Dirk dixit

Page 1




MaremĂ gnum, 13 DIRK, DIXIT!



Dirk, dixit! Àngel-O. Brunet

Col·lecció

Maremàgnum, 13


Col·lecció dirigida per

Joan Carles Girbés i Josep Manel San Abdon

Aquesta novel·la disposa d’unes propostes didàctiques específiques per al treball a l’aula, de descàrrega gratuïta per al professorat a la web www.onadaeducacio.com

Primera edició Juny de 2015 © Àngel-Octavi Brunet i Las © Fotografia de coberta ‘Disaster movie’ d’AndreasS cc-by © D’aquesta edició Onada Edicions Edita Onada Edicions Plaça de l’Ajuntament, local 3 Ap. de correus 390 • Tel. 964 47 46 41 12580 Benicarló www.onadaeducacio.com atencio@onadaeducacio.com Disseny de la col·lecció Ramon París Peñaranda Maquetació Òscar París García Correcció lingüística Rosa Maria Camps Cardona ISBN 978-84-15896-98-2 Dipòsit legal CS-251-2015 Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa en qualsevol format o per qualsevol mitjà, ja siga electrònic, mecànic, per fotocòpia, per registre o per altres mètodes sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright. PEFC Certificat. Aquest paper procedeix de boscos gestionats de manera sostenible i fonts controlades. www.pefc.org


INDEX 1. Un record que no he pogut recordar mai . . . 9 2. La promesa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 12 3. La sabata equivocada . . . . . . . . . . . . . . . . . . 18 4. L’home del temps . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 25 5. La capsa del temps . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 28 6. Una altra sabata equivocada . . . . . . . . . . . . 40 7. Laia? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 45 8. La carta . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 52 9. Eren de color rosa, les calces . . . . . . . . . . . . 55 10. L’olor dels calçotets . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 57 11. Llimbs . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 61 12. Oblida’m . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 66 13. Bet, un crit i vint-i-dues caixes . . . . . . . . . . 71 14. Les onze en punt . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 75 15. Les dotze en punt . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 78 16. Micròfons especials . . . . . . . . . . . . . . . . . . 82 17. Caminar . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 86 18. 22 Guns . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 88 19. FlashBack I . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 94 20. 03:46.12 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 98 21. 03:46.12 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 100 22. FlashBack II . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 101 23. 03:46.12 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 104 24. Plors de puny . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 106 25. Gel . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 110


26. La caseta de fusta . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 113 27. Cua de rap . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 116 28. Un castell . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 122 29. Patacada . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 126 30. Era llòbrega, però s’equivocaven . . . . . . . 131 31. Gran angular . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 135 32. Quan encara . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 138 33. Córrer, plorar i comprar . . . . . . . . . . . . . . 139 34. Xenolux . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 144 35. M’avorreixo . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 148 36. La Beretta màgica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 152 37. Tres pums! . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 155 38. If You Wanna . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 158 39. Milhomes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 163 40. Norai . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 174 41. Hammett . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 176 42. Dents de llop . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 179 43. L’índex . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 185 44. Feina rai . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 188 45. Cel·la . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 192 46. Zero cinc, vint-i-cinc en punt . . . . . . . . . 194 47. Temps mort . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 203 48. Temps mort . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 205 49. Temps mort . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 208 50. Temps mort . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 210 0. Un record que sempre he recordat . . . . . 211


1 UN RECORD QUE NO HE POGUT RECORDAR MAI

Q

uan teníem cinc anys, la Laia va desaparèixer. Algú, sa mare, segurament, perquè molts dels pares s’havien ofert com a voluntaris per acompanyar-nos en la sortida escolar, devia d’adonar-se que ella no hi era, i, de seguida, enmig de la projecció, va fer córrer la veu entre tots els alumnes-espectadors perquè la busquessin. Com que no la hi van trobar, van alertar els acomodadors, i aquests, sense poder aconseguir cap indici de la petita enlloc, finalment no van tenir altre remei que cridar la policia. Tot això, evidentment, algú m’ho va contar perquè jo, de la mateixa manera que la meva companya de classe, també ho vaig fer. Vaig desaparèixer. Però la meva desaparició, en canvi, no va originar tant de rebombori com la d’ella. Suposo que el fet que jo no hi anés acompanyat va contribuir al fet que la meva desaparició gairebé passés desapercebuda, almenys, en un primer moment. M’imagino que a l’hora de fer el recompte d’alumnes, a conseqüència d’haver detectat la desaparició de la Laia, algun dels professors va veure que a ell tampoc no li sortien els números i, a força de passar llista una i altra vegada, va acabar deduint que jo tampoc no hi era.

9


Sigui com sigui, la meva desaparició va ser força efímera; de fet, ben poc em van buscar, perquè, minuts després, i sorprenentment a uns quants quilòmetres de distància, vaig reaparèixer. A ella, en canvi, a la Laia, no la van trobar. Segons l’informe policial, que tampoc no he llegit mai però que algú en algun moment me’l devia de comentar, se suposa que la Laia i jo vam abandonar la sala aprofitant la foscor i sense que ningú no ens veiés, per decisió mútua, o per indicació d’una tercera persona, possiblement un adult. Un cop al vestíbul, i també per consens entre ella i jo, o per indicació d’aquella tercera persona tan influent, vam travessar el recinte i vam sortir al carrer sense que ningú no s’adonés que ho estàvem fent. Ja fora del recinte lúdic, la hipòtesi de la participació d’un adult instigador pren més força i s’erigeix com la més plausible de totes; no endebades, i tenint en compte que des de l’inici de la projecció i l’hora en què em van localitzar van transcórrer aproximadament vuitanta minuts, la mitjana resultant, amb el que se suposa que hauríem, o hauria, d’haver recorregut caminant els sis quilòmetres i tres-cents metres que separen el cinema del voral de carretera on em van localitzar, és de quatre quilòmetres i escaig per hora. Una mitjana que es considera força normal en el caminar d’un adult, però en el d’un infant de cinc anys, en canvi, s’endevina prou improbable. Així, doncs, segons va concloure la policia, algú em devia de transportar fins al marge d’aquella carretera on finalment em van trobar; algú que, després de desfer-se de mi, va continuar el seu trajecte enduent-se la Laia amb ell.

10


El que no sap dir l’informe, i no només el de la policia, sinó també el d’un fotimer de metges, psicòlegs, forenses i vés a saber qui més que em va reconèixer de dalt a baix, és per què jo, de tot allò, no n’he recordat mai res. Absolutament res.

11


2 LA PROMESA

F

ormar part d’un misteri sense resoldre va condicionar la manera com un orfe com jo era concebut, i més tard gestat, per les nombroses famílies d’acollida que es van aventurar a formar part de la meva dissortada vida. Suposo que una llegenda negra, subtil i lleugeríssima, però tremendament apegalosa, de seguida es va arrapar a mi i em va saber encalçar per tot arreu. De fet, no recordo per què passava, però tard o d’hora, ella i jo, la meva llegenda i aquell nen que amagava un secret de tall tràgic per a uns, esotèric, trist, esgarrifós o fins i tot fantàstic per a molts altres, sempre acabàvem fent junts el camí de retorn a l’orfenat. He arribat a creure, sobretot en moments de profunda introspecció, com ho eren les meves estades en centres de reclusió de menors i, en alguna ocasió, en les meves visites a la presó, que aquelles famílies que m’acollien només ho feien per practicar amb mi els seus dots de desentortolligadors, de desembussadors, de laxants del pensament i la memòria. Per a elles, la gràcia de la meva presència en les seves llars, no era altra que la de poder gaudir en exclusiva de l’instant precís en què algun dels seus mètodes persuasius fes efecte en mi i així poder proclamar als quatre 12


vents que havien contribuït a esclarir què havia passat amb la Laia aquell dia quan érem petits. Però, malgrat que s’hi entestaven contínuament, primer fent veure que m’ho preguntaven sense cap mena d’interès especial i després sense poder, o voler, dissimular la intenció interrogatòria de les seves escomeses, no se’n van sortir mai. —Tornem-hi, vinga! I aquesta vegada vull que et concentris. Tanca els ulls i respon com si fos la primera vegada que ho fas, entesos? —Entesos. —A veure. Tanca els ulls, t’he dit! —Ho sento. —Vinga… Què recordes, exactament? Recordes, almenys que vas anar al cine amb els companys de classe? —Sí. —Perfecte. I què recordes del cine? Recordes on vas seure? —Sí. —On? —Doncs a la butaca. —Quina butaca? —La meva. —D’acord. Recordes on va seure la Laia? —No. —Segur? —Sí. —Entesos. Així doncs, quan vas seure a la teva butaca no sabies on seia la Laia? —Que no. —He dit com si fos la primera vegada! Respon com si fos la primera vegada, entesos? —Entesos. 13


—I tanca els ulls!… Bé, continuem. I quan es van apagar els llums? Recordes el moment en què es van apagar? —Quan la pel·lícula va començar. —Molt bé. Recordes la pel·lícula, doncs? Me la podries explicar? —No la vaig veure tota. —Ah, no? I per què? —Caminava. —Encara no t’ho he preguntat, això?! No t’anticipis! Primer t’he de preguntar si recordes com va començar la pel·lícula! D’acord? —D’acord. —No passa res. Vinga, va!… Recordes com va començar la pel·lícula? —El vaixell es crema. —I després? Què més va passar? —El tigre es menja el bebè goril·la i també els pares del nen. Feia por. —Vas passar por? —Em vaig tapar les orelles. —Pel soroll? —Feia por perquè se sentia molt fort quan el tigre volia agafar el nen. —I el va agafar? —No ho sé. —I per què no ho saps? No estaves veient la pel· lícula? —No ho sé. Em sembla que ja no. —Ah, no? I on eres, doncs? —Caminava. —Caminaves? Per on? —Pel costat de la carretera. Una senyora va parar el cotxe i després va venir la policia. 14


—I abans de caminar per la carretera i que et trobés la senyora i vingués la policia, on eres? —Doncs, al cine. —I com vas anar a parar del cine fins a la carretera? —No ho sé. —Recordes com vas sortir del cine? —No. —La Laia va sortir amb tu? —No ho sé. —Éreu amics tu i la Laia? —No. —I per què? Per què no éreu amics? —Perquè no. —Éreu enemics? —Tampoc. —Saps què li va passar a la Laia? —No. —N’estàs segur? —Sí. —Recordes alguna cosa més? —No. —Algun detall que no hagis dit mai a ningú? —No. —Segur? —Sí. —Apa, vinga, santornem-hi. I aquesta vegada vull que et concentris encara més. Tanca els ulls i respon com si fos la primera vegada que ho fas, entesos? —Entesos. És curiós, però l’única família amb la qual sempre vaig mantenir el contacte, encara que força 15


més distant i intermitent que amb les famílies que m’acollien, va ser amb els pares de la Laia. Intueixo, perquè una vegada em va semblar que ho comentaven dues treballadores socials, que els pares de la Laia sempre em van voler adoptar o almenys tenir-me algun temps en acollida, però també sembla que les seves sol·licituds es desestimaven perquè, volguessin o no, jo formava part del record més dolorós que ells havien tingut mai. Tot i això, però, ells sempre s’interessaven per mi i, cada vint-i-vuit de març, el dia del meu aniversari, em duien un regal a l’orfenat o me l’enviaven per correu si aleshores em trobava amb una família d’acollida. La relació amb ells era com la que sembla que es té, qui en té, amb els tiets. Jo mai no he sabut què és això, és clar, però pel que sentia dir als companys d’escola que no eren de l’orfenat, els tiets t’estimen molt però sempre de lluny, i encara molt més els que no tenen fills, com, més o menys, malauradament, els pares de la Laia. Sembla mentida, però en totes les estones que vaig compartir amb ells, al llarg dels anys, mai no em van parlar de la Laia ni de res que tingués a veure amb la seva desaparició. Potser per això, sempre que els veia, o quan sabia que havien de venir a veure’m, ja em posava content. Però molt i molt content! Em sentia fins i tot feliç, sí! Una sensació, la felicitat, poc habitual en un orfenat. —Com estàs, Jan? —Bé. —Has crescut un munt! Aviat ens passaràs! Recordo que aquella vegada va ser l’última que els vaig veure, o que els vaig voler veure, més ben dit. 16


Aleshores tenia deu anys, i em sentia tan feliç que vaig voler que ells també se’n sentissin i no se’m va ocórrer res millor que dir-los: —Sabeu què? Quan sigui gran la trobaré. Trobaré la Laia, us ho prometo. Diuen que les promeses d’un orfe no tenen sostre, com ell, i per això fugen molt i molt de pressa fins que desapareixen per sempre més. Com jo.

17


3 LA SABATA EQUIVOCADA

L

es primeres vegades que sortia de la presó sempre m’esperava alguna novieta o un amic a qui havia deixat de pagar algun deute. Més endavant, i a força d’habitud, ningú ja no m’esperava, i no pas perquè ja no tingués amics, novietes o deutes, sinó perquè el fet de venir a rebre’m ja no es considerava un fet excepcional. Tot i això, els meus ingressos penitenciaris sempre eren fruit de delictes menors; de bretolades, de poc seny, d’irresponsabilitat. Fos com fos, no sé com m’ho feia però sempre, encara que no ho volgués, em ficava en embolics; sempre! Alguns deien que això em passava perquè era ruc i que, com a bon ruc, de seguida em deixava entabanar. Altres, en canvi, creien que em vaig quedar a mig camí de créixer, mentalment parlant, i que encara feia les coses com les faria un xitxarel·lo eixelebrat. Jo creia, en canvi, que tenia mala sort; molta mala sort. De les dues sorts que sembla que hi havia d’haver en el món, jo havia perdut la bona, si és que mai l’havia arribat a tenir. La dissort, doncs, sense poder ser mai contrarestada per la seva antagonista, sempre ha tingut via lliure per fotre’s de mi tot el que havia volgut. Com la darrera vegada que em van condemnar a

18


dos mesos i mig a la garjola per haver-me equivocat de sabata. Per equivocar-me de sabata i, en gran part també, per travessar, sense temps de poder-les obrir, quatre portes de vidre i una finestra que, en teoria, havia de ser de seguretat. Recordo que aquell vespre estava prestant serveis a la comunitat en la piscina municipal quan vaig creure que em podia gastar un parell de monedes en la taula de billar sense que ningú, sobretot cap dels socis gold, els que tenen accés a la taula, no em molestés. Val a dir que eren quarts de deu i que jo ja havia escombrat tot el recinte i que només em faltava que tanquessin portes per entrar amb el fregall i el lleixiu als vestuaris. Així, doncs, vaig fer caure aquelles dues monedes i, segons després, una munió de boles picaven entre elles embogides perquè jo les collís i les disposés en formació triangular a sobre del verd immaculat. I així ho vaig fer! De la primera tacada vaig embocar tres de ratllades i una de llisa. Genial! Però com que la partida era contra un adversari imaginari, força fatxenda i molt més sobrat encara, vaig optar pel camí més difícil: triar les llises. Tot i aquest handicap, que per a molts podria semblar insalvable, el meu virtuosisme, sobretot amb el rebot a tres bandes i algun retrocés que em va sortir clavat, a poc a poc va començar a provocar crits d’admiració entre el nombrós públic que la meva imaginació, àvida en situacions com aquesta, va creure oportú de convidar. Ell, el meu adversari, mentrestant, es va començar a posar tant i tant nerviós que en una ocasió va estar a punt de fer un set a l’entapissat

19


de la taula. La pallissa estava servida. Jo era el centre de tots els ulls, de tots els crits, de… —Tu, imbècil! Es pot saber què fas? Aquell que em va fer sortir de sobte de la partida era un soci gold, gras com un bocoi, que anava vestit amb un xandall de vellut marró, una cinta carbassa al voltant de la closca i unes bambes de runnig groc fluorescent. —Em dic Jan —el vaig corregir. —No saps que no hi pots jugar, aquí? —He cregut que no molestaria a ningú i… —Doncs ho has fet! —em va interrompre—. I ara desapareix. És tard i em toca a mi. L’home va agafar un dels tacs i de seguida va començar a ensucrar-li la punta amb guix blau. —Vol que l’acabem junts? —li vaig proposar, assenyalant amb el meu tac la partida que hi havia estesa a sobre de la taula—. Vostè les llises, vinga! Què li sembla? —No m’has entès? O vols que et faci fora el conserge? —Prefereix les ratllades, millor? —Ets imbècil?! Tenia les de perdre, vaig pensar. Ell, el bocoi, malgrat les maneres, tenia tota la raó del món. Jo no podia estar allí jugant, però, al mateix temps, aquella partida havia estat costejada amb els meus diners i, vulguis o no, allò m’havia de donar cert privilegi. —Acabem-la junts, home! —vaig tornar a proposar-li—. Jo ho trobo just! Què me’n diu? La manera amb què em va respondre no va ser altra que amb la d’anar fent desaparèixer les bo-

20


Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.