Page 1

Grà cies, t’estimo i ho sento

Maria Riera Roig


Grà cies, t’estimo i ho sento Maria Riera Roig


© Maria Riera Roig Edita:

ISBN: 978-84-15933-40-3 Reservats tots els drets. Cap part d’aquesta publicació com tampoc del seu contingut pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa en cap format sense permís previ i per escrit de l’autor.


Al meu avi Vicenç, siguis on siguis sé que ets feliç. T’estimo avi.


Sempre que et costi caminar no miris el motiu que et fa anar m茅s a poc a poc, sin贸 aquell pel qual continues caminant.

Maria Riera


Pròleg

Una novel·la, qui ho hauria dit? La veritat és que això d’escriure quelcom personal és una idea que vaig tenir fa un temps. Volia expressar tot el que portava a dins guardat. Em sentia impotent al no poder compartir amb ningú els meus sentiments i emocions vers la separació dels meus pares. Fins que un dia algú va tenir el valor de sorprendre’m amb un llarg interrogatori sobre aquell fet. Després de ben bé una hora parlant vaig descobrir que era un tema que havia amagat des dels vuit anys dins meu, i això no era bo. Quan se’m proposà el tema del treball de recerca vaig estar dubtant, però finalment amb els ànims de tota la meva família, amics i professors vaig decidir posar tinta als meus sentiments. I ara ho agraeixo. Aquesta novel·la és molt important per a mi ja que és la primera, però no la última. Amb aquesta història he volgut compartir, també, el meu gust per la música. I aquesta és la raó per la qual cada capítol va encapçalat amb el nom d’una cançó. Una cançó que em va inspirar a l’hora d’escriure’l. Així que vaig començar a escoltar un munt de cançons. Unes de tristes, d’altres alegres... La veritat és que hi ha cançons per a cada moment. Un dels meus objectius amb aquest llibre és que el lector pugui ficar-s’hi amb tots els sentits. Així que et proposaré una idea. Per què no escoltes tal i com ho vaig fer jo a l’escriure, la cançó proposada al principi de cada capítol? Em sembla una cosa tan innovadora com interessant. Així que no t’entretindré més, et deixo en mans de la meva obra, Gràcies, T’estimo i Ho sento.


Summer Paradise – Simple Plan

Agafo la tovallola i m’eixugo els peus, em trec la sorra i entro a casa. Ha arribat aquell dia que durant tot l’estiu veia tan llunyà, ha arribat el dia de la recollida. Entro a casa i ja veig com la mare passa l’escombra i comença a deixar-ho tot en ordre. La saludo i pujo les escales cap a la meva habitació. Obro la porta i se’m ve el món a sobre, ja està tot recollit. No vull, no vull anar-me’n d’aquest paradís, m’hi quedaria tota la vida. M’estiro per última vegada al meu llit i em poso els auriculars, escolto aquella cançó que ha estat sonant durant tot l’estiu i començo a recordar tots els moments viscuts en aquest mes d’agost. Miro al sostre. Em quedo observant tots els detalls d’aquella habitació que ha acollit tantes emocions, tantes sensacions, tants moments... No puc evitar-ho i una llàgrima comença a recórrer tot el meu rostre, tot marcant la meva silueta. Per què no podem aturar el temps? Donaria el que fos amb tal d’aconseguir que fos estiu durant els 365 dies de l’any. S’acaba la cançó just en el moment que la mare entra a l’habitació i diu que l’ajudi a carregar el cotxe. –Ara vaig – li dic. Recullo tots els trastos i baixo les escales arrossegant la maleta. Vaig carregant els paquets un a un, vuit en total. Quan he acabat pujo al cotxe i espero que arribin la Clàudia i la mare. El pare ja ha baixat fa dos dies per motius de feina. No vull fer-me gran, no m’imagino part del mes d’agost treballant a Barcelona. Quan ja estem totes al cotxe la mare posa primera i sortim del pàrquing. A mida que anem avançant cap al poble no puc aguantar-me


i miro enrere. Veig la casa, la finestra de la meva habitació, la del lavabo, el jardí... fins que girem en una cantonada i la casa desapareix. L’hora sencera que dura el viatge la passem en silenci escoltant Adèle, una música molt apropiada per l’ocasió i, de nou, unes llàgrimes mullen el meu rostre. Però en aquest moment m’adono que no sóc l’única. La Clàudia, la meva germana, també està passant pel mateix que jo, o almenys això és el que sembla. Ens mirem i comencem a riure, però sense dir cap paraula. Amb una simple mirada ja ens ho diem tot. Giro la cara una altra vegada cap a la finestra i començo a fixar la vista al paisatge i, al darrera d’aquelles muntanyes puc observar la posta de sol. Sembla que avui tot s’hagi posat en un to melancòlic expressament. O potser només des del meu punt de vista, qui sap. Després de tres quarts d’hora de carreteres sense final veig les rondes, el tanatori, els Escolapis i finalment el Tibidabo allà a dalt, presidint la ciutat. Arribem a la rotonda, girem a l’esquerra i ens endinsem a Sarrià. Feia ja dies que no veia el meu barri. Parem al semàfor de la plaça de l’església i veig la creu que veia diàriament des de la meva classe. La veritat és que m’agrada el meu barri però no puc parar de pensar i de comparar-ho tot amb S’Agaró. Continua el viatge i finalment arribem a casa. I després de vint minuts carregant paquets des del pàrquing fins a la porta de casa podem entrar. Apago l’alarma i tot està en silenci, tal i com vam deixar-ho aquell dia 31 de juliol quan vam marxar. Per un moment em quedo pensant i m’estranya tot aquest silenci i foscor. –On és el pare? – pregunto. –Les coses a la feina sembla que s’han complicat i ha passat aquests dies a Madrid amb el seu soci. – em contesta la mare.


–Quan tornarà? – m’interesso. –M’ha dit que si tot va bé i acaba d’arreglar uns assumptes importants avui a la matinada ja estarà aquí. En dir-me això penso que ja no cal trucar-li, demà quan em desperti esmorzaré amb ell i ens posarem al dia de tot, més val que ara no el molesti. Pel que sembla està enfeinat. Espero que li vagi tot bé. És hora d’entrar al meu refugi, la meva habitació. Allà m’espera el Romi, el meu canari, l’he trobat a faltar però no ha canviat gens, està com sempre. Em dóna la benvinguda xiulant com sempre i jo, cansada, m’estiro al llit després d’haver-me descordat sense esma les sabates. Avui és diumenge i encara que no sigui a S’Agaró vull aprofitar els meus últims tres dies que encara em queden d’estiu. El dimecres ja començo la universitat i abans de fer un pas tan gran en la meva vida vull gaudir com una nena petita ja que d’aquí poc tot això se m’haurà acabat, això de la universitat sembla una cosa d’adults. Com cada diumenge des de fa ja més d’un any agafo la moto i en vint minuts arribo al meu racó secret, a la Barceloneta, davant del mar. Es nota que encara és agost, doncs són les vuit de la tarda i encara hi ha banyistes i inclús surfistes agafant les últimes onades del mes. M’assec a la sorra freda i humida, trec la meva llibreta i la meva ploma, aquella que em va regalar el pare fa poc més d’un mes pel meu aniversari i començo a escriure. Avui és 31 d’agost, l’últim dia del mes i per a mi gairebé també de l’estiu. No puc, no vull tornar a començar. No t’imagines tot el que


hem fet aquest estiu, ha estat genial, per això em fa tanta mandra començar de nou. No vull fer-me gran, em quedaria tota la vida així però sé que la vida és un cicle que ni tu ni jo podem aturar. Tinc tanta por de començar...estic molt nerviosa. I si no m’agrada? Potser la meva idea ha estat molt precipitada però he estudiat tant que crec que em mereixo la plaça que m’han ofert a la universitat. Potser descobreixo el que realment m’agrada i deixo de pensar en la plena diversió de l’estiu però de moment em sembla impossible. Ara em queden tres dies abans no comenci i penso aprofitar-los al màxim, tu ja saps com sóc, quan tinc poc temps sóc capaç de fer mil i una coses a la vegada. M’agraden els dies que no paro ni un minut. T’aniré explicant tot el que vagi passant. Vull que m’aconsellis, que m’ajudis en el meu dia a dia, i encara més ara que és el començament d’una nova etapa i potser inclús d’una nova vida. Trobo a faltar l’estiu i et trobo a faltar. T’estimo, Fins diumenge.


All good things come to an end – Nelly Furtado

Em calço les xancletes i agafo el cabàs de palla. El carrego amb tot el que necessitaré, hi poso les ulleres de sol, la crema, els sudokus, la tovallola i, finalment, el tub i les ulleres de busseig. He quedat davant de la gelateria del passeig a les onze i si no m’afanyo faré tard. Agafo les claus i surto de casa caminant lentament pels carrers estrets que em porten fins al passeig. Quan estic a cent metres ja la veig allà plantada, ella com sempre tan puntual. Va carregada amb el mateix cabàs que jo, el que ens va portar la mare l’any passat de Marrakech. Ens saludem i, caminant amb el soroll de les xancletes de fons, arribem a la platja i comencem a buscar lloc, encara que a aquestes èpoques de l’any és gairebé impossible trobar-ne un. La Clàudia, que té una mica més de vista que jo troba un lloc tranquil a prop de les roques i ens instal·lem allà. Fa una calor insuportable així que ens traiem la roba i correm cap a l’aigua freda. La Clàudia m’empeny i fa submergir-me tota sencera amb el cabell inclòs. Com ella ja sap, això és el que més odio que em facin però bé, és estiu i no puc permetre’m perdre el temps enfadant-me. La Clàudia veu la cara que poso i riu. Conseqüentment jo també em poso a riure, una d’aquelles situacions que tant es repeteixen al llarg del dia. Decidim fer una cursa fins la plataforma i guanya ella, no m’estranya. Quina ràbia! Sempre se li han donat bé els esports...sembla que tinc la germana perfecta. Ens quedem una estona xerrant i rient a la plataforma i quan ens cansem tornem a les tovalloles. M’estiro a prendre el sol, tanco els ulls i és ara


quan m’emporto el gran disgust. Obro els ulls i veig la meva habitació de Barcelona. Tot havia estat un d’aquells meravellosos somnis dels quals no voldries despertar mai. Tanco de nou els ulls intentant tornar a aquella platja de S’Agaró. De vegades em funciona però malauradament avui no ha estat possible. No hi ha manera de treure’m del cap aquest fantàstic estiu. Però ja és dilluns i com cada any els dos últims dies d’estiu mereixen ser aprofitats al màxim. El vol del pare s’ha retardat i arriba a l’hora de dinar. Penso que puc anar a veure l’àvia, fa un mes que no la veig. Així que em calço i surto de casa. Avui fa un dia agradable i decideixo anar a peu, a fi de comptes casa l’àvia està aquí mateix. Em rep amb un banquet que per a ella només serà l’esmorzar. Tanmateix per a mi significarà no menjar res més en tot el dia. Hi ha brioixos de pernil dolç, xapates de pernil salat, croissants petits amb sobrassada i un assortiment de Donuts d’aquella casa de la cantonada que són de tots els colors que un pugui imaginar. I per si no era poc em prepara un suc de taronja d’un litre. Després xerrem durant quasi bé dues hores, m’explica la seva estada a Peñíscola anant a la platja, visitant el castell i fent vida amb els veïns valencianets. Me la miro atentament, m’agrada el seu somriure, la seva cara de felicitat inclús estant ella sola. L’admiro. * * *


En un obrir i tancar d’ulls miro el rellotge i ja són les nou de la nit. M’estiro al llit, cansada de tota l’activitat d’aquests dos dies. Els meus últims moments d’estiu han estat molt atabalats però divertits al mateix temps. El mateix dilluns per la tarda vaig anar a aprofitar la piscina de casa els tiets, a fer l’últim bany de l’estiu. Per la nit vaig retrobar-me amb la colla de l’escola i l’endemà vaig estar fent encàrrecs amb la mare, comprant l’uniforme i els llibres de la meva germana, anant a omplir els últims fulls que em quedaven de la inscripció etc... En fi, totes aquestes coses que un fa un dia abans de començar la rutina havent tingut tot el mes de juny i juliol per fer-ho. Com diria la meva mare: «Sempre ho deixeu tot per a última hora». Recordo tot el que he estat fent durant aquests dos mesos i la veritat és que no he perdut el temps, n’estic molt orgullosa. Vaig acabar la selectivitat i em va quedar mig mes de juny lliure. En aquests quinze dies vaig estar a Eivissa, Barcelona i Menorca amb les amigues. El juliol també va ser mogut. Vaig passar una setmana amb l’àvia a Peñíscola, una a Portugal amb la família i la resta intentant treure’m el carnet de conduir, que ara, per fi, ja el tinc. I només em queda parlar del mes d’agost que es pot resumir en una paraula, un destí, S’Agaró. En fi, un estiu perfecte. Però res no dura per sempre i sembla que ara ja sí, després de tres dies intentant aconseguir tornar enrere, s’ha acabat l’estiu. * * * Set del matí. Feia tant que no em llevava a aquestes hores... Tot sembla tan estrany que m’he de pessigar per fer-me a la idea


que el que estic vivint no és un somni. Avui dia tres de setembre començo la universitat. Només aixecar-me vaig al lavabo, prenc la meva dutxa matinera amb la llista de reproducció de fons que transforma els matins en una cosa més agradable. Jo sóc partidària que la música ha d’estar per tot arreu, fins i tot a la dutxa, sí. Al sortir m’hidrato bé les cames, una de les coses que més em relaxen en aquest món. Quina roba em poso? Després d’estar remenant i provantme quasi tot l’armari trobo el conjunt perfecte per a primer dia d’universitat. Un conjunt que no em fa semblar ni molt llesta, ni molt ximple ni molt rude, allò que diu la meva mare que tant a ella com a mi és el que ens queda millor: uns texans ben apretadets, camisa blanca i jersei gris de pico. Als peus els zuecos que tant he portat durant tot l’estiu. Ara ja tinc el conjunt, però potser que ordeni una mica la roba –penso–. El meu llit sembla un cistell ple de roba tota remenada en un dia de rebaixes. Per fi surto de casa amb el meu conjunt, perfum i la bossa amb tot el que necessito el primer dia. Porto una carpeta, molts folis en blanc, el meu estoig, un entrepà per a la pausa del matí i la meva cartera amb tot el que podrien demanar me, el document d’identitat i la targeta d’autobús. El mòbil al pantaló i per últim, allò que no falla mai quan he de caminar, anar en metro, autobús o el que sigui, els meus auriculars. Encara no sé ben bé com anar. Més que res, quin camí serà més curt, per això decideixo agafar l’autobús. Pel que m’han dit s’arriba força bé. Després de 40 minuts de ruta aproximadament em trobo davant del que serà, en principi, durant 4 anys, la meva segona casa, la meva universitat. En aquests casos em plantejo el fet


que no conec la meva ciutat com m’agradaria, doncs mai havia estat per aquests carrers tan macos del centre de Barcelona. Des d’on em trobo tinc la platja força a prop i un parc excel·lent a menys de dos minuts per descansar i fer l’últim repàs abans d’un examen. El parc de la Ciutadella. Només veure’l sé que aquests anys descobriré el que fins ara era desconegut de la ciutat per a mi. Penso en totes les hores que passaré en aquest parc. De moment tot són bones vibracions però arriba l’hora d’entrar dins de la universitat. Estic a la vorera contrària així que creuo pel semàfor i ara sí pujo les escales que em condueixen fins l’entrada d’aquest gran però acollidor edifici. Almenys això és el que em transmet a mi quan el miro des de fora. Quan per fi em trobo dins de la universitat veig una filera de nois i noies davant de les oficines d’informació, que consisteixen en una taula allargada amb dues cadires ocupades per dues noies que semblem bones persones, fan cara de no haver trencat un plat en la seva vida. Demano qui és l’últim i em contesta un xicot alt i prim, així que m’espero darrere d’ell. Començo a observar tot el que m’envolta quan de sobte es gira i comença una conversa que durarà uns quinze minuts. Exactament el temps que passem a la cua. –Ets nova aquí oi? És el teu primer any d’universitat? – em pregunta tot mirant-me amb uns ull que m’hipnotitzen. –Sí, –contesto amb una mica de vergonya– i la veritat és que no sé ben bé com funciona tot això. Com és que ho has sabut? –Ho he notat per la teva curiositat mirant tot el que t’envolta. Ara mateix fa un any exacte que em trobava a la mateixa situació que tu. Em sobtava tota aquesta activitat, gent anant amunt i avall amb cascos, bosses, carpetes i un munt de coses


més. Ara has de dir el teu nom i número de DNI i l’Alícia i la Laia et marcaran conforme estàs inscrita, et donaran el teu horari i podràs assistir a la teva primera classe. El primer dia sempre és així encara que no sigui el teu primer any. –Uau, em sembla tot tan.... –no em surten paraules per expressar el que sento en aquest moment així que em quedo en silenci i torno a donar una ullada a tota la planta. –Fantàstic, potser? –Exacte. Mai havia estat en un lloc d’estudi tan acollidor. –La veritat és que sí, aquesta universitat és nova de no fa gaire i l’han deixada ben maca. Crec que començo a no penedir-me d’haver triat periodisme i no una altre de les tantes carreres entre les que estava dubtant. –Bé, doncs ens veiem per aquí, encantat de conèixer-te. –Igualment i...–tartamudejo– moltes gràcies. –De res dona, sempre s’agraeix que algú et tranquil·litzi el primer dia, ha estat un plaer. Què maco aquest noi. Aquí no em coneix ningú. La gent no em mira d’una forma estranya tot i ser nova ja que aquí gairebé tots els de primer curs som nous. Com bé m’ha dit el xicot alt que per cert, no m’ha dit com es deia, dono el meu nom i el meu número de DNI. Elles em donen l’horari i un mapa de la universitat on hi ha indicades les assignatures que s’imparteixen en cada aula. Em dirigeixo a l’aula 2 on em toca història de la comunicació. Tan sols entrar ja veig gent asseguda ocupant les primeres files però tinc sort i ha quedat un lloc buit a cinquena fila així que podré escoltar bé

Gracies testimo i ho sento  

Maria Riera Roig

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you