1937 by Onada Edicions

MaremĂ gnum, 12 1937

1937 Joaquim Biendicho XIV Premi Pere Calders

Col·lecció

Maremàgnum, 12

Col·lecció dirigida per

Joan Carles Girbés i Josep Manel San Abdon

Aquesta novel·la disposa d’unes propostes didàctiques específiques per al treball a l’aula, de descàrrega gratuïta per al professorat a la web www.onadaeducacio.com

Primera edició a Onada Juny de 2015 © Joaquim Biendicho Vidal © Fotografia de coberta Jesús Maestro Bartolomé © Il·lustracions Maria Jacas Biendicho Agraïments Heribert Garcia Esteller i J. Manel Andreu Vidal © D’aquesta edició Onada Edicions Edita Onada Edicions Plaça de l’Ajuntament, local 3 Ap. de correus 390 • Tel. 964 47 46 41 12580 Benicarló www.onadaeducacio.com atencio@onadaeducacio.com Disseny de la col·lecció Ramon París Peñaranda Maquetació Òscar París García Correcció lingüística Rosa Maria Camps Cardona Proposta didàctica (www.onadaedicions.com) ISBN 978-84-15896-97-5 Dipòsit legal CS-247-2015 Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa en qualsevol format o per qualsevol mitjà, ja siga electrònic, mecànic, per fotocòpia, per registre o per altres mètodes sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright. PEFC Certificat. Aquest paper procedeix de boscos gestionats de manera sostenible i fonts controlades. www.pefc.org

Per a la Maite, la Maria i el Joaquim I a mon germĂ Josep

Advertiment Alguns dels llocs i dels noms que apareixen en aquesta novel·la són reals. La resta és ficció.

“Espero que al lector li hagi agradat aquesta nota.” Vladimir Nabokov, Foc pàl·lid “Les fronteres són línies. Milions d’homes han mort a causa d’aquestes línies.” Georges Perec, Espècies d’espais

entre conduïa el cos de son germà cap a Vila-seca, Josep Joy va mirar distret les anques de la mula. Una colla de merles que menjaven sota una olivera va aixecar el vol i les va observar mentre s’enlairaven. La Teresa es va girar i va cobrir el cadàver perquè el llençol que el tapava s’havia afluixat una mica. Darrere el carro parents i amics formaven una processó compacta, com si es protegissin del fred. Caminaven en silenci. El soroll d’un Xato els va fer aixecar el cap. Aquell soroll havia matat son germà Ramon. Potser per això seguiren l’avió fins que es va amagar rere les muntanyes. Ramon Joy presumia de distingir els avions nacionals dels republicans pel brunzit dels motors. Des de petit havia posseït el do de diferenciar sons idèntics o gairebé imperceptibles per a la resta de mortals. Podia, per exemple, distingir una garsa d’un tudó pel batec de les ales o escoltar el moviment dels caragols. Ep!, deia, que xafaràs un caragol, i allí estava la closca en moviment. A uns dos quilòmetres de la masia, a les terres que havien estat del Monpasi abans de la guerra, els rojos hi van construir un hangar i una pista d’aterratge. D’allí s’enlairaven els Mosques soviètics cap al front d’Aragó. Eren uns avionets petits que feien un soroll de mil dimonis i que espan-

taven a tothom. Quan sentia el bram d’un motor, Josep Joy preguntava a son germà Ramon: —Són dels nostres? —Són dels nostres. —N’estàs segur? —És clar! Al cap d’uns instants sobrevolaven la masia els Mosques o les Rates republicanes que tornaven a l’hangar. De fet, les prediccions de l’oncle Ramon no eren necessàries perquè les sirenes de l’hangar avisaven quan es tractava d’un atac enemic. Quan això succeïa la masia es convertia en un guirigall de crits, empentes i corredisses cap al canyar que resseguia la séquia grossa. Allí, entre les canyes, paraven quiets en un silenci absolut trencat només pel raucar de les granotes. La mula rebufà i va sacsejar el capsot d’un costat a l’altre fent cruixir tot el corretjam que portava. L’alè dels homes que caminaven darrere el carro formava una boirina sobre els seus caps que desapareixia al cap d’uns instants. Josep Joy va mira la llum esmorteïda del sol i va pensar que gairebé havia passat un dia des de la mort de son germà. Va recordar com les sirenes van començar a xisclar i tothom havia corregut cap a la séquia. L’oncle Ramon, però, es va quedar immòbil repetint que aquells avions eren republicans. —Corre, Ramon, corre! —li va dir la Teresa. —Que no! Que són dels nostres. És un Xato. Un Polikarpov 1-15, construït a Reus per ser més exactes —va dir l’oncle Ramon amb aire de superioritat.

—Que no sents les sirenes? Per l’amor de Déu, Ramon! —cridà la Teresa. —Que són dels nostres, que no vinc. —Ramon, vine cap aquí —digué conciliador son germà. Ramon Joy, però, no tenia cap intenció d’amagar-se. Va seguir al mig dels enciams negres mentre l’espetegar dels avions es feia insuportable. La Teresa va agafar pel coll la Taca, una gossa petanera que seguia Ramon Joy a tot arreu. En un moment de distracció l’animal es va escapar i va sortir corrents rere el seu amo. La Teresa va aixecar el cap i va distingir el jou i les fletxes al fuselatge dels aparells. L’animal es trobava a vint metres de l’oncle Ramon. Corria satisfet, amb la llengua fora. Era un dia assolellat de febrer sense vent. Feia molt de fred. Una foguera d’herbes cremava en un cantó de la faixa i el fum gairebé no aixecava el vol. Els avions deixaren anar la seva càrrega d’acer, i un brogit ho inundà tot fins que les bombes esclataren sobre els camps de conreu. La gossa quedà paralitzada mentre la pols li queia mansament sobre la pell i la cobria amb un mena de mussolina marró. Josep Joy va córrer cap a les restes de son germà. La gossa, en veure’s sobrepassada pel Josep, començà a caminar desorientada en la mateixa direcció. Va arribar al costat de son germà, es va agenollar damunt els terrossos, es va treure la camisa i va cobrir el cos clivellat per la metralla. Es va aferrar a la gossa que descansava asseguda al seu costat i començà a cridar. La seva dona l’abraçà i Josep Joy enfonsà el cap a la seva falda.

—Vinga, anem cap a casa —va dir al cap d’una estona la Teresa. El cos de Ramon Joy jeia en l’únic llit de la masia, el de son germà Josep. Van netejar la peça, la van perfumar amb romaní i van encendre les espelmes que tenien. La nit que va morir Ramon Joy no hi havia lluna, ni núvols, i feia un fred que glaçava la sang. Els homes, coberts amb mantes i tabards, fumaven sense parar al pati de les moreres sense dir-se res. Les dones entraven a l’habitació i s’asseien al costat de la Teresa i la Maria. L’endemà van enganxar la mula al carro, posaren allí el cadàver i van enfilar el camí cap a Vilaseca per veure si trobaven una caixa per posar-lo dins. Josep Joy conduïa la tartana amb la seva dona i la seva germana assegudes al costat. Darrere, la resta de la comitiva fúnebre. Josep Joy era un home sincer, d’ulls ametllats i barba serrada. Era l’hereu d’una família de quatre germans: el Ramon, l’Agustí, la Maria i ell mateix. Quan només tenia divuit anys els seus pares van morir per culpa de la grip espanyola i es va convertir en l’amo de la masia. Entre tots quatre van assecar els marjals que estaven al sud de les seves terres, aixecaren un petit galliner al costat de la masia i van reconstruir la mina per guardar-hi l’aigua del pou. Hagueren de suportar la gana i el fred, el cansament i les malalties. Aquests homes van viure en un temps i en un lloc feréstecs, encesos per la misèria i la desesperació. En una època en què encara existien pinedes immenses on creixien arbres tan grossos que ni

cinc homes agafats de les mans podien envoltar. Un temps en què els marjals esquitxaven el paisatge i a les seves aigües vivien peixos el nom dels quals s’ha perdut per sempre més. Homes que respectaven i odiaven tot allò que els envoltava. La mula provà d’arrencar unes herbotes que hi havia al marge del camí, però Josep Joy va estirar les regnes i la mula va continuar, resignada. Josep Joy va alçar la vista i va albirar el campanar de l’ermita de la Pineda. Després va ficar-se la mà a la butxaca i en va treure picadura i paper de fumar per fer-se una cigarreta. Li va fer una pipada al mateix temps que es girava per observar la masia, que semblava una taca blanca enmig d’un mar d’arbres. La masia dels Joy era un rectangle posat dempeus sense habitacions interiors. Només unes mantes separaven l’espai interior en petits raconets d’intimitat. Les parets, construïdes amb pedres, fang i calç, es deformaven per tot arreu, i oferia un aspecte esllomat i una mica ruïnós. Vista des de fora semblava que la casa anés a explotar per una punta, mentre que per l’altra s’encongia com un caragol. El rafal, que era una mica més baix que la resta de la masia, s’aixecava damunt quatre columnes de tova desgastada pel temps i estava cobert per un sostre de taulons que l’heura havia anat ombrejant amb el pas dels anys. Davant d’aquest rafal es van plantar quatre moreres que formaren un espai quadrangular, assolellat a l’hivern i fresc a l’estiu. Davant de la masia hi havia els presseguers i una petita faixa on es feien melons, síndries, carbasses;

depenia de l’any. A la banda que donava al mar, per on passava la séquia principal, l’hort: enciams, bajoques, pebrots, raves, alls tendres. A la part del darrere l’alfals, les plantes farratgeres: una mica d’això i una mica d’allò, el que fes falta. Cap al nord, els avellaners, centenars d’avellaners en fila índia. Més enllà dels camps de cultiu, les pinedes i els aiguamolls. D’aquesta manera la masia dels Joy semblava un punt minúscul encerclat per la vegetació. La masia es trobava molt a prop del camí ral que comunicava Tarragona i Cambrils. Un indret on encara es podien albirar les restes de la vil· la romana de Cal·lípolis i on, cada dos per tres, apareixien àmfores i fins i tot esquelets d’aquells habitants primitius. La cigarreta se li havia apagat. No la va tornar a encendre. Va mirar distret les orelles de la mula que anaven de dalt a baix i va recordar els tràngols que va haver de passar per aconseguir aquell animal. Josep Joy va comprar aquella mula al ric del poble, que va marxar de nit dos mesos després que comencés la guerra civil. —Aquest animal ens portarà la ruïna, ja ho veuràs —va dir la Teresa. —Per què? —va dir incrèdul el seu home mentre treia la mula a pastar. —Doncs perquè aquest animal era del Monpasi i a aquest l’hi tenien jurada. —A ell pot ser sí, però a la seva mula? —es va preguntar Josep Joy. —No em tractis de ximple. Et repeteixo que hauria estat millor comprar la mula en un altre lloc.

—A aquest preu? Potser morta… —No te’n fotis. La Teresa renyava el seu home mentre estenia la roba a la part del darrere. La mula pasturava arrencant l’herba que tenia davant la dentadura de piano. Josep Joy va observar satisfet l’animal. Després, va mirar de reüll la seva dona i va pensar que encara feia molt de goig. Una dona de mirada exòtica, llavis fins i ben perfilats. Josep Joy es va enamorar de la intel·ligència de la Teresa en un món ple de dones supersticioses i amb més pèl a la cara que molts homes. D’aquesta manera va tancar els ulls i es va sentir feliç mentre gaudia del so que produïa la mula en arrencar l’herba. De cop i volta arribà una sorollada que provenia de la part del davant de la masia. —Au, vés a veure què hi passa allà. —La Teresa va treure un llençol del cossi de fusta. Josep Joy va deixar anar la corda que fermava l’animal i es dirigí mandrós cap al pati de les moreres. —Els de la FAI! La mula! Vénen a buscar la mula! —va cridar el seu nebot. Josep Joy va cavil·lar uns segons i va córrer cap a la part del darrere de la masia. —Vinga, agafa la mula —li va dir a la seva dona—, i amaga’t entre els presseguers. —Li va posar les regnes entre les mans. —Que passa alguna cosa? —va preguntar la Teresa. —Els de la FAI. Ve la camioneta de la FAI —va dir atabalat. —Però no deies que no passava res?

—Per si de cas… La Teresa va mirar el seu home i va somriure per sota el nas. Va muntar sobre la mula i es va allunyar entre els presseguers. Josep Joy va tornar al pati de les moreres. Ja se sentia el brogit remot de la camioneta que avançava pel camí ral. —Aquí ningú no ha vist res —va dir mentre assenyalava amb el dit índex els presents—. I menys una mula, entesos? Vinga, tots a la feina. La camioneta de la FAI va arribar bramant com un cotxe de circ al pati de les moreres. Era una vella Ford de color gris. De la cabina va baixar un milicià d’aspecte jove i agradable amb un cos de dimensions formidables. Mentre, a la caixa del darrere, esperaven tres milicians més. —Què fem, Josep? —va dir el milicià. —Bon dia, Joan. Josep Joy i Joan el de la Fai es coneixien des de petits perquè eren de la mateixa quinta. Més tard el Joan es va posar en política i es va passar una temporada a la garjola. Va ser aleshores que al poble li van començar a dir Joan el de la Fai i Joan el de la Fai que li va quedar. —Et passa alguna cosa? —va dir Joan el de la Fai mentre examinava el rostre preocupat de Josep Joy. —És aquesta calor que ens matarà a tots. —Té gràcia —va dir Joan el de la Fai amb els braços a la cintura—. Seria bo que ens pelés la calor i no la guerra. —Va deixar veure unes dents blanques com pedrenyals. —Sí, té gràcia. —Josep Joy va intentar dibuixar un somriure.

—Encara que tu te n’has deslliurat, no? —El peu. Me’l va trinxar el cavall del Cinto. Em van donar per inútil perquè no puc córrer. —Va aixecar la punta del peu esquerre. Joan el de la Fai va inclinar el cap per mirar-li el peu. —Però caminar, camines, oi? —Sí, sí. Caminar sí que puc. Però si em poso a córrer… —Va fer un gest de dolor. —I els altres, que estan per aquí? —Els van donant algun permís. —Està bé. —Joan el de la Fai es va repentinar la mata de cabells engominats. —Sí, ens donen un cop de mà… Ara toca regar els sembrats, collir els préssecs i els melons…Què t’haig d’explicar que no sàpigues —va dir Josep Joy. El silenci s’apoderà del pati de les moreres per uns instants. Una volada d’abellerols va sobrevolar els seus caps i van observar els ocells de colors com si mai n’haguessin vist cap. Josep Joy, nerviós, mirà de reüll cap a la parada de presseguers i, finalment, va dir: —Què us porta per aquí? —Res, necessitem una clau anglesa. Quan veníem cap a l’hangar se’ns ha trencat una brida i si no la tornem a collar no hi arribarem. Josep Joy va respirar alleujat i va cridar: —Anton! Vés al galliner i porta una clau anglesa. Els milicians del darrere van baixar de la camioneta, van aixecar el capó i van collar la brida. —Ja està, Josep. Gràcies.

—De res, home, de res. Joan el de la Fai es va posar dins la cabina mentre un milicià donava voltes a la manovella per arrencar el motor. La camioneta va escopir fum a trompassades i va fer mitja volta al pati de les moreres. —Salut, Josep. Joan el de la Fai es va acomiadar amb el puny alçat des de l’interior de la camioneta. Un vehicle que no estava fet per contenir les dimensions hercúlies d’aquell jove i que semblaven a punt d’explotar dins la cabina. —Adéu, Joan, adéu. Josep Joy es va passar la mà pel front, es va asseure en una soca que tenia darrere i observà com desapareixia la camioneta de la FAI. —Au, digues a la tieta que ja pot sortir —va dir a son nebot. La Teresa va aparèixer amb un préssec a la mà i les brides de la mula a l’altra. —Què? Valent! —va somriure. El va espavilar una punxada freda a la nuca. Es va aixecar el coll del tabard i va notar que el fred humit li arribava fins al moll de l’os. Va observar la Teresa i la Maria que aguantaven el fred impassibles sobre el pescant i les va rodejar amb els seus braços de gegant. El cadàver del Ramon descansava al centre del carro amb un sac de garrofes a cada costat perquè no rodolés. Quan ja arribaven a Vila-seca van sentir un motor que grinyolava rere seu. La camioneta de la FAI els va avançar i es va parar uns

metres més amunt. Joan el de la Fai va baixar de la camioneta i va esperar que arribés la comitiva fúnebre. Josep Joy va aturar la tartana. —Ho sento —va dir moix Joan el de la Fai. —Ja ho sé —va dir Josep Joy. Joan el de la Fai va observar la mula uns instants, després mirà Josep Joy, que, fent un arri!, va posar la processó en marxa. I va contemplar les dones tapades amb la roba negra i descolorida pels anys, els nens que anaven gairebé descalços i els homes sense dents. Joan el de la Fai es va compadir d’aquella gent i la imatge de l’enterrament el va acompanyar durant tot el dia.