església, amb la idea de reunir-se prest, amb tots ells, a la petita esplanada. La gent començà a gesticular, a veure qui la diu més grossa, cridant fort, aventurant què carai havia estat aquell terrabastall, especulant sense fonament, sobretot les dones, que pareixien les més agitades i enceses. El capellà, comparegué a la porta, com un perdigot i s'afegí a la trifulga col·lectiva empès per l'atribolament general. I en aquestes estaven tots, sense entendre's ni gota ni mica, fent un batibull que déu n'hi do, quan irromperen a la plaça, dues dones que no havien estat a la missa i que venien revoltades, com si el mateix diable les seguís. Eren les de can Sugranyes i feien una fila les dues... amb el mastí fet una llàstima, bordant i brincant amunt i avall, amb la cua entre cames el pobre ca, talment semblava que ens volgués parlar assenyalant-nos quelcom. Les dones, amb el semblant alterat i la màscara de la tragèdia a sobre, descompostes com dues ploraires bíbliques, tan bon punt arribaren, s'imposaren a la cridòria general amb crits més forts encara, recaptant l'atenció del mossèn. - És el meu home, pare! N'estic segura, és el meu home! Correm-hi tots, pare...! Favor, poble de Setcases, correm-hi tots! - era la dona del més gran dels dos germans, la que es dirigia a la trastornada comitiva de veïns, al mateix temps que l'altra, la més jove, s'abalançava com una magdalena, als peus del

124


clergue, el qual, en veure-la venir, retrocedí atònit, trontollejant insegur, unes poques passes endarrera, sense poder impedir emperò, que la dona, caient de genolls davant seu, li beses els peus, amb l'estupor de tothom. - Perdó, pare, perdó! - farfollà per terra, entre somicons i plors, cosa que a l'instant, va fer reaccionar la primera, que es regirà vers ella, d'una revolada, per interrompre l’acció, imprecant-la ensems, amb vertader desesper. - Remei, què fas? no veus que ens perds?. Valguem Déu, Remei! - però la Remei continuà desolada, la submissió, als peus del rector. - No, Agnès, tots plegats, l'hem feta molt grossa i ara, Déu ens passa comptes. Només amb la veritat per davant, el poble ens ajudarà. Pare... hem fet un pecat molt gran, sabem que no mereixem perdó però, volem ajuda per salvar els nostres homes. I el gos udolà com un foll, enmig de la plaça, fent estremir tots els cors. Amb l’expectant i general silenci, ara l'una, ara l’altra, les dues cantaren de pla, tot el que sabien, que no era pas poc; Que si s'enduien a França, tot un carregament de santcristus i marededeus de fusta. Que si havien despullat tots els altars de Catalunya: Que si tan bon punt, els homes petjaren la ratlla de la frontera, un llamp brandà el terra, amb la santa ira del Senyor i llavors, un ai al cor les va ferir per dintre. Que si elles ja ho sabien, que si elles ja els havien advertit que allò, no podia pas ser... Que si el quisso, parlava dret com un home. Que si tots els homes, són sabuts i descreguts a no poder més. Que si patatum, que si patapam, cada vegada més embalades. Els pagesos, gent temorosa i apocada, xiuxiuejaven impressionats, sense saber com pronunciarse. Un dels que escoltava, era el senyor Claudi, batlle del poble i propietari prepotent d'un dels masos més importants de la contrada, home avesat a totes, gens amant de cantarelles i sortides de to. Aviat perdé la paciència i fent una passa endavant, decidit a reconduir l'assumpte pels viaranys de la terra, inquirí: - Vegem, m'esteu dient, bagasses, que heu robat la imatge de la Marededéu? Mal viatge qui us va fotre, on són els trinxeraires dels vostres marits? Les dones, tan brutalment interpel·lades, esdevingueren pàl·lides com el llenç guardat a l’arca i tal semblava que emmudirien per sempre, però... - Ca, senyor batlle, i ara! Què dieu? Nosaltres només aconduíem la somada a bastaix, fins als endins de França i doncs, senyor, què us pensàveu? -

125


s'entrebancaren les dues a la vegada. - Així no farem res. A veure, que parlí la més entenimentada de les dues - tallà el guirigall del duet, el senyor Claudi, i a partir d'aquí, tot fou una bassa d’oli. Sobreposant-se, la Remei agafà la veu cantant i de mica en mica, tots poguérem saber que els dos homes, foren contractats pel tinent Caballero Armas per fer la travessa, el qual, els garantí que la Guardia Civil n'estava assabentada i que tot el que anaven a fer, era de llei. De fet, els homes no les tenien totes, però havent-hi els "civils" pel mig... ja se sap, allò era segur, i no oferia dubtes. L'Església volia renovar la imatgeria de les seves ermites i per no ferir susceptibilitats, farien els canvis, amb discreció, els explicaren. Era un pla de gran volada que abastaria tot els Pirineus, a fi de modernitzar els santuaris de la muntanya. El projecte venia de molt lluny, hi estaven implicats molts peixos grossos de les altes jerarquies de l'episcopat i l’administració, segons el tinent, i per això, serien ben pagats. De no avenir-s'hi o anar-se'n de la llengua, ningú no en donaria ni cinc cèntims de la seva pell i anirien a petar, a la garjola de per vida. De matinada, els homes acomboiaren les mules tot enfilant pels camins de la vall Llòbrega, calia aprofitar l'emboirada general d'aquelles hores, per passar més

desapercebuts.

La

frisor

els

corsecava

l’ànim,

ja

que

abans,

inesperadament, havien estat sorpresos carregant les bèsties, per dos excursionistes de Barcelona, arribats de vacances, semblava, els quals demanaren deixar l’automòbil a sota cobert, durant uns dies. I a despit que no van recelar res, la seva sola presència ja era mal averany i podia fer difícils les coses. Resignats, decidiren obrar com si res, només una aparença natural podia salvar-los de complicacions. Mentre la Remei parlava, l’Agnès se la mirava en silenci, les llàgrimes li anaven cara a vall. Les dues, estaven sacsejades per tremolors i descontrolats estremiments. Era evident que no podien esperar. El gos, inquiet, no tenia consol, brut i magolat tot ell, corria neguitós, d'un cantó a l'altre, passant entre les cames de tota la concurrència, amunt i avall. - De matinada, el dia era rúfol d’allò més, i no semblava pas, que volgués esbargir-se. Les hores anaven passant lentament i nosaltres que sí, ben entretingudes en la bugada del dissabte, en apallar el bestiar de la cort, en

126


apeixar tota l'aviram, en... que no patíem gens ni mica, i ja ni recordàvem aquelles cabòries quan, ja ho veieu, de prompte, a mig matí, d'una bursada tot ha fet un tomb. Valgui’m Déu!, en sentir l'esgarrifosa tronada d’allà lluny, de nou, ens ha fiblat el patiment pels nostres homes. Allò primer que s'ha pogut sentir, han estat trets, sabeu?, i no vulgueu ni pensar, Verge santa!, el que haurà passat després, amb aquell baluern del mateix infern, que retrunyí per tot. - En efecte, jo diria que un primer intercanvi de trets, ha provocat un esllavisall general en algun punt de la muntanya. Cal pensar que després de la cruesa de l’hivern, la neu ha de trobar-se amuntegada a les altures i ara, amb el començament de la bonança, es fàcil provocar allaus. No sé què representa tot això però, em sembla que aquests nois se l'han ben buscada - precisà el batlle, circumspecte. - I ja el que ens ha acabat d'esverar finalment, és l'arribada del quisso. El gos els acompanyava, sabeu?, i maltractat com està, la pobre bèstia, ja ho veieu!, aparegué prest, moments després. Venia esperitat fuent com el vent i no parà d'udolar fins que el vàrem rebre. A l'instant, a les dues, ens va fer un salt al cor, puig que comprenguérem que quelcom molt gros, havia succeït, i sense cap mena de dubte, senyor, els nostres havien sofert una desgràcia. Feu-nos pietat, ajudeu-nos...!!! - clamà l’Agnès, concloent les explicacions de la Remei. - Sí, sí, naturalment que sí - contestà amb recança el batlle afegint a continuació, unes consideracions que li pesaven com una llosa: - Mal assumpte aquest amb la Guardia Civil pel mig, caldrà anar amb peus de plom, Agnès. - Nosaltres, senyor, som bona gent, com vos sabeu. No hem de témer res. - Potser sí, però els civils són gent forana i porten males puces, noia. - Ep!, no Claudi, no. No podem ser covards, ni ara és moment tampoc per a jutjar. Hi ha vides en perill, potser morts, estem malbaratant un temps preciós intervingué a la fi, mossèn Vicens i, amb el semblant ardorós, es dirigí al poble. - Vilatans!, germans en Déu, tan se val el que hi trobem i el que hagin fet, el nostre deure de cristià ha de ser primer de tot, ajudar el proïsme, com si de nos es tractés, però he de dir també, abans que un malentès us creixi als cors, que la Santa Mare Església, mai no faria escarni dels sentiments de llurs fills. Les

127


imatges que estimeu, alçades als cels per la devoció dels vostres pares, han de continuar pels segles dels segles, sent santes per a la vostra descendència. M'hi va la vida en el que us dic, germans, i parlo amb el cor a la mà i tota la meva fe. Ja ho veureu, el desllorigament dels fets em donarà la raó. Som’hi, nois, com un sol home, anem a cercar-los! - i l'assemblea reaccionà al punt, galvanitzada per les paraules del prevere. Poc després, i precedits pel mastí blanc, una caravana de mules i cavalls de bast, carregats amb pics i pales, mantes i tots els estris necessaris, per donar un primer auxili, enfilava els viaranys abruptes dels vessants del torrent de la Vall Llòbrega. Mossèn Vicens Marqués i en Claudi Plançó encapçalaven una partida formada per una dotzena llarga de persones, incloent-hi les dones dels Sugranyes i qualcun menut rebotat, que hi anava a fer el nas. El capellà, havia prescindit de la seva sempiterna sotana, en benefici d'uns pantalons de golf de pana i un suèter de llana, gruixut, de coll rodó, a fi d’avançar més còmodament, pel fragós terreny. L'altre, s'havia calçat a correcuita, unes botes de muntar sobre els pantalons i, sense ni tan sols treure's la corbata, es cobrí amb una gorra rústega per a preservar-se de la frescor dels afores. La gent venia darrera, també abrigada amb gorres i bufandes, manant animals i arreus. De tant en tant, podien escoltar els udols del ca, trencant el silenci.

128


CAPÍTOL 15 Vicenç Marqués, ah! en Vicenç, no, no era un home corrent, havia

nascut a València, al si d'una família benestant i, ja de ben petit, va decantar-se per la vocació eclesiàstica obtenint fàcilment, sinó entusiasme, sí, suport familiar per a les seves inclinacions. Home ascètic, rigorós i senzill, mai no s'havia abandonat als plaers mundans i aviat va ésser coadjutor per desig exprés del bisbe de la diòcesi, allà, a la parròquia de l'Atzeneta d'Albaida, llogaret valencià a prop de ca seua. Allí, fou volgut i estimat per feligreses i superiors, no en va era un capellà exemplar, destacant sempre per la modèstia i la prudència en actes i paraules. Sí, ben probablement, una altra haguera estat la seva sort si no hi hagués patit la sotragada de la guerra, que tantes vides i destins truncà. Sí, allí, com en tantíssims llocs, també l'engolidor de recels i represàlies, es desfermà al sí de la comunitat i l'odi féu presa a l'inconscient de la gent. Ell, home de sensibilitat a flor de pell, ho pressentí primer i ho veié després, confirmat en les mirades esquívoles d’homes i dones del poble. Només una catarsi col·lectiva podia deslliurar-los-en. La tropa anava pujant ja pels socosters de la vessant, un cop deixades darrera, feia molta estona, les aigües del torrentet. Avançaven amb fatiga i decisió, esperonats per l’ànsia de la urgència, sense permetre's cap respir, amunt tots com un sol home. I llavors, en aquells temps, sense saber ni com, ni per què, va tenir por, una por absoluta i cerval, irrefrenable, que l’obligà finalment, a deixar-ho tot i a fugir com si fos reu de delit. Va optar per amagar la condició de sacerdot, anant de poble en poble, contractat com a jornaler en les feines temporeres del camp. La rancúnia campava sense aturador, ja que l’anticlericalisme més conspicu era temps ençà, un tic característic en la tradició de les esquerres, circumstància que amb absoluta arbitrarietat, propiciava més d'una injustícia a mans d'incontrolats i provocadors. Era evident i inevitable, que manta vegades, paguessin justos per pecadors. Prompte s’integrà en una quadrilla de bracers, homes i dones arribats de qui sap on, que anaven a preu fet, guanyant-se les garrofes com podien. El desordre de la guerra, sovint posposava l'atenció i el

129


conreu de les terres, per abandó dels seus propietaris seculars, llavors se'ls feia difícil la vida. Tots els homes útils, eren al front, enrolats de grat o per força i clar, ell ja començava a cridar l'atenció, malgrat la discreció i les reserves del seu caràcter retret. Tot s'improvisava per atendre i donar solució a les necessitats més immediates i la fam i la misèria eren el ròssec que turmentava l'interior de les famílies. Aviat podria ser interpel·lat directament, per qualsevol company i no sabia pas com sortir-se'n. Segur, faria un paper ben galdós, ja que el poble no acceptava privilegis ni excepcions. Havia escapat de les flames per anar a caure a les brases. Estava desesperat, però d'alguna manera havia de tirar endavant. La comitiva anava seguint rost amunt, ara ja més lassament. La neu era dura, allí, dalt dels cavallons de la serra, però el sol brillava radiant enmig d'un cel sense màcula i tota la bromallada de l'alba s'havia resolt en un gran dia, com per art d'encanteri. Semblava impossible. En Claudi, era el darrer hereu d'una nissaga d'origen occità, establerta i arrelada als Pirineus, feia dos segles pel cap baix. Home culte però, pràctic per damunt de tot, havia cursat estudis de veterinària i era un important ramader de la comarca. Els Plançó eren notòriament reconeguts per la seva adhesió a la vella causa Tradicionalista i Requetè i d'aquí derivava, precisament, el seu actual compromís polític amb l'administració d'aquelles contrades. Mentre xano-xano, anava caminant al costat del rector, el cap li barrinava al girientorn d'aquell curiós embolic, coneixia tots els civils de la comandància de Camprodon i tenia ben present, els contactes del tinent amb els cercles falangistes de la ciutat. La imatge d'una possible conspiració d'aquella patuleia espuria de pervertits petimetres, començà a fer-se-li evident. O era quelcom de més volada?, qualcun càrrec de la benemèrita? Només faltaria...! Fos com fos, allò era una espoliació a la terra i la religió que no podia permetre. Un dia, una nit ben avançada la vesprada, estàvem tots estirats al tros, dormint al ras, dispersats per aquí per allà, després de la jornada esgotadora recol·lectant a mà, la fruita dels tarongers. Les olors exacerbades dels cítrics perfumaven les essències més intimes de les foscors, sota una celístia en lluna plena refulgent i els grills posaven suau sordina, al fons del silenci. En Vicenç anava pesant figues, recreat en l'amable placidesa del moment i,

130


primer, a penes si fou capaç de destriar, les projeccions del somni dels amanyacs ben reals, d'unes mans menudes, cada cop més agosarades i atrevides, sobre el seu cos inevitablement, en solfa. Agafat en fals, temia i ajornava la decisió peremptòria d'obrir els ulls, suava copiosament, retenint-se, i l'altra, ajaçada al seu costat, insistia i insistia, cada vegada més barroerament. No podia admetre, Déu meu!, l’insòlit despropòsit de l'acost i la nit feia de les seves, com sempre. Era home fort i fet, depassats ja els vint-i-cinc anys de sobres, però semblants afers i maniobres, li venien completament de nou, no havia tingut cap mena d’experiència sexual. Foren instants irreals i sense temps, quan els llavis de la dona li fregaren les temples, amb furtiva suavitat, llavors no pogué més i esclatà, però en obrir els ulls, per encarar-se amb la realitat, l'altra, d'una bursada, li descordà la bragueta que li feia de vet a la indiscreció de la carn i la concupiscència dels sentits, valgui’m Déu!. Era una xicoteta mig agitanada i bruna, que bellugava viva com una serpent, de negres i llargues bleves caient-li sobre les espatlles, de foscos ulls brillants, que amb prou feines, aparentava catorze anys mal complerts, de formes arrodonides i plenes, gens exuberants emperò, perquè el cos nu, encara era de nena. En presència d'en Vicens Marques, el dimoni prengué forma. Ai!, aquella criatura abominable, era un súcube escapat de la cort de Satanàs per a temptar-lo, i, davant l'evidència de l'escomesa i amb els ulls esbatanats, encara tingué prou coratge per ensems, tractar de subjectar-la i preguntar-li: Però noia, què fas, boja?.... No veus que et perds?.... La seva contendent es revoltà i porfideijà com una gateta en zel que només ronxà – T’estimo, t’estimo...! - esglaiant el pobre capellà que no sap què fer, ni com fer-s'ho per desempallegar-se'n airosament. - Fuig d'aquí, desgraciada, el que vols és pecat? - les forces de la jovencella eren inaudites i estranyes, era impossible dominar-la totalment i la situació evolucionava perillosament. No eren sols allí, la resta de la colla, jeia disseminada pels voltants i en qualsevol moment sorgiria la catàstrofe. La réplica de la mossa fou una vergassada per ferir la seva covardia: - Ara no hi ha pecats, ja no hi ha capellans! -

131


- Tu., tu ets el pecat! - però era massa aguantar la pressió del cos d'ella sobre el seu i defallí en l’últim intent agònic, d'esquivar la sobrecàrrega de l’abraçada final. Esborronat, sentí per uns segons, el refregament del membre erecte en lliscar-lo dificultosament, sobre el pel moixí del baix ventre i l'entrecuix de la femella, el palp i el tempteig, just apuntant el forat, ran els llavis humits de la vulva i... llavors, inesperadament, la noia, de sobte, canvià el sentit de la travada, intentant ara, retirar-se, tractant d'incorporar-se per distanciar els sexes. Vaja, al final, resultava que la nena era tan sols una precoç i imprudent escalfa braguetes, que just semblava, que s'encetava en les arts de l'amor. La noia, s'havia passat de rosca i ara l'home, fet un boc, havia perdut l'oremus com arrossegat pels instints de les bèsties i ja no hi podia fer res. Era el diable. Desenfrenat, trencà la riota mofeta i poca-solta de la mossa quan s'alçava per tocar el pirandó, i l’engrapà, fora de si, per les natges, amb el decidit propòsit d'atreure-la i clavar-li tota la virilitat del cos. Amb força i mala bava, una, dues i tres vegades, vinga!, volent fer-la malbé, volent fer-li mal, deixà la sementera de l'odi a la ferida del desvirgament. En rebatre-la violentament, un cop ja enllestit, a terra, com si fos una brutícia, veié la resta de companys de colla, atansant-se amenaçadorament, per intervenir-hi i s’alçà, cames ajudeu-me, eixordat pels crits de la nena violada i dels altres, que venien a la seva ajuda, i just a temps per sorprendre'ls tots, s'obrí pas, tombant a empentes, els primers amb qui topa. Corria com un foll, camps a través, entre els tarongers, emparant-se en la nit, esquivant o entomant estoicament, tal com venien, les pedrades de l'escamot que el perseguia amb pals i garrots per linxar-lo allí mateix. I el deliri només començava. Embardíssat, saltant marges i sembrats, de xamba, al mig de la foscor, prompte reeixí a despistar els que volien capturar-lo i fer justícia. En arribar a la carretera d'Alacant, seguí sense afluixar la correguda fins als ravals de la mateixa ciutat. Encaparrat, furgant en records no prou llunyans , el mossèn i tota la resta de la partida que el segueix, ja són a prop de les Roques d'en Marcer i encara no han trobat res. El gos fa estona que no es veu i en el paisatge no apareix res estrany que faci sospitar una tragèdia. El batlle ha adoptat una expressió ferrenya i preocupada; les dones dels dos germans contrabandistes,

132


abandonat el ploricó que a tots va commoure, avancen decidides. Ningú no gasta conversa, enjòlits i en suspens, a veure què ha passat. El capellà, ja ben entrada la nit, anava com ànima en pena, que porta el diable, pels primers carrers de la capital provincial. Estava esborronat i sense entendre l'absurditat de tots els últims esdeveniments, que li havia tocat viure. Acabava de palpar en pròpia carn, tota la precarietat del destí de l'home i no podia, se'n feia creus, no podia avenir-se de la seva reacció. El cansament físic i tota l'angoixa anterior passaren a segon pla, substituïts, per un immediat rau-rau a dintre, que el feia morir, sí, morir, morir de vergonya. Òbviament, cada persona té els seu lloc al món. Aprofundir en el paper que a cadascú li toca viure, és exigència moral i palmària responsabilitat. Ell, en canvi, era un fugitiu, un desertor. A qui culpar, doncs, si tot el que li passava, era conseqüència de la pròpia abdicació? Allí cadascú jugava el seu paper, ell no. De prompte, els renovats planys del quisso van parar en sec - Ei!. els lladrucs venien de la dreta, allí, més avall del corriol que anem seguint. El so prové d’allà, potser vora les déus d'en Sitjar o de més enllà encara, qui sap si, de les antigues mines de la Roca d'en Turon? Escolteu, feu-me atenció, caldrà seguir per la pista, fins a ben a prop, de les fonts dels Soms i després anar baixant pel dret, vers el riu Ritort, a l'altre vessant de la serra. Seguim al gos, ell ens marcarà la ruta. Vinga, nois! em sembla que ja hi som! - I tota la comitiva obeí els requeriments del mossèn amb renovats esforços. En Vicens Marqués, no pogué evitar el sobresalt, quan en el vagareig noctàmbul pels carrers d'Alacant, anà a petar davant, front per front, d'una comissaria de policia, o potser, era el local d'algun grup polític esquerrà que voluntàriament havia assumit tasques de seguretat? No, no, no ho podria precisar i tant li fa, tot seria prou dolent, el cas és que, no dubtà a entrar-hi, amb la idea presa, d'entregar-s'hi i acabar amb la tortura de la seva degradació moral. No podia més. Era un local esvinçat i vell, on es trobaven en aquell moment quatre o cinc homes ocupats teclejant rònegues màquines d'escriure o remenant fitxers. Munts de paperassa s'apilaven sobre les taules i l’atmosfera era enrarida per esfilagarsades emanacions, provenint de diverses cigarretes fumejant als

133


cendrers. Quasi tots anaven uniformats, vestits amb les granotes de les milícies populars, o bé de paisà, en mànigues de camisa. Al fons, tapant un pany de paret despintat, la bandera tricolor de la República i a sobre, un rètol, "Comitè Antifeixista". Tot tenia un aire auster, provisional i precari. S’atansà al més proper, un xicot de la seva mateixa edat, si fa no fa, i ves, fins i tot, d'un cop d'ull, curiosament hom l'hauria pres per son germà, de tant que s'assemblaven. Carai, no saps per què i a vegades hi ha persones que, sense venir a tomb, tenen una certa retirada o és quelcom significatiu? - Vull fer una denuncia! Quan arribarem a prop dels contraforts de les fonts d'en Soms deixarem, com havíem decidit, la pista, i començarem a davallar pels pendissos de la muntanya, entre avets esparsos ben coberts de neu. Els homes subjectaven les bèsties pel morrió i anaven contenint les cavallerisses, a fi d'evitar la relliscada fatal que ens precipitaria avall, rodolant per perilloses tarteres, fins qui sap on. No érem gaire lluny del mastí, però encara no veiem cap senyal de la famosa esllavissada - Pareu compte i feu atenció! - brama en Claudi, que no les tenia totes, als homes que el seguien, homes bregats a fer travesses a banda i banda de la frontera. L'altre eixorbà la vista distretament, de sobre la taula, mirant-se'l fit a fit, sorprès per la sobtosa irrupció, tot repetint-li interrogadorament: - Vols fer una denuncia? I doncs...? - Sóc capellà, coadjutor en la parròquia de l’Atzeneta d'Albaida... - Molt bé, i què? Jo, abans era comptable en una empresa de filatures. Veus aquell d’allà? Sí, sí. el que li falta un braç, el mutilat, era agent d'assegurances i aquell més bru, paleta. La guerra ens ha canviat a desgrat nostre. - Vull dir que... - Sí, sí, ja ho sé. Dóna'm el teu nom. Com et dius? - Vicens Marqués García, per servir-lo, senyor. - Vinga, vinga, company, aquí ja no servim ningú. Tal com et deia, Vicens, hem canviat les coses.. - Perdoni, jo... - Ensenya'm la documentació, he de comprovar-la. Au, va, passa'm la cartera! li demana peremptori, fent un gest brusc amb el braç. I en Vicens, rebusca en

134


la butxaca del darrere, la bitlletera, on du tots els efectes i la dona a l'altre, perquè li regiri sense cap reserva, davant seu. I naturalment, així ho feu el seu interlocutor, abocant-ho tot, damunt la taula, examinant cada cosa amb detall minuciós. - Són fotografies de família, records - digué quan les veié a les mans del milicià - Vaja! - Els pares quan es casaren, í, aquest sóc jo, de petit, fent la primera comunió. Aquesta, correspón al dia que m'ordenaren sacerdot amb una colla d'amics a València. - Celebrant-ho? - Si, és clar... - Be, deixa'm consultar uns informes que ens han arribar recentment. No toquis res - Amb el meu assentiment s'alçà, deixant esbarriades i escampades sobre la taula, totes les meves coses més personals. La vella i gastada cartera buida s'estremí, bufant-se ella sola i s'entreobrí com si es desinflés, mostrant els departaments sense res. I no sé per què però, vaig sentir-me penosament vexat. De cua d'ull, el veia remenant els fitxers, cercant no sé què. Ja no patia, no sentia res. Era com un ésser amorf. Tot m'era ben bé igual i esperava el pitjor, fred i tranquil. No tardà en retornar a la taula i sense dir-me ni ase ni bèstia, començà a retornar amb parsimònia, totes les fotografies i papers dintre la bitlletera per passar-me-la seguidament després, a fi de que jo, me la guardés a la butxaca, assenyalant-me: - Estàs de sort, estàs net. Ja te'n pots anar. Fuig d'aquí! En Vicens Marqués romangué astorat. Allò no rutllava com ell havia previst. No podia ésser! - Però, però... sóc sacerdot, ministre de l'Església catòlica... - La República garanteix la llibertat de culte, dintre el territori que controla i tothom, frueix del dret de creure i pensar com li plagui, si no coacciona els seus conciutadans, és clar. - Jo creia... - Només una denuncia de connivencia amb l’enemic, faria que t'engarjoléssim, però primer caldria provar-ho en un judici popular, naturalment. Sols tens un

135


problema, Vicens, i és que la teva lleva, fou mobilitzada ja fa temps i tu quan vas ser requerit, no t'hi vas presentar, oi? Això és greu. Ets un trànsfuga. El milicià de guàrdia d'aquella nit, feia un servei rutinari i no tenia pas cap predisposició especial contra el mossèn, però tanta insistència, li feia suspicàcia i fins i tot, malgrat no es volgués complicar la vida, se sentí per moments, en evidencia, davant tanta temeritat. Inevitablement, al final, la concreció de les grans consignes es reduïa a aleatòries decisions personals i... Perduda una primera ocasió per la esquitllada, propiciada per ell mateix, que coi!,... ara, de sobtada, la situació havia giravoltat noranta graus i encara empitjorava perquè el capellà semblava boig. - Company, t'equivoques, agraeixo la lenitat amb que em jutges, però... no fa pel cas, no m'ho mereixo. Sóc una mala persona, un malfactor, sóc quelcom més que un simple trànsfuga del vostre exèrcit, he violat una nena de catorze anys i he vingut a pagar-ho, entens? No, no mereixo compassió, ni cap condescendència, he de pagar el que ningú pot perdonar, carai! El milícià feu uns ulls com unes taronges quan li anà relatant amb detall, les penoses peripècies viscudes només, unes hores abans i progressivament entenebrí el semblant, no s'ho podia creure. Si l'haguessin punxat, no li haguera sortit sang, però, sobreposant-se, aventura amb convenciment: - Els desertors poden ser condemnats a mort - reblant així paorós el silenci que en seguí. Anem descendint dificultosament, enfonsant-nos fins als genolls, moltíssimes vegades, en una neu flonja i llevadissa, quasi, quasi com un borrissó. Les dones, flagel·lades per la frisança, fan les pobres, unes carones tan lívides com la mateixa neu de les altures, en contrast evident, d'una manera absolutament terrible, amb els colors negres de les seves vestimentes. Davallem lentament pels esglaonats pendents que de mica en mica, arriben a les fonts del Ritort, dintre un gran amfiteatre natural, sota les Picatoses, i albirem arreu, enllà les llunyàries de la fondalada, la vegetació enfarinada d'avets i pi negre. Contenim com podem, els animals mig espantats i retenim la nostra pressa humana enartats per la llei de la muntanya imponent, vers els enfonys del món, vatua el cel! - Mireu, mireu! - darrera uns immediats promontoris granítics, apareix una

136


llenca en el rost del pujol, totalment al descobert de neu, com si fos una destrelada sobre el terreny i que arriba ben avall, on s'amunteguen lluny, tot un fotral d'arbres estellats i esmotxats, rocs i pedres de totes les mides i molta neu apilotada i bruta, tot plegat, fet un garbull de mil dimonis. Dalt d'una penya, el quisso, hieràtic, grinyola sense consol - Allí, allí.! Claudi, mireu-vos-ho amb els prismàtics, a veure si els veieu! - assenyalà el rector a l'altre, el qual seguidament, inspeccionà les distàncies, amb els binocles de campanya per escrutar-hi qualque cosa esperançadora. Els ulls de tots aquells homes ferrenys, fets a la serena i al terròs, prengueren un brill d'emoció quan, emplaçats pel braç imperator d'en Vicens, abastaren ansiosos el signe de la vida en el regne de la incertesa, tan proper. I el silenci nua les mirades dels dos homes, travant la situació insuportable que ara s'ha creat entre els dos. El milicià, lacònic i reservat, treu paper de fumar, tamborineja uns segons, amb el llibret damunt la taula, l'obre i n'estira un full, que carrega amb picadura de la petaca. Després de anivellar i ensalivar-se'l curosament, se'l cargola, fent una bona cigarreta. Tanca un dels dos, caps amb minuciositat continguda. - Fa una cigarreta? - li diu al final, maquinalment, resolt a rompre el glaç perquè, evidentment, no sap com encarar-s'hi. - Gràcies, no fumo, no he fumat mai. - Au, va, no ve d'aquí, Vicens! Ja t'has estrenat en moltes coses, fuma! - li fa passant-li, vulguis o no, la cigarreta per acte seguit, fer-se'n un altre per a ell, també amb igual parsimònia i gansonería, mirant-se'l desafiant, amb menyspreu creixent, tot observant-li les reaccions. - No podria... - mormola el mossèn - Fuma, et dic! - un cop enllestida, se la posa als llavis amb un gest brusc i encén un llumí que acosta primer, a la cigarreta del capellà, el qual, obeint, a penes, si la pot sostenir entre els tremolors dels llambrots i la imperícia de les mans per manca de costum. - Pipa, pocapena! - I així obligat, l’atribolat Vicens, acaba aspirant el fum de mala manera, entre estossecs i basques. El milicià encén a continuació, la seva, amb el mateix llumí i expulsa uns vagues i difusos fumerols, al costat de la taula que immediatament prenen cos

137


amb les repetides i apurades pipades del fumador, i sense mes dilació, s’aixeca sense alterar el seu posat circumspecte, decidit a encarar-se amb la singular visita que li ha caigut del cel. - Sí, mossèn, sí, tens raó, em sembla que efectivament, podem fer-te el servei que has vingut a cercar, no faltaria sinó - i en dir això, ell que recerca a dins, treu unes manilles que col·loca d'una ràpida bursada, als canells del desprevingut clergue. Vulguis no vulguis, l'enrenou ha provocat l'atenció encuriosida de la resta de companys de guàrdia. - És un desertor que ha vingut a entregar-se. D'un salt m'arribaré a la comandància militar amb el camió i els el portaré - explícita el milicià, amb veu alta perquè se n'assabenti tothom de la oficina. - Ei, Palau, t'acompanyo? - s’ofereix el més proper, amatent. - No, no., no cal, m'ho puc fer sol. Som pocs ara mateix aquí i cal afanyar-se per treure'ns la feina de sobre, com més aviat millor. Aquest assumpte no ha d’entorpir-nos el més mínim, ni tampoc ha de ser excusa per distreure'ns. - Però... - No us preocupeu, carai! tardaré poc i ens estalviarem explicacions. El remetré a la jurisdicció dels militars i ja faré l'informe pertinent a la tomada. - Vinga, tu, aixeca't, que és tard i vol ploure! - sense encomanar-se a cap més devoció, eix al carrer, empenyent pel braç, al pobre coadjutor, i deixa la resta dels companys bocabadats i sense fer-se càrrec gairebé, del que està passant Però no reeixiren d'un primer intent, d'apreciar-hi evidencies de bèsties o persones entre tota aquella ensulsida de morrenes, troncs arrancats de socarel i terrossos de gel i neu que, per tones, s'havia somogut lliscant muntanya avall pel talús. Caldrà acostar-s'hi mes. - No, no hem de desesperar. Ja els trobarem! Nois, això no ha passat per causes naturals, és evident. Fem-hi doncs, una ullada ben a prop - proposà el rector, aventurant: - Deuen estar mig tapats i malferits. Vinga, no defallim ara! I el grup anà avançant, sant tornem-hi, pels drets quasi contenint la respiració, prenent tota mena de precaució i més, vers el peu de la congesta formada tan recentment, amb tots els detritus caiguts de més amunt. El gos vingué a rebre'ns fent gran tabust, saltant embogit com una cabra, d'aquí cap allà, de nou, igual que a la plaça de Setcases. Anava i venia, afuat d'un cantó a l’altre,

138


clapint i fent remucs. No tenia consol la pobre bèstia, volent esperonar la gent. Era ben cert, quasi parlava, i en Claudi encara no hi clissava amb els prismàtics per més que ho intentava, i jo que vaig i gairebé ensopego de trompis, per terra, com un taujà poca solta. Tots, vencent les dificultats, tractem de seguir el quisso, ni que sigui amb la mirada, evitant fotre'ns de cap pel pendent, arriant la ruera d'atzembles, cor fort ben escurçades les regnes, baixant per les regateres fetes en el rossolar de l'enfonsament de tot el runam i les neus acumulades de l’hivern. - Allí, allí...! - carina de nou el batlle - Són ells! Ara sí que els veig! Hi ha cossos mig colgats, entre els arreplecs de la neu i fins i tot... sí, sembla...? qualcun belluga, està viu!! En girar el cap bruscament, vaig trobar-me, lloat sigui Déu!, amb el mateix capteniment, sí, amb les dues dones dels Sugranyes, l'igual esguard que, imagino, per dir-ho tal com sembla, posarien la Maredeueta i la Verònica quan vetllaven la passió del Senyor. Mireu si n'eren aquells ulls de tristos i esmarrits i mireu si en fou de punyent la fiblada d'esperança que les va llofrar en un batre d'ulls, en rebre tots plegats la nova del bonàs d'en Claudi amb els prismàtics. Talment com un bri de confiança que servia per destravar els cors atenallats. Què carai! Sóc home pietós i sempre cerco senyals del cel a pertot. Jo mateix obrava commogut, esperonat per esdeveniments que ens depassaven de molt llarg. Ara, a la fi, aclarirem el misteri de les imatges arrabassades, i jo, Vicens Marqués, senzill capellà d'una parròquia de muntanya, esquivat de tots els móns, sí senyor!, podria redimir-me de tantes vergonyes. Ara, ben segur, plantaria cara a qui fos, per a defensar, fins a la mort si fos necessari, la veritat i la dignitat del poble humil. Gràcies, bon Déu, per una nova oportunitat d'ésser i de servir. Rebatut d'un cantó a l'altre, com si fos una pilota al trinquet, no paro a cada revolt, a cada canvi de rasant, a cada frenada brusca, d’aquí cap allà, de rebre trompades, sotraguejat sense cap mirament, pel conductor. Arreplego totes les batzacades del vehicle i no puc valer-me, emmanillat com estic a la plataforma del vetust camió, trontollant i mancat d'estabilitat per camins i carreteres intransitables, lluny de la ciutat. Ara ja ho sé, no anem pas a la Comandància Militar i tot aquest turment, forma part d'una escenografia preparada. En

139


aquestes circumstàncies en que la immediatesa dels patacs, absorbeix tota la meva atenció, no tinc ni idea, del temps que fa que correm, però em sembla que fa molt. De sobte, un garranyic que quasi m'estaborneix en estavellar-me contra les parets, frena l'enfollida marxa. Empiocat, sento com s'obre i es tanca, la porta de la cabina del conductor, llisca el forrellat de la portella del darrere i, finalment, el bolquet hidràulic m'escup, trabucant-me rodolant per terra, sota la part posterior del camió. Mig inconscient, encara tinc esma per adonar-me de la ràpida maniobra del vehicle, que, fent esguellar les rodes, se'm queda davant per davant, encarat per enfocar-me directament amb els llums. El milicià acciona el fre de mà, para el motor traient el contacte, salta a terra i se m'atansa rudement, agafant-me pels cabells amunt i m'incorpora d'una violenta estirada. Ràpidament llevat de les manilles, m'aparta d'una forta empenta, un pas enrere per seguidament, encanonar-me amb una pistola que empunya decidit. I quedem així, jo fet una llàstima i ell amb l'arma a la mà, de nou fit a fit, reprenen el frec a frec de la comissaria. Tot ha passat en un tres i no res i sense temps per a reaccionar. Deu ser ja molt avançada la nit, a punt d'alba, no... perquè encara és tot fosc però tampoc del tot si he de ser sincer, mitiguen l'obscuritat ensems, una serena estrellada a sobre nostre i una estranya i continuada llampegadissa trencant els horitzons,

allà

lluny.

Una

esmorteïda

tronada

intermitent,

esquerda

l'aclaparador silenci d'un paisatge rústic de seca, ple d'oliveres i garriga, ara que l'enervant soroll del motor del cotxe ha emmudit. - És el front, Vicens - precisa el milicià que tan se m'assembla i m'estalvia la lògica deducció - L'indret on acaben tantes esperances - continua amb recança infinita. - Jo no en sóc pas culpable, Palau - l'interrompo, atrevint-me per primera vegada, a treure'l de l'anonimat burocràtic que tant me'n separa. Sorprès, parpelleja imperceptiblement, però té present que el seu nom ja ha sonat a la comissaria abans de sortir i no s'immuta, i, si més no, tampoc no desautoritza aquest tracte personalitzat.

140


- Vosaltres, els capellans, pregoneu conformitat contra qualsevol idea de veritable canvi, però si molt us convé, no gasteu manies per aprofitar-vos-en, després ja trobareu excuses que us exculpin, oi? És l'ignorant qui no tindrà mai arguments que el justifiquin, Vicens - li precisa. - Palau! - Perdem la guerra, company, però tu no celebraràs la victòria. La cara és ferrenya, com cisellada en granit, els ulls grisos com acer laminat, la pistola se'ns interposa total i imponent, a només un pam del meu rostre. Comprenc que no hi tinc res a pelar i que ha arribat la meva hora. Desencaixat, comencen a petar-me les barres quan encara balbucito. - Jo no sóc l'enemic!

*

*

*

*

La xicoteta mig agitanada i bruna que amb prou feines aparentava catorze anys mal complerts, vola sense escarment de flor en flor, com una capriciosa papallona, feta un pendó, la resta de l'any i tal semblava que aniria a mal borràs de tanta dissoluta i ardent promiscuïtat amb tothom, però, què hi farem! tant el càntir anà a la font, que al final s'omplí fins a vessar. Aquell capet verd no hi capissava gaire i al capdavall, ja no hi tenia res a perdre quan, de cop i volta, per aquelles coses de la vida, enfigassà la voluntat d'un pobre xicot que no se'l mereixia, treballador ell, com qui més. El noi, al principi, no li tenia voluntat, però després s'hi ensopegà, com us dic, caient de quatre potes i, què voleu!, l'instint de la xiqueta en feu la resta. Per escarní de gent benpensant, es casaren a cuita-corrents, amb un prenyat descomunal a la panxota, de vés a saber qui, que feia enrogir qui se'ls mirava. Lluny d'avergonyir-se'n, ells, provocatius i riallers, eren així, ho mostraren al públic com si allò, fos el mateix ventre de la felicitat. La parella, un cop acabada la guerra, volia emigrar a Alemanya, però no anaren més enllà de Ciutat Badia, malvivint en una barraca improvisada, que acollí, aquells primers anys que no recorden. Ell, féu de manobre en una construcció, després de paleta pel seu compte i, al final, de contractista a escarada, a la Barcelona de l'alcalde Porcioles. Quan després de la nena que plorava sempre, vingué la bessonada, ja vivien en un pis del Guinardó, plenament aposentats. Encara pariria la noia, com una

141


conilla, dues vegades més, però ara, ja feta una senyora respectable, té una neta, que n'és el viu retrat eixelebrat. Ben instal·lats en una dolça seixantena que encara no ha sadollat del tot, ni l'abraçada ni el rebrec, descansen les carns revingudes, sobre un matalàs ensorrat a banda i banda pel pes dels seus respectius cossos, tots dos galiassos i polposos. - On són, amor meu, aquells tarongers de València? - li pregunta ell, en la foscor, més enllà del temps i les distàncies. - Ves, ara, quines coses em retreus? - les carns són flàccides i la són les venç al llit, pensa ella. Ara els dos faran figa i roncaran, sense esmerçar-hi un pensament. Sí, sí, a vegades, els allunyaments són esfereïdors i fan tremi, oi que sí? Finalment hem recalat a les vores, de l'extens delta format per l’al·luvió de les neus carretejades per l'allau sobre una de les terrasses inferiors del pendís de la vall de Ritort. Arribem flanquejats per l’intrèpid mastí blanc que, a voltes, amb les seves anades i vingudes, recorda el mític NONELL d'aquestes contrades. Borda com si parlés, frisós per demostrar el que tots temem, pobre bestiola. Vaja, resulta que en Claudi no s’enganyà amb els prismàtics, tenia raó i prompte ensopeguem amb els primers dos cossos inerts i mig colgats, tal com avisa el senyor batlle. Son dos "civils" completament macats i cosits, a frec de roba, per trets d'arma de foc. De seguida, amb pales i com podem, llevem la neu i les runes que els entorpeixen i els estirem boca amunt, sobre les mantes que ja portem amb aquesta finalitat. Escarramicats, treballem en silenci, commoguts sabent que no hi ha res a fer. L'envergadura de l'accident ens ultrapassa però no defallim, esperant el miracle impossible. Hem de trobar la resta. - Socorro, socorro... me muero...! Muero como un perro! ayuda, por favor, ayudadme, Dios mío!... - agònics crits trenquen el respecte als morts, fent-nos alçar les mirades. No cal res més, saltem de ressort, tots plegats, acudint al reclam de la vida, i trobem més enllà, el cos d'un tercer home, debatent-se per eixir del pedruscall i la neu. - És el sergent de la Guardia Civil! - apunta en Guillemet de can Bou, que també ens acompanya entre els voluntaris de la vila.

142


- És el sergent Martin Guerrero! - confirma en Claudi Plançó, batlle de Setcases. - De genolls, Vicens, agenolla't!! Perduda tota dignitat,

empès

pels temors més incognoscibles de l'home,

fascinat per l’horripilant visió de l'ull del canó que m'apunta, lentament m'ajupo, m'ajupo fins a fregar el terra, de genolls, tal com demana, tal com m'imposa. Malgrat reconèixer en el fur intern, que jo mateix me l'he buscada i conjecturant el previsible desenllaç que s'acosta ja, no puc evitar els tremolors irracionals que acompanyen aquestes situacions extremes. De què valen les lamentacions quan ja tot és irremissible? - Segons els vostres cànons, el moment és solemne, Vicens, magne. El més transcendent, sens dubte, de qualsevol existència personal, però... mira, noi, si m'ho permets, avui, tot això, ho farem un xic diferent. Per una vegada capgirarem els papers, si, jo faré de sacerdot, i tu, de feligrès. Has de prendret’ho com una lliçó d'humilitat, perquè en la marxa, no sempre un, ha de menar les regnes, veritat? I es clar, com no podria ser altrament, invertirem el sentit de la cerimònia. No entenc de què parla, ni què s'empatolla, però percebo com el dominen la crueltat i l'agemoliment com si fossin mossegades de fera al palpís. - La de vegades que t'has esmerçat a magnificar el valor simbòlic de la redempció i has mostrat als fidels, des de l'altar, la sagrada forma, com a signe de vida! Doncs, mira, jo he de fer tot el contrari, representa que t'he de ser el portador de la mort. La bala serà l'altra eucaristia, la contrària, comprens?, el viàtic definitiu, vers el no ser. Vicens, és l'última missa, posa-hi doncs, tota la devoció de què ets capaç i és clar, tu mateix, si vols, resa't les absoltes, puix que la soledat és ta única companya i l'infern t'espera delitós i et vol rebre encara que no ho creguis, també en estat de gràcia i vestit de festa, per donarte la sort que t'has guanyat. - Compte! No el toqueu!, aquest home està malament. Apartem-li primer, tot el pedruscall que el cobreix, sense moure'l - I en efecte, amb les mans i com bonament podem, retirem de sobre, tota l'amalgama de cantals i neu terrossada que el tapen parcialment. Descobrim un cos totalment contusionat, amb uns quants impactes de bala igual que els altres "civils", i tot el costellam

143


enfonsat per l'envestida de la llavassada. No es pot ni tocar, respira amb dificultats i té els ulls vidriosos a les envistes del traspàs. Comprenem que no hi ha res a fer, l'home se'ns dessagna per moments i tots els nostres esforços per salvar-lo són debades. Emperò és la lenta agonia d'una carnadura forta i cepada que, a la fi, més tard o més d'hora, esgotarà tota resistència, tal com una flama a la xinxeta, que aprofita el ble, fins a quedar-se definitivament negada a sobre l’oli. Només resta donar-li un bon desig per insuflar-li força i conhort.. i, almenys, facilitar-li el trànsit al després. Algú, enervat per la penosa evidència, proposa: - Pare, doneu-li a besar l’estola, doneu-li el viàtic, que se'ns mor! Senyor, se'ns en va! - i efectivament m'hi apropo disposat, però... - Què t'emboliques...? - intento replicar, i ell, aprofitant el desconcert que em produeix tant d'escarni, ràpid fa un gest, avança el braç i, de cop descuit, trobo el canó de la pistola, ficat sota el nas, introduït i ataconat dintre la boca, progressant lentament cap a la gola. Esbalaït, resto penosament agenollat, als seus peus, xumant el canyot de l’arma. En sentir tal coment al seu redós, espeternega el moribund, forcejant amb el destí, i crida, des del terra, les que seran les seves voluntats darreres: - No, no! Señor alcalde, señor alcalde! Venga por favor, acérquese! - l'home d'alguna manera, s'ha fet cabal de qui som i què li passa, i fa el cor fort. Endevino que opta per altres prioritats, que cal respectar. - Mosén, no se lo tome a mal, nada tengo en su contra y aprecio y respeto su condición, pero sucede que toda mi vida he sido un descreído y ahora tengo otras urgencias que tratar - el bleix de la respiració se li torna desmaiat degut a l'esforç de què fa gala. - Ya habrá tiempo, si usted se aviene a ello y a mí me queda todavía resuello para platicar y si no... pardiez!, nada se habrá perdido que no se avenga a razón. He de enmendar primero, entuertos y trapisondas que mi propia pillería ha propiciado en perjuicio de terceros. Ell, empitrat endavant, jo, vinclat endarrera, els braços oberts i estesos com un santcrist penjat a la creu, els ulls fora de les òrbites i els cabells eriçats per efecte de l'electricitat estàtica que se m'ha congriat a sobre, en un instant. Ell, persistent i dominador, implacable i despietat, va seguint-me el modulat caient

144


arquejat del cos, a poc a poc i sense afluixar el més mínim, fins que jo romanc petarrell com un gargot postrat als seus peus. - Què carall esperes, bacó, si has violat una dona? T'has tirat una criatura, Vicens!. Em repugna, però no faig res més que reproduir quelcom que tu ja has fet primer. Has de saber el pa que s'hi dona i purgar en pròpia pell. I doncs, què et pensaves? Quina idea en tens de la justícia? Imagina, imagina què s'ha de sentir, quan ets assaltat i obligat a sotmetre't a la forca bruta, sense poder escapar de l'acuit d'un ésser més fort que et domina. Imagina per un moment la penetració del gland, del membre sencer, viscós esquinçant la carn, dintre teu. Com si rebessis una dejecció immunda, la bala serà l'ejaculació que et negarà tots els sentits i t’apagarà les llums a l'orgasme final. Imagina!, imagina la comunió impia, mal clergue, imagina!!

La determinació li és llei segura i és gran la seva punya, però... no sé, si nosaltres ho podem permetre. - No hable, sargento, ahora ya nada tiene importancia. Descanse usted, que bien se lo merece. En revoltar-se a la contra, rebotat, la màscara desencaixada del dolor li imposa una rigidesa encarcarada que just s'altera, responent a la nostra suggestió. - He de hablar, he de hablar, es preciso. He de hablar porque tengo cosas importantes que contar. He de hablar y mucho... Alcalde, quiero hacer declaración jurada ante la ejecutoria de su autoridad civil. Ustedes, ustedes pueden ayudar si quieren, dando fe como testimonios. El sergent, ni en aquests moments és capaç d'abandonar el seu secular tarannà autoritari, parlant amb dificultat i estossegant sense parar. En Claudi, ajupit a la gatzoneta al meu costat, li asseca la suor del front amb un vell mocador de butxaca. Hom ha posat una manta a terra, doblegada amb cura, a fi que li descansi el clatell. Tots estem amatents i consirosos al costat del seu cos. El batlle no pot evitar mirar-me en recerca de consentiment, i clar... ràpidament assenteixo amb el cap, sense entretenir-me en consideracions supèrflues que poguessin entorpir la voluntat de l'agonitzant. I, efectivament, li veig els dits de la mà crispats, prement lentament el gallet, mentre el canó avança i retrocedeix, cadenciosament, talment un singular fornici, fins a fer-me mal, fins a raspar-me les genives i tota la cavitat bucal, en una fal·lació inhumana i brutal, metàfora del coit. Se m'omple la boca de sang,

145


eixamplo els narius volent respirar i no puc, m'ofego, m'ofego! De sobte, el dolor em puja del pit insuportablement, inundant-me a punt del col·lapse - Clic salta el percussor i... què ha passat? Comprenc que no ha disparat i que ha saltat sense cartutx en la recambra. Però és una treva enganyosa calculada per la inaudita vesània del milicià. - Sorpresa, Vicens, sorpresa! Ara juguem a la ruleta russa. Aprofita, home, així tindràs temps per a l'acte de constricció. Aprofita-ho i posa't en pau si pots, amb tu mateix, ximplet! I altre volta el gallet avança i el canó segueix burxant i burxant amb el punt de mira esgratinyant-me. Miríades de sentiments contradictoris que no sóc capaç de pair em martellegen el cervell enmig d'un sofriment horrorós, però a la fi, aquell terbolí d'estroncats finals que no acabava mai, com totes les coses del món, arriba a l'esgotament. El tambor ha girat totalment una vegada i una altra, tot ha estat una enganyifa, un joc terrible. L'arma estava descarregada. I així, trencant-se-li la veu i dominant el dolor, l'home ens va relatant tal com li raja, enmig de silencis esgarrifosos, tota una versió dels esdeveniments viscuts a Camprodon i després a la frontera. De mica en mica, se'ns fa evident la presencia ominosa del tinent Caballero Armas darrera aquesta tragèdia. Ell, com a braç i testaferro encobert, de qui sap qui, de més encimat, tota una camarilla conjurada de malfactors, sense escrúpols, infiltrats al si de l’administració. A tentipotenti, són claríssimes les deficiències de tot un sistema que ha premés o propiciat, la conxorxa i la conspiració per furtar-nos no simplement béns comunals íntimament estimats, sinó el que ben bé, podria considerar-se com uns dels signes d'identitat que més clarament, ens identifiquen com a poble. És palés que ni els germans Sugranyes, ni el mateix sergent no estaven involucrats en tot el tripijoc. Les seves responsabilitats només són les derivades de la inconsciència i la complicitat en diferents graus. Han estat víctimes propiciatòries de la manifasseria de l'oficial en cap, de la caserna de la Guardia Civil de Camprodon, veritable cervell sinistre de l'operació. Però per damunt de tota consideració plana la sensació esborronadora d'un absurd que s'ha saldat amb un grapat de vides. Resto als seus peus, fet una pelleringa, sanglotant a llàgrima viva igual que un

146


nen, absolutament desfet. En aquest interregne, ell s'ha guardat la pistola que de fet, mai no ha necessitat, i m'esguarda en silenci, esperant que m'esbravi fins que no pot més i... davant la meva ruïna, ell que si, m'alça enlaire, per les solapes i em venta una morma amb tota l’ànima, que em rebatria per terra, si no em subjectés també, ell fermament, amb l'altra mà. - Canalla, quin déu és aquest que per tenir un màrtir a la gleva, necessita que l'altre, sigui botxí? - crida aïrat - No, Vicens, les coses no són així de fàcils. Tu el que necessites no és enfrontar-te a la mort, sinó a la vida. Per qui collons m'has pres, home? Jo no sóc un assassí. Mira!!! - m'engrapa pel clatell i m'encara devers l'horitzó - Veus allí? Allà s'estan matant de veritat, doncs allí has de ser tu, si realment vols morir com un home. Per uns moments romanc com fascinat per la llunyana lluminària intermitent, les opaques explosions i el continuat crepitar de les armes curtes, que en tota l'estona no ha cessat. Com Dant, he baixat als inferns. Negres tempestes agiten els aires, núvols sinistres enceguen l'esguard, encar que us esperí la mort més cruenta, contra l'adversari havem de lluitar: l’única riquesa és la llibertat i cal defensar-la amb coratge i amb fe. Alta la bandera revolucionària que sens repòs, ens mena al triomf del nostre anhel. Alta la bandera revolucionària que sens repòs ens mena al triomf del nostre anhel. Dempeus, tot el poble! Tots a la lluita! Esfondrem amb fúria la reacció! A les barricades! a les barricades! Per la victòria de la Confederació. A les barricades! Per la victòria de la Confederació.

Waclav Licoszevsk

El batlle i la resta de la colla escolten en silenci, amollats al girientom del desafortunat sergent, semblen tots plegats, les figures del pessebre, immòbils sobre un tou de molsa. L'home jaient de sobines, fixa la vista enllà, ultrapassant-nos, tocant ja, el cel que l'espera. Un sol avançat de primavera reverbera sobre el migdia, i el gos, tal pareix que ho sàpiga, borda els esperits. - Padre, ha sido un accidente, pero... hemos, hemos disparado sobre hombres inocentes! Vete a saber por qué, pero hemos disparado, hemos disparado! Nosotros y nuestra torpeza, hemos provocado la avalancha. No sé lo qué pasó, había niebla, mucha niebla, no nos veíamos... alguien fue el primero, los nervios, después los demás, todos, disparamos como locos, disparamos como locos y el mundo se nos vino encima y ya no recuerdo nada, salvo el dolor que no me deja y una sensación de vergüenza amarga como la hiel.

147


- Los dos excursionistas, pobres muchachos, nada tienen que ver con estas maniobras, los hemos asaltado y nos hemos cebado en ellos del modo más miserable y vil. Encuéntrelos, por favor y... hagan lo que puedan por sus vidas. - La patrulla estaba bajo mis órdenes y mía es toda la responsabilidad, sí, sí, yo cargo con los crímenes y todas sus consecuencias y que me perdone Dios. El Guardia Civil ja no pot més, panteixa desconsoladament i espeternega convuls. A poc a poc, escup una flegma sanguinolenta per les comissures dels llavis, i entre un últim i decisiu accés de tos, mussita en veu baixa, quasi inintel·ligiblement: - Perdón, perdón a todos por toda una vida mediocre y falaz. Yo... yo no quería... - Li apago la veu amb l’estola, com si sufoqués la petita flama d'una llàntia i recito en veu alta el Parenostre. Quan acabo i la gent rubrica l’amen, li abaixo les parpelles, definitivament. - Descansi en pau, al cel i la terra - Tens poques possibilitats - absort, sento com va parlant - Si he de ser-te franc, no crec ni vull, que te'n puguis sortir, però... no tens elecció, comptaré fins a deu i si et veig encara aquí, al meu costat, et mataré, dispararé a boca de canó, sense pietat com si fossis una feristela. Tu mateix, vinga! Cuita! Surt corrents i en línia recta, no et giris, no miris mai enrera. Abans de l'alba, has de creuar les línies de foc, dels dos bàndols, i si tens sort i no t'han vist o no t'han encertat, estaràs salvat. Ah, i tingues present, senyor capellà, que lliurar-se al suïcidi o desitjar la mort, també és pecat mortal, oi que si, mal cristià? Oi que si? Jo, ja ho veus, sense voler-ho, te n'he salvat d'una... i mai podràs pagarm'ho. Aprèn la lliçó, les coses no són el que semblen, ni tampoc són tan simples com creus. Recorda't de mi, mossèn, quan preguis. Au, vinga!.... un, dos, tres, quatre.....! En Vicens Marqués, sense temps de reaccionar, es troba empès i corrent altre cop, camps a través, devers la frontera que separa la mort de la vida. Sallant en lluita desesperada, contra un rellotge implacable que minut a minut, l'aproxima al cant del gall, no girant-se ni un poc, per paüra de devenir estàtua de sal o morir com un xai. Mai sabrem d'on I'home, tragué la força, ni quin àngel el guià, però quan finalment el gran astre senyor i pare de la vida, eixí, rompent l'horitzó, reposava exhaust a terra, estès en un camí, panteixant, més enllà de la línia fratricida. Ho

148


havia aconseguit a desgrat de qualsevol lògica. Jamai no dubtaria dels miracles, ni defugiria els designis del Senyor. Fa estona que, escèptics, hem tomat a la feina, i no tenim ja ni aquell bri d’esperança que ens empenyia al principi. Hem trobat un quart cadàver, és un altre número de la "Benemérita" completament rebentat, horriblement capolat i totalment desfigurat. La violència del despreniment ha estat extraordinària i poca cosa ja s'hi pot fer. Fa de bon mirar com hi posem el coll, però, desesmats tots ja de trobar qualcú amb vida. Ens hem dispersat, cobrint una amplia zona de terreny, pujant el talús per diferents llocs, inspeccionant qualsevol protuberància sospitosa. Apartem frenèticament, la neu amb pales i arpiots. L'airecel bon minyó dels migdies impedeix defallir, però no hi ha compensació a tant i tant, d'esforç. I és llavors, quan clavo la pala i alço la vista amunt cercant alè per respirar, que reparo en les dues, l’Agnès i la Remei, i les veig, enretirades un xic enllà, amb les mirades clavades sobre el de can Bou, el "portanoves", que treballa més endalt, absolutament aliè de ser blanc d’aquells emmetzinats dards de l'hostilitat i el ressentiment de les dones Sugranyes. No sospita, ni de bon tros, el mal donat que li ve pels darreres. Considerades les tristes circumstàncies, és ben poca cosa, però, no puc evitar notar un calfred recorrent-me l'espina dorsal quan els hi endevino en la guerxada, pensaments i intencions dolentes amb només un primer cop d'ull, i és que en Guillemet és només, un vell borratxo turmentat i ploraire, curt de gambals el pobre, que com si ho veiés, ni tan sols és conscient del que va arribar a fer. Ni recorda el molt pallús, com li estiraren la cordeta amb quatre miserables gots de vi i una bravata que el sergent sabé aprofitar i què voleu? Setcases és un cul de món i tothom caga a la mateixa gibrelleta. Maleït sigui el mal!, no ha d'acabar-se la misèria i la roïndat, mai?... Vatua el cel! Un cop donat el pirandó al mossèn, en Palau, el milicià que tant se l’hi assembla, àdhuc físicament, sortí de nou vers Alacant. Són dos vides paral·leles, els dos han trobat en la renuncia personal, sentit suficient a l’existència. Els dos ben iguals en els aires que si gasten, però... el cel és alt, lluny, a voltes cruel. En Palau capficat en problemes concrets, eixia apressat amb el camió, no sabent encara quina versió donar als seus superiors i

149


companys de tan anòmal capteniment. S'havia extralimitat, sens dubte, per molt que ho minimitzés i la seva resolució, unilateral i heterodoxa, era molt discutible, probablement no seria convincent. Caldria explicar la desaparició del detingut. Sospità que igual que una pedregada, una constel·lació de dificultats se li precipitaria a sobre. Endut pel personalisme a l’hora de portar les coses, havia anat massa lluny. L’espontaneïtat i l'individualisme acèrrim del seu caràcter l'havien traït, i ara no sabia com sortir-se'n, però era precís assumir responsabilitats i ho faria. El camió militar corria accelerat per una vella carretera secundària que portava a l'enlloc sense noticies. De sobte, qui s'ho podia pensar? inesperadament, un escamot feixista d'infiltrats a la reraguarda del front, emboscat al marge del camí, obrí foc sobre el vehicle i... ja acabaren les cabòries. Encertat de ple, saltaren fets estelles, els vidres davanters de la cabina, i el conductor, abans de caure ell mateix, abatut sobre el volant, sols tingué un instant per, amb prou feines, adonar-se de com li anaven al rostre. Perdut el control, el cotxe derrapà fora la carretera, anant a raure amb gran estrèpit i estropell, en una sèquia paral·lela a la ruta, convertit en ferralla abans d'inflamar-se i devenir una bola de foc moments després. Esclaus, en peu de guerra lluitem contra el nostre comú opressor, il·luminem la terra amb nous vincles de pau i amor. Lluitem sense fi, tot fent camí vers la solidaritat; enlairem triomfant la senyera del gloriós Front Popular

B. Brecht i H. Eisler

La màgia és cega i poderosa, damna els imprudents que ocasional o inconscientment la fan servir, ja que, de no ser-ne un entès plenament responsable, del que fas, el retop de qualsevol invocació, retorna cegament i sol ser molt perillós, àdhuc mortal com acabem de constatar. És la interacció del món, els actes i, fins i tot, els sentiments, en un efecte dominó de ressonància entre les diferents parts configurants del tot, d'imprevisibles conseqüències. Repeteixo, les distàncies són esfereïdores i fan tremir, oi que sí?

150


Penca que pencaràs, sense saber-ne ni així, del fuent que li arriba a la saga, per abatre'l. Ullprès per mirades que maten amb mal desig, ell que res, no se n'adona encara, el pobre Guillemet. Li fum castanya amb el pic i pala, fort i valent, atacant amb decisió, escarrassant-se sobre el confús revoltim de neus i rocs llicorells fins que, de prompte, bruscament, la pala llisca en fals i ha d'ajupir-se en destret, per a apartar les runes amb les mans i li fa aleshores, un salt el cor, quan ho mira i palpa amb els dits, sense àdhuc, creure-s'ho del tot. - Ei, què és això? - li pregunto al precís moment, que veig com topa amb un manyoc de crins negres a terra mig colgades. Pel que sembla, podria... podria ser del bescoll d'una de les mules de o la ruera d'atzembles, menada pels dissortats germans? Tot és molt ràpid al seu cap, fent alçaprem amb els pals de les eines, aixeca d'un costat el cos de l'animal, just un pam per guaitar-hi al dessota. - A veure, noi? - m'hi acabo d'acostar, interessat. I sí, sí, els pressentiments se li confirmen, i no pot estar-se'n ni per un moment, de... i s'alça i les crida, el xicot, i.... les cerca amb la vista, i les veu més enllà, amb aquesta mirada dolenta, tan furtivola, que tenen elles i que no poden amagar per més que ho voldrien i que li fan amb mala gita, per projectar-li a sobre, volent-lo traspassar, igual que si ell fos el fito que s'ha d'encertar en el tir al blanc. I carai, fa un pas dolgut, enrera, sorprès i tocat, com si susceptiblement, li fessin la traveta, cau doblegat de cul a terra, espaterrat, alhora que sense temps de recompondre's, les crida amb totes les forces de l’ànima per mostrar-les-hi la troballa - Agnès, Remei! Veniu, veniu, correu! He trobat els vostres homes. - Per l'amor de Déu, Guillemet! Senyor!, és que vols somoure-ho tot, altre cop? Qualsevol vibració farà baixar les restes d’escombralls, a sobre nostre. Parla més fluix, punyetero, vatua el cel! I amb quatre gambades, abandonant tota mala idea, imparables, ens aconsegueixen les dones dels Sugranyes i també tota la resta, de la gent per aportar-hi, tots plegats, el millor dels esforços; i no se'n va tot en orris purament perquè Déu no ho vol, amb tanta fresa i matusseria... En Vicens Marqués, ja en "zona nacional", fou trobat inconscient i al límit de les seves torces per una patrulla militar, va ser atès primer, en un hospital de

151


campanya i ingressà després, en una residència sanitària lluny de les línies de front. Lentament anà recuperant-se de la seva experiència traumàtica i tingué temps de reflexionar a balquena i ordenar-se els pensaments. Passaren mesos i acabades les hostilitats amb la patètica desfeta del Front Popular i la República, retornà a Atzaneta d'Albaida com si res no hagués passat i s’incorporà de bell nou als afers de la parròquia, en les seves antigues funcions de coadjutor del rector. En arribar i aprofitant el pregó de la primera missa, diligent pujà a la trona de l'església i, des del púlpit, es dirigí als feligreses del poble per retrobar-se amb la gleva d’amics i coneguts. I d'aquesta faisó tan informal, serenament, mostrà les conseqüències i conclusions que havia extret de la seva insòlita experiència personal, afrontà servilment el judici públic dels humils i, fil per randa, exposà a la consideració del poble, les penoses peripècies, des de l'humiliant fugida, des de l’abdicació del seu ministeri sacerdotal, fins a les trifulgues d'aquella nit atroç, a les envistes d'Alacant. I així, sense que ningú no se'ns fes turment, altre cop es permutaren els papers, i el ramat, menà al pastor. L'acte fou, ensems, una confessió i una sentida contrició que la gent escoltà en silenci i respecte, compadida per la dissort del clergue. Però el rector, agafat en sorpresa, més tard, ho desautoritzà, recriminant-li, segons ell, l’escàndol innecessari produït a la casa del Senyor, informà al bisbe i se'l tragué de sobre, blasmant-lo com si fos un empestat. El bisbe el cridà a consulta i també l’increpà, indignat, acusant-lo d'ofendre la moral i els costums perquè sí. El nacionalcatolicisme emergent de la guerra era incapaç d'admetre la sinceritat. Ara eren més importants les aparences i les formalitats mediàtiques que no pas el fet d’acostar-se veritablement a l'home. l'Església oficial negava la natura i reprimia, frenava i controlava la vertadera condició de la persona al servei d'un model inassolible, estereotip d'una realitat somniada per ascetes i místics però allunyada de les possibilitats reals del comú de la gent. Era forçós semblar si no s'era prou capaç de ser. Sobrava hipocresia i mancava caritat. Tot era fals i inamovible i la resignació travava l'ordre del món. El despotisme secular era honorat sota pal·li i les potències, amb la complicitat necessària de Roma, imposaven un jeràrquic i odiós ordre nou a tots els pobles d'Europa. Però el mancomunat esforç i la bona voluntat de tots plegats possibilità l’èxit de

152


la punya. A paletades, no podem pas entretenir-nos ara, llevem dels damunts dels animals, tot el magma acumulat pel fulminant despreniment que, pobres bèsties, entomaren. Tota l'esllavissada els caigué a sobre, sense ni tan sols poder reaccionar i, en desplomar-se abatuts i tombats de costat per l'imparable corró que baixavà afollant-ho tot, arreplegaren els arriers, protegint-los de l'aürt directe, dessota mateix dels seus cossos postrats a terra. I en un tres i no res, tots, homes i atzembles, quedaren colgats dejús la barrija-barreja de neus, pedres, i branques esqueixades que adés, anem traient. Els Sugranyes quedaren acubats sota el pes dels animals i tot el maremàgnum de sobre, però, afortunadament, vius i estalvis encara. Magolats i contusionats els dos, s'han salvat de miracle i ja poden, ja poden agrair-ho a la ràpida ajuda i a la sort boja, que ha permès salvar-los a temps, d'una asfixia i un matxucament segurs. Ara els tenim inconscients, ajaçats sobre sengles baiards que els hi hem habilitat, per a poder-los transportar sense sacsejar-los gaire. estan força malament, sí però... se'n sortiran! Tenen qualcun membre fragmentat o potser dislocat, segur, que caldrà tractar després a Setcases i és clar que l’Agnès i la Remei han perdonat de bon grat, al de can Bou. Ara, al costat dels seus homes, les dues dones, no saben què els hi passa, tot són ploralletes que amaguen rialles i nervis que no poden reprimir. Ja ho tenen tot. I ara, ocupem-nos de comprovar l’estat dels portants traginats per l’arriada d'aquests dos, pensa en Claudi Plançó, i ja veus, ens trobem tots coincidint a regirons per terra, remenant bolics i fardells, pel que sembla, no han rebut danys de consideració en caure les mules abatudes. En Vicens Marqués, pobret, tenia mala peça al teler. Vulguis o no i sense venir a tomb, li engaltaren els penjaments de capellà conflictiu, i així de malmirat, anà rodolant per diferents diòcesis, fins a acabar a Setcases, petit llogaret al confins de la terra coneguda. Ell, home meridional, donat a la placidesa del paisatge de l'horta conreada a voramar i a la carícia suau de les aromes dels arbres fruiters, hagué d'adaptar-se a la natura isarda dels cims dels Pirineus, a la roca nua i a la neu de l'hivern, al panorama agrest i dur, retallat en el cel. Allí fou rebut i estimat per un veïnat pobre i espar, auster com la mateixa terra i que valora, per damunt de tot, l'enteresa en el posat i la realitat en els fets.

153


I presentment, amb en Plançó i tots els altres que els segueixen, és com si l'atzar els emplacés per donar-los l'oportunitat de rescabalar-se i torejar la sort. No, no és tan sols salvar vides i ànimes, és no donar ansa al sacrilegi, és salvar el poble de l'espoliació, és regraciar-se amb el ramat. Gràcies, Senyor! I és que en Vicens Marqués i en Claudi Plançó, sud i nord per a més inri, i tota la partida, són tots plegats, també, com aquells gegants benefactors de la contalla, venen de totes les contrades nostres al servei de la terra i en favor de la justícia a la manera dels fabulosos ARRENCAPINS i els REGIRAMUNTANYES companys d'en JOAN DE L'ÓS, en la sempiterna i tel·lúrica lluita contra forces adverses i antagòniques. Tal com ja abans havien anunciat les dones, a la plaça de l'església, els embalums que transportava la caravana dels Sugranyes, són una vertadera serrera d'artifells religiosos, trets de qui sap on, i fan més bot del que se'n podria esperar, allí, escampats davant nostre. Imatges teofòniques tallades en fusta policromada, representant el Sant Crist i sa Mare, la Verge Maria. Davallaments de la creu, crucifixos pintats, petits baldaquins, arquilles decorades, hostiers. Pantocràtors primmiradament il·luminats amb al·legories del Nou Testament, situats, enmig de màndorles en relleu d'estuc, sobre plafons de noguera o alzina, Tota una hagiografia complerta de diferents sants i monjos que la devoció popular de la muntanya, ha anat sacralitzant, des de les albors de la història, en ermites i esglesioles disperses. Enquimera la simple contemplació de tota aquesta estesa, al damunt de l'herba, tan lluny dels seus llocs habituals de culte, i no saps què dir, ni què pensar. - Claudi, què es això? - No ho sé, mossèn, però... ja s'hi pot posar ben bé de peus, que sigui, qui en sigui, el responsable, no en sortirà pas ben parat. Li prometo que aquí, se n’hi farà l’estella, per ma vida i com hi ha món! - Quina animeta haurà estat capaç, Senyor? Quin rapinyaire haurà volgut saquejar el tresor més preuat d'un poble? Perquè, sabeu?, hi veig, no sé... com un despietat designi en el furt, que pretén fins i tot despullar-nos de la memòria i l’essència. Vegem, no se us fa evident, senyor batlle, com una sistemàtica en

154


el saqueig, un acarnissament inaudit? No és només la simple grolleria d'un robatori per lucrar-se, que ja fóra, és quelcom més, és la lògica d'una voluntat més alta, per a desarrelar la gent de la terra i els principis - va esbravant-se per moments, donant sortida a la indignació que l’embarga i que en Claudi, li va reblant. - Si, sí, han aplegat aquí peces de llocs diversos i, pel que sembla, aquest era només, el primer viatge d'un pla de més abast, el qual dia a dia, aniria materialitzant-se. Aquesta gent mossèn Vicens, tal vegada pretenia toldre'ns tot el romànic de Catalunya. - Home, Claudi, potser exagereu, però... no hi ha dubte! Això és una conspiració per fer-nos mal, i els maleïts, no s'han aturat ni davant el més sagrat! - Aquelles testes àuliques aureolades de santedat, les cares severes que ens contemplen des de terra, amb expressions hieràtiques, semblen agafades en un gest imprevist, quasi inoportú, d'un moment d'intimitat recol·lecta. Les blanques i atòniques nines dels seus ulls esbatanats, miren foradant-nos, com fent retret de l'atreviment de torbar la seva quietud cenobítica. - Mossèn, escolti, penso que fem ben bé, el liró, quan creiem que aquests forans no tenen sensibilitat o no saben de les coses. És fals que no ens entenguin ni comprenguin. No, no és això, simplement és que són ells, els que van a totes i nosaltres sempre som perdedors segurs, perquè si, és veritat, tal com vos dieu, no hi ha cap aturador que els freni - En dir això, en Claudi m'engrapa fortament pel braç, com per passar-me tota la passió amb què ho va vivint i jo revisc, en el meu fur intern, no sé encara per què, el mateix gest, aquell que allí, ja fa molt de temps, a la València crepuscular de les acaballes de la guerra, quan en Palau, el milicià que hi vaig conèixer, sí, el que tant se m'assemblava, em va empentar per lliurar-me decididament, vers la dignitat i la vida. - Vicens, és ben senzill, hem d'escollir! Ells o nosaltres....? Els lladrucs llastimosos del ca ens abaixen sense miraments de les altes nuvolades i ens retornen forçadament a la realitat. Aquestes rampelludes anades i vingudes de l'animal, palesen d'una manera evident, que el malson no s'ha acabat pas, tal vegada queda gent per a socórrer. Assistim un altre "civil"

155


integrant de la malaguanyada patrulla, aquest cop amb vida si més no. Presenta l’infortunat un quadre amb símptomes de gangrena i té el cos tan macat com els altres. No obstant el seu estat malicós, permet algunes esperances; només una lletja ferida de bala a l'abdomen, que en Claudi ha tractat com ha pogut, fa témer complicacions. L'activitat és frenètica. Ara mateix la brigada acaba de retirar un altre cadàver i l'han deixat estes, també arrenglerat, sobre les mantes, on s'amunteguen tots els altres morts que hem trobat. La peonada de pagesos i pastors es mostra summament eficaç i experimentada en tots aquests lúgubres afers de salvament, i en Claudi, mercès la seva condició de veterinari titulat, ha pogut donar la primera cura als vius i ha netejat els morts, de rubines i escorrims. L'home, cal fer-li justícia, s'hi ha arremangat i està fent un treballàs insubstituïble. Jo en canvi, ben poca cosa hi puc fer, com no sia respondre als requeriments dels que duen la veu cantant. - Ei, aquest no porta uniforme, mossèn. Alço la mirada, girant-me vers el rotlle dels que penquen. Ha de tractar-se d'un dels dos excursionistes, de qui parlava el sergent... i m'hi acosto amatent per comprovar-ho. El cos d'en Llàtzer jau sobre un tou, de flassades parades a terra, cara amunt, tal com l'acaben de posar en un improvisat cadafal que l’iguala als bobanys i les vanitats de tots. En Vicens, els ha anat senyant conforme li anaven arribant i també, els ha acomiadat amb l'oració del parenostre, abans de cloure'ls-hi els ulls oberts i desencaixats per l’horripilant xoc del traspàs. Només la cridòria dels ocells de pas, han torbat un moment, la quietud i la placidesa del migdia. Caldrà saber qui són aquests dos xicots, be s’haurà d'avisar les famílies, pensa el rector de Setcases, quan remena la documentació del difunt, de l'anorac gris. I és llavors, quan troba una carta femenina que li crida l'atenció. És una carta d'amor, és una carta compromesa que no haguera mai hagut de tocar, pensa amb els colors pujats a la cara, però ja és massa tard, ja l'ha ben refet, i ara, vatua el vent! ja ell, ho sap tot, o almenys imagina i completa, segons ell mateix faria, en lloc de l'altre... ei!, en el ben entendre que... Tal com se sol fer quan s'indaga amb voluntat de saber, lligant caps, deduint, és clar, baixant a la arena i vivint-ho en pròpia pell, però... a voltes és un risc i esdevé un pitafi i és

156


quelcom per a desconfiar, que no hi té res a veure. Sigui comsevulla, el capellà fa fonedissa la missiva i se la guarda discretament, lluny de mirades profanes, separant-la de la resta de papers personals de l'excursionista de Barcelona. Òbviament, s'obriran investigacions i els presumptes implicats, s'agafaran a qualsevol cosa per tirar pilotes fora i propiciar una interpretació falsa de tots els fets, per més evidents que siguin. I és que el rector, a la vista de l'amplitud del complot i dels diferents interessos de fons, que s'hi juguen, es malfia de la independència de les institucions, i ja en aquest pendent, on les coses, mai no són ben bé, el que semblen, ni res no és segur, ha decidit posicionar-se per a impedir la manipulació dels successos. Més tard, ja aquietades les aigües, ell mateix s’encarregarà de restituir la carta a qualcun familiar del difunt. Vet aquí un sempitern fumador de pipa, pensa el mossèn escodrinyant encara, entre els efectes personals del mort, amb fina delectança i parsimònia, com si li requés fer-lo definitivament anònim. Va repassant la faiçó del semblant, el capteny i l'esguard, i en aquestes basques que fan perillar el senderi rigorós s'estava, dolgut ell, de tanta manca d'equitat en el fluir que va de la vida a la mort, meravellat per tant i tant, sense sentit, que no pogué estar-se de pensar en la paorosa solitud que hi ha, darrera la personalitat de cada home, el terrible silenci que ens queda. Quants móns coincidint en un instant, pensa, tan propers i separats que, de fet, mai no se sabran l'un de l'altre. Cruïlla de camins, intersecció de vectors, paorós indret de pas. I és així que en aquest encontre fortuït d'éssers tan oposats i antagònics com podríem ser, d'una banda, nosaltres dos, sí, jo mateix i en Claudi Plançó, erigits, braç a braç. en paladins d'una realitat amenaçada, en defensors a ultrança, de valors i sentiments de sempre, que hem coincidit sense saber-nos res, els uns, dels altres, amb la idea divergent, amb la recerca del canvi com a única finalitat salvadora, amb la possibilitat de trasmudar el present que no agrada. I si, el nostre, és per antonomàsia, un pensament conservador o de defensa i reacció, el que representen aquests dos nois, excursionistes de Barcelona, ha de ser, per definició, una mostra de l'actitud contrària. Però, consegüentment, tots plegats, conjunyits davant per davant, talment oposats en equilibri gravitant, serem sens dubte la vera harmonia de la

157


humanitat, oi? Sí, cada home és un món, tan propi i divers com vulgueu, però la mort situa la vertadera perspectiva i ens iguala, a tots a la vegada, davant la finitud i l'instint, conclou amarg en Vicens Marqués. Val més unir que separar. Tots som necessaris a l’hora d’honorar els cels. - Perdoni, mossèn! Ai!, ha d'apartar-se perquè amb els seus enfilalls fa nosa. Dos besunyats vilatans de Setcases, al seu costat, dipositen a l'estiba dels difunts, un altre cos encarcarat com un bacallà sec. És un home de més o menys vint-i-cinc anys, morè i de pell colrada, cabells ondulats i bigoti a l'estil Jorge Negrete, en Grau. En Claudi, se'm torna a apropar, atret potser, per l'última tongada de víctimes que, no fa gaire, m'ha anat arribant com un macabre reguitzer, l'un rera l'altra, en poca estona. De fet, ell com a batlle del comú, és formalment el cap de l’expedició, i és també, l’única autoritat civil facultada per a aixecar acta i supervisar-ho tot, malgrat que, per fortuïtat, hagi estat jo, qui ha galvanitzat les voluntats del poble i m'ocupi ara, com a capellà, de les darreres tristes formalitats. Estic francament cansat, fins i tot tragitós, i quasi, quasi... em roda el cap quan arriba i se'm acosta. - Mossèn Vicens, no hi poseu pas gaire bona cara pel que veig. Feu molt mala fila, sembleu trasbalsat.... i és cert, no n'hi ha per menys, carat! Pareix sobrer tot el que hem vingut a fer aquí, veritat? Mal hagi la mala puça del món, recoi! - Ep, ep... alto la seca! Senyor batlle, anem a pams, amb renecs no arreglarem res. De moment tenim ferits que salvarem, si a Déu plau, i enterrar com cal, els morts, és sempre, deure de tot ben nascut. A més, senyor Claudi, som a temps per regirar les coses i fer prevaler la justícia. Us sembla poc tot plegat? - Ben cert, ben cert, mossèn, però no per això és menys trist. Penso en la dissort d'aquests xicots, tots ells, tan els "civils" com els dos nostrats, de Barcelona. Què creu que ha pogut passar? Ho sabeu, vos? Jo no, mossèn, jo no tinc cap explicació convincent - i mentre parloteja i parloteja, va traient, amb nervis i presses, una ampolleta del sarró que porta en bandolera, hi rebusca després a dintre i treu dues tasses de pisa. Amb gest imperatiu que obliga, vulguis o no, em fa seure a terra, al seu costat, i me'n passa una. Destapa la botella i serveix tot seguit, dos dits ben bons, de conyac, a cada una de les

158


xicres, la meva i la d'ell. - No es moment de fer la beguda però, què carai!, sí, sí que anirà be fer un glop després de tot. Gràcies, senyor Claudi, és cert, sí, senyor, és cert, ho necessitava. Tot això és difícil d'entomar! - Sospiro i em deixondeixo de basques i neguits, a la vora d'un alcalde, tan acotat i colpit com jo mateix. S'han de tenir bons bemolls per a aguantar impertèrrit, tanta estona i tanta desgràcia. Continuo remugant i divagant, bastant perdut emperò - És un contrasentit, veure i acceptar com si res, aquests dos homes joves i forts, morts per una mala jugada del destí, sense ni tan sols sospitar el significat que prenia la seva vida o més exactament, la seva mort. Al capdavall, només Déu sap per què fa les coses, sens dubte, sens dubte.... però és dur constatar-ho, quan ho contemples de tan lluny estant. I que el Senyor em perdoni per tot el que vaig dient i pensant. - Teniu raó, mossèn, teniu raó, aparentment ningú no ens pot llevar el protagonisme de la vida, és clar, però... com sempre, la perspectiva de la nostra humanitat és arran de terra i no sabem pas...? - li confereix el batlle al capellà, coincidint en idèntiques matisacions de fons i també, amb els mateixos dubtes soterrats. - Sí, som verament minúsculs, però cal fer l’esforç i alçar-se per a apreciar-hi el vertader sentit, senyor Claudi. Si més no, la virtut de l'esperança ens confortarà de tantes mancances - reacciona la vehemència del bon capellà de poble arrenglerant finalment l’argumentació dels dos, a l’ortodòxia. En Claudi s'escalfa la xicra, amb les mans, mentre continua divagant. Jo, m’acaloro les puntes dels dits entumits, llevats per uns moments, els guants de llana, amb el caliu de l’alè. El fred habita dintre els nostres cossos, a desgrat que ens faci un dia encalmat, clar i net, que eixampla la vastitud del paisatge . - Us imagineu, per un moment, amb quin estupor hauran rebut l'envestida de la Guàrdia Civil? Ells no podien saber que eren, graciosament, la moneda de canvi, en el parany parat a la història d'aquest dissortat país. Ells no podien sospitar què s'hi jugaven la vida a cara o creu, o sí....? - No, no ho podien saber, però la presencia casual en aquest indret perdut de la muntanya, de caminants tan vagarosos i improbables i la seva topada amb l'absurd, què voleu que us digui?, fan possible encara, creure en prodigis i

159


miracles, no li sembla? A ulls nostrats, aquests dos homes anònims, seran ara, de la mateixa faisó que els herois antics, ja que la seva mort, ha consumat la gesta de torçar els designis malèfics que pretenien llevar-nos a tots, la dignitat i l'honor. Tal com ho veig, amic meu, els designis del Senyor són inescrutables. Poc a poc, les xarrupades de conyac van escalfant els cors maltractats per l’ambient gèlid i l’estupor davant el desllorigament dels succeïts, cal donar-li sentit a l’absurd. Finida la beguda ardent, sense preses, en Claudi desa al serró, l’ampolla i els dos gots, la peroració segueix. - Sí, tot haurà estat una coincidència inaudita i boja, però gràcies al desencadenament fortuït d'un seguit de fets, s'ha salvat el joiell perenne i la conspiració se n'ha anat en orris, a costa, al meu parer, d'un preu desmesurat, excessiu, amb tantes vides segades amb dalla cruel. No sé, però em queda un cert regust amarg als llavis. Em consta que... - Claudi, Claudi, no podem anar tan enllà, ens ultrapassa. Qui som per a judicar o valorar els designis de la providència? Mireu, si ho analitzem detingudament com cal, conclourem que som nosaltres precisament, qui ens ho fem venir bé, qui assignem el significat a cada una de les coses i també qui convertim el neutre i neutral en simbòlic i emblemàtic, però no som idòlatres, vull dir que tota la baluerna que hem salvat, de res valdria sense l'estima que li fem, tot se’ns fondria a l'instant, sense que realment no passés res. No es el paisatge, Claudi, són els ulls mirant, vull dir la racionalitat creant realitat a la nostra conveniència. - Llavors, el sentit d'aquests morts? - Pertany als vius, Claudi, ben legítimament al meu entendre, penseu que en servir-nos interessadament de tal convenció marquem diferències entre la humanitat i la resta de la vida. Compreneu? - Però... i la veritat? - No és pertinent, potser ni la podríem capir... I ja ben repicades les tres de la tarda, abandonarem el tocom fatídic sobre els primers contraforts de la vall del Ritort, pujant xano-xano, per tiranys dolents vers la collada Fonda, a fi de franquejar-la altra volta i baixar després, al torrent de la vall Llobre, a l’altra banda, via Setcases, pel caminoi aquell que seguírem a l’anada. Carregats com tornàvem, la tarda fou com un viacrucis que culminà en una

160


mena de cadafal mortuori a l'església, amb tots els occits que havíem trobat al matí: els dos nois de Barcelona, el sergent i quatre números de la Guardia Civil. Habilitàrem un dispensari improvisat, per atendré els ferits, salvats in extremis, d'una mort segura sota la imponent ensulsiada: els dos Sugranyes i dos números més de la benemèrita, que finalment se'n sortiren no vulguis saber com, amb més sort, que la resta de components de la patrulla. El rector i l’alcalde, cadascú pel seu cantó i de comú acord, esbombaren la noticia en els seus rengles, naturalment amb idea i perspicàcia i guardant totes les precaucions, perquè cap hipotètic grup de pressió advers, no pogués interceptar-la o capgirar-la. Fins i tot, la feren arribar a periodistes de Barcelona i aviat, a l'igual d'un globus que s'expandeix i peta, la pressió generada obligà al règim, a donar respostes per tal d'aturar-ho o enquadrar-ho dintre d’un, entre cometes, correcte sistema de valors i interessos, tasca difícil i ingent però ineluctable. Ràpidament es creà una comissió per investigar l'assumpte i es conclogué reservadament, una solució de compromís, que salvava les formes i impedia l’escàndol. Per a nosaltres, anar més enllà, era evidenciar-se perillosament a la contra, ja que, per complicitats o desídies, haguera estat com una mena d'autosuïcidi de l'administració, que naturalment, no es produí atesa la correlació de forces del moment polític. El tinent Caballero Armas, que hipòcritament a la caserna, davant el sergent, havia gallejat vanament de contactes i de ser creient fervorós, catòlic, fidel complidor dels manaments de la Santa Mare Església, féu un paper ben galdós. Tal com era fàcil d'esperar, sol i convertit en cap de turc, fou l’ase dels cops de tot el misteriós quefer. Sobre ell, recaigueren les responsabilitats més immediates i, agafat de sorpresa i sense temps de reaccionar, no pogué maniobrar, per tal d'eludir les conseqüències de la seva convinença amb el delicte, de manera que quedà al descobert la impostura del subjecte. Amb discreció, un parell de generals de l’exèrcit de terra foren cessats i remoguts de llurs càrrecs públics, sobtadament relegats a l'ostracisme, sense que en transcendís ni un mot. El tinent fou degradat d'immediat i un consell de guerra el condemnà a presó en un penal militar. Naturalment, es garantí la devolució de les imatges als seus respectius llocs

161


d'origen, esglesioles de muntanya, particulars i petits museus locals, a més de les reparacions econòmiques subsegüents, a fi de compensar-los de qualsevol trastorn o perjudici, espontàniament s’imposà un gelós silenci informatiu per evitar l’escàndol i el descrèdit de les institucions implicades. S'hi tirà terra a sobre, confiant que el temps, acabaria per cicatritzar les ferides de la suspicàcia. Mossèn Vicens Marqués, donant el seu més sentit condol, va trametre a Tuír la carta d’amor trobada en poder, d'en Llàtzer, i fou així com n'Adelaida s’assabentà finalment, que no hi va haver mai una segona oportunitat per a en Grau, i que en Llàtzer, no pogué reeixir a donar significat a la vida. I si... i si, en el fons, només fos qüestió de voler-ho veure amb els ulls de l’esperança? Una furtiva làgrima. Negli occhi spunto... quelle festone giovani invidíar sembró....

162


CAPÍTOL 16 Tres mesos més tard ja feia molta calor i aquella tarda, el sol

picava de valent, el dia no volia finir i eren ben be les vuit tocades i no començava encara la vesprada. Tots els nanos de la ciutat, tots, corrien enderiats, a apilar fustes al centre de les places, mobles estropellats i vells que els hi baixaven els veïns, caixes de fruites dels mercats, mig esgavellades. caixons buits d'arengades de la costa, que els proporcionaven en plegar de la feina, els dependents adroguers de les botigues d'ultramarins i queviures. Tota mena de trastos i endergues, mil baluernes inútils amb possibilitat de cremar, anaven de pet a l'estiba que s'anava amuntegant. De tant en tant, petava una piula enmig del típic grupet de noies encuriosides i les dispersava esglaiades d'ací d’allà, cloquejant, com si fossin un grapat de gallines porugues o petava ben bé, als peus de qualcuna vella rondinosa que es moria de l'ensurt, la pobre, tot repassant la parentela de l'agosarat espadatxí, que llavors, per eixarm, abandonava la colla, sol i acorralat, en posició d'esgrima reculant com una pepa, i no sabia pas com fer-s'ho el bordegàs, per a escapolir-se de les ires de la seva suposada pobre víctima. - Vatua el món si t'arreplego, vailet!! Aquella tarda, vigília de Sant Joan, precisament el dia abans de la seva onomàstica, de sobte i sense cap mena d'avís, acabava la presó preventiva d'en Joan, i ell, al carrer Entença, eixia a fora, lliure a tots els efectes. Ningú no l'esperava, ni cap company l’anà a rebre. Havien passat molts mesos i després del desgavell de la vaga dels tramvies, tothom s'havia fet fonedís, tots els contactes amb l'organització on militava, li havien fallat. Ni tan sols pensà a recórrer a la seva família. Per què? No hi aniria mai més. Així, despentinat i brut, després de tant temps d'incúria als calabossos policials, ple de polls i de

163


puces, amb la deixadesa d'una barba endarrerida, el cos túmid per maltractaments i les vexacions de tota mena, abordà a la barriada de Gracia vora la plaça de la Llibertat, a la mare d'en Grau en ple carrer i s’assabentà de la sort dels seus amics ben cruament. La dona, malgrat gratar una ferida tan recent, li oferí ajuda i recer per tal de refer-lo de tanta penúria. I en Joan ho escoltà tot, en silenci, sense dir res. En acabar, presa de l'emoció, la bona senyora, sanglotava sufocada, esperant una reacció que no es produí com ella comptava. En Joan, serrant les dens, sense ni deixar escapar un sol mot, li prengué les mans i, càlidament, tal com un fill només, ho fa amb sa mare, li dona l'amistat. Servint-se de tota la reverència de què en aquells moments fou capaç, les hi besà llargament, abans de redreçar-se i tocar el dos a corre-cuita, tan sobtadament com adés, s'havia presentat. La dona, no en sabé ja mai més, res però... quedà confortada, cauteritzada dels seus mals. Aquell vespre en Joan vagà de carrer en carrer i de foguera en foguera, i la vetlla fou el seu infern particular. La canalla saltava com petits diables, a l'enviró dels fogars i arreu, els petards i les pedres fogueres, petaven damunt les llambordes. Totes les eixides i els terrats de la ciutat lluïen guarniments amb gallarets i papers de colors, il·luminats amb precàries instal·lacions elèctriques, improvisades a l'últim moment, per a aplegar les ballarugues dels veïns. Els espetecs dels focs feien saltar, una a una, totes les barreres socials, i una màgia pagana ajuntava els cossos a les delícies de l'amor en qualsevol raconada. Ha de ser bo que la gent s'estimi! Les guspires s'enlairaven amunt entre fumeres rogenques i resplendors titil·lants de flames embogides. El traç de molts i molts coets fuents, assassinaven la nit més curta de l'any i una aurèola vermellosa ho embolcallava tot perquè arreu compartien la festa. Hom, intueix que la raó de l'immens xafarranxo, respon a un deler innat de renovació, el qual comporta el sacrifici de tots els renocs, de tots els atifells atrotinats i en desús, condemnats a la pira final, perquè tot el que crema és en realitat, la representació simbòlica de valors ja superats. En Joan, talment una boia a la deriva, deambula erràtic pels carrers de l’Eixampla. del barrí de Gracia al Casc Antic, rebotat de foguera en foguera, del Born a la plaça Palau. Amb les mans a les butxaques i la mirada extraviada, despitregat i colpit, anirà

164


a mar, per acabar definitivament la cursa. Avança amb el cap cot, entre la gentada que ja celebra la revetlla i que transita per l'ampla vorera del passeig Nacional vers l'escullera. Emperò, ell va a la platja lliure de la Barceloneta. La gent s'aglomera davant de succintes posts condicionades precàriament per al comerç a la menuda, de melons i síndries, las compren tallades a llesques per a cada persona de la família, o bé, en prenen una de sencera, per a endur-se-la. Hi ha qui a peu dret, en barres i mostradors, xarrupa amb canyetes, gots d'orxata de xufla, o rellepa amb delera, glaçons i gelats de cucurutxo tot fent la passejada. A penes si s'hi pot fer una passa de tanta animació que hi ha pertot. Amb tot això són ben bé, les onze de la nit i encara les pastisseries romanen obertes, plenes de gom a gom, oferint als seus aparadors, les bones coques de Sant Joan: de brioix la més clàssica i comuna, de brioix ben aromatitzat amb un punt de matafaluga, repintada per sobre, amb una fina passada de massapà, decorada amb fruites confitades, rodanxes de taronja, tires de síndria i meló i mitges cireretes, fent diferents motius amb gràcia, com si fos un original estergit modernista, arranada a les vores, per una crosta enrossida i cuita. La coca va tota ella, rematada amb pinyons a dojo, escampats per damunt, i ensucrada en el precís moment de retirar-la de l’estufa i enfornar-la a forn fort. L'altra és molt diferent i més moderna i actual: la massa, en la què s'hi han incorporat llardons, esta treballada fent plecs de pasta de full, però... ei! Alerta!, ni massa grossos, ni massa fins els bocinets, i sucre i pinyons, amb ganes, al dessobre. Hom espera trobar-la cruixent i ben cuiteta, però.... fa ja tan de temps, que ni coques, ni altres llepolies i menges li són permeses o concebibles, que per uns moments, aital un nen, amb el front recolzat al vidre del suculent i prometedor aparador, ell que sí, se les va resseguint amb tota recança, com si les recomptés, admirant-les una a una, fins a topar-se inesperadament, al alçar la vista, amb els ulls blaus d'un xavalet, ai ves, que a l'altra banda, més enllà de la vitrina de l'aparador, des de l’interior del establiment, l’està mirant tot estranyat. El minyó inquisidor, és un grum que els diumenges i diades senyalades, s’ocupa de repartir encàrrecs i ajudar a les altres, moltes petites feines pròpies d'un obrador de pastisseria. En sentir-se sobtadament descobert, trobat en fals, en tan infantil i ridícula actitud, quasi llepant el vidre, ell que ja és massa

165


grandessot per tal aguait, en Joan, en no poder reprimir el sobresalt, instintivament, es fa enrera, i gira cua mig avergonyit, al mateix moment que, des de dintre, qualcú reclama l'atenció de l'indiscret arlot. - RAMON, falten coques de mig quilo. Baixa i pregunta quant tardaran, que la gent s'espera! En arribar a la cantonada, deixa el passeig Nacional i s'endinsa pels carrers de la popular barriada. A la fi, va a petar davant per davant, de la filera de quiosquets que jalonen i fan barrera a la línia de la costa, darrera, a l'altre costat de la populosa Barceloneta. Tot és a vessar, de gent sopant a la fresca, sota les pèrgoles vora la platja, i la música a tot volum, de les gramoles no pot, ni de bon tros, amb els sorolls dels trons i els petards que sonen a pertot, ni amb els coets i els xiscles i les empentes en passar, i la fortor de fregits i arrossades marineres que tombarien qualsevol que anés seré, i vinga, vinga... sangries i xampany català de marca no t'hi fixis i empentes i petards, i corredisses i rialles i crits i petards i coets xiulant, esquerdant la negror. De cop, ai!, el cel esclata abocant-nos una pluja de colors a sobre, una vegada, una altra i una altra....

i esdevenim en un

instant, badocs embadalits, paralitzats per una sobrecàrrega d'adrenalina. En un tres i no res, monges i volves ballen a l’aire, arreu, són mil angelets fugits dels focs i l'olor a sofre, ens enerva l'estupor, sí senyor. En Joan no és d'aquest món, atordit avança a tentines, per la platja lliure, més enllà dels menjadors a l’aire lliure, fugint d'aquest batibull bigarrat, esquivant parelles, grups d'amics, famílies senceres, que aposentades sobre la sorra, beuen i mengen la coca, fent apoteosi promíscua de sentiments compartits. Tots celebren la festa gran de la gent senzilla, per una nit, alliberats de tants dogals que els subjecten. Des dels emboirats cims, onsevulla dels Països Catalans, la sort del poble és lliure i triomfa, sota els estels de la nit més curta de l'any i l'estretor de la vida cau vençuda per l’alegria de ser. Prest per a rememorar la diada del seu sant, separat de la gleva, talment gos bastonejat, en Joan troba un lloc tranquil, retirat de la bullícia i les llums profanes, apartat de tothom, sol, defallit, un. És el moment màgic del traspàs definitiu del dia. A la fi, el mar com un mirall obscur per a reflectir-hi la lluna. La lluna rodona i

166


penjada d'un fil. La lluna deessa de la utopia, ombrívola senyora de la nit i els presagis. Dret, davant tan gran altar, l’home es commou, a punt per a la pregaria, a punt per al sacrifici, i en Joan, deslliurat de tot, pren consciència de la seva insignificança. Anirà nedant fins a Mallorca. Ràpidament es descalça i desvesteix i, en conill, tal com va venir al món, corre vers el ventre de la mare. Venç el petit espai fins a arribar allí, on trenquen les onades i avança xipollejant entre l’escuma a no tocar fons i amb fortes braçades, mica en mica, s'allunya mar endins, decidit a besar la lluna i ser amic dels peixos platejats, camí de la terra llunyana de Mallorca. Tolit pels rigors de la recent presó, baldat desprès d'una vesprada al·lucinant, colpit òbviament per la sort tan adversa, dels seus companys, ensorrat físicament i anímicament, braçada a braçada, avança fent el cor fort. Primer, la fredor de les aigües ha estat benèfica i d'alguna manera, el seu cos entumit s'ha refet, però ara, de mica en mica, va imposant-se una tètrica realitat, no pot més....!!, i la fi buscada s'acosta per moments. El mar encalmat, pareix talment un llac i res no existeix en la negror, enllà la immediatesa dels esquitxos i la coentor de la salobre als ulls. Darrera, la platja, el port, Colom, Montjuïc, Barcelona, són ja la línia ondulada en l'horitzó relluent que li balla a la vista, quan es gira perseguit per les recances. Davant, el no-res ocult i amenaçador que no arriba mai. La lluna aureolada és el mateix ull de la divinitat com a trist testimoni malaguanyat. I fa ja una llarga estona que tot és igual, fins diria que, malgrat la follia de l'afany, la costa és ara més propera. Les fiblades i el dolor muscular li mortifiquen les extremitats descompassant els moviments i, a voltes, comença a fer bocades fora l'aigua, per agafar i retenir l’aire que necessita imperiosament. Només una absurda voluntat el fa aguantar i persistir. La lluita contra el qui sap què és titànica. El mar no em vol i les ones em rebutgen, pensa i... és veritat, neda contracorrent i el seu esforç forassenyat és completament estèril i, de no oposar-s'hi, acabaria de nou a la sorra de la platja, com una deixalla més, de les que suren a la deriva. A hores d'ara, els invisibles fluxos mariners m'han guanyat la partida i m'empenyen a la costa, vulguis o no, conclou amargament. Les deïtats que menen les aigües no accepten el sacrifici de l'home. En la nit que tot reneix, no hi haurà lloc per a la

167


mort. Deixant al darrera les foscors i palpant tots els límits, en Joan tomba i enfila cap a casa, extenuat, aclaparat i vençut, però... a la recerca d'un lloc en el món, viu. Altra volta de braçada a braçada, descaminant la fugida, tocat. Sempre la duresa del retorn és llarga i cruel, res no pot estalviar el preu d'una segona oportunitat. És insostenible el dolor, defalleix, no pot! La Mediterrània és una mar vella i petita, on tothom ja es coneix, ha bressat l'infantament de les cultures i les aventures rutilants dels navegants més ardorosos. Cretencs i fenicis la creuaren primer, cercant Tartessos i Atlantis als confins del seu món. També Catalunya al seu torn arriba a Neo Patria en aventura atzarosa. Els déus no obliden la petja dels valents i res no fa perillar el record dels herois. En la solemnitat de l'ofici religiós, la peripècia personal ha transcendit l'home, i ell ha estat sacerdot i ofrena al mateix temps. El misteri ja és resolt i la dignitat és recobrada, dies vindran en què la història serà justícia i no burla del destí. Els darrers metres són eterns, agònics, torna sense esma ni forces, fent basques per moments, amb rampes a braços i cames, debatent-se gairebé sense surar, empassant aigua de mar a cada esbufec, tolit, derrotat. I cau finalment, de genollons sobre l'arena de la riba i... com pot, arrossegant-se amb dificultats, avança mig arrebossat de sorra fins allí on deixà la roba. I és ben estrany que tota aquesta peripècia, al final, no l'hagi a penes, apartat de les seves pertinences. Estirat bocaterrosa, salvat a la fi, en Joan no pot més i es trenca definitivament, esbravant-se sanglotant fins al desmai, en un plor incontenible com sols un home veritablement mascle és capaç de fer. Si li ha mancat coratge per a morir, li caldrà ara, valor per a poder viure. I les hores passen ràpidament fins que, a trenc d'alba, el temps ha donat un tomb i un finíssim plugim d'estiu, cala la ciutat, apagant els calius de les fogueres i netejant carrers i places de les escorrialles de la festa. Agafat en sorpresa, ha d'alçar-se i vestir-se a corre-cuita i cercar aixopluc, ja completament xop. Ningú no ha reparat en ell. I és com una purificació de tantes miasmes. La màgia de l'aigua, completa la del foc i prompte el sol, senyor de la vida, beneirà les terres i els homes. En Joan foragita les basardes i neix. Avui és Sant Joan, diada dels Països Catalans.

168


Els dies que seguiren foren un compàs d'espera, recalat als molls, treballà a bastaix, en la càrrega i descàrrega de vaixells mercants, jornada rera jornada, fins a l'esgotament, dormint al ras, entre les baluernes dels docs de les instal·lacions portuàries. Fou una temporada dura i difícil, primer la presó i ara, la intempèrie, que possiblement, li marcaren per a tota la vida, el caràcter i l’aspecte, però... al final de juliol qualcú el va aturar i abordar, quan rondava pensarós com sempre, vora el moll del Rellotge, sí, precisament allí on en Grau, va desfer-se del revòlver críptic. Sí, però ell, no en sabia res, d'aquells altres afers, ni molt menys, podia sospitar de les inflexions de l’història, de l’encreuament del destí de les persones. Qui el va parar era en George, aquell xicot gal·lès, que ells, conegueren a Tossa. Oficial de la marina mercant britànica, estava de pas a Barcelona i en assabentar-se de la situació s'entossudí, vulguis o no, a ajudar-lo. Valent-se de coneixences i contactes al consolat i a les oficines angleses d’emigració, aconseguí arreglar-li en poc temps els papers de residència a la Gran Bretanya. no li fou difícil trobar feina, car el domini de l’anglès d'en Joan era fluid i, altrament, ell era bon administratiu. Aquell estiu anà a Cardiff i després a Swansea, on residí definitivament, contractat per una empresa mercantil d'un familiar d'en George que el reclamà. I passaren els anys i en Joan s'integrà totalment al país que l'acollí, fins al punt, de quan va ser l’hora, prendre-hi muller i formar família. Aviat va aprendre gal·lès i s’interessà per la antiga cultura celta, arribant a publicar, immers en el petit mon cultural del llogaret, articles divulgatius i folklòrics en revistes locals; havia esdevingut un altre home. Sovint a l'estiu, amb el seu amic George, aquell providencial company de fatigues, venia de vacances a Tossa i allí, en aquella Babel prodigiosa, descobrí, mercès un fortuït atzar, una aquarel·la inversemblant, representant la llunyana i petita cala de Pola. Era també, un souvenir més, perduda enmig d’un munt de tòpics per a turistes, exposada en una adotzenada sala del carrer dels Socors, vora l'antic mercat del peix, i carai!, li va fer un salt el cor, anava firmada per Adelaida Masriera. Renoi, qui podia sospitar que el món fos tan petit, i tan gran el nostre lligam d'amics. Ah, quina colla, aquella patuleia: en Llàtzer Martí, en Grau Fons i jo mateix, en Joan Vila, graciencs de tota la vida i ara, ves per on, ciutadans anònims en el món

169


dels records, potser personatges perduts en les històries d'un vell. Vatua el vent, que s'ho emporta tot!! En jubilar-se, compra un xalet a Mallorca, pels nets, deia ell, però... a les nits estiuenques passava llargues hores a la fresca, assegut al balancí de la terrassa, contemplant embadalit la lluna penjada d'un fil.

CAPÍTOL 17 La casa de Tuír on resideixen els pares, és un petit xalet als afores

del poble, construït als anys vint. Al davant, una tanca desigual de bardissa, separa la gespa del pati, de la grava del carrer. És un vell edifici pseudomodernista amb balconades a la façana principal i amb parets recobertes de buguenvíl·lees vermelles i grogues que, amb profusa vegetació, han crescut voltant totes les finestres. Un rellotge de sol, despintat, amb la usual numeració romana a penes visible, corona el conjunt a dalt, sobre l’entrada. I a banda i banda, de la porta vidrada, uns parterres amb hortènsies i aspidistres rodegen tota la casa. És un espai per la melangia i la recança i tot, té un aire antic i desfasat, com si el present no hagués arribat encara, segrestat per records que ho lliguen imperceptiblement al passat. Situat al centre del pati, a recer, sota una arbreda atapeïda de salzes i verns, tenim un petit estanyol a ras de terra, amb peixets de colors, nenúfars surant a

170


nivell de l'aigua i tot un gavadal de joncs i lliris, que serveix com de peanya, a una escultura clàssica de la deessa Diana. La llosa que serveix de base, a l'esvelta figura de la caçadora, és plena de llapons i llaquims a causa de la humitat de l'indret. Bé, el recinte és petit i resulta angoixant, ja que la vegetació faltada de l'atenció secular d'un jardiner, ha crescut sobredimensionant-se i malgrat tan ubèrrima natura, tot té, un caire d'abandonament i decadència. Als laterals de l'esquerra, una porxada carregada de plantes enfiladisses: llessamins, parres, carabasseres, rosers... acluca totalment la claror del sol matisant una mitja penombra, sobre un envellit conjunt de mobles de vímet. Acabo de recollir la correspondència diària de casa, a la bústia de la porta d'entrada del jardí. En examinar els diferents sobres i trobar-me'n un al meu nom, he vingut aquí per a obrir-lo discretament a soles. Giro la carta encuriosida, cercant al dors, el remitent que me l'envia, i m'assabento així, que prové del poble de Setcases, petita localitat dels Pirineus, ran la frontera dels dos estats. Acabo de rebre la lletra del rector i en obrir-la i trobar-me, la meva pròpia missiva, la que dies enrera, jo, en fugir tan apressadament de Barcelona, vaig confiar a en Grau, perquè aquest al seu torn, la lliurés en pròpia mà, a en Llàtzer, em fa un salt al cor i he de sobreposar-me fortament, per llegir el condol del mossèn, que, naturalment, també l'acompanya. He de deixar-me anar bruscament defallida, asseient-me en una de les butaques de sota el porxo. És un dia orc de finals de març i sobtades ventades, sacsegen les branques resseques de l'emparrat tot provocant a voltes, la caiguda dels borrallons de la brotada que just apunta. La ventolina remou amunt i avall, la fullaraca seca del jardí i el solet és pàl·lid i amortit. Les aigües de l'estany del parc, s'arrissen i... ai las, Diana ja és Hecate definitivament, silenciosa deessa de la mort i la noexistència. Heus ací que es confirmen els temors. Sóc incapaç d'arrencar el plor salvador i un immens i profund dolor, em va corsecant l’ànima, minut a minut, i el temps passa i passa inexorablement, fins que comprenc que ho he de deixar estar i he de tomar de bell nou a dintre, amb els pares, que m'esperen i no saben res del que passa. I com m'ho faré, senyor, per explicar-los-hi?

171


- Nena, què hi fas aquí, sola al jardí? Agafaràs fred!

*

*

*

*

Trasbalsada, desoint la veu de la prudència, l’endemà mateix, vaig retornar a Barcelona a fi de poder viure en companyia de la família d'en Llàtzer, tota l'emotivitat de l'aflicció i el dol d'aquella gent, que encara no coneixia. Allí, vaig ser rebuda i acollida talment com a nora per la mare i la germana, i una llarga conversa de les tres aproximà sensibilitats i acredità de bo, una predisposició comuna de tendresa i estimació. Faltaven dies per a l'arribada del pare de la casa, i mare i filla, dubtaven si fer-li saber la noticia. L'home de cap manera podia en ple viatge, abandonar l'embarcació on treballava, Haguera estat com fer-lo patir perquè si. Quin atribolar-se no sabent com procedir i... com aconsellar-les? A Adelaida esguarda les insondables aigües obscures del gorc, intentant desxifrar l'avior, i res no somou l'imant del xuclador traïdor; però al mirar, qui mira, és mirat irremissiblement. Responent tal despropòsit, immediatament la mareselva i el lligabosc, s'enfilen entre els esbarzers jussars dels fons de la balma i pugen pels turmells i la cintura de la núvia, accelerant un temps de natural imperceptible, fins a entortolligar-se-li en sa cabellera estesa i suspesa a l’aire, fent una capçada perennal damunt de sa figura. Ja convertida en arbre del bosc, son crit, així tan asaltada, és mut. Ningú no pot entendre a ses dríades quan parlen, ses veus finissimes són com un resar del pensament o el murmurí de l'oreig bressant fulles i branques.

En aquestes incerteses estàvem, quan resolguérem, jo i la Maria Teresa, anar a cercar el cotxe d'en Llàtzer, abandonat per ell, a la vora de Setcases des de la primària del mes. Combinaríem ferrocarril i autos de línia, a fi, d'arribar com poguéssim al petit poblet i parlaríem amb el rector i els veïns per indagar quelcom. Resulta que, un cop ja celebrada la cerimònia de l'enterrament, poca

172


informació n’obtingué la família dels funcionaris que prèviament, se'ls hi acostaren per donar-les-hi tan penoses noves de la mort del fill i l'amic. Tot va quedar així, molt confús, difícil de fer-ho encaixar mínimament Era doncs, una bona ocasió per a fer-se'n cabal i perfilar-ne la vera realitat. En arribar ens donàrem a conèixer i recuperàrem el Peugeot aparcat sotacobert, al clos de can Sugranyes. Tot seguit coneguérem personalment, com preteníem, el batlle i el mossèn del poble. Aquests senyors, directes protagonistes en la recerca i troballa dels seus cossos, ens acolliren amb càlida cortesia i poguérem, tots quatre, intercanviar a balquena, tota la informació que teníem sobre l'accidentada excursió dels dos amics. Ja només ens restava a tots, bastir una teoria convincent que satisfés, amb més o menys encert, la sensibilitat de cadascú.

Pobre voliana presa per una inapel·lable agulla de cap, que et fa impossible la fugida, pobre papallona amiga, tu que anheles una volada gran als confins de l’herbassar i no tens res, pobre!

Sí, n'estava ben assabentada de les dificultats d'en Grau fugint de Barcelona. És clar, sabia de l'avortat atemptat a l'Obelisc de la Victòria a ple centre de ciutat, a la cruïlla entre Diagonal i Passeig de Gràcia, el qual haguera assenyalat, el principi d’un moviment revolucionari per a reconvertir, una simple protesta de reivindicació ciutadana, orquestrada probablement, per dissidents del mateix règim, la vaga dels tramvies, en quelcom més incisiu, el redreçament final del poble per a recuperar les institucions perdudes i capgirar les conseqüències polítiques de la guerra civil. Tan desfermat plantejament utòpic, cert, s'esvaí com foc d'encenalls, just començar, i desprès, no en transcendí el més mínim efecte. Jo coneixia, òbviament, la implicació directa d'en Grau, en la pretesa execució de l’arrauxat pla subversiu, ja que jo mateixa, com una peça més de l'operatiu activista, des del primer moment, també hi estava compromesa i n'era còmplice. Qualcú ens delatà, és evident, i llavors, Toulouse per elemental prudència, havia ordenat ràpidament l'abandó de l'operació i, per evitar encara mals pitjors, desmantellà i dispersà, tot el grup encarregat de dur-la a terme.

173


El setge de la brigada política-social a la casa dels familiars del noi, persistí fins que, finalment, amb el consegüent trasbals de parents i amics, els fou notificada oficialment la seva mort. El fet de recórrer a l'ajuda d'en Llàtzer per a fugir, i eludir així, l'encerclament que li feien, fou una iniciativa de tots dos, que d'antuvi, ens semblà correcta i segura. La fugida era arriscada, sí, però sempre era millor que quedar-se i no fer res, veient com progressivament se t'anava estrenyent el rotlle. Estàvem desesperats! A més, ningú no podia preveure el sobtat entossudiment d'en Llàtzer per travessar clandestinament la frontera, així, només per pura xamba solidària, ell que era, per bé o per mal, aliè a qualsevol plantejament polític, o és que, potser, el dramatisme d'aquells moments difícils, d'alguna manera el commogueren, afavorint l’inici d’un procés progressiu de presa de consciència i compromís amb si mateix. Potser sí, només així podrem entendre la seva desconcertant decisió, ja que, el sol fet d'arrenglerar-se voluntàriament amb el company i comprometre’s fins aquest punt, implicava evidenciar-se personalment i assumir públicament les mateixes posicions que l'altre. Oh, Llàtzer, si haguessis retornat a Barcelona tal com se't demanava, encara en restaries viu! Mare meva, no sé què m'agafa quan hi penso, si resulta que tot era estantís i fals, mancat de coordinació, pur aventurísme de quatre il·luminats. I d'haver-se dut a terme com preteníem, hauria estat només, un acte isolat i gratuït que s’hauria desqualificat per si sol, una pantomima, una niciesa.

Llàtzer, quatre sotes no fan un tuti de reis, per més que t'hi encaparris, ni pots anar contracorrent, ni pots furtar una estrella del cel, però... si no et manca coratge per a estimar, a la bestreta, pots guanyar la partida a l'absurd. La penyora és la vida.

De mica en mica, em faig càrrec del procés mental i l’evolució anímica d'en Llàtzer i, d'altra banda, tampoc, no em costa gaire capir la pressió psicològica que va gravitar sobre un Grau embarrerat a ple replegament, retirant-se amb el pes de l'absoluta soledat sobre les espatlles, amb la coïssor de les ferides de l’ànima obertes. Segur que els dos, arribaren a un punt de coincidència i que el

174


viatge, serví per a reblar, una afinitat provada en tants anys d'amistat fins a obrir els ulls, des de les distàncies de la mort i l’absència definitiva, al sentit de la vida en la paradoxal carambola final, el rescat del tresor perdut, l'inesperat graal que simbolitzen les icones romàniques retrobades; i és que la torxa ha canviat de mans i ara la porten el batlle Claudi Plançó i el rector, mossèn Vicenç Marqués, que han pres consciència. I és que l'ideal no pot morir mentre hi hagi un bri d'esperança al cor de les persones. Oh!, de sobres sé que, hores d’ara tot això, us importa un carall. Llàtzer... tu venies a cercar-me! Tu venies a cercar-me, amor meu!

*

*

*

*

N'Adelaida i la Maria Teresa, amb aquest afany d'aproximar-s'hi, no poden evitar gratar ferides obertes, a cada volta de pensament. Queden encara tantes hores de camí a Barcelona, conduint el Peugeot d'en Llàtzer que només pensar-ho, fa estremir. Saben que és una banalitat aventurar-se a preveure. Saben que els designis, transcendeixen la voluntat de l'home i qualsevol recerca de significat és sempre al damunt nostre. Cal assaborir la intensitat del present ja que el seu futur només serà record. - Llàtzer, Llàtzer, perdona'm...! - mussita l'Adelaida aferrada al volant, mentre al seu costat, la Maria Teresa se la mira de biaix, sense dir-li res, amb els ulls enrogits de tant somicar a soles, per dins. Ella no rebrà la carta que el germà li va prometre..

Miri’s les balances, senyor botiguer!, les té trucades i no em fan bon pes. No compro, ni venc, només barato ma vida sencera per un mai més escadusser. Sap? Un carras de cireres em balla a cada galta. Sap? Dues maragdes titil·len als meus ulls. Sap? Un enfilall de granises, de coses ben petites, tinc com un secret a dintre el cor. Les hi regalo, senyor meu, tot abans que m'ho prengueu!

175


*

*

*

*

No sabia què fer amb els peixos de l’aquàrium, els molly i els scalars, finalment vaig optar per regalar-los juntament amb la peixera i tota la instal·lació, als veïns del replà de l'escala, una parella jove acabada de casar que a penes conec, amb la qual, ni tan sols no em relacionava i que ho rebé encantada. I les plantes i el mòbil de peces de ceràmica i la taula de vidre esmerilat de la sala, també. La resta de futileses personals, els gerros de terrissa, els llibres, amb tot el desànim del món, ho vaig anar enquibint en caixes de cartró, a fi d'endurm'ho després. Aquella tarda acabaria de desmuntar tot el mobiliari, despenjaria els llums, les cortines i els estors i així podria demà, avisar que em fessin la mudança del pis. Definitivament deixo l'estudi del Guinardó, indret on fins ara residia i treballava preparant l’obra que després exposava a Barcelona i París.

- Admeto el joc i accepto el silenci - deia ell. - No m'importen les seves raons però, malgrat tot, no vull perdre-la, Adelaida - Per favor, què vol més? Li ofereixo la vida per a compartir-la amb vostè... Jo tenia els ulls aclucats, com resistint-me a ofegar el somni, fins que no puc més i obro les parpelles de bat a bat... i el veig. - La necessito i la vull, no em deixi sol..." El veig aquí al davant, despentinat com sempre, la pipa a la mà i els ulls encesos, igual que dies passats. - Només una paraula, una sola paraula... vol ser la meva esposa, Adelaida?" És en Llàtzer, en efecte, esperant, anhelant.... pacient, ara, eternament pacient - Sí, Llàtzer, sí, ho vull! Ho vull!

L'excusa per anar-me'n és el requeriment dels pares que, des de Tuïr, em reclamen amb la coneguda impaciència dels grans, ja se sap!, les malalties i les moltes molèsties insuportables que ells tenen temps d'imaginar, i jo ho aprofito per fer una mena de creu i ratlla, als intangibles lligams que em subjecten aquí. Abandono Barcelona i m’instal·lo a Tuïr per atendré més bé als dos vellets, i per fugir de tants i tants records. Havien passat gairebé tres mesos de la proditòria occisió d'en Llàtzer i

176


s'acostaven ja els focs de Sant Joan, festa del solstici arreu dels Països Catalans Glossa el llegendari, quan parla als novells primers amants: l'estiu segueix a la primavera i ara, aquietats els jocs de tan jovencíssims cadells, és temps per assumir, tot el que els fats ja abans, han decantat. Són festes de noces, engendradores de vida, però... Ai de la dona seca i morta que roman en connubi amb el no-res!

Adelaida havia tallat tota relació amb el passat, havia cessat de pintar i cap referent no la motivava. Adelaida no havia plorat, però igualment el riure i l’alegria se li marciren al rostre, definitivament.

Recordo que quan en Joan fou detingut tothom es mobilitzà i, al principi, sabedors del refús de la família, va rebre el suport de companys i amics. Després, en mig de tot l'enrenou preparant la vaga i l'escampadissa que en seguí, inconscientment, el xicot fou relegat a un fatídic segon terme que de mica en mica, motivà que li perdérem el rastre en el garbuix burocràtic d'advocats i presons. Ara, precisament perquè s'acosta Sant Joan, potser perquè és el darrer amic d’aquella colla, que ens aplegàvem cada estiu, a Tossa, he volgut retrobar-lo, però... no me n'he sortit

Anava fent ziga-zagues talment un trompitxol, cercant la sortida del laberint de Minos. Queia de pernes enlaire, de cap dins un pou, directe al hades de la mitologia. L'oracle em vaticinà que trobaria la sorpresa en un tortell de reis i jo, escamnada, ja no m'ho vaig creure. Caram!, és que el quídam era funcionari de l'estat i no m’hi podia fer res, va dir-me ell, a la requesta.

A la presó es tanquen de banda i em diuen que és un pres perillós i que probablement, el tenen incomunicat, que no poden dir-me res, que va per llarg,

177


que primer caldrà fer un judici, que no s'han presentat càrrecs en contra seu, un contradictori galimaties ben enrevessat, per cert. M'han espantat, els molt brètols, amenaçant-me velarment i m'han fet avinent, que és sospitós tant d’interès. Em malfio que ni saben on el tenen i a vegades, ni tan sols, de qui els parlo. He contractat un advocat perquè en tregui l'entrellat i provi d'ajudar-lo. Jo he de marxar, no puc demorar-me més. En Joan és l'amic comú que ens posà en contacte i, gràcies a ell, fa dos o tres anys que ens relacionem tots quatre. Ells ja es coneixien, l'amistat els venia de lluny, de petits, suposo, de l'escola o del carrer, vés a saber. Jo en canvi, era la nouvinguda. Al grup, vaig incorporarm'hi tard, hi vaig entrar per la porta falsa, sí, i al principi, ben tangencialment per cert. A França, el senyor Fèlix me'l presentà, no sé què hi feia allí, però, m'ho puc ben imaginar. Llavors, ell ja era un activista destacat i prompte vaig saber, que era un responsable de l'aparell de propaganda a Barcelona. La seva caiguda va ésser un cop dur i de fet, ja llavors, ens haguera hagut d'alertar a tots, per preveure que ja alguna de més grossa, se'n covava. També en Grau hi estava ficat fins al coll, però tenia un caràcter més introvertit i reservat, sobretot és que era mes independent i personal. La veritat és que sempre, la mateixa dinàmica dels esdeveniments se'ns imposava i no fèiem altra cosa, que anar a remolc tractant d'aprofitar-ho; la patacada era segura. No sé per quins set sous, els tres amics no se sinceraren entre ells, però el cas es que en Llàtzer, en aquest aspecte, restava a part, vivia en la inòpia, no en sabia res de la militància, dels altres dos companys, potser perquè la seva mateixa faisó, el feia mes escèptic i pessimista, gens procliu a causes que no veiés prou clares i els altres, ho sabien o és que, senzillament, la seva dedicació a la professió, al seu ofici, com deia ell, el compensava de sobres. El cas es que, tot i avenir-se en qualsevol altre camp del pensament, cadascú tirava pel dret i prenia la seva pròpia actitud davant la societat i la relació amb el proïsme. Quina colla, en Llàtzer, en Grau, en Joan i jo mateixa, l’Adelaida Masriera, quina colla...! Dies més tard, encara embarcada en l’operació de tallar amarres, ultimava gestions amb diverses galeries i sales d'art de la ciutat i vaig aprofitar també, per a visitar la mare d'en Grau: volia acomiadar-me de la bona senyora que, naturalment, havia quedat desolada per la mort del fill. I d’allà on menys

178


pensava, sorgí la sorpresa; la dona, abans d'ahir, havia estat abordada en ple carrer pel mateix Joan, de cop i volta alliberat de la presó poc abans de la revetlla, precisament en vigílies del seu sant. A la compte, eixí de la Model aquell mateix dia, va dir-me, i va assabentar-me també, que havia estat assagetada a preguntes per un xicot atracallat i desmarxat, i ara ell es posava al corrent de tots els successos i de la sort dels seus amics d'una manera ben insensata per cert.

Enyorant una remota relació materna, un Freud escrutador, ho cercava tot a dintre, mentre que un Jung tremend, feia una ala delta de paper amb l'inconscient col·lectiu, escrit en cal·ligrafia gòtica com els manuscrits antics i practicava punteria sobre la diana dels desitjos. La bombolla de sabó, s'inflà i inflà, tremolaven estantissos els tornassols tots, fins a esclatar, esdevenint no-res, pura frustració, pura futilesa ful.

Naturalment, vaig intentar localitzar-lo amb frenesia, vaig tractar d'esbrinar on s'havia ficat febrilment, però era una empresa àrdua, ben lluny de les meves possibilitats reals, i no vaig poder trobar-lo per més que vaig fer. A la presó, no hi havia deixat ni rastre, ni cap adreça, i la família, que se n'havia desvinculat totalment, no en sabia res de res i tan els hi feia. Desesperada, finalment vaig haver de deixar-ho córrer i.... vet aquí que, el passat quedava definitivament mort, sí... mort, mort!

*

*

*

*

*

I van passar mesos i anys, i jo no vaig tornar a Barcelona. Els pares van morir de vells, és clar, primer l'un i després de seguida, l'altre, tota una vida d'anar plegats els dos, que ni la mort inclement, la que en definitiva posa sentit a l’existència, reeixí a separar-los. Jo, havia deixat de pintar. No vaig tornar mai més, a mesclar colors damunt la paleta i a matisar els fons, diluint pigments

179


amb trementina, no. No vaig tornar a fer apunts pertot, amb carbonets o sanguina, sobre el paisatge, al paper i a la tela. No hi vaig tornar, definitivament sebollida i erma. De mica en mica, refusant sistemàticament, qualsevol oportunitat de creació pròpia, vaig orientar-me vers els envitricolls de la restauració de l'obra d'altri, perversament cruel amb mi, fins a l'esterilització. Vaig desenvolupar una certa especialització pels treballs minuciosos, que em dugué a fer-me un nom restablint pintures antigues, medievals, renaixentistes, barroques, etc..., al servei d'institucions i mecenes. I així vaig anar malvivint, només, per a garantir-me la supervivència, durant tot aquell temps. Però en quedar-me sola, havien passat ben bé cinc anys, vaig decidir replantejar-me un cop més, l'ordre del viure, i amb criteris de funcionalitat amb les noves activitats que duc a terme, em vaig desfer de la casa de Tuïr - Ja en vida dels pares aquella residència sempre la veiérem com a provisional: l'exili ens havia fet nòmades, probablement apàtrides, - i vaig mudar-me de bell nou, a Barcelona, ara al barri de Sant Andreu, al poble, com encara blasmen els més ceballuts d’aquí, lluny de tots els amics que havia deixat a Gràcia, instal·lada rabiosament, en un present cada vegada més petit, incapaç d'afrontar el retrobament amb uns records idealitzats i que volia, a tota costa, mantenir tal com eren. Un present eixorc que no m'esborrà, emperò, l'atemporalitat de l'amor, d'un amor detingut, instal·lat a l'espera, en un Cafè de Perpinyà o davant de la catedral de Barcelona. Allí, per què no?, com una mena de MONYOS discreta, ignorada de la gent, lluint un vestit blanc que em fa ressaltar

en la nit, ara ja definitivament absurda en aquesta hora i en aquest lloc. - Llàtzer, no acabes d'arribar? Llàtzer...! - ........ –

*

*

*

*

Visc al número quinze del carrer Servet a Sant Andreu de Palomar. És una vella casa de planta i pis, una de les casetes característiques del barrí, de quan tot el pla de Barcelona es fusionà en un tot urbanístic que donava resposta al desenvolupament industrial de la ciutat. Visc discretament, administrant-me feina i recursos, just per anar tirant, just per anar fent...

180


De jove, Adelaida fou una noia normal vivint unes circumstàncies adverses en un temps d'excepció i les dificultats li feren gran crebant a l’ànim i al caràcter. Potser l'inconscient tranc dominador d'uns pares omnipresents, entorpiren la natural creixença de la seva persona, malgrat l'ideari esquerrà de què feien gala, o precisament per això mateix. El cas és que visqué tota l’adolescència a la deriva, d'aquí cap allà, en una situació no triada, possiblement fent nosa i, encara que no s'explicités mai, ella ho sabia. A l'escola, no fou una alumna avantatjada i, a despit d'aquestes incerteses primerenques, l'exili patern i l'ocupació alemanya de França que tant la trasbalsaren, al final se'n sortí més o menys bé. En aquesta època, ella participava del moviment escolta, fent excursions i vivint l'aventura de la natura amb amics i companyons de la seva edat, la flor de llis brodada a la camisa i el compromís, a punt amb la mirada encesa. Era una nena esprimatxada com un jonc, de llargues trenes rosses i una cara d'agost colrada i pigallada que, per desesper de sa mare, apareixia a les fotografies amb els ulls clucs. Després es decantà devers altres inquietuds i féu de tastaolletes en organitzacions diverses: les joventuts llibertàries i altres agrupacions polítiques de l’exili. Al seu moment, treballà d'administrativa, en bufets d'advocats, i pas a pas desenvolupà també, les seves inclinacions artístiques en escoles de belles arts, fins a aconseguir aflorar, fent les primeres exposicions col·lectives. És evident, que pujà i es desenvolupà sota la fèrula de la cultura francesa, però ella i els seus, mai no desertaren de Catalunya. Tant és així que, ja major d'edat, quan tingué l'oportunitat, s’instal·là a Barcelona a cavall dels dos països, projectant llurs activitats a banda i banda de frontera, una circumstància bona que desprès, propicià el tempteig del Front Antifeixista per comprometre-la en tasques de resistència, contra la dictadura franquista. Creditora de tota la confiança ja per dividends familiars, es prestà, sense implicar-se en res més, com tantes i tantes altres persones anònimes tocades de sensibilitat, a fer de correu entre l'exterior i l'interior. Aquells eren uns temps en què tot seguint la seva veta, sovintejava llargues estades dibuixant i pintant intensament a Llotja. Esporàdicament exposava a la ciutat i també a París, perquè el braç del pare era llarg, vivia un trapeig constant que l’il·luminava la mirada.

181


El pare és gran i gran, ja omple tota la làmina del dibuix, mentre que la mare i jo, som simples formigues amigues en un racó del paisatge, però tinc un tresor, una col·lecció de cromos trobada en les preses de xocolata AtmetlIer. Somnio esdevinguda heroïna romàntica, adolescent eterna en el conté de la vida, protagonista iconoclasta de fets prodigiosos. Excessiva i venturosa Cal·líope i també, sí, nimfa ingènua precoçment seduïda per un cigne. Musa traïda per tots els ideals i a la fi, dona de carn i pols, record, simple oreneta en un cel molt alt. I el somni és premonició irresistible. Sí, sí!

Va estiuejar a Tossa en varies ocasions, a la recerca del paisatge, i conegué en Joan, en Grau i finalment en Llàtzer, sumida en una dolça bohèmia no exempta de quimeres i incerteses, nimbada d'una velada capa de misteri als ulls romàntics d'un orfebre joier de Barcelona, captivat per la politesa i les formes distants i quasi etèries de la noia. Era l’època de l’existencialisme i d'en Jean-Paul Sartre i na Simone de Beauvoir, Charles Trenet cantava i ja apuntaven Ivés Montand, Edith Piaf i Juliette Greco. I què podíem esperar de tanta fragilitat? Parafrasejant una conversa de Cafè, allí, al remot carrer de la Ciutat, just on en Llàtzer és legitimava davant d'un Grau acorralat i tèrbol. La realitat no rau en les coses o les persones, sinó en els ulls que les miren i consideren. Som nosaltres qui assignem significats i valors. I passaren anys i panys de melangia i descurança, i Adelaida s’anà pansint feta una figura del que fou, ancorada en aquell llarg present fora del món, fins que una nit, un doloret al pit, ben endins del seu cos, li trenca el son i ja mai més no l'abandona.

*

*

*

*

*

Les parets de la consulta, blanques, enterament enrajolades, mirallegen els reflexos de la forta llum del sostre. La taula del metge i l’escàs mobiliari, de vidre i cromats, completament impol·luts i asèptics. Una certa sentor d'alcohol

182


perfuma l'ambient, quasi imperceptiblement. Qualsevol contacte és fred, molt fred... esgarrifós. - Per vols de Nadal, al final de desembre, doctor... no puc precisar més. - He de renyar-la, hauria hagut de venir a visitar-me de seguida. - No vaig donar-li importància. Sóc gran, visc sola i jo... - Molt bé, molt bé, senyora. no s’amoïni. no hi ha raó per al pessimisme, però... tampoc no he d'alimentar-li vanes esperances, compren? És prematur aventurar un diagnòstic segur. He de mirar-la per la pantalla i sotmetre-la a varies proves. Digui’m, l'acompanya algun familiar? - No doctor, no tinc ningú. Ja li he dit que visc sola, fa anys que visc sola... - Qualcun amic, potser? - No - Doncs....? - És greu, doctor? - Pot ser-ho, pot ser-ho, més com ja li he dit, he de fer una biòpsia i llavors... - Tinc càncer, veritat? - Esperi, esperi... hi ha casos, hi ha tractaments... - Doctor? - No, escolti, hi ha un gran marge per a l'esperança. No comprèn? He de confirmar la diagnosi d'aquests dolors. Ara, els dos hem d'estar molt units, hem de lluitar, hem de treballar. - Vaja, doctor, què m'ha de dir? No em fa basarda el sentiment, estic preparada. Sé que la mort valida la vida i a voltes, cal agrair la natura de les coses. - Senyora, no parli així, no pot abandonar-se, no pot... - I qui pot aturar el pensament quan no queden forces, ni motius? - Calli, calli, senyora, per favor!

*

*

*

*

Llueixo un vestit blanc que em fa ressaltar en la nit i estic asseguda, a la dreta, en un dels esglaons que pugen al frontispici de la catedral, acompleixo adés les consignes acordades per establir contacte d'un moment a l'altre, amb

183


membres de la resistència antifeixista. Sembla que es demoren.... o encara no és prou tard? En aquest moment gairebé tot és silenci, no hi ha ningú als carrers de Barcelona. De cop i volta, irrompent des del Portal de l’Àngel pel carrer dels Arcs i la plaça Nova, trencant aquell calidoscopi de tons grisos, com si fos una imatge projectada en un travelling fantàstic. quasi cinematogràfic, una figura emergent de la negror, avança segura, vers on estic jo. No és el contacte. Qui és? Qui serà? Darrera, els dotze apòstols amb el Sant Críst en mig, sobre la portalada. A la dreta, una part restaurada de les antigues muralles realçada pels parterres d'un petit jardinet. És en Llàtzer i de lluny, m'ha reconegut, estic segura. Oh, atalla cap aquí... En Llàtzer ha complert el periple i s'acosta vers la seva Adelais, senyora del somni, fada de la nit, rialla radiant d'una promesa albada, per a eixir de la mort plegats, perquè ja la torxa va de mà en mà, escampada com un foc de Sant Joan, per totes les contrades del país i res no podrà impedir, l'emersió de l'esperança. Atesa la senectut del dictador, és gesta imparable la transició a la democràcia. I ara ningú no barrarà el pas a l'home que vol avançar. Homes i dones s'autoorganitzen en associacions i sindicats i surten sense por, a cara descoberta, a la recerca de drets i llibertats: Sembla que, a la fi, l'hivern vol finir.

*

*

*

* *

Han passat dies i mesos. I després de l'hivern, la primavera i l'estiu m'han minvat dia a dia, la salut, fins a convertir-me en una trista heroïna de la lluita per les aparences, última trinxera per a amagar cada derrota, cada retrocés, a la vista de la gent que em volta. La vesprada s'allargassa fins a molt tard i la bonança dels últims dies d'estiu, fa que el temps convidi a la vetlla, àdhuc el canari cassolà refila i saltironeja dins la gàbia petita, pobre ocellet, ta vida és estretor en un espai tan reduït. Ara que el sol i la lluna coexisteixen en la llum i apareix al firmament, sobtadament, el lucífer primer, ara que les hores són interminables i res no sembla tenir fi, és moment perquè el portal que separa els móns, se'ns obri, primer tímidament,

184


després de bat a bat, per a propiciar les trobades entre l'ahir i la avui. I és que l'amor és passaport suficient per a fer possible qualsevol traspàs, Llàtzer. Els llums s'acluquen progressivament i puc obrir l'ocell. Asseguda al balancí, em gronxo molt lleugerament, contemplant el cel que s'enfosqueix. No m’he pres les medicines, els medicaments que el metge em recepta. No sé pas què és pitjor, si el sopor, la prostració i el defalliment general que em provoquen, o bé, aguantar estoicament el dolor que em permet pensar i entrar en vigília, no ho sé.

Fent passes de ballet sobre un mirall, a soles, amb un no-res inoportú, giravolto la melodia d'un dolcíssim vals i... de sobtada, un riure tarít-tarot, escarxa el vidre i perdo el reflex que em seguia. No sé pas què dir, ni què m'han fet

El canari, pobre bestiola amiga, juga distret amb els dits de la meva mà decandida, s'alça de puntetes, refilant a l’aire, passades i més passades, mentre vaig decaient i decaient.... tota jo, fins a cloure els ulls, consirosa i ja definitivament, vençuda per sempre més, com la darrera flama d'un llantó que s'apagués d'un sospir. - Llàtzer, Llàtzer, amor meu, arribes, arribes a la fi! *

*

*

*

L’endemà matí, l’aurora cridà l'ocell. L'animal, tremint, reaccionà de cop, a la requesta i, d'una revolada, remuntà decidit, per la balconada oberta, vers la llibertat de fora, seguint el pas del astre senyor del reialme de la vida, cap a les remotes cingleres pirinenques del més enllà, i volant, volant.... trobà la mà oberta, d'en Llàtzer, desclosa en aquell gest especial de quan vols copsar un ocell a l’aire, en una espera eterna, prest per a tenir i estimar. A l'alba, una munió d'atrafegats i diminuts minairons de la terra, aprofitant la marinada ben suau, despentinà conscienciosament, els rossencs cabells de l'adormida núvia, just per abaixar-li com una mantellina de rissos i blens que li caigués per tapar-li la glauca mirada estranya, dels ulls avergonyits davant la

185


mort. I llavors quan ella es lliurà com esposa, en la tan llargament somniada nit de noces, aparegué una capriciosa falena, que passant entre els escabellonats borrallons moixins, que li aureolaven la testa, li feu al front el dolcíssim petó de la padrina, llesta per ser presentada a llur promès. Oh, bella dama, sempre incerta! Vella dama, on ets?, ja la teva estètica és patètica. Oh, verge inaudita que has estat altar gentil de l'esperança: la mort i la vida pla que són semblant misteri en el teu fer. Però aquella dissortada nit del dia nou de juliol del 1975, no fou una nit tranquil·la. Coincidint amb el marrit i trist decés de l'Adelaida al carrer Servet de Sant Andreu, a la mateixa hora, aproximadament, també passaven coses. Eren les dues de la matinada i l'escamot dels "Grupos de Acción Sindicalista" (G.A.S.) cremava "El Borinot Ros", (llibreria del barri) i atemptava contra l'Associació de Veïns, al carrer Rubén Darío, i a la parròquia de la placa Orfila, en un últim intent irracional, d'anorrear la marxa de la història. I tal semblava que ho aconseguirien, però la immediata reacció del poble arraconà la bretolada a la categoria de l’anècdota. Mesos més tard moria l’execrable dictador Francisco Franco Bahamonte i començava la transició política. Imparable, la torxa anava de mà en mà, i.... ara, començava un altre temps. L'esperança era possible. Pocs anys després, al mateix immoble on visqué i morí, n'Adelaida, uns amics obriren a les llums del poble, l'Ateneu Llibertari de Sant Andreu (Centre d'estudis i discussió), intent efímer de retrobar la vella acràcia en un indret urbà, darrera aposta del pensament per a assumir contradiccions i realitats, via un possible món millor de tolerància i harmonia a Sant Andreu del Palomar, antic municipi independent annexionat a Barcelona a contrapèl. La punya és així des del principi dels temps, una espiral infinita, encara que en un error de perspectiva, a vegades la percepció de l'arbre, ens privi de la visió del bosc. Malgrat tot, jo, cronista ingenu, vull creure que, a la fi, l'home reeixirà. En el blau més alt, evoluciona una oreneta. És l'estiu.

Una furtiva lagrima. Negli occhi spunto... quelle festone giovani. Invidiar sembró...

186


Sí, senyor Obiols, és llarga la volada dels coloms i... ja ho veieu, a vegades no tornen. La fressa dels ocells entrant i sortint del colomar, acluca l'envestida del sol i tot és un esbatec general, la plomissa i la ferum a colomassa, suren inevitablement arreu, sobre els terrats del taller de Santa Caterina, tan pròxims allí dalt estant, a la Via Laietana i a la Catedral. - Es cert, noi, a vegades no tornen - respon el burgès a l’aprenent, ja de sobres advenit oficial de primera.

Una furtiva lagrima. Negli occhi spunto... quelle festone giovani. Invidiar sembró...

Al carrer Monmany de Gràcia, reverberen les clarors i la lleu ventolina del migdia, mitiga un xic el botorn xafogós de Barcelona i fa giravoltar qualcuna fulla seca, seguint de dalt a baix, erràticament, la línia del carreu de la vorera. Esclaten aquest temps, totes les lluïssors en els colors florits de les margarides i els geranis, rera el brendolat dels balcons estrets, tots formats verticalment, un sobre l'altre, de cap a cap del carrer i, de fora estant, se sent com sempre, el cant abrandat d'un canari refilet. A la taula, escudella de primer, després braó de be estofat amb carlets de Tossa. De postres, peres enxocolatades clivellades amb caramel. Amb la mirada perduda mirant l'infinit, més enllà les cortines de lli de color cru, prenent cafè, tal vegada més enllà dels vidres, més enllà de les tiges espigolades dels geranis, ma mare, n'Adelais i jo mateix, asseguts. Ja només sospir a l’aire, un Grau que no és present, ben present, entre nosaltres

Una furtiva lagrima. Negli occhi apunto... quelle festone giovani. Invidiar sembró...

Allí on acaba el passeig Nacional, a la dreta de la ben aconseguida, "Evocació marinera" d'en J. M. Subirats, la torre del Rellotge i, dellà la fila de norais de negre i rotund ferro colat, que fiten la vora, devers la balancejant barrera de gavarres tristes i velles, la sentor salada de la mar, calmut fins a Mallorca més

187


enllà de la mirada. Sonen sirenes de qualcun vaixell, entrant o sortint del port, planen gavines impúdiques quasi fregant el ras entelat dels reflexes impàvids dels mercants atracats a les dàrsenes pròximes i, enmig del llot grisós de sota les aigües quietes del moll, la pistola d'en Grau com un àncora clavada al fons, inútilment carregada amb una sola bala, sinistra i amorfa, rovellant-se talment llast d'un arcaic naufragi, fútil vestigi de la inutilitat. Plens com un ou a no poder més, arriben a la parada, dos vetusts tramvies, l'un darrera l'altre, pintats amb els característics colors crema i vermell, avancen esguellant, sobre les vies del passeig i ocasionalment, els tròleis, fan mal contacte amb la catenària i espeteguen a dalt, però la mateixa inèrcia els treu de dificultats i llisquen sorollosament, vers la propera parada. La gent en precari, va mig penjada dels estreps, agafats els uns, amb els altres, tal com poden. De trascantó, aprofitant un espai tranquil del trànsit, a vegades qualcú temerari, es despenja expressament i es deixa caure estrompassant sobre els llambordins, fins a arribar a la vorera, com un trompitxol marejat. Els atrevits són joves i possiblement, van de polissó per estalviar-se els 50 cèntims del bitllet. Quasi tots els conductors xampurregen andalús o gallec i vesteixen uniforme de pana amb gorra de plat. A Barcelona el present és etern, no passa, i sí, sí, definitivament, una flor esberla l'asfalt del carrer i preval sobre el gris.

188


GLOSSARI algunes precisions que sí, tenen res a veure...

TOSSA DE MAR (Pág.14...i )

Petit municipi vora mar, a la comarca de la Selva. Hom suposa que ja en retirats temps protohistòrics, comunitats ambulants de pescadors i mariners, d'origen principalment pelàgic, púnic o etrusc, feinejaven, fent conserves i salaos d'anxoves i tonyines, en diversos establiments instal·lats a cales i platges de la línia costanera de tot el Mediterrani occidental i cal pensar, que els contactes amb els esparsos habitants de l’interior, pagesos i ramaders, provablement remots oriünds del Sàhara i el Nord d’Àfrica, sovintejaren amb el natural trasbalsament cultural que tot intercanvi comporta. Aquestes remotes influències van deixar rastre en hàbits i costums i són la clau per interpretar molts episodis mitològics i llegendes. Sia consevulla, el que sí és cert, hi ha constància en troballes arqueològiques de la vila, és que una petita colònia romana anomenada Tursia o Turissa, tenia el seu assentament aquí i la lògica evolució lingüística a través de les edats, creà el toponímic actual de Tossa. Els tossencs més vells i entemats, parlen salat, que és una forma arcaica i residual de català antic molt característica, emparentada amb les actuals modalitats de la llengua dellà la mar, no endebades, les illes foren repoblades amb gent de l’Empordà i la Selva. Quasi la totalitat del terme, és ocupat per espessos boscos, principalment d’alzina surera i pins, circumstància que propicià l’aparició d'una pròspera indústria tapera a finals de segle i anteriorment, abans que la fil·loxera

189


delmès els ceps de les vinyes que esglaonadament, cobrien totes les feixes dels turons del voltant, fins arribar als espadats ran la mar, la navegació de cabotatge, transportant destil·lats alcohòlics devers les llunyanes Antilles. Però l'activitat tradicional sempre va ser la modesta pesca a palangre i un cop exhaurides les alternatives complementàries, la falta de comunicacions de llavors i la precarietat de la seva economia de subsistència, marcaren un ràpid declivi, afortunadament aturat amb l’arribada del turisme. Ja als inicis dels anys vint, algunes famílies benestants de Barcelona la escolliren coma lloc d’estiueig o segona residència i varis reconeguts pintors catalans del moment, mostraren arreu les belleses del seu paisatge agrest. Als anys trenta, fou refugi d’intel·lectuals i artistes procedents de centre Europa, jueus alemanys i també anglesos i franceses (Marc Chagall, Masson, Zügel, Superviene, etc....) Però la postguerra va ser especialment difícil i foragità famílies senceres a ciutat. Més agafoses que mai, les tristes mosques vironeres acudiren al reclam, sobre les descolorides barques embarrancades a Mar Gran, les negres xarxes estèrils, la rovellada salmorra dels barrils plens a vessar de ben poca cosa, sobre el gruix blanc de tantes i tantes, successives capes de calç, amagant la tossuda misèria de totes les cases. El temps semblava inamovible i el món era petit, petit.... Però, altre volta, la llegenda feu el seu camí i el grumet, a la recerca d'un nou fat, es desprengué de la vacil·lant mà de l'avi que me’l retenia a recer, i aplegant, el noi, una cargola de la sorra, que graciosament la mar li oferí, bufà amb forces renovades, el corn. L’estridència del so abrivat que arreu s’escoltà, escampà totes les boirines que tancaven l’horitzó. I novament, argonautes arribats d’allèn, atengueren el reclam, albiraren la badia i trobaren finalment, els vellons daurats del sol, mai millor dit, escampats sobre l’arena de la platja. Ava Gadner, deessa moderna del cinema, senyora efímera de tòpics mundans, guià l’erràtic viatge d'aquell holandès el qual, emulant el vell Jason, cercava infructuosament el jardí de les Hespérides o la meravellosa Colquida de l'estiu. El crit d'una gavina ancorà definitivament, els aventurers cansats, a terra, en la placidesa del repòs i.... Tossa, emergí de nou, damunt l'oblit. A partir dels cinquanta, el turisme explossionà i la vila passà a ser un dels primers centres hotelers de la Costa Brava, fins arribar al moment present

190


en que la massificació, enmig de la prosperitat general, ha convertit el record d’aquella Babel de les Arts i el Paradís Blau dels pintors, en pura nostàlgia de temps passats. Tossa, per en Llàtzer, és encara, una Arcadia feliç que confirma els seus orígens.

GRÀCIA (Pag.46...i)

Barrí de Barcelona molt característic i amb personalitat pròpia, fou vila independent antany, com d'altres de la comarca del Barcelonès propers a la Ciutat Comtal, fins que el reordenament urbanístic del pla Cerdà, la va absorbí. Sorgí inicialment, en l'encreuament de l'antiga travessera molera, d’origen romà i el camí de Barcelona a Sant Cugat. La prohibició d'edificar nous monestirs, esglésies i hospitals dins el recinte emmurallat, afavorí el desenvolupament del villatge i l’arribada després, d'una forta corrent immigratòria procedent de tot Catalunya, assentà definitivament la població. Ja al començament, les activitats agrícoles pròpies de tot el pla eren simultanejades amb pràctiques artesanats de tots els oficis, principalment la rajoleria i després, mica en mica, la indústria tèxtil anà prenent protagonisme i els pagesos esdevingueren proletaris. En essència, tal component sociològic, ha determinat el tarannà dominant de la vila. Gràcia fou, a partir de mitjan segle XIX, un dels nuclis més actius dels moviments federals i obreristes de Barcelona i en aixecar-se el poble, al 1870, contra la llei de quintes, la campana de l'església parroquial, no deixà de sonar per tal d'atiar la revolta, esdevenint, d'aquesta manera, un símbol revolucionari que donà nom a un important setmanari barceloní (LA CAMPANA DE GRÀCIA) publicació de caire satíric, republicà i anticlerical, inspirat successivament pels idearis de Valentí Almirall, Pi i Margall i Àngel Pestaña, entre d'altres. El compromís i la inquietud de la majoria dels veïns, feren aflorar gran nombre de centres i locals públics i, encara avui dia, el barrí gaudeix d'una intensa vida associativa, des dels populars cors de Clavé a nombrosos ateneus, casinos i tota mena de societats de foment. Són remarcables, el Teatre Principal, la Granada Graciense, el Teatre del Bosc, l'Orfeó Gracienc, la Cooperativa la Lleialtat, els Lluïsos de Gracia..... La celebració de la festa major per la Mare de Déu d'Agost, és testimoniada al 1827 i des del 1830 ho és l'important aplec de Sant Medir

191


Conten cròniques datades en temps de l'emperador Euríc, que Sever, bisbe dels cristians de Barcelona, anava cuita-corrents, fugint dels gentils, els quals, volien encalçar-lo i donar-li martiri i en passar, atribolat, davant d'un mas, prop del camí ral de Barcelona a Sant Cugat, cercà l'ajuda del pagès que allí hi vivia. Medir prestà al prelat atenció i conhort i quan arribaren els perseguidors, feu el miracle de fer florir i granar de sobte, les faveres que plantava en aquells moments. Interrogat al respecte. Els digué la veritat: el bisbe Sever efectivament havia passat quan ell plantava faves i ara, ja eren a punt de collir, cosa que, presa com a burla, irrità aquells esbirros i fou causa del seu posterior martiri. L'estretor de l'església oficial no reconeix aquests prodigis i qüestiona la glorificació dels dos llegendaris sants però, el fervor popular se'ls ha fet seus i cada 3 de març, moltes colles de Gràcia van en peregrinació, a la capella de Sant Medir, al terme de Sant Cugat del Vallès, perquè, sabeu? resulta que, pels volts dels vuitcents, la filla d'un confiter de la vila, emmalaltí greument i el bon home, s’encomanà a Sant Medir, cercant el miracle per guarir-la. I en atendre la petició, el sant i sanar la noia al poc temps, el menestral agraït, va devotament prometre visitar regularment l’ermita, per a commemorar l’efemèride. Exultant, l’home, anava repartint caramels a tothom amb qui es trobava. Prompte, l'exemple va ser imitat per veïns i amics i el viatge anual, fou un recorregut festiu de tot el poble, agermanat en les creences, ja que, a vegades, la saviesa i l'instint popular són per damunt de censors i setciències malfiats per més togat i ben posat que sigui, el seny que el judica. Aquest espontani sentit rebel i solidari, ha donat pàbul a l'autoorganització de la gent i és l'exponent de les millors realitzacions socials i culturals de Gracia. Igualment la iniciativa del poble, pugna per a superar-se en el guarniment dels carrers i cada any a la Festa Major, el barri és un pomell de ballarugues i convivència. També en Llàtzer, ja de ben menut, ha participat activament d'aquestes essències, i la mare, com en tantes famílies d’aquí, ha estat casualment, anima i redós on han confluït propostes i esforços de tots, per embellir la vida i la relació del carrer Montmany, pàtria segura i món petit, d'una infantesa acolorida i dolça que poc a poc, va quedant enrera

192


TUTl. (pàg.55)

Joc de cartes familiar. Guanya el jugador que, en les bases que ha fet, ha sumat un major nombre de pedres (l'as valent per onze, el tres per deu, el rei per quatre, el cavall per tres i la sota per dos). Reunir rei i cavall del mateix coll, significa fer-ne quaranta o vint, segons si són atots o no, i també deu més, si fas la darrera basa. Una altra manera ben característica de guanyar la partida és aplegar els quatre reis o els quatre cavalls (Tuti de.....). En tots els casos cal fer basa abans d'anunciar-ho. Comença el joc triant una carta a l'atzar per tal de determinar el coll que farà de trumfo, tenint present però, que fent basa, el "set" la treu (podem substituir-la per qualsevol pedra de valor) Repartint sis naips a cada jugador i guardant la resta en el carter, a la vista el trumfo damunt la taula, comença la partida, obliga qui s'enceta i fa basa qui se'ls emporta. Seguidament se'n pilla un altre i es repeteix consecutivament tot el procés, fins acabar-los tots.

L'HOME DEL SAC.(pág. 60)

Papu figurat propi de la infantesa, emprat per amenaçar als nens malcreients i desobedients. Parença incerta i tenebrosa que té una rampellada cruel ja que explícitament, s'insisteix en relats reals de raptes d'infants perpetrats per pòtols i malfactors.

PARE CARBASSER.(pág.61)

Director d'un joc infantil de penyores, el qual inicia una cantarella típica que acaba en el número al·lusiu a un company. Aquest al seu torn, n'ha de designar immediatament un altre i així, successivament, fins a completar la participació de tots els jugadors; les vacil·lacions determinen l'eliminació i l'empenyorament d'algun objecte. Carbassot que hom ha buidat i clivellat simulant els ulls, el nas i la boca humana, vist la vigília de Tots Sants com un espantall, parodia de la mort perquè recorda vagament una calavera. I és que la vida també, és joc de penyores i al final, quan ja no queda res que pagui la pena, sempre toca fer de Pare Carbasser, esdevingut trista

193


despulla per espantar la canalla, al dia de les ànimes.

CAGANER DEL PESSEBRE..(pág.61)

Encara que a les llars nostrades, el costum de fer el pessebre és eminentment pietós i cristià, d’origen relativament modern (segles XVII i XVIII), com succeeix manta vegada en els hàbits populars i espontànis, hom hi endevina certs vestigis subjacents d'altres tradicions menys ortodoxes i més antigues. Naturalment, mai no desvirtuarem el significat que s'hi pretén, puix que la mirada no és altra cosa que, recerca de la mera curiositat escrutadora o si ho voleu així, una mena de sincretisme propi d'aquest inconscient col·lectiu, unificador de les procedències més diverses. La bugadera del riu, la filadora, el mossèn amb toga, l'home de neu que a voltes hi són presents, els animals i la mateixa cova al si de la terra, on neix l'infant igual que el sol invicte anyalment, ressorgeix de la mort (Mitraisme i altres cuites mistèrics) són indicis prou reveladors. El caganer, figura que ens aproxima als nens, graciós i entranyable, mostra també, una inquieta ambivalència iconoclasta. Si en el pessebre cerquem una simbòlica sinonímia del món, deduírem que el prosaic buderol esdevé impropi, instintiu i desvergonyit, doncs representa la reacció escatològica del tanmefotisme més conspicu i groller, davant la transcendència i el misteri o serà potser, cerimonial nutrici, en part, per restituir a la terra, tot allò que abans, se li ha manllevat, els beneficis tan pròdigament atorgats per la natura? Les femtes com a rebuig del cos, són mort anticipada però, la intenció ha de redimir la misèria. També són adob i fertilitzant per reforçar el naixement i la vitalitat i, més enllà de convencions culturals, mai no del tot gratuïtes, convindrem com no podia ser altrament, que l'excrement defecat, és l'humil i trista aportació humana al decandiment de la divinitat, tal és la nostra petitesa i endemés, és ofrena sense pena, per igualar-nos a la resta d'éssers vius. Penós.... però així cal admetre que n'és de ben sòrdida, la nostra condició. I que la magnanimitat del diví absolgui al poca-solta albat!, puix de l'Altíssim depenen tots els designis de les coses. Per necessitats argumentats, l'HOME DEL SAC, el PARE CARBASSER i el CAGANER DEL PESSEBRE, venint i evolucionant ja des d'una inicial i ambigua innocència, són representants d'un amenaçant fat advers,

194


omnipresent i hostil a l'home, que progressivament anirà manifestant-se. Serà PEROT LO LLADREGOT, després el COMTE ARNAU, la bruixa ESPERANÇA MARIGÓ, el general FRANCISCO FRANCO, el NONELL.... esdevinguts fantasmes, ombres disbauxades, rastres històrics de foscors de sempre, erigits per bé o per mal, en aclaparadors emblemes del geni col·lectiu nostrat, progressivament més afollats fins a convertir-se en vertaders llops burells sobre l'individualisme dels qui volen escapar, dels qui no accepten perquè no comprenen, el destí inic i gregari anul·lador del pensament crític. Amb l’arribada de l'alba s'hi entrelluca la llum i allí, a la frontera que limita la vida, només instant fugisser, apareix la radiant figura de la fada bona, per esdevenir premi i conhort dels caminants .Ella és principi oposat a les ominoses presències que pretenen engolir-los però és també el tancament d'aquest cercle que els envolta, doncs els extrems es clouen i completen la unitat sagrada irremissiblement. Adelaida, impossible, és l'ideal més enllà de la vida i la mort, que fa concebible el miracle de transcendir

PIRENE. (Pág.86)

En la mítica de la llegenda, era filla del rei Tubal Senyor de la Hesperia i conten rondalles de l'antigor que Hèrcules, l'heroi grec que acabava de barallar-se amb els gegants de la Provença, va veure, astorat, com arborava damunt les muntanyes, sobre el zenit de l'horitzó, la immensa claror roja d'un gran incendi. Era la serralada tota sencera, cremant de punta a punta, del Mediterrani al Cantàbric, i en acostar-s'hi l'heroi a carrera dreta, per tractar de sufocar-lo amb els recursos propis de la seva sobrehumana força, encara arribà a temps, d'escoltar els planys de la princesa Pirene que agonitzava allí, enmig de les flames. Al seu requeriment, el paladí, prengué justa venjança, batent-se amb el malvat Gerio, usurpador del tro i culpable de l'enorme malifeta. El tirà, que era un gegant de tres cossos, havia occit Tubal, rei legítim i pare de la dissortada noia, fou vençut pel grec i desposseït a més, de tot el remat de braus d'lbèria que menaven el bouer Euritio i el seu gos Ortre, igualment quimeres de força titànica. La muntanya entera convertida en catafalc, prengué en la seva toponímia, el nom de la princesa i llurs viaranys i contrades foren ja per sempre més, un pas vers la llibertat.

195


Pirineus: resultant de la fusió de dos mots : la forma prefixada del grec pyr que significa foc i la paraula neu

ESPERANÇA MARIGÓ (Pág.68,.i 99)

Un tribunal secular presidit pel molt il·lustre i noble senyor , En Antoni Vila de Sabassona. Governador general de les baronies de Taradell i Viladrau, dictà sentencia i condemnà un grup de dones, conegut com les bruixes del Montseny, a la forca. Entre les dissortades, hi figurava Esperança Marigó. I jo, de la veritat documentada, he manllevat el nom i el personatge real, ha passat a la fantasia, retocant el que m'ha convingut. En realitat, la encartada fetillera, n'estic segur, era una pobra noia, alegre i ardida, com qui més, amb veu d'espinguet i cor agosarat, atrapada i debatent-se

vanament,

contra

aquelles

temibles

tenebres

que

empresonaven una època sencera. Com un ocell en perill, intentà esquitllar-se de l'aürt, de les urpes sarmentoses i fanàtiques de l’integrisme acollonit, ferotge, masclista i cristià que tenallava les ànimes, regalimant sang amb rigor i dolor, només per prevaler i afermar-se damunt la simplicitat. I sucumbí a l'intent desesperat, encalçada per la terrible i adversa sort de la guineu caçadora i potser sí, que, procliu a parlar més del compte, es va perdre irreversiblement, ella mateixa. Lluny de ser una vella decrèpita com vol la ficció interessada en tots els tòpics al respecta, morí en la flor de l'edat i no se li saben més ventures que les que, els botxins, que li donaren gran torment, necessitaren per justificar-se davant la història. Els paorosos espectres de dures faccions, ulls com dos brases que brillen fantasmagòricament, que repetidament fiten el viatge a l'esperança, són construïts només al món mental de en Llàtzer i no són altra cosa, que una mena de recurs per evidenciar la progressiva i innominada angoixa davant la incertesa; culminaran el fatídic encalç, en la darrera i definitiva aparició de la figura de l’harpia, present al final de la vida, per a concretar aquella inicial oferta plantejada en els endins de la boscúria, que amagava una cuca de llum als termenals d'una pleta, vora la carretera. En els últims moments d'en Llàtzer, la fetillera tractarà tumultuosament d'abastar-ho tot, fonent la dualitat aparent dels principis antagònics, justificadors de l'ordre del món i la vida, el bé i el mal. Per eixarm, la fada i la bruixa desdibuixaran

196


els seus respectius arquetipus, en una mística parusia d'unicitat integral que és el retorn al caos disgregador i que potser, es el vertader rerafons del paisatge. Arribarem així als començaments, a la impossible temptació del paradís, ja que de fet, només el propi Déu, podria superar tal prova adàmica i no és el cas, i no ho serà mai, i és per això, que la poma confitada és en realitat, ara i sempre, un sanguejant cor d'infant mort en la innocència. En Llàtzer, l'Home, no té altre camí, ha d'eludir l'estrall més enllà de la història i la geografia, trobant l'ideal salvador, quelcom tan delicat i fràgil com el compartir la certesa d'un amor humà, en la dona d'aquest món, que ha triat per estimar. Adoneu-vos amics, que mai de mai, la llum d’una lluerna podria titil·lar en la freda foscor d’una nit de març, ja l’hivern, ha mort totes les cuques

NIVAIRA. (Pág.98)

Personificació del meteor de la neu, en la figura d'una jove fada que habita als cims blancs de la muntanya, representant la soledat, la bellesa agresta i la desolació de les altures, tan a prop de l'infinit

DAMA BLANCA. (Pág.98)

Ésser femení del món feéric, sovint d'edat avançada, ben forjat amb rober blanc, com ja el seu nom indica. Gairebé una iaia complaent al redós del caliu de la llar, tota dolcesa. Present, sobretot, als contes cortesans de tradició francesa tan prodigats en el segle XVIII. La seva faiçó cuitosa, tan amorosa, és la bonhomia de la maduresa. Assumeix tasques de protecció personals, en els moments importants de la vida (Fada padrina)

MONTLLOR (Tossa): (Pág.109)

Literalment, muntanya de llorers. És el turó més allunyat i alt, de l'arc de promontoris que voregen els encontorns de Tossa, formant gairebé, un

197


clos tancat per acollir la vila, només obert arran de costa, vers la vastitud de mar. Mola inconfusible, on hi destaca entre la verdor de la vegetació, qualcuna intrusió granítica de color grisenc i també, on carenen pel cantó de Llagostera, les negres nuvolades que preludien la turmenta. A mar, és el referent meteorològic dels mariners que feinegen en les barques, més enllà de la badia.

SETCASES. (Pág.117)

Municipi als límits del Ripollès, a l'extrem nord de la vall de Camprodon i a tocar el Conflent i el Vallespir, de població disseminada i llogarrenca. Dintre el terme neixen el riu Ter i els seus primers afluents, la Ribera dels Carboners i el Torrent de la Vall-llobre. La serralada pirinenca forma un imponent baluard amb cims sovint coberts de neus i tarteres. Pic de Bastiments, Pic de la Dona, Pic de la Coma Ermada, Pic de la Llosa, Roca colom i Pic de Costabona entre d'altres, comunica amb les comarques veïnes per diversos ports, la Portella de Mentel i el Coll de Pal, circumstància que ha afavorit tradicionalment, l'activitat del contraban a la frontera entre els dos estats. Gairebé tot el territori és cobert de pastures i boscos de pi negre i avetoses, els conreus es limiten a petites extensions de cereals i patates, té certa importància la cria de bestiar i l'elaboració de formatges. Darrerament ha esdevingut centre d'esports de muntanya. S'hi han construït pistes i varis refugis d'excursionistes i l’estacio d'esquí de Vallter. L'església parroquial de Sant Miquel, reformada en varies ocasions, conserva un notable altar barroc del 1754. Setcases, destinació final on els dos amics, abandonen l’automòbil a redossa i continuen a peu, vers la frontera. Adelaida, allèn muntanyes, espera compromesa amb la vida i l'esperança, irreal i fantàstica, inassequible i fugissera, com un estel de la nit o la mateixa concepció de l'ideal. Tot haurà estat, igual, com si fos, un inevitable viatge iniciàtic en un paradigmàtic conte de fades, el qual, en aquest indret, arriba a la seva fi. El decurs de la peripècia els ha transformat i només el aflorar dels sentiments ha permès, de manera ben inversemblant, superar la prova. La penyora?, la pròpia vida. Ells han seguit, sense ni tan sols saber-ho ni proposar-s'ho, un vertader ritual de pas, el qual els ha permès transcendir i, el que fins

198


llavors, era pura anècdota personal, esdevé ara, realitat col·lectiva, reflectida en tot el que representa el joiell romànic, troballa insospitada de en Claudi i en Vicens, personatges de l'altre banda del mirall, i més enllà encara, en la estantisa presència de la flama, que baixa de mà en mà, del cim a la plana, de la teoria a la pràctica, del pensament a la forma, la vetlla de la nit de Sant Joan.

ATZANETA D'ALBAIDA (Pág.121)

Petit municipi de la vall d'Albaida, situat al vessant septentrional del Benicadell i la serra d'Agullant. Tots els topònims de pobles i accidents geogràfics de la comarca, mostren clarament la llarga presència sarraïna i efectivament, fou densament poblada en el passat per pagesos d'origen morisc, dedicats principalment al conreu de secà, oliveres, garrofes, vinya i també, al treball de l'espart. Encara que en aquelles remotes èpoques, la consuetudinària intolerància i les persecucions religioses, matisaren els costums i reemplaçaren en part, la població dels pobles, els atzenetins continuaren com sempre, dedicats a la terra. Modernament frueixen dels beneficis d'un canal regulat per una junta de regants, circumstància que ha permès treballar el regadiu, hortalisses, llegums i tota classe de fruiters. En aquesta antípoda de les muntanyes del nord, en Vicens Marqués, futur rector de Setcases, començà el seu particular periple, la guerra civil i totes les cruels seqüeles que l'acompanyen, trastocaran el traç previsible, de la seva vida i el forçaran a una evolució personal i s’adaptarà a la brutalitat de situacions límit impensades. Acabarà ell, ben compromès amb la societat que l'envolta quasi sense ni pretendre-ho, ni en el fons, voler-ho. La seva dèria no serà canviar les coses del món, ans el contrari, mancomunat amb el seu confrare d'estricada en Claudi Plançó, batlle i cap de brot, d'aquesta remota contrada dels Pirineus, s’aplicarà en preservar la tradició amenaçada. L’evidència de l’espoli forçarà als dos, a prendre consciència de la ingerència matussera d'estranys arribats de fóra, per tal de fer-nos mal. Vet aquí, la imatge especular d'en Llàtzer i en Grau, pensament d'ideologia conservadora, la dreta, confrontat a pensament de progrés, l'esquerra, dos cares de la mateixa moneda, enlaire. Ruralia i barris de la gran ciutat, llegenda i història, geografia i món petit, dibuix asimètric del paisatge,

199


cosmos transformant-se contínuament i al bell mig, en Joan, la flama, vertadera perspectiva i símbol de trajectòria col·lectiva. En la mirada glaçada de en Llàtzer, hi llegirà sentiments oposats al seus, la recerca de canvi com una última esperança salvadora i sabrà així de les contradiccions i de les paradoxes de l'home i la vida. Res ja no serà mai més tan fàcil. De la fusió de tan antagòniques tendències, naixerà una síntesi més enllà de la mera anècdota personal, les coses no són el que semblen. El final del viatge, la meta si ho voleu considerar així, és el confluir dels caminants, d'una i altra riba i és el punt d'inflexió, perquè les peripècies individuals esdevinguin poble i simbolitzin una història global.

RAMON (Pág.158)

Jo mateix, és clar, decantat a l’ampit de la finestra de la ficció, des de la realitat dels meus propis records, vestit amb americana blanca de dependent, ajudant els pares a la pastisseria familiar del Passeig Nacional de la Barceloneta, quan just tenia 10 ó 12 anys.

LA LLUNA PENJADA D'UN FIL (Pág.162)

En el viatge al·lucinant que fan els dos amics, a través de la geografia de Catalunya, escapant d'una realitat inhòspita i hostil, fugint d'un gris omnipresent, aclaparador, l’uniforme de la policia, la rutina, la por... peroració esquerranosa d'en Grau, repàs a les candides formulacions teòriques, dels socialistes utòpics i a les corrents de pensament dels precursors, els que d'alguna manera, anticiparen pels tombants del segle, tan el socialisme autoritari, com el llibertari, via la concreció d'un món volgudament millor i més just per a tothom: anticapitalistes, col·lectivistes, autogestionarís, consellistes, assamblearis, etc..., contrapunt insòlit per un Llàtzer escèptic i poc dispost. La lluna penjada d'un fil: referència, model o patró per avançar i reeixir del gregarisme que amortalla. Semblantment, en Joan, únic supervivent de l'inicial colla d'amics, recalat a Mallorca més enllà de la mar, i ja ben instal·lat en les nostàlgies de la senectut, també evoca en les plàcides nits estiuenques de ses illes, a la senyora de la nit, dea de l'impossible, eterna

200


lluna penjada d'un fil. Qui no tindrà un pecat de joventut? En Joan, sense renuncies i sense estridències, referent internacionalista de la lluita, esdevé ciutadà del món. Arreu les ribes del Mediterrani i més enllà de l'Hiperbòria, la gent celebra amb foc que purifica, el pas de la nit al dia i els solsticis d'estiu, són festa i esperança en un món que recomença. Sant Joan, la nit més curta de l'any, és també, DIADA NACIONAL DELS PAÏSOS CATALANS perquè jamai prevalguin les tenebres als nostres cors.

DIANA, HECATE (Pág.68...163)

A les escultures neoclàssiques del Renaixement, Diana era representada com una donzella descalça, nimbada per la claror d'una lluna minvant damunt del front, carregada amb un buirac replet de sagetes a l'esquena i apuntant, amb l'arc tens i l'esguard amatent, qualcuna possible presa. Als peus s'hi recolzava insòlitament manyaga, una mansoia cérvola. Era deessa del bosc i la caça, reina de totes les nimfes. Esquerpa senyora de les criatures feréstegues, en la foscor de la nit, recorria seguida de la seva cort, les muntanyes i planures d'aquest món fins que clergues servidors del Crist, la trobaren escapada de l'infern, estalonada d'una llastimosa tropa d’ànimes en pena, llavors, l'ulular dels cànids tots, vaticina pestes i guerres arreu d'Europa, però sota el terror i l'espant, glatia encara una última esperança. Diana fou la llibertat de la natura enfrontada al constrenyiment carca de l'Església i, els més humils i miserables, cercaren sopluig al seu redós, tal com abans, ho feren els animals del brossegar. La reina, s'abillavà ara, amb parracs de bosquerola i el ceptre era un macell de serpents. Aquelles llunyanes llums incertes, eren brases somortes d'un foc mai no apagat totalment, era el testarral de la vera i vella religió dels antics, que encara escalfava i en el silenci de la nit, acollia als fills de la terra. D'entre les mil maneres possibles amb les que el paganisme, ha vist i ha vestit, la sagrada feminitat, sobresurt Diana, la qual, es mostra a voltes, amb tres personificacions relacionades entre si. A la terra, és la caçadora, al cel, la lluna i al submón dels morts, Hecate (Diana triforme) corresponent, potser, a diferents capteniments de la dona, la jovencella companya de jocs, la muller lleial i la vella, sempre supervivent, que tindrà

201


el coratge d'abaixar-te les parpelles en el moment del teu definitiu recès. Hecate s'apareix arribant l'hora foscant, vora els cementiris i a la cruïlla dels camins, representa la realitat final de l'home. I té aquesta estranya i inamovible ganyota, fixa en el semblant i els ulls envidriats, li reflecteixen espectrals, la blancor de la llum de la lluna. L'adveniment del silenci que acompanya tal preséncia, és prou esgarrifós i urgent com per glaçar-te en sec. No li escau passar-te comptes, per què? ni té caràcter punitiu el seu encalç, ja és suficient rigor la seva companyia, aquest silenci eternal. La realitat és que tu hi poses sentit i ella, només testimoni, la resta? un lleu brogit del vent que poc a poc, s'endú la pols, no queda res. I Adelaida amb la visió del trànsit de la dea, de Diana a Hecate, al jardí ombrívol de Tuïr, ha compres la magnitud irreversible de la mort, les llàgrimes i el dolor se li fondran dins el cos. En l'adveniment del silenci, tot i sabent que, també la terra és mare que estima, tastarà l'amargor de la soledat. La mort sempre cal esperar-la amb dignitat, a vegades, fins i tot, amb complaença.

LA "MONYOS" (Pág. 172)

Personatge popular a Barcelona, vista com una ximpleta entranyable i decadent alhora, sovint, àdhuc, recordada en contalles i cançons. Desconnectada de la realitat, ella vivia en un món apart i quan baixava passejant, Rambles avall, les seves maneres entonades li donaven un natural presumptuós i carrincló. Tota ben empolainada i vestida amb robes passades de moda, abillada amb profusió de pólvores i coloréts, semblava una nina de cartró o una ridícula "Madame Butterfly" escapada del Liceu. La pal·lidesa del semblant, ressaltava els colors del maquillatge i li conferia un aire general de patetisme i melangia. A vegades, hom se'n reia i escarnia obertament, però, quasi sempre, predominaven sentiments de pena i simpatia a l'hora de jutjar-la, ja que els seus caducs, feien pensar en les seqüeles mai prou assumides, d'una íntima tragèdia personal.

SANT ANDREU DE PALOMAR (Pág. 172)

Sant Andreu, actualment barrí de Barcelona, antany municipi independent amb personalitat pròpia, fou annexionat a la gran metròpoli, (1897) per

202


decret del govern de l'estat, juntament amb altres petites poblacions properes a la ciutat. Tal contingència, volia donar resposta a una nova realitat urbanística. Ja enderrocades les muralles (1854) i iniciada una progressiva expansió per terrenys circumveïns, la ciutat, seguint criteris de salubritat i higiene, s’esponjà i descongestionà i prompte s'anaren ocupant espais dedicats al conreu i a la vinya que abans separaven entre si, els diferents pobles i llogarets del pla. Mancà debat entre les parts i, hom, va tallar pel dret. Tot plegat fou una providència desafortunada i unilateral, ja que en cap moment tingué l’aquiescència popular, ni menys encara, va conciliar els diferents interessos del veïnat afectat. Una vegada més, la falta de sensibilitat i la distància de l'administració, esborraven els matisos i ja ni vam ser....! Protestes i aldarulls blasmaren en debades, el designi arbitrari i prepotent i, a la fi, com no podia ser altrament, els forts anorrearen la voluntat dels febles i a repèl, s’imposà definitivament, la nova situació administrativa. Ara, potser Barcelona és una realitat esponerosa i homogènia, rica i plena, però el temps que tot ho passa, no esborrà el greuge als andreuencs i resta encara, el record d'aquella frustració mal païda. I malgrat tot, un sentiment legítim, de pertinença a una comunitat arrelada i històricament diferenciada, el poble, fa que aquí, els veïns, no es reconeguin com a simples

habitants

d'un

districte

perifèric.

A

les

manifestacions

reivindicatives que jalonaren la transició política a la de democràcia formal, la nostàlgia planava sobre els ànims i, no va ser una raresa escoltar més d'un abrandat Visca Sant Andreu lliure! Llavors, posats a fer, ho demanaven tot. Jo, nouvingut del barrí de Ribera, sóc immigrant aquí, i incorporat a la comunitat que m'acull, he fet meu aquest enyor i, se m'acut pensar que, només una descentralització de la ciutat i una auténtica autogestió dels veïns a través de les seves pròpies entitats culturals i cíviques, podria restituir-nos a tots, dignitat i honor però.... això ja és també, la lluna penjada d'un fil, oi que sí? I ja en aquest món de petiteses, no se'm fa difícil, en tantes coincidències, trobar la metàfora de l'altre món gran. Serà la sort del nostre Sant Andreu de Palomar tan evident com fins ara, la dissort de Catalunya? L'antiga creu de terme del poble de Sant Andreu, dorm a les andoles del

203


vell cementiri municipal, allí on la ciutat amaga noses i oblits, per sempre més. I també aquí, al nostre poble, a les dependències de la rectoria parroquial, resten les parets humils de la capella que fou del "Corpus de sang" la pleta dels segadors que entraren a la ciutat, revoltats amb el Sant Crist de capità i el vel negre que el cobria, per senyera. Dos emblemes i un mateix silenci. Dos semblances i una sola història. La història de sempre.

MINAIRONS, MENAIRONS, MARTINETS... (pág.177)

Follets diminuts que en les contalles de les velles, caben a milers dintre d'un didal. Hiperactius i ben dispostos, a fer totes les feines en un tres i no res, per tal de complaure qualsevol expectativa de qui és capaç d'imaginarse'ls giravoltant al seu costat. En les flotes de bolets que als peus de bedolls i pins pul·lulen entre la bosquina, trobareu les casetes dels nans, especialment si cerqueu l’oriol foll, el bolet al·lucinogen de la nostra més ancestral cultura. De segur que tothom, haurà vist els seus típics habitacles en llibres i dibuixos, oi?

LLIBRERIA EL BORINOT ROS (pág. 177)

Rovira i Virgili comenta al seu "Teatre de la natura" que el giravoltar dels borinots rossos al nostre entorn, porta sort, mentre que els negres duen malastruga. Sia comsevulla, la dita popular ha estat aprofitada com epònim d'una petita llibreria de Sant Andreu, estimada per la inequívoca trajectòria compromesa amb la cultura i el sentir del poble. Pocs mesos abans de la mort del dictador, fou objecte d'amenaces i víctima d'atemptat (1975) Un escamot incontrolat, amb agreujant de nocturnitat i greu risc dels veïns de l’immoble, va cremar-la covardament en esventrar els vidres de l'aparador i llençar-hi amb absoluta impunitat, un artefacte inflamable dins l’establiment. La reacció solidària del veïnat i el món cultural en general, ajudant als perjudicats, fou privilegi sense parió dels seus propietaris, els quals sempre ho recordaran i mai no ho agrairan prou. Graciosament, he aprofitat un episodi marginal, del començament de la transició política, per a situar d'alguna manera, dintre fites temporals reals, l’acabament de tot el tramat de l'acció inventada, perquè si ho voleu,

204


circumstàncies personals m'ho han fet molt proper. Ho confesso, a la rebotiga de la llibreria i en hores perdudes, he escrit i ordit les peripècies dels protagonistes amb la íntima sensació de quedar-me descansat. Succintes referències a diferents barris i carrers de la ciutat i a diferents pobles i indrets de Catalunya i els Països Catalans en general, han permès a diferents nivells, amb el rerafons final de la festa nacional de Sant Joan, una continuada evocació d'aquella realitat, tan del país, com de l’època, amb la idea de fer-ho tot, si no verídic, versemblant. Desitjo que la lectura us sigui plaent i profitosa

GRÀCIES

205

DAMASQUINAT SOBRE FONS GRIS  

Novel·la ( De la peripècia personal a la èpica del poble, retrat apassionat en un rerafons històric , ficció i cronica a la vegada)