Issuu on Google+

És possible parlar de Nietzsche en connexió amb Hitler?

[Ernst Tugendhat: justificació d’una moral igualitarista.] INSTITUT GUILLEM CATÀ DE MANRESA Autor: Manuel Villar Pujol Manresa, 18/04/2012


És possible parlar de Nietzsche en connexió amb Hitler?

Per a moltes persones, parlo d´aquelles que han consumit la filosofia en petites dosis, la figura de Nietzsche i el seu pensament estan associats a la ideologia que ha generat les pitjors imatges del gènere humà que el segle XX ens ha deixat: la ideologia feixista-nazionalsocialista. Curiosament, aquesta versió “popular” de Nietzsche no coincideix amb la que es té en el camp estret i reduït dels experts en filosofia en les últimes dècades, principalment després dels anys cinquanta del segle passat: la versió acadèmica insisteix en què no existeixen vincles conceptuals ni tan sols formals entre la filosofia de Nietzsche i el conglomerat ideològic que justifica els grups que conformen l´extremadreta passats ni actuals. Pensar el contrari és el resultat de la mala fe, una lectura superficial o simplement simple ignorància. És també un argument comú emprat per aquest corrent interpretatiu responsabilitzar a la germana del filòsof de l’ús que el nazisme i el feixisme va fer del seu pensament: A esta apropiación ideológica contribuyó en gran medida el empeño de la hermana del filósofo, Elisabeth Förster-Nietzsche, quien había contraído matrimonio con Bernhard Förster, uno de los portavoces del antisemitismo durante la era Guillermina y fundador de una colonia racista neogermánica en Paraguay. En 1889, tras el fracaso del proyecto y el consiguiente suicidio de su esposo, Elisabeth regresó a Alemania y cuidó de su hermano, ya enajenado, hasta su muerte en 1900, tras la cual decidió ocuparse de su legado y ponerse al frente del Archivo Nietzsche de Weimar. Dado su acceso privilegiado a los manuscritos inéditos del filósofo, e imbuida por las ideas que había defendido su marido, Elisabeth feu artífice de la que pronto iba a ser una de las obras más conocidas y políticamente instrumentalizadas de Nietzsche, La voluntad de poder, pergeñada a partir de un esquema original nietzscheano, de varios fragmentos auténticos descontextualizados y diversas contribuciones de su propia pluma. A excepción de los libros publicados en vida de Nietzsche, hasta la edición crítica del corpus del filósofo llevada a cabo por los italianos Giorgio Colli y Mazzino Montinari a partir de 1967 no se ha dispuesto de una edición fiable y depurada de los escritos 1 póstumos de l autor.

En àmbits pretesament erudits per caricaturitzar la filosofia de Nietzsche recorren a una ocurrència de Kurt Tucholsky: “Digues-me el que necessites i jo et procuraré una cita adequada de Nietzsche”. D’altra banda. és un fet comprovat que el pensament de Nietzsche se l´ha volgut apropiar tot el ventall ideològic imaginable sempre que impliqués una certa radicalitat verbal i una crida a l’acció visceral. A aquesta polifonia de sentits en part ha contribuït l’especial naturalesa del seu llenguatge, en ocasions més proper a la poesia que a la formulació clara i precisa, al caràcter premeditadament enigmàtic i fins i tot equívoc de les seves intuïcions. En un recent article al suplement del cultura del diari El País s’insistia en la mateixa apreciació: Nietzsche ha rebut interpretacions des de múltiples punts de vista i ideologies: nacionalistes i feixismes el van tenir com a icona, individualistes i anarquistes, capitalistes i comunistes, postmoderns i heideggerians, nihilistes i fins i tot devots de l’aforisme i la interpretació literària: Nietzsche és com una inesgotable banya de la fortuna del qual lectors apressats –o fins i tot, qui res llegeixen- treuen el primer que troben per esgrimir-lo victoriosos. Llegir a Nietzsche exalta sempre, això sí, a favor o 2 en contra.

Dins de l’ àmbit acadèmic, la idea d´un Nietzsche apolític, preocupat per qüestions estètiques, metafísiques o culturals és la dominant. Tanmateix aquesta concepció tan innòcua del seu pensament contrasta amb l´ús o abús de les seves categories per armar artefactes 1 2

Rosa Sala Rose, Diccionario crítico de mitos y símbolos del nazismo, El Acantalido, Barna 2003, pàgs. 272-273 Luis Fernando Moreno Claros, Un animal dedicado a la escritura, Babelia. El País, 07/04/2012

2


És possible parlar de Nietzsche en connexió amb Hitler? intel·lectuals que de forma indissimulada pretenen minar, si més no conceptualment, de forma radical el sistema discursiu de poder actual. Aquesta manera d’ entendre a Nietzsche, que alguns han batejat amb el nom de nietzscheanisme, s´ha fet tan poderosa que qualsevol intent de revisar els seus escrits des d´una òptica diferent ha estat considerada quasi una heretgia i maltractada per no seguir la moda marcada des de Paris. El Nietzsche “democràtic”, el Nietzsche que ha inspirat força dels pensaments més compromesos i arriscats de l´esquerra radical del segle XX i continua en aquest segle (Deleuze, Foucault, Onfray han estat els seus més conspicus impulsors3) és el producte “d´una faula institucionalitzada i legitimada amb el segell acadèmic” que ha maquillat, domesticat i mutilat el que havia de ser considerat el fonament teòric més vigorós del radicalisme aristocràtic de finals del segle XIX i principis del XX, orientat contra qualsevol proposta que, ni que fos tèbiament, tingués sabor a liberal, drets humans, igualtat o socialisme.4 Curiosament aquesta última, va ser la versió que s´imposà en els cercles intel·lectuals del conservadorisme europeu de finals del segle XIX. L´exemple més clar no cal buscar-lo massa lluny. El poeta Joan Maragall, a qui es considera l´introductor del filòsof alemany a l´estat espanyol, trobà en ell el vocabulari, les expressions adequades, l´estructura intel·lectual amb les quals combatre les idees igualitàries que amenaçaven les classes dominants. El poeta català en 1893, data en què escriu el primer article dedicat a Nietzsche a Espanya Federico Nietzsche, en castellà, és dels que creia que calia renovar l´ideari de la seva classe social, massa encarcarat, massa envellit, massa depenent de la tradició cristiana, que li impedia reaccionar amb la contundència necessària contra uns enemics cada vegada més perillosos. Calia una “oleada de aire sano” que el revitalitzès, regenerès i modernitzès. L´objectiu era impulsar amb l´ajut de les intuïcions nietzscheanes una “revolució” que aconseguís retornar les coses al seu lloc natural: que els que han nascut per manar manin i els que han nascut per obeir obeeixin. Les cites següents serviran per acabar de clarificar la visió maragalliana de Nietzsche: Los hombres son esencialmente desiguales según la fuerza de voluntad que atesoran. Hay el hombre superior, el héroe moral, fuerte, libre, irresistible, que vive la vida en toda su intensidad, ávido de goces y de luchas, dominador valiente y regocijado que lleva en su fortaleza y en su plenitud de vida el signo de la superioridad. (...) Debajo de estos hay la mayoría, la masa de los naturalmente esclavos, los débiles, los tímidos y reflexivos cuyos instintos yacen apagados y cuyo destino es el de estar a merced y servidumbre de los privilegiados. El malestar de nuestras sociedades consiste para Nietzsche en haber tomado la vida al revés, en haber informado la moral y el derecho en utilidad de los esclavos, de los débiles y miserables, a quienes se ha presentado como los verdaderos hombres modelos, en provecho de los cuales han brotado toda suerte de instituciones inspiradas en un deplorable ultracismo. De ahí han salido esas democracias, esos dominios de las mayorías que parten de un concepto falso de la vida. (...) Además, tras tanta democracia y tantas instituciones democráticas que por temperamento nos repugnan y nos cansan, el radicalismo aristocrático de Nietzsche, con toda su genialidad brutalidad, nos refresca y nos infunde consuelo y 5 fortaleza.

El filòsof espanyol Eugenio Trías, en un llibre dedicat a Maragall, El pensamiento cívico de Joan Maragall (1985), molt en la línia de la interpretació acadèmica, considera que en aquest article 3

Gilles Deleuze: Nietzsche y la filosofía (1962) i Nietzsche (1965); Michel Foucault: Nietzsche, la genealogía, la historia (1988); Michel Onfray: Tratado de ateología (2005) 4 Nicolás González Varela, Nietzsche contra la democracia, entrevista de Savador López Arnal, El Viejo Topo 272, septiembre 2010 5

Joan Maragall, Obres Completes II, Selecta, Barna 1960, pàgs. 136-138

3


És possible parlar de Nietzsche en connexió amb Hitler? el poeta “subscriu (...) el nietzscheanisme “sociològic” que passava per doctrina nietzscheana – el de la “moral dels forts”, l´aspecte més trivial de l´autor del Zarathustra-, això fou a causa de conjuntures ideològiques i polítiques per a les quals se servia d´aquests materials”. A més, Trias afegeix que aquesta interpretació incorrecta de Maragall tenia una altra causa: quan escriu aquest article no havia llegit directament res de Nietzsche. “S´inspira en un article del professor de Basilea Ludwig Stein sobre Nietzsche aparegut a la revista Deutsche Rundschau (Friedrich Nietzsches Weltanschauung und thre Gefahren)”. Curiosament Trías afirma que quan realment Nietzsche “influeix verdaderament en Maragall és després, quan Maragall menys nietzscheà “sembla””6. Suposo que el que vol dir Trías és que Maragall és més Nietzsche quan comença a endolcir el seu “radicalisme aristocràtic” originari, quan més espiritualista es manifesta. En altres paraules, la conclusió que podem extreure de la interpretació de Trias és que tant bon punt Maragall en els escrits posteriors a l’ article de 1893 intenta “democratitzarse”, fins i tot en la seva més profunda convicció cristiana, més present és la influència del Nietzsche “autèntic”. Ernst Tugendhat (1930), filòsof jueu d´origen txec, és un dels pocs que ha intentat remar a contracorrent. En un article titulat Poder i antiigualitarisme en Nietzsche i Hitler7 (2000) s’atreveix a transitar per una via prohibida pels guardians de l´ortodòxia nietzscheana. Es pregunta a l´inici: “és possible parlar de Nietzsche en connexió amb Hitler?”. Fer aquesta pregunta no pretén de forma maliciosa buscar la manera de demostrar que les idees més polèmiques de Nietzsche necessàriament hagin de conduir a Hitler. No vol dir, repeteixo, que la reflexió de Tugendhat sobre el pensament del filòsof alemany sigui un intent d’aproximació al nietzscheanisme popular, sinó més aviat el que demostrarà és aquella comprensió que poetes com Maragall van detectar és la més propera a l’autèntic pensament moral i polític de Nietzsche: la d´un defensor de l’aristocratisme radical. La seva metodologia que aplica en aquest article, que servirà com a base de tota la dissertació, és simple, o si més no ho sembla: explorar alguns fils que els posin en contacte. Un d´aquests fils, la crítica a l´igualitarisme, els situa segons Tugendhat en un “veïnatge immediat”. Tugendhat considera que l´igualitarisme ha estat la “comprensió dominant de la moral des de la Revolució Francesa”. És la qüestió que està en el centre de “l´escenari de la discussió” moral. “Tots els ordres jurídics moderns, llevat dels feixistes, són, en aquest sentit, igualitaris”. Per “igualitarisme” no s’ha d’entendre, precisa el filòsof txec “un igual repartiment de béns materials, sinó -com també ho van veure Nietzsche i Hitler- igualtat de drets”. La primera versió moderna de l´igualitarisme la tenim en una frase que va redactar Thomas Jefferson com a esborrany del que després serà la Declaració d´Independència dels Estats Units (1776) i que després inspirarà la Declaració dels Drets de l´Home i del Ciutadà francesa (1789): “Defensem com evidents aquests veritats: que tots els homes són creats iguals; que són dotats pel seu Creador de certs drets inalienables; que entre ells estan la vida, la llibertat i la recerca de la llibertat”. Que els plantejament igualitaris hagin estat els dominants, no significa que estiguin, des del punt de vista filosòfic, ben fonamentats. La frase, tot i la seva grandiloqüència, per a Tugendhat, presenta tal com està formulada, dues importants dificultats que caldria aclarir. La primera consisteix en què en nom de l´igualitarisme no es pot declarar que tots els éssers humans són iguals (qualsevol observació la desmenteix fàcilment) sinó que malgrat les desigualtats empíriques els humans han de ser tractats com a iguals. La segona crítica, l´adreça 6 7

Eugenio Trías, El pensamiento cívico de Joan Maragall, Ediciones Península, Barna 1985, pàg. 130 Ernst Tugendhat, Problemas. Lenguaje, moral y trascendencia, Gedisa, Barna 2002, pàgs. 67-102

4


És possible parlar de Nietzsche en connexió amb Hitler? Tugendhat a l’expressió “evident per si mateix”. En quin moment Jefferson de la Declaració demostra l’evidència de la igualtat? És possible fonamentar la igualtat?, es pregunta Tugendhat. Alguns, diu, afirmen que la igualtat és un concepte impossible de fonamentar. Altres afirmen que “procedeix de certs prejudicis històrics col·lectius”. La historiadora nordamericana Lynn Hunt en el seu llibre La invenció dels Drets Humans ha investigat les raons que expliquen com aquells homes (fa referència especialment a Jefferson, un propietari d’esclaus, i a La Fayette, un aristòcrata francès que col·labora directament amb els revolucionaris en la redacció de la Declaració dels Drets) pogueren parlar “com ho feren dels drets evidents i inalienables de tots els homes”. Com podien defensar com a evidents aquestes veritats. Resulta insòlit com aquestes veritats, atesa la realitat econòmica i social de l’època on eren multipresents la desigualtat econòmica i la jerarquització social, pogueren arribar a ser tan convincents en el segle XVIII. Segons aquesta historiadora, “la pretensió d’ evidència es basa en última instància en un atractiu emocional; és convincent si toca la fibra sensible de tota persona. A més, estem quasi segurs de què es tracta d’un dret humà quan ens sentim horroritzats davant la seva violació”. Hunt fa ús de les paraules de Diderot, que en el cinquè volum de l Enciclopèdia (1755) assenyalava que el tret essencial dels drets humans havia de ser un “sentiment interior” compartit per moltes persones. La hipòtesi de Hunt de com en un moment de la història d´occident uns determinats valors s’imposaren té a veure més amb “l’efecte que les noves experiències culturals que tingueren sobre la gent del segle XVIII” que en la seva “concepció dels drets”. “La lectura de cròniques de tortures o novel·les epistolars tenia efectes físics que es traduïen en canvis cerebrals i reapareixien com a conceptes nous de l’organització de la vida social i política. Noves formes de llegir (i veure i escoltar) crearen noves experiències individuals (empatia), que alhora feren possible nous conceptes socials i polítics (drets humans).”8 Si és certa la hipòtesi de Hunt, el que sembla clar és la incomprensió i la reacció contra les idees igualitàries de certes classes socials s’ explica perquè aquest canvi de sensibilitat no afectà a tothom ni de la mateixa manera. El plantejament de Tugendhat de la fonamentació de la igualtat no s’allunya massa de la de Hunt, sobretot quan la historiadora apel·la a la importància dels sentiments quan es tracta de l’acceptació per part d’uns individus d’un conjunt de lleis que els afecten i els comprometen a tots sense distincions. Tugendhat declara que per a la moral “les emocions són essencials”, sobretot de les emocions morals destaca el sentiment de la indignació. Diu: “l’emoció de la indignació i el contingut de les normes han d’anar plegats”. La indignació no seria un sentiment moral si simplement expressés un sentiment particular de rebuig. El valor moral de la indignació es descobreix quan el que s’expressa és una reprovació compartida davant un acte que infringeix una norma que tothom, de forma igualitària, ha decidit per interès obeir.9 Però com sorgeixen les normes que acompanyen als sentiments morals? Val a dir que tota norma suposa un límit a la nostra llibertat. Tanmateix hi ha normes i normes. Normes legítimes i normes arbitràries. Les segones, per a Tugendhat, serien les que s´imposen sota la coacció o es justifiquen en l’autoritat religiosa o en les tradicions. Si hem de restringir la nostra llibertat, ens diu Tugendhat, l’hem de restringir amb bones raons. Quines serien, doncs, aquestes bones raons? 8 9

Lynn Hunt, La evidencia de los derechos humanos, Claves de Razón Práctica 197, Noviembre 2009, pàgs. 24-31 Ernst Tugendhat, “La base de la moral es el egoismo”, entrevista de Daniel Gamper, La Vanguardia, 01/06/2001

5


És possible parlar de Nietzsche en connexió amb Hitler?

La “racionalitat” de les normes no ha de provenir d’ una entitat metafísica o supraempírica, com seria la raó pura de Kant, sinó de l’interès de les persones, de les raons dels individus per compartir la seva vida amb altres persones i de com hauria de ser aquesta vida. Per tant, en aquest sentit, l’origen de les normes, de les normes legítimes, de les normes morals ha de tenir un origen empíric. Si hem de viure amb altres persones, ja que ens és difícil trair la nostra naturalesa social, ens interessaria que les persones es comportessin d’una determinada manera. Com ens agradaria que ens comportessin els altres amb mi? La resposta seria la següent: que em tractessin amb respecte. I la millor manera de protegir aquest interès particular seria que esdevingués una exigència compartida, una norma basada en la reciprocitat o el que és el mateix en la igualtat. Vistes així les coses, sembla, per tant, que a tots ens interessa respectar-nos. La reciprocitat d´interessos resulta la forma autènticament “racional” de justificar una moral, una moral de respecte mutu. Contra aquests plantejaments reaccionen Nietzsche i Hitler. Tots dos comparteixen ideals antiigualitaris. Ambdós “rebutgen la idea d´igualtat, ho fan de manera contundent, i a tots dos la idea d´igualtat els sembla especialment incomprensible i quasi demencial. En el Zaratustra de Nietzsche, la doctrina de la igualtat és posada en boca de les taràntules, per a Hitler és una idea dels jueus.” valor central en el seu sistema”. La desigualtat natural és una constant en els seus discursos: ”en Hitler la idea d’”el” jueu com adversari i dimoni”; (en Nietzsche la idea) que “els homes estan dividits per naixement en dues classes, la dels superiors i la dels inferiors.”Els plantejaments de Nietzsche i Hitler ”són molt diferents en contingut però tenen característiques perfectament comparables”, ”són teories relatives a diferències “de sang” (genètiques) i, a l´hora, valoratives: ambdues distingeixen superhomes genèticament determinats de “sub-homes” genèticament determinats; i, a més, tant en Nietzsche com en Hitler, emergeix un programa d´extermini de l´associació de la seva respectiva idea “demencial” amb la seva respectiva teoria del poder”. Un altre aspecte en què Nietzsche i Hitler estan d’acord és en la identificació entre justícia i poder. Tugendhat assenyala “allò pel qual es rebutja la igualtat no és, per cert, un criteri de justícia diferent (així s´ha criticat sovint la igualtat: no l´igual repartiment és allò just, com per exemple un més gran mereixement, una més gran necessitat, etcètera), per la qual cosa no és un altre criteri de justícia el que ha de substituir la igualtat, sinó el poder. El terme de Nietzsche és “voluntat de poder”. Hitler declara que és llei de la naturalesa “que el més fort té el dret d´imposar la seva voluntat”. Només el poder –entès com a coacció- és decisiu i justificat al mateix temps. Així, la igualtat és rebutjada en nom del poder i això es fonamenta, de nou de forma similar en Nietzsche i en Hitler, en què és un fet empíric el que tot actuar humà, el mateix que tota la vida en general (o inclús tot ésser natural), està determinat exclusivament per l´ambició de poder. La qual cosa implica –això també ho veuen Nietzsche i Hitler en forma anàloga- l´actuar moral igualitari- està en realitat exclusivament determinat per motius de poder, només que d´una forma perversa”. L’autor d’ Així parlà Zaratustra no amaga en absolut en els seus escrits, i no són cites extretes només de La voluntat de poder, la seva peculiar visió crítica de l’igualitarisme, la defensa del seu naturalisme i de proposar en algun moment alternatives programàtiques al respecte: Lo esencial en una aristocracia buena y sana es, sin embargo, que no se sienta a sí misma como función (ya de la realeza, ya de la comunidad), sino como sentido y como suprema justificación de éstas, - que acepte, por lo tanto, con buena conciencia el sacrificio de un sinnúmero de hombres, los cuales, por causa de ella, tienen que ser rebajados y disminuidos hasta convertirse en hombres incompletos,

6


És possible parlar de Nietzsche en connexió amb Hitler? en esclavos, en instrumentos. Su creencia fundamental tiene que ser cabalmente la de que a la sociedad no le es lícito existir para sí misma, sino sólo como infraestructura y andamiaje, apoyándose sobre los cuales sea capaz una especie selecta de seres de elevarse hacia su tarea superior y, en general, hacia un ser superior: a semejanza de esas plantas trepadoras de Java, ávidas de sol - se las llama sipó matador -, las cuales estrechan con sus brazos una encina todo el tiempo necesario y todas las veces necesarias hasta que, finalmente, muy por encima de ella, pero apoyadas en ella, pueden desplegar su corona a plena luz y exhibir su felicidad. (Més enllà del bé i del mal§258) Què és el bo? Tot el que eleva en l'home el sentiment de poder, la voluntat de poder, el poder mateix. Què és el dolent? Tot el que prové de la debilitat. Què és la felicitat? El sentiment del que acreix el poder, el sentiment d'haver superat una resistència. No content, sinó més poder, no pau en general, sinó guerra: no virtut, sinó habilitat (virtut en l'estil del Renaixement, virtut lliure de moralina). Els febles i els fracassats han de morir, aquesta és la primera proposició del nostre amor als homes. I cal ajudar-los a morir. Què és el més perjudicial que qualsevol vici? L'acció compassiva cap a tots els fracassats i els febles: el cristianisme.(L’anticrist §2)

Aquestes són les semblances. Però quines són les diferències que observa Tugendhat entre Nietzsche i Hitler? A banda de la complexitat, l’estil i l’elaboració conceptual el que més els diferencia és justament la manera com enfoquen els seus antiigualitarismes. A l’antigualitarisme del primer Tugendhat el defineix com elitisme, mentre que al del segon com nacionalisme. L’antigualitarisme de Hitler, el seu nacionalisme radical, és defensat en el seu conegut Mein Kamp (MK)f. En aquest llibre es recull el més significatiu del seu pensament: - darwinisme social: “tota “vida”, i en el cas dels homes, la vida dels pobles, no és més que “lluita per l´existència”. - poder=justícia (dret): “és natural i, per tant, també correcte que els més forts triomfin i els més dèbils siguin sotmesos, i en què per això està justificada la utilització de tots els mitjans.”/”... el poder com a base del dret sembla important, perquè hi ha una diferència entre, d´una banda, constatar només descriptivament que el més fort sempre s´imposa i, per un altre, acceptar això a més en la voluntat i entendre´l com una exhortació tant pera ai com per a la resta. El subjecte de l´instint de conservació i d´acumulació de poder no és per a Hitler l´individu, sinó, al contrari de Nietzsche, la comunitat, la raça.” - teoria de les races: “Com a subjecte de lluita Hitler veu al col·lectiu, i a aquest l´entén no només com a poble sinó com a raça”. /”la seva teoria de les races, exposada en el capítol 11 de MK, (...) en l´essencial segueix a Gobineau. “Tot esdevenir en la història universal és només l´expressió de l´instint de conservació de les races.”/”... la raça és l´única font de valor”/”D´aquesta manera resulta un tot consistent i normatiu que queda tan exclusivament unit al valor del poble en quant raça, que Hitler no necessita combatre la moral en el sentit corrent del terme, sinó que només ha de subordinar-la.” - antisemitisme de la raó: diferenciació valorativa entre races (superiors i inferiors): “El criteri per a aquesta diferència valorativa és per a ell si i en què mesura els individus es comprenen a si mateixos en forma egoista o en funció del bé comú, si estan “disposats al sacrifici”.Ala

7


És possible parlar de Nietzsche en connexió amb Hitler? posició egoista la caracteritza Hitler com a “materialista”, mentre que l´orientada pel bé comú com a “idealista”, sent aquesta última la condició per a la “formació d´una cultura”. Així resulta una escala on el nivell més alt està la raça ària, mentre que la raça jueva està en el més baix.” - antimodernisme: “Liberalisme, democràcia i socialisme –tot el que Nietzsche anomena “idees modernes”- són idees jueves, i especialment jueves són les finances internacionals i el marxisme internacional. Hitler veu, doncs, les idees igualitàries, com la maquinació d´un enemic que les utilitza per destruir amb el seu individualisme la nació i l´orgànic i amb tot això la “moral” dels pobles.” /”les idees igualitàries estan en certa manera personificades en els jueus”./”L´únic normatiu que es comat és l´igualitarisme/interior (democràcia/bolxevisme) com l´exterior (internacionalisme)/”... la raó és que no es deixa integrar, en general, en el concepte de valor que té Hitler, sinó que està diametralment oposat a ell.” L’antiigualitarisme de Nietzsche, el seu elitisme, el va formulant al llarg de la seva extensa obra. Els seus trets més característic són: - la consciència elitista: “La idea que els homes es divideixen en dues classes separades per la sang sembla haver estat en Nietzsche un axioma que es remunta fins a la seva adolescència”. - la igualtat contrària a l’excel·lència: “Creia que una igualtat aproximada seria el característic de la consciència de ramat i que el recurs a la igualtat de drets hauria de ser rebutjat perquè igualtat significaria tant com uniformitat i mediocritat i seria, en aquesta mateixa mesura, l´enemiga innata de tot el que és excel·lent i de tota cultura”. Para decirlo pronto y mal, niveladores es lo que son esos falsamente llamados «espíritus libres» - como esclavos elocuentes y plumíferos que son del gusto democrático y de sus «ideas modernas»: todos ellos son hombres carentes de soledad, de soledad propia, torpes y bravos mozos a los que no se les debe negar ni valor ni cosnbres respetables, sólo que son, cabalmente, gente no libre y ridículamente superficial, sobre todo en su tendencia básica a considerar que las formas de la vieja sociedad existente hasta hoy son más o menos la causa de toda miseria y lrracaso humanos: ¡con lo cual la verdad viene a quedar felizmente cabeza abajo! A lo que ellos querrían aspirar con todas sus fuerzas es a la universal y verde felicidad-prado del rebaño, llena de seguridad, libre de peligro, repleta de bienestar y de facilidad de vivir para todo el mundo: sus dos canciones yi doctrinas más repetidamente canturreadas se llaman «,igualdad de derechos» y «compasión con todo lo que sufre» -y el sufrimiento mismo es considerado por ellos como algo que hay que eliminar. Nosotros los opuestos a ellos, que hemos abierto nuestros ojos y nuestra conciencia al problema de en qué lugar y de qué modo ha venido hasta hoy la planta «hombre» creciendo de la manera más vigorosa hacia la altura, opinamos que esto ha ocurrido siempre en condiciones opuestas, opinamos que, para que esto se realizase, la peligrosidad de su situación tuvo que aumentar antes de manera gigantesca, que su energía de invención y de simulación (su «espíritu» -) tuvo que desarrollarse, bajo una presión y una coacción prolongadas, hasta convertirse en algo sutil y temerario, que su voluntad de vivir tuvo que intensificarse hasta llegar a la voluntad incondicional de poder: - nosotros opinamos que dureza, violencia, esclavitud, peligro en la calle y en los corazones, ocultación, estoicismo, arte de tentador y diabluras de toda especie, que todo lo malvado, terrible, tiránico, todo lo que de animal rapaz y de serpiente hay en el hombre sirve a la elevación de la especie «hombre» tanto como su contrario... (Més enllà del bé i del mal§44)

- el concepte de voluntat de poder: “no creia només que tot comportament humà ha d’ ésser entès com a voluntat de poder, sinó tota la vida en general. Creia poder objectar a Darwin que en el àmbit de l´orgànic no se tractava en primer lloc de viure i sobreviure sinó d´”ampliació de poder”./”capacitat de anar-més- enllà-de-si, de creativitat i d´autonomia”.

8


És possible parlar de Nietzsche en connexió amb Hitler? - la crítica de la moral tradicional: “la preocupació central de Nietzsche era de portar e terme una “transvaloració de tots els valors”, això significa, devaluar la moral tradicional a partir del concepte de voluntat de poder i projectar una nova concepció de moral.”/ “... a Nietzsche li interessava sobretot destruir la forma de les morals fins a aquell moment existents en quant sistemes normatius, en quant morals del deure.” Per entendre el que ell considera l’alternativa nietzscheana a la moral tradicional Tugendhat ens proposa distingir entre dues accepcions del terme “moral”. Moral entesa com a concepció de vida, d’una banda, i moral com a conjunt de normes intersubjectives. La moral tal com l’entén Nietzsche és la moral en el primer dels sentits. Moral de senyors i moral d’esclaus són dues maneres d’entendre a vida. Dues concepcions contraposades de moral. Fins i tot Nietzsche inclou la moral entesa en el segon sentit dins de la moral d’esclaus. La raó és que l’anomenat “esperit lliure”, aquell que segueix els seus desitjos i deixa expressar lliurament els desitjos de la seva pròpia individualitat, per a Nietzsche és la materialització de la moral de senyors, mentre que els que són incapaços de la capacitat d’autodirigir-se i dirigir als altres necessiten d’unes normes per limitar i dirigir les seves vides. Aquesta última moral també és anomenada moral d’animals de ramat. La moral tradicional és moral intersubjectiva i per tant d’esclaus, perquè és moral de normes que obliguen a tots, ja sigui perquè hi ha una divinitat que ha d’ésser obeïda o hi ha una tradició que així ho exigeix. Tanmateix també inclou la moral que es basa en el respecte a normes generades en el consentiment recíproc dels integrants d’una comunitat, com defensa Tugendhat. L’element identificador de l’esclau és el fet que és un animal obedient de normes, sigui quin sigui el seu origen. En canvi, el que distingeix el senyor és la seva autonomia radical. Els primers per naturalesa estan incapacitats per manar, els segons són homes que han nascut per exercir el poder. “Aquesta forma de veure les coses, escriu Tugendhat, s’ acomoda força bé a la doctrina de la voluntat de poder: el manar, això és el poder dels senyors substitueix la legitimitat de les normes.” Quan Nietzsche afirma que tota moral és una cosa exclusivament de dèbils s’ha d’entendre que s´està referint en concret a la moral intersubjectiva que ell identificava amb la moral tradicional. Nietzsche “pren partit pels individus en contra de la comunitat”,“suposa que els individus, en no entendre´s ja a partir de la comunitat sinó a partir dels seus desitjos egoistes, han d´exercir poder sobre els altres”,“que Nietzsche no entengui en absolut la moral de senyors com a moral intersubjectiva i del que l´egoisme d´aquella sigui concebut com poder-sobre, arriben a ser força clars en Més enllà del bé i del mal i Genealogia de la moral”. Segons Tugendhat, “la idea, que avui en dia ens sembla òbvia” de compatibilitzar el reconeixement de l’autonomia individual i alhora el reconeixement d ´un sistema normatiu compartit era “inimaginable” en el sistema del pensador alemany, perquè pressuposa la idea que Nietzsche identificava de forma inequívoca amb la moral d’esclaus, la idea d’igualtat. ... el movimiento democrático constituye la herencia del movimiento cristiano. (...) (sus seguidores) coinciden con todos aquéllos en su hostilidad radical e instintiva a toda forma de sociedad diferente de la del rebaño autónomo (hasta llegar a rechazar incluso los conceptos de «señor» y de «siervo» - ni dieu ni maitre [ni Dios, ni amo], dice una fórmula socialista -); coinciden en la tenaz resistencia contra toda pretensión especial, contra todo derecho especial y todo privilegio (y esto significa, en última instancia, contra todo derecho: pues cuando todos son iguales, ya nadie necesita «derechos» -)... (Més enllà del bé i del mal§202)

Per tant, en la seva concepció moral “tota moral intersubjectiva es fonamenta en una submissió”. Des de la seva òptica, és a dir, des de la tesi de la voluntat de poder “Nietzsche veu

9


És possible parlar de Nietzsche en connexió amb Hitler? el comportament humà només com a comportament contra altres i no com a comportament amb i envers els altres”. L’autonomia així només pot entendre’s “només com a independència de l´individu i l´independència només com a exercici unilateral de poder”. Autonomia i moralitat, o el que és el mateix, llibertat radical i igualtat, declara Tugendhat , en Nietzsche s’exclouen mútuament, com escriu en la seva Genealogia. Col·loquem-nos, tanmateix, a l’acabament d’aquest procés immens, allí on l’arbre fa madurar finalment els seus fruits, allí on la societat amb la seva moralitat deis costums manifesta a l’últim la cosa per a la qual ella només era el mitjà. Fent això, trobem com el fruit més madur del seu arbre l’individu sobirà, que només es igual a ell mateix, que s’allibera altra vegada de la moralitat deis costums, l'individu autònom que supera la moral (car «autònom» i «moral» s’exclouen), en un mot: 1'home de la constant voluntat pròpia i independent! que pot prometre. I en ell trobem una consciència orgullosa, que batega en tots els seus músculs, pel que fa a allò que s’ha aconseguit finalment en aquest punt i que s’ha incorporal en ell, una veritable consciència de poder i llibertat, un sentiment de plenitud tocant a l’home en general. Aquest ésser alliberat que pot prometre realment, aquest senyor de la voluntat lliure, aquest sobirà, ¿com no havia de saber que amb això posseeix a la bestreta una superioritat sobre tot alio que no pot prometre ni respondre d'ell mateix? Com no havia de saber que suscita una gran confiança, una gran temença i un gran respecte —tres coses que ell «mereix»! Com no havia de saber que amb aquest domini sobre ell mateix se li ha atorgat també necessàriament el domini sobre les circumstàncies, sobre la natura i sobre totes les criatures més insegures i de voluntat més escarida? L’home «lliure», el que posseeix una voluntat constant i increbrantable, té també amb aquesta possessió la mesura pel que fa als valors. (Genealogia de la moral II§2,67)

L’antinòmia entre autonomia i intersubjectivitat, en opinió de Tugendhat, va fer impossible que el filòsof alemany pogués desenvolupar una “concepció positiva de sociabilitat”. La superació de l’antinòmia de la moral nietzscheana podia realitzar-se des d’una fórmula que ja Tugendhat ha insinuat en aquesta exposició abans; és possible des de la reciprocitat d’interessos, d´una autonomia compartida. El problema al que Nietzsche va donar una solució insatisfactòria (la moral de senyors significa en el fons la impossibilitat de tota moral, segons Tugendhat10), és el problema que Kant va ser el primer en plantejar: ell és el primer en reflexionar sobre la possibilitat d´una moral autònoma, és a dir, una moral independent de l’autoritat religiosa o de la tradició (moral heterònoma). Tanmateix, la solució kantiana tampoc fou l’adequada, a judici del pensador txec: “en Kant l´autonomia és una autonomia de la raó i no de la persona i del seu voler empíric”. El problema d’una possible moral autònoma, el problema que Tugendhat anomena “el problema de la Il·lustració”, ens diu, no s’ha de solucionar des de la primera persona del singular (el jo), ni des d´”un nucli sobrenatural que ens diu com hem d’actuar” (raó pràctica kantiana) sinó des d’un “nosaltres empíric”, des de la primera persona del plural. L’autonomia no seria la d’un “jo” que busca imposar-se a la resta com en el cas de Nietzsche, sinó la d’un “nosaltres”, on l’autonomia s’assoleix en el moment en què aquest “nosaltres” per defensar la individualitat de cadascun dels seus components decideix de forma “racional” que el millor és obeir unes normes que afecten d´una manera igualitària a tots els que l’integren. La contradicció entre autonomia i moralitat queda superada en el moment en què cada membre del “nosaltres” està disposat a renunciar a tanta autonomia com calgui per permetre que tots els altres components del “nosaltres” gaudeixin del màxim d’autonomia possible que permeti aquest acord. 10

Ernst Tugendhat, El problema de la moral autónoma. Antropología en vez de metafísica, Gedisa editorial, Barna 2008

10


És possible parlar de Nietzsche en connexió amb Hitler?

La moral del respecte, la seva manera d’entendre una moral autònoma, defensada per Tugendhat està allunyada tant de la proposta kantiana com de la proposta nietzscheana. Per al filòsof txec la voluntat moral no neix d’un altruisme abstracte o pur, sinó d’una voluntat que és capaç d’autolimitar-se per interès propi i que també pel seu interès propi alhora exigeix en reciprocitat que les altres voluntats limitin els seus interessos propis. Només així serà bo per a tothom, o el que és el mateix, serà per interès propi de tothom que ningú no menteixi, que ningú no robi, que ningú no torturi, que ningú no assassini.11 Ni Hitler ni Nietzsche pels seus pressupòsits ideològics podien “arribar a percebre el veritable valor de la igualtat en la seva funció per a la mútua justificació de les normes”. El primer, favorable d’una desigualtat horitzontal, distingia entre pobles superiors i pobles inferiors. El segon, partidari d’una desigualtat vertical, diferenciava als senyors dels esclaus, tot i que en algun escrit podem trobar algun rampell antisemita (vegeu el paper que representen els jueus enfront al que representen els romans en la Genealogia de la moral). Els romans foren certament els forts i els nobles, de manera que mai no han existit a la terra de tan forts i de tan nobles, ni tan sols en somnis. Qualsevol residu llur, qualsevol inscripció entusiasma, en el supòsit que s’endevini què hi ha escrit. Els jueus, al contrari, foren aquell poble sacerdotal del ressentiment par excellence que posseïa una genialitat única pel que fa a la moral popular. N’hi ha prou de comparar amb els jueus els pobles dotats de característiques similars, com per exemple els xinesos o els alemanys, per comprendre què és de primera categoria i què n’és de cinquena. Mentrestant, ¿quin d’ells ha vençut: Roma o Judea? Sobre això no hi ha cap dubte, no cal dir-ho. Pensem, en efecte, davant qui s’inclina la gent a la mateixa Roma, com si fos la quintaessència de tots els valors suprems, i no solament a Roma, sinó gairebé a mig món, a tot arreu on l’home s’ha tornat mansuet o vol tornar-se mansuet. La gent s’inclina davant tres jueus, com sabem, i una jueva (Jesús de Natzaret, el pescador Pere, el fabricant de catifes Pau, i la mare de Jesús, citat en primer lloc, anomenada Maria). Això cal remarcar-ho amb molta claredat: 40 no hi ha cap dubte que Roma fou vençuda. (Genealogia de la moral, l§16)

“Nietzsche, escriu Tugendhat, defensà un antisemitisme suau com era “decent” en la seva època”. “¿Ya hay bastantes judíos!¿Cerremos sobre todo nuestras puertas al Este, como en Austria!” He aquí lo que prescribe el instinto de un pueblo cuyo tipo étnico es aún débile indeciso y que corre el riesgo de ser borrado o extinguido por la fuerza de una raza más vigorosa (es refereix al poble alemany). Ahora bien, los judíos son, incontestablemente, la raza más enérgica, más tenaz y más pura que hay actualmente en Europa ...(Més enllà del bé i del mal§251)

L’actual domini de l’igualitarisme només és teòric, aparent, cada cop més fràgil. Tot i esperant unes condicions més favorables per reconquerir l’espai públic perdut, aquestes dues versions de l’antiigualitarisme han pogut sobreviure (i créixer fins i tot) en un marc polític a priori hostil. Són realment dues forces que de mica en mica estan revelant la seva cara més autèntica, tant bon punt el sistema democràtic ha mostrat signes evidents de defalliment. La primera, gràcies al seu mimetisme, ha estat capaç d’adoptar un cert llenguatge igualitarista i capgirar el seu sentit original: drets compartits són acceptats si i només si beneficien exclusivament a tots els que formen part de “l’interior de la comunitat nacional” (eslògans dels partits xenòfobs:”primer els de casa”). La segona, l’antiigualitarisme nietzscheà, segons Tugendhat, coherent amb el seu elitisme essencial, ha adoptat “un semblant diferent, primordialment econòmic”. Aquesta seria visible per exemple en el conservadorisme llibertari o l’anomenat 11

Ernst Tugendhat, Diálogo en Leticia, Gedisa, Barna 1999

11


És possible parlar de Nietzsche en connexió amb Hitler? anarco-capitalisme, tots dos partidaris d´un individualisme radical, de la desregulació quasi total del mercat i de l’existència d´un estat reduït a la mínima expressió. Com diu George Monbiot: Libertad: ¿quién podría ponerle objeciones? Y sin embargo, esta palabra se usa hoy para justificar mil formas de explotación. A lo largo y ancho de la prensa de derechas y la blogosfera, entre gabinetes de expertos y gobiernos, la palabra disculpa cualquier ataque contra la vida de los pobres, toda forma de desigualdad e intrusión a la que nos somete el 1%. ¿Cómo se convirtió el libertarismo, antaño noble impulso, en sinónimo de injusticia? En nombre de la libertad – libertad respecto a la regulación – se permitió a los bancos destrozar la economía. En nombre de la libertad se recortan los impuestos a los ricos. En nombre de la libertad, las empresas cabildean para deshacerse del salario mínimo y elevar el número de horas de trabajo. Siguiendo la misma causa, las aseguradoras norteamericanas presionan al Congreso para desbaratar una atención sanitaria pública eficaz; el gobierno hace pedazos nuestras leyes de planificación, los grandes negocios deshacen la biosfera. Es esta la libertad de los 12 poderosos para explotar a los débiles, de los ricos para explotar a los pobres.

A través de la reflexió de Tugendhat en aquest article, després d’haver disseccionat els pensaments de Nietzsche i Hitler, arribem a la conclusió que tots dos, tot i compartir un antiigualitarisme radical, són diferents. Tanmateix, i per a mi és el més important, és que Tugendhat adverteix en l’any 2000, que tant l’un com l’altre, des del seu antiigualitarisme, s’han convertit en els fonts ideològiques on beuen les dues principals amenaces per al sistema democràtic.

Barcelona, 19 d’abril de 2012

12

George Monbiot, Cómo se convirtió la libertad en tiranía, Sin Permiso, 24/12/2011/The Guardian, 20/12/2011 http://pitxaunlio.blogspot.com.es/2012/04/libertad-quien-podria-ponerle.html

12


És possible parlar de Nietzsche en connexió amb Hitler?

13 Bibliografia: D’Ernst Tugendhat: Ernst Tugendhat, Diálogo en Leticia, Gedisa, Barna 1999 Ernst Tugendhat, El problema de la moral autónoma. Antropología en vez de metafísica, Gedisa editorial, Barna 2008 Ernst Tugendhat, “La base de la moral es el egoismo”, entrevista de Daniel Gamper, La Vanguardia, 01/06/2001 Ernst Tugendhat, Problemas. Lenguaje, moral y trascendencia, Gedisa, Barna 2002, pàgs. 67102 Podeu consultar informació sobre el seu pensament en també els llocs web següents: https://sites.google.com/site/conviccionslesminimes/el-llibre-del-manel-i-la-camil-la-3 https://sites.google.com/site/conviccionslesminimes/el-llibre-del-manel-i-la-camil-la http://pitxaunlio.blogspot.com.es/search/label/diccionari%20Tugendhat http://pitxaunlio.blogspot.com.es/search/label/manel%20i%20camil.la

De Friedrich Nietzsche: Friedrich Nietzsche, El anticristo, Más allá del bien y del mal, Genealogía de la moral …, Biblioteca de Grandes Pensadores: Nietzsche, volumen II, Gredos, Madrid 2009 Podeu consultar informació sobre el seu pensament en també els llocs web següents: https://sites.google.com/site/cavernicoles/ressentiment https://sites.google.com/site/conviccionslesminimes/moral/moral-i-biopolitica http://pitxaunlio.blogspot.com.es/search/label/Nietzsche

Nicolás González Varela, Nietzsche contra la democracia, entrevista de Savador López Arnal, El Viejo Topo 272, septiembre 2010 Lynn Hunt, La evidencia de los derechos humanos, Claves de Razón Práctica 197, Noviembre 2009, pàgs. 24-31 Joan Maragall, Obres Completes II, Selecta, Barna 1960, pàgs. 136-138 George Monbiot, Cómo se convirtió la libertad en tiranía, Sin Permiso, 24/12/2011/The Guardian, 20/12/2011 http://pitxaunlio.blogspot.com.es/2012/04/libertad-quien-podria-ponerle.html Luis Fernando Moreno Claros, Un animal dedicado a la escritura, Babelia. El País, 07/04/2012 Rosa Sala Rose, Diccionario crítico de mitos y símbolos del nazismo, El Acantalido, Barna 2003, pàgs. 272-273 Eugenio Trías, El pensamiento cívico de Joan Maragall, Ediciones Península, Barna 1985, pàg. 130


És possible parlar de Nietzsche en connexió amb Hitler?