Issuu on Google+

Un jueu en Alemanya Ernst Tugendhat


 L´autor de Un judío en Alemania va

néixer a Brno (República Txeca) en 1926, emigrà en 1938 a Suïssa i en 1941 a Veneçuela. Estudià llengües clàssiques en la Universitat de Stanford i filosofia en Friburg/BR. on es doctorà. S´habilità en Tubinga i fou catedràtic de filosofia en la Universitat de Heidelberg i en la Universitat Lliure de Berlin. Després d´ensenyar com a professor visitant en les universitats de Santiago de Xile, Viena, Hamburg, Londres i Praga, resideix ara en Tubinga.


 Procedent de l'emigració jueva a Veneçuela i als Estats

Units, vaig arribar a Alemanya el novembre de 1949 amb 19 anys per estudiar el pensament de Heidegger. Només molt més tard em vaig adonar que aquest havia estat un pas bastant problemàtic. El pitjor no era el fet en si, sinó el gest de reconciliació amb el que vaig arribar i que no s'adequava a algú a qui, com jo, li havia anat bé en l'emigració, i que resultava escandalós davant les víctimes (els morts i els supervivents).  Mirada retrospectiva en el otoño de 1991


 ... en aquells moments estava cada cop més posseït pel

sentiment de la manca de sentit de la meva activitat política. ¿Havia fet alguna cosa més, pel que es referia al dret d´asil i la xenofòbia, que donar-me cops de cap contra la paret? ¿Havia convençut a algú que no ho estigués prèviament amb les meves conferències contra el rearmament?  Mirada retrospectiva en el otoño de 1991


 Vaig començar a entendre de mica en mica que la filosofia poc o

res pot aportar, però del que es tracta és de confrontar-se amb un problema concret mitjançant una argumentació anàloga a la filosòfica, i deixar que el problema es manifesti en les seves facetes diverses. El mateix passa en qüestions com les de l´asil, que indubtablement tenen un fort component ètic. Aquí tampoc la filosofia aporta quasi res, ja que en un context com aquest cal poder dir que allò ètic no es pot aclarir, en un primer moment, filosòficament, sinó que existeix un consens i, a continuació, cal procedir de la mateixa manera: intentar assolir  (...) S´ha de comprendre que en qüestions polítiques, en les que els sentiments i les ideologies són tan fortes, amb prou feines es pot convèncer a algú, i ens hem de conformar amb aportar arguments per a aquells que d´antuvi pensen d´una manera semblant a un mateix.  Mirada retrospectiva en el otoño de 1991


 Començà amb una pregunta del tot innocent des de la seva

perspectiva: “Per què vostè, com a jueu, va venir a Alemanya tan aviat, en 1949?”. Em vaig quedà paralitzat. Era el meu taló d’Aquil·les. Des d´una conversació amb Ruth Stanley en el cafè Einstein, sabia que era la “meva” culpa, però l´havia mantingut reprimit. Ja no recordo el que vaig respondre a l´entrevista. Però des d´aleshores no l´he tornar a eludir. Al cap i a la fi no sóc l ´únic en Alemanya a qui les mines li comencen a esclatar quaranta anys més tard. D´aleshores ençà ho he anat assimilant. Crec que ara puc tenir una visió de conjunt del meu desenvolupament juvenil i espero que ara el pèndul descansi i no torni a oscil·lar. (..) (Ara després d´aquesta experiència) he tornat a trobar la pau amb Alemanya, una pau que havia perdut temporalment en la meva crisi personal de fa quatre anys.  Mirada retrospectiva en el otoño de 1991


 El pas de 1949 amb el que buscava una identitat que se

m'adeqüés va ser un error, tot i que en les seves conseqüències s'ha revelat que no tenia sentit. Sota la seva forma macabra, aquest error va ser un disbarat bastant singular, però ha de ser comprès en contextos més amplis: en primer lloc, en el context d'un problema general davant el qual es troben els jueus moderns no religiosos, i, en segon lloc, en el context del problema més ampli de com un, sigui jueu o no, s'ha de relacionar amb la pregunta sobre la pròpia identitat col · lectiva particular, amb la identitat nacional.  Mirada retrospectiva en el otoño de 1991


 Com diu el filòsof català Josep-Maria Terricabras: “la

teoria de l´actuar comunicatiu que vol elaborar Habermas és, alhora, una teoria de la racionalitat. I és que, per a ell, la intersubjectivitat comunicativa ja no és el lloc on es posa a prova la raó –com qui diu, el banc de proves de la raó- , sinó que és el lloc constitutiu de la mateixa, és a dir el lloc on s´origina”.  La comunicació. Tòpics i mites de filosofia social, Proa,

Barna 1996


 Parteixo de l’angoixosa experiència repetida mil i un cops de

la impossibilitat d´entendren´s sobre la nostra supervivència comuna. Quasi tot el món occidental està dividit en dos grans sistemes comunicatius que transcendeixen les fronteres nacionals i que amenacen amb tancar-se l´un a l´altre traçant noves fronteres que separen a famílies i amics. No són simples finalitats polítiques contraposades. La diferència profunda que pot fer-nos desesperar els uns dels altres i, atès que tenim la pell tan fina, també de nosaltres mateixos, és la diferència en el llenguatge, en la comprensió, en els pressupòsits tàcits que exerceixen un paper en la percepció recíproca de les realitats polítiques.  Racionalidad e irracionalidad del movimiento pacifista y sus adversarios. Una tentativa de diálogo.


 Quan les persones ja no s´entenen, es perceben recíprocament com a

irracionals; aquest és el sentit del no entendre´s. Per això no és casualitat que el retret recíproc més comú, llançat pels enemics del moviment pacifista i per aquest contra els primers, és el retret de la irracionalitat. Semblant retret significa sempre que els motius que donen els altres de les seves intencions, són considerats insuficients. Si ja no podem entendre les raons dels altres, només ens queda intentar explicar les seves conviccions a partir de motius dels que ells mateixos no són conscients. Aquest procediment implica que ja no ens prenem seriosament als altres com a interlocutors, que ja no podem parlar amb ells sinó només sobre ells. (...)  En la lluita política es tendeix a difamar l´adversari. El diàleg es trenca ràpidament, cada part escull els aspectes de l´altre que li semblen més dèbils.  Racionalidad e irracionalidad del movimiento pacifista y sus adversarios. Una tentativa de diálogo.


 No puc sentir-me culpable per una cosa que ha fet el meu

pare. Però puc avergonyir-me del que ha fet el meu pare. Igual que puc avergonyir-me per tot allò que va succeir en nom del propi poble. No sé en quina mesura ens ajuda identificar el sentiment moral aquí rellevant como a vergonya en lloc de culpa, atès que tot sentiment negatiu, també la vergonya, entorpeix el procés de coneixement. D ´altra banda d´algú que davant del coneixement de determinades circumstàncies que exigeixen vergonya, no la sentís, diríem que no ha pres coneixement verdader d ´aquestes circumstàncies.  Ser judío en la República Federal Alemana


 ... el llibre no fou escrit per afegir nous retrets, sinó per

mostrar a què condueix la idea estesa entre tantes persones i pobles: que cada estranger és un enemic. Segons ell, l´última conseqüència d´aquesta convicció foren els camps d´extermini.  Ser judío en la República Federal Alemana


 M'he detingut a considerar aquest capítol de la

història dels jueus durant la Segona Guerra Mundial, capítol que el judici de Jerusalem no va posar davant els ulls del món en la seva deguda perspectiva, ja que ofereix una sorprenent visió de la totalitat del col · lapse moral que els nazis van produir en la respectable societat europea, no només a Alemanya, sinó en gairebé tots els països, no només entre els victimaris sinó també entre les víctimes.  Eichmann en Jerusalén, capítol 7, Edit. Lumen. De

bolsillo, Barna 2010


 Pertanyo a una generació que sempre ha utilitzat la mateixa

excusa, el mateix discurs: érem molt joves, vam ser enganyats, ens van seduir i fascinar la propaganda de les associacions juvenils del nacionalsocialisme.  Jo em vaig deixar seduir. Cert que llavors era dèbil i molt jove, però podia haver fet preguntes que no vaig fer. (...) Llavors jo crec que ni tan sols vaig reflexionar sobre l´assumpte, era molt jove ... Però totes aquestes persones (aquelles persones conegudes i que van desaparèixer sense saber com) omplen els meus records i encarnen el desassossec d´entendre com no vaig ser capaç de preguntar. Diria que és un cas molt comú entre aquells que van viure aquella època del nacionalsocialisme alemany.  Hambre y cebolla, entrevista de Juan Cruz, Minerva nº 6, Círculo de Bellas Artes de Madrid, 2007


 ...anar traient capes a la ceba: veure primer el que hi ha

darrera de la primera capa i reflectir-lo per escrit, i després, en descobrir el que hi ha darrera la segona, reescriure el que vaig escriure i confessar en la primera ... I així successivament (...)  Les cebes no tenen llavor, os ni cor, són només capes de pell i sempre queden algunes pendents. Per a mi, aquest procés no està tancat, tot i que no sé ben bé que és el que queda per fer. De moment ho deixo aquí.  Hambre y cebolla, entrevista de Juan Cruz, Minerva nº 6, Círculo de Bellas Artes de Madrid, 2007


 Tenim l´obligació de recordar que el que som i el que

tenim és el resultat d´un procés construït sobre la suor i el patiment d´altres que són invisibles a l´úll humà però no a la memòria. Si volem entendre el que som i on som, hem de servir la memòria. (...)  No s´ha de reduir la realitat al que hi ha, al que ha tingut lloc, a allò fàctic. Cal tenir en compte la part fosca i invisible del dolor. Això significa que reconèixer el sofriment és la condició de tota veritat.  Luces en la ciudad democràtica, Pearson/Alhambra, Madrid 2007


 Allà on es persegueixi a éssers humans es tracta d'una i la

mateixa cosa. La persecució és la persecució, i l'assassinat en massa no és més que l'estació final conseqüent de tota discriminació L'intent de presentar el genocidi jueu com una cosa absolutament única només pot tenir la funció que del que va passar no cal aprendre res ni per al futur ni per al present. Té la funció d'ocultar els problemes semblants que ens envolten avui en dia. A Alemanya ja no està ben vist ser antisemita, però és molt fàcil ser antisemita quan ja gairebé no hi ha més jueus. La proscripció de l'antisemitisme és una coartada perquè es pugui donar curs a la xenofòbia i al menyspreu humà.  La República Federal Alemana se ha convertido en un país xenófobo


Em concentro en el mur construït a Palestina, perquè com a jueu em sento especialment avergonyit pel menyspreu humà amb el qual la majoria dels israelians (afortunadament només la majoria) es relaciona amb els palestins que mantenen sotmesos, i perquè desitjo assenyala dues coses trivials que serien més difícils de dir per a un no jueu a Alemanya que, a causa de la vergonya alemanya en relació amb els jueus, seria immediatament desacreditat. També hi ha, certament, jueus antisemites, però si fos designat com a tal em donaria igual. No, jo i els que pensen com jo no som antisemites, sinó que entenem el nostre ser jueus d'una altra manera, és a dir, de la manera com alguns dels antics profetes ho van expressar i per descomptat Jesús, que va ser el més gran dels profetes , i en el nostre temps, per exemple, Marek Edelmann, el vicecomandant de la rebel · lió al gueto de Varsòvia, que malgrat el ressurgències antisemitisme polonès no va emigrar conscientment a Israel i que, a la pregunta del que per a ell significava ser jueu, respondre: "Ser jueu significa, d'una banda, estar a favor dels dèbils". Aquest universalisme jueu, que es pot il · lustrar amb figures com Sigmund Freud, Rosa Luxemburg o Victor Gollancz, va ser convertit des de 1944 en una tendència minoritària pel sionisme (...). Però cal reconèixer malauradament, que aquest triomf del particularisme del ètnic en el judaisme és també la conseqüència d'una tradició que ha estat una càrrega per a nosaltres des d'un principi, la idea del poble escollit. Aquesta suposada benedicció ens ha convertit en una maledicció.

Discurso de recepción del Premio Meister Eckhart


 Vull acabar la meva aportació amb una antiga història jueva, en

la qual es mostra que la veritable tradició jueva és idèntica en el fons a la veritable tradició cristiana i a la veritable tradició islàmica.  Un vell rabí va preguntar als seus alumnes: "Com es reconeix l'hora en què finalitza la nit i comença el dia? Els alumnes van preguntar: "¿És potser quan es pot distingir un gos d'una ovella?" "No", va dir el rabí. "És quan es pot distingir una palmera d'una figuera?", "No", va dir el rabí. "Doncs quan?", Van preguntar els alumnes. "És quan", va dir el rabí, "puguis mirar el rostre d'un home qualsevol i vegis en ell a la teva germana o al teu germà. Fins llavors la nit ens subjugarà.“  Contra la repatriación al Líbano


Obra utilitzada de l´autor:

Ernst Tugendhat, Un judío en Alemania, Gedisa, Barna 2008  Ernst Tugendhat, Problemas. Lenguaje, moral y trascendencia, Gedisa, Barna 2001  Ernst Tugendhat, El llibre del Manel i la Camil·la, Gedisa, Barna 2001 

 

Altres referències bibliogràfiques:

       

Hannah Arendt, Eichmann en Jerusalén, Lumen, De bolsillo, Barna 2010 Alain Finkielkraut, Una grotesca histeria. Temas de nuestra época. El País, 21/09/1989 Günter Grass, Hambre y cebolla, entrevista de Juan Cruz, Minerva nº 6, Círculo de Bellas Artes de Madrid, 2007 Reyes Mate, Cuando las injusticias no prescriben, El País, 20/04/2010 Reyes Mate, Luces en la ciudad democràtica, Pearson/Alhambra, Madrid 2007 Josep-Maria Terricabras, La comunicació. Tòpics i mites de filosofia social, Proa, Barna 1996 Ricard Vinyes, Eichmann y Arendt en Jerusalén, Público, 18/05/2011


Arriscar-se a caminar sobre un camp de mines.