Publicació Popular de l'Alt Urgell
Número 3. Hivern 2013
El transport públic a l’Alt Urgell, quilòmetres de greuges Com en sortim, d’aquesta comarca?
“EL NunuN”, una nova forma pedagògica
Opinió: El llenguatge de la crisi
Entrevista a Tito Pelàez, director de l’Escola Folk
Editorial
E
El greuge històric del transport
l de l’aïllament del territori és un greuge històric. Des de sempre l’orografia de les nostres contrades ha dificultat les comunicacions no sols cap a la plana i la costa, sinó entre les pròpies valls. El transport i les infraestructures viàries, però, han avançat. Amb mancances destacades, de ben segur, però si més no tenim les nostres dues capitals de referència entre una hora i mitja i dues hores i mitja. Almenys, així ho permetrien les carreteres. Desgraciadament, però, comunicar el Pirineu s’ha fet des d’una òptica centrada en el vehicle privat, tot desatenent el servei públic. Servei que per les necessitats, les voluntats i sobretot les dependències dels pirinencs hauria de ser garantit i assequible. Mentre que la primera premissa s’acompleix en major o menor mesura, la segona és lluny de ser realitat.
+ que 1000 paraules
A causa de la centralització de la majoria de serveis, a la comarca ens trobem agreujats doblement. Una per tenir aquests serveis llunys de casa nostra; l’altra per haver de pagar un transport públic proporcional al quilometratge, fórmula que sempre ens juga en contra. Més lluny i per tant més diners. L’administració hauria de posar barreres perquè els qui vivim en territoris allunyats no paguem doble penyora. Com passa amb tantes altres coses, s’han posat pedaços en forma de tarja multiviatges i l’autoorganització dels pirinencs per satisfer les seves necessitats a través de la cooperació han permès minvar en certa manera aquest greuge. En el temps que corren calen fórmules imaginatives per burlar l’empobriment progressiu, d’acord. Però no perdem de vista que, com tants altres, el del transport és un dret que ha de garantir l’administració. Que no ens el privatitzin, lluitem-lo.
Fotodenúncia
Skate Park de la Seu d’Urgell. La manca de manteniment fa que l’Skate Park del Poliesportiu presenti un estat molt malmès. Les condicions dels equipaments són perilloses i els practicants d’aquest esport es veuen obligats a practicar les seves piruetes en d’altres indrets del municipi. L’Ajuntament, però, els sanciona per fer-ho en l’espai públic. Es troben, de facto, privats de rodar.
Visita’ns a www.palanca.cat Per anunciar-te o contactar envia un mail info@palanca.cat
Ras i curt
Com en sortim, d’aquesta comarca? El transport i les comunicacions: una de les dificultats de viure al Pirineu
gcerdà a la Seu només un combina (amb un decalatge de 6 minuts) amb l’arribada del tren a Puigcerdà. Per la resta trobem que l’autobús surt sempre abans de l’arribada del tren (entre 19 i 46 minuts abans). Per fer el trajecte a l’inrevés la combinació millora mínimament amb una segona combinació més o menys ajustada. Altres opcions Amb tota aquesta informació, doncs, és lògic i evident que sorgeixin reclamacions i solucions de caràcter institucional i de caràcter social. En primer terme la targeta T-10/120, que consisteix en 10 viatges durant 4 mesos a més de la meitat del preu d’un bitllet únic (preu total de targeta 120 €).
Molts usuaris creuen que s’hauria de garantir un preu per servei i no per quilometratge
L
’Alt Urgell, com a terra fronterera, ha estat històricament una comarca de pas. Malgrat tot, és una comarca de muntanya allunyada dels centres neuràlgics del país — que no de la força centrípeta que aquests exerceixen— i el transport i les comunicacions, entre altres reptes socials, són problemàtiques cabdals per al territori. Tant pel que fa a la comunicació intracomarcal com per la connexió amb serveis bàsics com els centres educatius, mèdics, laborals, i altres situats a fora de la comarca, és imprescindible un transport eficaç, assequible i accessible. A dia d’avui, però, l’única manera de desplaçar-se per dins la comarca i cap a l’exterior és el transport per carretera: automòbil particular, taxi o autobús regular, també anomenat cotxe de línia. Com es veurà, el transport públic no és ni eficaç, ni assequible ni accessible. Un monopoli encobert De la llista de possibles transports
citats, només l’autobús regular és de titularitat pública, la gestió de la qual s’atorga a una empresa mitjançant una concessió pública. Actualment, a la comarca de l’Alt Urgell existeixen diverses empreses de transport, però la que gestiona els trajectes principals és ALSA. És l’empresa que es va fusionar amb l’antiga i arxiconeguda Alsina Graells (propietat, entre d’altres, del president del Reial Madrid Flo-
A dia d’avui, l’única manera de desplaçar-se per dins la comarca i a l’exterior és per carretera rentino Pérez) arran de la compra per part d’una multinacional britànica: National Express. És ALSA, per tant, qui gestiona gairebé de manera monopolística el transport públic a l’Alt Urgell i en fixa els preus i freqüències amb el vistiplau de la Generalitat. Preus desproporcionats La concessió dels transports públics per part de la Generalitat a
una empresa privada fa que la lògica mercantil de l’oferta i la demanda i de la maximització dels beneficis s’imposi i els preus absoluts es disparin a causa del gran quilometratge que han d’assumir. És en aquest aspecte, per motius geogràficament evidents, on el greuge a la comarca i als seus habitants s’evidencia més. A un alturgellenc li surt igual de car viatjar de Barcelona a la Seu (181 km) que de Barcelona a València (351 km) o, dit d’una altra manera: viatjar de la Seu a Barcelona és un 100 % més car que de Barcelona a València si es té en compte exclusivament el quilometratge. Sigui com sigui, diverses veus defensen que el preu del quilometratge tampoc hauria de ser una reivindicació màxima pels habitants de les comarques pirinenques. Com ja s’ha dit, l’Alt Urgell és una comarca de muntanya i, com a tal, perifèrica. Per això alguns usuaris creuen que s’hauria de procurar, per part de les administracions públiques, garantir un preu per servei i no per quilòmetre
recorregut. Horaris complicats La freqüència, els horaris i les combinacions amb d’altres transports també és un detall important. Existeixen autobusos diaris la Seu-Barcelona tot i que tres d’aquests coincideixen en el mateix horari amb recorreguts diferents (Ponts, Solsona, Túnel del Cadí). L’altra línia principal, que
A un alturgellenc li surt igual de car viatjar de Barcelona a la Seu que de Barcelona a València comunica la capital de la comarca amb Lleida, té quatre freqüències diàries. Igualment, les línies Oliana-Barcelona i Oliana-Lleida també tenen quatre freqüències. Una de les reclamacions històriques dels ciutadans del nord de la comarca ha estat la combinació entre el tren de la línia Barcelona-Puigcerdà amb el trajecte d’autobús Puigcerdà-La Seu. Dels sis horaris diaris per anar de Pui-
Aquesta targeta s’ha instaurat a la nostra comarca i també a les comarques veïnes dels Pallars, Vall d’Aran, Cerdanya, Berguedà i Solsonès. Tot i l’increment de la venda d’aquest tipus de títol de transport, cal destacar que suposa una despesa inicial de 10 viatges i no soluciona el problema a les persones que fan el viatge de forma esporàdica. A més, la targeta té una vida útil de 120 dies. Per tant, abans de comprar-la s’ha d’estar plenament segur que es gastaran els 10 viatges en un període de temps de 4 mesos, o bé recarregar la targeta amb 5-10 viatges més i així ampliar també el termini. Un factor que no ajuda a la gent que viatja regularment però de forma espaiada en el temps. La resta d’opcions passen per la iniciativa privada. Una solució que fins a l’arribada d’aquest nou títol tenia molt bona acceptació era la flota de taxis privats que fan el trajecte la Seu d’Urgell- Barcelona pel mateix preu del bitllet senzill (28 €). Per altra banda, una altra iniciativa de caràcter social que s’ha engegat gràcies a les noves tecnologies és el grup de Facebook “Compartir cotxe Alt Urgell”. En aquest grup, de forma personal, qualsevol pot publicar en una mena de taulell públic un missatge demanant —els qui no disposen de vehicle— gent que tingui vehicle i es dirigeixi a un lloc concret o bé exposant —els qui sí que disposen de vehicle— on van i quantes places ofereixen per a compartir despeses. Una mostra que els alturgellencs fan bo allò de que on no arriba el cap, hi arriba el cor.
Ras i curt Noves formes pedagògiques a la comarca La comunitat educativa “El NunuN” obre les seves portes
S
ón les vuit del matí i a l’espai educatiu d’Arfa, l’escoleta en famílies NunuN, les educadores preparen l’ambient per a rebre les nenes i les seves famílies. Els queda cinc hores per endavant on el joc, la curiositat i sobretot la voluntat de conèixer aplanen el camí per a aplicar una educació viva, activa, lliure i no restrictiva. La línia filosòfica que es segueix en tots els projectes de la Comunitat Educativa NunuN parteix de la base que l’infant té ganes d’aprendre i que és aquesta motivació la que l’educador ha de guiar i poten-
Es parteix de la base que l’infant té ganes d’aprendre i que això s’ha de potenciar ciar. La tasca però, ha de ser compartida per les famílies. La Sònia, mare de l’Iria que té 3 anys i va a l’escoleta amb famílies, durant el període de gestació ja havia decidit que no rebria una educació convencional. “Quan estava embarassada donava voltes a com educar la meva filla. Va ser llavors quan jo i dues noies més vam decidir engegar el projecte de la comunitat educativa “El Nunun”, explica. Les famílies són les que haurien de decidir quin tipus
d’educació volen per als seus fills i filles. L’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT) recull que a l’Alt Urgell el 82,18% d’infants fins a 6 anys -edat d’escolarització no obligatòria- estan inscrits en centres d’educació infantil públics o privats. En total 867 nens i nenes repartits en 53 centres. Les alternatives educatives s’obren camí
Educació viva, educació activa i educació lliure són els tres pilars fonamentals d’aquesta educació arreu de Catalunya i també a la comarca. La voluntat de potenciar projectes autogestionats i la manca de subvencions en alguns casos porta als pares i mares a prendre la iniciativa. Per això, un grup de famílies i mestres han creat la Comunitat Educativa NunuN, amb una sèrie de projectes per a infants de 0 a 6 anys, dins d’aquesta etapa educativa no obligatòria. Tenint com a referència altres projectes educatius com per exemple, l’escola pública Congrés Indians, la pedagogia Montessori i l’educació viva (CRAEV - Centre de Recerca i Assessorament de l’Educació Viva). L’Alba, explica que a l’escoleta en famílies tenen l’objectiu d’educar als infants seguint tres pilars fonamentals: “educació viva, educació
activa i educació lliure”. És a dir, potenciar l’ús d’una metodologia activa i participativa que permeti “aprendre amb l’experiència i la vivència dels fets i prescindir de l’abstracció. Cada nen té un temps i un ritme en assolir els coneixements. No premiem la rapidesa en assolir un objectiu concret sinó que valorem i reforcem els passos que cada nen fa dia a dia en el seu propi aprenentatge” afirma. El llenguatge esdevé una eina de comunicació clau per a establir confiança en els més petits. Per això des de l’escoleta en famílies s’esforcen per a matisar amb les paraules. “Nosaltres procurem no utilitzar certes expressions com molt bé. Ja que això pot implicar que un altre infant pensi que ha d’actuar d’una determinada manera per agradar a l’adult i nosaltres no busquem que ho faci per agradar-nos, sinó perquè ell vol. No tenim un objectiu homogeneïtzador al que s’hagi d’arribar quan abans millor”. L’ús d’aquesta metodologia dialogant va acompanyada d’una
El llenguatge esdevé una eina de comunicació clau per establir confiança en els més petits postura corporal concreta. Parlar a l’infant des de la mateixa alçada, en un to de veu baix facilita la
comprensió i li transmet l’absència de jerarquia sense prescindir de la figura d’autoritat, imprescindible, de l’adult que el guia. Si es comprèn l’educació com la base ideològica de com configurem una societat, els òrgans de poder al llarg de la història han dominat aquest element clau per incidir en les persones i el seu comportament. Des de l’església fins als mandataris actuals, amb l’aprovació de lleis d’educació a cada canvi de govern, han volgut dominar l’ensenyament i aplicar uns coneixements concrets pres-
Els òrgans de poder han dominat l’educació al llarg de la història per incidir en les persones cindint i fins i tot censurant-ne d’altres. La pedagogia lliure no és únicament i exclusiva conseqüència de la societat actual. L’escola de Summerhill, creada el 1921 per Alexander Sutherland Neill, a Leiston, Anglaterra, és una de les pioneres en aquesta forma de concepció educativa i d’això ja fa un segle. Encara vigent a dia d’avui ha esdevingut un paradigma educatiu per a pedagogs, professors i famílies que volen educar els seus fills i filles de forma no directiva. La premissa de Summerhill és que s’ha de ser lliure per a ser feliç i l’educació no restrictiva esdevé
una eina per a assolir aquesta fita. Es basa en un aprenentatge no coercitiu que aposta per la responsabilitat i la interacció entre infants, educadors i famílies, prescindint de tota jerarquia i càstig. A Catalunya l’Escola Moderna, fundada a Barcelona el 1901 per Francesc Ferrer i Guàrdia va ser la primera escola mixta i laica.“ L’ensenyança de l’Escola Moderna es basa en la confiança en el futur que s’ha de fundar en sòlids coneixements” expressava així el seu fundador. El model pedagògic de la Comunitat Educativa NunuN aposta per crear un model social diferent. Per a la Sònia es tracta d’un “projecte d’educació humana que ha de ser a gran escala. S’ha de basar en l’amor i el respecte”. Per tirar endavant els projectes de la Comunitat Educativa NunuN, les famílies han apostat per un model econòmic autogestionat, amb el recolzament de l’Ajuntament de Ribera d’Urgellet. Amb la col·laboració de tots i totes és com, a partir del proper 8 de gener, la Comunitat Educativa “El Nunun” estarà preparada per a seguir dinamitzant l’espai educatiu amb l’obertura de les tardes, per totes aquelles famílies interessades en viure i conèixer aquesta pedagogia, i la proposta de noves activitats, com ioga, anglès i massatge per a nadons.
Vist d’aprop El futur del sistema electoral: una lectura des del territori
D
esprés de més de trenta anys i deu processos electorals el Parlament de Catalunya encara no ha estat capaç d’elaborar la seva pròpia llei electoral. Fins ara, els interessos contraposats de les diverses formacions polítiques han estat un obstacle insalvable que ha fet enrocar el projecte intent rere intent, l’últim dels quals en la segona legislatura del tripartit. En l’actual legislatura s’ha tornat a constituir una ponència parlamentaria per intentar resoldre aquest dèficit històric, i tot i que sembla que es podrà arribar a un acord de mínims entre les formacions polítiques (així ho apuntava el Punt-Avui a principis de desembre) també sembla que es perdrà, en un context on la insatisfacció vers la política s’ha consolidat com un dels principals problemes en la percepció de la ciutadania, l’oportunitat d’elaborar un projecte que faci front a aquesta insatisfacció i incideixi en un veritable aprofundiment democràtic. Així, i tot i algunes mesures en la línia de la transparència i la participació s’apunta que es varen consensuar des del primer moment,
Les reformes han sortit com pedaços excessivament determinats pel context en què s’han fet des del punt de vista del sistema electoral les posicions frontistes dels parits haurien impedit la consecució de passos ferms cap a la proporcionalitat del sistema o en l’elecció directa dels candidats. S’hauria apostat així pel continuisme, amb un sistema a còpia de l’actual, amb les 4 províncies com a circumscripcions, amb pràcticament la mateixa distribució d’escons (només Barcelona en tindria dos més i el Parlament 137 totals) i contemplant només un possible desbloqueig d’unes llistes que seguirien tancades. Proporcionalitat i equilibri territorial En aquest escenari, el projecte que podria tirar endavant seguiria acomplint sobre el paper l’única exigència que li planteja l’Estatut en el seu article 56.2: la cerca d’un sistema proporcional però que a la vegada sigui capaç de garantir una representació adequada de totes les zones del territori. Òbviament, però, de confirmar-se l’apos-
ta pel continuisme no es resoldrien les problemàtiques que aquest sistema generava fins avui i la lectura que ens plantejaria en la cerca d’un equilibri òptim entre proporcionalitat i territorialitat mantindria els mateixos tics contraris a la primera i les mateixes problemàtiques respecte la segona. Des del punt de vista de la proporcionalitat, i tot i que elevant en 2 els diputats elegits a la província de Barcelona es matisaria un pèl aquest fet, el valor dels vots seguiria depenent de la província en que un vota. En conseqüència, es mantindria la possibilitat que un partit amb menys vots que un altre pogués obtenir més escons com ja
Les posicions frontistes dels partits haurien impedit avançar cap a un sistema proporcional ha passat en múltiples ocasions. En la mateixa línia, un sistema continuista tampoc resoldria l’impacte sobre els resultats de les formacions més petites, que veurien com fora de Barcelona l’obtenció d’un diputat per la part baixa els hi seguiria sent molt més car en termes percentuals. Aquest efecte ha impactat a totes les formacions que han rondat el 3% del total de vots (i per tant estarien per sobre de la barrera legal) en els darrers 3 comicis (C’s, SI i la CUP) i que d’haver existit una circumscripció única haurien obtingut entre 1 i 2 escons més. És cert, però, que aquest és un escenari difícil de superar en la lògica d’estructures territorials sobrerepresentades. Sense anar més
lluny, el model plantejat l’any 2007, amb les vegueries com a circumscripció electoral a partir d’un criteri que deixava l’Alt Pirineu i Aran amb 3 diputats, encara limitava de manera dràstica la pluralitat en la utilitat del vot. De fet, fent extrapolacions, d’haver existit les vegueries com a circumscripció des de l’any 1992, CiU s’hauria endut sempre un mínim de dos escons i fins a dues vegades s’hauria endut els tres en joc al Pirineu. Des de la nostra òptica això ens endinsa en el debat entre el pes i la utilitat del nostre vot. Que el nostre vot tingui més pes va en la línia de l’equilibri territorial, però que aquest s’encaixi en una
Des del punt de vista de la territorialitat, mantenir l’actual sistema estendria els problemes actuals circumscripció que acaba limitant la proporcionalitat, en unes eleccions sense pràcticament debat territorial i que acaben tenint una òptica eminentment nacional,
també des del punt de vista dels representants, en limita clarament la pluralitat. Des del punt de vista de la territorialitat, el manteniment de l’actual sistema també estendria les problemàtiques de l’actual. Així, no es resoldria l’encaix de la circumscripció amb el territo-
Es planteja el sistema de doble vot, amb districtes uninominals i circumscripció única ri, mantenint-se unes unitats, les províncies, a priori caduques i que seguirien limitant la proximitat en la relació elector-elegit. En aquest línia es fa difícil d’entendre el possible desbloqueig de les llistes tancades en uns comicis com diem marcats per una òptica nacional, amb lideratges nacionals i sense pràcticament pes dels candidats al territori. I és que, quants de nosaltres coneguem els caps de llista o algun dels membres de les formacions a la nostra circumscripció? Tampoc, però, sembla que ha-
gués tingut un encaix fàcil un dels plantejaments que tenia la voluntat d’incidir en millorar aquesta proximitat entre polític i elector en el territori: el sistema de doble vot amb districtes uninominals i circumscripció única. No perquè no es millorés aquesta relació (a priori ho hauria fet), sinó per la dificultat que hauria portat la confecció de desenes de circumscripcions uninominals sobre estructures territorials molt difícils de definir, ja que l’estructura lògica, la comarca, provocaria un contrast demogràfic excessivament gran. Però, sigui com sigui, de tirar endavant la llei en aquests termes, o en qualsevol altres que no afrontin una reforma democràtica en profunditat i es tirin endavant des de la perspectiva simplista del càlcul cost-benefici en termes electorals de les formacions polítiques, el més preocupant serà altra vegada la incapacitat de la classe política per afrontar amb valentia allò que cada vegada més és un clam social: la voluntat d’una democràcia amb majúscules.
Veus de la comarca Cau la nit a Costa d´Ivori
-Monsieur, aquesta nit morirà gent -afirma Bernard sense disimular certa inquietud. -I què penses fer? -li pregunto. -El que fa la gent prudent en aquests casos: tancar-me a casa i apagar totes les llums. En Bernard és un jove estudiant d’informàtica, baixet, de riure fàcil. Quan somriu mostra una dentadura perfectament alineada i blanca que destaca de la seva pell negra i aspra. Treballa a la piscina d’un hotel de luxe per un salari
més que precari, i somia amb emigrar a França per guanyar-se un futur digne. En Bernard té raó: aquesta nit morirà gent. Amb el toc de queda la sang correrà, especialment entre aquells que s’oposen al general colpista Robert Guei. És el preludi d’unes matances indiscriminades que més endavant desembocaran en una guerra civil. Costa d’Ivori, tot i ser una de les nacions més pròsperes de l’Àfrica occidental, està saquejada per la corrupció. El 50 % dels seus habi-
tants no saben llegir ni escriure, l’esperança de vida se situa entorn als 49 anys d’edat, el 7 % de la població està infectada de VIH (SIDA), i la seva principal riquesa exportadora, el cafè i el cacau, sol estar controlada per terratinents francesos. Les diferències socials són vergonyoses i una gran part dels ciutadans viu en condicions miserables. Va deixar de ser colònia el 1960, però el poder gal segueix allí establert tant militarment com econòmicament: són igual de visibles els carros blindats avançant per la capital com els prepotents i vells cacics blancs —propietaris de les millors terres— acariciant descaradament l’escultural anatomia de les jovenetes negres en qualsevol terrassa de la costa atlàntica. Elles, no obstant això, no poden evitar un gest de fàstic.
Imatges surrealistes Una famèlica vaca de costelles enganxades a la pell busca aliment en una muntanya d’escombraries; al seu costat dos nens igual de desnodrits rastregen entre la immundícia alguna cosa que endur-se a la boca davant dels alts murs que
Peramola et crida! Peramola vol intentar ser un municipi on tothom gaudeix i sent que en forma part. Un municipi on tots i totes aprenem conjuntament i on l’escola és una part molt activa del desenvolupament local. Ara fa just dos anys que vam presentar l’associació Peramola et crida demanant a la gent del municipi la seva participació i ajuda per intentar fer de Peramola un poble millor, més dinàmic, on tothom tingués el seu espai per poder treballar conjuntament. L’associació va néixer perquè la gent que ja estava organitzant activitats, cadascú per la seva banda, trobés la manera d’organitzar-se i donar-se suport mútuament, treballant d’una manera coordinada i no sentint-se sols.
grant. - Fer millores al poble, potenciar-lo, promocionar-lo per tal d’engrescar altres persones a viure-hi. - Fomentar un ambient global de germanor i de comunió entre la gent de totes les edats de la nostra vila. - Fer de l’escola una part molt activa de la vida del poble: festes i tradicions, oferta cultural i altres activitats anàlogues.
Per funcionar, cada una d’aquestes comissions decideix la seva vinculació amb l’associació: bé incorporant-s’hi com a membre o com a col•laborador. Cada comissió o entitat s’ocupa de diferents àmbits d’actuació i tria la persona que la coordina —la qual formarà part de la Junta de l’Associació, que es reuneix periòdicament—. Aquestes elaboren el seu pla de treball: redacten els objectius, les
Com funciona?
activitats proposades, el pressupost i el calendari anual. La comissió té autonomia de funcionament i pot decidir, en qualsevol moment, l’alta o la baixa de l’associació. Té el dret de rebre ajuda de la resta de comissions de l’associació, però a la vegada assumeix el compromís de respectar i portar a terme els acords als quals hagin arribat a l’associació, així com col·laborar amb la resta de comissions quan aquestes ho demanin. La participació a les comissions és totalment oberta. També hi ha la possibilitat de fer-se’n soci i obtenir descomptes en sopars i activitats, i també rebre tota la informació i agenda d’activitats programades al municipi.
Què és Peramola et crida? L’associació Peramola et crida va néixer amb l’objectiu de servir de paraigües a les diverses entitats que hi ha a Peramola com a eix cohesionador, transmissor i divulgador de les activitats que es realitzen al municipi. Els objectius són: - Fer del municipi una llar on tots els seus habitants gaudeixin i se sentin representants i part inte-
L’associació coordina i complementa les diferents entitats, grups de treball, comissions i associacions que actuen a Peramola per donar-nos suport mútuament, ajudar-nos en les activitats que s’organitzen, donar suport logístic i legal.
amaguen complexos de luxe a Grand Bassam. Un home cobert d’escuma blanca de cap a peus sorgeix com un fantasma d’una claveguera en un suburbi d’Abidjan, on la vida a les barraques és sense cap mena de dubte infrahumana. Un afilat estilet aflora entre la multitud que m’envolta al mateix temps que intento negociar per fer unes fotografies. Un grup de palafits només accessible en canoa em rep amb indiferència i alguna que altra mirada de recel. A Gbrokho —un altre poblat minúscul al qual s’arriba amb barca— sóc premiat amb somriures i mostres d’agraïment per la inesperada visita. Els controls militars són una constant en totes les rutes del país, i no és gaire estrany ser encanonat per un Kalashnikov mentre es regateja amb l’oficial de torn perquè et deixi prosseguir el viatge. És complicat assimilar el dia a dia a Costa d’Ivori, un país de fràgil equilibri on milers de nois són obligats a treballar en les plantacions de cacau per quatre centaus de dòlar al dia: allò que es denomina a Occident “ser competitiu”. Des que he arribat no he deixat de sorprendre’m en tot moment. I les
sorpreses encara no han acabat.
Temps difícils Cau la nit i es compleixen els pitjors presagis, si bé les noticies seran confuses durant els propers dies. Hi ha morts en diferents localitats i més endavant es descobriran fosses comunes. Aquesta calamitat donarà pas a un increment d’assassinats massius i una rebel•lió al nord del país. El candidat socialista Laurent Gbagbo ha guanyat les eleccions presidencials, però ni el règim colpista de Robert Guei ni les Forces Nouvelles faran res perquè hi hagi pau i estabilitat. Nius de metralladores envolten el perímetre de l’aeroport. A l’interior hi regna el caos; tothom té pressa per abandonar el país. Són temps difícils i els colons francesos saben que la seva vida perilla. Amb un dia de retard el meu avió s’eleva en els cels africans. A baix hi queda un poble sacsejat per les penúries i la por. Encara avui, anys després d’aquell viatge, em pregunto molt sovint: què se n’haurà fet, del meu amic Bernard? Eduard Brocal, llibreter.
El tancament del Casal Popular Fa deu anys un grup de joves de la comarca es va autoorganitzar i va impulsar les Assemblees de Joves de l’Alt Urgell i l’Assemblea Independentista la Falç, que acabarien formant l’Assemblea de Joves de l’Alt Urgell (AJAU-CAJEI), ara Arran Alt Urgell. L’AJAU era membre de l’organització política juvenil més gran dels Països Catalans, fruit de la confluència entre Maulets, Jovent Independentista Revolucionari i la Coordinadora de Joves de l’Esquerra Independentista (CAJEI). Aquests joves, ara fa poc més de sis anys, van decidir anar un pas més enllà i impulsar el Casal Popular de l’Alt Urgell, el primer espai autogestionat de la comarca dels joves i per als joves. Aquest espai al carrer Canonges, al bell mig del nucli antic de la Seu d’Urgell, ha acollit durant tots aquests anys assemblees, xerrades, tallers, campionats, pel·lícules, festes, concerts i moltes més activitats, que van convertir el Casal en un espai de referència a la comarca. Ara, però, el Casal ha de tancar les portes. En una societat on les institucions ens volen persones callades, submises i gens organitzades es fa complicat impulsar i mantenir espais populars i de contrapoder com el Casal. El jovent, doncs, patim una greu mancança d’espais juvenils autogestionats, situació agreujada quan veiem la conjuntura actual amb un ensenyament cada vegada més car i elitista, i on els
pocs joves que poden treballar ho fan en condicions precàries. Les condicions econòmiques dels i les joves són cada vegada més difícils, i en moments com aquest és essencial la presència d’aquests espais autoorganitzats i autogestionats. Així, és converteix en una obligació moral intentar tenir espais propis i alternatius, lluny de les iniciatives privades, prohibitives econòmicament i on mai no hi té cabuda tothom. Per tots aquests motius sabem que el tancament del Casal Popular de la Seu no és un adéu, sinó un fins aviat, ja que de ben segur tornarem amb un altre espai i amb més força que mai. Com bé diu el seu nom, el Casal havia de ser popular, del poble. I així hem procurat que fos totes les persones que durant aquests anys hem intentat mantenir-lo: militants, exmilitants, col•laboradors... Però sense altres associacions juvenils i socials de la comarca, sense grups musicals, sense tota la gent que alguna vegada va venir al casal, res no hagués estat possible. Seguim i seguirem. La lluita continua, ara sense un espai propi del qual ens podran privar econòmicament, però sempre amb les nostres idees. A partir de l’endemà del tancament, lluitarem encara amb més força que mai per aconseguir un nou espai, fomentar l’autoorganització juvenil i caminar cap a la unitat popular contra aquells que ens roben, ens agredeixen i ens exploten, creant contrapoder i lluitant per uns Països Catalans independents, socialistes i feministes.
Per rumiar-hi El llenguatge de la crisi: els eufemismes en el discurs polític Tot aquell que pretengui imposar el seu domini sobre l’home ha d’apoderar-se del seu idioma (Hannes Mädder)
E
l 21 de maig passat un diari anunciava en un titular “Hisenda unificarà els plusos dels empleats municipals”. Unificar els plusos sona bé, no em diran que no: unificar, igualar, equiparar són paraules connotades positivament. En realitat, el que volia dir el titular un cop despullat d’eufemismes era “Hisenda retallarà el sou de milers de funcionari locals”. Ara sí que copsem el significat de la frase, el païm i potser se’ns fa un nus a la gola. L’enèsima retallada de l’any. Les tisores no tenen aturador. Els eufemismes són aquelles paraules que es fan servir en comptes d’altres considerades tabú, malsonants o que porten implí-
Els eufemismes són especialment freqüents en el discurs polític per camuflar-ne l’impacte cita una càrrega negativa que pot ofendre o resultar incòmoda al lector o oient. En el discurs polí-
tic són especialment freqüents per camuflar o esmorteir l’impacte de polítiques impopulars, anunciar els efectes d’una crisi o fer declaracions controvertides, ja siguin pujades d’impostos, retallades, rescats a la banca o casos de corrupció. Els sona, oi? Un dels casos més sonats de manipulació lingüística és potser el de la ministra d’Ocupació, Fátima Báñez, quan va parlar de “mobilitat exterior dels joves” elogiant-ne “l’esperit aventurer” per explicar l’emigració forçada de molts joves a l’estranger davant la impossibilitat de trobar feina a Espanya. Amb un 57% d’atur en aquest col·lectiu les paraules de Báñez ratllaven l’insult i aixecaven polseguera. Cristóbal Montoro no es quedà enrere, tampoc, quan utilitzà l’expressió “desplaçar la fiscalitat des del treball als consums amb més externalitats negatives”, un circumloqui incomprensible per parlar de la pujada dels impostos especials. No són casos aïllats. Els polítics i els mitjans utilitzen contínuament eufemismes i circumloquis per
explicar-nos la realitat de la crisi. Anomenen subcontractacions al que en realitat són privatitzacions; període de desacceleració econòmica en al·lusió a la crisi, flexibilitat laboral o pla de sanejament per acomiadaments. Hi ha eufemismes tan
El llenguatge és l’eina amb què descrivim la realitat i a través de la qual li donem forma elaborats que són tot un prodigi de maquillatge de la realitat: instrumentació de les figures tributàries / recàrrec temporal de solidaritat (aquest últim és especialment tendre) per la tan temuda pujada d’impostos; devaluació competitiva dels salaris per parlar de les baixades de sous o injecció de liquiditat a la banca per transvasament de diners públics a entitats privades. Si parlar de retallades és impopular sempre ho podrem dissimular parlant de reformes, ajustos, reestructuracions o regulacions. Podem recórrer fins i tot a oxímorons com creixement negatiu, una contradicció en si mateixa perquè es creix o es de-
creix, però créixer negativament és impossible. El llenguatge no és només el conjunt de lèxic i regles gramaticals que ens serveixen per comunicar-nos, és l’eina amb què descrivim la realitat i a través de la qual l’entenem. Si aquesta realitat no se’ns explica de forma clara difícilment hi podrem reaccionar a temps, que és el que es pretén quan es fa servir un llenguatge barroc i maquillat, ple d’eufemismes i tecnicismes. Per tant, és obligació dels polítics ser transparents, dir la veritat i explicar la realitat de forma entenedora; però també és obligació nostra com a ciutadans exigir-los-ho o, si més no, ser crítics amb la informació que ens arriba, saber llegir entre línies. O això o seran uns altres qui tindran l’última paraula.
Anna Vidal Traductora i correctora
Violència masclista en l’àmbit laboral, viva i present a les comarques pirinenques Irene Coca Aturada
J
a fa cinc anys que vaig venir a viure al Prepirineu català, i d’aleshores ençà m’han passat infinitat de coses, bones i dolentes. Això forma part de la vida, per descomptat: visquem on visquem sempre ens passaran coses bones i dolentes. Una de les coses que més m’han afectat de viure aquí, però, és la manca de feina. Estic d’acord en què estem en temps de crisi i que a tothom li resulta molt difícil trobar feina atès que la demanda ha triplicat pràcticament l’oferta de feina en els últims mesos. Ara bé, no vull parlar de la crisi en si, que ja és un problema més aviat d’estructura i d’organització política. En realitat vull parlar del masclisme, dels rumors masclistes, de les dones que els pateixen. En definitiva, vull parlar des d’un punt de vista objectiu de tot plegat, d’aquesta societat retrògrada que margina les dones. Pel sol fet de voler ser lliures, treballar i ser independents encara vivim en una societat que, lluny d’educar-nos en el respecte, dóna éssers maleducats que segueixen usant les dones per al seu benefici personal: uns penjant-se medalles per haver contractat una dona — com si això fos una cosa important quan hauria de ser completament normal — i els altres posant-se-les per haver-se tirat la secretària o infermera de torn. Al cap i a la fi no deixa de ser
violència directa sobre la dona i disparant a matar, violència que fins i tot a base de sentir-la dia rere dia ens sembla normal. Aquests comentaris despectius, siguin realitat o ficció, fan que moltes dones siguem acomiadades de la feina o no puguem trobar-ne, o que senzillament ens resulti molt més difícil de trobar-la pel sol fet de ser dones. Sóc mare soltera, estic a l’atur com tantes altres dones i entenc les bases del masclisme. L’entenc i el conec perquè vaig formar part del col•lectiu de dones maltracta-
La falsa moral que regna encara als pobles petits està fent la vida de moltes dones un infern des. He lluitat contra la violència masclista tant com he pogut quan encara pocs en parlaven, quan cap dona podia dir que el seu company la maltractava perquè si ho deia “quedava com una fleuma”. Un moment en què si tenies un blau t’havies de maquillar perquè ningú no ho notés, quan el maltractament de la dona era un tema tabú per a la societat . Encara veig que hi ha massa gent que s’omple la boca i va a manifestacions en contra de la violència de gènere; es posen el llacet lila el dia contra la violència de gènere i demà serà un altre dia. No s’adonen que aquesta violència és viva als nostres carrers, entre nosaltres, entre els nostres veïns. Moltes vegades està amagada en el fons dels nostres ideals més profunds; està viva cada vegada que
titllem una dona de “fresca” com si això fos una cosa que la societat pogués penalitzar, o com si aquest fet fos un afegit per no contractar aquella persona, o al contrari, contractar-la amb afany d’humiliar-la, vexant-la i oferint-li cites a soles amb el gerent de l’empresa, etc. En tots aquests anys que fa que visc aquí no ha passat dia ni anècdota que no m’hagi quedat gravada: la falsa moral que regna encara en aquests petits pobles està fent de la vida de moltes persones un infern. Pobles on la dona, fins no fa gaire, no aspirava més que a casar-se, tenir fills i fer feliç el marit. En definitiva, la dona ha passat de ser una bona mestressa de casa, discreta i amable, a tenir una independència econòmica i social, cosa que sembla que fins i tot faci de mal veure, i per aquest motiu són assenyalades amb el dit pels sectors més radicals de cada poble. Dones separades, mares solteres, dones divorciades, dones immigrants. D’Andalusia, de Barcelona, de Cuba, de Colòmbia, de Rússia, etc. que van venir aquí amb il•lusió, amb la ment oberta, amb ganes de conèixer altres cultures i maneres de viure, o simplement amb la idea de fugir de les grans ciutats i trobar pau en aquests agradables poblets pirinencs. Una pau que moltes no troben ja que aquesta societat masclista vol trepitjar i trepitja només perquè són un objectiu fàcil i vulnerable. La majoria estan soles i ni els serveis socials ni la major part de la societat les ajuden. L’altra cara de la moneda són els homes i les dones “decents”, res-
pectables, que van a missa els diumenges, moltes vegades polítics, empresaris, funcionaris, mestresses de casa que per contribuir més encara a degradar aquests pobles petits es limiten a criticar aquestes dones i enfonsar-les encara més amb comentaris del tipus “Jo m’en-
Si no fem res per solucionar el masclisme, deixarem aquest problema a les següents generacions carregaré que aquesta dona no trobi feina mai més en tota la comarca” o “Aquella meuca? no serveix per a res més que per anar-se’n al llit amb homes”. Això aquí i a la Xina és violència de gènere o violència masclista. Al cap i a la fi és violència, i és tant culpable l’autor del comentari com el qui l’escolta, l’aprova i a més el porta a terme. Dones, joves, grans, casades, solteres, mares, filles, àvies... desperteu! No deixem que aquesta societat ens continuï esclafant! El pitjor de tot és que totes patim aquest masclisme dia rere dia, directament o indirectament. I si no fem res per solucionar-ho deixarem aquest problema a les següents generacions, com ha passat amb la nostra. Si us plau, prou masclisme, prou violència masclista, prou dobles morals, prou violència sobre la dona, tant al carrer com en l’àmbit laboral. Deixeu de fer mal a éssers humans que l’únic que volen és treballar per poder menjar, en definitiva, per poder sobreviure com tothom, res més.
De cara: Tito Pelàez,director de l’Escola Folk del Pirineu · Tallers d’Arsèguel
“La temàtica Folk està present i atrau l’interès de la gent”
El folk està de moda? No goso respondre que sí, però si en basem en la quantitat de grups i festivals sobre temàtica folk/tradicional podríem dir que està present i atrau l’interès de la gent. També podríem dir que és un gènere que interessa a músics d’altres àmbits musicals, que experimenten barrejant el folk i la seva pròpia música. Què s’hi fa, ben bé, a l’escola? L’Escola Folk del Pirineu Tallers d’Arsèguel és un centre estable de música i dansa tradicional al Pirineu. En la programació d’en-
“L’alumne pirinenc gaudeix del professor que es desplaça al seu lloc de residència” guany trobem el setè curs Folk a l’escola, en què 420 alumnes del Berguedà, la Cerdanya, l’Alt Urgell, el Pallars Sobirà i l’Alta Ribagorça tenen a l’abast un equip de 20 professors que arriben als seus llocs de residència per impartir classes i tallers d’aprenentatge dels instruments musicals i la música tradicional/folk. En aquest cas l’alumne pirinenc —que per tot ha de moure’s— gaudeix del professor que es desplaça al seu lloc de residència.
També hi ha les colònies per a joves intèrprets folk de 7 a 18 anys. Durant dos torns el mes de juliol treballen una suite de concert expressament escrita per l’orquestra que es formarà dels dos grups. Es fa una presentació pública en format concert i ball durant la cloenda del festival “Trobada amb els acordionistes del Pirineu”. A banda d’això hi ha altres cursos d’una vessant més professional. L’escola és la seu del Grup de vent Torb i de l’Orquestra Nacional 260. Com va sorgir la idea de tirar-ho endavant? L’associació TRAM, amb la col•laboració de l’associació Arsèguel i els acordionistes del Pirineu, va començar l’any 1996 una programació de tallers monogràfics dedicats a la música i dansa tradicionals que se celebraven en caps de setmana a Arsèguel i també la creació de les colònies. Ens vam adonar de la necessitat de disposar
“Vam defensar Arsèguel com a seu de l’escola per la seva tradició i currículum en la música tradicional” d’espais adequats per dur a terme les diferents activitats i aprofitant que a Arsèguel s’havia projectat la
construcció d’un edifici per ubicar el nou ajuntament i un centre cívic i que disposava d’espai suficient, vam informar de la idoneïtat de crear l’Escola Folk del Pirineu. La idea va ser ben rebuda pel govern municipal i pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, així com per la Diputació de Lleida. Més endavant altres administracions s’han interessat per col·laborar en el projecte. No podia ser en cap altre lloc que no fos Arsèguel, oi? Podria haver-se fet en altres llocs, és clar. Però vam defensar Arsèguel per la seva tradició i currículum en la música tradicional. També perquè allà és on vam començar la programació dels tallers i per la seva ubicació a cavall de la Cerdanya i l’Alt Urgell. Més enllà de la vessant musical, què aporta aquest projecte? Aporta interrelació dels residents pirinencs amb activitats comunes i interrelació pirinenca i metropolitana en convergir en les mateixes activitats. L’Escola Folk del Pirineu ha creat una petita indústria de la qual viuen un nombre important d’ensenyants especialitzats en la música i dansa tradicionals. A més, la naturalesa social de la música i
Quan acabis de llegir no em llencis, passa’m!
Confundador i membre del grup El Pont d’Arcalís, Tito Pelàez combina la feina de músic amb la de programador d’espectacles de música tradicional. També és cofundador de l’Associació cultural TRAM, gestora del Centre Artesà Tradicionàrius de la vila de Gràcia de Barcelona. Des de fa tretze anys vius a Arsèguel, des d’on ha ajudat a bastir l’Escola Folk del Pirineu, de la qual és director. Una proposta que pretén apropar la música i les danses tradicionals a centenars d’alumnes, fins i tot a aquells que viuen als pobles més remots de les nostres contrades.
la dansa aporta convivència.
molt alt. Ha tornat la presència del músic local en les festivitats periòdiques. S’han creat formacions musicals. En concret, en els llocs molt petits ha suposat una activitat de convivència entre veïns, especialment important entre setmana i en èpoques climatològicament més dures.
Quina repercussió té en els pobles petits? Es dóna el cas excepcional que ens pobles amb un alt índex de despoblament el percentatge de músics tradicionals —ja siguin amateurs, professionals o estudiants— és
Quins són els reptes de futur? Seguir amb el programes actuals, si pot ser millorant-los. Creat noves activitats, créixer i seguir teixint la xarxa de col·laboració entre les diferents activitats creades al Pirineu.
“S’ha creat una petita indústria de la qual en viuen un nombre important d’ensenyants especialitzats en la música i dansa tradicionals”
Anuncia’t a anuncis@palanca.cat