Issuu on Google+

Número 1. Primavera 2013

Publicació Popular de l'Alt Urgell

NEIX

LA PALANCA

Nou mitjà d’informació crítica a l’Alt Urgell Els veïns de Montferrer fan drecera

Nova urbanització a Bassella

Opinió: Els nostres pobles se’ns jubilen

Entrevista a Saül Garreta, impulsor de Reviure Solanell


Editorial

F

a temps que a l’Alt Urgell un grup de persones detectàvem un dèficit informatiu: els mitjans locals existents, amb els seus reduïts pressupostos, amb prou feines poden cobrir l’actualitat més immediata. S’hi suma el progressiu abandonament del territori per part dels mitjans regionals i nacionals: la premsa escrita es concentra a les capitals i la televisió enfoca amb òptica metropolitana. Moltes notícies són oblidades si no deliberadament silenciades. Tot plegat es tradueix en un periodisme de poca profunditat, habitualment dòcil amb el poder, centrat a informar però oblidant la tasca interpretativa de denúncia, debat i, en definitiva, de cohesió. Com que s’ha deixat de banda una mirada més incisiva i crítica, hem decidit centrar el focus en totes aquelles veus inaudibles habitualment als mitjans. Comencem a fer palanca. A empènyer per fer saltar a la palestra temes polèmics, punts de vista divergents i propostes alternatives. Ho fem des de la humilitat i l’assemblearisme. Les pàgines que segueixen les han escrit persones amb escassa formació periodísti-

+ que 1000 paraules

Comencem a fer palanca ca però amb sensibilitat social. A partir d’aquí, els temes i els articles s’acorden per consens. Ningú no cobra per la seva tasca i no tenim cap altre ingrés que el de la publicitat que nosaltres mateixos cerquem. Diuen que hi ha qui busca excuses i hi ha qui troba els mitjans. Nosaltres hem apostat per posar el nostre gra de sorra i explicar com veiem la comarca des d’un punt de vista al màxim de rigorós possible, però al mateix temps no equidistant. Perquè no pretenem ser un substitut sinó un complement. Cobrir nosaltres mateixos les mancances que teníem, amplificar les veus que sentíem massa dèbils a la comarca —el nostre àmbit més immediat d’atenció— i enfortir així els moviments socials que a poc a poc afloren. LA PALANCA neix amb la intenció de ser una publicació que vegi la llum almenys un cop cada trimestre. Per aconseguir-ho hi posarem de la nostra part, però també pretenem que es nodreixi de les vostres aportacions, dels vostres suggeriments, de les vostres inquietuds i de les vostres opinions. Així doncs, no dubteu a fer-nos-les arribar. Fins al proper número!

Fotodenúncia

Horta del Valira. Després d’anys de promeses, expropiacions i obres, la urbanització de l’Horta del Valira presenta aquest estat. Dos esquelets i un bloc on ningú vol viure, enmig d’un desert de descampats. Això sí, amb les voreres, els carrers i els contenidors apunt per a quan s’ompli de vida. Com es van fer les previsions de creixement? Qui assumirà la responsabilitat d’aquest nyap?

Visita’ns a www.palanca.cat i contacta amb nosaltres a info@palanca.cat


Ras i curt Els veïns de Montferrer fan drecera Fa 3 mesos que protesten per reclamar una rotonda que esperen des de fa 20 anys

El Túnel del Cadí en mans d’Abertis

E

l passat 15 de maig de 2012 el govern de CIU anunciava la seva tercera onada de retallades entre les quals incloïa la privatització del Túnel del Cadí. Així, i amb l’argument de la manca de diners de l’administració pública que provoca el retorn del deute i el rescat, començava la privatització d’una infraestructura cabdal per a la connexió de l’Alt

La privatització del túnel va estar motivada pel retorn del deute i del rescat de la Generalitat

Veïns de Montferrer durant un dels talls de la N-260

L

’AMPA de l’escola Els Agols i els veïns de Montferrer, amb el suport de persones vingudes dels pobles veïns, han tallat durant quatre mesos la carretera N-260 cada diumenge a tres quarts de cinc. Quinze minuts de protesta per reclamar la construcció al municipi de la rotonda que fa 20 anys que el Ministeri de Foment està estudiant. La carretera N-260 talla pel mig el poble de Montferrer, deixant a un costat Ajuntament, escola, serveis de farmàcia i la majoria de la població i la resta de serveis a l’altra. Des de 1992, quan el Ministeri va fer el primer estudi, fins a dia d’avui -21anys després- han passat tècnics i hi han hagut accidents. Però encara ara els veïns de la zona han de continuar creuant la carretera amb quatre ulls. El primer estudi on es contemplava la solució d’aquest punt perillós es va emmarcar en un projecte de l’Eix Pirinenc, entre Sort i Bellver de Cerdanya. El segon estudi es va iniciar el 1997, i el 1999 l’ajuntament rebia un projecte de variant, en el qual es desviava el tram de carretera de sis quilòmetres entre Adrall i La Seu per evitar aquest punt perillós i també es considerava fer dos carrils per sentit. Els tècnics redactors del projecte van passar per alt un torrent soterrat i canalitzat, que no havien contemplat i justament es trobava

en el camí de la variant. Deu anys després, des del Ministeri de Foment es va presentar un altre estudi en el qual es preveia la construcció d’una rotonda en el punt de la intersecció. Ara bé, hi havia els serveis públics i clavegueram, fet que incrementava en escreix el pressupost. Recentment, el regidor d’urbanisme del municipi denunciava a TV3 que el fet d’anar posposant les obres és un acte voluntari de Foment per tal de no relentir el trànsit en direcció al Principat d’Andorra.

Ampli suport a la demanda veïnal Les mobilitzacions veïnals dels darrers mesos han rebut un ampli suport: en tres mesos s’han recollit més de 5.000 signatures per reclamar la construcció de la infraestructura. Entitats cíviques de la comarca, com ara l’Assemblea Social de la Seu o l’Associació de Castellbò s’han sumat a les reclamacions dels veïns de Montferrer. A més, el consell comarcal de l’Alt Urgell i un conjunt d’ajuntaments han aprovat mocions per a reclamar la construcció de la rotonda. El suport dels consistoris de Montferrer i Castellbò mateix, Organyà, Coll de Nargó o La Seu d’Urgell són un signe inequívoc que aquesta rotonda mobilitza a tota la comarca. Al desembre del 2011 ja es va fer una recollida de signatures entre els veïns del poble, que es van ad-

juntar en una carta per al Ministeri de Foment en la qual es preguntava en quina situació es trobava la construcció. Una carta que mai va rebre resposta. En reacció a les pressions dels veïns, Foment va enviar una missiva en la que assegurava que es realitzararia un nou estudi per intentar trobar solució a la cruïlla. Promesa que no va frenar les mobilitzacions dels veïns, que la consideraven una vella forma de guanyar temps. Així, les mobilitzacions han continuat fins a principis d’abril. Va ser a principis de mes que la delegada del govern espanyol a Lleida, Inma Manso, va reunir-se amb veïns del poble i el seu alcalde, per anunciar-los que Foment ha autoritzat la construcció de la rotonda, tal com reclamaven. Un anunci que a Montferrer s’ha rebut amb satisfacció però alhora amb cautela, perquè es desconfia que en un període de 6 o 8 mesos, tal com va afirmar Manso, la rotonda pugui ser realitat. En aquest sentit, donen uns mesos de marge al govern espanyol per complir el seu compromís, amb l’amenaça de noves mobilitzacions. I és que els veïns han aprés que mobilitzant-se han estat capaços de condicionar l’agenda política.

Malestar al mercat de la Seu Fa unes setmanes que es respira un ambient tens al mercat de la Seu. Diversos paradistes de fruita i verdura locals han mostrat el seu disgust en veure reubicades les seves parades —habitualment instal•la-

des al carrer Major dins de la plaça Patalín— mentre parades noves ocupen llocs preferents del carrer Major i s’allarguen els metres concedits a parades ja existents. L’Ajuntament assegura que cap

paradista fix del carrer Major s’ha reubicat a la plaça Patalín. I apunta que hi pot haver casos de venedors eventuals que hagin pogut veure ocupat el seu espai habitual i se’ls hagi ofert els únics espais disponi-

Urgell, però especialment de la Cerdanya amb la resta del país. El Túnel del Cadí es va inaugurar l’octubre de 1984, i fins aquest desembre la concessionària pública TABASA n’era propietària majoritària i tenia la concessió d’explotació fins el 2023, quan estava previst que finalitzés. L’any 2010 el túnel va generar a TABASA 4,4 milions d’euros de beneficis que van revertir en inversió pública. La privatització ja havia estat temptejada amb anterioritat sota la presidència de Jordi Pujol, però és amb l’arribada d’Artur Mas que es tira endavant. El primer pas del govern de CIU en aquest procés de privatització va ser l’adquisició per part de TABASA de la totalitat de les accions del Túnel del Cadí, compra que beneficià especialment a ABERTIS que en aquest

ficient l’empadronament i passen a ser necessaris també una fotocòpia del carnet de conduir, un certificat d’estar al corrent dels pagaments amb l’ajuntament, un certificat bancari de titularitat de la targeta on s’ha d’aplicar el descompte i finalment un contracte de treball o un volant del CAP. Mesura que és justificada per a evitar un suposat frau que en cap moment ha estat quantificat ni tan sols provat, però que aconsegueix que els usuaris ocasionals del túnel renunciïn a aconseguir la bonificació, a més de vincular la bonificació a la obligació de ser client d’un banc. Durant la passada campanya electoral que desembocà en les eleccions anticipades del 25 de Novembre, Albert Batalla, cap de llista de la circumscripció per Lleida per CIU i alcalde de la Seu, assegurava garantir que es mantindria la bonificació del 100% per als qui viuen a la zona. Abans d’acabar l’any però, i enmig de les vacances

Es calcula que TABASA podria arribar a generar 1.700 milions d’euros els propers 25 anys

moment tenia el 37,5% de les participacions i que va vendre per 45 milions d’euros. Aquest pagament, però, no s’arriba a efectuar i s’aplaça davant la possibilitat d’una posterior venda de la totalitat de TABASA a ABERTIS. En segon lloc, s’implementa un procés burocràtic que endureix les condicions per a accedir a la gratuïtat del Túnel per als veïns i veïnes residents al Berguedà, Cerdanya i Alt Urgell, pel qual deixa de ser su-

de Nadal, el govern d’Artur Mas venia l’empresa pública TABASA a ABERTIS. ABERTIS es feia així amb la concessió per 25 anys del Túnel del Cadí (que allarga el la concessió d’explotació fins al 2038) i els Túnels de Vallvidrera pagant 309,6 milions d’euros, el 72% del preu de venda, mentre que la resta es pagarà al final de la concessió. Es calcula que l’empresa TABASA podria arribar a generar durant aquests 25 anys 1700 milions d’euros aproximadament, el que suposaria un benefici net per a ABERTIS de gairebé 1300 milions d’euros. Comprant TABASA, Abertis contorla gairebé la totalitat dels peatges dels Països Catalans, exceptuant els de la Catalunya Nord i el túnel de Sóller a Mallorca, gestionats per Vinci i FCC respectivament. Fins ara, la resta d’autopistes i peatges dels Països Catalans ja generaven a ABERTIS 200 milions d’euros de beneficis anuals.

bles en aquesta plaça. Jordi Pallarès, regidor de promoció econòmica a l’Ajuntament, explica que l’estratègia del mercat passa per concentrar totes les parades de productes locals artesanals i pagesos de la zona dins de la plaça Patalín com a punt de venda de productes de temporada, de qualitat i proximitat, ja que l’Ajuntament vol promocionar aquest sector. Així, es vol deixar el carrer Major disponible per a parades fixes de revenda directa de productes de grans distribuïdors com Mercabarna o Mercolleida. Alguns paradistes creuen que

l’Ajuntament pretén arraconar i ofegar els petits productors locals i oferir els llocs més transitats i amb més vendes a comerciants forasters que, tot i vendre productes de menys qualitat, asseguren uns ingressos anuals fixos a l’Ajuntament. Afegeixen que si la voluntat real fos promocionar els productors locals se’ls oferiria un espai en un carrer transitat com el carrer Major. Pallarès respon l’acusació afirmant que si es fes així “alguns haurien de marxar perquè no cabrien tots al carrer Major, a banda que aquesta distribució és criteri nostre”.

El 2012 es van endurir les condicions i la burocràcia per accedir a la gratuïtat del túnel


Ras i curt S’aprova la creació d’una El 25N a l’Alt Urgell nova urbanització a Bassella A

quest mes de febrer la Comissió d’Urbanisme de Lleida ha valorat favorablement el Pla d’Ordenació Urbanística Municipal de Bassella. Aquest pla manté els objectius acceptats a l’avanç del pla aprovat pel ple de l’Ajuntament de Bassella el 14 de juliol de 1996, que ja preveia la creació del nou nucli de Bassella de Dalt. Aquest nou assentament, que s’ubicarà als Clots de Riudelbàs, prop del Museu de la Moto i de la confluència de la carretera d’Oliana a la Seu d’Urgell amb la carretera de Solsona, respon a l’interès de recuperar l’agrupació històrica de les famílies afectades per l’embas-

El POUM de Bassella preveu la creació d’un nou nucli als Clots de Riudelbàs sament de Rialb. L’avanç del pla proposa la delimitació d’una àrea d’estudi d’unes deu hectàrees on s’acabaran localitzant una vintena de cases i diversos equipaments. A partir d’ara el consistori haurà d’iniciar la resta de la tramitació, i també dotar-se dels serveis necessaris per a

la urbanització de la zona.

Un assentament incoherent Tal i com cita l’Informe de SosTal com cita l’Informe de Sostenibilitat Ambiental Preliminar, presentat per l’Ajuntament de Bassella, la proposta de creació del nou assentament de Bassella de Dalt no és coherent amb el criteri de planejament territorial sostenible, en què s’advoca pel foment del caràcter compacte i continu dels creixements i la consolidació dels nuclis existents. El nou Pla Urbanístic Municipal de Bassella no segueix les línies

d’actuació que marca el Pla Territorial Parcial de l’Alt Pirineu i Aran, tot i ser jeràrquicament inferior. Aquest pla territorial assigna l’estratègia de desenvolupament per a l’escenari del 2026 del sistema urbà d’Oliana, que inclou el propi municipi, el de Peramola i el de Bassella. Seguint els criteris de creixement sostenible, el Pla Territorial atorga el major potencial de creixement del sistema a Oliana i a Peramola, que poden créixer moderadament. Pel que fa al municipi de Bassella, proposa un creixement de reequilibri per al nucli d’Ogern, actualment el més poblat. Per a la resta de nuclis —Altés, Aguilar, Mirambell, Guardiola i la Clua— suggereix estratègies de millora i compleció, però en cap cas preveu la possibilitat de crear nous nuclis de població.

Model econòmic indefinit L’informe de sostenibilitat ambiental no aporta cap mesura que pugui incentivar la creació d’activitats que generin nous llocs de feina. Tan sols apunta a la promoció del turisme rural i la previsió d’equipaments per aprofitar el po-

tencial turístic de la presa de cua de l’embassament de Rialb. Aquesta indefinició del model econòmic aboca el nou nucli de població a la condició d’urbanització de segones residències.

La indefinició del model econòmic farà que al nou nucli s’hi construeixin segones residències Aquest model de planificació territorial està molt allunyat de la realitat i la problemàtica del municipi, que en cinquanta anys ha perdut més de la meitat de la població. Bassella, amb una població

molt envellida, s’ha vist incapaç de generar l’activitat econòmica necessària per poder garantir la fixació de població al territori. El pla d’ordenació urbanística tampoc no aporta solucions per poder frenar l’abandó i el despoblament dels nuclis actuals del municipi, convertits en gran mesura en nuclis de segones residències. Una altra qüestió que cal resoldre és saber com es finançarà la urbanització del nou nucli, que haurà de disposar dels serveis bàsics, com són el sanejament, el servei d’aigua, la recollida d’escombraries, l’electricitat i les telecomunicacions, a més de la pavimentació de carrers i l’enllumenat públic. Despeses que haurien de córrer a compte de les mesures compensatòries de la construcció del pantà de Rialb i també a compte de l’Ajuntament. Això generaria una nova despesa per a l’Ajuntament, a priori totalment injustificada, ja que la creació de sòl urbanitzable no és una necessitat ni una demanda

dels habitants del municipi. És inevitable fer la comparació del nou nucli de Bassella amb el de Tiurana, creat l’any 2003 al nord de la Noguera. Aquesta població també es va crear amb la voluntat de recuperar el poble de Tiurana, desaparegut sota les aigües del pantà de Rialb. L’intent ha estat un fracàs, i el nou nucli no deixa de ser una urbanització de segones residències amb bocins de l’antiga Tiurana, com el campanar o el cementiri. En cap cas, però, no ha recuperat l’esperit del poble que li dóna nom.

A

l’Alt Urgell, les eleccions del 25N també van ser, amb un 68,42% de votants, les autonòmiques amb més participació des de que el 1980 es celebressin per primera vegada uns comicis d’aquestes característiques. Els resultats a la comarca no representaren un gir substancial respecte les dinàmiques electorals que s’havien vingut produint als comicis precedents i CiU mantenia una amplia majoria amb més de trenta punts de diferència respecte la segona força. No obstant això, el 25N si que suposava alguns matisos rellevants a partir d’aquesta segona posició, que per primera vegada des de 1984 perdia un PSC que queia fins la quarta posició, sent fins i tot superat pel PP que era tercer, i passava a mans d’una ERC, que malgrat aquesta segona posició no obtenia, ni molt menys, els seus millors resultats a la comarca. Per blocs, el denominat bloc sobiranista, sortia àmpliament reforçat a la comarca, ja que la pèrdua de 4 punts que patia CiU respecte del 2010 era àmpliament compensada per la puixança d’ERC i la irrupció de la CUP, que juntament amb creixement, en aquest cas menor, d’ICVEUiA i una SI que perdia més de la meitat de la seva força, feien que el sobiranisme sumés més de tres quartes parts del total de vots emesos a la nostra comarca. El creixement d’ERC i ICV-EUiA suposava també que la denominada esquerra nacional recuperés un percentatge de vot similar al que havia obtingut en el seu sostre històric del 2003 i deixant així la seva suma per sobre del doble de vots dels que obtenia el PSC. De la mateixa manera que a nivell nacional, el creixement d’ERC i ICV-EUIA

coincidia amb la irrupció d’una CUP que era sisena força a la comarca i obtenia a l’Alt Urgell els segons millors resultats del Pirineu, només per darrere del Pallars Sobirà on la formació arribava als 6,36% dels sufragis; i els tercers al conjunt de la circumscripció de Lleida, que a banda del Pallars Sobirà només eren superats per una centèsima pels vots que la formació de l’EI obtenia al Solsonès.

Malgrat tot, marea blava. Si bé el 25N CiU va patir una pèrdua generalitzada del seu percentatge de vot respecte del 2010, el vot convergent va presentar contrastos importants entre els diferents territoris del país. Així, mentre a l’Àrea Metropolitana de Barcelona CiU perdia més de 100.000 vots i 9 punts respecte el 2010, a altres territoris com Girona, la Catalunya Central o el Pirineu, CiU era capaç d’augmentar lleugerament els seus sufragis i sostenir així molt més la seva caiguda (menys de 4 punts en els tres casos) en unes eleccions marcades, recordem-ho, per la gran participació. En aquest context, l’Alt Urgell no va ser una excepció en la distribució territorial del vot de CiU i la federació aguantava el cop als municipis urgellencs. Així, tot i perdre més de 4 punts respecte els comicis del 2010 i situant-se amb un 47,06% dels sufragis, CiU guanyava les eleccions per desena vegada consecutiva i ho feia amb més de trenta punts sobre la segona força, ERC. Els resultats obtinguts aquest 25N s’allunyaven molt dels històrics sostres electorals que havia obtingut el pujolisme durant els 80 i la primera part dels 90, però es situaven en la mitjana dels resultats que la federació ha vingut obtenint al llarg dels darrers comicis autonòmics quedant


per sobre dels resultats dels anys en que es conformaren els Tripartits, 2003 i 2006. Per municipis, CiU guanyava a divuit dels dinou, no aconseguint la primera plaça només a Arsèguel, on guanyava ERC com ja ho havia fet al 2010. A la capital, l’alcalde Batalla, que liderava la llista per Lleida, perdia 6 punts, mentre que als nuclis poblacions més grans, la federació guanyava dos punts a Organyà, però en perdia 3 a Oliana, 9 a Coll de Nargó i 5 a Montferrer i Castellbò. Malgrat tot però, l’Alt Urgell seguia sent, el 25N, molt blau.

2a posició sense sostre electoral El 25N va ser el del ressorgiment d’ERC també a l’Alt Urgell. La formació republicana, que havia trencat la seva línia marcadament ascendent després de les experiències dels dos tripartits, recuperava el 25N gran part de l’electorat que havia perdut dos anys abans, fet que li suposava alçar-se amb el segon lloc a la comarca després de l’enfonsament dels socialistes. Malgrat, però, la consecució d’aquesta segona plaça, ERC no assolia aquest 2012 el seu sostre electoral a la comarca, i amb els poc més de 16 punts obtinguts es quedava en unes xifres similars a

les de 2006 i a quatre dels obtinguts l’any 2003 quan els republicans assolien el seu millor resultat. Per municipis ERC era primera força a la citada Arsèguel i era segona força a tota la resta de municipis (inclosa la Seu, on obtenia un 14% dels vots, 2 punts més que PSC i PP) només amb l’excepció de Bassella, el feu popular de l’Alt Urgell, on eren els populars la segona força per darrere de CiU.

En picat La geografia del vot en la davallada dels socialistes podríem dir que és la inversa de la que té CiU. D’aquesta manera, i mentre CiU patia la seva major caiguda a l’Àrea Metropolitana i al Camp de Tarragona i relativitzava la seva caiguda a la resta de territoris, el PSC era capaç d’aguantar el tipus a aquests dos territoris, així com a la Catalunya Central, on perdia menys de 4 punts; però escenificava la seva caiguda a la resta de territoris i sobretot al Pirineu (6 punts respecte el 2010) i a les Terres de l’Ebre (pràcticament 8 punts respecte el 2010). Amb tot, la nostra comarca era el fidel reflex d’aquest escenari i mentre CiU, tot i perdre quatre punts respecte 2010aguantava el tipus i es mantenia còmodament

com a primera força, el PSC no podia fer el mateix i la caiguda de 5 punts respecte el 2010 (de gairebé 12 respecte al 2006) el feia caure fins la quarta plaça amb el 9,49% dels vots. D’aquesta manera, un PSC que havia aconseguit ser segona força durant totes les eleccions celebrades fins al moment, perdia la segona plaça i es quedava ja pràcticament amb la meitat d’un percentatge de sufragis (per sobre del 18%) que havia mantingut amb consistència durant set de les 9 eleccions celebrades fins el 25N i que ara, després d’haver quedat ja per sota del 15% al 2010, es trobava a anys llum. En els municipis de la comarca la davallada del PSC també va ser generalitzada. Els socialistes no mantenien el segon lloc en cap dels disset municipis i eren només cinc, entre ells la Seu, en els que eren tercers. A cinc municipis més (Arsèguel, Bassella Cabó, Cava i el Pont de Bar) no rebien ni un sufragi, mentre que a Oliana i Organyà eren quarta força i a Coll de Nargó sisena.

Sostre històric i tercera força Per poc més de dues dècimes, el PP aconseguia el 25N un sostre electoral (superant l’anterior del 1995) que significava molt més que

això, perquè permetia als populars alçar-se amb la tercera posició en vots per primera vegada a la història. A més els 9,59 punts obtinguts suposaven un important increment respecte els 4 comicis previs, on els populars havien estat sempre per sota dels 8 punts. Per municipis, Bassella seguia sent el feu popular a la comarca i el PP hi era segona força amb més del 13% dels sufragis. A la Seu, el PP era quart però pràcticament empatat amb el PSC, mentre que a Oliana i Organyà els populars aconseguien ser tercera força. A Montferrer, el PP era quart i a Coll de Nargó cinquè. A diferència dels socialistes, el PP només es quedava a zero en dos municipis: Arsèguel i Pont de Bar.

Sense espai per créixer ICV-EUiA sembla que s’ha quedat sense espai per poder expandir el seu electorat a la nostra comarca. Només així s’explica que mentre la formació liderada per Joan Herrera obtenia els seus millors resultats al conjunt del país i es recuperava un escó per Lleida que fins al moment només s’havia obtingut al 2006, a l’Alt Urgell, i tot i augmentar en més d’un punt els resultats del 2010 (4,71%), la formació verda es quedés a més que un augment de la ràtio a l’aula suposa inevitablement una disminució de la qualitat de l’ensenyament.

Mobilitzacions

Façana del CEIP Pau Claris de la Seu d’Urgell

L’educació pública a la Seu, colpejada per les retallades

E

n els darrers anys el govern de CiU s’ha ocupat d’acomplir els mandats neoliberals d’Espanya i d’Europa per tal de reduir el dèficit públic. Si bé el 2011 el govern català va presentar un dèficit del 3,3 % del PIB, el 2012 es reduí al 2 %. De cara a aquest 2013, la Generalitat pretén retallar-lo fins al 0,7 %, unes retallades que suposaran 4.400 milions d’euros en el pressupost. Una tisorada que encara no se sap com afectarà la partida destinada a educació. Precisament Catalunya és la comunitat on més s’ha retallat en educació des de l’inici de les retallades: la disminució dels pressu-

postos dels dos darrers anys és del 13,75 %.

Retallades A la Seu d’Urgell la reducció dels pressupostos no ha passat desapercebuda. Rosa Ginesta, representant de l’AMPA del CEIP Albert Vives, explica que la manca de recursos s’ha fet palesa des del reciclatge de llibres fins a les subvencions per a activitats. Un altre problema important que presenten tots els centres és la reducció de sous i hores del professorat, que causen un gran malestar entre els professionals i generen problemes en hores no lectives, com ara el monitoratge del pati. Una nova reforma, fruit de les retallades en despesa educativa,

consisteix en què les baixes no es cobreixen els 6-10 primers dies i es deixa que quedin a càrrec del centre. Aquesta problemàtica genera que els professionals del sector hagin de fer mans i mànigues per tirar endavant, especialment on hi ha poc personal, fins a arribar al

Catalunya és la comunitat on més s’ha retallat en educació des de l’inici de les retallades punt en què els encarregats d’administració han de fer la seva feina en hores extra. Josep Martínez, representant de l’AMPA de l’IES Joan Brudieu, creu que el problema més greu que això ha generat és la massificació de les aules, ja

Des del 2011 a la Seu s’ha iniciat un període de protesta i reivindicació constant en defensa d’un ensenyament públic, català i de qualitat per part de professors, pares i alumnes. Alguns d’aquests col•lectius fins i tot s’han organitzat per la causa, com l’Assemblea d’Estudiants de l’IES Joan Brudieu, fet que deixa palès que el jovent està molt conscienciat pel càstig que està patint un àmbit com és el de l’educació i l’ensenyament. Des de la FAPAC, la Federació de Pares i Mares d’Alumnes de Catalunya, s’impulsen algunes iniciatives de protesta, com ara la recollida de signatures en contra de la LEG, la nova llei d’educació, que va tenir una alta participació a la Seu d’Urgell, la població amb més percentatge de signatures recollides. En l’actualitat, les diferents pancartes reivindicatives amb diferents motius llueixen a les façanes dels centres educatius i ja formen part del paisatge urbà. Una d’aquestes, la més estesa, és la de la campanya “Escola en Català”, on l’AMPA de l’escola Valira assegura haver-hi tingut un paper molt actiu.

Escoles-Barracons Un altre problema que pateix la Seu, i que comença a normalitzar-se, són els barracons. A l’Institut Joan Brudieu se’n van instal·lar dos després d’un augment d’alumnat al voltant de l’any 2000, i tot i que l’AMPA de l’institut creu que gairebé no s’utilitzen en l’actualitat, encara no s’han retirat. Tot i això, el cas més significatiu el trobem a l’Escola Valira, que va néixer dins d’un context de creixe-

d’un punt del sostre obtingut al 2006 (6,99%).

La millor entrada Molt probablement, un dels fets que expliqui aquest estancament d’ICV-EUiA el 25N sigui l’aparició de la CUP-AE. La candidatura de l’Esquerra Independentista va entrar amb força a la comarca i es va situar, amb 450 vots que significaven més d’un 4% del total de vots, com a sisena força. Aquests resultats de la CUP signifiquen la millor aparició d’una nova formació a la comarca des que el 1984 es consolidés l’actual sistema de partits. D’aquesta manera, els resultats de la CUP aquest 25N superaven els registres d’aparicions prèvies com les de SI al 2010 o C’s al 2006, però també d’aparicions anteriors que van irrompre amb més força a l’escena nacional com el naixement de la coalició ICV-EUiA al 2003 o el naixement d’Iniciativa per Catalunya al 1992.

Traient el cap Per la seva banda, Ciutadans obtenia uns resultats testimonials el 25N amb poc més de 2 punts, tot i que aquests resultats suposaren un pas endavant respecte els que la formació obtenia dos anys abans. ment demogràfic d’infants a la ciutat i una falsa previsió que aquesta es perpetués al llarg del temps. Amb els anys, ha acabat sent una escola-barracó. Meritxell Molins, representant de l’AMPA, explica que ja fa més de cinc anys que estan en barracons, i tot i que l’Ajuntament ha cedit uns terrenys perquè es pugui construir el nou centre, no arriben partides suficients als pressupostos per iniciar les obres. L’escola s’inicià l’any 2008 amb un sol mòdul prefabricat i amb l’expectativa

L’escola la Valira porta més de 5 anys amb barracons però no arriben diners per fer obres que simultàniament es construís l’edifici per al curs següent. Passats uns anys, al 2011, el departament d’Ensenyament juntament amb l’Ajuntament van decidir que el nou edifici es transformaria en IES i que es convertiria en una única edificació compartida per l’Escola Valira i el nou institut, on haurien d’entrar els nous alumnes el curs 2013-2014. En l’actualitat l’escola està formada per tres mòduls i un adossat, i això fa que es trobi en una situació molt precària. No només la infraestructura de les aules és un problema, el sorral està en mal estat i el pati té humitats. La direcció de servei territorial ha assegurat als pares que es crearà un espai per acollir més alumnes i que l’edifici es construirà tan aviat com es pugui, cosa que equival a un temps incert i indefinit. En cas que la situació de l’escola no tingués futur, tal com sembla apuntar, l’escola està destinada a tancar en un període mínim de cinc cursos per tal que els alumnes i els seus germans acabin els estudis primaris.


Veus de la comarca El Punt d’Ebullició

E

nguany farà un any que una garbera de cartells enigmàtics amb una flama i un missatge clar que deia ‘Quelcom es Cou’ van omplir la ciutat i les xarxes socials convidant al jovent de la Seu a una reunió. Aquella crida -feta encobertament pel Cau i l’Assemblea de Joves- va resultar en una sala del Centre Cívic plena amb més d’una cinquantena de joves que, després d’un parell d’hores de reunió, en van sortir amb la determinació de muntar una gran

A

festa on aplegar-se i debatre sobre les seues inquietuds i mancances. El resultat fou molt positiu, amb una jornada festivoreflexiva d’activitats ininterrompudes des del matí fins a la nit que va comptar amb la participació de centenars de joves i la col•laboració de més de 40 establiments urgellencs. Les conclusions que es van extreure de l’experiència van ser claríssimes: els joves ens hem d’unir, organitzar, necessitem un espai propi i, per a fer-ho, necessitem mobilit-

zar-nos. És així com d’aquella flama inicial i d’aquell bullider naix l’Olla. Un projecte que pretén fer de coordinadora juvenil i mirar d’aglutinar tothom qui tingui ganes de moure’s. De moment, l’Olla compta amb les dues entitats juvenils promotores i varis joves a títol individual que durant aquest any han estat fent feina de picapedrer mirant de constituir l’organització i han iniciat les negociacions per l’aconseguiment d’un espai propi. La següent etapa que afrontem, és la de difusió i consolidació del projecte. Per tal d’aconseguir-ho, es mirarà de repetir l’organització d’una nova ‘Quelcom es Cou’ on donar-nos a conèixer i seguir fent feina i mirant d’aglutinar els joves urgellencs que, si n’hi ha cap llegint aquesta publicació, esperem s’interessi pel projecte i l’animem a que ajudi a omplir l’Olla i faci augmentar la temperatura social. Plataforma juvenil de l’Alt Urgell l’Olla

L’Alsàcia Oculta

lsàcia és la regió que escenifica millor les disputes entre europeus; no en va en aquestes fèrtils terres francesos i alemanys van vessar massa sang per dominar-les. Quan el viatger descobreix Alsàcia no ho fa lògicament per rememorar un passat violent, sinó per extasiar-se davant un racó de França d’una bellesa extrema. Un mar de vinyes verdes s´expandeix entre turons ondulats i són molts els pobles medievals d’estrets carrerons emmarcats per antigues façanes de bigues entramades. Colmar i Estrasburg, dues de les ciutats més grans de la regió, a part de Mulhouse, són igualment dig-

nes de visitar pels canals, les flors que engalanen els carrers i uns barris antics molt ben conservats. El Rin fa de frontera natural entre el país gal i el germànic. De nord a sud aquestes aigües de gran cabal divideixen dos mons enfrontats des de fa segles i que ara, gràcies a la Unió Europea, mantenen una pau duradora. Una pau, però, que pot arribar a ser fràgil si el vell continent segueix deixant-se arrossegar pel poder financer. Per a mi aquest majestuós riu té connotacions dramàtiques i alhora heroiques: el meu oncle Miquel el va creuar nedant de nit després d’haver saltat d’un tren en marxa quan era deportat pels nazis a un camp de concentració de l’est

d’Alemanya. Després li esperava un llarg viatge a peu fins arribar a Toulon, ciutat on residia i on la meva tieta ja el donava per mort.

Les portes de l´infern A l’oest d’Obernai la carretera puja sense respir a través d’un bucòlic escenari de densos boscos de coníferes. Es tracta dels Vosges, una serralada de baixa alçària, prolongació de la famosa Selva Negra alemanya. Res fa sospitar que la carretera desemboqui a les portes de l’infern mateix. Situat enmig del bosc, en una collada, s’amaga Natzweiler-Struthof, l’únic camp de concentració nazi en territori francès, construït a final de 1940. Allí continuen les torres de vigilància i les tanques que un dia van estar electrificades. Es pot visitar la cambra de gas, la sala d’autòpsies, el cementiri, els quatre forns crematoris i fins i tot el patíbul on molts van ser penjats. Aquí hi van morir el 40% dels presoners —unes 22.000 persones, la majoria jueus i membres de la Resistència francesa—, i els que van sobreviure van ser enviats al camp de Dachau, prop de Munic, al setembre de 1944, quan les tropes nord-americanes s’aproximaven. Encara que pot resultar una mica macabre, és aconsellable acudir a aquest lloc per conèixer la història i especialment per intentar que no torni a repetir-se mai més. Al cap i a la fi, aquells que estan en l’actualitat enfonsant econòmicament el sud d’Europa no es diferencien gaire dels que van idear la “solució final”. Eduard Brocal - Llibreter

Un any d’Assemblea Social de la Seu, un any de lluita

D

esprés d’un any i escaig de vida, l’Assemblea Social de la Seu reescriu els mateixos objectius que la van fer néixer: la denúncia de les situacions injustes i sovint extremes a les què ens estan abocant i la defensa dels drets socials i laborals de totes nosaltres. Fent una mica de memòria recordem que durant aquest primer any hem organitzat la contra-trobada d’empresaris, per mostrar el nostre rebuig a la cimera d’empresaris. Encapçalats per exemple pel Sr. Alemany, president d’Abertis -que actualment ha guanyat la concessió del Túnel del Cadí- i a la vegada membre i president de la Comissió per a la Reactivació Econòmica i el Creixement, òrgan assessor del Govern de la Generalitat de Catalunya, i al nostre entendre una presa de pèl. També durant aquest any de vida hem impulsat l’organització de la jornada de l’1 de maig, Dia del Treballador, i les vagues generals del 29 de març i del 14 de novembre, organitzades de forma unitària amb la resta d’agents socials de la comarca que s’han sumat a les diferents cites. Un any 2012 en el qual hem vist com l’Alt Urgell s’ha convertit en la comarca on l‘increment de l’atur ha estat més intens. Un any on hem vist com la reforma laboral afectava a petita i mitjana empresa de la comarca i també empreses estatals, per exemple El Parador de la Seu, als treballadors del qual se’ls ha

aplicat un ERO. Un any on les retallades en Sanitat han fet sortir al carrer els treballadors sanitaris per defensar els seus drets i també els nostres. Un any on també els estudiants i professors de l’Institut han sortit al carrer per defensar els seus drets tant laborals com estudiantils. Un any on els treballadors de Justícia han sortit també al carrer per mostrar el rebuig a l’augment de taxes judicials que ens afecta a tots nosaltres. Un any on hem vist com la mobilització social és i serà la única manera de fer sentir la nostra veu. En aquest segon any, i reafirmant-nos amb l’anterior, estem veient com la mobilització dels veïns de Montferrer per reclamar la tant esperada rotonda a la N-260 està fent moure posicions al govern de l’Estat. En aquest segon any continuem defensant els nostres drets i denunciant qualsevol situació abusiva, com per exemple el dret a una sanitat pública i de qualitat davant l’augment de llistes d’espera i la manipulació de les dades d’aquestes. Continuem donant suport a les iniciatives socials que sorgeixen dia rere dia. Prenen com a estímul la necessitat d’un canvi estructural que ens porti cap a un model més social i sostenible. Des de l’Assemblea Social de la Seu animem i convidem a tota la població de la Seu i comarca a organitzar-se per la defensa dels seus drets. Perquè d’aquesta crisi o en sortim més lliures o en sortim més esclaus. Us volem recordar que l’Assemblea Social de la Seu es reuneix cada dimarts a les 19h al Centre Cívic “El Passeig” de la Seu d’Urgell. Assemblea Social de la Seu

Si ets una entitat amb ganes d’explicar-te, aquest pot ser el teu espai. Envian’s el teus textos a info@palanca.cat


Per rumiar-hi Guillem Campreciós Veí d’Ansovell

S

ovint sentim a parlar dels micropobles, però ben poques vegades som conscients del problema real que suposa viure en un poble petit. L’Alt Urgell és una comarca que presenta una realitat força peculiar que només compartim amb altres comarques pirinenques. Multitud de petits pobles d’alta muntanya escampats pel territori. En aquest municipis estranyament hi trobarem transport públic, encara que tampoc és gaire important si ens fixem en l’estat de les carreteres: plenes de trossos sense asfaltar, esvorancs, esquerdes o desnivells. Aquesta situació s’agreuja quan fa aparició la neu, que no es retira fins que la resta de país ha quedat perfectament net,

Ciutadans de segona sovint deixant als veïns aïllats durant uns dies al tenir inhabilitada l’única via d’accés a la població. Però no només son aquestes les problemàtiques que afrontem des dels petits municipis. Sovintegen els talls elèctrics, inexistència de serveis com gas natural, les connexions a internet són de baixa qualitat o inexistents, pèssima cobertura de telefonia mòbil, inexistència de cablejat per a telefonia fixa, tancament d’escoles rurals... Per si no fos poc, també tenim dificultat en el desenvolupament personal al tenir lluny els centres formatius com escoles i instituts, o encara més lluny universitats. El món laboral és pràcticament inexistent, i les lleis estan pensades per als negocis de ciutat, i resulta impossible per un petit emprenedor engegar un negoci local fent front als mateixos impostos i obligacions que qualsevol altre negoci

urbà. Recapitulant, males infraestructures viàries, inexistents serveis públics, dificultats amb les telecomunicacions i impossibilitat de desenvolupament personal, tan educatiu com laboral, no és d’estranyar doncs que els nostres pobles s’envelleixin i perdin la vida quotidiana en favor de la mera segona residència i visita d’oci turístic. Els ajuntaments es financen a través de tributs municipals i per subvencions d’organismes superiors que es distribueixen en funció dels residents en cada municipi. Aquest fet provoca que municipis petits tinguin uns ingressos escassos i unes despeses disparades, clavegueram, enllumenat, aigua potable, molts kilòmetres de carretera, gestió de nevades, gestió forestal, manteniment del patrimoni històric i monumental...

Sembla evident pressuposar que un municipi de cinquanta habitants és impossible que pugui fer front a tantes despeses recaptant impostos i rebent subvencions en funció de la població. Això si, als turistes de Barcelona els agrada gaudir de la natura algun cap de setmana de tan en tan i exigeixen que els pocs recursos econòmics, es destinin a facilitar l’accés i el manteniment de l’entorn, quedant els serveis bàsics que necessiten els propis veïns i veïnes sense fons per a poder satisfer-se. En ciutats grans, l’escassetat de recursos econòmics porta a retallar en escoles bressol, serveis d’integració i dependència, casals culturals, posposar la remodelació d’algun carrer o plaça, encarir el transport públic... però els ciutadans de segona, no tenim aquests serveis, i l’escassetat de recursos, suposa renunciar a drets bàsics.

Assemblea Social de la Seu Cada dimarts a les 19h al Centre Cívic

Els nostres pobles se’ns jubilen

É

s evident que en l’actual model d’estructuració de la societat, diguem-ne capitalista, no es considera prioritari que aquesta sigui justa i sostenible, sinó que el que es busca és que es generin com més beneficis econòmics millor. I l’objectiu d’aquests beneficis no és reinvertir-los en la societat, sinó en l’enriquiment personal. A poc a poc hem anat patint una privatització de serveis a mans d’empreses privades on l’ètica sol brillar per la seva absència i en què l’obsessió pels beneficis és encara més evident. És clar que dins d’un sistema que es basa en aquesta manera de fer i de pensar difícilment cap empresa deixarà de guanyar tots els diners que pugui —que no significa tenir pèrdues— per donar un servei més just arreu del territori o diversificar els llocs de feina. Passen al davant les grans ciutats i grans nuclis de negocis, on els beneficis son més importants. Així, podem entendre

M

anifestar-se, ens diu l’Enciclopèdia Catalana, és “fer saber, algú (allò que pensa, es proposa de fer, sent, etc.), expressant-ho obertament, públicament. Mostrar, algú, d’una manera manifesta la seva existència o la seva natura”. Manifestar-se significa innovar pel sol fet d’expressar-se, perquè l’acció convertida en coresponsabilitat és l’amplificació d’una idea. A més, manifestar-se canvia les estructures socials, perquè sabem que la pròpia naturalesa de la paraula posseeix el caràcter de la sinonímia, l’analogia, la contradicció, la dualitat, la inversió i la relació. Per tant, dóna pas a la consciència i, conseqüentment, evita el clientalisme1. En les nostres societats complexes i fortament clas-

per què la privatització de serveis públics encara fa més grans les desigualtats que tenim al territori. No és només en la gestió de l’empresa privada on patim desigualtats. La gestió dels diners públics queda també lligada de peus i mans per polítiques neoliberals que prioritzen les inversions i facilitar la feina a grans empreses i mercats internacionals —actualment també a salvar bancs— en comptes d’invertir en la societat de manera justa, que al cap i a la fi és la que paga els impostos. Actualment trobem a l’Alt Urgell, als Pirineus, i a la majoria de zones rurals, dèficits en sanitat, educació, transport, serveis socials, cultura, i un llarg etcètera. I molt especialment ens trobem amb un panorama laboral desolador. Són molt poques les ofertes laborals i la diversitat laboral que podem trobar-hi, i també molt poca la implantació de noves empreses o autònoms. A tots els pobles hem anat veient com botigues

i petits comerços han anat tancant sense obrir-se’n de nous, procés ara precipitat per l’actual crisi econòmica. Els nostres joves marxen, i els nostres pobles cada cop estan més despoblats i envellits. On és, doncs, dins d’aquest panorama, l’opció de poder viure als nostres pobles? De conservar la història i les arrels, de viure en comunitat i experimentar allò de “fer poble”? On és l’opció de viure més tranquil•lament i en contacte amb la natura, de quedar-nos a prop dels nostres, de treballar la terra, de veure que la canalla juga i corre pel carrer, de saludar i xerrar amb els vilatans? Cada cop és més clar que aquesta opció no existeix. I quin model de territori volem? És que el Pirineu i les zones rurals han de servir només per descansar i divertir-se? Els nostres pobles han de ser cases rurals i segones residències? Els nostres boscos i muntanyes han de ser pistes d’esquí i han d’estar redibuixats pel turisme i la moda del moment? Ha

Manifestar-se sistes, és a dir, natives alhora que cosmopolites o, dit d’una altra manera, primordialistes2 alhora que modernes, hom ha de capacitar-se per a l’expressió —en qualsevol dels llenguatges humans— per evitar grups hermètics de poder, per evitar xarxes de favor en l’economia pública. Per evitar, en definitiva, un comportament propi de les societats més primitives i jerarquitzades. Manifestar-se és un acte comunicatiu, res ens fa més humans: manifestar-se no és altra cosa que

Meritxell Virgili Antropòloga

la socialització de la consciència. No voler manifestar-se és una carència que ens violenta a tots, a l’estructura. No poder-ho fer és una agressió exercida per part d’uns sobre els altres, és violència estructural. No tenir el dret de ferho comporta paràlisi de la memòria dels pobles, que resulta en un genocidi cultural lent, molt lent... Tant, que finalment el poble acaba perdut, estèril. Tanmateix llanço una pregunta que acabo de llegir i que necessàriament adjunto a aquest argument: quin grau de transparència tolera la societat sense dissoldre’s en ella? Estem en un procés de canvi i no som capaços de discernir. La nostre biologia va seguint

de ser tot un pur negoci? Tot plegat és molt trist. Vivim temps de crisi i retallades brutals, que tenen un perquè. N’hi ha que s’entesten a fer-nos creure que tots els nostres mals són culpa únicament de l’espoli que patim per part de l’estat espanyol, però poc ens expliquen de com i on s’han invertit els diners que queden aquí, i encara molt menys ens pregunten què en volem fer nosaltres. Queda veure com i a què destinaria el govern de torn tots aquests diners que no tornen de l’estat veí. I cal veure, també, on és la igualtat d’oportunitats al nostre país, la igualtat d’oportunitats d’escollir com i on volem viure, treballar i estimar.

Àngela Porcel Treballadora autònoma el seu propi tempo de la mà de la cooperació. Potser encara no hi estem preparats d’una manera biològica, i potser la tecnologia ens ajudarà en aquest procés. Mentre ens entretenim pensant-hi podem manifestar-nos, i potser així no es dissoldrà la injúria recurrent dels nostres temps. 1 Pràctica política o social basada en l’afavoriment de determinades persones, grups, etc, amb protecció econòmica i social o privilegis, com a compensació al suport polític o electoral. 2 Fa referència a la percepció cognitiva de determinades qualitats dels objectes primordials i als lligams que es creen a partir d’aquestes percepcions, i intenta explicar el fet que els membres dels grups ètnics, contra moltes evidències històriques, considerin que la seva comunitat ha existit des de sempre i que els seus símbols i tradicions tenen una profunda antiguitat.

Estàs afectat per la hipoteca? Et volen fer fora de casa? Posa’t en contacte amb nosaltres,

JUNTES PODEM! pahc.alturgell@gmail.com

Vols anunciar-te? Envia un correu a info@palanca.cat


De cara: Saül Garreta, arquitecte i impulsor de “Reviure Solanell”

“Ens interessa assajar noves maneres de viure en equilibri amb la natura” D’un projecte professional, rehabilitar un poble abandonat de l’Alt Urgell al terme municipal de Montferrer i Castellbò, va passar a una empresa de molta més volada. Saül Garreta, arquitecte de Tarragona, s’ha proposat assajar a Solanell una altra manera d’entendre la vida. A través del lent però decidit repoblament del nucli, la generació d’activiats econòmiques sostenibles i la gestió assemblearia pretén demostrar que tradició i modernitat poden conviure en aquest espai remot del Pirineu. Per aconseguir-ho, diu, n’hi ha prou amb fer les coses d’una altra manera. Com sorgeix la idea del projecte? Com moltes coses a la vida sorgeix per casualitat . En un primer moment la meva perspectiva era molt més professional i menys implicada emocionalment, és a dir la d’un jove arquitecte a qui li proposen rehabilitar tot un poble. Com us podeu imaginar era una idea del tot suggerent. Una cosa va portar a l’altra i finalment els companys de viatge es van desanimar. Tot això em va coincidir amb una de les millors èpoques del nostre despatx professional, cosa que em va permetre invertir en la compra de propietats i així fins a ser propieta-

“Més enllà de reconstruir quatre cases, es tracta d’assajar una altra forma de fer i de viure” ri d’ aproximadament dos terços del poble. La última propietat ha estat una permuta signada amb una família que van viure a Solanell i que si tot va bé ho tornaran a fer aviat. En què consisteix exactament? Amb els anys i les experiències viscudes he anat variant la meva idea. Ara va més enllà de reconstruir unes quantes cases. Es tracta d’assajar un altre manera de fer i de viure, segurament amb una certa visió utòpica o ingènua però que amb la crisi actual fa falta més que mai per acabar amb els tòpics. Voldria aconseguir una barreja entre les maneres tradicionals de viure de la muntanya amb noves fórmules que ens ofereix el món globalitzat, basades en el turisme rural, en l’agricultura i ramaderia ecològica i en tot el que té a veure amb el món de la cultura i l’art.

Hi ha exemples d’experiències similars a la de Solanell? En molts llocs del món hi ha exemples que funcionen. Fins i tot a prop de Solanell n’hi ha de molt il·lustratius que demostren que això és possible. Farrera, Ossera o Arsèguel en són bons exemples. Tot plegat ho plantegem cada cop més en el marc del món cooperatiu, col•laborant estretament amb associacions com Sostre Cívic. És un projecte que busca fer reviure un poble amb habitants i activitats econòmiques cooperativitzades, que generin feina i bon veïnatge amb un funcionament assembleari. I que l’accés al habitatge no suposi més del 25-30 % dels ingressos de les unitats de convivència; també està obert a formes mixtes de masoveria i moneda social. Quins són els requisits per viure-hi? Des del setembre hi estan empadronades 3 persones i com a pioners que són, han tingut uns tractes personalitzats. A partir d’ara ho estem canalitzant a través de l’associació Sostre Cívic, però en resum cal tindre un projecte que pugui desenvolupar a Solanell amb una

“Voldria una barreja entre les maneres tradicionals de viure amb noves fórmules que ofereix el món actual” viabilitat i una aportació econòmica que amb Sostre Cívic estem treballant perquè sigui assequible pel major nombre de persones. També cal assumir uns valors que en cap cas pretenen ser dogmàtics però sí que impliquen un respecte a la natura, regles de bon veïnatge, presa de decisions amb absoluta transparència i d’una manera totalment assembleària. En breu farem unes

jornades a Barcelona on explicarem les diferents fórmules de participar en el projecte. Els que estiguin interessats poden escriure un mail a info@sostrecivic.org Heu trobat molts entrebancs? La veritat és que no ha estat ni està essent un camí planer, ja que en un inici vam renunciar a al·legar al POUM perquè Solanell tornés a ser directament un nucli urbà.

“El projecte Reviure Solanell té una clara vocació d’economia real i de proximitat” Això ens hagués simplificat enormement totes les gestions. En aquells moments eren habituals les requalificacions amb finalitats especulatives i no vam voler que planés cap sospita sobre l’ètica del nostre projecte. A partir d’aquí, s’han inventariat les cases actuals i els carrers respectant la volumetria preexistent. Actualment hem obtingut i executat les llicències d’obres dels dos accessos al poble i de dos edificacions. Ara estem tramitant la llicència d’un alberg de muntanya que esperem que no tingui excessius entrebancs atès que condicionaria una part de subvenció que hem demanat al consell comarcal. Com han rebut la iniciativa els habitants de les poblacions veïnes? En un principi amb certa desconfiança, però amb el temps crec que valoren l’empenta que estem posant perquè Solanell torni a ser el que havia estat. A més, el projecte Reviure Solanell té una clara vocació d’economia real i de proximitat, de manera que el seu èxit sempre aportarà riquesa al territori,

Vols anunciar-te a La Palanca? Envia un correu a info@palanca.cat

especialment al més proper. Tinc entès que hi ha d’altres projectes associats, pel que fa als aliments Efectivament. Amb el meu cunyat i un grup d’amics estem preparant uns horts ecològics de lloguer amb altres serveis associats. De moment començarem llogant els horts i repartint cistelles a domicili, però en un futur tenim previst condicionar una nau de 1000 m2. La finca de 18 hc de regadiu està situada en un dels punts més estratègics del camp de Tarragona i és idònia per distribuir productes de

“El canvi de paradigma obre les portes a noves maneres de plantejar-se i resoldre problemes” qualitat i proximitat amb el mínim nombre de intermediaris possibles i ajustant al màxim el preu. Tot i que el projecte l’estem desenvolupant a Tarragona, l’hem anomenat “Horts de Solanell” perquè pretenem que sigui una manera de fer arribar els productes de qualitat que es produiran a Solanell (i al Pirineu en general) a les grans àrees metropolitanes on es concentra la major part de la població. És absurd comprar carn de a l’Argentina o formatges d’Itàlia quan en tenim d’excel·lent qualitat a Catalunya. Com ho fareu a nivell energètic? Sé que pot sonar molt pretensiós però el nostre objectiu és convertir el poble de Solanell en un referent mundial en l’aplicació de la Tercera Revolució Industrial, basada en la conjunció de la tecnologia de comunicació d’Internet (les TIC) i les Energies Renovables. Això dotaria el projecte de reconeixe-

ment, seria un model a exportar i alhora atrauria a gent al poble conscienciada amb la sostenibilitat mediambiental. Has notat el pes de l’estigma “neorural”? Doncs la veritat és que gens ni mica. I de fet mai ens hem plantejat quina etiqueta tenim o de quina corrent filosòfica participem. Ens interessa participar activament en que el món canviï a millor, participar i assajar noves maneres de viure en equilibri amb la natura. Però no ens identifiquem amb aquells que entenen com a neorural la recerca d’una comunitat utòpica autosuficient on tant sols uns pocs privilegiats la puguin gaudir. Ens agradaria un canvi global en moltíssims aspectes i creiem que actuant localment i en xarxa ho podrem aconseguir. Es pot recuperar l’ànima d’un poble que no es coneix? Definitivament, no. És com amb la parella: te’n pots enamorar inicialment, però tant sols amb els anys, el respecte i el coneixement pots arribar a connectar amb la seva ànima. Solanell és un poble en què hi ha viscut gent durant més de mil anys. Si aconseguim que hi torni a viure gent d’una manera autèntica i real estem convençuts que contribuïm decididament a que segueixi perdurant en el temps. Què pretén demostrar o reivindicar el projecte? Que les coses es poden fer d’una altra manera i que l’actual canvi de paradigma obre les portes a noves maneres de plantejar-se i resoldre problemes. Com deia Einstein, com volem que les coses canviïn si sempre fem el mateix?

Un cop m’hagis llegit, no em llencis,

passa’m!


La Palanca 1