CULTURA [Francesc Garriga Barata
na dels records, que vol dir que a partir d’ara només li quedarà el seu record, que és amarg com la llimona.
voluntat de mirar cap al futur, i per fer-ho cal oblidar allò que forma part del passat, potser és una manera de demanar perdó pels errors comesos.
Poema 4: Ombres (2000) si véns, amor, i jo no hi sóc, sobre els fogons, hi trobaràs les restes d’un silenci mal cuinat.
Poema 6: Ragtime (2011) la veritat i la mentida, les dues parts iguals d’un tot que se m’amaga.
després distreu el cos pel meu estudi. la teva llum aclarirà les ombres de totes les mentides que dormiten damunt la meva taula. sabré trobar-t’hi al meu retorn? quan marxis, tanca la porta sense fer soroll. Aquest poema està estructurat en tres estrofes: el primer vers ens fa una petita introducció de quin és el tema del poema, i a partir d’aquí, descobrim que el poema tracta sobre un desamor, un amor que mai ha acabat d’encaixar. En la segona estrofa ens diu que la noia, de la qual ha estat enamorat, és la seva llum, i té l’ esperança que algun dia torni per poder parlar i aclarir les coses; i és per això que diu que les mentides dormiten sobre la seva taula (en els seus poemes), perquè està en un estat d’incertesa i per tant res és segur. I en l’última estrofa explica que si ella torna, aclariran les coses encara que ella després decideixi marxar. Encara que passi això, ja hauran pres una decisió sobre la seva relació i per tant ja no es faran més mal. Per això diu: quan marxis,/ tanca la porta sense fer soroll. El més destacable és la metàfora: Si véns amor, i jo no hi sóc,/ sobre els fogons, hi trobaràs/ les restes d’un silenci mal cuinat/, ja que identifica la seva relació inacabada, la incertesa sobre el futur amorós amb les restes d’un menjar mal cuinat. Poema 5: Ragtime (2011) necessiten el tu per conjugar la vida.
pot ser real sense pronoms el temps? ni tu ni jo ni ell
26_pDS
no som si no estem junts? té cap sentit el jo sense el teu tu sense ell? Per escapar del laberint on la memòria ens té reclosos, només potser un nosaltres podrà cosir paraules i silencis. necessitem els tres pronoms per ser? El Ragtime és una composició normalment pensada per a piano en què una mà fa una melodia i l’altra dibuixa un compàs que no hi té res a veure. A Ragtime, la poesia va despullant-se cada cop més de retòrica i tendint a l’essencialització del llenguatge i fa una mena de gir cap al passat, però no en un sentit elegíac, d’idealització. Aquest passat s’emmiralla constantment en un present difícil i en la incertesa d’un futur que recorden al poeta tot allò que podia haver estat i no ha passat. El poema ens vol transmetre que no podem viure sols, necessitem algú amb qui poder conviure i aprendre a relacionar-nos amb els altres, però sobretot no dependre només d’una persona sinó de la gent que ens envolta. Els pronoms jo, tu i ell representen el món, són la metàfora de la humanitat. I el poeta es pregunta si ell, o sigui els altres, ens fan falta per viure, a diferència del Jo i el Tu. El llenguatge que utilitza és senzill i entenedor i hi trobem una metàfora molt bonica: El laberint on la memòria ens té reclosos, que fa referència al passat. No podem viure del passat, cal tirar endavant amb determinació. Cosir paraules i silencis es refereix a la
fa sol i plou, les veritats pentinen les mentides quan neixen les paraules i miro com s’escorren els silencis per les esquerdes de la veu, i vaig de nord a sud, d’oest a est sense saber com dir-les. qui vol paraules en un món de sords? El tema del qual ens parla el poema és que a la vida sempre hi ha dues opcions per a tot; les nostres decisions poden ser bones o bé dolentes, de vegades es contraposen entre si, per això trobem moltes oposicions com “veritat-mentida”, “sol i plou”, “paraules-silencis”. I les paraules, com diu en l’últim vers, no són del tot necessàries per viure, ja que són metzina; Garriga desconfiava de les paraules perquè mentien, per això despulla la seva poesia al màxim i al final es pregunta si al capdavall necessitem paraules en un món de sords, ja que no ens escoltem els uns als altres, i aquesta és la causa dels grans mals de la humanitat, com en el mite bíblic de Babel. Hi ha versos que ens recorden la cançó infantil /plou i fa sol, les bruixes es pentinen, plou i fa sol, les bruixes porten dol/ en els versos 4 i 5. Poema 7: Tornar és lluny (2012) apago llums i tanco finestrons cada dia més lent, més en silenci. i encara queden per tancar les portes més pesades i els llums més alts
si fos un nen, m’enfilaria als pins. les meves mans baldades,