La mort a l'ombra del bibliotecari

La mort, a l’ombra del bibliotecari Màrius Moneo Vilalta 13È PREMI DE NARRATIVA CIUTAT DE SAGUNT 2011

NARRATIVES, 16

!"#$%&'()*+,-..

Primera edició novembre de 2011 © Màrius Moneo Vilalta Edita Onada Edicions Plaça de l’Ajuntament, local 3 Ap. de correus 390 12580 Benicarló www.onadaedicions.com onada@onadaedicions.com Telèfon 964 47 46 41 Disseny de la col·lecció Ramon París Penyaranda Maquetació Paül Peralta Correcció lingüística Rosa Maria Camps Cardona

ISBN 978-84-15221-21-0 Dipòsit legal BI-2739-2011 Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, enmagatzemada o transmesa en qualsevol format o per qualsevol mitjà, ja siga electrònic, mecànic, per fotocòpia, per registre o per altres mètodes sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyrigth

PEFC Certificat Aquest producte procedeix de boscos gestionats de manera sostenible i fonts controlades www.pefc.org

La mort, a l’ombra del bibliotecari

A tots aquells que han estat verament nets de cor, amb admiració —perquè el seu regne no és d’aquest món— i a tots els que alguna vegada van aspirar a ser-ho, sincerament, L’autor

1

D

EVIA SER PER CULPA DEL TEMPS ESPLÈNDID D’AQUELL

matí d’octubre, que em vaig decidir —sense càlcul de possibles inconveniències— a fer una caminada per la serra que empara la meva ciutat com una falda maternal. Una semblant sortida que, per a molta gent de Corbera, és la cosa més normal del món, per a un individu com jo, de nom Artemi Boix, bibliotecari d’ofici, que s’estava tres-cents quaranta-nou matins l’any tancat en un estudi, concentrat en la lectura, era un fet extraordinari i no exempt d’un cert risc. Tant és així que la comunicació espontània de la decisió adoptada va provocar una ganyota de sorpresa en el rostre de la meva mare.

—On dius que vas? —em va preguntar mentre deixava caure la samarreta que sargia.

—A caminar, mare. Una mica d’esport no em farà cap mal.

La pobra dona es va creure en l’obligació d’advertir-me, als meus trenta anys, com si fos un marrec que surt d’excursió per primer cop.

—Vigila. Sigues prudent. No t’enfilis per enlloc…

—No, dona…

Mentre em dirigia al garatge per treure el meu utilitari, anava considerant que l’excursió em portaria a entrar en contacte amb la natura, paraula màgica en el meu segle, gresol de totes les virtuts… Però és que jo, a dreta llei, podia dir que estimava la natura? Si un professional de les enquestes m’ho hagués vingut a demanar, segur que li hauria respost afirmativament —quin home occidental d’avui gosaria fer el contrari?—, però jo sabia que les més simples evidències em desmentien. No em podia considerar amant d’una rea11

litat que no visitava mai i que, a més a més, no m’agradava en estat pur, sinó domesticada, dibuixada, sense ortigues, argelagues ni insectes. Les meves preferències més aviat es decantaven per una vida contrària al natural element, hostil a tota exploració i a qualsevol sobresalt que no provingués del terreny intel·lectual. Exceptuant els quinze dies de vacances estivals, invertits en un viatge d’interès artístic, l’únic matí de l’any que no consagrava a la lectura era el de l’endemà del sopar nadalenc del grup de bibliotecaris, perquè sempre s’acabava molt tard i això em forçava a destinar les hores matinals del dia següent a fer un son reparador.

Un cop engegat el cotxe i llançat a l’aventura per l’asfalt, vaig agafar la carretera que duu al Santuari de la Mare de Déu del Grau. Mentre n’anava resseguint el traçat sinuós, la natura perversa desplegava el ventall dels seus impúdics atractius; uns reflexos irisats travessaven l’espès mantell de fulles minúscules dels pins, creant una atmosfera irreal digna d’una catedral arbòria, però jo em mantenia impassible: no era per buscar impressions d’aquella mena que havia sortit i no estava disposat a claudicar tan fàcilment. Però què era, realment, el que buscava? Potser allò que la biblioteca no em podia oferir: que passés alguna cosa.

Vaig aparcar el cotxe a l’ombra d’uns faigs ufanosos i vaig caminar els darrers metres de carretera sota aquella volta magnífica. ‘D’aquí a quatre dies tu seràs pols i aquests arbres encara seran aquí per contemplar les noves generacions de corberencs… Pulvis eris et in pulverem reverteris, que deia la meva àvia, estrafent el Gènesi.’

Al petit aparcament del solei només hi havia tres cotxes… Un dia tranquil. Vaig iniciar l’ascensió a l’ermita amb força empenta i només de fer vint camallades ja vaig poder constatar que tinc un cos —a casa, moltes vegades, ni me’n recordo— i que es cansa amb facilitat.

L’ermita de la Mare de Déu del Grau, de façana bellament austera, té al davant una lluminosa plaça i compta amb uns 12

bancs de pedra enganxats al mur per a repòs del caminant.

Crec que m’hi hauria assegut i hauria engegat l’excursió a fer punyetes si no hagués estat per una parella d’adolescents agarbonats amb devoció que feien de l’amor un petit espectacle (cosa que no els privava de llançar-me mirades esporàdiques de reüll, com si l’activitat no els omplís prou o com si em volguessin fer enveja). Jo era un solitari que encara vivia amb els pares i, per tant, no gaudia de certs privilegis, però he de dir que no els envejava gaire, perquè sabia prou bé que, per aquells quatre petons caldosos, sovint acabaves havent de suportar un ignorant tota la vida. (M’haureu de perdonar… De fet, si continueu llegint, ja us adonareu que segons com tinc un punt de repel·lent.)

Vaig travessar la plaça i, un tros més enllà, un camí assolellat em va convidar a seguir-ne les pedres menudes. Els psicòlegs d’avui, que troben explicacions per a tot, probablement dirien que es tractava d’una vaga reminiscència infantil o que havia sentit la crida poderosa d’una veu ancestral.

En arribar al primer mirador d’aquella banda de la serra, em vaig acostar a la barana de fusta i m’hi vaig recolzar. La contemplació de la ciutat de Corbera i de l’ampla vall que s’estén pel cantó de migdia em va produir una sensació de llibertat purament il·lusòria —per què m’hauria de sentir més lliure al capdamunt d’un roc que no pas al fons del meu estudi?

Passada l’experiència i ja un xic fatigat, tot m’empenyia a tornar al cau i a la lectura, però em sabia greu de no acabar d’atènyer el mirador més elevat, perquè era conscient que seria el primer que em demanaria la meva mare: “Has anat a dalt al Grau i no has pujat als Esbalcells?”.

De manera que vaig optar per reprendre el camí. El cel era intolerablement serè i la pell esblanqueïda de la cara rebia les carícies del sol com una estranya manyagueria, no del tot desagradable. Avançava amb el front suat i els ulls mig aclucats, quan vaig percebre l’ombra d’un grup humà que 13