—Et podries haver trencat! —va dir el Flauta Travessera, molt nerviós. —No m’he fet res —va dir la Guitarra, avergonyida, i després va sortir corrents cap a una taula. Però estava sorpresa. Com podia ser tan àgil, tan esvelt, tan maco, tan agradable, tan ben sonant..., un flauta! Era el més meravellós de tot el món. Des d’aquell dia, tant el Flauta Travessera com la Guitarra, es trobaven d’amagat a la biblioteca, a la mateixa hora i a la mateixa taula. Però no es van adonar que la bibliotecària, la senyora Timbals, els estava espiant. Ho sabia tot, i com que era molt amiga de l’agent de policia Clau de Do, va decidir denunciar-los. Aquella tarda, com sempre, es van trobar a la biblioteca..., però, amagat darrere d’una prestatgeria, hi havia el Clau de Do, que en veure que s’estimaven va cridar: —Alto! Esteu detinguts! Heu incomplert la llei. No podeu parlar. A la presó! Estaven morts de por, ja que sabien que la pena de presó era molt cruel, perquè els desafinaven i els desterraven al país SenseSò. El cap de policia, el Clau de Sol, va cridar als pares dels amants incompresos. El senyor Contrabaix, amb la seva veu greu, va dir que estava convençut que tot era culpa de la família Vent. I, és clar, el senyor Trompa deia, amb les seves vibracions, que la culpa era de la família Corda. La notícia va córrer per tota la ciutat i per tot el país. Els diaris deien en titulars: «Empresonats per estimar-se», i es veia una foto de la pobra Guitarra Corda i el pobre Flauta Travessera Vent emmanillats. Els joves de la ciutat de diverses famílies, dirigits pel jove Bateria, van començar a parlar entre ells, a organitzar manifestacions i protestes. Van començar a cridar:
78