Issuu on Google+

La necessitat d´un criteri estable La teoria de les idees La teoria de les idees en el Fedó (1º part)


Sòcrates no va deixar res escrit. Fou el seu deixeble Plató qui recollí els seus pensaments i els presentà escrits en forma de diàleg. En la major part de l´obra platònica apareix Sòcrates discutint amb altres pensadors, fonamentalment els sofistes, i exercint el paper de protagonista. Plató heretà del seu mestre el seu combat contra la sofística i contra ella construí el més característic de la seva filosofia: la teoria de les idees. Per Percontrarestar contrarestarel el relativisme relativismedels delssofistes, sofistes,Plató Plató establí establíun uncriteri criterion onla laveritat veritatno nodepenia depeniade decap cap interès interèssubjectiu subjectiuooparticular particular(la (lateoria teoriade del´homo l´homo mesura) mesura)sinó sinóde dela lanaturalesa naturalesamateixa mateixade deles lescoses. coses. Aquest Aquestcriteri critericuriosament curiosamenttenia teniacaracterístiques característiques semblants semblantsaales lesde del´ésser l´ésserde deParmènides: Parmènides: immobilitat, immobilitat,eternitat, eternitat,només nomésaccessible accessibleaatravés travésde de la laraó, raó,però peròaadiferència diferènciadel delfilòsof filòsofeleàtic eleàticno noestava estava constituït constituïtper peruna unarealitat realitatúnica, única,sinó sinóper permúltiples múltiples realitats. realitats.AAaquestes aquestesrealitats realitats Plató Platóles lesanomenà anomenà idees. idees.


Les idees no eren realitats subjectives, productes del pensament o de processos mentals, sinó que eren realitats que tenien una existència independent de les nostres ments, de la nostra raó. Aquestes realitats no tenien una naturalesa material sinó espiritual i el seu lloc d´origen era també de naturalesa espiritual, estava situat fora de la dimensió física de les realitats que captem amb els sentits. A aquesta dimensió extra física (metafísica), Plató l´anomenava món de les idees. Les idees i el món de les idees foren descrits en oposició directa a les coses i al món de les coses. Si el món físic, el món que percebem és un món imperfecte, confús i caòtic, el món de les idees, en canvi, és un món perfecte, transparent i ordenat. Si les coses són materials, múltiples, temporals i, com diu Heràclit, sotmeses a un flux de canvis constants, les idees són espirituals, úniques, eternes i immutables, com l´ésser de Parmènides.


La funció del món de les idees era la d´exercir de patró i de model objectiu a la realitat física i moral i substituir la inconstància i arbitrarietat dels criteris humans.  Plató admet una realitat intermèdia entre la realitat absoluta i el no-res, entre la veritat i la falsedat, que és el món sensible o material, el món de l´aparença, d´allò que és però no és del tot.  Les idees serveixen per determinar el grau de falsedat o veritat de les coses. El coneixement de les idees pot servir-nos per mesurar, calibrar i valorar el que existeix aquí, en el món sensible. Hom podrà dir si una cosa és més o menys vertadera si s´aproxima o no al model original, si participa en un major o menor grau de la veritat del seu original ideal. 


La teoria de les idees estava fonamentada en

- una dualitat ontològica: la realitat estava dividida en 

dos mons, un món ideal i un món material, - una dualitat antropològica: la naturalesa humana estava dividida en ànima i cos, - una dualitat epistemològica: el coneixement humà es pot desenvolupar a través de la raó o dels sentits, - una psicologia o teoria de l´ànima: la part espiritual de l´ésser humà era espiritual, immortal i reencarnable i tenia la possibilitat de fer de mitjancera entre el món de les idees i el món de les coses.


El sots títol o títol alternatiu d´aquest diàleg és “Sobre l ´ànima”, i és sobre l´ànima i la seva immortalitat el tema central d´aquesta obra de Plató. Sòcrates, condemnat a morir, passa les seves últimes hores conversant amb els seus amics sobre la immortalitat. Fedó, deixeble com Plató de Sòcrates i testimoni presencial, explica a Equècrates, el llarg diàleg del seu mestre amb Símmies i Cebes, altres dels seus seguidors més fidels.


 Text

1 (65a-65d)  Text 2 (65d-66a)  Text 3 (66b-67b)  Text 4 (67b-68c)  Text 5 (72e-76e)  Text 6 (100b-102a)


 1.

Dualitat ontològica: Text 6 (Teoria de la participació)

Dualitat antropològica:

Text 3 (Condició de la saviesa) 2. Text 4 (La filosofia com a preparació per a la mort) 1.

Dualitat

epistemològica:

Text 1 (Desacreditació del coneixement sensible) 2. Text 2 (Pensament pur) 1.

Psicologia 1.

platònica:

Text 5 (Teoria de la reminiscència)


Un dels problemes als que es va haver d´enfrontar Plató era com explicar la relació entre dos món tan oposats, com el món de les idees i el món de les coses.

Els dos móns, l´espiritual i el material, encara que separats i oposats mantenen una relació que Plató intentà explicar a través de dues teories: la teoria de la imitació i la teoria de la participació.


Teoria de la imitació 

Segons aquesta teoria, les coses materials són les versions múltiples, les còpies imperfectes, les ombres o imatges difoses d´un únic model ideal i original.

Teoria de la participació 

Les idees són la realitat plena, mentre que les coses participen o posseeixen aquesta realitat en un grau o en un nivell inferior. En comparació a les idees, les coses són realitats incompletes, deficitàries, insuficients. Respecte a les idees mantenen una relació de dependència: no existirien si no existís la idea corresponent. La causa de l´existència de la cosa és la seva idea.


Dualitat antropològica 

Tant bon punt s´assumeix el plantejament dualista, Plató va dedicar bona part del seu discurs a desacreditar el cos com un element que obstaculitza i dificulta l´ànima en el seu esforç d´assolir la saviesa, entesa com la contemplació de les idees.

Tot el mal humà i tots els mals que pateixen els humans tenen un mateix origen: el cos, mentre que tot el bé humà i tots els béns que gaudeixen o poden gaudir els humans provenen de la seva part espiritual.


Dualitat antropològica El cos és una càrrega que l´ànima ha d´arrosegar, que la desorienta i la distreu de la seva funció per a la qual ha estat destinada: l´ascensió al món de les idees.  El coneixement autèntic, per tant, s´assolirà quan l ´ànima s´hagi desempallegat totalment del seu company material, la mort.  Aquesta és la condició més propícia perquè l ´element espiritual pugui posar-se, completament alliberat de les impureses materials, en contacte amb la realitat més autèntica.  En vida mai no podrà del tot aconseguir aquesta situació de plenitud. 


Dualitat antropològica La filosofia té la missió de mantenir a ratlla les pretensions corporals, proposant un estil de vida ascètic i purificador.  La filosofia ha de preparar-nos per aquesta situació, per això qui té por a la mort no és filòsof, perquè en el fons no vol aconseguir la veritable saviesa.  El filòsof en canvi no fuig de la mort, tot el contrari, l´estima, perquè gràcies a ella satisfarà finalment el seu desig de contemplar les veritats autèntiques. 


Dualitat epistemològica Al mateix moment que Plató menysprea el cos, qüestiona la validesa dels sentits com a font de coneixement: s´equivoquen, ens enganyen, són inexactes, poc precisos i ens confonen.  Els sentits són la manifestació del fracàs del cos en el seu intent d´emular l´ànima i la raó.  Només el pensament pur pot arribar a la contemplació de les realitats espirituals.  Les idees tan sols es deixen capturar per una raó que ha fet tot el possible per foragitar del seu costat tot element sensible. 


La teoria de les idees de Plató