Issuu on Google+

N=117 Octubre 2012

Por taveu del Par t i t Social ista Un i f i cat de Catalunya Vi u

www.psuc.org

NO DEIXEM DE COMBATRE LES RETA-LLADES 2 EDITORIAL 3 L’IMPRESCINDIBLE PACO fernández buey 4 el dret a l’autodeterminació 5 ciu vs els drets socials i nacionals 6 VAGA AL TRANSPORT PÚBLIC 7 EL MERCAT LABORAL DE L’EDUCACIÓ 8 LOS AÑOS DE LA CONTRARREFORMA 9 EL BLUF DE BARCELONA WORLD 10 LES PROTESTES DEL 15-s I 25-S 11- LA FESTA DEL PCE; ADÉU A CARRILLO LA CONTRA 50 ANYS DE LES RIUADES AL VALLÈS


2

EDITORIAL

El president de la Generalitat al·lega davant la convocatòria d’eleccions anticipades el no haver complert el seu programa electoral quan la proposta estrella de la legislatura, el pacte fiscal, no ha prosperat. Ara és el poble el que ha de decidir. El fet que cap de les brutals retallades no incloses al seu programa, rebutjades massivament per que vulneren els drets més elementals de catalans i catalanes, no hagin suposat un avançament electoral, denota el caràcter partidista i interessat de la decisió d’Artur Mas. L’èxit de la manifestació, que sota el lema “Catalunya, nou estat d’Europa” van convocar per a l’Onze de Setembre, l’Assemblea Nacional de Catalunya i l’Associació de Municipis per la Independència ha estat el detonant, o més aviat, l’episodi cabdal d’una estratègia dissenyada per servir l’interès concret de CIU i el de les classes socials que representa. Més enllà del ball de xifres, l’assistència massiva a la crida independentista va ser evident, fins al punt de situar al bell mig de la política catalana, el debat sobre la necessitat de superació de l’actual estat de coses en relació a l’encaix de Catalunya dins l’Espanya actual. Malgrat la rotunditat amb que els convocants van afirmar que la reivindicació es cenyia exclusivament a l’estat propi, cal constatar que el descontent i la desafecció per una crisi econòmica que també és política, va actuar també com a element mobilitzador de primer ordre. El clam independentista majoritari es va veure acompanyat pel d’aquells i aquelles que defensen el dret d’autodeterminació com a expressió netament democràtica, els i les que creuen que la necessitat de superar les relacions actuals amb Espanya no passa exclusivament per la independència o per un millor model de finançament, com també els i les que denuncien aquí i allà unes brutals retallades del Govern de CIU que afecten els drets socials més elementals de la majoria dels catalans. Aquesta realitat és incontestable. No obstant, també és incontestable que aquestes motivacions han passat desapercebudes en una manifestació que lamentablement, ha estat instrumentalitzada per CIU fins arribar a capitalitzar-la. Com fins ara ha instrumentalitzat les aspiracions d’un millor i més just finançament per Catalunya amb una proposta de Pacte Fiscal finalment aprovada pel Parlament que no contempla ni la més mínima inversió en serveis públics i polítiques socials, i que per tant no és bona per a l’interès de la majoria de catalans i catalanes. L’autèntic dèficit a Catalunya és el dèficit social. O la retallada de sobirania que ha suposat la petició de rescat al Fondo de Liquidez Autonómico sota condicions prèviament recolzades per CIU a la Ley de Estabilidad Presupuestaria, llei que arriba a contemplar la intervenció de les autonomies. D’altra banda, aquest rescat, que prioritza l‘aprovisionament de l’esfera privada per davant de garantir entre d’altres sanitat, educació i polítiques socials, l’hauran de suportar ineludiblement el conjunt dels catalans i catalanes.

El PSUC Viu considera que l’estratègia d’enarborar la bandera i acudir al sentiment identitari, respon a la voluntat de CIU per desviar l’atenció de l’extrema lluita de classes existent a Catalunya, provocada per les polítiques d’austeritat i estabilitat pressupostària. CIU representa l’avantguarda neoliberal a l’estat espanyol, que s’expressa retallada rere retallada amb el desmuntatge de la sanitat i l’educació públiques i els serveis socials, l’encariment de preus públics i taxes, així com per aplicar mesures de regressivitat fiscal i continuades privatitzacions. Quan no té les competències com a Govern, les recolza al Parlament espanyol. CIU, doncs, no respon als interessos de la majoria de catalans i catalanes sinó als d’una minora dominant de la que, de fet, en formen part, la franquícia catalana d’aquests cobdiciosos i usurers que han dissenyat aquesta crisi econòmica de laboratori. A dia d’avui, és ingenu, si més no, suposa situar-se fora de la realitat política, el plantejar-se explotar les contradiccions existents entre la dreta catalana i l’espanyola. En primer lloc, per que assumiríem cedir la centralitat política a CIU. Però sobretot, per que aquestes contradiccions no existeixen, o en tot cas, són accessòries, totalment supeditables a un interès superior, l’interès de classe. CIU no disposa de cap projecte de país, i menys, d’un projecte de construcció d’un possible estat català. El veritable projecte endegat per la federació nacionalista és el de desmantellar definitivament el que un dia va pretendre ser l’estat del benestar, projecte impulsat i promogut conjuntament amb PP, PSOE i PNV. En aquest estat de coses, el PSUC VIU vam prendre la determinació de no convocar a la manifestació. En primer lloc, per una qüestió d’ètica política, en cap cas ens és acceptable manifestar-nos al costat de CIU quan els objectius que ambdós perseguim resulten diametralment oposats. En segon lloc, per que és imperatiu fer front obert a una estratègia que enquadra la manifestació de l’Onze de Setembre com a eix cabdal que determina el timing polític de CIU. Per ara, podem constatar que aquesta està tenint força èxit. Prendre la iniciativa en la proposta d’un nou model de finançament tot i ser conscients que aquesta serà tombada per la majoria absoluta del PP, quan el més lògic hagués estat aprofundir en el model contemplat en l’Estatut de Miravet. La proposta aconsegueix una majoria folgada a la cambra catalana tot i no recollir cap de les aspiracions socials. Amb un profund coneixement del concepte gramscià d’hegemonia, amplia el que vol ser un clamor institucional a un clamor social amb l’entrada en joc de la societat civil catalana a la manifestació. Finalment, Mariano Rajoy desestima la proposta presentada per Mas a Madrid, fet que precipita unes eleccions anticipades en clau de plebiscit per a obtenir la majoria absoluta. De retruc, al debat de política general al Parlament, no ha transcendit el debat sobre les retallades al moment que s’aprovava una declaració d’autodeterminació de clar contingut independentista amb els vots d’ICV-EUiA. Entendre el perquè posseeix l’hegemonia

d’idees alhora que materialitza les polítiques més brutals contra els drets dels catalans i catalanes, és el primer pas per confrontar aquesta estratègia. En tercer lloc, el PSUC Viu no vam assistir a la manifestació per que no som una força política que consideri que la independència de Catalunya hagi d’estar necessàriament relacionada amb el compromís de lluita contra l’agressió del capital financer i les classes dominants catalanes, i per una societat justa, equitativa i democràtica. Es tracta de categories diferents. Entenem que davant l’agressió del capitalisme globalitzat, els treballadors i treballadores i les classes populars han d’assolir llaços d’unió i coordinació en un moment històric en que el paper dels estats-nació és cada cop més irrellevant. El PSUC Viu expressem el compromís d’intervenir, conjuntament amb el PCE, en un espai polític més ampli, que es circumscriu a l’estat espanyol. Compromís amb les lluites socials però també, amb el reconeixement de les diferents realitats nacionals existents en el seu marc. Així mateix, encoratgem el sindicalisme de classe a aprofundir les pròpies relacions de confederalitat per ampliar al màxim el seu radi d’influència, com també a avançar en la coordinació a nivell europeu. És preocupant com l’aparent fractura entre països del nord i el sud d’Europa, no de les seves classes dirigents, està reavivant la retòrica nacionalista fins al punt de portar al sindicalisme de classe a aliar-se amb les respectives burgesies nacionals. El fi de cicle que a l’estat espanyol suposa l’esgotament d’un model d’acumulació fonamentat en el capitalisme financiatari i immobiliari, requereix per a la recomposició del capitalisme espanyol la superació del règim polític instaurat amb la Constitució de 1978. El PSUC Viu constatem l’obsolescència de formular construccions teòriques i estratègies pràctiques que pretenguin reconquistar el marc polític, jurídic i institucional associats a l’estat del benestar, l’entenem com a categoria ja superada per la història. L’exemple més clar d’aquest fi de cicle és la fallida del model d’estat de les autonomies. La realitat plurinacional, pluricultural i plurilingüe de l’Estat espanyol no està recollida en l’ordenament jurídic i institucional del règim de la Constitució del 78. Aquesta contradicció d’origen, condicionada per una correlació de forces adversa durant la Transició, es veu agreujada per un nacionalisme espanyol reaccionari i recentralitzador. L’Estatut de 2006, retallat primer pel Parlament espanyol sobre l’acord del president Zapatero i en aquells moments, el cap de l’oposició catalana Artur Mas, i després per Tribunal Constitucional, els constants atacs a la llengua, els dèficits del model de finançament o la manca d’inversió en infraestructures resulten l’expressió quotidiana d’aquesta contradicció. Tanmateix, aquesta pulsió que comparteixen bona part de catalans i catalanes, l’hem d’entendre en la seva mesura, i evitar creure que després de la manifestació de l’Onze de Setembre tot ha canviat radicalment articulant-se a Catalunya una majoria social independentista. El bombardeig mediàtic d’aquesta percepció pels mitjans de comu-

nicació de masses, especialment, la CCRTV i el Grup Godó no és casual. En tot cas, els media ressalten la contradicció de CIU expressada en la col·loquial “fer la puta i la ramoneta”, és a dir, l’ambigüitat en relació al model d’estat. Però cap esment a la contradicció fonamental: afirmar que s’estima Catalunya quan no s’estima la majoria dels catalans. Cal recordar, però, que el moviment del 15-M en totes les seves expressions d’indignació, que situa en la centralitat política la conquesta de democràcia davant un sistema social, polític econòmic i ideològic que ha fet fallida, no contempla de forma explícita entre les seves reivindicacions cap element de construcció nacional. Això no vol dir necessàriament que s’oposi a la defensa del drets nacionals. Però la massivitat i l’ampli recolzament d’aquesta mobilització demostra que la societat civil catalana és força heterogènia, i en aquest sentit, no respon al patró que desitjaria CIU. El procés de superació del model d’estat de les autonomies és, sens dubte, irreversible. Ara bé, cal constatar que aquest no ha de passar necessàriament per la recentralització de l’estat o per la independència de Catalunya. En la tradició del catalanisme popular, el PSUC Viu apostem per una relació de federalitat amb Espanya, ja que entenem que aquest és el model que millor pot respondre a les aspiracions socials i nacionals dels treballadors i treballadores i les classes populars catalanes. El PSUC Viu ens comprometem, conjuntament amb el PCE, i al si d’EUiA, a treballar per una proposta federal i republicana en tota la seva dimensió: fiscalitat, competències, recursos, organització territorial, drets polítics, socials, econòmics i nacionals. Així mateix, apostem per l’articulació d’aliances entorn l’espai polític dels federalistes per situar la proposta en la centralitat política i així reformular l’encaix de Catalunya dins d’Espanya Ens reafirmem per tant, en el dret a l’autodeterminació com a mitjà per assolir aquest objectiu. Aquest dret resulta inalienable de l’espai polític dels federalistes, però també de la cultura política marxista. Entenem el dret a decidir com a expressió democràtica de primer ordre en la seva màxima amplitud: ha de definir qui vols ser i com et relaciones des de la perspectiva nacional però també com vols ser des de la perspectiva dels drets socials, econòmics, polítics i culturals, en definitiva, ha de suposar el primer pas cap a la construcció del projecte de país. El PSUC Viu entenem el referèndum ciutadà sobre les retallades i les polítiques d’austeritat dels governs de CIU i PP proposat per la Cimera Social i els sindicats de classe com un exercici d’autodeterminació, per tant, cridem a la participació massiva. Així mateix, fem una crida a la mobilització social i a la confrontació d’idees per tal d’acumular la consciència crítica imprescindible per tal d’iniciar el procés constituent de les classe treballadora i les classes populars, la proposta de model d’estat del qual, considerem, passa ineludiblement pel model republicà, federal i solidari. Es tracta, doncs, de començar a construir la democràcia.


3

Francisco Fernández Buey: la solidez político-filosófica de un comunista imprescindible Salvador López Arnal___________________ Per al Nou Treball

P

asa con los grandes, con los que sabemos que serán clásicos del pensamiento y la acción en poco tiempo. Hay tantos nudos, tantos vértices, tantas caras en su denso, complejo y poblado poliedro que cualquier aproximación a su obra, a su hacer, a su ser, tiene el riesgo de rozar la injusticia. En el caso de Francisco Fernández Buey (Palencia, 1943; Barcelona, 2012) el riesgo de multiplica por 69, los años que

ertemente vinculado al movimiento obrero que habló como pocos de federalismo y autodeterminación, un agudísimo crítico de cine, poesía y literatura (un vértice de su obra no siempre recordado), un prologuista como ha habido pocos (véanse, por ejemplo, sus introducciones a la obra de Ernesto Guevara, Gramsci, Sacristán o Simone

miento antifascista. Compartió destierro con Quim Boix y Paco Téllez. Ni que decir tiene que incluso, en circunstancias tan adversas, FFB –como Quim y el otro Pacosiguieron militando en territorios donde la infamia, la ignominia, la persecución y la salvaje represión eran monedas corrientes,

Weil), FFB ha sido, además de todo y junto a ello, un maestro de generaciones de ciudadanos y ciudadanas y no sólo del ámbito académico donde, por supuesto, ha sido un profesor excepcional, de los que dejan huella en todas las bases y largas cadenas de nuestro ADN… Y para siempre. Que levante la mano alguien que haya escuchado a Paco, a Francisco Fernández Buey en una conferencia, en una clase, en una intervención política, y no haya deseado escucharle otra vez, leer sus escritos, saber más de él y de su obra. Hay muchos puños levantados pero seguro que no hay ninguna mano alzada.

marcas de aquella casa y de aquella dura época donde, a diferencia de otros, algunos y algunas practicaban la resistencia no silenciosa.

De su marxismo, un marxismo-sin-ismospero-con-mucha-alma-comunista, del marxismo del autor de Marx (sin ismos), dice lo esencial una reflexión epistolar en la que señaló que la inspiración moral era lo primero en Marx y en todos los marxistas importantes. El coautor de Redes que dan

“Un filósofo de primera magnitud, un marxista sin ismos que conocía al detalle mil momentos esenciales de la historia del comunismo del siglo XX” vivió, amó, ayudó y combatió el amigo y compañero de Manuel Sacristán. Amor y revolución fue uno de sus lemas. FFB es más, mucho más que su enorme obra, una obra que abarca, aparte de sus artículos, editoriales, notas y entrevistas imprescindibles, las figuras de Antonio Gramsci, Lenin, Bordiga, Pannekoek y Della Volpe; su exhaustivo conocimiento de Bartolomé de las Casas y la época de La gran perturbación; la filosofía y la sociología de la ciencia (uno de sus grandes libros es La ilusión del método); la universidad democrática; la utopía emancipatoria; Albert Einstein, ciencia y consciencia comprometida; el pacifismo antimilitarista; el ecocomunismo anticapitalista (su prólogo al último libro de Jorge Riechmann sobre la llegada del socialismo en bicicleta es uno de sus mejores textos); la crítica a los tribunos; los movimientos sociales altermundistas; la aproximación crítica y documentada al marxismo analítico y al marxismo cientificista; la poliética; una sensibilidad poco usual hacia el movimiento feminista (Paco se hacía llamar Paca en ocasiones). Etcétera, largo y diverso etcétera. FFB es mucho más, decía, que su obra escrita, porque Paco (así le llamaban sus amigos y conocidos, cuesta lo suyo llamarle Francisco Javier Fernández Buey) fue, además de un escritor excepcional que usaba un magnífico y hermoso castellano, un filósofo de primera magnitud, un marxista sin ismos pero con una enorme pulsión socialista que conocía al detalle mil momentos esenciales de la historia de los comunismos del siglo XX (apuntó en más de una ocasión la necesidad –y justicia- de escribir con urgencia el “libro blanco” del comunismo del siglo XX, nos regaló incluso un guión para una película con ese fin), un militante fu-

Y FFB ha sido un maestro de la forma en que los grandes lo son. Con el ejemplo. Haciendo y pensando con consistencia. FFB llegó a Barcelona a principios de los años sesenta del siglo pasado y se convirtió por su compromiso, por su entrega, por su entusiasmo, por su racionalismo temperado y enrojecido, en uno de los estudiantes esenciales de aquel gran movimiento democrático, antifranquista, repleto de estudiantes comunistas, que fue el Sindicato Democrático de Estudiantes de Barcelona. Lo pagó caro, nada era gratis. Aparte de algunas delicadezas violentas de Creix el torturador y de sus fieles y serviles colegas, hizo unos dos años de mili en el Sáhara, entonces colonia franquista, por su atrevi-

Vinieron luego muchos aventuras políticas e intelectuales. FFB fue esencial en la colección Hipótesis de Grijalbo, en el surgimiento de la revista Materiales, en Mientrastanto, en El Viejo Topo, y en cien lugares más.

“Nunca habitará el ovlido en el hacer, en la obra, en el internacionalismo de un comunista imprescindible” Dejó de militar en el PSUC porque nunca le convencieron ni el eurocomunismo ni las posiciones políticas que la dirección del PSUC y el PCE mantuvieron durante los años, ciertamente difíciles, de la transicióntransacción. No por ello dejó de colaborar una y mil veces en el que consideró partido esencial en la lucha contra el fascismo y por el socialismo. Un partido muy suyo que llevaba incrustado en su alma.

libertad lo expresaba así: “el marxismo empieza siendo un filosofar sobre la práctica humana, una filosofía moral, la cual, para hacer razonada (o razonable) la justa pasión igualitaria de los de abajo, se va configurando sucesivamente: a) como historia crítica de las ideologías, b) como antropología filosófica con atención a lo económicosocial, c) como economía sociohistórica, d) como antropología histórico-filosófica con intención científica”. En esta configuración, había tres elementos que se reiteraban: la afirmación materialista, la vocación científica y el punto de vista o estilo dialéctico. ¡Arden las pérdidas!, escribió su amigo y compañero Víctor Ríos, tomando pie en Antonio Gamoneda, un poeta muy del gusto también de Francisco Fernández Buey. Su pérdida sigue ardiendo. No habita el olvido, nunca habitará el olvido en el hacer, en la obra, en el internacionalismo, de un comunista imprescindible en la historia de la izquierda catalana-española y mundial. Paco Fernández Buey, entre muchas más cosas, nos ayudó a todos a no ser unos pingos almidonados. ¡Le hemos querido tanto! ¡Le debemos tanto!


4

El dret d’autodeterminació, aturar la recentralització i les retallades: combats indestriables Toni Montserrat________________________ Militant del PSUC Viu

espanyol a més del 90% del PIB. Cosa que sostraurà encara més recursos per a les despeses socials de les autonomies.

Gràficament no pot ser que Catalunya, tercera en aportació per càpita sigui la vuitena en retorn en forma de despesa estatal,

S

Sota la cobertura ideològica i doctrinària neoliberal s’amaga una profunda contrarrevolució global per afavorir els més rics en contra del 99% de la població. Els darrers anys ja han crescut les desigualtats socials, la qual cosa s’ha fet encara més palesa a Catalunya un cop ha caigut el vel que ens feia pensar a molts que potser no guanyàvem gaire més, però que amb el valor potencial de l’habitatge ens havíem fet una mica més rics.

“Calia una sortida jurídica al tancament polític, i aquesta va ser la manifestació de l’11-S”

ense reforma fiscal en profunditat no ens en sortirem. En el cas de Catalunya això significa, per una banda resoldre el problema dels ingressos tributaris i per altra banda establir un esquema de despeses conseqüent. Sigui quina sigui la relació fiscal amb Espanya, sense un adequat nivell d’ingressos poc es podrà fer per salvar l’Estat de benestar i avançar cap a una societat més justa. És emblemàtic el cas de l’impost de successions i que ni en el context de tanta retallada CiU no el vulgui restablir. També que

“No es tracta de pagar menys, sinó de rebre un tracte just. no es pot mantenir un status quo injust i insostenible” no es vulgui ni sentir a parlar d’un impost sobre les grans fortunes, ni sobre les transaccions financeres especulatives, internacionals o no. CiU, i és clar, el seu equivalent espanyol el PP se senten molt satisfets amb el rescat bancari, que farà pujar el deute públic

Dit això, convé establir que a Catalunya tot es veu agreujat per un sistema de finançament injust, que el nou Estatut volia corregir, en gran part introduint elements de bilateralitat, com és l’addicional 3ª que volia corregir el dèficit acumulat d’infraestructures, que els governs, tant del PSOE com del PP, es neguen a complir. No es tracta de pagar menys, sinó de rebre un tracte just, que tingui present les despeses generals de l’Estat (les imprescindibles: moltes de les militars compromeses no es corresponen ni amb les necessitats defensives ni són sostenibles en temps de crisi; el finançament del Teatro Real hauria de coincidir amb el del Liceu, per exemple) i evidentment transferències de solidaritat, adreçades a la transformació social de les comunitats autònomes endarrerides, no per mantenir un status quo social injust i insostenible.

també per càpita. No és que no vulguem pagar: és que volem rebre el que ens correspon. Així ho vaig escriure amb Ramon Franquesa a Mientras Tanto i es va explicar a Córdoba sota l’aixopluc de Julio Anguita. Com ja vaig escriure el 1967: Catalunya no és explotadora, són els seus treballadors els explotats, en gran part per capital espanyol i estranger. Són els treballadors catalans els que generan la plusvàlua. I ara, sense protecció aranzelària, la pròpia burgesia catalana no té avantatges que podia tenir en el mercat interior espanyol. No pot ser que es recentralitzi l’ensenyament (65% del temari, però sobretot els exàmens centralment controlats), que s’imposin tota mena de retallades, a la sanitat, a la funció pública. El nou paquet econòmic anunciat per Guindos serà un nou trágala com ho va ser la llei omnibus de CiU, amb danys colaterals recentralitzadors, com en el comerç. El nou Estatut no ha parat en efecte el procés de recentralització sobretot després del

seu enterrament pràctic amb la sentència d’un tribunal polític, el Constitucional, que ha actuat de tercera i ilegítima Cambra. Calia una sortida política al tancament jurídic, i aquesta va ser la manifestació del 10 de juliol i, sobretot la de l’Onze de setembre. D’ací que els comunistes siguem com sempre partidaris del dret d’autodeterminació inclòs el de separació, en la línia de Lenin, però que ara la consulta estigui en primer pla. Saludem ara tots els qui s’afegeixen a cercar l’exercici, radical, de la voluntat popular a través d’un imprescindible referèndum o consulta. La Constitució espanyola, violada l’any passat amb nocturnitat i traidoria al servei dels interessos del gran capital especulatiu, mereix, com defensa el moviment del 25-S, una profunda reforma. Ni el PP ni el PSOE semblen disposats a plantejar una proposta federal conseqüent. De moment el PP no ha desmentit la facècia del general de brigada de la guàrdia civil com a solució del problema català, que jo anomeno problema espanyol Ara els toca parlar. En absència de contrapart, el poble de Catalunya haurà de decidir. Sigui quina sigui la resposta, Europa, de l’economia de la qual formem ja part indestriable, no ens podria enviar a l’infern exterior ni ajornar ad kalendas graecas, és a dir per sempre més, el nou encaix de Catalunya. Una Europa, per cert, que entre tots els europeus, haurem de transformar.

Pel dret a decidir d’una nació Ivan Martos____________________________ Coordinador local d’EUiA a Terrassa

C

atalunya és una nació, i per tant té dret a l’autogovern i a decidir el seu futurdemocràticament. És una nació principalment per la lliure voluntat i consciència de ser-ho de la ciutadania catalana. Així mateix, Espanya és un estat plurinacional, plurilingüistic i pluricultural. Tot i que existeixen sectors reaccionaris que no ho volen reconèixer. El dret a l’autodeterminació és un dret nacional que han de tenir tots els pobles, inclosa Catalunya.Democràticament Catalunya ha de tenir l’oportunitat de decidir quina relació vol mantenir amb la resta de pobles de l’estat espanyol i d’Europa. S’ha de defensar el dret a decidir, sigui quina sigui la

posició en aquest debat de cadascú. És un gran valor d’esquerres defensar la fraternitat, la igualtat, el respecte, la unitat, la solidaritat i la cooperació entre els pobles. Per això,el model d’estat que hem de defensar és fer d’Espanya una República federal, solidària i plurinacional. I continuant amb el dret a decidir potser podríem anar més enllà del debat sobiranista. Com a defensor de la democràcia participativa demano que el poble català també pugui opinar, debatre i votar sobre les retallades antisocials que patim, sobre el dret a decidir de les dones sobre el seu cos (avortament), sobre quin model d’estat volem (monarquia o república?), sobre el rescat a la banca, sobre el pagament d’un deute il·legítim que ens ofega, sobre els desnonaments que fan cada dia els bancs

a centenars de famíles i sobre tantes altres qüestions que ens afecten directament. Per acabar, no podria fer-ho sense denunciar l’estratègia clarament electoralista i partidista de Convergència i Unió, manipulant i marejant la voluntat popular amb la única intenció d’aconseguir més majoria parlamentària i vèncer en les eleccions per continuar la seva política classista. El govern d’Artur Mas utilitza el debat sobiranista per amagar les greus retallades i la seva política antisocial. CiU i PP voten junts la mateixa política al Parlament català i al Congrés dels Diputats. La pàtria de la dreta és el capital. No ens hem de deixar enredar per les baralles entre les burgesies catalanes i centralistes, culpables de la crisi i del sofriment que patim la ciutadania. Que quedi clar, Artur Mas no té cap intenció de convocar cap con-

sulta. Artur Mas i CiU obeeixen a la patronal catalana, a La Caixa i a Abertis, i ells no volen que el poble decideixi res. CiU i PP són igualment culpables de que la situació de la classe treballadora en aquest país sigui cada cop pitjor: més atur,més retallada als serveis públics, menys drets socials i cap futur ni esperança pels joves. La ciutadania hem de continuar lluitant contra les retallades i les polítiques antisocials, hem de defensar l’estat del benestar que es troba en perill per la pèrdua de sobirania cap als mercats i per l’obssessió del govern de pagar un deute il·legítim. Hem de lluitar per fer entre tots i totes una Catalunya socialment justa.


CiU versus els drets socials i nacionals que estaven sota un cert control públic català passaran a tenir la seu al Passeig de la Castellana sota el control privat del capitalisme financer espanyol. Això no és nacionalisme, sinó tot el contrari. Hem de parlar més bé de traïció a Catalunya i a l’economia catalana en favor del capital privat espanyol i estranger.

Manifestació a favor de l’Estatut d’Autonomia l’11 de setembre de 1976 a Barcelona David Rodríguez_______________________ Responsable d’Economia d’EUiA i d’Acció Política i Economia del PSUC viu

C

iU ha convocat eleccions anticipades, tal com tenia previst des d’inicis d’any. Els motius són diversos: l’enfonsament del PSC, l’inici dintre de poc dels judicis de corrupció (sobre les ITV, el cas Palau i la sanitat privada), i sobretot la seva nefasta política econòmica. En aquest sentit, les polítiques de retallades durant quatre anys suposarien un desgast que no és tan gran quan es realitzen durant la meitat de temps, sobretot tenint en compte l’estratègia emprada per a convocar aquestes eleccions. Aquesta estratègia també és molt clara, i consisteix en amagar les polítiques d’ajust sota l’excusa del nacionalisme. L’aprovació del pacte fiscal, l’escenificació del desacord amb el PP i la manifestació de l’11 de setembre, juntament amb la manipulació massiva dels mitjans de l’establishment al servei del govern. D’aquesta manera, CiU tracta de tapar amb la senyera la desfeta d’una política sistemàticament realitzada al servei del poder econòmic. Aquests han estat els dos pitjors anys de la història recent de Catalunya. La crisi econòmica, provocada per l’oligarquia financera, ha servit com a excusa per a realitzar un desmantellament brutal de l’Estat del Benestar. S’ha generat més atur, més precarietat i més desigualtats. S’ha deixat a la ciutadania sense l’accés en condicions dignes a la salut, l’ensenyament i els serveis socials. Mentre s’ha introduït el copagament i s’han incrementat les taxes educatives, s’han disminuït els impostos als més rics i s’han regalat milers de milions a la banca. En definitiva, s’està permetent la reestructuració del capitalisme a costa de molt més patiment per part de la ciutadania, cada ve-

“Molts treballadors catalans van ser els capdavanters en portar la senyera en històrquies reivindicacions nacionals” gada més empobrida. Els desnonaments, la manca d’atenció sanitària, la renúncia a cursar estudis post-obligatoris, la impossibilitat de portar la canalla a les escoles bressols, l’increment de la taxa de suïcidis, etc, són elements que posen ben de manifest la tragèdia social que estem patint. En aquest context, CiU està fent servir el sobiranisme com a maniobra de distracció que pretén evitar el debat social entorn als temes socials i centrar-lo en els nacionals. Però es tracta d’un nacionalisme fingit i que no té res a veure amb la realitat. CiU no està al servei dels interessos de la majoria social de Catalunya, sinó d’una minoria que està duent a terme el més gran espoli de la nostra història econòmica. En realitat, el catalanisme de CiU és inexistent. Hem de recordar que Artur Mas va pactar amb Zapatero la retallada de l’actual Estatut, que Jordi Pujol no va ser capaç de resoldre el dèficit fiscal en dues dècades, que s’ha donat suport a tota una estratègia financera que afavoreix al capital financer espanyol (i sobretot alemany), que s’ha demanat el rescat a Espanya i alhora s’ha donat suport al rescat espanyol a Europa, que s’han venut les tres caixes que composen Unnim al BBVA, que s’estan desmantellant les estructures de l’administració pública catalana (l’embrió d’un hipotètic nou Estat), i que no es dubtarà en vendre tres caixes més (que formen part de l’actualment fallida Catalunya Caixa) també al BBVA. D’aquesta manera, sis caixes d’estalvis

CiU no s’estima Catalunya. La seva única pàtria és el capital. Qui s’estima de veritat Catalunya és la gent que s’esforça per a construir un país més just, més cohesionat socialment, amb drets socials i igualtat d’oportunitats. Hem de recordar que el PSUC sempre ha aixecat dues banderes de manera simultània: la dels drets socials i la dels drets nacionals. Molts treballadors i treballadores catalanes van ser els capdavanters en portar la senyera en les històriques reivindicacions nacionals durant el franquisme i la transició. I moltes d’aquestes persones van patir repressió, tortures i persecucions havent nascut fora de Catalunya i defensant els drets de tots els catalans i catalanes. Tota aquesta gent li dóna cent voltes en sentiment nacional als oportunistes de CiU. El dret a l’autodeterminació ha estat sempre una de les nostres senyes d’identitat, i no la farem servir mai per a distraure l’atenció dels temes socials. És un insult a la bandera de Catalunya utilitzar-la de manera partidista i en contra dels i les ciutadanes que estan patint els efectes de les polítiques d’ajust. CiU no representa a Catalunya i no ho farà mai. Defensem que Espanya sigui una República Federal pluricultural, plurinacional i solidària. Catalunya, Espanya i la resta de Comunitats Autònomes han d’engegar un procés de diàleg polític per a superar el marc de la transició. I el poble de Catalunya ha de ser en última instància qui decideixi el seu futur, ja sigui en forma de la nostra aposta federal o de qualsevol altra decisió sobirana. En això consisteix l’exercici del dret a decidir, no en la

5

seva utilització partidista com a cortina de fum davant altres problemes ara més urgents. CiU no entén ni de drets socials ni de drets nacionals. No hem de caure en els seus paranys. Cal que fem una campanya electoral dura i radical, perquè dura i radical és la realitat que ens envolta. El

“El poble de Catalunya ha de ser en última instància qui decideixi el seu futur, ja sigui en forma de la nostra aposta federal o de qualsevol altra decisió sobirana” govern no ha respectat els drets bàsics de ciutadania que sustenten el sistema democràtic, i aquest fet s’ha de denunciar de manera molt clara, perquè el poble de Catalunya ha de decidir amb informació completa sobre la situació que estem patint. Tot el patiment que s’ha generat ha d’estar sobre la taula de debat, perquè són ells qui ho han posat sobre la taula. La lluita de classes a Catalunya és més intensa que mai a la història recent del país, i la campanya electoral ha de reflectir-ho, així com la mobilització social que l’ha d’acompanyar. Al proper Palau de la Generalitat, la bandera de Catalunya no ha d’onejar per sobre dels drets trepitjats, sinó que ha de fer-ho al costat del respecte als drets socials, als drets nacionals i a la democràcia.


6

La lluita dels treballadors del transport públic Marcos Delgado________________________ Militant del PSUC viu

E

l pasado 27 de Septiembre tuvo lugar en todo el Estado la segunda huelga que el sector ferroviario (RENFEADIF-FEVE) realiza con motivo de la liberalización del sector, que estaba prevista para el 2015 y se anticipa al año 2013. Se sumaron a la convocatoria de huelga con paros parciales o totales las compañías de metro de las principales ciudades del país, siendo en el caso de Barcelona llamados a la huelga los trabajadores de TMB, tanto de metro como de autobús, a un paro de 24h. Entre otros motivos los trabajadores de es-

“De igual manera que la educación o la sanidad públicas, el transporte público está en el punto de mira de la austeridad” tas empresas están sufriendo continuados recortes en sus salarios, ya que si bien no son funcionarios pertenecen al sector público y participan de las medidas de austeridad como en el caso de la supresión de la paga extra de navidad. El seguimiento del paro en el sector ferroviario fue de un 90% entre los trabajadores

que no tenían la obligatoriedad de cumplir con servicios mínimos. Servicios que en el caso de Barcelona fueron, en hora punta, de un 50% del tráfico en TMB, y un 66%, dos trenes de cada tres, en Rodalies, y que suponen objetivamente una neutralización de la incidencia del paro. En torno a las doce del mediodía se concentraron en las puertas de la estación de Sants los trabajadores de las empresas en huelga, marchando en manifestación hasta la plaza España dónde cortaron al tráfico durante media hora. De igual manera que la educación o la sanidad públicas, el transporte público está en el punto de mira de las políticas de austeridad llevadas a cabo por los gobernantes. La liberalización, que afecta ahora al sector ferroviario, es el canto de sirenas neoliberal que promete bajar costes, mejorar la calidad del servicio, aumentar el empleo, etc… Pero tengamos presentes las liberalizaciones anteriores, porque los procesos liberalizadores y privatizadores suelen tardar poco en desmentir la propaganda que los impuso: el precio de la luz iba a bajar con la liberalización del sector de la energía ¿se acuerdan? Y por centrarnos en el tren, es muy recomendable el film de Ken Loach “La Cuadrilla” sobre el proceso de privatización, pionero en Europa, del tren británico, sus efectos en la calidad del servicio y del trabajo.

Por lo que respecta a nosotros, los trabajadores, también hay interrogantes, porqué hay quién por no querer perder los 60 euros de un día de huelga ha perdido los 1500 euros de una paga. ¿Establecerán esta relación o es demagógica? Por otra parte surge un interrogante sobre los actores sociales y la acción sindical: ese dulce equilibrio en el que la acción sindical se desarrolló en los últimos años ¿es recuperable? ¿todavía existe esa endeble socialdemocracia como lugar al que volver? Porque tal vez esa es la expectativa de las direcciones sindicales convendría replantearla.

El presidente del gobierno Mariano Rajoy inició el curso político prometiendo el AVE a Galicia, y, esta vez sí, según los Presupuestos Generales del Estado, va a hacer lo que dice, reproduciendo lo peor de las prácticas políticas de los últimos años. La mayoría de gallegos difícilmente podrán pagar un billete de AVE, ¿lo sabrán? Muy cerca de allí un servicio regional, pocos trenes tendrán mejores vistas, cubre en una hora y pico la distancia entre La Coruña y un Ferrol que tuvo astilleros, mili y el ABC en los bares. Ahora que no hay mili ni astilleros la ocupación del tren es baja: ¿sobrevivirá?

Serveis mínims que ataquen el dret de vaga a TMB Redacció_______________________________ Nou Treball

S

embla que ens volen canviar el concepte de vaga. Si fins ara durant una vaga del sector del transport públic no hi havia servei i només es programaven serveis mínims en hores puntes, ara les normes que ha establert la Generalitat no tenen res a veure. El precedent ha estat la vaga de metro de TMB que van fer els treballadors. durant les festes de La Mercè. Els serveis mínims establien un 33% del funcionament habitual, però l’empresa podia regular l’afluència de combois al llarg del dia segons considerés convenient. És a dir, que mentre no se superés al final del dia el 33% del servei de metro, podien tenir el 100% de combois en les hores de més demanda de transports. Estem parlant, doncs de minar el dret de vaga. De difuminar la protesta que els treballadors i treballadores del metro van decidir organitzar. És cert que per La Mercè el metro és un servei important perquè la ciutadania pugui gaudir de la mobilitat d’un dia en què la ciutat s’omple de festa, però precisament per fer sentir el seu descontent, els treballadors han de fer veure a l’empresa el poder que tenen. Perquè en tenen, i molt. Molts dels ciutadans que es

van veure afectats per la vaga van buscar transports alternatius, entenent que quan hi ha vaga, el servei no s’ofereix pràcticament. Però aquells que van decidir baixar a les andanes per agafar el metro, perquè no tenien més remei, o sense pensar que també és responsabilitat ciutadana respectar el dret de vaga dels treballadors, no van experimentar res fora de l’habitual. Enlloc de tenir un comboi cada 4 minuts, el metro passava en molts moments del dia cada 5 o 6 minuts. D’això se’n diu rebentar una vaga, i a sobre, fet des de l’Administració, amb totes les armes legals al seu favor. El clam d’aquest treballadors, que al llarg dels anys i gràcies a les lluites sindicals van aconseguir unes bones condicions laborals i salarials, ja s’ha explicat en les darreres setmanes. Volen que no se’ls tregui la paga de Nadal. Una mesura que s’aplicarà a tots els treballadors públics per un decret aprovat des del govern central. TMB diu que no hi pot fer res, que es tracta d’un imperatiu legal, però els treballadors no pensen el mateix. Denuncien que tot i haver pactat una congelació de sou durant dos anys, a canvi de no patir cap rebaixa ni canvi en les condicions, ara se’ls aplica aquesta mesura incomplint els acords signats.


7

La germanització del mercat laboral arriba a l’educació

Víctor Sánchez_________________________ Responsable dEducació CCOO a Girona

E

l nou curs escolar comença a les comarques gironines, com a la resta del país, amb retallades. Hi ha prop de 600 docents menys, cosa que suposa una reducció del voltant del 7% del conjunt del professorat. Això només és la part quantitativa i més evident del retrocés, però n’hi ha un altra de qualitativa que ha quedat més amagada i que cal remarcar: la degradació de les condicions de treball, ja que no tan ens trobem davant la disminució de les persones interines contractades, ans veiem com les que tenen contractes que complementen la jornada del titular quan gaudeix d’una reducció de jornada per cura de fills

“Dins de les retallades, la degradació de les condicions de treball han quedat amagades” i altres causes particulars veuen com el seu sou es redueix al 85%. I a més, no cobren les vacances i tampoc poden fer la formació que els donava el sindicat. És a dir, el centres tindran personal que si treballa tota la jornada no la cobrarà sencera o bé no farà tota la feina. Així mateix aquestes persones estan nomenades però no tindran contracte fins el dia 12 de setembre. En aquest sentit, des de CCOO denunciem la manca de debat polític i d’oposició real a aquesta i altres mesures que estan degradant el mateix concepte de funció pública en el nostre país, sota els dictats de la banca alemanya, entre elles l’erosió i la crimina-

lització permanent de la representació sindical des de fa anys. En tot cas que siguin coherents i que imitin la legislació alemanya també en altres aspectes, concretament la Tarifvertraggesetz, és a dir que els augments i millores només s’apliquin als i les qui estan afiliats al sindicat que ha arribat a un acord, d’aquesta manera: a) es tancaria la polèmica sobre la suposada dependència dels sindicats de les administracions, ja que no es pot fer una funció pública que beneficia al conjunt de la població però només finançada amb les quotes del 15% de gent que paga una quota. b) seria un incentiu per a convidar el conjunt de la gent assalariada a afiliar-se i els sindicats s’enfortirien.

c) la responsabilitat de la formació que han assumit fins ara els sindicats, quedaria exclusivament en mans de l’administració i es clarificaria la seva actual irresponsabilitat. d) quedaria clar quins sindicats han arribat a acords i quins es limiten a criticar aquests acords i millores. En el cas de CCOO no tindríem cap problema ja que des de les retribucions com els sexennis, fins al pacte d’estabilitat per a la gent interina, com l’ocupació plena obtinguda gràcies a la sisena hora, etc...ho havíem negociat nosaltres. És una proposta sense ironia. És una mesura que caldria discutir per tal d’emmarcar dins la revolució conservadora que està impulsant la Consellera Rigau que passa per responsabilitzar exclusivament el professorat del fracàs de la seva política educativa privatitzadora, segregadora i involucionista: “no hi haurà recursos de personal, per a poder fer reforços, desdoblaments, en

definitiva, ayudar a aquellos niños/as que más lo necesitan”.

En aquest sentit tot allò que sigui, a partir d’ara, clarificar funcions i responsabilitats, acabar amb la ambigüitat , el voluntarisme i el paternalisme, especialment de la gent que treballa i dels sindicats que els representen, és positiu. També donaria pers-

“La consellera Rigau responsabilitza exclusivament el professorat del fracàs de la seva política educativa” pectiva i responsabilitat a les decisions preses, i obligaria a un debat transparent. Per exemple, respecte a les retallades, en realitat estem davant del que jo anomenaria la IV Carlinada, la dreta nacional- catòlica catalana que no ha assimilat mai la modernitat i els principis de la il·lustració, està decidida a acabar amb l’escola pública en aquest país. De fet, mai no hem tingut una escola pública universal i inclusiva, és a dir, que inclogués el 90% de la població. Hem tingut dues xarxes i la dreta s’ha reservat la privada finançada amb fons públics per assegurar l’accés dels seus fills i filles als millors llocs de treball i als llocs de direcció de la nostra societat catalana. Malgrat això, des de la transició cap aquí, amb enormes esforços, amb voluntarisme, amb hores extres no pagades, amb lluites continuades havíem aconseguit arribar a competir-hi des de l’escola pública, inclús

havien dissenyat des de CCOO un projecte perquè aquesta competència fos regulada per llei i es poguessin mesurar els seus resultats a curt termini. Aquesta estratègia era el Pacte Nacional per l’Educació, estava previst igualar els horaris (d’aquí la sisena hora), i també, les condicions de treball del professorat així com la resta de paràmetres que haurien permès anar avançant cap a un servei públic educatiu en què la privada finançada amb fons públics s’anés igualant a la pública. Plantejàvem també que es deixessin de donar concerts als centres privats que discriminaven per raó de gènere i que els centres privats que estan situats en barris amb serioses dificultats signessin un contracte amb l’Estat que els anés convertint en públics, d’aquesta manera, amb aquestes estratègies el servei públic hauria anat creixent. Per desgràcia, ni el PSC ni el sindicalisme corporatiu de l’USTEC va entendre l’aposta o no va voler entendre-la. Estic segur que darrera el boicot ingenu de la sisena hora s’hi amagaven interessos no confessats. Un sector de la població tenia por de la igualtat d’oportunitats. Els ingenus es pensaven que els recursos que es traurien de la sisena hora serien traslladats a l’atenció individualitzada o en petit grup als alumnes amb més dificultats; tot al contrari, un cop que CiU ha destruït l’estratègia del pacte nacional per l’educació, el següent pas ha estat acabar amb els recursos destinats a l’atenció a la diversitat. D’altra banda, amb l’excusa de la crisi i que la culpa la té Madrid.... i els de Madrid de que la culpa la té Barcelona.... tant l’Aguirre com la Rigau estan laminant l’educació pública.

L’Ajuntament de Barcelona dóna llum verda a la privatizació de les bressol

E

l Programa d’Actuació Municipal de Barcelona (PAM) és el full de ruta que seguirà el govern municipal fins l’any 2015 i que teòricament té en compte les demandes que pot fer la ciutadania en el procés d’elaboració del PAM. Les línies del text final a seguir són molt genèriques i fa que es pugui deixar la porta oberta a moltes maneres de fer política depenent de la interpretació de torn que se’n faci. Amb minoria al Ple de l’Ajuntament, el govern de Xavier Trias ha aconseguit aprovar el PAM gràcies al suport d’Unitat per Barcelona (amb els regidors Jordi Portabella i Joan Laporta) i l’abstenció del PSC, que ha adoptat una posició permissiva amb les polítiques de dretes del consistori. En aquest programa s’hi estableix l’augment de places d’escoles bressol, sense especificar com es farà. El cas és que aquest punt ja ha estat més que perfilat per la regidoria d’Educació en els últims mesos. L’ob-

jectiu és ampliar el nombre de places augmentant la ràtio d’alumnes per aula, amb la conseqüent degradació de la qualitat de l’escola bressol pública. El que ha fet indgnar més al sector i les associacions de mares i pares de les escoles bressol és que no s’hagi tingut en compte el gran nombre de peticions que es van fer per evitar la gestió privada de les escoles bressol municipals. L’equip de govern ha posat en marxa tres noves escoles sota gestió externalitzada amb calendaris i quotes diferents de la resta d’Escoles de la xarxa i gestionades per empreses privades que es beneficien d’una subvenció i tenen un marge debenefici del 15% segons el plec de condicions del concurs. A més, s’han retallat 30 minuts diaris del personal de suport educatiu a l’hora de dinar, un moment especialment sensible en l’estada dels més petits a l’escola. Tot plegat,

sumat a l’augment de les ràtios d’infants a cada grup (de 7 a 8 en lactants, de 10 a 13 en infants d’un any i de 18 a 20 en el grup de dos anys), i a la pujada del 10% de les quotes, en un moment especialment complicat per a les economies familiars, malmetent així la funció social imprescindible, espe-

cialment en situació de crisi, que tenen les Escoles Bressol municipals. Les Bressol Indignades no han parat de mobilitzar-se en l’últim any. Per més informació visiteu el seu blog! http://escolesbressolindignades.wordpress.com


8

2008-2012: Los años de la contrarreforma Pedro Luna____________________________ Afiliat a CCOO i militant del PSUC viu

D

esde que se celebrara el último proceso congresual de CCOO hace cuatro años, la economía española ha sufrido grandes y profundos cambios que no han hecho sino agudizar el desmantelamiento de nuestro frágil Estado del bienestar y la precarización permanente de los derechos

“En 2009 el gobierno del PSOE aprovó un decreto que daba curso legal, entre otras medidas, al abaratamiento del despido ” sociales de la clase trabajadora. Podríamos decir que en estos cuatro años hemos asistido no sólo a un cambio de ciclo económico sino a la ruptura del pacto constitucional de 1.978. Los procesos económicos y políticos se han sucedido de manera paulatina pero sin pausa. Entre 2008 y 2012 se han sucedido una serie de reformas laborales y de recortes sociales que han propiciado el desarme del Estado del bienestar. Ya en marzo de 2009 el gobierno de Zapatero aprobó por DecretoLey seis medidas extraordinarias para “el mantenimiento y fomento del empleo” en el marco de los Acuerdos de Negociación Colectiva (ANC). Mediante aquel decreto, el gobierno del PSOE impulsaba y daba curso legal, entre otras medidas, al abaratamiento de los contratos (el empresario que contrataba a un desempleado disfrutaba de una bonificación al 100% de la cuota empresarial a la Seguridad Social con cargo a la prestación del parado) y a la contratación parcial (bonificaciones de las cuotas a la Seguridad Social para los contratos a tiempo

parcial desde un 50% hasta un 100%). Los ANC de 2009 se cerraron sin acuerdo con los sindicatos por primera vez desde 2002 a causa de las diferencias que surgieron respecto al IPC previsto. Se iniciaba así un proceso del dialogo social con continuos altibajos en una primera fase y con la ruptura del propio dialogo, en una fase posterior.

sempleo hizo que el gobierno del PSOE aprovechara la situación para reformar el mercado de trabajo español. El resultado fue el Decreto-Ley de junio de 2010. La Reforma Laboral de Zapatero fue conocida como el “Decretazo” y supuso una vuelta de tuerca más en las ya muy precarias condiciones de la clase trabajadora española.

La evolución de la situación económica, las presiones de los poderes fácticos y porque

Con la nueva reforma, los empresarios obtenían más flexibilidad laboral, un despido más fácil y barato, mayor temporalidad, ventajas fiscales, la extensión de las ETT´S al conjunto de los sectores, la ampliación en cuanto a la movilidad funcional y geográfica así como la modificación sustancial de las condiciones de trabajo. Es decir, la Reforma Laboral de Zapatero ya anticipaba lo que dos años más tarde sería la Reforma Laboral del Partido Popular. Recordemos que la Reforma Laboral de 2010 provocó la convocatoria por parte de los sindicatos de la Huelga General del 29 de septiembre.

no decirlo, un análisis sindical algo complaciente provocaron la firma de acuerdos como el de la reforma de las pensiones o el acuerdo de negociación colectiva de 2012 que precedió a la reforma laboral del PP. Obviamente, la falta de consenso en los ANC de 2009 no significó la ruptura inmediata del diálogo social. La concertación siguió dando sus frutos y en febrero de 2010 el acuerdo alcanzado entre sindicatos, gobierno del PSOE y la patronal, posibilitaron, ésta vez sí, la renovación de los ANC por un periodo de tres años (2010-2012) mediante el I Acuerdo para el Empleo y la Negociación Colectiva. Ante la perspectiva de un futuro económico nada halagüeño, CCOO y UGT acordaron tres años de moderación salarial, con subidas de hasta el 1% (2010), entre el 1% y el 2% (2011) y entre el 1,5% y el 2,5% para 2012. Se trataba por lo tanto de una moderación salarial “in crescendo”. Lo que nadie auguró en ese momento es que la situación económica sería cada vez más precaria y que para 2011 y 2012 muchas serían las empresas que se descolgarían de los convenios sectoriales y provinciales o que directamente los incumplirían en materia salarial. Tras el acuerdo alcanzado en febrero de 2010, el dialogo social se desarrolló con normalidad a pesar de una conflictividad laboral cada vez mayor y del aumento incesante de la tasa del desempleo. En 2010 la tasa del paro ya había traspasado la barrera psicológica del 20% con cerca de 4.700.000 personas desempleadas. El creciente de-

La Huelga General del 29-S no propició a medio plazo un gran distanciamiento entre el gobierno del PSOE y los sindicatos. Más bien todo lo contrario. 2011 fue un año de consenso generalizado y ya en el mes de enero se alcanzó un acuerdo para reformar el sistema público de pensiones. Tras una larga campaña sindical contra la ampliación de la edad de jubilación a los 67 años, CCOO y UGT estamparon su firma en la que posiblemente sea la reforma más regresiva jamás firmada por los sindicatos en España. Esgrimiendo la situación del déficit público y la evolución demográfica, el acuerdo contemplaba mediante un sistema flexible la progresiva ampliación de la edad de jubilación a los 67. En paralelo, la reforma establecía la ampliación de los años de cotización necesarios para acceder al 100% de la jubilación, pasando de 35 a 38,5 años, así como el aumento del periodo de cálculo, de 15 a 25 años. De difícil explicación para las bases del sindicato, la reforma de las pensiones supuso un punto de inflexión en la acción sindical de CCOO y no fueron pocas las voces críticas en el seno del sindicato contra un acuerdo que contravenía la apuesta tradicional

de CCOO a favor de un sistema público de pensiones al alcance del conjunto de la clase trabajadora. En un contexto de ofensiva antisocial, los sindicatos antepusieron los intereses del Estado a los intereses de los trabajadores. Ése, quizás, haya sido uno de los errores que los sindicatos hayan cometido durante los últimos años: defender el marco del Estado pensando que con ello se defendían los intereses de la clase trabajadora. Ese sindicalismo de Estado olvidó que los intereses generales del propio Estado no son neutros sino de parte. El diálogo social no se interrumpió con el cambio de gobierno. En enero de 2012, y ante la perspectiva de una Reforma Laboral profundamente lesiva, los sindicatos y la patronal firmaron el II Acuerdo para el Empleo y la Negociación Colectiva. La renovación del acuerdo firmado en 2011 se produjo con unos sindicatos claramente situados a la defensiva con el pretexto de preservar la estructura de la Negociación Colectiva así como la interlocución de los

“La Huelga General del 29-S no propició a medio plazo un gran distanciamento entre gobierno y sindicatos. Más bien todo lo contrario” propios sindicatos en la misma. No obstante, el acuerdo de enero de 2012 adelantó algunas de las medidas que dos meses más tarde aprobaría el gobierno del PP en la Reforma Laboral. El acuerdo recogía propuestas de la CEOE como el descuelgue y la inaplicación de los convenios sectoriales y la negociación en la empresa de aspectos fundamentales como la jornada laboral, las funciones profesionales o el mismo salario. En paralelo, se apostaba por el convenio provincial pero al mismo tiempo se fomentaba su descentralización favoreciendo la


9 negociación en la pequeña y mediana empresa con escasa o nula implantación de los sindicatos de clase. Por último, en materia salarial, por primera vez se fijaban los incrementos del poder adquisitivo no solo en relación al IPC sino según la evolución del PIB y de la actividad económica. Más que un acuerdo de moderación salarial se trataba de un acuerdo de pérdida salarial. La Reforma Laboral del PP la decretó el gobierno en marzo y como se esperaba significó la agresión más profunda contra los derechos de los trabajadores de los últimos treinta y cinco años. Una reforma diseñada para liquidar derechos sociales históricos y para desregular por completo el mercado de trabajo y la negociación colectiva. El decreto permitía a las empresas, por ejemplo, abaratar la indemnización por despido improcedente al pasar de los 45 días con un tope de 42 mensualidades a los 33 días don un tope de 24 mensualidades. Asimismo, la

reforma facilita la presentación de expedientes de regulación de empleo al no ser ya necesaria la autorización previa de la administración y que las empresas presenten un ERE cuando justifiquen una caída de los

“La renovación del acuerdo de 2011 no era un acuerdo de moderación salarial, sinó de pérdida beneficios durante tres meses consecutivos. Con el objetivo de reducir el índice de absentismo, la reforma asume el despido de un trabajador que cause baja por enfermedad entre 9 y 20 días en un periodo de 2 meses. En cuanto a la negociación colectiva, se limita la ultractividad a dos años (en

el trámite parlamentario quedará definitivamente en un año a raíz de una enmienda de CiU) y se da vía libre a las empresas para poder descolgarse de los convenios pactados así como para modificar de manera sustancial condiciones de trabajo como el salario y la jornada. La Reforma Laboral del PP provocó una nueva convocatoria de Huelga General: la del 29 de marzo, ampliamente secundada por la clase trabajadora y por los nuevos movimientos sociales surgidos a la luz del movimiento 15-M, los cuales tuvieron un especial protagonismo en el desarrollo y éxito de la convocatoria, haciendo de la Huelga General del 29-M no sólo una huelga sindical sino social y ciudadana. El surgimiento del movimiento 15-M en mayo del año anterior fue representó sin duda un soplo de aire fresco para millones de militantes de izquierdas pasando en apenas unas

semanas a convertirse en el gran referente de la movilización social y ciudadana. Como bien ya sabemos, la Reforma Laboral del PP no ha logrado uno de sus supuestos objetivos: crear empleo. Ya en el primer trimestre de 2012 la tasa de paro llega al 24,4%, con un total de 5.639.500 desempleados, según la EPA del citado periodo. Es decir, la reforma del PP no sólo no ha conseguido reducir el desempleo sino que lo ha disparado, especialmente entre los más jóvenes al superar por primera vez el paro juvenil la barrera del 50%. Sólo en Cataluña, la Reforma Laboral ha provocado que los expedientes de regulación de empleo hayan aumentado en un 166% respecto a 2011.

El bluf de Barcelona World, un projecte per definir NI UN PAM DE NET

Josep Llabina___________________________ Responsable Polític del PSUC-Viu de Barcelona

E

l projecte Eurovegas a Catalunya, ha tingut una forta contestació popular i també s’ha de dir, adhesions d’alguns alcaldes de la zona. Un cop ha fallat aquest intent, s’ha produït l’aparició d’un projecte del qual gairebé res es coneix. Un projecte que a diferència de l’anterior basat en casinos i hotels, posa en primer pla la diversió, zones temàtiques per països o zones del planeta i hotels amb casino. En això últim són gairebé iguals. Sembla ben bé que ha estat un cop d’efecte per tapar una expectativa fallida i que no semblés un fracàs i al mateix temps treure pit amb una proposta “novedosa”. La seva ubicació està prevista al costat d’un altre gran projecte d’oci, Port Aventura que va tenir en els seus començaments, algun promotor condecorat com a empresari model pel anterior govern de CiU, i que aquest empresari model va acabar a la presó Model ( o la de quatre camins) per les seves poc modèliques pràctiques empresarials (Javier de la Rosa). Ara tenim en el nou projecte un altre promotor sota sospita pels diversos negocis immobiliaris especulatius que ha realitzat, i una altra vegada un govern de CiU ha estat l’encarregat de

“La zona sud de Catalunya necessita una gran inversió, però no precisament centrada en el joc i l’oci” donar el vistiplau i suport a la iniciativa. És un projecte que falta per definir en la seva totalitat i que ha de aconseguir inversors. Compte, això sí, amb alguns punts a favor. El joc no apareix en primer pla, s’ubica en una zona on l’activitat econòmica es basa en les activitats turístiques, hoteleres, la petroquímica, i l’agricultura, per la qual cosa aquest projecte seria benvingut en aquest territori i més en aquesta època de crisi. Per molts habitants de la zona sud de Catalunya és rebut com una esperança de desenvolupament, i tenen els seus motius per pensar així. Ampliar l’oferta internacional d’oci amb la promesa de creació de 20.000 llocs de treball directes no és un tema menor en una zona oblidada en el desenvolupament econòmic. Una zona que veu com li imposen la marca Barcelona per poder impulsar un projecte d’”èxit”.

Aquest nou complex s’ubicarà en terrenys propietat de La Caixa, i inclourà diversos hotels i casinos amb unes 12.000 habitacions i una inversió prevista de 4.775.milions, dels que el o els promotors només aporten el 20%, és a dir falta el 80%. El principal inversor del projecte és el valencià Enrique Bañuelos, l’artífex de la immobiliària ASTROC, que va fer una immensa fortuna durant el boom immobiliari, acumulant milers de metres quadrats de sòl, i que va acabar fent fallida deixant a la ruïna milers d’inversors. En els darrers temps, Bañuelos ha mogut la cua per Brasil, on a través de la seva empresa d’inversió Veremonte s’ha dedicat a comprar terrenys agrícoles. També ha firmat un conveni amb el gendre de José Maria Aznar, Alejandro Agag, per fomentar la Fórmula 1 de cotxes elèctrics al País Valencià. A partir d’aquí sorgeixen molts interrogants. Es pot parlar de “turisme familiar” quan parlem de sis espais temàtics amb hotels amb casinos? El negoci del casino és la promoció del joc acompanyat del blanqueig de capitals. No és una aposta exactament familiar, sinó que més aviat afavoreix l’addicció al joc i els negocis il·legals. Que d’entrada aquesta sigui la seva font d’ingressos és un tema greu. Una previsió de deu milions de visitants a l’any és possible sense desenvolupar les infraestructures de comunicació, ni els proveïments d’energia i aigua i les comunicacions? Una mitjana de 400.000 visitants al mes com a mínim no és poca cosa. Pot ser una gran oportunitat per desenvolupar una gran indústria eficient en la gestió mediambiental i hotelera, però amb aquestes magnituds, també sembla inevitable el transvasament d’aigua de l’Ebre. Justificat el transvasament, la seva limitació sembla difícil de controlar i l’equilibri ecològic del territori es trenca. Es beneficiaran les poblacions dels voltants del flux de turisme? És un tema important lligar l’activitat al territori per afavorir el

seu desenvolupament, ja que si la concepció prevista és la clàssica d’un parc temàtic que només pensa en “el seu espai tancat” per treure el màxim benefici en la seva “oferta total” i el joc, poc oferirà al territori. Per això aquesta visió de “oferta del territori” sí seria important. Per ara no apareix res sobre això. És tota una declaració d’intencions que el projecte de desenvolupament d’aquest govern per al país es fonamenti en el turisme i el joc, no en la tecnologia i la investigació, no en una visió de potenciar les noves tecnologies mediambientals, no en els serveis de proximitat, sinó en el turisme i el joc, i la mà d’obra intensiva i no qualificada. Tenim una gran inversió tecnològica, el Sincrotró, una gran aposta del govern “de Progrés” anomenat també tripartit, que es troba en una situació de no finançament en aquets pressupostos per al seu funcionament. Una gran aposta que està en les antípodes conceptuals i que actualment té reduït les despeses a un límit que gairebé no permet el seu funcionament bàsic.

“Tenim una gran inversió tecnològica, el Sincrotró, que es troba en una situació de no finançament” L’aposta d’aquest govern de dretes és la de l’oci, la mà d’obra no qualificada i el joc, la nova versió de sol i platja juntament amb la promesa de creació de milers de llocs de treball de difícil compliment a curt termini. Esperem que alguna cosa es recondueixi si és que arriba a realitzar-se donada la manca de finançament per a la seva execució que en la visió més optimista és a cinc anys vista.


10

15-S pel referèndum

lava el cansament i la ràbia que estan provocant les iniciatives preses pel govern del PP, sense prèvia consulta. I per suposat la degradació dels serveis públics. UN REFERÈNDUM SOBRE LES POLÍTIQUES DE RETALLADES És precisament la demanda d’un referèndum el que demanen els sindicats per tal que la població es pugui pronunciar sobre les polítiques de retallades. En els parlaments que van fer els líders sindicals en acabar la manifestació van voler deixar clar que és el govern qui té la clau per evitar la vaga general. Consideren que l’única manera d’aturar-la és convocar aquesta consulta per tal que sigui la ciutadania la que legitimi les polítiques del govern del Partit Popular que va aconseguir una majoria absoluta sense explicar les reformes que està aplicant.

Una de les columnes de manifestants del sector públic que va confluir a la Plaza Colón de Madrid Alba Ferrer____________________________ Militant del PSUC viu

E

l passat dissabte 15 de setembre una gran manifestació a nivell estatal va omplir en el centre de Madrid en contra de les polítiques neoliberals, de brutals retalladles i privatitzacions de l’actual govern del PP. Una primera reflexió és constatar la satisfacció per la resposta popular. Les diferents “marxes” i “marees” van convertir la zona cèntrica entre Atocha i Colon en un mar de colors representatiu dels sectors públics que s’ataca, de les conquestes socias i els drets dels treballadors i les treballadores que es volen eliminar.

La participació va ser del tot plural i diversa, tant de sindicats (CCOO, SAT, CGT, USTEA, UGT,…) com d’activistes del moviment 15-M, com d’assemblees estudiantils i organitzacions de l’esquerra transformadora. Mestres, professors, bombers, treballadors de l’àmbit sanitari, del ministeri de Defensa... en definitiva, una enorme marea de diferents colors que va confluir a Colón i que el govern no va tenir vergonya de xifrar els manifestants en 60.000. Una xifra ridícula si tan sols es tenia en compte els carrers plens a vessar i els centenars d’autocars que van arribar de 14 comunitats autònomes diferents. Pel que fa els assistents cal destacar els milers i milers de persones que, sense estar organitzades ni afiliades, es van unir a la convocatòria. La seva presència assenya-

La ciutadania vol ser escoltada, tenir veu i vot davant unes males decisions per a la majoria de la població que estan dinamitant els pilars de les nostres vides. La ciutadania cada cop és més conscient del desafiament llançat pels qui volen fer tornar enrera les relacions humanes a èpoques passades, un cop experimenta a la seva pròpia pell el fet de perdre la feina, de perdre el pis, i d’haver de pagar cada cop més per necessitats bàsiques com els medicaments, només per citar uns pocs exemples. Aquesta estafa, anomenada crisi pels poderosos està servint, entre altres coses, per agitar consciències. Cada dia que passa més persones estan disposades a renunciar a la relativa comoditat de no preocupar-se pels problemes socials i polítics i recuperar la seva veu i la seva dignitat, volen ser persones amb drets i amb obligacions i no conformar-se amb ser un número al qual convoquen a les urnes cada cert temps, dient-li prèviament que realment només hi

ha dues opcions possibles, és a dir una opció dolenta i una altra de pitjor. L’altra opció és la resignació, pensar que no es pot canviar l’actual ordre social, i llençar la tovallola, deixant que els que manen de veritat, els Botins de torn, continuin donant ordres als seus subalterns, els quals obeeixen sense protestar i sense aturar-se a pensar en les conseqüències que provoquen les seves polítiques per la sencilla

“Es van unir el cansament i la ràbia que provoquen les mesures del govern sense prèvia consulta” raó que ells no les pateixen ni les patiran; això porta necessàriament al desastre, a la sobre-explotació i a l’empitjorament de les condicions de vida i de feina, qui encara té la sort de tenir-ne, en aquest país on podem presumir de ser campions de futbol i alhora tenir més joves menors de 25 anys a l’atur que no pas treballant. No és temps de resignació ni de claudicacions. És hora d’una vaga general. Però cal molt més que una vaga general, molt més, cal la recuperació de la consciència de classe, el despertar del fals somni interclasista, i sobretot cal organitzar la resistència, impulsant processos de construcció de poder popular desde la resolució de les necessitats concretes del poble treballador com a mecanismes del seu empoderament, perquè la lluita de classes continua i continuarà i està a les nostres mans, amb organització, vagues i mobilitzacions creixents i sostingudes, marcar-ne el seu desenllaç.

... i el 25-S insisteix en un canvi Mariona López_________________________ Militant del PSUC viu Si el 15-S va deixar clar el descontent dels treballadors i treballadores i de la ciutadania pel que fa les polítiques d’austeritat. una convocatòria que va agafar per sorpresa al govern popular i que es va encarregar dies abans de la trobada de qualificar com una concentració violenta i antoconstitucional. Tot i la campanya de desprestigi i d’atemoriment per tal que la gent no s’unís a la protesta, el resultat va ser una onada de persones davant del blindat Congrés dels Diputats. Centenars de milers de persones. Els organitzadors, manifestants i Izquierda Unida van denunciar la presència de persones esbalotadores que van començar accions violentes amb la policia i que van desencadenar una càrrega policial salvatge. Els vídeos que es podien veure pràcticament a l’instant a través d’internet van deixar atònits els que no vam poder assistir

a la concentració. La policia fins i tot es entrar dins de l’estació de metro d’Atocha i va disparar bales de goma i va carregar contra les persones que eren allà dins per agafar un tren. Ara, el Ministeri d’Interior obrirà una investigació per saber si es va comentre “alguna irregularitat”. Si finalment hi hagués algun informe que certifiqués que no es va acutar correctament, no s’aniria més enllà d’obrir un expedient.

denúncia a Cayo Lara, José Luís Centella i Alberto Garzón per haver acusat als cossos de seguretat d’incitar la violència. El coordinador d’IU va insistir que “el normal funcionament dels diputats es va veure

“Anem cap a la desobediència civil, ens hi obliguen quan ens impedeixen protestar contra la injustícia”

Encara són més increïbles les declaracions del ministre Jorge Fernández Díaz i el director general de la Policia, Ignacio Cosidó, que van qualificar l’operatiu de “brillant, extraordinari i exemplar”. Unes paraules que arribaven l’endemà dels fets, quan les imatges de l’actuació policial ja havien corregut per la xarxa. Fins i tot el Sindicato Unificado de Policia va demanar la dimissió del responsable de l’operació.

perturbat per la policia, i no pas pels manifestants.” Recordem l’ampli dispositu organitzat i els 1.500 agents desplegats per l’ocasió, a més de les tanques al voltant del Congrés.

No tots els sindicats han respost de la mateixa manera. La Confederación Espanyola de la Policiía va decidir interposar una

De moment s’ha arxivat la causa contra els convocants del 25-S en considerar que no hi va haver “cap delicte contra les institucions

de l’Estat”. Però queda impune la detenció de vuit persones que exercien el dret de lliure reunió quan participaven en una assemblea per preparar la protesta. El govern no es queda aquí, i ja ha anunciat que es planteja “la restricció del dret de manifestació”. La gravetat de l’actual moment històric fa que anem cap a la desobediència civil, ens hi obliguen quan ens deixen sense eines per protestar amb llibertat contra mesures totalment injustes. No serà la darrera mostra de desafiament al règim polític que tenim instaurat, i menys amb les mesures repressores del govern. Menys amb la retallada de drets i llibertats civils que es vol fer amb l’excusa de casos aïllats per mantenir a la població en silenci. Ara que sembla que el govern català ha aconseguit treure de la primera plana les retallades, ningú li recorda les seves polítiques igualment repressores i violentes. Ni els seus acords amb l’actual ministre per incloure la resistència pacífica dins el codi penal.


11

La Festa del PCE reivindica l’alternativa d’explicar i debatre les polítiques en defensa de les persones i no del capital. La festa de la lluita, la mobilització i solidaritat va voler, més que mai, ser un espai d’unitat en front les directrius marcades pels grans bancs mundials i seguides sense cap remordiment per l’executiu de Mariano Rajoy. I per això, l’economia al servei de les persones, les lluites locals i la política internacional va centrar el debat.

Acte d’homenatge a Paco Fernández Buey a la Festa del PCE, a San Fernando de Henares Redacció_______________________________ Nou Treball

arribar fins a la Festa del PCE. Enguany

an Fernando d’Henares ha tornat a ser un excel·lent amfitrió per als i les comunistes d’arreu de l’Estat que van

desmantellament dels seveis públics i l’Es-

S

la trobada ha estat un clam contra l’actual

tat del benestar amb una clara intenció de

El secretari general del PCE, en el míting central va deixar clar que ara més que mai s’han d’unir els treballadors i treballadores d’Europa, per defensar i aprofundir la democràcia. I també per donar suport a la proposta dels sindicats de celebrar un referèndum contra les polítiques il·legítmes del govern. El 21, 22 i 23 de setembre, la Festa del PCE va canalitzar totes les idees, propostes, polítiques concretes i properes mobilitzacions. Més enllà dels mítings i l’actualitat política, també es va homenatjar grans persones i figures que ens han deixat. Les incansables lluitadores Julia Manzanal i Trinidad Gallego, que ens han deixat després de tota

una vida dedicada a combatre el feixisme i les injustícies del capitalisme. També coincidint amb el desè aniversari de la mort de Juan Antonio Bardem es va recordar el compromís del cineasta amb la seva significació política amb el PCE. Sobretot, la seva tasca en el cine, creant des d’un punt de vista marxista i reivindicant la funció política del setè art. Entre els homenatges també cal destacar el que es va fer a Rafael Alberti, amb una llarga i entringuda lectura de poesia, i l’acte dedicat a Domingo Malagón, conegut com el falsificador del PCE, que va proporcionar documentació falsa impossible de detectar als qui participaven de la lluita clandestina. Però es va posar especial èmfasi amb el recordatori de Paco Fernández Buey, que es va convertir en un entranyable repàs de la seva obra, personalitat i pensament. A més, s’hi van fer una vintena de presentacions de llibres, que van suposar la presència de Pascual Serrano, Julio Anguita o Lidia Falcón. També es va repassar la importància de la figura de Santiago Carrillo en la història del Partit i d’Espanya.

L’adéu al líder del PCE a la clandestinitat Marc Llaó______________________________ Responsable de Formació i Debat del PSUC viu

H

a muerto Santiago Carrillo. Hay que reconocerlo, sin dudar, como una de las grandes figuras del antifascismo. Por eso le reto homenaje en su despedida. Pero a mi entender, el dirigente comunista no supo mantener cierta relación de coherencia entre la ética de la responsabilidad y la ética del compromiso.

que social dinamizado por una burguesía que ostentó los característicos privilegios casi ilimitados de una dictadura. Esta incapacidad para llegar a elaborar un análisis de clase del franquismo imposibilitó una estrategia política realista que acabó, que acaba siempre, patrimonio genético de la

La muerte de Santiago Carrillo, uno de los “padres de la Constitución” coincide con un fin de ciclo. El fin de ciclo que en España supone el agotamiento de un modelo de acumulación basado en el capitalismo financiatario e inmobiliario, requiere para la recomposición del capitalismo español

s y trabajadoras y las clases populares no consiste únicamente en hacer caer un gobierno o redactar una constitución sino en el proceso de acumulación de consciencia crítica que ha de ir articulando espacios de creación e intervención del poder popular, para así identificar y confrontar ideológicamente los valores de las clases dominantes que sustentan el actual régimen.

Carrillo hizo gala de un exceso de pragmatismo, que en política es necesario en su justa medida, sólo en su justa medida Hay indicios históricos para pensar que la política de reconciliación nacional (la versión española del programa común francés o el compromiso histórico italiano) teorizada por el PCE en 1956 y materializada durante la Transición fue un auténtico fracaso. El error teórico y estratégico residió en pensar que la burguesía de los pueblos de España se avendría a aliarse con el antifranquismo para derrocar a Franco. El fracaso en la construcción del estado liberal dio lugar a una burguesía especuladora y terrateniente que centrifugó las periféricas, más dinámicas que no por ello democráticas, convirtiéndose en su conjunto, en una de las más reaccionarias y conservadoras de Europa. Los apoyos del franquismo no fueron el “cascarón vacío” que teorizaba el PCE con escasa fortuna, sino que contó con el sustento de un blo-

trucciones teóricas y estrategias políticas para reconquistar el estado del bienestar surgido con el gran acuerdo de posguerra, es ingenuo, además de situarse fuera de la realidad. “No se trata de defender la democracia, se trata de conseguirla.”. El Proceso Constituyente de los trabajadore

Dotémonos de las enseñanzas de la trayectoria vital y política de Santiago Carrillo para no repetir errores. Y para más seguridad en el cometido, lean, lean la mejor biografía del ex secretario del PCE, a la postre, documento histórico de primer orden. Manolo Vázquez.

izquierda, con la alusión a la más que recurrida correlación de fuerzas. Incapacidad vestida de justificación, correlación de debilidades, como definió otro astuto observador de la ejemplar y modélica Transición. La “ruptura pactada” suponía la primera piedra en la construcción del régimen del cinismo y del eufemismo.

la superación del régimen político instaurado con la Constitución de 1978. El mantenimiento de las tasas de ganancia se hace incompatible con la estructura jurídico- política nacida de la Transición. Hoy en día, se expresa con mayor claridad la contradicción entre capitalismo y democracia en un proceso de no retorno. Formular cons-

Montalbán decidió asesinar el dirigente comunista en “Asesinato en el Comité Central” como argumento para analizar lo que empezaba a convertirse en una travesía por el desierto, a saber, la tan recurrente, pero no por ello más entendida crisis de la izquierda. - ¡Brindemos por la caída del régimen! - ¿De qué régimen? - ¡De todos los regímenes!


noutreball.psuc.org - issuu.com/noutreball

50 anys de les riuades del Vallès “Los suburbios cinturón de la ciudad, son maraña de implacables desamparos y necesidades asperas. Que los que puedan ayuden que los que ayuden bienhayan!” (versos anònims publicats a “Tarrasa Información” el 3 de desembre de 1962)

A

ra farà uns set anys vaig fer un viatge a Astúries. Parlant amb la dona gran que ens llogava la casa rural on vam estar, em va preguntar d’on era. Li vam dir que de Terrassa, i ella ens va respondre “ah si, allà on va haver una gran riuada fa molts anys”. Aquesta conversa per una persona més jove com jo que no va viure aquells fets em referma de la importància del que va passar aquell tràgic dia. Segurament estem parlant de la catàstrofe meteorològica més tràgica que coneixem al nostre país. Tragèdia que continuament a Terrassa he escoltat des de ben petit als meus pares i familiars. Tots els que ho van viure encara que fossin nens ho recorden perfectament. Aquest fet va produir aproximadament un miler de víctimes mortals, la destrucció de milers d’habitatges, comerços, indústria, etc... El 25 de setembre de 1962 van caure precipitacions sobre el territori que van arribar als 212 litres per metre quadrat en menys de tres hores, que van fer crèixer el cabal de la part final dels rius Llobregat, Besòs i els seus afluents, fent desbordar a les ciutats les seves rieres, tallant carreteres i línies de tren, destruint ponts, convertint les Rambles en rius cabalosos, i emportant-se cases i persones. Aquella nit el pànic es va apoderar de tothom, i les ciutats van despertar en una terrible tragèdia. Les fotografies que hi ha sobre la riuada parlen per si mateixes. Centenars de persones anònimes de forma voluntària i sense organització ni ajuda de les administracions van arriscar la vida per a poder auxiliar a altres persones en perill. Tota la comarca va quedar a més aïllada de la resta del país (sense electricitat ni telèfon) i milers de persones sense casa. L’heroïsme i la solidaritat de molta gent

Els carrers de Terrassa van quedar inundats el 25 de setembre de 1962 i els més damnificats van ser els que vivien en condicions més precàries van salvar moltíssimes vides. Cal destacar la veu d’un periodista, Joaquin Soler Serrano de Ràdio Barcelona, que va ser qui va trencar l’aïllament i la censura del règim,

“La riuada va deixar centenars de morts i va fer evident el barraquisme a les lleres dels rius” informant sobre la tragèdia i pressionant al govern per enviar ajuda. Des de la mateixa ràdio va poder coordinar l’esplèndida ajuda humanitària enviada pels barcelonins, que fins i tot van suspendre les Festes de la Mercè. Al dia següent de la tragèdia arriben a la comarca ministres i autoritats del govern, s’organitzaren enterraments multitudinaris i es comença a rebre ajuda. Dies després ciutats com Terrassa van rebre la visita del Caudillo Franco, en una mostra de propa-

El nombre exacte de víctimes no es va poder calcular mai, ja que en molts d’aquests municipis s’hi concentraven persones immigrants provinents de molts punts d’Espanya sense estar censades. Tanmateix, les dades més fiables parlen de més de 800 morts i de 300 persones desaparegudes. A Terrassa van perdre la vida 327 persones; a Rubí, 260; a Sabadell, 47; a Molins, 36; a Ripollet, 13….

ganda del Movimiento Nacional, amb la veritable intenció de salvar als propietaris de la indústria tèxtil. El càlcul total de víctimes és impossible de saber per la censura del règim i la falta absoluta de dades oficials. El gruix de les indemnitzacions van anar a parar a la indústria i no a les famíles, quan els més afectats van ser els més dèbils. Aquest any 2012 els ajuntaments de la comarca estan realitzant diversos actes per aquest trist aniversari. Una d’aquestes activitats ha estat la publicació del llibre del periodista Jaume Valls “La riuada de 1962 – La catàstrofe que sacsejà la Terrassa invertebrada del franquisme”. I és que, més enllà de les causes meteorològiques, podem parlar de causes polítiques de la tragèdia. El desenvolupament econòmic a la comarca en aquells anys va comportar l’arribada d’immigració procendent del sud d’Espanya. Això va suposar la construcció de nous barris i habitatges poc condicionats (barraques) al voltant de les rieres, amb un descontrol urbanístic força accentuat, sobretot en un moment polític on els propi-

etaris del sòl eren els mateixos governants o gent molt propera. Aquests nous barris marginals (suburbis), amb poca qualitat de construcció (autoconstrucció), van ser els més afectats. Barris per cert que veien renéixer una nova onada de protesta i consciència social pels joves organitzats en els orígens del moviment veïnal i juvenil i dels comunistes del PSUC. Aquest nou moviment popular i consciència solidària de comunitat van organitzar protestes i van millorar amb el seu propi treball les condicions de vida en els barris, constuint els propis veïns infraestructures necessàries i exigint-les als ajuntaments. Mirant amb perspectiva, potser seria bo anar recuperant aquestes xarxes de solidaritat amb els veïns en els nostres propis barris, perquè ara com abans, els problemes socials es solucionen socialitzant les respostes.

Les pèrdues econòmiques es calculen en 3.000 milions de pessetes de l’època. En fi, l’especulació del sòl, la urbanització anàrquica, l’autoconstrucció de cases barates i les insuficients polítiques de prevenció (per exemple de neteja de les lleres dels rius i sota els ponts) de les autoritats franquistes van fer encara més gran aquest desastre d’origen natural que tingué uns efectes bestials.

Seu Central: C. Doctor Zamenhof 16-18, 08020. Tel.: 93 412 2195 Fax: 93 307 38 47. Correo-e: noutreball@psuc.org.


Nou Treball 117