Que s'acabin les vacances

Page 1




Maremàgnum, 17 QUE S’ACABIN LES VACANCES, SI US PLAU!



Que s’acabin les vacances, si us plau!

Noemi Bagés

Col·lecció

Maremàgnum, 17


Col·lecció dirigida per

Josep Manel San Abdon

Aquesta novel·la disposa d’unes propostes didàctiques específiques per al treball a l’aula, de descàrrega gratuïta per al professorat a la web www.onadaeducacio.com.

Primera edició abril de 2016 © Text Noemi Bagés Fortacín © Fotografia de la coberta ‘Ojalá’ de Japo García © D’aquesta edició Onada Edicions Edita Onada Edicions Plaça de l’Ajuntament, local 3 Ap. de correus 390 • Tel. 964 47 46 41 12580 Benicarló www.onadaeducacio.com atencio@onadaeducacio.com Disseny de la col·lecció Onada Edicions Maquetació Òscar París García Correcció lingüística Rosa Maria Camps Cardona Proposta didàctica (www.onadaedicions.com)

ISBN 978-84-16505-47-0 Dipòsit legal CS-150-2016 Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa en qualsevol format o per qualsevol mitjà, ja siga electrònic, mecànic, per fotocòpia, per registre o per altres mètodes sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright. PEFC Certificat. Aquest paper procedeix de boscos gestionats de manera sostenible i fonts controlades. www.pefc.org


Al meu pare



1

E

l matí del dia que s’havia de convertir en el —fins aleshores— pitjor de la seva vida, el Marc es va despertar una mica abans de les vuit. Res li va fer preveure el que l’esperava. No va tenir cap mal presagi ni cap mala intuïció. Encara immòbil entre els llençols, en el punt intermedi entre el son i la vigília, podia recordar els darrers detalls del somni que acabava de tenir —a punt de desdibuixar-se per sempre— i la veu de la seva mare, del tot quotidiana: —Marc! Marc! —cridava des d’un dels extrems del passadís. La Marta tenia el costum d’anar-lo fent tornar a la vida a brams mentre ella anava amunt i avall. Amb la seva extensíssima experiència (tants anys sentint-la cridar el seu nom és el que tenen) ja era un expert a situar-la en l’espai i endevinar què feia. Ara ho havia fet des del cantó on hi havia la porta del carrer, així que s’estaria calçant o revisant la bossa. Va esperar el repic dels tacons prims a les rajoles, atansant-se-li. El taptap-tap cada cop més proper el van fer somriure. “Com un rellotge suís”, es va dir. —Marc! La claror que va deixar entrar la porta en obrirse va inundar l’habitació. Abans de tapar-se el cap 9


amb el coixí va arribar a veure la silueta de la seva mare emmarcada en el bastiment. —Marc! Au, vinga! Que és l’hora, ja! —La catifa del dormitori va amagar les seves passes, però el Marc va saber igualment que ja la tenia a tocar.— Dormilega… —li va dir en un to falsament enutjat—. Que se’t farà tard… A les nou has de ser a l’institut. —El Marc va torçar els llavis en senyal de disgust.— Que és l’últim dia, home! I només hi has d’anar un moment… En cinc minuts ho tindràs enllestit, i després… Vacances! —Mmmm… —és tot el que va dir. La mare va forcejar una mica perquè li quedés mitja galta destapada i li va fer un petó.— Ai, mama! —es va queixar. —Jo ja marxo. Que vagi bé! Aquelles paraules posaven el punt final a la comèdia que mare i fill representaven cada dia. Quan la mare el cridava des del passadís, el Marc feia estona que estava despert. De fet, molts cops ja estava completament desvetllat i tot (per alguna cosa es deuen haver inventat les alarmes dels mòbils), però s’esperava sempre a sentir-la. Aquest fet no passava desapercebut a la Marta, però ella feia el mateix matí rere matí. Pot dir-se, per tant, que el dia havia començat com era habitual, amb la rutina a què estava acostumat. No havia tingut cap malson premonitori, cap esgarrifança li havia sacsejat el cos quan havia posat el peu a terra, cap corrent d’aire gelat li havia passat pel clatell per comprovar després que la finestra estava tancada, cap bombeta del bany havia pampalluguejat quan s’havia mirat al 10


mirall. Fins i tot, l’aigua de la dutxa havia mantingut de principi a fi la temperatura que li agradava, el pot de cereals era ple i havia rebut un missatge del seu pare al mòbil, que l’animava: “Això ja ho tens fet! Al vespre ho celebrem!”. El Marc va somriure, va bloquejar el mòbil i se’l va guardar a la butxaca del darrere. El dring de les claus en tancar la porta li va recordar els cascavells nadalencs. No. Realment, res li va fer sospitar que acabava d’estrenar el que seria —fins aleshores— el pitjor dia de la seva vida. Va fer el recorregut des de la parada de l’autobús fins a l’institut de bon humor. Feia un dia clar, tot i que no excessivament calorós, per ser finals de juny, i pensava a cada passa que era l’últim cop d’aquell curs que trepitjava aquelles rajoles. De lluny va veure la munió de nois i noies que s’esperaven a prop de la tanca de l’entrada de l’alumnat, que no obririen fins cinc minuts abans de les nou. —Ep! —va saludar lacònicament el Miquel. —Ep! —va respondre-li el company. Va treure’s el mòbil de la butxaca i va recolzar-se a la paret de l’edifici, en la mateixa posició que el Miquel. Va obrir el grup de xat dels amics. “Penya, bon dia!”, va escriure. “Què foteu, que no sou aquí, encara?” “Sí, això mateix!”, va reblar el Miquel. Uns segons més tard, les paraules Jordi està escrivint van aparèixer a la barra superior. “Jo encara sóc al llit…” “Jordi, a ells els tocava a les nou… Eren del primer grup”, va aclarir la Bel, que era la que sempre estava al cas de tot. I va conti11


nuar: “A l’Albert i a mi ens toca a les deu, i a tu (Jordi), a l’Èlia i a la Joana, a les onze”. Un sorollet sord els va indicar que la tanca acabava d’obrir-se. A poc a poc, d’esma, tothom va anar entrant. “Ja han obert”, els va informar el Marc. “Ens veiem!”, va afegir el Miquel. I tot de bafarades amb polzes cap amunt van acceptar la proposta. La porta de la seva aula era oberta, però dins no hi havia ningú. Van esperar-se fora, amb set o vuit companys més, que arribés la tutora. —Bon dia! Bon dia! —La Carme treia el cap pel passadís i ja saludava de lluny. Somreia de banda a banda i anava carregada amb una carpeta d’anelles gruixudes i, a sobre, una pila de carpetetes primes, fulls, i sobres. Al capdamunt, rodolant a cada passa però resistint com un enxaneta experimentat, un bolígraf blau, que tots van reconèixer com el que havia de signar una sentència de mort o un indult.— Com va això? —La professora continuava somrient i els mirava alternativament, forçant una salutació. Valia un somriure, un “bon dia”, per fluixet que fos, o un gest. Però calia fer-ho.— Ja esteu preparats? Avui és el dia, eh? —Va entrar a l’aula i la van veure com deixava tota la pila sobre la taula, i com anava fent munts classificant tot aquell paperam. Mentrestant, anava parlant pels descosits, en veu alta i animada:— Ara us aniré cridant d’un en un, eh? Tal com vam quedar… D’on treia tanta energia, aquella dona? A quina hora es llevava? Què devia haver esmorzat? Ara que estava a punt de tancar-se el període en què l’havien tingut de tutora i que havien passat uns 12


quants dies sense veure-la, el Marc va adonar-se que la Carme no havia arribat de morros ni un sol dia, fos primera hora o l’última, que sempre estava de bon humor i que, expliqués el que expliqués, ho feia com si fos apassionant i una gran descoberta. La va recordar a classe, dient: “I ara, una cosa fantàstica! Escolteu-me amb atenció, perquè això que veureu ara us deixarà garratibats! Espaordides! Al·lucinats!”. Tothom se la mirava, en silenci. Ella deixava passar uns instants, recorria l’aula d’una llambregada i quan s’assegurava que era el centre d’atenció, afegia, abaixant la intensitat de la veu: “Fixeu-vos què passa aquí…”. I aleshores recordava qualsevol norma d’ortografia i escrivia una paraula que no la complia. I preguntava: “Oh! I com pot ser, això? Com pot ser? Com és possible?”, molt exageradament, amb cara de sorpresa. I esperava que algú digués “perquè és una excepció” i ella feia cara d’haver entès un gran misteri, i a continuació escrivia més exemples que eren excepcions d’aquella norma, com si cada paraula fos una joia trobada en el bagul d’un tresor pirata amagat al fons d’una cova. Al principi van creure que s’havia begut l’enteniment, però de seguida van comprendre que li agradava fer teatre i que —oh! quina feta!— es recordaven molt fàcilment d’excepcions, normes, paraules curioses i sinònims diversos, entre altres coses. —Jo m’assec aquí i vosaltres us asseureu aquí —va col·locar una cadira al costat de la seva taula—. Ara us aniré avisant i, en entrar, ajusteu una mica la porta, si voleu. Però individualment, eh? 13


—Això també ho tenia, la Carme. Sabia que tothom s’ho explicava tot, però ella, els comentaris, els feia sempre en privat. Es va col·locar molt dreta al seient i va mirar cap a la porta.— Miquel, ja pots passar. El Miquel era el primer de la llista. L’atzar havia fet que, en dir-se Alzina de cognom, li toqués estrenar la majoria d’activitats que feien: respondre oralment, sortir a la pissarra, pujar la corda al gimnàs, tocar la flauta o, com era avui el cas, recollir les notes finals. Aniria seguit del Marc, que es deia Benaiges. Tres minuts més tard el Miquel sortia amb els polzes alçats. Havia anat molt bé, doncs! Per al Miquel, aquell gest havia de significar que, més o menys justet, ho havia aprovat tot. —Marc! —va cridar-lo la Carme. Encara va ser a temps de llegir als llavis de l’amic “t’espero aquí”. Va deixar la porta dos dits oberta i va avançar. El va sorprendre adonar-se que, de cop, el cor se li havia accelerat una mica i que podia sentir-se’l bategar: sí, estava un xic nerviós, al cap i a la fi. Durant el curs havia tret bones notes, però amb el català sempre s’havia barallat una mica. Era l’assignatura que li impartia la Carme, precisament. No havia trobat mai ningú tan exigent i perepunyetes. —Hola, Marc! —va encetar ella, animadament, mentre li indicava amb la mà que segués. —Hola —li va correspondre, mentre seia. —Marc… —El va mirar als ulls i el somriure etern es va anar desdibuixant fins convertir-se en 14


un gest de tristor.— Ara et donaré una notícia que no t’agradarà, però acabaràs comprenent que no és tan dolenta com sembla. El Marc va notar perfectament com el cor se saltava un batec. Una notícia que no li havia d’agradar? Just abans de donar-li el butlletí de notes? Només podia ser una cosa… “Que s’estigui equivocant, que s’estigui equivocant, que s’estigui equivocant…”, repetia interiorment, com un mantra. “Potser és que a ciències naturals només he tret un bé…”, es va mirar d’animar desesperadament. “Sí, deu ser això… Deu ser això… Deu ser això…”. La Carme va agafar el primer full d’una de les piles i l’hi va plantar al davant. —Te’n queda una pendent. Suspens català —­va deixar-li anar de bursada. “Ho he entès malament”, es va dir el Marc. I va mirar cap a on li assenyalava la punta del bolígraf blau. “Sí, segur… Estic tan nerviós que no ho he entès bé.” Però la tercera relectura de la línia no deixava lloc a dubtes: “Llengua catalana, 4”. No podia ser. No li podia estar passant. D’acord que els dos primers trimestres havia aprovat amb cincs. Eren les úniques qualificacions inferiors a set. “Cinquet justet, Marc…” —li havia recalcat en les dues ocasions la professora. “De fet, és un cinc regalat, eh? Perquè mira la mitjana…” Ella li havia ensenyat un 4,7 i un 4,6. T’aprovo perquè valoro el teu esforç, i sé que acabaràs millorant. No em decebis…” I ara se’l mirava amb cara de decepció, com si qui hagués d’estar trista i estudiar a l’estiu fos ella… 15


—Vaig dubtar molt, Marc. Però l’examen de verbs no et va anar gaire bé. Sabies els temps verbals, però oblidaves algunes irregularitats. Ja saps què vull dir, oi? —Ell va fer que sí amb el cap, com li hauria fet encara que li estigués parlant de forats negres a l’espai exterior o de la teoria de la relativitat.— I quan redactes, encara vas una mica massa ràpid. Ho fas bé, i tens molta intuïció, però has de planificar millor els teus textos i repassar-los després. Corregir els connectors, usar més sinònims… Ja t’ho dic: vaig dubtar, però sent tu, que sé que pots millorar molt, he cregut més convenient que ho treballessis durant l’estiu i que vinguessis a l’examen de setembre. A més, com que només és una, no hi ha dubte que passes de curs. I tu tens tant de potencial… L’hem de fer sortir, aprofitar-lo! Havia dit les últimes frases amb un to animat, un altre cop, com si el que li estigués dient fos bo. S’ho mirés com s’ho mirés ell, suspendre català només tenia cantons dolents. I si havíem de parlar de verbs… Qui els feia servir capriciosament era ella… “Suspens (tu)”, “T’aprovo (jo)”. I per arrodonir-ho “hem de fer sortir (el teu potencial, nosaltres)”. Nosaltres? Però si ella es limitava a escriure 4! Qui hauria d’estar pencant tot l’estiu seria ell. Ell! —La resta de notes t’han anat molt bé, com ja devies esperar. Ets molt bon alumne, Marc. Tant de bo tots fossin com tu… —Què li volia vendre, ara? La va veure plegar el butlletí de notes i posar-lo dins un sobre que duia una etiqueta amb el seu nom. Va agafar una carpeteta i la hi va allargar.— Aquí a dins tens un dossier per fer i indicacions sobre com serà l’examen. També hi 16


ha pàgines web i llibres recomanats per si acabes el dossier i vols treballar més. “Segur que sí”, va pensar el Marc, irònicament. Ho va donar tot al Marc, que va entendre que la conversa s’havia acabat, per la qual cosa va posar-se dret. Ella encara va aprofitar per afegir: —No et desanimis. Sobretot, sobretot, no et desanimis. T’has de prendre aquest insuficient com una pedra al camí que et farà aprendre molt i planificar-te millor el curs vinent. —Només hi veia avantatges, ella, aparentment.— Que tinguis molt bon estiu… Ja saps què faràs? Tens algun pla? “A més de fer exercicis de català, vol dir?”, volia preguntar-li. —Aniré de viatge amb els pares, i la resta de dies doncs estar per aquí, quedar amb els amics, anar a la platja… —Molt bé, molt bé. —La Carme es va posar dreta i li va plantar dos petons.— Aprofita’l bé, que passa ràpid. Records als pares. El Marc va girar-se i va anar cap a la porta. —Marc, ai, perdona! Ell es va tombar, amb un 0,01% d’esperança que li digués que havia canviat d’opinió. —Que m’he oblidat de signar el butlletí! —Li va agafar el sobre i va treure’n el full. El va desplegar i el va estendre a la taula. Al requadre inferior, al costat del segell de l’institut, sota “Tutora: Carme Armanyà Gil”, hi va fer un gargot. El Marc va mirar-s’ho i va pensar que el bolígraf blau havia servit, en aquesta ocasió, per signar una sentència.

17


—Us ho juro. Tal com ho sentiu. El Marc explicava als companys com havia anat amb la Carme. Tots l’escoltaven, asseguts a les escales del parc de davant de l’institut. —Però és que, a més… És que no m’ho puc creure… No només em penca, sinó que a sobre m’ho ven com si em fes un favor. —És que a ella li deu semblar que te’l fa —va intercedir la Bel. —Segur que sí —va afegir l’Albert, en un to que no deixava clar si es creia el que deia o justament tot el contrari. —Però quin favor? Serà profe i tot el que tu vulguis, però és impossible que no sàpiga la diferència entre un estiu com toca i una merda d’estiu! —continuava queixant-se el Marc. —Home, xaval… Una merda d’estiu, una merda d’estiu… No et passis, tampoc. Que no n’hi ha per a tant! Que només te n’ha quedat una i, a males a males, passaràs amb una pendent. —La Joana era de mirar-s’ho tot pel cantó pràctic. —Una merda d’estiu el meu, que me n’han quedat quatre. —El Jordi no semblava gaire afectat, però. —Ei, Jordi, no t’emprenyis, però que a tu te’n quedaven quatre ja t’ho pensaves… Bé, la veritat. Perdona que t’ho digui: et pensaves que te’n quedaven sis i que repeties segur. Ara, si n’aproves dues, passes. —Sí, guaita, quina alegria! Mos pares em tindran amargat tot l’estiu, anant a repàs. Em van dir que encara que hagués de repetir curs, que ja ho 18


donaven per fet, hauria d’anar a classes a una acadèmia. Doncs imagineu-vos ara, pensant que puc recuperar i passar… Ja m’hi veig de nou a dues dia sí, dia també. —Va vinclar-se endavant, aguantant-se la panxa, i va fer veure que vomitava.— Així que ja t’ho dic, Marc. Encara pots estar content. —Però si jo no et dic que sigui un drama! Només és que… Ei, és que no m’ho esperava. És que em pensava que ja estava tot enllestit i ara em vénen unes vacances… Ma mare és una histèrica, es preocupa massa per tot, i ara em dirà que sí, que sí, que ja sap que fent la feina jo sol m’ho puc treure, que només em cal una empenta i una mica d’esforç… Però ja et dic que després del discurs sobre la seva confiança en mi i tota la pesca, em farà anar a repàs segur. —Doncs vine a la mateixa acadèmia que jo —­­va suggerir el Jordi. —No és mala idea —va trobar l’Èlia, que havia estat pendent del mòbil, fins aleshores—. Mal per mal, almenys aniríeu junts. I quedem tots a la porta per anar a tombar, o a la platja… —Aquesta sembla que no hi sigui, però no perd pistonada! —va celebrar l’Albert—. Jo m’hi apunto. —No, si encara trobareu un avantatge que m’hagi quedat català. —Mira, no et queixis tant, que Lapònia t’espera. —La Bel li hauria canviat ben de gust el lloc. Els seus pares treballaven tots dos a l’estiu i mai podien fer un viatge llarg. —Sí, i el Pare Noel —va riure l’Albert. El Marc va pensar-ho un moment. 19


—Sí, penya, teniu raó. No n’hi ha per a tant. És una punyeta, però passo segur i no em costarà tant aprovar, oi?, si m’hi poso una mica… I és veritat! —Li va canviar la cara. Tornava a ser el Marc il·lusionat i alegre de només tres hores i mitja abans.— Lapònia m’espera! I si conec el Pare Noel —va fer burleta— ja em recordaré de demanar-li coses per a tots. A casa, encara no hi havia ningú. Va anar a la seva habitació directament i, després de deixar el butlletí de notes i la carpeta sobre l’escriptori, es va llançar al llit de bocaterrossa. No sabia ben bé què sentia. La notícia del suspens de català havia estat molt mala notícia. Reconeixia que podia semblar una mica absurd: suspendre una assignatura no és la fi del món. Però era el primer cop que hauria d’anar a recuperar al setembre, ell. Sempre ho havia aprovat tot. I li feia tanta mandra dir-ho als pares… ! No s’enfadarien, però l’entristia decebre’ls. Va notar que estava a punt de plorar i va fregar el nas contra el cobrellit, per aturar les llàgrimes abans no sortissin. Que bons que eren els de la colla… N’hi havia que li n’havien quedat més, com el Jordi, i la Joana, però li havien fet més cas a ell, sabent que estava tan aclaparat. Eren genials. De debò. Sort que en tenia. I bé, de fet, tenien raó: no n’hi havia per a tant, i ara havia d’il·lusionar-se pel viatge. Els l’havia explicat desenes de vegades a tots, i ells l’escoltaven embadalits a cada nou detall que, amb els pares, anaven concretant. Seria un viatge llarg, el 20


més llarg que havia fet mai. Gairebé un mes fent la volta a Escandinàvia i passant més d’una setmana ben al nord, on el sol no es pon a principis d’estiu, on no es fa mai de nit, durant setmanes. Aniria al Cercle Polar Àrtic! La seva mare, feia molts anys, havia vist la pel· lícula Els amants del Cercle Polar i havia decidit que havien de viatjar-hi. Però amb temps, amb tranquil·litat. I ara que feien vint anys de casats era la millor manera de celebrar-ho. Va visualitzar-se mentalment dins una de les nombroses fotos de les illes Lofoten i vora els llacs cristal· lins en què es reflectien les típiques casetes vermelles dels pescadors i va tranquil·litzar-se una mica. Fet i fet, es tancava una porta, però s’obria una finestra. Passades les dues, va sentir el moviment del pany de la porta de casa en girar-se i la dringadissa del manat de claus. —Marc! Ja som a casa! —el va avisar la mare. Va fer un sospir llarg, per espolsar-se la pena, i es va llevar. Va fer una llambregada al sobre amb les notes, sobre l’escriptori, i va dir-se que aquest moment era tan bo com qualsevol altre. Va agafar-lo amb una mica més de força de la que calia i va sortir al passadís. La mare revisava a peu dret la correspondència que acabava de trobar a la bústia i el pare entrava a la cuina. —Rei! —La Marta semblava contenta. Ell va aturar-se-li al davant i no li va caldre dir res. Per a la seva mare, era com si fos totalment transparent. 21


—Rei… —El seu to va ser prou eloqüent per alertar el pare, que va sortir de la cuina. —Que passa res? —va preguntar-li el Marcel. El Marc es va limitar a allargar-los el sobre. La barbeta li tremolava. —Així, doncs, ja està? —va interessar-se el pare. Ell va assentir. —Doncs dinem, que és l’hora. D’aquesta manera tan pragmàtica van posar punt final a la conversa sobre les notes. No havia estat tan terrible com creia. Els pares li havien fet veure que, encara que era cert que n’havia suspès una, havia de valorar que havia tret bones notes en les altres assignatures. I que si havia tret un quatre, era perquè li faltava només un pèl i que podria aprovar si treballava una mica a l’estiu. Que tampoc havia d’invertir-hi tanta estona cada dia… Si s’hi posava una horeta, li quedava molt de temps lliure, i que com que el viatge l’havien de fer la primera meitat de l’estiu, ja tindria temps després, en tornar… A més, aquella idea d’anar a l’acadèmia per fer repàs era molt bona. Podia anar-hi fins que marxessin i en tornar. I que adonar-se que alguna vegada les coses no surten bé a la primera, podia resultar-li un bon aprenentatge i tot. No es podia queixar dels pares que tenia. —Què ens falta, del viatge? —va interessar-se el pare. —¿A banda de decidir quina roba ens enduem, fer les maletes i, el que és pitjor, pensar com ho 22


encabirem tot? —La Marta va posar-se les mans a les galtes i va obrir la boca, imitant El crit, de Munch. Sempre que ho feia, pare i fill reien molt. —Sí, sí… a banda de tot això. Vull dir de documentació o gestions del tipus que sigui. La Marta va fer cara pensativa un moment, repassant la seva llista mental. Tenia bona memòria i molta capacitat d’organització. El Marcel sempre deia que el cervell de la seva dona era com un ordinador. —Els passaports estan vigents, les targetes sanitàries també… Les reserves dels bungalous fetes, la informació de cada lloc guardada… Els vols pagats… Només falta pagar els allotjaments, però la majoria admetien reserva sense prepagament. —Va fixar-se que el Marc feia cara d’estranyesa.— Vull dir que es reserva sense avançar cap bestreta, i a la sortida, el dia que marxem, ho pagarem. —Sort de la mama, eh, Marc? —El Marcel va aixecar l’índex i va parar l’orella.— Et truquen, Marta. —Era, amb diferència, el que tenia més bona oïda de casa. Quan el mòbil de la Marta era a la bossa, penjada al passadís, no el sentia mai. La mare va regirar pel fons fins que el va trobar, a punt que la trucada fos perduda. Tenia una ment molt organitzada, però no es podia dir el mateix de la seva bossa. —Mama, hola! —Era la iaia Pilar.— Com? —­La veu de la Marta era sobtadament diferent.— Però… —Silenci, llarg.— Que no em preocupi? Com vols que no em preocupi? —Més silenci.— Però estàs bé, ara? I com és que no has trucat de seguida? Mira 23


que estar sola tot el matí… —La van veure passar caminant nerviosament amunt i avall pel passadís. A la fi, va aturar-se a la porta de la cuina. Ells dos se la miraven silenciosos, expectants.— Ara mateix vinc. Compta hora i mitja, com a molt. No… No correré, t’ho prometo. Fins ara. Va penjar el telèfon i se’ls va mirar, fent cara d’incredulitat. Fos el que fos, encara ho estava paint. —Ma mare ha caigut aquest matí per l’escala i s’ha trencat el canell i el peu esquerres. —Ostres… —va encertar ben just a dir el Marcel—. Però està bé? —Diu que sí… Però no us ho perdeu: això ha passat a primera hora, quan anava a comprar el pa. Escales avall, rodolant. Pel que podia haver estat, encara podem donar gràcies. I sort que l’havia passat a buscar la Lola, que l’ha trucat al timbre, i l’esperava baix. Si li arriba a passar sola, no sé quanta estona s’hauria hagut d’estar allà, o com s’ho hauria fet. Han trucat una ambulància i no ha deixat que ningú m’avisés. “Per no molestar”, diu… “Que ja veia que d’allò no s’havia de morir”. —Típic de ta mare… Ella sempre mirant de sortir-se’n de tot sola. I és del morro fort… —Però és que ara truca perquè li han dit que no la deixen marxar si no és amb algun familiar. Si només fos el peu, li donarien unes crosses. Però amb el canell enguixat fins al colze, no les pot dur. Ha d’anar amb cadira de rodes i a l’hospital volen assegurar-se que algú se’n farà càrrec. —Doncs mira, ja ho trobo bé, que l’hagin fet trucar. —I ara hi has d’anar, mama? 24


Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.