- Qui ets? Què vols de mi? - i ara mateix, no goso preguntar d'on li venen, ni els sabers, ni el meu nom en boca seva, perquè tot plegat, ja és més del que puc fer. Quelcom prodigiós li és essencial. Tremolo. - Ja ho veus, sóc lliri i sóc vent, no sóc res si tu no ho vols. He vingut sacsejada pel desig, seduïda per l'altruisme, a cercar-te i donar-te conhort, amor infinit, felicitat eterna, premi, tot - I és com si, un aura radiant dimanés del seu si olímpic, arc Iris sobre la rosada de la seva pell, tan propera. Són paraules enigmàtiques que no volen dir res i neguitegen el senderi de l'home més sencer, penso amargament. - Sembla una endevinalla que no encertaré ni de bon tros - li dic seguint el seu estil - Jo estimo n'Adelaida i ella és la vida, tu...només pots ser la mort. Torbar el lliure curs dels pensaments, no ha de ser una empresa difícil en aquests viaranys incerts de desraó i follia, però tingues ben present, que el meu amor és segur i és per sempre, si és que de veres, ha d'existir un després. Una inoportuna llàgrima altera el semblant de l'esfinx i una sobtada tristesa esborra les lluïssors del seu esguard, pregonament dolguda potser. - No voldria pas ferir-te, criatura del no-res, ni és menyspreu el meu refús, però jo estimo n'Adelaida i no cerco recompensa en el que és natural. Cap tracte humà pot fer-me dubtar o defallir. Adéu per sempre! L'impacte de la paraula esquerda el mirall i, talment com el reflex d'una imatge, sobre la superfície quieta de l'estany és somogut per el més lleu vaivé de l'aigua, així la fada, d'aürt, és transmuta en el seu oposat, personalitzat en l’ESPERANÇA MARIGÓ, la vella bruixa que m’espera a Viladrau, tancant el cercle que m’envolta. Tal com la vaig deixar, nua i arrugada com una panseta, fent-me la gara-gara ajupida davant meu, se m'apareix en lloc de l'altra. Tot és un dit i fet, que no permet reaccionar, la fembra s'obre de cames mostrant-me impúdicament, el sexe pelut i ple d’ungüents pudents, s'humiteja els llavis lascivament, amb llengua de serp i respira agitadament, esperant qui sap què, de mi. Bellugant rítmicament la prominència flàccida del ventre, té un aire d'infinita malícia quan m'atansa aquella fruita confitada, a punt de deixar-se anar sense cap mena de capteniment. - Té, Llàtzer, si lliurament, així ho vols, aquesta serà la poma que al paradís va ser prohibida a l'home.
105