TREBALLS PREMIATS SANT JORDI 2014 INS MIQUEL BOSCH I JOVER
Caure es aprendre
Hi havia una vegada una nena anomenada Marta, era
una noia de deu anys amb uns pares famosos i amb molts diners. La mare era metgessa i el pare, enginyer. Cada dia, quan es despertava, es trobava sola en una casa de cinc pisos, sola sense ningú que li desitges un bon dia, sense ningú amb qui esmorzar. En tornar de l’escola era exactament igual: en arribar, esperava i deixava passar el temps mirant per la finestra amb l’esperança de veure el cotxe del pare aparcar. Quan els seus pares arribaven, ella estava dormint i es podria dir que només feia vida en família el diumenge, quan els seus pares tenien festa.
Aquest estava penjat al sostre i com que no hi arribava es va haver d’enfilar al marbre. Pocs minuts després el foc s’havia extingit però la Marta, a causa del fum, va relliscar sobre el marbre i va caure a terra inconscient. Quan els seus pares van arribar van trucar a l’ambulància i se la van emportar a l’hospital d’urgència. Allà no els va donar gaire bones notícies. La nostra protagonista tenia cremades lleus, però el pitjor era que les cames no li responien: s’havia quedat paralítica. Després de la dramàtica noticia, la Marta necessitava atenció les vint-i-quatre hores del dia. Va ser per això que els seus pares es van veure en l’obligació de atendre-la, de mimar-la i cuidar-la, però això no ho podien fer si no deixaven de treballar a la seva professió; així que van renunciar-hi.
A vegades la Marta es preguntava si estava somiant, si tota aquella vida s’acabaria i en començaria una de millor. Ella sabia que els seus pares l’estimaven però constantment ho posava en dubte.
La jove nena potser no podria tornar a caminar, potser no podria viure en aquella casa gegant, però per primer cop en la seva vida seria feliç.
Una tarda de març, la Marta va arribar a casa, com sempre, i es va deixar caure al sofà fins l’hora de sopar. Llavors va succeir una cosa inesperada, una cosa tràgica. Quan va encendre els fogons per fer-se la truita, el foc es va descontrolar i la noia va agafar l’extintor per apagar-lo.
Clara Sallent, 1r d’ESO, premi 1a categoria prosa
Bajo un roble - El miércoles de la semana que viene quiero los 26 trabajos sobre mi mesa. Escoged el tema que queráis, solo quiero una grabación original. Tiene que durar entre 5 y 7 minutos. Me lo traéis en un pen drive y me lo enviáis por correo, por si acaso. Sonó el timbre del instituto y todos subimos la silla encima de la mesa. ¡Por fin viernes! Me paseé por toda la ciudad con la cámara, buscando inspiración. Sin darme cuenta empecé a seguir la corriente de la gente. Al final de la calle, en la esquina, tocaba un violinista. Sin pensarlo dos veces fui hacia ese sonido. Me quedé allí, de pie.
Nací en un pueblo muy pequeño, mi padre me acompañaba todos los días al colegio. Bueno, solo hasta que tuve siete años. Me recogía mi madre y después íbamos a buscar a mi hermana a la guardería. Por las tardes estudiaba música en una pequeña academia que había en la esquina de mi calle. Nada del otro mundo, cuatro sillas y una mesa vieja. Con solo eso aprendí a amar la música. Tocaba el violín todas las tardes y me pasaba horas escuchando música. Música de todo tipo, porque los grandes músicos escuchan de todo.
Conocí a una chica, una clarinetista de pelo oscuro y ojos soñadores. Merendábamos todas las tardes bajo un roble, cerca de su casa, e incluso a veces ella tocaba un poco para mí. La lista de Schindler era mi favorita y yo a cambio le tocaba un solo de violín de Bach. Un día mi profesora me dijo que quería que hiciese unas pruebas para entrar en una orquesta. Me aceptaron como primer violín e hice un montón de amigos; compartimos la música. Pasaron los años, me dieron muchos premios y también gané concursos. Pero llegó un día en que ya no distinguía los verdaderos amigos de los que no lo son. Así que lo dejé. Todo. Me quedé sin trabajo y no pude pagar el alquiler que compartía con unos amigos. En poco tiempo estaba en la calle. Ahora me doy cuenta de que la música formaba parte de mi mundo, de mi todo. No podía vivir con solo medio corazón. Así que si ves algún hombre en la calle solo, tocando un viejo violín, no le tengas pena. No apartes la mirada. Es el hombre más feliz del mundo. Le enseñé a mi hermano el vídeo y le encantó. Dijo: -Mira sus ojos: cuando cuenta la historia, se le desenfocan. Está en otro tiempo, recordando lo que intentó olvidar, pero aquí… sí, para aquí… Cuando cuenta cómo era la chica a la que amaba, sus ojos se oscurecen. Aún la ama.
Las siguientes semanas estuve ausente. Entregué el trabajo y el profesor de teatro me puso un diez. Le gustó tanto que lo presentó a un concurso. Pero a mí no me hizo ilusión, no me sacaba a ese hombre de la cabeza. Un día, cuando volvía del instituto, vi por la rendija que me habían enviado una carta. Esta decía: Perdona que haya tardado tanto en hablar contigo, es que no sabía dónde enviar esta carta. ¿Sabes qué pensé cuando te vi llegar? Que era mi oportunidad para explicarle a alguien todo lo que me ha ocurrido. He estado muy solo, ¿sabes? Te mentí: no era el hombre más feliz del mundo, podría haberlo sido. Todas las noches soñaba con algo que no tenía, y no era el dinero, una casa o un coche, si no el amor. No me hubiera gustado nada que presentaras ese vídeo en un concurso. Todos conocerían mi vida de arriba abajo. Yo solo quería hablar con alguien olvidarme de todo, y sobrevolar los edificios de la ciudad hasta los campos de trigo. Llegar a los bosques y sentarme a la sombra, bajo un roble. Pero tú lo hiciste, todos conocieron la vida de un pobre músico, supieron lo que era perderlo todo. Tu vídeo se hizo famoso, fue de casa en casa. Llegó hasta los pequeños pueblos. Y un día como otro, yo estaba tocando la lista de Schindler y una melodía se unió a la mía. Se unieron y vibraron como una sola. Me giré despacio y allí estaba ella, con un vestido de flores y la melena oscura como una cascada. Ella vio el vídeo. Ella también me amaba. Te agradezco todo lo que has hecho, Santiago.
Irene Real, 3r d’ESO, premi ex aequo 2a categoria prosa.
COMPLICACIONS
La primavera arriba amb la seva brisa amb flors, plantes i enfiladissa. També arriba el pol·len famós que es fica per tot el cos.
Els ulls es fiquen vermellosos i de seguida estan plorosos. A l'hospital ha tingut que anar i així el metge l’ha pogut tractar. Al·lèrgia al pol·len li ha diagnosticat i unes pastilles li han receptat. Durant uns dies estarà delicat però tornarà a la normalitat. Els dies aniran passant i la primavera anirà marxant. Desprès vindrà l'estiu i ens podrem banyar al riu. Mosquits i insectes ens picaran i altres medicaments ens receptaran.
I així els dies aniran passant i la tardor vindrà entrant. Meritxell Molina 1r d'ESO,premi 1a categoria poesia.
CARLOTA
Un dia més, va pensar. Va obrir els ulls i seguidament,
amb la mateixa pressa de sempre, va sortir del llit, es va vestir, es va rentar la cara i va baixar a esmorzar. Un cop dins la cuina, va asseure's de mala gana a la cadira i va servir-se la llet que hi havia dins la gerra de vidre. La seva mare se la mirava impacient per rebre el petó de bon dia i en Jan, el seu germà, l'empenyia per cridar la seva atenció. Ella, sense fer cas de res, s'acabà el bol de cereals, agafà la maleta i sortí per la porta dient adéu amb una mirada mig dolça a la petita part de la família que l'observava des de la cuina. Immediatament, just després de tancar la porta, va agafar els auriculars que portava a la butxaca dels pantalons i se'ls va posar. No era partidària d'escoltar música a totes hores, però des de la mort de la seva amiga, la Clàudia, no feia altra cosa. Utilitzava la música per desconnectar, per no sentir-se lligada al món i no haver de fer bona cara a tothom que la saludés. La Clàudia va formar part de la seva vida i de mica en mica va arribar a ser molt important per a ella, però tot i això, ella sabia que tard o d'hora havia d'avançar, superar-ho i fer-se a la idea que, per molt que la trobés a faltar, la seva vida seguia i no s'acabava allà. Tothom acaba perdent algú a qui estima, però no tots ho vivim igual ja que el dolor que sent cada
persona és relatiu. Hi ha gent que té la facilitat d'oblidar els problemes més ràpid que d'altres i de tirar endavant amb una mica d'ajuda, però en canvi n'hi ha que els pot arribar a ser impossible superar-ho. Ella era de les que per molta ajuda que revés, si no estava disposada a sortir d'aquell patiment, ningú no podia fer-hi res. Preferia capficar-se en els seus problemes i no deixar mostrar el que sentia. Va caminar amb els auriculars connectats fins a arribar a l'institut, on totes les seves amigues l'esperaven al lloc de sempre, al banc situat davant de la porta d'entrada. Va saludar amb un somriure forçat mentre es guardava altra vegada els auriculars i després d'establir un contacte visual amb cada una d'elles, les seves amigues van reprendre la conversa que mantenien des que ella havia arribat. Va parar una mínima atenció al que deien: va sentir que comentaven la festa que organitzava el Marc cada any en finalitzar els exàmens del curs. Eren unes festes conegudes entre els alumnes, ja que el Marc era un dels nens més populars del seu curs. Va passar el matí i sense adonar-se'n ja era hora d'anar cap a casa. Tornà sola, com sempre. Quan va arribar, veié que el seu pare havia arribat d'hora i que, per tant, avui podien dinar tots quatre junts. Va obrir la porta sense dir res, llençà la motxilla sobre el sofà i va anar cap al menjador, on els seus pares i el Jan estaven entaulats a punt de dinar. Va ser un àpat tranquil, ningú no va parlar més del compte, però tampoc el suficient per establir una conversa interessant.
Ja eren les cinc de la tarda, li costava creure com de ràpid passaven les hores. Només havia fet els deures de llengua i esperava després de berenar fer els de matemàtiques. Sabia que ara, a segon de batxillerat, havia d'esforçar-se al màxim per treure bones notes, ja que en un futur volia estudiar medicina. Era bona estudiant, solia aprovar els exàmens amb bones notes i intentava portar la feina al dia. Aquella tarda, però, no va dedicar tot el temps que volia als deures, ja que no deixava de pensar en la festa del Marc. Les seves amigues n'hi havien parlat molt bé, sobretot la Marta i la Berta, que són les que solien sortir més. Va decidir esperar l'endemà per poder-ne parlar amb les amigues i no haver de decidir-ho tot ella sola. Tot just entrar a l'institut, va demanar consell a la Berta, va explicar-li que li venia de gust sortir i divertir-se i que si decidien anar a la festa, que comptessin amb ella. Dissabte va arribar més ràpid del que esperava i sense adonar-se'n ja estava escollint quin vestit posar-se per poder lluir-lo a la festa. Van quedar totes a casa de la Marta i quan faltava poc per a les dotze ja estaven davant la porta de casa del Marc; a punt de trucar al timbre, a punt d'endinsar-se entre la multitud de joves coneguts i d'altres no tant coneguts; a punt de gaudir d'aquella nit com mai ho havien fet. Van respirar profundament durant uns instants i amb la mateixa seguretat amb què havien vingut, van trucar el timbre. Ràpidament es va obrir la porta i va sortir el Marc amb dos nois més per rebre-les.
Ja feia estona que la festa havia començat. Van ballar, parlar i riure durant tota la nit sense preocupar-se de l'hora. Estaven molt cansades i, per tant, van deduir que ja devia ser tard. S'assegueren al sofà que hi havia en una petita sala aïllada d'on venia la música i hi havia la gent. Sobre la taula hi havia un petit rellotge on gairebé no s'hi apreciava l'hora. La Berta va apropar-s'hi amb cura i sense estar segura del que estava veient, va exclamar l'hora amb una veu forta i potent. Eren les cinc passades de la matinada. La Berta i la Marta van recordar que ja feia més d'una hora que havien de ser a casa i ella, sense estar-ne del tot segura, va recordar que també. Van sortir de casa del Marc a corre-cuita, sense poder acomiadar-se de gairebé ningú. Intentaven localitzar un taxi però a aquelles hores van comprendre que era impossible. Van decidir començar a avançar camí a peu quan, de sobte, va parar al seu davant un cotxe vermell, modern i net, a l'interior del qual hi anaven dos nois. Pel que els van dir un d'ells es deia Arnau i l'altre Gerard. Els van proposar que ells mateixos les deixaven davant de la porta de casa i veient les circumstàncies van accedir-hi. El noi que conduïa, l'Arnau, havia begut massa i quan havien avançat uns quants metres, va perdre el control, provocant que s'estimbessin. Tot va passar molt ràpid. No recordava res. Estava preocupada per l'estat de la Marta i la Berta, però per molt que ho intentés, el seu cos estava immòbil. Quan va recuperar la consciència i aconseguí obrir els ulls, va poder veure que estava estirada en un llit, en una habitació blanca i amb els seus pares al costat. Van explicar-li tot el que havia passat. Va
saber que les seves amigues estaven bé, fet que la va tranquil·litzar, i va saber també que tenia una cama trencada i que, per tant, hauria d'estar fent repòs durant uns dies. Va demanar mil disculpes als seus pares: per no arribar a l'hora a casa, per haver pujat al cotxe de dos nois que no coneixia i per no haver-los trucat a ells. Ja a casa, va dormir durant tota la tarda i tota la nit. Quan es va despertar, eren les dotze del migdia. Va obrir els ulls amb delicadesa i sense saber el perquè, veia les coses diferents. Des d'aquell dia va canviar. Va deixar de veure tots els dies iguals per veure'ls diferents i especials. Va comprendre que el simple fet de llevar-se i seguir formant part de l'univers, ja és sorprenent, que la clau de la vida està a fixar-se en els petits detalls, els que dia a dia no els donem importància, però que hi són; aquells petits detalls que marquen la diferència. Va saber apreciar la felicitat i la satisfacció que s'aconsegueix abraçant la seva mare o bé oferint un simple somriure i un bon dia al seu germà, per ferli canviar els ànims... Va aprendre que si deixes els auriculars a casa i et pares a escoltar el teu entorn, t'adonaràs que saludar els altres és beneficiós, que els ocells segueixen cantant tot i les males cares de la gent i que el vent sol seguir bufant per més que tothom s'amagui quan xiula; que darrere el banc on s'esperava amb les amigues abans d'entrar a l'institut hi comença a créixer un petit arbre amb una flor rosada i que passar sis hores tancada en una classe no ha de ser tant avorrit si tu no ho vols. Finalment, i el més essencial, va aprendre que no t'ha de passar alguna cosa dolenta perquè
t'adonis de com d’important és poder llevar-te cada matí amb ànims i poder seguir vivint un altre dia, aconseguint que sigui millor que ahir però pitjor que demà. I que la vida no es mesura en hores sinó en moments i tu fas que cada moment sigui especial. Tothom té una vida diferent i tothom decideix com viure-la, però només cadascú pot decidir com ser feliç i com poder fer feliç els altres. Així doncs, abans de llevar-se es repetia a ella mateixa: “Aprofita cada moment com si fos l'últim i pensa que de moments n'hi ha molts, però de vida només n'hi ha una”. Mar Bach 4t d'ESO, premi ex aequo 2a categoria prosa.
SOLEDAT EL BOSC
El bosc acull tothom qui el traspassa,
que hi va a fer una excursió entremig de tota aquella pinassa i a gaudir de la seva intensa verdor.
De bon matí arriben els caçadors, algun porc senglar ja ha fet l’últim crit, intenta amagar-se dins el bosc frondós, però “pam”, ja l’han ferit. També hi ha bolets dins les cistelles que porten els boletaires a la tardor, si n’abunden els posaran dins les paelles i després se’ls menjaran amb il·lusió. Entre guineus, llebres i cargols, el sol cau deixant pas a la nit, es desperten els mussols i tots els animals s’arrauleixen al seu llit. Mar Bujons, 4t d'ESO, premi 2a categoria poesia.
Els
calfreds continuaven recorrent aquell sac d’ossos caduc una vegada rere l’altra, fent cas omís de les flames abrasadores que brandaven frec a frec amb unes mans gèlides, fregant pacientment, cercant una escalfor que semblava esfumar-se xemeneia amunt. El balancí, picat pel pas dels segles, oscil·lava grinyolant amunt i avall, component una melodia compassada i un xic tètrica que es propagava pel saló buit i fosc, il·luminat tan sols per la llum tènue d’un foc a terra i la claror de la lluna, la qual es reflectia a la neu de l’exterior i entrava dèbilment per les dues petites finestres situades una a cada banda del menjador. Era un vespre d’hivern fred i obscur. Les voliaines que encara queien i l’acumulació de petits cristalls de neu formant alts munts, donaven un aspecte màgic i alhora terrorífic de l’altiplà desvalgut de vegetació, només acolorit per una masia rònega, atrotinada per la incidència directa de les inclemències meteorològiques que l’havien malmès hivern rere hivern i que semblava pràcticament abandonada si no fos pel fumerol gris que s’escolava dissolent-se en la foscor . El sol s’havia amagat feia hores, però aquestes no avançaven a l’interior de la masia, on la velleta asseguda al balancí barrinava i meditava en algun món aliè al d’aquelles muntanyes congelades. Uns ulls blau clar esguardaven amb brillantor un punt remot, llunyà. Cabells grisos esbullats, mal pentinats, feien joc amb senders d’arrugues que recorrien tot el rostre. El mantell verd clar de ganxet que cobria les seves
febles espatlles i la manta de quadres vermells que la tapava de les cuixes fins als peus, constituïen les seves úniques armes contra el fred. Pensava, no podia deixar de fer-ho. Què tenia més enllà del seu propi pensament? Què existia fora del seu desemparat i indefens enteniment que la pogués retornar a la vida sensible? En aquell moment, i des de feia ja un quant temps, res de res. No sabia com sortir d’aquell estat de submissió a les cabòries que li prenien la poca vida que li quedava. Es preguntava quanta estona feia que es trobava allí: hores, potser dies? No en feia cabal. El temps era vàlid només per a aquells que el podien viure, omplir-lo d’instants màgics i magnífics que s’arxivarien a les carpetes curulles de records del seu cervell, les quals s’obririen per evocar els moments passats i passar encara més estones compartint-los amb d’altres persones també plenes de vitalitat. Però ella en tenia massa, de records. I massa vegades havia obert ja els arxivadors per rememorar-los. Massa vegades havia recordat els dies d’infantesa en què corria muntanya amunt i muntanya avall amb els seus germans, jugant incansablement des de la sortida del sol fins a la posta, fent rams de flors blanques ufanoses per a l’àvia a la primavera i banyant-se al riu de la vall quan arribava l’estiu. Era una altra època, una època en què la supervivència es basava en el treball al camp i el ramat, els quals eren la prioritat de la família. Encara se li escapava el riure per sota el nas quan rememorava l’esbroncada del seu pare, un home molt seriós i que a vegades li havia fet basarda i tot, en
deixar-se la tanca del ramat oberta i escapar-se tres vaques grasses que va trigar tres dies a trobar. Volava per la immensitat del seu cervell fins al mercat del poble, imaginant-se darrere la paradeta amb el davantal blanc, ajudant la seva mare i les seves germanes grans. Semblava sentir la fatiga d’una hora i mitja caminant des de la masia per fer uns pocs calerons i el cansament de suportar les dones geperudes que xafardejaven descaradament. Però la nostàlgia arribava amb els colorets a les galtes, les mirades i el somriure enamoradís del xicot més ben plantat de la plaça sencera, que no hi havia setmana que dubtés en emportar-sela una estona a festejar fins a la Font del Xiprer, un paisatge idíl·lic que la transportava a una utopia a la qual només arribava al costat d’aquell baró i que, igual com semblava haver succeït absolutament amb tot, també havia anat trasmudant. I de sobte apareixia la mort. Sorgia del racó més recòndit per endur-se per sorpresa els més estimats. Avis i pares marxaren, deixaren buida una masia cada vegada més desemparada. Els germans havien trobat el seu camí lluny d’allí i en un demà massa proper, els fills que creixien excessivament ràpid també establirien els fonaments del seu futur en un entorn més fàcil. Els àpats exuberants d’alegria, les tardes plujoses a la vora del foc explicant històries terrorífiques, les cabanes amb llençols i parracs a les golfes, les corregudes i salts de grans i petits a l’era, els matins d’estiu recollint fruita fresca a l’horta,
els crits i les disputes i les riallades que omplien tots els racons de la casa amb una vitalitat indescriptible, tenien els dies comptats. Recordar. Recordar feia mal. Recordar evidenciava la velocitat del temps, la brevetat de l’instant que és la vida, l’oxidació de tot allò que s’havia anat fent vell més ràpidament del que hagués previst mai. Recordar no era bo quan tot allò que recordava era aigua passada que mai més tornaria a brollar de la font. Cap altra vegada tornaria a nevar com ho feia a fora, ni l’aigua del desglaç fluiria de bell nou entre l’herba fresca i verda que ja no creixeria per acolorir l’altiplà en estius xardorosos, sota un sol que tampoc no tornaria a aparèixer a l’alba. Semblava que era el moment de tancar definitivament les carpetes que contenien les experiències de tota una vida. Era l’hora de tirar-les al foc que flamejava al seu davant i de consumir-se lentament en la gèlida masia, més solitària que mai. De sobte, el balancí i els grinyols compassats van aturar-se, deixant orfes els espetecs de la llenya en calcinarse com a única música d’ambient. Les perles turqueses s’acostaren a les flames en entreveure entre la gamma de rojos, taronges i grocs, una silueta familiar. S’agenollà ben bé a tocar de la flamarada, fent cas omís de l’artrosi de la ròtula i del fred concentrat a les rajoles irregulars del terra. Des d’aquesta nova perspectiva, va poder contemplar la faç que s’amagava rere el foc i no va poder contenir les llàgrimes en
distingir la cara de l’amor més sincer i més preuat de la seva vida. Un rostre que ara tan sols formava part d’un cos cadavèric, reposava calmadament des de feia tres dies al damunt del llit que l’havia vist dormir durant anys i que ara el veia dormir per sempre. El plor silenciós de la velleta era tan sols la punta de l’iceberg del desconsol per la pèrdua de l’única cosa que la mantenia viva. Des d’aquell moment, la vida en un món inexplorat significava una càrrega massa pesada amb la qual no podria conviure tota sola el poc temps que li restava. No tenia cap ganes d’enfrontar-se a allò que l’esperava darrere la porta, allò que arribaria quan retiressin de la masia el cos que dormia, ni d’encarar totes les parafernàlies fúnebres que en seguien. Alimentava el foc que bramava amb els tions més grossos que trobava, mantenint encesa la seva única companyia, retardant allò que guaitava impacient i que la guiaria directament a la mort. La soledat. Eva Alberch, 2n BTX, premi 3a categoria prosa.
VIDA
Vinc, neixo, ploro, respiro,
començo, mamo, dormo, menjo, gatejo, camino, guerrejo, pregunto,
Insisteixo, jugo, parlo, dibuixo, caic, experimento, demano, somnio, dic, abraço, dono, aprenc,
Dic, busco, faig, ordeno,
enamoro, estimo, arrisco, perdo, guanyo, dubto, accepto, viatjo,
Aparento, critico, pago, dec, estalvio, espero, treballo, netejo, reposo, defalleixo, envelleixo, moro. Plantar un fill al bell mig del jardí. Escriure un arbre de tres-centes vuitanta-cinc paraules.
Tenir un llibre i posar-li el nom de la padrina. Laia Güell, 1r BTX, premi 3a categoria poesia.
Les esferes solitàries
Àfrica Vila, 1r d'ESO, premi 1a categoria fotografia matemàtica.
H2O EN L’ ICOSAGON
Neus Orero, 1r BTX, premi 3a categoria fotografia matemàtica.
Laura Ferrer, 4t d’ESO, premi 2a categoria fotografia matemàtica
PERMUTACIÓ