Estudi Escoltem els Infants 2020: La diversitat al cor de la infància

La diversitat al cor de la infància

2012 2013

2014 2015

2016 2017 2018 2019

La clau per viure en la diversitat amb harmonia comença per un mateix, una clau que es troba amagada als nostres cors, esperant que anem a agafarla i obrim les finestres de la nostra ment a tot el seu valor i la seva riquesa.

No hi ha dubte: la diversitat viu al cor de la infància.

Miquel Àngel Essomba recull les paraules i pensaments sobre la diversitat en la vida quotidiana de gairebé 7.000 infants de tot Catalunya, explicats en els contes presentats al Premi Pilarín Bayés 2020.

Valors per superar la crisi Valors de l’esport: saber guanyar, saber perdre Conviure amb la malaltia Valors que aporten els avis i les àvies Les solidaritats amb ulls d’infant Aprendre a viure jugant Idees per canviar el món Endinsem-nos en els drets dels infants, avancem junts

La diversitat al cor de la infància

Premi Pilarin Bayés

La diversitat al cor de la infància

ISBN: 978-84-9979-692-5 Amb la col·laboració de:

premipilarinbayes.org

coberta_estudi_llom5mm.indd 1

PREMI PILARÍN BAYÉS

9

Estudi ESCOLTEM ELS INFANTS

PREMI PILARÍN BAYÉS

Trobareu tots els estudis a www.premipilarinbayes.org

Estudi ESCOLTEM ELS INFANTS

Anàlisi de contes sobre la diversitat escrits per nenes i nens per al Premi Pilarín Bayés 2020

Estudi ESCOLTEM ELS INFANTS La gran quantitat de contes que participen a cada edició del Premi aporten una informació molt important de la mirada dels infants de Catalunya sobre la temàtica proposada. Per això, cada any elaborem, en col·laboració amb una persona experta, un estudi sociològic sobre el tema treballat que esdevé una eina educativa per a mestres i famílies.

Premi Pilarín Bayés El Premi neix l’any 2004 amb la voluntat d’homenatjar la il·lustradora Pilarín Bayés, que encarna a la perfecció l’essència del Premi: valors, estima pels contes i pels infants. Cada any, proposem als infants de Catalunya el repte d’escriure un conte per fer-los reflexionar i treballar temàtiques al voltant dels valors, i fomentar la lectura i l’escriptura.

Trobareu tots els contes i els estudis a www.premipilarinbayes.org

Miquel Àngel Essomba

Miquel Àngel Essomba Gelabert (Barcelona 1971) és doctor en pedagogia. Professor de la Facultat de Ciències de l’Educació de la UAB. Director de la càtedra d’educació comunitària, i del grup de recerca ERDISC. Consultor d’organismes internacionals sobre diversitat com l’OCDE, la UNESCO, el Consell d’Europa o la Comissió Europea. @miquelessomba

29/1/21 9:15

La diversitat al cor de la infància Anàlisi de contes sobre la diversitat escrits per nenes i nens per al Premi Pilarín Bayés 2020 Miquel Àngel Essomba

llibre_estudi_168x240mm_2020.indd 1

29/1/21 9:16

La diversitat al cor de la infància Anàlisi de contes sobre la diversitat escrits per nenes i nens per al Premi Pilarín Bayés 2020 Miquel Àngel Essomba

llibre_estudi_168x240mm_2020.indd 3

29/1/21 9:16

La reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, compresos la reprografia i el tractament informàtic, resta rigorosament prohibida sense l’autorització dels propietaris del copyright, i estarà sotmesa a les sancions establertes a la llei.

Primera edició: Gener 2021 @ del text: Miquel Àngel Essomba Editen: Editorial Mediterrània, SL Casp, 63, pral. 2a 08010 Barcelona www.editorialmediterrania.com Obra Social Sant Joan de Déu Puiggarí, 5-7, 4t 08014 Barcelona www.solidaritat.santjoandedeu.org ISBN: 978-84-9979-692-5 D.L: B 1910-2021

llibre_estudi_168x240mm_2020.indd 4

29/1/21 9:16

Índex Introducció 7 Els protagonistes de la diversitat ètnica o cultural: l’alumnat nouvingut 11 Qui són i d’on venen els «diferents»? 12 Què els fa diferents: el color de la pell o la cultura? 14 L’acollida de l’alumnat nouvingut 16 L’ètica de l’acollida i la inclusió 20

La perspectiva de gènere: camins cap a la llibertat individual 25 El gènere visible: nens vestits de rosa i amb patins, nenes de cabells curts futbolistes 25 El gènere invisible: el conflicte de gènere associat a la transsexualitat 31

L’orientació sexual: el dret a estimar com vulguis 33 L’orientació LGTBI+ en els infants: exclusió i desorientació 33 L’orientació LGTBI+ de les famílies: el triomf de l’amor 36

El potencial de la discapacitat 39 Qui són aquests infants que tenen una discapacitat? 39 Amb la discapacitat, no tot són flors i violes 42 Els valors que aprenem gràcies a la presència de la discapacitat 46 El paper dels adults en la discapacitat 50

llibre_estudi_168x240mm_2020.indd 5

29/1/21 9:16

També escrivim sobre la diversitat social. Ni diferents, ni iguals: diversos i diverses! 53 Ser diferent no va bé 53 Ser igual tampoc no va bé 55 Els adults són importants... i no sempre ho fan tot bé 56 La solució és la diversitat 57

Algunes conclusions per continuar aprenent de la veu dels infants 59 Mirades heretades de la diversitat 60 Mirades emergents a la diversitat 62 La riquesa de les diversitats 65

Annex 1. Context sociohistòric del concepte de diversitat 69 Dimensions de la diversitat: epistemològica, social i ètica 69 La diversitat després de la modernitat, avui 71 Diversitat i educació: l’atenció a la diversitat 74

Referències bibliogràfiques 85

llibre_estudi_168x240mm_2020.indd 6

29/1/21 9:16

Introducció

Vols un consell? Sigues tu mateix i tothom t’estimarà. (MIT-0163) Ser infant és, entre altres coses, un viatge permanent a la recerca de la pròpia identitat, prenent com a mirall la identitat dels altres. En el moment del naixement, se’ns atorga un nom i som dipositaris d’una expectativa, la qual amb el pas dels anys i de les experiències viscudes es va conjugant amb la nostra pròpia imatge, i en resulta la nostra essència.

Els infants aprenen molt aviat que ser membre d’una societat significa posar en joc el que són, el que volen ser i el que els altres volen que siguin.

De vegades, aquest joc acaba bé, i els infants s’erigeixen en clars vencedors de la partida. D’altres vegades, però, el joc no funciona, i hem de lamentar el sorgiment d’identitats trencades.

Els Premis Pilarín Bayés d’aquest 2020 han girat al voltant de les identitats diverses. Els infants han estat convidats a explicar el pols que ells mateixos mantenen amb el món adult per «ser», i totes les conseqüències que se’n deriven: els hem demanat que ens expliquin com veuen i viuen la diversitat. I el resultat d’aquesta invitació ha estat esplèndid, centenars de contes –molts d’aquests, magnífics– que reflecteixen una mirada fresca i sense filtres sobre la societat diversa. Una col·lecció literària infantil valuosa, tant en quantitat com en qualitat.

7

Des del punt de vista de la quantitat, l’èxit ha estat més que notable. Hi han participat gairebé 7.000 infants de tot Catalunya, alumnes d’educació primària de 150 centres escolars d’arreu del país. Entre tots ells i elles, han redactat 987 contes, dels quals 404 han estat escrits de manera individual i la resta són el resultat d’una producció col·lectiva. Infants que ens expliquen amb les seves paraules què passa amb la diversitat en alguna de les 87 poblacions on estan censats i van a escola.

Des del punt de vista de la qualitat, els relats són un tresor, un altaveu sobre com senten la diversitat en la vida quotidiana. Alguns d’aquests textos estan escrits en primera persona, i els infants que els escriuen ens obren el seu cor per compartir pors, neguits i esperances pel fet de ser com són. D’altres són el reflex de situacions viscudes en el dia a dia, que no els agraden, que els han fet aturar-se i pensar. No obstant això, tots els contes inclouen un conflicte al qual ells mateixos s’ocupen de donar resposta.

llibre_estudi_168x240mm_2020.indd 7

29/1/21 9:16

Les fonts de diversitat que els infants aborden de manera lliure són totes les possibles. Els interessa molt tot el que està relacionat amb la diversitat cultural i ètnica, i denuncien els casos de racisme dels quals han arribat a ser espectadors. També incorporen amb molta naturalitat els problemes socials que deriven d’una mirada patriarcal al gènere: nens que volen posar fi a l’expressió de gènere assignada o nenes que senten la necessitat de ser identificades com a nens esdevenen els protagonistes d’històries marcades per l’afirmació personal. La diversitat funcional també hi té un lloc reservat, i la derivada de condicions socials –pobresa, exclusió, risc social– se’n fa ressò en un nombre important de relats.

Aquest informe que tens a les mans pretén oferir-te una panoràmica general de quins han estat els principals protagonistes de les narracions, els arguments centrals i els grans desenllaços de les històries d’aquests 987 contes al voltant de la diversitat. Hem escoltat totes les veus dels infants recollides, i n’hem sistematitzat el contingut a partir de cinc capítols que en reflecteixen les diferents fonts: 8

•

Al capítol titulat «Els protagonistes de la diversitat ètnica o cultural: l’alumnat nouvingut», resumim les principals mirades que els infants han expressat sobre la riquesa social que pot aportar la immigració d’altres continents a casa nostra, sempre que siguem capaces i capaços d’apreciar-la.

•

Al capítol titulat «La perspectiva de gènere: camins cap a la llibertat individual», oferim els arguments centrals de les històries en què el gènere es viu en estat de conflicte, i aquest conflicte esdevé un fre al ple desenvolupament de la persona.

•

Al capítol titulat «L’orientació sexual: el dret a estimar com vulguis», aportem els continguts que els infants ens traslladen sobre la importància d’estimar en llibertat com un acte d’afirmació personal, de viure l’amor en plenitud més enllà de les regles socials que voldrien ofegar-lo.

•

Al capítol titulat «El potencial de la discapacitat», reflectim els relats de desenes d’infants que lluiten cada dia per sentir-se inclosos entre la resta més enllà de la seva singular funcionalitat, i esdevenen per a ells mateixos i per als altres un clar model de resiliència.

llibre_estudi_168x240mm_2020.indd 8

29/1/21 9:16

•

Al capítol titulat «També escrivim sobre la diversitat social. Ni diferents, ni iguals: diversos i diverses!», exposem les reflexions que aporten els contes sobre les desigualtats socials, i els seus efectes –la pobresa o la violència infantil es fan presents, i sovint ho fan amb cruesa.

Acabem l’informe amb un darrer capítol que recull les principals conclusions de l’anàlisi efectuada, i ho complementem amb un annex carregat de reflexions teòriques per a qui vulgui aprofundir-hi, o saber-ne més. De fet, es tracta de les reflexions teòriques des de les quals hem anat teixint el fil conductor que fonamenta l’anàlisi del document.

Tenim el convenciment que la lectura d’aquest informe no et decebrà. Les veus dels infants són clares, contundents, i no deixen indiferent ningú. Des d’una font de diversitat o una altra, des de la pròpia veu o com a altaveu dels qui no l’alcen, amb protagonistes infants o fins i tot adults, les joves autores i autors ens diuen a crits allò que molts adults fa temps que hem deixat de creure, o simplement ens costa d’acceptar: la clau per viure en la diversitat amb harmonia comença per un mateix, una clau que es troba amagada als nostres cors, esperant que anem a agafar-la i obrim les finestres de la nostra ment a tot el seu valor i la seva riquesa. No hi ha dubte: la diversitat viu al cor de la infància.

llibre_estudi_168x240mm_2020.indd 9

9

29/1/21 9:16

llibre_estudi_168x240mm_2020.indd 10

29/1/21 9:16

Els protagonistes de• la diversitat ètnica• o cultural: l’alumnat• nouvingut• Una de les dimensions de la diversitat que apareixen més reflectides als relats dels infants és l’associada a l’origen ètnic o cultural. A diferència de la generació del seu professorat o dels seus familiars, l’alumnat de primària viu amb naturalitat la presència de persones amb arrels llunyanes del seu entorn, perquè aquestes persones en formen part de manera habitual.

La gran majoria dels relats responen a un patró comú: l’experiència relacionada amb la diversitat ètnica o cultural passa a l’escola, i neix amb l’arribada a la classe d’un infant que prové d’un altre continent. S’hi entreveu un esquema d’aproximació a aquesta diversitat com el dels adults: des de la construcció del «nosaltres-ells». El «nosaltres» s’identifica amb un grupclasse d’iguals, i l’«ells», amb una nena o un nen que arriba nou al grup i que se’n desmarca pel seu aspecte físic, pel seu lloc de naixement o per la seva llengua. Predominen els principis d’homogeneïtat intragrupal i d’heterogeneïtat intergrupal, i la prevalença d’una tensió grup-individu, no grup-grup.

11

La mestra de tercer de primària la presentava [la Danielle] davant dels seus nous companys. Recorda com les nenes de la classe la miraven com si fos un marcià, no deixaven de fer comentaris en veu baixa. Els nens gairebé no li feien cas, només pensaven en els equips de futbol que farien per jugar a l’hora del pati. (MIT-109)

llibre_estudi_168x240mm_2020.indd 11

29/1/21 9:16

Qui són i d’on venen els «diferents»?

Qui són i d’on venen aquests infants? La majoria d’ells i elles són infants de famílies que provenen d’altres continents. La diversitat ètnica o cultural s’associa, per tant, al fet migratori. No hem trobat referències al poble gitano, o a la diversitat pròpia entre ciutadans catalans segons la comunitat autònoma d’origen dels seus avis: la diferència ètnica o cultural arriba de la mà dels estrangers.

Una part important dels relats expliquen que aquests estrangers arriben a Catalunya perquè són pobres. Hi ha una associació directa entre diversitat ètnica o cultural i desigualtat econòmica. Els infants expliquen que la pobresa va associada als processos migratoris i a les dificultats per assolir un nivell mínim de vida digna al país d’arribada:

12

Als seus pares els costava molt aconseguir pagar l’escola perquè a l’Àfrica hi ha molta pobresa. Un dia, ell va pensar que podien marxar de l’Àfrica i ho va proposar a la família. La família ho va acceptar. Van decidir creuar tots els km que fossin possibles fins a arribar a Barcelona. Quan van aconseguir arribar, els pares van intentar buscar feina. El pare va trobar feina de cuidador de gent gran, i la mare, de cuinera. Van passar 6 dies dormint al carrer i menjant tot el que trobaven pel carrer. Quan els pares van aconseguir feina i ja tenien diners, van llogar un pis i a poc a poc van anar pagant fins a aconseguir comprar-lo. (INI-0065)

No obstant això, hem trobat un exemple en què la mirada és diferent.

La immigració econòmica no se situa en el llindar inferior sinó en el superior. Una excepció que ens permet observar que els relats es nodreixen de la realitat que els infants viuen al seu voltant, i no només d’imatges estereotipades que provenen del món dels adults.

Un mes després, el Kiran i la seva família ja estaven instal·lats a Barcelona.

Havien llogat una casa magnífica amb jardí, piscina i vistes al Tibidabo.

Mirar per la finestra i veure tot allà ajudava bastant a tot aquell canvi!

(INI-0054)

llibre_estudi_168x240mm_2020.indd 12

29/1/21 9:16

Però la causa de la migració no sempre és econòmica. Trobem alguns relats en els quals la causa de l’arribada a Catalunya és la fugida dels efectes negatius associats al canvi climàtic, o els refugiats que escapen dels conflictes bèl·lics al seu país d’origen. Els infants expliquen com els fenòmens globals, que veuen per la televisió i en senten a parlar a les seves famílies, arriben al seu àmbit local per la porta de la seva aula. És el cas de la nostra família protagonista, els Tobruk. Una família formada pels pares, l’àvia materna i tres fills naturals, tots ells de Síria, un país del Pròxim Orient, en guerra per diferències ètniques i de creences. La família Tobruk es veu abocada a marxar del seu país, de la seva ciutat i començar una travessa plena de perills fins a arribar a un nou país on són acollits.

(SUP-0060)

Una altra de les causes de l’arribada d’infants d’altres països és l’adopció.

Expliquen amb naturalitat que alguns infants no disposen de les condicions de vida mínimes al seu país d’origen, i famílies catalanes es disposen a acollir-los i a construir amb ells i elles una família.

13

A Arbúcies, hi vivia una parella, la Jana i el Pol, que no podien tenir fills i van decidir adoptar-ne un. Així és com en Bazi va arribar a Catalunya quant tenia tres anys. (...) El Bazi era alt per a la seva edat, grassonet, negret de pell, ulls foscos i cabells molt negres i arrissats. (SUP-0014)

El vocabulari que usen els infants per descriure l’origen dels nouvinguts està relacionat amb les nacionalitats o grans àrees geogràfiques: noms de països, de continents. No s’observa un ús acurat en equivalència d’aquest vocabulari: en un mateix fragment es pot descriure una procedència associada a un estat al costat d’una altra associada a un continent, o fins i tot a un municipi.

Un infant relata que primer va visitar Àfrica, i després el Marroc. Àfrica és el continent preferit per excel·lència per endinsar-se en la narració de la llunyania i l’exotisme. Un continent vist com un tot, sense diferències internes, poblat per persones negres (identificació d’Àfrica amb negritud), en el qual hi ha molta pobresa –no s’entra a explorar les causes d’aquesta pobresa– i en el qual la fauna pren un paper protagonista.

llibre_estudi_168x240mm_2020.indd 13

29/1/21 9:16

Les cases [d’Àfrica] eren de palla i mantes, i un grup de nens anaven transportant aigua en galledes al cap. Els adults estaven caçant animals com elefants, llebres i d’altres per tenir menjar. Un altre grup de nens estava cavant amb una pala per sota terra per trobar aigua, i uns nens que semblaven més petits jugaven per allà. Després d’una setmana a Àfrica, vam anar al Marroc. (SUP-147)

Què els fa diferents: el color de la pell o la cultura?

14

Què fa que aquest alumnat nouvingut sigui diferent? Pel seu aspecte físic, o pels seus comportaments culturals? Per com són o pel que fan? La predominança rau clarament en l’aspecte físic. Tots els relats al voltant de la diversitat ètnica o cultural compten amb nombroses i acurades descripcions físiques, entre les quals el color de la pell destaca per la importància que pren per als joves narradors.

La pell esdevé un marcador identitari a partir del qual es construeix el «nosaltres-ells», i fins i tot en alguns contes les veus infantils demostren que tenen molt interioritzat quin és l’estereotip social acceptat pel que fa a l’aspecte físic. Les característiques físiques són font de discriminació verbal.

En aquell grup hi ha una noia la qual la mira amb ràbia, amb odi...

L’aspecte d’aquesta noia és perfecte, els seus cabells llisos són d’un color tan ros que semblen blancs, té un nas petit i poc arremangat, els seus ulls ametllats són d’un color blau com el cel. Porta un vestit molt llarg de color rosa, i les seves sabates són tan lluents que hi podries veure el teu reflex.

(SUP-0050)

La importància del color de la pell és percebuda com a marcador de la diferència per part de tothom: tant els qui l’utilitzen per establir una distància com els qui en pateixen la discriminació per aquest motiu. Rere el color de la pell hi ha estranyesa, curiositat..., es trenca una presumpta homogeneïtat i es deixa al descobert la discriminació.

llibre_estudi_168x240mm_2020.indd 14

29/1/21 9:16

Recordo que, en entrar a la classe, tots em miraven amb cara estranya i alguns feien comentaris. Vaig adonar-me que tots eren blancs menys jo. La primera hora va ser horrible, i l’hora del pati, encara pitjor. (SUP-0037)

Tot i això, la discriminació pel color de la pell no sempre és una actitud exclusiva del grup majoritari, també pot ser una actitud del grup minoritari. En el fragment següent podem observar aquesta circumstància.

De camí a l’escola, el Gerard es va creuar amb un grup de nens de raça negra. El nen més alt del grup va fer un pas endavant: —Eh, tu, blanc fastigós, com et dius?

—Ge, ge, ge. Gerard. (MIT-105)

També trobem, però, relats en què la mirada a la diversitat que aporta la immigració té una connotació cultural. L’infant nouvingut és reconegut com un subjecte pertanyent a una família i a un grup cultural desconegut per la majoria de companyes i companys de la classe, en el qual es fan coses diferents de les habituals per a la majoria. I l’aproximació a la cultura es fa més des del vessant expressiu que no pas l’instrumental.

15

Els costums, les tradicions... són la porta d’entrada a la curiositat i a l’interès dels infants per la diversitat cultural, i les aules esdevenen espais d’exploració d’aquesta diversitat com un element d’aprenentatge col·lectiu i de reconeixement dels companys i companyes de família estrangera. Les danses, la gastronomia i l’estètica omplen les pàgines dels contes dedicats a aquesta temàtica.

Yanshen (...) ens va dir que se n’anava per celebrar l’Any Nou xinès. (...)

Llavors ens va dir que pels carrers hi havia un drac amb molts colors i que també hi havia focs artificials. Ens va ensenyar algunes frases en el seu idioma. (...) La Megan va recordar que a l’Àfrica, que és on va néixer el seu pare, totes les festes se celebraven amb grans balls i danses i ens va cantar cançons en l’idioma d’aquell país africà. (...) La Busra ens va explicar que, al Marroc, el país on havia nascut la seva mare, als casaments les dones es pintaven les mans amb una pintura de color marró que es diu henna amb dibuixos molt variats i bonics. També ens va ensenyar alguna dansa tradicional de les que es ballaven durant la cerimònia. (INI-A-0008)

llibre_estudi_168x240mm_2020.indd 15

29/1/21 9:16

En alguns relats, es recorre a l’analogia o la metàfora amb conjunts d’elements que són iguals o diferents, a fi de reflexionar sobre la igualtat: que siguem diferents de fet no significa que hàgim de ser diferents de drets. Les fruites i les verdures són les protagonistes preferides pels infants per dur a terme aquestes analogies.

L’acollida de l’alumnat nouvingut La gran majoria dels contes que aborden la diversitat ètnica o cultural construeixen el relat a partir de les vivències relacionades amb el primer dia de l’arribada de l’alumnat nouvingut. El patró és comú en tots els relats: hi ha una situació d’estabilitat al grupclasse que es desequilibra amb l’arribada de la nova companya o company, i a partir d’aquí es produeixen tot un seguit de reaccions que seran les que constitueixen el nus de les històries.

16

Les primeres actituds davant de l’arribada del nouvingut En general, els contes no ens expliquen relats de grupsclasse que rebutgen en bloc el «diferent», sempre s’hi assenyala la presència d’infants que discriminen i d’infants que acullen. El nus, per tant, consisteix a veure com es resol el conflicte entre discriminadors i acollidors, i l’alumne nouvingut, causant de la nova situació a l’aula, passa a ser un protagonista invisible de la història.

En la majoria dels textos s’hi entreveu que el narrador acostuma a ser del grup dels acollidors, i ha estat interessant observar que no hi ha una associació directa de gènere entre el nouvingut i el company acollidor: si qui arriba a la classe és una noia, qui té actituds acollidores no és necessàriament una altra noia, sinó que pot ser un noi, o a l’inrevés.

A l’hora del pati estava sola. Ningú volia anar amb ella, però, llavors, un nen es va acostar a ella i li va dir: «Hola, em dic Ramón». Ella, que encara no sabia parlar el català, li va fer un somriure. En Ramón va seure al seu

llibre_estudi_168x240mm_2020.indd 16

29/1/21 9:16

costat. Van començar a parlar fent mímica. La resta del dia van continuar jugant quan hi havia estones lliures. (SUP-0003)

El coneixement de la llengua és un dels primers elements que els narradors destaquen com a important per a la inclusió a la classe.

L’aprenentatge de la llengua apareix com a necessari per a la integració social, si no hi ha un coneixement del català aleshores es fa difícil la relació, i sovint es relata el patiment de l’infant que no entén la llengua i pateix l’aïllament. Amb tot, algunes veus remarquen que l’aprenentatge del català no és suficient per a la integració.

També es troben relats en els quals, amb una certa dosi d’ironia, se celebra la diversitat lingüística com un factor positiu del qual tothom pot enriquir-se.

El primer dia que van entrar a les seves classes i van dir kaixo (‘hola’), els companys es pensaven que volien una caixa de cartró per fer manualitats...!

I a l’hora de marxar, quan van dir agur (‘adeu’), els companys es pensaven que es volien menjar un iogurt...! Si cridaven la Nagore dient ama (‘mare’), els companys no entenien què hi tenia a veure una mare i les coses fetes a mà...! Si cridaven el Gorka dient aita (‘pare’), ells entenien, au, té! Quan els feien alguna pregunta i deien bai (‘sí’), els companys es pensaven que també parlaven anglès i els deien adeu! (SUP-157)

17

Quan l’agressió al «diferent» es fa present Com diem, els contes reflecteixen unes experiències d’acollida en les quals no tot són flors i violes. Es relaten casos d’agressió entre iguals, una agressió verbal i simbòlica en primera instància, en la qual la víctima és el nouvingut. Els infants expliquen relats de racisme, sense filtres, que es produeixen en els moments informals de classe o al pati, els moments en què no hi ha la presència de l’adult, cosa que evidencia la consciència que allò no està bé i que pot representar una sanció per part de qui té l’autoritat.

llibre_estudi_168x240mm_2020.indd 17

29/1/21 9:16

De vegades, alguna persona de la classe s’acostava a mi i em deia negra, bruta, que em dutxés perquè feia olor de curri, que no em volien allà. Em sentia sola, marginada i tenia por. Si algú em venia a parlar era per fer-me aquest tipus de comentaris. (SUP-0037)

Si bé l’escola és l’escenari principal de l’acollida i, per tant, de la possible discriminació, algunes narracions situen el contacte del nouvingut amb la població en el medi obert: el parc o les activitats extraescolars són llocs on els infants relaten trobades i topades.

Un dia, en Manel va anar al parc a jugar. Quan va arribar es va adonar que havien posat un tobogan nou i tenia moltes ganes de tirar-s’hi. Quan va anar-se a tirar pel tobogan, de sobte van aparèixer dos nens, en Joan i l’Àlex. Van dir al Manel que no es podia tirar pel tobogan, perquè era d’un altre país. (SUP-118)

18

Els contes també ens expliquen quina és la reacció del nouvingut a l’agressió patida. Les històries no reflecteixen un retorn de la violència viscuda, sinó el silenci i la interiorització de la culpa. Els infants narren d’una manera molt clara l’autoinculpació de la víctima de l’agressió: el que em passa és per culpa meva, per ser com soc jo, i no dels altres per com em veuen, i per això m’ho mereixo.

En Guing ja estava acostumat que es riguessin d’ell perquè era diferent.

Cada pati venien nens que no eren ni del seu curs i algunes vegades li cantaven cançons amb insults, i un dia fins i tot van començar a pegar-lo, però en Guing no era d’aquells que ho deien a la professora per una simple esgarrapada, sinó que era d’aquells que aguantaven com a valents, i en Guing va suportar que el peguessin. (SUP-0018)

Aquest silenci de vegades s’acompanya d’un rebuig a un mateix: els infants perceben i relaten l’autoodi. Són conscients que hi ha companys i companyes que pateixen l’agressió, i que la seva resposta inicial no és assertiva sinó passiva, i voldrien dissimular o el que davant dels ulls dels altres els fa diferents i, per tant, indesitjables. Fins i tot una veu proposa que els «diferents» es posin màscares blanques perquè siguin valorats pels seus mèrits i talent, i no pas pel seu aspecte.

llibre_estudi_168x240mm_2020.indd 18

29/1/21 9:16

En Vasili va tenir una gran idea! Es podrien posar una màscara blanca cadascú i així ningú no els veuria. Volien tapar la foscor de pell de la Talaku, els ulls allargats del Xu-Yuan, la cara pigada de la Jenny, la cicatriu de la galta d’en Vasili i les ulleres gruixudes de pasta negra d’en Marc.

Estaven còmodes i més segurs sense que ningú els veiés aquestes diferències, i la màscara els proporcionava un bon amagatall. (SUP-160)

Les agressions, com veiem, es duen a terme als nouvinguts que presenten característiques diferenciades de la majoria, pel color de la seva pell o per la seva fesomia. No obstant això, hem trobat també una veu en la qual la discriminació no es produeix per les característiques dels qui arriben, sinó simplement pel seu origen estranger. El racisme dona pas en aquest cas a la xenofòbia.

Un dia va venir una família alemanya i els altres nens del poble no jugaven amb ells perquè eren estrangers, els deien que «no podien jugar amb ells», fins que un dia uns pares del poble es van agrupar per esbrinar què li passava als seus nens amb aquella família estrangera i per què no volien anar a jugar amb ells. (SUP-0024)

19

La solució a aquests casos de racisme es delega en l’adult referent que estigui més a prop i que generi més confiança: el professorat. En el moment de màxima tensió dramàtica, quan s’està a punt de produir una agressió física, o bé quan s’ha produït i s’està arribant al límit de la integritat física o moral, es va a la recerca de l’adult. La majoria de les conseqüències és l’aturada de l’espiral de l’agressió i el càstig com a mesura punitiva a l’agressor. Els infants dipositen en el càstig un poder redemptor i transformador d’actituds.

De vegades, però, els relats també ens expliquen altres solucions que demostren més autonomia, alternatives a la violència en les quals els mateixos infants s’autoorganitzen i prenen iniciatives que van més enllà de l’espai aula, com ara organitzar ells mateixos una manifestació contra el racisme. En aquest cas, s’espera que l’activisme i la denúncia pública generin la pressió necessària per canviar l’escenari, i s’aconsegueix.

llibre_estudi_168x240mm_2020.indd 19

29/1/21 9:16

La idea era així, el dimecres u de novembre en Carles i en Tomeu posarien cartells als fanals amb el missatge: «Tots som iguals siguis d’una raça o de l’altra, vine el dimecres 28 a la Piazza della Rotonda». (...) La manifestació va durar unes hores. Però va valer la pena, perquè es va veure des de tots els canals de televisió. L’endemà, en Tomeu havia d’anar a l’escola. I a l’hora del pati ningú de la colla de nens que l’insultaven no va fer. (SUP-134)

L’ètica de l’acollida i la inclusió

20

Les narracions sobre diversitat ètnica o cultural al voltant de la presència d’alumnat nouvingut al grupclasse incorporen elements relacionats amb l’ètica de l’acollida i la inclusió: com haurien de ser les coses. Enfront de la narració de situacions clares de racisme, violència i discriminació produïdes pels mateixos infants, s’aporten reflexions que sostenen valors d’igualtat, de respecte i de tolerància. La diversitat com una realitat que ha de ser viscuda en positiu, i tots els infants tenen clar que cal arbitrar mecanismes per garantir que això sigui així.

La mirada a la diversitat La diversitat és vista en algun cas com una riquesa i una oportunitat, no associada a un problema. Quan això passa, però, no és en el context propi sinó a l’estranger, i els protagonistes no són de països d’altres continents sinó europeus. Aquí tenim el relat d’una nena esportista que participa en una competició a Holanda, i coincideix amb una nena italiana, una d’anglesa i una de sueca.

A la Clàudia, el que més la va sorprendre i li va agradar de tot és que encara que les quatre fossin nenes de dotze anys eren molt diferents en gustos, cultura, costums i per descomptat en idiomes. Després d’haver acabat el campionat es van donar el mail i van continuar en contacte i sent amigues, perquè la diversitat és sinònim d’amistat. (SUP-0022)

llibre_estudi_168x240mm_2020.indd 20

29/1/21 9:16

La diferència, però, cal que evolucioni envers el concepte de diversitat.

Si hi ha diferents, vol dir que n’hi ha d’iguals, que són els qui marquen l’hegemonia social. Si només som diversos, aleshores ningú no és diferent, i tothom aporta alguna cosa a la col·lectivitat. La suma de les especificitats en equip fa possible que tothom en surti beneficiat.

Tots eren diferents i no hi havia ningú que pogués superar totes les proves sol, però van entendre que, si treballaven junts i s’ajudaven els uns als altres, ho podrien fer molt bé. Al final, es van adonar que era divertit ser diferent, que cadascú tenia qualitats que el feien únic, però entre tots formaven un equip indestructible. (INI-A-0006)

En tots els relats queda clar que els infants han desenvolupat un aprenentatge ètic de la riquesa de la diversitat, si més no en les seves reflexions. L’escola apareix com un espai socialitzador en el qual aquesta riquesa de la diversitat és present, i convida tots els infants a adherir-s’hi.

D’alguna manera, els infants transmeten clarament que d’entrada la diversitat cultural és viscuda de manera negativa, i ens empeny a comportaments discriminadors, i cal dur a terme un procés d’aprenentatge per desprendre’s d’aquest biaix i adquirir-ne un de positiu.

21

Cap persona no és superior o inferior a una altra pel fet de ser d’un altre país o tenir un físic diferent. Tots hem d’acceptar els altres encara que siguin d’una altra raça. (...) Som tots iguals i no hem de fixar-nos en l’exterior de les persones sinó en l’interior de les persones. (MIT-101)

És encoratjador trobar relats en els quals els protagonistes dels contes esdevenen assertius i són capaços d’enfrontar-se a la majoria i reivindicar el seu dret a la igualtat. La igualtat no ve donada, sinó que és producte d’una lluita per si mateixa. Aquesta lluita la protagonitzen els afectats per la discriminació en alguns casos, i quan ho fan se’n surten.

L’endemà, [jo, Aaron, nen africà] quan vaig arribar al col·legi, vaig parlar amb la Laura, en David i en Jaume.

—Jaume, t’agradaria que et diguessin que no pots jugar per la berruga que tens a la cara? O a tu, Laura, t’agradaria que t’apartessin del grup per no

llibre_estudi_168x240mm_2020.indd 21

29/1/21 9:16

saber alguna paraula? David, t’agradaria que et diguessin que no pots jugar perquè no saps fer equacions? (SUP-198)

Els espais i els temps de construcció de la convivència Els relats passen a l’escola. I el lloc i el moment protagonistes són el pati a l’hora d’esbarjo. Els infants relaten que les experiències de discriminació o d’acceptació viscudes passen als espais informals de socialització, no als espais formals d’aprenentatge: l’aula. L’aula, regulada pel professorat, és el lloc on es resolen els conflictes que es donen al pati.

Un cop van explicar d’on venien es van posar a jugar tots plegats al pati i es van fer molt amics, es van adonar que tots ells tenien alguna cosa que els feia especials. I des d’aquell dia van decidir que es quedarien a viure en aquell poble i, així els podrien explicar moltes històries del seu lloc de naixement. (INI-0047) 22

En molts relats, els infants expliquen que la integració ha de comportar l’adaptació al nou context: per tenir igualtat de drets, has de mostrar igualtat de fet. El qui és vist com a diferent ha de desenvolupar un procés d’aculturació, no d’enculturació, que eviti els components culturals de l’entorn familiar d’origen i afavoreixi la incorporació dels factors culturals del país d’acollida.

Si les teves característiques personals no s’ajusten al patró hegemònic dominant, per ser acceptat has de ser excel·lent en alguna àrea que sigui valorada per la majoria. Atès que parlem d’alumnat d’educació primària, l’esport i el futbol en particular són l’eina d’integració a la classe, tant si ets nen nouvingut com si ets nena nouvinguda.

Cada cop anava més gent a mirar el partit i veien que l’Abram jugava molt bé a futbol, tots tenien moltes ganes de jugar amb ell. Cada pati se li feia més divertit, tenia més gent amb qui jugar i passar-s’ho bé, a cada pati tots els nens l’esperaven per anar a jugar a futbol i aquesta va ser la manera que la Cristina i en Jaume s’adonessin que un nen immigrant amb problemes també ha de ser feliç. (SUP-0009)

llibre_estudi_168x240mm_2020.indd 22

29/1/21 9:16

Hi ha un procés col·lectiu de grup en el qual es passa del rebuig a la diferència al reconeixement; després, l’acceptació i, finalment, la valoració positiva. I perquè això sigui possible, cal que alguns membres del grup prenguin la iniciativa i trenquin les situacions de discriminació. És interessant observar que els infants tenen interioritzat que res no passa de manera natural, sinó que cal actuar per aconseguir que el respecte a la diferència sigui la norma ètica reguladora de la convivència en la diversitat.

De sobte, la Laia i en Pau es miren fixament als ulls i diuen a la vegada: «Tenim poders!!!». Doncs sí, el poder de respectar els qui són diferents, el poder de saber treballar en equip, el poder de l’amor. I sense adonar-se’n, troben la solució: si això ens ha servit a nosaltres també servirà per a la resta del món. (INI-0055)

El joc és l’eina per excel·lència que assenyalen els infants per assolir la inclusió. Jugar és l’espai d’activitat, l’excusa perquè moltes vegades el nouvingut participi de l’activitat de la majoria del grup. A més a més, el joc molt sovint no necessita un coneixement sofisticat de la llengua, per la qual cosa l’infant que no domina l’idioma autòcton pot sentir-se còmode fent una activitat amb els seus iguals, sense entendre gaire la llengua en què parlen.

23

La nena estrangera va arreglar-ho jugant amb ells i passant-s’ho d’allò més bé i així es van adonar que no importava l’idioma en què parlessin perquè el joc és universal i et pots divertir, fins i tot més, perquè comparteixes jocs de diferents països que no coneixes. (SUP-0024)

De vegades, però, el joc no és suficient, perquè l’infant nouvingut necessita un temps per sentir seguretat. Els relats tenen experiències de por, d’inseguretat, i de com els acollidors han de tenir paciència.

La nostra sorpresa va ser que, quan vam sortir al pati l’Alika no volia jugar amb nosaltres. No ens entenia i ell només volia estar sol en un racó. Els dies van anar passant i tots i totes ens esforçàvem molt perquè l’Alika se sentís un més de nosaltres. A l’hora del pati, en Joan sempre l’anava a buscar per saltar a la corda amb ell. La Mariona intentava que jugués a futbol amb el

llibre_estudi_168x240mm_2020.indd 23

29/1/21 9:16

seu equip. I la resta de xiquets i xiquetes sempre anàvem a buscar-lo per participar en els nostres jocs. Però la resposta sempre era la mateixa.

L’Alika es negava a jugar i preferia el seu racó solitari al pati. (INI-A-0034)

De vegades, les estratègies que es busquen tenen a veure amb l’empatia, amb el fet de posar-se en el lloc de l’altre, perquè el diferent se senti igual, reconegut i acceptat. Trobem relats de sorpreses, de proximitat, de posarse en la pell de l’altre, amb la finalitat de generar un sentiment d’inclusió envers el nouvingut.

24

I, és clar, pot ser que la solució que es proposa per a la gestió del conflicte d’arrel cultural o ètnica, en alguns casos, sigui màgica. De vegades, tocant una pedra misteriosa les diferències desapareixen i se soluciona la convivència. D’altres, una màquina teletransportadora porta els infants a altres realitats perquè s’adonin de la diversitat en un canvi de context. Es reforça d’alguna manera la teoria del canvi actitudinal per contacte: si interactuem amb el «diferent», aleshores cauran els prejudicis i sorgirà la convivència.

En Jordi es va adonar que aquella pedra era màgica i els ho va explicar als seus companys. Quan la tocaven ja no hi havia diferències entre la gent.

Tots podien jugar amb tots i s’ho van passar molt bé. Però l’endemà, quan tornava a portar la pedra, li va caure i se li va trencar. Va explicar als seus companys que estava trist perquè ja no tenia la pedra màgica que els feia a tots iguals. Els seus companys li van dir que ja no feia falta la pedra màgica, perquè jugant tots junts s’ho havien passat molt bé, i volien tornar a fer-ho.

(MIT-133)

llibre_estudi_168x240mm_2020.indd 24

29/1/21 9:16

La perspectiva de• gènere: camins• cap a la llibertat• individual• El gènere visible: nens vestits de rosa i amb patins, nenes de cabells curts futbolistes Els relats que incorporen el gènere com a tema principal presenten característiques narratives semblants a les de la resta de dimensions de diversitat: un protagonista que desafia les normes implícites del grup –en aquest cas, de gènere–; una majoria social representada pel grup que reacciona enfront del desafiament, perquè trenca l’estabilitat; un malestar pel trencament de l’estabilitat que es converteix en agressió al dissident, i la creació d’un conflicte que cal resoldre.

25

Hi havia una vegada un nen que es deia Martí. A aquest nen li agradava fer ballet i jugar a nines i era molt feliç fent allò que més li agradava. Va passar el temps i en Martí va anar a l’escola i ja des del primer dia va fer molts amics. En Martí era xerraire i molt simpàtic. A l’escola, hi va haver un grupet de nens que es van adonar que en Martí feia coses diferents, ballar i jugar a nines, que les que feien la majoria dels nens, Un dia que el nen estava distret, el van gravar mentre ballava i van penjar les imatges a les xarxes socials. (MIT-0084)

En la lògica de gènere, a diferència d’altres dimensions com l’origen ètnic, en el qual el color de la pell és un marcador identitari de primer ordre, el protagonista desafia l’status quo adoptant un comportament que no li correspon; per tant, hi ha una elecció personal i, en conseqüència, el relat

llibre_estudi_168x240mm_2020.indd 25

29/1/21 9:16

moral es desplaça del «tothom té dret a ser com és» al «tothom té dret a ser com vol ser». Pesa més el respecte a la llibertat que el respecte a la identitat.

L’endemà, quan en Pau va entrar a la classe, va tenir una gran sorpresa.

Tots els seus companys portaven un gorro de color rosa. Els qui se n’havien rigut, s’hi van acostar i li van demanar perdó. Des d’aquell dia, els nens i nenes de la classe d’en Pau van aprendre que cadascú pot vestir-se com vol i que no ens podem burlar MAI de ningú. (INI-0042)

El nus de la història acostuma a girar al voltant del vestit en el cas dels nois, i del futbol (o l’esport en termes més generals) en el cas de les noies.

Els infants marquen de manera molt significativa els comportaments que cal associar a un gènere o a un altre. La forma de vestir o la forma de practicar esport. I no podem atribuir aquesta rigidesa normativa a un gènere en exclusiva: tant nois com noies defensen els mateixos comportaments com a vàlids o invàlids.

26

A l’escola, encara era pitjor, a l’hora del pati ells jugaven a la pista, però ell preferia mil cops més xerrar amb nenes. Quan s’acabava l’hora del pati tots els nens li deien: «Mira quina neneta!». Reien, l’assenyalaven i feien que se sentís malament. Les nenes tampoc no els agradava que en Jan estigués amb elles perquè deia que feia comentaris absurds. No li agradava gens aquesta escola, ningú no li feia cas. Les nenes també s’havien ajuntat amb els nens i només feien que molestar-lo. (MIT-0042)

Amb tot, aquesta manca de diferenciació entre gèneres a l’hora de discriminar també es reprodueix en el moment de trobar una solució.

Sigui com sigui, en alguns contes la pressió del grup provoca emocions negatives en el protagonista (tristesa, plor, tancament) i submissió al comportament de la majoria.

Uns quants nens de la classe van començar a riure en veure que en Pau portava un gorro de color rosa. Ell es va sentir tan trist i decebut que, de seguida, se’l va treure, el va guardar a la maleta i es va amagar a sota de la taula. (INI-0042)

llibre_estudi_168x240mm_2020.indd 26

29/1/21 9:16

L’agressió que rep el protagonista dissident és quedar marginat al grup de menys estatus social, en aquest cas el femení. I hi trobem un biaix femení: el concepte nena s’usa en alguns casos com un insult, amb voluntat d’agredir i de protegir l’hegemonia. La feminitat és negativa i la masculinitat és positiva. En general, són infants identificats com a masculins que agredeixen un altre infant que es proposa construir una masculinitat alternativa. Qualsevol masculinitat allunyada del patró masculí hegemònic és percebuda com a feminitat i, per tant, menystinguda. El binarisme i l’etiquetatge estan arrelats en les narracions d’aquests infants.

Va arribar el dia de Carnestoltes, que se celebrava a la plaça dels Ferroviaris, i en Jan es va disfressar de poni. Es va trobar als seus amics i en veure’l es van posar a riure perquè tots anaven disfressats de Marvel, que és el que li agradava a en David, líder de la colla d’amics.

—Si portes aquesta disfressa, ves-te’n a una festa de nenes! —va dir un dels amics.

En Jan va passar una estona pensant en el que havia passat i va decidir tornar cap a la festa i plantar cara als nens que s’havien rigut de la seva disfressa. La colla d’en David va començar a dir: —En Jan és una nena!

En Jan és una nena...! (INI-0029)

27

La resolució del conflicte de gènere acostuma a venir del mateix grup, sense suport dels adults. Per a aquest tipus de conflictes, els infants expliquen que se senten prou capaços de sortir-se’n sense la necessitat d’una figura d’autoritat adulta que exerceixi la mediació, o bé emeti un judici moral que comporti un càstig als infractors. Trobem una apel·lació a l’assertivitat que caldria estudiar més a fons per saber si té relació amb la presència creixent del discurs i la lluita feminista en la societat.

Vet aquí una vegada que hi havia un nen que es deia Marc i volia ser una princesa. En Marc és una princesa i li importa un pebrot que els altres es burlin d’ell. En Marc vol ser una princesa i punt. (MIT-113)

En tot cas, es manté la constant que, per aconseguir el reconeixement i la igualtat de drets, el qui se situa en el grup d’estatus social baix ha

llibre_estudi_168x240mm_2020.indd 27

29/1/21 9:16

d’esforçar-se més i demostrar l’excel·lència respecte de qui se situa en el grup d’estatus alt. És el sobreesforç del minusvalorat.

Va passar el temps i un dia van decidir que es volien presentar a fer un partit contra els nois. Van anar al poliesportiu i els entrenadors els van dir que, si guanyaven el partit les noies, a partir d’aquell dia podrien jugar també a futbol, però si guanyaven els nois, les noies mai més podrien jugar.

Les noies van guanyar el partit i els entrenadors van quedar impressionats!

I van haver de cedir i permetre que les nenes juguessin sempre. I així va ser com totes les nenes que volien jugar, a partir d’aquell dia es van apuntar a futbol. (MIT-A-0025)

I es busca la solidaritat entre els iguals. Es busca trencar la solitud de la discriminació fent pinya amb els qui també la pateixen.

28

Un dia a la tarda, la Sara estava passejant pel barri ben avorrida quan va veure tres nenes iguals de cara. (...) Els va preguntar què els passava i elles van dir que els encantava jugar a futbol però cap nena no volia jugar a futbol perquè no els agradava (...).

—Però si jo tinc el mateix problema que vosaltres! M’encanta jugar a futbol, però no trobo cap nena que vulgui crear un equip femení amb mi! Fa molt temps que ho estic buscant i no em deixen! Si us he trobat a vosaltres, hi haurà més nenes que els passa el mateix. (MIT-A-0025)

No obstant això, també trobem alguns relats en els quals apareix la intervenció de l’adult. D’ell se n’explica una intervenció no des del càstig, sinó des de diverses estratègies que conviden a la reflexió: generació de conflicte cognitiu com a estratègia per prendre consciència del valor de la llibertat individual, o modelatge a partir d’un cas proper que generi empatia. En general, les estratègies que narren els infants i que atribueixen al comportament dels adults són més elaborades que en el cas d’altres dimensions de la diversitat, com ara l’origen ètnic o cultural, en el qual trobem un biaix més conductual basat en el càstig.

En veure que els nens i nenes es burlaven d’ell, la mestra Sara va preguntar a l’Enric:

llibre_estudi_168x240mm_2020.indd 28

29/1/21 9:16

—Enric, ahir no portaves una samarreta lila, tu?

—Sí, Sara —va contestar l’Enric amb veu moixa.

—Tu no jugues amb la teva germana a cuinetes, Roger?

—Sí, de vegades sí —va respondre en Roger amb veu fluixeta.

—Tu no has anat a veure la pel·lícula de Frozen o qualsevol altra de princeses, Marc?

—Sí, les he vist —va respondre en Marc amb veu entretallada.

Llavors la Sara els va fer reflexionar: —No us adoneu que hem de ser lliures per escollir el que ens agrada fer?

Tota la classe es va quedar en silenci i es va adonar que les paraules de la Sara tenien molt sentit. (MIT-112)

També en algun conte apareix, relacionat amb el gènere, la descripció d’un comportament homòfob que reflecteix la inseguretat pròpia de qui pateix en silenci i no accepta la seva identitat sexual o de gènere.

Quan en David veia en Leo l’insultava perquè deia que el patinatge era cosa de nenes. Un dia, en Leo va trobar en David al pati, i el va veure patinant.

Llavors en Leo li va dir: —David, què fas aquí, si a tu no t’agrada patinar? Per què et fiques amb mi?

Resulta que en David es ficava amb en Leo perquè, en realitat, ell tenia por que altres nens es fiquessin amb ell per patinar. (MIT-0092)

29

A diferència d’altres dimensions de la diversitat, en el cas del gènere trobem nombrosos relats en els quals és l’adult el discriminador, no els iguals. En uns quants relats, qui censura el comportament inadequat de gènere és el pare, i el context on es produeix la discriminació no és l’escola, sinó la família. Els infants tenen present el patriarcat en els seus relats, i ens expliquen històries de lluita per la seva llibertat d’elecció sobre com comportar-se, en el vestit o en l’esport.

Hi havia una vegada un nen anomenat Jan. A ell no li agradava tal com era, desitjava ser una nena. La seva mare li deia que ho podia ser, però el seu pare, en canvi, li deia que si era un nen no podia canviar i que havia de comportar-se com a tal. Això era el que sentia a casa sempre, però ell no es

llibre_estudi_168x240mm_2020.indd 29

29/1/21 9:16

rendia, si volia ser una noia ho seria i el seu pare no podia opinar perquè era la seva vida, no la del seu pare. (MIT-0042)

També hi trobem ressons de feminisme. Infants que expliquen casos de lluita feminista, relacionada amb les condicions de vida de les dones, la desigualtat, la injustícia patida malgrat la igualtat formal de drets, i la reivindicació democràtica mitjançant la protesta. Casos que es posen també en perspectiva històrica, i que responen a situacions reals que generen consciència de gènere.

Van passar uns quants anys i aquella adulta es va convertir en mare. Va haver de començar a buscar una altra feina, perquè no li arribaven els diners. No trobava cap feina perquè totes eren per als homes o li pagaven molt menys que en aquella feina. Va començar a lluitar i a fer moltes manifestacions en contra d’aquest tema i a poc a poc està aconseguint la igualtat. Ànim a les dones que no es rendeixen i continuen lluitant per la igualtat i els seus drets. (SUP-210) 30

L’ètica de la diversitat, en el cas del gènere, és una constant associada a l’alliberament, un cant a la llibertat. A diferència d’altres diversitats, com l’ètnica, on l’origen i les característiques físiques venen donades i no són modificables, i l’exercici personal és d’acceptació i de lluita perquè els altres també l’acceptin, en els comportaments de gènere s’obre la porta, com dèiem, a l’elecció, i es reclama el dret a triar com vols ser. No només en el teu entorn habitual de socialització (la família, l’escola), sinó que de vegades aquesta reclamació cal fer-la també en l’àmbit social, per posar fi l’etiquetatge que no permet sentir-se còmode amb un mateix.

Avui és el meu aniversari i ha estat el dia més feliç de la meva vida. Avui tota la meva classe ha pogut entendre que no hi ha esport de nens o nenes, que no hi ha pentinats de nens o nenes i que cadascú pot anar amb la mida dels cabells que vulgui. No hi ha roba o colors de nens o de nenes. Els nens es poden maquillar o pintar les ungles, per què no? Cadascú que vagi com vulgui, tots som iguals i tots som diferents! Vam parlar de tot això just després d’entrar a l’escola havent fet un petó de complicitat al pare i a la mare. Vaig entrar a l’aula agafat de la mà de la mestra i en Dídac i vaig dir:

llibre_estudi_168x240mm_2020.indd 30

29/1/21 9:16

—Em dic Ares, i a partir d’ara vull que em tracteu com un nen, perquè així és com em sento. (SUP-A-0055)

El gènere invisible: el conflicte de gènere associat a la transsexualitat En les narracions dels infants apareix el tema de la transsexualitat com un assumpte proper i que pot passar en l’entorn de convivència. Algun conte explica fins i tot el procés que pot passar un infant transsexual, amb les diferents etapes de transició d’un gènere a l’altre. La majoria dels relats de transsexualitat són de noies, però en trobem uns quants que són de nois.

L’explicació detallada de les sensacions internes, que fins ara eren mal anomenades disfòria de gènere, denoten un grau d’empatia molt elevat, o una vivència personal molt propera o fins i tot pròpia.

Un dia, mentre caminava vaig notar dins meu el cos diferent, canviat, els meus pensaments també eren diferents, com si fos un nen, jo volia ser un nen! (...) Així que em vaig tancar a la meva habitació perquè ningú no em molestés. Quan me’l vaig acabar de llegir [un llibre], em va venir al cap l’estranya sensació que sentia dins meu: que volia ser un nen. (SUP-283)

31

En alguna descripció trobem un biaix de patologització de la transsexualitat, en el qual aquesta identitat és vista com una equivocació i com un problema. No hi ha una atribució negativa del fet transsexual, però sí que s’hi entreveu que hi ha una mirada des de la desviació de la norma.

En Carles és un nen un pèl diferent. Ell no se sent com un nen, no és com els altres, ja que no li agrada el seu aspecte, ell se sent una nena i per tant creu que es troba en el cos equivocat. El seu desig és poder vestir-se com una nena, canviar el seu aspecte i poder sentir-se una nena (...) Hi havia un grup de nens i nenes que no entenien el seu problema i per això es reien d’ell fent que encara se sentís pitjor pel fet de voler ser nena. (MIT-137)

llibre_estudi_168x240mm_2020.indd 31

29/1/21 9:16

Atès que la transsexualitat no és una realitat plenament normalitzada en l’àmbit social, els infants remarquen la importància de poder sentir-se identificat amb altres iguals. Exemplifiquen com una emoció negativa la solitud davant del que pot ser percebut com una diferència, i remarquen que aquesta emoció es pot convertir en positiva quan un s’adona que n’hi ha de molts d’iguals com tu.

El conflicte apareix també a les històries d’infants transsexuals. Des de la mirada d’infant, el conflicte que genera la transsexualitat no és que un nen se senti nena, o que una nena se senti nen, sinó que no té els comportaments que s’esperen d’ell o ella pel gènere associat al sexe.

Ella em va explicar que des de petita, quan encara era l’Èric, sempre s’havia volgut vestir i pentinar com la seva germana. Es mirava el mirall i pensava: «Per què em diuen que soc un nen si em sento una nena?». A més, li encantava pintar-se les ungles i ballar durant hores. En canvi, la seva família l’havia apuntat a fer futbol. I odiava el futbol. (INI-0069) 32

I la solució al conflicte que genera la transsexualitat de vegades és buscar refugi en els somnis o en la literatura.

En el somni, la Paula va recordar totes les vegades que l’havien assetjat i es va imaginar com podria demostrar al món que ser transsexual no és dolent, i què podria fer perquè el món vegi aquest pensament. De cop i volta, va pensar que podria escriure un llibre explicant els seus pensaments i la seva experiència, com l’han tractat, el seu gran canvi de nen a nena, la reacció de familiars, etc. (SUP-360)

llibre_estudi_168x240mm_2020.indd 32

29/1/21 9:16

L’orientació sexual:• el dret a estimar com• vulguis• La sexualitat forma part de la vida dels infants. En primera instància, amb una relació directa amb el seu cos. La sexualitat infantil ha estat sovint menystinguda, invisibilitzada, però sabem del cert que els infants juguen, exploren, descobreixen i s’interessen pel seu cos, pel dels altres, per la sensibilitat, pel plaer i per l’atracció.

I en segon lloc, atès que la sexualitat sí que forma una part important de la vida dels adults, ells indirectament en formen part, com a oients o espectadors. Quan s’engega el televisor i hi apareixen anuncis, quan van pel carrer i observen la publicitat, quan segueixen alguna sèrie televisiva d’adolescents, o quan juguen amb alguns videojocs, la sexualitat jove o adulta es fa present, i els infants afronten el repte de descodificar-ne els significats i posicionar-s’hi.

33

No és gens estrany, doncs, que els contes dels infants incorporin referències a la diversitat d’orientació sexual com un element propi del relat. Expliquem, doncs, de quina manera ho han fet, i com les seves paraules ens ajuden als adults a comprendre millor la seva mirada.

L’orientació LGTBI+ en els infants: exclusió i desorientació Als contes apareix de manera natural una referència a infants que s’identifiquen amb una orientació sexual estigmatitzada encara socialment en alguns sectors, com les relacionades amb el col·lectiu LGTBI+. I juntament amb aquesta referència, també hi apareixen dues temàtiques.

llibre_estudi_168x240mm_2020.indd 33

29/1/21 9:16

Una primera, la violència i les agressions que pot patir l’infant que se sent homosexual per part de la resta d’iguals.

Bé, crec que és hora de dir-vos que en Kai pateix problemes cada dia, però tan sols és pel fet de ser gai. Sí, és gai i... pateix injustícies per part dels nens xulus de l’escola. Se’n riuen d’ell, l’insulten…, i la veritat és que em sento malament per tot això que li fan. (SUP-0052)

34

I una segona temàtica està relacionada amb la desorientació personal que l’infant que se sent homosexual pot patir quan descobreix que els seus sentiments no es corresponen amb l’expectativa de la societat respecte d’ell. En aquest cas, la desorientació va associada al silenci i la por de ser descobert. Atès que l’orientació sexual no pot associar-se a un marcador identitari visible, que faciliti el reconeixement immediat per part de la societat, i s’obre la possibilitat a l’anonimat, el secret esdevé l’estratègia per la qual inicialment s’opta, tot i que el desenvolupament dels contes evoluciona cap a la comunicació pública de l’orientació sexual com a fórmula vàlida per ser feliç.

Hola, em dic Eloy, i m’agraden els nois, però no ho sap ningú. L’única criatura del món que ho sap és el meu lloro Rofu. A l’hora de l’esbarjo m’he quedat esmorzant a un racó del pati. Un nen s’ha acostat a dir-me si volia jugar a futbol amb ell, per no quedar malament li he dit que sí. Crec que m’he enamorat, però no m’ha dit el seu nom. (SUP-0239)

L’orientació sexual no és vista pels infants com una cosa relacionada en exclusiva amb el desig físic, sinó amb l’afecte i les emocions: amb l’amor.

Els relats deixen entreveure que la càrrega de l’orientació, en el cas de les persones LGTBI+, està a estimar. Es desmarca d’una mirada adulta encara predominant, que posa el pes de la mirada en la relació sexual.

Estaven enmig d’un prat ple de flors de diferents colors. Els dos van continuar avançant, es van agafar de la mà i es van enrojolar. No estaven ells sols, es van trobar dues noies estirades a l’herba mirant el cel, un home molt blanc i una dona negra, o al revés, un home molt negre i una dona blanca com la neu. En Gerard va agafar una rosa vermella, es va punxar,

llibre_estudi_168x240mm_2020.indd 34

29/1/21 9:16

però amb molt de compte la va donar a en Javi. Ell també li va donar una flor preciosa d’un color blanc molt pur. (SUP-0141)

L’orientació sexual LGTBI+ es narra amb un protagonista en tercera persona. Si bé en el cas de l’origen ètnic o cultural trobem veus d’infants que parlen en primera persona de la seva experiència, sobre orientació sexual no hi apareixen. Alhora, i de manera coherent amb el que ja s’ha observat quan analitzàvem el gènere, s’explica un rebuig a formes alternatives de masculinitat, i s’identifica expressió de gènere amb una orientació concreta del desig: si ets nen, tens la veu greu i vols jugar a ser mare, la conseqüència és que ets homosexual. I aquesta associació directa entre expressió i orientació no és específica d’un gènere en concret, sinó que és generalitzada a tothom. S’entén una denúncia implícita d’aquesta associació errònia entre expressió i orientació.

En Josep era un nen que jugava amb nines. Sensible, gaudia amb petits detalls. Li agradava molt el ballet, dibuixar, cantar, escriure, li encantaven els barrets i els guants, li agradava vestir a la moda, i volia ser escriptor de gran. Podia passar hores disfressant-se, li encantava veure com es maquillava la seva mare i anar de botigues amb ella, tenia els ulls verds com l’herba que creix a la primavera, pigat i pèl-roig. Ell moria per la Berta, la nena més maca de la classe. (SUP-0396)

35

No obstant això, també trobem algun relat explicat en primera persona, fins i tot algun d’aquests textos escrit per un noi. Hi podem veure reflectits el silenci i la por d’explicar el patiment d’un mateix.

Mai no vaig dir res als meus pares sobre l’abús que estava patint i l’únic que volia era que s’acabés l’escola per arribar a la meva habitació i veure vídeos de ball per ballar... Ballar i ballar sense parar perquè era l’única cosa que em va fer sentir millor i oblidar el dolor que estava patint a l’escola.

(SUP-0146)

La pressió social per excloure i discriminar l’infant que té una orientació relacionada amb el col·lectiu LGTBI+ és més gran que en altres dimensions de la diversitat. Aquesta pressió disminueix en el moment que hi ha una

llibre_estudi_168x240mm_2020.indd 35

29/1/21 9:16

situació que inverteix els rols de dominant-dominat, i el discriminat ajuda en una situació extrema el maltractador. El maltractador pren consciència del seu error i canvia l’actitud.

En Josep va decidir seguir el seu cor i va ajudar l’Arnau malgrat el perill i el maltractament que patia. L’Arnau mai no oblidarà el que Josep va fer per ell i des d’aquest dia és el seu millor amic, mentre netejaven els banys van parlar molt sobre com se sentia Josep, totes les seves inquietuds, els seus sentiments. L’Arnau el va seguir des d’aquest dia, es va adonar del mal que havia fet, de com l’havia tractat i de com d’injust que havia estat amb ell només pel fet que fos un nen sensible i amb gustos diferents. (SUP-0396)

En aquest context, el judici moral predominant és que tothom té dret a ser com és. Hi ha una concepció subjacent que l’orientació sexual és una cosa que no es tria i, per tant, el primer pas cap a la integració social ha de ser la pròpia acceptació. Juntament amb aquest plantejament moral, també es reflecteix la por a la solitud i a la traïció de l’amistat.

36

El Kai em va preguntar: «Creus que sempre estaràs amb mi o algun dia arribarà el moment que et separaràs?». Jo li vaig dir que sempre estaria amb ell. I vaig aprofitar per donar-li un consell: «Mai deixis de ser tu i recorda que qualsevol cosa que et diguin passa d’ells com si fossin mosques». (SUP-0052)

L’orientació LGTBI+ de les famílies: el triomf de l’amor Una de les maneres més naturals com els infants expliquen la diversitat d’orientació sexual és amb la narració d’històries de famílies homoparentals. Infants que tenen dues mares o dos pares. Són relats d’adults que s’estimen, i que volen engrandir aquest amor amb l’adopció d’infants i la formació d’una família.

Hi havia una vegada una família diferent de les altres, formada per dos pares. Aquests dos nois es van conèixer en un restaurant italià quan un dels

llibre_estudi_168x240mm_2020.indd 36

29/1/21 9:16

nois tenia 20 anys, i l’altre noi, 22 anys. Va passar d’aquesta manera, estaven bevent-se un cafè en una taula de dues persones (...). Uns quants anys després van ser parella i van tenir una filla que es deia Alícia, per a ells va ser molt emocionant tenir una filla al llarg de la seva vida. (SUP-0108)

No obstant això, els infants d’aquestes famílies pateixen discriminació per un fet que escapa del seu abast. Ja no es tracta que l’infant tingui un color de pell diferent del de la majoria, o que desenvolupi un comportament de gènere que no s’ajusti a l’expectativa social, sinó que aquest infant és discriminat per l’efecte indirecte de l’orientació sexual dels seus progenitors.

En Pol li va preguntar per què no l’havien adoptat un pare i una mare, que és el més normal, i ella li va respondre que els seus pares s’estimaven molt, igual que ho poden fer un pare i una mare. A partir d’aquell dia, quan la Laila arribava al parc, en Pol i la Martina es reien d’ella per tenir dos pares i ja no volien jugar amb ella. La Laila se sentia malament anant al parc i va deixar d’anar a jugar-hi després de l’escola. (MIT-0048)

37

En el cas de la discriminació de les parelles per orientació sexual, també sorprèn la cruesa amb què els infants relaten la força de la pressió de grup per aïllar el diferent. De les diverses dimensions de la diversitat, la relacionada amb l’orientació sexual és la que aporta més exemples de la necessitat del gran grup d’exclusió i de marginació del que no s’ajusta al patró hegemònic dominant.

Algú m’havia escrit: «Si no fas cas tindràs conseqüències. Com tu mateixa dius, hauràs d’estar tot el temps amb nosaltres i deixar de banda el Kai i res de parlar ni res de mirar-vos». Em vaig quedar indignada, espantada, enrabiada..., no sé quina sensació tan desagradable em corria pel cos.

Després d’uns quants dies rumiant-hi, vaig decidir obeir aquella frase de la carta. (SUP-0052)

llibre_estudi_168x240mm_2020.indd 37

29/1/21 9:16

llibre_estudi_168x240mm_2020.indd 38

29/1/21 9:16

El potencial de la• discapacitat• Qui són aquests infants que tenen una discapacitat?

La diversitat de característiques físiques, psíquiques o sensorials dels infants són presents a les narracions. Aquesta diversitat de característiques físiques que apareix en els contes és molt gran. Els infants coneixen i conviuen amb realitats de discapacitat molt diverses, i en demostren un coneixement que només pot adquirir-se per l’experiència directa. D’una banda, trobem l’ús d’un llenguatge molt especialitzat, només a l’abast d’infants que deuen estar en contacte amb aquella realitat. De l’altra, les narracions estan plenes de definicions de característiques de discapacitats, i a través d’aquestes definicions podem entreveure de quina manera les entenen.

39

De part de la mare no esperaven rebre la notícia que els cosins d’en Pau tenien la distròfia muscular de Becker. Es van quedar paralitzats, la tieta Tere els va començar a explicar com era la malaltia, el que menys pensaven era que en Pau podria estar afectat. (SUP-0032) Hi havia una vegada, a començament de curs, un nen molt pobre, que tenia la malaltia de Duchenne, que no tenia amics i es trobava sol a la classe. Un dia va tocar el timbre del pati, va baixar i es va posar al costat de la font, i la resta de la classe estaven tots jugant. (MIT-0201)

El debat adult sobre com es pot formular amb el llenguatge aquesta diversitat física, psíquica o sensorial és present entre els contes dels infants. Alguns utilitzen l’expressió diversitat funcional per referir-s’hi; d’altres, empren el terme discapacitat, fet que evidencia la pluralitat de termes que els infants troben en el seu entorn.

llibre_estudi_168x240mm_2020.indd 39

29/1/21 9:16

També van fer una marxa lenta amb els companys de l’Aylin amb el lema «Tothom és discapacitat, nosaltres tenim una diversitat funcional».

(SUP-0128)

La diversitat de característiques físiques, psíquiques o sensorials és conceptualitzada com un problema d’entrada i s’associa a la diferència. La formulació del terme problema és la manera espontània que han après els infants per denominar aquelles realitats que són minoritàries i que criden la seva atenció.

Hi havia una vegada una nena que es deia Lola. Tenia 9 anys, els cabells llargs i castanys, els ulls marrons, la boca una mica petita, li agradaven més les samarretes i els pantalons que els vestits. Era molt simpàtica i se li donava bé escriure, explicar i dibuixar. La Lola tenia un gran problema: era sorda i havia de portar audiòfons per sentir-hi bé. (MIT-0004)

40

Amb tot, la formulació d’aquesta diversitat com un problema no apareix associada amb un biaix de negativitat necessàriament. Els infants ens relaten que tenir una característica molt especial esdevé un problema, però no perquè en si mateix sigui un problema, sinó perquè l’entorn no té la capacitat de reaccionar de manera funcional a la característica. De vegades, fins i tot es converteix en un avantatge per al grup en el qual es troba la persona amb una característica que la singularitza.

Van decidir fer una cursa. De cop i volta, l’Èric, de la classe dels Lleons, va començar a riure: —Nosaltres guanyarem! És clar! —deia l’Èric amb to burleta. (...)

—Sí, perquè en el vostre equip teniu un nen amb cadira de rodes i segur que no podreu anar tan ràpid quan arribeu a aquelles escales! —va dir la Lola, dels Lleons. (...) Com que no podien pujar en Joan i la seva cadira, van haver d’anar pel camí pla però més llarg. (...) Els Cavalls anaven ajudant en Joan a fer la pujada. Un cop a dalt, en Joan va començar a anar molt de pressa perquè el camí ja era pla i recte. Va anar tan de pressa que aviat va atrapar els Lleons i va ser el primer a arribar a la meta! (INI-0033)

llibre_estudi_168x240mm_2020.indd 40

29/1/21 9:16

Per tant, no tots els infants construeixen personatges en els seus relats que viuen la discapacitat com un problema. N’hi ha que viuen la discapacitat dels altres amb naturalitat. En alguns casos hi ha una crítica soterrada a la mirada adulta, que molts cops és la que hi veu la diferència, envers la mirada infantil, que sap veure la diferència com a normalitat.

Aquesta tendència a buscar la dimensió positiva de la diversitat física, psíquica o sensorial té una expressió deliciosa en un conte amb una protagonista amb síndrome de Down: els ulls són més allargats per veure-hi millor; la llengua és més llarga per dir paraules més boniques i menjar gelats a l’estiu; les cames són més rabassudes per ser més forta, i el cor és més gran per estimar més. Una reestructuració de camp d’una bellesa literària que hem de destacar.

El primer dels superpoders de la Paula és que té uns ulls una mica més allargats que la resta i pot veure-hi per tot arreu. El segon és que la Paula té una boca i una llengua més grosses per poder dir paraules boniques i amables a tothom, com també per ser la més ràpida menjant-se els gelats a l’estiu. El tercer és que la Paula té unes cames més fortes i resistents a les caigudes per a quan perd l’equilibri i ensopega amb el terra. Ella mai no plora, perquè la Lenta fa que sempre estigui preparada i sàpiga què fer quan cau. L’últim superpoder és que el cor de la Paula és gran, tan gran com el sol i així pot estimar tothom. Un cor gegant, ple de bons sentiments.

El que no sap és que ella també és molt estimada per tothom. (INI-0044)

41

Per acabar, les altes capacitats també són reflectides en les històries infantils com a font de diversitat i, per tant, de repte a l’hora de conviure.

En un conte hi apareix un infant amb altes capacitats i genera rebuig en el seu entorn. Una discriminació d’un infant que està associada a una característica que, d’entrada, hauria d’estar ben valorada socialment –les altes capacitats intel·lectuals– ens fa pensar que el mecanisme cognitiu predominant no és ètic sinó psicosocial. No només pot ser exclòs aquell qui té una característica minoritària i que està mal valorada socialment.

També pot ser exclòs aquell infant que destaca massa, que té una qualitat molt apreciada per la societat, com ara la intel·ligència, però que està massa desenvolupada.

llibre_estudi_168x240mm_2020.indd 41

29/1/21 9:16

A primera vista semblava una nena feliç, però en realitat estava una mica trista, perquè hi havia nens i nenes que es ficaven amb ella i se’n burlaven perquè sempre sabia moltes coses. «Empollona», «deixa parlar els altres!!», li deien molts nens i nenes. Ella no entenia per què els nens es ficaven amb ella, ja que ser superdotada no era una cosa que ella havia escollit. N’hi havia d’altres que la perseguien a les hores del pati i li deien que si no els ajudava a fer els deures quan sortís de l’escola li pegarien. I ella, com una bona nena, els ajudava a fer els deures sense esperar un gràcies a canvi.

(MIT-0069)

Amb la discapacitat, no tot són flors i violes

42

Veiem, per tant, que el «problema» de la diversitat física, psíquica o sensorial no sempre és un camí de roses. Alguns infants expliquen històries d’agressió i de violència contra els seus iguals arran de les seves característiques. Tant infants en centres d’educació especial com infants en centres ordinaris narren històries d’agressió física, i del silenci còmplice que tenen al principi per por de les represàlies dels iguals.

Hi havia un grupet de 10 persones, 7 nenes i 3 nois, que sempre la molestaven, li deien coses que millor no dir. Un dia, la Chloé va anar a passejar pel pati de l’escola. La Chloé va veure aquet grupet i va intentar escapar per evitar el conflicte. La van agredir físicament i mentalment.

(EDU-0004)

La crueltat forma part d’algunes narracions. Una crueltat infantil sense ambigüitat que s’expressa de manera violenta amb paraules, o de vegades fins i tot físicament. En aquest sentit, podem parlar d’un factor d’homologació amb altres dimensions de la diversitat, en les quals la crueltat apareix com un element recurrent, com ara la diversitat cultural o ètnica.

A l’hora del pati, un grup de tres nens es va acostar a en Jordi i li van dir: «—Tu —va començar a dir el líder d’aquell grup—. Vols construir un coet i anar a l’espai? Si ets tan pringat que no pots moure ni les cames! Va, no em

llibre_estudi_168x240mm_2020.indd 42

29/1/21 9:16

facis riure —va acabar dient en to burleta—. Imbècil —i li va tombar la cadira de rodes. (SUP-0154)

En el cas de la diversitat física, psíquica o sensorial es reforça l’associació entre diferència i aïllament social. El qui és diferent de a la majoria se sent i està sol, perquè aquesta majoria el rebutja com a membre del grup, i això desencadena tot un seguit d’esdeveniments que formen part del nucli narratiu de la història. El nus del relat esdevé trencar aquest aïllament, que el grup faci un exercici d’acceptació, i que l’infant que presenta la presumpta diferència se senti inclòs dins del grup. Apareix un diàleg entre la «normalitat» i la «diferència». De les diverses dimensions de la diversitat, l’associada a diversitat física, psíquica o sensorial és la que fa més èmfasi en el factor «diferent».

També expliquen un sentiment general d’incomprensió. Els protagonistes dels relats sobre aquesta diversitat prenen consciència que el món no els entén. El tema de la comunicació apareix com un element molt important.

Els infants denuncien que la societat no està preparada perquè tothom s’hi expressi a la seva manera.

43

La Laura va néixer sense braços. Se sent trista quan li demanen dibuixar perquè a ella no li és fàcil fer-ho. La Laura li diu: «—Teo, jo no vull dibuixar... M’avorreixo molt i em costa molt! —Vinga, Laura, si això és molt fàcil!! —Per a mi no ho és!!! —diu la Laura enfadada.». La Laura, molt trista i molesta, se’n va a jugar tota sola. Pensa: no m’entén ningú! A mi els dibuixos em surten molt malament i em costen molt! (INI-0017) A l’hora del pati, en Miquel estava sol i la Maria i en Martí quan ho van veure van anar a preguntar-li què li passava. En Miquel, molt trist, va dir que el col·legi no estava preparat per tenir un nen cec. No hi havia Braille per poder llegir, ni pilotes amb cascavell per poder jugar a futbol amb ells, ni res. (SUP-0156)

No tot és agressió i violència, però, d’una banda, trobem històries en les quals els infants ens expliquen la necessitat de «desfocalitzar» la diversitat física, psíquica o sensorial. Bo i acceptant que aquesta diversitat comporta

llibre_estudi_168x240mm_2020.indd 43

29/1/21 9:16

una singularitat, alguns infants construeixen narracions en les quals treuen el focus d’aquesta singularitat, es desfan d’una mirada des del dèficit, i la reorienten cap a la potencialitat. S’hi entreveu el desig de remarcar que la diversitat física, psíquica o sensorial no implica una limitació per als infants que presenten una característica que els diferencia de la majoria. Si bé aquesta característica diferencial et singularitza en el «ser», el procés de normalització i d’inclusió passa pel «fer».

Tot i haver d’anar amb cadira de rodes, tots quedaven parats del munt de coses que podia fer i de com s’esforçava per superar les dificultats amb les quals es trobava en el dia a dia. Era una bona companya i molt espavilada, sempre estava disposada a ajudar qui ho necessités. Hi havia moltes coses que sabia fer bé: dibuixar, fer puzles de moltes peces, jugar a escacs, les matemàtiques, tocar la guitarra... (INI-A-0052)

44

D’altra banda, també n’hi ha que proven d’utilitzar l’humor com a estratègia de comunicació i acostament als altres. El protagonista amb una discapacitat és conscient de l’estranyesa que la seva singularitat crea en el seu entorn de relacions, i fent ús de la broma i la ironia procura rebaixar la tensió que crea la seva presència, i naturalitzar la seva singularitat.

Un altre cas del qual hem de deixar constància és el dels contes en què els infants narren històries de diversitat física, psíquica o sensorial no innata sinó sobrevinguda. Els protagonistes que la viuen la pateixen amb una reacció emocional negativa, i s’hi assenyala el llarg camí que han de recórrer per acceptar a poc a poc la seva nova realitat inesperada. Un camí que comença amb una fase inicial molt negativa i que, a poc a poc, i amb el suport dels iguals i la família, arriba a una fase positiva d’acceptació i inclusió.

D’una banda, la mare d’en Pau s’havia de fer les proves, per saber si ella era portadora de la malaltia. D’altra banda, en Pau va fer-se les proves també. Els resultats van donar positiu, quan van veure els resultats va ser com si els caigués una gerra d’aigua freda. Tot i això, quan van passar els dies van anar canviant el xip, van començar a viure amb en Pau tots els moments màgics que et dona la vida, anar amb bici, fer un tomb, anar a la fira, a la platja, etc. (SUP-0032)

llibre_estudi_168x240mm_2020.indd 44

29/1/21 9:16

Els infants també expliquen com els comportaments i les relacions amb altres infants que presenten una discapacitat poden ser diferents segons quin sigui l’espai de convivència. Mentre que l’aula pot resultar un entorn segur per a l’infant amb discapacitat, perquè la regulació d’aquest espai està en mans de l’adult i les tasques sempre seran ajustades a la singularitat de l’infant, el pati esdevé un lloc de potencial discriminació, potser perquè és un espai de relacions lliures i informals sense la presència de l’adult.

Hora del pati: torna a sonar aquell timbre tan fort. La mestra em deixa a un racó del pati on puc veure els nens i nenes jugar. Molts passen per davant, em miren, però no em diuen res. Tres nens, en Genís, l’Àngel i en Biel, s’acosten, es posen davant meu i em llencen l’esmorzar. Oh, oh, pinta malament! De sobte, apareix un altre grup que diu: «Pareu, què li esteu fent? Per què li heu llençat l’entrepà? Això no es fa!!! Ho direm a la mestra!».

(MIT-0040)

També hi apareix, com en el cas d’altres dimensions de la diversitat (cultural, de gènere), la pressió de grup contra aquell infant dissident que opta per relacionar-se amb un infant rebutjat per causa d’alguna discapacitat.

45

Totes les amigues de la Gemma li van dir: «Escolta, tu, què fas amb aquella nena tan... És igual, o decideixes estar amb nosaltres o amb aquella nena».

La Gemma no sabia què decidir, perquè aquelles amigues les havia tingut des de petites. Llavors, la Gemma se’n va anar a casa i va pensar: ara que penso, jo també puc fer noves amigues i puc deixar altres amigues. Què puc fer? No ho sé, perquè si no vaig amb la Maria, ella estarà sola i no vull, perquè, si no, ningú voldrà estar amb ella. Què puc fer? (MIT-0018)

No obstant això, la pressió de grup pot invertir-se, i mitjançant la força de l’exemple d’un infant, el grup pot canviar l’actitud. La reversibilitat en els processos d’influència social és una característica d’algunes de les narracions analitzades.

llibre_estudi_168x240mm_2020.indd 45

29/1/21 9:16

En Sergi va començar a jugar amb en Mateu i els altres nens van poder veure que s’ho passaven molt bé jugant junts. De sobte, semblava molt divertit jugar amb en Mateu i volien jugar amb ells. A poc a poc, alguns nens que jugaven a futbol es van anar afegint al joc amb en Mateu i en Sergi i, finalment, van acabar jugant tots junts. Això ens demostra que no importa allò que facin els altres, nosaltres sempre podem ser un exemple per canviar les coses. (SUP-0066)

Els valors que aprenem gràcies a la presència de la discapacitat

46

Les narracions sobre diversitat física, psíquica o sensorial contenen escenes que evidencien la necessitat de transformar l’entorn per convertirlo en més inclusiu. Es tracta d’una acció col·lectiva que no només requereix actuacions en el medi físic, sinó també creativitat i disponibilitat en la interacció interpersonal. Els infants coneixen estratègies per sobrepassar la disfuncionalitat d’algunes característiques personals associades a la discapacitat. Expliquen com es pot jugar amb un infant cec, comunicar-se amb una persona sorda, o facilitar el joc motriu amb un infant amb cadira de rodes. Observem un aprenentatge de la inclusió reflectit en el relat, i que hi té un paper destacat a l’hora de donar sentit a la trama argumental.

Però en Dylan no podia sentir res. Llavors el noi li va preguntar: «Ets sord?».

Com que en Dylan continuava sense contestar, el noi va escriure en un full: «Hola, em dic Harry». En Dylan va escriure-li en el paper tot el que li havia passat i en Harry li va contestar dient que ell podria ajudar-lo. (SUP-0045) L’Anna [una noia cega] i la Marta es van fer molt bones amigues, però les cinc primeres setmanes no sabien com jugar juntes. Fins que la Marta es va inventar un joc en què havien de fer un so i l’altra havia d’endevinar-lo.

(SUP-0041)

Té una transcendència especial la mirada que tenen els infants d’educació especial sobre ells mateixos. Expliquen les seves dificultats per viure de manera inclusiva en un entorn que normalment no està dissenyat per a

llibre_estudi_168x240mm_2020.indd 46

29/1/21 9:16

ells. La trama argumental gira al voltant de com es duu a terme el procés de transformació de l’entorn perquè aquestes persones puguin viure amb inclusió. No és l’infant qui s’ha d’adaptar al context, és el context que s’ha d’adaptar a l’infant; hi predomina un enfocament d’inclusió per damunt d’un enfocament d’integració. El procés de transformació no es delega en els adults només, sinó que els infants narren com en volen ser protagonistes actius.

Un dia a l’hora del pati, en Musa i la Yousra em van convidar a jugar a bàsquet, ho vaig provar però no podia fer-ho bé, perquè la cistella era molt alta i no podia veure allà on havia d’encistellar. També em costava molt veure la pilota a temps quan me la passaven i botar la pilota. Tota l’estona la perdia. Em vaig enfadar molt amb mi mateix i vaig marxar plorant a dins l’escola, però els meus amics van venir corrents perquè ja van veure què em passava i em van fer una proposta: —Mamadou, et volem dir una cosa perquè volem jugar amb tu i no ens agrada que t’enfadis. Hem tingut una idea, què et sembla si a partir d’ara fem la cistella més gran i més baixa per a tu? On només tu podràs fer cistella —va dir la Yousra. (EDU-0005)

47

Amb tot, la plena inclusió no sempre és vista com a possible per part dels infants, en especial quan hi intervenen aspectes comunicatius de la diversitat sensorial que impliquen complexitat. Els infants constaten la dificultat que tot un grup aprengui la llengua de signes per comunicar-se amb un company sord, o aprengui el Braille per llegir llibres d’infants cecs.

En aquests casos, troben estratègies d’acomodació més que d’inclusió.

Gràcies a la mestra trobem un nou sistema per comunicar-me que ens és molt útil, l’Anna m’ha aconseguit una pissarreta petita i així puc escriure el que penso, ja que seria molt difícil que tots aprenguessin l’idioma de signes.

(SUP-0047)

També apareix el relat de solidaritat entre els qui es consideren iguals.

Apareix la necessitat de donar suport mutu a aquell que pateix el mateix tipus de discriminació que un mateix, i de trobar algú amb qui establir vincles afectius d’amistat com la resta d’infants.

llibre_estudi_168x240mm_2020.indd 47

29/1/21 9:16

Un d’ells anava amb cadira de rodes, l’altre era cec; també hi havia una nena que era diabètica i portava unes ulleres molt gruixudes, i el quart nen tenia una malaltia de tiroides que consistia a tenir-les descompensades i per aquest motiu era obès (...). Aquests quatre nens van intentar formar part d’algun grup, com, per exemple: el grup dels eriçons, el de les llebres…, però res, al final van acabar fent un grup ells quatre sols. (SUP-A-0066)

El diàleg i la possibilitat d’expressar els propis sentiments també hi apareix com una manera de combatre les pròpies pors i les dels altres, crear un clima de confiança i poder viure la diversitat amb tranquil·litat i sense que se senti com una amenaça.

Així que una darrere de l’altra hem anat explicant aquelles coses que ens fan sentir malament però que, quan les expliques als altres, semblen una mica menys importants. Aquelles coses que quan els altres ja les saben intenten arreglar i miren d’ajudar perquè et sentis millor. (SUP-0013) 48

També hi apareix un desig d’aprendre en un context de reciprocitat.

Els infants expliquen com els grupsclasse d’iguals col·laboren en el reaprenentatge d’un infant que ha viscut una discapacitat física sobrevinguda, però com alhora aquest infant és font d’aprenentatge per al mateix grupclasse. Aquesta lògica de reciprocitat és clarament un cant a la igualtat de dret, si bé la igualtat de fet no és viable.

Juntament amb la reciprocitat, també s’invoca l’empatia des de l’experiència. Els infants deixen entreveure en el seu discurs que de vegades les reflexions morals dels adults no són eficaces, i que sovint val més viure en la pròpia pell la discapacitat per prendre’n consciència.

Va demanar al mestre d’Educació Física si els podria deixar uns retalls de tela per poder tapar els ulls als seus alumnes i que així es poguessin posar en la pell de la Marta. Van anar tots al pati durant una hora i els companys de la Marta van poder entendre com era no poder veure-hi gens. D’aquesta manera, van comprendre com era d’important que ella pogués estar amb en Max en tot moment. (MIT-A-0011)

llibre_estudi_168x240mm_2020.indd 48

29/1/21 9:16

En alguns contes sobre diversitat física, psíquica o sensorial trobem finals èpics que parlen de superació, d’emancipació, d’autonomia personal.

Parlen d’haver aconseguit sentir-se millor per haver-ho intentat. Els infants amb discapacitat dels relats necessiten reptes que els facin sentir que poden fer activitats com la majoria dels seus iguals. Molts d’aquests relats estan associats a la pràctica esportiva, en la qual els infants protagonistes amb una discapacitat física troben l’espai d’èxit personal que busquen com a via d’inclusió i de satisfacció personal.

El meu equip va guanyar però no es parlava del triomf en si, sinó d’haver-lo aconseguit amb un membre de l’equip sense una cama. El record i la petjada d’aquella victòria va ser l’acceptació de la diferència i la superació.

Vaig deixar el trofeu al menjador de casa, al costat de la copa de campió del món del pare. Havia estat capaç de fer-ho i no ho oblidaria. (SUP-0011)

En algunes altres narracions, s’hi entreveu la influència del concepte de solidaritat del col·lectiu per col·laborar en la superació, l’emancipació i l’autonomia dels infants. Sovint, els contes plantegen que aquesta superació no és viable a causa d’una manca de recursos econòmics, i els infants incorporen escenes similars a les que la societat promou a través dels mitjans de comunicació. Per als qui som d’una generació anterior, diríem que es reprodueixen imatges i escenes properes al «zoo d’en Pitus». Per als més joves, parlaríem de la influència de La Marató de TV3.

Aquesta mobilització col·lectiva per recollir diners i facilitar la inclusió d’un igual és significativa respecte al conjunt.

49

Un d’ells, en Jan, va pensar que es podria fer alguna cosa per recollir diners i així poder comprar una bicicleta d’aquelles especials per a la Clara. Van sorgir diverses propostes i la que va semblar millor va ser la de fer una xocolatada solidària. La proposta es va tirar endavant i es va organitzar. Hi van participar la majoria d’alumnes i famílies de l’escola. Va ser una gran festa amb xocolata, música, ball i jocs. Amb els diners recollits, es va poder comprar aquella bicicleta especial que la Clara tant desitjava. (INI-A-0052)

També hi apareix l’excel·lència moral de l’infant amb una discapacitat que ha estat víctima d’una agressió. Aquest nen, quan s’adona que el seu

llibre_estudi_168x240mm_2020.indd 49

29/1/21 9:16

agressor ha patit un contratemps, i els papers s’inverteixen, no utilitza la revenja com a resposta, sinó la comprensió i el perdó. Es tracta d’un tipus d’actitud moral que ja ha aparegut en altres dimensions de la diversitat, com la d’orientació sexual o la de gènere. Els infants ens expliquen amb les seves paraules que cal rebutjar la llei del talió, i adoptar comportaments més prosocials. Segons aquests contes analitzats, haver estat víctima de discriminació per discapacitat no et legitima per esdevenir discriminador amb aquell que t’ha discriminat.

50

Durant l’excursió, els nens van estar jugant al bosc, però mentre jugaven a fet i amagar en Josep va caure i es va fer mal al genoll. Molts dels seus companys van veure que en Josep queia però ningú no es va preocupar per ell. L’únic que es va preocupar va ser en Carlitos, que el va fer pujar a la seva cadira de rodes i el va portar amb els professors. Un cop curat, en Josep va preguntar que com és que, si ell no s’havia portat bé amb en Carlitos, l’havia ajudat. I en Carlitos li va respondre: «Tranquil, Josep, no passa res, però que sàpigues que tot i anar amb cadires de rodes soc exactament igual que tu». (INI-0010)

D’alguna manera, les veus infantils expliquen com la diversitat física, psíquica o sensorial t’ajuda a créixer moralment, perquè si has viscut una discapacitat, i això et comporta una discriminació, entens millor que cal no discriminar. Fins i tot, en alguna narració es proclama l’imperatiu moral de fer-ne un retorn social un cop ets adult.

Crec que ser muda no és tan dolent. Només tens una manera diferent dels altres per comunicar-se. Espero que aquesta història de la meva infància serveixi per a altres nens i nenes per intentar fer alguna cosa sobre això, per aconseguir que tothom, tingui o no alguna discapacitat, pugui fer el que fa tothom. Perquè així és com ha canviat la meva vida. (SUP-0047)

El paper dels adults en la discapacitat Els adults són molt coprotagonistes amb els infants en les històries relacionades amb la diversitat física, psíquica o sensorial. Els petits autors

llibre_estudi_168x240mm_2020.indd 50

29/1/21 9:16

narren com aquests adults són de vegades sobreprotectors dels seus infants, i com aquests darrers han d’esforçar-se per escapolir-se d’una sobreprotecció limitadora. De la mateixa manera que en el cas de la diversitat de gènere, la lluita de l’infant contra l’adult és per conquerir la seva llibertat individual; en el cas de la discapacitat, la lluita és per la seva autonomia. Els infants dels relats amb una discapacitat reclamen que els adults no els discriminin.

Hola, soc la Japszf. I vaig amb cadira de rodes. Ja gairebé és Nadal, i abans d’ahir vaig anar a un restaurant on el menjar estava boníssim, però hi havia alguna cosa que no em va agradar. I us ho explicaré amb una llista: 1. Vaig entrar al restaurant i tothom em mirava. 2. No em van preguntar a mi on volia seure, sinó a la meva mare. 3. Em van tallar el menjar a trossets. I això em va fer passar vergonya i em vaig sentir molt malament.

(SUP-0237)

No sempre, però, l’actitud dels adults en els contes és de sobreprotecció.

També trobem narracions en les quals els adults promouen l’autonomia i respecten l’infant que viu una discapacitat.

51

Fa uns anys, la Mar i els seus pares van patir un greu accident de cotxe quan anaven a la platja. Els pares van patir ferides lleus, però la Mar va quedar paralítica i, des d’aleshores, l’havien d’acompanyar amb cadira de rodes a tot arreu. Des d’aquell moment, els seus pares havien intentat que la Mar fos una nena autònoma i que, dintre de la seva problemàtica, es comportés amb tota normalitat. (MIT-0173)

Els adults són importants a l’hora de resoldre els conflictes derivats d’una manca d’inclusió. Podem llegir una apel·lació constant a la figura dels adults per gestionar les situacions creades, o per promoure una reestructuració cognitiva de les representacions que tenen els mateixos infants sobre la diversitat.

Un dia, quan va arribar a casa, ho va explicar tot a la seva mare i ella li va dir que l’ajudaria. Aquella tarda van anar a la biblioteca de la ciutat i la seva mare va trobar els llibres que volia. Eren contes molt diferents i que

llibre_estudi_168x240mm_2020.indd 51

29/1/21 9:16

la Seline no havia vist mai. N’hi havia un on la Caputxeta Vermella era africana i en comptes d’un llop ferotge hi havia un lleó; en un altre conte hi havia una Ventafocs amb uns peus gegants, i en l’últim hi apareixien tres truges verdes que perseguien el llop per fer-li un petó i casar-se amb ell.

(INI-A-0057)

52

llibre_estudi_168x240mm_2020.indd 52

29/1/21 9:16

També escrivim sobre• la diversitat social.• Ni diferents, ni iguals:• diversos i diverses!• Ser diferent no va bé En altres dimensions de la diversitat, els infants ressalten en primer lloc l’existència d’una diferència; i en segon lloc, associen aquesta diferència a l’exclusió. No cal que sigui una diferència associada a una discapacitat, o al color de la pell, o al gènere o l’orientació sexual: simplement el fet de ser un desconegut és motiu suficient per ser apartat del grup. Aquesta diferència genera en el grup majoritari el sentiment de la por, i en el protagonista portador d’aquesta diferència, el sentiment de la tristesa.

53

Tots els gats d’aquest poble tenien el pèl suau i de color blanc. Un dia va arribar al poble un gat de color vermell, que es deia Red. El Red volia parlar i jugar amb els gats blancs, però els gatets no volien parlar amb gats viatgers. Tenien tanta por que el van fer fora. (INI-A-0065)

El qui és diferent no pot pertànyer al grup. El protagonista que és considerat diferent internalitza aquesta identitat no per ell, sinó per la pressió del grup que la hi fa veure, i sovint desencadena un sentiment de rebuig cap a ell mateix, perseguint amb afany el desig de deixar de ser diferent per ser igual i aleshores ser acceptat al si del grup. En alguns contes s’hi deixa entreveure un cert autoodi.

L’Esmeralda va anar a una botiga de la ciutat i va demanar a la dependenta que li donés pintura verda. La va comprar i va anar corrents

llibre_estudi_168x240mm_2020.indd 53

29/1/21 9:16

a casa. Es va tancar a la seva habitació i es va pintar tot el cos de color verd. Ara, ja era com els altres dinosaures i va anar al parc. (INI-A-0046)

És interessant observar que, en alguna narració, el conflicte sobre la diferència que genera exclusió s’aborda des de la perspectiva de canvi de context social, i es genera un efecte invers: el mateix infant autòcton aquí esdevé infant al·lòcton allà. Les estratègies que es narren per promoure la inclusió són semblants, amb la diferència del canvi de rol –el protagonista passa de ser acollidor a ser acollit.

54

I va arribar el dia. En entrar a l’escola tothom el mirava, era l’únic nen de pell clara i cabells rossos. La mestra el va rebre amb una cançó típica africana. Tots els nens i nenes es van sumar a cantar, saltant i ballant.

En Martí va poder explicar que venia de Barcelona i quines eren les seves aficions. Van decidir fer una festa de benvinguda, portarien menjar sud-africà per ensenyar-lo a en Martí. «Quina sort que tinc! Em sento com un més.

A partir d’avui, em diré Sarabi Martí Rodamón i serà el meu nom africà».

I així va ser com en Martí ara és mig català i mig sud-africà i... ves a saber en el futur on anirà a parar! (INI-A-0032)

Els infants també proposen quina ha de ser la vacuna contra la diferència que genera exclusió: sortir de l’entorn proper, veure món i adonar-se de la gran diversitat de què està compost. L’aprenentatge de la diversitat i el descobriment de la realitat diversa formen part d’aquest procés que va de l’autoodi a l’acceptació personal. Els infants assenyalen que el canvi no ha de venir de fora, sinó que ha de venir de dins. No podem controlar com ens veuen els altres, però sí que podem controlar com ens afecta i què fem amb les emocions que els altres ens provoquen.

Aquell matí va poder comprovar que no era tan diferent com ell pensava, que existien molts animals amb la seva mateixa condició i que eren feliços.

Va començar a sortir cada matí a passejar per la muntanya, descobrint nous indrets i fent nous amics. Va adonar-se que el món era molt més gran que el cau on vivia. Des de llavors ja no li donava importància a les paraules lletges que rebia dels conills veïns. Era conscient que ells no eren els seus amics, perquè, si no, no li dirien aquestes coses que, en un principi, tant el ferien. (INI-0061)

llibre_estudi_168x240mm_2020.indd 54

29/1/21 9:16

Ser igual tampoc no va bé En els contes també trobem un discurs elaborat al voltant de la igualtat, i com de vegades una presumpta igualtat amaga la riquesa de la diferència.

En algunes ocasions, la igualtat no sempre és positiva, perquè de vegades s’observa com a limitadora i dificulta l’accés a una vida rica i amb oportunitats d’aprenentatge. En d’altres, la igualtat no és ben vista socialment, perquè la norma social ens diu que en determinats contextos el que cal és preservar la diferència. En algun conte, la igualtat s’assenyala fins i tot com a avorrida.

En una pineda al mig del bosc, hi vivia el color vermell; miressis on miressis tot era vermell: les flors, els arbres, els arbustos... Fins i tot, els animals que hi vivien. Jugaven a moltes coses, però, com que tots eren iguals, quan un parlava, tots parlaven; quan un plorava tots ploraven; jugaven al mateix; els agradaven les mateixes coses... Era massa avorrit! (INI-A-0011)

D’alguna manera, els discursos que elaboren els infants a les narracions denuncien les disfuncions que provoca la dialèctica entre igualtat i diferència, que s’hauria de veure sintetitzada i superada per una noció clara de diversitat i el valor positiu que s’hi pot associar. Fins i tot queda clar que de vegades, per construir la societat, ser igual no va bé. Si som tots iguals, faltaran moltes coses necessàries per a un bon desenvolupament social.

55

S’acostava la primavera i entre tots van decidir que anirien per tot el bosc a pintar-lo de colors i així va ser com el van convertir en el Bosc dels Colors.

Després d’aquesta aventura, van entendre que era molt important per a ells ser diferents, ser amics, fer les coses junts i ajudar-se. Visca la diversitat, i aquest conte s’ha acabat! (INI-A-0011) Què passaria si tothom fos igual? Es va preguntar. Si fóssim un lladre, tothom robaria; si fóssim un pintor, tots pintaríem; si fóssim cantants; tothom cantaria; si no fóssim nens, no hi hauria escoles... (MIT-A-0002)

llibre_estudi_168x240mm_2020.indd 55

29/1/21 9:16

Els adults són importants... i no sempre ho fan tot bé En algun conte, també hi apareix el reflex de situacions socials i econòmiques desfavorides, coprotagonitzades per adults: la diversitat de classe. L’infant retrata el context familiar afectat per la manca de recursos econòmics i per les conseqüències d’aquest fet en la vida quotidiana: jornades laborals dels adults sobrecarregades de feina, tensió en la vida familiar, manca de temps per compartir amb els fills. També posen un mirall sobre els adults i les actituds amb les quals s’enfronten, i denuncien que no sempre resolen els conflictes amb el diàleg.

56

A la ciutat de Barcelona, hi vivia una família que acabava d’arribar del Pakistan. A la mare li havien ofert una feina i treballava moltes hores. El pare es deia Ibraheem i sempre estava molt trist. La mare sempre estava molt cansada i una mica trista perquè no podia passar gaire estona amb la seva família. La filla es deia Zenaib i era molt espavilada però estava cansada d’estar a casa, perquè s’avorria molt. La Zenaib tenia una amiga que es deia Laia, a qui tampoc no li agradava estar a casa perquè els seus pares sempre s’estaven barallant. (MIT-0064)

En altres ocasions, el relat explica una confrontació ideològica entre infants i adults al voltant de la diferència i del dret a la igualtat. S’assenyala el món dels grans com a generador de conflicte i manca de convivència, i l’infant hi apareix com un personatge dissident, que s’hi enfronta per fer el que creu més just, com ara respectar i valorar la diversitat.

Un dia aquest nen, l’Edward, va començar a parlar al noi negre, en Pau. Però va passar que els pares del nen ho van veure i li van dir que deixés aquell noi i que estava castigat per parlat amb desconeguts. En Pau li va demanar que no marxés, però el nen va haver de marxar amb els seus pares cap a casa. Quan van arribar a casa el van renyar molt i el nen se’n va anar plorant al llit. Ho havia explicat tot als seus pares i s’havien enfadat molt amb ell. (MIT-0082)

llibre_estudi_168x240mm_2020.indd 56

29/1/21 9:16

Aquesta confrontació entre infants i adults denota una cruesa colpidora. És el cas d’algun conte en el qual apareix la violència de gènere. No obstant això, l’infant narrador té l’habilitat de capgirar el sentit negatiu de l’experiència traumàtica viscuda, i trobar-hi l’element positiu de veure com la gestió posterior d’aquesta violència pot obrir la porta al coneixement i a la valoració de la diversitat.

Tenia vuit anys quan vaig perdre el meu pare, i la posterior parella de la meva mare i pare dels meus dos germans va resultar ser una persona violenta i amb poc control. Després d’uns anys de terrible convivència, vam haver de fugir de casa i vam ser una família acollida en un centre per a dones maltractades. (...) Allà hi havia mares i infants procedents de llocs diversos i de situació social i familiar diferent. Al principi, tots crèiem que la nostra vida era la pitjor però, a poc a poc, tots vam aprendre de tots, compartint els nostres sentiments, experiències i suportant el que vingués units. (SUP-A-0021) 57

La solució és la diversitat El camí que assenyalen els infants per superar la tensió entre diferència i igualtat és la diversitat. La diversitat no accepta la normalitat com a criteri avaluador de la realitat social, simplement perquè no hi cap en el concepte. Si som capaces i capaços d’entendre que som diversos, aleshores podrem conviure amb harmonia. La diversitat és el marc de referència de la convivència.

Finalment, després de molt investigar, van trobar una científica que els va explicar per què havia passat això. Ella havia inventat una màquina anomenada DEB (Diversitat És Bona), l’havia posat en un satèl·lit i ara orbitava al voltant de la Terra deixant anar les seves ones. Les ones feien que les persones acceptessin i valoressin la diversitat: de gènere, de races, de religions... La científica era pacifista i havia inventat la màquina per aconseguir la pau al món. Mira per on, la diversitat ajudaria a aconseguir la pau al món. Els nens i les nenes li ho van agrair molt i a partir d’aquell dia tot va anar molt millor. (MIT-0070)

llibre_estudi_168x240mm_2020.indd 57

29/1/21 9:16

És igual que siguis noi o noia. És igual que tinguis cos de noia i siguis un noi o a l’inrevés. Sigui lleig o més maco, ens hem de respectar tots. Pot ser que siguis més lleig per fora però l’important és que tinguis un gran cor. Els amics et valoraran igual. (...) D’alçada tots som molt diferents: o alts, mitjans o més baixets. És igual, tots podem fer les mateixes coses. És igual que siguis més llest o menys. L’important és que en aquest món tots podem aprendre moltes coses i tots ens hem d’ajudar i treballar molt. És igual que siguis morè, blanc, negre o groc. Tots fem les coses de manera molt igual i vivim en un lloc del món. És molt important com ens comportem tots amb els altres. El millor és ser amables i respectuosos amb tothom i així tots viurem millor. (MIT-0080)

58

llibre_estudi_168x240mm_2020.indd 58

29/1/21 9:16

Algunes conclusions per• continuar aprenent de• la veu dels infants• «No ets la teva alçada o el teu pes.

No ets la teva edat.

Ni molt menys el teu gènere, el lloc on vas néixer, el color de la teva pell o la malaltia que no vau decidir.

Potser tothom triarà sempre veure el milió de coses que no ets perquè no ets d’on vens.

Ets a on vas.» (SUP-0146)

59

Els contes infantils redactats per infants són una finestra oberta al seu món. A les seves emocions –positives o negatives–, al seu pensament, a les seves expectatives. Millor encara: són una porta que ens deixen oberta, i que ens conviden a travessar per entrar-hi, seure al seu costat, i comprendre’ls. La necessitat de comprensió i d’acceptació dels infants és enorme.

En aquests contes sobre la diversitat hi podem trobar nens negres que volen ser blancs, nenes que volen jugar a futbol i no les deixen, etc.

Darrere de cadascun d’aquests nusos argumentals hi trobem un conflicte vist o viscut per cadascun d’ells, i una solució sobre com s’hi pot sortida.

La diversitat en el fons és la «diferència». Com deia un nen en un conte: «Hi havia una vegada, en una escola, una classe diversa. Hi havia un nen àrab que es deia Soleiman, una nena negra que es deia Zahira, un nen transsexual que es deia Joana, un nen que tenia distròfia muscular de Douschenne que es deia Jack, també un nen a qui faltava un peu i es deia Raúl i, finalment, una nena que tenia síndrome de Down i es deia Agua»

llibre_estudi_168x240mm_2020.indd 59

29/1/21 9:16

(SUP-0216). I a aquesta «diferència» s’hi associa la «desigualtat» de drets, els drets més elementals de la infància: dret a tenir amics, dret a ser acceptat i reconegut, dret a jugar i passar-s’ho bé, dret a ser estimat.

Mirades heretades de la diversitat Una de les primeres conclusions que es desprenen de l’anàlisi dels contes d’aquesta edició és que la generació actual d’infants té molts punts en comú amb la generació de les adultes i dels adults que els cuiden i acompanyen. Si féssim un salt en el temps i observéssim les dinàmiques associades de la infància de fa dues o tres dècades, hi trobaríem molts dels elements que han aparegut com a vertebradors de les narracions, que podem identificar en cinc característiques:

60

1. L’escola inclusiva no és discriminadora, però hi té infants discriminats. El nus argumental sobre la diversitat s’estructura a partir de la tensió que sorgeix entre un protagonista –infant– que presenta algun tret personal que no s’ajusta als valors, els principis o les creences de l’hegemonia social, i un grup de pertinença que majoritàriament sí que respon a allò que exigeix aquesta hegemonia.

El relat subjacent dominant a tots els contes és el de «l’aneguet lleig».

Aquesta característica no és nova en l’àmbit de la infància i de l’escola, i això ens porta a pensar quins són els mecanismes pels quals es produeixen i es reprodueixen situacions de desigualtat a causa de la diferència en una escola que promou un projecte educatiu fonamentat en la inclusió. El canvi del context escolar formal (normatiu, curricular, formatiu) d’una generació a una altra sembla que no va de la mà d’un canvi en el context escolar informal de socialització. L’escola ha derrotat la discriminació entre infants al seu si de iure, però no de facto.

2. Lideratges diversos per gestionar una realitat diversa. Els contes narren processos marcats pel debat al voltant de la identitat personal, i de la llibertat a l’hora de viure en harmonia amb aquesta identitat al si d’un grup plural i divers. El relat introdueix protagonistes que expressen identitats dissidents, que generen rebuig en el grup de

llibre_estudi_168x240mm_2020.indd 60

29/1/21 9:16

referència, però que necessiten l’acceptació de l’altre, i la busquen. En els processos d’acceptació-rebuig sorgeixen lideratges diversos, que marquen el ritme. Lideratges negatius, que forcen la tensió dramàtica cap al rebuig, i lideratges positius, que promouen l’acceptació en un marc d’inclusió. Totes dues tipologies de lideratges es fan presents en les històries, i sobta constatar que, malgrat l’existència actual de plans i projectes de convivència, un aspecte que ha passat a ocupar una centralitat important del sistema educatiu, els infants expliquen situacions dures i dinàmiques de lideratge que podrien ser les mateixes que les viscudes per les seves mares i els seus pares.

3. El «diferent» com a motor de canvi. La majoria de les històries perfilen com a protagonista l’infant d’identitat dissident que ha de fer tot un procés per assolir l’acceptació social per part del seu grup. I aquest infant és dibuixat com algú que ha de fer un sobreesforç respecte a la resta d’iguals per ser acceptat, reconegut, valorat i amb igualtat de drets. Cert és que trobem a cabassos molts finals feliços en els quals el grup majoritari, sovint insensible a la diversitat i discriminador de l’infant amb una característica minoritària, també duu a terme un canvi d’actituds, però aquest canvi es produeix arran d’un canvi previ que el protagonista ha hagut de dur a terme amb si mateix, o d’algú proper que l’acompanya i amb qui sent complicitat.

L’infant discriminat ha de demostrar que sap jugar millor a futbol, o que és bona persona, o que sap molt d’alguna cosa, com a pas previ al canvi actitudinal del grup. La responsabilització del protagonista de la seva pròpia situació, sense una mirada més sistèmica, és una constant.

Es tracta d’un plantejament que ve de lluny i que esdevé coherent amb l’imaginari social preponderant, marcat per la hiperindividualització.

61

4. Empatia entre «iguals». En el procés de trencar la solitud i l’exclusió que viu el protagonista amb una identitat dissident, no sempre s’aconsegueix el canvi actitudinal del grup. En moltes narracions, la trobada d’amistats i l’establiment de vincles afectius que el protagonista reclama es produeixen amb altres iguals que també pateixen algun tipus de discriminació per tenir una identitat dissident.

Es dibuixa un cant a l’empatia i la capacitat de comprendre què

llibre_estudi_168x240mm_2020.indd 61

29/1/21 9:16

significa la discriminació, de la mà d’algú que també l’ha patida o la continua patint. Un infant amb cadira de rodes pot trobar el consol en un altre infant nou a la classe que prové d’un altre país i té família estrangera. Un infant mal vist per trencar l’heteronormativitat imposada en els comportaments de gènere troba refugi en un altre infant discriminat per alguna discapacitat. El suport mutu entre iguals amaga, però, una acceptació implícita de la categorització social que fa la majoria sobre cada individu. En comptes de cercar la revolució i transformar el conjunt en un nou escenari, s’opta per una estratègia de resistència amb aquells que més i millor et poden comprendre i, per tant, acceptar. Tots els contes fan valer l’acceptació com la porta d’entrada a l’estimació: primer, d’autoestima, i després, d’estima de l’altre.

62

5. Hi ha diversitats menys valorades que d’altres. Segons quina sigui la dimensió de la diversitat de què es tracti en els contes, la intensitat del rebuig social que pateix el protagonista dissident és variable. En general, el rebuig descrit és alt, però adquireix una intensitat inusual quan es tracta de dues dimensions: l’origen ètnic o cultural, i l’orientació sexual. En el cas de l’origen, els relats dels infants van plens de referències, mirades i expressions que es nodreixen del racisme, i que amb tota probabilitat han après de les persones adultes del seu entorn proper. En el cas de l’orientació sexual, queda clar que els infants són conscients de l’existència de la LGTBIfòbia, tot i que podríem pensar que aquest és un tema més propi d’adolescents. Ens aventurem a establir la hipòtesi que aquestes dues característiques no són casuals, sinó que responen a una projecció del món adult sobre el món de la infància, amb aquells dos fantasmes que més amenacen l’ordre social: l’arribada de l’estranger, i l’estructura social heteropatriarcal.

Mirades emergents a la diversitat Com dèiem, cap d’aquestes cinc característiques dels relats no pot considerar-se nova o emergent. N’hi ha en la generació anterior, i sembla

llibre_estudi_168x240mm_2020.indd 62

29/1/21 9:16

que l’escola ara com ara no ha aconseguit esmorteir-ho, tot i els esforços.

Moltes de les representacions de la realitat que tenen els infants són molt semblants a les que podrien tenir els seus pares i mares quan tenien la seva edat. No obstant això, sí que trobem quatre temàtiques que només la generació actual d’infants és possible que en pugui donar compte, i que tenen a veure amb els models familiars cada cop més diversos, i amb l’eixamplament del món en clau més complexa: 1. Orígens familiars alternatius. Sobre la diversitat de models familiars, constatem que les narracions aborden amb molta naturalitat una diversitat d’alternatives que trenquen de soca-rel l’estructura tradicional patriarcal d’home-dona i fills. En primer lloc, molts dels protagonistes dels relats són infants adoptats que provenen d’altres continents. Des d’una perspectiva de classe social, aquests infants no reuneixen els requeriments per ser discriminats, però el seu aspecte físic influencia a l’hora de generar circuits d’acceptació entre els iguals.

En qualsevol cas, els infants creen protagonistes que són reflex de companys o companyes amb qui comparteixen grupclasse, i que trenquen la noció de vincle afectiu familiar associat a la sang per associar-lo a la pertinença.

63

2. Diversitat de nuclis familiars. En segon lloc, els infants també deixen constància d’una diversitat de nuclis familiars en el seu entorn conegut. Hi apareixen famílies homoparentals, i el nus de la història es converteix en com poden fer entendre aquesta nova realitat als iguals de l’infant protagonista –tenir dos pares o dues mares– , i també hi treuen el cap famílies monoparentals, en les quals un sol pare o una sola mare s’ocupa de la criança del fill. Es tracta d’una nova realitat diversa quant a models familiars que s’explica com un fet, i no com una aspiració. Les narracions que inclouen aquest tipus de models familiars difereixen en certa mesura del patró comú generalitzat a tots els contes, ja que en aquest cas l’infant és rebutjat o acceptat no per causa directa d’alguna característica seva, sinó per causa indirecta d’algú del seu entorn, sobre el qual l’infant protagonista no ha tingut un paper en la decisió però rep les conseqüències del que els altres han decidit per ell. Sigui com sigui, l’univers de famílies present als

llibre_estudi_168x240mm_2020.indd 63

29/1/21 9:16

contes és ric, heterogeni, i es desmarca dels models més tradicionals estables que hagin pogut viure les seves mares i els seus pares quan eren infants.

64

3. Consciència d’un món divers i heterogeni. Un tercer element diferencial des d’un punt de vista generacional és el nivell de consciència que els infants demostren sobre la diversitat humana, i de com aquesta diversitat és de vegades complexa i inabastable. Els infants narren amb desimboltura com viatgen pel món, ja sigui en condicions favorables o adverses, i com aquesta descoberta de món els permet conèixer de primera mà la diversitat i comprendre-la. Hi ha una apel·lació constant a l’experiència directa amb realitats diverses com a font de coneixement. En els projectes de resolució de la trama argumental, el viatge a una altra realitat –sigui per celebrar-hi un torneig esportiu o posar-se en contacte amb alguna persona– és una realitat i demostra el grau d’interiorització que els infants tenen sobre un món divers i heterogeni. En els contes s’hi entreveu amb nitidesa la llavor d’una actitud consistent amb unes societats cada cop més globalitzades, i coherent amb un projecte de ciutadania global.

4. Gèneres diversos i mirades naturals a la transsexualitat. El quart element diferencial en clau de generacions és la presència persistent del tema de la transsexualitat. Són nombroses les composicions que aborden el tema, i que situen com a protagonista dissident un infant transsexual. Aquests protagonistes transsexuals sovint parlen en primera persona, i evidencien clarament que els autors que els han creat –o simplement reproduït– tenen clar què és aquesta característica, i com es diferencia de comportaments més associats a l’expressió de gènere, com ara el transvestisme, o d’orientació sexual, com l’homosexualitat. L’aparició de la transsexualitat amb tanta presència i claredat és coherent amb el procés de despatologització de la transsexualitat en la societat, i esdevé una evidència més que cal tenir en compte sobre com els infants del present es desfan de mirades més tradicionals al gènere i a la sexualitat, i adopten formes més complexes i respectuoses amb la llibertat individual i la dissidència. Val la pena acabar amb l’apunt que hi ha predominança

llibre_estudi_168x240mm_2020.indd 64

29/1/21 9:16

de la transsexualitat femenina per sobre de la masculina des d’una mirada quantitativa.

La riquesa de les diversitats Per acabar, volem assenyalar els contrastos que hem anat trobant al llarg de la lectura entre els contes que fan referència a les diferents dimensions de la diversitat que s’aborden. La diversitat humana s’expressa a través de l’origen ètnic o cultural, del gènere, de la classe social, de l’orientació sexual o de la discapacitat, i aquesta diversitat és generadora d’una trama argumental en la qual apareixen uns protagonistes que la reflecteixen, uns conflictes que la tensen i uns desenllaços que l’harmonitzen. No obstant això, segons quina sigui la dimensió de la diversitat apareguda, hi ha una tendència a sobredimensionar o menystenir alguns dels elements constituents de la narració. En posem quatre exemples: 1. La resolució del conflicte és diferent segons la dimensió de diversitat. Tal com hem dit al principi d’aquest apartat, es reprodueix de manera generalitzada l’esquema «conflicte entre protagonista dissident i grup d’iguals». No obstant això, la resolució del conflicte difereix segons quina sigui la dimensió de diversitat de la qual estiguem parlant. En el cas dels contes en els quals s’expressa un conflicte associat al racisme, la resolució del conflicte acostuma a produir-se per delegació en l’adult referent de la solució. En canvi, en aquells contes en els quals el conflicte és arran d’una circumstància associada a la discriminació de gènere, els infants tendeixen a buscar un desenllaç en què la resiliència, l’autoestima i la capacitat d’autodefensa personal són claus. Plantegem la hipòtesi sobre com els infants veuen en l’origen ètnic o cultural una identitat donada i que, per tant, no es pot modificar (d’aquí ve la dificultat de poder resoldre satisfactòriament els conflictes que aquesta identitat genera, i la delegació en l’adult de la resolució); i en el gènere, una identitat construïda i, per tant, amb un marge de llibertat personal per elegir i decidir, cosa que remet directament a la implicació personal. Si aquesta hipòtesi es verifica, serà interessant, doncs, veure com es pot

llibre_estudi_168x240mm_2020.indd 65

65

29/1/21 9:16

treballar amb els infants el fet que sobre l’origen ètnic o cultural hi ha elements tangibles com el color de la pell o la llengua primera, que certament venen donats, però que l’aproximació social al voltant d’aquests elements també és socialment construïda.

66

2. La presència del patriarcat. Els adults utilitzen el càstig sovint a les narracions per resoldre el conflicte plantejat a la història. Amb tot, en el cas de la diversitat derivada del gènere, les intervencions que es narren dels personatges que són adults difereixen de la resta. Hi podem entreveure estratègies més elaborades: els infants ens expliquen contes en els quals les mestres utilitzen el modelatge, o el conflicte cognitiu, per raonar l’absurditat de la discriminació per gènere amb el grup d’infants, i recorre menys o gens al càstig per sancionar els protagonistes discriminadors. El gènere també destaca perquè fa coprotagonista un adult inesperat: el pare. Molts dels contes sobre gènere ens parlen de nois que volen vestir-se de princeses, i de noies que volen jugar a futbol, i sorprèn l’èmfasi en la figura paterna com un dels discriminadors principals. Aquest fet ens revela la importància encara del patriarcat en la nostra societat, de com aquest patriarcat s’inocula en els infants a través dels diversos processos de socialització en els quals participen, i del rol del pare com a garant de l’ordre i l’estabilitat en els patrons de comportament esperats. De totes les diferents dimensions de la diversitat, és l’únic adult a qui s’atorga un paper de discriminador al mateix nivell que els infants podrien fer.

3. Distinció entre les diversitats «visibles» i les «invisibles». Els infants, de manera conscient o inconscient, distingeixen amb claredat la diferència que hi ha entre dimensions de la diversitat que estan associades a característiques «visibles» (el color de la pell, una discapacitat física, l’expressió de gènere) d’aquelles dimensions de la diversitat que s’associen a característiques «invisibles» (l’orientació sexual). En el cas de les primeres, els relats centren la trama argumental en la gestió d’aquesta visibilitat. Atès que és impossible amagar-ho, cal trobar les vies perquè aquesta visibilitat no comporti discriminació. En el cas de les segones, la trama argumental està més

llibre_estudi_168x240mm_2020.indd 66

29/1/21 9:16

vinculada a la visibilització, o no. Atès que hi ha la possibilitat de renunciar a ser i sentir un mateix, el protagonista es mou entre el dilema de fer-ho públic o d’amagar-ho.

4. Diversitats funcionals a l’escola. Per acabar, en el cas de la discapacitat en si mateixa, també hi trobem diferències substancials al si d’un espectre ric i diversificat quan considerem la discapacitat física, sensorial o comportamental. La discapacitat, com que és una diversitat «visible», genera immediatament el relat de la soledat, l’aïllament i l’exclusió. La discapacitat física és la més present, vinculada a un accident i a la pèrdua de capacitat motriu, o a alteracions genètiques que comporten malaltia crònica. Després trobem referències a discapacitat sensorial, i pràcticament no hi ha referències ni exemples de discapacitat comportamental, només dues o tres referències relacionades amb l’autisme. En el cas de la discapacitat, es fa èmfasi sobretot en l’eix «diferència-normalitat». La tensió normal-diferent és present en totes les narracions, en contrast amb les altres dimensions de la diversitat. I en el cas de la discapacitat, es dona molta importància a la discapacitat sobrevinguda, i el procés que això significa. Hi ha un accident, es produeix una discapacitat física, i el nus de la història explica el procés de superació i de transformació a la nova realitat, en què tant el protagonista com l’entorn han de posar de la seva part.

llibre_estudi_168x240mm_2020.indd 67

67

29/1/21 9:16

llibre_estudi_168x240mm_2020.indd 68

29/1/21 9:16

Annex 1. Context• sociohistòric del• concepte de diversitat• Dimensions de la diversitat: epistemològica, social i ètica El concepte actual de diversitat és conseqüència de la dinàmica ideològica pròpia de l’època moderna. Tot i la prudència amb què hem de manegar especulacions sobre períodes anteriors dels quals només tenim referències escrites o factuals, ens atrevim a afirmar que no hauria estat possible parlar de diversitat en els termes actuals en etapes premodernes.

Aquesta afirmació neix de l’avaluació de les característiques pròpies d’aquell període històric. Les etapes premodernes es caracteritzen, entre altres coses, per una anomenada sociabilitat densa, que no permet l’existència d’una resposta ontogènica que vagi més enllà del comportament binari característic d’aquesta mentalitat.

69

Totes aquestes reflexions ens condueixen a identificar una certa genealogia de la diversitat en l’època moderna des d’un triple vessant: la diversitat com a realitat epistemològica, com a realitat social i com a realitat ètica.

Entrant en la primera conceptualització, la diversitat com a realitat epistemològica, observem que l’estudi de l’ésser humà ja no es basa en la recerca de l’essència natural única de caràcter diví, sinó en la recerca de les múltiples dimensions en què els individus presenten respostes biològiques, culturals, socials..., variables a les d’altres individus en coordenades espai-temps diferents. Ja no té sentit la reflexió teològica sobre el caràcter humà o no de determinats subjectes (com es va produir en el contacte entre europeus i indígenes americans en l’època dels

llibre_estudi_168x240mm_2020.indd 69

29/1/21 9:16

viatges transatlàntics dels segles xvi i xvii), sinó que es vol dedicar una atenció especial a la diversitat de comportaments humans, de formes lingüístiques..., permetent la constitució de disciplines específiques que, alliberades de la filosofia, abordessin les claus d’aquesta realitat tan variada: l’antropologia i la lingüística, respectivament. El coneixement de l’ésser humà s’orienta vers la discriminació dels factors que fan que entre subjecte i subjecte es produeixin diferències. Un dels punts culminants d’aquesta orientació el trobem amb Darwin i la teoria de l’evolució, que amb el principi de mutació biologitza el debat sobre la diversitat humana (que dissortadament va tenir derivacions perverses amb les hipòtesis del darwinisme social) i que ha durant fins als nostres dies amb les conclusions sobre la recerca del genoma humà.

70

Pel que fa a la diversitat com a realitat social, destaquem l’avenç progressiu de la diferenciació, la individualització i la fragmentació social com a característiques identificatives de les societats occidentals. Es tracta d’una societat que es veu condemnada a definir-se a si mateixa constantment enmig d’un oceà de múltiples respostes i possibilitats. I que per fer-ho, fidel al mecanisme d’observació de segon ordre, no té més remei que assajar d’abordar l’enorme diversitat que la compon.

Tanmateix, aquest procés a la llarga no ha produït efectes inclusius, sinó tot el contrari. Tal com diu Beck (1996: 242-244), la modernització reflexiva (conseqüència d’una modernitat lineal simple imparable) desintegra els supòsits culturals de les classes socials i els substitueix per formes individualitzades de la desigualtat social. La foscor que acompanya el procés de dissolució de la percepció de les classes socials va associada a un aprofundiment en la desigualtat social que no queda fixada de forma perpètua en grups socials amplis clarament identificables, sinó que queda disseminada des del punt de vista temporal, espacial i social.

Finalment, referint-nos a la diversitat com a realitat ètica, hem de fer menció de les transformacions profundes produïdes en la revolució sociocultural de la Il·lustració: l’aparició dels drets individuals i de la llibertat de les persones, reconegudes com a éssers per elles mateixes.

L’article 4 de la Declaració dels Drets de l’Home del 1789 diu: «La llibertat consisteix a poder fer tot allò que no infligeixi danys en l’altre: així,

llibre_estudi_168x240mm_2020.indd 70

29/1/21 9:16

l’exercici dels drets naturals de cada home no té més límits que aquells que asseguren als altres membres de la societat el gaudiment d’aquests mateixos drets. Aquests límits només poden ésser establerts per la llei».

Cadascú, doncs, queda facultat per construir i desenvolupar camins propis, itineraris resultants de les opcions particulars que elegeixi lliurement. Neix el ciutadà, i el ciutadà és igual en drets precisament perquè es reconeix la seva diversitat. La societat, per tant, i l’estat com a regulador del contracte social entre la ciutadania, haurà de vetllar perquè cada individu sigui respectat en la seva especificitat i, anant més enllà, sigui potenciat al màxim en el desplegament de les seves capacitats, el que Marina (2000: 253-255) identifica com l’ampliació d’un concepte de «dret positiu» al de «dret constituent». Són les bases ideològiques que impulsen el sorgiment de polítiques socials conduents a atendre la diversitat de les persones.

La diversitat després de la modernitat, avui

71

Com hem dit anteriorment, el concepte de diversitat neix com a tal en l’època moderna, i, tenint en compte la nova racionalitat, se’ns apareix seguint un patró tridimensional: diversitat com a realitat epistemològica, social i ètica. Tres cares d’un fet unitari que persegueix explicar les dinàmiques humanes fruit de la categorització i la percepció de diferències entre individus al si dels grups i de les comunitats.

En les darreres dècades, en el marc que alguns coincideixen a assenyalar com a postmodernitat, aquesta diversitat pren matisos extrems que pretenen descriure i prescriure el món d’avui. És, per exemple, la «superdiversitat» de Crul, o la «hiperculturalitat» de Byung-Chul Han, que entre molts d’altres es contraposen a qualsevol pretensió d’universalisme, i que hi incorpora un judici de valor al fet de la realitat diversa: el que és divers és bo, cal rebutjar l’homogeneïtat i descobrir i acceptar els aspectes positius del que és divers. Mitjançant la fal·làcia naturalista, es construeix un miratge social en el qual no es permet cap desviació que s’aproximi vers paràmetres fonamentadors o universals. Esclata la defensa de la diferència com a element constituent de la diversitat. Tot és divers, per

llibre_estudi_168x240mm_2020.indd 71

29/1/21 9:16

tant, tot és relatiu, per tant, tot s’hi val. La diversitat postmoderna anul·la l’ètica i abandera un nou absolutisme: el de l’estètica. La forma és el valor, el contingut és el contravalor, i es corre el risc que adverteix Marina: «Quan tot és igualment vertader, s’acaba imposant la força com a argument més poderós».

72

En la societat, un plantejament així de la diversitat s’ha traduït en moltes ocasions en una defensa aferrissada del valor de la diferència. El relativisme, com vèiem, porta irremeiablement a valorar tota expressió, tota manifestació interna, com a igualment valuosa. Això ha fet que col·lectius de feministes, de minories culturals, etc., prenguessin el testimoni de la lluita pel dret a ser diferents, basant-se en la confusió pròpia de la postmodernitat entre una realitat factual i una d’axiològica, entre diversitat i igualtat. Tots som diversos, tots som iguals. Aquesta argumentació, lluny de resultar favorable a la potenciació dels drets inqüestionables de tota persona amb independència de la seva classe, gènere o ètnia, ha esdevingut, contra la voluntat inicial dels impulsors, el fonament ideològic dels intolerants, que s’han aprofitat de la vaguetat del plantejament per efectuar un gir copernicà i problematitzar el que, d’entrada, no pot ser cap problema perquè es tracta d’un fet.

L’exaltació de la diferència, com a fet positiu en si, genera un procés de reacció social que alguns han anomenat heterofòbia. El cos social se sent amenaçat no tant perquè el conflicte li faci por, sinó perquè la diferència inquietant suposa un perill latent a l’equilibri d’oposicions binàries al qual està acostumat.

Un altre enfocament de la diversitat que ha imprès una gran influència és l’impulsat des de la sociologia britànica per Giddens. Aquest autor considera que el subjecte es veu condemnat a construir-se a si mateix de manera reflexiva, i per a aquesta escomesa compta amb la seva capacitat de manteniment de la coherència en les narracions que va elaborant sobre el món. Tanmateix, aquesta tasca és complexa, ja que ara cal fer-la tenint a l’abast un important nombre i ventall d’opcions i de possibilitats.

L’esser humà ja no viu condemnat sota la implacabilitat del determinisme racionalista, sinó que se situa en un context on les nombroses possibilitats

llibre_estudi_168x240mm_2020.indd 72

29/1/21 9:16

filtrades a través dels sistemes abstractes configuren un significat particular de la noció d’estil de vida.

La diversitat, per tant, esdevé un fenomen profundament social, ja que neix de la construcció específica que cada individu fa del seu projecte vital en funció de la interacció que es produeix entre ell i el medi. I aquesta és la porta d’accés a la complexitat. No és possible que dues persones segueixin el mateix camí, el mateix itinerari, ja que cadascuna desenvoluparà formes diferenciades d’aproximar-se a la seva realització personal. Desapareixen els models estandarditzats de vida i es dona pas a la singularitat de cada individu. En el camp del coneixement, concretament de les ciències socials, trobem abundants teories i aproximacions que parteixen d’aquest concepte de diversitat. La psicologia humanista, la pedagogia activa, la sociologia del coneixement i altres teories parteixen d’aquesta concepció antropològica.

Aquesta concepció de l’individu també té conseqüències en l’àmbit ètic, ja que la diversitat de projectes personals només pot sostenir-se si la diversitat troba els seus límits en el context social. Des de la filosofia política comunitarista ens recorden que una concepció extrema de la diversitat conté el perill intrínsec d’acabar literalment en desastre. Una individualització extrema basada en una diversitat radical pot minar els fonaments de la indispensable perspectiva comunitària en què el subjecte es desenvolupa. Segons Walzer, hem d’evitar la proliferació dels «empresaris del jo», aquells qui «decideixen per ells mateixos els seus plans de vida i no només escullen amb qui s’associen, sinó també la manera exacta com s’associen. Es qüestionen cada patró estàndard i no reconeixen cap lligam que no hagin creat ells mateixos. Converteixen les seves vides en projectes purament personals». La tesi de Walzer per defensar aquest argument és que els «empresaris del jo» serien factibles en un món en què l’entorn, el medi, no disposés de condicionants en cap moment, però això no és possible, ja que, com ens recorda el politòleg nord-americà, no naixem lliures i, per tant, tampoc no naixem iguals. Vivim des del principi immersos en tres tipus de limitacions: les d’origen familiar i social (naixem en un grup familiar, una classe social i un país determinats), les de les mateixes formes associatives disponibles

llibre_estudi_168x240mm_2020.indd 73

73

29/1/21 9:16

(matrimoni, religió, oci...) i les polítiques (naixem ciutadans amb drets i deures que no decidim). Per tant, aquesta concepció particular de la diversitat, des d’un optimisme il·limitat en les potencialitats dels subjectes a l’hora de traçar els seus recorreguts vitals, no deixa de ser una cortina de fum que amaga la impossibilitat real del subjecte de construir-se a si mateix negant la seva herència cultural.

De fet, el mateix Giddens, quan aborda la relació problemàtica entre diversitat i igualtat, reconeix que la diversitat radical no és possible en els marcs socials perquè la gènesi de tota realitat humana és desigual, una desigualtat que considera com a conseqüència no pas de la diversitat d’elecció, sinó de la diversitat d’accés que genera la dinàmica social.

74

Hem de reconèixer que una aplicació de la intel·ligència ètica només pot fer-se en un context social desigual. Per tant, la interacció social vindrà dominada per una dinàmica asimètrica entre els individus que presenten característiques diferenciades, i és més que probable que el resultat sigui inevitablement la desigualtat, ja que el principi de dominació dominant (Bourdieu) està a les mans exclusives d’uns determinats sectors socials i no d’uns altres.

Diversitat i educació: l’atenció a la diversitat Si la diversitat esdevé un element central vertebrador de la societat actual, nascuda de la modernitat i en trànsit incert cap a un escenari postmodern, té sentit que l’educació sigui un dels projectes socials que més se sentin influenciats per aquesta triple mirada. L’escola, nascuda també en la modernitat, no preveu atendre la diversitat entre els seus principis fundacionals, ans al contrari. Els sistemes educatius són concebuts com a espais anivelladors en els quals, seguint la coneguda vinyeta de Tonucci, hi entra per la porta la diversitat i n’ha de sortir l’homogeneïtat.

No obstant això, des de fa tres dècades el gir postmodern transforma l’enfocament, i ara es reclama que l’escola esdevingui un espai per tractar la diversitat. Preval el dret de cada subjecte a ser ell mateix, i es reclama

llibre_estudi_168x240mm_2020.indd 74

29/1/21 9:16

que sigui el sistema el que s’adapti a l’alumnat, i no l’alumnat al sistema.

D’aquí prové el terme atenció a la diversitat. És òbvia la relació entre diversitat i atenció a la diversitat. El primer concepte defineix una realitat, mentre que el segon defineix una intervenció sobre aquesta realitat. Amb tot, no podem considerar que l’atenció a la diversitat hagi nascut de manera paral·lela ni com a conseqüència de la nova conceptualització diversa de l’ésser humà. La lectura «educativa-pedagògica» d’aquesta forma d’entendre la persona i les comunitats és una més d’entre les múltiples i diverses que pot tenir: psicològica, antropològica, política, etc.

Sense ànim de voler compartimentar una realitat que sens dubte és global i interrelacionada, volem defensar la tesi que l’atenció a la diversitat, com a principi d’intervenció en el camp educatiu que reconeix la igualtat de totes les persones i actua en conseqüència, ha seguit un camí específic diferent del de la resta de dimensions socials o epistemològiques, i intentarem descriure-la basant-nos en els principals documents i autors que han marcat fites importants sobre aquesta qüestió.

Quan en el terreny de l’educació en general, i en el de la pedagogia en particular, es promou la idea d’atenció a la diversitat associada estretament a la d’igualtat, hem de partir de la idea que amb aquesta actuació el que es pretén és posar fi a les conseqüències, valorades com a negatives, de l’antònim d’aquesta igualtat reivindicada. Tanmateix, quan analitzem amb detall quines són aquestes conseqüències que cal erradicar, no ens trobem amb una diagnosi unívoca sinó plural: •

•

75

D’una banda, s’entén que el contrari d’igualtat és diferència. Aquest concepte neix en l’àmbit pedagògic preocupat per les discapacitats d’arrel biològica (físiques, psíquiques o sensorials) i centra el seu interès d’intervenció en l’individu. Atès el caràcter invariable de la diferència provocada per aquestes causes, la projecció de la intervenció educativa no preveu la seva eliminació sinó la seva valoració des d’una òptica positiva, i estableix la integració i la normalització com els principis d’intervenció que han d’acompanyar aquesta valoració.

De l’altra, també s’entén per contrari d’igualtat la desigualtat. Aquest concepte neix en els moviments educatius preocupats per la

llibre_estudi_168x240mm_2020.indd 75

29/1/21 9:16

demostrada incidència del factor «classe social» en l’èxit o el fracàs escolar, i centra el seu interès d’intervenció en una perspectiva més aviat comunitària. Atesa la possibilitat de canvi de la desigualtat, i entenent el sistema educatiu com una eina útil per dur a terme aquest canvi, el que la projecció de la intervenció educativa pretén és la seva eliminació perquè es considera negativa, i estableix l’educació compensatòria i la igualtat d’oportunitats com els principis d’intervenció que han d’acompanyar aquesta eliminació.

Ara veurem amb un cert deteniment quins han estat els desenvolupaments educatius per a cadascuna de les dues perspectives i quan s’han produït.

Atenció a la diversitat i diferència

76

Endinsant-nos en els orígens de l’atenció a la diversitat des de la perspectiva de la diferència, hem de considerar que els trobem als països escandinaus als anys seixanta, període en el qual es consolida el sorgiment d’un ampli moviment social de reivindicació dels drets de les persones que tenen alguna discapacitat o diverses i que es difon per Europa i Amèrica del Nord durant els anys posteriors. Es considera una fita important el canvi legislatiu promogut i dut a terme a Dinamarca per Mikkelsen, que va ser el primer a aconseguir que s’introduís en un text legislatiu el principi de normalització (no pas normalitat) el 1959, vinculat en aquest cas a la discapacitat psíquica.

A partir d’aquest principi de normalització, entès com el procés mitjançant el qual es proporcionen a les persones amb discapacitat les condicions de vida i d’aprenentatge tan semblants com es pugui a les de la resta de la majoria social, es construeix una alternativa a tot el que fins aleshores havia suposat l’educació de persones que presenten alguna dificultat per al seu desenvolupament a causa d’un dèficit d’arrel biològica.

Conjuntament amb el principi de normalització apareix també el d’integració, tot i que hi ha un dissentiment sobre quin dels dos és l’objectiu i quin l’estratègia. Recollint una citació d’aquesta obra referenciada, de la mà d’un autor de l’època, podem afirmar que amb la

llibre_estudi_168x240mm_2020.indd 76

29/1/21 9:16

irrupció dels principis de normalització i d’integració en l’educació dels discapacitats, hem passat de la lògica implacable de l’homogeneïtat a la lògica de la diversitat.

Les conseqüències sobre la pràctica escolar d’aquest enfocament de l’atenció a la diversitat són àmplies i diverses, però no les enumerarem aquí totes, ja que no es tracta de l’objectiu essencial d’aquest estudi.

Ens limitarem a identificar-ne, en qualsevol cas, aquelles que són més rellevants amb vista a la possible relació que hi ha entre diferència i desigualtat. Aquestes conseqüències seleccionades són: •

La posada en marxa d’estratègies curriculars que emfatitzen les potencialitats i no els dèficits de les persones amb discapacitats.

•

La consideració de diferent atorgada a tot el conjunt de l’alumnat, a tots i a cadascun dels alumnes i de les alumnes, i la intervenció específica sobre ells per satisfer les necessitats individuals de cadascun.

•

77

Les dificultats en el camp escolar no s’atribueixen com fins aleshores a factors endògens d’arrel personal de l’alumne, sinó a factors exògens derivats de la interacció entre aquest alumne i l’entorn educatiu que se li proporciona.

Atenció a la diversitat i desigualtat Pel que fa a la concepció d’atenció a la diversitat des de la perspectiva de la desigualtat, observem que, al principi, la perspectiva d’anàlisi no ha estat centrada en la discapacitat per motius d’ordre biològic, sinó en factors associats a problemàtiques d’arrel socioeconòmica o sociocultural. Els sociòlegs acostumen a identificar-ne tres: desigualtat per motius de classe, ètnia o gènere. La desigualtat per motius de classe té un fonament clarament socioeconòmic, mentre que les causades per motius d’ètnia o de gènere estan més vinculades a factors més socioculturals.

llibre_estudi_168x240mm_2020.indd 77

29/1/21 9:16

78

Precisament, respecte d’aquests dos darrers factors no hi ha un consens generalitzat a l’hora d’identificar-los com a factors d’aquesta naturalesa, sinó que es creu que tenen una base més aviat biològica. Aquest posicionament, una mica simplificador, no té en compte la distinció entre sexe i gènere, és a dir, entre la dotació genètica que configura el desenvolupament d’òrgans reproductors masculins o femenins i la construcció social de rols i comportaments associada a aquestes característiques biològiques. Tampoc no distingeix entre raça, concepte vinculat a descripcions estrictament morfològiques (i per aquest motiu força criticat), i ètnia, terme que recull un ventall més ampli de matisos que inclou els comportaments i els usos d’un grup social en un temps i un espai determinats. La mateixa dinàmica social d’aquest període actual després de la modernitat ha fet minvar el sentit epistemològic i social a l’hora de lligar característica biològica i construcció social sobre aquesta característica en el moment de definir identitats col·lectives. La complexitat social, que posa de manifest molt sovint la interrelació entre les fonts de desigualtat (cada cop és més habitual que es creuin factors de classe i ètnia, i de vegades fins i tot de gènere, en un mateix grup social), i les possibilitats a l’abast de l’ésser humà per modificar i transformar la pròpia biologia, han restat pes específic a l’hora de conceptualitzar aquesta dimensió de la diversitat.

Queda clar, doncs, que tot i la debilitació de «classe», «gènere» i «ètnia» com a elements de construcció identitària col·lectiva, la desigualtat en drets i recursos derivada d’aquests elements encara és lluny d’haver-se erradicat. Per aquest motiu, té sentit encara que parlem d’atenció a la diversitat en funció d’aquests tres factors. La traducció educativa d’una resposta combativa amb la desigualtat s’ha concretat tradicionalment, durant la segona meitat del segle xx, en les dimensions següents, encara presents avui dia: • • •

Desigualtat derivada de factors socioeconòmics «classe social» Educació compensatòria Desigualtat derivada de factors socioculturals «gènere» - Coeducació Desigualtat derivada de factors socioculturals «ètnia» - Educació intercultural

llibre_estudi_168x240mm_2020.indd 78

29/1/21 9:16

•

Educació compensatòria

L’educació compensatòria neix a cavall de dues qüestions cabdals: la diversitat social i la dificultat escolar. En la seva arrel, s’encreuen dos elements de naturalesa diferent, un de política educativa i un altre d’intervenció pedagògica.

L’educació compensatòria, com a instrument polític de correcció de les desigualtats socials, va començar a ser estudiada i impulsada per la sociologia de l’educació al Regne Unit dels anys cinquanta, moment en el qual emergeix el concepte d’igualtat d’oportunitats, que hi està estretament vinculat. Des d’aleshores, aquesta aproximació a la compensació de les desigualtats en educació ha anat tenint alts i baixos, però hem de recordar que ha donat fruits tan consolidats i reconeguts com les teories sobre la reproducció de Bourdieu o Althusser. Des d’un vessant més psicopedagògic, l’educació compensatòria entesa com l’estratègia educativa per eliminar el «fracàs escolar» que es produeix en zones habitades per població de classe baixa, ha tingut com a escenari principal d’aparició els EUA, des d’on s’han invertit recursos i dissenyat programes que combatessin els baixos nivells de rendiment acadèmic d’amplis sectors marginals de la societat nord-americana.

79

L’evolució del terme i les pràctiques d’educació compensatòria han anat confluint. Tant des de la visió més sociològica com des de la pedagògica, es fa una incidència especial a assajar de precisar dues relacions: les existents entre un individu desafavorit i el seu medi de desenvolupament, i les existents entre els diferents medis en els quals es desenvolupa l’individu. Una evolució, al llarg de les darreres dècades, que ens aproxima a una lectura sostinguda en fonaments diferencials a més de desiguals.

Perquè precisament s’observa que la desigualtat, si es legitima, es justifica i es cronifica en el sistema social (a causa, sobretot, de les polítiques neoliberals ja comentades), pot acabar sent considerada «natural» i, per tant, una diferència similar en termes epistemològics a la diversa tonalitat de l’iris dels ulls o l’alçada corporal. Actualment, la intervenció en matèria d’atenció a la diversitat té el repte d’assumir aquesta nova dimensió com un element central del seu discurs i pràctica.

llibre_estudi_168x240mm_2020.indd 79

29/1/21 9:16

•

Coeducació

La coeducació també ha patit canvis des que a partir dels anys cinquantaseixanta es va començar a desenvolupar, fruit, entre altres causes, de la feminització de les societats occidentals i la reivindicació de la igualtat d’oportunitats sense distinció de gènere. Tradicionalment, la coeducació s’ha confós amb l’educació mixta. Aquesta darrera dimensió educativa cal entendre-la com la disposició del sistema educatiu a permetre que nens i nenes comparteixin un mateix espai i temps educatius, sense intervenir-hi per introduir valors d’igualtat i de compromís en l’erradicació de les desigualtats socials per motius de sexe. La coeducació, en canvi, implica una intervenció activa per impulsar, mitjançant diverses estratègies específiques, la creació d’entorns favorables a la construcció d’identitats de gènere que respectin la igualtat de drets de totes dues categories.

80

Assolir aquest objectiu requereix dues línies d’acció complementàries.

Una, garantir l’accés i la permanència del gènere femení en tots els nivells i etapes del sistema educatiu formal, bo i entenent que aquesta política ha de conduir necessàriament a una igualtat d’oportunitats. L’altra, dur a terme una educació en valors que posi de manifest la construcció cultural dels comportaments associats als rols de gènere, i que ajudi els uns i els altres a superar les desigualtats que d’aquests rols se’n puguin derivar.

En general, s’ha confós sovint coeducació amb educació sexual. Mentre que l’educació sexual fa èmfasi en els aspectes biològics de la diversitat sexual dels cossos, la coeducació posa l’accent sobre les conseqüències per al comportament social d’aquesta diferència d’arrel biològica.

L’educació sexual també té un component associat a la construcció, la interpretació i el gaudi del plaer físic que proporciona la relació sexual amb un altre individu o a la prevenció de malalties de transmissió sexual; en canvi, la coeducació aborda la vida comunitària i des d’un vessant clarament centrat en les relacions de poder «home-dona», amb independència de quina sigui la seva opció sexual, i també amb la construcció de les imatges de masculinitat i feminitat que s’elaboren en el marc social.

llibre_estudi_168x240mm_2020.indd 80

29/1/21 9:16

Igual que l’educació compensatòria, la coeducació ha anat tenint una evolució poc uniforme i lineal al llarg de les darreres dècades. Amb tot, podem assenyalar amb una certa rotunditat que es tracta d’un tema que ocupa i preocupa en tots els àmbits i nivells d’intervenció política i educativa. El discurs de la coeducació, però, i també en termes similars al de l’educació compensatòria, ha anat revestint-se progressivament del mantell de la diferència, deixant el valor d’un enfocament des de la desigualtat, perquè ja ha esgotat al màxim les seves possibilitats sense que això hagi suposat una superació definitiva de la problemàtica associada a les relacions entre gèneres. Perspectives associades a l’ecofeminisme, a la transsexualitat o al transfeminisme tindran amb seguretat una traducció educativa en els propers temps.

•

Educació intercultural

Ja per acabar amb el repàs sobre les dimensions que l’atenció a la diversitat ha anat desenvolupant per erradicar la desigualtat, hem de comentar l’educació intercultural. Es tracta del terme d’origen menys precís de tots. Alguns autors (Husen i Opper, 1984) citen el seu origen als EUA durant els anys seixanta, metre que d’altres el situen a l’Europa continental alguns anys després. El que és una evidència, seguint els estudis de Grañeras et al. (1997), és el fet que no comencen a trobar-se un nombre significatiu de referències bibliogràfiques sobre el tema a les bases de dades fins a finals dels anys setanta i principis dels anys vuitanta.

81

Hem comentat algunes qüestions respecte de l’educació intercultural al primer capítol d’aquest estudi, a l’apartat de justificació de quines han estat les transformacions socials que han sacsejat les mirades sobre la diversitat. En aquest apartat, però, al fil de la lògica de la resta de dimensions comentades, voldríem fer un apunt sobre tres aspectes. El primer d’aquests aspectes està relacionat íntimament amb la distinció ja explicada entre multiculturalitat i interculturalitat. És important reprendre els significats diferents en aquest punt, perquè totes dues formes d’abordar la diversitat cultural proporcionen dues lògiques diferenciades a l’hora de pensar estratègies d’atenció a la diversitat. Un marc dominat per la idea de la multiculturalitat desenvoluparà com a conseqüència d’això

llibre_estudi_168x240mm_2020.indd 81

29/1/21 9:16

una intervenció basada epistemològicament en la diferència, mentre que un marc dominat per la interculturalitat durà a terme processos d’intervenció en la diversitat basats epistemològicament en la desigualtat.

El segon aspecte que voldríem posar de manifest fa referència, atès el seu caràcter preponderant en el nostre entorn, a l’educació intercultural stricto sensu. Perquè no només hi ha confusió sobre el seu origen, sinó també sobre el seu significat. Dissortadament, és habitual usar aquest concepte de manera indistinta tant per designar un procés d’educació en valors com per definir un procés d’atenció socioeducativa amb nens i nenes de famílies d’origen immigrat en els països occidentals. Mirem com defineix el Consell d’Europa (1993) el terme: «L’educació intercultural és un procés dinàmic que pretén conscienciar positivament el ciutadà per acceptar la diversitat cultural i la interdependència que això suposa com una cosa pròpia, assumint la necessitat d’orientar el pensament i la política vers la sistematització d’aquest procés, amb la finalitat de fer possible l’evolució vers un nou i més enriquidor concepte de societat i ciutadania».

82

En aquesta declaració, clarament hi podem identificar una conceptualització centrada en els aspectes més socioculturals de la desigualtat. No existeix el biaix etnicista: l’educació intercultural cal desenvolupar-la amb la presència de diversitat cultural entre els individus que participen de processos educatius o sense, ja que és una necessitat irrenunciable d’una Europa pluricultural que aprèn a conviure i d’un món globalitzat en què les fronteres del temps i de l’espai han quedat eliminades gràcies a la tecnologia dels transports i les comunicacions.

Tanmateix, en altres textos es fa èmfasi en els aspectes més socioeconòmics de la desigualtat.

En el nostre cas, però, i un cop exposades les dues postures, ens posicionem per una lectura intermèdia i apostem pel tractament d’una educació intercultural com una educació en valors relacionats amb la diversitat cultural que es practica en entorns pluriculturals. No podem negar la distinció entre una intervenció més axiològica i una altra de més socioeducativa, però tampoc no podem negar que l’educació intercultural pren sentit per l’efecte que les migracions de les darreres dècades, així

llibre_estudi_168x240mm_2020.indd 82

29/1/21 9:16

com el reconeixement de les minories culturals, han imprès en les societats occidentals.

Fruit d’aquesta síntesi conceptual, doncs, passem a comentar el tercer i darrer aspecte, que consisteix en la definició de dinàmiques i d’estratègies d’atenció a la diversitat segons si donem més importància als aspectes de diferència cultural (en la línia de Banks, 1996) o bé de desigualtat. L’atenció a la diversitat cultural des de l’òptica de la diferència genera processos i institucions que podem denominar, per lògica, multiculturals i que es caracteritzen pel fet de fomentar i programar activitats que afavoreixen el coneixement de les característiques manifestes dels altres grups culturals. És una manera de donar prioritat als aspectes expressius de la cultura, en detriment dels més instrumentals i definitoris. Interessa conèixer la gastronomia, la dansa, les festes tradicionals, els aspectes lingüístics..., amb l’objectiu de potenciar un enriquiment del bagatge cultural i provocar directament una actitud de respecte envers el que és conegut. El projecte educatiu multicultural és concebut com una oportunitat d’incrementar el coneixement. Consegüentment, la tensió educativa es concentra en els criteris de selecció de continguts, ja que s’observa la impossibilitat material i temporal de poder afrontar l’ensenyament de tot l’univers multicultural propi de l’entorn. Generalment, s’adopta una metodologia fonamentada en criteris d’anàlisi, de curiositat per acostar-se al que un no sent com a seu, i els educands són percebuts, per damunt de tot, com a subjectes culturals.

83

Tanmateix, l’atenció a la diversitat, des d’una perspectiva intercultural, defineix el seu projecte educatiu des del principi antropològic de l’heterogeneïtat intracultural, fa girar el plantejament pedagògic al seu voltant i incideix més en els aspectes de desigualtat. Les activitats educatives, per tant, van encaminades, sobretot, a la comprensió d’un mateix com un primer pas vers l’obertura a l’altre. La possibilitat d’arribar realment a comprendre l’alteritat implica inevitablement un procés previ de coneixement del jo. La interculturalitat neix de l’autoavaluació i del qüestionament del que és propi, fet que condueix a un cert grau de relativisme (però des de la seguretat personal), necessari per a un accés intersubjectiu a altres criteris i paràmetres radicalment diferenciats dels

llibre_estudi_168x240mm_2020.indd 83

29/1/21 9:16

d’un mateix. Per tant, l’autèntica dinàmica intercultural atén els aspectes instrumentals de la cultura, fent menció especialment del que alguns anomenen la cultura profunda, i no es dedica a fer una ampliació quantitativa del projecte educatiu, sinó una transformació qualitativa.

L’atenció en el desenvolupament del projecte educatiu se centra, així doncs, en la seqüenciació de les activitats i del treball dels valors, de tal manera que s’afavoreixi un procés continuat d’estructuració interior i d’obertura a l’exterior. La metodologia pròpia dels processos interculturals no es basa en criteris d’anàlisi, sinó d’interpretació, estimulant el contrast intersubjectiu dels diferents punts de vista, concebuts no com una herència provinent de l’exterior oferta per un grup, sinó com el resultat d’una història particular que sorgeix de multitud de contactes amb els diversos continguts culturals que han anat desfilant al llarg de la trajectòria única de l’individu. Es categoritza, en definitiva, l’educand com a subjecte i no com a subjecte cultural.

84

Sense cap mena de dubte, podem afirmar que la dinàmica educativa intercultural afavoreix més la construcció d’una societat sense desigualtats que la multicultural. La primera, instal·lada en un paradigma hermenèutic, projecta la possibilitat d’un futur desitjable, i estableix processos de millora permanent que ajuden no només uns grups determinats, sinó també el conjunt de tota la població. La dinàmica multicultural, en canvi, emmarcada en un paradigma clarament racionalista, estableix un ancoratge de les seves característiques en el present, projectant processos a curt termini en els quals els beneficis de les accions són repartits sectorialment en funció del criteri «ètnia» o «cultura». Amb tot, tant un enfocament com l’altre pertanyen a l’esfera de l’anàlisi culturalista, i això ha estat criticat des de diversos sectors. En concret, aquest possible biaix culturalista ha intentat ser esmenat des d’una nova perspectiva, l’educació antiracista. Aquest corrent, originari dels àmbits d’influència anglosaxona, pretén superar la visió limitada de la cultura, intentant encabir en el discurs de la diferència (propi de la multiculturalitat) el factor de la desigualtat.

L’educació antiracista és un camp d’estudi i aplicació al Regne Unit, al Canadà i als Estats Units, espais amb concentracions demogràfiques en què la diferència ètnica de les minories es correlaciona positivament amb la desigualtat social i econòmica dels grups socials més marginals.

llibre_estudi_168x240mm_2020.indd 84

29/1/21 9:16

Referències bibliogràfiques Beck, U. «Teoría de la modernización reflexiva». A: Giddens, A.; Bauman, Z.; Luhmann, N.; Beck, U. Las consecuencias perversas de la modernidad.

Barcelona: Anthropos, 1996.

Bourdieu, P.; Wacquant, L. Per a una sociologia reflexiva. Barcelona: Herder, 1994.

Butler, J. El género en disputa: el feminismo y la subversión de la identidad.

Madrid: Paidós Ibérica, 2001.

Crul, M. R. J.; Schneider, J.; Lelie, F. Super-diversity. A new perspective on Integration. Amsterdam: VU University Press, 2013.

Essomba, M. A. Liderar escuelas interculturales e inclusivas. Equipos directivos y profesorado ante la diversidad cultural y la inmigración. Barcelona: Graó, 2006.

Giddens, A. (1996). «Modernidad y autoidentidad. A: Giddens, A.; Bauman, Z.; Luhmann, N.; Beck, U. Las consecuencias perversas de la modernidad.

Barcelona: Anthropos, 1996.

85

Grañeras, M. et al. Catorce años de investigación sobre desigualdades en España. Madrid: CIDE, 1997.

Han, B.-C. (2019). Hiperculturalidad. Barcelona: Herder Editorial, 2019.

Husen, T.; Opper, S. Educación multicultural y multilingüe. Madrid: Narcea, 1984.

Marina, J. A. Crónicas de la ultramodernidad. Barcelona: Anagrama, 2000.

Walzer, M. «Individu i associació». A: Idees - Revista de temes contemporanis, 11, p. 93-108, 2001.

Warnock Report. Special Educational Needs. Londres: HMSO, 1978.

llibre_estudi_168x240mm_2020.indd 85

29/1/21 9:16

La diversitat al cor de la infància

2012 2013

2014 2015

2016 2017 2018 2019

La clau per viure en la diversitat amb harmonia comença per un mateix, una clau que es troba amagada als nostres cors, esperant que anem a agafarla i obrim les finestres de la nostra ment a tot el seu valor i la seva riquesa.

No hi ha dubte: la diversitat viu al cor de la infància.

Miquel Àngel Essomba recull les paraules i pensaments sobre la diversitat en la vida quotidiana de gairebé 7.000 infants de tot Catalunya, explicats en els contes presentats al Premi Pilarín Bayés 2020.

Valors per superar la crisi Valors de l’esport: saber guanyar, saber perdre Conviure amb la malaltia Valors que aporten els avis i les àvies Les solidaritats amb ulls d’infant Aprendre a viure jugant Idees per canviar el món Endinsem-nos en els drets dels infants, avancem junts

La diversitat al cor de la infància

Premi Pilarin Bayés

La diversitat al cor de la infància

ISBN: 978-84-9979-692-5 Amb la col·laboració de:

premipilarinbayes.org

coberta_estudi_llom5mm.indd 1

PREMI PILARÍN BAYÉS

9

Estudi ESCOLTEM ELS INFANTS

PREMI PILARÍN BAYÉS

Trobareu tots els estudis a www.premipilarinbayes.org

Estudi ESCOLTEM ELS INFANTS

Anàlisi de contes sobre la diversitat escrits per nenes i nens per al Premi Pilarín Bayés 2020

Estudi ESCOLTEM ELS INFANTS La gran quantitat de contes que participen a cada edició del Premi aporten una informació molt important de la mirada dels infants de Catalunya sobre la temàtica proposada. Per això, cada any elaborem, en col·laboració amb una persona experta, un estudi sociològic sobre el tema treballat que esdevé una eina educativa per a mestres i famílies.

Premi Pilarín Bayés El Premi neix l’any 2004 amb la voluntat d’homenatjar la il·lustradora Pilarín Bayés, que encarna a la perfecció l’essència del Premi: valors, estima pels contes i pels infants. Cada any, proposem als infants de Catalunya el repte d’escriure un conte per fer-los reflexionar i treballar temàtiques al voltant dels valors, i fomentar la lectura i l’escriptura.

Trobareu tots els contes i els estudis a www.premipilarinbayes.org

Miquel Àngel Essomba

Miquel Àngel Essomba Gelabert (Barcelona 1971) és doctor en pedagogia. Professor de la Facultat de Ciències de l’Educació de la UAB. Director de la càtedra d’educació comunitària, i del grup de recerca ERDISC. Consultor d’organismes internacionals sobre diversitat com l’OCDE, la UNESCO, el Consell d’Europa o la Comissió Europea. @miquelessomba

29/1/21 9:15