el BUTLLETÍ d’ÒMNIUM ALT PENEDÈS núm.17, març 2017 Lluís Llach assegura a Sant Sadurní d’Anoia que els diputats independentistes aniran fins al final
La gran sala del Centre d’Interpretació del Cava, a Sant Sadurní d’Anoia, va rebre el 6 de març més de dues-centes persones que van escoltar un Lluís Llach proper. Amb molta convicció i algun punt d’humor, el diputat va lloar la fermesa del president de la Generalitat, i de tots els altres càrrecs implicats, com a garantia que el procés aniria endavant, ja que la preparació tècnica per al referèndum és a punt. Llach no veu que el grup dels 72 diputats independentistes trontolli, perquè no suportarien,
a nivell personal, fer marxa enrere. “Tot va començar al carrer i nosaltres ens sentim delegats vostres” va dir. L’excantant va fer una petita introducció i de seguida va donar peu a les preguntes del públic que va anar contestant directament. Hi va haver intervencions referents a les possibles reaccions de l’estat, la perspectiva econòmica per als mesos immediatament posteriors a la independència, o el paper dels cossos de seguretat, entre d’altres temes. Llach es va mostrar convençut del suport internacional perquè “som la locomotora econòmica del sud d’Europa, un caramel”. I va reblar: “Un català aporta més a Europa que un francès, i quasi tant com un alemany”. També va confiar en la llei de transitorietat jurídica per resoldre el paper dels funcionaris. Molt crític amb l’hostilitat de La Vanguardia i El Periódico envers el procés, va demanar al públic que busqués bones fonts d’informació. Va qualificar la independència com “un projecte lluminós de futur” i va assegurar que “estem utilitzant la democràcia per intentar deslliurar-nos d’un monstre”.
Hem estat, som i serem diferents Si ens entretenim a llegir les lleis o decrets llei creats des del Parlament de Catalunya i suspesos pel Tribunal Constitucional, gairebé podem afirmar que el TC suspèn les lleis catalanes per esport. Si les haguéssim de classificar en trobaríem algunes de relacionades amb la normalització d’un país: la creació de la conselleria d’exteriors, la llei de consultes populars, l’agència tributària catalana, o el mateix procés constituent. D’altres són pròpies del desenvolupament intern del país que volem: la llei sobre matèries audiovisuals, la llei del comerç, el codi de consum, el decret llei d’horaris comercials, la llei de prohibició del fracking, el decret llei d’impostos als bancs o l’impost sobre nuclears i emissions. I finalment, en un tercer grup podríem encabir-n’hi algunes de relacionades amb la sensibilitat i la igualtat entre els que compartim un
mateix país, com ara el decret llei contra la pobresa energètica, la llei d’igualtat efectiva, la llei d’igualtat entre homes i dones o l’impost sobre els habitatges buits. Totes elles, recorregudes i suspeses pel Tribunal Constitucional. Com si es tractés d’esport: suspeses per afecció, competició o exhibició. O sigui, sense una argumentació sòlida que fes pensar en un redactat erroni, que anés contra la ciutadania o que vulnerés compatibilitats. Ens podem preguntar el perquè de tot això i, per més tombs que hi puguem donar, arribarem a la conclusió que hem estat, som i serem diferents. Volem ser reconeguts amb aquestes diferències i ho tenim a tocar. Com diu el nostre president Jordi Cuixart, “tinguem molt clar que de la nostra serenor també neix la nostra determinació. La república catalana que vindrà, que ningú s’equivoqui, que ningú no ho oblidi: es guanya a les urnes, però també es defensa al carrer”.