Issuu on Google+

Pocs anys han començat de manera tan violenta i amb tantes tensions com aquest 2009. La bàrbara agressió de l'Estat d'Israel contra el ghetto palestí de Gaza, amb més de mil morts i uns quants milers de ferits, fruit de l'ús de les armes més mortíferes contra civils en la seva immensa majoria desarmats, ens recorda un cop més la injustícia bàsica sobre la què se sustenta l'Estat d'Israel, com a mínim, des de la guerra de 1967 i el seu despreci reiterat del dret internacional i les resolucions de les Nacions Unides: qualsevol

altre Estat hagués estat expulsat de la màxima organització internacional per una desena part dels incompliments que acumula l'Estat d'Israel (titllat de "l'única democràcia de l'Orient Mitjà", quan el cert és que es tracta d'una democràcia reservada a un determinat grup ètnic en detriment dels habitants tradicionals del territori, que són tractats com a éssers inferiors). A aquest esclat de violència oberta i descarada s'afegeix la violència sorda però contínua que el sistema econòmic i social capitalista exerceix

dia rera dia sobre la vida de centenars de milions de persones que viuen o malviuen del seu treball i sobre els quals s'està fent caure totes les conseqüències negatives de la crisi del sistema. Sistema que sembla haver tocat sostre i que molt probablement és irrecuperable sense recòrrer a una brutal retallada dels drets i els nivells de benestar assolits des del final de la Segona Guerra Mundial per una part de les classes assalariades del planeta. Això no ho diem només els marxistes: ho sostenen personatges continua en la pàgina següent


Pedro Jesús Fernández És un fet històric el compromís i la implicació del PSUC per impulsar organismes unitaris en defensa de les llibertats i els drets dels treballadors. Per això hi havia qui afirmava que el PSUC era més que un partit, que hi havia molts PSUC i que la vella tradició anarquista catalana de no acceptació de directrius ni lideratges s'havia instal·lat en el partit. El PSUC era un partit plural que sabia unir a l'entorn de la classe treballadora molts altres sectors socials que també lluitaven per aconseguir la democràcia i la llibertat. No cal recordar les moltes plataformes de lluita creades i impulsades pel PSUC. A Badalona, durant la dècada dels anys setanta, a més a més de les associacions de veïns, les coordinadores, plataformes i taules de diferents tasques van aparèixer per tots els barris. A ningú se li preguntava d'on venia. Tots els que volien treballar per aconseguir frenar l'especulació urbanística i recuperar espais per a equipaments i serveis tenien un lloc en alguna d'aquestes organitzacions. Gràcies a aquestes persones, la majoria militants del PSUC , vam aconseguir molts dels equipaments i dels espais verds que avui tenim a la nostra ciutat. Amb l'arribada de la democràcia, als ajuntaments, molts dirigents veïnals van ocupar llocs de responsabilitat en els nous

unitat que tants bons resultats va aconseguir. Amb el temps i després de comprovar que no sempre els càrrecs electes eren coherents amb els seus compromisos, alguns que van

viure i participar en aquells organismes unitaris van intentar recuperar la independència i la pluralitat de les organitzacions veïnals i van treballar sense més interessos que la millora dels seus barris i de la ciutat. Tanmateix, l'obediència i la submissió a les directrius dels partits en el poder, a vegades l'agraïment de molts dirigents veïnals pel favor aconseguit, van fer impossible d'aconseguir la unitat d'acció tant necessària per recuperar la credibilitat i la confiança del veïnat. Avui moltes entitats estan segrestades pel poder i la seva funció és evitar els conflictes, ocultar les contradiccions... Per això els veïns han perdut la confiança en la seva associació. Ara l'individualisme, la insolidaritat i la desconfiança s'han instal·lat en els nostres barris. La sospita que el que es mou "alguna cosa busca" està molt arrelada. Són molts els exemples que confirmen aquesta suposició. Molt puntualment i per problemes molts concrets i pròxims, les associacions criden el veïnat, i això si el problema és tant greu com descaradament ignorat per l'Ajuntament. Problemes més generals i que afecten el conjunt de la ciutadania són amagats o són considerats aliens al veïnat. Badalona no és l'únic cas, però és el millor exemple de la instrumentalització que des de l'Ajuntament es fa per controlar els moviments socials. Fins a quan hem d'aguantar?

tècnics i polítics responsables del funcionament general del país, superats reiteradament aquest hivern per fenòmens meteorològics una mica més extremats que de costum. Sembla que les nostres infraestructures estiguin calculades únicament per a un país ideal que gaudeixi d'eterna primavera... Tot aquest cúmul de símptomes de que el sistema no funciona és, al mateix temps que font de malestar, un estímul per al canvi. Però un canvi a fons, no la pantomima de canvi que ens han portat els diversos governs "d'esquerres" que hem conegut fins ara, a Catalunya i a l'Estat. I aquest canvi no arribarà si esperem creuats de braços la pretesa "regeneració" o "refundació" d'un capitalisme "amb valors" que torni a aplicar fòrmules keynesianes. Només vindrà com a resultat d'una mobilització popular àmplia i sostinguda. Per començar, caldria una vaga general que exigeixi profundes reorientacions de la política econòmica, com ara la nacionalització de la banca i de certes empreses que, havent acumulat beneficis astronòmics durant els darrers anys, recorren

ara amb tota facilitat a acomiadaments massius per tal de millorar els seus balanços (sense adonar-se, sembla, que, si totes o la majoria apliquen aquesta política, acabaran sense que hi hagi ningú que pugui comprar els seus productes). El Fòrum Social celebrat recentment a Porto Alegre ha elevat el seu grau de definició política. Com han reconegut molts observadors, el seu to vibrant i a l'ofensiva ha contrastat clarament amb el clima depressiu i sense idees que ha planat sobre la reunió de Davos (on, per cert, el president de Turquía, Erdogan, ha tingut la dignitat de plantar cara a la desvergonyida defensa feta pel President israelià, Simon Peres, de la massacre perpetrada a Gaza). Fins i tot el nou president dels EUA, Barak Obama, ha sorprés amb una actitud de ruptura amb l'herència Bush més decidida del què molts esperàvem. Els símptomes de canvi i la consciència de la seva necessitat són, doncs, patents. Cal que l'esquerra política i sindical en sigui conscient i tingui la intel·ligència i el coratge necessaris per posar-se al davant d'aquesta tendència social que anirà a més cada dia que passi.

governs locals. Semblava que ja no seria necessari mantenir aquests organismes unitaris i el teixit associatiu es va debilitar. Cadascú es va instal·lar en la seva parcel·la, en la seva veritat, i es va trencar aquella

Editorial. Ve de la portada

com ara Immanuel Wallerstein, que va predir amb molt de temps l'ensorrament del sistema soviètic i que ara no li dóna al capitalisme més de 30 anys de vida, amb l'advertència, però, que el sistema que el substitueixi pot ser millor però també pitjor que el propi capitalisme... Alternativa aquesta que es resoldrà segons com responguin les classes subalternes i les organitzacions polítiques i sindicals que han d'orientar-les. Aquí rau la responsabilitat dels comunistes, que no podem faltar a aquesta cita crucial amb la història. En el cas del nostre país la situació és especialment greu: més de tres milions de persones sense feina i més de 800.000 famílies amb tots els seus membres aturats (amb la perspectiva de venciment, d'aquí a pocs mesos, de les prestacions socials que reb la majoria d'aquestes persones). Aquesta és la suposada "vuitena potència econòmica mundial"... Doncs com serà la novena? O més ben dit, com es dissenyen els paràmetres sobre els quals es basa aquesta classificació? Als sofriments que aquesta situació provoca hem d'afegir la persistent incompetència de


Atesa la greu situació generada per la crisi econòmica, financera, energètica, alimentària, entre altres, i que afecta a moltes famílies badalonines que no podran afrontar l'endeutament generat per la especulació immobiliària i la pèrdua real del poder adquisitiu dels salaris mitjans dels treballadors. Atesa que aquesta crisi esta provocada per un llarg cicle econòmic especulatiu que ha multiplicat els beneficis empresarials. Atès que els diners públics no només han d'anar als bancs, sinó també, i prioritàriament, a les persones més necessitades. Atesa que el total d'aturats al tancament de 2008 s'ha situat en 3.128.963 la qual cosa suposa un 46,93% més que un any abans i que hi ha previsions que apunten que en el 2009 es sobrepassarà la barrera dels 4 milions d'aturats o molt a la vora d'aquesta xifra. Atès que les taxes i impostos municipals van ser aprovats en base a l'IPC del mes d'agost que era del 4,8%.

Atès que l'IPC corresponent al mes de desembre s'ha situat en l'1,5%. Atesa que seran les economies familiars las que més es ressentiran d'aquesta situació. Atès que és injust i immoral que les famílies més vulnerables hagin de pagar una crisi de la qual no són responsables. Els grups municipals proposen al ple de l'Ajuntament de Badalona els següents ACORDS 1.- Revisar i modificar l'import de les taxes i impostos aprovats i ajustar-los a l'increment de la inflació, tenint com a referència l'evolució de l'IPC en el primer trimestre d'aquest any. 2.- Seguin el mateix criteri, sol·licitar a l'ATM la modificació de les tarifes del transport i que aquestes s'ajustin al creixement del IPC ja que aquesta crisi serà llarga en el temps. 3.- Demanar a l'ATM que el Consell de Mobilitat sigui un veritable organisme de

participació i en el seu àmbit es debatin, entre altres, l'increment dels preus. 4.- Exigir a les administracions responsables una millora qualitativa dels serveis públics que no és incompatible amb l'increment moderat dels preus. 5.- Prioritzar actuacions i/o bonificacions amb major contingut social per pal·liar la pèrdua de renda de les famílies més vulnerables, amb ajudes directes i una més gran provisió de serveis públics. 6.- Informar a la ciutadania, mitjançant els canals municipals habituals, a l'ATM i als grups polítics del Parlament de Catalunya, del pressent acord de moció. Tanmateix l'Ajuntamnet Ple acordarà allò que estimi més adient.... Badalona, 16 de gener de 2009 * Veure més endavant l'article del PSUC-Viu de Badalona amb el títol "Que la crisi la paguin ells"

Pedro Jesús Fernández (PSUC-Viu, Badalona) Amb freqüència, els que treballem en les associacions de veïns, hem escoltat a companys dir que no volem saber res de política. Que treballen a l'associació per millorar el barri, aconseguir més equipaments i serveis, més neteja; en definitiva, per millorar la qualitat de vida dels veïns i veïnes... i que la política és cosa dels polítics. Sempre he explicat que això que volem i reivindiquem des de les associacions de veïns es un fet polític, una activitat política. Normalment ens posen d'acord i arribem a la conclusió que tot és política i tots fem política. Però, a continuació, els meus companys i les meves companyes afirmen que no confien en els polítics, que molts manipulen, que van a la seva... Una altra vegada els explico que, com passa a tot arreu, hi ha gent honesta, coherent i compromesa que treballa per aconseguir millores per a tothom, i gent que utilitza la mentida i l'engany per aconseguir els seus propòsits, que no sempre són els que reclamem la majoria social. A vegades, el

pitjor enemic del treballador és el mateix treballador desinformat i conformista. Tothom és conscient de les injustícies, de les desigualtats, dels horrors de les guerres...però aquestes coses no passen per casualitat. Hi ha persones darrera que són les responsables d'aquestes situacions, d'aquestes desigualtats. Generalment es diu que són persones molt

poderoses, que no volen canviar res, que volen que tot continuï igual. Per això diem que són conservadores, i els partits que defensen aquestes posicions són de dretes. Així ha estat sempre, encara que avui són molts els que diuen que no hi ha dretes ni esquerres, com si tots els problemes de la humanitat haguessin desaparegut i s'haguessin eliminat totes les injustícies


d'aquest món. Com si els responsables de la crisis financera, la fam, la depredació del territori... fossin els treballadors que s'han quedat amb els diners i han especulat amb els seus negocis i les seves propietats, i els banquers fossin unes pobres i honestes persones que no tenen cap responsabilitat. Sóc conscient que és molt difícil aconseguir que arribi a tothom un discurs com aquest. Els mitjans de comunicació, en general, tenen darrera uns amos que procuren difondre unes idees i uns missatges que defensen uns interessos determinats, que no són precisament els de la classe treballadora. La manipulació i la tergiversació estan l'ordre del dia. La mediocritat, la vulgaritat i el tot se val, omplen les televisions. Per això, defensar la política com una activitat noble i a alguns polítics com a persones decents que busquen el benestar de tota la ciutadania no és feina fàcil. Cal que l'acció política sigui més participativa, cal recuperar col·lectivament la iniciativa i desenvolupar un treball dirigit a millorar les condicions de vida de la ciutadania, sense sectarismes, amb coherència, transparència, participació i generositat. Hem de treballar per fer possible una democràcia participativa. Volem ser polítics actius i defensar les nostres propostes dia sí i dia també. La política no és anar a votar cada quatre anys. El nostre vot no és un xec en blanc perquè els càrrecs electes facin el que no volem. És ser escoltats, és diàleg, és poder decidir entre tots sobre les qüestions que modificaran les nostres condicions de vida... No volem delegar, no volem que els càrrecs electes siguin els que decideixin sense escoltar i prenguin mesures d'esquena als afectats. Volem ser també protagonistes i compartir la responsabilitat de les decisions que transformaran les nostres vides. Hem de recuperar els valors de l'esquerra i defensar els valors col·lectius per sobre de l'individualisme i la insolidaritat Això significa un compromís amb la col·lectivitat i una renúncia a l'individualisme, defensar i reclamar la justícia social, el dret a l'habitatge, la sanitat i la educació públiques... Exigir als governs que no només garanteixin això, sinó també que no es vulnerin els drets humans sota cap pretext, cal recuperar el veritable sentit de la democràcia i aconseguir un món millor per a tothom, més just, més solidari i més humà. Avui, sense l'esforç de molts polítics i d'altres moltes persones anònimes que han lluitat i lluiten per aconseguir fer realitat un altre món, no estaríem on estem ara, encara que hem de continuar treballant per millorar i fer realitat aquest objectiu.

Eduardo Luque Guerrero Son amos del engaño, enseñan una mano y ocultan la otra. Ocurre muchas veces en política. Cuando el legislador quiere abordar leyes importantes que configuran modelos de sociedad y presumen, como es el caso, el rechazo de la ciudadanía, ocultan los debates importantes utilizando fuegos de artificio. La tramitación en el Parlamento catalán de la nueva ley de Educación (LEC) es uno de estos casos flagrantes. Mientras la ley avanza en su tramitación parlamentaria, a pesar de las movilizaciones en contra de maestros y sectores educativos, el Parlament de Catalunya se enreda en debates de altura, como si se deben suprimir las bolsas de plástico en los supermercados o ( y no es un chiste, créanme es cierto) si los pescadores de rio tienen prohibido bajo sanción tirar "piedras a los peces" ); en la misma sesión en un alarde de inteligencia política, un respetable legislador de ERC, clamaba desde el escaño: " als rius catalans volem peixos catalans…"; en otra debatida ley, que ocupó páginas y comentarios arduos y sesudos entre los contertulios y analistas políticos, se planteó la obligación por ley de informar a los hijos "adoptados" que lo eran. Un

legislador de la derecha los llama "biopijos" y no le falta algo de razón. Todos estos debates, pueriles y estériles, sirven de cortina de humo frente a los enormes retos que tiene planteada la sociedad catalana. La definición del modelo educativo es el más inmediato. El documento previo a la ley, "Bases per a la llei d' educació a Catalunya" tuvo una respuesta inmediata, el 14 de febrero del 2008 a pesar de las reticencias de CCOO y UGT, sindicatos minoritarios en el sector pero gracias a la presión del profesorado y del sindicato mayoritario USTEC, se consiguió que decenas de miles de personas se manifestaran contra el proyecto. El 14 de noviembre, de nuevo, cerca de 15000 personas, protagonizaron otro día de huelga y se manifestaban contra la ley a pesar de contar con la oposición a esta movilización, de la izquierda parlamentaria (EUiA-IC-V, ERC). Estas fuerzas reaccionaron de forma confusa convocando una concentración al margen de la acción mayoritaria, que reunió la friolera de entre 800 a 1000 personas. El afán de no provocar controversias en el seno del tripartito catalán es el elemento central. Sin dudar el disfrute de las prebendas institucionales y en algunos casos personales, se impone sobre la visión de país y de


sociedad. La consigna está dada, no poner en peligro la gobernabilidad. La tramitación de la ley, por cierto no cuestionada por la derecha nacionalista, intentará salvar la cara frente a sus propias bases sociales. La LEC, no es únicamente una ley de ámbito autonómica, sino que se enroca en las tendencias mayoritarias que define el modelo capitalista-neoliberal. Responde básicamente a los principios de segregación social, evaluación educativa como elemento central punitivo del quehacer pedagógico, privatización de los servicios y reducción del gasto social. Todo ello envuelto en los oropeles de la pseudo-palabrería pedagogista. En este sentido es intercambiable con el plan de Calidad y mejora del sistema educativo diseñado por la junta de Andalucía, que entre otras muchas cosas liga el salario de los profesores al "rendimiento educativo", mientras, paralelamente, avanza en la privatización de los servicios. La ofensiva que realiza la autonomía valenciana y la madrileña contra la enseñanza pública son dos peldaños más en esta escalera; sin olvidarnos de la presión que recibe la universidad pública con el intento de imposición del modelo Bolonia. Asistimos así a un ataque generalizado a todo lo que representa la enseñanza pública como modelo de integración social. La ley catalana, a la que han sido presentadas miles de alegaciones, define un modelo educativo que tiende a la privatización de grandes sectores educativos, 0-3 años, formación profesional, enseñanza de adultos, actividades extraescolares… No hace nada por evitar la segregación de los alumnos emigrantes ( más del 80% de ellos se agolpan en la escuela pública) mientras potencia la competitividad entre centros a través de múltiples mecanismos como la elaboración de "rankings" de excelencia educativa, la ley obvia el concepto de igualdad de oportunidades, puesto en evidencia en infinidad de estudios ( Bonal X, Ferrer F, Escombra, M A) , o (Benito, R, González, I) que señalan la relación entre resultados académicos y clase social. El horizonte deseado es sólo la privatización del sistema. La patronal, mayoritariamente religiosa, está de enhorabuena no ha protestado, se le preservan sus privilegios e incluso los conciertos aumentan año tras año, en estos momentos más del 25% del presupuesto educativo se desvía en forma de subvenciones a centros privados-concertados. Escuelas de élite que cobran más de 600 euros

mensuales, son subvencionadas con fondos públicos. Paradojas de la ley, los más pobres financiando vía impuestos las escuelas de élite de los más ricos. Se prioriza igualmente la oferta privada sobre la pública, convirtiendo ésta en subsidiaria de aquella, en definitiva se agrava la división y la fragmentación social. Hay pues un problema de prioridad política. Catalunya destina menos en educación, el 2,8%, que la media española el 4.4% y casi la mitad que la media europea (2.8 frente a 5.2%) La LEC dibuja una escuela municipalizada, fragmentada y dispersa. Todo ello se suma a la penetración en el sistema de la empresa privada a través de modelos de patrocinio y gestión de tipo gerencial , copia del fracasado modelo anglosajón, y años luz de los sistemas inclusivos que como el finlandés son prototipos de equidad en Europa. Con esta ley, la democracia en la escuela, queda convertida en un borrón de pintura en el decorado, el objetivo perseguido, la desregularización y la individualización de las condiciones de trabajo, habrán dado un gran paso adelante. La ley no es invención de la derecha cavernícola, sino que nace con el beneplácito de la izquierda, ésta, aupada en el estéril marco del posibilismo político, sacrifica principios y prácticas en el altar del institucionalismo parlamentario. Los comunistas del PSUC viu rechazamos esta ley porque representa un enorme ataque a la sociedad catalana. Cuando están en juegos principios fundamentales no hay componendas que valgan. Los comunistas en Catalunya proponemos la reconquista de los valores y las tradiciones combativas de la izquierda real, aquella que es capaz de unir la reivindicación social y el marco institucional, poniendo éste al servicio de aquel. Sólo así es posible reescribir la izquierda, reencontrarla y avanzar. I El periódico de Catalunya, 19 de diciembre 2008.Artículo 33 de la Ley de pesca. II Documento de bases de la ley de educación en Catalunya. III Bona, X, Ferrer,F,Essombra, M.A (coordinadores). Politica educativa i igualtat d' oportunitats. Ed. Mediterránea 2004. Barcelona. IV Benito, R, Ganzález, I. Processos de segregació escolar a Catalunya.Fundación Jame Bofill, 2007. Barcelona. V http://www.sindicat.net/n.php?n=4205


Jordi Córdoba Membre de la Comissió Intercomarcal d'Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) Barak Obama és el primer ciutadà afroamericà que arriba a la Casa Blanca. Un fet històric, indubtablement. Canviarà això la política americana, tant a nivell intern com internacional ? Tant de bo fos així, res fa pensar que Obama hagi de continuar la nefasta política de George Bush i el seu equip (Dick Cheney i Condoleezza Rice principalment). Podrà canviar Obama, per exemple, que els Estats Units tinguin un dels sistemes de sanitat pública i de seguretat social més pobres del món suposadament desenvolupat, mentre continuen la seva cursa armamentística, on la seva superioritat és, ja fa molt de temps, total i aclaparadora a nivell mundial ? Des de fa moltes dècades, els Estats Units han estat obsessionats per mantenir arreu del món règims fidels als seus interessos, encara que per això hagin hagut d'implicar-se en una guerra permanent. Si abans l'excusa era el creixent perill soviètic, després ho ha estat l'anomenat terrorisme internacional. En la pràctica, qualsevol govern que no seguís les

directrius de Washington podia ser acusat de tenir armes de destrucció massiva, d'intentar construir armament nuclear, de no respectar els drets humans, mentre es donava suport a règims opressors però fidels als EUA, com el de Marcos a Filipines, Duvalier a Haití, Suharto a Indonesia, Mobutu al Zaire o Pinochet a Xile. Com es donava suport, per acció o per omissió, a la repressió sistemàtica d'Israel contra el poble palestí i de Turquia contra el poble kurd, tots dos països estrets aliats de Washington. Tant se val el que diguessin les resolucions de les Nacions Unides, quan convenia s'arraconaven o s'aplicaven segons les pròpies conveniències. L'11 de Setembre va ser un cop molt fort per als Estats Units. Però una tragèdia d'aquesta magnitud no pot justificar la guerra permanent en un o altre punt del planeta, mentre ens venen que el seu descomunal

poder armamentístic és purament defensiu. L'intel.lectual nordamericà Noam Chomsky afirmava que, en data 11 de setembre de 2001, el fatídic 11-S, la despesa militar nordamericana ja superava la registrada conjuntament pels 15 països que el seguien en el ranquing de potències militars, entre aquestes Rússia, Xina, el Regne Unit o França. Però l'ocasió per explotar l'horror generat pel crim terrorista era massa temptadora com per a desaprofitar-la, per això els programes militars es varen incrementar d'una manera global, sense cap relació amb amenaces concretes de possibles atemptats. Els dirigents nordamericans han parlat sovint d'acabar amb les armes de destrucció massiva (en mans de determinats països), però han oblidat els centenars de milers de víctimes que les seves armes químiques, bacteriològiques i especialment nuclears han provocat, des d'Hiroshima i Nagasaki a Vietnam, des de l'Iraq a Afganistan. I s'han omplert la boca parlant de drets humans mentre es rebutjava que la Cort Penal Internacional pogués actuar contra possibles criminals de guerra de nacionalitat nordamericana, mentre es retenien centenars de presoners a Guantànamo sense cap

respecte al dret internacional, mentre centenars de persones condemnades omplen les presons esperant al corredor de la mort. A nivell econòmic, segons Carlos Taibo, durant dècades i gràcies al Fons Monetari Internacional i al Banc Mundial, els Estats Units han impedit que molts països controlessin sobirament els seus mercats, han utilitzat el lliure comerç en benefici propi i han contribuit a agreujar la pobresa a regions senceres del planeta. Samir Amin assenyala també que els EUA i altres grans potències han aconseguit la seva privilegiada posició, no en funció de l'aplicació de les lleis objectives del mercat, sinó gràcies al control exclusiu del monopoli tecnològic, dels mercats financers, dels recursos naturals, de les armes de destrucció massiva i dels principals mitjans de comunicació, que tenen un paper cada cop més decisiu en l'articulació


ideològica de la globalització neoliberal. Finalment, segons Vicenç Navarro, la creixent intervenció dels EUA i altres països en la suposada resolució de la greu crisi en la que estem immersos, que ha inclòs una parcial nacionalització d'algunes de les més importants entitats financeres, ha demostrat un cop més que, mentre els beneficis multimilionaris es distribueixen entre unes poques mans, les perdues multimilionàries es reparteixen, a través dels ajuts estatals, entre tota la població. Podrà Obama canviar la política americana

en els propers anys? Tant de bo fos així, de fet el seu tarannà progressista és podria considerar proper al dels liders socialdemòcrates europeus. Però també en el seu dia el demòcrata Bill Clinton va despertar moltes esperances en el moment de substituir Ronald Reagan. Tanmateix, com el cineasta Michael Moore ens recordava fa algun temps, Clinton va ampliar el número de crims pels quals es podia aplicar la pena de mort, va deixar deu milions de persones sense assistència social, es va negar a signar el tractat de prohibició de mines antipersona, i va boicotejar el protocol de Kyoto.

Lamentablement, com explica Chomsky amb alguns matisos, els Estats Units tenen en la pràctica un sistema de partit únic, el partit dels negocis, amb dues faccions, republicans i demòcrates. Que les grans corporacions de la indústria i les finances, que han subvencionat bona part de les campanyes electorals, tant d'Obama com de McCain, deixin marge de maniobra per a una política progressista i de reducció de les grans desigualts socials, és quelcom que sembla gairebé una utopia quan hauria de ser, simplement, un signe de normalitat democràtica.

Eduardo Luque Guerrero Sería un ejercicio de simplificación creer que Israel es la encarnación del mal absoluto. Aunque no es menos cierto que el actual genocidio de Gaza trasciende la naturaleza del conflicto y se inserta en las propias raíces del Estado hebreo. Nació y se desarrolló en el terrorismo primigenio, ahora proyecta la exclusión racista y fascista. Antes que un problema filosófico (el derecho de Israel a la defensa frente a unos cohetes caseros) es una historia de falsificación de la memoria. El Estado hebreo se asienta sobre la ocupación de un territorio de otros y la destrucción desalmada del fundamento de toda moral, el nulo respeto a la legalidad internacional y a los derechos humanos. Para ello se siembran a partes iguales las mentiras y las banalidades. Las imágenes de grupos de turistas hebreos (merendado y riendo en la nueva ruta del "turismo de guerra") mientras contemplan alborozados el estallido de las bombas de racimo, provoca una sensación de náusea, tanto como el de las imágenes de la destrucción cotidiana. Sin duda el negocio de la muerte, siempre ajena, explotado por compañías turísticas hebreas, nos empuja a uno de los límites más bajos en la condición humana. Esta guerra de aniquilamiento, germen de otras muchas, no podría producirse sin que una masa de la población del país lo consintiera o, en el caso de las sociedades europeas y sus gobiernos, no existiera el consentimiento de la abstención y la indiferencia. Dice el pensador polaco Zymund Bauman 1 que hoy "…los espectadores se exponen al peligro de hacerse cómplices del mal y convertirse en autores". Esto es lo que permite a las instituciones políticas responsables lavar sus propias conciencias. En esta hora aciaga, el ejercicio de hipocresía internacional alcanza niveles Chamberlianos. El presidente de turno de la UE, se atrevió a definir la acción de Israel como "defensiva, no ofensiva". El

Foto: Edu

hiperactivismo del presidente francés ha sido tan cínico e inocuo como la incapacidad del gobierno alemán, atenazado aún por el sentimiento de culpa del holocausto, o la parálisis de los gobiernos italiano e inglés. Mientras, la Izquierda europea del PIE (Partido de la izquierda Europea), es incapaz de ofrecer un bloque sólido frente a este Genocidio. Este mal por acción, el genocidio de Gaza y el pueblo palestino, es el mal por

inflige dolor y del sufrimiento humano que eso causa". Hoy la excusa de no saber, lejos de disminuir, más bien agrava la culpa ". I Las palabras de Edmónd Jabès II o Primo Levi III cuando describen el infierno de Auschwitz resuenan en las calles de Gaza. Gaza es mucho más que el nombre de una ciudad. Es el lugar en el que se focalizó la barbarie genocida del nuevo capitalismo. Palestina es el itinerario maldito de un Occidente que hizo del "árabe", del "moro",

antonomasia, el visible, el de fácil identificación; pero ese otro, el desapercibido, el que sólo suscita abstención, es tan funesto como el anterior porque lo ampara y no concita conciencia ni responsabilidad en los sujetos. Señala nuevamente el autor polaco que "ser espectador ya no es la situación excepcional de unos pocos. Hoy en día todos somos espectadores, testigos de cómo se

el paradigma de lo abominable, el lugar de los apátridas preparados para la traición. El "árabe" para el judío o el occidental es un otro que amenaza el dominio absoluto de la modernidad, es la figura que se resiste a ser integrada, es el indio americano o sudamericano para los colonizadores, es nadie, un ser sin derechos a quién se puede colonizar porque se sustrae a la debida


gramática armonizadora. Las elecciones en Israel son inminentes. La democracia israelí, al pisotear Palestina como lo está haciendo desde hace seis décadas, pervierte su propia naturaleza. Ahora cuando se prohíben los partidos políticos pro-árabes, excluyendo al 20% de la población, caminan hacia aquello que explicitaba Boaventura de Sousa Santos: "el Neoliberalismo es la democracia política y el fascismo social" IV. La prohibición prepara la limpieza étnica dentro de Israel. Cuando los aviones dejan caer sus bombas con tal impunidad, el estado hebreo se convierte en el terror hecho sistema, la barbarie encarnada en un estado. Hoy el genocidio de Gaza, no es sino el terreno de juego donde la derecha y la extrema derecha juegan las elecciones del 10 de febrero. Aquello que los voceros mediáticos occidentales proclamaban como contraposición a los países árabes, "la única democracia del Oriente Medio y baluarte de la civilización frente a la barbarie y el terrorismo" se convierte en entelequia. La supuesta conciencia moral progresista en el panorama intelectual israelí, se ha alineado mayoritariamente con el poder militar, "pacifistas" jaleados por la prensa occidental como Abrahan B.Yehoshá, Amos Oz o David Grossman se unen a las posturas más beligerantes del entramado militar. El autor de Una mujer en Jerusalén aseguraba en una entrevista a un diario: "La capacidad de sufrimiento de los palestinos es mucho mayor y eso les hace más fuertes. Por eso nuestra respuesta tiene que ser mucho mayor". ¿Qué hace que la capacidad de sufrimiento de los palestinos sea mayor? ¿El haber sido expulsados de sus casas, humillados, ocupados, encerrados detrás de muros y agredidos por Israel? Solo pequeños partidos árabes y sobre todo el Partido Comunista Israelí mantienen una postura clara de defensa de los derechos del pueblo palestino, pocos, desesperadamente pocos. Frente a la honrada voz de decenas de miles de europeos, españoles o catalanes alzada contra la barbarie, los formadores de opinión siguen patéticamente hablando de la "la única democracia del Oriente Medio". La toma de partido directa a favor de Israel de personajes mediáticos en el ámbito catalán, huidos algunos del independentismo de ERC donde demostraron su incapacidad, han encontrado en la radiotelevisión y la prensa, un poderoso asidero, su lugar bajo el sol. Coinciden, eso sí, con los sectores más reaccionarios del PP y sus "Nuevas Generaciones". La tradición de apoyo del PP a los genocidios, sea el iraquí, el palestino o el Libanés es bien patente. En el 2005 el ex presidente José María Aznar recibía el título de profesor "honoris Causa" por la universidad de Bar Ilán de Israel una de las más conservadoras del país. El día 23 de enero del 2006 este personaje escribía un artículo en diarios italianos titulado "Perchè sto dalla parte di Israele" donde el autor

apoya la política agresiva del Estado de Israel. Se publicitó ampliamente en Italia gracias al apoyo del holding periodístico de Rupert Murdoch-australiano de madre judía-, creador de un auténtico "Lobby" mediático pro-israelí. En el 2007 fue Esperanza Aguirre la que pretende potenciar los contactos con el estado hebreo. Hoy en medio del Genocidio de Gaza las "Nuevas Generaciones" del PP se manifiestan en Madrid a favor de los asesinos. Al mismo tiempo la posición del gobierno Zapatero no puede por menos de calificarse de hipócrita. Frente al alineamiento servil a la UE y a los intereses de EEUU, bascula ahora, para recuperar el crédito político perdido frente a la presión popular del "No al Genocidio", a posiciones más compresivas

Foto: Edu

con el drama palestino. Lo cual no es óbice para que sea incapaz de exigir la retirada de embajadores y las acciones de "boicot" económico contra el estado agresor. La posición del gobierno Zapatero se ha caracterizado por su cinismo. Pese a la retórica "progresista" su gobierno ha seguido intensificando los contactos comerciales con el Estado Sionista. A las reiteradas preguntas realizadas desde IU sobre el tema se ha respondido: "El Gobierno español, en relación al recorte de los intercambios comerciales en materia de armamentos con Israel, aplicará sólo aquellas medidas que se deriven de los convenios internacionales suscritos en esta materia y, en particular, del Convenio sobre Armas y Material de Doble Uso con Israel" Eso ha representado en la práctica que desde

el 2005 al 2007 la exportación de armas a este país creció de los 488.690 € del 2005 a los 2.366.820 del 2007. Entre el 2007 y el primer semestre del 2008 el monto económico de ventas de armamento ya ha superado los tres millones de euros: en la factura se incluyen pistolas, simuladores de aviones, visores nocturnos o munición de guerra. El neotérmino que ha acuñado el ejecutivo de Zapatero es"neutralidad activa en los conflictos". Paralelamente el ministro de Asuntos Exteriores llegó a decir en la entrega del premio "Senador Ángel Pulido" (concedido por la Federación de Comunidades Judías de España) al ex presidente de la Generalitat de Cataluña Jordi Pujol "…España estará al lado de Israel, cual sea la situación…España, modestamente, sea cual sea la situación, estará al lado de Israel a pesar de que se pueda señalar a veces que nuestro país, nuestro Gobierno, no actúa en esa dirección clara en favor de la paz, en favor de Israel…".¿Podemos pedir la paz en Gaza y al mismo tiempo vender armas a Israel? Armar a Israel es ser cómplice del genocidio. Es facilitarlo. Es participar en la masacre. España se ha subordinado a la estrategia estadounidense de la lucha contra el terrorismo al dar permanente cobertura a las acciones militares de Israel, y al apoyar y sostener un acuerdo de asociación entre la Unión Europea y el Estado hebreo. En diciembre pasado la UE aprobó una asociación más reforzada de los intercambios comerciales con Israel. El gran objetivo es la integración económica de Israel a Europa. Ahora el señor Moratinos, quiere promover un acuerdo de alto el fuego basándose en el plan Egipcio, su función: desarmar a Hamás, reeditando la intervención internacional en el Líbano tras la guerra del 2006. Hamás ganó las elecciones en la franja con más del 65% de los votos en las elecciones auspiciadas y verificadas por Occidente. Israel, por el contrario, ha convertido el territorio en una nuevo "gueto "para un millón y medio de personas. La violencia es la ocupación. Ante los asesinatos en masa que ocurren desde el 26 de diciembre, el doble discurso del gobierno es indigno. PSOE -PSC pretenden controlar y sacar beneficio electoral de las movilizaciones populares en apoyo al pueblo palestino vaciándolas de contenido. Prueba del cinismo del gobierno es que el 13 de enero, 19 días después del inicio del ataque hebreo a Gaza, la Ministra de Asuntos Exteriores israelí, reunida con Moratinos, le expresó su comprensión y satisfacción por la posición del Ejecutivo español. El gobierno catalán ha basculado entre el silencio del presidente Montilla, coincidente con una política antigua de amplio apoyo a Israel, la denuncia del Genocidio de IC-v y el silencio cobarde y cómplice de ERC. Los anteriores gobiernos de CiU mantuvieron y desarrollaron lazos económicos con el estado hebreo, lazos que desde que el "tripartito"


accede al poder, no sólo no se han restringido, sino que han aumentado. Desde el Departamento de Vicepresidencia y de Innovación, Universidad y empresa controlada por ERC se lleva a cabo una intensa política de contactos comerciales con el Estado Hebreo en multitud de campos. Es una política iniciada por el anterior "tripartito" cuando entre el 19 y el 22 de mayo del 2005, el ex presidente Pascual Maragall (PSC) acompañado por Josep LLuis Carod Rovira de ERC y otros miembros del gobierno visitaron Israel. En aquel momento se firmaron acuerdos de transferencia tecnológica; el gobierno catalán dotó de sensores de movimiento y cámaras de televisión a escuelas y institutos catalanes con tecnología empleada en el control de la Intifada palestina. La formación de los "mossos de escuadra" (policía autonómica) recayó en oficiales del ejército hebreo, seguramente con técnicas puestas en acción en la represión. Los contactos volvieron a intensificarse con el actual "tripartito", durante el viaje realizada a Israel entre el 9 y 13 de julio del 2008. En esta ocasión fue el consejero Huguet. Catalunya se ofrece como mediadora para la internacionalización de la economía Israelita en Europa a través del Departamento de innovación, Universidad y empresa. Según el diario Expansión del 14 de julio, la visita tenía como objetivo potenciar campos como la investigación y el turismo. Según este mismo diario los objetivos eran: la transferencia tecnológica, las TIC y el agua. El 13 de julio el diario Avui mencionaba un preacuerdo a desarrollar posteriormente con la universidad de Haifa para la internacionalización de la economía hebrea. En el comunicado de prensa de ERC del 10 de julio V se anuncia la visita de expertos israelitas para estudiar los aprovechamientos

hídricos en Catalunya, así como dar apoyo a empresas Israelíes en el Programa Marco Europeo de R+D 2007-2013 (instrumento para financiar la investigación europea) Durante el año 2008 de nuevo, el vicepresidente del gobierno el señor JosepLuis Carod Rovira acompañado de la mesa del Parlamento, giraron una nueva visita a Israel, según el comunicado de prensa difundido por ERC, la reunión entre el vicepresidente del gobierno catalán y el presidente del Estado de Israel sirvió para mejorar la cooperación entre los dos países en ámbitos como las comunicaciones y el agua. Un comunicado posterior del Ministerio de asuntos Exteriores de Israel calificaba a Carod,

ley señala que es un país "plenamente democrático, en el marco de una sociedad plural, comprometida en el respeto de la libertad de expresión asociación y religión con el amparo de la ley y el respeto a las diversas minorías religiosas existentes…" sin comentarios…. Hoy cuando la" tregua" más ficticia que real, encubre las acciones del horror diario. Es necesario reflexionar, sobre las diferentes justificaciones de la agresión, la de los sujetos que actúan por omisión o consentimiento neutral frente a la realidad. Los medios levantarán inmediatamente una gran cortina de mentiras cómplices. Es preciso seguir señalando quienes son los agresores, quienes los verdugos y las víctimas. Este es el gran dilema moral de nuestro tiempo. 1. Bauman, Z, La sociedad sitiada. F.C.E. Buenos Aires 2004, p.

como un "buen amigo de Israel" detallando que había visitado en numerosas ocasiones el estado hebreo como miembro de la Asociación de relaciones culturales Catalunya-Israel. Por su parte el presidente del Parlamento catalán en la misma visita subrayó que "Catalunya está dispuesta a colaborar y trabajar con Israel porque hay muchos campos para compartir conocimientos como el científico, cultural o el económico…" Pero no solo ERC impulsa los acuerdos económicos con Israel, el 13 de desembre de 2008 el diputado por CiU Josep Antoni Duran i Lleida presentó una proposición no de ley en la cual se pedía al gobierno español que diera apoyo a la declaración firmada por los "Amigos europeos de Israel", en la cual se insta a reforzar las relaciones a todos los niveles con aquel país, la proposición no de

I. La sociedad sitiada, cap. VII: "De espectador a actor". II. "Auschwitz es el infierno donde millones de seres humanos fueron los mártires inocentes de una monstruosa empresa de inferiorización, de desvalorización, de rebajamiento sistemático del hombre ante los ojos espantados de la muerte, tan degradada ella misma, que por primera vez conoció el asco (...) por eso las llamas que se elevaban en el humo de los hornos crematorios no eran las del infierno de san pablo. las llamas de auschwitz no purificaban el alma de los deportados. las devolvían más livianas a la nada." III … Esto es el infierno. Hoy, en nuestro tiempo, el infierno debe ser así, una sala grande y vacía y nosotros cansados teniendo que estar de pie, y hay un grifo que gotea y el agua no se puede beber, y esperamos algo realmente terrible y no sucede nada y sigue sin suceder nada. ¿Cómo vamos a pensar? No se puede pensar ya, es como estar ya muerto. Algunos se sientan en el suelo. El tiempo transcurre gota a gota." IV. Dale, R y Robertson,S. Globalización y educación. Niño y dávila edit. Madrid 2007. Pag 43 V www.esquerra.cat/ actualitat

Foto: Edu


Continuen les mobilitzacions a Grècia contra la gestió neolliberal de la crisi. Reproduïm de moment l'article del nostre redactor Fran García sobre les passades protestes per la mort d'un adolescent a mans de la policia "Vaixell de Grècia, que no t'enfonsi el tro. Infla les vel·les que anem al mateix port". Lluis Llach "Viatge a Itaca"

Francesc García Grècia crema amb l'escalfor de la primera revolta popular a un país europeu contra les conseqüències de la crisi del neoliberalisme. La mort d'un jove adolescent , Alexis Grigoropoulos , a mans de la policia ha estat l'espurna que ha fet esclatar la ràbia del jovent i, en general, de tot un poble. Grècia encara és el país més pobre de la UE, amb una taxa d'atur superior al 20%, uns salaris de 600 euros al mes i corrupció endèmica de la classe política i empresarial amb dos partits ( més bé caldria parlar de dos clans mafiosos), que s'alternen el poder: El PASOK dels Papandreu i la Nova Democràcia dels Karamanlis. En certa manera és la reproducció a Europa de la Veneçuela dels anys del pacte de "Puntofijo" , de AD i COPEI. I la manera en la que aquell país va fer la transició des de la dictadura dels Coronels recorda moltíssim l'Estat Espanyol: impunitat total pels criminals i oblit per les víctimes en nom de la "reconciliació nacional ". No és estrany doncs, que en unes circumstàncies tan similars a les llatinoamericanes, l'explosió de ràbia social recordi episodis com el "Caracazo" de 1989 a Veneçuela, o el "Corralito" d'Argentina a l'any 2001. A la revolta espontània del jovent s'han sumat treballadors, mestres, funcionaris... arribant a paralitzar Grècia en una vaga general el 10 de desembre 2008. És el rebuig d'un poble contra un govern que acaba de destinar 22 mil milions d'euros per "rescatar" la banca, mentre la misèria creix i s'estén a una velocitat de vertigen.... és el primer avís del que pot passar a Europa, si els gestors de la crisi volen fer recaure les conseqüències sobre la classe treballadora i el jovent. Fa uns anys van esclatar les "banlieues" de París, ara són les de Atenes... demà poden ser les de Barcelona o Madrid, revoltes socials espontànies i virulentes, que cap partit "d'esquerra " integrat al Sistema ni cap central sindical que viu de les subvencions estatals podran canalitzar ni dirigir. Atenes crema, i l'escalfor de la foguera tard o d'hora ens arribarà. VAIXELL DE GRÈCIA, QUE NO T'ENFONSI EL TRO, INFLA LES VELES, QUE ANEM AL MATEIX PORT !!

Pedro Jesús Fernández (PSUC-Viu, Badalona) Hi ha qui pregunta qui són ells. Altres, qui hi ha darrera de la plataforma que s'ha creat per protestar contra l'increment abusiu de les taxes i els impostos locals, autonòmics i estatals. Uns estan d'acord en el fons, però no en les formes. Alguns en discuteixen el nom...En fi, opinions totes respectables però que no entren a debatre o qüestionar les propostes que sí que han fet publiques el col·lectiu d'entitats que formen la plataforma "La Crisi que la paguin ells". És tant complicat o difícil pronunciar-se sobre si es considera just que els salaris s'incrementin un 1,4% i els preus dels serveis bàsics augmentin el triple o més? Hem de callar quan algú diu que el mercat laboral continuarà empitjoren, fins arribar a afectar una cinquena part de la població activa, el doble de la mitjana europea? No hem de dir res per evitar que les persones més vulnerables i amb rics d'exclusió social, siguin els que paguin la crisi? Hem de creuarnos de braços? Algú va dir que la vida és això que passa mentre nosaltres discutim. Doncs això: ni el nom, ni les formes, ni qui hi ha darrera...,és el problema. Llavors què hem de fer? Ja està bé de continuar creant confusió. Cada vegada és més evident la manca de voluntat política dels governs d'anar a l'arrel dels problemes i intentar solucionar-los per a sempre més. Això si continuaran fem reunions, declaracions...És a dir, perdre el temps, mentre la crisi continua augmentant i afectant cada dia a més famílies. Per això ens felicitem que moltes entitats badalonines s'hagin posat les piles i reclamin que, en temps en què l'augment de

l'atur creix dia sí i dia també, els preus dels serveis bàsics no s'incrementin per sobre de l'IPC. De tota manera, per si això serveix per als qui tenen dubtes, exposo informacions publicades en diferents mitjans: 1. Els principals bancs espanyols van incrementar els seus beneficis un 20% l'any 2007. 2. Durant aquest any les multinacionals espanyoles han incrementat els seus negocis amb inversions internacionals. 3. Segons professionals del Ministeri d'Economia, al voltant del 86% de les persones que tenen fortunes amb més de 10 milions d'euros, evadeixen les seves obligacions fiscals. 4. S'afirma que es podrien recaptar més de 21.000 milions d'euros si es controlessin les rendes de les grans fortunes espanyoles. 5. L'economia submergida a Espanya representa, com mínim, el 23% del PIB. 6. En el món hi ha 23 països en guerra que són la causa de la pèrdua de vida de milions de persones. Algú te dubtes de qui són aquestes persones? Això passa en un món on mil dos-cents milions de persones encara no tenen accés a l'aigua potable, la qual cosa ocasiona la mort de 5 milions d'infants; 1.500 milions de persones han de sobreviure amb menys d'un dòlar diari, quan...Clar que també hi ha que cada minut guanya 36.000 euros, sinó que li preguntin a algú dels 125 multimilionaris més rics del món. Hi ha moltes més raons i és per això que hem de dir prou i aconseguir una millor justícia social ja que el fonament de la societat és el respecte a les persones i la lluita per aconseguir millorar les seves condicions de vida ha de ser el compromís de les persones decents . Aquest és el problema i aquests es el repte. No el nom de la cosa.


Por los intereses de la mayoría, frente a la banca y las grandes multinacionales. Por la movilización popular. Por un nuevo modelo productivo de desarrollo económico democráticamente planificado. Durante el proceso de debate desarrollado por IU hasta llegar a la celebración de esta IX Asamblea Federal se ha producido una extraordinaria agudización de la crisis económica global que muestra el fracaso del modelo de desarrollo capitalista sustentado en el neoliberalismo. Los sectores dominantes del capital intentan, por todos los medios a su alcance, que esa crisis la paguen los trabajadores y otros sectores populares: jóvenes, mujeres, inmigrantes, pequeños y medianos empresarios y autónomos. En definitiva, el gran capital pretende salvar y reconstruir sus extraordinarios beneficios a costa de la miseria, el paro y el endeudamiento de la inmensa mayoría de la población. Todo ello con la complicidad activa de los gobiernos (sin que se pueda hacer ninguna diferencia relevante entre gobiernos de la derecha política o gobiernos socialdemócratas como el del PSOE en España) La naturaleza de la crisis La crisis actual no es una mera crisis cíclica del capitalismo. Su envergadura cuestiona con fuerza el propio sistema, mientras la amplitud de los sectores afectados contribuye a quebrar el predominio ideológico del neoliberalismo en la sociedad. No es encontramos esencialmente ante una crisis financiera de carácter global, pero no hay que olvidar que la financiarización de la economía ha sido el modelo predominante de desarrollo del sistema capitalista en las últimas dos décadas. No se puede hablar de "la" crisis del capitalismo, pero sí del fracaso del modelo dominante del capitalismo.

Ante la crisis de sobreproducción de los años 70, el sistema respondió, para incrementar la tasa de ganancia del capital, con la desregulación de los mercados, esencialmente mediante la privatización de los servicios públicos y la incorporación intensiva y acelerada de nuevos mercados (Rusia y países del Este, China, India, etc.). Pero el desarrollo de la producción capitalista en estos nuevos mercados hizo necesario el despliegue de instrumentos de financiación y pronto se vio que era mucho más rentable invertir en activos financieros -en muchos casos, sofisticados y opacos? que en la economía real. El resultado es que hoy los activos financieros disponibles representan al menos entre 5 y 6 veces el valor de los bienes y servicios existentes en la economía real. Y ésta es la clave de la crisis y el nudo gordiano insoslayable para su control. Escapa a las características de una resolución política como ésta y a su conveniente extensión el realizar una caracterización acabada y en toda su complejidad de la actual crisis económica. Basten para nuestro análisis, en este momento, los ejes antes apuntado, que permiten adelantar una serie de propuestas alternativas. Frente a este modelo, la izquierda política y sindical ha permanecido inerme y muda en los países avanzados. Enjaulada en el posibilismo institucional, ha renunciado a la lucha ideológica y ha subordinado la práctica política alternativa a convertirse en mero apoyo de las medidas más moderadas de la socialdemocracia, cuando no a interiorizar entre sus propios argumentos la defensa del libre mercado o de la competitividad. Los nuevos movimientos sociales, cuya amplitud y desarrollo representan una esperanza, se estancan ante la dificultad para converger en un horizonte político común y global. Sólo en países periféricos del sistema se han puesto en marcha proyectos alternativos, principalmente los que se agrupan en torno al denominado "socialismo del siglo XXI".


L'actual situació de crisi es mereix un debat de fons en el si del PSUC viu que caldrà preparar i impulsar en els propers mesos. És per això que s'ha iniciat un debat per part d'alguns camarades, que estan elaborant anàlisi i propostes i que comencem a introduir a través de la present resolució.

que cal transformar.

A més, les resolucions aprovades a les assemblees d'Izquierda Unida i Esquerra Unida i Alternativa aporten elements de reflexió i proposta que fem nostres (documents que s'adjunten).

La crisi que travessa l'economia a escala

- Impulsar l'organització política i la mobilització social en defensa dels drets socials i laborals dels treballadors i treballadores, tot impulsant i reforçant la propietat pública davant del sector privat.

dècades. Els indicadors socials pronostiquen més exclusió i pobresa, que especialment afecten als sectors més vulnerables de la societat com són joves, dones, gent gran, o la població immigrant, sempre la més castigada per l'explotació i marginació. Aquesta situació, que s'agreujarà en els propers mesos, ens assenyala amb claredat

Davant l'actual crisi econòmica, el PSUC viu es planteja un doble objectiu: - Aportar al debat les propostes comunistes -un debat tant dins com fora el partit- per construir l'alternativa anticapitalista. Ara és el moment per aprofundir en la reflexió i la consciència de que el capitalisme es sustenta en relacions socials i econòmiques

planetària comença a tenir efectes palpables en la vida quotidiana del conjunt de la classe treballadora. La destrucció de llocs de treball i l'augment de l'atur és un cop més que s'afegeix a la retallada dels drets socials i laborals que venim patint les darreres

dos elements: 1) la manca de legitimitat del sistema capitalista, incapaç de resoldre no només el problemes més bàsics del conjunt de la població mundial, sinó també els problemes


econòmics que es presenten a les zones 'riques' del planeta; 2) la necessitat ineludible de construir una alternativa socialista per assegurar una vida digna per a tothom i la supervivència del planeta. L'actual crisi econòmica és una crisis global, una crisis que combina tot un seguit de factors interrelacionats d'una forta complexitat: - És una crisi financera, amb un dòlar feble i amb els mercats financers i immobiliaris patint les conseqüències de dècades d'especulació i desregulació. - És una crisi energètica i ecològica, amb l'esgotament del model basat en les energies fòssils i amb un canvi climàtic futur. - És una crisi alimentària, amb un increment de preus que està comportant fam i mort. - I és una crisi que acaba afectant a l'economia real, amb acomiadaments massius, ofegant a les petites empreses i provocant més atur. Tots aquests elements es relacionen i potencien. A més, cal afegir la profunda crisi política dels Estats Units i les guerres pel control de l'energia i els recursos naturals i com amenaça a qualsevol intent de qüestionar la seva hegemonia. Si bé el desencadenant de la crisi està als EUA, amb

les denominades hipoteques subprime (d'alt risc), aquesta ha contaminat al sistema financer internacional i ha obligat a diferents governs a operacions de rescat a través de la injecció de milers de milions d'euros per salvar el sistema financer. Sota l'excusa de "refundar del sistema", assistim a la transferència directa de fons púbics dirigits a sanejar a entitats financeres que col·lapsen i que són les principals responsables de la situació. En aquest sentit, les principals potències econòmiques actuen una vegada més com a defensors de les condicions que

deslocalització que ja tenien en cartera temps enrere. Precisament, a l'Estat espanyol la indústria de l'automoció ha donat sobrades mostres que el seu objectiu mai ha estat la consecució de canvis tècnics, sinó la filosofia "d'agafar els diners i córrer". Aquest sector ha estat pioner en innovacions organitzatives, tals com l'ús sistemàtic d'expedients de regulació d'ocupació (ERO) temporals, la flexibilitat horària en forma de torns, treball en cap de setmana o vacances, ocupació temporal, subcontractació interna (Gearbox-Seat, Nissan-Acciona…). En la

permeten l'acumulació capitalista.

indústria auxiliar el panorama és encara més desolador doncs, a tot l'anterior, cal afegir la gran fragmentació de la negociació col·lectiva dificultant encara més la capacitat de resposta de les plantilles.

D'altra banda, la crisi financera ja té la seva traducció al sector industrial. A l'Estat espanyol, la patronal de l'automoció amenaça amb acomiadaments massius i amb tancaments de plantes, fet que ja està començant a provocar un efecte en cadena en els seus proveïdors. La contracció del consum provocada per l'actual canvi de cicle econòmic ha estat l'excusa perfecta de les grans multinacionals de l'automòbil per a l'aplicació dels plans d'ajustament i

Davant del xantatge de les multinacionals, la resposta del govern ha estat la vella recepta de subvencionar novament la compra de cotxes, mitjançant l'aprovació d'un programa d'ajuda integral per import de 800 milions d'euros. Aquest nou paquet d'ajudes a les multinacionals no té cap garantia d'èxit,


doncs les subvencions milionàries, els desgravaments fiscals, el lliurament de terreny públic i les concessions sindicals davant dels plans de reestructuració no han fet desistir a aquestes multinacionals de les seves intencions. El model de creixement espanyol s'ha sustentat en una base insostenible. Es tracta d'un model desequilibrat, exclusivament centrat en el sector de la construcció, amb una debilitat molt forta del teixit productiu, especialitzat en productes d'escàs valor afegit i amb una baixa productivitat. És un model desigual, basat en el treball precari i en una distribució de la riquesa favorable a les grans rendes, en detriment de la classe treballadora. És un model amb uns límits molt clars, amb una inflació superior a la UE, i un dèficit exterior que bat rècords. Aquest model de creixement afavorirà que els efectes de la crisi internacional siguin especialment durs en el nostre sistema econòmic. Per tot això, la nostra economia està entrant en una etapa difícil, que possiblement no serà curta i no tindrà solucions fàcils. Sens dubte, les propostes neoliberals intentaran que sigui la classe treballadora qui pagui la part més greu de la crisi, a través de noves desregulacions que entre altres mesures abarateixin encara més els acomiadaments, però tot això no farà més que allargar la recessió i empitjorar la situació. És obvi que la crisi no l'han generat

els treballadors i treballadores, i per això no és just ni acceptable que siguem nosaltres qui haguem de suportar l'ajustament. De fet, l'Estat espanyol i la pròpia Generalitat tenen marges més que sobrats per a incrementar els impostos als sectors més rics, per a realitzar una política fiscal progressiva, incrementar la despesa social

i protegir a les capes més desafavorides. Però si volem que això sigui possible i tenint en compte la ideologia econòmica que caracteritza el govern espanyol, serà més necessària que mai la mobilització social. En definitiva, davant aquesta situació, el PSUC viu es posiciona al costat de la mobilització, en un moment d'intensificació de la lluita de classes cal prendre partit pel moviment obrer. Estarem sempre impulsant i donant suport a la lluita en defensa de l'ocupació, per la dignificació dels llocs de treball i contra la precarietat, dins però també fora dels sindicats, sens dubte el principal instrument de lluita construït des del món del treball.

Però també hem de treballar al costat dels moviments socials alternatius que exigeixen que aquesta crisi "la paguin els rics", que sigui efectiva la sobirania alimentària dels països del sud; al costat dels moviments que s'oposen a la destrucció del planeta i del territori, que defensen els drets dels sectors més vulnerables, com les persones nouvingudes, que defensen els

drets socials i la propietat pública, com el moviment estudiantil contra la mercantilització de la universitat pública. Són necessàries respostes unitàries de lluita i confrontació als efectes de la crisi i el sistema que la motiva, així com la construcció noves relacions socials, econòmiques i polítiques en la línia de països com Veneçuela o Bolívia, que continuen avançant en l'aplicació d'un programa socialista. Per tot això, assumim el compromís de l'elaboració col·lectiva de propostes i la participació activa en les mobilitzacions que emergiran i s'expandiran en els propers mesos.


Per una Universitat Publica, laica, gratuïta i de qualitat: Aturem Bolonia, retirada dels expedients, diàleg entre tots els sectors universitaris, construïm la pública! Durant les darreres setmanes, s'han anat succeint ocupacions de diverses facultats arreu de l'estat espanyol per part del moviment estudiantil contra l'aplicació de l'Espai d'Educació Europeu Superior (EEES), altrament conegut com "procés de Bolonya", en el que sembla una revifalla del moviment estudiantil com feia temps no es recordava. L'ocupació de les aules per part dels i les estudiants, la creació d'activitats informatives paral·leles i la contrainformació sobre el que suposa per la Universitat Pública l'aplicació de l'EEES es sustenta en tres punts de mínims: referèndum vinculant sobre l'aturada de l'EEES, debat obert entre els agents implicats per tal de crear un pacte nacional de l'educació superior, i retirada dels expedients sancionadors a 27 estudiants a la UAB, basats en un codi franquista del 1954.

preu de postgraus elevadíssim, apart d'un models de crèdit que fomenta la dedicació exclusiva i un model de beques que serà substituït pel de préstecs, entre d'altres mesures regressives que poden imposar-se.

El procés de Bolonya s'emmarca en les directrius aprovades a l'OMC dins l'Acord General de Comerç de Serveis. Es proposa de manera poc camuflada iniciar un procés de privatització i elitització progressiva de la Universitat Publica caracteritzada per la pèrdua del caràcter públic del finançament, la submissió de les universitats a les grans transnacionals, la devaluació dels graus i un

de l'ensenyament superior en una xifra de diversos trilions d'euros, part important de la dita esquerra s'han sotmès acríticament als designis del gran capital i s'han retratat amb declaracions com les de Josep Huguet, afirmant que amb aquest procés "la universitat sortirà del franquisme", així com les de la ministra Garmendia o d'importants dirigents del PSC-PSOE, que en un important exercici

Mentre Emilio Botin o el cercle d'Economia han quantificat ja el volum de negoci futurible d'aquesta autèntica "reconversió industrial"

de doblepensament afirmen que la Universitat Pública no està en risc. En ambdós casos, amb una contradicció oberta del compromís que suposadament van fer amb els estudiants, especialment en el cas del PSOE i les seves vanes promeses de derogació de la LOU, que preveia moltes de les actuals mesures del procés actual. El Partit Socialista Unificat de Catalunya Viu, per tant, dins del seu ferm compromís per una Universitat Publica, laica, gratuïta i de qualitat al servei de la transformació social i la formació íntegra de l'individu, dóna ple suport a les mobilitzacions estudiantils, que han aconseguit obrir un debat públic sobre les reformes que està patint la universitat. També rep amb satisfacció el suport rebut per part de sectors del PAS i el PDI (Administració i Serveis i Personal Docent i Investigador) a aquestes i als punts reivindicats, considera important la consolidació de la lluita i la seva extensió, i es posa al servei del moviment per tal de assolir les seves fites i contribuir al debat col·lectiu i en profunditat sobre el model d'universitat que volem construir. 9 de desembre de 2008



Nou Treball 88