I Concurs Microrelats Museu Marítim Barcelona

I Concurs de microrelats ‘ de l’MMB de tema maritim

Acabava de trepitjar la coberta...

Recull de tots els microrelats . ¨’ de: Amb la col·laboracio

PRESENTACIÓ

Teniu a les mans el recull de tots els microrelats que s’han presentat al «I Concurs de Microrelats de tema marítim del Museu Marítim de Barcelona», fruit d’un projecte que el museu va engegar amb dues motivacions principals: d’una banda, obrir una nova via de diàleg amb persones que no havien participat abans dels serveis del museu; i d’una altra, obrir una nova via d’apropament a la cultura marítima.

I, què millor combinar literatura i mar.

El període de presentació dels microrelats ha estat des del 7 de gener fins l’1 d’abril de 2013. Cal dir que la resposta ha superat amb escreix les nostres expectatives. Hem rebut un total de 316 microrelats, repartits en quatre categories: 10-12 anys; 12-14 anys; 14-15 anys i majors de 16 anys.

Hi ha hagut participació de persones de totes les edats i d’una àmplia varietat de procedències geogràfiques: hem rebut relats des de llocs tan inesperats com Alemanya o Japó, i s’han animat a redactar-ne, des d’infants de 10 anys fins a «joves» de 77.

Des de l’MMB volem agrair l’esforç dels escriptors i escriptores que han fet realitat aquesta activitat i que han aconseguit que hagi estat tot un èxit. Esperem retrobar-nos amb tots plegats, i amb molts més col·laboradors nouvinguts en futures edicions.

Us animem a llegir les seves obres, petites mostres de la gran passió que els participants tenen pel mar i l’escriptura.

Novament, gràcies a tothom qui ha fet possible aquest «I Concurs de Microrelats de tema marítim de l’MMB».

PRESENTACIÓN

Ésta es la recopilación de todos los microrrelatos que se han presentado en el I Concurso de Microrrelatos del Museu Marítim de Barcelona, fruto de un proyecto que ha puesto en marcha el museo, con dos motivaciones principales: por un lado, abrir una nueva vía de diálogo con personas que no han participado antes de los servicios del museo; y por el otro, abrir una nueva vía de acercamiento a la cultura marítima. Y qué mejor manera que combinando la literatura y el mar.

El periodo de presentación de los microrrelatos ha sido del 7 de enero al 1 de abril de 2013. Hay que decir que la respuesta ha superado con creces nuestras expectativas. Hemos recibido un total de 316 microrrelatos, distribuidos en cuatro categorías: 10-12 años; 12-14 años; 14-15 años y mayores de 16 años.

Ha habido participación de personas de todas las edades y de una amplia variedad de procedencias geográficas: hemos recibido relatos desde lugares tan inesperados como Alemania o Japón, y se han animado a redactar relatos desde niños de 10 años hasta “jóvenes” de 77.

Desde el MMB queremos agradecer el esfuerzo de los escritores y escritoras que han hecho realidad esta actividad y que han conseguido que haya tenido este gran éxito. Esperamos reencontrarnos con todos ellos, y con muchos más colaboradores en futuras ediciones.

Os animamos a leer sus relatos, pequeñas muestras de la gran pasión que los participantes sienten por el mar y la escritura.

Nuevamente, gracias a todos por vuestra participación en el I Concurso de Microrrelatos del Museu Marítim de Barcelona

2001-2003 (10/11 anys)

Categoria A LAS HISTORIAS DEL BERGANTÍN Primer premi de la Categoria A Yo era un joven marinero en aquellos tiempos, sin experiencia alguna, ansioso por aprender y ganar algún dinero.

Acababa de pisar la cubierta de mi primer bergantín cuando sentí que el mismo barco quería contarme sus historias. Una sensación indescriptible me llevó a un mundo de recuerdos de tiempos pasados, que embargaron mi mente.

Un gran capitán que lo llevó por rutas jamás conocidas en el océano, piratas que lo atacaron pero nunca lo vencieron, marineros fieles que no lo abandonaron, islas desiertas con tesoros enterrados, preciosos cantos de sirena que embelesaban a cualquiera, monstruos espeluznantes que con valentía vencían los tripulantes, tierras por descubrir, culturas por conocer...

Si esas eran las aventuras del bergantín, yo quería vivirlas con él. Por fin, había encontrado mi lugar.

Pseudònim: Miss Joker Nom: Miriam Ramos Núñez

COM VIU UNA AVENTURA DE MAR UNA FUTURA SOPA DE TORTUGA Segon premi de la Categoria A Sóc la tortuga de la reina Isabel, menjo gambetes cada dia, tinc un toll d'aigua i incrustacions de diamants a la closca. Avui la reina ha volgut anar de viatge per mar. Barbablava, el pirata més ferotge, ha tardat en ensumar-nos, per això els altres se li han avançat. En el moment que el mariner que em portava acabava de trepitjar la coberta me'n vaig adonar, estava en un vaixell pirata. A la reina l'han guardat a la bodega. A mi m'alimenten bé i em miren de reüll, normal sóc tan atractiva... M'han punxat a la closca.

Ara fa dies que no menjo, però em miren igual, és natural, de cop sento "sopa de..." - jo estava cagada, morta de por - ... Reina Isabel, la tortuga ens la menjarem demà.

Pseudònim: Jo Nom: Gerard Romero Álvarez

ÀNGEL DAURAT Tercer premi de la Categoria A Aquella noia era especial. Era rossa, però la manera de brillar-li i de voleiar-li els cabells no era del tot normal. Acabava de trepitjar la coberta quan la vaig veure, recolzada a la barana, amb el barret a la mà suau i amb un somriure a la cara, un somriure dolç com la mel. Normalment, jo no hagués aturat la mirada en la seva pell, blanca com la llet, però el sol li feia resplendir el rostre d'una manera tan estranya com, alhora, exòtica.

Era un parany per als nois com jo.

Havia d'apartar la mirada o al final m'enamoraria més del que ja n'estava. Llavors, un home se li va apropar. Portava un esmòquing que li feia semblar un pingüí, però els anells delataven una gran posició social.

- Anem, Elisabeth.

I aquell àngel daurat va desaparèixer de la meva vida tan ràpid com havia vingut.

Pseudònim: Ante Òrim Nom: Etna Miró Escobar

EL MARINER

LA PERLA ESCARLATA

Hi havia una vegada un nen que mai guanyava els jocs florals. Cada any la seva professora li deia has estat a punt de guanyar, per a mi el teu conte és el més bonic. Un dia que passejava per Arenys de Mar un mariner el va convidar a pujar a la seva barca. Acabava de trepitjar la coberta quan el mariner li va suggerir que mirant al seu voltant podia tenir idees per escriure. El nen va agafar el boli i el full i va fer 10 preguntes a cada pescador, li van parlar sobre la feina al mar i va fer un conte d'allò més divertit. Va tornar a Barcelona i va a anar a l'escola i allà van dir els guanyadors, van dir el seu nom, Joan, estava tan content que no va anar ni a recollir el premi, directament anà a donar les gràcies a aquell mariner.

Pseudònim: Mariner Nom: Alba Oliver Mayolas

Jo era un Home aventurer, em dic Gabriel, i era una persona curiosa. Fins que un dia al port de Barcelona, vaig anar a visitar un famós vaixell, La Perla Escarlata. Acabava de trepitjar la coberta quan de sobte vaig sentir com sota els meus peus la fusta grinyolava, el vent bufà ben fort i de sobte se'm va aparèixer l'esperit del capità barbanegra, acte seguit amb una veu que feia venir esgarrifances va dir: "Qui sou i què hi feu al meu vaixell?" Quan ho vaig sentir, el meu cor anava a 1.000 per hora. Després de sentir això, vaig cridar ben fort, però ningú em va fer cas, vaig sortir cames ajudeu-me cap a casa, i un cop allí em vaig tancar i no vaig sortir en tot el dia. Es per això que ja no busco més aventures, he descobert que només porten problemes.

Pseudònim: Ralf Nom: Gabriel Barroso Gómez

EL VAIXELL DELS HEROIS Hi havia una vegada un vaixell, l'Esperança, que navegava per l'oceà. Un dia uns pirates ximplets el van voler atacar. Quan un grup d'ells acabava de trepitjar la coberta, els de l'Esperança s'hi van enfrontar i van poder llençar-los a l'aigua amb els taurons bojos per atipar-se. I van exclamar: - FOC!!!!!!!!!

I sonaven els canons quan ho feien.

En un tres i no res la nau enemiga es va enfonsar. Però abans van agafar el tresor i se'l van quedar.

Eren uns herois amb premi.

Pseudònim: Calicó Nom: Blai Valls Massó

EL VIATGE D'EN JOAN Hi havia una vegada un nen que es deia Joan. A en Joan li agradava molt viatjar amb vaixell. Un dia es va presentar a un concurs de literatura i va guanyar: un viatge amb vaixell per l'oceà Atlàntic!

El dia 31 d'abril van marxar per creuar l'Atlàntic des del Port Olímpic de Barcelona.

Mentre anaven navegant anava visitant totes les parts del vaixell. Li van agradar molt. Acabava de trepitjar la coberta quan de sobte el vaixell es va enfonsar. Tots van desaparèixer menys en Joan.

Quan va ser al fons del mar, ja sense oxigen, dos dofins el van agafar i el van portar cap a la superfície.

A partir d'aquell dia aquells dofins no van deixar que en Joan anés més sol amb vaixell. Es van convertir en els seus millors amics.

Pseudònim: Le petit mité Nom: Adrià Masp Puig

HIJO DE PESCADOR Desde que era pequeño mi padre era un pescador nato pero tenía un defecto que era muy severo con mi formación, siempre me obligaba a trabajar y me hacía levantarme a las seis de la mañana.

Un día cuando íbamos hacia el muelle me encontré un yate muy grande y me impresioné mucho.

Cuando acababa de pisar la cubierta le pregunté a mi padre: - ¿Cómo has podido comprar tal cosa? - y mi padre me contestó: "Lo único que triunfa en la vida es el esfuerzo y la paciencia".

Ese día comprendí por qué mi padre era tan severo conmigo.

Pseudònim: Titanic Nom: Pol Sadurní Avilés

MI QUERIDO CAPITÁN Capitán acababa de pisar la cubierta cuando un ruido escandaloso retumbó por todo el barco. Era la hélice que se había enganchado a una red de pescar, junto a toda la basura del mar. Siempre he sido el ojito derecho de mi abuelo, al que todo el mundo llama Capitán por su pasión marina.

Para ayudarle, me lancé decidida al agua a desenredar aquello. Y fue en ese momento que vi algo increíble, el mayor vertedero de basura imaginable. Me quedé alucinada y seguí con mi trabajo de acabar con aquel nudo.

Cuando salí del agua convencí a Capitán de que había que hacer algo. Y ese fue el principio de la organización de grupos de limpieza de los mares.

Pseudònim: Mattie Nom: Marta Hernández Acosta

UNA SENSACIÓ ESPECIAL Des de ben petita que m'agrada l'aigua, sobretot els vaixells.

Em presentaré. Sóc l'Ona, tinc 10 anys i a casa som tres germanes. Jo sóc la del mig, ara us explicaré el primer cop que vaig pujar a un vaixell.

Vam anar al port de l'Escala, i vam pujar a un vaixell d'un amic nostre, en Miquel. Era un veler, un vaixell a vela.

Quan acabava de trepitjar la coberta, vaig sentir una sensació que em pujava dels peus fins al cap. Era una sensació estranya, com d'alegria, com de... felicitat!

Aquell dia va ser magnífic, va ser... especial!!!!!

Pseudònim: Ona Nom: Ona Pujol Alsina

VIATGE A LA LLIBERTAT Acabava de trepitjar la coberta de les galeres, segué i vaig remar, en aquell moment m'havia fixat en que estava molt tancat i el que tocava el tambor feia el ritme de moure els rems, vaig remar ràpid, estava marejat, tenia ganes de vomitar, però si vomitava seria pitjor i em vaig aguantar perquè si parava em donaven amb el fuet. Ja començava a remar altra vegada. El viatge era molt llarg estàvem al Mediterrani, havíem d'anar a Espanya per recollir menjar. De menjar ens donaven pa i aigua en poca quantitat.

Ens van aixecar tots, arribàrem al port de Barcelona, vam atracar, baixar i agafar el millor oli i vi de Tàrraco, i tornàrem a la Roma Imperial, vaig pensar que sobreviure era un miracle, ja havia complert el meu deute per estimar a una patrícia sent jo un llibert.

Pseudònim: Nina Nom: Maria Guevara Español

1

1999-2000 (12/13 anys)

Categoria B FUGIDA Primer premi de la Categoria B M’havia quedat adormida llegint a la butaca de la sala d’estar. El rellotge marcava les sis de la matinada, tota la casa es trobava en silenci.

Aquell era el moment, el moment d’iniciar una nova etapa de la meva vida, lluny dels records i emocions que havia d’oblidar. Agafant una vella maleta de color violat vaig iniciar el camí pels carrers d’aquella ciutat, que encara dormia. Un munt de sentiments m’envaïen el cor quan passava per aquells llocs que tant coneixia.

Finalment, vaig arribar al meu destí. Sentia les onades colpir contra els vaixells, mentre la brisa m’acaronava la cara. Acabava de trepitjar la coberta del vaixell, quan un ancià, que fumava en pipa cara al mar em preguntà on anava. Aquella veu em va obrir la ment. Per què havia de fugir?

No seria millor que fossin els mals records els que marxessin?

Pseudònim: Estel Nom: Laura Alminana Mestres

BELLESA MARINA Segon premi de la Categoria B Em llevo amb el cant del gall, és hora de treballar.

Acabava de trepitjar la coberta, quan he notat un calfred, tinc un mal pressentiment. Mar endins, llenço les xarxes a l’aigua, esperant una bona captura. Bufa un fort vent de tramuntana: «fiuhhh...» Poc a poc, la son va guanyant la batalla, m’adormo. Al despertar-me sento una veu femenina, dolça, m’atrau, m’hipnotitza i descobreixo una noia, amb aparença inofensiva recolzada al bot, cantant dolçament. Perplex, vaig al seu costat instintivament, cegat pels seus encants. En comptes de cames té cua de peix, en aquell moment caic en la temptació d’aproparme a l’aigua i és quan ella es converteix en una fera i se m’emporta cap a les profunditats, esquinçant-me la carn mentre lentament se m’esgota l’oxigen. «Una bellesa enverinada m’ha robat el cor per seguidament prendre’m la vida» penso abans de descansar en la meva tomba submarina.

Pseudònim: Sidney Nom: Victòria Villalta Badia

EL PETIT VAIXELL Tercer premi de la Categoria B Aquesta és la història d’un petit vaixell, construït per un mestre d’aixa a un petit poblet vora el mar.

Després de molts mesos dins un taller, el van amollar a l’aigua neta i cristal·lina, al costat d’un gran iot. Durant uns quants mesos a l’any, aproximadament a les 5:30 del matí, sortia patronejat per un home no molt jove. Els anys anaven passant tan aviat, que el vaixell ja s’havia tornat molt vellet. Un dia de no molt bon temps, l’home es dirigí cap al vaixell, i quan acabava de trepitjar la coberta va sentir un fort tro. Passat uns segons l’home va veure que del cel queia un llum molt brillant, era un llamp! Després d’uns quants minuts d’estar inconscient, l’home s’aixeca i veu que el seu vaixell mai més tornarà a sortir a navegar.

Pseudònim: H2O Nom: Antònia Rigo Adrover

ACABABA DE PISAR LA CUBIERTA Viajaba en un barco de vapor, corría por el año 1862 cruzando mares sin temor. El capitán nos avisó del peligro de tormenta. Yo acababa de pisar la cubierta, todos volvieron a sus camarotes, el viento rugía sin descanso. La gente estaba asustada y el capitán intentaba calmarles cuando apareció un barco a salvarnos, nos ayudó a salir de la tormenta. La tormenta pasó y todo acabó entonces, el miedo ya no existía.

Pseudònim: El mejor futbolista Nom: Víctor Gonzalez

ALTA MAR Acababa de pisar la cubierta, el aire me alborotaba el pelo y, con un suspiro, Jack interpretó mis sentimientos. Después del largo trayecto de ida hacia un lugar inesperado, con mil y un peligros, ahora debía regresar a mi hogar, del que hacía un año que me escapé, y abandoné a su suerte con mis viejos padres dentro, todo para poder volver a verle. Él estaba allí conmigo, como recordaba la primera vez que subí a un barco, y la última, aunque en aquel instante no lo supe, lo único que tenía en mente era: ¿Qué habrá sido de Richard? Se quedó atrás, en las islas Caimán, rodeado de temerosos tiburones. La respuesta era obvia.

Por proa apareció una nave, grande, y sin una bandera que la identificara, el miedo se expandió por la tripulación.

Pocos segundos después, descubrí por qué no llevaba bandera. Aún me arrepiento de ello.

Pseudònim: Lucecitea Nom: Sandra Martínez Alonso

AVENTURES EN UN VELER Estava tan feliç, tan feliç, que fins i tot el sol em somreia. Per fi em vaig poder comprar el veler que tant desitjava, tenia tantes ganes de fer la volta al món!! Just quan acabava de trepitjar la coberta, va venir el meu millor amic i li vaig explicar l’aventura. Li va semblar bé, i vam anar a fer un tomb per estrenar-lo. Li vaig deixar que pilotés i de sobte vaig sentir un BRUM!! Vam xocar contra una roca. Em vaig enfadar amb ell i el vaig fer fora del veler. Encara enfadada, vaig anar a fer la volta al món. Però de cop i volta vaig ser jo qui va xocar amb una roca.

De sobte, vaig veure un altre vaixell i em vaig adonar de que era ell. Em va rescatar i li vaig demanar perdó, i tots dos junts vam fer la volta al món.

Pseudònim: Pound the alarm Nom: David Cubero

DIARI D’UNA MARINERA 12 de juliol La meva vida és molt avorrida, estic farta de treballar en una ruïnosa taberna, jo vull viure aventures com els mariners que hi vénen a explicar-nos les seves peripècies.

14 de juliol Sóc en un vaixell, al ser una dona deien que no servia però amb la meva astúcia vaig vèncer a un mariner que acabava de trepitjar la coberta i em van acceptar.

3 d’agost Sóc la dona més feliç del món, estic sortint amb el cuiner, vull estar sempre amb ell.

21 de novembre Avui ens ha atacat un vaixell, han mort molts homes protegint el tresor, entre ells, el cuiner, no suporto aquest dolor al pit.

21 de novembre Fa un any que va morir el meu estimat i no ho puc superar. Estic malalta i moriré aviat però el mar està enfurismat i no crec que cap de nosaltres sobrevisqui a la tempesta...

Pseudònim: Ploma daurada Nom: Mar Lozano Sans

EL BARCO ENCANTADO La Perla Roja es un barco encantado. Hace unas noches llegó a las costas españolas, con unos tripulantes viejos y tristes. Por la noche, mientras todos dormían en sus aposentos, unos marineros fueron a ver si todo iba bien. No había nadie, pero se escuchó: ¡El capitán acaba de pisar la cubierta! Después de eso, el barco zarpó sin nadie a bordo, sin nadie que lo tripulara. Aún sigue navegando solo por las inmensas aguas.

Pseudònim: Mazo Nom: Marta Zorita

EL GRUMETE SALVADOR Hacía mucho tiempo que dos tripulaciones estaban enfrentadas. Un día la tripulación de «El Grumete» iba a atracar en una ciudad pero los del «Jensen» se les habían adelantado y se enfrentaron en una batalla. Los de «El Grumete» salieron corriendo hacia su barco pero de repente alguien gritó: - ¡Acababa de pisar la cubierta! Eran los del «Jensen» pero un valiente grumete salió y les disparó a todos. Desde aquel momento se convirtió en el Capitán por su gran valentía.

Pseudònim: KiKa Nom: Estela Luengo

EL MEU VERTADER JO - Read, vés a ajudar a Bonny.

Truco a la porta i no hi ha resposta. No dubto ni un segon a donar-li una puntada i aquesta es desploma. Dins hi ha una dona vestida amb camisa de dormir. Obro els ulls de bat a bat i m’afanyo a amenaçar-la amb una daga.

- Què li has fet a l’Adam?

Somriu amb malícia. S’aixeca la roba fins a la cuixa, deixant al descobert un tatuatge. I és en aquell instant quan me n’adono que l’Adam és, en realitat, una noia. *** A la nit, acabava de trepitjar la coberta del galió quan algú em va segrestar i em va dur hàbilment a una cambra fosca. Vaig poder entreveure el rostre de la noia d’abans. Que realment es deia Anne.

Estava intentant seduir-me, però sense poder evitar-ho vaig exclamar: - Jo també sóc una dona! El meu nom és Mary, Mary Read.

Pseudònim: Yuuki Nom: Lara Grau Baró

JURAMENT D’AMOR DE SIRENES Acabava de trepitjar la coberta del meu bergantí i vaig jurar que no m’enamoraria, no m’endinsaria en aquest món de sentiments cruels. Resistiria al seu cant, a la seva bellesa. Ja tenia el bergantí a punt. Vaig tenir cinc dies de navegació tranquil·la quan de sobte enmig d’un mar d’onades el vaixell va canviar el rumb i es dirigí cap a l’illa Antemessa.

El cel enfosquí, i d’un no res van començar a envoltar el meu vaixell tres éssers fascinants, tres sirenes mig dones mig ocell. Una era Leucòsia, era pàl·lida com la neu i tocava una cítara, la segona era Ligeia, que deixava anar uns crits esfereïdors, i l’última era Pantènope que cantava una dolça melodia.

3

Sabia el meu destí, saltaria per la borda i m’ofegaria enmig d’aquelles dolces onades adornades pel meu amor en aquells éssers que em reclamaven amb un jurament d’amor etern.

Pseudònim: Partènope Nom: Helena Llobet Maioles

LA MAR S’OFEGA Sóc de la localitat marítima de Cambrils. En Jordi, un amic mariner, em va invitar a donar un passeig amb el seu vaixell. La seva idea era que prengués consciència del deteriorament que està patint el litoral marítim.

Mar endins i quan tan sols acabava de trepitjar la coberta vaig veure la mar molt agitada, como si estigués enfadada, plena de deixalles i d’un color que no és el que pintem als quadres.

En Jordi em va dir que si les persones poséssim un granet de la nostra part en no tirar brutícia, que les indústries no aboquin residus tòxics i el governs fessin polítiques mediambientals, la mar no s’ofegaria. Tindria el color blau que a tots ens enamora.

Pseudònim: Cherry Nom: Júlia Altisén Martí

LA SIRENA Y EL MUCHACHO Llevaba días naufragando cuando el mar la trajo a la orilla - dijo el muchacho -. Hablaba con su doncella de una joven y bella muchacha de largos cabellos rubios. El joven se preocupaba de ella como si de una hermana pequeña se tratase.

Días más tarde, ella volvió a la playa a nadar, él la vio y se enamoró. La intentó seguir nadando pero el mar se lo tragó. Ella acababa de pisar la cubierta cuando en burbujas se convirtió, pues una sirena era, y por morir el joven al que ella amaba, murió.

Pseudònim: Cristinapl Nom: Cristina Prieto

L’AMIC BARBALLARGA Barballarga era conegut arreu, tenia fama de raptar i assassinar gent.

Fa molts anys, el pirata, acabava de trepitjar la coberta del seu vaixell «Mar Negre» per primera vegada, quan va dir: «aquest és el meu món!»

Un dia, van tornar a casa molt tristos tots els que el pirata havia raptat.

Deien: «Barballarga ens ha deixat!»

La gent no s’ho podia creure: «però, no us alegreu que esteu alliberats?»

Ells responien: «Mai ningú ens havia tractat tan bé, i ara en Barballarga és mort, per això estem tristos».

«Però, no us havia segrestat?»

Ells deien: «Segrestats? Jajaja!»

Barballarga era molt amable, i quan es trobava nàufrags, els prometia que no passarien gana ni set en el seu vaixell.

A partir d’aquell dia, tothom va recordar la bondat de Barballarga i el seu tracte amable amb la gent.

Pseudònim: Llupasa Nom: Lluís Palacio Sánchez

L’ESTIMADA SAMARRETA Una vegada un pirata va decidir comprar-se un vaixell per navegar per mars llunyans, on feia molta calor. Un dia es va treure la samarreta amb tanta mala sort que li va caure a l’aigua i no la va poder agafar. Era la seva samarreta preferida, el disgust va ser enorme.

Una nit es va acostar una gran tempesta i es va trencar la proa i una de les veles. Ell va baixar al celler per agafar cordes i intentar solucionar el problema.

Després, justament acabava de trepitjar la coberta quan el vaixell va xocar contra unes altres roques, llavors se li va trencar la popa.

El masteler es va trencar amb tanta mala fortuna que el vaixell es va enfonsar. Sort que sabia nedar!

Va arribar a la platja d’una illa i sabeu què es va trobar? La seva estimada samarreta!

Ell va tornar a ser feliç!

Pseudònim: Llupasa Nom: Lluís Palacio Sánchez

MASSA TARD...

PERDUT

Ell estava a disgust amb la idea que l’abordessin uns pirates, no sabia què fer. Acabava de trepitjar la coberta quan un dels mariners li va dir: - Capità.

- Què vols xicot de mar? - Va respondre amb força.

- El vaixell que em vist a dues-centes barbes ha desaparegut.

- Com que ha desaparegut, no pot ser!

- Això és el que pensàvem però...

- El capità es va apropar a proa del vaixell i va contemplar el mar, ni rastre d’aquells pirates.Com podia ser que s’enfonsés un vaixell així com així. - Rumiava i rumiava. Tres dies més tard, el vaixell va tornar a solcar el mar. El capità va decidir abordar-lo i veure què hi passava. Quan eren al golf de l’illa, van veure que el vaixell era una il·lusió òptica feta per les sirenes per atraure als mariners perduts però ja era massa tard per fugir.

Pseudònim: Princep Habibu Nom: Guillem Fariñas Guerrero

Un parell de gavines van despertar-me. Estava perdut. Navegava tranquil·lament sobre un tros de fusta vell i trencat. Tenia la roba plena de brutícia i xopa. No sabia què fer. Mirava a la dreta, i tenia aigua, mirava a l’esquerra, i tenia aigua. Tot havia començat gràcies a la baralla entre en John i el Mike. Van començar ells dos i vam acabar tots barallant-nos i matant-los sense mesura. I aquí estava jo, sense poder fer res i envoltat de milers de tones d’aigua. Però, quan ja estava del tot desesperat, un gran vaixell va aparèixer a la meva dreta. Era majestuós i regnaven unes meravelloses veles. Sense pensar-m’ho, vaig començar a cridar. El vaixell se’m va acostar ràpidament i em va llençar una corda. Quan vaig trepitjar la coberta...

Pseudònim: Diputació de Barcelona Nom: Albert Berrocal

MI NUEVO HOGAR Era mi primer día de trabajo, no tenía ni idea de cómo era ese famoso barco. Pasaría el resto del año con esa tripulación de marineros. Acababa de pisar la cubierta y ya se olía el aroma del mar y la brisa que el viento llevaba hacia mí. Me tendría que acostumbrar a ello. Ese sería mi nuevo hogar.

Solo sé que ahí viviría nuevas aventuras.

Pseudònim: Mery Nom: Maria Marcos

MI PRIMER DÍA EN EL MAR Acababa de pisar la cubierta, y un mar desconocido me esperaba. Era mi primer día de trabajo como pescador y tenía la sensación esa de las mariposas en el estómago. Gracias a Dios soy de esas personas que no se marean fácilmente, porque si no ya me imaginaba cómo dejaría el barco. Después de unos momentos de tensión, me puse el mono y manos a la obra.

Pero tenía la duda de qué me esperaba en mi primer día.

Pseudònim: Viejo lobo de mar Nom: Adam Chachou

NUNA Dos peuets aterraven damunt meu, els reconeixia tan bé com l’únic home que matinava per començar a embarcar. Anteriorment, aquests mateixos peus, però de mida reduïda, deixaren petjades tristes en el cor d’aquest.

Malgrat una panxa que creixia feia tres mesos, i un anell massa car per ser insignificant, aquesta nena ja dona, volia acomiadar-se d’un nen dins un pit ja pelut i barba afaitada, que sentia calfreds quan els passos d’aquesta ballarina, s’acostaven suaument. Ella s’atansà al mariner amb timidesa, i ell repetia com un titella. Les mirades de desig, es convertien en el petó perfecte i en un comiat probablement d’eternitat.

- Adéu Nuna Aquestes van ser les últimes paraules d’un infant de déu anys en un passat que es repetia, mentre ella, s’esfumava igual com acabava de trepitjar la coberta, la meva coberta..., sense saber que jo també l’enyoraria, encara que tingués un timó per cor.

Pseudònim: Clio Nom: Eva Guevara Español

¡PARECE MENTIRA! Acababa de pisar la cubierta cuando noté una vibración en el suelo. Decidí ir a mirar qué pasaba. Así que me puse el traje de submarinismo y me puse a bucear para mirar lo que pasaba. Había una preciosa sirena de color azul con el pelo rubio. Pero al subir para decírselo a mis compañeros ya se había ido. Así que pensé que sería mejor que nadie lo supiera.

Pseudònim: Pablo Nom: Pablo Lobato

PREGÀRIES DE MORT BROOM! Hem xocat! Hem xocat! - criden CREC! Intento aïllar-me del rebombori NYIC, NYIC, Només vull que això acabi, SPLASH! Ni tan sols miro quanta aigua acabava de trepitjar la coberta.

CLOC! CLOC! CLOC! Als bots salvavides! - tornen a cridar DONG! L’únic que desitjo ara, AAAAAA! És que tota aquesta gent que...

DONG! Fa cas de la campana...

CORREU! no siguin víctimes de les meves pregàries.

CRAC! CRAC! CRAC! El vaixell s’enfonsa...

PLOF! Jo m’enfonso amb ell CLAF! Sembla que el cel m’escolta COF... i m’ha donat motius per ser amb ell.

GLUB... GLUB... GLUB, La mar ja m’embolica suficient per...

GLUB... GLUB... GLU... dir que no tinc salvació.

GLUB... GLUB, Somrient vaig veient com les aigües s’enfosqueixen.

GLUB, No hi veig, però encara sento les algues enredades als palmells. ... L’últim segon de ma vida ha passat ... i feliç per fi, ... dormiré eternament entre sirenes i animals marins. ... Únics testimonis del meu accidental suïcidi.

Pseudònim: Clio Nom: Eva Guevara Español

PRIMER DÍA DE TRABAJO Era viernes al amanecer, acababa de pisar la cubierta cuando escuché un grito estremecedor, que incluso asustó a las gaviotas. Vi salir a una mujer con un delantal grasiento y me dijo: - Acabo de fregar la cubierta, como des un paso más te hago picadillo.

Atemorizado contesté: - S... Soy el nue... nuevo ayudante de co... cocina, señora.

Se quedó mirándome de arriba a abajo, mientras los marineros izaban las velas. Al fin contestó: Ven ya puedes pasar a la cocina. ¡Pensaba que eras un ladrón! Creo que eres perfecto para el puesto.

Pseudònim: Miki Nom: Miquel Caballero

QUINA POR Acabàvem de trepitjar la coberta quan de cop i volta vam escoltar un soroll no sabíem d’on provenia però estava allà. La Tania va veure una ombra no sabíem molt bé si d’animal o de persona. Estàvem parlant quan es va sentir algú que movia el bananer. Al final vam constatar que era un mono.

Pseudònim: Lluna LFG Nom: Olga Martínez

4

SENSE DOLOR Ja feia temps que no la veia, i la veritat és que no en tenia moltes ganes, per aquella horrible cosa que em va fer. Us explicaré, sóc la Joana i tinc vint anys, vaig créixer de casa en casa d’acollida.

El meu pare va deixar a la meva mare quan ella estava embarassada, ella va aguantar-ho tot sola fins que quan jo tenia sis anys se’n va anar amb el seu promès a Mallorca, l’últim que recordo d’ella és quan acabava de trepitjar la coberta del vaixell i em deia adéu amb la mà. Jo no ho entenia no sabia ni perquè ella s’anava, ni perquè aquells estranys em portaven a diferents cases.

Ara que sóc més gran ja no la vull veure, però ho he de fer. L’han assassinada per assumptes de drogues i m’he adonat que no em fa pena, que s’ho ha buscat ella.

Pseudònim: Rateta Nom: Andrea Perez Ortiz

SIEMPRE CONFIÉ EN TI El pesado miriñaque le impedía correr con normalidad y destrozó el voluminoso vestido. No sabía hacia dónde dirigirse y subió las escaleras de caracol. Acababa de pisar la cubierta del navío sin haberse percatado del sangriento espectáculo que se producía ante sus ojos. Los piratas del bergantín estaban luchando contra los suyos.

Otro disparo.

Esta vez la bala rozó su mejilla. Sorprendida, se llevó la mano a la herida y se la manchó de sangre. El bergantín disparó un cañonazo y entonces el navío empezó a tambalearse y ella cayó de espaldas, chocando contra él. La cogió por los hombros, inmovilizándola.

Se suponía que Luca la protegería. Le prometió que no dejaría nunca que nadie la tocase... pero al parecer era mentira.

- El capitán me ordenó que te matara. ¿Unas últimas palabras?

- ¿Tú también, Brutus?

Esas fueron las últimas palabras que dijo antes de ser asesinada por su propio hermano.

Pseudònim: Yuuki Nom: Lara Grau Baró

UN SUEÑO SORPRENDENTE En la bodega de un barco en el Pacífico su capitán salió de la bodega y le dijeron: señor, acaba de pisar la cubierta y aquí no está a salvo de los piratas. Cuando los dos barcos chocaron, el capitán cayó al agua y unos segundos más tarde escuchó una voz que decía: - Vamos hijo que has de ir al colegio.

Pseudònim: Marvel Nom: Marçal Gonzalez

UNA BATALLA NO COMENZADA Acababa de pisar la cubierta dijo el capitán.

Todos nos pusimos en posición de ataque. El enemigo se acercaba cada vez más hacia nosotros. Estábamos acabados, hasta que un barco pesquero nos rescató. El mismo barco nos dejó en la orilla de una isla que nosotros no conocíamos. Al cabo de dos semanas y tres días nos vinieron a rescatar. Luego volvimos a casa y no volvimos a saber más de ese barco pirata.

Pseudònim: Piula Nom: Laia Salvadó

5

1997-1998 (14/15 anys)

Categoria C UN LLARG VIATGE AMB POCA ESTONA Primer premi de la Categoria C Vaig sortint del cuc que hi ha al pal del vaixell.

Sento els ocells cantar cada vegada més fort, i a còpia de segons hi veig més. Al costat hi ha una gavina. Tinc por que sense voler em toqui les ales, si ho fa no aconseguiré el meu somni: lluitar per volar, volar per ser lliure, lliure per tenir màgia, màgia per poder ser especial, especial per estimar i ser estimada, com la meva amiga gavina, i no tenir aquella enveja de les altres companyes que sovint veig volar.

Els minuts passen, m’hi deixo la pell ja que intento sortir d’aquí. Al cap de poc m’adormo. Deu minuts després em desperto. Acabava de trepitjar la coberta d’aquest vaixell empenyent amb el peu dret cap amunt encarada al cel, quan he caigut sobre el dit del capità i he començat un llarg viatge amb la gavina i els altres pirates.

Pseudònim: Cuca Nom: Anna Codolar Viñolas

FOSCOR ADORMIDA Segon premi de la Categoria C Caus en un profund son ple de foscor on no saps qui ets ni què hi fas en aquell lloc tan obscur. Et preguntes on són les parets i el soroll sense rebre resposta, però, per fi t’adones que estàs navegant per dintre un somni no desitjat amb un trist vaixell que t’has hagut d’endur per poder descobrir millor un món personal.

Acabava de trepitjar la coberta quan aquella trista apunyalada m’estirà a l’interior del meu cos fred i mort on tan sols l’únic governant era la foscor.

Pseudònim: Cal Sastre Nom: Roger Ribas Amill

UN FINAL AZUL Tercer premi de la Categoria C No podía creer lo que veían mis ojos. Parecía imposible, pero ahí estaba: la ola más grande jamás vista. Acababa de pisar la cubierta cuando la descubrí; alzándose, imponente en todo su esplendor y gloria. Desafiándome a dar marcha atrás. Y ahí estaba yo: enfrentándola, inmóvil por el terror, pero también, maravillado por esa majestuosa visión.

Repentinamente, la realidad me abruma, deshaciéndose de mis ensoñaciones. Vuelvo a la vida y contemplo la ola que acecha, mientras se alza más y más. Me dirijo a proa, a popa, buscando una salida por dónde escapar. Pero no hay ninguna, sólo hay agua.

Voy hacia el timón cuando soy embestido. No sé dónde estoy, no sé a dónde voy. Ya no hay barco, ya no hay nada. De repente, soy sumergido en la mar, que me recibe con los brazos abiertos. Ella me acuna y me mece con su cuerpo, envolviéndome, ocultándome. Olvidándome.

Pseudònim: Wondergent Nom: Ivette Ortega Aguilera

BELL MATÍ

FANTASIA OPOSADA

En un somni jo em trobava quan el soroll d’unes onades em va desvetllar tot dient-me que la vida és per gaudir i no pas per endormiscar, així que botes i galleda vaig agafar per poder anar a pescar.

Acabava de trepitjar la coberta quan una sincera gavina em va advertir que a la proa d’aquell bell vaixell una magnífica pesca m’esperava!

Pseudònim: Març Nom: Roger Ribas Amill

Un horitzó m’espiava al meu voltant mentre aquell tranquil mar desfilava costa endins. De sobte una terrorífica negror aparegué al meu davant deixant una claredat immensa a la foscor de la vida.

Acabava de trepitjar la coberta quan una estranya veu em va dir que aquell petit malson obtingut aquella nit quedaria ben tacant a la caixa de la imaginació i que ni un profund sospir podria treure’l perquè navegués en la realitat.

Pseudònim: Escriptor Nom: Roger Ribas Amill

COM VA COMENÇAR TOT...

Acabava de trepitjar la coberta. Pressentia que aquell viatge només em portaria problemes. Qui em manava allistar-me en aquesta missió. Vaig bufar, exasperada. Vaig fixar la meva mirada al mar, observant el seu moviment relaxant de va i ve. Vaig deixar que el fred vent em toqués la pell suaument, provocant-me un suau pessigolleig.

Aquell dia era probablement un dels més tranquils. De sobte, alguna cosa va sortir del mar, formant una forta onada. Vaig agafar els meus prismàtics i vaig arrugar el nas quan vaig veure del que es tractava. Balenes...

Pseudònim: El Salami Nom: Laura Jacquemain Galende

CUATRO SEGUNDOS Acababa de pisar la cubierta cuando todo empezó a temblar. Agarré tu mano antes de que el agua nos engullera y la sal inundó mi boca mientras nuestros labios se entrelazaban en un último beso. Mi mundo se había roto en tan solo cuatro eternos segundos.

Pseudònim: Lacasito LFG Nom: Anna Blanco Cabanillas

DIA IL·LUMINAT Una llum esquitxava la tristesa en el meu fred cor mentre jo observaba com una immensa foscor llunyana guanyava l’alegria i la claredat transmesa aquell bell dia.

Acabava de trepitjar la coberta quan de sobte una llàgrima em relliscà presenciant com aquell estúpid núvol apunyalava letalment aquell dia resplendent.

Pseudònim: Montblanquí Nom: Roger Ribas Amill

DOLÇOR ENTERBOLIDA Una bella nit il·luminava aquell mar resplendent sobre un petit punt apartat de l’univers.

Jo, em trobava repenjat damunt la barana d’aquella petita coberta que em guiava sobre un món perdut on tan sols el capità sabia com enfrontar-se en aquell infinit horitzó.

Acabava de trepitjar la coberta quan un profund instint em va dir que aquella nit em quedaria marcada per sempre en el meu cor, ja que un silenciós petó deixaria un bocí de les nostres ànimes perdudes en la foscor.

Pseudònim: Abril Nom: Roger Ribas Amill

EL FANTASMA Acabava de trepitjar la coberta quan el vaig veure.

Una boira fantasmal s’enlairava al seu voltant. La seva pell era mortalment pàl·lida i els seus ulls eran dos còncaus buits i negres. Es va apropar a mi i va posar una de les seves etèries mans a la meva espatlla. La seva trista mirada és l’últim record que guardo d’aquell viatge.

Pseudònim: Lacasito de salami Nom: Anna Blanco Cabanillas

LA DECISIÓN Daniel cogió la mano de su padre y salieron del camarote juntos. Cuando acababa de pisar la cubierta de aquel inmenso barco, jugó a imaginar que era él el que lo gobernaba: giraba el timón hacia la derecha y el barco se inclinaba sacudido por las salvajes olas de la Costa Brava en esa época del año. Sentía una gran satisfacción al escuchar lo bien la que la gente lo pasaba con sus piruetas al timón a pesar del viento tan helado que soplaba. Súbitamente, el niño abrió los ojos, miró maravillado el paisaje, y cuando se giró, guiñó un ojo al capitán, quien le respondió con una gran sonrisa que marcaría una importante decisión en la vida del pequeño. «Seré capitán de barco».

- Jamás olvidarás este viaje en el «Costa Concordia», oyó que le decía su padre al oído.

Pseudònim: Mara Nom: Judit Sadurní Avilés

LA LLAVE Amanecía.

Tenía que encontrarlo y sonsacarle toda la información posible para poder encontrar la llave.

Si me tapaba la cara no me vería, y no lo tendría que matar. Observé el mar, que estaba tranquilo esa mañana.

Mi objetivo acababa de pisar la cubierta, y miré para asegurarme de que realmente era él. Me dispuse a taparme la cara con el pañuelo, pero ya era demasiado tarde; me había visto. «Una pena que tenga que morir», me dije, «pero es su vida o la mía». Se colocó a mi lado a mirar el mar.

Suspiré.

- ¿Dónde tienes la llave?

- No la tengo.

- ¿Dónde está?

- No lo sé -. Saqué la daga, amenazándolo. - No lo sé.

- Me complicas la vida. No te pasará nada si lo dices -. Mentí.

Me observó cuidadosamente.

- Está bien, la tiene el capitán -. Supe por sus ojos que decía la verdad.

- Cobarde - zanjé.

Y lo maté.

Pseudònim: Alba Nom: Alba de Haro Hernando

MAI MÉS Aquell dia em vaig aixecar molt d’hora, i mentre els meus companys dormien vaig anar a fer un tomb pel vaixell, acabava de trepitjar la coberta quan vaig sentir alguna cosa al meu darrera. Era ELL...

Des d’aquell dia vaig prometre que mai més hi tornaria.

Pseudònim: Salami Ibèric Nom: Carlos Navarro MoraI

7

MI PRESENTIMIENTO Acababa de pisar la cubierta, y no sé por qué tenía malas vibraciones en ese barco. Desde que empezó a navegar lo veía muy inseguro. Poco después estuve charlando con varias personas y ellas decían que ese barco había tenido varios accidentes ya. Alrededor de 10 minutos después una pequeña ola nos hizo asustarnos un poco, yo noté cómo el capitán estaba enfadado con sus tripulantes y, en un brusco giro, el barco no aguantó ante esa gran ola y fue a la deriva...

Pseudònim: Pinchito salami Nom: Fran Fernández

POSTAL AMOROSA Un horitzó esquitxava aquell bell dibuix de postal mentre observava com una bella ànima descansava sobre un alt penya-segat. Una silenciosa mirada va deixar un tros de sentiment amorós escampat a l’univers.

Ella, acabava de trepitjar la coberta, quan unes encantadores paraules ompliren el meu cor encegat: - «Tan sols ha constat una sola mirada perquè els nostres cors s’il·luminessin a l’instant». A partir d’aquell dia les nostres vides canviaren a través d’un tendre petó ple de fantasia.

Pseudònim: Mariquildo Nom: Roger Ribas Amill

PUNT I SEGUIT Tan sols un bell record em plau en el meu cor en notar sa presència inclús 12 anys després de la tragèdia, un 14 de març de 1936 quan arrancàvem mar endins.

Un sentiment em va esquitxar el meu cor tot just quan acabava de trepitjar la coberta.

Ell em va regalar un sentiment involuntari tan sols 15 dies abans que el mar i l’univers se l’enduguessin mar endins.

Pseudònim: Drac Nom: Roger Ribas Amill

TENDRE DESPERTAR Acabava de trepitjar la coberta enmig d’aquell paradís blau contemplant com el sol s’anava fonent com una trista vida apagant-se dins del cor.

Un tendre pató amb un mariner va per fi posar lluïssor en aquell univers enterbolit deixant pas a seguir a aquella dama blanca entre posada en mig del cel.

Unes tranquil·les aigües van aconseguir deixar aquella trista postal que s’endugueren mar endins, deixant això sí, un bocí de petjada en aquell magnífic lloc.

Pseudònim: Merlet Nom: Roger Ribas Amill

VIDA REGALADA Em trobava estirat a la cambra d’aquell magnífic vaixell francès un dia de primavera de 1999 quan, de sobte, un crit em desvetllà.

Acabava de trepitjar la coberta quan vaig veure que una forta onada venia enfurismada de darrere l’horitzó amb l’objectiu de posar punt i final a les nostres vides en aquelles encantadores aigües salades i tranquil·les.

Pseudònim: Cafè Nom: Roger Ribas Amill

8

Adults 16 o +

Categoria D HORIZONTE

A BORDO Y AL ABORDAJE

Primer premi de la Categoria D Agarró fuertemente la barandilla del barco hasta quedarle blancos los nudillos de los dedos. La mirada fija en el horizonte, donde el mar con su sensual movimiento se dejaba abrazar por el cielo. En el suelo a su lado, la maleta con todo lo que poseía iba a ser su única compañera de viaje.

El cielo hoy gris, amenazaba tormenta, como la que sentía en su interior. Impotencia, rabia, desilusión, tristeza, sentimientos mezclándose, provocando las lágrimas que mojaban sus mejillas. Los labios prietos ahogaban un sollozo y el corazón ya lleno de añoranza le latía con fuerza.

Acababa de pisar la cubierta. A sus espaldas su mundo más querido; la familia, los amigos, la tierra. No quiso mirar atrás, fija la vista en aquel horizonte lejano, en que el mar y el cielo entrelazados le prometían su mejor futuro.

Pseudònim: Baleta Nom: Isabel Rico Quijo

Reposta el petrolero. Hay faena para rato. Tiene la panza vacía. Los hombres aguardan. Son tres.

Uno pregunta: «¿Podéis llevar a este?», y señala hacia el muelle de enfrente.

Cruzamos la pasarela. Cimbrea. Al tipo se le nota alicaído, pero es sosiego. Tiene la voz dulce, y todo en él es acompasado. Se sienta en la camioneta: quiere aprovechar el trajín para ir a por víveres.

Le pregunto por su quehacer. «Somos una gasolinera flotante.» Suministran combustible a los mercantes que amarran en el puerto. Van de un lado para otro: sus entrañas regurgitan hidrocarburos a demanda.

Es un buen trabajo. Lo duro era lo otro. Hizo la pesca en Mauritania. Recuerda un amanecer con detalle: acababa de pisar cubierta cuando irrumpieron cinco encapuchados armados en un fueraborda. Se llevaron todo. Aún le tiembla la voz al narrarlo.

Pseudònim: Eva Nom: Inés Martínez Ribas

PESCA A CADAQUÉS

A L’ABORDATGE!

Segon premi de la Categoria D Avui hem fet marsu: una mica de peix menut i ben just. «Tramuntana, vent de gana», senti es meu home que renega.

I aquest tuf que me regiri s’estómac. Tuf de sardina i salabror enquistades, tuf des gasoil que se crema a cada xup-xup des motor.

Un glop àcid m’arribi a sa boca. Es ventre m’estreny i em clavi fiblada. Aquest tuf de barca vella... «A barca vella tothom hi fa estelles», deia s’avi Norat.

Però enllà, a s’horitzó, albiri es demà que quasi ja és avui. Es ventre s’endureix com fusta, fusta noble d’un nou vaixell. Aquest tuf amarg de ses xarxis buides que s’abraça amb es dolors, me remou ses entranyes i me fa empènyer...

He parit en Norat a estribord, just quan es primer raig de sol acabava de trepitjar sa coberta.

Pseudònim: Norat Nom: Xènia Gaspar Blancafort

Acabava de trepitjar la coberta. Feia més de vint anys que navegava dalt d’aquell vaixell i era la primera vegada que caminava sobre aquella fusta humida i enganxifosa.Mil milions de llamps i trons! Què fan tots tirats per terra? Ah! Deuen estar dormint la mona...Uix... Quin mal de cap!

Ara recordo... Com corria l’alcohol ahir a la nit! On és el meu capità? Ei! Què fan ara? Què volen?

Per què criden? Per què venen cap a mi? Ai, que em volen atrapar...Jo m’enfilo pal amunt! Quins homenots més bruts i barroers! Buff! Mai havia vist de tan a prop la bandera pirata...Aquí dalt no m’atraparan. Em sembla que ahir hi devia haver un motí aprofitant l’embriaguesa... Hauré de buscar la nova espatlla des d’on lluir les meves magnífiques plomes. A l’abordatge!

AGOST A MALLORCA

I just had set foot on the deck when I started wondering if I had the right to be saved. To be loved, to be happy. Perhaps the strange thing was to feel right, after all. The feeling of sinking wasn’t that bad, what really bothered me was the deceitful sensation of having been in the same way for too long. I wasn’t even sure of being alive.

I wasn’t even sure of being myself any more. I figured out that perhaps I had turned into a book or into a flower. And in that way I had remained, waiting to be read, to be plucked.

Pseudònim: Lady Flyte Nom: Martina Alcobendas Mauri

Tercer premi de la Categoria D Al camarot feia una calor sufocant, l’hèrnia s’entossudia en recordar-me l’edat i les rialles d’embarcacions properes no em deixaven aclucar ull; en canvi, ella dormia plàcidament com un angelet pervers, i jo no gosava bellugar-me.

M’urgia, però, respirar una mica de brisa nocturna, així que, sigil·losament, vaig escapolirme cap a l’escotilla: la mar plana com una bassa d’oli, i, al nostre voltant, un suau balanceig de pals i llumets blancs amb ressons de drisses.

Llàstima haver navegat fins Es Caragol per entremesclar-me amb mil iots de súbdits desenfeinats i desagraïts...!Quina delícia, però!

Acabava de trepitjar la coberta i el xaloquet m’omplia els pulmons. De sobte les escotes embullades amb els meus peus em llençaren de morros cap al trinquet.

- Uah! - vaig ploriquejar en silenci.

- Joanca? Estàs bé?

- Corinna, reineta, que t’he despertat?

Pseudònim: Francinaina Nom: Francisca A. Marcé

Pseudònim: Sirena Nom: Mònica Calaf Gozalo

ABOARD

ABRAZO SALADO Y ETERNO Acababa de pisar la cubierta y el aire del mar ya le hacía sentir bien, podía respirar sin tanta dificultad. A sus casi ochenta años y sin familia se disponía a realizar este placentero viaje hacia la isla. Agustino recordó su primer y traumático contacto con el mar cuando su padre (un viejo lobo de mar que auguraba el futuro de su único hijo como un pescador mejor que él mismo) lo arrojó eufóricamente al mar sin saber que éste terminaría siendo un enterrador en un ruinoso pueblo lejos de él, de su estirpe y al que no volvería a ver por orgullo. A medio camino entre Barcelona y Mallorca, Agustino caminó por la cubierta y feliz se lanzaba a un tempestuoso mar

- Aquí me tienes finalmente... buscando tu eterno abrazo.

Pseudònim: Montecristo Nom: Nathalia Pagán

ADÉU, ÈTRETAT No era un vell llop de mar. Amb prou feines sabia nedar. I què dir dels vaixells! No li agradava la mar, les nàusees que li provocava en els pocs viatges que feia eren un autèntic calvari i només desitjava arribar a port i trepitjar terra ferma. La seva vida no l’havia conduit enllà de l’horitzó però desitjava ferventment allunyar-se d’aquella espadada costa, punxeguda i tallant com un fibló d’agulla que li recordava les dents d’una serra oxidada. Ètretat no era la seva llar ideal però li havia tocat néixer allà. Tanmateix sabia que aviat marxaria d’aquell poble mariner que només feia olor a sal i a peix. I dit i fet, la gran oportunitat li va arribar ben aviat, quan trobà feina a Nova York. El viatge era en vaixell i en el moment que acabava de trepitjar la coberta va saber que mai més no tornaria a Ètretat.

Pseudònim: BlackNereida Nom: Patricia Terrado Ortuño

ADÉU POR Es debatí sense treva. El seu cor bategava amb força, ofegant qualsevol altre sentit.

Baixà la passarel·la. Al davant seu, entre els pals, l’horitzó blau s’estenia bategant amb ell. Caminà a passes comptades. Acabava de trepitjar la coberta quan s’adonà que no hi havia marxa enrera.

Plorà Pseudònim: Farigola Nom: Lídia Just i Calpe

ADÓNDE NOS LLEVAN LAS OLAS...

Teníamos hambre. Nos embarcamos. No sabíamos adónde nos llevaría el viaje. La mar era alta. Nosotros nos sentíamos muy pequeños, minúsculos. Al atardecer, el sol se ponía lentamente, adentrándose en el mar y dejando tras de sí un rastro de luz que era como una palabra antigua. Esa palabra nos susurraba al oído que no desesperáramos, que lograríamos llegar al otro lado del mar. Allí alguien nos esperaría con los brazos abiertos, recibiéndonos en su casa - y todo habría tenido un sentido. Todo este camino. Un camino que había empezado el día que pisamos la cubierta de este barco, el Santa Eulalia. «Acababa de pisar la cubierta, cuando supe que no regresaríamos», dijo uno de nosotros. Regresar, ¿adónde? Nuestros hogares se alejaban más y más, hasta perderse en el horizonte. Y nos dimos la vuelta, caminamos hasta la proa, y desde allí contemplamos los ladrillos de nuestro futuro: olas...

Pseudònim: Cassandra Nom: Saskia Geest

AGUA DESMEMBRADA ¿Es el barco, o no, una parte de los océanos, mares y rieras? ¡Quien fuera barco para rasgar el mar! Más guárdate de ser destello, pues donde hay agua, allí hay también un fondo.

Acaba de pisar cubierta. Vigila. Las cubiertas visten de carcoma... ¡Esa es tu perdición!

Divaga sobre la línea púrpura y azul, no pongas rumbo al horizonte, que es el final. Y más allá del final, cuando cese tu yo, te encontrarás. Ese final es tu principio.

9

Muérdete al arriar velas, derroca el mástil y sálvate de hacer nudos. Esos nudos serán tu propia soga.

De proa a popa, y de babor a estribor, buscas la satisfacción. ¿Y qué satisfacción encuentras?...

Nada, es tu ego categórico al que le encuentras el placer.

Enfréntate a ti mismo antes que a las aguas, mas húndete en ellas y perece.

Pseudònim: Lord House Nom: Joel Luna i Núñez

fèrria. Aquesta vegada, però, el vell capità sabia que estava a punt de salpar en la seva darrera singladura. Li havien dit els metges que el seu cor malalt no resistiria ni un sol viatge més. Malgrat això, quan tot fou a punt donà l’ordre de llevar àncores. El mar l’amortallaria dins del seu si.

Pseudònim: Aquilegia Pyrenaica Nom: M. Carme Martín Egea

AL MAR, TOT ÉS BEN DIFERENT

Hi ha moments en què és necessari prendre decisions irreversibles. Aquesta idea li rondava d’ençà que ELLA l’havia deixat, a ELL! que l’estimava tant, que s’havia consagrat a ella, que només respirava les restes de diòxid de carboni que ella expel·lia dels seus adorables pulmons... I ara es veia abandonat, mentre ella oferia els seus petons a l’amic que tant havia apreciat, a qui sempre havia confessat les excel·lències d’ella.

Per això ho havia decidit i es disposava a executar el resolutiu propòsit. Era l’única sortida.

Prengué la píndola que vanament intentaria fer més dolç el viatge. Pujà els temuts esglaons que el conduirien al destí... i començà el turment: el cap li donava voltes, el terra ja no era terra i el cel ja no era cel. Les lletres pintades es feien cada cop més inintel·ligibles: T-R-A-N-S-M-E-D-I-T-E-RR... el suplici havia començat i tot just acabava de trepitjar la coberta!

Pseudònim: Mallorca Nom: Eulàlia Riera Corbeto

N’hi ha altres colors, altres sorres i altres enigmes. N’hi ha animals marins estranys, a les profunditats, i peixos que s’han vestit amb els colors del sol. N’hi ha una espurna que canta, i una dona vella que balla quan surt la lluna.

Penso que no sóc del mar, tanmateix. Sóc de la terra, d’un treball de milers i milers d’anys, sóc filla d’una paraula.

De vegades, surten moixons per les nits i criden, semblen insultar-nos. Ens amaguem dins les cases i esperem que surti el sol.

Llegeixo una carta que m’ha escrit el meu promès: «Acabava de trepitjar la coberta, i em vaig adonar que potser aquest seria l’últim viatge». Quines paraules tan misterioses.

Sóc una noia de poble, no conec les grans ciutats, ni els ports, ni el vaixell del meu promès.

Però sé que el meu promès m’estima i tornarà aviat.

Pseudònim: Sum 3 Nom: Saskia Geest

ALES En arribar al port amb els seus amics per fer l’embarcament els van comunicar que la sortida s’havia endarrerit fins el dia següent. L’endemà, acabava de trepitjar la coberta, quan es va adonar de la mirada insistent d’aquell noi que anava amb bicicleta i que també havia passat la nit al vestíbul del port. La va perseguir sense treva durant tot el viatge, en aquell vaixell lleig i brut. Va fer tot el possible per desempallegar-se d’ell i quan van arribar al port de destí va respirar alleugida. Quina no seria la seva sorpresa quan a cada ciutat que visitaven es trobaven el noi de la bicicleta que continuava mirant-la insistentment.

En una d’aquestes trobades només ella va veure unes ales blanques a l’esquena del seu perseguidor. No va gosar dir-ho a ningú mentre enfilaven el camí cap el vaixell.

Pseudònim: Guiomar Nom: Araceli Bayán Sánchez

ALLÀ, A LA PLATJA Acabava de trepitjar la coberta i va sentir una buidor abismal i indiferent i llunyana a tot: als sorolls, als crits, als cops d’aire, als sorolls de la mar... va mirar les botes, esquitxades amb aquell aiguabarreig de la sorra humida de la primera línia de la platja; va mirar els pantalons, xops i regalimant aigua; va mirar les mans, humides i fredes, tot tremolant-li bestialment.

Avergonyit, va amagar-les a les butxaques. Va mirar, també, a la coberta: els que, com ell, eren dempeus tampoc no volien creuar la mirada amb cap altre. Tothom dret mirava cap a la platja, allà on succeïa l’infern del desembarcament de Normandia. Aquell soldat sanitari sabia que, ben aviat, hi retornaria a la platja. Ara, però, va notar, per primera vegada a la vida, que una coberta de vaixell era un refugi de pau, de treva...

Pseudònim: Àlex Heroll Nom: Alexandre Hernández Orellana

AMB EL COR AL MAR Terra ferma li semblava un món inestable i incert.

Els permisos se li feien massa llargs i angoixants. Només quan arribava a la nau i acabava de trepitjar la coberta podia respirar a fons i sentir-se lliure. Llavors sentia bategar amb seguretat el rumb que li marcava la bruíxola de la vida i la fermesa del timó sota la seva voluntat

AMOR, DESAMOR I BIODRAMINA

ANHEL DE LLIBERTAT Els rems entraven a l’aigua a l’uníson. Sentíem el vent assotant els nostres rostres, mentre la foscor de la nit ens envoltava i el so del llagut desplaçant l’aigua s’unia, d’una forma estranyament hipnòtica, al dels nostres crits en comptar cada palada a ple pulmó.

Vaig observar com la timonera feia senyals a un vaixell que s’acostava cap a la nostra petita embarcació. Un nen que acabava de trepitjar la coberta feia salts mentre ens saludava amb el braç i, tot i l’esforç que em suposava cada cop de rem, no vaig poder evitar somriure i pensar quina impressió deuríem causar-li.

Va ser llavors quan m’hi vaig fixar. L’estrella polar brillava amb una intensitat màgica, tremolosa, com volent mostrar-me desesperadament el camí que em conduiria a la llibertat.

Però era inútil.

No em calia buscar-la més, perquè es trobava allà, sota els meus peus, dansant al compàs de les onades.

Pseudònim: Nikolai Nom: Nicolau López Espinasa

ANTIGUAS AMISTADES Tres amigos embriagados comparten tristezas sentados a la orilla de la playa antes de embarcar en un rumbo desconocido.

- Con incertidumbre he seguido tus pasos - dijo Olvido.

- Con nostalgia he recorrido los caminos que han dejado las estelas de tu silencio - contestó Recuerdo.

- Muchas son las muertes que he llorado y lloraré - se lamentó Tiempo, agotado de convivir con la eternidad.

Olvido se levantó y comenzó a deambular sobre la arena. Se perdió en la oscuridad del horizonte y nunca más se supo de él. Recuerdo se introdujo poco a poco en el mar hasta quedar cubierto por una manta de agua y de escurridizos anhelos. De vez en cuando asomaba la cabeza para respirar.

Tiempo, que era el más atrevido, acababa de pisar la cubierta. Se sentó y se dispuso a contemplar la vida pasar.

Pseudònim: Umbrella Nom: Mercedes Daza García

AVENIR Des dels dies infinits ens ve una melodia que puja pels camins dels estels no tinc pressa, penso i m’agafo a la barana les lleis del nord no s’hi semblen a les del sud la meva mà, quieta senyala els dies per venir (acabava de trepitjar la coberta quan vaig saber que escriuria aquest poema) Pseudònim: Poeta Nom: Saskia Geest

BARCO A LA DERIVA El barco estaba dispuesto para navegar a palo seco, los fuertes vientos de hace dos días habían dejado las velas rotas en su extremo superior. El Capitán decidió ir a son de mar para no acabar a la deriva mientras asía con firmeza el timón del barco, y encendiendo los motores comprobó que le faltaba el último retoque. Minutos antes acababa de pisar la cubierta y una serie de dudas existenciales le vinieron a la mente. No es tiempo de reclamos, bisbiseó.

Prosiguió su labor a la vez que un Abrego del sudoeste le incitaba a la inquietud. Miró a proa y comprobó estupefacto cómo se abrumaba el horizonte. ¡Ostras! Otra vez la bruma, sintió una punzada de angustia en el corazón. A los dos minutos de zarpar el barco estaba a la deriva. Fue entonces cuando despertó y comprobó que aun no había cogido el timón de su vida.

Pseudònim: EDAP Nom: Francisco Manuel Marcos Roldán

BARCO ABANDONADO Nuestro joven aventurero acababa de pisar la cubierta de ese misterioso barco cuando oyó unos misteriosos ruidos que venían del camarote del capitán, esos ruidos le asustaron y le intrigaron a partes iguales, se armó de valor y decidió acercarse. Los ruidos del camarote le indicaban que había alguien, pero, ¿cómo podía ser que hubiese alguien en el camarote de un barco que llevaba más de 200 años sin que nadie se hubiese acercado? Cuando abrió la puerta del camarote vio algo que no podré olvidar fácilmente.

Pseudònim: Microrrelato LFG Nom: Pablo Canut

BASAT EN FETS REALS Era un dia plujós i malcarat. El pare ens va portar al Museu Marítim, i vam quedar bocabadats amb aquella munió d’embarcacions. Somiàvem truites de que amb tanta pluja que queia podríem triar un vaixell i sortiríem navegant Barcelona endins, tota negada d’aigua.

Acabava de trepitjar la coberta de la gran protagonista: la Galera Reial. Era majestuosa, però no va passar res. Les naus, de totes mides i colors, restaven aturades, fermes en la seva història i arrelades al seu passat llunyà. Recordo la sensació d’enuig, de pensar que en un lloc tan màgic tan sols restava el silenci trencat per la pluja.

Ens disposàvem a abandonar les intal·lacions quan ens vam adonar que la rampa de sortida s’havia inundat! Per fi podríem triar un vaixell i gaudir d’una aventura! Llàstima que el vigilant ens rescatés per un edifici lateral deixant així aquelles naus inertes somiant aventures impossibles...

Pseudònim: MussolTort Nom: Eva Guillamón

BOIRA Va despertar neguitós. Saltà de la llitera, es posà les botes, l’impermeable grog i pujà les escales.

Just acabava de trepitjar la coberta que va confirmar el temor: la boira havia espessit. Tant, que ni els propis llums de navegació podia veure.

10

La mar estava calma i callada però tensa com un compàs d’espera.

De sobte, una remor va envair el silenci.

S’atansava a poc a poc i creixia. Seria un creuer de setze ponts i noranta mil tones, va calcular al poc. Va córrer cap a la patronera i va fer sonar la sirena. El que fos ja era molt a prop, no es veia però se’n sentia la presència...

Va saber que havia passat de llarg quan el iot va ser sacsejat per les onades que produïa la traça del monstre d’acer. Després, el brogit es va anar apagant com una tempesta que s’allunya.

Pseudònim: SenyorTu Nom: Josep Casals i Arbós

CACHORRO EN CUBIERTA Todo marchaba bien. Hacía un día espléndido, los problemas se habían acabado, por fin llegaron las vacaciones. Pero todo se torció cuando, acababa de pisar la cubierta, y oí un extraño ruido viniendo de abajo. ¿Quién se atrevía a arruinarme mi viajecito por el Mediterráneo? Bajé sin pensármelo dos veces, y lo que me encontré fue un cachorrillo que parecía haber sido abandonado. Supongo que esto también forma parte del siglo veintiuno, lo de abandonar perros en los barcos, esperando ser recogidos, en vez de hacerlo en la puerta de un hogar familiar.

Pseudònim: Japo LFG Nom: Inmaculada Gallego Aragón

CANTOS DE SIRENA Era la primera vez que se atrevía a llegar tan alto, un impulso más y su mano sentiría aquello que tanta curiosidad le había provocado toda su vida, rozó con sus dedos la panza enorme que se mecía lentamente acogida por el agua, abrió sus brazos y se sujetó como si fuera una ballena, apoyó el oído a esa piel dura esperando oír el rumor de los estómagos, pero sorprendida percibió un gemido que atravesó todo su cuerpo, paralizada se soltó dejándose llevar por una corriente invisible subiendo a la superficie sin darse cuenta, y allí contra el sol le vio, acababa de subir a la cubierta tan sorprendido como ella de lo que el sonar había captado justo debajo del barco, él tendió la mano y la sirena arrastrada por su propio canto le alargó el brazo...

Pseudònim: EBM Nom: Eva Bonet Morillo

CIELO ADENTRO Acababa de pisar la cubierta. Hacía más de una semana que las calmas nos habían echado encima sus pesados brazos de mujer muerta. Era la estocada final. Sólo quedábamos trece hombres de los ochenta y seis que habíamos salido. El agua de los barriles estaba putrefacta.

La galleta que quedaba era una especie de polvo gris que mezclábamos con serrín para poder llevárnoslo a la boca. Aunque hubiéramos podido pescar, la mayoría no habría podido comer a causa del escorbuto que había reventado sus encías. Apoyé la espalda sobre los tablones resecos. Fijé la vista en una estrella pensando en que probablemente fuera lo último que vería en mi vida. Lejana y titilante, sola en la bóveda infinita.

Empezamos a navegar.

Pseudònim: J.J. Zeezir Nom: Javier Argüello

COMIAT La salabror de l’ambient envoltava els seus sentits, mentre la fermesa del terra es convertia en un va i ve, inestable i harmoniós. Acabava de trepitjar la coberta del petit vaixell. Un somriure llarg li tensà els llavis, alhora que deixava anar les amarres.

Cada sospir l’apropava una mica més al seu objectiu, i en arribar a lloc, l’agafà, suaument, amb els seus braços ferms i molsuts, i la retornà a l’aigua.

Ella s’allunyà de l’embarcació amb els ulls plens de llàgrimes. I amb tendresa, es capbussà fins

arribar a l’horitzó. I traient, per darrer cop fora de l’aigua, la seva aleta, s’acomiadà d’ell, trista, elegant...

Pseudònim: Jordi Nom: Jordina Farré Balasch

CONFUSIÓ Acabava de trepitjar la coberta del vaixell quan la vaig veure, tenia el mateix somriure de sempre i els seus ulls, encara que més vells, mantenien el seu brillantor inigualable. Jo no sabia què fer i no sabia a qui explicar-li que havia vist a la meva àvia després de 15 anys pensant que hi era morta.

Pseudònim: Buddy LFG Nom: Anna Garcia Serra

CONQUERIDORS Acabava de trepitjar la coberta d’aquella nau portuguesa lligat de mans. El primer que li va cridar l’atenció va ser la disposició dels canons.

Deu a cada flanc. Com havien pogut construir un vaixell com aquell? Si pensaven atacar, no els podrien aturar. El seu poble no tindria res a fer.

Els vaixells de guerra musulmans es caracteritzaven per tenir canons només a popa i proa, amb la debilitat que això implicava. Ara ho veia clar.

Frustrat, es desempallegà dels seus raptors amb un cop de colze, i saltà a la desesperada per la borda. L’aigua estava gelada. Intentà nedar com pogué, però les forces li fallaren.

Necessitava avisar com fos, donar l’alarma del que havia vist... Però fou massa tard. Una última sensació de terror li recorregué el cos. El món seria repartit i colpejat com mai abans ho havia estat.

Pseudònim: Uixer Nom: Jofre Milà i Sampera

CORATGE Acabava de trepitjar la coberta, quan em vaig adonar que el tauró encara ens vigilava.

Pseudònim: Jordi Nom: Jordina Farré Balasch

CUÉNTAME UN CUENTO «Tengo un azul». «¡Yo tengo un rojo!»

Agarramos con fuerza los colores y no los soltamos.

«El azul se me escapa...» «¡El rojo me quema la piel!» «¡Ven, huyamos hacia allí!»

Atravesamos la selva y llegamos a una orilla, la orilla de un río, del mar... Caminamos con los pies descalzos sobre la arena, hundiendo nuestras palabras hasta mojarlas... No hablamos. Silencio.

Noche oscura y un par de estrellas. Dormimos bajo un árbol y seguimos caminando. No sabemos dónde estamos. Alguien nos abre una puerta. Entramos y saludamos a una anciana.

Salimos con los estómagos llenos. «¡Allí!»

Al fin reconocemos los perfiles de nuestra ciudad.

Una ciudad costera. Y lo primero que hacemos es subirnos a un barco. El barco de nuestros sueños no se hace esperar y zarpa hacia alta mar.

«Acababa de pisar la cubierta», me dice, cogiéndome la mano. Y ya no sigue. Duerme.

Pseudònim: Carly Nom: Saskia Geest

DE AQUÍ NO SE VA NADIE...

El remolino los atraía con fuerza hacia el fondo del mar. La tormenta bajo la que se encontraban tampoco ayudaba. Muchos tripulantes ya estaban en compañía de los tiburones que asomaban sus aletas por la superficie de las agitadas aguas. De repente se oye: «¡Parad! ¡Resignaos a la muerte! ¡No hay salida!» El capitán acababa de pisar la cubierta. De pronto se oye un disparo y el capitán cae al suelo muerto. De lo alto del mástil se distingue entre la niebla al primero de a bordo con el arma en la mano.

-¡No! ¡De aquí no se mueve nadie! ¡Todos a sus puestos! ¡O morimos todos o no muere nadie! ¡No estoy dispuesto a rendirme sin haber luchado hasta el final!»

Nadie le hizo caso, dieron todo por perdido y murieron todos.

Pseudònim: Speed LFG Nom: Pau Rivera Marchan

DE CÓMO NACIERON EL MAR Y LOS BARCOS Ella acababa de pisar la cubierta. Él le dijo entonces: «No iré».

Partió el barco y él se hizo pequeño en el muelle.

Hasta que desapareció.

Solo fue un: «No iré».

Cinco letras, dos palabras, un acento. Apenas nada. ¿Nada? Todo.

Una lágrima resbaló por su mejilla; luego seis; en nada fueron tres mil.

Entonces una voz amiga le susurró...

Así nació el mar; así nacieron los barcos.

Muchos años antes, muchos siglos hace.

De las lágrimas de otra mujer.

Por eso es salado.

Porque hay sal en las lágrimas.

La misma que fue a parar al mar.

Aquí su secreto.

Pero los científicos no lo saben y andan haciendo experimentos.

No saben que el mar y con él los barcos como sobre el que hoy viajas tú nacieron de las lágrimas de otra mujer que lloró y lloró hasta ver brotar de su desdicha la dicha.

Pseudònim: Las Martínez Nom: Inés Martínez Ribas

DE LEÓN A BARCELONA Lo sabía, no debía de estar aquí. Acababa de pisar la cubierta, después de dejar las cosas en el camarote, y ya estaba como siempre, pensando en mi abulia para tomar decisiones. Mi psicóloga siempre lo decía, tienes que enfrentarte a tus miedos, superarlos. (Ella no sabe cuánto dolor hay en mi corazón, lo difícil que es olvidar lo que pasó...). En cuanto he subido con Cristóbal al barco me he dado cuenta del error. No voy a poder superarlo, y unas náuseas tremendas me hacen estremecerme y pensar en vomitar. He probado las técnicas aprendidas de autocontrol y respiración, pensamientos positivos... milagrosamente he podido con ello. Me siento bien, fuerte, indestructible, hoy va a ser el primer día del resto de mi vida, la mar me espera, los peces me sonríen, ¡por fin soy feliz!

Pseudònim: Leona Nom: Rosa Perez González

DESAPARECER Su vida transcurría en un jetlag continuo. En la misma semana podía estar en una sesión en Tokio, un desfile en Londres y un spot en Estambul.

Su trabajo le gustaba, se sentía orgullosa y bien remunerada pero desde hacía un par de meses lo llevaba peor.

Iba sumida en sus pensamientos cuando su chófer la devolvió a la realidad. Habían llegado.

Bajó del coche y se aproximó caminando hacia su yate. Últimamente lo disfrutaba poco. Él la estaba esperando, al verlo su corazón dio un brinco y se alegró al pensar que durante unos días desaparecería del mundo a solas con él.

Nada más pisar la cubierta él la estrechó entre sus brazos. De repente notó un destello que la hizo parpadear. ¡Oh no! los paparazzi la habían descubierto.

Pseudònim: Wind Nom:

11

DESDE EL HOSPITAL

EL BARCO

EL CASO ODISEUS

Acababa de pisar la cubierta, cuando una basca me vino a la boca y había comido unos callos con garbanzos de los que me hace mi madre muy picantes. Me sobrepuse y ayudé a mi novia a subir a la barquita del túnel del amor del parque de atracciones.

Reíamos un poco nerviosos pues iba a ser la primera vez que me iba a besar y yo, con las ganas que tenía de que llegara este momento, había comido con ansia y más deprisa de lo normal.

Cuando arrancó, el retroceso fue muy brusco y noté un borboteo en mi barriga.

Ahí, tendría que haberme dado cuenta y salir de la atracción, no después en la oscuridad de la cueva. Cuando me taponó con sus labios yo intenté respirar y un regüeldo cayó sobre su vestido. De un sopapo me tiró al agua y la barca me pasó por encima.

Pseudònim: Epifisis Nom: Encarna Pardo Higueras

Tengo una casa pequeña. Es una casa compuesta de cuatro habitaciones y todas las cosas que caben en ellas, y un poco de espacio, y un poco de luz. Cuando subo a mi casa, me olvido del mundo y sus cosas. «Traigo los periódicos del día», le digo a mi madre, que está cocinando. Mi padre fuma en pipa y me mira atentamente. «¿Traes también el barco?» «¿Qué barco?»

«Ya te lo dije la semana pasada, que quiero un barco. Un barco para zarpar, un barco...»

«Pero papá, ya sabes que un barco es demasiado caro para nosotros, apenas nos llega el dinero...» «¡Quiero un barco!»

Con mi padre no hay hablar. Le traigo un barco.

Un barco en miniatura, y se lo pongo en la palma de la mano.

«Ten: Barco». «¡Mi barco!» Sonríe. «Acababa de pisar la cubierta...»

Pseudònim: Cheli Nom: Saskia Geest

Acababa de pisar la cubierta y la primera impresión no fue muy halagüeña. El negro navío de proa azul estaba totalmente deteriorado y sin rastros de vida. Dio un primer paso y la madera crujió. Alzó la mano e hizo un gesto de «alto» a los dos guardacostas.

- Echaré un vistazo yo mismo.

Se puso unos guantes y se acercó al mástil, donde los restos de un individuo yacían atados.

- ¿Y dicen que han encontrado este trirreme a la deriva?

El inspector se frotó el mentón. Miró a su alrededor y analizó cada plano. Con más detalle escudriñó el cadáver y se levantó de golpe asustado.

- Nos tenemos que ir de aquí - exclamó.

Los dos guardacostas se miraron.

- ¿Nos vamos ya, inspector?

- Sí. Este viejo navío tiene más de dos mil años y quien reposa ahí es el mismísimo Ulises. Haced sonar las sirenas - gritó -. Nos vamos.

Pseudònim: Bergantí Nom: Jofre Milà i Sampera

D’ON VENIM Potser hauria estat tot diferent, si no hagués fet aquest viatge. Acabava de trepitjar la coberta, quan vaig veure la cara del meu pare. Feia temps que no el veia. De fet només el coneixia de fotos.

Vam salpar. El mar ens va donar la benvinguda.

Un poema de blaus, negres, blanques flors d’escuma i un verd infinit.

El meu pare i jo - jo i el meu pare. Quina història tan antiga. Pensem-ho bé: ens quedaven dos camins, el de la dreta i el de l’esquerra. Vam tirar pel mig.

I a la tornada, quan ens van saludar les llums del port, el meu pare va parlar per primera vegada: «Fill meu», va dir. «Tinc una cosa per tu».

Va obrir la mà i vaig veure un cargol de mar. Quan me’l vaig posar a l’orella, vaig sentir la veu de la meva mare. «Hola, fill, benvingut a casa».

Pseudònim: Poeta Nom: Saskia Geest

DUNES ROGENQUES Acabava de trepitjar la coberta sortint d’un somni massa llarg. El vaig veure arribar per sorpresa, sense avisar. Bon vent. Més que vent.

Aire de Norfeu.

Dunes estirades. Bon vent. Més que vent.

Des de l’horitzó s’alça la teva veu. Sorra entregirada, sal de mar endins.

Bon vent. Des de l’Est apareixes amb un mantell rosat la matinada abans.

Un mantell rosat que m’embolcallava dins del meu vaixell.

Pseudònim: Flavia Nom: Carme Corcoy Pons

ÉBANO Acababa de pisar la cubierta cuando un mareo ancestral le nubló los ojos y por un momento sintió que iba a desmayarse. Le sobrevenía a menudo, demasiado a menudo y, sin embargo, nadie de su tripulación parecía haberse percatado de lo que él llamaba una simple debilidad. Pero aquella vez tuvo que agarrarse con fuerza a la barandilla para mantener el equilibrio. En su cabeza empezaron a resonar de nuevo voces antiguas, mezcla de cánticos y lamentos lejanos, hacinadas quizá en bodegas de navíos ya desaparecidos. Bien sabía que el chirriar de cadenas y el olor a muerte no eran gratuitos. Se estremeció, como otras tantas veces, cuando notó que una soga fría le laceraba la espalda. No sintió miedo, ni auténtico dolor, sólo tristeza, como siempre, mucha tristeza, no en vano se sabía, el capitán, descendiente de hombres y mujeres de ébano. Respiró hondo y recobró la compostura.

Pseudònim: Ernesto Lauredo Nom: Ana Carrión Nos

EL BARCO DEL AMOR Acababa de pisar la cubierta cuando se dio cuenta de que se había equivocado de barco.

Aquel no era el crucero que partía hacia la Costa Azul, sino un barco que tenía por destino Argentina. Cuando por fin se percató del error, y quiso desembarcar, el capitán del buque le aseguró que ya no era posible, y que únicamente pararían en Río de Janeiro. Aunque se sintió abrumada, finalmente pensó que debía disfrutar de la travesía, y quién sabe, a lo mejor se convertiría para ella en el Barco del Amor...

Pseudònim: Saudade Nom: Gloria Arcos Lado

EL BEAGLE Al veure el vaixell, amb els pals alçant-se majestuosos al cel i l’aigua colpejant el buc rítmicament, tingué por. Acabava de trepitjar la coberta carregant dues simples maletes, i tot i estar encara a port notava com tot es bellugava sota els seus peus. La brisa li colpejava la cara i notava la sal als llavis.

Els mariners feien la seva feina sense adonar-se’n d’aquells detalls. Mariners amb anys d’experiència, amb la pell colrada i les mans endurides, acostumats al moviment de les onades, el tacte del vent i al gust del mar.

Un cop en alta mar seria pitjor. Però no estava disposat a defallir, no importava si es marejava o si no tenia cap experiència al mar. Aprofitaria aquella oportunitat única per viatjar al voltant del món i aconseguir els espècimens que demostrarien les seves teories. Potser fins i tot, trobaria un nou escarabat per la seva co·lecció.

Pseudònim: Isàlia Nom: Mar Ferrer Brandolin

EL BOSQUE DE LOS PUENTES Desplacentada casi con cuarenta años, esta mujer transita observando observada su realidad irreversible.

Despojada y despojándose de ataduras reflectantes, arranca a pellizcos depósitos de grasas para dejar de sentirse sucia.

Alerta, al filo de las rocas que chocan con el mar, no permite leyes para danzar, solo apuntalamientos. En tierra de nadie hay tiempo de redescubrir creaciones, hundirse en confusiones para luego emerger.

Passeur de Sens la trasladó al barco, subió silenciosa... acababa de pisar la cubierta cuando el cuchillo se hundió en su vientre; el peso de sus propios pies no le permitió escapar.

Recuerdos posibles y, aún así, subió a la barca, miró las rocas y luego a passeur de sens. Ella le dijo: el barco las asusta, ser ellas mismas las asusta y saben que ser otr@s no es vida.

Cuando llegaron al barco, este era la barca.

Pseudònim: Ninha Nom: Antonina Diz

EL CICLE DE MURANO 24 hores. Estic convençuda que el cicle comença cada dia a la mateixa hora. El diamant que vaig extirpar del timó amb una agressivitat exasperant la setmana passada m’ha permès gravar sobre el vitrall del tercer ull de bou cadascuna de les nits que he travessat en aquest espai buit. En porto nou.

Acabava de trepitjar la coberta i ja havia perdut la primera batalla. Ni els expedients acadèmics impecables, ni els milions dels comptes bancaris, ni l’agilitat exquisida per tancar els negocis em van ser útils per vèncer el silenci ensordidor que va acabar ofegant els meus crits de desesperació el dia que vaig despertar en aquest rellotge de petits granets d’arena fets amb vidres de Murano.

Indefinida, contradictòria i fràgil, com la reproducció acolorida i pintoresca de la tarida italiana que m’ancora en el temps, espero amb resignació que el cicle de Murano comenci de nou.

Pseudònim: Andy Warhol Nom: Inés Martínez Ribas

EL CREUER Apoderat per la ràbia va baixar del vaixell proferint crits i insults. El fet de ser curt de mires i no saber acceptar qualsevol cosa que no s’ajustés a la seva manera absurda de veure el món no li havia permès veure allò que era tan evident.

Acabava de trepitjar la coberta i mirant enlaire va veure que la bandera que onejava al pal major era la de l’arc de Sant Martí. No va ser fins que va observar que el timoner portava els llavis pintats d’un color vermell brillant i vestia una faldilla a joc amb el típic jersei de ratlles que s’adonà del tipus de creuer al que s’havia apuntat.

Que us donin pel cul! Que us donin pel cul! Anava cridant mentre s’allunyava drassana enllà.

Des de la barana de proa els mariners li feien adéu i li llençaven petons a l’aire agraïts pels seus bons desitjos.

Pseudònim: El Senglar de l’Empordà Nom: Josep Maria Cortada

EL DIARIO DE GAIA Llevábamos semanas dentro del barco. No sabíamos si podríamos regresar a casa y volver a ver a papá. Las noches eran horribles dentro del navío, todos esos pensamientos me comían la cabeza y no me dejaban dormir. Pero una noche, me quedé llorando en la cubierta. De repente, un chico me vio y se acercó para consolarme.

Debido a su persistencia, le expliqué todo lo sucedido: «Huíamos de una explosión que se produjo en un reactor de la central de la ciudad. Decidimos subirnos a este barco. Justo cuando acababa de pisar la cubierta, mi padre nos dejó, debía regresar. Él era el único que podía ayudar a parar

12

la fuga de vapor arrasador. Desde entonces, anhelo regresar a Prípiat».

Lo que no sabía es que todo cambiaría pese a verlo muy negro. Gracias a esa nueva amistad, los barcos me acompañarían de por vida.

Pseudònim: Gaia LFG Nom: Laura Blanco

EL FERRY No sé lo que hacía antes, antes de conocerle. No puedo recordar qué era lo que me importaba ni lo que esperaba. Sea lo que fuere se había ido y todo lo que importaba era él. Jamás había sentido nada parecido por ningún otro hombre.

Acababa de pisar la cubierta del ferry que me llevaría de vuelta a casa, aquél lugar dónde me esperaba mi vida, la vida que con el paso de los años había enterrado a la mujer que un día fui y que no pensaba que iba a volver a encontrar hasta que le conocí. Sentía un dolor intenso en lo más profundo de mi corazón, pese a ello debía volver, había demasiados lazos que no estaba preparada para dejar atrás, quizás en otro viaje, en otra vida...

Pseudònim: Capità Escobar Nom: Nati Avilés González

EL GARBÍ L’aire rescalfat de primera hora de la tarda tremolava lleument i difuminava la costa. La vela penjava sense forma, oscil·lant al ritme de les onades. Ajagut a popa, cercant la poca ombra disponible, mirava de no adormir-me. Sense saber ben bé perquè, vaig treure el cap pel damunt de l’orla i vaig veure les diminutes arrugues a l’aigua.

Vaig fer un crit al company de la llitera, que sortí d’un bot pel quarter de proa, sorprenentment reviscolat. Només acabava de trepitjar la coberta i ja estava ajustant la maniobra, encarant la vela.

Amb l’arjau entre el braç i el cos, vaig deixar anar un xic l’escota i, aguantant la respiració, vaig esperar l’instant màgic. La vela s’inflà lentament; els caps es tesaren imperceptiblement; l’aigua feia petits tirabuixons rere el timó.

El llaüt agafà velocitat i vaig posar proa al port.

Pseudònim: Capitán Valdés Nom: Xavier Corredor Piferrer

EL GUARDAMARINA HORACE NELSON Acababa de pisar la cubierta cuando los cañones dispararon una andanada con un terrible rugido. El humo le cegó momentáneamente, pero al dispersarse pudo ver que la proa y el castillo de la fragata enemiga estaban desiertos; los cabos colgaban sobre ellos y una trinquetilla medio suelta era agitada por el viento. Sintió una vaga satisfacción al contemplar cómo la sangre salía a chorros por los imbornales de proa, pero la sensación no duró mucho, pues enseguida se percató del peligro: los franceses no respondían, solo se acercaban más y más a su estela.

Querían entablar un combate penol a penol.

- ¡Demasiado bajo! - gritó al capitán-. ¡Apunten hacia las velas! ¡Súbanlos! ¡Súbanlos!

Era inútil matar franceses; los aparejos, las vergas y los mástiles eran ahora lo importante. El capitán lo miró con profundo desprecio y respondió: - ¡Cállese Nelson! Cuando tenga su propio barco dará sus propias órdenes.

Pseudònim: J. G. Nom: Jordi Gasol Fíguls

EL HORÓSCOPO No tenía ganas de viajar, pero le habían prometido que aquel crucero sería espectacular e inolvidable y terminaron por convencerla. Acababa de pisar la cubierta cuando recordó lo que había leído en el horóscopo de una revista la semana pasada.

Decía que ir en barco era como estar en la cárcel y encima podía ahogarse. De repente sintió miedo y le entraron unas ganas irresistibles de bajar a tierra, pero enseguida cambió de opinión. Bajó al camarote. Era algo estrecho y tenía un ojo de

buey, casi como una ventana del futuro que le dejaba ver muy claro la inmensa masa de agua que la estaba esperando. Y se veía no muerta todavía, pero sí yaciendo sobre la mar, abrazada al mapa triste y desgarrado de aquel sueño roto en aquel mismo barco, en aquel mismo puerto, hace ya muchos años, cuando hicieron votos por un amor eterno.

Pseudònim: Marisal Nom: Jone Miren Asteinza Royo

EL MARINER El somni de l’home havia estat ser mariner. Capità d’un vaixell gran. Un vaixell que solca les aigües de nord a sud i d’est a oest. Tota la vida un únic viatge. I al final, ser empassat pel mar. L’home havia dormit molt perquè el seu somni es fes realitat. Però no va passar res. Es conformà mirant els vaixells quan passejava pel moll de la fusta. S’imaginava d’on vindrien i cap a on anirien: quantes persones es devien haber embarcat en ells? I on era, ara, tota aquesta gent? Havien fugit, potser, d’un mal? O havien anat corrents cap a allò bo? I no eren, totes dues coses, el mateix? O potser havia estat a l’inrevés... I mentre es feia aquestes preguntes, l’home es va anar fent gran i més gran, i al final de la seva vida, just abans de morir, va dir: «Acabava de trepitjar la coberta...»

Pseudònim: Poma Nom: Saskia Geest

EL MILLOR CONSELL Portava tot el creuer marejat, no havia sortit del seu camarot perquè no aconseguia aguantar-se dret. Quan va començar tot anava bé, però quan va veure per la finestra del restaurant que s’estaven movent, va notar l’estómac tot remogut i des d’alehsores no s’havia mogut d’allí. La seva xicota que estava gaudint del creuer sola des del primer dia, el va obligar a sortir a la coberta superior per a que li toqués l’aire. Tot just acabava de trepitjar la coberta quan la brisa suau que li acaronava la cara el va fer sentir molt millor. Ja no li girava el cap, ni tenia nàusees.

Amb una mica de sort, podria gaudir de la resta del creuer amb la seva promesa la que ja ho tenia tot organitzat i planificat.

Pseudònim: Obrellaunes Nom: Juan Miró Silva

EL NÀUFRAG Tots s’havien ofegat. Només quedava ell damunt d’un bot salvavides, a la deriva, enmig d’una boira que glaçava els ossos. No tenia aigua, ni aliments, ni roba amb què abrigar-se. Se sabia condemnat. I de sobte, dins la boira una llum, una ombra, una presència tal vegada humana. Una salvació! Va voler cridar però només sortí de la seva gola un so escanyat com un grinyol. Va provar de bellugar els braços superant el dolor intens a totes les articulacions. Però les forces l’abandonaren del tot. No va saber quanta estona va estar incoscient. En tornar a obrir els ulls va veure el vaixell al seu davant, amb la llum pàl·lida i groga. Sentí uns braços esquelètics que l’alçaven amb força. Quan acabava de trepitjar la coberta el timoner es va girar. Llavors, en veure aquella calavera somrient, va saber que era a la Nau dels Morts.

Pseudònim: Aquilegia Pyrenaica Nom: M. Carme Martín Egea

EL NAVEGANT EXTRAVERTIT El vol havia estat plàcid. Acabava de trepitjar la coberta i els peus se m’enganxaven. Aquella humitat era vella i embrutidora, i les botes se’n ressentien.

No em pensava que hi hauria tanta gent. I tots desconeguts. Potser era millor així. Cap dels meus amics havia anat a l’aeròdrom a acomiadarse, però havia volat entre els ocells i la tempesta i havia sentit que m’acompanyaven. Encara no m’havien perdonat. Els enganys costen de pair.

Els meus companys de viatge no eren gaire xerraires. La temperatura havia baixat en picat, i ni tan sols els més vells ho comentaven.

Em vaig posar les mans a les butxaques. Els diners havien desaparegut. Aquells rostres que m’enlluernaven, atractius i brillants. Monedes boniques i irresistibles. Només me’n quedava una.

La vaig agafar i la vaig fer girar entre els dits. El barquer es va girar i va parar la mà.

Pseudònim: Ana Fuste Nom: Ana Fusté Durán

EL PAILEBOT Aquell cruixit eixordador li encongí el cor.

Acabava de trepitjar la coberta quan veié els dos pals, el major i el trinquet, caiguts cap a popa, entortolligats amb els flocs i les veles.

Amb una mirada en va tenir prou: el seu vaixell estava condemnat.

Dirigí, competent, la maniobra de salvament. Van botar el bot salvavides i va vigilar que tots els mariners embarquessin, sense perdre la calma.

Quan s’allunyaven, sospirà pel seu pailebot estimat. Una llàgrima solitària li regalimava galta avall.

Pseudònim: Amanda Nom: Àngels Mas Jordana

EL POP No havia vist mai un pop tan gran! La Mariona va donar un pas enrere, xocant amb el Marc. El Marc va agafar-la de la mà... i tots dos li preguntaren al pop: «Pop, d’on ets?»

«Com que d’on sóc? Del mar!» El pop, enfadat, es va apartar una mica.

«Perdona si t’ha molestat la nostra pregunta», va dir la Mariona. «Et volíem conèixer millor».

«Ah, bé, si és així...» El pop va tornar a aproparse.

«Acabava de trepitjar la coberta, quan us he vist a vosaltres dos, i he pensat: Mira, podrien ser els meus amics!»

«Oh, jo he pensat el mateix, en veure’t!» va exclamar el Marc.

«Jo també» va dir la Mariona, somrient.

I com just ara el conte és tan bonic, ens hi quedem aquí.

Pseudònim: Alba Roset Nom: Saskia Geest

EL REGRESO Hoy tenemos un día realmente precioso, o quizás es sólo un estado de ánimo. La fragata navega a una velocidad considerable, once nudos de ceñida, aprovechando el viento de poniente, que transforma el azul del mar en verde, salpicado de espuma blanca y que según nuestro capitán, nos llevará de regreso a casa con dos horas de antelación a la prevista.

Después de dos años, setecientos treinta días y diecisiete mil quinientas veinte horas, acabo de pisar cubierta y ya puedo imaginar el momento de volver a ver a Daniela.

Aún recuerdo el día de mi partida, en el que los dos con lágrimas en los ojos nos prometíamos amor eterno..., no dejaré que la desazón me embargue recordando su última carta, esperaré a encontrar su mirada y que esta me desvele si nuestra promesa aún existe.

Pseudònim: Capità Escobar Nom: Nati Avilés González

EL RELOJ DE ARENA Llevaba sin dormir toda la noche: el vaivén del barco me mareaba, impidiéndome conciliar el sueño. Me levanté de mi incómoda cama improvisada en una esquina de la bodega y decidí salir a tomar el aire. Acababa de pisar la cubierta cuando avisté a lo lejos una extraña nave rodeada de un halo de niebla. Me apoyé en el mástil y agucé la vista, tratando de distinguir la bandera entre la bruma. Un extraño símbolo trazado sobre ésta me permitió identificarlo como el barco fantasma que llevábamos buscando varias semanas. Pero, como siempre, la espesa niebla se lo tragó, alejando de nuevo a nuestro objetivo, su rehén, del capitán Linnebeck y de mí.

Pseudònim: Link LFG Nom: Sílvia Sánchez-Vegazo

13

EL RESCAT

EL VAIXELL DE LA MARIONA

L’Enric navegava dins un petit veler, que la rosa dels vents empenyia a capritx. Es dirigia de dret, cap a un espès núvol. Lliscant silenciós, s’hi acostava seduït per un cant rítmic i agut.

Acabava de trepitjar la coberta, quan s’adonà que la dolça melodia es convertia en crits estridents, histèrics i ofegats. L’Enric, girà el timó, però no podia moure la barca. Es sentí atrapat, impotent.

Aleshores s’adonà que una immensa xarxa, surava per bavor i que els crits que escoltava sortien d’allà dins.

Empès per un estrany impuls, es llençà a l’aigua enmig de la boirina. Els graus negatius de l’oceà li minvaven els moviments, i la foscor de la profunditat impedia trobar l’objectiu. Llavors, un escàs raig de llum, l’ajudà a rescatar a una família. Per sempre més, en les solitàries travessies, l’acompanyarien els seus amics dofins...

Pseudònim: Jordi Nom: Jordi Canal-Soler

«Hola, sóc el mar!»

«Jo sóc la ona!»

«I tots dos junts som la Mariona!»

«I ara? Ja no ens queda res més que contar...»

«Calla! Has vist aquell vaixell?»

«Oh, sí, es ben bonic...»

«Pugem-hi, que ens porti ben lluny!»

«Vols dir? I si ens deixa una mica més a prop?»

Encara que li feia una mica de por, la Mariona acabava de trepitjar la coberta. De cop, va veure un pop vermell.

«Un pop vermell! I què hi fas tu, aquí... No hauries de ser al fons del mar?»

«Grruuummp!» féu el pop i se la quedà mirant.

«Uupps! Si que ets un pop estrany, tu...»

El pop l’acaronà amb un dels seus mil tentacles i - zumm! - la posà damunt del seu cap. Què alt!

«Oooh! Has vist, mar? Des d’aquí es veu tot molt millor!»

«Quin cop de sort, ona!»

Pseudònim: Alba Roset Nom: Saskia Geest

EL TESORO MÁS PRECIADO

EL VAIXELL DE LES TRES LLENGÜES

Espléndido. Esa era la palabra adecuada para describir a su navío. Tantas vivencias, tantas aventuras... Personas que perdieron su vida a bordo, o que por el contrario lucharon y vencieron.

Sí, siempre recordaría el primer día en el que tropezó por casualidad con él y no dudó en que algún día sería suyo. Pero ahora, un mes después del «incidente» era hora de separarse de él. Acababa de pisar la cubierta y pensó que esa iba a ser la última vez que lo haría... Muy a su pesar, echó un último vistazo a su camarote lleno de dolorosos recuerdos y partió sin mirar atrás.

Pseudònim: LFG-A Nom: Alexandra Alzuria De Sancha

EL TRENCA Acababa de pisar la cubierta y ya había blasfemado. Si le afeabas el hecho, decía: Dios no existe. Pero se ponía agresivo si alguien mentaba a la Madre de Dios.

Teníamos mar rota. Olas de cinco metros. Trenca puso sobre la carta una Virgen del Carmen.

- Trenca, si no crees en Dios, a qué traes la Virgen...

- Dios no existe, pero la Virgen del Carmen sí. Yo la he visto.

- ¿Cómo fue?

- Faenando caí a la mar. La barca siguió rumbo.

Grité. Nadie me oyó. Era de noche. El agua estaba helada y yo sentí que me iba. Entonces la vi venir sobre el agua con un tablón en la mano.

Dijo: Pon el pecho sobre el tablón y amárrate con la faja.

Desperté en el hospital. Los de Salvamento habían abandonado la búsqueda. Volvían a puerto, cuando me vieron sobre el tablón. Estaba vivo.

Pseudònim: Rueda Nom: Juan A. de Rueda Garcia-Tuñón

EL TRIPULANT FIDEL Just acabava de trepitjar la coberta i no el va sorprendre sentir la mateixa olor. Aquell ésser regalimós seguia allà, assegut a la banyera, mirant-lo fixament.

Pseudònim: Silvos

EL VAIXELL ADOPTAT Ja es feia fosc, i va posar rumb directe a la cala que somniava cada nit. Va tirar l’àncora on ja sabia i, ajagut a la banyera, va esperar el moment de la sortida del sol: era el senyal. Acabava de trepitjar la coberta, per aixecar el fondeig i abatre el pal, quan la seva pell el va alertar que ja s’apropaven. Just arribava un pescador que, mentre triava una roca on acomodar-se, contemplava, atònit, les aletes d’una manada de dofins i, entre elles, una gran quilla vermella, que es perdien mar enllà.

Pseudònim: Silvos Nom: Sílvia Catchot i París

Acabava de trepitjar la coberta, quan una veu em digué: «Benvinguda a bord!» Encara que no el veia, vaig pensar: deu ser el capità. Un capità invisible. Comença bé aquest viatge...

La meva mare i jo ens vam seure a prendre el sol i el vent, veient passar més i més gent. «És un gran vaixell», digué, tancant els ulls per sentir millor la remor de les onades.

«Hola, buenos días!»

Davant meu un home ben fornit em donà la mà.

«Acababa de pisar la cubierta, cuando la he visto aquí sentada, señorita».

D’on ha sortit aquest, del segle passat? La seva mà era forta i tendra a la vegada.

«Mare! Et deixo a càrrec d’aquest senyor i vaig a explorar uns quants racons del vaixell gloriós».

La mare somrigué com cal: «I had just set foot on the deck, quan va aparèixer vostè, Milord!»

Pseudònim: Romàntica Reina Nom: Saskia Geest

EL VIATGE La nau es movia lentament i deixava un rastre visible sobre la superfície densa i fosca de l’oceà.

Del seu fons emergien bombolles que esclataven i esquitxaven la carcassa blanquinosa de l’embarcació i li conferien un aspecte grotesc, com si en comptes d’una nau es tractés d’un d’aquells animals hebívors de pèl blanc i taques negres que tantes vegades havia vist als documentals; fins i tot el so del motor li recordava el mugit de la bèstia.

Acabava de trepitjar la coberta quan un fort estrèpit el va fer girar. Va ser a temps de veure l’estela que havia deixat el meteorit en estavellarse. Va tornar a l’interior i es va asseure davant l’ordinador central per tal d’introduir les coordenades aproximades de l’impacte i traçar un recorregut alternatiu. Es presentava una nit llarga fins que els tres sols del planeta es situessin en posició i li facilitessin l’exploració d’aquell món.

Pseudònim: Asoranna Nom: Anna Rosa Gesse Mas

ELS ALTRES Tinc una amiga que sempre diu que és massa petita per pujar a un vaixell. Quan me la miro, penso que és igual de petita com jo. I jo bé que hi pujo.

Un dia vaig arrossegar-la Rambles a baix fins arribar al pailebot Santa Eulàlia. Un vell mariner amb barbes blanques ens va convidar a pujar.

Acabava de trepitjar la coberta, quan vaig pressentir que aquell seria el viatge més gran de la nostra vida.

De port a port varem anar teixint un bell tapís d’amistats i somriures.

I, al final d’aquell viatge, quan varem preguntar-li al mariner què és el que l’havia mogut a ser mariner, ell va dir: «És fàcil estimar aquells que són com

nosaltres, però és important estimar aquells que són diferents a nosaltres».

I la meva amiga mai més va sentir-se massa petita per pujar a un vaixell.

Pseudònim: Mirablau Nom: Saskia Geest

ELS AMICS En Martí estava a l’hospital infantil, els metges feien tot el que podien, però la malaltia no remetia. La radioteràpia i la quimioteràpia deixaven seqüeles.

Un dia, però, una de les visites que va rebre el va omplir de goig. Era el Nandu, el seu amic del cole que el visitava sovint. Aquell dia l’acompanyava el seu oncle.

Aleshores aquell dissabte es va transformar en un dia màgic pel Martí, quan el Nandu li va donar la sorpresa. L’oncle del Nandu tenia un veler i volia que els dos nens hi anessin per navegar pel port.

Amb el permís dels metges, l’endemà el Martí va pujar per l’escala de popa del GALEON i acabava de trepitjar la coberta, quan es va abraçar al seu amic Nandu.

Pseudònim: Avi Toni Nom: Antoni López Massó

ELS COLORS DEL MAR Els núvols roses i liles envoltant el sol, en aquell moment ocre, semblaven de sucre en un capvespre molt colorit. Els peixos grocs, vermells i verds envoltaven el Bru mentre nedava alegre entre els coralls rogencs. La Blanca, amb el seu banyador tornassolat, semblava un cetaci més integrat dins la immensitat marina.

Les ataronjades boirines durant la posta de sol i el turquesa de l’aigua salada, contrastaven amb el color bronzejat de la Blanca que observava el blau intens de l’horitzó. Tot just el Bru acabava de trepitjar la coberta després del seu refrescant bany, quan es va afegir a l’espectacle d’aquell ocàs de reflexos daurants que il·luminaven el mar entre el cel salmó i la calitja grisenca de la costa.

La Blanca i el Bru van deixar anar la seva passió fent esclatar un castell de focs multicolor, mentre suraven damunt les suaus onades del seu vori vaixell.

Pseudònim: Marblau Nom: Susanna Tortosa Tudela

ELS MISTERIS DEL MÓN Acabava de trepitjar la coberta i va admirar els dos blaus que es confonien en la llunyania. Clic!

La casualitat va immortalitzar el dofí en plena pirueta. O potser allò volia dir alguna cosa? El mar, el cel i el misteri. Insondables.

Pseudònim: Leolo Nom: Jacob Montfort

ELS NAVEGANTS Ella acabava de trepitjar la coberta quan la nau salpà sense preavís, ell feia estona que l’esperava sense perdre el seu somriure finament dibuixat. Ningú al moll per acomiadar-los, cap sirena anunciant la partida. Potser era millor així!

L’un al costat de l’altre, els ulls fits en l’horitzó, iniciaren aquell viatge que no havien escollit. Les onades gronxaven un amor hieràtic i silent al que no calien paraules ni abraçades. Ni la bravor de la mar ni els embats de les tempestes els feren perdre un fil de dignitat. L’intrèpid soldadet i la gràcil ballarina damunt el vaixell de paper navegant cap el seu destí.

De fet, la història no és ben bé així, però no em negareu que aquesta petita llicència li afegeix encara una mica més de poesia.

Pseudònim: E. Viladoms

ELS SENTITS La Valeria estava contenta. Per fi faria una travessa en vaixell. Després de la propaganda de la seva amiga, havia arribat l’hora d’experimentar per a ella mateixa i, s’apuntà en un petit creuer pel Mediterrani.

Les previsions meteorològiques eren favorables, per no haver, no hauria ni mar rissada, així que seria un trajecte tranquil.

14

El luxós creuer salpà a l’hora prevista. El moviment oscil·lant li provocava inseguretat i s’aferrava al braç del seu home. La Valeria, que acabava de trepitjar la coberta, omplia els sentits amb l’escalfor i les olors de la brisa marina. Escoltava les aletades i els xiscles de les gavines, que els acompanyaven des de la sortida del port, i que es barrejaven amb els riures dels nens. I llavors, repenjada a la barana de popa, pensà amb el seu fidel company, i el trobà a faltar.

En aquell viatge no admetien gossos pigall.

Pseudònim: Jordi Nom: Jordi Canal-Soler

treballat per crear el seu rostre -. S’ha mogut la càrrega!

El noiet va donar la veu d’avís i deu mariners van baixar rabents al celler entre malediccions i renecs.

Dels llavis de fusta sortia ja una dolça cançó sense paraules.

Pseudònim: Eucaliptus Nom: Montse Aguilera Vives

ENTRE DOS BLAUS

FEIA BONIC DE VEURE EL MAR DES DE FORA Acabava de trepitjar la coberta i ja em vaig adonar que aquell viatge no seria com cap altre.

Ho deixava tot enrere. Com seria el nou món que m’esperava? Els dubtes s’havien instal·lat al meu cervell, i notava que la il·lusió de feia uns dies deixava pas a una por pausada però insistent.

Una por que jo volia fer fora per sobre de qualsevol altra cosa i que en canvi, a desgrat meu, percebia per tot el meu cos i en les meves passes.

Aleshores el vaixell va començar a navegar, i em semblava bonic veure el mar des de fora. Era tan diferent del mar que jo coneixia, quan nedava entre algues i bancs de peixos... Al capdavall vaig pensar - potser serà un bon viatge aquest que ara començava, i vaig començar a estimar les meves cames i a deixar d’enyorar la meva cua.

Pseudònim: Nuna Nom: Teresa Mas Gimenez

Durant les guerres entre venecians i turcs, vaig ser capturat; jo no era cap soldat, era un home de ciència, però em van fer presoner.

Jo em vaig fer amic del meu carceller i li vaig demanar per sortir a coberta els vespres a canvi d’ensenyar-li geografia, ell va accedir i jo cada nit podia sortir a coberta a respirar aire fresc, i així cada dia, fins que un dia es va assabentar el capità, que em va fer castigar amb 15 fuetejades, però jo el vaig convèncer que si em perdonava, jo a canvi li tocaria el violí per les nits, ell va accedir, fins que un dia va caure molt malalt i es va morir.

Aleshores jo acabava de trepitjar coberta em van nomenar Gran Capità, vaig deixar lliure els presoners i vaig donar per acabada la batalla.

Pseudònim: Teresa Nom: Teresa Mas Gimenez

Sota els majestuosos arcs i columnes de les Drassanes de la ciutat aparegué als meus ulls l’elegant galera reial. Acabava de trepitjar la coberta i un mar d’il·lusions s’obrí als meus peus. D’allà estant, la veu més bonica del somni parlà i a cau d’orella aquestes paraules tremoloses em regalà: «Perquè hem sabut reescriure la història damunt de cadascuna de les pedres que en aquest indret bastí Pere El Gran, avui il·luminarem les muralles medievals i celebrarem que els millors vaixells del Mediterrani van sortir d’aquí; que els nostres homes cregueren, com el poeta, en la fusta del rem i també en la de l’escàlem i en amistats forjades mar endins. Escorarem i embarrancarem i ens tornarem a redreçar. I encabat, entre dos blaus, ens alçarem novament al capdamunt del pal de messana per cridar que una nova terra ha eixit. La mar està embravida, però ens en sabrem sortir».

Pseudònim: Janus Nom: Josefina Maymó Puig

EMBARCACIÓ Nº 382

ERROR

Em tremolava tot el cos. Era impossible parar de pensar, què passaria si ella fos allà. Jo a la cabina lligat de mans i peus sense poder rescatar-la. No, impossible. Segur que ella estaria a l’embarcació de l’Eduard. Segur que ella estava entre els supervivents. Segur que no l’havien matat. Segur que els pirates no l’havien agafat presonera com a mi. Segur que no. Van obrir la porta i em van fer pujar a coberta, agafant-me pels braços. Acabava de trepitjar la coberta, quan la vaig veure. Era allà. Aquell va ser el seu últim alè.

Pseudònim: LFG1996 Nom: Georgia Fusté Jimenez

Van passar vint anys, tres mesos i dues hores fins que no es va decidir.

I va ser just quan acabava de trepitjar la coberta, que em vaig adonar del fatal error que havia comès: llegir cartes que no em pertanyen.

El molt cabronàs me l’estava fotent amb una altra.

Pseudònim: Lacroix Nom: Anna Lacruz March

Acabava de trepitjar la coberta i ja vaig notar aquell regust de salabror, d’onatge, de fusta mullada... El vaivé de l’aigua feia que tot anés una mica de gairell. Com vaig poder em vaig esmunyir de la mirada dels tripulants que feinejaven amunt i avall. No m’havia de veure ningú. Necessitava trobar un bon amagatall. Quan el bergantí salparia jo me n’aniria amb ells i si tot anava bé no se n’adonarien.

La bodega estava fosca. Al fons, ben arrecerades hi havia una bona colla de tines. I m’hi vaig acostar amb sigil i m’hi vaig encabir al seu darrere: només havia de tenir una mica de cura i aviat estaríem al mig del mar.

Unes veus que m’eren familiars em van despertar i em vaig esglaiar. I vaig córrer perseguida per un gat que no va parar fins que va veure el meu cos pelut fora del seu vaixell.

Pseudònim: Ametista Nom: M. Lluïsa Gascon Prades

ESE VERANO

FUEGO DE SAN TELMO

ELS VAIXELLS

EMIGRANTES Quiero contarte una historia. Se trata de la historia de mi abuelo. Él se había embarcado un día 1 de enero, no recuerdo bien qué año. Era un hombre joven con todos los sueños a flor de piel.

Mi abuela aún no había entrado en acción. Quizás mi abuelo no habría emprendido ese viaje, pero fue lo que le llevó lejos de casa y cerca de mi familia. Llegó a una isla y se enamoró perdidamente de mi abuela, se casaron y tuvieron tres hijos. En el transcurso de los años se asentaron y plantaron maíz y patatas, tomates y frutas. Cuando yo nací, mi abuelo ya había muerto. Mi madre me llevó alguna vez al cementerio y yo le dejaba flores en la tumba. En casa, por las tardes o antes de dormirme, mi madre me contaba la historia de mi abuelo: «Acababa de pisar la cubierta...»

Pseudònim: Isleña Nom: Saskia Geest

ENCANTERI Enmig de la tempesta, el grumet, que acabava de trepitjar la coberta, es va adonar. El mascaró de proa semblava haver multiplicat la seva grandària, al contacte amb les ferotges onades escopides per la galerna i que ara castigaven el tallamar amb especial duresa. La sirena, en notar la presència del noi, va obrir els seus llavis de fusta: - El galió escora.

El grumet, a qui mai abans li havia dirigit la paraula ni tan sols una donota de les que solia observar pels ports, contemplava bocabadat el bell mascaró de proa.

- La càrrega, noi! - va exclamar aquest, amb un cruixit de la fusta que l’esforçat tallador havia

Me vinieron una infinidad de imágenes de todas las aventuras del próximo mes que iba a vivir, un sinfín de aventuras con las personas que más quería. Esta era la sensación que más me placía, acababa de pisar la cubierta. Hacíamos este viaje una vez al año, si todo salía bien, normalmente en agosto, ya que a todos nos gustaba el calor y el sol mientras navegamos.

Pensamos que esta vez sería como todas, igual de alucinante, que lo pasaríamos genial, y relajaríamos las tensiones acumuladas durante el año. Pero ese viaje fue diferente, fue el que rompió esta rutina, la que nos rompió a nosotros.

Pseudònim: Perrie-LFG Nom: Emma Casablancas Jorgensen

FANTASIA DE COLORS Shaila, la lletja sirena del Pacífic, enfilada a les roques costaneres de Xile, plora; no troba el seu Príncep Blau.

Un dia, mar endins, veu un vaixell de color rosa, que navega suaument trencant el mirall d’aigua calma, fins arribar prop seu on para màquines i arria l’àncora. És una sireneta sedassera. Fa un gran salt i ja és al vaixell fent amb la cua una bona fressa en topar sobre la lona groga de la bodega. Els tripulants verds es desperten i surten per esbrinar què ha passat.

Shaila, emocionada, veu entre ells el seu Príncep Blau, el descobreix quan només acabava de trepitjar la coberta.

El Príncep l’ha albirat, avança vers ella... que esverada, crida: «Bellasau! Ajuda’m!!!!»

Les fades existeixen.

Al mar també n’hi ha.

Un màgic toc i Shaila es transforma en una bella princesa. S’enamoren i es casen.

Si veieu un vaixell rosa, són ells !!!!

Pseudònim: Gregal Nom: Rosa Vila Gratacós

FI DEL VIATGE

Antes de que la enfermedad entrara en su fase degenerativa, Mauricio se decidió a realizar la travesía en velero con Amalia por las islas griegas.

No empezó bien, apenas acababa de pisar la cubierta y ya sentía náuseas. Sin embargo, todo cambió por la noche.

El mástil apareció iluminado de azul y blanco.

Había oído hablar de las tormentas eléctricas pero no imaginaba que el fenómeno de San Telmo le produciría ese agradable cosquilleo por dentro.

A la mañana siguiente se asomó a proa y sonrió.

Su mujer se echó a llorar - era la primera vez que lo veía sonreír en muchísimo tiempo -.

De esto hace ya más de tres años, la progresión de la enfermedad se estancó - quién sabe si para siempre - y Mauricio disfruta de una nueva vida sin saber si agradecérselo a Poseidón, las lágrimas de esperanza de Amalia o al fuego sanador de San Telmo.

Pseudònim: Xavier Nom: Xavier Tornafoch

FUGIR DEL PASSAT La vida li havia anat malament des que va néixer, no tenia ni família ni amics. Només trobava quietud anant a les drassanes del port per veure la mar i els vaixells.

Un dia, fart de tot, va decidir que pujaria d’incògnit a un vaixell i aniria a buscar sort a un altre lloc.

Així doncs, sense equipatge ni res, va aconseguir sense que ningú el veiés pujar dalt d’un vaixell gran i bonic. Va esperar fins que pensà que ja serien lluny del port i decidí eixir de l’amagatall.

Acabava de trepitjar la coberta i veié el sol, va respirar profundament i es va sentir lliure i feliç.

Es va recolzar sobre la barana i veié un grup de dofins que seguien a l’embarcació, i va pensar que ja tenia uns amics molt simpàtics.

Pseudònim: Carluski Nom: Carla Minyana Beltran

15

FUGITIU PER SORPRESA M’hi fixava quasi sempre. Per què el costat de babord era d’un color diferent al costat d’estribord? Aquell vaixell sempre hem cridava massa l’atenció i vaig decidir apropar-m’hi una mica més, potser tant que no me’n vaig adonar que acabava de trepitjar la coberta! De cop i volta va tornar a passar, vaig tornar a perdre el coneixement. La sorpresa la vaig tenir al despertar-me, quan vaig descobrir que el vaixell ja no estava ancorat, sinó que navegava. Encara era a temps de saltar i nedar fins al port, però per què? En realitat m’agradava el que m’esperava a terra ferma? Potser era una oportunitat que no podia perdre per escapar i evadir-me de la crua realitat que allà imperava.

Pseudònim: Nemo Nom: Hèctor Roger Joseantonio

FUM Acabava de trepitjar la coberta del vaixell quan es va adonar que la seva vida mai tornaria a ser la mateixa i el va envair una glopada de nostàlgia que es va treure de dins sacsejant el cap. A dalt, les xemeneies deixaven anar un fum negre. No pot ser un presagi del que m’esperava, es va dir, mai podrà ser pitjor. El fum negre, tot i el color, només volia dir una cosa: esperança. Va sentir el xiulet que avisava de la imminent partida i va saber que quan el vaixell salpés i deixés el port, ell també deixaria enrere el passat, les pors i una vida truncada per la cruenta guerra.

Pseudònim: Deric Nom: Frederic Mayol

GETXO Tenía miedo de escuchar su voz, por eso huí hacia el mar.

Llegué a un pequeño puerto de una localidad norteña donde había una hermosa nave. Subí a aquella vieja zabra que una joven pareja de Getxo había restaurado, pretendían viajar hasta América.

Perdido en medio del Atlántico norte, el frío dominaba ya mi mente y cada vez lo veía más claro. El tiempo no es amigo del hombre y el oleaje arremetiendo contra el casco terminó por recordarme su voz.

Eran las siete de la tarde cerca del pasado.

Asomando la cabeza veía el sol abrazando la botavara, eso fue la última señal.

Mi plan era sencillo, saltar. Los nervios recorrían mi cuerpo y tan solo acababa de pisar la cubierta.

Puse un pie en la borda, traté de buscar algún motivo para no hacerlo y no lo encontré.

Salté.

Ella estaba allí, en aquella playa, sonriendo.

Pseudònim: Bobylong Nom: Robert grau Carbonell

GIGANTESCA ENFERMA El cielo estaba grisáceo, todo apuntaba a un día de tormenta. Me levanté de la cama, y me dirigía a la cocina, cuando de pronto, algo hizo mover el barco. Tambaleándome de un lado al otro, llegué como pude. Acababa de pisar la cubierta, y una ballena me dejó anonadada. Parecía enferma, no se movía, el barco chocó contra ella, y gracias a ello, pudimos salvarla. Rápidamente pedí auxilio.

Pseudònim: Japo LFG Nom: Inma Gallego Aragón

GLÒRIA INCERTA El vailet fugia de l’entrepont, de tot l’horror d’allí, sols volia estar lluny d’aquell vaixell maleït. Pujà escales amunt.

Acabava de trepitjar la coberta per veure que havia caigut de la graella al foc. Els turcs eren dins la nau. L’espectacle dantesc de la lluita cos a cos va augmentar la seva follia d’escapar.

S’acostà a la borda per llançar-se a l’aigua, al costat d’un tinent malferit, aferrat al peu d’un falconet.

- Ep noi, apunta el canó!

Va moure la peça perquè li feia nosa per saltar.

En aquell instant l’oficial va prendre la metxa. La

canonada petà al mig dels sarraïns, fent una carnisseria. Els cristians aprofitaren per atacar i conquerir de nou la coberta.

A dalt, al pont de comandament de La Marquesa, el capità va cridar: - Porteu aquest grumet aquí! És un heroi!

Pseudònim: Lepanto Nom: Josep R. Farré i Muntaner

HA NACIDO UNA ESTRELLA Acababa de pisar la cubierta su pie diminuto.

El rosicler de la aurora teñía las nubes apelotonadas en el cielo dejando su reflejo sonrosado como pinceladas sobre la superficie sinuosa, bajo un casco del acero que hace las veces de bisturí abriendo el mar sinuoso. La noche de placenta agitada ya lo mantenía en vela.

Una lluvia de peces voladores acompaña la tormenta. Las sirenas con sus escamas cimbreantes por la corriente submarina llevan un cascabeleo hipnotizante acompañando a sus cánticos. Y el nácar de las caracolas resbala ya en sus pensamientos. Los caballitos fosforescentes tiran de la carroza marítima trastabillándose entre ellos. Las rayas y las mantas ondulantes se ciernen sobre el abombado vientre de la barca que se dilata en contracciones.

Un banco de mil cuchilladas se abre paso: son plateadas sardinas. Y ahí viene a nacer en una cubierta deslizante Federico García Lorca.

Pseudònim: Setarcos Nom: Ginés Mulero Caparrós

HASTA LA VISTA Sentía mariposas en el estómago. Las manos temblorosas buscaron sosiego en la firmeza de la barandilla. Acababa de pisar la cubierta.

Abracé con la mirada el muelle, la avenida ajetreada, y cruzando valiente el paso cebra me perdí entre la arboleda de Las Ramblas. A su sombra, los turistas paladeaban el aperitivo a ritmo lento de domingo. Rompiendo el aire, ¡un mero fresco, bueno y barato! del fondo de la Boquería sucumbía al grito pelado del ¡gordo para hoy! Celosos, mimos, estatuas humanas, embaucadores se disputaban mi atención y la de un batallón de distraídos. Husmeé en cada rincón, en cada esquina, acaricié cada piedra como mía, el tiempo se escurría, me mecía. ¡Agua! Un sorbo de agua. Volvería. Canaletas quedó atrás. Olía a flores y envuelta en un universo de colores, la tarde caía, el piso, bajo mis pies se movía. Colón agitó la mano a guisa de despedida.

Pseudònim: Tamarit Nom: Maria Maymó Puig

HAVANA Se’l va mirar de lluny i es va acostar al vaixell empesa per la nostàlgia, arrossegant la sola de les sabates. Va pensar que només li caldria portar el vell raspall de dents en aquell viatge al passat...

L’Havana ja no lluïa com abans. Però rònec i a punt de desfer-se amb una bufada, era l’emblema d’un amor rebel; el triomf després d’aquell abordatge revolucionari que els havia acabat separant un estiu convuls i inoblidable. Era també símbol de llibertat.

Acabava de trepitjar la coberta amb els dits quan es va adonar que acumulava un llit de pols que no podria netejar fàcilmente. Hauria estat més útil un pinzell per arribar a tots els racons.

Però l’esforç ben valia la pena. Així li havia demostrat ell quan li va portar aquell regal de Cuba i ella va tornar a enamorar-se’n.

Havia estat el millor company de viatge.

Pseudònim: Lamardecuento Nom: Mireia Rubio Molín

HOME DE MAR Era home de mar. Avui, després de tres dies de llarga espera, salparia a primera hora del matí per iniciar el viatge i prendre de nou rumb a ports del Mediterrani. Acabava de trepitjar la coberta i la salabror de les onades insistents al xocar contra el casc del vaixell, li corria per dins les venes, infonent-li una força que el redreçava de

l’ensopiment dels dies que voltava pels carrerons d’aquell poble, recorrent les tavernes i esbargint el seu deliri per iniciar de nou viatge entre copa i copa de beguda.

Sobre el vaixell, amb la vista perduda a l’horitzó, prenent entre les mans el timó, sentint la força del vent que li tallava la cara, era feliç. La seva vida la podia reduir dins aquell món envoltat d’aigua, era el que havia conegut des de petit, havia crescut entre mariners i no recordava el primer dia que havia pujat.

Pseudònim: Amber Nom: M. Rosa Dachs Peitiví

HUNDIMIENTO Acababa de pisar la cubierta del Cutty Sark Tea Clipper, que llevaba año y medio construyendo, durmiendo poco y mal para presentarlo al concurso de maquetas.

He notado como las tablillas se combaban y saltaban en el aire y he recordado los 1500 clavitos que yo pacientemente había martilleado con amor.

Las cuadernas se han roto bajo mi peso y me he enredado en el cordaje del mástil de trinquete y me he clavado la verga mayor en el culo.

Mientras braceaba, gritando de dolor e intentaba que los daños no fueran a mayores, iba pensando que por fin había encontrado la lombarda que perdí el otro día y que inevitablemente me dirigía de cabeza hacia la televisión que había comprado la semana pasada para ver las cosas en tres dimensiones.

Decidí relajarme y saludando como si llevara una gorra de capitán de barco me hundí en el plasma.

Pseudònim: Epifisis Nom: Alejandro Pozo de la Camara

IBERO Parece un mal sueño, una pesadilla, pero es real.

Está todo oscuro, no veo nada. No puedo respirar, me ahogo. Escucho un ruido, parece una sierra, se acerca, «plaf» ¿qué ha sido?, ¿qué ocurre?

Parece que vuelve, ya está aquí, me cubro la cabeza con los brazos y las manos, «plaf». Dios mío, no puedo salir, es el final, voy a morir. Se acerca de nuevo pero no puedo hacer nada, no lucho pero me siento bien y no tengo miedo, «plaf»... Han sido un par de minutos, tal vez menos, pero han parecido una eternidad.

Acababa de pisar la cubierta del barco, se llama Íbero, aún conmocionada sin saber lo que había ocurrido. Al verme con heridas en el cuerpo me percaté de la situación. Había caído de la neumática quedando atrapada debajo de ella, solo el azar quiso que el bikini trabara la hélice y salvara mi vida.

Pseudònim: Guillermina Nom: Montserrat Navarro Triay

ICEBERG Era la hora del almuerzo. Nos movíamos lentamente, entre las masas de hielo. El sol se esparcía en colores grises sobre la superficie del agua, tejiendo hilos de palabras inconexas que nadie lograba descifrar.

«Acababa de pisar la cubierta, cuando supe que este viaje sería diferente», murmuró el capitán, sorbiendo su tazón de leche caliente.

Nos adentramos por un pasadizo, y de repente se paró el barco. Nadie pronunció una palabra. Sólo el hielo emitía sus gélidos gemidos.

«Es una triste historia», susurró el capitán. «Por eso vamos a pararla aquí».

Pseudònim: Copito de nieve Nom: Saskia Geest

IL CAPITANO E LA BIONDA En Pepet, estava atabalat. Mig marejat, seia a la barra del bar tot contemplant amb ulls vidriosos aquella preciositat rossa que el capità del vaixell duia penjada al braç. Ell portava tot el creuer, sol com un mussol.

Decididament, això del mar no li provava. Ell era home de terra ferma.

- Val més que surti a prendre l’aire, va mormolar baixet.

16

Tot just acabava de trepitjar la coberta, quan es va quedar estupefacte, en veure nítidament, a la llum espectral de la lluna, els negres rocams de la costa ben bé a tocar de l’immens vaixell.

Instantàniament li va venir a la memòria aquella esgarrifosa escena de la pel·lícula «Titanic». A l’acte va recordar que enguany es complien cent anys del famós naufragi.

Un calfred li va recórrer l’espinada. Instintivament, va girar l’esguard enrere, cap on unes enormes lletres daurades proclamaven el nom del colós: COSTA CONCORDIA. Va respirar alleujat Pseudònim: Sol Nom: Jesús Soler i Vilaró

guanyar-se la vida. L’oncle Eusebi vivia a Buenos Aires feia temps i m’havia escrit una carta per oferir-me un lloc al seu costat. No el coneixia prou, el recordava sorrut, busca-raons... Fa molts anys de tot això, jo era un nen. Ara estava damunt d’una gran coberta, sota una xemeneia de dimensions colossals contemplant com ens allunyàvem de Barcelona. Unes fines llàgrimes mullaven les meves galtes.

Pseudònim: C. Levi Nom: Andrea Fernández

INSPIRACIÓ MARINA

Acabava de trepitjar la coberta del vaixell, es disposava a partir en un viatge cap a l’horitzó. I la meva consciència notava que no el tornaria a veure mai més.

Encara recordo amb pena aquells anys, en què em sentia culpable per evitar un retrobament que tard o d’hora arribaria, també em preguntava: per què volia trencar aquella unió? Potser per gelosia?

Potser per por? O simplement va ser el destí?

Ell sempre m’explicava que notava un buit en el seu interior, que trobava a faltar el murmuri de la seva veu juntament amb l’aroma que sempre acompanyava al vent i que per molt que pensés en ell sempre estaria en un segon pla a la seva vida... Em vaig adonar que la seva veritable felicitat estava en els mars.

Pseudònim: Desy Nom: Desirée Eguren Pérez

La màgia d’aquest moment no podrem trobar-la mai més. És un lloc màgic. Som a una capsa que solca els mars. Ens anomenem Éssers de Pau. Ningú no ens coneix, però existim.

Així és com va començar el seu microrelat. Havia de ser un relat ben petit, sinó no cabria en les mides del concurs. Fem-ho petit, doncs. Però que digui molt.

Una paraula. Som una paraula de pau. Una paraula blava com el mar i el cel. Naveguem i volem alhora.

Per trobar inspiració, havia anat el port. Acabava de trepitjar la coberta d’un vaixell, quan es donà de nassos amb el capità. Van intercanviar perdons i disculpes, acomiadant-se amb un somriure.

Sóc una paraula de llum i em moc d’un lloc a l’altre... Em sents?

Un cop a casa, s’assegué a l’ordinador i deixar volar els seus dits amb les gavines.

Pseudònim: Carla Nom: Nom: Anna Jorba Ricart

INCERTIDUMBRE

ÍTACA

Como cada día, cuando su hijo acababa de pisar la cubierta para ir a faenar, le deseaba la bondad de un mar sereno y calmo. No fue así.

Sobrevino un repentino vendaval que descargó con furia sobre la costa. Ella contenía la respiración.

Observaba tras los cristales con impotencia, aquel mar embravecido que había engullido, años atrás, la vida de su padre y ahora amenazaba la de su hijo. Las mañanas de angustia eran un estribillo cotidiano, encadenado al temor constante de que un día no regresara.

Pero el cielo se abrió y un rayo de luz iluminó su cara.

Pseudònim: Azabache Nom: Anna Jorba Ricart

Acabava de trepitjar la coberta d’aquell singular vaixell quan vaig adonar-me que el viatge seria dur, i no em vaig equivocar. A les estones plàcides les succeïen inevitablement els moments d’oratges i mar enorme que feien perillar l’estat de l’embarcació. Fins i tot, en algun moment de crisi aguda, vaig pensar que no podria seguir endavant, que en la quilla s’havia obert una escletxa insalvable però ho vaig aconseguir i aquí sóc. Als meus quasi bé noranta anys afronto serenament el final del viatge, l’arribada a Ítaca. Ningú va dir que seria fàcil. No ho ha estat. La vida és una aventura que s’inicia al moment del naixament, quan salpes cap a mar obert i acaba quan les forces t’abandonen i toca plegar veles. Com aprofitis el viatge, com entomis les onades o què aprenguis navegant és cosa teva. Posa rumb als teus somnis o serà massa tard.

Pseudònim: Calampí Nom: M. Pilar Cabrerizo Lahoz

IMPULS DEL DESTÍ

INFILTRADOS Al principio estaba todo oscuro. Después, sombras. Y muchas luces.

Allí, a menos de cinco metros de mí, tenía al gran capitán Bluesea, el ser más temido de los siete mares. Pero eso él no lo sabía. No sabía que yo acababa de pisar la cubierta hacía apenas una hora, como tampoco sabía que llevaba toda esa hora metido en un estrecho barril en la sala de mandos. Que Bluesea no pudiera ni llegar a imaginar mi presencia me proporcionaba un gran grado de seguridad y, además, me permitía escuchar sin ningún problema, a excepción del agua que se me había metido en los oídos, los próximos movimientos que planeaba dar contra nuestra tripulación.

Creo que fue esa seguridad lo que falló. Si algo he aprendido, es que jamás de los jamases se ha de subestimar al capitán Bluesea...

Pseudònim: Driu Nom: Andrea Fernández

INQUIETUD Acabava de trepitjar la coberta d’aquell vaixell enorme que m’havia de portar a l’altra banda de l’Oceà Atlàntic. Sentia un formigueig estrany a l’estòmac. La mare m’hagués dit que eren els nervis, jo sabia que era por. M’aterria allunyar-me de casa meva, deixar la família, els amics...

Creuar aquelles vastituds plenes d’aigua en direcció a qui sap on. Tanmateix, no hi havia altra solució. Ho havíem perdut tot: les terres, els quatre quartos que ens quedaven, el bestiar...

Calia encaminar-se cap altres horitzons per

JUEGO DE PALABRAS «Este juego de palabras no tiene ningún sentido», dijo, y dejó caer las palabras al suelo. «¡No pises la arena, que quema!», gritó alguien detrás del chiringuito. Se acercó y vio a una mujer enfadada, pegando a su hijo.

«Ten», le dijo al niño, ofreciéndole las palabras sueltas que había recogido del suelo: «Son para ti». El niño se la quedó mirando con cara de asombro y se alejó, sentándose en una silla y esparciendo las palabras sobre la mesa. «Esto es el mar», dijo. «Y éste es mi barco. Cogeré mi barco y me iré con él a otro sitio. Es lo que me dice siempre mi madre: ¡Vete! ¡Largo! ¡No me molestes!»

«Ten, aquí he encontrado otra palabra». Ella se puso al lado de la palabra MAR. «Hay una frase que no encuentro, pero es importante». «¿Cuál es?» preguntó el niño.

«Acababa de pisar la cubierta».

Pseudònim: La Misteriosa Nom: Saskia Geest

JUNTOS PARA SIEMPRE Los recuerdos de travesías placenteras, en veranos de infancia en L’Estartit, se confunden con la evocación de aquella mañana de mayo, cuando acababa de pisar la cubierta de mi barco, para consumar un deseo y pronunciar un

adiós. Aquel día estrenaba una profunda soledad.

Desde entonces converso con el mar. Pretendo una quimera. Le susurro palabras con el atrevido deseo que, a través de las olas, lleguen a quien necesito creer que las escucha.

Hoy, el vaivén de mi barca acuna otro desconsuelo. Si desde aquella mañana en las profundas aguas, mi padre descansa, desde hoy lo hace también, su compañera. Al fin juntos de nuevo y para siempre.

Pseudònim: Azabache Nom: Anna Jorba Ricart

LA AVENTURA Solo le quedaba una noche, una noche y podría marcharse. Llevaba esperando ese momento desde que tenía 7 años, no podía parar de pensar cómo sucederían las cosas y entonces empezó a soñar: llegó al embarcadero y vio el grandísimo barco pirata al que tenía que subir, su bandera bailaba a los 4 vientos, tenía el corazón encogido, aquella iba a ser su mejor aventura. Estaba listo, se dispuso a entrar y por fin dio el paso, acababa de pisar la cubierta.

Pseudònim: Lalala LFG Nom: Paula Navarro

LA BALANDRA MISERICÒRDIA El capità Martí Badia acabava de trepitjar la coberta de la balandra corsària de la ciutat de Reus per donar l’ordre de salpar del port de Maó, on havien passat tres mesos reparant la balandra després d’enfrontar-se amb una fragata anglesa.

Va mirar els nou canons de a vuit, per banda, de proa a popa, i els dos pedrers i va veure els deu rems, ara en posició de descans. Va aixecar la mirada i va observar el pal i la gran vela de tallant, blanca, caçada al màxim, onejant a favor del vent i la banderola vermella amb l’escut de la ciutat. Va anar a proa i va observar el floc, estava ben amurat al pont intermedi, entre el cim del botaló i el tamboret del bauprès. Ara tornarà a abordar nous vaixells, capturar les seves mercaderies i fer de corsaris lluitant per Reus i per la Misericòrdia.

Pseudònim: Albert Til Nom: Misericòrdia Maurel Masquef

LA BARCA VELLA Busco el mar al meu voltant però no el veig. Al seu lloc, onades de sorra m’impacten i em fan saltar la pintura que va pintar-me el meu pare.

Enyoro la blavor i el tacte del mar que tantes vegades havia travessat, però també l’home que tantes coses havia viscut sobre meu. Varem estar junts fins que em va deixar per aquell vaixell gran que funcionava sense rems. Al moment que el meu pare acabava de trepitjar la coberta d’aquell vaig saber que el perdia per sempre.

Sento una remor de fons i veig una marea forta que s’acosta al grup de barques oblidades. Sóc molt vella, i no crec que pugui suportar el gran impacte que m’espera. Si mai torna el meu pare a buscar-me només trobarà els trossos d’una barca vella.

El mar que tantes vegades em va donar vida ara torna per prendre-me-la.

Pseudònim: Aeram Nom: Aleix Montañà Sucarrats

LA BERTA A COBERTA La Berta acabava de trepitjar la coberta quan va sentir un espetec darrera seu. Es va girar i va veure com el cambrer queia a terra. Ràpidament, va demanar ajuda i va recollir el seu e-book, on estava llegint un llibre que no li agradava. A la pantalla, va llegir la següent frase d’un diàleg que havia deixat a mitges: «Deixa aquesta tifa».

Llavors, se sentí interpel·lada i abandonà el llibre.

Mentrestant, a l’horitzó s’albirava el cap de Formentor. La Berta va contemplar el vol majestuós de les gavines i el ball dels dofins. Just quan gaudia de l’olor del mar i del gust de la sal que voleiava amb el vent, va sentir que algú li tocava l’esquena.

- Jove, gràcies per l’ajuda - va dir el cambrer amb accent anglès.

- Quant li dec?

17

- Deck? Foot on the deck.

- Food? Que bé, amb la gana que tenia...

Pseudònim: Qberta Nom: Daniel Ruiz-Trillo

LA BESTIA DE MAR Ya se sentía mejor y acababa de pisar la cubierta.

El barco entero se paralizaba para seguir sus pasos.

- ¿Acabava de trepitjar la coberta?

- ¡Just set foot on the deck!

La sospechas se convertían en apuestas.

Era evidente que la tierra le mareaba, le revolvía las tripas, le hinchaba la cara, le secaba la garganta, le enfermaba. Decía que bajaba porque le esperaba un marinero en cada puerto.

Entornaba los ojos con añoranza como si de veras fuera una criatura de la tierra.

No se animaron a insinuarle nada. Lo comentaban, apenas, en un susurro.

Atemorizados.

Cada uno de los rudos marineros de manos ásperas y corazón severo. Decían que era un animal de mar, una bestia. Que enloquecías si la escuchabas cantar. Que sólo era una pirata enloquecida. Alguien vio su espalda repleta de escamas.

Alguien la encontró borracha de mar.

Pseudònim: Rogelio Nom: Damián Cano

LA CAJA DE MAR Me mira con sus ojos azules y sé que me va a hablar del mar.

Un azul turquesa me cuenta que hubo tiempos en que el mar aún hablaba. Decía cosas que los marineros entendían, cosas como: se acerca una sirena, o el alma de una nube, o un barco pirata.

En el azul ultramar se esconden los delfines, se arropan en su profundo color las suertes que echan los marineros, hay pájaros que llevan este color a tierras lejanas, donde lo cantan muy temprano por las mañanas.

Apenas hay grises, dos o tres ballenas.

La luz del sol irrumpe y crea verdes, redondeles y palabras, bosques marinos donde las virtudes cuelgan de las ramas, virtudes que inspiran a los poetas.

Y al final me da un poquito de lila, y me dice que lo guarde en casa, en una caja, que titularé así: «Acababa de pisar la cubierta».

Pseudònim: Mar Nom: Saskia Geest

LA CALMA Era estiu i als quatre amics de l’ànima ens esperava el nostre primer viatge en el petit vaixell de vela, el «Don Juan». No pensàvem baixar en una setmana. Hi teníem tot el que ens feia falta, aigua, menjar i molta, molta amistat. Ben aviat ja no vèiem terra i el blau del mar i del cel ens engolia a cada dia que passava. Quan va ser l’hora de tornar i posar rumb cap a casa va arribar ella, la calma. Ni un bri d’aire. El sol ressecava la fusta que cruixia sota els nostres peus. Ens cremava la pell i l’enteniment. Gairebé no quedava res per dur-nos al pap. Acabava de trepitjar la coberta quan vaig descobrir en Robert que s’empassava la darrera gota d’aigua que ens quedava. Allí varem ofegar la nostra amistat per sempre.

Pseudònim: Eulàlia Nom: Marta Mauri Pont

LA CEGUERA Tot just acabava de trepitjar la coberta.

Indecís, va avançar cap a la bora de l’embarcació.

Es demanava si seria capaç de fer-ho, però la realitat era que ningú l’esperava enlloc, ningú lamentaria la seva pèrdua. No hi havia res a perdre. Aquest cop amb decisió i una mirada completament buida, va avançar cap a la barana i es precipità cap al mar. Va ser aleshores que es sentí un crit esfereïdor.

Pseudònim: LFG-A Nom: Alexandra Alzuria de Sancha

LA CONJUNTURA Jo no tenia experiència. No sabia brandar l’espasa i amb prou feines tenia agilitat per saltar d’un vaixell a l’altre, però allà em trobava: davant d’un mariner per qui no sentia cap antipatia però a qui estava a punt de desafiar. Acabava de trepitjar la coberta quan, de sobte, un cos va caure damunt els meus peus. Aleshores alguna cosa es va remoure dins meu. Vaig alçar el braç i vaig començar a córrer. El mariner va vacil·lar. Al cap de pocs segons vaig tenir temps per reflexionar. No em pregunteu per què ho vaig fer.

Pseudònim: Grumet Nom: Francesc Ginabreda i Ventura

LA CONQUISTA DEL MAR Acababa de pisar la cubierta y un sol reluciente le calmó las punzadas frías del viento.

El gran globo se alejaba dejándolo ahí, con una tripulación poco amigable. Sacó sus libras esterlinas y las caras brunas cambiaron de expresión.

- Hablaré claro, caballeros. He apostado que daría la vuelta al mundo en ochenta días. Así que poned rumbo a Londres.

Sabía que aquella fragata Sir Edward Reed, de casco metálico, cumpliría con la empresa. El humo y el hollín brollaron fulgurantemente de las chimeneas remachadas.

El siglo XIX estaba a punto de ver una de las proezas humanas más revolucionarias. El hombre y la máquina, aliados para probar sus límites.

Era un paso hacia algo mucho más grande. Hacer de un planeta azul-turquesa, de oleajes y muros infranqueablemente helados, un sitio más pequeño. La quilla, como una espada de hierro, se abrió paso a la fuerza imponiendo la voluntad humana.

Pseudònim: Goleta Nom: Jofre Milà i Sampera

LA CRIDA DEL MAR Acabava de trepitjar la coberta. Es va descordar el vestit i va deixar que la marinada la despullés. Es va ajupir i va lliscar la seva pell nua damunt la fusta llepada pel mar. Al seu costat jeien les xarxes, esgotades per l’esforç del matí.

Es va abraçar a elles i les va olorar intensament, com si anhelés impregnar-se de la seva aroma.

L’escuma desemparada d’una ona trencada va ruixar el seu cos amb centenars de minúscules gotes. Amb un somriure als seus llavis va veure com les seves cames infinites esdevenien una llarga cua platejada i refulgent. D’un salt va arribar fins a la proa i, després d’aturar-se uns instants per contemplar el formós espectacle de l’ocàs, va desaparèixer dins la profunditat de l’oceà.

Pseudònim: Alma B. Nom: Ana Malagelada Seckler

LA FESTA Acabava de trepitjar la coberta. Rodones de colors envoltaven els seus peus sobre la fusta: reflectien les bombetes vermelles, verdes, grogues, que penjaven entre el seu cap i les estrelles. Tot i els riures i la música, ella només escoltava la remor rítmica del mar mentre s’aproximava cap a ell.

No es va sentir l’esclat de l’aigua engolint aquell cos. Fins que els crits ofegats d’aquella rossa van trencar l’harmonia de la festa, ningú no va veure la figura de l’home retallada sobre el negre abisme, bressolada per les onades. Ella ja era a la barra, gaudint d’aquella nit suau i triomfant.

Pseudònim: Tuydorian Nom: Marta Gomà Nuñez

LA FUGIDA Tot just acabava de trepitjar la coberta que el Capità Mascaró sentí una forta canonada. Alçà el cap i veié com la bola de canó xiulava per damunt la coberta. Fent botzina amb les mans, ordenà, amb un crit, hissar la llanxa i desplegar veles, posant rumb a mar oberta.

La següent canonada caigué just darrera l’estela que deixava la nau, en l’instant que els homes

enfilats a les vergues desplegaven el velamen que s’inflava. El vaixell prengué rumb de cenyida allunyant-se ràpidament de la costa, deixant enrere les darreres canonades, que ressonaven en la llunyania cada cop amb menys força.

Ja a resguard de l’atac, i amb el sol ocultant-se rere l’horitzó, el Capità Mascaró, del pont estant, llançà una llambregada a terra ferma. No seria l’endemà a l’alba quan el seu cos penjaria de la forca de la fortalesa Pseudònim: François Chardon Nom: Xavier Cardús i Lleida

LA HISTÒRIA El vell sempre començava la història del naufragi amb la mateixa penosa frase: «Acabava de trepitjar la coberta quan...» El tremolor del seu parlar ens estremia una i altra vegada, quan descrivia com el vaixell s’inclinava fins a tombarse completament, per la banda de bavor, llançant al fred mar i a una mort cruel, centenars de passatgers que no havien pogut abandonar la nau a temps. La veu del vell s’apagava quan el bot replet de supervivents aterrits i exhausts arribava a la desolada illa. Després d’anys d’escoltar silenciós el mateix relat, un dia em vaig atrevir a preguntar: - I què va passar després?

- Pregunta-ho als teus pares - em va respondre, mentre s’aixecava espolsant-se la sorra de la platja i s’encaminava cap a la seva cabana, una de les més grans de l’illa.

Pseudònim: Trabubu Nom: Eva Farreras Castellví

LA HISTÒRIA DEL CAPITÀ FINLOWER La mar catalana era força avorrida en aquesta època. No hi havia cap tormenta, cap enemic a prop, cap problema. Aquesta situació seria ideal per a qualsevol mariner, però el capità Finlower no tenia aquesta visió. Era un amant del risc, un clar aventurer que no semblava tenir por a la mort.

Però, una fosca nit sense estels es va convertir en el pitjor malson del capità. Un ser monstruós acabava de trepitjar la coberta, en el silenci de la nit, i s’endinsà en la cabina del Finlower. A partir d’aquella nit, no es va saber res més d’ell, però alguns mariners afirmen sentir-lo plorar a les fosques nits sense estels.

Pseudònim: Blau Nom: Carla Toledo Rodriguez

LA HISTÒRIA D’EN JACK Em tremolaven les cames, estava feliç però també nerviós, no sabia com succeirien les coses. Des que era petit havia somiat amb aquest moment, per fi anava a conèixer el meu pare. La meva mare em va dir que ens va abandonar, però estic segur que tenia alguna bona raó. Poc a poc se’m van tancar els ulls i vaig començar a somiar: acabava de trepitjar la coberta, ràpidament em vaig amagar, ningú em podia veure.

Pseudònim: Pink LFG Nom: Paula Navarro

LA HISTORIA QUE EMPIEZA CON UN FIN Él agitaba un pañuelo blanco en el muelle. Ella acababa de pisar la cubierta. El bebé, que nacería en el barco, jamás conocería a su padre.

Pseudònim: Xavier Nom: Xavier Sánchez García

LA LLIBERTAT Acabava de trepitjar la coberta que ara tu mulles amb la suor que et llisca rostre avall.

L’havia trepitjat per darrer cop per encarar-se’t, i gosar dir-te: «o ella o jo». Ni una ombra de dubte no et va enfosquir el senderi quan li vas respondre. No hi havia res ni ningú que et pogués fer abandonar la idea d’acabar de restaurar La Llibertat, la teva goleta. «Ella»: la teva veu va sonar clara i decidida. Acte seguit el soroll dels teus tacons contra la fusta es va fer més llunyà i

18

va acabar per desaparèixer. «Mira que li he dit mil cops que no pugi amb aquestes sabates al meu vaixell», vas remugar entre dents.

Pseudònim: CSP Nom:

recordaba los relatos de aventuras que él le contó bajo la luz de las estrellas.

Pseudònim: La Estepa Absurda Nom: Jesús Soler Martin

LA MÀNEGA

LA MEVA MAR

Al migdia feia tanta calor que vaig baixar a fer una becaina. Em vaig despertar amarat de suor.

Acabava de trepitjar la coberta quan vaig veure força núvols de tempesta. La base s’anava aplanant i enfosquint ràpidament. Va començar a ploure fort i vaig baixar a buscar una jaqueta. Al treure el cap vaig veure tot un espectacle. A poc més d’una milla s’allunyava una estela que corria sobre l’aigua. Una columna baixava girant cap a l’esquerra del núvol cap a mar. Vaig posar el vaixell perpendicular a la mànega i mentre s’allunyava vaig contemplar embadalit la fabulosa columna d’aigua que es va anar fent petita fins que va desaparèixer.

Pseudònim: Inmova Nom: Inmaculada Vicente Luque

Acabava de trepitjar la coberta quan vaig recordar la teva inconfusible olor corporal. La mar sempre havia estat teva, però la vas oblidar. Ara, meva, la podia viure com volia: menjar-me-la, respirar-la, tocar-la, besar-la.

Pseudònim: Escriptora Jove Nom: Laia Rivelles

LA MANZANA Oldson se encaminó hacia su Shallop, como cada tarde a las cinco. Oldson no tomaba el té.

Prefería tomar una copa de oporto surcando las orillas del Támesis. Oldson acababa de pisar la cubierta de su chalupa cuando vio posarse en ella una hoja de chopo negro. Levantó la cabeza, y se emocionó con la imagen, ¡qué bonitos árboles! Se tumbó en la cubierta, y volvió a posar los ojos en los chopos. Corría una ligera brisa, y las hojas caían sin cesar. Oldson encontraba curioso que cayeran siempre perpendicularmente hacia su barco. Pensó, tiene que haber una fuerza, algo que las atrae. A la mañana siguiente, Oldson desayunaba con su buen amigo Isaac Newton, en el jardín de este. Bajo unos preciosos manzanos, le estaba comentando sus reflexiones de la tarde anterior. Justo en ese momento, una manzana aterrizaba en la cabeza de sir Isaac.

Pseudònim: Jordillo Nom: Jordi Llorens i Martinez

LA MAR DELS RECORDS Des de la finestra oberta, contemplava absort com les ones trencaven en topar contra l’espigó; com morien després d’un llarg recorregut. Amb el so continuat de la seva arribada, retornaven a la memòria infinits moments viscuts a la mar, la seva segona llar. La casa de la llibertat, n’hi deia.

Els dies de mar grossa, aquell xoc d’onades que amarava el port, li apropava l’olor de l’aigua salada del Mediterrani, tan intensa que el feia sentir que acabava de trepitjar la coberta del seu vaixell de pesca, com havia repetit tantes matinades des que havia après l’ofici del pare. Ser prop del que havia estat la seva vida el mantenia despert, l’impulsava a llevar-se cada dia des que havia perdut la mobilitat del cos. Postrat a una cadira, però, la remor de l’aigua li recordava amargament que ja mai podria ensenyar al seu fill l’art de pescar.

Pseudònim: Sanalp Nom: Elisabet Planas Pons

LA MELANCOLÍA DEL RELATO MARÍTIMO Acababa de pisar la cubierta y una ráfaga de excitación azotó su cara. Su mente se inundó de los relatos de aventuras que su abuelo le narraba bajo la luz de las estrellas: la búsqueda del tesoro de Tim Hawkins, la cruzada del capitán Ahab a la caza de Moby-Dick o el viaje de Wendy y sus hermanos al país de Nunca Jamás. De todas ellas, tenía predilección por la historia del joven carpintero de Barcelona rumbo a un destino incierto, escapando del horror que llamaba a las puertas de su casa. Era un relato vibrante en el que se respiraba el aroma de la brisa cargada de melancolía flotando de principio a fin. Como cuando desde cubierta el joven carpintero se despedía de su abuelo, para siempre, mientras

LA MEVA PELL Acabava de trepitjar la coberta quan va començar a ploure. De seguida ens vam quedar tots dos sols, l’un a fregar de l’altre. No me’n sabia avenir, que fóssim allà després de tot.

Tremolava tota i no em sortien les paraules que haguessin calgut, ara que el seu silenci m’hi empenyia. No en sabíem prou de destriar la nit i l’aigua. No gosàvem encara pertànyer del tot a l’una o l’altra. I tanmateix havia de ser jo qui s’aboqués a la barana i buidés les cendres del que havia estat la seva pell tan salada. La meva pell.

Pseudònim: Ryderflyte Nom: Daniel Recasens Salvador

LA NAU Acabava de trepitjar la coberta. Seria el meu capità. Al cel, la meva guia, a l’aigua marcat el meu rumb. Lleveu l’àncora! Hisseu la bandera!

L’oratge m’empeny suaument: ara a babord, ara a estribord. He solcat sense descans nit i dia.

Terra a la vista! Llanceu l’àncora! Un nou port m’acull.

Pseudònim: Pontserrat Nom: Montserrat Pontnou Olivella

LA NAU Acabava de trepitjar la coberta i sota els peus notava la suavitat de les algues com si caminés per damunt d’una catifa de molsa humida.

- Un, dos, tres! Em vaig capbussar per a fer-li companyia.

I allà, dos minuts i mig després, contemplava aquella nau.

Acabava de trepitjar la coberta i sota els peus notava l’emoció de l’antiguitat.

Pseudònim: Oliva Nom: Aida de la Torre Oliva

LA PARAULA «No trepitgis la paraula. És una paraula important» va cridar la mare, mentre passava l’escombra per damunt les rajoles.

«Vull saber què significa».

«No ho sé, però el pare sempre diu que és important».

El nen va recollir-la amb cura del terra i va deixarla damunt de la taula.

«Ves al tanto amb la finestra, no sigui que el vent se l’emporti cap a fora».

La mare pensava en tot. El nen va agafar una pedra del test de les roses, posant-la damunt de la primera lletra de la paraula. ARCA. La B quedava amagada. «Vull aquesta paraula», va dir el nen: «M’agrada més que l’altra».

«Tant se val...»

La mare va dir que quan arribés el pare, podrien fer-la travessar els mars, fins que arribés a l’altra banda.

«A l’altra banda de què?»

«No ho sé», va dir la mare. «Acabava de trepitjar la coberta, quan ho vaig oblidar».

Pseudònim: La misteriosa Nom: Saskia Geest

LA PETITA GOLETA Tot just acabava de trepitjar la coberta humida per la rosada. El sol encara no havia sortit, però ja

es començaven a distingir les formes de la bocana del port i l’horitzó. Abans d’entrar a la cabina del veler es va assegurar que no l’havia vist ningú; robar la peça del museu havia estat un èxit i per aixó l’inquietava que ara les coses poguessin sortir malament.

Faltaven 10 minuts per a que l’organització vingués a recollir la maqueta del vaixell, deixà el botí damunt la taula de cartes nàutiques i entrà al diminut bany de l’embarcació. En sortir-ne només va tenir temps de veure una figura femenina que, d’un cop, el deixava incoscient a terra. Aquesta va agafar la petita goleta de damunt la taula i, abans de marxar, amb un subtil somriure als llavis, va disparar a l’home atordit del terra.

Pseudònim: Turquesa Nom: Magdalena Rigo Adrover

LA SENTÈNCIA DE L’ARC DE BANÚS Va enviar tots els seus homes a inspeccionar la coberta del vaixell. Encara sent els seus millors homes, sentia el so de les armadures imperials caient a terra un darrere l’altre, que indicaven que un d’ells havia mort. Va sentir la mateixa por que quan aquest matí, quan acabava de trepitjar la coberta, aquell missatger li va dir que un assassí el volia matar. Portava tot el dia tancat al seu camarot i sentia que la seva fi s’apropava. De cop i volta va escoltar com els dos guàrdies de la seva porta queien a terra. Va produir-se un silenci mortal d’uns trenta segons. i quan es va girar, va veure un home tot de negre, de qui no podia veure la cara, que l’apuntava amb un arc fet de banús.

Pseudònim: Speed LFG Nom: Pau Rivera Marchan

LA TRUCHA I had just set foot on the deck when I heard the voice: - Señor Hemingway?

I confirmed with the head and he went on: - El barco está listo...

He was an old and very smiling fellow. As if he knew me for a long time, he grabbed me by the arm and started to guide me and to show me the other compartments of the vessel.

- Venga, Señor Hemingway... Pescaremos hoy una gran trucha...

As for myself, I had decided just to follow the instructions of such a charismatic person. And, while I was walking on his side - and looking sometimes at the sea, sometimes at the old man -, I started to think about a story for my next book...

Pseudònim: Edweine Loureiro Nom: Edweine Loureiro da Silva

LA ÚLTIMA CARTA DEL TERCIO Miguel recaudó fondos para la empresa y Lope participó en ella, porque no siempre las letras dan discursos a las armas. Es irónico que en el duelo entre un rey prudente y una reina virgen rompa aguas una armada invencible. Los ingleses sabían que en un combate trabado a la gala tenían todas las de perder. Según acababa de pisar la cubierta nos atacaron con culebrinas y nunca se acercaron a menos de media milla. Queda el triste consuelo de que nunca nos derrotaron en el cuerpo a cuerpo. Lo peor ha sido la vuelta. A los que hemos llegado a Irlanda nos están pasando a cuchillo porque temen que nos liberen los rebeldes católicos. No es mal final para un tipo que tuvo que huir de España y enrolarse a los tercios porque dijo públicamente que no tenía ni creía en más Dios que en ti, amor.

Pseudònim: Juan Ruiz Nom: Carlos Enrique Rodrigo López

LA URNA En el camarote de proa me aferraba a aquél objeto - me iba la vida en ello...- Sorbí una lágrima muy salada. Por el ojo de buey vi la rabia del mar crecer en enormes olas grises. Los bandazos eran cada vez más violentos, también mis temblores. Alguien gritó desde fuera: -¡Cuidado

19

con el palo de la mayor! Después, oí el vibrar eléctrico del viento y presentí la tensión en la tela, habíamos cambiado de rumbo. Era el momento.

Salí a trompicones. Acababa de pisar la cubierta cuando perdí el equilibrio y la urna saltó por los aires. Cayó rodando unos segundos que me parecieron eternos esparciendo sus tripas de ceniza. Después cayó por la borda como un enorme plomo, un peso muerto. Estallé en carcajadas histéricas, empezó a tronar y un relámpago repentino hizo pestañear todos aquellos ojos fijados en mí... El aliento del mar me heló la sangre.

Pseudònim: A. Quiles Nom: Silvia Cerdán

LA VEU M’havia enrolat en aquell vaixell perquè ja no suportava més les paraules. Totes aquelles paraules vanes que sortien de les boques, els bolígrafs i els teclats de la gent. En tenia prou.

Era per això que ens havia estat donat l’alè? Les nostres veus, portaven ales?

M’havia enrolat en aquell vaixell per deixar enrere tot aquell xivarri. I just quan acabava de trepitjar la coberta, vaig començar a sentir el xiuxiueig del mar. M’inspirà una gran tranquil·litat, difícil de mesurar. Una tranquil·litat de segles. Potser acabava de fer amistat amb l’eternitat.

M’havia enrolat en aquell vaixell per conèixer la veu dels estels, la veu de les onades, la veu de les gavines, la veu del vent. Els crits dels meus companys, els altres mariners, no em molestaven. La veu del silenci ens guiava. Quan varem arribar a l’illa de Kronos, m’havia curat de la meva malaltia.

Pseudònim: Alè Nom: Saskia Geest

LA VICTORIA Acababa de pisar la cubierta del barco y, como hacía siempre, se palpó el bolsillo para asegurarse de que llevaba un par de bolsas.

Pronto, empezaría a notar los síntomas inconfundibles del mareo. Había perdido la cuenta de sus travesías marinas, tantas como las que había terminado con la cabeza fuera de la borda, vomitando hasta la bilis. Pero no cejaba en su empeño. Perseveraría hasta el último suspiro en su intento de vencer al mareo. Su destino final, pronto, sería el Mediterráneo, el lugar donde todo había empezado, y no se merecería descansar en su seno si antes no lograba surcar sus aguas sin inclinar la cerviz. El hombre miró casualmente el reloj, y se quedó de una pieza. hacía ya media hora que había zarpado del puerto, y se sentía pletórico. Quizá hoy fuera el día de su victoria, hoy, el de su nonagésimo cumpleaños.

Pseudònim: Provi Miras Flores Nom: Salvador Robles Miras

L’AMANT El que hauria pogut dir de la Carlota pertanyia al passat. Ara, tancat dins la cabina esperava que el ferri l’allunyés d’allà per sempre. En l’endemig, el guirigall habitual dels comiats continuava. Només una porta que va obrir-se per tornar-se a tancar de seguida el va distreure dels seus pensaments.

Anys després, li és impossible recordar quant de temps hi va passar absent, ni què el va empènyer a sortir-ne. Però sí que recorda que acabava de trepitjar la coberta quan la va veure quan ja no esperava tornar-la a veure. I que no va ser-hi a temps. A temps d’estimar-la, pensa ell.

Pseudònim: Norfeu Nom: Salvador Robles Miras

L’ANADA SENSE TORNADA La Núria era una nena encantadora, sempre passejava amb la seva gosseta Kiara. El seu pare Miquel, capità d’un vaixell, portava turistes a illes properes. Ella sempre l’acompanyava per conèixer noves espècies, coneixia moltíssimes però volia passar més temps amb ell.

Un dia, mentre anaven a Blavilla van veure una cosa molt rara, era una illa mai vista.

La Núria acabava de trepitjar la coberta, i en veure aquella illa va insistir al seu pare per desembarcar-hi.

En arribar-hi van veure que estava deserta i tranquil·la, però la Kiara no tant. De cop va aparèixer una boira, els turistes es van posar nerviosos. Quan es va esvair només hi havia la gossa.

Dies més tard va passar un vaixell. Van tornar dient que hi havia un vaixell fantasma, ningú més va acostar-se per allà i, qui sap, potser la Núria i en Miquel segueixen allí buscant la Kiara...

Pseudònim: Blavós Nom: Carla Toledo Rodriguez

L’ANTROPÒFAG Ja no em deixa pescar fora del port, però sap que vull seguir vivint al vaixell i adormir-me amb el dringar de les drisses. Avui dinarem plegats, és un tros de pa. I llest. A l’escola ja era l’únic nen que volia ser antropòfag de mapes, i ara no s’acaba la feina. Ve a fer-me companyia, però sempre pica alguna cosa. Té una gana!. Com aquell cony de gatot seu, el Mercator, que tot just acabava de trepitjar la coberta i ja es volia fotre el meu peix. Clar, li agrada més que la carn.

Em van dur garotes, aprofitant les minves del gener, i de postres wikis, allò pelut. Mai n’havia menjat i mossegant vaig fer una taca verda damunt dels seus plànols: Cristina Marinera!, renegava. Mira, avisaré al veí, que es vol comprar una barca de més calat.-Fransiscu! Avui vindrà un antropòfag a mesurar-te la fondària!

Pseudònim: Aníbal

L’ARCA DE BOÉ Seguint les instruccions del Sant Pare, Boé, un bou just i pacient, començà a construir una arca per salvar-se amb els seus i una parella de les diferents races de l’espècie humana d’un gran diluvi que inundaria el planeta. Treballà sense descans per tal d’enllestir aquella embarcació.

Un cop finalitzada, ben just acabava de trepitjar la coberta, feu pujar ràpidament tothom. La seva missió era deixar-los en bon port tots plegats.

Durant els quaranta dies i quaranta nits que diluvià, Boé se n’adonà que la convivència entre totes aquelles races era summament difícil.

Resolgué anar deixant parelles diferents en cadascun dels cinc grans continents.

Temps després el Sant Pare cridà Boé al seu davant per fer-li saber que la seva decisió havia estat completament encertada, per la qual cosa des de llavors qualsevol membre de la seva família de bous passaria a ser el símbol de la saviesa universal.

Pseudònim: BOE Nom: Miquel Reverte i Aguilar

L’AVI L’avi m’estimava molt. Era un home vell, amb el cabell blanc. Tenia una manera de mirar que et reconfortava i et deixava en pau amb el món.

Jo aquell estiu no hi era. Els pares m’havien enviat a les colònies. Recordo una carta de l’àvia: «Torna. L’avi està malalt». O va ser un telegrama?

Em van faltar segons per a plantar-me a casa.

L’avi, al llit, contava batalles. La mar, salada, els peixos, la barca... Tot això, aquí a les muntanyes, entre pins i pallers, ovelles i cabres, sonava a xinès. L’avi havia estat pescador.

Xarxes, gavines, crits de balenes...

«Acabava de trepitjar la coberta, quan vaig saber que la mar em cridava...»

No sé quants cops vaig sentir dir-li això.

Un bon dia, l’avi va morir en pau, tancant per sempre aquells ulls que tant em reconfortaven.

Pseudònim: Blanca Nom: Saskia Geest

LES ÚLTIMES NOTES Mai abans havia escoltat una simphonia com aquella. Era deliciosa. Acabava de trepitjar la coberta però els seus sentits volaven lluny d’aquell enrenou. Un dels músics el va mirar i li va dedicar un somriure estrany. Potser una oïda més

experta hagués pogut intuir en la tremolor d’aquelles notes que no hi hauria bots per a tots.

Pseudònim: Leolo Nom: Jacob Montfort

L’HOME FELIÇ Va ser un amor a primera vista, acabava de trepitjar la coberta quan vaig saber que navegaríem moltes milles junts. Feia mesos que buscava i no acabava de trobar cap que em fes el pes. Fins que em vaig comprar el Marc; un prototip d’alumini de 12 metres d’eslora, ardent i noble a la canya, i el preu immillorable. Mai no he tingut problemes per trobar tripulació, tothom hi vol tornar, fins i tot a l’hivern, quan el fred a la cara i al cul fa arronsar la majoria. Navegant amb el Marc sóc un home feliç. Si no aconsegueixo diners potser me l’hauré de vendre. I us ho ben juro que no serà el segon millor dia de la meva vida. Qui va ser el boig que va dir que els dies més feliços dels amos de velers són el dia de la compra i el de la venda?

Pseudònim: Inmova Nom: Inmaculada Vicente Luque

LILITH Acabava de trepitjar la coberta quan vaig veure una dona fent de funàmbula a la barana de popa.

L’oreig li movia els cabells rogencs. Des d’on la fitava, raigs i figura adoptaven un únic to, com si totes dues, la posta de sol i ella, fóssim el mateix llenç. Al costat l’artista borratxo pintava aquella musa espontània amb la incertesa de no saber si era ficció o realitat. Un cant de sirena la desconcertà. Vaig escoltar el so ofegat del cos lleu submergint-se en la mar. L’artista no s’adonà que la dona ja no hi era.

Restàrem pendents d’aquell salvador que li feia el boca a boca en aquell cos xop d’aigua salada. La sirena emetia òpera, la soprano plorava per la vida de l’amant. L’artista feia volar la funàmbula amb cabells vermells voltada de papallones de colors.

El llenç l’anomenà Lilith. El sol ja havia fugit.

Pseudònim: Pelegrina Nom: Maria J. Fernández de la Torre

L’ILLA Tot just acabava de trepitjar la coberta i ja volia marxar. Cinc nois i un mico perseguint una illa que desapareix. De bojos.

Pseudònim: Pujimlanotadecat Nom: Andrea Fernández

L’INCRÈDUL El pescador Jacopo mirava amb condescendència el seu fill Filippo, mentre aquest, incrèdul, observava l’abisme que davant seu limitava la fi del món. Acabava de trepitjar la coberta quan un sisè sentit li deia que no havia de fer cas al que li deia el nano: Que si la terra és rodona, que si el Galileu m’ha dit, que si...

Pseudònim: El senglar de l’Empordà Nom: Josep Maria Cortada

L’INFANTAMENT D’UN VIATGE Volia escriure un relat per dir això: és fàcil estimar aquells que són com nosaltres, però és important estimar aquells que són diferents a nosaltres.

Què penses, qui podria dir-ho? Un pirata? O el mico que algú s’ha trobat a una illa del tròpic?

Potser va dir-ho el capità d’un vaixell que solca els mars. Quin vaixell? El pailebot Santa Eulàlia...

Podríem posar la Mariona a la proa d’un vaixell i fer-li dir: «Acabava de trepitjar la coberta, quan vaig adonar-me...» STOP! Encara no ha fet cap viatge, no ha conegut altra gent, gent diferent.

Però... som tan diferents els uns dels altres? No ens mouen les mateixes onades?

Podria dir-ho un peix. O una alga. El granet de sorra que hi ha amagat a sota de la roca: «Acabava de trepitjar la coberta, quan vaig adonar-me que calien molts viatges per aprendre a estimar els altres...»

Pseudònim: Mirablau Nom: Carla Toledo Rodriguez

20

LLENÇA’T

LLUVIA EN CUBIERTA

L’ÚLTIM VIATGE

A vegades t’has d’enlairar per poder veure el mar en plenitud. No serveix de res navegar des de la popa, menys encara aferrada al pal major en cerca de la seguretat. I què si ve la tempesta? I què si morim tots plegats!!! Que no ho veus que arrossegues la mateixa actitud allà on vas? De què ens serveix estar aquí doncs? Llancem l’àncora, parem motors! Acabava de trepitjar la coberta quan et vaig conèixer. Ara sé que vull viure, respirar, vull envoltar-me de l’immens olor del mar! Desitjo sentir-me part de tot, saber amb certesa que sóc on vull ser... ambiciono percebre’m lliure! Però tu, tu em frenes, m’ho impedeixes. Pots continuar dilapidant la teva vida si vols o pots derrotar la por al meu costat. Enfila’t amb mi a la gàbia, rebem el salvatge vent.

Naveguem per la vida com tot vaixell ho fa al mar...

Pseudònim: Eréndira Luna Nom: Laura Galan Estal

Hace frío. Estoy en cubierta, observando las olas y esperando la tormenta. Enciendo un cigarrillo.

Estaba tan obcecado que no me di cuenta que ella acababa de pisar la cubierta, y ahora está a mi lado izquierdo. La miro. Veo su pelo ondulado zarandeándose al viento, y su rostro iluminado por la tenue luz de la noche, y me dice que entre con ella.

Quiero esperar la tormenta solo, fumar otro cigarrillo y tal vez tomar una o dos copas. El cielo se está ennegreciendo por momentos, y ella sigue ahí. La aparto de mi lado, vete, le grito, necesito estar solo. Las olas están meciendo el barco de un lado para otro, el cielo se vuelve más negro y la llovizna acaricia mi rostro. Se acerca mientras ella se aleja, y al mismo tiempo las lágrimas desaparecen entre la lluvia.

Pseudònim: Alexandre Blanchard

Acabava de trepitjar la coberta quan va donar l’ordre de salpar. El vaixell ja sabia què havia de fer i on anaven ells dos sols. En sortir del port, el vaixell va anar directe cap a l’horitzó fins que va escoltar els salts d’aigua de la fi del món. Mentre el capità s’estirava a l’hamaca que hi havia a la coberta, el vaixell va estendre les seves ales i va començar a volar per sobre de l’horitzó i per sobre dels salts d’aigua cap a la seva destinació final, dins la foscor de l’espai profund.

Pseudònim: Ferran Roca Nom: Francesc Ruiz

LLIBERTAT Tot i fer temps que sentia la remor de que aquells als que considerava els seus vassalls volien abandonar el vaixell no n’havia fet mai cas i per impedir que als altres se’ls despertés els mateixos desitjos va anar escampant calumnies sobre aquells a qui anomenava de manera despectiva desertors de pa sucat amb oli.

Va sortir del pont de comandament alertat per l’enrenou que sentia. Acabava de trepitjar la coberta quan amb incredulitat va veure tots els mariners catalans pujats sobre la barca.

Esglaiat, contemplava com, segons després de tallar la corda que mantenia la barca lligada el seu vaixell es començà a enfonsar irremeiablement.

Mentrestant a la barca els remers feien palades fermes i decidides al so dels Segadors camí de la llibertat.

Pseudònim: El Senglar de l’Empordà Nom: Josep Maria Cortada

LLIGAR CAPS - El primer que has de saber és que a bord no hi ha cordes, sinó caps. L’única corda que hi trobaràs, aquí, és la del rellotge.

Vaig assentir i vaig mirar al meu voltant. Acabava de trepitjar la coberta. Per tot arreu hi havia cordes, però no vaig gosar contradir l’avi. Al capdavall jo només era un nen prudent que aquell dia complia deu anys i gaudia del millor regal del món. Aleshores va sonar el «Pip!», implacable i orfe, que assenyalava l’hora en punt. Com vaig poder vaig estirar la màniga de la jaqueta per amagar-lo.

- Què fas?

- No res, avi...

- I per què et tapes el canell?

- Perquè el meu rellotge no és de corda... És electrònic...

- No et preocupis noi. Quan convé sóc sord!

I jo, que no era sord, el vaig sentir riure i m’hi vaig afegir.

Pseudònim: Brisa Nom: Marta Benlliure Blasco

LLOP DE MAR L’aire li tirava els cabells enrere, el salnitre li cobria la pell de la cara, els llavis ressecs, els ulls fitant a l’horitzó protegint-se la mirada amb la mà sobre les celles buscant el destí tan desitjat.

Mai hauria pensat que algun dia se’n cansaria d’aquella vida, però el cos li rondinava, els budells estaven farts de peix, el balanceig l’impedia de pensar amb claredat, estava tip de conviure amb els seus companys, la feina del vaixell l’esgotava.

Havia decidit que al proper port baixaria per quedar-s’hi, li era igual el lloc, volia terra ferma, aigua dolça, pa acabat de fer, un llibre per llegir a la vora del foc...

El pare acabava de trepitjar la coberta, «Au Blai que marxem, el museu és a punt de tancar, o vols quedar-t’hi a passar la nit?»

Pseudònim: Nitamiu Nom: Anna Tomàs Mayolas

L’ORGULL DE LA FAMÍLIA Havia estalviat durant mesos per pagar aquell viatge, i quan vaig reunir els diners, un amic del meu germà em va aconseguir els papers per embarcar. El dia abans de marxar em vaig acomiadar de la família i els amics. La mare em va donar una bosseta amb fulles d’Osang per protegir-me durant el viatge. L’avi em va dir amb ulls plorosos que el pare estaria orgullós de mi.

Els meus germans em van abraçar emocionats i una mica envejosos de que fos jo, el més petit, el que emprenia aquella aventura.

Aquella nit vaig anar sol fins la platja on m’esperava el vaixell. Em va estranyar que ens fessin embarcar de nit i que ens prohibissin portar res més que una motxilla. Quan acabava de trepitjar la coberta, vaig veure una vintena de nois arraulits al terra amb cares de por i fred...

Pseudònim: J. Garriga Nom: Cinta Pons Domingo

LOS BARCOS Ya no llueve. Hemos sacado los paraguas de la estantería y los hemos puesto en el trastero, donde nadie los pueda ver. Asoman sus cabezas, las puntas de sus narices brillantes, y hablan de gotas de agua. Gotas de agua que vemos cada día cuando abrimos la ventana y miramos hacia el mar. Vivimos en un puerto de una ciudad costera.

Mi madre me hace el bocadillo y me lo pone en la bolsa. A la hora del desayuno lo sacaré y desaparecerá en mi interior. y volverá, tras un largo recorrido, al mar. Pero eso no lo saben los paraguas. Ellos sólo saben de los días sin sol.

Cuando era pequeña, mi padre me hablaba de los barcos. Acababa de poner los pies en la cubierta... Siempre empezaba así. Luego no seguía hablando, sino que miraba por la ventana, como hago yo ahora. Los barcos...

Pseudònim: Clara Nom: Saskia Geest

LOS SERES Eran diferentes a nosotros. Tenían los ojos rojos y las narices verdes. Nos entraban ganas de reírnos a carcajadas. El capitán nos llamó al respeto.

Acatamos sus órdenes a regañadientes. Los seres se esparcieron por la cubierta de nuestro barco. ¡Qué horror! ¿Cómo podía dejar subir a aquellos seres repelentes a nuestro barco? ¡Nuestro barco! No había derecho. Pero el capitán era el capitán.

Pasado un tiempo, los seres nos invitaron a su poblado, era un poblado indígena de una isla que no figuraba en los mapas. Los recelosos no tardaron en alzar sus voces, pero la mayoría aceptamos la invitación. Teníamos sed y hambre y ganas de pisar tierra firme.

Nos hicimos amigos. Ya sé que suena raro, pero fue así. Y el capitán dijo: «Acababa de pisar la cubierta, cuando supe que haría grandes viajes».

Finalmente tuvimos que darle la razón.

Pseudònim: Mirablau Nom: Carla Toledo Rodriguez

L’ÚLTIM VIATGE Després de veure passar la seva vida en diapositives va veure una llum al final del túnel. Al apagar-se aquella llum es va trobar envoltat d’altra gent que com ell no entenien què hi feien allà.

Amarrat al port tan sols hi havia un sol vaixell.

Una força que no sabia d’on venia els va empènyer a pujar al vaixell. Acabava de trepitjar la coberta quan va sentir una forta pudor a sofre.

Quan el vaixell ja s’havia allunyat del port ell i els seus companys de viatge observaren esparverats com per sota l’abric del capità, que es trobava al pont de comandament, li apareixia una cua vermella acabada en punxa. En aquell moment veieren clar que aquell vaixell no els portaria al millor destí possible. Impotents començaren a penedir-se de tot el que havien fet en vida.

Pseudònim: El senglar de l’Empordà Nom: Josep Maria Cortada

MAR D’IL·LUSIONS El Mar d’Il·lusions és un gran mar de sorra que no surt als mapes. Està situat al desert del Sàhara.

En aquest mar hi navega un vaixell fantàstic, fet per l’Aisha i el Salec, dos bessons sahrauís que viuen en un camp de refugiats al desert de Tindouf.

Aquests infants només coneixen els vaixells i el mar a través dels llibres i han creat el seu vaixell particular. Les veles estan fetes amb vestits de la mare, la coberta amb llaunes rovellades trobades pel desert. Tot material és benvingut per l’embarcació!

Podreu reconèixer aquest vaixell només en veure’l. Es mou amb els somnis, il·lusions i rialles dels infants.

Vaig navegar-hi. Acabava de trepitjar la coberta del vaixell quan els infants m’acariciaren la mà. Varem tancar els ulls i ens deixàrem endur per la màgia de l’instant.

Un vaixell senzill, fet amb el cor i extraordinari.

Pseudònim: Sirocco Nom: Rosa Vila Gratacós

MAR ENDINS Semblava que anava a ser un dia ben tranquil. El mar era un llençol acabat de planxar, llis, sense cap arruga. Una flaire a sal envaïa tot el vaixell.

Els mariners ballaven una cançó que tocava en Pol, un dels tripulants encarregats del manteniment de la nau, que apart de tenir aquesta dura feina, el seu temps d’oci el dedicava a la seva afició, la música i la compartia ben sovint amb els seus companys per tal de fer les travessies més entretingudes. Això, va passar ben aviat, poc després que el Sol s’hagués aixecat, tot just quan jo acabava de trepitjar la coberta.

Pseudònim: Lluna Nom: Noelia Puigdengolas Fernandez

MAR I ONA Acabava de trepitjar la coberta - però no va passar res. Silenci. Un ull suau em contemplava des del fons del mar. L’ull d’un pop? Una llagosta?

Va enregistrar el meu pas i, tot seguit, va desaparèixer mar endins, com dient-me: Vine!

A la coberta, feia una calor intensa. On érem?

Algú va dir quelcom d’una illa. Una illa, al mig del mar, què curiós. Per sobre meu volava una gavina.

Al meu costat, un home pintava un quadre.

El mar. Blau sota blau, verds sobre verds, violetes alçant el vol. Som només això, una ona.

21

Muntanyes d’onades. Vaig sentir-me molt petita i molt gran a la vegada. Vam enfilar camí cap a la Patagònia.

Acabava de trepitjar la coberta. No vaig sentir cap soroll, cap paraula del vent. Ara, que som lluny del port, el cor em batega fort.

Pseudònim: Alba Roset Nom: Saskia Geest

MAREIG Long John Silver acabava de trepitjar la coberta del Nostromo ignorant el Nautilus que l’assetjava. De lluny un catxalot blanc fugia del capità Tressilian. Va fer fixar l’Smith rumb cap a l’esfinx dels gels i amb un glop de grog va saludar el vailet que llegia algun dia navegar.

Pseudònim: Domus Silvestre Nom: Cristina Gómez

MARINER DE TERRA I jo, que no sóc mariner, acabava de trepitjar la coberta en compte de l’asfalt, estirava les rudes cordes mullades a mà nua, ensenyava nucs i costures als nouvinguts, ensimolsava les xarxes, notava el vent salat a la cara, a l’espai que em deixava el cenyit barret, sentia els moments de calma quan apagàvem motors, gaudia dels colors de capvespres i albes quan fondejàvem, veia el peix lluna quan s’asomava, i els galfins, i tenia en el record l’última foca llop que vaig veure, vora Àfrica, mentre em raspallava els dents, i capejava la mar en dies de tempesta d’hivern, cenyint direcció a port.

I torna a mirar la mar, i això és el que m’agradaria a mi, a un mariner de terra.

Pseudònim: Catalina Marraixes Nom: Manuel Sánchez Prinetti

MARINER MISTERIÓS El nou mariner acabava de trepitjar la coberta, semblava un Home molt misteriós i des del moment en el que va trepitjar la coberta del vaixell tots els mariners van mirar-lo amb una barreja de sorpresa, respecte i por. Hi havia molts rumors sobre aquest Home, alguns deien que havia matat a tota la tripulació de l’últim vaixell on va estar, uns altres deien que ell sol va vèncer a tota una tripulació de pirates quan tots els integrants de la seva ja havien estat assassinats per aquests pirates. Ningú sabia si aquests rumors eren certs, però el que estava clar és que aquest nou mariner imposava molt respecte.

Pseudònim: Microrelats LFG Nom: Pablo Canut

MARINERS, SEMPRE Acabava de trepitjar la coberta del vaixell i m’estava adonant que seria marinera per sempre.

Treballar, viure, viatjar i somiar amb els vaixells és com una mutació genètica, et transforma en una espècie adaptada.

El mar és infinit i quan hi navegues aprens infinites coses que es transformen en lleis, també pots tenir pors infinites en la solitud del vaixell enmig de les onades perquè el mar exigeix un respecte indiscutible. Un mariner ja ho sap: els recursos són generosos si hi ha respecte, paciència i una mica de fortuna.

A terra, l’essència de les lleis del mar no les deixes al vaixell, l’experiència de foraster et fa veure una beguda compartida com una amistat, els moments crítics se superen fent pinya també si no dic bé el teu nom perquè ets de molt lluny, un bo nus soluciona més que un clau. La vida és al capdavant de tot.

Pseudònim: Mikki Nom: Monica Caputo

MARIONA - Pare, no vulguis córrer, jo t’ajudo.

Amb l’ajuda del bastó va assegurar-se que la passarel·la fos segura, no volia relliscar, l’edat ja no perdona. La filla, des del veler, li va dir que ja podia pujar a bord. Feia anys que el seu pare no passejava pel moll, des que va morir la mare, però

encara feia més temps que era cec. El senyor Narcís acabava de trepitjar la coberta i els quatre sentits restants van experimentar un munt de sensacions, records de grumet que anotava en el quadern de bitàcola: la remor de les onades, l’aleteig de les gavines, la tramuntana, la sal als nusos. - Escolta’m filla, no m’havíeu dit pas que el teu germà i tu havíeu canviat el timó?-. Si només fos el timó... El funeral de mare els va valer car. Sí, pare, ja saps que l’Oriol és més tossut que tu.

Pseudònim: Emma Morley Nom: Laura Jacas Díaz

MARIONA I CLARA Hola! Sóc una noia i em dic Mariona. I, com us podeu imaginar, sóc capitana d’un vaixell que solca el mar i les ones. Tinc un munt d’amics marins: pops, estels de mar, balenes, dofins, crancs, peixos i peixets de mil colors... Voleu saber el què faig? Porto la gent d’un lloc a l’altre, sempre cap a endavant - perquè cap a enrere no podem anar... El meu vaixell és un palau: el palau de la música dels mars...

Hola! Jo em dic Clara... Tinc una capsa màgica que s’obre quan li dius aquestes paraules: «Acabava de trepitjar la coberta» - llavors fa CLIC... I surt la Mariona, capitana d’un vaixell que solca els mars de nord a sud, d’est a oest! Que potser heu sentit parlar d’ella? Poseu l’orella en un cargol de mar... Vegeu? Ja us entren ganes de ballar damunt de les onades...

Pseudònim: Alba Roset Nom: Saskia Geest

4 minuts i 36 segons després, en Gerard ho celebrava tot sol brindant pel mar, amb una ampolla de cava de 317 mm d’alçada i 87 mm de diàmetre.

Pseudònim: Grendel Nom: Jesús Pacheco

MICHAEL CLARK La armada británica se había hecho con el Neptuno durante una refriega sangrienta en los alrededores de Port Royal. Ahora, las cabezas de sus antiguos propietarios colgaban de la muralla, mientras los isleños celebraban la victoria en el muelle.

Allí, la muchedumbre bullía de entusiasmo, así que nadie reparó especialmente en el hombre que acababa de pisar la cubierta. Y es que con su traje gris y su bastón, no llamaba demasiado la atención. Tampoco se percataron de que nunca se alejaba demasiado del timón, o de cómo de vez en cuando, lo acariciaba inconscientemente, evocando quizá viejos recuerdos. Se presentó como Michael Clark, comerciante inglés recién llegado, y se interesó además por la historia del navío.

- ¿El capitán? El cuerpo del viejo Mick se pudre ahora en el fondo del mar - le dijo un marinero con el que conversaba. Él, como única respuesta, le dedicó una sonrisa desdentada.

Pseudònim: Neptuno LFG Nom: Helena García

MARXEM!!

MIRANDA

La Mar acabava de trepitjar la coberta quan, davant la mirada desconcertada del Pol, va dir amb entusiasme: - «Marxem!!»

Es va situar davant del timó i el Pol s’hi va afegir tot envoltant-la amb els seus braços, gaudint de l’olor dels seus suaus cabells i de l’atracció irresistible que sentia per la seva convidada.

Lluny del port, les onades gronxaven el veler com si es tractés del bressol d’un bebè lliscant suaument a través d’una aigua cristal·lina. Van llençar l’àncora i la Mar es va despullar en un instant, tirant-se de cap a l’aigua. La seva nuesa va deixar perplex al Pol. ..................................

El Pol mou un dit, després un altre, ara mou la mà. Molt lentament arruga el front, com si li fes mal el cap. Desperta d’un coma profund en el que ha estat immers durant un mes i està molt confús: -»On es la Mar?» pregunta xiuxiuejant.

Pseudònim: Marblau Nom: Susanna Tortosa Tudela

Un home amb les mans lligades a l’esquena acabava de trepitjar la coberta. Una empenta el va fer relliscar i es va quedar agenollat mentre la sang de la ferida del front li regalimava coll avall. Llavors va sentir aquella veu familiar. Alçà el cap i va trobar al seu davant una dona alta amb una cabellera negra que onejava al vent. Ella el mirava amb un somriure burleta.

- Aquest deixeu-me’l a mi! - va cridar als homes que l’envoltaven.

Era idèntica a la Miranda, la promesa a qui havia abandonat per no perdre la seva preuada llibertat.

- Sí, ho sóc. No em vaig tancar pas al convent.

Llavors ell va saber que la capitana del vaixell pirata el mataria sense pietat.

Pseudònim: Aquilegia Pyrenaica Nom: M. Carme Martín Egea

MEDITERRANEO De pequeñita mi madre siempre me decía, - hija, cuando tenga dinero lo primero que haremos, es un viaje en barco -, poco a poco el amor que mi padre sentía por el mar fue calando en mi alma, pero un día de verano que me disponía a bañarme en el mar, una ola me arrastró hasta hacerme perder el control y varias personas tuvieron que acudir en mi ayuda, tardé bastante en recuperarme, al mirar el mar me aterroricé y me dije, - nunca haré un viaje en barco -. Pero... me enamoré de un hombre del mar y me puso el reto de hacer un pequeño crucero juntos me horrorizaba la idea, pero aquella mañana cuando acababa de pisar la cubierta me di cuenta que todos mis miedos acababan de caer por la borda.

Pseudònim: Florencia Nom: Isabel Espinosa Martin

MESURES El segon 20 del minut 10 de l’hora 13 del dia 19 del mes 1 de l’any 2013, en Gerard acabava de trepitjar la coberta del seu vaixell quan va rebre una trucada de la Carla, la seva dona. Li va dir que, després d’una vida junts de 91.536.337 segons, el deixava per sempre i que marxava a viure a Paris amb en Pere, el seu psicòleg.

NO EREN LLEGENDES Un esquitx sobtat l’arrencà del somni que el bressolava aquella tarda solellada a bord del veler que havia heretat en morir el seu pare.

Acabava de trepitjar la coberta l’ésser més fastigós que mai havia vist, i que veuria el que li quedava de vida. Trepitjar, però, és un verb que no s’escau perquè aquella cosa no tenia peus ni peülles: arrossegava una cua gran i lluenta plena de brillants escates i la seguia una massa de carn tova i pudent on s’hi endevinaven dos ulls i un gran trau que els unia.

D’una revolada, obrint aquell trau enorme ple d’esmolades dents li va queixalar una cama i sense poder ni cridar se’l va endur amb ell al fons del mar.

Tot hagués anat d’una altra manera si hagués escoltat el pare, enlloc de fotre’s de les seves històries d’éssers terrorífics que habiten les aigües fosques més enllà del far.

Pseudònim: CSP Nom: Cristina Sanchez Pitarch

NO OCURRE NADA BUENO EN ALTA MAR Acababa de pisar la cubierta, después de una gran noche de juerga con mis marineros.

Agotado, me senté en el suelo de la cubierta y cuando estaba a punto de dormirme oí un gruñido que provenía de mi espalda, me giré y le vi: era un pulpo de dos cabezas. Me dirigí corriendo hacia los camarotes de mis tripulantes, para despertarlos e informarles del problema. Salieron

22

todos de sus camas escopeteados, tomé el timón y empezamos a repartir cañonazos y, por muy raro que pareciese, el pulpo huyó.

Pseudònim: Salami Ibèric Nom: Carlos Navarro Morali

NO VAIG VOLER Acabava de trepitjar la coberta. Què fàcil va ser-me llavors rememorar el temps en què plegats vèiem als vaixells navegar. Sempre em deies: «Algun dia pujaré a un d’ells. Voldràs venir amb mi?» Després, passejant entre l’olor salada del mar, caminàvem fins a casa teva. Havies d’arribar aviat perquè el teu pare volia que estiguessis d’hora i sempre ens deia que ens agafaria la pluja del vespre. Em venia llavors a la memòria el que deies; que si voldria venir amb tu.

Encara recordo tot el temps passat junts i la forta pluja del vespre que se’t va emportar. El vaixell en que per fi vas poder navegar no va aguantar aquell temporal. Ja no ens veuríem mai més.

Ara, desconsolat des de ja fa setmanes, passo les hores entre llàgrimes. Esgotat d’uns records que es barregen en un garbull de dubtes passats i en una proposta rebutjada.

Pseudònim: Ernest Bosacoma Nom: Ernest Delgado i Micó

NO VAL A BADAR Acabava de trepitjar la coberta quan, a la llunyania, enmig de la mar encalimada, va descobrir-hi el reflex de la llum esmorteïda d’unes barques de pescadors que devien feinejar la sardina o l’anxova. Va imaginar-se dalt d’aquell vaixell i el nas se li va omplir de l’aroma intensa de sardina a la brasa que tan bé coneixia de quan, de menuda, anava amb els pares a una caleta amagada, els diumenges d’estiu, a menjarne un bon feix acompanyades de pa amb tomàque i un glopet de vi. Quan la veu ronca del capità Ahad va escridassar-li, a bavor, la tens a bavor, que no se’ns escapi, és ara o mai, ja era tard. La noia havia caigut a l’aigua i era engolida per Moby Dick, la balena blanca.

Pseudònim: Tajmahal Nom: Oriol Guilera Valls

NOTÍCIA, GACETA DE GIBRALTAR, 27 DE MARÇ DE 1867 El Navili La Nativitat ha estat abordat en aigües del Bàltic per la fragata Proserpine. El capità Escobar i la seva tripulació han estat capturats per la canonera francesa, en aquests moments no es coneixen el nombre de baixes.

Eren les quatre de la matinada, acabava de trepitjar la coberta quan de cop i volta vaig veure apropar-se per estribord la fragata Proserpine, amb els seus quaranta canons lluents i preparats.

Reconec que em vaig quedar paralitzat, desconec quant de temps va transcórrer fins que vaig sentir els trets dels mosquetons siulant per tot arreu, de sobte va aparèixer la proa del bergantí i els seus mariners cridant a l’abordatge. En aquell moment vaig saber que era el final de la meva vida...

El que no imaginava pas era que seria el principi d’una de nova i que hauria estat millor que tot s’acabés aquell maleït diumenge.

Pseudònim: Capità Escobar Nom: Nati Avilés González

Oh, mar!

Una mica de blau.

Un verd infinit.

L’història de la vida.

El món, un crit.

Paraules de plata.

Paraules de vent.

I tot un silenci.

Silenci silent.

Perfecte, perfecte.

El mar ja està fet.

Però falta la barca...

Ho dius en veu alta.

No tinc cap ocell.

Tinc una granotaque mou molt la potaperò no fa res més.

Posem-hi l’oratge del cel a la mài a sota la sorra i anem-nos-en de viatge.

Alè, alè...

Prens l’estiu i el deixes damunt meu i em brodes estels als cabells Amunt, aval lcom un cavall...

Mireu:Acabava de trepitjar la cobertaquan totes les onadesem van fer una besada als llavis del meueterncor d’arbre.

Pseudònim: Poeta Nom: Saskia Geest

OLAS SALVAJES Una noche de tormenta el barco estaba atravesando las olas de 5 metros que se lanzaban bruscamente sobre él, cuando el Capitán salió fuera de su cabina, justo cuando acababa de pisar la cubierta la ola más grande e inimaginable agarró al Capitán y se lo llevó mar adentro donde nunca más se supo de él.

El barco siguió su camino y nunca más se volvió a ver, las leyendas cuentan que en las noches de tormenta se puede apreciar la silueta del barco detrás de la espesa niebla y que quien se ha atrevido a ir hacia el barco entrando en la niebla no se ha vuelto a saber de él.

Pseudònim: Nicosama14 Nom: Nicolas Samaranch

ON PORTARÀ LA BOGERIA? Acabava de trepitjar la coberta quan el seu lloro va començar a comportar-se rarament. Feia sorolls estranys i semblava que tenia por per la seva manera de moure les ales. Estranyat el capità va cridar ràpidament al primer tripulant que si li va acudir per que descobrís per què el seu lloro patia i que en fes alguna cosa. Però com aquell tripulant no tenia ni idea el capità va ordenar de tirar-lo al mar amb els taurons i que morís. Aquest mecanisme va funcionar durant tot el dia fins que el capità, boig per dins, es va quedar sol amb els crits del lloro. Llavors, seguint el mecanisme aplicat per ell mateix el va complir i els taurons se’l van menjar.

Pseudònim: Caniche LFG Nom: Ana García-Vela

OSTRES! ¡Cielo, cuidado, no te vaya a resbalar! ¡Ahí, agárrame ese obenque... no, ése, el de más a babor! ¡No tanto, amóllalo un poc, eso es! ¡Ya, ahora empuja al de al lado con el bichero, un poco más, ya salimos! ¡Cariño, ponte a sacar las defensas o pareceremos unos novatos! ... Ostres, ostres... però si tan sols acabava de trepitjar la coberta!!!!!

Pseudònim: Novata Nom: M. Alba Espargaró

PABLO’S GRIEF «I’d just set foot on the deck to forget. The seagull was to become my sole companion under a starry, golden cover of sorrow. I had nothing with me, just a handful of memories to face future adventures.»

Pablo had just stepped on the skiff to forget a girl: he had been grieved, turned down.

Offshore Badalona’s coastline, well into the deep blue sea, over the horizon, he had a vision: Gemma was riding the waves like an amazon against an army of sirens. She was crying to the top of her voice: «Pablo, don’t make heed of the sirens and their treacherous tunes. I’ll wait for you. Come back to me!»

That vision saved his life.

Inshore, he was haunted by his ailing soul that cried again and again: Gemma!!!!!!!!!

Pseudònim: Teresa de Xènius

PAPER DE DIARI Els seus somnis es van ensorrar de sobte, com un castell de sorra endut per l’anar i tornar de les ones. Les seves ninetes, tan encisadores, començaven a humitejar-se. Tan petit que era, i ja hi havia dipositat cadascuna de les seves esperances en aquell vaixell diminut, de paper de diari rebregat que cridava, en silenci, alguna notícia irrellevant. Acabava de trepitjar la coberta en un moviment imprevist, mal calculat, tot trencant el que ja no era una joguina, sinó la seva il·lusió. Vaig arrencar un paper del diari més proper que vaig trobar i me’l vaig posar a la falda a contrarellotge de la caiguda de les seves llàgrimes. Aquell dia, construir aquell vaixell ens va unir per sempre, ens va fer còmplices del mar del seus somnis i des de llavors, el seu record m’apareix entre les ones i em refresca a cada brisa amb olor a sal.

Pseudònim: Dalmau Artal Nom: Marta

PATA DE PALO Marc y Mariona acababan de pisar la cubierta, cuando se les plantó delante un marino con pata de palo: «¿Qué queréis?!» rugió, haciendo tambalear el barco. «¡Uhiih, nada, nada...», susurraron al unísono.

El marino «Pata de Palo» no les dejó acabar la frase: «¡Aachís!!» Y, como por arte de magia, desapareció en la nube de su estornudo. «¿Nos lo habremos imaginado?» «¿Habremos soñado?»

El barco era grande, un velero de los de antes.

Mariona y Marc se encaminaron por estribor a la proa y volvieron por babor al punto de partida. «¡Ven!» Desaparecieron en el interior del barco. Poco después estaban sentados cómodamente en un camarote, sorbiendo chocolate caliente de unos tazones dorados. «¿Quién os ha preparado la merienda?» preguntó asombrada una niña que estaba leyendo «Las aventuras de Marc y Mariona». «¡PATA DE PALO!» exclamaron al unísono: «¡Es un encanto!»

Pseudònim: 33 Nom: Saskia Geest

PEATGE Quan li van donar la feina, pensava que seria fàcil.

Havia tingut sort, segons li havien dit no baixaria el volum de feina, i en aquella empresa no patiria cap expedient de regulació, com aquella altra, que prometia tant i l’única certesa van ser dos anys d’atur, uns mesos de preparat, i el banc tocant el crostó cada primer de mes. Acabava de trepitjar la coberta, quan l’alegria se li va esvair de cop. Aquell carregament... «Com has dit que et dius?» , li va demanar el nou cap. «Caront, senyor». «Sí, això, noi... tu, vaja... Caront dius?

No t’oblidis de cobrar el peatge» Pseudònim: Domus Silvestre Nom: Cristina Gómez

PEIXOS NEDANT Els ulls del Nil miraven la costa, tot pensant on soparien després d’atracar el seu iot al port. Quan va tornar la mirada a l’aigua va buscar la Lila, però no la veia, va mirar dins la cabina, però era buida.

Es va espantar i la va cridar desesperat. Es va tirar a l’aigua, però només podia veure el mar, verd turquesa com els ulls de la Lila, ni rastre d’ella, només veia peixos nedant al seu voltant.

La Lila acabava de trepitjar la coberta quan se’n va adonar que el Nil havia desaparegut. Va buscar arreu del vaixell, però no el veia, va mirar dins la cabina, però era buida. Es va espantar i el va cridar desesperada. Es va tirar a l’aigua, però només podia veure el mar, blau com els ulls del Nil, ni rastre d’ell, només veia peixos nedant al seu voltant.

Pseudònim: Marblau Nom: Susanna Tortosa Tudela

23

PEIXOS VOLADORS

PIRATES

Acabava de trepitjar la coberta, quan una veu va dir: «Hola! Sóc la Mariona. I tu?» No vaig veure ningú. Però com sóc una noia ben educada, vaig respondre: «Jo sóc la Sara. On ets?» Llavors el vaixell va fer un rac-rac i un ruc-ruc, i vam caure totes dues - és un dir -, rodolant per la coberta.

«Semblem croquetes!»

Tenia gràcia, la Mariona. Ja us podeu imaginar on vam acabar: a l’aigua. Dolça mar, mar salada...

«Busco un noi que es diu Pep!» «Jo busco un Daniel!»

«I no penses que és un mal moment, ara, per buscar nois perduts a les cobertes? A més a més, som al mar.»

«I tant! Mullades!»

«Netes!»

«Bunyols de bacallà!»

«Ets una noia invisible ben divertida, Mariona...»

«Tu també ho ets, Sara!»

«Encantades de conèixer-nos!»

Llavors la mar va fer un xap-xap i un xup-xup - i vam volar totes dues... a coberta!

Pseudònim: Alba Roset Nom: Saskia Geest

Pirates!!! Vaig sortir corrent del meu llit esquifit, acabava de trepitjar la coberta quan vaig sentir una veu greu i ronca - a l’abordatge!!! -. Just a estribord hi havia una galera on onejava una bandera negra amb un esquelet amb un rellotge de sorra, no paraven d’entrar pirates per tot arreu, les cames em tremolaven, se’m va plantar un al davant i em va apuntar amb el seu mosquetó, va apropar la seva cara a la meva, tan aprop, que podia sentir el seu alè fastigós, em va dir que li ensenyés on teníem els tresors, no vaig dubtar ni dos segons i el vaig portar on em demanava.

Quan va veure un munt de cofres plens d’or em va donar una empenta que em va estampar contra la paret del vaixell i em va deixar totalment inconscient. Quan vaig despertar ja no hi havia ni pirates ni tresor.

Pseudònim: Marina

PI PI PI Rastres de sang.

S’arrossegava com podia, li havien ferit la cama i en qualsevol moment perdria el coneixement. Va veure que el seu grumet acabava de trepitjar la coberta i va obrir la boca: - Pi pi pi...

Mai va acabar la frase. Un tret el va travessar i va tacar la fusta de traïció.

Pirates. El capità ho va entendre quan el seu vaixell esclatava en mil bocins.

Rastres de sang es confonien amb les onades. I fusta esmicolada. I un garfi a la deriva.

Pseudònim: Annika L. Nom: Anna Oliveras Pare

PIONERS Acabava de trepitjar la coberta del vaixell al que havia estat destinat quan un pànic indescriptible li tenallà l’ànim i li encarcarà els músculs. Es trobava al port de Nova Esperança, la primera colònia humana en aquell inhòspit planeta, i es disposava a comandar l’expedició científica que havia de descobrir els secrets de l’immens oceà que cobria les tres quartes parts del planeta. Era un mariner expert, però l’estranya boira que cobria permanentment aquelles aigües grisoses l’atemoria. Al dirigir la vista més enllà de la proa distingí en l’horitzó la silueta de dues caravel·les capitanejades per una nau de velam majestuós que havia vist infinitat de vegades en els llibres d’història.

Al veure la Santa Maria, el capità s’assrenà i la seva veu ressonà forta i clara: - Lleveu àncores!

Pseudònim: Llançà Nom: Antònia Puiggròs Muset

PIRATAS Justo acababa de pisar cubierta cuando se desplomó, la joven fue atendida por un marinero, pasándole una botella de ron por la nariz la hizo volver en sí. Había sido rescatada de un naufragio.

Despojándose del chaleco salvavidas, relató su odisea: junto a sus padres y tres hermanos, viajaban en un yate. Partieron de Barcelona dirección Omán, sus padres iban a trabajar allí.

Pasaron el canal de Suez y el mar Rojo, cuando en el golfo Aden fueron atacados por piratas, con el trágico final de la muerte de los tripulantes, ella cayó al agua al rozarle un proyectil en la cabeza perdiendo el conocimiento, la dieron por muerta.

El capitán del viejo barco dio órdenes a la tripulación y el joven que aún tenía la botella de ron, lo derramó al mar y ella fue atada con los brazos hacia atrás y echada a un camarote cerrado con llave.

Pseudònim: Jon Motar Nom: Saskia Geest

PÓLVORA Y SERRÍN El tañido de una campana hizo que un escalofrío le recorriera la espalda. El momento ya estaba cerca. El HMS Triumph se dejó ver como una sombra fantasmal entre la bruma, ya sólo era el esbozo de un buque de guerra orgullo de los británicos. Desarbolado y con una escora que amenazaba con llevárselo al fondo se arrastraba exhausto hasta llegar a los muelles de Spithead.

El aire se hizo insoportable, el doctor Jones Lloyd agarró fuertemente las asas del maletín e intentó eludir el olor a pólvora y sentina podrida.

Acababa de pisar la cubierta del barco y sorteaba una masa informe formada por serrín ensangrentado y desechos de todo tipo. Aquel 10 de febrero de 1763 supo que era la última nave que asistía. La guerra había acabado, la que había durado siete años.

Pseudònim: Jordi Font

POR TIERRA Y MAR Otro día por las calles de Barcelona huyendo del orden. Estaba harto de sí mismo. Decidió que el mar era la solución. Corrió hacia el puerto en busca de oportunidades en las aguas, el viejo capitán esperaba a maleantes como él, de un salto evitó caer al agua, acababa de pisar la cubierta del viejo bucanero.

Pseudònim: Cinco LFG Nom: Guillem Ballús

PORT DE SORTIDA, BREMERHAVEN Amb actitud de gran dama, vaig embarcar per primera vegada en un vaixell de càrrega, el Liverty, on el meu marit era el Capità.

Oficials, nostramo i mariners em saludaren respectuosament.

A les sis de la tarda, hora de sopar, el cambrer de la càmera d’oficials, per indicació del marit em va servir en primer lloc, quan per protocol correspon sempre al Capità.

Dues hores després de sortida de port, en canviar de rumb, ens venia la mar de través i degut a la forta maregassa el vaixell va començar a donar forts balanceigs. Una, que sóc de terra ferma, de seguida vaig sentir-me marejada. Despentinada, i amb cara de merda d’oca sortí de la cabina a buscar la fresca del vent marí.

Només acabava de trepitjar la coberta, que vaig fer convulsivament la gran vomitada davant la tripulació que trincaven els pertrets de maniobra a so de mar.

Pseudònim: Xaloc Nom: Rosa Vila Gratacós

PREMONICIÓ M’havia posat el meu millor vestit; blanc, de seda i amb floretes. Em sentia com una artista de cine.

Acariciava la meva pell morena i em marcava la figura. Fins i tot em vaig atrevir a posar-me talons.

Volia estar guapa per a ell, el meu company de vida i amic que acabava de descobrir la seva passió pels vaixells. Anàvem al Saló Nàutic.

Hi havia molta gent, molts estands i moltes paraules noves per aprendre. Era emocionant.

Vam pujar en uns quants vaixells petits moderns amb tot luxe de detalls. Però llavors vam pujar a un veler de 12 metres d’eslora, i crec que llavors ho vaig saber, acabava de trepitjar la coberta quan vaig adonar-me que allò ens separaria. Ell estava emocionadíssim i a mi l’emoció no em passava d’interès per una novetat. Ara jo visc a l’Empordà i ell a un veler al port de Barcelona.

Pseudònim: Micaela Servet Nom: Pilar Fernández de la Fuente

RECORDS Potser hauríem de canviar les veles, va dir el capità, ja són ben velles...

Els mariners es varen posar a fer, mentre al moll anaven i venien els passatgers...

Tinc una maleta, va dir una dona - on la deixo?

Vingui, li ensenyo el seu cambrot.

D’on surten els nens, corrents d’un lloc a l’altre?

Semblen escuma de mar, hi són i ja han tornat a desaparèixer...

Estels de mar, canvien la seva ruta per endinsarse en les profunditats marines...

Dofins i balenes, prenen un temps i el deixen, més tard, a un banc de sorra.

Una illa, petita enmig del mar, rodona, suau. Cap dins la palma de la mà.

Ports, ciutats, conjunts de gent que trafega, semblen formigues de bosc...

Acabava de trepitjar la coberta: acabava de donar el primer pas en una nova direcció.

Pseudònim: Pippa Nom: Saskia Geest

REENCUENTRO Aquel día amaneció especialmente radiante. A la hora prevista acudí a la cita en el muelle de l’Estartit desde donde partiríamos con la barcaza hasta las Islas Medas, una joya de mi Mediterráneo. Acababa de pisar la cubierta cuando presentí que aquella experiencia sería única y así fue. Sumergirme en las aguas y contemplar el espectáculo que me regalaba el fondo marino me pareció sublime. El silencio solo roto por mi respirar acompasado tomando oxígeno y la sensación de plenitud que, como una caricia, como un cálido abrazo me hacía sentir el agua, me confortó en aquel reencuentro con mi padre que, desde hacía muchos años, descansaba en ella.

Pseudònim: Azabache Nom: Anna Jorba Ricart

REDDISH I had just set foot on the deck. Behind, their horrifying cries. Ahead, a reddish smoky sea……

Pseudònim: T. Lannister

RUMB A ON? Tot just acabava de trepitjar la coberta del majestuós veler, que em portaria no sé on, quan inesperadament unes grosses cordes van caure a les meves mans. Les vaig intentar agafar amb força però, els meus dits, rígids per l’artrosi no ho aconseguiren.

El capità em va comunicar que com no havia passat la prova d’agilitat, no podria romandre a coberta i se’m destinava a la cuina... Diàriament hauria d’aconseguir peix fresc, amb canya, per a tots els membres del veler... Però jo no sabia pescar!

Cada matí m’aixecava d’hora, sortia a coberta, tirava la canya i... esperava... esperava... contemplant la blavor del cel i del mar, sentia el soroll del vent a les veles, sentia la trencadissa del mar amb la quilla, sentia l’aigua freda al meu cos i notava la salabror als meus llavis... Em sentia tan feliç que... el primer peix... el vaig alliberar...!

Pseudònim: Maricel

24

RUMB A QUI SAP ON

SALPAR CAP A L’ESPERANÇA

Es van dir que anirien junts a la fi del món. Havien traçat el mapa detallat del seu amor i es disposaven a seguir-lo. Calia un vaixell per anarhi, la fi del món sempre és mar enllà, just passat l’horitzó.

Ben decidits, van planificar tots els detalls de l’aventura, sense deixar cap cap sense lligar. Hi havia el cel clar, el dia de la partida. En aquell moment, quan acabava de trepitjar la coberta, es va adonar que si hi arribaven, a la fi del món, tot s’acabaria de cop, fins i tot el seu amor! Així que van estripar el mapa, van llençar la brúixola i el GPS i van salpar per estimar-se rumb a qui sap on.

Pseudònim: Janot Nom: Janot Vila Fonolleda

Catorze anys havien estat suficients. La misèria, la fam extrema d’aquells anys de postguerra i un germà mort per la tuberculosi, havien estat raons suficients per cercar oceà enllà una vida en què els seus somnis deixessin de ser-ho.

Amb una maduresa i una decisió impròpies de la seva edat, el noi tancà la porta de casa. Amb ell, una maleta atrotinada: un jersei vell, un pantaló apedaçat, un parell de calçotets, dues samarretes foradades i l’altre parell de sabates.

A la llar restà la nota manuscrita per quan, al vespre, la mare hi tornés.

Tristesa i il·lusió. Llàgrimes i esperances. Dolor i confiança. I un nou món a l’abast de les seves mans.

En front el buc, rodejat per aquella multitud anònima, per darrera vegada es regirà i s’acomiadà del passat.

Pujà la rampa.

Acabava de trepitjar la coberta que el portaria a una nova i desconeguda realitat.

Pseudònim: Sayremar Nom: Armand Gasulla i Fernández

RUMBO A IBIZA Un grupo de 7 amigos, el curso pasado, decidieron ir navegando a Ibiza para el viaje de fin de curso. Estaban todos preparados cuando Eric acababa de pisar la cubierta y en ese momento el capitán dio la orden de zarpar. Al salir por la bocana el capitán izó las velas y puso rumbo a Ibiza. La previsión meteorológica era buena, pero al poco rato, por sorpresa, el viento roló a levante y una fuerte tormenta rasgó la vela foque lo que obligó a navegar únicamente con la vela mayor. Como el viento seguía aumentando, hubo necesidad de hacer dos rizos en la vela mayor a pesar de eso el barco navegaba muy escorado. La tripulación se mantuvo muy dispuesta y colaboradora cumpliendo en todo momento las órdenes del capitán. Fue una navegación muy incómoda pero tras largas y pesadas horas de navegación, consiguieron llegar sanos y salvos a Ibiza.

Pseudònim: 1 LFG Nom: Maria Moreno

RUMBO AL SUR «Es la opinión de tu padre, pero yo no la comparto».

«Ah, bueno...»

Yo me quedaba quieta cuando ella hablaba así.

Tengo una aguja, con la que enhebro hilos... Hilos de colores: verde, rojo, azul... El azul es mi preferido. Le doy olas y barcos y velas. Le hablo muy bajito, porque siempre me entiende el primero. Sabe lo que quiero decirle. Quiero decirle tantas cosas que los demás no oyen, no escuchan.

Y sacamos la cesta de la compra y ponemos un barco en miniatura encima de la mesa. Le damos vueltas. Lo colocamos arriba en el estante más alto. Ahora vuela...

Tengo un barco de vapor y otro de vela: uno que sube por el Mississippi y una barca pequeña de madera.

Acababa de poner los pies en cubierta, cuando oí un ruido proveniente del cuarto de al lado. «Es tu padre, que ha cerrado la puerta».

Pseudònim: Yoli Nom: Saskia Geest

SALIDA DE ASTILLERO Nada más el joven y elegante Primer Oficial de Puente acababa de pisar la cubierta del Cuzco cuando, al verlo, el Capitán adivina en él a un novato con mucha teoría, engreído y con poca experiencia. Así es, este es su primer embarque.

Se le recomienda mucha atención al trabajo.

Después de una reparación costosa en el astillero el barco zarpa rumbo a Hamburgo con la recomendación del Armador de no retrasarse ni un día para no perder la carga y el viaje al puerto de descarga de El Callao.

A la llegada, una vez atracados al muelle, antes de cargar son inspeccionadas las bodegas, que por negligencia y falta de control del Primer Oficial, no son aceptadas, lo que motiva dos días de demora, cancelándose el viaje.

El Primero, a las pocas horas, desembarca por la escala al muelle y sube a un taxi. Va de regreso a casa.

Pseudònim: Tramuntana Nom: Rosa Vila Gratacós

SENSE COARTADA - No, no i no!!!! No me’n podeu donar la culpa a mi!! Jo acabava de trepitjar la coberta i ell feia hores que era mort. Com voleu que hagi estat jo??

- L’hora de la mort encara no està clara. El forense diu que les condicions ambientals influeixen sobre l’estat del cos, i aquesta nit ha plogut força.

- Què m’expliques a mi? Jo només sé que ahir vam arribar molt tard a port, vam amarrar el veler, estàvem molt cansats i vaig baixar a la cabina a estirar-me. Em vaig adormir abans de veure si en Joel baixava. I aquest matí he pujat a coberta i l’he trobat mort.

- I doncs, per què tens tota la roba xopa dins l’armariet del cambrot?

Pseudònim: CSP Nom: Cristina Sanchez Pitarch

piel de gallina. Es una pena que las mejores personas no puedan vivir eternamente...

Pseudònim: Aigua Salada Nom: Lia Moratín

SIN PIEDAD Me siento mareado, y a mi alrededor puedo percibir un gran olor a pescado y sudor...

Cuando me quitaron la venda que me impedía poder ver, supe que apenas acababa de pisar la cubierta del barco pirata, quienes habían saqueado mi ciudad y asesinado a mi familia... no recuerdo mucho de aquello, solamente imágenes borrosas, llenas de dolor. Aún no puedo creer que mi familia esté sin vida, y en cambio yo me encuentre en este horripilante barco. No sé por qué no me arrebataron la vida en su justo momento, si fue por compasión o por puro provecho, pero ha sido la peor decisión de sus vidas... He dejado mi niñez atrás, y a partir de ahora me convertiré en alguien de confianza de la tripulación, cumpliendo todo tipo de órdenes.

Llegará el momento en el que recibirán su merecido, y podré al fin cumplir mi... ¡VENGANZA! Pseudònim: Charli LFG Nom: Cristina Sanz Pérez

SKYRIM Va córrer tan ràpid com les seves cames l’hi permetien pel moll. Havia d’arribar al final a temps. El vaixell estava a punt de partir sense ell.

En arribar a la vora, va saltar tan lluny com va poder i es va agafar a un dels costats de la nau, impulsant-se amb els seus braços per pujar-hi.

Acabava de trepitjar la coberta, quan s’hi va esfondrar, esgotat per l’esforç. Havia estat corrent pels rocosos turons de Tamriel des d’aquell matí, sense pràcticament cap descans. Ni tan sols va tenir temps de fer un últim cop d’ull a aquelles terres que l’havien vist créixer, perquè ja havia salpat en aquella aventura cap a un nou món.

Pseudònim: Link LFG Nom: Silvia Sánchez-Vegazo

SHIP OF FOOLS

SOLCAR LES AIGÜES

En el mar hay todo tipo de embarcaciones, unas destinadas al trabajo y otras al recreo. Me refiero a los cruceros y trasatlánticos. Pero a veces encuentras algo nuevo, que te impacta, te sorprende, y tu cerebro lo retiene y lo procesa.

Esto me pasó el veintitrés de agosto del 2012, cuando atracó en Vilagarcía de Arousa el SHIP of FOOLS (El barco de los locos) subvencionado por el departamento de cultura de San Sebastián. Un barco centenario, procedente de Marsella.

Por cuatro euros podías visitarlo, y asistir a una función de teatro. El espectáculo permanece vivo en mi memoria por su novedosa y sorprendente actuación.

El barco de los locos, es un canto a la locura de una sociedad (como la nuestra) que ha perdido el rumbo.

Acababa de pisar la cubierta el capitán cuando (entre aplausos) el barco después del espectáculo comenzó de nuevo su andadura.

Pseudònim: Madó Nom: Mª Dolores Bouzo Vázquez

La nit havia estat una per no recordar. El son l’havia eludit, i els nervis l’havien atacat amb aquella sensació desagradable que t’encongeix l’estómac.

Era conscient del que havia signat; des que tenia ús de raó que tan sols podia pensar en aquella nau. Aquell vaixell majestuós d’immaculades teles blaves omplint-se d’aire per aprofitar el vent marítim que impulsava sobre les aigües l’exquisida estructura de fusta tallada i envernissada.

En poques hores seria part d’aquella privilegiada tripulació que sota la direcció del capità podria solcar les aigües amb total llibertat; i amb aquest pensament sempre present va inspirar amb força l’aire pur i carregat de sal que l’envoltava; el sol brillant a l’horitzó l’omplia d’un sentiment reconfortant que d’una revolada s’havia endut aquella sensació de neguit que l’havia torturat en els darrers dies.

Sabia que un món de possibilitats se li obria davant els ulls: acabava de trepitjar la coberta.

Pseudònim: Kalare Nom: Anna Argente Flores

SIEMPRE EN MI RECUERDO La única persona que me ha visto crecer ha sido mi abuelo, me ha enseñado tantas cosas que no sabría cómo devolvérselo... Recuerdo que me llevaba a pescar con él, decía que le daba suerte y que cada vez que le hacía compañía pescaba los peces más grandes. Se ponía las gafas y buceaba unos segundos en las profundidades para pescar peces de colores que luego me regalaba. No había día que mi abuelo no me hiciera sacar una sonrisa... Pero de esto ya hace 15 años. El otro día me dio por saber qué fue del barco de mi abuelo, resulta que estaba en un puerto amarrado desde hacía tiempo y ayer fui a echar un vistazo, justo acababa de pisar la cubierta que no tardé ni un segundo en tener la

SOMNI DE COLOR BLAU En Rop havia hagut d’estalviar molt per fer aquell ineludible viatge en vaixell.

Tot just acabava de trepitjar la coberta tancà els ulls. Sentí el so acompassat de l’aigua contra la nau i algun xiscle de gavina.

Somrigué, alliberat.

La calma la traduïa caminant per coberta llargues hores. De tant en tant s’asseia, prenia te i escrivia frenèticament.

Tothom es mirava aquell noi amb roba esparracada que feia ulleres profundes i que passava les nits a la serena.

Fins que desaparegué.

25

Ja havia recollit el blau del cel, el de l’oceà i el de la nit estrellada del somni que feia anys que se li repetia i s’havia tirat contra les ones atret pel cant sensual i magnètic d’una sirena que gaudiria mentre un tauró el destrossava.

A coberta el vent de l’oblit voleiava papers amb textos vermells, signats amb el nom girat: «Por».

Pseudònim: Mena Guiga Nom: Lídia Massó i Busqué

SOMNIS DE CINEMA Feia quatre hores que dormia. Tenia un somni estrany. Parlava amb Kenneth Branagh, interpretant Shackleton amb «l’Endurance» atrapat pel gel de l’Antàrtida. Després vaig entreveure Humphrey Bogart i Katharine Hepburn quan les restes de «The African Queen» enfonsaven un vaixell alemany. Tot seguit em trobava a Pitcairn amb els amotinats de la «Bounty» observant com cremaven la nau. Sense saber com vaig tornar a ser prop de Bogart, ara a bord del «Caine», a l’instant en què la tripulació se li amotinava. No comprenia res, havia tornat a canviar de lloc, tenia al costat George Clooney veient com una gran onada xocava contra la seva embarcació a «The perfect storm». Per sort, no vaig naufragar, estava vivint una plàcida aventura a bord del «Calypso» del comandant Cousteau.

Però quan acabava de trepitjar la coberta d’aquell vaixell em vaig despertar. I és que la màgia del cinema...

Pseudònim: Cinema Nom: Eduard-Josep Chifré i Petit

SOPA D’ALETA I ELS DANYS COL·LATERALS La bandada d’albatros ja havia trobat el “vaixell de l’horror”. I no el deixaria fins a veure l’espectacle.

L’espera es va fer llarga.

Però a la fi, els pescadors van tibar del palangre i la primera captura que va aparèixer va ser un tauró.

L’albatros més agosarat no podia contenir l’emoció i es va llençar en picat per tal de presenciar l’escena tan a prop com fos possible.

Va arribar a temps.

Tot just acabava de trepitjar coberta quan el mariners desenfundaren afilats ganivets que els serviren per serrar les aletes de l’esquàlid sense compassió. Van amuntegar les aletes a un racó i, acte seguit, llençaren el tauró de nou al mar per deixar que s’enfonsés i morís ofegat per la falta d’oxigen al no poder nedar.

Esfereïts, els albatros van marxar volant mentre el més atrevit es preguntava: -Quin sabor deu tenir la crueltat feta sopa?

Pseudònim: Xavier Nom: Xavier Sánchez García

SOPA TÓXICA Acababa de pisar la cubierta con aires de libertad. Siempre es bueno navegar cuando la pasión te niega. Aunque sea diciembre y ambos lados de Hawai estén llenos de basura, desde pequeñas bolsas de plástico a balones de fútbol, kayaks. Las aves se mueren de hambre con su interior lleno de polímeros. Los desechos plásticos fotodegradables se convierten en trozos más pequeños cada vez y flotan hasta que se desintegran, los polímeros al final llegan a ser de un tamaño tan pequeño que puede ser comido por los organismos marinos que viven cerca de la superficie del mar.

Los residuos de basura entran por completo en la cadena alimenticia.

Pseudònim: Cuántica Nom: Julie Hermoso

STOCK DE COQUE

TEÑIDO DE AZUL

Els llamps, llunyans en l’horitzó, presagiaven una nova tempesta.

El primer dels soldats del destacament de rescat aeri acabava de trepitjar la coberta.

- Stock de coque! - va cridar, alçant la mà.

- Però què diu, sergent! Massa contes d’en Tintin, llegeix! Deixi’s de punyetes i avancem... - el va recriminar mentre la resta de soldats feien peu.

- Però tinent... que no m’entén? És tot de coc!

I es van enfonsar entre pa de pessic i capes de xocolata.

Pseudònim: Enric Segarra Nom: Eduard Bes Fuster

Acababa de pisar la cubierta y supe que este viaje iba a cambiar mi vida, que adentrarme en la mar iba a suponer un cambio, otra perspectiva sobre la tierra y sobre las cosas que hacemos cada día.

Miraba desde cubierta, solo al infinito, y el vaivén de las olas marcaba el ritmo de mis latidos.

Pasaban los días y mis ideas se teñían de azul y se hacían más profundas y ya solo podía oír las velas azotadas por el viento y la inmensidad del océano acariciando el casco.

Agarrando el timón en mis manos sentía que el barco y yo éramos uno.

Con el aire y el sol bañando mis pensamientos me di cuenta que me quedaría allí para siempre.

Pseudònim: Guada Nom: Fernando Guada Gutierrez

SUBJECT: COSES IMPORTANTS Maleït e-mail que m’obligava a fer aquest viatge.

«Haig d’allunyar-me de tu per no tornar a submergir-me en la teva mar blava de somriures i petons» et deia.

No havia estat fàcil, ni improvisat haver-te escrit això. Per res del món volia fer-te mal.

Acabava de trepitjar la coberta del vaixell i ja m’estava adonant que l’únic que m’acompanyaria tota la travessia seria justament el record del teu somriure i el dolor d’haver premut send.

Pseudònim: Miss Blue Nom: Mª Carmen Saurina Porta

SUZANNE BOUDIN O LA SIRENA DE SAINT GOUSTAN Suzanne Boudin el porta a menjar ostres al port de Saint Goustan. Mentre veuen com baixa la marea parlen sobre llibres, filosofia i història. La Suzanne és una dona molt culta, que parla pausadament i que fuma. Després de menjar-se les postres, ella el convida a pujar al camarot del seu veler, just ancorat a uns metres d’on dinaven.

Ell només acabava de trepitjar la coberta quan un calfred li recorre l’espinada. I si la Suzanne era una sirena?

Pseudònim: BlackNereida Nom: Patricia Terrado Ortuño

TARD En Sergi va deixar el cotxe de qualsevol manera i va arrencar a córrer cap el port. No podia deixar que marxés així. No sense dir-li tot el que mai havia gosat dir per covardia, per la por d’estimar un altre home.

Va arribar a la terminal amarat de suor. El vaixell encara era allà, però en Xevi acabava de trepitjar la coberta i ja havien retirat la passera.

El va cridar amb totes les seves forces, però la fressa del moll apagava la seva veu, i desesperat, el va veure desaparèixer cap a les entranyes del vaixell.

Havia fet tard.

Amb llàgrimes als ulls, es va passar la mà pel braç allà on encara podia sentir el tacte de les carícies d’en Xevi, i amb el record de la darrera nit d’amor, se’n va anar lentament sense adonar-se que un noi s’abocava per la coberta cridant-lo.

Pseudònim: Deric Nom: Frederic Mayol

TEMENÇA Una incipient i sobtada ràfega de garbí em llençà a l’aigua. Acabava de trepitjar la coberta en direcció al pont de comandament, quan, per la ràdio, advertien l’arribada d’una tempesta. M’havia atrevit a sortir sol a navegar, i ara, em maleïa els óssos per trobar-me en aquella situació. Sort que duia l’armilla posada, però això, no em lliurava del mal tràngol. A cinc metres del vaixell, cada onada m’hi allunyava una mica més, fins que la nit, m’abraçà del tot.

Mai havia experimentat tanta solitud, mai!

Aleshores, vaig tenir temps per pensar en la sort d’haver-te conegut, i recordant el nostre primer viatge en vaixell, m’adonà de com t’estimava. La negre nit se m’apareixia com una mortalla quan, de sobte, la remor d’un motor em retornà els sentits, el despertador m’anunciava un nou dia...

Pseudònim: Jordi

TERRA ENMIG DEL MAR Aquell dia, quan acabava de trepitjar la coberta, vaig pensar si seria bona decisió sortir a pescar. Però ja dúiem dues setmanes de mal temps i pareixia que anava mancant el temporal.

Tres hores més tard amb el rumb cap a fora, les onades en vers d’anar minvant anaven augmentant. Ja havíem començat a treure les nanses i no podíem continuar pel mal temps. La situació era cada vegada més perillosa. L’única solució va ésser tallar la mare de les nanses i perdre les que quedaven per mirar. El camí de tornada es va fer etern. Resàvem perquè el vaixell aguantés les envestides de la mar. Finalment, quatre hores més tard, poguérem arribar a port.

El vaixell, trosset de terra enmig de la immensitat del mar, gros, petit, rovellat o flamant, no té importància en la seva condició, és el mitjà que ens transporta a viure unes peripècies inoblidables.

Pseudònim: Sepe Nom: Sebastiana Adrover Adrover

TERRA TACADA Una única lluita, 200.000 vides mortes. Adamar d’ençà que era a la terra no havia vist res més.

Volia oblidar-ho tot; cada pas que feia sobre la terra li recordava la fam, la violència, la sang vessada. Per això va escollir el mar, allí semblava que res quedava per sempre. Acabava de trepitjar la coberta quan va entendre que la lluita no era contra ningú, sinó per un mateix, per tirar endavant, per la vida. El mar li va ensenyar que no sempre anava tot rodat, el vent un dia bufava a favor, l’altre et posava en perill, però que malgrat tot havies de combatre les onades, enfrontar-te a ell; quan aprens això, fins i tot la tempesta més forta és incapaç d’enfonsar-te.

200.000 hores més tard el mar el va dur novament a la costa. Adamar va decidir quedar-se al port, viure al vaixell on havia après a viure.

Pseudònim: Nolou Nom: Nerea Blanch Freixes

TINTORERES Acabava de treptijar la coberta, per fi hi havia pogut pujar!, ja veuríem això que «els patins de vela són bonics però perillosos».

A partir d’ara formaré part del conjunt de veles blanques de l’horitzó, i aniré a veure les tintoreres, sí, sí tintoreres; jo ja no hi crec en sirenes, ni monstres marins, però diuen que sí que hi ha tintoreres allà lluny!, doncs ho comprovaré i si en veig alguna, agafaré ben fort el rem per si de cas m’he de defensar, com quan a terra ferma agafo un roc per llençar al gos que em borda. I amb el patí saltaré les onades tot buscant-les, i si no en veig cap m’ajauré i guiparé, per entre les fustes envernissades, el mar; o potser em posaré panxa enlaire entomant el sol i m’adormiré...

«Maria, què hi fas dalt d’un patí? Vesteix-te que marxem a casa!»

Pseudònim: Marina

26

TOTS - Iaia, explica’ns un conte.

- Seieu. No serà ben bé un conte el que us explicaré. Vosaltres, petitons meus, no l’entendreu pas. Millor.

- Es tracta d’un gran vaixell de passatgers que navega per una mar etèria sempre avant, vencent vents huracanats, ciclons, tornados, sismes submarins... res l’ha aturat mai ni s’aturarà pels segles dels segles.

En aquest vaixell naveguen rics i pobres, infants, joves i vells, malalts i sans, intel·ligents i discapacitats mentals i de totes les races. Els passatgers només poden fer-hi un viatge, ni diners ni poder ni amistats ni suborns, res val per poderhi tornar.

A casa dels Vila acabava de trepitjar la coberta del vaixell, en Roger, un bonic infantó portant damunt seu una sentència de mort.

Els avis, contemplant-lo, exclamen tristament: <pobrissó, aran tan maco i...> Els vells pensen sovint en el seu proper port de desembarcament.

- Què s’empatolla la iaia? Deixem-la, s’ha fet vella.

Pseudònim: Mestral Nom: Rosa Vila Gratacós

mort el consolés enduent-se’l entre el balanceig de les onades.

Pseudònim: Rodamón Nom: Jordi Canal-Soler

UN BUEN PUERTO Acababa de pisar la cubierta del barco que teóricamente le conducía hacia la libertad, cuando, de repente, se vio en medio del océano, solo, en un bote de goma. La libertad vendría más tarde si se presentaba la ocasión, ahora tocaba luchar para retrasar el fin de los tiempos, los suyos. Se aproximaba un barco en el que ondeaba la bandera pirata. La piel se le erizó, los dientes le castañetearon, el corazón galopó... En el naufragio lo había perdido todo, excepto la vida.

No tenía nada que ofrecer a los bucaneros.

Un hombre armado, desde la cubierta de la embarcación, le apuntó con un fusil ametrallador, pero no le disparó, acaso para no malgastar municiones.

El náufrago alzó los ojos al cielo en señal de agradecimiento y, seguidamente, aferró los remos con renovadas energías. Pronto arribaría a un buen puerto. Un puerto llamado libertad.

Pseudònim: Provi Miras Flores Nom: Salvador Robles Miras

TRAÏCIÓ

UN CURIOSO VIAJE

Feia un dia assolellat i el sol enamorava.

Acabava de trepitjar la coberta, va tancar els ulls i va respirar fons, els narius se li van omplir de sal. L’iol havia estat un regal d’en Gabriel, el seu marit, ella gaudia de la travessia mentre ell controlava el vent, hissava les veles i portava el timó. Semblava el dia perfecte per navegar, però desconeixia la part fosca d’en Gabriel i no s’esperava pas una traïció. Un cop allunyats de la costa, ell s’ho va fer venir bé perquè la dona s’aixequés just en l’instant en què el pal mestre, a proa, fes un lleu moviment simulant un cop de vent. Ella va rebre un cop al cap, va caure a les gèlides aigües i tot es va fer fosc.

Pseudònim: Maresmes Nom: Txell Pañella Montlleó

Nuestro pequeño Billy acababa de pisar la cubierta y se tropezó estrepitosamente. No tenía un buen día. El barco era inmenso y poco después de zarpar apareció un pez gigante, los tripulantes lo describían como un pez feroz, uno de los más temibles de esas aguas, pero Billy exclamó: «¡Es Nemo!» El timonel, al oír semejante tontería recomendó al chico que fuera a la enfermería, que del golpe de esta mañana se ha quedado aturdido. Ese día no era como cualquier otro, las condiciones meteorológicas estaban confusas, de vez en cuando incluso salían burbujas del agua. De repente, empezaron a llover pequeñas porciones de comida. Billy salió a cubierta para ver qué pasaba, esa vez no lo dijo en voz alta, pero pudo comprobar que lo que llovía eran escamas que le recordaban vivamente a la comida que él tiraba a los peces de su pecera.

Entonces.. ¿dónde estaban ellos?

Pseudònim: Pol1996 LFG Nom: Pol Mor

TRISTE BARCO Soy un barco triste. No tengo dónde quedarme.

Siempre de un lado a otro, trajinando de aquí para allá. Sin aliento. Y ahora esto. Cuando tenía energías, me faltaba una dirección. Ahora, que me han abandonado las fuerzas, empiezo a saber el rumbo. ¡Qué desconsuelo! Ya no sirvo ni para una metáfora. ¡Fuera metáforas! Me valgo yo solo.

Adiós mundo cruel, me marcho. ¿Adónde? Ni yo mismo lo sé. Apenas recuerdo al último tripulante.

Acababa de pisar la cubierta, cuando sigilosamente se desvaneció en el aire... Yo creo que salió por la puerta trasera. Nadie me quiere.

No tengo nada que ofrecer. Ningún viaje alucinante, ningún destino fascinante. Nada de nada. ¡Fuera mujeres paradisíacas de Gauguin!

Fuera altísimos rascacielos de Nueva York! Adiós, piratas y sirenas, delfines y ballenas... ¿Has oído hablar de mí? Pronto ya nadie se acordará. ¿Ése? Dirán. ¿Y existió alguna vez? Triste barco.

Pseudònim: Pum Nom: Saskia Geest

ÚLTIMA VISTA DE GORÉ Acabava de trepitjar la coberta i ja sentia la fortor humana que l’acompanyaria durant la resta del viatge: un rastre d’orins, vòmits i suor que omplia les entranyes del vaixell. Sentí cridar ordres i petar fuets. Algunes dones somicaven pels fills deixats enrere; els homes restaven en silenci esporuguit. Es girà per últim cop i només veié les altes parets rosades del mercat de Goré on acabava de ser venut. Notà una mà que l’empenyia i el feia entrar al pou de ferum. Els ulls plorosos van trigar a acostumar-se a la foscor del ventre del negrer. Arrossegà les cadenes fins un racó de sostre baix. Els duien a morir a les terres més enllà de l’horitzó marí. Sense la seva família, perduda la llibertat i amb un futur condemnat, s’estirà i esperà que, amb una mica de sort, la

UN DESPERTAR Així que el poeta acabava de trepitjar la coberta, el vaixell va despertar d’un son de segles... imatges d’un blau intens, palmeres i sorres daurades creuaren pel complicat cervell de la màquina i un intens perfum de cedre s’ajuntà a la visió de quatre taulons aventurant-se en mars desconeguts, guiats per inexpertes però coratjoses mans. Des d’aleshores, el desig de recordar els seus orígens el persegueix, però ningú li diu d’on ha vingut...

Pseudònim: El bolet que parla Nom: M. Rosa Pi Piqué

UN ENCUENTRO FASCINANTE Una de nuestras aficiones en vacaciones era surcar los mares en un crucero, aquella vez navegamos por el océano Pacífico. Eran los gloriosos años 20 y un fervor de derroche nos invadía. Mi hermano, un caprichoso, se encontraba en la popa, practicando acrobacias, sin hacer caso omiso de las advertencias de los pasajeros. Resbaló, cayendo al mar, y perdimos su rastro en las espumosas aguas. Mi búsqueda fue intensa, preguntando de puerto en puerto. Así fue continuamente, hasta que al cabo de un año recibí noticias de que iba al lugar adonde debió haber llegado, y allí le esperé. Divisé un barco de vapor a lo lejos, con una gran chimenea, y antes de amarrar, ya lo vi a bordo. Acto seguido, acababa de pisar la cubierta para darnos un emotivo abrazo. Me contó que su personalidad cambió para bien al convivir con los nativos de una espléndida isla.

Pseudònim: Piedra Nom: Mª Dolores Moya Amate

UN MISTERIO Silencio. Acababa de pisar la cubierta. Más silencio. Hasta que Peter soltó una carcajada a la que los demás se vieron obligados a unirse. Había sido gracioso, para todos menos para él. Fue otra de las muchas anécdotas del barco en el que trabajaban Peter y sus compañeros.

Pseudònim: AguaDulce LFG Nom: Anna Garcia Serra

UN NOU HORITZÓ L’Ona acabava de prendre una decisió. Acabava de donar per tancada una etapa de la seva vida.

Acabava de sentir que una nova porta s’obria, acabava de veure que ja no tenia por. Acabava d’esbrinar el seu nou futur, el seu nou amor, la seva nova passió. Acabava de somiar un nou horitzó. Deixava de buscar el seu destí perquè acabava de trobar el seu camí, la seva missió.

L’Ona se sentia renéixer i per això acabava d’entendre la realitat del seu objectiu, la capacitat de la seva ambició. Acabava de descobrir el seu malestar, el seu mareig, el seu desgrat.

Necessitava una oportunitat i acabava de veure el que la podia ajudar. Acabava de saber què li podia interessar i qui era en realitat. Acabava d’adonarse que volia viure una altra aventura vital.

L’Ona acabava de trepitjar la coberta del seu veler quan va decidir tornar-se’n a terra ferma.

Pseudònim: Marblau Nom: Susanna Tortosa Tudela

UN NOU INICI Un dolç regust a aigua salada, una petita bufada de vent. Un viatge al passat, al present, al futur.

Sirenes, mariners; llamps i trons; onades i tempestes. Una formiga que navega dins la mar enfurismada, testimoni de mil batalles perdudes, o de mil batalles guanyades. Qui sap. Velles històries. Vells camins. Velles veles que s’enlairen al vertader mar blau.

Només acabava de trepitjar la coberta i les arcaiques històries de l’avi ja s’obrien pas de manera ferma. Sens dubte aquell vaixell em portaria cap a la felicitat. Aquell vaixell em faria viure de veritat. Aquesta vegada sí.

Pseudònim: Max Vie Nom: Sara Portella

UN NOVIO FORMAL Cuando ella acababa de pisar la cubierta le dijo: ¡Cuántas veces he acudido a ti!, y me has esperado con los brazos abiertos, sin decir ni una palabra, a la espera de que yo cogiera el timón de nuestra relación, y nos embarcáramos hacia el fin del mundo. Cuántas veces he deseado rescatarte del fondo del mar, subirte en medio de la marejada elevando el ancla para partir a tierras lejanas y vivir nuestro amor jovial. No sabes bien cuántas frustraciones he tenido que sobrellevar junto a lágrimas contenidas al tener que tomar decisiones irrefutables y decisivas que iban a cambiar el rumbo de muchas cosas en la vida. Y sin embargo tú has estado perenne, esperando que llegara para seguir nuestra historia junto al mar y las olas, con los alisios y el recalmón, a popa y a proa. Eres lo mejor de mi vida; San Ildefonso.

Pseudònim: EDAP Nom: Francisco Manuel Marcos Roldán

UN SOMNI FET REALITAT La Norma era una nena que adorava la mar. Es passava hores en el moll veient salpar les barques de pescadors. Li encantava jugar a endevinar com eren aquelles persones que dedicaven la seva vida a la mar. El dia del seu novè aniversari va rebre el millor regal que li havien fet mai: passar un cap de setmana en un veler. Un divendres al capvespre, quan la Norma tot just acabava de trepitjar la coberta, van aixecar l’àncora, van arriar les veles i van iniciar la marxa. Hi havia lluna plena i la vista des de la proa del veler era impressionant. Aquella brisa marina que tant li agradava, no parava d’acariciar els seus braços amb molta suavitat i de xiuxiuejar-li coses encisadores a l’oïda.

27

Desitjava que aquell cap de setmana no acabés mai i que l’amor que sentia per la mar durés per sempre.

Pseudònim: Pit-roig Nom: Cristina Riera Ausió

No pot imaginar-se, que a darrera hora de la tarda trobarà les persianes baixades de casa i la porta tancada amb un crespó negre que hi penja.

Pseudònim: Espieta Nom: M. Rosa Dachs Peitivi

UN ULL BONIC

UNA COMIDA CON ANDY WARHOL

No sabia on anar. No tenia cap lloc. Només el terra sostenia les meves petjades. L’arena mullada m’abraçava. El mar, amb les seves onades, m’acariciava la cara i els cabells. Fins que un dia va arribar un mariner i em va dir si volia pujar a la seva barca. Més que una barca era un vaixell, ben gran. Acabava de trepitjar la coberta, quan el mariner em va dir que em portaria lluny, ben lluny, cap a on ningú em pogués trobar mai més. «No tinc ningú a la vida», li vaig dir. «Ningún que em busqui...» «Sempre hi ha algú que ens busca», va dir ell, agafant-me pel braç i portant-me al meu cambrot. El seu vaixell ens va portar a molts llocs d’arreu del món, llocs grans i llocs petits, llocs lletjos i llocs bonics.

Però de tots, el nostre amor va ser el lloc més bonic.

Pseudònim: Romàntica Reina Nom: Saskia Geest

UN VAIXELL Un vaixell? I d’on el vols treure? De la mà? No, espera i veuràs. Vine!

Ostres! És ben gran... Pugem-hi!

Acabava de trepitjar la coberta, quan una noia em va cridar, dient que havíem de fer nusos de vent. Nusos de vent?

Les meves mans eren petites pel vent, però el vent hi jugava amb elles i es ficava entre els dits...

I ara? Què fem amb els nusos? Els llanceu a l’aigua, que nedin damunt les onades i facin jocs i escumes...

Semblaven dofins... En tinc un a casa, petitet. Un dofí blau, amb un estel al front. Un dofí? I on el guardes?

Quan varem tornar del viatge, la mare estava esperant al moll, saludant amb la mà. I el pare?

Tinc un vaixell, me’l va regalar un amic meu. Un bon amic.

Pseudònim: Amiga Nom: Saskia Geest

UN VIATGE INOBLIDABLE La mare i jo ens vam endinsar a la mar en aquella barcassa en un viatge que mai oblidaré. Acabava de trepitjar la coberta i vaig dubtar si travessar l’estret seria possible. Els mitjans eren ridículs i la tripulació, tremolosa, encomanava el neguit i la inseguretat. Ningú de tots aquells que no vaig voler saber el nom podia amagar la por que revelaven els seus ulls. Quinze dies agonitzants de fam, set, son, fred i vides fugaces, van servir perquè arribés al nostre destí inconscient i sol.

Ara, des de les roques de la Costa de Barcelona, contemplo l’aigua llisa d’una mar bella, lliure i despreocupada que es va endur el cos de la meva mare. M’estiro, tanco els ulls i deixo que la brisa marina se m’endugui el pensament; tots aquells bons records, ara dolorosos.

Pseudònim: Daurat Nom: Bernat Rocamora Chaparro

UN VIATGE SENSE COMIAT Recolzant l’esquena sobre la barana de popa, mira com les veles tallen els núvols i dibuixen un camí invisible que l’acosten de nou a casa on l’espera la seva jove muller. Cada vegada sent més viu el desig d’arribar i abraçar-la.

Des del primer moment del viatge, quan acabava de trepitjar la coberta, sentí el dolor de l’enyor que l’ha rosegat persistent durant la travessia.

Avui veu a prop el retrobament, sap que abans d’enfosquir, el vaixell atracarà a port, ell saltarà a terra, fugirà corrent a trobar la dona que l’esperarà asseguda darrera els vidres del balcó, li posarà les mans sobre el ventre i sentirà la força de la nova vida que porta dintre.

Ascendí por la pasarela. Cimbreaba. Las manos ennegrecidas de grasa al agarrarme a las cuerdas. Acababa de pisar la cubierta cuando un marinero me salió al paso. Era filipino. Me llevó por un pasillo. Había en las paredes reproducciones de obras de arte que denotaban sensibilidad por parte del armador. Llegamos al comedor popular: el destinado al grueso de la marinería. Cuatro marineros se disponían a comer. Había en los platos arroz blanco y una salsa espesa con tropezones del color del petróleo. Era «dinuguan», un estofado de sangre de cerdo y despojos de carne cocido a fuego lento y condimentado con ajo y chile. Nos sentamos a la mesa. Frente a nosotros, en la pared central, había una reproducción enorme de una de las famosa latas de sopa Campbell’s de Andy Warhol. Curiosa correspondencia en este buque mercante. ¿O tal vez fuera un museo flotante?

Pseudònim: Las Martínez Nom: Inés Martínez Ribas

UNA MALA IDEA Acabava de trepitjar la coberta d’aquella estranya nau quan sentí una lleu sotragada rere seu. L’àncora de paper que subjectava el vaixell a terra ferma s’havia dissolt. De sobte, notà com el terra es partia sota seu i s’enfonsava només de gairell. La coberta, feta de paper, havia cedit sota les seves passes formant un curiós estrip. L’home començà a sentir-se esglaiat, la situació era ben estranya... Decidí alleugerir les seves cabòries i s’encaminà cap a la barana exterior amb la idea de contemplar el preciós blau del mar i distreure’s d’aquells pensaments. Mirava embadalit, fins i tot tenia la sensació de notar la seva olor, la seva humitat... Gaudia tant de la bellesa que només reaccionà quan notà mullena a les sabates. De cop, recobrà el senderi. El vaixell es desfeia ràpidament com un terròs de sucre... «Mala idea, això del vaixell», pensà l’home de paper.

Pseudònim: Pere Punyetes Nom: Dídac Manresa Molins

UNA NIT ARRISCADA La lluna semblava més lluent que mai. Els mariners festejaven el crepuscle engrescats amb cerveses, embotits i dolços, música i, de fons, el so de les onades trencant. Acabava de trepitjar la coberta. Vaig fer unes passes més, sigil·lós i elegantment, amb discreció, per no fer-me notar.

La brisa em fregava el cabell i les puntes frisaven.

Vestit de color blanc em costava passar desapercebut. Tot i això, semblava que ho aconseguiria. Estava amagat entre les veles, esperant la oportunitat de fer-me un lloc a taula i esgarrapar alguna cosa. Àgil com un felí vaig lliscar per una barana però vaig arriscar massa, i vaig acabar aterrant sobre el peu d’un mariner.

Llavors va exclamar amb una fúria i una còlera explosives: «Maleït gat! Fuig d’aquí! Com t’agafi!»

Fugir va ser la única opció que vaig tenir per salvar la meva primera de set vides.

Pseudònim: Pol1996 LFG Nom: Pol Mor

UNA NOCHE DE SORPRESAS Tom estaba durmiendo tranquilamente en el barco. De repente, oyó un ruido extraño que provenía de la cubierta. El joven Tom decidió averiguar qué era ese ruido tan curioso. Justo acababa de pisar la cubierta, y oyó una ballena que estaba pidiendo ayuda. Tom se acercó y apreció que el animal estaba herido.

Rápidamente alertó al capitán, y éste a los

médicos. Los médicos se lanzaron con una lancha al agua para curar al indefenso animal. Los especialistas le quitaron el arpón y le curaron. El pequeño Tom se alivió, y se fue a la cama...

Pseudònim: Detective Salami Nom: Bruno Cosano Sola

UNA PEQUEÑA PARADA Acababa de pisar la cubierta de su barco cuando vio a lo lejos una isla, pensó que lo más conveniente sería parar para descansar y al día siguiente emprenderían su viaje hacia una isla de la cual un mapa indicaba que había un valioso tesoro escondido. Así fue, el capitán ordenó a sus tripulantes que debían tirar el ancla. Lo que ninguna de las personas las cuales viajaban en ese barco se esperaba es que esa isla era algo fuera de lo común, totalmente sobrenatural... Al día siguiente, uno de los tripulantes más fieles del capitán había desaparecido. Nada más darse cuenta se dirigieron hacia la isla para ir a buscarlo y sin saberlo la aventura más peligrosa de sus vidas iba a empezar.

Pseudònim: Caniche LFG Nom: Ana García-Vela

UNA VIDA MARCADA PER LA MAR Una tamborinada inesperada i un potent vent de gregal van despertar el Marc. Se sentien crits a la coberta del vaixell i va pujar corrents per veure què era el que estava passant. Acabava de trepitjar la coberta quan un fort cop de vent el va arrossegar i el va fer caure per la borda, moment en què va ser engolit per les aigües del mar Mediterrani. Els seus pares aterrats no paraven de cridar el seu nom. Després de moments d’incertesa, una onada gegant el va escopir cap a la superfície del vaixell. El que podia haver acabat en tragèdia, finalment es va quedar en un ensurt gràcies a aquella onada. Així doncs, podria continuar gaudint del soroll de les ones al xocar contra les roques, de l’olor de l’aigua salada i de la suavitat de la brisa marina en entrar en contacte amb la seva pell.

Pseudònim: Pit-roig Nom: Cristina Riera Ausió

VACANCES AL MAR Just acabava de trepitjar la coberta quan ja va haver d’esquivar un ganxo que pendolava sense control. I en col·locar el segon peu, la passarel·la es va desestabilitzar i va caure a l’aigua juntament amb el seu promès qui anava darrera seu, i amb ell l’equipatge. Un parell dels mariners van deixar el que estaven fent i es van apressar a ajudar-lo, cosa que va provocar que les dues caixes que estaven entrant a la bodega s’alliberessin, tocant un barril de vi que va passar rodolant per davant d’ella fins a fer caure un altre mariner que reposava assegut al costat del pal major. El capità en veure el desastre que s’estava muntant va decidir intervenir, assegurant-se personalment que els seus hostes no causaven cap altre daltabaix. Les vacances prometien!

Pseudònim: Obrellaunes Nom: Juan Miró Silva

VAIXELL DE PEDRA Acabava de trepitjar la coberta, quan salpàrem del port de Vilagarcia. Vorejant l’illa de Cortegada, l’arxipèlag de Malveiras i la famosa penya blanca d’O Con, refugi nocturn de milers de gavines, ens endinsàrem fins els confins de la ria d’Arousa.

Al nostre grup de vaixells, s’afegiren velers, catamarans, llanxes i tot tipus d’embarcacions procedents dels altres pobles riberencs, per formar la multicolor comitiva que, anualment, emula la llegendària travessia del vaixell de pedra, que transportà el cos de l’Apòstol Santiago.

Iniciàrem la remuntada de l’Ulla, entre esteles d’escuma blanca, solcant el blau intens d’aquelles aigües, plenes de vida. Franquejats pels «cruceiros» d’aquest excepcional viacrucis

28

marítim, navegàrem rumb a Padrón per atracar, com antany ho feu la pètria nau, lligant per sempre Galícia, el mar i l’Apòstol.

Pseudònim: Neptú Nom: Irene Mestres Bouzó

VAIXELL HOLANDÈS Tot just acabava de trepitjar la coberta quan va notar una presència al voltant seu. La nau es gronxava, suaument, i només el soroll esmorteït de la seva petja profanava aquell silenci espès, que s’arrapava amb urpes invisibles al fustam que l’envoltava. Cap més cruixit, cap altre so que imperés. El pont buit, la cabina sense comandament. Ni una ànima enlloc.

La bodega era oberta de bat a bat i una negror intensa sorgia del seu ventre i l’atreia amb una força hipnòtica. La idea li va arribar com un llamp: era un buc fantasma. Un d’aquells ens maleïts que s’apoderaven dels humans i els feien embogir fins a la mort. Entrar-hi era perillós, però l’amor l’empenyia a fer-ho, a obeir la veu engolidora: Vine, Senta... Era més fort que el seny. I Senta va baixar els esglaons, decidida, fins que va desaparèixer entre la foscor.

Pseudònim: Aurora Boreal Nom: Quima Gay Carbonell

VALENTIA Feia temps que s’ho plantejava, però no s’acabava de decidir. Hi havia tantes coses que el lligaven, tants secrets, tantes obligacions... Cada dia ho intentava, pero «li faltaven agalles» com acostumava a dir-li el seu pare. Li havia dit tantes vegades que s’ho havia acabat creient. Pobre Jan, per què no podia veure’s a si mateix como ho feia la resta de la gent? Valent, segur de si mateix, intel·ligent, astut.

Però aquell dia era diferent, s’havia calçat les seves botes de mariner, va començar a creuar la passarel·la i es va parar en sec. Acabava de trepitjar la coberta i ja se sentia un altre home, el que tothom veia, el que havia oblidat a terra. I és que era home de mar.

Pseudònim: Wind Nom: Encarna Pardo Higueras

VALPARAISO A bord del Lima avui no es treballa. La tripulació, excepte el Capità i el Primer Oficial, és peruana.

Celebren les «Fiestas Patrias», festa nacional del Perú.

El dinar és extra... i per beure tenen vi xilè i...

Acabada la càrrega, tancades les bodegues i amb la documentació en regla, ha arribat l’hora de ferse a la mar.

Alguns tripulants són a terra i fa falta donar un toc amb la sirena per fer-los embarcar. Només acabava de trepitjar la coberta l’últim que faltava que es dóna l’ordre de «Izar la escala..., largar cabos..., máquina avante poca.»

Nosaltres, passatgers, fem adéu al port enllumenat.

Prompte la borratxera es fa present. No han purgat l’aigua del gasoil dels motors auxiliars, omissió que en causa l’aturada.

L’avaria deixa la nau sense llum ni control.

A la deriva, el fort corrent marí fa encallar el vaixell en els esculls costaners.

Pseudònim: Migjorn Nom: Rosa Vila Gratacós

VIATGE D’INSOMNI Tothom embarcava amb passes arrossegades malgrat anar lleugers d’equipatge. Amb la mirada fixada al sud la tripulació romania impassible.

Així que vaig posar els peus a coberta sabia que faria el darrer viatge.

La fusta i les baranes vellutades de l’interior tenien un estrany tacte acollidor.

Amb un cruixit ofegat salpàrem. L’illa s’allunyava i, malgrat la transparència, no s’hi veia vida sota les aigües. En perdre terra de vista, la calma ofegà la quilla.

De sobte una bafarada calenta convertí el mar en un malson escumejant i em llançà per la barana d’estribord. Sortit del no res, un islandès ple de dignitat, m’aferrà. Malgrat l’esforç titànic em perdé. Una llum blanca, freda, es fonia amorfa amb la broma.

La mar em gronxava, buida, silenciosa. Una onada seca em fregà les galtes.

Entreobrint les parpelles, una ombra grisa em sacsejava i em deia amb accent nòrdic: estem tancant el museu.

Pseudònim: Can Fanga Nom: Rafel Casas i Barrero

VOL I VENT No trigàrem gaire en arribar al «Vol i vent».

Acabava de trepitjar la coberta, quan vaig relliscar, caient a l’aigua. Aaah! Ja ningú em va sentir. Les meves llàgrimes s’ajuntaren amb les gotes del mar, ambdues salades, trenant una cadena blava, una cançó que sentiren els pops i els peixos i les gambes, fins i tot una balena arribà corrents, oferint-me la seva ajuda. Auxili!

Ajuda! La balena es posà a sota meu i em pujà tan alt, que de cop un ocell em fregà amb la seva ala. Podia agafar els estels. Ei, Jordi! Guaita quin estel tan bonic! En Jordi, allà baix, petitet com un punt de la meva llibreta de literatura, no em sentí.

El vaig veure plorant al costat del «Vol i vent», agenollat a la ribera, parlant amb les algues. Ara torno, Jordi...

Pseudònim: Carlota Nom: Saskia Geest

ZIGZAG Acababa de pisar la cubierta. Era chiquito.

Metro y medio no más. Parecía lelo. El tórax, enorme. Las muñecas, gigantes. Observaba la nada, como embobado. De repente, quiso hablar.

Dijo que allá abajo había una cámara. Que en ella cabían todos: los veinticuatro miembros de la tripulación. De pie, pero también estirados. Para poder dormir días enteros. Que había comida para semanas. Era un búnker: el último refugio ante la desolación. Para no bajar, me aconsejó pericia.

«Pon el buque a navegar en zigzag. Levantará entonces el mercante tal mar que la lancha pirata no podrá acercarse y deberá irse». Como pasmado me dio cuenta de todo ello ese marinero que era en verdad de una inteligencia bestial.

[Según datos oficiales, en 2010 hubo 445 ataques a buques mercantes y 1.181 marineros apresados. El problema persiste].

Pseudònim: Las Martínez Nom: Inés Martínez Ribas

¿ZODIAC O SUPER LANCHA? Tenía la necesidad imperiosa de hacer aquel viaje en solitario para así lograr disipar los miedos que me producía volver a contactar con el mar.

Acababa de pisar la cubierta cuando un escalofrío me dio la pista de lo que iba a suponer aquella travesía. Al cabo de unas horas, contemplando el azul y deleitándome con el placentero y relajante sonido que me proporcionaba aquel medio de transporte, volví a la infancia. Estaba en la punta de la Zodiac de mi padre en Arenys, agarrada a las cuerdas laterales y gritando: ¡Liebre! mientras subía y bajaba dando golpes contra las olas. Me sentía libre, feliz y entusiasmada, a bordo de una potente lancha...

La perspectiva de una niña de 5 años es muy diferente a la de una mujer de 30... Ahora pienso si no tendría más la pinta de patera que de superlancha, al ir casi 7 siete personas subidas;) Oskm

2020 dC Amb prou feines acabava de trepitjar la coberta però el ratolí enviat a inspeccionar ja ho va tenir prou clar com per saber què proclamaria a l’assemblea - Tal i com està l’ambient aquí a terra... ja ens hi podem embarcar.

Pseudònim: Leolo Nom: Jacob Montfort

3 DE AGOSTO Velas desplegadas frente a la brisa marina, víveres listos, marinería en sus puestos, la aventura estaba a punto de empezar.

Acababa de pisar la cubierta sabiendo que éste podía ser un viaje sin regreso. Del mismo modo, el miedo de mis 39 tripulantes se palpaba en el ambiente. Todos rezaban a Neptuno, dios del mar, con la esperanza de llegar sanos y salvos a las costas indias.

Enfrente de mí estaba el mar, inmenso, desconocido, peligroso. Detrás, nuestros familiares, despidiéndose entre aplausos y lloros.

Bajo mis pies, la nao Santa María.

CC. Pseudònim: Blau Nom: Susanna Tortosa Tudela

300.000 TONES DE PETROLI Només acabava de trepitjar la coberta del gran petrolier, quan em vaig dir: Aquest tuf i l’alarmant mapa de meteorologia mostrant les isòbares de molt baixa pressió amb un fort gradient baromètric, Rosa, escolta el que et diu el cor i desembarca abans no treguin l’escala real.

I, baixà fent des del moll adéu a un emprenyat Capità. (El meu marit).

El gran temporal va poder amb el petrolier que es va partir per la meitat, enfonsant-se davant la costa i produint un gran desastre ecològic.

Se salva només el Capità.

No era la meva hora ni la del meu marit.

El destí o Aquell, el Déu del cel, així ho volgué.

Pseudònim: Garbí Nom: Rosa Vila Gratacós