Page 1

Desembre 2005 - Any X - Número 47

Invocar Sant Jordi i donar llonguets al drac És la sensació que fa, en general, la reacció dels mitjans de comunicació i de molts analistes davant els fets de França, no només la crema de cotxes, sinó la cadena d’incendis d’habitatges, si és que se’n pot dir així, ocupats legalment per immigrants amb el vist-i-plau de les administracions públiques i que han posat de manifest la misèria en què moltes persones viuen. Sobre tota aquesta qüestió se’ns acudeixen unes quantes consideracions: 1. Constatar el fracàs de les polítiques socials de França, que han abocat a grans ghettos, no pas d’estrangers, sinó de pobres. 2. Veure només, entre les persones que pateixen aquesta situació, immigrants, encara que tinguin nacionalitat francesa, encara que no només ells, sinó també els seus pares, hagin nascut a França. Fins quan mantindrem el prejudici que una persona que es diu Mohamed o Farida és estrangera? 3. La manca de previsió de futur en relació a tot el que té a veure amb la immigració: ningú no garanteix legalment, per exemple, que un jove escolaritzat aquí pugui treballar o continuar els seus estudis. Això dependrà de permisos que es concedeixen de forma difícil i arbitrària; ningú no pensa en quin serà el futur de totes les persones que continuen treballant en l’economia submergida i que probablement d’aquí trenta anys continuaran entre nosaltres… sense dret a cap pensió; l’estigmatització de la cultura i sobretot de la religió en el cas dels musulmans; les mancances de l’Estat del Benestar, que estimula contemplar els estrangers com a una competència deslleial; la indefinició dels serveis d’acollida, que en alguns llocs són més d’aparador que una altra cosa; el doble llenguatge quan es parla dels immigrants extracomunitaris com a ciutadans i s’omet que molts no tenen dret al treball o a la formació superior, o a l’associació ni a la sindicació, i que cap no té dret al vot. A aquests ingredients només els falta fer xup-xup uns quants anys i acabarem tenint una situació tan explosiva com la de França. I és que en el fons encara hi ha un plantejament molt més seriós i radical: la necessitat de transformar les relacions nord-sud a favor de la pau, de l’eradicació de la fam i de la pobresa, encara que això comporti un descens de la nostra qualitat de vida.


L’AGULLA

Sumari

Sumari

Sumari

Sumari

Sumari

Sumari

Sumari

Sumari

Sumari

BUTLLETÍ DE REFLEXIÓ I DIÀLEG Any X. Número 47 Desembre 2005 Periodicitat: cinc números l’any. Subscripció anual: 10 € Grup promotor: Jaume Botey, Joaquim M. Cervera, Salva Clarós, Kitty Guirao, Tere Jorge, Josep Lligadas, Josep Pascual, Mercè Solé. Coordinació: Josep Lligadas Compaginació: Mercè Solé Dibuixos: Montserrat Cabo Capçalera: Mercè Gallifa Imprimeix: Multitext, S.L. D.L.: B - 41803 - 97

2

Adreça: Gran Via de les Corts Catalanes, 942, 5-1 08018 Barcelona C/e: soletey@terra.es Telèfon: 93.308.37.37 (Josep Pascual)

Sumari

Sumari

sumari

Veure, mirar 03 04 05 06 07

Alfonso C. Comín i Manolo Sacristán. J. Botey Per aturar els accidents de treball. H. Pi Novembre a França. Missió Obrera de Nantes Cal expropiar els habitatges buits? S. Clarós No oblidem mai que estem treballant amb persones. T. Jorge

La palmera i la font

08 Ep, famílies. Compartim i eduquem la vida i la fe en Déu. J.Bou i G. de Pieri 09 Dones i sacerdoci: no tots els capellans pensen igual. M.J. Hernández 10 Donar-se de baixa (o l’apostasia per Internet). J. Lanao

Receptes ràpides, bones i piadoses (o no) 10 Rotllo de formatge, herbes i espàrrecs. T. Jorge 10 Televisió digital terrestre. S.Clarós 12 Andreu Trilla: l’educació per a tothom. J. Lligadas 15

Avui parlem amb... Puntades

Molt bon Nadal, molt bon any 2006, més compromís de tots i totes perquè tothom arreu del món pugui viure amb plenitud, dignitat i estimació. És el desig de la redacció de l’Agulla per a tots plegats.

Aclariment: les figures d’aquest dibuix no són ben bé les nostres i sospitem que tampoc les vostres, però sí que ens agradaria connectar amb gent més jove...

Per subscriure’s a l’Agulla. Es tracta d’omplir la butlleta de domiciliació bancària (si no voleu retallar

la revista, es pot fotocopiar) i enviar-nos-la. O d’ingressar els 10 € de la subscripció al compte de la Caixa número 2100.0554.91.0200094798 i enviar-nos la butlleta i el comprovant.

Butlleta de subscripció Amics, Us faig saber que desitjo fer el pagament de la subscripció anual de l‛AGULLA a través del compte que us indico. Atentament, Firma

Nom i cognoms: ____________________________________________ NIF: ____________________________________________________ Adreça: _________________________________________________ Població: ______________________________________ CP: _____ Telèfon: _________________________________________________ Correu electrònic: __________________________________________

Entitat

-

Oficina

-

Control

-

Compte o llibreta


Veure, mirar...

Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... .

ALFONSO C. COMÍN I MANOLO SACRISTÁN Jaume Botey Amb dos mesos de diferència acabem de recordar a Barcelona la desaparició d’aquests dos gegants del pensament i de l’esperit. Alfonso va morir el 23 de juliol de 1980 poc abans de complir 47 anys. Manolo el 27 d’agost de 1985, als 59 anys, a la sortida d’una sessió d’hemodiàlisi. Tots dos, educats en el “naconalcatolicisme” de la postguerra van desembocar aviat en el marxisme sense gaires dificultats, per rebuig al franquisme i voluntat en canviar les coses. Alfonso, enginyer però ràpidament convertit a la sociologia i la política, arriba al PSUC el 1974 després de passar geogràficament per Andalusia, espiritualment pels Germanets de Foucauld, professionalment per les editorials Estela i Laia i políticament pel Felipe (Frente de Liberación Popular, aquell grup revolucionari-no-confessional inicialment d’inspiració cristiana), per Bandera Roja, i per la Comissaria de Policia i la presó diverses vegades. Manolo, filòsof i en funció d’això pensador polític. Fa estades sobretot a Alemanya i Itàlia i és l’introductor de la lògica matemàtica a Espanya. Serà reconegut com el filòsof amb més capacitat de l’època però el franquisme l’expulsa de la universitat i mai no serà rehabilitat. Haurà de viure de les traduccions de l’alemany, de l’anglès, del francès, de l’italià, del grec. Ingressa al PSUC al 1956 i ocupará càrrecs de direcció. De jove havia impulsat Laie. Més tard Materiales, Mientras Tanto i les més importants empreses editorials de l’època. Fou detingut múltiples vegades. El 1969, per discrepàncies amb la direcció, passa a ser un militant de base. Alfonso, marxista i creient, era l’argument viu de la seva més important tesi: que poden haver-hi Cristianos en el partido y comunistas en la Iglesia, com deia el títol del seu conegut llibre. Alfonso era, sobretot, un místic. Manolo, marxista i convençudament ateu. L’escrupolosa recerca de la veritat a través del mètode científic i l’experiència de la marginació, en ell i en els altres, el portaren al

descobriment de la profunditat de l’èsser humà. Fou també un altre místic. El recordo venint a fer classes d’alfabetització a l’Escola d’Adults de Can Serra. Tots dos van patir en els últims anys llargues i angoixoses malalties, però mai no deixaren d’escriure, de polemitzar, d’estar presents. Diria que una mena de força sobrehumana els impedia claudicar i una altissima qualitat moral els impulsava a la lluita. Des de perspectives diferents però amb un objectiu intel.lectual comú, tots dos van col.laborar decisivament en l’elaboració d’un pensament i una política marxista més oberta, menys dogmàtica, més coherent i radical, més al servei dels pobres. Tots dos van haver de lluitar contra dos fronts: el de les anquilosades escolàstiques i polítiques catòlica i marxista, d’esquena al món i enquistades en les definicions, mútuament excomunicades des de feia més de cent anys. I contra l’altre extrem, el de la dissolució de les idees, la pèrdua de perfils, contra els “debats deliqüescents” (en frase de Comín), contra la tendència del postmodernisme en política que porta cap a l’immediatisme en l’acció, l’activisme sense nord, el tacticisme per obtenir quotes de poder. La veritat és que tant des del món catòlic com des del món comunista hi havia ja molt de sembrat. El món catòlic encara respirava Concili i aggiornamento. El desbloqueig teològic, per sort, encara que sovint condemnat, havia vingut molt abans amb Congar, Chénu, de Lubac, Daniélou, Rahner, von Balthasar, Schillebeeckx, Metz, Hans Küng i el mateix Ratzinger. El desbloqueig filosòfic havia vingut de la mà de Walter Benjamin i sobretot de Mounier i del pensament llibertari, que entre nosaltres tingué tanta influència a través de l’editorial ZYX. Y el desbloqueig en la pastoral havia vingut per múltiples iniciatives. Per exemple la dels capellans obrers o dels moviments especialitzats de l’Acció Catòlica, especialment la JOC i la HOAC. Igualment des del punt de vista marxista. Els noms de Togliatti, Gramsci, Bloch, Lucaks,

3


Garaudy, Adam Shaff o tants d’altres van significar passar d’un marxisme mecanicista cap a un marxisme no-dogmàtic que s’alimenta de l’anàlisi de la realitat. Sacristán i Comín formaren part d’aquest corrent i van tenir la valentia d’impulsar entre nosaltres un debat que, per part catòlica hi figuraven noms com Aranguren, González Ruiz, González Faus, el pare Llanos, Díez Alegria, Alvarez Bolado, l’Instituto Fe y Secularidad, l’aparició de Cristians pel Socialisme, revistes com El Ciervo o Cuadernos para el Diálogo. I des del marxisme noms com Manolo Azcárate, Tuñón de Lara, Tierno Galván, Vázquez Montalbán, Jaime Pastor, González Casanova o el mateix Pasqual Maragall a l’època del FLP.

Entre Sacristán i Comín en algun moment el debat fou tens. Mai per raons filosòfiques (com la qüestió de la transcendència o la concepció que el marxisme tenia de la religió), en les quals sempre hi hagué coincidència, sinó per raons d’estratègia, d’oportunitat, exigint un debat que Sacristán considerava que no s’havia donat. Però per sobre de tot va haver-hi un profund respecte intel.lectual, una enorme mútua admiració per la respectiva lluita i honestedat personal i política. Vaig tenir la sort de poder-ne ser testimoni des dels dos costats. Jaume Botey és professor de la facultat de Ciències de l’Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona

PER ATURAR ELS ACCIDENTS DE TREBALL Higini Pi

període 2002-2004 s’havia reduït de manera sensible el nivell d’accidentabilitat i de mortalitat laboral. Anualment es produixen aproximadament a Espanya 1.700.000 accidents de treball (un milió amb baixa laboral). D’aquest milió, uns 1.400 són mortals, i dels mortals, gairebé 500 es produeixen “in itinere”, o sigui en desplaçaments des de i cap al centre de treball. Tot plegat, una de les taxes d’accidentalitat més altes d’Europa.

4

Les principals causes dels accidents laborals, són les següents:

El gravíssim accident laboral produït el passat mes de novembre a Granada, on van morir sis treballadors de la construcció a l’autovia del mediterrani, ha fet saltar les alarmes després que en el

- la inobservància per part dels empresaris de la Llei de Prevenció de Riscos, una normativa estatal molt ambiciosa que es va aprovar ara fa 10 anys; - el treball temporal i en precari, a preu fet, amb jornades diàries molt elevades, poca formació dels treballadors, etc...; - la incidència cada vegada

més alta de la contractació de persones estrangeres procedents de països on no hi ha pràcticament cultura en matèria de prevenció; - la manca de transport col. lectiu als centres de treball; - la deixadesa de la Inspecció de Treball tant per la manca d’anàlisi en profunditat de les causes dels accidents, com per la poca activitat inspectora preventiva; - i finalment, l’abús cada vegada més indiscriminat de la subcontractació (especialment en el sector de la construcció). ¿Per què la subcontractació descontrolada en cadena està disparant els índexs d’accidentalitat laboral, especialment en el sector de la construcció amb un 30% del total d’accidents, quan només representa un 12% sobre el total de treballadors? Perquè introdueix més elements de plusvàlua empresarial en cada nivell de


subcontractació, plusvàlua que va a càrrec de la precarització de la contractació (contractes temporals, nivell salarial baix, poca inversió en formació i en mesures de seguretat, etc...) i perquè la responsabilitat de l’empresa “mare” respecte de les empreses subcontractades és molt baixa (i menys en matèria de prevenció). Al final d’aquesta cadena sovint hi ha empreses i treballadors estrangers (com ha estat el cas de Granada), de manera que, als elements indicats anteriorment, s’hi suma la dificultat de l’idioma per formar i instruir. Part dels treballs desenvolupats al viaducte es feien per l’empresa portuguesa “Douro Montedouro”, subcontractada per “Estructuras y Montajes prefabricados, SA”, subcontractada alhora per la Ute Plodez Azvi. Per “rizar el rizo”, la famosa directiva europea “Bolkestein”, fomentada pel PP europeu, i que va ser rebutjada pel Parlament Europeu (esperem que ara no sigui imposada per la Comissió Europea), preveia que les empreses estiguessin sotmeses a la legislació del país on estiguin enregistrades, no en el que prestin els seus serveis, déu-n’hi-do. Imaginem-nos a Fomento o Ferrovial, enregistrant-se a Txèquia o Hongria! En el procés de diàleg de la reforma del mercat de treball que s’està duent a l’Estat, les forces sindicals estan reivindicant la necessitat d’augmentar el nivell de responsabilitat solidària de les empreses de la cadena de subcontractació, una mesura que representaria un gran avanç per reduir la sinistralitat laboral. En resum, cal una visió molt més socialitzadora del treball, renunciar a la competència salvatge, demanar de l’Estat la seva intervenció en el mercat de treball per posar fre al “dumping” econòmic i empresarial, i per què no- demanar dels treballadors i treballadores més consciència del que ens estem jugant: la nostra vida. Higini Pi és responsable del sindicat d’administracions públiques del Baix Llobregat de CCOO

NOVEMBRE A FRANÇA Missió Obrera de Nantes

Des dels primers dies d’aquest mes som testimonis dels fets que cada nit tenen lloc als nostres barris i suburbis. Provoquen reaccions de tota mena: por, racisme, propostes d’exclusió, incomprensions, tristesa, desconcert, ràbia. Nosaltres, cristians reunits en els moviments infantils, de joves i d’adults de la Missió Obrera, ens sentim obligats a prendre la paraula. On és veritablement la violència? - quan sis milions de persones viuen en el nostre país amb menys de 600 euros al mes, - quan les famílies són desnonades dels seus pisos, - quan els deutes es publiquen a l´entrada de les escales, - quan els joves son escorcollats quatre vegades en un sol trajecte, - quan pares i fills estan en atur. Fins on arribarà la humiliació? - quan s’insulta els joves i se’ls anomena “gentussa”, - quan en realitat el seu nom és, per exemple, Mohamed, i viu al bloc X del barri Z, ha tret el batxillerat amb bona nota, i no troba feina, - quan es pretén anul.lar les organitzacions sindicals i es tallen les subvencions a les associacions dels barris dient que no serveixen per res. Aquesta és la realitat dels nostres barris i suburbis. No ens ha sorprès el que està passant ni la forma violenta que ha pres. I sabem perfectament que d’aquesta manera les coses no canviaran.Tota la història del moviment obrer ho manifesta, i les nostres vides en són testimoni. No estem d’acord amb la violència que es desferma cada nit. Al contrari, fem una crida als joves, als nens i als adults perquè emprenguin un altre camí que ofereixi esperança per viure d’una altra manera, que mobilitzi per reivindicar ocupació per als joves, que esdevingui creació de fraternitat i manifestació de dignitat.

5


Estem convençuts que hi ha camins per manifestar: - la importància que tenen els llocs de trobada entre diferents generacions, barris, religions o cultures; - la importància de conèixer-se per superar les pors; - la importància d’ajudar-se per comprendre la complexitat del que passa; - la importància dels llocs on es pot prendre la paraula i actuar: moviments socials, associacions, sindicats, partits;

- la importància de mesurar les conseqüències dels nostres actes; - la importància de la pregària per treure’n capacitat de discerniment i força per a la pau. I creiem que Jesucrist, entregat per amor a tothom i condemnat per haver tornat la dignitat als exclosos i als marginats, ens obre, malgrat tot, un futur ple d’esperança. La Missió Obrera de Nantes està formada per l’ACO, la JOC, l’ACE, els capellans obrers i els capellans i religioses de barris obrers.

CAL EXPROPIAR ELS HABITATGES BUITS? Salva Clarós

La futura llei de protecció del dret a l’habitatge, actualment en tramitació, ha estat objecte de crítica per part de sectors del lobby immobiliari i de la dreta econòmica del país. Els crítics han embestit precisament contra aquell aspecte que, tot i no constituir el principal propòsit de la llei, és precisament la garantia necessària perquè es compleixi el que s’intenta regular: la necessitat d’expropiar el parc d’habitatges desocupats i que els seus propietaris no tenen cap voluntat de posar en el mercat.

6

Anem per parts: 1) del que es tracta és de retornar a l’habitatge la seva funció social, que ha anat perdent en favor d’un objecte especulatiu; 2) el que planteja fonamentalment la llei en projecte és que cal dotar d’instruments als ajuntaments per a l’adquisició de sòl per a fer-hi habitatge de protecció, d’una banda, i també regular una llarga sèrie de factors que facilitin l’accés a un habitatge digne per a tothom; 3) el govern, per mandat constitucional, ha de vetllar el dret a l’habitatge de tot ciutadà pel fet de ser-ho, i per tant té l’obligació de prendre les mesures necessàries i garantir que es compliran; 4) l’expropiació, que en el projecte de llei es planteja

com a mesura de dissuasió semblantment a la funció d’una multa per a qui no respecta les normes de circulació, no és la finalitat de la llei sinó un mitjà per fer-la complir. Alguns amb molt mala intenció han volgut fer sonar una certa alarma dient que l’expropiació que planteja el projecte de llei atempta contra el lliure mercat, contra els béns i el patrimoni, etc. És pur alarmisme. En primer lloc, el que es tracta és de fer que els habitatges buits o infrautilitzats recuperin la seva funció natural que és la de ser utilitzats per viure-hi i no pas com a instrument per invertir estalvis. La greu problemàtica que s’ha generat a casa nostra per l’enorme dificultat de nombrosos col·lectius per accedir a un habitatge, en especial els joves, ha fet que l’accés a l’habitatge passi a ser una prioritat social, que està per sobre de l’interès o del negoci privat. És en aquest

sentit, que el govern insta les administracions competents a posar els mitjans, els recursos i els instruments legislatius necessaris per afavorir que aquells propietaris d’habitatges en desús, per la raó que sigui, els posin en el mercat, mitjançant fins i tot ajudes públiques. En cas de negar-se a fer-ho és quan es planteja l’expropiació. Es tracta, com salta a la vista, d’articular mesures d’equitat i de justícia social per evitar que béns bàsics i de primera necessitat com és l’habitatge, però el mateix podríem dir de l’aigua o de la energia... siguin objecte de mercadeig quedant cada vegada més en mans d’un col.lectiu més reduït de persones. És clar que també sembla evident que la filosofia mateixa que hi ha en la base de la proposta projecta seriosos interrogants sobre el cada vegada més nombrós parc de segones residències que està envaint el nostre país, destruint el paisatge i el medi natural, que son també patrimoni universal de tots i no només d’uns quants. És sostenible la idea de les segones residències? Caldria regular-les també d’alguna forma? Llenço l’interrogant per si hi ha algun lector de L’Agulla que hi vol dir alguna cosa.


NO OBLIDEM MAI QUE ESTEM TREBALLANT AMB PERSONES Tere Jorge En aquests darrers mesos, m’ha tocat viure un parell d’experiències que m’han xocat molt. Les dues tenen a veure amb la sanitat, en aquest cas concret la sanitat privada. Els meus pares tenen subscrita una pòlissa amb una mútua d’assistència que fins ara els havia anat força bé. El tracte sempre ha estat correcte, ràpid i encertat. El fet és que, suposo que per aquelles coses casuals, hem vist i patit el que jo diria el costat més fosc d’una feina que quan cau en el mercantilisme i descuida per complert l’humanisme pot canviar i condicionar molt la vida de les persones. Sé que hi ha, i també n’hem trobat, excel·lents professionals que viuen la seva feina des de la responsabilitat i la vocació d’aportar el millor que tenen per aconseguir el benestar i la millora de les persones malaltes i no vull ficar tothom en el mateix sac, així que demano que cap d’aquestes persones se sentin al·ludides amb el que vull compartir. Parlo d’aquests altres professionals, metges que veuen i tracten els seus pacients i les seves famílies des d’aquella posició de superioritat (del que sap enfront de l’ignorant) i que juguen a ser déus amb capacitat per decidir sobre la vida de la gent com si es tractés d’uns ninots mecànics que faig anar segons em convé. Mai podia pensar que trobaria persones amb tanta falta d’ètica que posessin els seus interessos personals per sobre de la qualitat de vida dels seus pacients. Intentaré explicar-me breument. Al meu pare han estat a punt de fer-li una operació per extirparli la bufeta (i posar-li un col·lector) quan hi havia un tractament alternatiu que podia solucionar el seu problema sense haver d’intervenir i que ens consta que el metge que l’atenia el coneixia. Evidentment, si treus l’òrgan, li soluciones el problema d’arrel, però li canvies la vida també d’arrel. Aquí està la feble línia de l’ètica: si operava, ingressava uns diners, si oferia el tractament alternatiu l’havia de derivar a un altre metge i es quedaria sense ingressos. Això es jugar amb la confiança de les

persones, amb els seus sentiments, les seves angoixes i en definitiva la seva vida. Poc temps després, va ser el torn de la meva mare. No era res important: un pinçament lumbar molt fort, amb un dolor intens, que va fer que la ingressessin. Ens atén un equip de metges que era molt ràpid en les visites als seus pacients (ja ens havien avisat les infermeres). Ràpids en les visites, lents o més aviat passius en les solucions i els tractaments. No escoltaven, no et miraven, no et donaven cap explicació i fins al darrer dia d’ingrés (cinc en total), van entrar preguntant: “On li fa mal?”. Cap diagnòstic, calmants com a únic tractament. Han estat uns dies de patiment físic de la pacient, d’impotència de la família i patiment també de l’equip d’infermers i infermeres que estaven avergonyits de les diferents situacions que es donaven. Fins i tot, alguns d’ells ens van aconsellar que marxéssim de l’hospital. Finalment, vam demanar l’alta voluntària, vam anar a un altre hospital on li van fer un diagnòstic, li van donar un tractament que podia fer a casa, sense necessitat d’estar ingressada, i ens van explicar què tenia (tot això en una hora). Què havia passat? No estem parlant d’una malaltia complexa: el TAC indicava que era un pinçament. Ara em pregunto que si no arribem a demanar l’alta potser també haurien operat la meva mare del maluc (una de les darreres bestieses que va dir el metge que l’havia atès durant l’ingrés). Mentre la meva mare ha estat ingressada, l’hospital ha anat cobrant els diners corresponents de la mútua, amb una despesa mínima (només li donaven calmants i el menjar) i el que és el pitjor, donant l’esquena al patiment del malalt que us asseguro que era insuportable. Les persones no som joguines que pots apagar i engegar quan vols. No és just aprofitar-se del dolor de les persones per treure un benefici. Si us plau, a tots els que treballem amb persones, una crida: tenim a les nostres mans una responsabilitat molt gran, siguem honestos i molt humans, no traïm la confiança que han dipositat en nosaltres i molt menys pel simple fet d’obtenir uns beneficis econòmics.

7


La palmera i la font

La palmera i la font

La palmera i la font

La palmera i la font

La palmera i la font

EP, FAMÍLIES. COMPARTIM I EDUQUEM LA VIDA I LA FE EN DÉU Josep Bou i Grazia De Pieri Som una família del Poblenou i hem pogut experimentar moments encisadors de compartir la fe amb altres famílies que com nosaltres tenen fills. Aquesta experiència va néixer fa uns quants anys, quan unes famílies després d’haver estat a Taizé van sentir l’exigència de compartir la fe amb altres famílies amb fills i que complementa les experiències que vivim en les nostres parròquies. Recordem aquell vespre quan a la sala de Santa Maria pensàvem entre tots un nom que identifiqués aquell grup que s’estava formant, però que no fos excloent per ningú. “Ep, famílies!” fou la solució. Som famílies del barri del Poblenou que volem compartir la fe. Cadascú a partir de la seva experiència, de parròquia o de moviment, tothom pot trobar el seu lloc, en un clima acollidor i sense grans pretensions. Entre tots ho fem tot.

8

Aquesta inquietud ha portat a buscar noves formes d’explicar de manera entenedora la fe als nostres fills. Fem trobades matinals, on exposem temes, fem xerrades, col·loquis, fem berenars o excursions, preguem junts, grans i petits. Celebrem el Nadal o la Vetlla Pasqual treballant de forma activa les celebracions. Compartim, en aquests

Bona Notícia De dos dies, només, guardeu uns glops de sol, immensos i brillants, ataronjats, fulard que a tots acaronava el coll. I reteniu l’escalf que us va poder tenyir el cor de gust d’aplec, d’alè, de sintonia amb l’Inefable. I tot plegat, -rostres, records, presències i taulano ho deixeu pas de respirar, de retenir i, si s’escau, de compartir-ho amb d’altres.

moments puntals, les nostres vides, els adults i els infants. Ho fem involucrant a grans i petits, amb horaris adaptats a les famílies amb fills, captant l’atenció dels infants i amb ganes de fer nous amics. Al llarg d’aquests anys s’ha anat consolidant un cicle anual d’activitats: - Sopar d’inici de curs on es presenta la proposta d’objectius i activitats del curs i es reparteixen les responsabilitats. - Sortida de cap de setmana per celebrar la castanyada a la casa de colònies del Bagís. - Trobada de Nadal. - Missa “del pollet”. - Col·loqui i missa familiar. - Taller de Pasqüetes. - Participació a la romeria de Montserrat de l’Arxiprestat. - Sortida de final de curs i valoració del grup. De cada trobada en podríem recollir un bocí d’humanitat, un gest, una paraula, un comentari d’un fill, uns colors... es fa difícil explicar els sentiments del cor amb les paraules. En Jordi T. ens va regalar aquest poema on recollia algunes de les seves vivències a la darrera romeria de Montserrat de l’Arxiprestat del Poblenou:

Va ser un regal del lloc, dels anys i de la gent. que no es pot pas guardar a la bossa de plàstic de botiga on no es ven res de tot això. Deseu-ho amb cura al sarró personal, el que estimeu com el més vostre. I en arribar a casa, endreceu-ho on creieu que fa més falta -família, amics, feina, carrero, si més no, deixeu-ho reposar a la tauleta de les nits de vetlla per poder reprendre-ho de tant en tant quan prou us calgui o, simplement, us abelleixi.

Hi ha trossos bells del viure que cal guardar al disc dur -suaus, però, quan els podem llegir com ara, al paper o a la pantallaperquè esdevenen un programa més que configuren, sòlids, el que som. Sempre, després, tingueu la fonda convicció que certs moments i llocs i gent i anys d’un llarg camí, ningú, ningú ni res, mai no us els podran prendre.

Josep Bou i Grazia De Pieri són mestres


DONES I SACERDOCI: NO TOTS ELS CAPELLANS PENSEN IGUAL Maria Josep Hernàndez Vull donar un missatge d’esperança, i alhora, de realitat. L’amiga Marta Loire ens explicava en el darrer número de L’Agulla el desafortunat comentari d’un capellà a una església de Mataró, quan va reaccionar “horroritzat”, per haver parlat de “sacerdots, homes i dones compromesos...” demanant perdó immediatament pel “gravíssim lapsus que acabava de patir”. La Marta es preguntava: “Com és que encara sóc aquí, aguantant aquest capellà i tota la resta d’homes, bisbes, cardenals, capellans...?” . Amiga Marta, ànims! Per sort, no tots els capellans pensen igual, i encara que no és gaire fàcil per ells expressar les seves diferències d’opinió, ho fan, i públicament. Parlo, per exemple, dels capellans del Fòrum Joan Alsina (www.forumjoanalsina. org), un terç dels capellans del bisbat de Girona. Ens els seus documents publicats en aquest web, a les seves misses, davant de qui sigui, fins i tot en entrevistes davant dels mitjans de comunicació, donen suport a la legítima reivindicació de les

dones d’accedir al sacerdoci. Són sacerdots compromesos, sense por, sense ànsies de poder ni de protagonisme (coses de les quals se’ls acusa) i que són coherents amb el conjunt del seu pensament i en la seva defensa dels drets humans i el respecte a totes les persones, que consideren que s’han d’acollir i respectar, des de l’Evangeli. Et recomano, a tu i als lectors, que visiteu la seva web, on tenen totes les seves declaracions públiques. (Per exemple, el document “Sobre l’acolliment de les persones a l’Església”, on es tracta, entre d’altres, el tema del sacerdoci femení)

Com a tu, em sembla mentida que des d’una realitat tan espiritual com és la fe, es caigui en una negativa tan terrenal com la distinció de sexe. Un dia, en una celebració de la Paraula (quan el capellà és fora) a la meva parròquia, del bisbat de Girona, va presidir la celebració una dona. Ho va fer amb tanta vocació, encert i sentiment alhora que d’aquell moment (i tenint en compte que mai se m’ha passat pel cap, ni per hipòtesi, el desig de ser capellà) em vaig declarar internament a favor de la seva causa i de fer sentir la seva veu, també desde la meva professió, com a periodista. I per cert, el bisbat de Girona comença ben a prop de Mataró (a Arenys de Mar). Et proposo que t’animis a agafar el tren i a trobar-te amb moltes i molts fidels, i també capellans, que pensen com tu i així ho manifesten, sense problemes i amb absolut respecte als que no pensen com ells, a les celebracions. Maria Josep Hernàndez és periodista

9


DONAR-SE DE BAIXA (O L’APOSTASIA PER INTERNET) Jesús Lanao La jerarquia romana i espanyola no acaba d’empassar-se la separació entre el poder civil i eclesiàstic al nostre país. No vol perdre el poder i els privilegis de què ha gaudit durant els anys del franquisme i del postfranquisme... i sota arguments de llibertat (sic) ha plantejat una batalla frontal al govern de Madrid. Una d’aquestes batalles ha estat no acceptar la llei civil de matrimoni entre persones del mateix sexe, posant com a argument la “defensa de la família”. Com si la crisi del “model tradicional” de convivència tingués a veure amb el dret d’igualtat de dues persones a compartir la seva vida...

10

Segons estadístiques fiables una majoria d’espanyols es declara creient (és a dir, acceptador d’una transcendència, de la figura de Jesucrist i dels valors predicats a l’evangeli); d’aquestes persones un percentatge son homosexuals. I dins d’aquest grup un nombre reduït són militants convençuts dels valors evangèlics, que han intentat “fer forat” dins les comunitats cristianes per tal de ser acceptats. Després de la marginació (descarada o encoberta) a què han estat sotmesos per part de la jerarquía i davant la darrera batalla contra la llei civil de parelles s’han plantejat donarse de baixa de l’Església... precisament perquè no segueix la línia de Jesucrist pel que fa a l’acollida, no discriminació, independència del poder civil, etc. I s’han trobat (i es troben) amb una mena de “calvari administratiu” un xic kafkià. Per a fer la sol·licitud caldrà signar un paper “d’apostasia”... que te’l facilita el bisbat però que ha de signar-lo també el capellà de la parròquia on es va fer el bateig. Aquest capellà voldrà tenir una entrevista prèvia amb la persona per tal de veure les raons de l’esmentada apostasia... Aquí ens trobem amb una primera “contradicció” o confusió seriosa: La fe i la pertinença a l’Església catòlica es considera intrínsecament vinculada; per tant, “donar-se de baixa” dins la comunitat oficialment constituïda significa la renúncia a la fe en Jesucrist... Segona “contradicció”: Per batejar un infant no hi cap problema... solament cal que ho demanin els seus pares... Per renunciar a aquesta pertinença

jurídica al grup “Església catòlica”... es posen traves i dificultats. Tot això ha dut a grups organitzats a fer una campanya per a informar i propagar aquesta protesta contra l’Església catòlica a través d’Internet, de manera que hom pugui donar-se de baixa per correu. Es veu que aquesta campanya està esverant alguns bisbats, que intenten silenciarla al màxim, puix es troben davant d’una allau de peticions d’apostasia...

Davant d’això em venen dos pensaments al cap: Primer, una pregunta: serà que les “forces malignes” estan dins el nucli dur de la jerarquía movent els fils d’una pràctica tan antivangèlica com la que estan duent a terme una bona part dels bisbes de l’estat espanyol? I segon, el record del famós article de Joan Maragall titulat L’església cremada, en què es planyia de que la revolta contra la institució eclesial de principis del segle XX fos encapçalada precisament pels primers destinataris del missatge de Jesús... perquè els “representants oficials” d’aquell missatge l’havien trait... Jesús Lanao és jesuïta


Receptes ràpides, bones i piadoses (o no) ROTLLO DE FORMATGE, HERBES I ESPÀRRECS

TELEVISIÓ DIGITAL TERRESTRE

Tere Jorge

Salva Clarós

Sembla que va ser ahir que donàvem la benvinguda al nou any i ja hi tornem. Aquest final d’any ha estat força mogut: estatut, constitució, llei d’educació, Cope, pluges, i tot el que no sabem… Ui! Em sembla que m’estic embolicant. S’acosta Nadal. Aquest any les festes cauen en cap de setmana (això hauria d’estar prohibit). No tindrem prou dies per complir amb els recorreguts gastronòmics familiars i la cosa es complica. Us oferiré un plat bastant lleuger, molt atractiu i saborós que us farà quedar molt bé com a primer. Ja veureu que és un suggeriment molt enrotllat, per si la cosa estava poc embolicada.

Què és la TDT? Doncs és un nou sistema de transport del senyal de TV que, utilitzant el mateix espai radioelèctric, i per tant la mateixa antena, permet transmetre molts més canals gràcies a que aquests aniran ara codificats numèricament (el que en diem sistema digital). La tecnologia digital en televisió té notables avantatges respecte de l’analògica perquè permet processar el so i les imatges de forma més còmoda i barata, evitant interferències i pèrdua de qualitat en la transmissió. La “T” de terrestre és per diferenciar-lo dels sistemes de transmissió per cable o per satèl·lit. Així doncs, la TDT utilitza la mateixa infraestructura de cobertura que la televisió actual, amb la mateixa xarxa de centres emissors i reemissors desplegats pel territori. Per a l’usuari, el canvi es limita a la necessitat d’incorporar un descodificador digital en el receptor (pecata minuta), i els terminis d’implantació definitiva (l’apagada analògica) s’han fixat comptant que s’haurà renovat pràcticament el parc de receptors.

Ingredients: 175 gr. de mató; 150 ml. de nata líquida; 4 ous (hem de separar els rovells de les clares); 400 gr. d’espàrrecs verds (en conserva); 150 gr. de pernil salat (podeu substituir-lo per salmó fumat); 200 gr. de gruyère ratllat; 3 cullerades grans d’herbes (podeu escollir entre el julivert, l’orenga o herbes provençals segons us agradi); sal; pebre negre; paper vegetal per cuinar (dues làmines); mantega i formatge parmesà ratllat per cobrir un motllo. Preparació: Preescalfar el forn a 200 graus, mentre preparem el rotllo. Folrar un motlle amb paper vegetal que untarem amb la mantega i el formatge parmesà ratllat per sobre; el motlle ha de ser quadrat o rectangular amb unes mides aproximades de 22 cm x 32 cm. En un bol hi posarem uns 60 gr. de mató i hi afegirem la nata líquida barrejant fins que quedi uniforme. Hi afegim els rovells un per un sense deixar de batre. Afegim el formatge gruyère, les herbes que hem triat i salpebrem al nostre gust. A part muntem les clares a punt de neu i les afegim a poc a poc a la crema anterior. Una cop feta, aboquem la crema resultant en el motlle que ja teníem preparat. Ho posarem al forn fins que pugi (aproximadament uns 12-15 minuts). Quan estigui llest, es deixa refredar i el desmotllem sobre l’altra làmina de paper vegetal (que també haurem preparat de la mateixa manera: és a dir, untat amb mantega i formatge parmesà). A poc a poc traurem el paper que ens ha quedat a sobre. Mentre deixem que la base es refredi, preparem el farcit. S’han d’escórrer molt bé els espàrrecs perque no deixin anar gens d’aigua. Barregem la resta del mató (115 gr.) amb dues cullerades d’aigua. Estendrem la crema resultant sobre la base i a sobre hi anirem posant els espàrrecs aliniats (en horitzontal). Hi afegim el pernil salat tallat en trossets petits. Suaument anirem enrotllant la base sobre si mateixa fins que ens quedi com un braç de gitano (no tingueu por, ja que els espàrrecs no es mouran perquè quedaran enganxats a la crema de mató). Aquest plat es pot servir fred o calent tallat a rodanxes. L’acompanyament és cosa vostra.

El pas al nou sistema de televisió digital terrestre ve motivat per una reestructuració de la indústria audiovisual que, aprofitant els avenços tecnològics, albira noves oportunitats de negoci i de poder mediàtic. La gran penetració que tenen avui els missatges a través de la televisió, ha desfermat una lluita des de poders fàctics i famílies polítiques pel control dels mitjans i de l’opinió pública. No estem només davant d’un canvi de tecnologia sinó sobretot d’un repartiment del pastís mediàtic del país. La TDT permetrà adjudicar noves llicències per a nous canals, desbloquejant la saturada banda de teledifusió de UHF. Hi ha un canvi de model empresarial que vol convertir el que era una cadena de TV amb el seu propi centre de producció de programes, informatius i mitjans de cobertura nacional o autonòmica, en una simple empresa exhibidora de continguts. M’explicaré. La programació es fa en base a programes comprats a empreses terceres, normalment són programes d’entreteniment de la qualitat que tots coneixem, i que m’abstindré de valorar. I per uns informatius que vehiculen, mitjançant un locutor “estrella” la ideologia i els missatges que interessen al promotor i propietari. Ja ens podem doncs imaginar el que ens espera. El meu consell és el de sempre: menys televisió i més lectura i més conversa, si no ens volem convertir en un país d’analfabets. Això sí, molt informats.

11


Avui parlem amb...

Avui

parlem

amb...

Avui

parlem

amb...

Avui

parlem

amb...Avui

parlem

amb...

ANDREU TRILLA: L’EDUCACIÓ PER A TOTHOM Josep Lligadas

12

Andreu Trilla Llobera va néixer a Balaguer el 1940 i no s’ha mogut mai dels escolapis. “Tota la vida l’he fet a l’Escola Pia”, diu ell. Va entrar-hi de pàrvul, després als 13 anys va entrar al seminari de la congregació, i als 24 va fer la professió solemne i va ser ordenat capellà. I des de llavors, les seves principals destinacions han estat, primer, setze anys a Can Serra de l’Hospitalet, de 1973 a 1989, i després, dotze anys com a provincial de Catalunya (que inclou les dues viceprovíncies del Senegal i les Califòrnies), de 1991 a 2003. Ara, acabat el mandat, el nou provincial li ha encomanat d’engegar un centre per immigrants al Raval, prop del barri de Sant Antoni, i en això està: ha creat una entitat que es diu Servei Solidari, i a ella es dedica. I quan l’entrevistador es pensa que ja ha acabat el resum de la biografia, ell afegeix: “Sóc mestre, i tota la vida he treballat en l’educació, en escoles nostres, en un institut a l’Hospitalet, com a professor d’escola d’adults, com a professor de dones prostituïdes al Raval, i ara amb immigrants... Vol dir que això de fer de mestre m’agrada”. I és clar que, efectivament, li agrada. I li preocupa l’agressivitat que s’ha aixecat ara amb aquest tema, amb tota la qüestió de les lleis sobre l’escola. - Què és, el Servei Solidari? - L’octubre del 2003, el nou provincial em va encarregar d’agafar els locals que teníem aquí al carrer de Sant Antoni, que estaven desocupats, per posarlos en funcionament i muntarhi un centre per immigrants. Em vaig dedicar mig any a veure quines coses es feien al barri, per no repetir, i amb qui podia connectar. Vaig entrar en contacte amb una institució, CEPAC, que és especialista en temes d’autoocupació, i vam engegar la cosa. Ells hi posaven els coneixements i el

mètode, i nosaltres la gent, el temps, la dedicació, els locals, i les ganes de fer l’experiència amb immigrants. Tot plegat va engegar l’estiu del 2004 amb el tema de l’autoocuopació, i després hi vam incorporar un taller de llengua i un altre d’informàtica. - Com funciona, l’autoocupació?

això

de

- Ens vam marcar que el 31 de desembre del 2005 hauríem d’haver contactat amb unes 400 persones, i haver engegat deu petites empreses. I crec que ho sobrepassarem. O sigui

que em sembla que podem estar contents de com està funcionant. La gent ve aquí per la propaganda que deixem als centres cívics, als serveis socials, als consolats, als locutoris... Es fan dues xerrades a la setmana, en què s’explica què és l’autoocupació i quin procés seguirem. Amb això, hi ha gent que s’espanta, i altres que s’hi apunten. Amb aquests, comença aleshores el període d’entrevistes personals, en què se’ls ajuda a definir què volen fer, les possibilitats, el lloc, etc. Tot això ho van escrivint, a vegades ajudats de voluntaris, perquè n’hi ha que no saben escriure. Després l’estudi econòmic. Després la part legal. I finalment, la recerca de finançament, a base de microcrèdits, la majoria de la fundació “Un sol món”. I a partir d’aquí, es fa el seguiment fins que tornen tot el crèdit, que és senyal que tot funciona. Tot aquest itinerari el CEPAC l’ha fet, i amb èxit, amb gent del país. Però ara del que es tractava era d’adaptar-ho amb gent immigrada, que té una situació i unes capacitats diferents. El drama és, naturalment, quan volen fer-ho immigrants que no tenen papers. Aleshores l’única solució és que tinguin un soci, però això exigeix molta confiança, perquè el negoci formalment serà de l’altre... - I els altres programes, la llengua i la informàtica? - Pels cursos de llengua catalana i castellana hi ha passat, en un


moment o altre, un total també de 400 persones, però de fet l’assistència regular és poca, per la mateixa situació inestable de la gent. I la informàtica són dos tipus de sessions: per una banda, ensenyar a fer funcionar programes, correu electrònic, etc.; i per l’altra, l’aula oberta, que són unes hores de tenir un ordinador a disposició, amb un monitor que és allà per ajudar en el que calgui. - I com es paga, tot això? - Buscant subvencions. De fet es pot mantenir perquè només s’han de pagar quatre sous i les despeses de manteniment. El local és gratuït, i hi ha molts voluntaris... Si no, seria impossible. - I l’Escola Pia, quina relació hi té? - Hi aporta el local, el padrinatge, i si arribem a final de mes amb números vermells cobreix el que falta... I hi posa l’esperit. L’esperit escolapi és aquest: que l’evangelització passa a través de l’educació. Les bones notícies a la gent li arriben a través de la cultura i l’educació, entesa a tots els nivells. Sant Josep de Calassanç deia que el que és bàsic per poden anar per la vida és saber llegir, escriure i comptar. Doncs això, i ampliant-ho en tot el que es pugui: per exemple, en aquest cas, ensenyant a trobar feina.

directe amb la gent. Asseure’m amb l’assessor del CEPAC a planificar els propers anys em fa mandra. S’ha de fer, i ho faig, però no és el que més m’agrada. El més gratificant és estar amb la gent. - I què et fa patir més? - Els calers! Bé, no, en un nivell més profund el que em fa patir més són els problemes de la gent, quan t’expliquen una situació familiar dramàtica i veus que difícilment aconseguiran sortir-se’n. O els nigerians que ara comencen a arribar totalment despenjats, sense tenir ni idea de què fer. Però també hi ha l’altre patiment més pràctic, que és el fet de tenir una entitat molt fràgil i petita, i que econòmicament costa de tirar-la endavant. - Anem més enllà. Tu, per què ets escolapi? - La resposta real és molt simple: perquè quan era petit anava als escolapis i m’agradava el que feia un escolapi concret que hi havia en aquella escola, i que per cert encara és viu. Més a fons, he de dir que de l’Escola Pia m’agraden sobretot dues coses, que són les que en moments de dificultat m’han ajudat a tirar endavant. Una és el tema de l’educació. Jo n’estic molt convençut. Si hi ha d’haver un canvi social de més humanització, ha de passar

Les bones notícies a la gent li arriben a través de la cultura i l’educació, entesa a tots els nivells. Aquest és l’esperit de l’Escola Pia. Però l’Escola Pia no és la titular de Servei Solidari. Som una entitat civil, com ho és també una altra entitat com el Setem, nascuda d’aquí mateix. En totes dues l’esperit és aquest: l’educació en tots els seus aspectes. - Què t’agrada més, de tot això que fas? - Indubtablement, el contacte

per aquí, per l’acció educativa entesa en sentit ampli. I la segona cosa que m’agrada molt, almenys de l’Escola Pia de Catalunya, és aquest esperit molt lliure que té. És una institució molt poc encarcarada, capaç d’adaptar-se, de no estranyarse de res. Potser això ve del fet de tractar canalla, que t’hi

has d’adaptar i et fa mantenir-te dúctil. Són dues opcions que m’agraden i em fan sentir de gust. Cosa que no treu que en la realitat no tot són flors i violes, com en cap lloc. Però això no té importància. - Ens trobem enmig d’un gran embolic en el tema escolar. Què en penses? - En el nostre cas, no es pot oblidar que l’Escola Pia fa més de quatre-cents anys que es va inventar, quan cap estat no tenia escola pública. La primera escola pública va ser l’Escola Pia, perquè era oberta a tothom. I a Catalunya, concretament, totes les escoles que els escolapis van anar fundant va ser en conveni amb els ajuntaments. Vull dir que no eren escoles parroquials, ni eclesiàstiques, sinó municipals. La propietat no era de l’ajuntament, però sempre hi havia una fórmula que deia que l’ajuntamernt encarregava a l’Escola Pia l’ensenyament públic a tota la gent que hi volgués anar. - Però tot ha canviat molt. - Tot va canviar amb la Llei Moyano, fa cent cinquanta anys, que va instituir les escoles públiques de l’estat, i totes les altres escoles van haver de seguir el programa oficial que l’estat presentava. I després, ja durant el segle XX, el tema s’ha anat polititzant enormement, cosa que és molt lamentable. - Què en penses de les protestes i manifestacions contra la llei d’ensenyament que hem viscut darrerament? - És molt curiós, perquè els qui més criden són els bisbes, que no han treballat mai a cap escola ni sovint en saben res. Els religiosos que hi treballem, a Catalunya, hem deixat molt clar que no tenim cap ganes de tenir cap enfrontament. A nivell espanyol hi ha la FERE, però aquí vam crear una altra

13


plataforma, el Secretariat de l’Escola Cristiana. I és que la línia de la FERE, tot i que no és tan bèstia com la del PP o dels bisbes, Déu n’hi do. Aquí, l’escola concertada té molt més pes que a la resta d’Espanya, i té una tradició més dialogant, no tan separada de la societat civil. No ens hi sentim en absolut representats, amb això que fan a Madrid. Nosaltres continuem la nostra tradició de bona relació amb el govern que hi hagi. La nostra feina és la nostra feina, i busquem les millors condicions per fer-la. A Espanya estan tots infiltrats de PP. - Però, segons tu, on és el problema?

14

- Al darrere de tot plegat hi ha un greu problema econòmic. L’escola concertada no rep el cost real de la plaça escolar: l’administració en paga poc més de la meitat. I és clar, aleshores cal buscar altres mitjans de finançament, perquè si no és impossible de mantenir. I és que no hi ha prou diners destinats a educació, i això obliga les escoles concertades a espavilarse. Però cap polític, sigui del color que sigui, acceptarà de reconèixer públicament aquest fet. I mentre això no es resolgui, la situació continuarà essent complicadíssima. I això s’agreuja amb el tema dels immigrants. Quan una escola concertada està situada en un lloc amb molta immigració, com és el cas d’algunes escoles nostres, com que aquests immigrants no poden pagar res per cobrir el que l’administració no paga, acabem pagant-ho nosaltres de la nostra butxaca. I això, tot i que ho fem amb molt de gust, de fet és terriblement injust, i no sé quant de temps podrem mantenir-ho. I per això, quan es diu que l’escola concertada evita els immigrants, he de dir que, almenys en el que jo conec, el que passa és que o bé l’escola

està situada en barris on no hi ha immigrants, o bé, també, que en determinats casos fa por tenir-ne gaires perquè les despeses són inassumibles.

tontament. I els bisbes encara no ho veuen, i això és el pitjor. - Acabem. En el món d’avui, segons tu, quina és l’aportació

En el tema de l’ensenyament, els qui més criden són els bisbes, que no han treballat mai a cap escola ni sovint en saben res. Els religiosos que hi treballem, a Catalunya, hem deixat molt clar que no tenim cap ganes de tenir cap enfrontament. El que em sap més greu de tot això és que sempre es va amb mitges veritats, i mai no s’explica tot el que passa, que seria l’única manera de buscar-hi solució. - I la classe de religió? - En un cert moment, cap a finals dels anys setanta, es va intentar fer un programa de religió a l’escola que era plural, molt respectuós, pensat perquè tothom conegués el fet religiós, les seves implicacions, les respostes que té... Els textos estaven ja preparats per anar a la imprenta, i aleshores a no sé qui se li va ocórrer demanar el “nihil obstat” al bisbat. I els bisbes, no sé si els catalans o els espanyols, ho van aturar. Va ser una badada històrica. Si hagués tirat endavant, hauria estat oli en un llum. Perquè ara, si cada religió ha de dedicar-se a defensar el seu espai dintre l’escola, serà una inesgotable font de divisions. Nosaltres, ara, a les nostres escoles, i també en algunes d’altres congregacions, tornem a treballar amb aquesta hipòtesi de fer una presentació plural del fet religiós i les seves diverses implicacions i manifestacions. Fem els textos nosaltres, i això és el que ensenyem, sense cap pretensió de fer catequesi. I si algú s’enfada, que s’enfadi. Però no sé si arribem a temps, perquè els nois d’ara no estan a zero, sinó sota zero, en cultura religiosa. Hem perdut trenta anys

que hem de fer els cristians? - Hauríem de ser agents de reconciliació, com a primera cosa. I ferment. En una pàgina que a mi em va agradar molt, la Marguerita Yourcenar diu, parlant dels símpomes de decadència de l’imperi romà, que no eren símptomes de pobresa o debilitat, sinó símptomes de tenir molt, d’un cert barroquisme de les coses. L’excés és un símptoma que allò s’està corrompent. Doncs nosaltres igual. La nostra societat en té molts, de símptomes d’aquests. Per exemple, que quan puges a l’autobús a l’estiu t’has d’abrigar per excés d’aire condicionat. És com un símptoma que les coses no rutllen, no són racionals. I a això s’hi afegeix la gran mobilitat, l’arribada de gent de molts altres llocs, que mostra que estem en el gresol d’una nova cultura. Als romans també els va passar, amb l’arribada dels bàrbars, i aleshores els cristians, com Benet i els monjos, van fer un paper humanitzador. Doncs m’agradaria que l’Església fes ara una cosa així, sense necessitat de reivindicar que el cristianisme surti a la constitució europea... I com a escolapi, he de dir, és clar, que el tema de l’educació va molt lligat a tot això.


Puntades

PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES

P

ER A UN CONSENS SOCIAL SOBRE LES MIGRACIONS. La Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CEAR) i Càritas Diocesana de Barcelona han posat damunt la taula la proposta d’iniciar un procés de consens entre entitats socials i administracions públiques al voltant del tema de la immigració. Han elaborat com a punt de partida un document de 80 planes, que podeu trobar a Internet, on s’aborda de manera ordenada i sistemàtica els temes d’habitatge, salut, economia i treball, educació i cultura, exclusió social i serveis socials, interculturalitat i religió, participació política i ciutadania i migracions i codesenvolupament. En tots els temes hi ha una breu descripció de la realitat i unes quantes propostes concretes i realistes de millora. L’experiència d’aquestes entitats impulsores i el coneixement de primera mà de la realitat de la immigració fa especialment interessant un document encara obert a la participació d’entitats i de persones. El procés s’anirà concretant en tallers i jornades, i, òbviament, la finalitat del treball no és pas millorar el document, sinó aconseguir fer operatives les seves propostes per la via del consens i de mesures polítiques. Per participar-hi cal posarse en contacte amb consenssocial@caritasbcn. org. Mercè Solé

T

ABÚS DE LA TRANSICIÓ. Aquestes darreres setmanes a la premsa de l’Estat (des de La Razón i ABC fins a El País) es parla amb tota naturalitat (com no pot ser d’altra manera) de noves edicions de diccionaris i gramàtiques que tenen en compte totes les terres de parla castellana d’Europa i d’Amèrica; és imprescindible per estar al dia, per mantenir una llengua viva, variada, però sense fragmentar-la. Pel que fa a la llengua catalana, encara som ben lluny d’aquesta naturalitat i la llengua va vivint calcada cada cop més del castellà en cada territori i sense una interrelació normalitzada entre tot l’espai lingüístic comú. De la transició ençà no s’ha avançat en aquest camp o s’ha avançat ben poc, l’ombra destructora de la llengua (element fonamental d’una cultura) continua planant: un nou estatut no es pot plantejar amb tota naturalitat que la llengua no és solament

principatina i que s’ha de normalitzar alhora i entre tots en tots els territoris. Josep Pascual

U

N ESTUDI DE LA UNIVERSITAT DE COMILLAS. Voluntat, voluntat, voluntat... Se’ns ha dit prou que actualment els humans tenim els mitjans i els aliments perquè ningú no s’hagués de morir de gana, però no hi ha manera. Hi ha un munt d’interessos que passen per damunt de la voluntat de resoldre el problema. En això m’ha fet pensar l’informe que ha començat a divulgar Greenpeace resultat de l’estudi que va encarregar a l’Intituto de Investigaciones Tecnológicas de la Universidad Pontificia de Comillas: Renovables 2050. Un informe sobre las energías renovables en la España peninsular, informe que podeu consultar per Internet. Tenim la possibilitat, si ens hi posem seriosament, de disposar progressivament d’unes energies renovables i anar prescindint de l’energia d’origen fòssil i nuclear. Però en coses com aquestes, en què ens hi juguem tant, continuem estant a mercè d’interessos de grans capitals i mercats, de poders que controlen l’energia atòmica i el petroli amb tot el que se’n deriva. Divulguem que els mitjans hi són, reclamem cada dia més que es facin servir en benefici de la majoria de la humanitat. Josep Pascual

P

ER PENSAR-HI... L’altre dia vaig entrar a una església de l’Eixample barceloní, un bonic monument restaurant recentment gràcies a una fundació privada. En el jardí del claustre, molt bonic i ben cuidat, hi estaven treballant tres jardiners. A la paret lateral, un rètol ben gran: “Els costos de mantenir aquestes dependències parroquials són de 2 �/minut de les hores que resta obert el temple”. A sota, detallava que aquestes despeses eren per a pagar el sous dels empleats, despeses de manteniment (aigua, llum, gas), serveis de catequesi i formació i assistència social (Càritas parroquial). Feia una crida a la responsabilitat econòmica compartida, tot assenyalant la necessitat de l’autofinançament. Em resultà contradictòriament xocant puix d’una banda era un gest de transparència econòmica i

15


de conscienciació però de l’altra em semblava una “passada”. De seguida vaig pensar en els 2.200 milions de persones que han de passar amb 2 euros al dia... i la meitat (1.100 milions) que ho han de fer amb 1 euro al dia... Defugint demagògies fàcils però em va semblar que alguna cosa no acaba d’anar dins la comunitat cristiana. Per pensar-hi... Jesús Lanao

L

ES UNGLES D’EN PERE. En Pere, que acaba de fer cinquanta anys, s’ha pintat les ungles d’un color vermell escandalós. I com que jo sóc una persona molt discreta, m’he guardat prou de donar-me’n per assabentada. Com que jo no li deia res, va acabar confessant per pròpia iniciativa: es pinta les ungles per provocar. Quan la gent li pregunta per què ho ha fet o li fa escarafalls, contesta responent que la fam en el món és molt més escandalosa i que, curiosament, provoca molta menys reacció entre nosaltres. I aleshores és el moment de deixar anar tots els arguments per lluitar contra la fam. He de reconéixer la meva admiració per aquest mètode tan poc convencional. Mercè Solé

P EL RETALL

16

RIORITATS DETV3. El 19 de novembre passat va morir el pare Ireneu Segarra, director durant quaranta-quatre anys de l’Escolania de Montserrat, l’escola de música en actiu més antiga, crec, d’Europa. A l’antiguitat s’hi uneix en aquest cas la innegable qualitat d’una institució que, a més, es troba al rovell de l’ou de Catalunya i s’hi uneix igualment l’àmplia difusió que ha tingut el mètode de padagogia musical del pare Ireneu. Vaig estar esperant la notícia a TV3 sense cap èxit. No vaig aconseguir veure’n cap informació ni cap ressenya al telenotícies. Potser sí que ho van dir, però en

qualsevol cas la notícia no va tenir cap mena de ressò i més si la comparem amb la darrera gesta d’en Dani Pedrosa o amb tots els comentaris de tots els jugadors del Barça que ens són servits puntualment dia a dia a cada edició informativa. Potser el pare Ireneu no prenia Cola-Cao. Potser els prop de vuit-cents anys de l’Escolania no són comparables als cent i escaig del Barça. Potser la música que no sigui del Gerard Quintana i de la Beth no té gaire valor o importància. Tant de soroll amb l’Estatut i sembla que no hi ha cap interès a parlar de coses que no siguin clarament mediàtiques i comercials. Quina Catalunya és aquesta? La “mediacitat” de la gent es veu que és el veritable criteri. I així personatges com Jaime Peñafiel o la suposada amant d’Arafat es passegen pel club de l’Albert Om. I, posats a repetir sèries ja emeses, no s’opta pels Borja o per la història de les sufragistes angleses sinó per emetre de nou El cor de la ciutat al canal de televisió digital.Una pena. Mercè Solé

L

A POR D’ANAR A MISSA. Jo intento anar a missa cada diumenge. Crec que és la trobada cristiana bàsica i que val la pena participar-hi, i miro de fer-ho. Però a vegades em fa mal. El diumenge 13 de novembre l’evangeli que es llegia era el dels talents, i la parròquia on vaig anar era una parròquia normal, de les que procuren fer les coses bé. Però el capellà que va sortir a celebrar, per explicar-nos que cadascú ha de fer servir els seus talents, ens va dir que un soldat no ha de pretendre predicar l’evangeli, sinó que els talents que ha de fer rendir són els de defensar la pàtria amb el fusell... En fi. A mi aquella missa se’m va posar malament. I de fet ja fa temps que em passa: com que hi ha pocs capellans i han d’atendre molts llocs, mai no saps qui et trobaràs i un acaba anant a missa amb por. A L’Agulla passada la Marta Loire plantejava una situació semblant. No haurien de fer-hi alguna cosa, els responsables de l’Església? Josep Lligadas

Todo necio confunde valor y precio. Antonio Machado

L'Agulla, 047  
Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you