És possible parlar de Nietzsche en connexió amb Hitler? Tugendhat a l’expressió “evident per si mateix”. En quin moment Jefferson de la Declaració demostra l’evidència de la igualtat? És possible fonamentar la igualtat?, es pregunta Tugendhat. Alguns, diu, afirmen que la igualtat és un concepte impossible de fonamentar. Altres afirmen que “procedeix de certs prejudicis històrics col·lectius”. La historiadora nordamericana Lynn Hunt en el seu llibre La invenció dels Drets Humans ha investigat les raons que expliquen com aquells homes (fa referència especialment a Jefferson, un propietari d’esclaus, i a La Fayette, un aristòcrata francès que col·labora directament amb els revolucionaris en la redacció de la Declaració dels Drets) pogueren parlar “com ho feren dels drets evidents i inalienables de tots els homes”. Com podien defensar com a evidents aquestes veritats. Resulta insòlit com aquestes veritats, atesa la realitat econòmica i social de l’època on eren multipresents la desigualtat econòmica i la jerarquització social, pogueren arribar a ser tan convincents en el segle XVIII. Segons aquesta historiadora, “la pretensió d’ evidència es basa en última instància en un atractiu emocional; és convincent si toca la fibra sensible de tota persona. A més, estem quasi segurs de què es tracta d’un dret humà quan ens sentim horroritzats davant la seva violació”. Hunt fa ús de les paraules de Diderot, que en el cinquè volum de l Enciclopèdia (1755) assenyalava que el tret essencial dels drets humans havia de ser un “sentiment interior” compartit per moltes persones. La hipòtesi de Hunt de com en un moment de la història d´occident uns determinats valors s’imposaren té a veure més amb “l’efecte que les noves experiències culturals que tingueren sobre la gent del segle XVIII” que en la seva “concepció dels drets”. “La lectura de cròniques de tortures o novel·les epistolars tenia efectes físics que es traduïen en canvis cerebrals i reapareixien com a conceptes nous de l’organització de la vida social i política. Noves formes de llegir (i veure i escoltar) crearen noves experiències individuals (empatia), que alhora feren possible nous conceptes socials i polítics (drets humans).”8 Si és certa la hipòtesi de Hunt, el que sembla clar és la incomprensió i la reacció contra les idees igualitàries de certes classes socials s’ explica perquè aquest canvi de sensibilitat no afectà a tothom ni de la mateixa manera. El plantejament de Tugendhat de la fonamentació de la igualtat no s’allunya massa de la de Hunt, sobretot quan la historiadora apel·la a la importància dels sentiments quan es tracta de l’acceptació per part d’uns individus d’un conjunt de lleis que els afecten i els comprometen a tots sense distincions. Tugendhat declara que per a la moral “les emocions són essencials”, sobretot de les emocions morals destaca el sentiment de la indignació. Diu: “l’emoció de la indignació i el contingut de les normes han d’anar plegats”. La indignació no seria un sentiment moral si simplement expressés un sentiment particular de rebuig. El valor moral de la indignació es descobreix quan el que s’expressa és una reprovació compartida davant un acte que infringeix una norma que tothom, de forma igualitària, ha decidit per interès obeir.9 Però com sorgeixen les normes que acompanyen als sentiments morals? Val a dir que tota norma suposa un límit a la nostra llibertat. Tanmateix hi ha normes i normes. Normes legítimes i normes arbitràries. Les segones, per a Tugendhat, serien les que s´imposen sota la coacció o es justifiquen en l’autoritat religiosa o en les tradicions. Si hem de restringir la nostra llibertat, ens diu Tugendhat, l’hem de restringir amb bones raons. Quines serien, doncs, aquestes bones raons? 8 9
Lynn Hunt, La evidencia de los derechos humanos, Claves de Razón Práctica 197, Noviembre 2009, pàgs. 24-31 Ernst Tugendhat, “La base de la moral es el egoismo”, entrevista de Daniel Gamper, La Vanguardia, 01/06/2001
5