de conscienciació però de l’altra em semblava una “passada”. De seguida vaig pensar en els 2.200 milions de persones que han de passar amb 2 euros al dia... i la meitat (1.100 milions) que ho han de fer amb 1 euro al dia... Defugint demagògies fàcils però em va semblar que alguna cosa no acaba d’anar dins la comunitat cristiana. Per pensar-hi... Jesús Lanao
L
ES UNGLES D’EN PERE. En Pere, que acaba de fer cinquanta anys, s’ha pintat les ungles d’un color vermell escandalós. I com que jo sóc una persona molt discreta, m’he guardat prou de donar-me’n per assabentada. Com que jo no li deia res, va acabar confessant per pròpia iniciativa: es pinta les ungles per provocar. Quan la gent li pregunta per què ho ha fet o li fa escarafalls, contesta responent que la fam en el món és molt més escandalosa i que, curiosament, provoca molta menys reacció entre nosaltres. I aleshores és el moment de deixar anar tots els arguments per lluitar contra la fam. He de reconéixer la meva admiració per aquest mètode tan poc convencional. Mercè Solé
P EL RETALL
16
RIORITATS DETV3. El 19 de novembre passat va morir el pare Ireneu Segarra, director durant quaranta-quatre anys de l’Escolania de Montserrat, l’escola de música en actiu més antiga, crec, d’Europa. A l’antiguitat s’hi uneix en aquest cas la innegable qualitat d’una institució que, a més, es troba al rovell de l’ou de Catalunya i s’hi uneix igualment l’àmplia difusió que ha tingut el mètode de padagogia musical del pare Ireneu. Vaig estar esperant la notícia a TV3 sense cap èxit. No vaig aconseguir veure’n cap informació ni cap ressenya al telenotícies. Potser sí que ho van dir, però en
qualsevol cas la notícia no va tenir cap mena de ressò i més si la comparem amb la darrera gesta d’en Dani Pedrosa o amb tots els comentaris de tots els jugadors del Barça que ens són servits puntualment dia a dia a cada edició informativa. Potser el pare Ireneu no prenia Cola-Cao. Potser els prop de vuit-cents anys de l’Escolania no són comparables als cent i escaig del Barça. Potser la música que no sigui del Gerard Quintana i de la Beth no té gaire valor o importància. Tant de soroll amb l’Estatut i sembla que no hi ha cap interès a parlar de coses que no siguin clarament mediàtiques i comercials. Quina Catalunya és aquesta? La “mediacitat” de la gent es veu que és el veritable criteri. I així personatges com Jaime Peñafiel o la suposada amant d’Arafat es passegen pel club de l’Albert Om. I, posats a repetir sèries ja emeses, no s’opta pels Borja o per la història de les sufragistes angleses sinó per emetre de nou El cor de la ciutat al canal de televisió digital.Una pena. Mercè Solé
L
A POR D’ANAR A MISSA. Jo intento anar a missa cada diumenge. Crec que és la trobada cristiana bàsica i que val la pena participar-hi, i miro de fer-ho. Però a vegades em fa mal. El diumenge 13 de novembre l’evangeli que es llegia era el dels talents, i la parròquia on vaig anar era una parròquia normal, de les que procuren fer les coses bé. Però el capellà que va sortir a celebrar, per explicar-nos que cadascú ha de fer servir els seus talents, ens va dir que un soldat no ha de pretendre predicar l’evangeli, sinó que els talents que ha de fer rendir són els de defensar la pàtria amb el fusell... En fi. A mi aquella missa se’m va posar malament. I de fet ja fa temps que em passa: com que hi ha pocs capellans i han d’atendre molts llocs, mai no saps qui et trobaràs i un acaba anant a missa amb por. A L’Agulla passada la Marta Loire plantejava una situació semblant. No haurien de fer-hi alguna cosa, els responsables de l’Església? Josep Lligadas
Todo necio confunde valor y precio. Antonio Machado