38
DIVENDRES, 13 DE DESEMBRE DEL 2013
cultura
CULTURA
ELS FILMS MÉS NOMINATS ALS GLOBUS D’OR
7
‘12 ANYS D’ESCLAVITUD’ Drama, actor (C. Ejiofor), actriu secundària, actor secundari (M. Fassbender), direcció, guió i música.
“A Hollywood l’esclavitud encara és tabú”
7
ara
‘LA GRAN ESTAFA AMERICANA’ Comèdia, actor (C. Bale), actriu (J. Lawrence), actor i actriu secundaris, direcció (D. O. Russell) i guió.
Steve McQueen dirigeix ‘12 anys d’esclavitud’, la gran favorita a l’Oscar 12 anys d’esclavitud és més que una lliçó d’història. El director de Shame, Steve McQueen, hi aborda de manera directa l’esclavitud a partir d’una història real. El film, nominat a set Globus d’Or, apunta a l’Oscar. PAULA ARANTZAZU RUIZ MADRID. Steve McQueen (Londres,
1969) no és un nouvingut al cinema, però amb 12 anys d’esclavitud, el seu tercer llargmetratge, ha acabat d’aterrar en aquest món de manera rotunda. I no només perquè és un tipus imponent, seriós i de paraules precises, sinó perquè els seus treballs no han deixat de moment a ningú indiferent. Videoartista d’èxit (va guanyar el prestigiós premi Turner el 1999), en el terreny cinematogràfic ha abordat la tràgica vaga de fam de Bobby Sands i nou terroristes més de l’IRA a Hunger i l’addicció al sexe d’un novaiorquès solitari a Shame. Ara s’atreveix amb el sempre espinós tema de l’esclavitud als Estats Units a 12 anys d’esclavitud, basat en l’autobiografia de Solomon Northup, un home negre lliure raptat i traslladat
al sud com a esclau. Es tracta d’una pel·lícula ferma, solemne i dolorosa, amb un repartiment d’estrelles com Michael Fassbender, Brad Pitt i Chiwetel Ejiofor, i és la gran favorita en la cursa dels Oscars. McQueen sap que als Estats Units l’esclavitud és un tema delicat, que encara provoca vergonya, però no té por a defensar amb passió la feina feta. ¿És la vergonya, la raó per la qual no s’ha tractat fins ara l’esclavitud d’una manera tan directa com en la seva pel·lícula? “Hi ha un tabú als Estats Units i a Hollywood sobre la qüestió. I, en efecte, és per la vergonya que encara senten per aquest tema. Lògicament es tracta d’un episodi molt violentdelahistòria:vancrearunsistemaindustrialdetreballesclau que es va sostenir durant 400 anys i és el que més temps ha perduratenelpaís.Alagentnoliagradadetenir-se en aquest període de la història i ignora el tema”. Amb tot, el cineasta subratlla que 12 anys d’esclavitud no vol cenyir-se a ser “una lliçó d’història”, ja que, finalment, vol posar damunt la taula l’horror de l’esclavitud, però també els seus efectes en el nostre present: 02
‘Django’ Per McQueen, Tarantino “passa de puntetes” pel tema de l’esclavitud Ídol “No sé què us passa en aquest país amb Fassbender!”, diu McQueen “Els problemes educatius de la societat, les famílies monoparentals, la pobresa que sofreix la comunitat afroamericana, totes aquestes coses no han aparegut del no-res”. L’efecte Obama
12 anys d’esclavitud podria veure’s com l’últim episodi que revisa aquest període històric en el cinema contemporani. Molts crítics han vist en films com el Lincoln de Steven Spielberg i el Django desencadenat de Quentin Tarantino –i fins i tot El majordom de Lee Daniels– una relectura del passat amb la qual fer justícia a les víctimes. Però McQueen no ho té tan clar: “Ni Lincoln ni Django aborden el tema de l’esclavitud. Lincoln directament no el toca i Django parla de la venjança, és un spaghetti western al sud dels Estats Units que passa de puntetes per l’assumpte de l’esclavitud”, afirma, taxatiu. Sí que està d’acord, no obstant, que algunes coses comencen a canviar en aquesta
qüestió: “La gent avui dia es presta més a revisar la història. I no hem de subestimar l’efecte Obama a Hollywood”, conclou. McQueen va arribar a l’autobiografia de Northup gràcies a la seva dona, historiadora de professió. Ella va aconsellar-li que acudís a les fonts originals per trobar un relat que inspirés la pel·lícula sobre l’esclavitud que li rondava pel cap. “Cadascuna de les pàgines del text de Northup va ser una revelació”, confessa McQueen. “Pensava que coneixia el drama de l’esclavitud, però llegint el llibre em vaig adonar que no era així –continua–. Aquesta autobiografia és l’equivalent al diari d’Ana Frank, però escrit als Estats Units 97 anys abans. Quan el llegia em sentia trist i enfadat amb mi mateix. Com era possible que no el conegués? Però em vaig adonar que ningú del meu entorn coneixia la seva existència. Va ser llavors quan portar-ho a la pantalla es va convertir en la meva passió”.