–On ets mare? Per què parles així? Què passa? Què m’ha passat? On som? l el pare? I la Gisel·la? No hi havia resposta per a aquelles preguntes que la mare no podia sentir. Notava com em pentinava i m’acaronava. S’acostava i em feia un petó dolç. M’agafava la mà i em sentia segur. Una llàgrima em relliscà per la galta. Llavors ho vaig intentar. Volia incorporar-me però em sentia lligat al llit. Passava alguna cosa estranya: no em sentia les cames. Semblava que estiguessin sota una llosa, però no em feien mal. A poc a poc, les parpelles es van anar obrint i, també, a poc a poc, vaig anar descobrint el que havia passat. Per un moment vaig pensar que no podria jugar mai més a bàsquet, que el meu somni s’havia acabat per sempre. Una altra punxada se’m clavà, i aquesta vegada al cor. Ara, que ja fa quasi un any de tot allò, faig balanç i estic content del que he aconseguit: hi ha algunes coses, poques, que no puc fer sense caminar. No obstant això, n’hi ha moltes més que puc seguir fent, encara que d’una altra manera. I, sobretot, sento que no estic sol en aquest camí. Em sento estimat: l’Andreu que es va oferir per entrenarnos i va haver de preparar-se noves tècniques; en Ricard, que ha volgut acompanyar-me al «nou» equip i fa anar la cadira amb una habilitat increïble, i la resta dels companys d’equip... quina energia, quina força! Com en el bàsquet, tot ha passat molt de pressa. De vegades perds i, al cap d’uns moments, tomes a guanyar. Jo penso que he guanyat més del que he perdut i, d’alguna manera inexplicable, avui puc dir que EL MEU SOMNI S’HA ACOMPLERT!
93
Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 93
15/05/13 12:43