Issuu on Google+

L’

A

G

U

L

L

A Octubre 2010 - Any XV - Número 71

Cap on volem anar? No es pot dir que estiguem en un moment polític i social gaire estimulant. La crisi econòmica que serveix per tapar-ho tot, la incapacitat de formular projectes comprensibles des de les diverses esquerres, la manca d’una ètica cívica sòlida i mínimament compartida, la penosa foscor eclesial… Evidentment que, enmig d’aquesta realitat, tots plegats continuem fent el camí que cadascú es veu amb capacitat de fer per construir una vida més digna per a tots, i no hem perdut, ni pensem perdre, les ganes de fer-lo. Però no estarà de més que de tant en tant ens fem un toc d’alerta per no quedar massa tancats en el camí que cadascú fa. I és que, realment, la nostra crisi occidental, la que patim en el nostre món més proper, és una part ben petita de la crisi permanent que sacseja el planeta i fa que tanta i tanta gent estigui vivint en situacions que cap persona amb una mica de bona voluntat hauria de consentir. I juntament amb aquesta crisi tràgica de la fam i de la pobresa més dura, les altres crisis que amenacen el futur de tots, començant per la destrossa ecològica que els que podrien fer alguna cosa realment seriosa per aturar-la no sembla que estiguin gaire disposats a fer-ho. Amb tot el que ha passat amb la crisi econòmica occidental, ha quedat prou clar que qui domina el nostre món són els mercats, és a dir, els qui tenen el poder econòmic, als quals els governs se sotmeten com si fos una cosa inevitable o, fins i tot, com si fos la cosa més normal. I això que tan obvi està sent en la nostra crisi occidental, més ho és quan parlem a nivell mundial. En aquella disjuntiva que va plantejar Jesús entre el projecte de Déu i el projecte del Diner, el projecte del Diner continua guanyant la partida. Nosaltres, és clar, continuarem amb totes les accions que siguem capaços de fer en tots els nivells que sigui. Però sense oblidar, en res del que fem, que la lluita bàsica és aquesta.

Butlletí de reflexió i diàleg. C/e: agulla.revista@telefonica.net. Bloc: http://punxo.blogspot.com


L’Agulla Butlletí de reflexió i diàleg

Any XV. Número 71 octubre 2010 Periodicitat: cinc números l’any. Subscripció anual: 10 € Grup promotor: Jaume Botey Joaquim M. Cervera Salva Clarós Kitty Guirao Maria-Josep Hernàndez Tere Jorge Josep Lligadas Josep Pascual Mercè Solé Coordinació: Josep Lligadas Compaginació: Mercè Solé Dibuixos: Montserrat Cabo Capçalera: Mercè Gallifa Imprimeix: Multitext, S.L. D.L.: B - 41803 - 97 Adreça: Gran Via de les Corts Catalanes, 942, 5-1 08018 Barcelona Correu electrònic: agulla.revista@telefonica.net Telèfon: 93.308.37.37 (Josep Pascual) Bloc: http://punxo.blogspot.com

Sumari 03 04 05 06 07

Sumari - Sumari - Sumari - Sumari - Sumari - Sumari

Veure, mirar

De senyeres, barres i estrelles. R. Tey Cooperació qüestionada. J. Lanau Aprendre dels que ensenyes. L. Serra Anar a votar, per què? M. Solé I després de la vaga general...? S. Clarós

LA PALMERA I LA FONT

08 La comunitat familiar Vallparadís M.Digón 09 En la mort de Maria Mercè Farran i Andreu. M. Sanclimens

A peu 11 Passejada a l’Enclusa i a les Cuines d’en Rocaguinarda. J. Pascual amb entitat (i experiència) 12 Catalunya Religió.cat J. Llisterri RECEPTES PER ANAR CANVIANT 13 Saltimbocca de porc amb salsa de fredolics. T. Jorge 13 Economia. S. Clarós 14

Puntades

16

Per airejar el cervell

El pitjor analfabet és l’analfabet polític. No sent, no parla, no participa dels esdeveniments polítics. No sap que el cost de la vida, el preu de les llegums, del pa, de la farina, del vestit, de la sabata i de les medecines, depenen de decisions polítiques. L’analfabet polític és tan ximple que s’enorgulleix i treu el pit dient que avorreix la política. No sap que de la seva ignorància política en neix la prostitució, el nen abandonat i el pitjor de tots els bandits, que és el polític corrupte, manefla i lacai de les empreses nacionals i multinacionals. (Text atribuït a Bertold Brecht)

Per subscriure’s a l’Agulla. Es tracta, simplement, d’omplir la butlleta de domiciliació bancària (si no voleu retallar la revista, es pot fotocopiar) i enviar-nos-la. També podeu enviar les dades per correu electrònic.

Butlleta de subscripció

Amics,

Nom i cognoms: ____________________________________________

Us faig saber que desitjo fer el pagament de la subscripció anual de l’AGULLA a través del compte que us indico.

NIF: ____________________________________________________

Atentament, Firma

2

Adreça: _________________________________________________ Població: ______________________________________ CP: _____ Telèfon: _________________________________________________ Correu electrònic: __________________________________________

Entitat

-

Oficina

-

Control

-

Compte o llibreta


Veure, mirar...

Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar...

De senyeres, barres i estrelles

Roser Tey

Per motius obvis, sobretot el passat mes de juny, vam tenir ocasió d’observar un gran desplegament de senyals que presentem com identificatius dels nostres drets nacionals com a catalans. I això està molt bé, però tanmateix ens ha d’induir a reflexionar sobre el significat dels símbols i la seva correcta utilització, avui força desnaturalitzada per raons històriques i polítiques de tots conegudes. En primer lloc, per què diem senyera a la bandera catalana? El terme senyera correspon a l’emblema o estendard d’una institució, d’un gremi, o altra agrupació, però mai al d’un país, que només té la seva representació internacional en la bandera. Els símbols propis d’una bandera nacional es poden reproduir en altres objectes distintius d’entitats o corporacions, de cossos de funcionaris públics, etcètera, i és en aquests casos que adopten els noms de senyera, estendard, banderí, o altres segons correspongui. Atès que la utilització reglamentada de les banderes estatals no es va fer fins a primers del segle XVIII, a Catalunya ens va arribar massa tard i ja no hem pogut hissar-la amb propietat més que en períodes molt curts (República de 1931), que no han arribat a deixar empremta en l’imaginari col·lectiu de les generacions posteriors: en temps ben recents, els nostàlgics l’havíem d’anar a veure onejar sobre el Castellet de Perpinyà… Aquesta mancança de lloc oficial per a la nostra bandera ha fet que, gràcies a la popularització dels versos de Maragall dedicats a la senyera de l’Orfeó Català i al pes emblemàtic d’aquesta institució en la nostra identitat, s’acceptés popularment la part en lloc del tot, una definició de menor rang per substituir la veritable de bandera que ens correspon com a nació. És cert que si els catalans diem «la bandera», fàcilment s’entén que es tracta de l’altra, però hem de ser conscients que acceptant per a la nostra una denominació subordinada contribuïm a aquells vells objectius d’obtenir els efectes sin que se note el cuidado. Sí que és veritat que cal menys esforç per dir «senyera» que «bandera catalana», però crec que aquesta petita especificació addicional val la pena per no minvar la categoria que li correspon de dret.

En segon lloc, toca parlar de les barres: aquest és un assumpte més complicat perquè antigament no sempre es diferenciaven les franges dibuixades sobre els escuts amb noms diferents segons la seva posició; en descripcions dels heraldistes antics és tant o més freqüent trobar l’escut dels comtesreis catalans descrit com a barras o bastones si és en castellà, o barres i pals en català, cosa que exigia precisar-ne a més la posició. Com que a Catalunya, en haver-se perdut la sobirania, també va minvar la preocupació per mantenir actualitzat el llenguatge heràldic propi, la confusió en la terminologia i la dependència d’altres llengües quan s’havia de recórrer modernament a descriure banderes i escuts es va accentuar: només a partir de la creació de la Mancomunitat i en paral·lel amb l’interès per fixar les normes ortogràfiques del català i recobrar la toponínima pròpia, es va iniciar també un moviment de recuperació dels símbols representatius i ara, amb l’obra dels estudiosos que han estat pioners en aquest camp, disposem d’un lèxic autòcton, precís i normalitzat gramaticalment per descriure amb la deguda correcció el nostre patrimoni heràldic (escuts) i vexil·lològic (banderes). Així que ja no tenim excusa i cal dir les coses pel seu nom: les franges verticals dels escuts són anomenades pals, les horitzontals són faixes i les inclinades reben els noms de bandes si les veiem començant des de dalt a l’esquerra (\), i barres només si comencen a dalt al costat dret i acaben a baix a l’esquerra (/). En el nostre cas, com que la nostra bandera té l’origen en un escut heràldic on apareixen verticals, caldrà que a les franges les anomenem pals; també les podríem anomenar faixes, perquè a la bandera apareixen horitzontals; però mai barres. Jo crec que el millor és mantenir la denominació de pals perquè denota clarament que és una bandera d’herència heràldica i no la bandera improvisada d’un estat de nova creació. Finalment, anem a les estrelles. L’estrella, o estel, és la figura més representada en els escuts catalans, majoritàriament de sis puntes i en menor proporció, de vuit: el mateix passa en la tradició heràldica mundial, amb escasses excepcions. De

3


forma que l’estrella de cinc puntes va ser una absoluta innovació (alguns diuen que per error de disseny) quan va néixer la bandera nord-americana en declararse aquell país independent. Actualment les estrelles en una bandera, si no procedeixen d’una tradició heràldica, acostumen a representar un estat quan va sola, o estats federats si són més d’una. De forma que l’«estelada» simbolitza efectivament l’anhel de Catalunya de transformar-se en estat. Ara bé, cal tenir present que la bandera amb el triangle blau i l’estrella blanca és la del partit polític Estat Català creat els anys vint, i que els seus fundadors tenien molt clar que era de caràcter reivindicatiu i transitori: quan el propòsit estatalista s’hagués aconseguit, la bandera nacional de Catalunya seria indiscutiblement la històrica dels quatre pals. Lògicament, el seu model va ser l’americà, per l’analogia del simbolisme, però ignorant que l’estrella catalana és de sis o vuit puntes, mai de cinc. Basant-se també en aquesta –mala– interpretació, altres grups més afins a la ideologia marxista van crear la seva bandera de combat, però aquests van copiar l’estrella roja que la revolució bolxevic havia imitat al seu torn de la nord-americana. Per tant, no ens equivoquem: els catalans tenim una bandera nacional, no una senyera, de les més antigues que es coneixen, que s’ha expandit fins als territoris que abans van estar units a la corona catalano-aragonesa i que serà l’estatal el dia més o menys llunyà que aquest fet s’esdevingui. Mentrestant podem flamejar les estelades reivindicatives, però recordant sempre que són simples banderes de combat, imitades d’altres països i amb ignorància de la tradició catalana quant a l’estrella representada.

4

Roser Tey és membre de la Societat Catalana de Genealogia, Heràldica, Sigil·lografia, Vexil·lologia i Nobiliària

Cooperació qüestionada Jesús Lanao

Arran de l’alliberament dels dos cooperants catalans en terres africanes han saltat a la palestra els qüestionaments de la Caravana de Barcelona Acció Solidària, continguts durant el temps de captiveri (per raons òbvies) i que s’han ampliat, abastant tots els programes i projectes de cooperació de les ONGD “Organitzacions No Governamentals per al Desenvolupament”). Des de l’experiència de dues entitats dedicades a projectes concrets (petits) hom veu: 1) Que sempre es defensa la tasca pròpia, a voltes “enfront” de les altres, amb arguments reals, però normalment parcials. 2) Que tota la cooperació internacional té les seves contradiccions i limitacions. Les petites ONG fan, amb l’actuació concreta, el que les grans no poden fer i, normalment, amb gran eficiència i participació. Les grans, a voltes, tampoc poden incidir (com voldrien) en les estructures injustes dels països on actuen. 3) Que sempre hi ha d’haver garanties perquè l’ajuda arribi, de debò, als qui la necessiten. Si en algunes circumstàncies (segons països i contextos concrets) aquestes garanties no es poden donar... aleshores o s’assumeix el risc o, molts cops, és preferible no fer aquest tipus d’ajut. 4) Que econòmicament sigui justificable una tramesa (pel tipus de material o per la dificultat de tenir-lo en el país o zona concreta). 5) Que tots tenim el dret de fer l’ajut concret com ens sembli, però si és amb diners públics, s’ha d’ajustar als criteris comuns que regeixen per totes les ONGD. 6) Que les administracions públiques no poden contradirse, finançant projectes o trameses que fan elles mateixes, i negant-los a ONGD que els fan amb molta professionalitat, eficàcia i economia (cost molt per sota de qualsevol tramesa “oficial”). 7) Que el qüestionament a “l’ajut oficial” (sobretot el dels governs català i espanyol) s’està fent des de les diverses plataformes col·lectives d’ONGD, atès que sovint contradiu l’esperit i la lletra dels Plans Rectors aprovats pels parlaments. Jesús Lanao és jesuïta


Aprendre dels que ensenyes

Laia Serra

Avui he quedat per dinar amb la Mercè i la Núria, dues companyes de treball de la meva darrera feina (pobre marit de la Núria i pobre muller meva que hauran de tornar a sentir que si l’escola taller amunt, que si l’escola taller avall, que si el Pepet feia això o la Pepeta feia això altre...!). Després de dos anys, mil anècdotes!!!! I és que en un programa ocupacional, com és una Escola Taller, dirigit a joves de 16 a 25 anys, i d’una durada de dos anys, les anècdotes estan garantides. Però si a més, la majoria de joves són joves que per si sols tindrien dificultats per entrar en el món laboral normalitzat –no han acabat els estudis bàsics, tenen alguna discapacitat, drogodependència, compleixen una mesura judicial, són fills reagrupats d’immigrats i/o busquen la primera feina en un context de crisi– aleshores no només tens anècdotes sinó també fortes vivències. L’objectiu d’una escola taller és que els i les alumnestreballadores aprenguin un ofici tot realitzant feines d’interès social. Per tant, és un recurs utilitzat tant per professionals com treballadores socials de diferents àmbits (salut mental, associacions de persones amb discapacitat i atenció primària, entre d’altres), professionals de les escoles, com també pels ajuntaments, que si concreten bé uns projectes, poden realitzar algunes feines, que d’altra manera necessitarien invertir molts recursos (podeu veure algunes de les feines que vam fer a l’escola taller on treballava a http:// escolatallerciutatsostenible. blogspot.com).

Encara que no entrés en el seu objectiu, l’escola taller també ha aconseguit que jo aprengués molt, moltíssim. He tocat i viscut noves i diferents realitats, m’he hagut d’adaptar, imposar, ser flexible, escoltar, equivocarme i tornar-me a equivocar, renyar, dir que no i dir que sí, imaginar i obrir la ment, tornar a imaginar i negociar, i reflexionar i reflexionar i reaccionar amb rapidesa, i .... em sap greu que s’acabin, que no se’n facin més, així ho ha decidit la Generalitat. Em sap greu per tot el que impliquen aquests programes ocupacionals: oportunitats, apropament, intercanvi, educació, formació, etc. Espero que s’hi repensin i replantegin i millorin, no que les facin desaparèixer, perquè diria que no anem tan sobrades de programes per a joves, especialment, per a tots aquests joves; perquè si ja és difícil conèixer aquestes realitats, si no pensem com apropar-nos, què ens queda? Amagar-los? Xifrar-

los, posar-los en una estadística? I després què, començar a blasfemar i buscar “Sarkozys”? No t’embalis Laia perquè això ja és un altre debat, oi? O potser no? Bon profit, la Núria i la Mercè, m’esperen. Laia Serra és exdirectora de l’ex-Escola Taller Ciutat Sostenible

5


Anar a votar, per què? Mercè Solé

Com més va, més vaig tenint la sensació que la democràcia s’està deteriorant, que l’abstenció, el desinterès i un cert menyspreu per la política van guanyant terreny. Les causes són múltiples, però certament processos com el de l’Estatut han contribuït a una gran decepció. Part d’aquesta decepció, sens dubte, ve motivada pel procés seguit, el funcionament i la resolució del Tribunal Constitucional, però cal reconèixer que l’actitud dels partits polítics hi ha contribuït amb escreix. Amb el potser ingenu doble objectiu d’animar la gent a anar a votar i de fer reflexionar els partits, l’entitat Viladecans Punt de Trobada vam convocar una taula rodona el passat 5 d’octubre a la nostra ciutat. Hi vam convocar els cinc partits més votats a Viladecans i els vam plantejar dues qüestions d’àmbit general (per què votar, podia afectar el resultat de les autonòmiques a Viladecans) i una altra d’autocrítica: alguna cosa a millorar del propi partit.

6

De fet, potser no ens hi vam lluir massa. La major part de la setantena d’assistents, és clar, ja estaven afiliats, tot i que va venir gent “no alineada” i visiblement empipada. I no tinc gaire clar que els portaveus dels partits haguessin entès gaire de què es tractava perquè a tota l’autocrítica que arriben és a: problemes de comunicació (PP, que va dir que tenia tota la premsa en contra, cosa que va provocar la hilaritat general); una imatge excessivament arrogant dels seus líders (ERC, CiU); la necessitat de connectar amb més gent i de fer-los participar (PSC); i el principi de “nosaltres

mai no serem corruptes” (ICV) que, formulat així, només és un principi. Cap al·lusió a la necessitat de coherència interna, de revisar el finançament dels partits, a la demagògia creixent, a la corrupció (CiU va acusar de corrupció els socialistes i es va quedar tan ampla!), a les conseqüències i perversions del

ho siguin realment. De fet per a un partit petit, l’opció de govern menja moltes energies, no sempre s’hi està preparat o es compta amb prou recursos i l’organització continua tossudament en mans de persones que tenen moltes altres responsabilitats i d’estructures al meu parer obsoletes, o poc eficaces. Per

poder, als riscos d’una excessiva professionalització, a l’obsessió per l’aparença. A banda d’això, el debat va anar bé i va ser participat.

tant, la cohesió interna, la creació consensuada de criteris, la qualitat de l’acció política en els municipis, la imprescindible reflexió davant de qüestions complexes es va abandonant en benefici d’argumentaris fets des de dalt a correcuita. Als militants sovint se’ns demana més que justifiquem decisions que no hem pres nosaltres que no pas que ens impliquem més seriosament en la dinàmica del propi partit. I ho dic des de la intuïció que no és pas un problema només nostre, sinó força general.

Els organitzadors vam plantejar una colla de tics d’aquells que fan que quan surt un polític a la televisió en treguis com a mínim el so. També el fet que, agradi o no, el mal funcionament dels partits no és un bolet, sinó que més aviat esdevé un mirall on podem reconèixer-hi els nostres valors col·lectius. No pas els que prediquem, sinó els que tots plegats vivim: l’individualisme, la manca d’implicació en la vida col·lectiva, l’acceptació d’uns regles del joc en el mercat de les comunicacions que van substituint el bon periodisme per la informació-brossa, l’escassa participació en les entitats. Jo continuo, però, molt descol·locada: cada cop em costa més connectar amb el partit a què estic afiliada (ICV), em costa trobar canals de participació que

Però no em dono de baixa. Intento canalitzar les meves inquietuds polítiques –en el sentit de treballar per millorar unes quantes coses, no pas de ser corretja de trnasmissió de ningú– a través d’entitats diverses. Espero trobar camins o veure la llum (!). En qualsevol cas, potser una bona sacsejada electoral ens desprengui d’oportunismes i ens ajudi a anar a fons. Tant de bo. Mercè Solé treballa en una editorial


I després de la vaga general...?

Salvador Clarós

A Espanya hi havia uns problemes anteriors a la crisi, que aquesta no ha fet més que fer aflorar. Per una banda una feble economia industrial, amb empreses massa petites que tenen dificultats per exportar i que són massa dependents de recursos i de capital exterior. En segon lloc que l’economia es trobava edificada sobre el sector de la construcció, els serveis turístics, les empreses que generen poc valor afegit. S’inverteix poc en I+D... i així s’entenen algunes de les característiques del nostre mercat laboral: precari perquè hi ha massa contractes temporals. Amb massa accidentalitat perquè l’empresari no s’ocupa de la seguretat (cosa semblant es podria dir de la vigilància del medi ambient). Es paguen salaris baixos (massa mileuristes amb carreres universitàries) perquè els productes o serveis són de baix valor afegit. Hi ha massa autònom i massa microempresa perquè la falta d’inversió industrial i els baixos salaris fan que la gent trobi millors expectatives buscant-se la vida pel seu compte.

s’han desviat les inversions cap el negoci immobiliari i l’especulació financera. El govern, primer del PP i després el PSOE, anava mirant cap a una altra banda –Catalunya no s’ha quedat enrere– sense articular veritables polítiques industrials que permetessin reconvertir l’economia cap a un model productiu i no especulatiu.

En conseqüència el que fa falta és sobretot una reforma empresarial, i no tant laboral. Posem un exemple de tot això: Com s’explica que, just ara fa un any, La Caixa va desinvertir en actius industrials venent AGBAR a la francesa Suez Environnement, a canvi de reforçar les seves inversions en actius financers amb la compra de l’asseguradora ADESLAS? Aquesta operació és significativa del tipus de negoci que vol fer el capital català. El mateix podem dir d’aquells empresaris que decideixen tancar o vendre les seves empreses industrials per dedicar-se a l’especulació immobiliària, negoci que a Espanya era més còmode i rendible. Un altre exemple: fa pocs anys Ecotècnia, una empresa catalana pionera en parcs eòlics, va ser comprada pel grup francès Alstom perquè quan una empresa es fa gran necessita capital i el va a buscar allà on hi ha gent disposada a invertir. Mentre a altres països s’inverteix en economia industrial productiva aquí

I ara què

De tot plegat es desprèn que hi ha dos reptes que a Espanya estan íntimament lligats: la reconversió de l’economia i la creació d’ocupació. La vaga general és la contestació de l’únic agent que té poder de mobilització en aquest país, que són els sindicats malgrat que molts s’entestin en anunciar la seva defunció prematura, davant la subordinació del govern al dictat dels poders internacionals. Val a dir que aquests que ara li diuen a Zapatero que Espanya podria fer fallida si no pren mesures (Moody’s...) són els mateixos que assessoraven els centres mundials de decisió econòmica, que ens van arrossegar a la crisi. Després de la Reforma Laboral i de la vaga general, els canvis que calen per recuperar l’economia i sortir de la crisi estan encara per fer. L’ocupació ja no tornarà a ser com la d’abans de la crisi perquè el que va suposar la bombolla immobiliària va ser exactament manllevar el treball a les generacions que han de venir. No sembla pas fàcil ni desitjable que es pugui créixer en termes de PIB en els propers 10 anys fins el punt d’absorbir l’exèrcit d’aturats que hi ha a Espanya. Dic que no seria tampoc desitjable perquè hi ha altres condicionants que empenyen el creixement cap avall: la crisi climàtica, l’exhauriment de recursos entre ells els carburants que ens aboquen a una escalada de preus amb conseqüències desconegudes en els propers anys. La competència creixent de països en ràpida expansió econòmica...

7


El mercat laboral haurà de trobar noves regulacions que apuntin en direccions diferents com per exemple un millor repartiment del treball. En política fiscal caldrà fer aviat noves reformes per tal que l’Estat pugui pagar els subsidis de tants aturats que no trobaran feina perquè la reforma laboral que s’ha aprovat no els donarà feina. En política industrial Espanya necessita una reconversió per abandonar activitats com la mineria per exemple, i potenciar-ne altres com la rehabilitació energètica per adequar el parc edificat a unes noves pautes d’estalvi i eficiència i també autogeneració, o transformar industries com la de l’automòbil, que aquí és molt

important, cap al vehicle elèctric. Moltes vegades per fer política industrial cal fer inversió pública i crear empreses de l’Estat. Això no ho farà un govern de dretes però tampoc un govern atemorit per les amenaces dels mercats financers i esclau del neoliberalisme imperant. Ara els sindicats hauran de continuar negociant amb el govern i amb les patronals a través de la negociació col·lectiva perquè la feina està pràcticament tota per fer. Queden moltes reformes pendents perquè el que tenim al davant és una crisi de final de cicle. El que ha quedat obsolet no són els sindicats com diuen aquests dies tants i

tants garlaires tocacampanes sinó fonamentalment el que no funciona és el model econòmic capitalista. No ha funcionat mai encara que ha sobreviscut i de manera força animada per alguns mentre hi ha hagut recursos o treballadors per explotar. Ara la festa s’acaba. No només ens anem adonant que el benestar d’uns pocs entre els quals ens hi podem comptar nosaltres mateixos ha liquidat els recursos propis i els de les generacions futures, a les quals deixem en herència un canvi climàtic irreversible. La crisi provocada per l’especulació financera ha descobert que en la nostra festa industrial també hem endeutat les generacions subsegüents. Salvador Clarós és sindicalista

La palmera i la font

La palmera i la font

La palmera i la font

La palmera i la font

La comunitat familiar Vallparadís Marta Digon

Fa uns mesos la Mònica Estruch, de la Comunitat familiar Vallparadís de Terrassa, em va proposar d’anar a viure amb ells una setmana. Aquesta proposta, que al principi pot sorprendre una mica, sorgeix d’una avaluació anual que fan com a Comunitat. Volien vivenciar d’una manera més propera i concreta l’acollida a alguna persona i a casa seva. I vaig acceptar aquesta proposta, si més no ho vaig trobar com molt original (val a dir que tot i que ens coneixíem, tan sols ens havíem vist dues vegades!).

8

Aquesta setmana he estat vivint a Terrassa. Els matins anava a treballar i a la tarda me n’anava

directa cap a Terrassa, sense passar per casa ni pel barri. A la Comunitat Vallparadís hi viuen dues famílies, d’edat semblant a la meva, amb tres criatures cadascuna: la Sussi i el Xavi amb la Júlia, el Guim i la Rita per una banda, la Mònica i el Joan amb l’Eloi, en Biel i l’Aina per una altra banda. En total deu persones i amb mi onze. No está malament! Em surt un donar gràcies per moltes coses viscudes i descobertes (la revisió de vida ens ajuda a agrair i celebrar allò minúscul de la vida). He viscut amb ells la seva quotidianitat: aixecar-nos, anar a treballar, tornar a casa per jugar


(els nens m’esperaven per fer la típica partida de parxís!) , xerrar, fer les tasques domèstiques (he fet pa i iogurts de manera casolana!!!!!), àpats, fer pregària, llegir el conte i fer la ronda del petó de bona nit..., moments personals (sí, sí, amb 11 persones és possible i a més es vetlla perquè pugui ser possible!) i moments col·lectius. Aquests moments col·lectius poden ser de tota la Comunitat (la pregària setmanal), i també pot ser moments per a cada família. O moments per a les criatures (sopen junts) i moments pels adults (sopar, pregària a la nit). L’espai físic hi ajuda. És una casa molt gran que permet espais personals o familiars i espais comuns. És una comunitat que educa en la corresponsabilitat (des dels més petits fins als adults. Tothom es responsabilitza d’alguna tasca, des de canviar el paper de vàter, canvi de tovalloles fins portar l’economia familiar). És una casa on es juga molt, on es llegeix molt. És una casa on es cultiva la cultura i el consum responsable. És una comunitat on està molt ben treballat el gènere en grans i petits.  És una comunitat on es respira espiritualitat. Un vespre em va fer molta gràcia perquè un dels més petits, en Biel, de 3 anys, m’estava esperant per anar junts a pregar. Estava entusiasmadíssim de fer pregària! Una manera de fer pregària amb els més petits són formulacions com “jo estic contenta, jo estic content perquè m’he banyat a la piscina, perquè ja estic de vacances, perquè tenim una convidada a casa, perquè m’ho he passat molt bé jugant al casal”. Aquestes van ser les seves accions de gràcies... S’educa en els hàbits d’asseure’s una estoneta, de fer silenci, d’escoltar-se els uns i els altres... A meitat de setmana vaig tenir un regal col·lateral: vam anar a sopar a la Comunitat Can Tres de Sant Cugat, també en el mateix format de dues famílies amb criatures. A diferència de la Comunitat de Terrassa, aquí els espais físics per família estan separats dels espais comuns.  O sigui que va ser un sopar a tres bandes: Terrassa, Sant Cugat i Sant Andreu. D’aquesta manera natural ens hem anat coneixent i estimant. En aquesta setmana el meu cor s’ha eixamplat una miqueta més... gràcies a l’Aina, en Biel, la Rita, l’Eloi, en Guim, la Júlia, en Joan, la Mònica, el Xavi i la Sussi! Marta Digon és militant d’ACO

En la mort de Maria Mercè Farran i Andreu Publiquem aquí uns fragments de la introducció i l’homilia pronunciats pel P. Mateu Sanclimens, caputxí, en l’enterrament de Maria Mercè Farran i Andreu, que patia paràlisi cerebral i va morir a causa d’un càncer el passat 20 de maig, als 46 anys. Introducció de la celebració Morir és quelcom seriós. Però la mort no sempre és dramàtica. A vegades és simplement el final natural d’un procés vital. Altres vegades, però, és el resultat d’una certa violència de la naturalesa, per exemple per malaltia, com és el cas de la Maria Mercè Farran i Andreu. Tanmateix, malgrat les molèsties de la malaltia, fins i tot amb moments dolorosos i angoixosos, la Maria Mercè ho ha pogut anar suportant perquè s‘ha vist molt acompanyada i rodejada de les atencions i de l’afecte de persones que se l’han estimat moltíssim. Per als parents i amics que l’hem estimada, el seu comiat ens resulta dolorós, sobretot per a la Pilar, la mare. La partença és trista. Però, dintre la tristesa, he de confessar que, aquest comiat, el visc amb serenitat, perquè el veig com l’alliberament d’una situació que començava a presentar-se dramàtica, sobretot per la por o temença que la Maria Mercè tenia d’aquest pas al desconegut. Se l’imaginava horrible. Estic content d’haver-la anat a veure fa poc i d’haverli portat la comunió. Hi vaig anar amb un altre frare, en Vicenç (que, a més, és metge de professió) i junts vam intentar asserenar-la i animar-la, cosa que penso que vam aconseguir força. Estic content, a més, d’haver parlat amb ella per telèfon fa quatre o cinc dies. Em va semblar que continuava vivint la seva situació amb força serenitat, esperant que tornéssim a visitar-la, però (em va dir) que abans telefonéssim, ja que podria ser que d’aquí a uns quinze dies hagués d’anar a l’hospital. Estic content, a més, perquè puc ser aquí ajudant a fer aquesta pregària de comiat. Als frares, no sempre ens és possible disposar del temps per a coses que voldríem. Però avui sí, igual com vaig poder acomiadar el meu propi pare, la mare i la germana. Avui ho faig per a aquesta germaneta estimada, la Maria Mercè, que vaig conèixer de ben petita, per allà els anys 1967 o 68, quan jo era consiliari de l’Agrupament Escolta del qual el Ramon Farran, el pare, n’era el cap, i els seus fills, llobatons.

9


També considero positiu, en aquest cas, que sigui la mare i siguin els germans grans els qui enterrin la filla petita, i no al revés, ja que per a ella hauria estat tremend veure morir la mare i els germans.

els qui durant la vida terrena han hagut de ser més infants i més dependents dels altres, tenen el dret o privilegi de poder confiar més i d’esperar que Déu els aculli en la seva glòria. És el cas de l’estimada Maria Mercè. Homilia La Maria Mercè tenia una mica de raó quan deia que jo tendia a tractarla encara com una nena. Per això la darrera vegada vaig anar a visitarla amb un company frare, perquè es trobés més lliure per obrir-se com una persona madura que era. Potser jo no em feia prou càrrec de la maduresa interior que havia anat adquirint… De fet, al llarg de la seva vida ha demostrat ser molt lluitadora, proposant-se ser una persona útil en tots sentits, també econòmicament parlant. Cert que la Pilar, la seva mare, l’ha cuidada constantment, dia i nit; però també ella vetllava per la mare, perquè no li passés res de mal. La seva darrera recomanació que em va fer fou que telefonés de tant en tant a la mare perquè necessitava el meu suport, tant o més que ella mateixa.

Per tant, dono gràcies a Déu per com han anat les coses.

10

Finalment, deixeu-me dir que la fe ens ajuda a viure aquest comiat en sentit més positiu. Per als cristians, la mort és un traspàs a una altra etapa de la nostra existència. Diem que quan morim som enduts al cel, o que ens despertem al cel. També la mare de Jesús, Maria, va adormir-se en el Senyor (va morir) i va ser assumpta al cel. Potser és una creença infantil? Doncs bé: per què no ser una mica infants? Jesús, gran mestre espiritual, més ben dit, el Fill de Déu, ens ha parlat clarament d’aquesta vida en Déu, el Pare, i com nosaltres hem de ser confiats com els infants. Sobretot

I econòmicament, també va voler ser útil, i ho va aconseguir, a costa –és clar– d’haver de passar bastants anys venent cupons de l’ONCE enmig del carrer o de la plaça (sense caseta protectora), havent de suportar fred i calor. Horari: de les set del matí fins a les dues del migdia. La Maria Mercè ha estat una gran lluitadora, esforçant-se al màxim per superar les seves limitacions i havent de tenir paciència envers la gent dita voluntària, que no sempre eren prou seriosos. Ella era molt sensible a la falta d’atenció que creia que se li devia… (…) La mort física és com el crepuscle de la vida, però espera una albada, el Naixement d’un nou dia, un raig de sol i d’esperança. Tenint Jesús amb nosaltres, anhelem que l’amor esdevingui més pur i l’amistat molt més sincera…

Canto a la libertad Habrá un día en que todos al levantar la vista, veremos una tierra que ponga libertad. Hermano, aquí mi mano, será tuya mi frente, y tu gesto de siempre caerá sin levantar, huracanes de miedo ante la libertad. Haremos el camino en un mismo trazado, uniendo nuestros hombros para así levantar a aquellos que cayeron gritando libertad. Sonarán las campanas desde los campanarios, y los campos desiertos volverán a granar unas espigas altas dispuestas para el pan. Para un pan que en los siglos nunca fue repartido entre todos aquellos que hicieron lo posible por empujar la historia hacia la libertad. También será posible que esa hermosa mañana ni tú, ni yo, ni el otro la lleguemos a ver, pero habrá que empujarla para que pueda ser. Que sea como un viento, que arranque los matojos, surgiendo la verdad y limpie los caminos de siglos de destrozos contra la libertad. José Antonio Labordeta, en homenatge


A PEU

A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu

Passejada a l’Enclusa i a les Cuines d’en Rocaguinarda

Josep Pascual

Continuem amb els bandolers. Si a la revista anterior anàvem a la casa natal d’en Serrallonga, en aquesta visitarem el punt més alt del terme de Taradell, l’Enclusa, i un amagatall d’en Perot Rocaguinarda, les Cuines. Deixarem el cotxe en una petita rotonda que hi ha al capdamunt de tot del carrer de Puig l’Agulla de la urbanització la Roca, de Taradell (Osona). Pujant-hi, a mà dreta ens podem aturar a la capelleta de Sant Quirze de Subiradells (s. x-xi), amagada en una esplanada que convida a la calma entre roures i alzines (tot i ser dins la urbanització) http://www.osonatour.com/rutavirtual-per-taradell/sant-quirzede-subiradells

Un cop deixat el cotxe, arribats a la rotonda, a la dreta, busquem els senyals blancs i grocs del PRC-42 (sender de petit recorregut circular de Taradell) que ens guiarà un bon tros de la passejada. Senyals a terra i un pal indicador baix. Pujada molt suau, a trossos damunt la pedra nua, amb matetes de sajolida que es fa a les esquerdes. Passem per un petit tram de pista fins a un pal indicador alt. Hi ha diversos camins però seguim el corriol

estret i ben fressat que tira amunt, el PR. Ens acompanyen roures, alzines, pins, i mates de bruc, arboç, boix... Anem avançant sense gaires giragonses fins a un pal indicador baix que ens fa notar que trenquem a l’esquerra seguint els senyals blancs i grocs (i deixem el camí que continua recte endavant). Passem una zona de matollar, se’ns ajunta algun corriol per l’esquerra, però no deixem els nostres senyals. A poc a poc ens hem anat enlairant i a l’esquerra tenim de tant en tant algun balconet (som dalt d’un cingle que mira a llevant) amb belles vistes cap a les Guilleries, els cingles de Tavertet, la silueta inconfusible del Cabrerès, el Puigsacalm... El camí se separa un xic del cingle, passa entre roures i, alerta!, hem de trobar un pal indicador alt i aquí deixem el PR dels senyals grocs i blancs. El pal indicador ens indica els camins a seguir per arribar als nostres dos objectius, que ja són ben a prop. Anem primer a les Cuines (a 200 m), el camí no és tan clar com fins ara, primer passa entre pins i terra de fullaraca, després va entre matolls d’estepa. Hem d’estar a l’aguait a trobar les fites, sobretot quan anem a parar a un camí ample; el seguim uns metres i pel terra erm busquem més fites a mà esquerra que ens portaran cap al cingle que mira a ponent, en concret a una canal, per la qual baixarem (amb l’ajuda de mans i peus, si cal; no és difícil, però) fins a un replanet a mig aire del cingle. Tirem uns metres a la dreta per aquesta balma i trobem l’amagatall d’en Rocaguinarda, amb la vista, a l’altra banda, de

les restes del castell de Taradell. http://www.osonatour.com/rutavirtual-per-taradell/cuines-denrocaguinarda Reculem fins al pal indicador i tirem en direcció a l’Enclusa (a 370 m). Tornem a tenir balconets a l’esquerra, passem per una caseta amb parallamps dels forestals, trobem el piló que indica que ens trobem en un vèrtex geodèsic (867,6 m) i arribem a l‘Enclusa, un conjunt de roques encantat, presidit per una bandera catalana des de fa 25 anys (bon punt de referència quan passeges per aquells topants). Grans vistes cap al sud, amb el Matagalls que destaca. A sota veurem una filera de gegants, contra els quals segur que lluitaria don Quixot compartint protagonisme amb Perot Rocaguinarda, com el comparteixen en els capítols LX i LXI de la segona part del Quixot. A prop del sortint de l’Enclusa, un plafó molt ben fet ens informa de la fauna i la flora del contorn. Val la pena fer-hi una mirada. Tornem pel mateix camí per gaudir de la vista del Pirineu i Prepirineu a la qual havíem donat l’esquena a l’anada. Anar i tornar es pot fer, anant tranquils i contemplatius, en una hora i mitja o dues. Al llarg de la passejada haurem observat canvis sobtats en el conjunt de la vegetació: són les seqüeles del terrible incendi que a l’estiu de 1983 va cremar 1.650 ha de bosc a Osona. Recomanació: a www. enciclopedia.cat lectura de les entrades «Perot Rocaguinarda» i «nyerro», i també la lectura dels capítols esmentats del Quixot.

11


Amb entitat (i experiència)

Amb entitat (i experiència) Amb entitat (i experiència)

CatalunyaReligió.cat Jordi Llisterri

Quan surt una notícia d’Església en els mitjans de comunicació ja tremolem. És més que probable que la notícia no sigui precisament positiva. I, si és tema de conversa amb els companys de feina, o has d’acabar defensant allò que no és defensable; o explicant llargament allò tan complex que el titular recull de manera simplista; o sent el que crida més contra l’Església; o fent veure que plou. Sigui quina sigui la sortida, al final cansa. D’aquest cansament es podria dir va que néixer CatalunyaReligió.cat. Un grup de persones que compartíem aquesta i altres inquietuds vam crear el projecte i vam anar a buscar el suport d’algunes de les institucions religioses més rellevants del país. Amb això, vam aconseguir obrir un portal d’internet que recull l’actualitat religiosa i que no t’agafa un cobriment cada vegada que apareix un nou article. Per sort, a Catalunya les iniciatives que mouen persones i institucions amb motivacions religioses són molt més amples de les que flueixen a través dels mitjans de comunicació generalistes. Això és el que des de fa un any recollim a través de CatalunyaReligió.cat. Des de l’actualitat, primer de tot notícies i informacions que són difícils de veure en altres mitjans o que estan disperses per la xarxa i perden visibilitat. Un àmbit especialment centrat en el que passa a Catalunya. També, per estar al dia, un dels serveis més valorats és el recull de notícies de l’àmbit de la religió que es publiquen en les versions digitals dels mitjans de comunicació i en webs especialitzades. Aquesta tasca informativa, es completa amb una vessant indispensable que és l’anàlisi i l’opinió. Una llarga llista de col·laboradors ofereixen, desinteressadament, idees i context per ajudar a llegir l’actualitat. Un espai que recull des de l’anàlisi més directa de la “política” eclesial, fins a les experiències quotidianes de les persones que volen viure la fe en una societat plural.

12

Un tercer àmbit és el recull de les nombroses iniciatives i recursos de caire més pastoral que ja estan presents a la xarxa i que poden ser un servei als lectors amb inquietuds religioses. En tots aquests àmbits tenim molt present la voluntat d’aglutinar i de sumar. És a dir, no només oferir

coses noves, sinó ser una porta d’entrada a tota la realitat i diversitat existent a la xarxa. Des de l’adreça www.catalunyareligio.cat podeu accedir a aquesta oferta. Us recomanem especialment que us subscriviu al butlletí gratuït per rebre les novetats diàries del portal. Però també podeu fer un pas més i fer-hi les vostres aportacions a través dels comentaris oberts als usuaris. Aquesta possibilitat de participació, que es complementa amb la presència a les xarxes socials com Facebook o Twitter, és una de les vessants que volem accentuar els propers mesos. Actualment, som dues persones dedicades parcialment a tirar endavant aquest projecte i una àmplia xarxa de col·laboradors que fan possible l’actualització permanent dels continguts del portal. L’empenta inicial l’han donat les dotze entitats que hi han donat suport i que consten al peu de la portada. Ara el repte és consolidar-lo com a espai de referència de la informació religiosa a internet i trobar els recursos i l’ajuda dels lectors que el permetin donar-hi continuïtat.


RECEPTES per anar canviant Saltimbocca de porc amb salsa de fredolics

Tere Jorge

Com veieu continuem amb el maridatge de cultures, en aquesta ocasió ambdues mediterrànies, la de casa nostra i un tast de cuina italiana. La paraula “saltimbocca” és un terme originari del dialecte romà que ve a dir “salt a la boca” i que en aquesta recepta hem catalanitzat banyant-lo amb una salsa de fredolics que enriquirà aquest plat. Diuen que aquest serà un bon any de bolets i així ho esperem! Hem triat el fredolic perquè és un bolet tardà, que trobem a les pinedes amb els primers freds (d’aquí li ve el nom) i que us permetrà fer aquest plat gairebé fins que surti el proper número de L’Agulla i hagi tingut temps de pensar què posarem a taula aquest Nadal. És per rendibilitzar al màxim aquesta secció.

Ingredients (per a 4 persones): 8 talls de llom una mica gruixut (un dit i mig); si és de dos colors, millor; 8 talls de pernil salat; 8 talls de formatge curat tallats prims. Per a la salsa: 200 gr. de fredolics; un got de vi blanc; nata líquida; un all; pebre. Preparació: Saltegem els fredolics i l’all amb una mica d’oli. Els reservem en el pot de la batedora. Salpebrem el llom i el passem per la paella (no cal fer-ho gaire); quan estigui volta i volta li afegim el got de vi. Traiem els talls de carn que reservarem en un plat i aboquem el suc de la paella en el pot batedor. Ho triturem. Afegim a la barreja un pot petit de nata líquida. Tornem a posar els talls de llom a la paella i els cobrim amb un tall de formatge i a sobre un tall de pernil. Tapem la paella durant un minut per ajudar a fondre el formatge, i a continuació aboquem la salsa que tenim preparada. Tornem a tapar durant un parell de minuts més i ja estarà llest. Comprovareu que realment és una combinació inoblidable.

Receptes per amar canviant Receptes per anar canviant

Economia Salvador Clarós

“Hi havia un passavolant que va trobar abandonada una polsera d’or. Quina sort, va pensar l’home. Com que no era entès i desconeixia el preu de l’objecte va demanar una valoració a un expert. A continuació no va trigar a vendre-la en un mercat de segona mà perquè en va fixar el preu per sota del que l’expert li havia aconsellat. El comprador, un col·leccionista, es va sentir afortunat i content d’haver fet tan bon negoci. El passavolant, que a la fi la polsera no li havia costat res, en va obtenir un suculent benefici i quedà igualment satisfet”. Els dos personatges de la història demostren coneixements d’economia, igual que els analistes que assessoren les corporacions financeres internacionals i els governs. Apliquen les mateixes lleis del mercat per obtenir beneficis. La seva habilitat en els negocis rau en no tenir en compte un detallet sense importància per a ells: el perdedor anònim que no és altre que el que va extraviar la polsera. “Una dona va entrar a una botiga de saldos. Tot mirant, va trobar unes sabatilles esportives que feien patxoca i eren molt barates i les va comprar pensant que feia un gran negoci. Quin preu més econòmic per a unes bambes tan boniques, va pensar la dona. La dependenta del local, en veure que ja havia venut el darrer parell d’aquell calçat esportiu, es va sentir alleujada: ja hem liquidat l’estoc, va pensar tota satisfeta creient que el cap de secció estaria orgullós”. Premi d’economia també per aquestes dues dones coneixedores de l’art i la ciència dels negocis. El que han obviat és una cosa que a elles no les preocupa en absolut: la procedència de la mà d’obra, potser il·legal o simplement barata, i la cadena de matèries primeres i d’energia emprada en l’extracció i elaboració del material, la manufactura i el transport, a més del cost ambiental de les emissions contaminants. Així és l’economia que ens governa. Per fer negocis i obtenir beneficis mai s’han de tenir en compte els conflictes ni les consciències. Cal pensar que els recursos vénen del cel i no s’acabaran mai, i que els béns sempre poden ser més barats sense preguntar el perquè.

13


Puntades

Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades

moro” (!). Doncs bé, fets aquests aclariments, una brevíssima reflexió: fins i tot en les situacions de més dures discrepàncies, si es descobreix en l’altre solidesa personal i bona voluntat, és possible un reconeixement mutu. Però això sí, aquesta solidesa personal i bona voluntat ha de ser real i s’ha de notar en els fets. Josep Lligadas

T

ORRAS I BAGES A “LA CAMPANA DE GRÀCIA”. Josep Maria Torras i Bages era un bisbe de dretes. Aspirava a recompondre el país tornant al model de l’Edat Mitjana, amb un important paper regenerador exercit per l’Església. I l’esgarrifava la idea de revolució. Però això sí, pensava que no era amb posicions autoritàries i intransigents que tot això s’aconseguiria, sinó per mitjà de convicció, de seriositat, d’honestedat i d’arrelament al país. Tot plegat és, en definitiva, el que tan bé expressa la divisa que diu que ell mai no va formular però que resumeix magníficament el seu pensament: “Catalunya serà cristiana o no serà”. Doncs bé. Segons explica Joan Bonet i Baltà al seu llibre L’Església catalana, de la Il·lustració a la Renaixença, a la pàgina 660, quan aquest bisbe va morir l’any 1916, un diari símbol de l’anticlericalisme barceloní, “El Diluvio”, va escriure: “La seva mort ha estat sentida per tots, puix que ha mort sense tenir enemics”. I un diari més anticlerical encara i a més sarcàstic, “La campana de Gràcia”, deia: “Ha mort el bisbe de Vic. És molt trist per a nosaltres, però la raó a un moro, i del doctor Torras no se’n pot dir mal. Era un savi, era un artista, la seva filosofia, fos la que fos, la dominava perfectament, era un enamorat de Catalunya, i ademés era un bon home, què hi farem?... Per a fer-nos la llesca, de tant en tant entre els bisbes surt algun Urquinaona”.

14

Per situar-se, cal dir que el bisbe Urquinaona, que era de Cadis, va ser un model d’arrelament al país i a la vida de la gent, i per això quan va morir li van dedicar una plaça. I per entendre el llenguatge del text, cal dir que això de “la raó a un moro” vol dir “la raó cal donar-la a qui la té, ni que sigui un

P

ATITO FEO. El paradigma de la profunda idiotització que molts mitjans intenten fer (i amb èxit) als nens i nenes crec que és la sèrie de TV, Patito Feo. A l’estil dels culebrons sudamericans, amb accent inclòs, contamina cada dia el Disney Channel. Un grup de nenes, Las Divinas, dediquen tots els seus esforços a ser les més “guais”, i de passada, a ser felices fent tota mena de malifetes recargolades a les lletges i “no guais”, anomenades Las Populares. Tot plegat provoca que les nenes imitin conductes i actituds, per ser, lògicament, les “guais”. Com veieu, un missatge d’allò més constructiu, que ve acompanyat d’un merchandising brutal: samarretes, motxilles escolars, carpetes, jocs, collarets, col·leccions, revistes... Però, ai! Si resulta que a la vostra filla se li acut dir a les nenes de la seva classe que això és una porqueria, concretament: “És una merda! A mi no m’agrada”, la criatura quedarà automàticament exclosa dels interessos de totes les altres (i sort si s’entén bé amb els nens!). A casa, en veure què passava, vam seure tots davant la tele: no ho havíem vist, però la nena, per lògica curiositat, sí. Esperpèntic! Vam riure de valent durant uns quants dies imitant els de la sèrie... I a la nena, seguint les instruccions literals dels mestres (perquè no s’anés barallant amb el món), li vam haver d’ensenyar a dir, de forma diplomàtica, que això a ella “no li agrada gens, però que li semblava


fantàstic que a elles els agradés”. En resum: que no busqui brega i no els digui que això “és una merda”. Us recomano que mireu un dia per TV la porqueria que bombardeja els caps dels nens i nenes i, tenint en compte l’absolut passotisme de la majoria de pares, entendreu quin futur més negre tenim a la societat. Maria-Josep Hernàndez

I

NDEPENDENTS… DE QUÈ, DE QUI? Davant dels desitjos i proclames independentistes no em puc estar de fer sempre la pregunta: “independents de què, de quí”? Enmig d’un món globalizat, les

grans decisions que afecten la majoria de la humanitat (també, òbviament, els catalans) no es prenen als parlaments, atès que el “poder” polític està absolutament segrestat del poder econòmic. Aleshores, ¿quin espai “d’independència” podem assolir? En tot cas, a un nivell molt petit, irrellevant per a la transformació del sistema. Les accions de protesta haurien d’anar enfront dels poders econòmics. Per què no protestem contra La Caixa, Gas Natural, Repsol, Media Pro…? I poso aquests exemples perquè són propers (més “de casa”). Aquests són veritablement el poders fàctics, que condicionen els altres. Això ha quedat evidenciat amb la crisi… Aleshores ¿no hauríem de lluitar per una veritable democràcia econòmica? I plantejar eleccions dels dirigents d’aquests grups poderosos, puix funcionen (ni que sigui indirectament) amb els diners de tots plegats… Penso que ens equivoquem d’enemic. Ja sé que això sona excessivament simplista o marxista-leninista (!). Però, com diu aquell, “algú ho havia de dir”… Jesús Lanao

Per airejar el cervell

Per airejar el cervell

Fidels a la utopia de l’Evangeli: el llibre dels 10 anys del Fòrum Joan Alsina El Fòrum Joan Alsina, de capellans del Bisbat de Girona, han commemorat el desè aniversari amb un llibre que recull tots els documents que han fet públics fins al moment,

junt amb un breu repàs de la seva trajectòria, fites i objectius. El Fòrum aporta en cada escrit una visió de l’Església més propera a l’essència del missatge de Jesús i a les persones que més ho necessiten, i més allunyada dels poders, els dogmatismes i la hipocresia. Expliquen que des dels seus inicis, quan es van aplegar com a resposta al Vaticà que desautoritzava les celebracions penitencials col·lectives del perdó, han tingut com a punts de referència permanents el rebuig al domini de les consciències i la denúncia de la confusió entre la unitat i la uniformitat. A través dels seus documents, el Fòrum aporta una mirada renovada a la fe i posa damunt la taula alguns temes “intocables” per a la Jerarquia: l’ordenació de dones, la democràcia a l’Església,

Per airejar el cervell

Per airejar el cervell

el celibat com una opció personal, la no exclusió dels homosexuals, l’ús del preservatiu... i també temes de fons, com ara l’autèntic compromís pels Drets Humans per part de l’Església i la recerca de l’autèntic ecumenisme, entre moltes altres qüestions. Cal una lectura en profunditat del llibre i reflexionar sobre les seves argumentacions, molt treballades i meditades, i sobre cadascun dels documents editats. Hereus del Concili Vaticà II i “a la llum de l’Evangeli, amb visió de futur”, els capellans del Fòrum Joan Alsina no en són conscients, però són una veu profètica que s’hauria de sentir i contagiar més enllà del bisbat de Girona, perquè amb una institució eclesial estàtica amb les seves actituds i contradiccions, són una alenada d’oxigen per a molts creients desencisats. El Fòrum demostra valentia, sentit comú i treball

15


compromès per ser “fidels a la utopia de l’Evangeli”. Els mil exemplars que han autoeditat estan gairebé exhaurits, venuts a través de les parròquies i a les llibreries de Girona i Figueres. Ara s’estan plantejant fer una segona edició i també hi ha la possibilitat que es vengui a la llibreria Claret de Barcelona. Podeu demanar informació: joanalsina. forum@gmail.com Maria-Josep Hernàndez

Per canviar de vida s’ha de canviar de Déu. S’ha de canviar de Déu per canviar l’Església. Per canviar el món s’ha de canviar de Déu. Pere Casaldàliga Casaldàliga parla de canviar de Déu? En quin sentit? Si em demanessin resumir el contingut de l’Agenda Llatinoamericana en una frase, jo faria la següent afirmació: L’Agenda és una eina que ens ajuda pensar per nosaltres mateixos per descobrir què ha de canviar de la nostra visió de Déu i de la religió per contribuir a un món millor. Més informació:

www.llatinoamericana.org Maria-Josep Hernàndez

Agenda Llatinoamericana 2011

El retall

“Quin Déu? Quina Religió?”. Aquestes són les dues preguntes de portada a l’Agenda Llatinoamericana 2011, coincidint amb els seus 20 anys d’història. Una agenda convencional però amb un seguit de textos de gran vàlua que ens conviden a pensar sobre un tema fonamental de la nostra existència, i en un moment clau de recerca social de l’espiritualitat. Així ho diu en el text introductori Pere Casaldàliga. I també amb un breu poema, ens planteja altres interrogants en forma d’afirmacions:

Recorreguts per la Bíblia més curiosa: 3. El llibre de Josué, capítols 1-12 No sé jo si el bon lector de L’Agulla ha prestat gaire atenció a aquesta minisèrie que va pel tercer articlet i que convida a entrar en determinades pàgines de la Bíblia que podem considerar “curioses”, en el millor sentit de la paraula. Si hi ha prestat atenció,

devia veure en el darrer número, el de juny passat, la presentació de llibre dels Jutges: un recull d’històries molt antigues dels gairebé dos-cents anys que les tribus hebrees fugides d’Egipte van trigar a ocupar la terra de Canaan i convertir-la en el regne d’Israel. Doncs ara, en aquest número, us recomano de llegir la mateixa història però en una altra versió, aquest cop altament idealitzada. Es troba en els capítols 1 al 12 del llibre de Josuè. Aquest és un llibre d’una gran força èpica, que presenta les dotze tribus sortides d’Egipte unides entorn d’un únic cap, i que avancen implacablement ocupant el territori que Déu els ha promès. Hi ha moments de gran bellesa, ben coneguts, com la caiguda de Jericó després de les set voltes en set dies tocant les trompetes (recordeu la cançó? “Josuè va conquerir Jericó... les muralles es van enfonsar!”). I hi ha moments esfereïdors com el saqueig sense compassió, exterminant tots els enemics com una ofrena a Déu. Aquests capítols de Josuè són, en efecte, terriblement ambivalents: per una banda, és l’espectacular victòria d’un poble de refugiats que aconsegueix un territori on viure lliurement; per l’altra, és la justificació d’actuacions escandalosament agressives en nom d’un sentiment nacional que se sent plenament sostingut en Déu, i que ajuden a entendre moltes actituds actuals en una part dels descendents d’aquell poble. Josep Lligadas

La alianza del altar y del trono absoluto podía ser necesaria al trono, pero no lo era al altar. Jaume Balmes (l’any 1847)


L'Agulla, 071