LLENÇA’T
LLUVIA EN CUBIERTA
L’ÚLTIM VIATGE
A vegades t’has d’enlairar per poder veure el mar en plenitud. No serveix de res navegar des de la popa, menys encara aferrada al pal major en cerca de la seguretat. I què si ve la tempesta? I què si morim tots plegats!!! Que no ho veus que arrossegues la mateixa actitud allà on vas? De què ens serveix estar aquí doncs? Llancem l’àncora, parem motors! Acabava de trepitjar la coberta quan et vaig conèixer. Ara sé que vull viure, respirar, vull envoltar-me de l’immens olor del mar! Desitjo sentir-me part de tot, saber amb certesa que sóc on vull ser... ambiciono percebre’m lliure! Però tu, tu em frenes, m’ho impedeixes. Pots continuar dilapidant la teva vida si vols o pots derrotar la por al meu costat. Enfila’t amb mi a la gàbia, rebem el salvatge vent. Naveguem per la vida com tot vaixell ho fa al mar... Pseudònim: Eréndira Luna Nom: Laura Galan Estal
Hace frío. Estoy en cubierta, observando las olas y esperando la tormenta. Enciendo un cigarrillo. Estaba tan obcecado que no me di cuenta que ella acababa de pisar la cubierta, y ahora está a mi lado izquierdo. La miro. Veo su pelo ondulado zarandeándose al viento, y su rostro iluminado por la tenue luz de la noche, y me dice que entre con ella. Quiero esperar la tormenta solo, fumar otro cigarrillo y tal vez tomar una o dos copas. El cielo se está ennegreciendo por momentos, y ella sigue ahí. La aparto de mi lado, vete, le grito, necesito estar solo. Las olas están meciendo el barco de un lado para otro, el cielo se vuelve más negro y la llovizna acaricia mi rostro. Se acerca mientras ella se aleja, y al mismo tiempo las lágrimas desaparecen entre la lluvia. Pseudònim: Alexandre Blanchard
Acabava de trepitjar la coberta quan va donar l’ordre de salpar. El vaixell ja sabia què havia de fer i on anaven ells dos sols. En sortir del port, el vaixell va anar directe cap a l’horitzó fins que va escoltar els salts d’aigua de la fi del món. Mentre el capità s’estirava a l’hamaca que hi havia a la coberta, el vaixell va estendre les seves ales i va començar a volar per sobre de l’horitzó i per sobre dels salts d’aigua cap a la seva destinació final, dins la foscor de l’espai profund. Pseudònim: Ferran Roca Nom: Francesc Ruiz
LLIBERTAT Tot i fer temps que sentia la remor de que aquells als que considerava els seus vassalls volien abandonar el vaixell no n’havia fet mai cas i per impedir que als altres se’ls despertés els mateixos desitjos va anar escampant calumnies sobre aquells a qui anomenava de manera despectiva desertors de pa sucat amb oli. Va sortir del pont de comandament alertat per l’enrenou que sentia. Acabava de trepitjar la coberta quan amb incredulitat va veure tots els mariners catalans pujats sobre la barca. Esglaiat, contemplava com, segons després de tallar la corda que mantenia la barca lligada el seu vaixell es començà a enfonsar irremeiablement. Mentrestant a la barca els remers feien palades fermes i decidides al so dels Segadors camí de la llibertat. Pseudònim: El Senglar de l’Empordà Nom: Josep Maria Cortada
LLIGAR CAPS - El primer que has de saber és que a bord no hi ha cordes, sinó caps. L’única corda que hi trobaràs, aquí, és la del rellotge. Vaig assentir i vaig mirar al meu voltant. Acabava de trepitjar la coberta. Per tot arreu hi havia cordes, però no vaig gosar contradir l’avi. Al capdavall jo només era un nen prudent que aquell dia complia deu anys i gaudia del millor regal del món. Aleshores va sonar el «Pip!», implacable i orfe, que assenyalava l’hora en punt. Com vaig poder vaig estirar la màniga de la jaqueta per amagar-lo. - Què fas? - No res, avi... - I per què et tapes el canell? - Perquè el meu rellotge no és de corda... És electrònic... - No et preocupis noi. Quan convé sóc sord! I jo, que no era sord, el vaig sentir riure i m’hi vaig afegir. Pseudònim: Brisa Nom: Marta Benlliure Blasco
LLOP DE MAR L’aire li tirava els cabells enrere, el salnitre li cobria la pell de la cara, els llavis ressecs, els ulls fitant a l’horitzó protegint-se la mirada amb la mà sobre les celles buscant el destí tan desitjat. Mai hauria pensat que algun dia se’n cansaria d’aquella vida, però el cos li rondinava, els budells estaven farts de peix, el balanceig l’impedia de pensar amb claredat, estava tip de conviure amb els seus companys, la feina del vaixell l’esgotava. Havia decidit que al proper port baixaria per quedar-s’hi, li era igual el lloc, volia terra ferma, aigua dolça, pa acabat de fer, un llibre per llegir a la vora del foc... El pare acabava de trepitjar la coberta, «Au Blai que marxem, el museu és a punt de tancar, o vols quedar-t’hi a passar la nit?» Pseudònim: Nitamiu Nom: Anna Tomàs Mayolas
L’ORGULL DE LA FAMÍLIA Havia estalviat durant mesos per pagar aquell viatge, i quan vaig reunir els diners, un amic del meu germà em va aconseguir els papers per embarcar. El dia abans de marxar em vaig acomiadar de la família i els amics. La mare em va donar una bosseta amb fulles d’Osang per protegir-me durant el viatge. L’avi em va dir amb ulls plorosos que el pare estaria orgullós de mi. Els meus germans em van abraçar emocionats i una mica envejosos de que fos jo, el més petit, el que emprenia aquella aventura. Aquella nit vaig anar sol fins la platja on m’esperava el vaixell. Em va estranyar que ens fessin embarcar de nit i que ens prohibissin portar res més que una motxilla. Quan acabava de trepitjar la coberta, vaig veure una vintena de nois arraulits al terra amb cares de por i fred... Pseudònim: J. Garriga Nom: Cinta Pons Domingo
LOS BARCOS Ya no llueve. Hemos sacado los paraguas de la estantería y los hemos puesto en el trastero, donde nadie los pueda ver. Asoman sus cabezas, las puntas de sus narices brillantes, y hablan de gotas de agua. Gotas de agua que vemos cada día cuando abrimos la ventana y miramos hacia el mar. Vivimos en un puerto de una ciudad costera. Mi madre me hace el bocadillo y me lo pone en la bolsa. A la hora del desayuno lo sacaré y desaparecerá en mi interior. y volverá, tras un largo recorrido, al mar. Pero eso no lo saben los paraguas. Ellos sólo saben de los días sin sol. Cuando era pequeña, mi padre me hablaba de los barcos. Acababa de poner los pies en la cubierta... Siempre empezaba así. Luego no seguía hablando, sino que miraba por la ventana, como hago yo ahora. Los barcos... Pseudònim: Clara Nom: Saskia Geest
LOS SERES Eran diferentes a nosotros. Tenían los ojos rojos y las narices verdes. Nos entraban ganas de reírnos a carcajadas. El capitán nos llamó al respeto. Acatamos sus órdenes a regañadientes. Los seres se esparcieron por la cubierta de nuestro barco. ¡Qué horror! ¿Cómo podía dejar subir a aquellos seres repelentes a nuestro barco? ¡Nuestro barco! No había derecho. Pero el capitán era el capitán. Pasado un tiempo, los seres nos invitaron a su poblado, era un poblado indígena de una isla que no figuraba en los mapas. Los recelosos no tardaron en alzar sus voces, pero la mayoría aceptamos la invitación. Teníamos sed y hambre y ganas de pisar tierra firme. Nos hicimos amigos. Ya sé que suena raro, pero fue así. Y el capitán dijo: «Acababa de pisar la cubierta, cuando supe que haría grandes viajes». Finalmente tuvimos que darle la razón. Pseudònim: Mirablau Nom: Carla Toledo Rodriguez
L’ÚLTIM VIATGE Després de veure passar la seva vida en diapositives va veure una llum al final del túnel. Al apagar-se aquella llum es va trobar envoltat d’altra gent que com ell no entenien què hi feien allà. Amarrat al port tan sols hi havia un sol vaixell. Una força que no sabia d’on venia els va empènyer a pujar al vaixell. Acabava de trepitjar la coberta quan va sentir una forta pudor a sofre. Quan el vaixell ja s’havia allunyat del port ell i els seus companys de viatge observaren esparverats com per sota l’abric del capità, que es trobava al pont de comandament, li apareixia una cua vermella acabada en punxa. En aquell moment veieren clar que aquell vaixell no els portaria al millor destí possible. Impotents començaren a penedir-se de tot el que havien fet en vida. Pseudònim: El senglar de l’Empordà Nom: Josep Maria Cortada
MAR D’IL·LUSIONS El Mar d’Il·lusions és un gran mar de sorra que no surt als mapes. Està situat al desert del Sàhara. En aquest mar hi navega un vaixell fantàstic, fet per l’Aisha i el Salec, dos bessons sahrauís que viuen en un camp de refugiats al desert de Tindouf. Aquests infants només coneixen els vaixells i el mar a través dels llibres i han creat el seu vaixell particular. Les veles estan fetes amb vestits de la mare, la coberta amb llaunes rovellades trobades pel desert. Tot material és benvingut per l’embarcació! Podreu reconèixer aquest vaixell només en veure’l. Es mou amb els somnis, il·lusions i rialles dels infants. Vaig navegar-hi. Acabava de trepitjar la coberta del vaixell quan els infants m’acariciaren la mà. Varem tancar els ulls i ens deixàrem endur per la màgia de l’instant. Un vaixell senzill, fet amb el cor i extraordinari. Pseudònim: Sirocco Nom: Rosa Vila Gratacós
MAR ENDINS Semblava que anava a ser un dia ben tranquil. El mar era un llençol acabat de planxar, llis, sense cap arruga. Una flaire a sal envaïa tot el vaixell. Els mariners ballaven una cançó que tocava en Pol, un dels tripulants encarregats del manteniment de la nau, que apart de tenir aquesta dura feina, el seu temps d’oci el dedicava a la seva afició, la música i la compartia ben sovint amb els seus companys per tal de fer les travessies més entretingudes. Això, va passar ben aviat, poc després que el Sol s’hagués aixecat, tot just quan jo acabava de trepitjar la coberta. Pseudònim: Lluna Nom: Noelia Puigdengolas Fernandez
MAR I ONA Acabava de trepitjar la coberta - però no va passar res. Silenci. Un ull suau em contemplava des del fons del mar. L’ull d’un pop? Una llagosta? Va enregistrar el meu pas i, tot seguit, va desaparèixer mar endins, com dient-me: Vine! A la coberta, feia una calor intensa. On érem? Algú va dir quelcom d’una illa. Una illa, al mig del mar, què curiós. Per sobre meu volava una gavina. Al meu costat, un home pintava un quadre. El mar. Blau sota blau, verds sobre verds, violetes alçant el vol. Som només això, una ona.
21