e d at m i tj a n a
Els viatges d’Ibrahim el Tortosí de les terres d’al-andalus a l’europa de l’est El jueu tortosí ibrahim ibn Ga’qub fou un dels primers viatgers que partí de la Còrdova musulmana per recórrer l’Europa Central i de l’Est, en el segle X. Els seus relats —que donaren a conèixer ciutats com praga i Cracòvia— descobriren ‘noves’ societats en un moment en què els contactes entre al-andalus i el centre del continent eren molt poc habituals. per Oriol Gracià i Jordi Arrufat, amb l’assessorament de Dolors Bramon
l’emissari del califa Havia partit de Còrdova, capital d’Al-Andalus, amb un encàrrec diplomàtic: al-Hakam II, califa omeia, li havia encomanat la missió de presentar-se davant Otó I el Gran, emperador del Sacre Imperi Romanogermànic. I és que en la segona meitat del segle x, x l’expansió del comerç cap al centre d’Eurod’Euro pa i, sobretot, l’augment de tràfic d’esclaus que els andalusins compraven a la ciutat de Verdun —prop de l’actual frontera entre França, AlemaAlema nya i Luxemburg— feien necessari impulsar noves relacions diplomàtiques amb els emperadors germànics. Però d’on havia sorgit aquest personatge enigmàtic a qui les autoritats musulmanes havien assignat missions de tal envergadura? 62
un ‘marco polo’ per europa Els escrits d’Ibrahim (retratat per l’artista alemany Fritz Risken) són dels pocs que documenten l’Europa Central i Oriental durant aquell període medieval.
A l’època, el mapa polític de la península Ibèrica oferia certa complexitat: des del sud fins ben avançada la Meseta, hi governava una auto autoritat islàmica assentada a Còrdova, amb un eco economia dinàmica i un nivell cultural ric. La resta del territori el formaven petits estats cristians en període de formació, d’economia més aviat pre precària i amb una cultura monàstica. A tot plegat, cal sumar-hi les comunitats jueves, que, arrela arrelades des de feia segles al territori, es repartien per l’àmplia geografia de Sefarad (nom amb què la tradició hebrea designa la península Ibèri Ibèrica). És en aquest context divers on cal ubi ubicar la figura d’Ibrahim ibn Ga’qub, nascut a Turtuxa Turtuxa, l’actual Tortosa. La ciutat, sota domini musulmà, era un nucli dinàmic per la riquesa de les hortes, però, sobretot, pel co comerç fluvial pel curs de l’Ebre. Juntament amb Lleida i Saragossa, Tortosa exercia de capital al nord-est d’Al-Andalus, zona limí limítrof amb els territoris cristians. És aquesta posició de frontera el que hauria permès a Ibrahim de conèixer amb profunditat andalu andalusins i cristians i, a la vegada, posar en pràctica les seves habilitats per vehicular les relacions entre les diverses comunitats. És cert que el frec a frec de la convivència portava problemes, però, malgrat això, cristians, jueus i musulmans es relacionaven amb certa normalitat. És més, ‘Abd al-Rahman III (891961) havia apostat per la superació de les barreres tribals, fins al punt que durant el seu govern
prisma
quan ‘turtuxa’ era musulmana Ibrahim va dur a terme diverses missions diplomàtiques per al califa al-Hakam II, fill d’Abd al-Rahman III, el constructor del castell de la Suda (dalt).
s’envoltà de cristians com Recemundus, bisbe d’Elvira, i de jueus com Hasday ibn Shaprut, Menahem ben Ya’qob ibn Saruq —gramàtic, també tortosí— o el mateix Ibrahim. Alguns d’ells foren decisius en les relacions diplomàtiques d’Al-Andalus. I és que cristians i jueus disposaven de més facilitats que els musulmans a l’hora de viatjar per l’Europa de l’època.
la bandera intercultural Ara bé, aquest tipus de nomenaments comptaven amb l’oposició d’una part de la població musulmana, que no veia amb bons ulls que membres d’altres credos desenvolupessin càrrecs de responsabilitat. Per contra, els textos d’escriptors àrabs de l’època posen èmfasi en la lleialtat dels jueus i els presenten com una llum favorable als interessos polítics dels musulmans. Ibrahim complia, i amb escreix, els requisits per ser enviat com a representant d’Al-Andalus en territori germànic, i és que als avantatges que
li aportava la condició de jueu, s’hi havia d’afegir la seva capacitat per desenvolupar tasques diplomàtiques, unes aptituds que ja havia demostrat l’any 961 quan havia intercedit entre el papa Joan XII i el califat de Còrdova. Així doncs, cap al 965 —ja sota el mandat d’al-Hakam II, fill d’Abd al-Rahman III — emprengué un viatge d’uns dos anys pel territori actual de vuit països europeus. Sortí pel nord de la península Ibèrica i enfilà la costa atlàntica, passant per Bordeus, l’illa de Noirmoutier (al sud de Nantes), Saint-Malo, Rouen i potser va arribar fins a Irlanda. “Els habitants d’aquesta illa es vesteixen com els víkings i la seva principal activitat econòmica és la caça de balenes”, explicaria. Tot i així no està prou clar que l’hagués visitada i bé podria ser que algun company de viatge li n’hagués parlat en el camí cap a Utrecht, ja dins del Sacre Imperi Romanogermànic. En els relats deixà constància del seu pas per Aquisgrà, Magúncia, Fulda i Soest, on sembla que es deturà perquè hi trobà un element del qual Tortosa —prope-
Cordon prE ss
S
ón gent traïdora i de condició vil que no es netegen més que una vegada a l’any. No es canvien de vestit fins que no se’ls esquinça la roba, i creuen que la porqueporque ria de la seva suor és saludable per al cos”. El viatger Ibrahim ibn Ga’qub al-Isra’ili al-Turtuxi no escatima detalls en parlar, i de quina manera, dels habitants dels regnes cristians del nord de la península Ibèrica, cap a l’any 965. La descripció forma part d’un dels primers relats del periple que aquest tortosí, probablement jueu, va emprendre per territoris ‘desconeguts’ de l’Europa del segle x.
ra als aiguamolls del llavors embrionari delta de l’Ebre— n’era capdavantera: la producció i comercialització de sal. Després, es dirigí a Paderborn i a Magdeburg, capital de l’imperi d’Otó I el Gran. El relat sobre la trobada pren importància pel fet que les cròniques àrabs de l’època no acostumaven a oferir detalls d’aquest tipus de missions polítiques. De Magdeburg estant, ja sigui perquè volia rendibilitzar el seu viatge, ja sigui perquè l’emperador li parlà dels països que hi havia més enllà, Ibrahim decidí endinsar-se per un territori sobre el qual els andalusins i bona part de civilitzacions mediterrànies sabien ben poc. I, efectivament, el que es va trobar en la segona etapa del seu periple va ser un món oposat a la Còrdova refinada que ell coneixia: “Molts pocs d’entre ells són cristians, la majoria són pagans, seguidors de
terres indòmites Ibrahim va retratar la vida a Txèquia i Polònia i va deixar constància del xoc cultural que va tenir amb els costums víkings.
63