www.naturaiaventura.cat
cepte els dits, estan recobertes de plomes petites i fines que anomenem plomissol. Com en la majoria dels rapinyaires nocturns, el seu cap és força característic: gran, arrodonit i matisat pel també característic bec. El xot comparteix alguns trets amb el mussol comú, però es diferencia perfectament d’aquest pels dos plomalls de color bru que li coronen el cap i que podrien passar per orelles o inclús per les celles d’un hipotètic i malhumorat ocell caricaturitzat. Els seus ulls de color daurat seran els únics que potser no passaran desapercebuts si es prova de camuflar entre la vegetació boscosa on habita. Tot un exemple de perfecte i bell mimetisme (recordeu el que deia de ninja?). Podem trobar els seus nius dins de forats d’arbres o soques velles en boscos de ribera, de la plana, en fondals i rases, i de vegades en les àrees arbrades d’alguns parcs i jardins. No és difícil doncs que pugueu trobar-ne algun exemplar al terra després d’haver patit algun accident com ara xocar amb un vehicle, finestra, línies elèctriques o de telèfon. No dubteu a agafar-lo amb molt de compte i trucar als agents rurals que molt gustosament vindrem a recollir-lo per portar-lo a un centre de recuperació de fauna com ara el de Torreferrussa. Recomanem deixarlo dins una caixa de cartró que tingui ventilació i deixar-li una miqueta d’aigua. Mai menjar, sobretot. Deixeu-lo a les fosques,
l’ocell patirà menys estrès. Tornant al seu hàbitat, el xot únicament defuig el fred de l’alta muntanya. La gran majoria de xots ens visiten en períodes estivals. Tanmateix, algun valent exemplar s’atreveix a passar l’hivern a prop nostre. Ocell petit però caçador infal·lible d’insectes (d’aquí la seva importància, bellesa a banda, envers l’ésser humà), sobretot escarabats, papallones nocturnes i llagostes. També és hàbil caçador de petits rosegadors i, de vegades, de pollets d’ocells. Pel que fa als rastres que ens poden delatar de la presència d’un bell xot, i un dels més característics de la gran majoria dels rapinyaires, són les egagròpiles. Aquestes són bàsicament boles de matèria que l’ocell no pot digerir (com ara pèl, ossos i altres parts dures de les seves preses) i que són regurgitades a l’exterior després de la digestió. Les trobarem a prop dels seus nius o llocs freqüentats. Alerta, no són fàcils de trobar. L’altre tret especialment característic del xot és el seu cant i reclam, una mena de “txuu” (d’aquí l’origen del seu nom popular) que repeteix rítmicament cada pocs segons i que es pot confondre amb el d’un amfibi, el tòtil. Alguns diuen que per diferenciar-los cal fixar-se bé en el so més aflautat i llarg del xot. Proveu vosaltres doncs i gaudiu de la seva simfonia que acompanya les nits més bucòliques de primavera i estiu.
22/23
tripa50.indd 23
16/05/2011 19:53:56