forma que l’estrella de cinc puntes va ser una absoluta innovació (alguns diuen que per error de disseny) quan va néixer la bandera nord-americana en declararse aquell país independent. Actualment les estrelles en una bandera, si no procedeixen d’una tradició heràldica, acostumen a representar un estat quan va sola, o estats federats si són més d’una. De forma que l’«estelada» simbolitza efectivament l’anhel de Catalunya de transformar-se en estat. Ara bé, cal tenir present que la bandera amb el triangle blau i l’estrella blanca és la del partit polític Estat Català creat els anys vint, i que els seus fundadors tenien molt clar que era de caràcter reivindicatiu i transitori: quan el propòsit estatalista s’hagués aconseguit, la bandera nacional de Catalunya seria indiscutiblement la històrica dels quatre pals. Lògicament, el seu model va ser l’americà, per l’analogia del simbolisme, però ignorant que l’estrella catalana és de sis o vuit puntes, mai de cinc. Basant-se també en aquesta –mala– interpretació, altres grups més afins a la ideologia marxista van crear la seva bandera de combat, però aquests van copiar l’estrella roja que la revolució bolxevic havia imitat al seu torn de la nord-americana. Per tant, no ens equivoquem: els catalans tenim una bandera nacional, no una senyera, de les més antigues que es coneixen, que s’ha expandit fins als territoris que abans van estar units a la corona catalano-aragonesa i que serà l’estatal el dia més o menys llunyà que aquest fet s’esdevingui. Mentrestant podem flamejar les estelades reivindicatives, però recordant sempre que són simples banderes de combat, imitades d’altres països i amb ignorància de la tradició catalana quant a l’estrella representada.
4
Roser Tey és membre de la Societat Catalana de Genealogia, Heràldica, Sigil·lografia, Vexil·lologia i Nobiliària
Cooperació qüestionada Jesús Lanao
Arran de l’alliberament dels dos cooperants catalans en terres africanes han saltat a la palestra els qüestionaments de la Caravana de Barcelona Acció Solidària, continguts durant el temps de captiveri (per raons òbvies) i que s’han ampliat, abastant tots els programes i projectes de cooperació de les ONGD “Organitzacions No Governamentals per al Desenvolupament”). Des de l’experiència de dues entitats dedicades a projectes concrets (petits) hom veu: 1) Que sempre es defensa la tasca pròpia, a voltes “enfront” de les altres, amb arguments reals, però normalment parcials. 2) Que tota la cooperació internacional té les seves contradiccions i limitacions. Les petites ONG fan, amb l’actuació concreta, el que les grans no poden fer i, normalment, amb gran eficiència i participació. Les grans, a voltes, tampoc poden incidir (com voldrien) en les estructures injustes dels països on actuen. 3) Que sempre hi ha d’haver garanties perquè l’ajuda arribi, de debò, als qui la necessiten. Si en algunes circumstàncies (segons països i contextos concrets) aquestes garanties no es poden donar... aleshores o s’assumeix el risc o, molts cops, és preferible no fer aquest tipus d’ajut. 4) Que econòmicament sigui justificable una tramesa (pel tipus de material o per la dificultat de tenir-lo en el país o zona concreta). 5) Que tots tenim el dret de fer l’ajut concret com ens sembli, però si és amb diners públics, s’ha d’ajustar als criteris comuns que regeixen per totes les ONGD. 6) Que les administracions públiques no poden contradirse, finançant projectes o trameses que fan elles mateixes, i negant-los a ONGD que els fan amb molta professionalitat, eficàcia i economia (cost molt per sota de qualsevol tramesa “oficial”). 7) Que el qüestionament a “l’ajut oficial” (sobretot el dels governs català i espanyol) s’està fent des de les diverses plataformes col·lectives d’ONGD, atès que sovint contradiu l’esperit i la lletra dels Plans Rectors aprovats pels parlaments. Jesús Lanao és jesuïta