PALAU DE LA MÚSICA CATALANA ÒPERA POPULAR DE BARCELONA
Die Zauber öte
5 FEBRER 2023
18:00h
Òpera semiescenifada
Aquesta Flauta Màgica vol ser un humil homenatge a totes les companyies líriques que van recórrer els camins del món, amb amor. Barcelona, octubre 1960, Palau de la Música, tres quarts de quatre de la tarda. Els artistes de La Catalana, -humil companyia de repertori líric, fa hores que esperen amb excitat neguit l'arribada de Néstor Ortiz, el joveníssim tenor que fa de Tamino. El cònsol d'Àustria i els membres del jurat esperen a la platea impacients perquè han de seleccionar una companyia estrangera per representar La Flauta Màgica al Festival de Salzburg —com a excentricitat, òbviament—. La situació, ja prou crítica, s'agreuja per moments. Ricardito Malecanta, fill natural de la propietària de la companyia —soprano de coloratura amargada que fa de reina de la nit— s'ofereix com a solució. Constrenyit habitualment al paper Monostatos, —com a mal menor donada la seva notòria incapacitat per al cant — el taimat Malecanta vol aprofitar la incompareixença del tenor per mirar de prosperar. Desesperats els cantants s'estiren els cabells, però ja el "maestro" s'afanya a atacar el primer compàs, resignat. L'espectacle ha de continuar... Tanmateix... quan el Laureano ha de tirar-se a cantar... davant la sorpresa general... al fons de la sala se sent una veu meravellosa, com la de serafí més bell del cel...-Zu Hilfe! Zu Hilfe! Sonst bin ich verloren... És Néstor, que, al final, gràcies a Mozart ha pogut agafar el primer tren... Tot està salvat?... No! Un flatulent regidor mediocre i greixós —el mateix que va equivocar Néstor de tren, perquè no arribés a temps— ha parat tot de trampes per fer que la funció surti malament, però... Mozart tornarà a baixar del cel per defensar la bondat: aquesta és la lliçó simple de La Flauta Màgica: el bé sempre triomfa sobre el mal.
LA FLAUTA MÀGICA
Música de Wolfgang Amadeus Mozart
Llibret d’Emanuel Schikaneder
Orquestra de Cambra Terrassa 48
dirigida per Josep Miquel Mindan
Posada en escena Jaume Villanueva
Disseny de vestuari Montse Miralles
Coreografia Roberth Aramburo, Gloria Llevat
Il·luminació Claudi Palomino
Caracterització Laura Liñán, Marta Ivars
Assitent de direcció Blanca Díez Arias
Regidoria Álvaro Durán, Juliana Tauber, Esther Mauri
Directora de producció Marina Negre
Violí concertino Quim Térmens
Mestre del cor Eric Varas
Luminotècnia IMESDE
Vestuari i atrezzo Rafató Teatre
Traductor Jordi Monfort
Fotografia , video i imatge gràfica Biel_fpv, Asimètic films
Comunicació Jeloudoli
La flauta màgica, una creació filharmònica d’O.P.D.B
OPERA POPULAR DE BARCELONA
Administradora artística general Cristina Raventós
Direcció artística Eric Varas
Director artístic adjunt Jaume Villanueva
Patrons fundadors d’honor
Josep Arias Velasco, Xavier Biel i Jordi Ribera Bergós
Pamina Kristen Larsen
Tamino Facundo Muñoz
Papageno Joan G. Gomà
Papagena Imma Masramon
Sarastro Danil Sayfullin
Reina de la Nit Alexandra Nowakowsky
Monostatos Ángel Baile
Dama 1 Alba Martinez Nieto
Dama 2 Kimhiyo Nakako
Dama 3 Maria Jurado
Àngel 1 Ana Yanini
Àngel 2 Victorina Pérez
Àngel 3 Grissel Ruiz
Guardià 1 Jose Cabrero
Guardià 2 Lluis Vergés
Esclau 1 José Luis González
Esclau 2 Germán Casetti
Cor: Sopranos: Ana Yanini, Ayelén Seras, Gabriela Schurrer, Victorina Pérez, Leyna Díaz
Mezzosopranos:
Grissel Ruiz, Sara García, Juhee Nam, Maria Batlle, Marta Mateu
Tenors:
Jose Cabrero, Adrià Mas, Roger Vicens, Eduardo Tut, Jose Luís González
Baixos:
Lluis Vergés , Rodrigo Aguilar, Carles Salmons, Ariel Seras, Germán Casetti
Los chicos de Mariemmna
Guillem Calderón, Sofia Lasheras, Daniela Martín,
Els 4 Samurais
Pau Aymerich, Genís García, Jan López, Ekaitz Villar
Nove piccoli papageni e papegene
Amneris Belmonte, Ayra Belmonte, Viola Bombardi
Queralt Balsera, Maria Capell, Julia Esplugas, Berta Garcia, Queralt Moriña, Daba Poveda, Magdalena Querol
Bebé Marina Durán
Personajes ficció Cia. La Catalana
Néstor Ortiz Facundo Muñoz
Amparo Valle, Alexandra Nowakowski
Malecanta, Ángel Baile
Guest stars
Osito Teddy
Drag Pong Xhoh
Amb la col·laboració dels i les alumnes del Conservatori
Professional de Dansa de l'Institut del Teatre
Figuració programa i cartell Sergi Espina
ARGUMENT
Fomentant el propòsit de superació, ponderació i modèstia que magnifica el llibret, la metàfora escènica vol establir una analogia entre les trampes que ha de salvar el jove tenor Nèstor Ortiz per obrir-se camí en el procel·lós univers que envolta l'òpera, i les proves que supera Tamino en l'acció original.
Si deixéssim La flauta màgica en mans d'una humil companyia lírica itinerant —com ara La Catalana— podria passar qualsevol cosa. El fet més inversemblant. Fins i tot, podria ser, que sortís bé la funció per capricis del destí...
L'espectacle està a punt de començar. Darrere de l'imaginari teló, els músics i alguns cantants, afinen i es preparen, l'assaig general està a punt de començar. D'altres, però, no poden evitar determinat neguit. El regidor corre amunt i avall angoixat, consulta amb donya (Dame) Amparo Valle, empresària i prima donna de la companyia que, pendent del seu martini, l'ignora impertèrrita. La companyia està esverada. La funció està a punt de començar i ningú sap on és en Néstor Ortiz, el jove tenor que canta el paper de Tamino. Fa sis hores que l'esperen! Tothom està nerviós! No, tothom, no! En Malecanta, està content. Exultant. Fill natural de donya (Dame)
Amparo i (és un suposar, però això diu ella) del famós i elegant baríton milanès Giorgio Sancanaro (el ben plantat) que l'ha prohibit fer servir el seu cognom. Malecanta, està dolgut amb el món i sap que ja s'està fent gran (encara que la seva mare l'obligui a vestir-se de nen, mirant d'ocultar la seva edat). Aquesta és l'oportunitat que ha estat esperant per fer explotar el seu incomprès talent vocal. Vol apoderar-se del paper de Tamino per demostrar a tothom qui és i com es canta de veritat.
Corre la brama que, conxorxat amb el regidor, Malecanta ha equivocat l'horari dels bitllets per tal que Néstor Ortiz perdés el tren i no arribés a temps de fer la funció. Però deixem-nos de suposicions i tornem al present —tan candent— d'aquest conte ideal. L'orquestra interpreta el preludi. Malecanta, vestit ja de Tamino, al centre de l'escena com ha somniat, espera que s'aixequi el teló per demostrar al públic, a la seva mare el que és cantar "cantar". S'alça el teló. Però quan arriba el moment tan cobejat, quan la seva boca està a punt d'articular, una veu de timbre clar, flexible i fresca, flamant i ofanosa, amb la bellesa precisa per distingir un àngel d'un tenor, es projecta des del fons de la platea, l'arxifamós Zu Hilfe! Zu Hilfe! Sonst bin ich verloren que inicia a l'ària.
Sí, senyores i senyors; efectivament, dames i cavallers! És el timbre lluminós, de vibracions diàfanes i textura resplendent i cristal·lina de Nèstor Ortiz. L'humil tenor de veu esmaltada i arrodonida amb la brillantor d'un diamant polit.
A partir d'aquí, és d'obligat compliment cenyir-se al llibret que Mozart va divinitzar. Sou lliures d'esbrinar, de la humil acció que us mostrem, la llegenda que us agradaria somniar. Us preguem que sigueu benèvols amb els errors d'aquests pobres artistes ambulants i que supliu amb bondat les llacunes que no hem sabut emplenar.
Tres Dames, al servei de la Reina de la Nit, salven el príncep Tamino del fill de la mestressa de la companyia que vol arrabassar-li el paper. Tres nens de la companyia, ajudats pel Drac Pong Xhoh i els Quatre Samurais —esperits lluminosos que habiten els escenaris, es preparen per ajudar Tamino. Quan parteixen les Tres Dames, per portar noves a la reina de la Nit i explicar-li el que ha passat, apareix el caçador d'ocells Papageno, que presumeix davant Tamino d'haver estat l'heroi que va matar la criatura monstruosa que el perseguia. En tornar, després de reconvenir Papageno per la seva exagerada mendacitat, les dames mostren a Tamino un retrat de Pamina, la filla de la reina. Segons elles, Pamina ha estat capturada i esclavitzada pel malvat Sarastro que la manté segrestada al seu temple del mal. Tamino veu el retrat i s'enamora de la noia immediatament. La Reina de la Nit, que apareix enmig d'un esclat de trons, parla amb Tamino sobre la pèrdua de la seva filla i li ordena rescatar-la. Per protegir-los duran la missió, les Tres Dames lliuren una flauta màgica a Tamino i un carilló amb campanetes de plata a Papageno. Les Tres Dames invoquen Tres Àngels perquè els guiïn i els mostrin el camí. Monostatos, esclau de Sarastro, assetja Pamina. Papageno els sorprén i espanta Monostatos. Quan queden sols, el caçador d'ocells, confessa a Pamina que Tamino l'estima i que vindrà a rescatar-la. Els Tres Àngels condueixen Tamino al temple de Sarastro. un cop allà, Tamino descobreix, a través d'un Summe Sacerdot, que qui obra amb malícia, la dolenta, és la Reina i que Sarastro és bo. Després que el Sacerdot li assegura que Pamina està fora de perill, Tamino fa sonar la flauta per encantar els Animals Salvatges que l'amenacen. Sent el so del flabiol de Papageno i el segueix. Monostatos i els seus esclaus empaiten Papageno i Pamina: quan estàn a punt d'agafar-los, el so de les campanetes màgiques del carilló de Papageno els deté. A continuació, el poble rep triomfalment a Sarastro que apareix en escena. Entra Monostatos portant Tamino presoner entre dos guàrdies, però Sarastro descobreix l'engany i el castiga. Abans d'acabar l'acte, promet que alliberarà Pamina en el moment oportú.
El segon acte comença amb una invocació de Sarastro i els Germans demanant als déus que atorguin a Pamina i a Tamino el do de la saviesa, que els facin forts en el perill i que els dotin paciència. Pamina veu fugaçment Tamino, que entra al temple amb Papageno. Sarastro indica als Sacerdots que Tamino haurà de sotmetre's als ritus d'iniciació. Monostatos intenta besar Pamina mentre dorm, però s'atura davant la sobtada aparició de la Reina de la Nit. La Reina lliura una daga a la seva filla i li ordena assassinar Sarastro. Pamina es desespera. Sarastro la consola dient-li que ell no té cap afany de venjar-se. Un Sacerdot recorda a Tamino i Papageno l'impediment de parlar i menjar a l'interior del Temple, però Papageno desobeeix immediatament en acceptar un got d'aigua d'una coqueta Anciana que desapareix, misteriosament, quan l'ocellaire li pregunta el seu nom. Els Tres Àngels guien a Tamino la resta del viatge i urgeixen a Papageno a romandre callat. Tamino no diu ni una paraula, ni tan sols davant els precs de Pamina quan li confessa els seus sentiments. En confondre aquest silenci amb fredor, Pamina queda desconsolada. Els Sacerdots assenyalen que Tamino ha de superar dues proves més per completar la iniciació. Papageno, que ha desistit d'unir-se a la germandat, i que anhela desesperadament una dona, decideix conformar-se, finalment, amb la coqueta anciana. Quan Papageno jura ser-li fidel, l'anciana es transforma en una jove i bella Papagena que desapareix a l'instant. Pamina retroba Tamino i enfronten junts les proves d'aigua i foc amb la protecció de la flauta màgica. Papageno, que continua desolat perquè no troba Papagena, la seva futura dona, intenta penjar-se d'un arbre per llevar-se la vida. Apareixen els Tres Àngels, li recorden que trobarà la veritable felicitat tocant les campanetes màgiques del carilló, i el salven, perquè … Quan toca les campanetes del carilló apareix Papagena bellíssima i radiant. La parella comença a fer plans per formar una família. Emparats per la foscor, la Reina de la Nit, totes tres dames al seu servei i el pèrfid Monostatos (interpretat, recordem, per l'intrigant Malecanta que vol venjar-se del tenor) ataquen el temple, però la llum del sol els sorprèn i són derrotats i bandejats per sempre. Sarastro atorga la seva benedicció a Pamina i Tamino. Tots junts celebren el triomf del coratge, la virtut i la saviesa. I vet aquí un gat, i vet aquí un gos, i vet aquí un conte que ja s'ha fos.
RESUM de la sinopsi original
Una serp gegant persegueix el príncep Tamino, que es desmaia de la por. Mentre el jove està inconscient. Tres dames al servei de la Reina de la Nit maten la serp i, després, s'afanyen a anar a comunicar a la seva senyora l'arribada de Tamino al reialme de Sarastro.
El caçador d'ocells Papageno arriba al lloc i assegura que ell va matar la serp. En tornar, les dames mostren a Tamino un retrat de Pamina, la filla de la reina, que ha estat capturada pel malvat fetiller Sarastro.
Tamino se n'enamora a primera vista. La reina encarrega a Tamino la missió de rescatar Pamina.
El príncep rep una flauta màgica i Papageno, unes campanetes encantades. Tres Àngels guiaran el duo en la seva valerosa gesta.
Un cop al temple de Sarastro, Tamino no triga a descobrir que qui obra amb malícia és la reina, no Sarastro. Sarastro promet alliberar Pamina si Tamino supera una sèrie de proves. Juntament amb Papageno, el príncep se sotmet a les proves.
Mentrestant, la Reina de la Nit irromp al temple, lliura una daga a Pamina i insisteix que la jove mati Sarastro. Poc després Papageno perd la concentració a la primera prova, una anciana se li acosta i coqueteja amb ell. Encara que preferiria una unió que li fes el pes, Papageno jura ser fidel. En aquell moment, l'anciana es transforma en la bellíssima Papagena, que desapareix a l'instant.
Tamino continua les proves de la mà de Pamina. Junts, amb la màgica ajuda de La flauta màgica els dos joves aconsegueixen superar les proves del foc i aigua. La justícia fa triomfar la llum sobre la tenebra i, finalment, la Reina de la Nit i els seus Servents són derrotats. Tamino, Pamina, Papageno, Papagena, Sarastro i tota la gent de bona voluntat celebren junts el triomf de la virtut sobre la maldat.
Mozart, elogi de la bondat
Mozart, com l’art autèntic, no necessita ser comprès per arribar-nos a l’ànima. Sublim per la bellesa de la bondat —matèria inefable del somnis, des de la nota més nímia— la humil grandesa de Mozart es manifesta provocant-nos l’abstracció absoluta, l’oblit: l’embelliment de Schopenhauer, fonament transcendental implícit de la bellesa.
La transcendència es una virtut. La virtut és la disposició que té un ésser per obrar de forma ideal a la vida. I, si un ésser humà ha gaudit d’aquesta prerrogativa en el llarg, feixuc i tortuós discurs de la història —la qual és prerrogativa humana— aquest ésser ha estat W. A. Mozart.
Explicar Mozart és una aventura arriscada. Mozart és una sensació com l’amor, com la tendresa d’aquell millor amic o amiga que hem somniat i que molts afortunats tenim. Jo no entendria la humanitat sense ell. Per descriure l’inefable sentiment de plenitud que em provoca, hauria de recórrer al refugi de la Sonata en Do major (KV330/ 1), on Mozart era un nen com jo, un amic bellíssim i juganer que sortia feliç de la partitura, em prenia de la mà i em duia, ballant, amb ell. Potser una de les funcions de la música sigui fer sentir, quan no hi arriben les paraules.
L’aproximació de Mozart al poble, a la comprensió de les seves necessitats, la contribució de la seva obra en la difusió de la cultura, de la il·lustració, de la crítica social i de la llibertat, desbarata completament les caricatures tòpiques i falsàries que l’imputen una imatge frívola, intranscendent i trivial. L'obra i la vida de Mozart contribueixen, màgicament, al progrés de la humanitat. La màgia és una constant en Mozart i en la seva vida, com és part fonamental del bé i de la virtut. A la confrontació entre el bé i el mal que dóna vida a La flauta màgica, es comprèn que el bé no existeix, que el mal és l'estat natural, que el bé és únicament l'absència absoluta del mal.
Compresa aquesta realitat, els convidem a compartir un propòsit emprès amb la humilitat que demana la bondat. Hi hem dipositat tota l’entrega de què som capaços. Darrere de cada gest, de cada nota, del més imperceptible moviment, hi ha hores i més hores de constància, de rigor, d’exigència, de soledat, de sacrifici, de treball. També dies d’una gran alegria i de bondat; no som mercenaris, la música ens ha fet germans. No hi ha res fàcil aquí, no ens han regalat res. Som aquí perquè la bondat ha pogut vèncer la mesquinesa i les ambicions d’alguns pobres éssers humans. La màgia d’aquesta Flauta és producte d’un gravíssim esforç on tots nosaltres hem dipositat el cor, perquè ens hi va la vida. I, perquè ens sentim orgullosos d’haver dedicat tanta vida a aconseguir aquest moment, volem compartir-la tota, humilment, amb vostès. Gràcies, gent meravellosa, companyia, músics, artistes, tècnics i cantants, per tanta felicitat, per concedir-me l’enorme fortuna d’experimentar la màgia de Mozart, el valor essencial de la seva bondat.
Jaume Villanueva
La flauta màgica, una òpera popular. La companyia del Freihaus-Theater auf der Wieden de Viena, una història de La flauta màgica; el perquè de tot plegat.
Aparentment similar a les sarsueles i operetes, molt sovint inclinat a la farsa, intercalant peces cantades i diàlegs parlats, el Singspiel, viu el seu màxim d'esplendor durant els segles XVIII i XIX, quan és considerat el gènere d'òpera popular antonomàstic d'Àustria i d'Alemanya i el seu ascendent entre el públic, de tota mena i condició, no té rival. Tradicionalment, el Singspiel incorpora a la trama elements màgics o històries populars. Resultat d'una ambigua amalgama de diversos contes, llegendes i romanços que, per a confegir el llibret, adaptà Emanuel Schikaneder a les heterogènies característiques dels artistes que formaven la seva troupe, Die Zauberflöte, La flauta màgica, és considerada el seu màxim exponent i, potser, l'ascendent més directe del teatre musical.
Com era habitual, gairebé tots els cantants, els músics i els artistes que intervingueren des dels primers assaigs en la creació de La flauta màgica, s'associen en filharmònica unió entorn del polifacètic autor i baríton Enmanuel Schikaneder, empresari del Freihaus-Theater auf der Wieden de Viena on s'estrena la funció. A tots ells els vincula la sincera veneració que professen a la innegable grandesa del noble compositor. Tothom és amic, tothom es coneix. S'ajuden, milloren plegats. Prosperen junts artísticament. Comparteixen la passió per un ofici que és l'essència vital que justifica l'entrega de tota una vida. Fruit d'aquest coneixement recíprocament compartit, d'aquesta gran coneixença que procura l'amistat entre semblants, Mozart fa brillar, a la partitura, les millors aptituds, la virtut i el talent de cada un dels músics i dels cantants. Al seu costat, embolcallant la música amb l'escena, els efectes i el dramatisme i la comicitat, el llibretista Schikaneder nodreix els personatges del llibret incorporant les millors facetes interpretatives, treien profit de característiques físiques i personals dels cantants; ha decidit explotar al màxim les possibilitats infinites que ofereix la innovadora tramoia del Freihaus, en les funcions de La flauta. Aquesta exhibició els farà destacar entre la competència i atraure tot el públic que acut als teatres de Viena. Té dos prodigis al seu abast; Mozart i una màquina de teatre que crea miracles; que fabrica, apujant i abaixant telons, prodigiosos trucs de màgia inversemblants que deixaran atònits als espectadors l'escenari del Freihaus.
—Mozart i la màgia deixaran el públic bocabadat. —Va pensar Schikaneder. I la va encertar.
Per estructurar l'argument de La flauta màgica, el llibretista s'inspira fonamentalment en un tractat sobre el misteriós Egipte escrit per Ignaz von Born, el maçó més destacat de Viena, llavors; per dotar d'ànima i color les accions, afusella un recull de contes titulat Dschinnistan que publica el poeta Christoph Martin Wieland 1786. Principalment, plagia del conte Der Korb i Lulu oder die Zauberflöte, que narra la història del príncep Lulu que, per encàrrec d'una Fada bondadosa, s'embarca a la recerca d'una bellíssima princesa capturada per un vil bruixot. Abans de posar-se en camí, però, en acomiadar-lo, la lluminosa fada fa entrega a l'intrèpid jove d'una flauta màgica que l'ajudarà a rescatar la jove donzella.
A més d'incorporar aquests contes i llegendes, Schikaneder s'inspira en diversos elements del teatre popular vienès que, a les funcions, incloïa màgia, humor banal, misteri, proeses espectaculars i lliçons de moralitat. D'altra banda, la tradició teatral vienesa va ajudar a modelar el personatge de Papageno, basat en la típica figura del «Hanswurst»; un nom que, literalment traduït de l'alemany, significa Joan Salsitxa i que comunament s'utilitza per referir-se a un pelacanyes. Decididament arlequinesc, el personatge caracteritza un home astut i groller que genera determinada comicitat en deixar-se emportar pels seus instints més primaris.
La flauta màgica el Die Zauberflöte s'estrena el 30 de setembre 1791 a Freihaus-Theater auf der Wieden: Schikaneder, que interpreta Papageno, dirigeix l’escena. Mozart condueix l'òpera. L’èxit és immediat. Les funcions aconsegueixen reunir a un públic variat, pertanyent a les diverses classes socials de Viena. La companyia ofereix 20 funcions, només al primer mes. Mozart emmalalteix el 22 de novembre, i mor el 5 de desembre de 1791 a causa d’unes febres reumàtiques.
Òpera Popular de Barcelona al Palau de la Música Catalana, una història de La flauta mells ho peenàgica; el perquè de tot plegat.
La véritable pierre de touche de l'esprit est l'impromptu. Molière
Sovint es fa indispensable, per emprendre amb determinat criteri una humil operació teatral, desentrellar les evidències ocultes que donen sentit a qualsevol estructura teatral i que justifiquen, en molts casos, des de la caracterologia d'un personatge a la més insignificant mutació d'escena de la tramoia per fer que baixin i pugin els telons provocant un canvi de decorat.
A part de la influència del públic i de la dotació econòmica, elements preponderants en el desenvolupament formal de l'espectacle a tractar, existeixen altres dos factors conjunturals que han estructurat categòricament l'articulació teatral d'aquesta Flauta màgica que us oferim avui al Palau i que ens proposem argumentar.
El primer determinant pertany a la reciprocitat, a la correspondència entre els artistes que hi intervenen en el període de creació, al valor adquirit pels vincles que s'estableixen. Des de temps ancestrals, les companyies musicals han estat constituïdes per grups d'artistes units per fortíssims vincles d'amistat, sentimentals, passionals, artístics o familiars.
Aplicat aquest supòsit a la gestació primigènia de La flauta màgica; un cop descoberta —de manera purament especulativa— aquesta concordança entre Mozart, Schikaneder, i els altres artistes participants, hom pot deduir la raó de cada escena i establir el perquè de tot plegat. La unió d'interessos i sentiments que va propiciar la creació es va establir al voltant d'un propòsit i d'un lideratge que, dinamitzant solidàriament les virtuts de tots els implicats, simbolitzava el model de valors que volia esgrimir el clan per vèncer la competència i superar-se. Aquesta conjectura ens permet manifestar que La flauta màgica es va crear, escriure i compondre —en part—amb la intenció d'exhibir el virtuosisme dels membres de la «família» per treure a l'escena el millor de cadascú dels integrants de la «truope de comediants i gossos savis que, potser no són els millors, però són els millors que tenim». Continuant amb les hipòtesis circumstancials, hom observa que, si Mozart sempre va ser el Déu creador que dormia a part, Schikaneder s'articula com al líder que, a l'ombra, cosint a mà, obtenint el millor de cadascú, ordeix el tramat teatral del musical més sorprenent de tots els temps. La flauta màgica està feta a la mida d'un determinat grup d'artistes amics i familiars que es coneixen profundament; que s'estimen o que es detesten, però que romanen units pel grau altíssim d'amor que professen pel seu ofici i per un objectiu general comú.
El segon factor del tractat—determinant per a la concepció de l'espectacle— correspon a la composició arquitectònica i dimensional de l'espai, a la maquinària als medis tècnics que ens brinda l'escenari per gestar la funció; a la importància del teatre en definitiva.
Ben sovint, el neguit de complaure les ànsies d'emoció del públic ha estat estímul essencial per als grans aventurers de l'espectacle. Astut empresari, «gran Maestre» de tots els àmbits de l'orquestra i de l'escena, explotant al límit tots els medis tècnics i humans de què disposa, amb La flauta màgica, Emanuel Schikaneder compon un espectacle —fet a la mida de les enormes possibilitats del seu escenari i de la seva troupe— que estimula el desig d'un públic vehement i àvid d'emocions, de novetats; un èxit que continua perpetuant-se als grans teatres del món dos-cents trenta-dos anys després d'haver-se estrenat.
Inicialment creada, doncs, per a l'exhibició virtuosa de la tramoia, l'estructura compositiva de les estampes escèniques originals de La flauta màgica, se sustenta estructuralment en les infinites possibilitats que brinda la maquinària teatral del Freihaus-Theater auf der Wieden. A través de canvis imperceptibles de decorat, de telons que pujaven i baixaven en un sospir, de trapes que s'obrien per empassar-se els personatges en un instant, l'escenari del teatre podia dotar, qualsevol muntatge, d'una gran espectacularitat. Precursor dels poliorames —tan del gust de la Gran compañía de grandes espectáculos Rambal—inherent als Pastorets i a les revistes picants d'El Molino, el joc escènic que proposa el llibret de La flauta màgica deu ser el que comporta, segurament, la utilització de més tramoia, parafernàlia i dispositius teatrals de tots els temps.
Adaptar La flauta màgica a l'amfiteatre convencional d'un auditori, sense poder recórrer a «l'efectisme» de la maquinària teatral del XVIII, implica retrocedir tècnicament quatre-cents anys i adoptar l'austeritat funcional d'un corral de comèdies o del Globe Theater Shakespearià de la que, precisament, el teatre Barroc havia desertat manifestament. En una solució que, aparentment primaria, entranya una gran dificultat, l'aparatosa mecànica dels més de cent moviments de tramoia que precisaria l'espectacle per plasmar les mutacions descrites a les acotacions, s'ha circumscrit als trànsits, d'entrades i sortides, que permet la succinta dinàmica escènica del Palau on ha quedat reduïda tota l'acció.
Aquesta litúrgia de la humilitat comportava eludir el capciós sofisma cerimonial pseudoreligiós tant recurrent en determinada dialèctica sobre La flauta màgica. I és justament aquest funcionalisme tan succint el que estableix un sentiment recíproc d'innocència compartida, el que uneix públic i cantants integrant-los amablement, com un tot, en un espectacle profundament humà. I és l'adveniment d'aquests ritus inapel·lable i fortuït — la litúrgia assequible de l'humil — el que condiciona la imaginació a la subtil ucronia d'aquest conte, imprecís com un déjà-vu. Aquesta litúrgia de la humilitat comportava eludir el capciós sofisma cerimonial pseudoreligiós tant recurrent en determinada dialèctica sobre La flauta màgica. Recuperar la catarsi a partir de la innocència que implica el déjà-vu imprecís del conte, és l'objectiu fonamental d'una mise en scène que — a mig camí entre la litúrgia i la xirigota coral carnavalesca— es refugia en l'amabilitat fàcil de l'heterogeni, en l'aplicació sistemàtica de determinat esperpent conciliar. Aquesta és la innocent resolució que proposa el director, d'acord amb la humil composició de l'escena. Qualsevol utopia pot resultar empírica en l'argumentació de la quimera teatral. En aquest cas, el virtuosisme dels artistes es rendeix a la teatralitat més emfàtica per recuperar l'amable, bonhomiós i càndid amateurisme que impregnava les funcions de les companyies líriques que, solcant intransitables camins, portaven el seu art fins als més recòndits teatres del món.
Inclinar-se per la farsa, per més inquietant que pugui resultar, és l'eventual anacronisme que hem trobat per brindar-vos el paradigma moral d'aquesta innocent, humana, propera, estimada i humil Flauta màgica cosida a mà.
Jordi Ribera (P.H.) *
Direcció artística
Mestre del cor
Eric Varas
Èric Varas cursa el Grau Professional de Piano al Conservatori Municipal de Música de Barcelona sota el mestratge de Maria Rosa Ribas i Jordi Vilaprinyó i en acabar rep la Menció d’Honor per la seva trajectòria.
A continuació entra a l’ESMuC on obté el Títol Superior de Piano de la mà de Jean-François Dichamp. Posteriorment, s’inicia en la direcció orquestral al Conservatori de la ciutat de Viena (MUK) amb el professor Andreas Stoehr, amb qui segueix rebent ensenyances actualment. El seu interès pel repertori vocal el porta a estudiar amb Alan Branch i Francisco Poyato i a rebre classes de Matthias Goerne, Fiorenza Cedolins, Ermonela Jaho, Josep Surinyac, Malcolm Martineau, SimonLepper, Wolfram Rieger i Julius Drake.
Com a pianista ha actuat dins de la programació de festivals com el Life Victoria (Tast de Lied, Life NewArtists i Life Piano), la Schubertíada Vilabertran (II Acadèmia de la Schubertíada), el Festival de Royaumont i el Festival de Torroella de Montgrí (Fringe) i ho ha fet en sales com el Gran Teatre del Liceu, el Cercle del Liceu, el Foyer del Gran Teatre del Liceu, l’Auditori Eduard Toldrà, la Sala Alícia de Larrocha de l’Auditori de Barcelona, l’Abbaye de Royaumont de París i el Schlosstheater Schönbrunn de Viena, entre d’altres, col·laborant amb cantants com Adriana González, Marina Viotti, Mercedes Gancedo, Pau Armengol, Ulrike Haller, Violeta Alarcón, Lluís Calvet i Jan Antem.
Al llarg dels últims anys, comença a assistir diferents agrupacions instrumentals i corals, destacant la seva feina com a assistent de Miguel Ángel Arqued per al Cor Intermezzo i de Xavier Sans per al Cor Fòrum Vocal.
Actualment, combina els seus compromisos laborals com a pianista, clavecinista i assistent amb la docència al Conservatori Superior de Música del Liceu i amb la direcció de la Coral Mixta d’Igualada.
Posada en escena
Jaume Villanueva
Jaume Villanueva
Llicenciat en interpretació per l'Institut del Teatre de Barcelona, és director i autor teatral; actor, ajustador i director de doblatge; i director i guionista de ràdio i televisió.
Debuta en la direcció el 1982 amb Zoo Story, d'Edward Albee, traduït per Terenci Moix. Aquest mateix any va guanyar el premi Adrià Gual al millor projecte de direcció per La desaparició de Wendy, de Josep M. Benet i Jornet; protagonitzada per Martí Galindo i Loles León, un gran èxit de públic i crítica a Madrid i a Barcelona. Incapaç de plantejar qualsevol estratègia mercenària que el faci creixer, només dirigeix quan se sent íntimament implicat en les obres que l'apassionen.
Amor a mitges, d'Allan Aikbourn; El supervivent, de Manuel Vázquez Montalbán; La veu humana, de Jean Cocteau; Carpa Barcelona (que dirigeix obligat per Mario Gas per a l'Olimpíada Cultural); Tirant lo Blanc; 1789, La Revolució, per a Catalunya Ràdio, són algunes de les seves produccions més personals.
El 2005, gràcies a la inoblidable amistat de J. Arias Velasco, funda Octubre Teatral, potser l'etapa més brillant de la seva controvertida carrera teatral. Con Belisa, de Federico G. Lorca, que dedica a Hermann Bonnin (inoblidable mentor estimat) el fa mereixedor de ser nominat com a millor director visitant per l'Association of Entertainment Critics of New York (ACE); després d'una aclamada gira nacional i una brillant temporada al Teatro Español, l'obra realitza una extensa gira internacional; cal destacar l'extraordinària acollida als teatres d'Estats Units i Mèxic, on va inaugurar el Festival Cervantino. El llanto, un altre Lorca representat en teatres tan emblemàtics com The Carnival de Miami, La Barraca de Lisboa, el Teatre Poliorama de Barcelona, o el Teatro Español de Madrid on va fer una brillant temporada; aclamat unànimement pel públic i la crítica internacional ha estat finalista als premis Max (2009 i 2010).
La Vampira del Raval de Josep Arias Velasco amb música de Albert Guinovart, uns dels espectacles més estimats pel públic de Barcelona, va obtenir cinc Premis Butaca y un Max a la millor composició musical. Romance de Curro el Palmo, concebut a partir de la cançó de Serrat; retrat de la Barcelona xarnega immigrant és el seu espectacle més inusual: estrenat al Festival Grec de Barcelona, amb Nacho Blanco, Quiqui Morente i Antonio Canales, considerat, entre els experts, un dels millors musicals flamencs de tots els temps, tanca, per ara, el periple Octubre Teatral.
Torna a la realitat amb Abans de l'estrena, que escriu a petició de Ferran Rañé; malgrat l'extraordinària acollida aconseguida a Vic Ciutat Cultural on s'estrena, passa totalment desapercebut a Barcelona, la seva ciutat.
Orquestra conduïda per Josep Miquel Mindan
Josep Miquel Mindán Seuba, nascut a Igualada el 28 d’octubre de 1983, inicià els seus estudis musicals a l’Escola de Música d’Igualada a l’edat de cinc anys. Posteriorment, realitzà una diplomatura com a mestre especialitzat en educació musical a la UAB. Ha estudiat direcció coral a l’ESMUC. En aquest període ha treballat amb: Mireia Barrera, Josep Vila i Johan Duijck. L’any 2008 inicia els estudis de direcció al Wien Konservatorium Privatuniversität de Viena on ha treballat amb Georg Mark, David Aronson i Guido Mancusi. Completà la seva formació amb Masterclass de Pierre Cao, Jordi Mora, Antoni Ros Marbà, Alexander Joel i Manuel Hernàndez Silva.
Ha estat director de cor per a les produccions: Le Nozze di Figaro 2008, Die Zauberflöte 2009, Suor Angelica 2010 i Dialogue des Carmélites 2011. La clausura dels seus estudis a Viena es realitzà el 14 de maig de 2012 amb un concert a la Radiokulturhaus amb l’orquestra Slowakische Philarmonie on obtingué les màximes qualificacions.
Ha dirigit, entre d’altres l’Orquestra Simfònica del Vallès, l’Orquestra Ciudad de Elche, l’Orquestra del Wien Konservatorium Privatuniversität, la Slowakische Philarmonie, l’Orquestra de Girona, la Wiener Tonkunstvereinigung, el Neues Atelier Wien, l’Orquestra del Reial Cercle Artístic de Barcelona, la Camerata Eduard Toldrà, l’Orquestra Terrassa 48 i l’ OTEM (Orquestra Terres de Marca) amb la qual manté una estreta relació professional. En el camp coral ha dirigit el Wiener Kammerchor en qualitat d’assistent, el Cor Anton Bruckner de Barcelona, el Cor de noies EXAUDIO, Choram Publico de Viena i el Cor Albada de l’agrupació Cor Madrigal.
En l’actualitat, director musical de la Jove Orquestra Simfònica de l’Anoia i la Simfònica Tekhné, el cor Contrapunto Vocale i la coral Ginesta. En el camp operístic cal destacar les produccions de Il Trovatore i La Traviata amb la companyia Operavia de Viena durant les temporades 2017 i 2018 i les produccions de La Traviata, La Bohème i la Flauta Màgica al Palau de la Música Catalana.
Direcció / Concertino
Quim Terméns
Fundada en la seva forma i filosofia actuals l’any 2000, el conjunt ha donat un gran impuls i difusió de la música per a formació d'orquestra de cordes amb uns programes que combinen una gran investigació i proximitat.
L’OCT48 està dirigida des del violí per Quim Térmens, músic sabadellenc que rep la seva primera formació violinística de la mà d'Ofèlia Rodrigo i posteriorment estudia amb el violinista i mestre Gonçal Comellas amb qui es forma musicalment i realitza els seus estudis superiors. Ha rebut també classes magistrals dels violinistes Arkadi Futer i Michel Barta. És premiat, entre d’altres, amb el Primer Premi de les Arts (apartat de música del sgl XX, Premi Xavier Montsalvatge) atorgat per la Generalitat de Catalunya. En els seus anys de trajectòria ha impulsat la difusió i coneixement d'obres escrites per a cordes sent en l'actualitat un referent en aquest camp.
Ha estat membre de l’Orquestra de Cambra del Palau de la Música Catalana i de l’Orquestra de Cambra Gonçal Comellas. Actualment realitza el seu treball més cambrístic en el projecte Arcattia amb concerts per tot el país i Costa Rica i ha estat guardonat, entre d'altres, amb el premi Xavier Montsalvatge. Autor de diversos espectacles infantils com Popoff, un compositor despistat, Els quadres de Hartmann, Històries de Tumbuktú, El botó de Haendel i Telemann i la història d'en Quixot; és autor també de diverses composicions per a orquestres de corda d'estudiants.
En el terreny pedagògic s’ha format amb personalitats com Sheila Nelson, Vaartan Manoogian i Mimi Zweig i és autor de diversos espectacles infantils. Desenvolupa la seva tasca docent al Conservatori de Música de Vic com a mestre de violí i director de les seves orquestres de corda i ha estat convidat en xerrades sobre pedagogia, jurat de concursos instrumentals i de cambra, director de trobades d'orquestres juvenils i com a mestre de violí al Curs Internacional de Música Principat d’Andorra. Actualment també és el director artístic del Festival BBVA de Música Religiosa de Vic.
Figurinista, vestuari i atrezzo Montse Miralles
Montse Miralles
Actriu de formació, treballa habitualment en teatre, tv, cinema i doblatge. També exerceix com a docent i directora de diferents espectacles, sobretot musicals i òperes. Compagina la seva feina d’actriu amb la seva col·laboració com a dissenyadora i responsable de vestuari de l’empresa familiar Rafató Teatre.
Ha estudiat amb Carlo Gandolfo, John Strasberg, James de Paul, Dominique de Fazio, Bob MacAndrew, Eduardo Daulte.
Dicció i vers amb: Esteve Polls y Salvador Oliva. Tècnica Meisner con Javier Galito-Cava. Master de Càmera (Luis Gimeno, Carlos Manzanares, Carmen Utrilla i Laura Caballero)
Veu, cant i música al Conservatori del Liceu, Alfons Miró, Lídia González, Hellen Gallagher, Paul Farrington(Voice Craft), Cristine Adaire (Met. Linklater), Coralina Colom.
Al teatre l’hem vist a Testimoni de càrrec (Teatre del Raval), El somni de nit de Sant Joan (Nau Ivanow), L’auca del Senyor Esteve (T. Romea), El violinista sobre el tejado, (Madrid y Barcelona) La dama enamorada (T. LLiure) En la ardiente oscuridad, (Méjico, Israel, Madrid, Barcelona), Sota el bosc lacti, L’augment, (Grec i Teatreneu), Ram de Mar, (TNC), El ventall de Lady Windermeer (TNC).
Al cinema i la televisió: Herederos de la tierra, Tros, Acacias 38, Cuéntame,, Com si fos ahir, Cites, Polseres vermelles, Operación Malaya, La que se avecina, Hospital Central, Porca Miseria, Vent del Pla, De moda, Transfuga, La Mary, Laberint d'ombres, Maki Navaja, La moños, De professió API, Todo falso, Prêt a porter, Vostè Jutja, L'auca del senyor Esteve, El prou de les dones, El bigote de Babel, Una historia particular, El planeta imaginari, El Doctor Caparrós, Secta siniestra, Inclinación sexual al desnudo, Perros callejeros II, Los sueños húmedos de Patricia, Jugando a papás, Los bingueros, En qué lío me han metido.
Treballa habitualment en doblatge com actriu, directora i adaptadora de diàlegs. També posa veu a falques i anuncis publicitaris.
Pamina
Kristen Larsen
Kristen Adrianna Larsen, soprano
Va realitzar els seus estudis musicals a la Universitat de Kansas, però també al Conservatori Liceu de Barcelona. Ella és una jove soprano i actriu nord-americana destacada per les seves actuacions en rols com: Mimì a 'La Bohème' de Puccini, Zerlina a 'Don Giovanni' de Mozart, Laetitia a 'The Old Maid and the Thief' de Menotti, i Micaela a 'Carmen' de Bizet. Les seves actuacions l'han portat a actuar a sales i teatres als EUA, Alemanya i Espanya. Enriqueix la seva formació amb mestres de prestigi com: Javier Camarena, Dolora Zajick, Lisette Oropesa, Rachel Willis Sørensen, Irina Meachem, Isabel Leonard, Danielle Orlando, Ricardo Estrada, Katerina Tretyakova i David Neely; entre d'altres.
Facundo Muñoz, tenor
Graduat a Córdoba (Argentina) amb el títol de Professor Superior de Cant.
Posseeix igualment una sòlida formació actoral, havent cursat l'especialitat en tècniques teatrals i laboratori teatral en la mateixa ciutat. El seu repertori operístic inclou rols com Rodolfo (La bohème), Pinkerton (Madama Butterfly), Alfredo (La traviata), Don José (Carmen), Turiddu (Cavalleria rusticana), cantant en teatres de l'Argentina, Colòmbia, Espanya, Itàlia i França.
Tamino
Facundo Muñoz
Joan Garcia Gomà, baríton Es va iniciar a l’Escolania de S. Agustí de Sabadell. Després al Barcelona Opera Studio, Amics Òpera Sabadell i Acadèmia Savall. Classes de cant de Montserrat Caballé, Jaume Aragall, Carlos Chausson, Raquel Pierotti, Francesca Roig, Roberto Accurso i María Gallego. Ha interpretat els rols de Papageno (Flauta màgica), Giorgio Germont (Traviata), Marcello (Bohème), Belcore (Elisir d’Amore), Escamillo (Carmen), Sílvio (I Pagliacci). En sarsuela els rols principals de La Leyenda del Beso, La del Manojo de Rosas, La del Soto del Parral, Katiuska, Cançó d’Amor i de Guerra. En oratori i cantates; Mesies de Händel, Passió segons Sant Mateu de Bach, Carmina Burana d’Orff, Requiem de Fauré. Ha treballat amb La Fura dels Baus i Comediants. Va ser 3r premi al concurs Mirabent Magrans 2012, 3r premi al Concurs de Cant de Logroño 2011, i el XIV Concurs Mirna Lacambra 2010
Papageno
Joan G. Gomà
Alexandra Nowakowski
Elogiada per Opera News pel seu "cant apassionat" i la seva "veu platejada", Alexandra Nowakowski torna a The Metropolitan Opera per a la temporada 2022/23 com cover de Barbara/Mrs. Latch en The Hours (Puts), Voce dal cel en Don Carlo i Sophie en Der Rosenkavalier. Com a finalista del concurs El Primer Palau, va presentar un recital en solitari amb Michał Biel al Palau de la Música de Barcelona. També canta Exsultate, jubilate de Mozart i Shepherd on the Rock with Symphony in C de Schubert.
S'uneix a l'Orquestra del Festival Artosphere per a acabar la seva temporada novament amb Exsultate, jubilate de Mozart..
Reina de la Nit
Alexandra Nowakowski
Papagena
Imma Masramon
Imma Masramon, soprano, nascuda a Vic. Els seus estudis els va fer al Conservatori superior de cant del Liceu després d'acabar econòmiques, i va realitzar diversos cursos i masterclass a l'estranger (Itàlia, Praga, Moscú, França). Els seus rols més destacats són Musetta (La Bohème) i Papagena (Die Zauberflöte) al Palau de la Música. Pamina (Die Zauberflöte) al National Opera Center de New York, Nedda (Pagliacci) i Tatiana (Eugene Onegin) al Pokrovsky Theatre de Moscow i entre d'altres Lisa (La Sonnambula), Adele (Die Fledermaus)... També actua al Teatre del Liceu, al show musical de la companyia 'MusicHasNoLimits'i continua amb les seves actuacions a Itàlia de forma regular entre d'altres.
Danil Sayfullin, bajo, va néixer a Rússia en 1982. Establert a Barcelona des de 2000. Es va llicenciar en el Conservatori del Liceu Superior.
Al mateix temps estudiava la tècnica vocal amb la professora Svetlana Nesterenko a Moscou. En 2018 va debutar en l'Òpera de Sabadell amb el paper d'Il Gran Inquisitore ( Don Carlo, G.Verdi). Des de 2018 és solista de les Òperes del Palau de la Música Catalana.
Sarastro
Danil Sayfullin
Monostatos
Ángel Baile
Ángel Baile és Graduat en Cant Líric pel Conservatori Superior del Liceu de Barcelona i també Graduat en Història per la Universitat de Saragossa. En l'àmbit escènic, ha participat en diferents produccions, treballant amb directors com Paco Mir (Tricicle) i Jacobo Kaufmann, i col·labora assíduament amb la companyia aragonesa MikrÓpera en diversos dels seus espectacles. A més d'això, és un habitual en les produccions d'òpera que es porten a terme en el Palau de la Música Catalana de Barcelona. El juny de 2017 és guardonat per unanimitat amb la I Beca de cant Pilar Lorengar – Ciutat de Saragossa per a cursar estudis relacionats amb aquesta disciplina fora d'Aragó, i en el seu cas, destinada per a acabar la seva formació en el Liceu de Barcelona. En 2020 resulta guanyador en el XXIV Concurs Mirna Lacambra – Òpera de Sabadell per a interpretar La flauta màgica de Mozart i en 2022 és seleccionat per a realitzar el seu debut en Sarsuela amb La del manojo de rosas, en l'Estudi de Sarsuela de Torralba de Calatrava (Ciudad Real).
Alba María Martínez Nieto és graduada al Conservatori Superior de Música del Liceu amb el mestre Eduard Giménez (2018). Ha rebut clases de grans mestres com Lisette Oropesa, Raúl Giménez, Mariella Devia, Fiorenza Cedolins, Kurt Widmer, entre d'altres. Debuta l'any 2019 amb el rol Königin der Nacht (Die Zauberflöte) i al 2020 guanya el concurs Mirna Lacambra obtenint el mateix rol. Ha cantat diferents rols com Erste Dame, Frasquita i Berenice, entre d'altres i també ha cantat com a solista a diferents oratoris com el Rèquiem de Mozart o Die Schopfüng de Haydn.
Kimhiyo Nakako nascuda al Japó, de pare japonès i mare andalusa. Després d'haver treballat de periodista al Japó, es va traslladar a Barcelona per ampliar els estudis de cant al Conservatori del Liceu. En l'àmbit operístic destaca el repertori Mozaritana, ha cantat en les escenes rols com Despina (Così fan tutte), Marcellina i Barbarina (Le nozze di Figaro), Zerlina (Don Giovanni), Dame II (Die Zauberflöte), Mercedes (Carmen) de Bizet, o Rosina (Il Barbiere di Siviglia) de Rossini.
Maria Jurado Obradors va realitzar els seus estudis de cant al Conservatori Superior Liceu de Barcelona. mezzosoprano i violoncel·lista destacada per les seves actuacions en rols com: Dorabella a ‘Cosí fan tutte’ de W. A. Mozart, Cherubino a ‘Le Nozze di Figaro’, 3a Dama i 3r Knabe a ‘La flauta màgica’ de W. A. Mozart, Mercedes a 'Carmen' de Bizet, Hansel a ‘Hansel i Gretel’ de E. Humperdinck. Ha actuat arreu del món EUA, Cuba, Mèxic, Islàndia, Grècia, Itàlia i Espanya. S’ha format amb
mestres de prestigi com: Kurt Widmer, Lorraine Nubar, Cynthia Sanner, Ketevan Kemoklitze, Alexia Voulgaridou, Eric Halfvarson, Michelle Breedt, Mariella Devia, entre d'altres.
Ana Yanini és una artista multidisciplinària, que combina la seva labor interpretativa amb la docència, la recerca i la direcció en l'àmbit de les Arts Escèniques. És actriu, soprano i ballarina, amb més de quinze anys d'experiència en els escenaris, tant sobre l'escenari com entre bastidors. Llicenciada en Cant pel Conservatori Superior de Música d'Alacant, amb un Màster en Recerca Educativa per la Universitat de Barcelona, un postgrau en Coaching per l'Institut Integratiu de Barcelona, i un Màster en Estudis Teatrals (UAB i Institut del Teatre).
Victorina Pérez és Llicenciada en Dret, Humanitats i Títol Superior d'Interpretació en cant clàssic pel Conservatori del Liceu. Diploma per tesina sobre Kurt Weill i una estada de recerca a la Kurt Weill Foundation for Music de Nova York, l'estiu de 2002. Es forma en música moderna a l'Aula de música del Conservatori del Liceu. Sha dedicat a la gestió cultural, l'administració d'empreses i la docència. Amb el trio 52Cordes realitza concerts arreu d'Espanya i actualment és soprano a les òperes que es realitzen al Palau de la Música on ha interpretat el Primer i Segon Àngel de La flauta màgica. Grissel Ruiz, high-mezzosoprano és graduada en cant líric de l'Esc. Sup. de Música de Belles arts de la Ciutat de Mèxic i postgrau en cant antic en l'Esc. Sup. de Música de Catalunya (ESMUC). Logopeda i rehabilitadora vocal en la Ramon Llull Blanquerna i becada pel Palau de les Arts Reina Sofia de València en el Centre de Perfeccionament Plácido Domingo amb qui debuta en 2011 com a solista en la producció d'Amelia al ballo de Gian Carlo Menotti. Ha treballat amb Amics de l’Opera de Sabadell, Amics de L’Opera d’Eivissa i amb el Cor del Gran Teatre de Liceu en produccions com Els Mamelles de Tiresias, Kitiesh, Festival Verdi, Pikovaya Dama,War Rèquiem entre altres. Com a pedagoga i terapeuta vocal ha fundat en 2020 la seva pròpia escola de veu i cant Sanatucanto
Dama 1 Alba Martinez Nieto Dama 2 Kimhiyo Nakako Dama 3 Maria Jurado Àngel 1 Ana Yanini Àngel 2 Victorina Pérez Àngel 3 Grissel RuizLluis Vergés
Jose Cabrero, tenor, va estudiar piano i arts escèniques a la Universitat de València i cant al conservatori de Badalona. Ha rebut masterclasses de la soprano Dawn Upshaw i ara amb la mezzosoprano Ketevan Kemoklidze. Destaca en els rols de Gastone a La Traviata, Remendado a Carmen (al Palau de la Música) i Abel en l'òpera La Maternitat d'Elna de M. Carreras. En oratori i com a solista: la Història de la Nativitat de Schütz, el Magnificat, el Weihnachtsoratorium de Bach, la Missa núm. 5 de Schubert, i el Rèquiem i la Missa de la Coronació de Mozart. Ha copresentat el programa d’òpera Són 4 Dies de Ràdio Nacional d'Espanya.
Lluís Vergés, baix-baríton
Nascut a Sabadell, va cursar els estudis superiors de cant al Conservatori del Liceu. Ha participat com a solista en produccions del Petit Liceu, el Cicle d’Òpera del Palau de la Música Catalana, la Fundació Òpera Catalunya i La Fura dels Baus. Ha col·laborat amb el Coro dell'Accademia Teatro alla Scala di Milano, la Internationale Chorakademie Lübeck i el cor de la Weimarer Bachkantaten-Akademie 2018. També en produccions de La Capella Nacional de Catalunya, Barcelona Ars Nova, el cor dels Amics de l’Òpera de Sabadell, l’Ensemble O Vos Omnes i l’Orfeó Català, entre d’altres.
Esclau 2
Germán Casetti
José Luis González tenor, nascut a Barcelona, comença els seus estudis de piano en el Conservatori del Liceu, on més tard iniciaria també els de fagot. Ja en el Conservatori Municipal Superior de Barcelona realitza els estudis de cant. Des de ben jove està implicat en el món de la Lírica, havent treballat per a les principals companyies de Barcelona i Madrid.
Va ser membre entre 2002 i 2014 de la companyia musical d'humor "La Trova" i ha col·laborat també amb el Gran Teatre del Liceu i amb l'Orfeó Català. German Casetti, baix
Va estudiar llicenciatura en guitarra i cant en la UNR fins a 4° any, perfeccionant-se posteriorment amb mestres de cant líric de llatinoamericà i Europa. En la seva etapa llatinoamericana, des de 1989 fins a 2002, ha actuat en cors i com a solista en produccions de l'Argentina , l'Uruguai, Xile, el Brasil i Veneçuela. Ja a Europa, a partir del 2002, és referent de diverses companyies a Espanya, Itàlia i França on s'ha exercit com corista i solista també en importants Sarsueles i concerts amb orquestres. Entre les seves òperes més representades figuren La traviata, Carmen, La flauta màgica, La Boheme, Turandot, Il trovatore, Tosca, Cavalleria Rusticana, Otello..
Guardià 1 Jose Cabrero Guardià 2 Esclau 1 José Luis GonzálezCOR D’ÒPERA POPULAR DE BARCELONA
SOPRANO SOPRANO SOPRANO
MEZZOSOPRANO MEZZOSOPRANO
MEZZOSOPRANO
Coreografia
Glòria Llevat
Coreografia
Roberth Araburo
Glòria Llevat
Es va graduar en dansa contemporània en el Real Conservatori professional de dansa de Madrid. Complementa la seva formació amb altres tècniques com la dansa clàssica, acrobàcia i gran varietat de professors i coreògrafs. Ha treballat amb els coreògrafs Jose Reches, Pedro Berdäyes, Gemma Peramiquel, Jaume Sangrà i amb les companyies Cia. Nats Nus de Toni Mira, companyia de circ Dos Punts, Guarini Dansi Company de Ponciano Almeida i ha treballat en Crea Dance Company amb Maria Rovira realitzant gires per Espanya amb les obres Carmina Burana i Rèquiem de Mozart, entre altres produccions. En 2020 funda la seva pròpia companyia, Homeland Dance Company, al costat d'Angel Gutiérrez i Roberth Aramburo, produint les seves pròpies obres com Júpiter, Brevis i Parallel Ways, aquesta última en col·laboració amb Fuse Company. Amb Homeland Dance Company ha girat en festivals com Dansa Metropolitana, Miratges, Dansòmetre, Tardor en Dansa, Enlaire Sabadell i Barrejant Sant Boi.
Roberth Aramburo
Va estudiar Teatre i Interpretació en la Universitat de les Arts (Unearte) en la càtedra permanent de Jerzy Grotowski .Ballet Clàssic i Dansa Contemporània. Va estar ballarí solista principal Ballet del teatre Teresa Carreño (2008 - 2018) i és Premi Municipal de dansa 2016 (Equivalent a Premi Nacional a Veneçuela).
El seu Repertori més destacat en Ballet Clàssic: Don Quixote / Carmen /Romeo y Julieta / /Cascanueces/Coppelia/Giselle / Lago de los cisnes / Danzas polovevsiana.
En Contemporani: Carmina Burana / Doble corchea /La Luna y los hijos que tenía / Amor brujo. /Cuadros de una exposición / Réquiem de Mozart /Pájaro de fuego / / El salto de Nijinsky / Evangelium. També ha estat: La traviata (Bailarin), El elixir de amor (asistencia dirección), Ópera de los tres centavos (asistència direcció), Libreta de California (Coreògraf-baillarí), La Flauta Mágica (Coreògraf 2022) La Condesa Sangrienta ( 2016), El Gran Rescate ( 2016) , Carmina Burana (versió escènica pel cor de TTC y l'Orquesta Sinfónica de Venezuela ( 2018)
En 2020 funda la seva pròpia companyia, Homeland Dance Company, amb Angel Gutiérrez i Glòria Llevat.
BALLET
Dansa contemporània
Pau Aymerich
Dansa contemporània
Genís García
Dansa contemporània
Ekaitz Villar
Dansa contemporània
Jan López
Escola bolera
Guillem Calderón
Escola bolera
Sofia Lasheras
Escola bolera
Daniela Martín
EQUIP TÈCNIC
Caracterització
Laura Liñán
Caracterització
Marta Ivars
Caracterització
Roger Grinyo
Caracterització
Mary Cortés
Regidoria
Alvaro Durán
Regidoria
Juliana Tauber
Regidoria
Esther Mauri
Vestuari i utilleria
Anaïs Roca
