L'Agulla, 134

L’AGULLA

Butlletí de reflexió i diàleg Periodicitat bimestral C/e: agulla.revista@gmail.com

SUMARI:

Les mans al cap Contemplar el món: Església de Sant Pere de Graudescales (Navès). Ramon Ribera 2

Parlant d’inflació: El liberalismo es pecado. Albert Farriol 3

Un fruit desconegut d’una presó nazi. Josep Lligadas4

La regularització de l’Opus Dei. Jesús Lanao 5

Les meves vivències del curs 2021-22: uns mesos de treball i lluita. Xavier Becerra 6

Sobre a “Asociación Irimia”: Revista, Romaxes e outros encontros 8 Classe obrera. Mercè Solé 10

Damià Sànchez-Bustamente i Páez. Josep-Maria Font12

Nom de dona: La importància d’Eva en el procés del desenvolupament humà. Roser Solé .................................... 13

Les mans al cap

Si visitem el Museu de les Mines de Cercs, al nucli de Sant Corne li, a l’Alt Berguedà, i ho fem amb una mirada mínimament crítica, segur que ens impressionarà veure les condicions en què havien de treballar els miners als primer temps de l’explotació, a finals del segle XIX: estirats a terra, extraient el mineral a cops de pic que havien de fer anar de cantó, arrossegant aquest material fins al lloc corresponent, fent les seves necessitats a qualsevol racó, sen se cap roba especial sinó amb la seva roba normal que després les seves dones rentaven com podien, i amb la por de qualsevol ac cident inesperat... Esfereeix, si un s’atura una estona a pensar-hi.

Ara estem molt més bé, almenys en la nostra Europa desenvolupada. Però, si els amos del món volguessin, podríem estar molt millor. Nosaltres, els de l’Europa desenvolupada, però també els de tants i tants llocs del món que molts cops estan en situacions que recorden molt, massa, les dels nostres miners de finals del se gleCadaXIX.

Any XXVII Núm. 134

setembre 2022

Llevat dins la pasta. Pastoral Obrera de Catalunya 14

Per unes celebracions més riques. Josep Lligadas 15

Mirant el futur: Autonomia i interdependències. Salvador Clarós 16

L’enreixat: Josep Lligadas 18

Pau de Tars (i 13). Pau i el significat de Jesucrist com a sentit de tota criatura. Cesc Cònsola 20

El dibuix. Montserrat Cabo 21

any, a finals de curs, la redacció de L’Agulla acostumem a fer un sopar. I aquest any, en el sopar ens vam posar a parlar de la situació en què està el nostre món. Des de la barbaritat, que ningú no ens esperàvem, de la invasió d’Ucraïna, fins a la incapacitat, o la manca de voluntat, dels nostres polítics per tirar endavant mesures possibles i raonables que permetrien una vida millor i més tranquil·la tant per a la classe treballadora i per als pobres dels nostres països rics com, més encara, perquè la gent dels països pobres pogués veure una mica de llum i deixés de tenir la sensació d’enfonsament insoluble.

Anaven sortint a la conversa fets i més fets, i algú va dir: “N’hi ha per posar-se les mans al cap!”. I sí, n’hi ha per posar-se les mans al cap.

Aquest diumenge 18 de setembre, Jesús ens deia a l’evangeli: “No es pot ser alhora servidor de Déu i dels diners”. Doncs d’això es tracta: ens cal treballar per la causa de Déu enfront de la causa dels diners. I si ho voleu dir amb un llenguatge més laic, podeu dir que ens cal treballar per la causa de la humanitat enfront de la causa dels diners.

contemplar el món

Ramon Ribera-Mariné

Església de Sant Pere (Navès)Graudescalesde

Des del Mirador del President vista de l’es glesiola romànica de Sant Pere de Graudesca les, tocant a l’Aigua d’Ora (Solsonès), refeta a la segona meitat del segle passat: són les restes d’un antic cenobi benedictí de vida efímera.

Els últims raigs del sol d’una tardor ja avança da, provoquen un gran contrast, accentuat per la càmera i pel treball sobre la fotografia, entre la part il·luminada, l’església, i el bosc de pins de si verd fosc, la part no visible; el cromatisme és major en una curta època de l’any, un regal, doncs, quan els caducifolis són multicolors. L’estampa provoca una agradable sensació de solitud en plena natura salvatge, tot i que el cotxe ben visible, i que no ha volgut ser obviat, és un reclam de la civilització ben propera.

Església. Monument. Natura. Romànic.

SONY Imatges/Excursions/SantCYBERSHOT

Pere de Gaudescales-Vilielles Sant Pere Graudescales R.jpg

Distància focal: 21,0 mm f/2.0 297 k 27.10.2009 15:14 Photoshop

Parlant d’inflació: El liberalismo es pecado

Encara que no en sapiguem gaire d’economia, tots estem esperant la garrotada que ens ve a sobre els propers mesos, fins i tot, amb una certa resignació. Com po dria ser d’una altra manera, si la culpa de tot la té el Putin?...

Doncs no és ben bé així. Si ara la inflació està al voltant del 10,5 %, cal recordar que abans de la invasió d’Ucraïna ja superava el 5%. Per tant, no tot s’explica per l’aixeta del gas que té el sàtrapa. Prèviament els poders econòmics havien decidit que ens havíem de globalitzar per rascar punts de rendibilitat a base d’aprofitar mercats la borals més barats. I ara ens trobem, per exemple, que hi ha components que es comencen a fabricar al Baix Llobregat, s’acaben a la Xina i munten al cotxe a Mar torell. Què podia fallar?... doncs que la ca dena de subministrament es trenqués, produís escassedat i preus a l’alça. Per tant, aquesta part de la inflació ens l’hem ben buscat i després hi hem afegit els efectes de la crisi energètica i alimentària.

Tots sabem que la inflació consisteix en un augment dels preus generalitzat i sostingut, per sobre d’uns límits tolerables. És perjudicial per a molts, sobretot per a les persones amb menys poder econò mic. L’economista José Luis Sampedro deia que “la inflació és l’impost dels po bres”... i si els impostos serveixen per redistribuir la renda, és evident que serveix per a una perversa redistribució. Però no

ens expliquen prou que hi ha dos tipus d’inflació, la produïda per un augment del consum, i la produïda per un augment de costos –clarament la situació actual. Els instruments apropiats per a apaivagar l’augment de preus, són ben diferents en un cas i l’altre.

En el cas de la inflació provocada per l’excés de demanda, una pujada dels ti pus d’interès pot ser eficaç al “refredar” l’economia (eufemisme per dir que baixi el nivell d’inversió i de consum) a l’enca rir els crèdits. De fet, un efecte colateral és que els rics amb capacitat d’estalvi acaben guanyant-hi diners, ja que cobren més pels seus dipòsits bancaris. Efectiva ment, com sempre, uns hi guanyen i els altres hi perden...

En el cas de la inflació provocada per un increment dels costos, un augment dels tipus d’interès no fa més que incrementar aquests costos. Arribats en aquest punt, el que passa és que les empreses seguei xen repercutint els majors costos en el preu, mantenint o fins i tot augmentant els beneficis, mentre la gent del carrer no s’escapa de ser cada vegada més pobra. Si la inflació ve per la part dels costos, l’única manera de sortir-se’n és el que s’anomena “pacte de rendes”. És a dir, els empresaris redueixen beneficis –vo luntàriament o per imposició fiscal– , els treballadors accepten no recuperar del tot el poder adquisitiu i el govern adopta

mesures de protecció dels més desafavorits. Això és el que –amb més o menys encert– està intentant el govern actual, en què una part està més decidida a ferho (Unides Podem) i l’altra (PSOE) hi està anant més xino-xano. És clar, però, que sense una mínima predisposició de les grans empreses, les energètiques i la banca, sense una fiscalitat progressiva, són mesures complicades d’adoptar, i no és poden sostenir molt de temps.

Ara, és evident que per augmentar els tipus d’interès només cal que uns quants banquers i consellers delegats es posin d’acord. I és que de tontets no en tenen res. El mateix dia que el BCE va augmen tar 0.75% el tipus d’interès, les sis entitats financeres d’Espanya –que per altra ban da estan estretament vinculades a les em preses energètiques– van augmentar un 10% la seva cotització borsària. I és que no fan cap pas en va. Si s’apugen els tipus, els seus dipòsits en el BCE tenen més rendibilitat... i si a un pobre mortal li puja 100 euros la quota mensual de la hipoteca, ja sabeu a quina butxaca van, no?...

El drama és que estem en mans dels poders econòmics i dels economistes que tenen al seu servei. No tots, però la ma joria. Deia Paul Samuelson (premi Nobel d’economia l’any 70), que “un economista és una persona amb els coneixements suficients per fer creure a la gent el que inte ressa que pensin que passarà i, un cop no

ha passat el que ells profetitzen, tenen els coneixements per a explicar per què no ha passat el que deien que passaria”. De moment, sembla que ens estan aplicant les mesures fàcils de prendre, l’augment del preu del diner, i el ”pacte de rendes” està molt encallat... Quan estiguem en plena recessió i patint els de sempre, tindrem un orfeó d’economistes que ens ho explicaran tot. I com que ho supediten tot al mercat i a les polítiques liberals, n’hi haurà algun que potser dirà –amb la boca petitona– que aquesta vegada el mercat no ha sigut del tot eficient. La gent que és quedarà a la cuneta seran danys col·la terals.

Ja ho deia el Dr. Sardà i Salvany: “El li beralismo es pecado”... esclar que ho afir mava en un altre sentit!

Albert Farriol

Un fruit desconegut d’una presó nazi

André Losay tenia 27 anys quan el juny de 1940, essent soldat de l’exèrcit francès durant la segona guerra mundial, va ser capturat pels alemanys i empresonat. Lo say, per aquelles èpoques, era ja un bon músic, autor de cants sobretot religiosos, gràcies a la formació que va rebre en els anys que va pas sar al seminari de Rouen.

A la presó, ocupava el temps que li deixaven els treballs forçats en una fà brica de cautxú component un gran nombre de cants religiosos, patriòtics o hu morístics, que transcrivia en una llibreta que li il·lustrava el seu company de penúries Albert Mairy. I heus ací que allà, en aquell ambient, va sentir cantar a uns companys polonesos una cançó, titu lada “Góralu czy ci nie żal”, que narrava l’enyorança dels joves de les muntanyes del país que havien hagut de dei

xar casa seva i baixar al pla per poder trobar feina i mitjans de vida (“ha estat pel pa”, diu la cançó), i que li va agradar molt.

Es va aprendre la música, i li va posar una lletra. I així va néixer un cant que a hores d’ara es canta en moltes llen gües i en molts països: “Victòria, tu regnaràs! Oh creu, tu ens Acabadasalvaràs!”.laguerra, el fa-

mós autor de cants religio sos David Julien l’harmonit zarà i serà publicada en una fitxa amb aquesta indicació: “Paroles des abbés Losay et Julien”. I la cançó començarà a popularitzar-se, fins el dia d’avui. Al pobre Losay, però, li va passar que el seu nom va començar a fondre’s davant la fama de Julien, i a molt pocs llocs se’l recorda ara com a autor d’aquest cant. Al nostre Cantoral de Missa Dominical, per exem ple, diu que el cant és de

David Julien. I també li va passar que, com que feia cants religiosos, sovint cons ta com si fos capellà. I no ho va ser: va estar uns quants anys al seminari, però aca bada la guerra es va casar i va ser pare de família, cosa que no li va impedir continu ar component cants de tota mena, treballant en ONG i dedicant-se a l’alfabetització d’immigrants.

Aquesta història, a més del l’interès que té en si ma teixa, ens fa adonar com a França, des dels anys 40, van anar component cants que després es van poder incor porar a la litúrgia postconci liar. Aquí no. Aquí la nostra florida del cant religiós va ser a finals del segle XIX i princi pis del XX, i va ser magnífica, però quan va arribar la refor ma litúrgica la lletra d’aquells cants ja no encaixava amb la sensibilitat de l’època.

Josep Lligadas

La regularització de l’Opus Dei

El 14 de juliol passat el bisbe de Roma, Francesc, ens va sorprendre amb un motu proprio en què comuni cava que l’Opus Dei deixaria d’existir com a prelatura personal a partir del 4 d’agost… D’entrada sorprenia la decisió així com la immediatesa de la data (no s’es perava que es publiqués a l’Acta Apostolicae Sedis –el «Butlletí Oficial» del Vaticà– sinó a l’Osservatore Romano –diari del Vaticà).

Algun mitjà de comunicació va titular la notícia «La Companyia de Jesús es venja de l’Opus Dei».

Cal recordar dues coses: que fou Joan Pau II qui havia concedit aquest estatus especial a l’Opus, el 28 de novembre del 1982. D’altra banda, el mateix Papa havia «intervingut» la Companyia, obligant-la a nome nar un Prepòsit General concret (el pare Dezza) que substituís Arrupe, quan aquest va tenir l’ictus que va anul·lar les seves capacitats humanes.

Cal dir que aquesta intervenció va ser, institucionalment i jurídica, una «il·legalitat» eclesial, ja que el famós «quart vot» dels jesuïtes envers el Papa es re fereix als encàrrecs (o missions) que els pugui enco manar (per exemple, la lluita contra l’ateisme, que va encomanar Pius XII), però no pas en l’organització interna de l’orde. És la Congregació General qui elegeix el Superior General, lliurement, sense cap intervenció del Papa.

De fet l’estatus jurídic de l’Opus significava que el seu Superior General, quan fos elegit, seria ordenat bisbe, amb una «jurisdicció universal», per tant, no sotmesa a un territori concret ni vinculada als orga nismes de l’Església (dicasteris del bisbes i del clero); també tenir els seus seminaris propis, etc. D’alguna manera una «església paral·lela».

Francesc, seguint en la línia de la reforma de la Cú ria, ha volgut normalitzar jurídicament i organitzati vament l’Opus Dei, tot valorant el seu carisma concret de la «santificació en la vida corrent» (treball, família, etc.).

En aquest sentit serà el mateix règim que regeix els ordes religiosos: els membres depenen del seu supe rior; però, en les tasques «oficials» de l’església local (parròquies, etc.), formen part del clero (amb obedi ència al bisbe del lloc).

Es tracta, doncs, d’anar eliminant estatus especials de les institucions eclesials, perquè es regeixin per la normativa general de govern i la jurisdicció existent dins l’Església.

Jesús Lanao

Les meves vivències del curs 2021-22: uns mesos de treball i lluita

Per situar el lector, vull dir que aquest és un article vivencial, on poso per escrit algunes reflexions personals fetes a par tir de situacions viscudes a l’Institut on treballo, de converses amb companys i companyes docents i del dia a dia amb l’alumnat.

Per començar, cal parlar del context. Aquest curs passat hem continuat exercint la nostra tasca en una situació de pandèmia i de crisi, no exclusivament sanitària, que va començar l’any 2020. Una crisi que ha colpejat i colpeja la so cietat en general, però que afecta més a les famílies més febles i desfavorides i, especialment, els seus fills i filles majori tàriament escolaritzats a l’escola pública. Els docents, doncs, estem exercint la nos tra tasca educativa i formativa amb uns infants, adolescents i joves molt marcats pels efectes socials, econòmics i emocionals de la pandèmia.

En aquest sentit, vull subratllar que ningú pot posar en dubte que el personal docent ha estat el primer a entendre la importància que per a l’alumnat tenia recuperar, ràpidament i de la millor mane ra possible, la normalitat en el funciona ment dels centres educatius. I, diguem-ho ben clar, si les escoles han funcionat és per la responsabilitat, la voluntat i l’em

penta dels docents que volem el millor pels alumnes. Certament, nosaltres no hem estat l’únic col·lectiu que ha fet front en primera línia les conseqüències de la pandèmia (n’hi ha d’altres, com el personal sanitari), però cal recordar que les escoles van obrir mentre que moltes em preses del sector privat i de les adminis tracions públiques mantenien les oficines tancades. No cal que ningú ens posi me dalles, però ha mancat un cert reconeixement perquè el dia a dia no ha estat fàcil, algunes vegades la realitat ens ha superat i la manca endèmica de recursos, sobre tot professionals, s’ha notat més que mai.

Centrant-nos concretament en el curs 21-22 que ara acaba, coincidirem que ha estat marcat per l’aprovació de la LOMLOE i, en gran part, per les imposici ons del Departament d’Educació que han provocat la mobilització, la contestació i el rebuig dels docents. Aquest conflicte, des del meu punt de vista, ha posat en evidencia els límits de la concepció geren cial i vertical, de dalt a baix, que té el De partament actualment. Ha quedat palès que els canvis ni es poden imposar ni es poden implementar contra els docents. Si el que es vol és transformar i millorar l’educació d’aquest país, és obvi que cal drà comptar amb la complicitat i la il·lusió de tota la comunitat educativa.

A més a més, quan el conseller i el seu equip han acusat els docents de no voler treballar, no només han demostrat una manca de sensibilitat envers el que representa el moviment sindical, sinó que han posat de manifest una preocupant incapacitat per llegir la realitat, una com petència que s’ha d’exigir a tot responsa ble polític. Em refereixo al fet d’ignorar i menystenir l’actitud i el compromís que hem tingut durant aquests darrers anys de pandèmia. No, senyor conseller, quan fem vaga i ens manifestem, no ho fem perquè volem fer més vacances a l’estiu, ho fem perquè volem exercir la nostra tasca docent en unes millors condicions!

Al llarg d’aquest curs, he constatat un cansament i una certa desil·lusió entre els companys i companyes del meu centre. Altrament, en les manifestacions dels dies de vaga he percebut aquest mateix desencís en molts altres companys i com panyes, tant de primària com de secundà ria. Es constata, doncs, un malestar entre els docents i també en moltes direccions dels centres educatius. Una realitat preocupant que hauria d’interpel·lar a tothom, especialment als qui tenen més responsa bilitats. Crec que la causa d’aquest males tar és que el professorat se sent sol, des bordat i amb manca de recursos davant dels reptes i necessitats que té diàriament a les aules i als centres educatius. La frase tan recurrent: «es fa el que es pot», posa de manifest la gran contradicció entre els objectius i els mitjans. El sistema educatiu d’un país no pot recolzar-se sobre la bona voluntat dels docents. És obvi que per millorar l’atenció a la diversitat, avançar cap

a una escola més inclusiva, impulsar el tre ball per projectes o la docència compartida (per posar només uns quants exemples), cal incrementar els recursos públics materials, professionals i de formació destinats a l’ensenyament. Per cert, una de les reivindicacions principals dels sindi catsPerò,d’ensenyament.almeuentendre, seria un error pensar que només és necessari incremen tar els pressupostos públics. També és indispensable una organització als centres més horitzontal i participativa que fomenti la corresponsabilitat, el treball en equip, transversal i creatiu, que retorni el protagonisme als docents i al claustre. Penso que cal un lideratge educatiu basat en l’empatia, l’escolta, el suport i la confiança més que no pas en la gestió que marca objectius i dona directrius. En defi nitiva, calen equips directius que generin objectius compartits, creïn un bon clima als centres i confiïn en la professionalitat dels docents, factors indispensables per cohesionar, il·lusionar i empoderar els

equips docents. De la mateixa manera, els equips directius haurien d’estar menys fiscalitzats i més acompanyats pel Departament en la resolució de les petites o grans problemàtiques del dia a dia.

Ara voldria fer un breu comentari sobre el futur immediat. En els pròxims cursos s’haurà d’implementar la nova llei d’en senyament. Una aplicació que implica canvis i novetats, planteja reptes i obre interrogants que no es poden abordar amb èxit sense la complicitat, la il·lusió i el protagonisme dels docents. Confiar l’aplicació dels canvis a les direccions dels centres educatius, enteses com a corretja de transmissió de les directrius del Depar tament, crec que és un error, encara que a alguns els pugui semblar la manera més eficaç d’implementar-los. No es pot con fondre l’educació amb una mera gestió, perquè això és ignorar que sense ànima no es pot educar. La docència és un art, quelcom creatiu, personal, original i di nàmic, que sorgeix en la relació personal entre l’alumnat i el professorat. Una rela

ció singular i irrepetible. No podem passar per alt que sense docents no és possible educar.

Respecte als canvis en els currículums, l’avaluació per competències, el treball per projectes, l’aplicació de la tecnologia digital... penso que s’haurien d’implemen tar amb el màxim consens possible, sense improvisacions, sense “anades i torna des” ni dogmatismes. Cal realisme per ac ceptar que som fills d’un model d’escola que ens condiciona. Cal certa humilitat per reconèixer que ningú sap exactament com serà la nostra societat d’aquí a 25 o 30 anys. També cal prudència perquè es tracta més de construir que d’enderrocar.

Per acabar, manifesto un desig per al curs que ara comencem. Espero que el Departament posi en valor la tasca do cent per retornar la dignitat, la il·lusió i el protagonisme als docents. Desitjo un canvi d’actitud del Departament respecte als sindicats que permeti, sense imposicions, un acord ampli i sòlid amb tota la comu nitat educativa sobre les grans qüestions del sistema educatiu a Catalunya: el pres supost públic, les relacions laborals, la llengua i la cultura, la inclusió i la integra ció de la diversitat, l’equitat social, els ser veis socioeducatius o els resultats acadè mics. Segurament no és fàcil, però no és impossible i, en tot cas, és imprescindible. L’educació a Catalunya, en aquest curs, no pot estar marcada per la conflictivitat en els centres educatius.

Xavier Becerra Castells

A Asociación Irimia, naceu en 1978 coa vontade de cola borar en que a Igrexa de Galicia fora realmente unha Igrexa galega; é dicir unha Igrexa com prometida co seu pobo, a súa lingua e a súa cultura, co súa identidade a súa realidade po pular.

Na liña do que se deu en cha mar “nova Igrexa galega”, a asociación foi o froito de varias realidades anteriores que confluíron nela:

- Os Coloquios Europeos de Parroquias que deron lu gar aos Coloquios Galegos de Cristiáns na busca dunha Igrexa mais comprometida con Galiza e o galego. O primeiro deles foi en Compostela no 1966, e durarían dez anos (1966-1976).

- Boa nova, publicación pastoral da diocese de Mondoñedo-Ferrol, que nace en 1975.

- A revista Encrucillada. Revista galega de pensamento cristián, que nace en 1977.

- Os Cruceiros, encontros de cristiáns galeguistas que nacen en 1978, como

continuación de aqueles Coloquios.

Desde estas ricas realidades, funda ríase a Asociación Irimia ese ano 1978.

O seu evento fundacional foi a I Romaxe de Crente Galegos; un encontro anual que nacera como o froito mais importante do 1º Cruceiro. Foi no Pe dregal de Irimia (Meira-Lugo), que lle daría o seu nome, co expresivo lema “Eu renazo galego”.

E no ano 1981, empeza a publicar un boletín longamente agardado, que buscaba ser unha revista popular cris-

L’Associació Irimia neix l’any 1978 amb la voluntat de col·laborar per fer de l’Església de Galícia una veritable Església gallega; és a dir una Església compromesa amb la seva gent, la seva llengua i la seva cultura, amb la seva identitat i la seva realitat popular. En la línia del que es va anomenar la “nova Església Gallega”, l’associació va ser fruit de diverses realitats prèvi es que hi van confluir:

- Els Col·loquis Europeus de Parròquies que van donar lloc als Col·loquis Gallecs de Cristians a la recerca d’una

Església més compromesa amb Galícia i la llengua ga llega. El primer d’ells va ser a Compostel·la l’any 1966, i duraria deu anys (1966-1976).

- Bona notícia, publicació pastoral de la diòcesi de Mondoñedo-Ferrol, nascuda l’any 1975.

- Revista Encrucillada. Revista gallega de pensament cristià, nascuda l’any 1977.

- Os Cruceiros, trobades de cristians gallecs nascudes l’any 1978, com a continuació d’aquells Col·loquis.

A partir d’aquestes riques realitats es va fundar l’any 1978 l’Associació Iri mia. El seu acte fundacional va ser la Primera Romeria de Creients Gallecs, una trobada anual que va néixer com el fruit més important del 1r Cruceiro. Va ser al Pedregal d’Irimia (Meira-Lu go), que li donaria nom, amb l’expres siu lema “Eu renazo gallego” (“Jo reneixo gallec”). I l’any 1981 començà a editar un butlletí molt esperat, que pretenia ser una revista popular cristi ano-gallega, amb la voluntat d’arribar

Sobre a “Asociación Irimia”: Revista, Romaxes e outros encontros Sobre l’Associació Irimia: Revista, romeries i altres trobades

tiá-galega, con vontade de chegar a un amplo espectro de lectores e lectoras desde o campo á cidade: Irimia. Revista de Crentes Galegos.

As Romaxes de Crentes Galegos seguiron realizándose ininterrompida mente durante máis de corenta anos, até este 2022, en lugares significativos da xeografía galega: a II (1979) foi na Punta de Couso (Aguiño-Pontevedra), a III (1980) en Os Peares (Ourense), a IV (1981) na Lagoa de Castiñeiras (Pon tevedra), a V (1982) en San Alberte de Roca (Lugo), a VI no Monte Aloia (Tui -Pontevedra), a VII en Ponte Ledesma (Coruña), a VIII no Castro de Lobadiz (Ferrol-Coruña), a IX en Cereixo (Vimianzo-Coruña), a X en Benposta (Ourense)... a XX (1997) no Parque de Santa Margarida (A Coruña)... a XXX (2007) foi en Mazaricos (Coruña)... a XL (2017) en Beade (Vigo-Pontevedra)... e, durante a pandemia os Ru mores de Romaxe, recuperando ao

ano seguinte en Arzúa (XLV), a XLIV no 2022 en Culleredo (Coruña)...

A revista Irimia publícase ininter rompidamente desde 1981 até hoxe. Primeiro en formato de cuartilla e con periodicidade semanal (1981-1984), logo en formato grande e periodici dade quincenal (1985-2018); actual mente é unha revista mensual. As pri meiras oito paxinas iniciais acabaron sendo vinte ao pasar á periodicidade mensual. Na revista, a carón dunha longa, xenerosa e gratuíta nómina de autores e autoras, colaboraron coa mesma xenerosidade grandes escrito ras e escritores de Galicia.

A revista Encrucillada foi tamén edi tada durante uns anos pola Asociación Irimia. E os Cruceiros e outros encontros máis pequenos da Igrexa galega (Cruceiriños, Irimianzas, Sábados bí blicos...) seguirían facéndose durante moitos anos.

Irimia

a un ampli ventall de lectors i de lectores des del camp fins a la ciutat: Irimia. Revista de Creients Gallecs.

Els Romiatges de Creients Gallecs van continuar fent-se ininterrompudament durant més de quaranta anys, fins aquest 2022, en llocs significatius de la geografia gallega: el II (1979) va ser a Punta de Couso (Aguiño-Pon tevedra), el III (1980) a Os Peares (Ourense), IV (1981) a Lagoa de Castiñeiras (Pontevedra), V (1982) a San Alberte de Roca (Lugo), VI a Monte Aloia (Tui-Pontevedra), VII a Ponte Le desma (La Corunya), el VIII a Castro de Lobadiz (Ferrol-Corunya), el IX a Cereixo (Vimianzo-Corunya), el X a Benpos ta (Ourense)... el XX (1997) al parc de Santa Margarida (La Corunya)... el XXX (2007) va ser a Mazaricos (A Coru nya)... el XL (2017) a Beade (Vigo-Pontevedra)... i, durant la pandèmia, Rumors de Romeria, recuperant-se l’any

següent a Arzúa (XLV), a XLIV el 2022 a Culleredo (La Corunya)...

La revista Irimia s’ha editat ininter rompudament des de 1981 fins a l’actualitat. Primer en format de quartilla i setmanal (1981-1984), després en format gran i quinzenal (1985-2018); actualment és una revista mensual. Les vuit pàgines inicials van acabar sent-ne vint en passar a la periodicitat mensual. A la revista, al costat d’una llarga, generosa i gratuïta llista d’au tors, hi han col·laborat amb la mateixa generositat grans escriptors gallecs.

La revista Encrucillada també va ser editada durant uns anys per l’As sociació Irimia. I els Cruceiros i altres aplecs més petits de l’Església gallega (Cruceiriños, Irimianzas, dissabtes bíblics...) es continuarien fent durant molts anys.

Irimia

Classe obrera

Penosament he de reconèixer que cada dia llegei xo menys i perdo més el temps mirant videos... de gossos. Que ja és. O jugant al Candy Crush, encara. Per això estic contenta d'aprofitar les vacances amb una mica de lectura.

M'he llegit un parell de llibres sobre la classe obrera, en concret sobre la cultura de la classe obrera. Un és un clàssic, que encara tinc a mitges. És un estudi de Richard Hoggart, que es diu Los usos del alfabetismo. Un retrato de la vida de la clase obrera. I és una delícia. Un bon retrat de la cultura obrera, dels vincles, les relacions, els costums de la classe obrera britànica de postguerra que, ja l'any 1957 alerta de l'impacte dels mitjans de comunicació de masses. Abans del 68, abans dels Beatles, abans del consumisme salvatge i del cultiu de l'individualisme. Hi trobo força punts de connexió amb el que em van transmetre els pares, amb el que jo mateixa havia viscut de petita (sóc del 56), i també amb algunes pel·lícules que m'han marcat, com Distant voices, still lives, de l'any 1988 de Terence Davies, que us recomano molt. És un film excel·lent, que explica la vida d'una família obrera a Liverpool al llarg dels anys 40 i 50, i on el cant és expressió de penes i alegries i el fil conductor de la vida. En el pub i sota les bombes, tant és. En el maltractament i la doble opressió de les dones. En les petites i les grans co ses. La podeu veure encara, si us ve de gust i hi es teu subscrits, a Filmin.

L'altre llibre, Los rotos. Las costuras abiertas de la clase obrera, d'Antonio Maestre, acaba de sortir, publicat per Akal. Me'l vaig comprar perquè no és habitual sentir parlar del tema, així, fora de l'ambi-

ent eclesial, de la pastoral obrera, per entendre'ns. Suposo que en ambients més polítics o es dona per feta la pertinença, o es considera fora d'ús. Dins l'Església, fora de la pastoral obrera, es considera un terme ploramiques i antiquat, que obliga a la justificació constant, cosa que resulta irritant. I re conec que dins la Pastoral Obrera, hi ha qui té una ideologia a prova de bomba, però molta gent de la meva generació, que ha assolit un benestar impen sable per als seus pares i avis, i que ha vist reduir-se l'àmbit industrial i eixamplar-se el de serveis, em sembla que posa en dubte la vigència del concepte. Un dubte que es pot entendre en dos sentits: continua existint la classe obrera? Continuem formant-ne part?Jola veritat és que sempre he intentat escapolir-me del debat. En part perquè em sembla que els termes en què es planteja no m'acaben d'agradar.

Més aviat em són igual les essències (si soc o no soc, tot i que tinc clar que soc). El que em sembla relle vant és si continuen havent-hi persones en situació de perpètua precarietat, facin la feina que facin i provinguin d'un provinguin (hi són, òbviament!); si, malgrat l'individualisme creixent, continuem sent capaços de sentir allò que cridaven els treballadors de Laforsa al Baix Llobregat fa mil anys: "O todos o ninguno", és a dir, em vagi com em vagi a mi, tots anem en el mateix sac i ningú no es pot considerar alliberat si no en som tots; i encara, amb la perspec tiva que només una consciència de pertinença a una classe social oprimida pot donar-nos la força per or ganitzar-nos i tractar d'alliberar-nos tots, no només uns quants. Amb encert o no, així ho he rebut i així ho he intentat viure, amb moltes mancances, procurant no Algunesdesclassar-me.delesconstatacions d'Antonio Maestre, per crues que semblin, em semblen molt encerta•des.

La meritocràcia és una aparença. De vegades ha funcionat com un ascensor ascendent, fins que l'ascensor s'ha encallat. Difícilment funciona de forma descendent (els fills i filles de papà i de mamà no solen baixar als inferns, encara que la seva formació i ocupabilitat sigui més que qüestionable).

• La gent de la meva generació tendim a pensar que ens hem guanyat el nostre actual nivell de vida, però això és una veritat a mitges. L'esforç hi és, indubtablement, però hem estat afortu nats, Jo no he viscut mai l'atur directament, per exemple. I aquesta és una loteria.

• Per molt títol acadèmic que tinguis, els orígens marquen i creen sostres de vidre. Mai no aconseguiràs fer-te passar pel que no ets i a més els cercles familiars i d'ami guisme difícilment s'obren a nouvinguts.

• Hi ha gent que es deixaria matar per tal de no compartir vida amb gent de la classe obrera: ni a l'escola, ni al metge, ni al barri ni a la residència d'avis. Jo diria que ni al cementiri.

L'increment dels accidents laborals, dels problemes de salut mental, la manca d'habi tatges i de feines dignes, la perpètua inesta bilitat en horaris i en feines, els efectes tan perversos de la llei d'estrangeria recauen sempre en una mateixa franja de la població. Em sento afortunada d'haver tirat endavant, de moment, Però em sento lligada als que no han pogut fer-ho.

En altres sentits, hi he trobat a faltar un punt d'esperança i un toc d'humor. L'associa cionisme –pòlític o no– és un motor senzill de fraternitat; una facilitat més gran per accedir a la bellesa i a la cultura, és una de les fites que teníem a casa de la qual gaudeixo dia a dia. Enmig de tot això, trobo que els nostres moviments d'Església aporten molt de sentit: aprendre a pensar -en equip-, a fer comuni tat, a prendre decisions, a projectar futurs, a sentir-te valorat com a persona, a confiar en tu mateix i en els altres... En un temps en què sentim tan amenaçat l'estil de vida que hem portat fins ara, aquesta mútua valoració i con fiança és intangible, però és el millor que te nim. Ens podem desprendre d'infinits trastos, però d'això, no. Solé

Damià Sànchez-Bustamente i Páez

El dia 15 d’agost, festivitat de l’As sumpció de la Mare de Déu, farà un any que ens va deixar al bell mig de l’estiu. Havia nascut a Torrejoncillo, Càceres, el 23 d’octubre del 1930. En acabar l’estiu els seus amics ens vam trobar per ce lebrar una missa en sufragi seu als Je suïtes de Casp de Barcelona. El senzill recordatori deia que procedia d’una família catòlica, i que ja de ben petit admirava al seu oncle canonge. El seu pare, que era mestre, va ser destinat a Marbella, i s’hi va traslladar amb tota la família. Posteriorment arriben a Barce lona cercant millors oportunitats per a tots els fills.

En Damià estudia al Seminari Dioce sà de Barcelona. És ordenat prevere el 1955 i nomenat vicari, primer de Sant Adrià de Besós, després de Sant Just i Pastor. Més tard rector de Sant Este ve d’Ordal. El capvespre del dilluns 12 d’agost del 1963 arriba a la parròquia de Sant Llorenç, que aplega els barris d’Ègara, Sant Llorenç i les Arenes de Terrassa, i és quan decideix renunciar per sempre a la retribució que des de l’Estat arribava al Bisbat de Barcelona. Com a capellà obrer compromès amb la classe obrera treballa repartint butà fins que la seva salut es ressent d’una feina tan feixuga. Aleshores es dedica a fer traduccions i classes d’anglès a l’Escola Industrial de Sabadell fins a la

jubilació. A la parròquia, de la qual en va marxar el 1978, va actuar sempre se guint les indicacions del Concili Vaticà II creant nous espais de participació i llibertat que massa sovint el van fer pa tir i enfrontar amb qui no compartia les seves opcions eclesials i socials.

Durant la seva vida com a rector atreu a persones d’àmbits diversos: eclesial, polític i sociològic, convertint la seva parròquia en un fòrum d’intercanvi d’idees i propostes de canvi social, afavorint la vida del barri amb els recursos de què disposa. Procura actuar sempre fidel a l’Evangeli i els pobres, tot lide rant grups de reflexió cristiana, com el de La Lluna, al qual va ser fidel fins al darrer moment. Místic de soca-rel, el silenci i la pregària eren les seves forta leses que omplien la seva vida, el com promís pel poble com a capellà obrer, la discreció en l’ajuda als qui el neces sitaven, la denúncia valenta de les tor tures a Via Laietana, l’opció pel celibat com una manifestació de llibertat, ri quesa i de gran valor, tot i que el fet de ser obligatori, deia, desdibuixa l’opció de llibertat. Era un auster asceta amb un perfil més de cartoixà que de rector. Recordo, entre d’altres anècdotes, que en la missa a Montserrat del 27 d’abril del 1970 o del 1971, amb la presència del governador civil Garicano Goñi i altres autoritats del règim, acabada la

pregària dels fidels, va pujar a l’ambó petit i va llegir un text de denúncia de les tortures de la policia a Via Laietana; l’abat Cassià M. Just que presidia i que sabia què passaria, va fer el “paperot” amb un gest al monjo que comandava el so perquè apagués el micròfon per no indisposar-se amb els quatre concelebrants. El text de denúncia es va llegir sencer i acabada la lectura, ell i tres concelebrants més –entre ells els germans Vilaró, un d’ells el P. Robertvan abandonar el presbiteri. Acabada la missa i a la sala de la llar del monestir es va oferir l’habitual vino español amb què s’invitava les autoritats, que va ser un autèntic funeral silenciós.

En Damià era també un intel·lectual estudiós i admirador de l’obra de Paul Tillich de qui el 1984, després d’haver-lo traduït de l’anglès va publicar la seva

Teologia Sistemática, (volums I i II) a Ediciones Sígueme. Amb el suport de companys seus com: Joan Rofes, Jo aquim Garrit, Agustí Daura +, Ferran Sans, Pere Negre, Josep Ricart, Con sol Torres +, Rosalia León, Víctor Bla jot, Alexandre Garcia-Duran +, Manuel Marcet, Santi Marcet +, entre d’altres.

A Terrassa tots ells van destacar pel seu compromís amb el poble i les perifèries, com diu Francesc, el bisbe de Roma, en uns moments de lluita per les llibertats arrabassades amb les armes i amb massa sang i morts els anys de pre i post Guerra (in)Civil, eren anys de franquisme, de nacional catolicisme i de revolta per una democràcia absent, però en recerca contínua i sense treva de la Gràciesjustícia.Damià

pel teu testimoni, la teva fe en Jesús de Natzaret, de qui tants hem begut i ens ha ajudat a créi xer essent més fidels a la crida rebuda i acollida amb tota humilitat i perseverança.

Josep-Maria Font i Gillué

La importància d’Eva en el procés del desenvolupament humà

¡Quantes vegades no hem llegit la narració bíblica de la creació! En aquest espai només volem donar unes pinzellades que ens ajudin en la reflexió.

En la lectura del relat, podem dub tar de si és el narrador qui, en el desig d’explicar l’origen de l’ésser humà, relata els processos de desenvolupament que creu descobrir o bé si és el propi ésser humà –Adam i Eva–, que li diu al narrador: des del futur que nosaltres ja vivim, intenta esbrinar el camí que hem seguit des de l’instant en què el Creador ens ha situat en el Paradís, fins el moment en què hem adquirit consciència de la nostra identi tat i autonomia... És un procés molt lent, no tinguis pressa ni vulguis explicar-ho tot, perquè en l’acció creadora de Déu, el temps inclou l’acció i la passivitat contem plativa, la paraula i els Els seus temps no són els nostres. Tampoc els lectors hem de tenir pressa en treure conclusions, sinó que hem de prendre el nostre temps per a comprendre les claus més significatives en l’acció crea dora de Déu.

És un treball de recerca que fa més de 2.000 anys ha inquietat la humani tat, perquè es tracta de la recerca de la nostra identitat –origen i destí–, que pren com a punt de partença el relat mític del Gènesi que, en el coneixe ment de la seva riquesa calidoscòpi ca, cada vegada ens ha apropat més al Creador, al propi jo, a la Humanitat de tots els temps i a la Naturalesa tota queDecompartim.lainfinitat d’aspectes i matisos, només n’hem elegit

un, el que fa referència a la maltracta da Eva que, per haver estat llegida amb massa presses i pocs coneixements, sense menysprear altres interessos de caire ideològic, repetidament se l’ha fet responsable d’un pecat que afecta tota la humanitat, recorrent per activa i per passiva des dels volums teològics als acudits més dolents.

Ja sabem com apareix Eva a la his tòria, embolcallada en la riquesa del llenguatge mític i carregada d’una significació simbòlica difícilment captada en una sola lectura. A l’escenari, l’es pai sagrat amb un arbre al mig que es regenera periòdicament per l’acció de l’aigua dels rius, símbol de fertilitat que representa el poder de la vida. No hi ha intervenció humana, l’home només ha de guardar el jardí. Pot passejar i gaudir de la seva bellesa, però Déu li ha prohibit menjar la fruita de l’arbre del bé i del mal perquè, si en menja, morirà; és l’arbre de la Vida. La lectura segueix amb l’acció de donar nom als animals i la creació d’Eva.

Ambdós, Adam i Eva, van despullats, no tenen consciència de la seva nuesa, el que fa pensar que hi ha una identifica

ció total de l’home amb la natura. I apa reix la serp. La serp, coneixedora del de sig humà ocult i inconscient de ser com déus, es dirigeix a la dona, més inquieta i permeable, perquè a Adam sembla que ja li està bé acatar una ordre sense qüestionar-la. La invita a transgredir la prohibició... i ho sap fer, només ha po sat de manifest allò que ja està latent: Eva s’adona que el fruit és temptador ¡poder dominar el bé i el mal!, ¡dominar el món! Demés, si el desig no hagués existit, Déu no l’hagués prohibit, i per a tu i per a mi, si no es té el sentit de la prohibició, no hi ha desig de la transgressió.L’efecte

immediat és que han obert els ulls, es veuen despullats davant l’un de l’altra, de la naturalesa, de la fam, del dolor... i se les han d’enginyar per fer front a les pròpies necessitats, pors i desigs. Ara hauran de pensar, inven tar, treballar, estimar, prendre decisions... en un espai que ja no és infinit.

En la transgressió hi ha pèrdua, però sobretot una victòria: l’adquisició de la condició d’éssers humans. En el mite del Paradís la comprensió d’Eva ha canviat radicalment: de ser responsa ble de l’entrada del pecat al món pas-

sa a jugar un paper fonamental en el despertar de la consciència. La incomprensió històrica de l’acció divina ens ha fet una mala jugada tot al llarg de la història: l’oscil·lació entre dos extrems igualment viciosos: ser col·locades en els altars, si ens mantenim en un món virginal, o ser cremades a la foguera si ens apartem de determinats patrons.

Gràcies, Eva, perquè vas tenir la gosadia del desig, i aquesta gosadia va ser fonamental en l’adquisició de cons ciència i en la conquesta de la llibertat. Consciència de la dignitat humana que ens ha descobert la plenitud a la que estem igualment cridades i cridats tota la humanitat: ser filles i fills de Déu.

Ara sento el deure de parlar, en el proper article, de Maria, arquetip, però de què?

llevat dins la pasta

Pastoral Obrera de Catalunya

Sergi Gordo, el bisbe de la Pastoral Obrera

Oriol Francesch, per combatre el canvi cli màtic

Gaietà de Casacoberta, home d’Església

LLEVAT DINS LA PASTA és un programa de la Pasto ral Obrera de Catalunya que s’emet per ràdio Estel. Us ho explicàvem aquí. El programa esdevé un bon mosaic de llavors d’esperança, des d’angles molt diversos. Aquelles petites o grans iniciatives de què no es parla gaire, però que obren camí per a la justícia, la solidaritat, la creativi tat. Per escoltar l’entrevista només heu de clicar sobre la fotografia.

Roser Solé Besteiro

Adam i Eva, de Suzanne Valadon

Per unes celebracions més riques

El 8 de setembre és la Festa Major de Viladecans, amb motiu de la diada de la seva patro na, la Mare de Déu de Sales. I el dia abans, a les 6 de la tarda, se celebra la pregària de Vespres. Aquest ha estat el sisè any que es fa. Ho vam començar a fer a la parròquia, quan l’ermita de Sales estava en obres, però així que l’espai ho va permetre, tot i que les obres no s’havien aca bat, vam passar a fer-ho a l’ermi ta. Amb un any que ho vam fer a l’aire lliure per la pandèmia. Aquest any, per primer cop, les hem pogut celebrar a l’ermita sense restriccions sanitàries i amb la restauració ja acabada.

Per mi, va ser una gran cele bració. Érem només 25 perso nes, però amb moltes ganes de resar junts i també d’estar junts, i això, unit a la magnífica sono ritat de l’ermita (amb aquelles olles acústiques que hi van ins tal·lar les deodates que se n’en carregaven al segle XIII), ens va permetre crear un moment celebratiu molt ric. No, no eren les Vespres de Montserrat. Eren les Vespres de Viladecans, és a dir, unes Vespres més simples però no menys potents. Vam cantar la

invocació inicial, l’himne (“Noia del poble”), el Magníficat, la resposta a les pregàries, el Parenostre de Rimsky Korsakov i els Goigs per acabar. No vam cantar ni antífones ni salms, però els vam recitar amb intensitat. I un diaca va fer-nos una homilia que convidava a mirar la Maria de l’evangeli i a entrar amablement en la pregària. Ja dic, molt bé.

A mi em sembla que cal potenciar moments especials com aquests. Recordo l’any passat, pels volts de Nadal, que vam “allargar” la celebració de les Primeres Vespres del diumenge abans de Nadal a les Carmelites de Mataró amb una audició-explicació de cants d’Advent i Na dal molt ben escollits, i sens dub te que això ens va fer entrar més

en el misteri que celebràvem aquells dies. Com també ens hi va ajudar molt, aquest cop a Viladecans, a la mateixa ermita de Sales de què he parlat abans, i fora del marc de cap celebració litúrgica, la recitació i escenifica ció del Poema de Nadal de Josep M. de Sagarra.

Ens cal potenciar i utilitzar tota aquesta capacitat de riquesa ce lebrativa que sens dubte tenim i que no cultivem prou. Dit d’una altra manera: ens cal treballar molt més els elements que facin entrar la fe no només a través de la paraula, com passa ara gairebé sempre, sinó a través dels sentits: els gestos, el cant, la música, la vivència de comunitat, l’ex pressió de sentiments. Es tracta de proposar-s’ho, de voler-ho

fer, d’aturar-se a pensar-hi, de superar les rutines i la mandra. I també d’assessorar-se, si cal.

El dia de la Festa Major del meu poble, el costum era, fins fa pocs anys, de col·locar la imatge de la patrona sobre la pica bap tismal, que està situada al ma teix presbiteri, i posar-hi un ciri al davant. També, al final, cantàvem els goigs, que repassen els set goigs de la Mare de Déu, mentre la gent anava marxant, i quan arribàvem més o menys al tercer goig, ja paràvem. O sigui que les alegries de la Mare de Déu, pobre, s’acabaven amb la visita dels Reis. Ara, hem buscat un peu més vistós per col·locar la imatge, i hi hem posat flors. Hem millorat molt la cosa, però encara caldria prendre-s’ho més seriosament i millorar-la més. I igualment, hem agafat la músi ca dels goigs i hi hem posat una lletra nova, que només té dues estrofes i un contingut més ac cessible i significatiu, i la can tem amb els capellans fent cor entorn de la imatge i sense que ningú marxi. La lletra original, i sencera, dels goigs, perquè no es perdi, la cantem al final de les Vespres, en què el públic hi està més disposat. Certament que

ha calgut superar unes quantes mandres i inèrcies, però ara, amb aquests dos canvis, la nos tra missa de Festa Major és més rica, té més qualitat, i entra més pels sentits. Tot i que, sens dub te, en podria tenir més.

I bé. Arribats en aquest punt, podríem continuar posant exemples i comentant possibilitats. N’hi ha moltes. El que cal, com he dit, és aturar-se i pensar, i fer-ho sense, per una banda, sentir-se constret per una fide litat idolàtrica a les rúbriques, i per una altra, sense creure que el que cal és partir de zero, del que a la gent (o al capellà) se li acudeix o li ve de gust.

I acabo aquí. El que he tractat en aquest article no pretén ser la solució dels nostres proble mes celebratius, ni menys en cara he pretès entrar a debatre quin serà el futur de les nostres celebracions i, fins i tot, el futur de les nostres comunitats cristianes. El que pretén és no més destacar un aspecte. Però un aspecte que, en qualsevol cas i vagin com vagin les coses, caldria prendre’ns molt seriosament.

Josep Lligadas

Autonomia i interdependències

El món s’ha tornat cada cop més in terdependent. Ni els grans països com Rússia són autònoms. Rússia té gas però no té els microxips necessaris pels seus míssils. Si es paralitzen les ex portacions de cereals d’Ucraïna, l’Àfri ca passarà fam. Europa no té ni petroli ni gas ni microxips. Tampoc mascaretes fins que la pandèmia ens va fer caure la bena dels ulls per prendre cons ciència de la necessitat de relocalitzar manufactures amb baix valor afegit però alt valor estratègic. La rectifica ció, no ens enganyéssim, no va ser per la manca de material sanitari als hospitals sinó pel germà d’Ayuso convertint un marge comercial abans irrisori en un negoci descomunal. Aquí som així! Alemanya, el país europeu industrial per excel·lència enaltit com a model a imitar, té una enorme dependència del gas rus que el converteix en una eco nomia molt vulnerable. França, amb un sistema elèctric de generació nuclear que creia molt robust, no va preveure que una sequera com la d’aquest estiu podia fer baixar el cabal dels rius fins l’extrem d’haver de parar els reactors per falta de refrigeració.

Vivíem dels rèdits del final de la guer ra freda amb una pau aparent, i un mo del energètic mineral: petroli, gas i car bó, que ho movia tot. Dos factors avui

desestabilitzen el tauler: d’una banda l’extracció de minerals energètics de jaciments molt explotats, per no dir les seves engrunes amb tècniques de fracking, és cada cop més cara i en conseqüència la seva taxa de retorn energètic cada cop més baixa, fins el punt que sense arribar a exhaurir el recurs ja no pagarà la pena continuar explotant-lo. En segon lloc, el despro veïment, d’una banda, i la irrupció de nous grans demandants d’energia com Xina i Índia, està provocant una repro gramació d’aliances i hostilitats que ho sacseja tot, com s’està veient amb la guerraTornantd’Ucraïna.aEuropa

i a casa nostra, al marge de la gran dependència d’hi drocarburs, l’altre taló d’Aquiles del sistema europeu és la seva escassa in terconnexió. Als europeus no els havia importat mai que la península Ibèrica estigués aïllada des del punt de vista de les infraestructures. Però ara que s’han tallat els subministraments des de l’est, i ja que l’energia del futur, la renovable, es produirà majoritària ment al Sud, Alemanya troba a faltar una connexió per transportar gas algerià. El gasoducte procedent del nord d’Àfrica està interromput entre Cata lunya i el Midi francès (el MidCat). El corredor mediterrani de mercaderies,

mirar el futur

Salvador Clarós i Ferret

quan estigui completat de la banda espanyola encara estarà tallat entre Perpinyà i Montpeller. El mateix passa amb la connexió d’alta velocitat entre el País Basc espanyol i el francès. La connexió elèctrica entre França i la Península, amb línies de molt alta tensió que travessen els Pirineus per Cata lunya i pel País Basc tenen una capa citat ínfima d’interconnexió. Sumant el cable submarí que connectarà pel

Cantàbric, la capacitat d’interconnexió arribarà en el futur al 5%, quan la UE aconsella almenys el 15%. El Govern de Macron és contrari a fer el MidCat, no prioritza l’alta velocitat per connectar les mercaderies dels ports del llevant espanyol amb els de Centre-Europa. Tampoc la connexió de l’anomenada Y ferroviària basca. Macron tem que l’ac tual eix polític París Berlín esdevingui l’eix Madrid Berlín. Macron tem que

si el quilowat/hora més ba rat d’Europa es produeix a la península Ibèrica la indústria electrointensiva (la química per exemple) es deslocalitzi cap al sud.

Sabíem que en un món glo bal s’ha de governar la interdependència. Amb les crisis actuals hi ha qui pensa que cal recuperar sobirania lo cal. Catalunya, per exemple, és pràcticament autònoma en electricitat, produeix el 97,6% de l’electricitat que con sumeix, però ho fa amb un elevat percentatge nuclear amb els tres reactors d’Ascó i Vandellós que es clausuraran abans de 10 anys. Llavors Catalunya difícilment cobrirà la seva demanda elèctrica, que a més creixerà per l’elec trificació de la mobilitat. No hi ha prou territori per a les renovables i a més hi ha oposició a l’aprofitament eòlic marí. En canvi Aragó produ eix ja actualment el 178,5% de la seva demanda elèctrica, i amb una proporció considerable de renovables. Agradi o no Catalunya haurà de fer un gran esforç de desplegament de solar fotovoltaica, eòlica i hidrogen verd, i a més importar energia d’Aragó, Castella la Manxa i Castella Lleó, que

són els territoris excedentaris. Països centreeuropeus podrien importar hidrogen verd del País Basc i de Catalunya, si no ens adormim en les inversi ons que cal fer. Els bascos ja han començat. Catalunya no! Les inversions prioritàries són aquelles que ens interconnec ten, les que tracen aliances i projectes cooperatius. En el món renovable, Portugal, Es panya i en particular Catalunya tenen grans oportunitats sempre que procurin sumar. En el món que ve no hi ha lloc per als “outsiders”. Dependència i independència són conceptes que han deixat de significar confrontació per anar-se fo nent en la mateixa cosa.

Salva Clarós

1. Població de l’Alt Berguedà. Serralada que se para Espanya de França.

2. Al revés, cercava amb molta atenció, investi gava. Al revés, antigues inicials del partit que lidera Marine Le Pen.

3. Riu petit. Al revés, acabat en punta.

4. Diners, però dit de manera poc acadèmica. Que és d’una petitesa inhabitual dins la seva espècie.

5. Al revés, aniré. Consonant amb què acaben la majoria d’infinitius. Tractada amb iode.

6. Pas d’una substància sòlida o gasosa a l’estat líquid.

7. Conjunció disjuntiva. Al revés, partit polític basc, considerat hereu d’Herri Batasuna, que forma part de la coalició Bildu. Primerta lletra de l’alfabet. Adverbi afirmatiu.

VerticalsHoritzontals

1. Ciutadana de la capital de Catalunya.

2. Instal·lació per a la cria i observació d’ocells. Conjunció disjuntiva. Onada.

3. Ho són tant les vocals com les consonants del gaèlic. Al revés, símbol químic del sodi.

4. Ciutat d’Israel. Fosfat d’urani.

5. Al revés, por extrema. La segona conso nant. Al revés, gos.

6. Trec la pell. Desfet. Institut Català d’Oncologia.

7. Catàleg Índex de Nebuloses i Cúmuls d’Es tels. Illa d’Indonèsia. Primera lletra de l’alfa bet. Símbol químic del nitrogen.

8. National Outdoor Events Association. Símbol químic del sofre. Indicatiu d’Àrea de Servei. Al revés, rata.

9. Conjunció copulativa. Al revés, Club Natació Sabadell. Esclerosi lateral amiotròfica. Con junció copulativa.

10. Adverbi de negació. Conjunció copulativa. Diminutiu afectuós de iaies.

11. Al revés, una mena d’espasa d’origen orien tal . Preposició que indica una ubicació enmig d’altres coses, persones, esdeveniments, etc.

12. Serp pròpia de l’Amèrica tropical. Persona que excel·leix en un esport.

l’enreixat

Josep Lligadas

8. Al revés, part lateral d’una muntanya. Al re vés, afirmaves.

9. Irritació violenta. Gos. Teixit molt fort que s’utilitza en veles de nau, envelats, tendals, per cobrir la càrrega d’un camió, etc.

10. Símbol químic del nitrogen. Nom d’home. Adjectiu o pronom que indica que una cosa té la mateixa quantitat que una altra.

11. Enutjosa. Espai aplanat i ferm, a vegades enrajolat o empedrat, que s’utilitza per batre.

12. Ostentació. Acoloreixes amb els colors de l’iris.

Per fer aquest enreixat em temo que no tindràs més remei que imprimir-te aquesta plana. Sí, sí, en detriment del medi ambient. Podria ser interactiu? Segur, però no en sabem més.

Estic segur que te’n sortiràs, de fer aquest enreixat. Però si no és així, sempre pots consultar la darrera plana. O prémer aquí:

Pau de Tars (i 13)

La declaració de justícia, és a dir, el que Pau expres sa com la gràcia, té uns efectes psicològics-existen cials impressionants. Comprendre existencialment el que significa la declaració de justícia, la gràcia, és ha ver fet l’experiència de que Déu ens estima de manera que ens accepta amb les nostres limitacions, gratuïta ment, sense atemorir-nos amb cap condemna eterna (l’amor incondicional que no espera res a canvi) i ens fa lliures per estimar com Ell ens ha estimat. Només així podem ser col·laboradors del seu projecte de construir el REGNE.

Rm 8, 15 Perquè vosaltres no heu rebut un esperit d’esclaus que us faci tornar a caure en el temor, sinó l’Esperit que ens ha fet fills i ens fa cridar: “Abba”.

Rm 8, 29 Perquè ell, que els coneixia des de sempre, els ha destinat a ser imatge del seu Fill, que així ha estat el primer d’una multitud de germans.

Gal 3, 28 Ja no hi ha jueu ni grec, esclau ni lliure, home ni dona: tots sou un de sol en Jesucrist.”

Des d’aquesta experiència existencial, que és el nu cli dur del cristianisme, o hauria de ser-ho, Pau fona menta tota la seva teologia-antropologia.

La proposta de Pau davant la pregunta de qui pot participar d’aquesta GRÀCIA (declaració de justícia) ens pot sorprendre tenint en compte la HISTÒRIA DE L’ESGLÉSIA. La seva resposta és totes les criatures siguin cristianes o no i, afegir que, ningú es pot con vertir en un instrument donador i augmentador de la GRÀCIA. La gràcia és gratuïta i el seu únic adminis trador és Déu, que ja va dir el que havia de dir amb, en i per Jesucrist (la seva vida, mort i resurrecció). La transmissió del que significa el Déu de Jesucrist, de

Pau i el significat de Jesucrist com a sentit de tota criatura

l’Esperit, hauria de ser la veritable missió de l’Església i no l’atribució d’uns poders que no li pertoquen.

Vegem-ho per passos:

1. En els capítols de Rm 1.2.7. Pau ens planteja qui pot actuar justament i com. La resposta és to-

tes les criatures, la criatura universal: paganes, jueves i cristianes. I fent el bé serà el com. La cri da de l’Esperit es concreta en fer el bé (Rm 2 1011), és a dir, la FE en Jesucrist és actuar sota EL CRITERI DE l’AMOR (Gal 5, 1-6 ), i això ens iguala

a totes (les paganes i les jueves I LES CRISTIA NES (Rm 2,11). Déu no fa distinció de persones.

2. La problemàtica de tota creatura: la carn (re cordem que l’antropologia de Pau és la jueva). És per la CARN que l’home queda impedit de seguir l’ESPERIT perdent així la seva llibertat (la crida a estimar, a fer el que hauria de fer)

a. El pecat s’oculta darrera de la llei de les pa ganes, la llei de les jueves i la de les cristianes també. La LLEI, feta pels poderosos, siguin de l’àmbit que siguin, oculta els seus interes sos i privilegis i en nom d’un dictador, del po ble o del Déu de les jueves o de les mateixes cristianes ens portarà a la deshumanització (hem abandonat a les criatures pobres, dè bils, diferents, inútils que, en el millor dels casos, només mereixeran almoina, com prensió i perdó (si accepten que la seva diferència és pecaminosa) i no justícia.

b. El voler de la carn de les criatures que tenen el poder i legislen fa que apareguin avantat ges, en la mateixa redacció dels textos sagrats, sobre les altres criatures. Pau diu que això no pot ser, el cristianisme no pot tenir avantatges ja que això seria la justificació del pecat.

c. Aquest Déu, utilitzat pels desitjos injustos del cor, acabarà sent blasfemat, amb raó, perquè encara que ens refermem en la orto dòxia literal que vulguem, és en realitat un ídol, és un Déu que mira, en els seus judicis, allò que és exterior a l’home –la seva nació, raça, poder...– i no el seu cor (2, 27-28). Un Déu que concedeix privilegis i avantatges odiosos (2, 11) i que porta “la humanitat” a odiar la seva imatge vista a través de la con ducta que se li atribueix.

El mateix Pau, en el capítol Rm 7, es mostra impotent de superar aquest voler de la carn.

3. Qui pot salvar-se, doncs? Si totes som pecado res i el judici de Déu és el que és, qui es podrà salvar? Quina és la justícia salvadora de Déu per a les seves criatures? Es pregunta Pau i ens avan ça la solució: totes les persones ens salvarem a partir de la DECLARACIÓ DE JUSTÍCIA, LA GRÀ CIA. Déu vol fer-nos conscients, amb el seu Fill Jesucrist i el seu caràcter redemptor, de quina és la seva voluntat en referència a l’actuar de les seves criatures i la seva situació davant de la mort. Així, doncs, Pau introdueix en la teolo gia del cristianisme el concepte DECLARACIÓ DE JUSTÍCIA, LA GRÀCIA DE DÉU, a l’identificar Jesús amb el Servent de Jahvè dels profetes de l’Antic Testament (Rm 3, 24-26, extret de Is 53). De tot això es poden despendre dues coses:

a. Pau ens reserva un Judici final diferent al de Mateu. Que lluny queda Pau del text de Mt 25, 31-46, en què els que no s’han comportat segons el voler de Déu seran socarrimats a l’Infern. En Pau, però, el que es cremarà al foc seran les obres que no estiguin en la línia de la construcció del REGNE, les creatures es salvaran totes.

1 Cor 3,10-15. 10 Jo, com a bon arquitecte, amb la gràcia que Déu m’ha donat, he posat el fona ment, i uns altres hi construeixen al damunt. Però que cadascú miri bé com construeix! 11 De fonament, ningú no en pot posar cap altre fora del que està posat, que és Jesucrist. 12 So bre aquest fonament es pot construir amb or, amb plata, amb pedres precioses, o bé amb fusta, amb herba seca o amb palla, 13 i ja es veurà què val l’obra de cadascú: el dia del judici la posarà en evidència, perquè es manifes tarà acompanyat de foc, i el foc comprovarà

el valor de cada obra. 14 Si l’obra resisteix, el qui l’ha construïda en rebrà la recompensa, 15 mentre que, si crema, en sofrirà la pèrdua, tot i que ell se salvarà, però com qui s’escapa just del foc.

b. La justificació és la gràcia i aquesta afecta a tothom, encara que no hagi conegut a Jesu crist. Els sagraments, doncs, no haurien de ser institucionalitzats per l’Església jeràr quica com a donadors de la gracia de Déu, sinó senzillament haurien de ser conscienciadors d’aquesta gràcia, de com Ell ens estima i desitja que estimem, GRATUÏTAMENT. Només així podem ser col·laboradors en la construcció del seu projecte, el REGNE, que també serà, doncs, el nostre.

Cesc Cònsola

el dibuix

Montserrat Cabo

Any XXVII. Número 134 Segona Setembreèpoca2022

Periodicitat: 6 números l’any

Grup promotor: M. Antònia Bogónez Joaquim M. Maria-JosepQuitèriaSalvaCerveraClarósGuiraoAlbertFarriolHernàndezTereJorgeJosepLligadasJosepPascualMercèSolé

Coordinació: Josep Lligadas

Maquetació i tramesa: Mercè Solé

Gestió del blog: M. Antònia Bogónez

Gestió del Facebook: Maria-Josep Hernàndez

Gestió del Twitter: Quitèria Guirao

Dibuixos: Montserrat Cabo

Capçalera: Mercè Gallifa

Adreça: Gran Via de les Corts Catalanes, 942, 5-1 08018 Barcelona

Correu electrònic: agulla.revista@gmail.com

Telèfon: 649 56 44 50 (Josep Pascual) Bloc: https://elpunxo.wordpress.com/ Arxiu: Trobareu els darrers números de la revista a: http://issuu.com/punxo/docs

L’Agulla es distribueix gratuïtament i sense publicitat per correu electrònic i per les xarxes socials.

No us abstingueu de fer-la córrer, ni de citar els seus continguts,laesmentant-neprocedència.

Si no la voleu rebre, només ens ho heu de dir.

I si voleu que l’enviem a algú, feu-nos arribar la seva adreça.

L’Agulla

Butlletí de reflexió i diàleg

Els vostres escrits seran benvinguts. Com a màxim han de tenir 600-700 paraules.

Tanquem L’AGULLA el 15 de setembre, el 15 de novembre, el 15 de gener, el 15 de març, el 15 de maig, i el 15 de juliol.