Issuu on Google+

N=116 Estiu 2012

Por taveu del Par t i t Social ista Un i f i cat de Catalunya Vi u

www.psuc.org

El món no és un casino 2 EDITORIAL 3 Eurovegas, una amenaça pel Baix Llobregat 4 Medio siglo de CCOO 5 Reflexions entorn la lluita minera a Lleó; El juicio de Sintel 6-9 ENTREVISTES ALS TERRITORIS 9 Lectura, un dret de la ciutadania 10 NUET; Siria y Euro: el plan del veranO; Mercosur incorpora a Venezuela 11 “Front”, nova capçalera del PSUC a Girona; La millor censura, el silenci LA CONTRA ConcertS DE LA FESTA PCE 2012


2

EDITORIAL

Enguany, als 76 anys de la fundació del Partit Socialista Unificat de Catalunya, la Festa del Nou Treball vol retre un sentit homenatge al company Gregorio López Raimundo. El Gregori va ser un d’aquells exemples de dignitat, compromís i coherència, clar portador d’una particular ètica de la resistència. Més que mai, aquella vella consigna que deia “Venim de lluny i anem més lluny encara” pren més sentit. La contradicció capital- treball és més evident que mai. La lluita de classes a l’estat espanyol és amplíssima i es demostra en les enormes desigualtats socials que estem patint, agreujades per una crisis que no és casual. La crisis econòmica no només està essent el pretext conscient per al desmantellament de l’estat social, sinó que a partir d’aquesta es busca un buidatge sense precedents del model democràtic de convivència. Democràcia no és patiment, desigualtat i benestar insuficient, sinó justícia social i condicions dignes de vida. La fractura avança inexorablement als nostres barris mentre la crosta nacionalista retrolaimenta al conjunt de l’estat les diferents faccions del capitalisme. L’estratègia del capital és clara. Després d’haver-se enriquit amb la plusvàlua generada al sector immobiliari i financer, ara aposten per centrar l’acumulació i concentració de capital a la sanitat, les pensions, l’educació i els serveis socials. Les polítiques d’ajust s’orienten a la privatització i mercantilització d’aquests serveis, per desviar-los a l’esfera de provisió privada. Al mateix temps, es potencien les desigualtats i es disminueix el poder adquisitiu dels assalariats, per obligar-los a retirar l’estalvi acumulat i destinar-lo a aquests serveis privatitzats. No obstant, aquesta no és una crisi qualsevol, es tracta doncs, d’una crisi orgànica del capitalisme. El liberalisme es desemmascara i perd la màscara que no es va arribar a posar del tot. Les decisions dels estats no van encaminades a garantir l’interès general de la ciutadania sinó a engrandir l’interès particular d’uns pocs. La democràcia no pot ser bona si vulnera el precepte liberal. Ho hem vist a l’Estat espanyol amb el “reformazo” a la Constitució impulsat per PSOE, PP i CIU, o a Grècia davant la possibilitat que Syriza governés. L’oligarquia política anteposa mantenir els privilegis i pagar el sector financer per les accions especulatives que han portat a la crisi, a garantir els drets socials i laborals de treballadors i treballadores. La societat de la doble veritat i la doble moral, també ho és de la doble comptabilitat. La corrupció és estructural començant per aquella il·legal que abandera la classe política oligàrquica i les classes dominants, com aquella legal que permet acomiadar un treballador d’una empresa amb guanys, o fer fora de casa una família treballadora que a més, gràcies a una excepcionalitat jurídica tal com la Llei Hipotecaria, quedarà

endeutada per a tota la vida. I davant qualsevol actitud contestatària i mobilitzadora, pretenen negar el conflicte social laminant drets i llibertats civils mitjançant l’enduriment del codi penal, la presó preventiva, l’equiparació del vandalisme urbà a delictes de terrorisme, la promoció de les actituds de delació... Això no fa més que augmentar el desencís i la desafecció política. La crisi econòmica

espanyol, regne del cinisme i l’eufemisme. Tant pel “podem sortir del forat i avançar si ens aixequem a les set del matí” al catàleg d’enginyeria semàntica per evitar reconèixer el rescat. A Catalunya, TV3, que des de l’inici de les emissions el 1983 ha estat en mans de la dreta, demostra dia a dia el poc respecte a la pluralitat, al valor informatiu i a l’interès general que ha de caracteritzar una televisió pública. El TN del diumenge 1 de juliol traslladava el descontent pel tri-

En record dels 5 anys sense en Gregori López Raimundo, perquè

VENIM DE LLUNY I ANEM MÉS LL UNY ENCARA

FESTA DEL Dissabte 7 de juliol de 2012 CEIP Sant Ildefons Av/ Sant Ildefons 24, Cornellà Sant Ildefons

+ info a www.psuc.org / psuc@psuc.org

i social també és política, fet que afavoreix la defenestració de la política entesa com el mecanisme per arribar a acords per a la gestió de l’entorn. Inexorablement, aquesta situació pot fer avançar a amplis sectors de les classes populars cap a plantejaments obertament feixistes. Amb motiu de les eleccions del 17 de juny, hem assistit a Grècia a un cop d’estat mediàtic molt similar al que estem patint a l’estat

pagament al descontent per les esperes a causa de la ineficiència del sistema. Ens ha inundat amb l’assumpte dels peatges i no diu res de la insubmissió proposada entre d’altres, per plataformes en defensa de la sanitat pública com Dempeus. Entrevista a economistes favorables a la privatització dels túnels de Vallvidrera i del Cadí iniciada pel govern, i no a una opinió contrària. Arriba a afirmar que no tot són retallades,

ja que els businessmen i els que vagin de vacances per Europa pagaran menys per les seves trucades a mòbils estrangers degut a un profitós acord entre operadores. Tot això en escassos 30 minuts. Justícia social i benestar, transparència i mecanismes de control, política com a valor, drets i llibertats civils, llibertat d’expressió i de premsa. Tots ells són sinònims de democràcia. Els sistemes democràtics no van ser en origen la reivindicació de la burgesia. La burgesia va impulsar l’estat modern per garantir els mecanismes de producció, reproducció i protecció de la propietat privada mitjançant el monopoli de la violència. En cap cas volia redistribuir-la. La solució democràtica sens dubte es va assolir per la mobilització i la lluita del moviment obrer, de la classe treballadora organitzada. L’ofensiva de la dreta postmoderna, que es fa hegemònica amb el suport del fracàs històric del projecte socialdemòcrata, ha passat de posar contra les cordes el marxisme com a mètode de diagnòstic de la realitat, al descrèdit mateix del saber històric, de la història, ja que així queda sense sanció la reacció objectiva i la consegüent relació d’explotació, i aconseguint, en definitiva, eludir la gran qüestió: la necessitat de canviar la idea de progrés gestada per la burgesia, arruïnada per uns nivells de desenvolupament cero i la impossibilitat de mantenir els nivells d’acumulació capitalista. Amb el patrimoni de resistència, solidaritat, i compromís de transformació social cap a una societat regida pel paradigma “de cada un segons les seves capacitats, a cada un segons les seves necessitats” de la cultura comunista, la consciència sobre el sentit de la història i el progrés humà que codifica el marxisme, ens exigeix una prioritat: aprehendre la realitat, que es tradueix en el manteniment de la tensió dialèctica entre el que sabem, el que assumim i el que fem. És aquesta l’única via per a poder transformar-la. Aquesta és la tasca fonamental. D’aquí la vigència del marxisme i per que no, dels partits comunistes, l’intellectual col·lectiu, en aquest context sociohistòric, obligadament humil i respectuós amb d’altres actors socials i polítics, que conjuntament amb aquests, han d’avançar en la creació de consciència crítica. La Festa vol ser un punt de trobada. Un espai lúdic i festiu però també un espai de debat i de proposta entre comunistes de diferent carnet, entre comunistes i no comunistes, entre gent organitzada i els que encara no ho estan. Entre els militants del partit i aquells moviments socials que comparteixen la radiografia del moment, uns objectius, i amb els que sens dubte, estem obligats a entendre’ns en l’estratègia. La Festa vol ser abans que res, reafirmació positiva de la nostra identitat i voluntat unitària.


3

Eurovegas, una amenaça pel Baix Llobregat Grego Delgado/David Vicioso___________ PSUC viu Cornellà/El Prat

«

ALGUNES DADES:

Las Vegas es... Las Vegas es... sencillamente diferente. Imaginaros el puticlub más grande del mundo. Pues algo así. Luces, gente con dinero gastándoselo en lujos y anuncios de mujeres en cada esquina. “Las mujeres más calientes del mundo en 20 minutos en tu casa”. En cada calle, en cada esquina.» Aquesta és la descripció d’un turista espanyol a Las Vegas, extreta d’ Internet.

Las Vegas Sand Corporation, propietat de Sheldon Adelson, sionista ultradretà estatunidenc disposa de complexos turístics i de casinos a Las Vegas, Macao i Singapur.

“Nevada és dels Estats amb nivell educatiu i sanitari més baix dels EUA i és al capdavant en atur i delinqüència”

El model econòmic d’Eurovegas fomenta la prostitució, la drogadicció i les ludopaties.

Moltes vegades s’ha explicat aquella anècdota de que als informes de la CIA sobre l’Espanya de la transició únicament hi havien dues zones a on els hi preocupava el poder comunista, Vallecas i el Baix Llobregat. Els comunistes no arribàrem a Las Vegas, però Las Vegas està molt a prop de plantar-se en mig de la nostra comarca, només l’únic alcalde del PSUC que queda d’aquella època, Tejedor a El Prat, ha aixecat la veu des del primer moment contra la barbaritat (la “judiada” en castellà antic, políticament incorrecte, però apropiat, pel cas) que se’ns ve a sobre, que ens mira des de adalt dels seus no sé quants gratacels de no sé quants metres, que els permetran fugir cap endavant del desastre econòmic al que han portat al país. Al Baix mai hem esperat res de CiU, potser ells tampoc de nosaltres, sabem que amb els seus governs quedem a la cua de les inversions de la Generalitat. Som, en això sí, la Nevada de Catalunya, l’Estat que gaudeix de Las Vegas i que està a la cua – entre els cinquanta Estats – del seu país en nivell educatiu i sanitari i al capdavant en atur i delinqüència. Si a alguna comarca li deu correspondre aquest lloc – en la nació liberal de CiU – suposem que és a la nostra. Però que dir del PSC? El seu domini a la política municipal de la comarca li dóna la força per a encapçalar l’oposició a un model de treball precari i d’atracció de mà d’obra desprotegida i de cercar una sortida a la crisi per la via de la re-industrialització i la inversió en nous sectors productius. Però els alcaldes callen, com si no anés amb ells. El seu destí a l’estil PASOK, no pot estar molt llunyà. Des del PSUC viu del Baix Llobregat volem expressar el nostre absolut rebuig a la instal·lació d’aquest complex i animem als ciutadans a recolzar la Plataforma Aturem Eurovegas i a participar a totes les convocatòries que es realitzin per oposar-se a aquest despropòsit.

Las Vegas és en mig del desert de Nevada. Macao, colònia portuguesa fins el 1999 és un illot amb un règim d’excepcionalitat econòmica dins de la Xina, especialitzat en el joc. Singapur és una ciutat-estat. La Generalitat de Catalunya ha ofert a Las Vegas Sand Corporation, de forma unilateral i opaca, un total de 800 hectàrees del delta, entre Viladecans i Cornellà de Llobregat. En cas que la cessió fos gratuïta es faria un regal a Las Vegas Sands Corporation d’uns 12.800 milions d’euros a raó d’uns 16.000 euros/ha. A més, caldrien una sèrie d’inversions en infraestructures, ara díficils de xifrar, que costejarien les administracions catalanes i incrementarien encara molt més les aportacions de recursos públics. • Les principals modificacions legals que proposen els inversors són les següents: • Modificació de l’Estatut dels Treballadors i condonació/reducció de les quotes de la Seguretat Social. • Modificació de la Llei d’Estrangeria per facilitar visats de fora de l’espai Schengen, tant pel que fa als directius com per la mà d’obra no especialitzada d’altres països. • Modificació de la llei del menor per tal que pugui entrar al casino acompanyat d’un adult, però sense que estiguin autoritzats a jugar a les màquines i jocs d’atzar. • Modificació de la Llei del joc, per permetre l’entrada a ludòpates reconeguts. • Modificació de la Llei de l’Impost sobre la Renda per als guanyadors de premis. • Modificació de la normativa sanitària per permetre fumar dins dels recintes. • Modificació de la Llei d’horaris comercials. • Modificació de la Llei d’enjudiciament civil i de blanqueig de capitals. • Exempcions fiscals de determinats tributs municipals.


4

Medio siglo de Comisiones Obreras (1) Pedro Luna Antúnez____________________ Militant del PSUC Viu

H

ablar de la creación de Comisiones Obreras hace ya medio siglo es hablar del renacer del movimiento obrero en los años de hierro de la dictadura franquista. No podríamos entender la historia de las luchas obreras desde finales de los años cincuenta sin la referencia obligada de CCOO como sindicato que se erigió mediante el conflicto laboral en una de las piedras angulares de la oposición social y política contra el franquismo. Cabe decir que los orígenes del sindicato no son lineales. No en vano, presentan diferentes características según el territorio y el sector productivo. Eso no quiere decir que la creación de las diferentes Comisiones Obreras no compartieran un patrón común. En este sentido, las primeras comisiones de trabajadores, germen de las Comisiones Obreras, surgieron ante la necesidad de organizar al movimiento obrero clandestino en torno a la negociación colectiva en la empresa y frente al aumento de la conflictividad laboral a raíz de los nuevos procesos productivos del franquismo previos al desarrollismo económico de los sesenta.

“Las CCOO surgieron ante la necesidad de organizar al movimiento obrero clandestino en torno a la negociación colectiva” Dos factores en materia de legislación laboral provocaron el nacimiento de las Comisiones Obreras. El primero fue el “Reglamento de Jurados de Empresa” de 1953 por el cual se permitía un mínimo poder de intervención sindical en la empresa, estableciéndose Jurados de Empresa en aquellos centros de trabajo de más de 1.000 trabaja-

Primera asamblea general de CCOO

dores. Con el tiempo, el control del sindicato vertical fue decreciendo a la vez que los Jurados de Empresa se fueron extendiendo paulatinamente no sólo a las grandes empresas. En 1971, por ejemplo, se decretó la existencia de los Jurados en las empresas de más de 50 trabajadores. No es de extrañar que en 1963 la primera Comisión Obrera formada en Madrid lo hiciera con el nombre de “Comisión de Enlaces y Jurados de Empresa”. Se fraguaba así una de las originalidades del nuevo sindicalismo de las Comisiones Obreras. La de infiltrarse en el sindicato vertical para socavar desde dentro uno de los pilares de la dictadura. El segundo factor que explica la formación de comisiones de trabajadores al margen del sindicalismo oficial fue sin duda la “Ley de Convenios Colectivos” de 1958. La ley de convenios respondía al deseo del régimen franquista de contrarrestar la creciente influencia del sindicalismo clandestino y de dotar a la clase obrera de cauces de participación en la negociación de sus condiciones de trabajo. La negociación de los convenios fue en un principio exclusividad del sindicato vertical. No obstante, y como sucedió con los Jurados de Empresa, la negociación colectiva en la empresa fue un factor determinante que contribuyó de manera irreversible a la creación de comisiones de trabajadores vinculadas a la discusión y defensa de plataformas reivindicativas. Fue así como aparecieron las primeras Comisiones Obreras. Suele referirse a la Comisión Obrera creada en la Mina asturiana de “La Camocha” en 1958 como el primer ejemplo de una comisión de trabajadores organizada y como el embrión del sindicato. No es casual que la primera comisión se formara el año que se promulgó la ley de convenios. A partir de aquella primera experiencia, la creación de comisiones se generalizó especialmente a partir de las huelgas de 1962 y 1963 y al hilo de las elecciones sindicales celebradas este último año. Un elemento común de las comisiones era que nacían y morían en

Concentración de delegados de CCOO en 2011 en Madrid cada conflicto laboral y en cada proceso de negociación colectiva en la empresa. Las primeras Comisiones Obreras con carácter estable asociadas a un territorio o sector aparecieron a partir de 1964 con la creación de la “Comisión del Metal de Madrid” a la que siguieron comisiones en ramos como las artes gráficas, los transportes, la construcción o la enseñanza. En paralelo, se fueron formando comisiones de territorio en el resto del país. De especial relevancia fue la constitución de las Comisiones Obreras en Barcelona el 20 de noviembre de 1964 en la Parroquia de Sant Medir.

“En 1966, se creó en Barcelona la CONC (“Comissió Obrera Nacional de Catalunya”)” La fundación de las Comisiones Obreras de Cataluña a finales de 1964 fue el resultado de un proceso de asambleas que se inició ese mismo año especialmente en el área del Baix Llobregat. Las asambleas clandestinas celebradas en la parroquia de Sant Miquel en Cornellà habían servido de base para la creación de una primera comisión central. Aquellas primeras Comisiones Obreras eran una amalgama de diferentes culturas sindicales y políticas. En ellas cabían militantes comunistas, socialistas, cristianos de base y libertarios. Esa pluralidad interna se convertiría en una de las señas de identidad de las Comisiones Obreras. El hecho de que las Comisiones Obreras se constituyeran en una parroquia de Barcelona pone de relieve la existencia de un sector progresista de la Iglesia que colaboró en la lucha antifranquista y de forma muy estimable en

el impulso del sindicalismo de clase clandestino. El cristianismo de base tuvo una gran impronta en Comisiones Obreras gracias a la labor de los denominados “curas obreros” del cinturón rojo barcelonés o a la de los curas del sur de Madrid como el Padre Llanos en “El Pozo del Tío Raimundo”. En 1964 se habían edificado los cimientos de las futuras Comisiones Obreras. Pero fue a partir de 1966 cuando el sindicato adquirió la estructura necesaria para transformarse en la referencia sindical de millones de trabajadores españoles. En 1966 se celebraron unas elecciones sindicales que significaron el impulso definitivo de las Comisiones Obreras alcanzando incluso algunos de sus dirigentes obreros la dirección de Secciones Sociales en el ramo del Metal. Ese mismo año se creó en Barcelona la CONC (“Comissió Obrera Nacional de Catalunya”) con el objetivo de coordinar a las distintas Comisiones Obreras de comarcas y sectores. La CONC se convirtió formalmente en el referente de las Comisiones Obreras en Cataluña aportando a la nueva organización sindical la herencia y las peculiaridades históricas del movimiento obrero catalán al sumar tradiciones como la del sindicalismo libertario y la del catalanismo progresista de Francesc Layret. Había nacido la CONC como sindicato de clase y nacional. Finalmente, en junio de 1967, año de la “Ley Sindical”, se celebró en Madrid la “Primera Asamblea Nacional de las Comisiones Obreras” con la presencia de delegados del conjunto del país. En ella se ratificó el carácter de las Comisiones Obreras como sindicato de clase, unitario, independiente, sociopolítico y democrático. Las Comisiones Obreras eran ya una realidad indiscutible.


Reflexions entorn la lluita minera a Lleó David Rodríguez_______________________ Resp. Economia PSUC viu

M

entre les institucions internacionals discuteixen quin serà l’import del rescat a la banca espanyola, el govern del PP ha decidit disminuir més de la meitat dels ajuts al carbó, amb la clara voluntat de desmantellar el sector. Però aquesta agressió està tenint una ferma resposta per part dels miners lleonesos i asturians, que estan lluitant de manera justa i contundent en defensa dels seus llocs de treball. Crec que és interessant realitzar un seguit de reflexions al voltant d’aquests fets. En primer lloc, l’excusa de que “no hi ha diners” és del tot punt ridícula. La veritat és que no hi ha diners per als i les treballadores, per a les persones, ja que el pressupost públic es destina a salvar el deute privat dels capitalistes. És lamentable continuar sentint a aquestes alçades a polítics com Artur Mas la lletania de que ens falten recursos. Intentar enganyar a la ciutadania d’aquesta manera tan barroera és un clar símptoma de la degradació moral que pateixen partits com CiU o PP. En segon lloc, el discurs neoliberal que ens domina està sustentat en un economicisme que arriba a extrems absurds i completament anti-socials. Es parla del sector del

5

carbó simplement des de la perspectiva de la rendibilitat privada a curt termini, sense atorgar cap importància a aspectes con els llocs de treball o l’afectació a la qualitat de vida de les localitats mineres. Això posa de manifest que, per desgràcia, l’essència del capitalisme continua sent la mateixa que fa dos segles.

“És lamentable continuar sentint a polítics com Artur Mas la lletania de que falten recursos” En tercer lloc, el tractament mediàtic de la violència segueix presidit per una retòrica totalment esbiaixada. Davant la pèrdua de llocs de treballs, la desesperació dels i les treballadores, o la desestructuració de famílies i poblacions senceres, l’única violència que reflecteixen alguns mass-media és la d’unes poques carreteres tallades i uns quants objectes volant cap als anti-disturbis. Els deixebles de Goebbels continuant executant sense complexos la seva tasca de manipulació informativa.

En quart lloc, i entrant en els aspectes positius de les protestes, la lluita de classes està més present que mai, i amb un simbolisme molt fort en el cas dels miners. La seva lluita ens demostra, una vegada més, que el conformisme i el servilisme no ens condueixen enlloc. Només lluitant de manera decidida la classe treballadora aconsegueix defensar els seus drets. Aquesta evidència històrica s’ha de recordar de manera persistent, ja que s’intenta negar sistemàticament des dels interessos hegemònics del sistema.

Finalment, m’agradaria destacar l’enorme solidaritat de classe que estan rebent els miners durant la seva lluita. No només les seves famílies, sinó pobles i ciutats senceres s’han llençat al carrer en defensa dels llocs de treball i de la justícia social. Això és importantíssim, ja que representa una primera batalla guanyada en el conflicte que han encarat els miners. Esperem que també guanyin, és a dir, “guanyem”, el conjunt de la guerra.

El juicio de Sintel empezará en noviembre, once años después de su quiebra E

l juicio oral por la quiebra de Sintel, filial de Telefónica, comenzará el próximo 4 de noviembre, once años después

de la quiebra de la compañía que dejó a más de 1.800 trabajadores y 1.700 acreedores afectados.

El tribunal ha tomado esta decisión al finalizar la vista oral celebrada hoy, que ha estado dedicada a la resolución de cuestiones previas al juicio, en el que se determinará si los ocho antiguos directivos acusados cometieron delitos societario, de insolvencia punible y contra la Hacienda Pública.

A esta vista se han presentado siete de estos ocho imputados, ya que el expresidente de Sintel Ricardo Campos se ha ausentado por enfermedad, una incomparecencia que tendrá que corroborar el forense.

“La familia cubana-norteamericana Mas Canosa descapitalizó la empresa de forma consciente” Tampoco han asistido a la vista los representantes de las tres firmas consideradas responsables civiles subsidiarias —Mas Tec Inc, Arcon y Sintel International—, una cuestión que ha levantado cierta polémica, ya que los acusados consideraban que la notificación no había sido adecuada y esto podía considerarse indefensión. De hecho, la Sala ha llegado a plantear la suspensión del juicio, una posibilidad que finalmente se ha rechazado porque el juez ha considerado que los administradores de estas empresas podían darse por informados, dado que algunos de sus directivos estaban presentes. La filial de Telefónica Sintel fue vendida en el año 1996 a Mas Tec Incorporated, pro-

piedad de la familia Mas Canosa (conocida por su anticastrismo) que, según la acusación, la descapitalizó de forma “consciente” hasta llevarla a la quiebra cinco años más tarde. Los antiguos empleados de la compañía organizaron entonces un campamento en el Paseo de la Castellana de Madrid que se prolongó durante seis meses y que se levantó tras alcanzar un acuerdo con el Gobierno que, según los extrabajadores, no se ha cumplido. Algunos de estos antiguos empleados se han concentrado hoy a las puertas de la Audiencia para pedir que se les compense “el daño causado” y el presidente de la asociación de extrabajadores de Sintel, Adolfo Jiménez, ha calificado el caso de “crimen laboral”. En ese sentido, la Fiscalía Anticorrupción ha solicitado penas de prisión de entre dos años y seis meses y cinco años y seis meses para los ocho acusados, además de una fianza de 300 millones de euros para resarcir a trabajadores y acreedores. De esos 300 millones de euros, algo más de 100 millones serían para los empleados, una cantidad que la acusación ha considerado “excesiva” ya que, en su mayor parte, se justifica por “promesas incumplidas y daño moral”.


6

“Estem vivint una guerra, la més gran expressió de la lluita de classes des que tinc ús de raó” Entrevista a Alfons Salmerón_____________ Regidor a L’Hospitalet 1- Quina és la principal tasca de “partit” que dus a terme al teu àmbit? Sóc membre de la meva agrupació a L’Hospitalet, del Comitè central i, des de l’últim Congrés, responsable de política municipal del partit. 2-Com és possible “fer més” PSUC avui? Treballar al costat de la nostra gent, la gent treballadora, fent comunitat i construint alternativa. Molt arrelats al territori i a la realitat. Mantenint una perspectiva emancipadora però donant resposta al dia a dia. 3-Perquè i quan vas entrar al PSUC Viu? Jo militava a Iniciativa per Catalunya. Quan va trencar relacions amb IU i amb el PCE i es va congelar el PSUC, un grup molt ampli de companys i companyes comunistes ens vam agrupar al PSUC Viu 4-Quin anàlisi fas de la realitat socio-econòmica que vius? El capitalisme ha creat aquesta crisi per ajustar encara més la correlació de forces al seu favor. De la crisi en sortirem, diuen, quan l’ajust estigui fet, els rics siguin més rics, i els pobres, més pobres i amb menys

drets. Estem vivint una guerra, la més gran expressió de la lluita de classes des que tinc ús de raó. 5-Quins són els teus referents polítics? No sóc molt de referents personals, però hi ha alguns dels “grans mites” com el Che o Allende, que som per a mi insustituïbles, i d’altres també molt importants a Catalunya i Espanya, com el Toni Farrés en la política municipal, el Julio Anguita dels 90, alcalde de Còrdova i després coordinador d’IU, i per sobre de tots una persona entranyable, expressió de coratge polític, dignitat i visió de futur com en Gregorio López Raimundo. Encara recordo les seves intervencions als primers comitès centrals del partit, a les que hi vaig assistir. A nivell personal, el meu avi, home d’esquerres, combatent i represaliat de l’exèrcit republicà. 6-Quina lectura revolucionària recomanes? Ara estic rellegint uns escrits de Gramsci seleccionats per Manolo Sacristán, molt recomanables per entendre el moment actual. 7-Un eslògan per definir el moment actual, a nivell internacional? “No és una crisi, és una estafa”

8- Quina solució proposes per sortir de la crisi, a Catalunya, Espanya i Europa. Més democràcia i control públic de l’economia, Reforma Fiscal, Inversió Pública, Apoderament i Sobirania Popular. Això es concreta en rebaixar l’edat de jubilació, reduir la jornada laboral, instaurar la renta bàsica universal, expropiar els habitatges buits, creació d’una banca pública, enjudiciament

popular dels corruptes i responsables de la crisi, reforma agrària i industrial, foment del cooperativisme..... 9-Un viatge pendent El meu somni és un fer un viatge sense límit de dies per la carretera panamericana i reviure el viatge del Che per Argentina, Xile, Bolívia, Perú, Equado

“Davant la crisi, no hi ha una solució diferent per a Catalunya, Espanya o Europa” Entrevista a Mireia Rovira_______________ Responsable de Política Internacional 1- Quina és la principal tasca de “partit” que dus a terme al teu àmbit? Sóc responsable de Política Internacional del PSUC viu. Responsable, per tant, de l’elaboració de les posicions del PSUC viu en matèria de política internacional i de les relacions del partit amb altres forces germanes comunistes i /o de l’esquerra que re-

presentem arreu. Sempre, per suposat, de la mà del nostre partit germà a la resta de l´estat: el PCE. 2-Com és possible “fer més” PSUC avui? Allà on estigui en conflicte social, hi ha de ser el PSUC VIU. El PSUC ha sigut sempre un partit de lluita, i ho ha de continuar sent. Ha de ser-hi present entre els treballadors i treballadores, treballant juntament amb el sindicat, CCOO, amb els aturats, amb el joves precaris, amb el pensionistes i les dones. Només d’aquesta manera, lluitant colze a colze amb els oprimits i oprimides podrem créixer i podrem fer més partit. 3-Perquè i quan vas entrar al PSUC Viu? Vaig entrar l´any 1997, justament al setembre, quan un col·lectiu de companys i companyes van trencar amb ICV i van formar el Col·lectiu Roig-Verd-Violeta que va acabar originant el PSUC viu. En aquella època, jo estudiava a la UAB i vaig trobar el projecte molt clarificador, a la vegada que il·lusionant.

4-Quin anàlisi fas de la realitat socio-econòmica que vius?

8- Quina solució proposes per sortir de la crisi, a Catalunya, Espanya i Europa

Vivim una etapa dramàtica del capitalisme, amb una crisi planejada i orquestrada pels poders financers per fer saltar pels aires el pacte social i el mínim benestar que s’havia aconseguit gràcies a les lluites de la classe treballadora europea desprès de la II Guerra Mundial. Vivim la imposició d’un dogma basat en la desregulació del mercat, la privatització de tot allò públic acompanyat de retallades de drets i llibertats.

No hi ha una solució diferent per a Catalunya, que per Espanya o per Europa. Proposem una refundació de la UE basada en un altre model, una Europa social que situï el benestar de les classes treballadores per sobre dels interessos del mercat i dels poders financers. Proposem l’auditoria del deute públic per no pagar aquella part que s’hagi contret de manera odiosa, és a dir, en contra dels interessos de la majoria i en benefici d’uns quants. Proposem que el BCE injecti diners als Estats i no a les entitats financeres. Proposem una reforma fiscal progressiva, un impost a les grans fortunes i la lluita contra el frau fiscal. Proposem acabar amb els privilegis de l’Església i l’eliminació de la despesa militar. Proposem acabar amb el dúmping social a nivell europeu i volem l’augment del salari mínim.

5-Quins són els teus referents polítics? Si parlem d´organitzacions polítiques i sindicals no hi ha dubte: PCE-IU-EUiA i CCOO. I a nivell europeu el Partit de l´Esquerra Europea. 6-Quina lectura revolucionària recomanes? Un tòpic: las ‘Venas abiertas de América Latina’. No per ésser tòpic, deixa de ser revolucionari. 7-Un eslògan per definir el moment actual, a nivell internacional?

9-Un viatge pendent

“No és una crisi, és una estafa”

La Xina.


7

“Com més lliure el mercat, més poderosos els especuladors i més corrupte l’estat de dret” Josep Colomé__________________________ Responsable del PSUC viu a Girona 1-Quina és la principal tasca de “partit” que dus a terme al teu àmbit? Des del 31 de març sóc el secretari polític del PSUC viu a les comarques gironines. La meva tasca, doncs, consisteix en fer del partit un instrument necessari i eficaç en la defensa dels interessos de la majoria, en la lluita per l’hegemonia dels valors de les esquerres, pel canvi real, per l’alternativa al sistema i no per l’alternança. 2-Com és possible “fer més” PSUC avui? La crisi, que no oblidem que és sistèmica, demana instruments vàlids per tal de fer-li front. Avui, més que mai, l’existència d’un partit comunista s’explica a partir d’aquí. I qui millor que el nostre partit, que té les seves arrels en experiències tan riques com punyents, pot representar aquest paper d’instrument necessari per tal de vertebrar un espai comunista unitari en el marc d’una alternativa d’esquerres unitària? El PSUC és avui tan necessari com sempre i més necessari que mai.

3-Perquè i quan vas entrar al PSUC Viu?

6-Quina lectura revolucionària recomanes?

Vaig entrar al PSUC i a la Joventut Comunista el setembre del 1966, i vaig “reentrar” al PSUC viu el 2004. Les motivacions van ser les mateixes: l’acord amb la línia política i el convenciment que “u no és ningú”, que l’esforç ha de ser col.lectiu per tal que sigui rendible.

Ara ‘El huracán neoliberal: una reforma laboral contra el trabajo’, de l’Adoración Guzmán i de l’Héctor Illueca. I sempre el ‘Manifest Comunista’ de Marx i Engels.

4-Quin anàlisi fas de la realitat socio-econòmica que vius? Que la crisi, provocada per la lògica del capital financer i especulatiu ha acabat esdevenint una excusa per a la retallada de drets de les classes treballadores i populars, que ens retrotrau al segle XIX. Això no es pot admetre de cap manera! 5-Quins són els teus referents polítics? El meu referent polític i humà ha estat de sempre el Gregori López Raimundo. Ha simbolitzat per a mi com ningú els valors de dignitat i de coherència política del comunisme a casa nostra.

7-Un eslògan per definir el moment actual, a nivell internacional? Com més lliure és el mercat i més poderós el capital especulatiu, més buit, corrupte i orfe esdevé l’estat de dret. 8- Quina solució proposes per sortir de la crisi, a Catalunya, Espanya i Europa A tot arreu, qualsevol solució a la crisi passa per guanyar l’hegemonia dels valors d’esquerres en la societat, i això de manera ineludible vol dir que han de deixar de ser majoria aquells que besen la mà que els esclafa. Cal mobilització i resistència, però també alternatives polítiques. A Catalunya i a Espanya la sortida de la crisi passa per canviar el règim, passa per la III República. A Europa, per la unitat i la mobilització de les forces, avui cada cop més nombroses,

que s’oposen a l’Europa del capital i que aposten per l’Europa dels pobles. 9-Un viatge pendent. Ja que no a Ítaca, almenys a Xipre, que són dels nostres.

“Cal acabar amb les tecnocràcies, tenir una Europa democràtica i un govern europeu” Entrevista a Josep Llabina________________ Responsable del PSUC viu a Barcelona

1- Quina és la principal tasca de “partit” que dus a terme al teu àmbit?

4-Quin anàlisi fas de la realitat socio-econòmica que vius?

Ara sóc el responsable de Barcelona, i sóc membre del Comitè Central i del Comitè Executiu del PSUC. També he estat escollit membre del Consell Nacional d’ EUiA i del Consell de Barcelona. La meva principal tasca és fer créixer l’organització de Barcelona.

Estem sota l’hegemonia de valors molt dretans, però crec que ja ha arribat el punt d’inflexió, i estem en camí de recuperar l’hegemonia de valors d’esquerres i de progrés. Crec que s’imposarà la raó de la majoria. La brutal actuació de rapinya neoconservadora sols pot provocar resistència i lluita. Europa ha de recuperar els valors humanístics i de progrés social. Ha d’avançar cap a l’esquerra.

2-Com és possible “fer més” PSUC avui? Avui és possible fer més PSUC sent més activistes, estant present en les mobilitzacions i impulsant noves iniciatives de lluita. També coordinant i elaborant alternatives locals i globals. 3-Per què i quan vas entrar al PSUC Viu? Vaig entrar a la JCC l’any 1970, amb les mobilitzacions contra el Consell de Guerra de Burgos. Era la principal força organitzada contra el franquisme i una gran escola de lluita i coneixement. Sempre he estat en la línia PSUC-PCE i, al separar-se IC d’IU i del PCE, vaig impulsar, juntament amb altres companys, EUiA i el col·lectiu Roig Verd Violeta, i lògicament, el PSUC Viu.

7-Un eslògan per definir el moment actual, a nivell internacional? És una estafa democràtica i econòmica, un robatori organitzat com mai, cal lluitar com mai, cal refundar la democràcia. 8- Quina solució proposes per sortir de la crisi, a Catalunya, Espanya i Europa. Cal ampliar la gestió democràtica a l’econo-

5-Quins són els teus referents polítics?

mia i a la societat a tots els nivells. Acabar

Els meus referents polítics són els líders dels anys 80, en especial els líders italians, francesos i d’Amèrica Llatina. Tenien una gran capacitat de reflexió, elaboració i actuació.

amb les tecnocràcies de la dreta, tenir una

6-Quina lectura revolucionària recomanes? Ara recomanaria els escrits de Manuel Sacristán, Quim Sampere, Alberto Garzón, les reflexions de Patrik Viverett, a Antonio Gramsci, i totes les publicacions que recomanen “indignació”.

Europa democràtica amb un parlament amb autèntiques competències i un govern europeu. 9-Un viatge pendent Molts viatges, però veure en directe el Kilimanjaro i les cataractes Victòria és un viatge pendent.


8

“Los comunistas intentamos incidir y comprender lo que le está pasando a la clase trabajadora” Antonio López_________________________ Regidor Mollet del Vallès Responsable Politic del PSUC viu del Baix Valles / Mollet

agradecer al partido un cambio sustancial en mi sobre cómo luchar y transformar esta sociedad que no me gusta. Además, creo que me ha hecho mejor persona.

1- Quina és la principal tasca de “partit” que dus a terme al teu àmbit?

4-Quin anàlisi fas de la realitat socio-econòmica que vius?

Soy responsable politic del partit del Baix Valles y responsable de coordinación de los cargos públicos a nivel nacional del PSUC VIU. Estamos reorganizando el partit en esta zona del Vallès Oriental para que sea una herramienta útil a la clase trabajadora, los movimientos sociales, CCOO, EUiA, y la coalición ICV-EUIA

Creo que todos los comunistas intentamos incidir y comprender lo que está pasando y como está afectando al conjunto de la clase obrera. La precariedad laboral, el cierre de muchas empresas que están llevando a mucha gente a perder su puesto de trabajo su casa y servicios públicos como la sanidad y la educación pública hacen que dedique todo mi tiempo libre a luchar desde la calle y desde las instituciones junto a mis camaradas y otras personas de izquierdas.

2-Com és possible “fer més” PSUC avui? Involucrándose en las entidades sociales y dar alternativas al neoliberalismo desde una práctica cotidiana muy apegada a la gente que sufre esta crisis capitalista, en especial con los jóvenes y mujeres. Sin dejar de lado la organización, porque sin ella las ideas no se desarrollan. 3-Perquè i quan vas entrar al PSUC Viu?

5-Quins són els teus referents polítics? Si hablamos de personas está claro que Dolores Ibarruri “Pasionaria” es mi icono principal. Otras personas que en su momento fueron y de alguna manera siguen siéndo mi referente son Gregorio López Raimundo y Julio Anguita.

Yo milito en el PSUC desde 1980. Ya desde muy joven, los ideales del comunismo coincidían con mi forma de entender el mundo. Una sociedad sin clases y solidaria. He de

6-Quina lectura revolucionària recomanes?

Entrevista a Ivan Martos_________________ Responsable del PSUC viu a Terrassa

del partit a Terrassa. La meva principal tasca consisteix en organitzar el partit a la meva ciutat de la millor forma possible, i fer que el nostre treball sigui visible i útil a la gent i als moviments.

Yo, que soy una persona autodidacta, me he tenido que esforzar mucho en leer y

aprender de los clásicos del socialismo, como Antoni Gramsci, Carlos Marx y su ‘Manifiesto Comunista’, tan vigente hoy, ‘Qué hacer’ de Lenin, ‘Reconstruyendo la Izquierda’ de Marta Harnecker. Y últimamente los libros de José Luis Sampedro, Alberto Garzón y Julio Anguita. 7-Un eslògan per definir el moment actual, a nivell internacional? Socialismo o barbarie. 8- Quina solució proposes per sortir de la crisi, a Catalunya, Espanya i Europa Estamos en un momento de un ataque frontal del sistema capitalista a las conquistas sociales conseguidas por el movimiento obrero y la izquierda. Y lo estamos perdiendo todo. No hay soluciones mágicas, es momento de acumulación de fuerzas y unidad de todos los que nos oponemos al neoliberalismo y formar frentes de izquierdas como están haciendo IU y PCE. Y a ni-

vel europeo el camino que nos lo marcan SIRYZA, entres otros, para aplicar políticas a favor de las personas y contra los mercados que van a cargárselo todo.

“Ens ho volen treure tot i haurem de tornar a treure les nostres velles eines de lluita” 1- Quina és la principal tasca de “partit” que dus a terme al teu àmbit? A més de ser membre del Comitè Central del PSUC, sóc el responsable polític local

2-Com és possible “fer més” PSUC avui? Primer de tot fent un esforç de creure’ns que podem fer-ho. Portem molts anys patint masses derrotes i desenganys, i comença a ser hora que tots siguem conscients que “sí se puede”, que com en el passat som capaços de tenir una organització forta i unida fraternalment per defensar la nostra dignitat com a classe treballadora. Fugir del derrotisme i agafar l’esperança i la unitat. 3-Perquè i quan vas entrar al PSUC Viu? Vaig entrar a militar al juny del 2001, en plena efervescència del moviment antiglobalització a Barcelona en una d’aquestes cimeres dels poderosos. Recordo que patia molt al veure que el PP d’Aznar tenia majoria absoluta, i que la IU de Julio Anguita iniciava una davallada electoral. Vaig pensar que havia de posar el meu gra de sorra, aportar en la lluita per la justícia social.

4-Quin anàlisi fas de la realitat socio-econòmica que vius? En breus paraules “estic al·lucinant”. Mai havia viscut una situació així, de falta de futur, d’incertesa, de depressió col·lectiva. Penso que la meva generació tenim un futur molt dur, pitjor que els dels nostres pares. Ens ho volen treure tot, començant per la nostra dignitat. Per evitar-ho, haurem de tornar a treure les nostres velles eines de lluita, com estan fent ara els miners. Penso molt en gent com els meus pares que han treballat tant per donar-nos un futur millor i mira... 5-Quins són els teus referents polítics? No m’agraden els personalismes, ni el seguidisme als grans líders. Per mi els referents són col·lectius, i el nostre partit té moltes persones que ens han de servir com a exemple, tots els que van lluitar per la República, contra el franquisme... són grans referents per a mi, sobretot els lluitadors anònims. 6-Quina lectura revolucionària recomanes? Com no, ‘El Manifest Comunista’ de Marx i Engels, ‘Principios elementales y fundamentales de filosofía’ de Politzer. Però, vaja, sóc més de literatura que no d’assaig. ‘La

madre’ de Máximo Gorki, la poesia de Miguel Hernández, d’Antonio Machado, ‘La voz dormida’, etc... 7-Un eslògan per definir el moment actual, a nivell internacional? Per definir el moment actual podríem parlar de ‘El Imperio contraataca’ i per definir la nostra resposta: “Treballadors, uniuvos!” 8- Quina solució proposes per sortir de la crisi, a Catalunya, Espanya i Europa La crisi que tenim no és temporal, és de sistema. Amb el capitalisme, encara que sigui més suau seguint a Keynes, no tenim futur. Proposo una revolució ciutadana per canviar de sistema, on l’economia estigui al servei de les persones i no a l’inrevés com ara, i viure en una societat socialista, més lliure, més justa, més democràtica i més igualitària. 9-Un viatge pendent No sé perquè, però m’agradaria molt viatjar a Portugal.


9

“Hi ha molt en joc, com l’esperança de vida o l’ensenyament, que és el futur” Entrevista a Àngel Pla Reche_____________ PSUC viu a Santa Coloma de Gramenet

4-Quin anàlisi fas de la realitat socio-econòmica que vius?

1-Quina és la principal tasca de “partit” que dus a terme al teu àmbit?

Estem en moments molt durs per les classes populars, amb molts perills, el del Govern de CiU, de l’Estat del PP, del poder econòmic i financer, però també del feixisme latent als carrers dels nostres pobles i ciutats. Aquests anys hi ha molt en joc, coses tan importants com l’esperança de vida, el nivell de l’ensenyament que és el futur, els drets socials.

La Secretaria de Moviments Socials, estic a la Secretaria Política. Hem de generar una xarxa de militants presents als moviments ciutadans, teixir l’enllaç entre l’organicitat del partit i el carrer, la ciutadania i les entitats socials. És imprescindible coordinar-se, doncs cal fer visible aquest treball. L’activista social militant a vegades té la sensació d’estar massa sol. 2-Com és possible “fer més” PSUC avui? Obrint-se cap enfora, enfortint-se cap endins, generar idees i accions, tenir la voluntat de ser referents. Avui el PSUC pot i ha de situar-se en la centralitat de la lluita contra el sistema, contra els generadors d’opressió i retallades democràtiques. Des del diàleg, el PSUC ha de ser una organització acollidora, des del debat ideològic i la movilització social. 3-Perquè i quan vas entrar al PSUC Viu? Fa 5 anys, però amb la gent del PSUC he fet molt camí conjunt, des del Col.lectiu Roig, Verd i Violeta, quan vam sortir d’ICV al 1997, vaig optar per ser independent dins EUiA, però des de la coincidència ideològica i estratègica amb els companys que van organitzar el partit.

5-Quins són els teus referents polítics?

quan vaig estar i eren properes les eleccions que va guanyar Evo Morales. Trobo que defineix l’estat límit en que vivim i alhora dona esperances de transformacions socials imprescindibles.

pública i popular. Es hora d’una revolució

8- Quina solució proposes per sortir de la crisi, a Catalunya, Espanya i Europa

pitalistes.

Més poder per a la ciutadania, democràcia en majúscules, econòmica, social i participativa, cal invertir els fluxes de capital, han d’anar de dalt cap abaix. Més educació

ferma, silenciosa però que vagi creixent, de generar xarxes d’economia social, que siguin contrapés als poders econòmics ca-

9-Un viatge pendent Kènia i Tanzània, conèixer les poblacions Massai i pujar al Kilimanjaro.

He tingut la sort de compartir militància amb Téllez, i el company Alejo Castellano que ens va deixar, referents de constància, consciència i dignitat. He après molt de Salva López Arnal, Jaume Botey... i del meu oncle Andrés Reche, que va ser un dels fundadors de CCOO a la Maquinista. 6-Quina lectura revolucionària recomanes? De capçalera sempre, el Manifest Comunista, de Marx y Engels. Però dels darrers que he llegit, ‘Socialisme del Segle XXI’ de Dietrich, ‘Un altre món’ d’Arcadi Oliveres, i en internacionalisme, Patas Arriba o ‘Las venas abiertas de America Latina’ de Galeano, i Evo, ‘Despertar Indigena’. 7-Un eslògan per definir el moment actual, a nivell internacional? “Ahora es cuando”, que estava escrit als murs dels carrers de La Paz i de El Alto,

Lectura, un dret de la ciutadania David Vicioso__________________________ Regidor d’ICV-EUiA a El Prat de Llobregat

P

aulo Freire considera el procés de lectura com “un acte polític que no és simplement una memorització de les paraules com a tal, sinó una construcció pròpia de la lectura de la realitat. El paper que compleix la lectura crítica es troba relacionat amb una ampliació dels nostres punts de vista, i serviria com una mena de lupa, la qual ens ajuda a observar algunes coses que no vèiem però que sempre hi van ser. Una lectura crítica de la realitat ens fa que vegem les transformacions de l’ésser humà a través de les seves accions, formes de vida i veure quantes vegades hem canviat per millorar i/o en quants casos seguim inadvertits davant successos que ens estan passant i no fem res per a millorar-los” Un concepte de lectura que no és sinònim de literatura i especialment de la lectura lúdica o de la lectura que únicament descodifica signes sinó que, ben al contrari, parla de una lectura amb la qual, les persones tinguin opinió, que siguin crítics i que puguin construir imaginaris col.lectius de justícia social. Llegir és un esforç que esdevé gratificant quan arribem a resultats d’enriquiment

personal. Llegir ha de ser un fet normal, no una excepció, i això no es pot aconseguir sense la complicitat de tots el agents, familiars, socials, educatius, cultural i, en especial, de la de les administracions públiques. En el darrers anys, les regidories de cultura i educació de l’Ajuntament del Prat de Llobregat han dissenyat i gestionat una sèrie d’accions i d’iniciatives adreçades a fomentar la lectura entre el ciutadans i ciutadanes del nostre municipi.

“Una societat formada està més preparada per afrontar una situació difícil com la que travessem” I la nostra eina és el pla de foment de la lectura. Una eina que ens serveix per articular, coordinar i proporcionar mecanismes de desenvolupament conjunt a tots el agents involucrats en la promoció de la lectura com els diferents professionals de

l’àmbit de l’educació i de la cultural i les entitats del nostre municipi. Si demanem a qualsevol persona que digui en una paraula que significa per a ella el terme lectura, probablement sorgiran definicions com ara entreteniment, oci o cultura. Si ens demanen als Ajuntaments, com a Administracions públiques, que definim aquesta paraula, hem de contestar: DRET. La lectura constitueix un dret que perment als ciutadans el ple exercici de la ciutadania i de la democràcia i per tant, la seva pràctica ha de ser accessible per a tots el ciutadans i ciutadanes en igualtat de condicions. La Lectura permet l’accés a drets fonamentals com: l’educació, la informació, la cultura, al coneixement o la participació política...

Per això, queda clar que la lectura està relacionada amb el benestar social i la prosperitat econòmica. Especialment en aquest context de crisi, crec que una societat formada està més preparada per afrontar una situació difícil com el que travessem. Per tant, és evident que si els ajuntaments volem fomentar el benestar, la qualitat de la convivència i les possibilitats educatives i econòmiques dels nostres ciutadans i ciutadanes, el foment de la lectura és un objectiu primordial per una bona política municipal.


10 Nuet: “Posarem tota l’energia en construir una nova majoria que doni esperança als qui pateixen”

Siria y Euro: el plan del verano

Agència Sirius__________________________

Eloy Pardo_____________________________ Nou Treball

mentos regionales y europeos, y con el apoyo de muchas formaciones políticas.

Asistimos a la creación de un latente estado de guerra mundial en Oriente Medio, en el que un pequeño país que está siendo víctima de una --en palabras de Hugo Chávez, de mayo de 2011-- “arremetida golpista”. En ella, colaboran desde la Francia de Sarkozy y ahora la de Hollande, la Inglaterra de Cameron, la Turquía del AKP y los EEUU de Obama y del AIPAC para armar a una serie de grupos que, según ellos, son “manifestantes pacíficos”. “Revolucionarios”, aseguran.

Convertir a Siria en una prioridad mental para la población es lo perentorio. Y esconderle la realidad de la invasión y el peligro de una mayor conflagración, también. Demoniza y esconde, para preparar una nueva guerra sembrando caos y la confusión...

El coordinador general d’EUiA, Joan Josep Nuet, presentà el passat dissabte 30 de juny, a la primera reunió del Consell Nacional de la formació després de la VI Assemblea, la seva proposta de direcció. A mitja sessió, al centre cívic de les Cotxeres de Sants, Nuet ha destacat “el bon clima de treball i les propostes” debatudes en aquesta primera reunió del Consell Nacional d’EUiA des de la celebració de la 6a Assemblea, el 3 de juny passat a Sabadell. Nuet també s’ha referit al pacte entre PP i PSOE pel que fa a la renovació del Tribunal Constitucional, que en la seva opinió “consolida el model bipartidista”. “Hem parlat d’Europa, de la cimera europea i del memoràndum del rescat” ha explicat el dirigent d’EUiA i ha destacat que el citat memoràndum “consolida les retallades al nostre país impulsades pel PP i CiU” i a més confirma que “la UE continua d’esquenes a la ciutadania”. Nuet també s’ha referit al pacte entre PP i PSOE pel que fa a la renovació del Tribunal Constitucional, que en la seva opinió “consolida el model bipartidista”, cosa que EUiA “no acceptem” perquè “trenca la pluralitat política” i també deixa de banda “la plurinacionalitat”. El coordinador general d’EUiA i diputat al Congrés –és portaveu del grup de L’Esquerra Plural a la Comissió Constitucional- ha conclòs que el lideratge de la ‘popular’ Soledad Becerril “no és el que necessita el país”. Quant a la nova direcció de la formació que aprovarà aquest migdia el Consell Nacional, Nuet ha destacat que a partir d’ara s’estructurarà en quatre grans àrees de treball: Organització, Polítiques Socials, Comunicació i Institucional. El màxim dirigent d’EUiA ha sintetitzat que “l’agenda social ha de marcar la política” de la formació i ha recordat que un dels mandats de la 6a Assemblea Nacional és cercar la “unitat” amb persones i organitzacions de les esquerres socials i polítiques per construir el nou espai català de l’esquerra transformadora, ecologista i nacional, proposta ‘estrella’ aprovada per EUiA. L’objectiu: fer possible “una nova majoria política i social que doni esperança a la gent que pateix les conseqüències de la crisi”. I segons Nuet, el seu equip hi posarà “tota l’energia i tota la il·lusió”

Hay división en el seno de Europa, puesto que la Alemania de Merkel no parece dispuesta a atacar, cosa sin duda que la dignifica, aunque veremos hasta dónde llega la “resistencia” (SPD y Verdes son más propensos a los “intervencionismos”). España, si nos hemos de fiar del ministro de Exteriores Margallo, tampoco está en cabeza de los movimientos más agresivos. China y Rusia se oponen a cualquier ataque, sea leve, moderado o fuerte, vetándolo en la ONU y haciendo de este organismo algo más efectivo. Apoyan el Plan Annan, que es lo más sensato ahora mismo, al proponer un Gobierno de Unidad Nacional en Siria. Pero la palanca “occidental” contará, como en otros casos recientes (Libia), con el apoyo de los más inconsciente entre los inconscientes. Para ellos, si el Estado (sirio) hace algo por perseguir a los terroristas y mercenarios --los cuales reiteradamente se oponen a negociar-- será preceptivo una petición de una intervención “internacional” y una presión en todos los canales de poder, desde medios como El País a Parla-

una mariposa en Australia... Esconden su verdadero objetivo, que es el de zozobrar a Europa, como han zozobrado (trágicamente) el Norte de África y el Medio Oriente. Sumirla en una involución. Su intención es poner al frente de la UE y sus instituciones financieras centrales al entramado de Goldman Sachs y Lehman Brothers: Draghi ya está en el BCE, Monti al frente de Italia y en España tenemos a Luís de Guindos en un ministerio. Gran Bretaña y una parte de Francia, aplauden. Lo más inconsciente de lo inconsciente volverá a colaborar con esta voluntad de poner al Euro en la picota, un hecho que generaría un terremoto aún mayor en nuestras economías. En numerosas ocasiones, Guindos entra en franca contradicción con el que se supone que es su presidente, Mariano Rajoy. Y coadyuva con gente que se supone del PSOE, como el comisario Almunia, que ha alimentado los rumores que tanto daño acaban haciendo a la economía real.

Su obsesión ahora mismo es terminar con el Euro y todo vale. Desde una posible victoria de Syriza, a una victoria de ND. Desde una negativa de Alemania a acatar algún asunto de orden internacional, al vuelo de

Hay que tener en cuenta que las Agencias de Calificación (Europa no dispone de ninguna) representan los intereses norteamericanos en el que ellos llaman “viejo” continente. Son los “mercados”, un término ambiguo para esconder intenciones especulativas. En realidad, se llaman Club Bilderberg y Comisión Trilateral. Su plan para este verano es confrontar entre sí a los países europeos, y enfrentarlos a poder ser con Rusia, actor económico de primera que nos podría salvar de la crisis si pudiéramos establecer puentes “euroasiáticos” (Alemania algo sabe de esto). Cada día más gente lo irá viendo claro, porque desgraciadamente lo irá sufriendo.

cráticas en las que elijan nuevo presidente”, manifestó Fernández.

2006 y fue firmado por los presidentes en julio de ese año.

Los jefes de Estado de Argentina, Brasil y Uruguay decidieron, además, no aplicar sanciones económicas sobre Paraguay y subrayaron que la suspensión “no disminuye el compromiso con el desarrollo” del país.

Para su entrada en vigencia, el protocolo debía recibir ratificación parlamentaria por parte de los cinco países (Argentina, Brasil, Paraguay, Uruguay y Venezuela), pero el de Asunción nunca lo hizo.

Otro de los puntos que parecen claros en la coyuntura del actual verano de 2012 es la voluntad de destrucción del Euro, moneda única europea que ha causado furor en los mercados internacionales desde que apareció, allá por el 2002. Y eso, ha molestado a quienes defienden la preemiencia del patrón Dolar-Oro: los especuladores británicos y norteamericanos, el Financial Times y en general los personajes que se mueven alrededor de la llamada “City”, en Londres.

Mercosur incorpora a Venezuela El Mercosur decidió que Venezuela se incorpore al bloque como miembro de pleno derecho el próximo 31 de julio. Así mismo, suspendió a Paraguay hasta que celebre nuevas elecciones. La decisión fue adoptada por los presidentes de Argentina, Brasil y Uruguay en la cumbre de Mercosur celebrada en Mendoza, y a la que no pudo acudir el cuarto socio del bloque, Paraguay, por haber sido excluido tras las destitución del presidente Fernando Lugo por el parlamento de su país, el 22 de julio pasado. La presidenta argentina, Cristina Fernández, anunció que la incorporación de Venezuela se concretará en una reunión especial el próximo 31 de julio en Río de Janeiro y que con ella el bloque regional se fortalecerá frente a los embates de la crisis global. La incorporación de Venezuela, aprobada por los cuatro mandatarios del bloque comercial regional desde julio de 2006, estaba trabada por la resistencia del parlamento paraguayo a ratificar dicho acuerdo. “Resolvimos suspender a Paraguay temporalmente hasta se lleve a cabo el proceso democrático con elecciones libres y demo-

“De acuerdo a lo establecido al protocolo, la plena vigencia democrática es condición esencial para el proceso de integración. El espíritu del protocolo es el restablecimiento de la institucionalidad, sin que ello menoscabe el funcionamiento” del bloque, indicó la resolución sobre Paraguay aprobada en la cumbre de Mendoza. La negociación para la adhesión se concretó en tiempo récord: El texto del protocolo estuvo listo a fines de mayo de


11

“Front”, nova capçalera del PSUC a Girona PSUC viu a Girona________________________

S

ostenia en Nicolàs Garcia, en l’acte de suport al “Front de Gauche” a Girona, que un partit comunista només es pot entendre com un instrument per fer la revolució, no com un fi en si mateix. I que aquesta eina, si la volem útil, ha de buscar el consentiment actiu de grans majories mitjançant la unitat i la mobilització. No hi podem estar més d’acord. Ara bé, per això necessitem com a mínim tres premisses: comunicació, participació i debat, i organització. Comunicació: ja sabem que els mass media, en una societat com la nostra, no frisen precisament per donar veu als comunistes. Participació i debat: només de la confrontació d’idees en pot sorgir la síntesi revolucionària. Organització: el canvi real, l’alternativa, necessita de les idees, i sense organització les idees no viuen. Per ajudar a fer realitat tot això torna a sortir, després de 73 anys, “Front”, la capçalera històrica del PSUC a Girona del 1937 al 1939. I surt en temps de crisi, quan allò que es vell es resisteix a morir i allò que és nou no ha nascut encara. Quan capitalisme i democràcia són cada vegada més termes contraposats, com ho són els conceptes inherents a l’un i l’altra de desigualtat i de igualtat respectivament. “Venim de lluny i anem més lluny encara”, diu un llegendari eslògan del PSUC. En efecte, és i serà així i, si algú en té dubtes, que tingui clar que allò que és vell i tronat, allò que està en crisi, és el capitalisme, i allò que és nou i prometedor, allò que ha de néixer, és la democràcia avançada i el socialisme. No en dubteu.

La censura més efectiva és el silenci Núria_________________________________

A

la complicada i difícil situació dels mitjans de comunicació en temps de crisi se li afegeix el desolador futur incert dels periodistes. Es tracta d’un escenari ben gris que colpeix fortament la llibertat d’expressió. Si abans de 2008 ja estava malmesa, amb la crisi els mitjans sotmeten els seus treballadors, aquells que els omplen de continguts, a la seva voluntat, ja que l’alternativa a negar-se a treballar en determinades condicions, o no renunciar a explicar la notícia com el mateix professional faria, suposa perdre la feina. Amb l’actual panorama, els periodistes tenen pràcticament impossible trobar un mitjà on treballar. En el darrer mes, entre altres, s’ha liquidat el diari gratuït Qué! (Metro va tancar el 2009, i l’ADN el 2011) i l’únic supervivent de la família dels diaris gratuïts, el ‘20 minutos’ tot just acaba de prescindir de 31 treballadors. Les emissores del grup Prisa han presentat un ERO de 200 treballadors, que inclou el tancament d’Ona FM i l’acomiadament de personal de la Cadena Ser, que a més, rebaixa un 10% el sou a la resta de la plantilla. Això ha suposat una vaga de la totalitat del personal, que va aturar el funcionament de la Cadena Ser durant tot el 29 de juny. Cal recordar que la Cadena Ser ja va acomiadar 200 treballadors l’any passat.

Aquests són tan sols uns exemples que posen de manifest el mal moment que viu el sector. Això pel que fa als llocs de treball, però d’altra banda, s’ha de parlar també de l’afectació que té en la llibertat d’expressió. Per això és de recomanada lectura ”Anuari Mèdia Cat. Els silencis mediàtics del 2011.” Una compilació d’articles-reportatges sobre els temes noticiables que han passat desapercebuts pels grans mitjans de comunicació l’any passat. I per tenir-ne un tast, aquest és el principi: “Als països Catalans no existeix la censura, però això no vol dir que la llibertat d’informació estigui garantida. (...) la censura pren moltes i variades formes, i la més efectiva és el silenci amb què la majoria de mitjans aborden determinades informacions incòmodes per a l’status quo.” La tasca feta pel Grup de Periodistes Ramon Barnils ens desvela temes tan controvertits com el patrimoni que la germana del rei, Pilar de Borbó i els seus fills tenen invertits en SICAV (societats d’inversió col·lectiva). Són 4,5 milions d’euros de la família del rei que no paguen pràcticament impostos, i el periodista, Xavier Alegret, fa un seguiment dels moviments i cops amagats per aconseguir no desvetllar la poca transparència d’aquest negoci. En definitiva, són 15 reportatges que parlen a fons de diversos temes silenciats. Us sona

el que costa a cada català el frau fiscal cada any? Són 876 euros per persona. Ens ho explica Maria Manyosa en un altre article, que xifra en un 71% el percentatge d’evasió tributària, que curiosament correspon a les gran fortunes. I n’heu llegit alguna cosa sobre la sentència contra “la política antisindical de Ford”? Doncs explica la resolució del Tribunal de Justícia valencià, que posa al descobert les pràctiques de discriminació sindical continuada dins la multinacional automobilística. Un cas intolerable en què es vulnera la llibertat sindical, després que els treballadors afectats suportessin

durant anys les pressions de la direcció de l’empresa. Encara més, el major complex d’oci catòlic d’Europa es podria construir a Mallorca. El govern balear del PP ha aprovat una legislació turística i urbanística que obre les portes a Tierra Santa. El periodisme és més necessari que mai, i ho demostren aquells que poden treballar en condicions i ho fan en llibertat, amb la consciència de ser un servei públic. Cal anar més enllà, i a donar a conèixer les històries que el poder i els poderosos volen amagar.


noutreball.psuc.org - issuu.com/noutreball

Concert de Reincidentes, Juan Pinilla i Chikos del Maíz a les Festes del PCE 2012 El Parc Dolors Ubárruri de Madrid acollirà l’esdeveniment, on la banda Reincidentes presentarà el seu disc ‘Temps de Ira’. Les Festes del Partit Comunista d’Espanya 2012 tindran lloc a la localitat de Sant Fernando de Henares, molt a prop de Madrid. Grata notícia la que hem rebut per part part d’un parell de grups que han avançat que estaran actuant el proper mes de setembre. Si no canvia l’emplaçament, amb gairebé total probabilitat se celebra al parc de Dolores Ibárruri a San fernando de Henares igual que l’any passat Fins al moment hi ha confirmats dos concerts, Els Chikos del Maiz actuaran el divendres 21 de setembre i Reincidents ho faran l’endemà, el Dissabte 22, a més d’una altra Nit de Flamenc, amb estrelles del cant com Juan Pinilla.

Seu Central: C. Doctor Zamenhof 16-18, 08020. Tel.: 93 412 2195 Fax: 93 307 38 47. Correo-e: noutreball@psuc.org.


Nou Treball 116