Aixa arriba a l'escola by Onada Edicions

Aixa arriba a l’escola Joaquina Barba

L a Fe

ra m•

cció ·le

•

Col Sèrie Roja, 3 [a partir de 10 anys]

BENICARLÓ, 2011

Primera edició desembre 2011 © Text Joaquina Barba Plaza © Il·lustració de coberta Noelia Conca Francés © D’aquesta edició Onada Edicions Edita Onada Edicions Plaça de l’Ajuntament, local 3 Ap. de correus 390 12580 Benicarló www.onadaedicions.com onada@onadaedicions.com Disseny de la col·lecció Ramon París Penyaranda Maquetació Paül Peralta Correcció lingüística Rosa Maria Camps Cardona

ISBN: 978-84-15221-31-9 Dipòsit legal: BI-3217-2011

Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa en qualsevol format o per qualsevol mitjà, ja siga electrònic, mecànic, per fotocòpia, per registre o per altres mètodes sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright. PEFC Certificat. Aquest producte procedeix de boscos gestionats de manera sostenible i fonts controlades. www.pefc.org

Per al meu fill.

1 La notícia

El meu nom és Anna. Sóc mestra d’una escola xicoteta en un poble perdut entre les muntanyes, un dels pocs que hi queden on els xiquets i les xiquetes juguen pel carrer fins que es fa fosc, sense que els pares i les mares estiguen preocupats per saber on és la seua xicalla. Encara que també dediquen el seu temps a veure la televisió i jugar amb les consoles de jocs i els ordinadors, andarejar pel carrer és un dels seus entreteniments favorits. No donaré moltes dades del lloc, perquè he promés als meus alumnes que ho mantindria en secret. Sabeu per què? Doncs perquè les alumnes de la meua classe són molt misterioses i prefe-

reixen mantindre l’anonimat. Els xics sempre diuen que són un poc bruixes, però jo pense que el que els passa és que són molt somiadores i aventureres i tot el que ocorre a les seues vides ho cobreixen de misteri i fantasia. A mi m’agrada seguir-los la veta i participar dels seus somnis, em fan riure molt. Però no us penseu que amb els xics no m’ho passe bé! Els trobe molt intel·ligents i divertidíssims, tot i que, de vegades, fan bromes un xic pesades. De tota manera, encara que no anomene el poble, sí que m’agradaria dir algunes de les coses que caracteritzen els components de la tutoria que per segon any m’ha tocat en sort. Ho dic així, perquè amb ells sempre has d’estar raonant i explicant molt les coses, així que amb ells no tinc mai temps d’avorrir-me. Doncs bé, amb ajuda i permís de la meua tutoria de sisé de primària, he escrit aquesta història que no és més que una adaptació del que va passar a la nostra classe quan va arribar Aixa, una xiqueta del Magrib amb uns ulls preciosos, plens d’una llum que sols existeix al desert. Quan Aixa va arribar a l’escola va ser molt ben acollida pels companys. Tots estaven encan-

tats de tindre a la classe una nova companya i, a més, d’una cultura diferent, però alhora amb arrels semblants a les d’ells. Recorde l’excitació dels primers dies en comunicar-los que vindria una nova alumna a classe i que es deia Aixa. —Xiuu, xiuu —va xiular Juanqui—. Segur que serà preciosa —va afegir sorneguer, mirant les seues companyes. —Ja estem com sempre, que no penses en res més, tros de soca? —Núria no es podia estar mai de contestar-li, per això existia el rumor entre els companys que bevia els vents per ell. —Ostres quins dos nanos, sempre esteu igual! —Raquel, la millor amiga de Núria, va clavar el nas per no ser menys. —No comencem que us conec i sé en què acabarà això, au va, reconduïm la conversa. Vaig haver d’intervindre-hi perquè sovint són aquests dos alumnes qui comencen les discussions. Tenen caràcters totalment oposats, però s’atrauen irremeiablement. Quan un parla, l’altre de seguida clava cullerada. Núria és una alumna molt intel·ligent, polida i endreçada en els treballs. Ara que no em sent ningú, entre nosaltres, puc dir que és una

mariperfecta. Tot el contrari de Juanqui, a qui no li agraden els llibres ni els estudis, i fent treballs és un autèntic desastre. Una alumna que hi havia nova en el grup, Clara, es va bellugar nerviosa a la cadira. Havia repetit curs i li estava costant molt integrar-se. El seu caràcter dominant i autosuficient li causava molts problemes a l’hora de fer amics i relacionar-se. A més, el cos massa desenvolupat per a la seua edat la feia distingir-se molt de les seues companyes. Clara, tal vegada, va veure en la nova alumna la possibilitat de fer amistat amb una altra xiqueta que no era del grup i preguntà encuriosida: —Sap parlar la nostra llengua? —Crec que no — li vaig contestar—. Encara que de moment no puc explicar-vos més coses d’ella perquè no en sé. —Anna, quin dia vindrà? Ivan sempre tan preocupat per les dades i la concreció de les coses, demanava impacient una resposta exacta. —Ai, Ivan que no sóc una agenda electrònica! Fas unes preguntes! Bromes a part, no et puc contestar perquè ningú no m’ho ha dit.

Amb això jo donava per acabada la conversa, però prompte em va quedar clar que els alumnes no havien tingut suficient amb el que havíem parlat. Tot i que jo em disposava a donar per conclòs el tema i vaig traure el llibre de matemàtiques per començar la classe, l’ànim que vaig veure en les cares no m’ho va permetre. Vaig decidir aprofitar la curiositat que tenien per l’alumna que prompte s’incorporaria, per a introduir el que a mi realment m’interessava debatre amb ells: la immigració i l’interés per descobrir i aprendre trets d’altres cultures. Com vaig gaudir en sentir-los xisclar d’alegria en veure’m tancar el llibre! —Que bona ets Anna! Conta’ns més coses de la cultura d’Aixa! —com sempre, Raquel, la delegada de la classe, amb el seu entusiasme em feia veure que havia pres la decisió més encertada. Mentre tractava d’explicar-los la bellesa dels ulls de les dones del Magrib, Nati que havia està molt calladeta tota l’estona, va alçar la mà i superant la seua timidesa va preguntar: —Portarà el mocador al cap? Vaig arrufar el nas abans de contestar. Una expressió de desconcert va envair les cares de

tothom en explicar-los que a l’Iran el mocador es deia xador. Aleshores, xiquetes i xiquets esclataren en un guirigall de paraules i rialles. El fet de considerar la possibilitat que portara el xador o el hijab, nom amb què el designen al món àrab, els va inquietar. Tal vegada l’origen diferent o el color de la pell no ho consideraven tan diferenciador com el fet de dur el cap cobert. Perquè ells sabien, pels mitjans de comunicació, la polèmica que havia suscitat aquest cas en una escola d’una altra ciutat. No pel fet de portar el mocador, sinó perquè del seu ús es desprenien una sèrie de connotacions que no feien fàcil la convivència amb la resta de l’alumnat, dintre de l’escola. El soroll del timbre anunciant el termini de les classes va trencar l’encanteri. Ens acomiadàrem per passar el cap de setmana amb la satisfacció de veure que xiquets i xiquetes marxaven amb una bona dosi del virus màgic de la curiositat en les seues ments inquietes i una pinzellada d’expectació envers l’arribada a classe, dilluns vinent, d’una nova companya.